Fisiologia Animal. Tema 3 (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Girona (UdG)
Grado Biología - 3º curso
Asignatura Fisiologia animal
Año del apunte 2017
Páginas 21
Fecha de subida 27/07/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 3: SISTEMA ENDOCRÍ I NEUROENDOCRÍ 3.1. Generalitats. Alliberació i mecanismes d’acció de les hormones. Hipotàlem i neurosecreció. Hipòfisi El sistema endocrí o sistema hormonal és un conjunt d’òrgans i teixits de l’organisme que alliberen un tipus de substàncies anomenades hormones que viatgen a la sang fins al lloc diana. Aquest sistema endocrí està constituït per cèl·lules especialitzades i glàndules endocrines.
Trobem diversos tipus de sistema que alliberen hormones, a més a més del sistema endocrí.
El sistema neuroendocrí es dóna quan l’alliberació de la substància química (neurohormona, tot i que químicament és un neurotransmissor), la fan les neurones. Alliberen la neurohormona directament al corrent sanguini i no pas a una altra neurona.
Quan les cèl·lules del teixit alliberen una substància que no viatja lluny sinó que actua sobre les cèl·lules veïnes, parlem de secreció paracrina, i que és el cas de les hormones tissulars.
La secreció neurocrina és la sinapsi química que es dóna entre les neurones. Es tracta d’una forma de secreció com qualsevol altre, ja que es tracta d’un mecanisme de sortida (exocitosi) dels neutrotransmissors i neuromoduladors com amb la resta de teixits.
La secreció autocrina és aquella que permet una autoregulació del teixit secretor. L’hormona alliberada actua retrogradament amb el teixit excretor, perquè no continuï produint-se més hormona.
Químicament distingim 3 grans grups, 3 tipologies d’hormones, i és important separar-les ja que les propietats químiques són les que acaben determinant l’activitat.
- Hormones proteiques (polipèptids): la majoria d’hormones són de tipus proteic, són de mida més o menys grans i de tipus hidrosolubles, per tant es poden dissoldre fàcilment en el plasma, i aquest les pot transportar molt fàcilment.
- Hormones derivades d’aminoàcids: com per exemple les hormones que deriven de la tirosina (adrenalina o epinefrina), molècules de mida petita i clarament hidrosolubles.
En aquest grup però hi ha altres hormones tiroïdals que deriven de la tirosina (tiroxina T4 i triiodotironina T3). Algunes hormones T4 poden perdre un iode i convertir-se en hormona T3, però a la sang s’hi sol trobar les dues hormones. Tenen una estructura més complexa que les anteriors, a més no són un pèptid soluble, sinó que tenen característiques liposolubles (no es dissolen en aigua) i per tant, es poden agrupar a la mateixa categoria que l’últim grup.
- Hormones liposolubles: Hormones que deriven del colesterol. El gran grup d’hormones esteroides són les hormones sexuals i suprarenals. Deriven d’una estructura liposoluble i per tant totes acaben sent liposolubles.
Per tant en realitat les hormones es podrien agrupar en dos grans grups: les hormones que són hidrosolubles (proteiques i adrenalina) i les hormones liposolubles (esteroides i tiroïdals).
Hormones liposolubles Secreció de les hormones esteroidees Aquest tipus d’hormones no es troben mai emmagatzemades en el cos. Quan el teixit s’estimula s’ha de produir el procés de síntesi, de formació de l’hormona. Per tant no seran mai hormones d’acció immediata.
Com que són liposolubles, un cop el teixit produeix aquestes hormones i són passades als capil·lars, precipiten i per tant han de ser acoblades a proteïnes de transport (proteïnes plasmàtiques), per tal que puguin ser transportades.
És poc avantatjós perquè els cal les proteïnes, ja que sense elles no poden ser transportades, però presenten un avantatge i és que no son secretades per la orina, i per tant poden repetir el circuit sanguini vàries vegades sense ser destruïdes, a diferència de les altres que es filtren al ronyó i són eliminades. Aquest fet suposa que no calgui secretar grans quantitats d’hormona, ja que en tenir una vida llarga acabaran trobant el teixit diana en un moment o altre.
Un cop abandonen les proteïnes de transport, com que són liposolubles, poden travessar la membrana sense necessitat de receptors externs, entrant a dins la cèl·lula amb molta facilitat, per tant són lipòfiles. Els teixits diana per aquestes hormones tenen el receptors dins la cèl·lules i es forma el complex hormona-receptor. Un cop format el complex entra dins el nucli i promou la transcripció gènica, que farà que es sintetitzin determinades proteïnes metabòliques, enzims, que provocaran una resposta metabòlica concreta. Aquet procés és lent i han de passar hores per tal de notar l’efecte de l’hormona.
Les hormones tiroidees actuen de manera igual que les esteroidees, on tenen un mecanisme d’acció lent, tenen un transport acoblat a proteïnes, amb una vida llarga i poden travessar la membrana amb facilitat però presenten un parell de diferències respectes les esteroidees: - En les tiroidees sí que es té una reserva d’hormona, s’emmagatzema, de tal manera que ja es té una quantitat d’hormona formada per alliberar quan arriba l’estímul.
