TEORIA DE L'ART (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Historia del Arte - 1º curso
Asignatura teoria de l'art
Año del apunte 2015
Páginas 16
Fecha de subida 05/09/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

APUNTS DE FILOSOFIA DE L’ART Curs 2013-2014 16 DE SETEMBRE DE 2013 UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA APUNTS FILOSOFIA DE L’ART 18.09.13 Considerem l’art com un lloc privilegiat del pensament filosòfic, que no es construeix amb un llenguatge proposicional, que no sempre respecte el principi de contradicció. Filosofia i art comparteixen els grans temes de la humanitat, que no en són tants, la llista de temes de fons son poc, per exemple un gran tema seria la mort i l’amor, (Eros i Thanatos), la filosofia es buscar com s’esdevenen les coses, com passen, això és una lliçó Hegeliana, els conceptes tenen la seva historicitat.
Art és un terme del segle XVIII, quan nosaltres veiem una imatge d’Egipte diem que és art egipci aplicant una visió del futur a una cosa ja passada.
El que distingeix les obres d’art modern és que no són discernibles, és a dir, necessites saber la història de l’autor per poder acabar d’entendre tot el significat de l’obra.
Les bones obres d’art no s’esgoten, tanmateix com les persones interessants.
25.09.13 Un ejemplo de una contradicción formativa es decir “estoy muerto”. Si hay algo que podemos hablar una constante en filosofía es la búsqueda de la razón, tanto busca razones se transformó en una especie de dogma, como por ejemplo la búsqueda de las luces. El máximo valor es el racionalismo. De qué depende que 2 + 2 son cuatro, el filósofo es aquel que nunca se espera que el resultado sea cuatro, y no para de cuestionarlo. En que creer, en algún mundo posible, que un lápiz que se tira al suelo sea posible que no caiga. Tiene que existir un método desestabilizador para cuestionarnos lo aquello que ocurre a nuestro alrededor.
Rancière se sitúa entre los filósofos la sospecha (segunda generación), para Rancière se puede enseñar aquello que no se sabe, sólo sé que no sé nada es una crítica al racionalismo, enseñar lo que no se sabe es iniciar una aventura intelectual. La idea de un Profesor como aquel que transmite conocimientos lo único que puede hacer es atontar a los alumnos, para que alguien sea capaz de conseguir pescado es mejor enseñarle a pescar qué no darle el pescado, pero éste enseñar no es el enseñar a la manera socrática. El método tradicional consiste en explicar, en la explicación y la instrucción es en lo que se basa la enseñanza tradicional. Dice que todos tenemos la misma inteligencia, que todos somos capaces, no hay tontos excepto los que están formados de la manera tradicional, los que no desarrollan la capacidad para pensar por sí mismos. La única manera de conseguir un pueblo emancipado es saber desarrollar las capacidades de cada ciudadano. El azar es un elemento muy importante en Rancière, la distancia que hay entre el maestro y el estudiante se tiene que romper, es necesario invertir la lógica del sistema explicador. El maestro tiene que hacerte creer que ver tú tienes inteligencia, aquí entra la idea del menosprecio al ignorante. Rancière parte del supuesto que todos somos inteligentes y tenemos las mismas capacidades.
30.09.13 Rancière trabaja desde el supuesto que todos somos iguales, no quiere decir que eso sea verdad, la distancia es la condición de posibilidad de toda relación, por ejemplo un puente no sólo es algo que une sino que también separa. Hay una relación entre el atontamiento y la emancipación. Transmisión de conocimientos lo único que generan es la distancia entre aquel que conoce y aquel que lo ignora, hay que distanciarse para sospechar de algo, el maestro emancipador es aquel que une las voluntades, que insta a tener un punto de vista propio. Es el sabio el que realmente necesita al ignorante.
1 Rancière quiere contraponer a la lógica de la explicación la lógica del azar y la improvisación, la improvisación es tan importante por la idea de potencia y por la idea de error un todo respecto al azar la casualidad y el no estar determinado se contrapone a la causalidad de la lógica de la explicación, aquello que sucede se pueden explicar gracias a causas anteriores a lo sucedido, por el contrario él propone el generar interrupciones, por ejemplo para ir a nuestra casa trazamos un camino del cual sabemos que hay certeza, es un camino previsible, determinado. La interrupción sería encontrar aquello diferente, aquello que no es previsible, la búsqueda de la interrupción. Lo que importa es el proceso no el resultado, el cómo voy a jugar con el lenguaje.
Hay una tradición dentro de la filosofía que ha intentado jerarquizar el conocimiento, el no rechaza la contradicción, como Heráclito que acepta la unión contradictoria como por ejemplo cuando termina el día y empieza la noche.
Con estas ideas Rancière coloca el arte en un lugar del pensamiento filosófico.
02.10.13 “El espectador emancipado” Rancière liga el libro a su anterior “El maestro ignorante”. Lo nuevo de este libro es la diferencia entre el alumno-discípulo y el espectador, trata sobre las distancias. Hay un tema que sigue siendo el mismo y otro que todavía no sabemos si se llena de interrupciones. El concepto de emancipación lo quiere reproblematizar, ya lo hizo con la enseñanza (El maestro ignorante), propone el teatro, en este caso, por una decisión ideológica. La política es la que concierne a la emancipación ciudadana, tanto para contralarla como para liberarla. El reparto de lo sensible y la lógica del embrutecimiento están relacionados. La segunda es la transmisión de conocimientos, adoctrinar a los otros como si no supieran –que opone a su lógica de la emancipación. Como por ejemplo un nudo: hay saber por dónde poder desarticularlo, él quiere saber cómo se articula la lógica del embrutecimiento y que para que exista dice que antes tiene que haber un reparto de lo sensible; para explicarlo utiliza Platón: el que es artesano, es artesano y para entender a Marx tiene que venir a explicárselo alguien. El zapatero no comprenderá a Kant y sus categorías pero existe gente que se dedican a explicarlo, que tiene el suficiente tiempo como para poder aprenderlo y dedicarse a eso, hay alguien que adjudicó o un mismo se instaló en ese sitio. Para Rancière solo hay política cuando muevo ese reparto, cuando intento reorganizar, desarrollar mis propias capacidades, no quedarme en el lugar donde me dijeron que tendría que estar.
