SANG (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Genética - 1º curso
Asignatura Histologia
Año del apunte 2013
Páginas 7
Fecha de subida 18/10/2014
Descargas 20
Subido por

Descripción

Professora: Aurora Ruíz

Vista previa del texto

SANG És un teixit molt particular perquè la matriu és líquida i les cèl·lules (que es troben en suspensió) no produeixen la matriu, tal i com passava en els altres teixits connectius. La matriu és el plasma sanguini: bàsicament aigua filtrada del líquid tissular.
El fet que sigui un teixit líquid permet el suport logístic i que permeti la comunicació entre els diferents teixits i òrgans del cos. Per això permet transportar nutrients, retirar el CO2 de les cèl·lules, intercanviar-lo per oxigen i portar aquest un altre cop a les cèl·lules, retirar detritus (substàncies de rebuig)... També forma part del sistema d’integració del sistema endocrí, ja que reparteix les substàncies que secreten les glàndules endocrines per tot el cos. També regula la temperatura corporal i manté l’equilibri osmòtic dels líquids del cos.
El plasma sanguini conté els elements formes de la sang: eritròcits, leucòcits i plaquetes.
PLASMA SANGUINI És el 55% del volum de la sang (si se centrifuga la sang es veu com queden tots els elements formes al fons i el líquid ocupa un gran volum). Hematòcrit és com s’anomena la part de la sang sense el plasma sanguini, només amb els elements formes.
Composició del plasma sanguini: - 90% aigua.
9% de proteïnes plasmàtiques.
1% sals orgàniques, ions, compostos nitrogenats, nutrients i gasos.
Les proteïnes plasmàtiques són: - Globulines i albúmines: relacionades amb el transport.
Fibrinogen: relacionat amb la coagulació.
Altres factors de coagulació.
El plasma sense factors de coagulació és el que s’anomena “sèrum fisiològic”.
ELEMENTS FORMES ERITRÒCITS És l’element forme més abundant, suposa un 95% d’aquests. Té una densitat molt alta: 4-6 · 106 cèl/mm3. Tenen un cicle de vida curt (als 120 dies ja perden propietats) i per això se n’ha de fer una síntesi contínua a la medul·la òssia.
En la majoria de vertebrats, els eritròcits són cèl·lules amb nucli, de forma ovoide o el·líptica.
Però ens el mamífers, aquestes cèl·lules s’han especialitzat tant en la seva funció de transport d’O2 i CO2 que no tenen nucli, pràcticament només tenen membrana i hemoglobina, i la forma que tenen és bicòncava. Aquesta forma els permet tenir més superfície per l’intercanvi gasós.
Són acidòfils a causa de la presència d’hemoglobina, que és bàsica. Per això es poden veure al microscopi òptic amb una tinció acidòfila, de color rosa pàl·lid. El citoplasma no té orgànuls i la membrana plasmàtica és altament flexible. Això es deu en part al citoesquelet, que estira aquesta membrana, i és útil perquè permet als eritròcits passar per vasos sanguinis fins i tot més estrets que ells.
El citoesquelet està format per: - Proteïnes de membrana (transmembranals): glucoforines i proteïna banda 3.
Proteïnes d’ancoratge: anquirina i proteïna banda 4.
Filaments curts: actina i heterodímers d’espectrina.
Així tenim filaments curts ancorats a molts punts de la membrana, formant una xarxa que permet a l’eritròcit canviar fàcilment de forma.
Funcions dels eritròcits: - A través de la hemoglobina, transportar des de i cap als teixits de tot el cos el diòxid de carboni i l’oxigen.
Desenvolupen la seva funció només dins el sistema vascular. L’hemoglobina representa el 95% del pes sec dels eritròcits.
TROMBÒCITS O PLAQUETES S’anomenen trombòcits en vertebrats inferiors, on aquestes cèl·lules tenen nucli. En els superiors no en tenen, ja que són només fragments cel·lulars derivats del citoplasma del megacariòcit, una cèl·lula gegant, de gran tamany, que es troba a la medul·la òssia. Aquesta cèl·lula es va fragmentant lentament i els trossos de citoplasma es converteixen en plaquetes que circulen per la sang.
Són discos fins biconvexos de 2-3 µm de diàmetre. Tot i ser més petits que els eritròcits, són més complexos.
Segons les l’afinitat tintorial, les plaquetes es poden dividir en dues zones: - Hialòmer: zona perifèrica a sota de la membrana que té poca densitat electrònica.
Granulòmer: zona central amb alta densitat electrònica.
Hialòmer No té orgànuls cel·lulars. Conté la membrana plasmàtica i el glicocàlix, que és molt ric en GAGs.
Aquests tenen un paper important en rebre senyals de l’exterior i en la unió a superfícies.
Just a sota de la membrana plasmàtica trobem un feix de microtúbuls, un anell, que és l’encarregat de mantenir la forma biconvexa de la plaqueta. Concretament quan té aquesta forma la plaqueta no és activa. També hi ha microfilaments contràctils (actina, miosina, tropomiosina, actomiosina) que són responsables del canvi de forma que fa la plaqueta quan s’activa.