En el cas de les hormones tiroidees, els receptors es troben dins del nucli de la cèl·lula diana (en esteroidees estan dins el citoplasma).
Hormones hidrosolubles Les hormones hidrosolubles, que serien les de tipus proteic i l’adrenalina, disposen d’un emmagatzematge cel·lular, on les hormones s’emmagatzemen a les vesícules del reticle endoplasmàtic. Quan el teixit és estimulat es produeix l’exocitosi (per qualsevol teixit endocrí i neuroendocrí hi ha exocitosi). Quan aquestes hormones passen a la sang són hidrosolubles, i per tant es dissolen en el plasma i es transporten fàcilment, sense necessitat de proteïnes.
Acostumen a ser molècules petites que quan passen pel ronyó es filtren i són eliminades per la orina, per tant són hormones de vida en sang curta. Per contrarestar aquesta fet es secreten en gran quantitat. Com que una quantitat d’hormona és filtrada pels ronyons i s’elimina, la secreció ha de continuar un cert temps per tal d’assegurar-se que l’hormona acabi actuant. Finalment l’hormona arriba al teixit diana i al ser hidrosolubles no poden travessar la bicapa lipídica de la membrana cel·lular, per tant els receptors han d’estar situats extracel·lularment.
L’hormona s’uneix als receptors i els receptors seran els encarregats de disparar la resposta a l’interior de la cèl·lula.
Mecanismes per disparar la resposta (mecanismes d’acció hormonal) Hi ha diversos mecanismes per disparar la resposta, i bàsicament són 3.
El primer cas es dóna quan la mateixa receptora i no pas una proteïna G, activa les reaccions intracel·lulars. Aquest tipus presenten un domini exterior que quan rep la informació, es forma l’acoblament i la part interna que és un enzim queda activat, desencadenant la resposta.
És el cas de la insulina i el seu receptor de tirosina quinasa, que al arribar la insulina es troba amb uns receptors de membrana situats a l’exterior als quals s’hi uneix, i es produeix la dimerització. Posteriorment es produeix la fosforilació del receptor, activant la tirosina quinasa. A continuació es produeix la fosforilació de les molècules senyal, que produiran un efecte cascada i la captació de glucosa juntament amb reaccions anabòliques. Aquest mecanisme no requereix un segon missatger.
El segon mecanisme és el de la teoria o hipòtesi del 2n missatger o de Sutherland. Aquest mecanisme l’utilitzen les hormones peptídiques. Les hormones peptídiques (1r missatger) es fixen a un receptor proteic que es troba en la membrana de la cèl·lula i estimulen l’activitat d’una altra proteïna (unitat catalítica), que és una proteïna G, proteïna intermediària. Aquesta proteïna G activa l’adenilat ciclasa que catalitzen la reacció de l’AMPc, passant l’ATP (intracel·lular) a AMPc (2n missatger). Aquest AMPc ja no estarà unit a la membrana, activarà la proteïna quinasa que serà el catalitzador de les reaccions metabòliques de la cèl·lula, dispararà la resposta de la cèl·lula diana (activarà enzims, estimularà la secreció cel·lular, obrirà els canals de ions, etc.). Mentre que la hormona estigui unida al receptor s’anirà formant AMPc indefinidament.
És possible que arribin poques hormones al teixit diana degut a que un gran part s’haurà perdut per l’orina, però encara que hi arribi una sola hormona provocarà una resposta en cascada, i la resposta es multiplicarà immediatament formant molta quantitat de 2ns missatgers.
El tercer mecanisme és dóna quan hi participa el fosfatidil inositol (PiP2) i el calci. Aquesta proteïna G pot activar una fosfolipasa i activar un lípid de membrana PiP2 que serà dissociat en IP3 que actuarà com a segon missatger. Aquest IP3 pot activar canals de calci. Aquesta entrada de calci es pot unir a la calmodulina i formar el complex calci-calmodulina, que actuarà com a segon missatger. Per tant, depenent del teixit cel·lular s’actuarà per un mecanisme o bé per un altre.
2ns missatgers i resum general de les hormones Centres de secreció Hi ha diversos llocs de secreció de les hormones: - Hipotàlem i hipòfisi En el nivell on es produeix la neurosecreció es trobaran una gran quantitat de neurones que alliberaran neurohormones. A l’hipotàlem es controlen una sèrie de respostes que no estan associades a una zona concreta.
L’hipotàlem rep senyals procedents del còrtex, talem i sistema límbic (activitat emocional que té conseqüències fisiològiques). L’hipotàlem té grans àrees de treball neuronal però té 2 àrees vinculades a la secreció neuroendrocrina.
Hi ha una àrea que es coneix com a NSO (nucli supraòptic) on se sintetitza la hormona antidiürètica o vasopressina i un altre àrea que rep el nom de NPV (nucli paraventricular) on es produeix l’hormona oxitocina. Aquestes dues neurones són dues neurones amb axons molt llargs que acaben a la hipòfisi i és aquí on s’alliberen, es secreten aquestes hormones.