Para Rancière más que buscar el consenso, él quiere provocar el disenso, como una relación que se construye y que dura lo que dura (con esto quiere bajar el volumen a los fuertes conceptos de los grandes filósofos). La idea de disenso también tiene que ver con el crear nuevas líneas de actuación.
Insiste en configurar el lugar que tienen que ocupar los cuerpos, designar que es lo que le corresponde a cada cual, establecer jerarquías, por el contrario, Rancière propone justamente lo contrario, relaciones horizontales. Todo esto es con vistas a la producción artística (diferencia entre arte y vida).
La lógica del embrutecimiento es la que intenta desarticular, y es la que conduce a ver el espectador como pasivo, tiene tres presupuestos: El teatro siempre ha considerado a los espectadores como lo pasivo. Así se asigna el lugar al espectador de pasivo, se reparte la sensibilidad.
Luego lo compara con las plazas públicas y la pasividad de los que pasean por ella.
2 1. El espectador no actúa porque viene a mirar y mirar no es una acción.
2. Mirar no es conocimiento, no es acción.
3. El mirar crea distancia.
07.10.13 Historia de la filosofia i història de l’art son un relat. Els conceptes són històrics (romànic, gòtic, renaixement...).
La noció d’estil és una noció del segle XIX idea de Hegel, que per construir el relat de la història busca les característiques comunes als estils. Una altra idea és la superació, altra gran terme de la filosofia de Hegel, que l’agafa com a procediment i construeix el primer relat “acadèmic”, els estils se succeeixen i se superen els uns als altres. Hegel està convençut que l’art romàntic és molt millor que l’art clàssic.
Paral·lela a la filosofia, la qüestió de l’estil és una mica diferent.
S’ha de pensar en correlatius, “idealisme” i “realisme”, com a termes surten al final del segle XVII, i diem que Plató era idealista i Aristòtil realista, això s’ha de tenir en compte.
Alguns termes ens servirien tant per la història de la filosofia com la de l’art (filosofia antiga = art antic, filosofia medieval = art medieval).
Altamira (pintades rupestres) es considera el començament de l’art; la seva forma no es justifica únicament per la seva funció. Apliquem terme creats posteriorment als estils que es defineixen.
Des de que hi ha ésser humà hi ha estètica.
Les Senyoretes d’Avinyò de Picasso són l’Altamira de l’avantguarda.
Així com la Brillobox de Warhol és l’Altamira de l’art contemporani. I és a partir d’aquí quan Duchamp comença a tenir importància.
09.10.13 Avaluem l’art contemporani amb una mirada condicionada, hem d’aprendre a fer-ho.
Subvertir la creación de los mitos, a través de la burla y la ironía se pone en evidencia como en las construcciones de mitos hay una crisis de significación lo que hacen es desordenar las construcciones negativas que se utilizan para crear el mito. El arte lo que hace es abrir espacios para repensarse. A lo largo del curso apuntaremos una caracterización del arte, una definición de arte es casi como una contradicción.
Se subvierten la creación de mitos a través de la apropiación de eslóganes de marcas conocidas y utilizan todas las herramientas que utiliza una marca comercial. Lo que hacen con su marca es proponer un estilo de vida que llegue a las masas, pero para que las masas no colaboren con la multinacional. Se apropian de los objetos que producen las multinacionales, lo que se trabaja con estas acciones es el abandonamiento del círculo producción-consumo para pasar al ámbito de la apropiación. Quieren construir una narrativa paralela a las multinacionales, detrás de éstos no hay una retórica utópica sino la voluntad para construir un espacio interactivo donde se genere discurso para pensar entre todos.
Bio-art, son aquellas prácticas que se sirven de la tecnología Como medio, los artistas hacer servir medidas de biotecnología hablan sobre la biotecnología y con la biotecnología. La vida se convierte en material artístico, La relación entre arte y vida cambia, ya no hay representación solo hay modificación.
3 14.10.13 La mirada estética Hay una racionalidad estética. La revolución kantiana seria la gnoseología, el cómo conozco determina lo que conozco. La epistemología es la teoría de conocimiento aplicada la ciencia.
Sobre la manera de cómo conozco el mundo se llama gnoseología. Como con los conozco limita y posibilita a la vez, el espacio y tiempo son cosas a priori de la sensibilidad.
La diferencia entre el árbol como objeto de un botánico y como lo objeto de un Profesor depende de la generación del discurso compartido. Yo miraba algo estéticamente (gnoseología), cuando más lejos estamos del objeto estético más nos cuestionamos la intencionalidad.
Discernible-indiscernible No necesariamente una obra de arte es discernible a primera vista.
El consenso tiene una implicación en el relato.
21.10.13 Dar sentido al mundo quiere decir de alguna manera cómo comprenderlo. Sentido estético quiere decir tener una actitud estética, nos orientamos estéticamente en el mundo (cruzamos cuando está el semáforo en verde, por ejemplo), conocemos el mundo a través de nuestro sentidos. El ejemplo de las caras que se convierten en rostros al cabo de un tiempo Es un tipo de actitud estética. Reflexionar en estética es el correlativo de determinación, es cuando no tienes un principio a priori y tienes que buscarlo. No se tiene que partir de un canon de belleza establecido a priori, hay que hacerse preguntas (los videojuegos se puede mirar estéticamente).