La forma de les plaquetes quan són actives és com una mena d’estrella.
Quan les plaquetes estan actives tenen dos sistemes de magnificació de les membranes.
- - Sistema canicular obert (OCS): són invaginacions de la membrana plasmàtica que permeten tenir més superfície per captar soluts i descarregar productes de secreció (endocitosi i exocitosi).
Sistema tubular dens (DTS): són restes del RER del megacariòcit sense ribosomes. Són una reserva de Ca2+ necessaris per la coagulació sanguínia.
Granulòmer Té un petit nombre de mitocondris i dipòsits de glucogen. Té tres tipus de grànuls: - Grànuls α (o específics).
Cossos densos.
Lisosomes.
Quan hi ha un dany tissular en l’endoteli, aquest mateix produeix factors secundaris: - Factor de von Willebrand.
Tromboplastina tissular.
Endotelina.
Això provoca l’activació de les plaquetes, que s’adhereixen a l’endoteli, hi ha una desgranulació dels continguts dels grànuls, i formen agregacions de plaquetes. Llavors es quan es forma el coàgul sanguini. En un coàgul hi ha fibrinogen polimeritzat en fibrina, plaquetes, eritròcits i leucòcits, a més de totes les substàncies específiques alliberades dels grànuls de les plaquetes i que fan possible la coagulació.
LEUCÒCITS Estan implicats en processos immunitaris. Són cèl·lules lliures i utilitzen el plasma sanguini per transportar-se, però actuen a tot arreu on hi hagi una infecció. Hi ha dos grups: - Granulòcits: neutròfils, eosinòfils i basòfils.
Agranulòcits: monòcits i limfòcits.
Els leucòcits tenen uns grànuls primaris que contenen bàsicament lisosomes, i els contenen tots els leucòcits. En comptes, els grànuls secundaris són específics d’alguns leucòcits i donen una capacitat tintorial específica a la cèl·lula. Per exemple, en una tinció hematoxilina-eosina, els eosinòfils es tenyirien amb eosina, i els basòfils amb hematoxilina. Els grànuls secundaris només els tenen els leucòcits Granulocítics.
El citoplasma dels leucòcits no es tenyeix, ho fan els grànuls.
NEUTRÒFILS És el leucòcit més abundant en sang (45-70%). En humans es tenyeixen amb una mescla de colorants àcids i bàsics. Tenen una vida molt curta, 8 dies màxim en el torrent sanguini, per la qual cosa hi ha d’haver una constant producció a la medul·la òssia.
Tenen un nucli multilobulat (de 3 a 5). De fet , quan són “joves” se’n veuen tres, i el nombre de lòbuls va augmentant conforme es van fent “vells”, fins a tenir-ne fins a 5.
Els neutròfils tenen dos tipus de grànuls: - - Grànuls primaris: són lisosomes i es tenyeixen amb eosina. Són grans, esfèrics i electrodensos. Contenen hidrolases àcides, fosfatases àcides, mieloperocidases i beta-glucosidasa.
Grànuls secundaris: són més petits i de forma allargada, i més nombrosos. Tenen col·lagenasa tipus IV (per sortir de l’endoteli han de trencar la làmina basal), fosfolipasa A2, lisozimes i lactoferrines.
La seva funció principal és la fagocitosi, de fet són les cèl·lules amb més capacitat fagocitària de l’organisme. Els grànuls contenen els enzims hidrolítics necessaris per digerir partícules estranyes. Els específics, com el col·lagenasa tipus IV desfà la làmina basal de l’endoteli i deixa passar més neutròfils després.
Els neutròfils responen a factors quimiotàctics. Fagociten un bacteri o un cos estrany quan hi reconeixen (amb uns receptors de membrana) el complement C3b i la regió Fc de l’anticòs. En la degradació dels bacteris als lisosomes es crea peròxid d’hidrogen i àcid hipoclorós.
EOSINÒFILS Són un 1-4% dels leucòcits en sang. Tenen un nucli bilobulat (forma ulleres de sol). El període de vida també és curt: menys de dos setmanes en sang. Té pocs orgànuls cel·lulars (pocs mitocondris, poc RER i poc aparell de Golgi), però sí té grànuls.
- Grànuls primaris: són lisosomes i es tenyeixen amb eosina, contenen enzims hidrolítics.
Grànuls secundaris: són eosinòfils i tenen un nucli electrodens, cristal·loide. Aquest nucli agafa una forma polièdrica o una altra segons l’espècie. Conté la proteïna bàsica major, fosfatasa àcida, peroxidasa, fosfolipasa i histaminasa. La histaminasa inactiva la funció de la histamina, regula processos inflamatoris.
Els eosinòfils regulen la hipersensibilitat immediata: migren al lloc de les reaccions inflamatòries i inactiven la histamina. Desgranulen la proteïna bàsica major, que serveix per eliminar cucs paràsits.
Fagociten complexos antigen-anticòs, tenen menys capacitat de fagocitosi que els neutròfils.