La part posterior de la hipòfisi és la hipòfisi posterior o neurohipòfisi on s’hi troben terminals axònics i capil·lars sanguinis que recullen el que alliberen els terminals. La part posterior de la hipòfisi és independent de la part anterior de la hipòfisi o adenohipòfisi, que és teixit endocrí típic, i per tant no hi ha neurones.
Estructuralment són diferents, però s’han anat ubicant al mateix lloc. L’origen de l’adenohipòfisi és faríngic, mentre que la neurohipòfisi és produït per una evaginació de l’hipotàlem. Entre les dues estructures es troba una estructura anomenada pars intermèdia, o hipòfisis mitja que té origen ectodèrmic i està relacionada amb la segregació de l’hormona estimulant de melanòcits (MSH). L’hormona estimulant de melanòcits són hormones peptídiques encarregades d’estimular la producció de melanòcits, cèl·lula dendrítica que deriva de la cresta neural i que migra cap a l’epidermis i el fol·licle pilós durant l’embriogènesi.
La seva principal funció és la de producció de melanina, que te importància en la protecció contra els rajos solars.
Les dues neurones, alliberen dos tipus d’hormones: una vasopressina o hormona antidiürètica (ADH), secretada al nucli supraòptic i l’altra oxitocina, secretada al nucli paraventricular. Les dues hormones es buiden a la neurohipòfisi.
ADH És una hormona ràpida. Provoca l’efecte de la reducció de la diüresi, s’excreta menys orina i més concentrada. Aquesta actua sobre el ronyó, concretament en els conductes col·lectors. Aquesta orina es fabrica en les nefrones, i es recull als conductes col·lectors, sobre els quals actua la neurona. La neurona el que fa és fer que la paret d’aquests conductes es tornin més permeables a l’aigua i per tant, permet que s’escapi aigua a través de les seves parets a mesura que l’aigua va passant. Aquesta aigua es queda banyant els líquids extracel·lulars i es recupera a la sang.
Enlloc de perdre’s per la orina es passa a la sang. Aquesta orina passa a la pelvis i s’excreta a través de l’urèter.
Aquesta hormona es dispara o secreta en moments de deshidratació.
Com detecta l’organisme aquest procés de deshidratació? A través de receptors sensorials hipotalàmics, anomenats osmoreceptors hipotalàmics, que són sensibles a la osmolaritat del líquid extracel·lular. Si els osmoreceptors, detecten que la osmolaritat no ha tornat al lloc normal, aquests segueixen enviant senyal perquè s’alliberi ADH. A mesura que es va recuperant aquesta osmolaritat, els receptors van deixant d’enviar senyal i es va reduint la secreció d’ADH.
Si no funciona bé aquesta secreció es produeix la diabetis insípida. En aquest cas, la persona no pot reabsorbir aigua en el ronyó i aleshores tota l’aigua que es necessita per excretar, s’excreta. Aleshores es té una diüresi molt elevada. A part dels osmoreceptors hipotalàmics, es tenen altres receptors que alliberen la ADH, com els que detecten hemorràgies. O bé les begudes fredes, que disminueix la secreció de ADH i per tant es deshidrata més.
OCT Utilitza el mecanisme de segons missatgers a partir d’AMPc com la ADH. Se la coneix com a hormona d’inducció al part o de la baixada de la llet. Aquestes dos respostes són les seves funcions essencials.
Facilita la sortida de la llet dels alvèols mamaris. Al voltant d’aquestes hi ha miofibretes, que són contretes per la hormona, provocant la sortida de la llet cap als alvèols mamaris. En aquest cas els receptors que transmeten l’estímul són mecanoreceptors ubicats en el mugró de la glàndula mamària. Quan el lactant estimula els receptors, transmeten la informació a les neurones que van fins a l’hipotàlem i s’allibera la oxitocina que va cap als alvèols. En el moment en que el lactant deixa de succionar, deixa d’haver contracció als alvèols i es deixa d’enviar senyal al hipotàlem.
Provoca la contracció de les parets uterines que facilita la sortida del fetus. Els mecanoreceptors estan situats al coll de la matriu o cèrvixcs, quan l’embrió comença a empènyer per sortir, s’envia informació als mecanoreceptors, la informació va cap al hipotàlem, es secreta la hormona als nuclis paraventriculars, arriba a la musculatura i es contrau les parets. Aquesta contracció cada vegada va sent més forta, ja que cada vegada hi ha més pressió per tant més enviament d’informació per tant hi ha més hormona, i per tant la contracció cada vegada es més forta. L’activitat sexual estimula la secreció d’oxitocina.
Hipotàlem i Neurosecreció ADENOHIPÒFISI La senyal arriba a través de neurohormones que venen pels capil·lars sanguinis. En l’hipotàlem tenim les neurones neurosecretores, aquestes s’acaben a mig camí, passen el contingut als capil·lars sanguinis. Les neurohormones són captades per una xarxa capil·lar que es buiden en l’adenohipòfisi, per tant aquí no hi ha cap hormona, només capil·lars. L’aminència mèdia és el coll que separa la part de les neurones de la dels capil·lars.