Todo depende del tipo de mirada que se le quiera dar. Lo que hace esta mirada es considerar al objeto, siempre físico, empírico, lo considera como dispositivo para el pensamiento, esta búsqueda es constante. Es el paso del significado al sentido, el significado de una obra de arte está dado, no hay que pensar mucho.
Se tiene que insistir en la fisicidad de los objetos para no caer en el concepto de idea, para no estar en conceptos están en la nube.
23.10.13 ¿Cómo enfrentarse a un texto? El Banquete de Platón El mito de Eros y del Andrógino, ¿que sería aquello que une los dos textos?, el amor, la belleza, el paso entre del daimon y el humano, el intermediario entre los dioses y el ser humano, entre el mundo de las ideas y las cosas. En el texto, el mito de Eros tiene que ver con aquello de “las almas gemelas”, el Eros es intermediario de dos partes escindidas. Se privilegia la noción de uno, de unidad. Originariamente el ser humano era una unidad, El origen del mundo para platón es el origen de la humanidad. Son los dioses los que separan a ser humano, por una especie de envidia. El Eros es deseo y es pasión.
Se repite la tesis muchas veces de diferentes maneras. Opinión correcta (eidos-logos), discurso verosímil. Se tiene que ver la tensión que hay entre los conceptos, la tensión del lenguaje, ese es el interés filosófico.
El amor y la muerte pasan a pensarse juntos.
Aquello bello y aquello bueno los piensa como una solo cosa.
4 Eros actuar entre el mortal y el inmortal, no es ni dios ni hombre, es daimon (intermediario).
Interpreta y transmitir las cosas propias de los dioses a los hombres i viceversa, el que comunica los dos mundos. Y así llena el vacío existente de tal manera que se recupera la totalidad.
La ignorancia es no certeza. Eros es un amante de la sapiencia, es filósofo, une al sabio y al ignorante.
Engendrar y dar a luz, idea en el texto la cual se construye generando cosas a nivel físico, a nivel moral y político, y a nivel científico y contemplación de la verdad a través de la belleza.
La phisys es un cosmos y la belleza es el orden. Y la polis tiene que estar hecha a imagen i semejanza de la phisys. Los griegos tienen un significado mucho más amplio que para nosotros del término naturaleza.
28.10.13 Discurso de Diotima Platón escoge los diálogos porque es un camino entre la escritura y la oralidad. Es palabra viva, sonoridad, ordenación del mundo a través de la razón.
Hay un camino de iniciación hacia la vida. La idea de belleza es una sola para todos los cuerpos, lo que compartimos es la idea de belleza. La participación cuestión tal en la teoría de Platón, en la teoría de las ideas, es un término ontológico (que tiene como correlativo la gnoseología).
La ontología es la parte de la filosofía que se pregunta por el qué. La gnoseología es cómo conozco el qué. Para Platón una cosa bella es una cosa que participa de la belleza.
La primera etapa es el enamoramiento en la belleza material, de la relación con la belleza se engendran bellos razonamientos. Pero si te quedas en la belleza material lo único que podrás sacar serán bellos razonamientos y para Platón eso no es pensar de verdad. Un objeto sensible es aquello que participa de lo inteligible.
Aquello que da razón ontológica de los objetos empíricos son los objetos intelectuales, Esto quiere decir la participación. El amor físico es el punto de partida.
El término correlativo de participación (copia-modelo) en gnoseología es la filosofía, la reminiscencia.
La reminiscencia es en gnoseología lo que la participación es a la ontología, cómo conozco, a través del recuerdo. Conocer es recordar.
Sí nos quedamos en el nivel físico, haremos como los sofistas.
Enamorase-engendrar-dar a luz Platón siempre piensa individuo en la Polis, existe una alma individual y una alma colectiva.
En el primer nivel hemos puesto a la belleza física, en el segundo nivel pondremos la belleza ética. Si consigo hacer este paso “doy a luz” de manera que se hacen mejores jóvenes. Me lleva a una “paideia” ética.
Todo esto está emparentado consigo mismo.
Tercer nivel: la belleza de los conocimientos (episteme), se presenta el conocimiento de las ciencias como superior a la belleza ética. Cuando comenzamos a buscar el conocimiento ya estamos buscando la verdad.
5 Es posible conocer la belleza en sí, a través de un largo viaje, durante toda la vida y de manera ordenada, se tiene que aprender mucha matemática (física-teórica).
Al final del camino de conocimiento, también es ético, se genera el bien en nosotros mismos.
El cuerpo es la prisión del alma y con la reminiscencia recuerdo mundos anteriores a través de una contemplación del mundo sensible y a través de la filosofía.
La idea que está por encima de todas es el Bien-Bello (kalokagathia).
30.10.13 Hippias Mayor Plató está fascinado con que el ser humano necesita el lenguaje, por el cómo se pueden definir las cosas, qué método es el que se usa para definir los objetos cualitativos. La teoría de las ideas sirve para poder definir esos términos.
Tanto participación como reminiscencia son esos tipos de términos.
04.11.13 Adorno y Horkheimer Lectores fieles del Kantismo y de Hegel, no piensan de la nada, se basan en ellos.
Históricamente todo lo prometido por la Ilustración queda destruido (naturaleza y pasiones y todo lo que forma parte de la vida) sobre todo por culpa de las guerras primera y segunda.