“Escombren” després dels processos immunitaris per si queda alguna partícula infecciosa.
BASÒFILS 0,5 % dels leucòcits en sang. Tenen un període de vida llarg: entre 1 i 2 anys. Tenen un nucli en forma de S però no es veu perquè queda tapat pel gran nombre de grànuls secundaris que ocupen tot el volum de la cèl·lula i que són densament basòfils, per la qual cosa es tenyeixen molt amb hematoxilina.
L’aparell de Golgi és petit, hi ha pocs mitocondris, però el RER és extens i hi ha depòsits ocasionals de glucogen.
Els dos tipus de grànuls que posseeixen: - Grànuls primaris: es tenyeixen amb eosina, són lisosomes (enzims hidrolítics). N’hi ha poca quantitat, es troben emmascarats pels grànuls secundaris.
Grànuls secundaris: al microscopi òptic es veuen de blau fosc (hematoxilina), a l’electrònic són electrodensos amb forma oval i rodona. Tenen heparina (anticoagulant), histamina (vasodilatador, processos inflamatoris), i el factor quimiotàctic dels eosinòfils (“criden” els eosinòfils”).
Els basòfils participen activament en la resposta immunitària, en la dermis i en el teixit subcutani.
Funcionen com un mediador de les respostes inflamatòries. La unió de la IgE a l’antigen provoca la desgranulació dels basòfils, de manera que la histamina, heparina i totes les substàncies que contenia queden lliure, creant una reacció d’hipersensibilitat immediata.
MONÒCITS Són entre un 3 i un 8% dels leucòcits en sang. Són molt grans (17 µm de diàmetre). Només es troben a la sang, ja que quan surten al teixit conjuntiu es transformen en macròfags. De fet, dins la sang tenen un període de vida curt (pocs dies), però com a macròfags en el teixit conjuntiu poden durar mesos.
Tenen un nucli en forma de ronyó. Tenen pocs mitocondris, ribosomes lliures, vesícules pinocítiques i filopodis. Només tenen grànuls primaris: lisosomes amb fosfatasa àcida i peroxidasa.
Els monòcits en si tenen poques funcions circulant per la sang. Responen a la presència de material necròtic (necrotaxis), de microorganismes invasors (quimiotaxis) en focus d’infecció i surten de la sang convertint-se en macròfags.
Els macròfags fagociten i destrueixen cèl·lules mortes, antígens i material particular estrany.
Produeixen citocines que activen la resposta inflamatòria, així com la proliferació i maduració d’altres leucòcits. Si un material estrany és molt gran, diversos macròfags es poden fusionar donant lloc a cèl·lules gegants de cos estrany.
LIMFÒCITS Són un 20-25% dels leucòcits en sang. Mesuren entre 8-12 µm de diàmetre. Viuen des de pocs mesos a anys.
Tenen nucli esfèric amb una cromatina altament condensada. Tenen mitocondris, ribosomes lliures i un petit aparell de Golgi. Només tenen grànuls primaris, els lisosomes. Hi ha dos tipus de limfòcits: - Limfòcits B: 20%.
Limfòcits T: 80%.
Els limfòcits es troben inactius per la sang, quan els òrgans limfoides els activen surten al teixit conjuntiu per actuar. Els limfòcits B es produeixen a la medul·la òssia, i els T al tim.
Els limfòcits B reconeixen l’antigen, i amb l’ajuda de limfòcits T cooperadors es converteixen en cèl·lules plasmàtiques productores d’anticossos, que lluitaran contra els microorganismes amb els antígens reconeguts.
Els limfòcits T fan una resposta immunitària mediada per cèl·lules: - Cèl·lules T col·laboradores (TH): secreció de citocines.
Cèl·lules T citotòxiques (TC): eliminen cèl·lules tòxiques o infectades.
Cèl·lules T supressores (TS).
HEMATOPOESI – MEDUL·LA ÒSSIA La medul·la òssia es troba en forats de l’os esponjós, i es on es dóna l’hematopoesi, la diferenciació de la cèl·lula hematopoètic en diferents tipus cel·lulars. Totes les cèl·lules sanguínies provenen d’aquesta cèl·lula.
La medul·la òssia té: - Component vascular: hi ha un sistema sinusoide, fibres reticulars, cèl·lules reticulars (fibroblasts especialitzats), i adipòcits.
Component hematopoètic: són illots de cèl·lules hematopoètiques (cèl·lules precursores).
- - Cèl·lules mare: cèl·lules no diferenciades amb molècules marcadores.
Hi ha dos tipus:  Cèl·lules mare hematopoètiques pluripotencials (CMHP).
 Cèl·lules mare hematopoètiques multipotencials (CMHM). Aquestes poden formar colònies de la melsa (UFC-S) o colònies de limfòcits (UFC-Ly).
Cèl·lules progenitores: són cèl·lules unipotencials, només poden donar lloc a una sola línia cel·lular. Tenen una capacitat de renovació limitada.
Cèl·lules precursores: no es poden renovar per si mateixes.
Cèl·lules madures: estan diferenciades.
Trombopoesi ...