El que alliberen les neurones influirà sobre les secrecions de la adenohipòfisi. Totes les neurones prenen el nom de la hormona que allibera o hormona inhibidora. De tipus d’hormones hipotalàmiques, es poden classificar en: - Neurohormones hipotalàmiques: o R = releasing, que es tracta d’hormones que estimulen l’alliberació d’una altre hormona; o Neurohormones I, que inhibeixen la secreció d’una altre hormona.
La secreció de la prolactina vindrà dictada per l’hipotàlem. Aquesta hormona actua en la fabricació de la llet en les glàndules mamàries.
1. PRH, hormona alliberadora de la prolactina. Són el producte final, tenen un efecte directe sobre l’organisme 2. PIH, hormona que inhibeix l’alliberació de la prolactina, que fabrica la llet.
3. TRH, hormona alliberadora de la tirotropina, fa que l’adenohipòfisi alliberi la tirotropina (TSH), que va dirigida a estimular un altre centre de secreció, com de la tiroides. És una hormona tròfica, no són el producte final, sinó que són intermediàries i provoquen l’alliberació d’una altre hormona en un altre centre de secreció.
4. CRH, hormona alliberadora de la corticotropina, hormona que va dirigida a alliberar hormones del còrtex suprarenal 5. GHRH, hormona alliberadora de la hormona del creixement.
6. GHIH, hormona inhibidora de la hormona del creixement 7. GNRH, hormona alliberadora de les gonadotropines (LH, hormona luteïnitzant i FSH, hormona estimuladora dels fol·licles), que actuen sobre les gònades. LH i FSH, conjuntament s’anomenen gonadotropines.
Les que tenen un efecte directe, són les que tenen hormona inhibidora i estimuladora i són d’origen proteic (PRH i GHRH). Les lipídiques, no tenen inhibició hipotalàmica, ja que és el producte que inhibeix la hormona secretora. Aquesta és una manera d’assegurar que el producte arriba al final i comprovar que la secreció final s’ha produït i s’ha aconseguit el que es pretenia, l’alliberació de la hormona final.
Hormona del creixement (GH) L’hipotàlem produeix la GHRH, la qual estimula la adenohipòfisi perquè alliberi la GH. Les neurones de l’hipotàlem que alliberen les GHRH i estimulen les cèl·lules somatòtrofes de l’adenohipòfisi són les que secreten les GH.
L’adenohipòfisi és un teixit de secreció d’hormones proteiques, però no hi ha zones concretes que alliberin determinades hormones, el que trobem són cèl·lules barrejades en el teixit que secreten determinades substàncies. S’ha vist que les cèl·lules somatòtrofes són les més abundants en la adenohipòfisi.
La somatosina (ss) és una substància que inhibeix la secreció de GH. Les somatomedines (sm, IGF – factors de creixement insulínics, perquè tenen estructures semblants a la insulina) s’alliberen sobretot al fetge, fan d’intermediaris de l’hormona del creixement; són imprescindibles per tal que a cada teixit la GH faci la funció concreta. La GH, mitjançant la somatomedines, fa anabolisme de proteïnes (síntesi), divisió cel·lular, formació de glucogen i proteoglicans i la hidròlisi de lípids.
El resultat d’això és que es sintetitzen els elements bàsics per la formació del teixit connectiu i d’estructures de sosteniment del cos; estimula la divisió cel·lular en el condroblast (cartílags).
En infants, la secreció de GH i sm és molt important i són tots dos necessaris.
La destrucció de greixos es fa per tenir recursos energètics pel cos, els transforma en glucosa i glicogen. Es per això que la hormona del creixement s’ha utilitzat en substàncies estimuladores de creixement muscular i reducció de greix (dopatges).
Tant l’excés com el dèficit d’aquesta hormona produeixen problemes: gegantisme i enanisme. Són importants al llarg del desenvolupament físic i psíquic en infants, ja que no hi ha un desenvolupament adequat dels teixits cerebrals del cos. En adults l’excés provoca més problemes que el dèficit, com per exemple esgotament i creixement irregular d’alguns teixits, com els cartilaginosos, els ossos no varien de mida per els teixits cartilaginosos sí, produint engruiximent anormal de les articulacions fet que dificulta la mobilitat.
PROLACTINA (PR) Les cèl·lules mamotrofes o lactòtropes de l’adenohipòfisi són les encarregades de secretar prolactines. Aquesta hormona estimula la producció de llet de les glàndules mamàries i de tot el procés necessari per la producció de llet (creixement mames, alvèols mamaris, productors de la llet i síntesi de la llet). Permet la formació de llet, la oxitocina promou la contracció dels alvèols mamaris perquè surti la llet.
Tant la hormona alliberadora de la prolactina o factor alliberador de la prolactina (ens referim a factors quan desconeixem la substància que el forma), com la hormona/factor inhibidora, que és la dopamina, estan controlats a nivell de l’hipotàlem.