¿Qué pasa en el mundo y en los Ángeles?, varios intelectuales se refugian allí. No solamente nuestros sistemas de racionalidad han creado barbarie sino que se ha aceptado silenciosamente.
El concepto, en cuanto intenta atrapar los modelos de identificación particulares y lo lleva a un elemento abstracto, distinto a lo particular (como hombre: no judío, para los nazis), se generaliza aquello particular.
Quieren pensar la Ilustración desde sí misma y hacer lo mismo con la razón.
Mito-Ilustración: dialéctica en filosofía.
Quieren poner en diálogo para ver la tensión y destruir la Ilustración que no ha podido cumplir aquello que prometía y es que nunca ha dejado de ser mito, no es una explicación racional del mundo.
La mitología son explicaciones de aquello que no se puede comprender. La Ilustración cambia la ratio por la racionalidad, por un principio de dominación de la naturaleza. Si hacemos modelos de la naturaleza podremos tenerla a nuestra merced y esto pasa con el propio ser humano, con las pasiones por ejemplo. Cuando Homero se hace atar al mástil para poder oír las sirenas pero no irse con ellas, esta dominando la naturaleza, quiere estar por encima.
Por tanto el saber es poder.
Quieren eliminar los modelos de dominación en el paso del mitos al logos. La Ilustración plantea el dominio de la ratio que domine la naturaleza con matemáticas. Ellos quieren alcanzar una verdad sobre la existencia, poner de manifiesto esta dominación.
Con la paz perpetua de Kant, se cree en el progreso como si fuese a mejor, completará la deficiencia de la razón, pero no se puede mentir. Pero esta razón no es racional, el mundo no va a mejor, y pensarlo es bloquear la realidad, no estamos en el mejor mundo de los posibles.
6 Adorno parte de que el sujeto está dañado por el mundo y quiere construir una ética a partir de ahí.
La Ilustración convierte al ser humano en objeto en el intento de racionalizarlo todo.
06.11.13 El subjecte modern Tres tesis: - Filosofia moderna: sobre l’autonomia del subjecte.
- L’art s’avança a la filosofia en la reflexió sobre el subjecte. El sorgiment del tema de l’autoretrat.
- L’autonomia del subjecte modern està lligada a l’autonomia del concepte d’obra d’art i a la de paisatge. El sentit estètic.
Que el tema sigui el subjecte passa en filosofia moderna, que reflexiona i arriba a la il·lustració que és un esforç filosòfica per desvincular la metafísica del paradigma teològic. El que es busca és l’autonomia del subjecte. El que es buscar és no fer dependre l’esser humà de Déu o autoritat política. Kant i el “sapere aude” (tingues l’audàcia de saber).
L’art s’avança filosòficament al text filosòfic en la reflexió sobre el subjecte.
S’ha de pensar el concepte com alguna cosa relacionada amb una altra, com la noció de paisatge que la col·loquem dintre d’unt marc determinat.
11.11.13 Seminari abans de l’examen La paideia es l’educació en el seu sentit mes ampli, formar, agrupar, donar vida, Rancière s’apropia del terme del que fa us Sòcrates, comença amb la ignorància i es puja en graus de coneixement, ascens eròtic. No hi ha savi ni aprenent sinó la ignorància compartida ens fa iguals. Formació mútua.
Per Rancière no sortim del no res, som igual en la ignorància. El repartiment d’allò sensible es el que anomena política, tornar a donar els cartes del joc. La policia és la política institucional establida.
L’espectador emancipat es el que es capaç de transmutar les coses, altera el repartiment d’allò sensible que hi ha en la policia (institucionalització de la política), fa us de la micro-acció, per alterar el regim d’habitabilitat (espai i temps). L’art serveix per fer entrenaments d’emancipació, és un lloc privilegiat.
Mirada estètica: fisicitat i apertura d’espais per a repensar-se.
7 18.11.13 Kant i la Il·lustració (1784) Va ser una pregunta acadèmica a tots els professors, és un text de plena maduresa. Es tracta de donar llum a la foscor, és una sensació de l’època (és la primera vegada que es pren consciència de moviment, com si fos un manifest), té la idea d’un text col·lectiu.
Els àmbits polític, social i religiós són els que impulsen aquesta idea.
Donem llum a través de la raó a un món de foscor, a través del coneixement. La confiança en el coneixement és molt gran. S’intervé en la natura. Hi ha una relació de confiança en el progrés, es confia per fer anar a la humanitat cap a millor. Aquesta raó té una clara consciència de límit. Limita (espai, temps), però alhora és allò que possibilita (aquesta idea té molta eficàcia històrica). Condició de possibilitat és condició i és límit. Pots conèixer gràcies i malgrat a l’espai i temps. Amb aquesta idea és la que vol fer emancipar-nos. Sortir de la minoria d’edat, la majoria, en el seu temps, es dirigeix cap a la majoria d’edat. En què consisteix allò humà és el projecte il·lustrat, sense la intervenció de la religió, ni la biologia, ni un súbdit, sinó un ciutadà. Es fa per contrast als Déus, el que importa és l’ésser humà i en què consisteix el seu projecte. La majoria d’edat consisteix en el “sapere aude”, tingues l’audàcia de conèixer.
La filosofia anterior no accepta l’audàcia com a virtut filosòfica, audàcia és sobre allò que no està previst, que no es té clar i s’ha de decidir, has de tenir responsabilitat sobre les opcions de la vida. L’autonomia de l’individu vol sobrepassar les condicions de la naturalesa. Pregunta amb el teu propi cap el per què. L’audàcia recupera el tema de l’escepticisme antic: que la filosofia no es pot doctorar mai, que està en constant moviment, és hàbit que es converteix ràpidament en prejudici. L’audàcia és una virtut. L’ideal d’humanitat inclou l’audàcia com a virtut.
L’ús públic i ús privat El que interessa no és l’ús solipsista de la raó (tancar-se a casa i pensar). No es tenen absoluts i s’han de construir. Aquestes normes ens les volem donar nosaltres (democratització de la política). No estan donades a priori. El que interessa és l’ús públic de la raó, el que es pensi individualment no importa. Arribar al consens col·lectiu, començar amb coses petites per arribar al macro consens. Construir democràcia i llibertat.
El que importa és la filosofia que pot explicar aquest ús, la comunicabilitat, com és possible que ens comuniquem? L’hàbit és una forma privilegiada d’aprenentatge, contrasta amb el tema de la llibertat, en allò que si se segueix un hàbit no es pregunta sobre el per què.
L’ús públic a de ser sempre lliure i és l’únic que pot procurar il·lustració als homes. Públic vol dir ús polític, alterar l’ordre establert i només d’aquesta manera podrà ser lliure. L’ús privat no és lliure, és la “policia” de Rancière.
El subjecte, per Kant, és intersubjectiu: s’ha de caracteritzar a cada individu amb les seves determinacions. Diferent exercici de les facultats és el pressupòsit de Kant respecte a la igualtat de l’home.
L’expert, però, és aquell que acumula molta experiència.
És l’autonomia la que s’ha de conquistar com a éssers humans.
El coneixement és l’eina fonamental per a l’emancipació però es molt vulnerable i ha d’estar en constant revisió.
8 20.11.13 Hegel (1770-1831) i Nietzsche (1844-1900), filosofia de l’art, historicitat i sospita.
Nietzsche està enfadat amb la filosofia de Hegel, la manera d’entendre la cultura, música, filosofia, art oriental. Quan una filosofia és molt potent té un gran enemic darrera. La matriu de pensament és la universitat alemanya que està imbuïda de la filosofia de Hegel.
Es sospita de la filosofia anterior: il·lustrada, platònica, idealisme, romanticisme. Si parlem de sospita el que diem és que totes les filosofies anterior són filosofies que no s’autocritiquen. La filosofia tardo-il·lustrada associa la idea de coneixement a la idea de progrés, vincula la idea de progrés a la idea de coneixement. Nietzsche utilitza el vitalisme, Freud des de la perspectiva d’allò que es veu no és allò que és.
Marx, Nietzsche i Freud: tots es defineixen d’una manera o una altra cap a Hegel.
El tema de la historicitat de l’art i dels concepte és Hegelià, no és que abans ningú hagués pensat en la qüestió, però és Hegel qui fa la feina de recordar que els conceptes són històrics. El que pugui significar bellesa, art o filosofia ha canviat al llarg de la història. Hegel assenyala el punt que faltava per fer amb la historicitat. La filosofia és un terme històric així com l’art. I la seva utilització és una qüestió vinculada al pensament grec i la Grècia clàssica, però la noció d’art és del segle XVIII.
La passió filològica que tan Hegel com Nietzsche comparteixen, no deixen el privilegi només per a la poesia.
Així com Kant va haver de posar moltes hores a crear un vocabulari filosòfic que funcionés, l’eurocentrisme a l’època de Hegel (com per exemple l’espoli de les obres d’art, els edificis o animals per a posar-los en museus). És l’època també dels primers cientifismes, com el impressionisme que volia fer ciència. Hegel és un híbrid de la part romàntica i de la part científica fent filologia.
Hegel rebutja, posa en segon pla, tot allò que té a veure amb la natura. Nietzsche, en un cert sentit, és una recuperació de la importància de la natura. Hegel hereva una tradició filosòfica on la comprensió del món era el que feia Déu i el que feien el homes, i es donava prioritat al allò fet per Déu. Hegel vol donar prioritat a allò humà. Nietzsche, a través de la idea de força vol recuperar la natura.
És una època on es fa, per primera vegada, una visió crítica de tots els textos de Plató. Plotí és qui explica la filosofia de Plató.
Per Nietzsche pot haver-hi molta més filosofia en la literatura grega que ens segon quin text filosòfic, és l’actitud que Nietzsche adopta. Diu que el naixement privilegiat de la filosofia és la tragèdia, intenta enllaçar-ho amb la música de Wagner, El naixement de la tragèdia, amb la tragèdia grega i la filosofia.
- Transmutació dels valors: filosofia i vida tragèdia, drama. La vida com a obra d’art (panestetisme). Dolor i pessimisme, panestetisme, anticristianisme, antiplatonisme, antioccidentalisme.
Contra la moral cristiana, contra Hegel, antirracionalisme, el seu logos no és el de la racionalitat.
El que ha de fer la filosofia és transmutar la moral. Pren la filosofia com una potència performativa, dóna suport a la revolució amb la filosofia. Nietzsche reivindica les cultures i el 9 seu arts egípcies. No només s’ha d’estudiar grec sinó també les llengües orientals. Vol trencar amb l’eurocentrisme.
- Excés. “Generositat” i vitalisme: voluntat de poder, voluntat de crear.
En contra de la contenció, escriu fragmentàriament filosofia. La filosofia de Nietzsche és una reivindicació de la vida, el seu nihilisme l’hem de posar entre parèntesis, ja que defensa l’energia vital. Això no vol dir que altres qüestions no es puguin conèixer, vol superar el nihilisme, la precarietat a la que ha arribat la filosofia. L’art és un lloc per la filosofia, dóna prioritat a la música davant de qualsevol quadre, dóna prioritat a les arts performatives (les de l’acció, les que esdevenen).