Els estrògens estimulen la síntesi i activitat de la prolactina, durant els processos d’embaràs i lactància la secreció d’endògens incrementa molt més la producció de prolactina en dones. En condicions normals, la prolactina i l’hormona del creixement tenen un paper important en la maduració dels limfòcits en el sistema immunitari.
Les cèl·lules somatòtrofes i les mamotrofes són les més abundants en l’adenohipòfisi.
MSH: HORMONA ESTIMULANT DELS MELANÒCITS En mamífers està molt degenerada. És una zona que es troba entre l’adenohipòfisi i la neurohipòfisi i en peixos es sintetitza la MSH que estimula l’activitat dels melanòcits cel·lulars de l’epidermis que produeixen la melanina i donen pigmentació a la pell. Incrementa la quantitat de la melanina dels melanòcits i la dispersió dels melanòfors, que són els grànuls de pigments de melanina.
Quan la pell és clara, la melanina està agrupada en grànuls a dins de la cèl·lula; quan la pell és fosca, la melanina es troba escampada per la cèl·lula. En humans, aquest canvi és molt lent, però altres animals poden fer canvis molt ràpids. En peixos i amfibis hi ha diversos pigments que donen diferents coloracions i fan canvis molt ràpids, per tant l’activitat d’aquesta hormona és molt intensa.
3.2. Tiroide i hormones tiroïdals. Glàndules paratiroïdals, cèl·lules C i regulació dels nivells de calci La tiroide és una glàndula situada a la base del coll que fa dos lòbuls molt marcats, la part frontal és estreta i la part lateral més ampla. L’activitat d’aquesta glàndula està controlada per l’hipotàlem i la hipòfisi: el primer secreta l’hormona alliberadora de la tirotropina i la hipòfisi secreta la tirotropina (TSH), la qual actua sobre la tiroide.
La TSH (tirotropina) regula tot el funcionament de la tiroide, si hi ha massa secreció de TSH el teixit s’hipertrofia, si hi ha poc s’hipotròfia. Els estrògens i els glucocorticoides estimulen i inhibeixen de manera indirecta l’activitat de la tiroide, respectivament.
La tiroide genera dos hormones: T4 (tetraiodetironina, és a dir, 4 iodes sobre l’aminoàcid tirosina, són dues tirosines a les que se’ls hi ha afegit iode, és la forma sintetitzada immediata) i T3 (deriva de la T4, triiodetironina, perd un iode, és la forma més activa).
Tant la T4 com la T3 tenen característiques liposolubles, és a dir, necessiten proteïnes de transport, vida en sang llarga, travessen la membrana cel·lular (i en aquest cas també la nuclear, ja que actuen a nivell de transcripció gènica, per tant els resultats de la seva activitat són lents, unes 12 hores mínim).
El magatzem d’aquestes hormones es troba en un dipòsit extracel·lular en espais intercel·lulars (fol·licles). Sempre ha de tenir dipòsit d’hormones, per tal que s’alliberin de manera ràpida.
Un cop arriba l’estímul i la tiroide allibera les hormones, aquestes passen a la sang i són transportades per proteïnes.
Actuen a qualsevol teixit estimulant el metabolisme cel·lular.
El que s’observa per acció d’aquestes hormones és que s’activen quan la temperatura interna del cos baixa, ho detecta l’hipotàlem ja que és on tenim els receptors tèrmics.
Augmenten la temperatura del cos, l’ajuden a regular sobretot en condicions tèrmiques extremes, però bàsicament l’activitat d’aquesta hormona és metabòlica, no tèrmica. Fa que el teixit estigui en plena activitat aportant substrats i oxigen, disparant diversos mecanismes en paral·lel: estimula l’aportació de glúcids als teixits (glucòlisi), vasodilatació (oxigen) i estimula l’activitat cardíaca.
És una hormona imprescindible pel creixement, actua de manera complementaria al GH (creixement en longitud) ja que estimula la maduració dels teixits. En la metamorfosi dels capgrossos, la GH fa que l’individu creixi en mida, però hi ha un moment determinat en que han de madurar diferents teixits i estructures provocades per la tiroidea. Durant el desenvolupament del fetus, el GH fa que aquest creixi i la tiroidea fa que el nen es desenvolupi correctament, si hi ha dèficit de tiroidea generen dèficits intel·lectuals.
Per tal que les hormones tiroïdals es formin correctament es necessita: TRH, TSH i iode. La falta de iode provoca goll (malaltia), ja que es secreta TRH, la hipòfisi produeix TSH per estimular la tiroide però aquesta no pot produir tiroidea, la qual actuaria com a inhibidora de l’activitat activadora de l’hipotàlem i l’adenohipòfisi quan hi ha T4 i T3 a la sang. Si no hi ha iode i no es forma T3 i T4 no hi ha retroinhibició. La glàndula segueix estimulada i creix: hipertrofia glandular, queda el coll botit. Actualment és menys habitual perquè la sal dels supermercats, el peix, el mariscs, etc. ens aporten el iode necessari.
Imatge d’efecte de hipotiroïdisme (falta de T3 i T4) i hipertiroïdisme (excés de T3 i T4) Glàndules paratiroïdals i cèl·lules parafol·liculars (o cèl·lules C) Situades a la part posterior sobre la tiroides però no tenen relació amb l’hipotàlem i l’adenohipòfisi. També es coneixen com cèl·lules C perquè secreten l’hormona calcitonina. Les glàndules paratiroides secreten PTH. Tampoc tenen relació amb el sistema neuroendocrí. La seva situació no té relació amb la funció (podrien trobar-se a altres zones).
Glàndules paratiroides – Hormona PTH La PTH o paratirina és un potent regulador dels nivells de Ca2+ sanguini. El nivell relatiu de Ca2+ en la sang determina si es secreta o no aquesta hormona, si aquests són baixos s’incrementa de manera proporcional els nivells de la hormona. Aquesta hormona assegura el retorn de Ca2+ cap a la sang.
El Ca2+ en sang és important per la coagulació, contracció muscular, transmissions nervioses, hormonals. No cal tenir concentracions elevades, però és un ió que es necessita de manera constant per tant s’ha de tenir sempre un nivell adequat en sang. Aquest Ca2+ surt a nivell del ronyó per evitar la pèrdua d’aquest amb la orina (reabsorció de calci a nivell renal) i a nivell digestiu es capta dels aliments gràcies a la vitamina D.
Si aquestes reabsorcions no són suficients, el calci s’extreu descalcificant els ossos (PTH estimula els osteoclasts que destrueixen l’ós i permet l’alliberament de Ca2+ en la sang), en períodes de creixement (ossos necessiten calci) o menopausa (pèrdua de Ca2+ de per si) o persones que pateixen osteoplàstia. Un cop es restableixen els nivells sanguinis de calci, es redueix la secreció de l’hormona. A la tiroides hi ha 4 glàndules paratiroides.
Cèl·lules C – Calcitonina Són grups de cèl·lules, que no arriben a formar una estructura glandular organitzada. Secreten la calcitonina que és antagonista a la PTH. Aquesta fa disminuir els nivells de Ca 2+ plasmàtics quan aquests pugen massa, d’aquesta manera s’aconsegueix el nivell de Ca 2+ regulat i correcte.
Quan hi ha calcitonina circulant, aquesta té dominància sobre l’ós impedint l’acció de la PTH, per tant prevé la recalcificació òssia (s’aplica en persones malaltes) i facilita l’excreció en la orina. A nivell digestiu no té cap acció.
La PTH i la calcitonina no es troben a la mateixa vegada en la sang, sinó que la seva presència depèn dels nivells de calci en el plasma sanguini.
3.1. Glàndules suprarenals en els vertebrats. Paper endocrí del pàncreas. Gònades i hormones sexuals Les glàndules o càpsules suprarenals són petits òrgans a sobre el ronyó. Estan formades per dues estructures juntes però independents entre elles: còrtex i medul·la renal, són centres de secreció independents. No tenen relació ni amb les vies d’estimulació, ni amb el tipus de teixit, ni amb l’hormona que excreten. Es tracten d’estructures artificials, estan juntes sense tenir res a veure (com el que passava a la hipòfisi amb l’adenohipòfisi i la neurohipòfisi). La secreció al còrtex és d’hormones liposolubles derivades del colesterol i la secreció a la medul·la és d’adrenalina (amina).
El còrtex suprarenal secreta corticoides (perquè es secreten al còrtex), grup de substàncies entre les quals trobem: glucocorticoides perquè intervé en el metabolisme de la glucosa (glucocortisol) i mineral-corticoide perquè intervé en el metabolisme mineral (aldosterona).
El tercer tipus de secreció que fa és la dels precursors d’hormones sexuals, però en baixes concentracions, a no ser que les gònades no funcionin correctament (per exemple durant la menopausa). Es formen al còrtex renal perquè formen part del procés de síntesi de les altres dues hormones, són productes secundaris. Totes elles són derivats del colesterol, esteroides i amb les característiques d’hormones liposolubles (necessiten proteïnes de transport, vida en sang llarga, receptors al citoplasma, travessen la membrana lipídica de la cèl·lula. És un procés lent, no es veu el resultat fins al cap d’un temps). No hi ha magatzem, s’ha d’estimular la seva síntesi quan es requereixen aquestes hormones.
CORTISOL És un glucocorticoide perquè participa en el metabolisme de glucosa. Fa augmentar els nivells de glucosa plasmàtica un cop actua (com la GH, que els feia augmentar a partir dels lípids). El glucogen hepàtic també fa augmentar els nivells de glucosa a la sang de manera ràpida, però només s’utilitza en situacions crítiques.
Fa proteòlisi per formar glucosa sanguínia i glucogen hepàtic, estimula la secreció de GH i tiroidees. El que estimula la secreció d’aquesta hormona en el còrtex és una hormona hipotalàmica (CRH – hormona alliberadora de la corticotropina), que estimula la secreció de la ACTH (adrenocorticotropina) de la adenohipòfisi i actua a nivell del còrtex renal per alliberar cortisol i les altres hormones que secreta aquesta zona.