Aquest excés és dóna en la creativitat, privilegia la idea d’art com a lloc idoni de pensament que es produeix d’una manera molt clara. Es produeix com antítesis a Hegel. El lloc per excel·lència de la filosofia és l’art, segons Nietzsche. Des d’aquí s’altera completament la generositat cristiana, acceptar la vida per si mateixa, generós coincideix amb tràgic.
- Resposta a la historicitat: l’etern retorn.
Absolutament fonamental per la filosofia de Nietzsche, és una resposta clarament contraria a l’historicisme de Hegel, ell dibuixa una línia, i Nietzsche faria un cercle. Elaboració del record.
- Resposta a la dialèctica: somni, apol·lini, lira, escultura, vel, bellesa, ingenuïtat, mesura, límit; embriaguesa, dionisíac, vent, desvetllament, horror, coneixement (lucidesa), desmesura, força creadora.
25.11.13 Nietzsche torna al paradigma antic de la oralitat.
1. Es pregunta per l’origen de la tragèdia (t.1), comprenent el naixement, com es va produir, com va sorgir, d’on, com i per què, en el context de presentar una transmutació dels valor a l’hora de fer filosofia, criticant així a les filosofies (escoles alemanyes) anteriors.
2. Transmutació dels valors, dolor, pessimisme (t.1,4). Hi ha el repte de transmutar els valor, capgirar-los. Vol girar l’escala de valors. I amb la reivindicació de la dimensió tràgica de la vida. S’entén dolor com a tràgic, capacitat d’acceptar la vida. Pessimisme com a terme oposat a l’optimisme de Hegel. La lucidesa no és ser bona persones o feliç sinó comprendre la vida tal i com és, ser lúcid. Nietzsche és vitalista. Es fa la pregunta en què consisteix la vida, i quina ha de ser? 3. Penestetisme: art com a metafísica única (t.2,5). L’estètica per tot arreu, el lloc privilegiat per pensar és l’art, la mirada. No és l’obra d’art sinó la vida la que s’ha d’artistitzar. La vida com a projecte artístic. El privilegi de l’estètica, condicionar la vida a la tragèdia. La mirada estètica es privilegia davant de les altres. I també és l’únic lloc possible per a la metafísica. Es mira sobretot les arts performatives (la música en particular).
4. Identificació art-vida a través de la ficció (t.3). A través de la ficció s’identifica l’art i la vida. Posa en un primer pla un repte en la que molts artistes de la avantguarda: fins a quin punt hi ha una distancia entre art i vida?, això és estetització de la vida. Com la construcció d’un personatge artístic real al món, la vida d’un mateix pot ser una obra d’art. Vol prendre consciència artística, la construcció d’una vida com a qüestió estètica. Es reivindiquen com a mecanismes de la lucidesa: la embriaguesa (allò dionisíac t.8,19) i la son (allò apol·lini t.6.,7,9), tancar els ulls i sentir-se a un mateix, en què consisteix la vida? 10 Apol·lini: la escultura, l’art de la forma, allò que dóna tres dimensions a les coses.
Dionisíac: la música, com a art essencial de la manera d’entendre el món dionisíacament.
La tragèdia estaria al mig perquè té una perfecta correlació amb forma-deformar. És el prototip d’art. Es reivindica les arts performatives, com la dansa, davant de les arts visuals.
El mite de Dionís ajuda a transmutar els valors del pitagòrics com el u-múltiple, el límitil·limitat i la identitat-diferència. A Nietzsche li interessa la tensió entre els termes.
La categoria estètica que passa davant de tot és la força estètica, un pas més que l’expressar dels romàntics.
27.11.13 La filosofia de Nietzsche és una filosofia de l’excés, tot és excessiu, encara que sembli com si escrivís poesia.
La gran matriu del moviment de Nietzsche és la transmutació dels valors, la voluntat de transmutar els valor occidentals, la manera d’ensenyar fins a tota la cultura occidental. El seu repte és canviar tota la visió moral de l’occident. Dins de la gama de valors proposa un ordre nou de compressió de la humanitat, “l’ultra humà”, més enllà de l’ésser humà, superació, el que transmuta els valors.
Comprensió del que és la humanitat perquè aparegui la post-humanitat. Assenyala el fracàs del projecte modern, de l’optimisme il·lustrat.
Tot el que no apunta cap a la transmutació és “l’Ocàs”. Només pots anar més enllà si es superen els valor occidentals. El terme occident es pensa molt en l’època de Nietzsche, amb correlació amb els museus. Es parlava de la decadència d’occident per culpa del cristianisme, de la càrrega de l’anihilació de la vida, raó única i teològica amb la seva moral castradora.
Els que estan en fase ocàs i la ingenuïtat (correlatiu de lucidesa) de certes manifestacions culturals o compressions de la vida que no acaben de veure les coses com són.
La lucidesa s’ubica en la comprensió de la vida, allò que ha de transmutar els valor. La comprensió és recuperar allò que el cristianisme ens ha tret, recuperar la vida (cosa que compartim amb els semblants). Ser lúcid vol dir adonar-se que la vida humana només es pot comprendre des d’un pessimisme de la fortalesa, un pessimisme pres com a força, assumir tràgicament el destí de la humanitat, la seva finitud. Deu ha mort, tot està permès; però hi ha un pessimisme. Hipotecant tot això que ve després a una utopia de la que no se sap. La humanitat s’ha de superar des d’aquí i saber jugar amb això, auto comprendre’s.