Quan hi ha cortisol a la sang, aquest fa retroalimentació negativa (particularitat general de les liposolubles i tròfiques), s’autoregula i actua a nivell d’hipotàlem perquè deixin d’estimular els altres, ja que tenen una vida llarga en sang i, tot no haver-hi efectes immediats, ja hi ha nivells considerables en sang.
Al múscul actua com a hormona catabòlica de proteïnes, fa reduir el teixit muscular i transforma les proteïnes del múscul en glucosa a la sang i glucogen hepàtic. També actua en la supressió del sistema immune, important en períodes de estrès es secreta en més quantitat i fa que el sistema immunològic no s’alteri, estigui ben regulat. Per exemple, quan passen períodes d’estrès emocional o físic i desprès es pateixen refredats es degut a la supressió del sistema immune.
Trobem dos mecanismes paral·lels que estimulen la secreció de cortisol: un que funciona diàriament acoblat al ritme circadià i assegura que passin polsos de glucosa la sang per mantenir l’activitat diària sobretot en moments que no ingerim glucosa i aquesta passa a la sang (per exemple, desprès de dinar).
El segon mecanisme actua de manera puntual en les activitats físiques de molta intensitat s’estimula la secreció de cortisol, quan hi ha situacions de dejuni: el que fa el cos es consumir les proteïnes per mantenir nivells basals de glucosa a la sang. El dolor físic o intervencions quirúrgiques que fan patir el cos també estimulen la secreció de cortisol. La única hormona que fa retroalimentació negativa és el cortisol.
ALDOSTERONA La seva secreció és estimulada per: A nivell renal, reabsorbeix Na+ i aigua (sals i aigua cap a la circulació), corregeix el problema de la hipoglucèmia. El mecanisme que treballa al ronyó es complicat: mecanisme de renina/angiotensina/aldosterona. Per tant l’estimulació ve via ronyó.
Les hormones que secreta la medul·la són: adrenalina i parcialment noradrenalina, i l’estímul és nerviós (simpàtic) que és el que provoca la secreció d’aquesta zona. El sistema nerviós simpàtic i parasimpàtic tenien les eferències en la medul·la, però els simpàtics es trobaven a nivell lumbar i els parasimpàtics a nivell cervical i sacra, a més tenia els cossos neuronals lluny.
Hi ha un nervi simpàtic que surt de la medul·la ganglionar, allibera acetilcolina a la medul·la renal i fa que aquesta alliberi noradrenalina. La medul·la renal és un teixit secretor que deriva d’un teixit neuronal. La noradrenalina no és alliberada per una neurona, sinó que es alliberada per un teixit secretor, per això parlem d’hormona.
ADRENALINA El teixit cromafí és aquell que allibera adrenalina (substància catecolamina, peptídica, d’alliberació ràpida, emmagatzemades en vesícules). Es transporta via sanguínia dissolta en el plasma i es dissol molt ràpidament. L’estimulació de l’adrenalina és més ràpida que les altres hormones perquè ve donada per un impuls nerviós i ja es troba emmagatzemada, per tant s’alliberarà ràpidament i tindrà efecte ràpid. L’alliberament d’adrenalina és dóna en situacions d’estrès físic i psíquic.
L’acció de l’adrenalina és augmentar els nivells de sucre a la sang i estimular la circulació en zones que s’han d’activar en situacions de perill, estrès, por... Situacions d’urgència que necessiten una resposta ràpida. Provoca vasodilatació, excés de més reg sanguini i oxigen en determinades zones del cos que hauran d’actuar: múscul, cervell i cor. Aquestes són les tres estructures dianes estimulades per l’adrenalina.
El sucre que mou prové del glucogen hepàtic, perquè és la font més ràpida que pot aportar glucosa d’immediat. L’adrenalina també inhibeix l’activitat de la insulina a nivell del pàncrees per tal que els nivells de glucosa en sang puguin augmentar. També inhibeix l’activitat dels sistemes gastrointestinal i genitourinari, queden alentits.
L’adrenalina és una hormona de tipus proteic amb diversos receptors de membrana i missatgers secundaris diversos. Se la coneix com l’hormona de lluita o fugida per la seva acció ràpida.
Els ganglis suprarenals són imprescindible per l’estrès. Primer actua la medul·la renal i desprès el còrtex i l’aldosterona. Una persona que no tingui les dues glàndules suprarenals si pateix situacions d’estrès tindria problemes a l’hora de respondre. De manera secundària la adrenalina també estimula la lipòlisi (però és una acció més lenta).
PÀNCREES És una glàndula digestiva exocrina, que sintetitza enzims i bicarbonat per la digestió. La funció exocrina o secretòria digestiva és localitzada als àcins pancreàtics, constituïts per cèl·lules piramidals que tenen la base suportada en la membrana basal i l’extrem lliure encarat a la llum dels túbuls secretors. Entre els àcins pancreàtics tenim els illots de Langerhans que són zones de secreció endocrina, i trobem dos tipus de cèl·lules: beta (insulina) i alfa (glucagó).
La insulina i glucagó són dues hormones que estabilitzen els nivells de glucosa en sang. Quan els nivells de glucosa puja, incrementen la secreció d’insulina i quan baixen la de glucagó.
Quan mengem i es produeix pujada de sucre en la sang comença la secreció d’insulina i progressen a mida que augmenta la glucosa en sang. Quan s’absorbeix aquesta a nivell intestinal s’inicia la secreció d’insulina.
Abans de menjar (quan arriba l’hora de dinar, ens ronca la panxa, salivem, veiem menjar) ja comencem a secretar enzims digestius, el cos té els horaris d’àpats apressos, per tant pot ser que tinguem la secreció d’aquests enzims abans de que augmenti el nivell de glucosa en sang.
La molècula que augmenta la secreció d’insulina és la GIP (pèptid inhibidor gastrointestinal).
La secreció d’aquesta molècula és dóna quan l’aliment passa de l’estómac al duodè (és a dir, abans que arribi el sucre a la sang, ja que aquest entra a nivell intestinal).
La insulina domina sobre el glucagó, mai tindrem les dos hormones en sang. La insulina també intervé en àcids grassos lliures: redueix la presència d’aquests en la sang, facilita l’absorció d’altres nutrients i el seu emmagatzematge.
Quan els nivells de glucosa disminueixen també ho fa la insulina, al cap de 3-4h després de dinar desapareix totalment i entra en joc el glucagó el qual recupera el glicogen hepàtic i el converteix en glucosa a la sang. És un sistema semblant a la calcitonina i l’hormona tiroide que regulaven els nivells de Ca2+ en sang.
La falta d’insulina ve donada per la diabetis mellitus sacarina, pot ser degut a que el teixit secreta malament la insulina al fetge (diabetis infantil) o bé si es de tipus II en adults degut a que els òrgans diana no funcionen i no responen a la insulina. Provoca que quedi molta glucosa, àcids grassos o cetoàcids a la sang que poden provocar dificultat circulatòria i pèrdua d’aigua per provar d’eliminar-los amb l’orina (per això hi ha problemes semblants a la hormona ADH).
GÒNADES Les hormones sexuals són hormones esteroides derivades del colesterol que actuen sobre testicles i ovaris: * LH- hormona luteïnitzant o lutropina estimula les cèl·lules de secreció endocrina d’ovaris/testicles.
* FSH-hormona estimuladora del fol·licle o folitropina estimula gametogènesi HORMONES MASCULINES L’espermatogènesi té lloc als túbuls seminífers de dins dels testicles, on hi ha cèl·lules germinals en diferents estadis de desenvolupament (espermatogonis i espermatozoides). La FSH actua sobre el procés de gametogènesi, per tant la formació d’espermatozoides dins dels túbuls seminífers.
Al voltant d’aquests túbuls, tenim les cèl·lules de Leydig les quals són les cèl·lules endocrines que secreten testosterona sota la influència de la LH. La testosterona és l’hormona masculina que s’encarrega de la maduració, manteniment i moderació de les estructures sexuals masculines. És una hormona esteroide, de vida llarga en sang.
La testosterona també es produeix al còrtex renal ja que és un precursor dels estrògens. Per tant, tenim que: progesterona  testosterona  estrògens.
HORMONES FEMENINES El fol·licle ovàric és l’estructura formada per l’òvul o oòcit que està madurant (per arribar a ser un òvul) i la membrana que té al voltant (fol·licle) que és on es dóna la secreció endocrina.
En els homes aquestes dues estructures es troben en cèl·lules separades.
Els ovaris en mamífers, aus i rèptils són compactes: quan els òvuls surten trencant la paret de l’ovari hi ha un embut que rep l’òvul madur i passa per les trompes de Falopi fins anar a l’úter.
Les cèl·lules de la granulosa són les que secreten les hormones sexuals (estrògens) que es troben envoltant l’òvul i formen el fol·licle de Graafian. La FSH estimula l’ovogènesi (ovòcits a òvul madur) i LH estimula les cèl·lules del voltant de l’òvul per la secreció d’estrògens.
Quan el fol·licle de Graafian rebenta entra a la trompa de Falopi fins a caure dins l’úter. El que queda a l’ovari són les restes que constitueixen el cos luti. El cos luti secreta progesterona (hormona sexual femenina) per efecte de LH. La progesterona és l’hormona que prepara l’endometri de les parets de l’úter per la implantació de l’embrió.
Si es fertilitza l’òvul a les trompes, quan arriba a l’úter trobarà les parets uterines preparades per rebre’l i es durà a terme el procés d’implantació (unió entre embrió i parets uterines per formar una xarxa comuna, triga uns sis dies). Quan passa això, s’inhibeix la secreció de gonotropines per evitar la formació d’altres òvuls. L’úter secretarà progesterona per mantenir l’estructura i la bona implantació i serà ell mateix qui deixi de secretar-la (dura uns tres mesos, per això són els mesos més delicats perquè és quan acaba la implantació i la secreció de progesterona).
Els òvuls no fertilitzats arribaran a l’úter i cauran, no s’implantaran. El que triga 28 dies és la maduració de l’oòcit a òvul. La necrosi de les parets de l’úter és la menstruació.
...

Comprar Previsualizar