Al pessimisme de la fortalesa podem afegir el pessimisme tràgic de la fortalesa, com el que passa en la tragèdia grega, el model de comprensió del món està en la tragèdia grega, diu que no era un art per entretenir, sinó que s’enfrontava al seu destí tràgic. I Wagner és el primer que recupera aquest sentit tràgic. A la tragèdia grega també hi ha un tema d’excés, és fort emocionalment, però no per sensibleria, sinó per integració amb aquest destí, assumir el destí però no resignadament, com ho fa el cristianisme, assumir el destí amb fortalesa i generositat (terme que també vol transmutar); tenir una actitud generosa amb la vida, afrontar-la, sentit de força.
Hi ha un continu de vida, per transmutar els valor torna a la idea dels grecs que tenen per model les estacions com a cercle, i pren la vida com un continu. “Hibris” és excés, “fronesis” és prudència. La moral catòlica i l’ètica d’Aristòtil (entre dos extrems, punt mig). Però la filosofia de Nietzsche es una filosofia de l’excés. La vida és allò que passa, passi el que passi, i els 11 mecanismes de la qual, allò que fa que tinguem el impuls vital, continua sent un misteri. Aquest és el lloc de pensament.
En la transmutació dels valors el registre és estètic: construir una ficció que té més grau de veritat que allò que anomenem realitat. És l’àmbit de la ficcionalitat, construeix una ficció. L’art és una construcció de la ficció on la veritat de la vida es produeix més que en l’àmbit de la vida quotidiana, que no és el terreny de la lucidesa (que no pot ser quotidià, ja que cada vegada és autèntic en si mateix). He de fer una construcció tràgica de la vida amb la lucidesa. L’art és un mecanisme, possibilitat, d’obrir un espai de reflexió en mig de la vida quotidiana que atonta, fa perdre l’oportunitat de lucidesa.
L’art obre un espai de reflexió, de possibilitat de lucidesa. L’art que s’ha de fer és el tràgic.
L’art és una ficció que permet desenvolupar i proposar un projecte tràgic, i jo viure la tragèdia d’aquesta manera.
Però què és art?, art és una forma sensible. Hi ha allò primordial que és la vida, l’energia, allò que fa que la physis ho sigui, per endur-me un tros de vida estic individuant, allò que limita el continu, la tragèdia que la vol copsar atenta necessàriament a la vida, m’estic enduent un tros de vida per construir una ficció tràgica o operística.
Allò primordial és la representació de Dionís, i Apol·lo que és el límit, intenta generar una iconografia nova, que pugui fer la competència a l’ocàs. Com que aquest és el model, proposa una estetització de la vida, la manera de ser filòsof és ser artista. Es fa en l’art de la pròpia vida perquè es pugui copsar el sentit tràgic. L’art és el model que ens han ensenyat com a col·lectiu, és l’únic lloc per la transmutació. La possibilitat de metafísica és l’art. En la ficció hi ha la veritat, veritat tràgica.
Qualsevol fet és una interpretació: no puc relatar perquè la vida és un continu, qualsevol ésser humà que ultrapassi és un artista. La paraula fet ja és una interpretació.
El somni i la embriaguesa són antídots contra l’anestesia de la quotidianitat, quan el dia em porta a una lucidesa determinada, la son em porta a un món que potser em dóna les claus de la meva vida quotidiana. Apol·lo és el déu del somni.
La noció causa-efecte, són nocions perverses de la filosofia, són interpretacions, són maneres de narrar (estaria en l’ocàs).
02.12.13 El manifest comunista de Marx.
Que és un manifest? El sorgiment de subjecte modern, la seva autonomia, i la ruptura d’allò establert, la ruptura del “jo”. Kant i Descartes originen el subjecte modern, que és aquell que pensa per si mateix. No té límits, és lliure i responsable moral.
Els subjectes que construeixen en manifest, deuen ser subjectes moderns?, el subjecte proletari és el destinatari com a subjecte modern? Hi ha una crisi del subjecte modern, passional, que es sustenta amb una raó que la valida.
Nietzsche vol carregar-se això, i els altres filòsofs de la sospita, que critiquen el model de la racionalitat. Però hi ha models, com l’autonomia, que es mantenen, però hi ha un concepte clau que està implícit, que és fruit d’un pensament col·lectiu.
El manifest comunista reivindica la violència, la dictadura del proletariat, que no es fa amb un consens.
12 No tot subjecte que prové de l’emancipació és subjecte modern.
Quina comunitat crea el comunisme?, crea una nova sensibilitat, es vincular l’art amb mode de pensament.
La modernitat és un gran relat, un metarelat.
El manifest planteja un ruptura amb el mode de plantejar la racionalitat del subjecte modern. Hi ha diferents esdeveniments que van generant un nou relat. Però què possibilita pensar?, un altre mode de racionalitat. Que aporta la idea de comunitat de Marx?, reacciona contra una forma de vida, crítica; constaten una realitat, proposta. Es capten les idees per formular un manifest.
Incita a la praxis, una exposició de principis per entendre una forma de vida. La societat es característica per una lluita de classes entre la burgesia i el proletariat. És la burgesia la que només ha aconseguit fer una revolució.
L’emancipació passa per trencat la estructura social a més que la pròpia voluntat. El subjecte modern s’aguanta per un relat del subjecte, la seva idea i la seva estructura de pensament.
03.12.13 Llegir Ernst Cassirer fins al capítol 9.
Art contemporani, filosofia i esfera pública.
Qualsevol cosa pot ser una obra d’art. Indiscernibilitat.
Arthur Danto amb la “brillo box” de Warhol, diu que torna a començar l’art contemporani, ja que a partir d’ara una obra d’art pot ser indiscernible, que no es reconeix a simple vista com a tal. S’ha de passar a una altre registre. A partir d’aquí, Danto, fa una nova història de l’art i es reivindica a Duchamp, l’aura de l’obra d’art desapareix. La història introdueix a Duchamp a més de Picasso.
Qualsevol cosa pot arribar a funcionar, però no tot val d’igual manera.
Qualsevol pot ser un artista.
Joseph Beuys: radicalitza l’argument de la democratització de l’art, en la línia de Nietzsche que coincideix la vida i l’art, tots som artistes. Nosaltres mateixos em de constituir la nostra vida estèticament. La transmutació dels valors burgesos, amb la via directe, amb accions com plantar arbres, ja que l’art és la vida. És el primer que s’atreveix a repensar des de l’art l’Alemanya de la II GM. Privilegia l’acció.
Qualsevol pot ser un crític.
Les avantguardes funcionen amb la compra-venta, com Picasso que tenia el seu marxant, els anys 60 s’intenta destruir aquesta dinàmica. Si democratitzem l’objecte i l’artista també es fa amb els crítics. Per què hauria de valdre més l’opinió d’un expert que la d’un altre?, es comença a plantejar per a reflexionar. Però l’art està fet per a tots, en la comunitat de diàleg hi ha d’haver el públic integrat, com en mecanisme de direcció de museu.
09.12.13 Cassirer, Antropologia filosòfica (capítol IX, art) 1944 Mentre fa filosofia, fa història de la filosofia. L’ésser humà és un ésser simbòlic, i el seu coneixement humà es forma per símbols, es concentra el coneixement en símbols, totes les disciplines generen els seus símbols de manera diferent, però, què dona igualtat de coneixement 13 a totes les formes?, el símbol. Així la ciència no té el patrimoni del coneixement, i és igualment vàlid les altres formes de coneixement.
Un element de la taula periòdica simbolitza tot una sèrie de coneixements amb un encallat de relacions, segons Cassirer.
Té un problema amb el terme “forma”, ja que per ell té masses significats, maneres de coneixement (formes) que té l’humà de conèixer, una forma simbòlica.
La forma simbòlica de l’art. Les tres maneres que ha tingut de procedir l’art són: 1. La imitació: mimesi, reproduir, representar. Com la pintura històrica, o religiós. Però si mirem la Menines de Velázquez hi ha quelcom més, encara que no estigui representat.
Es genera amb un joc de mirades. Dura fins a finals del XVIII.
2. L’expressió: un subjecte que s’expressa. Suplanta a la imitació, de la qual s’ajuda per poder ser explicada.
3. La construcció: es genera una nova realitat, supera les dues anteriors. Es construeix una segona realitat, que és la ficció, on pot haver-hi més veritat que en qualsevol tractat científic. Es construeix un espai i un temps diferents o es pot donar tanta veritat com en la ciència.
A l’hora de preguntar-se què és l’art, mira d’explicar el que ha sigut l’art per a ell mateix. Que són les tres de dalt.
L’art és capaç d’intensificar una relació, pot mostrar millor que la ciència el coneixement.
La imaginació (que no connota “imatge” en alemany, sinó figura com a construcció) és la responsable que es pugui construir el món, ja que no hi ha una veritat inicial, no tinc normes a priori. Es privilegia la línia de la construcció, des del paradigma de la comunicació.
La moció: l’art no pot ser mai vida perquè és una ficció. És diferent, però, es genera de manera fictícia una emoció. El que fa l’art és posar en marxa, l’art activa, fa sortir d’on era.
L’esperit del que parlen els alemanys (gheist), és l’esperit de l’època, mentalitat i com diu Hegel: la bona obra d’art és aquella que reflexa la mentalitat d’una època.
16.12.13 Text sobre Foucault: “Què és un autor?” Moltes tradicions conflueixen en un pensador. Foucault denomina la seva societat com a “societat de control” que és en el que es basa el capitalisme. En ell conflueixen moltes tradicions: - Estructuralisme.
Marxisme.
Psicoanàlisi.
Existencialisme.
No vol entrar en la universitat, ja que significa generar el coneixement d’una determinada manera, o canalitzar la professió. Contribueix a l’estructuralisme (idea antropològica que som reduïbles a partir d’unes estructures biològiques o culturals), i les estructures que ens fan humans són estructures de poder. El llenguatge és un dels llocs on més fortament es manifesta el poder. Són idiomes que es construeixen d’una manera concreta i això configura la manera de pensar i d’expressar-nos en el món. L’ús de les paraules en els diccionaris són consolidades per estructures de poder. I a sobre, de tot això no ens n’adonem. Igual que l’obra d’art com a producte únic ha de ser l’original. La poètica de l’obra correspon a un autor, un creador, és la 14 manera com se’ns ha relatat l’obra d’art com a subjecte únic i genial, és el que dóna valor financer a l’obra. Foucault reclama el moviment col·lectiu que hi ha darrera.
El que ha de fer el nou autor es saber alterar l’ordre del discurs, ha de tenir una funció revolucionària.
La distinció entre text i discurs: Un text és allà on s’assenta el discurs, que connota tot l’entorn lògic (logos) que hi ha al voltant d’un fet, discurs és ideologia, no hi ha fet sense ideologia. Però, aquesta ideologia és comuna i compartida, i l’autor ha de detectar els moments en que la ideologia es fa present en el text i alterar l’ordre dels discurs. L’acte creatiu sempre és col·lectiu i ideològic i la funció de l’autor en el món contemporani hauria de ser la de revolució i alterar la ideologia heretada. Una obra d’art és discurs, un relat ideològic. Com si fos una gran psicoanàlisi polític, es vol usar el plànol Freudià a la política (biopolítica). Es rebaixa el to respecte les grans utopies donant importància a les microrealitats.
15 ...

Comprar Previsualizar