Medieval Catalunya Tema 4 Part 2 (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 3º curso
Asignatura Historia Medieval Catalunya
Año del apunte 2017
Páginas 9
Fecha de subida 08/06/2017
Descargas 7
Subido por

Vista previa del texto

3. LA DEMOGRAFIA I EL MÓN RURAL Durant la baixa edat mitjana va haver-hi un gran decreixement demogràfic, és també un fenomen generalitzat a l’Europa feudal.
La primera conseqüència a Catalunya la trobem a 1333 (lo mal any primer) per raons climatològiques les collites van ser molt poques, no es va poder collir gran a la totalitat de Catalunya, que provoca un increment dels preus dels cereals, i va provocar que molta gent que va patir fam.
1348  Comença la crisi amb la pesta que arriba a tot Europa. Arriba amb vaixell des d’Orient. És una pesta molt mortífera, que causa un gran nombre de morts, la gent es contagia molt ràpidament i no es sabia com solucionar-ho. Les mesures higièniques afavoria la propagació de la pesta i també la subalimentació que feia anys patien els Catalans.
Durant tot el segle XIV la crisis va anar rebrotant cada 5 o 10 anys.
1362  Pesta dels infants 1381  Pesta de la mitjana edat La pesta va seguir rebrotant a Europa fins al segles XVIII i XIX.
Hi ha també altres factors naturals que afavoreixen aquesta crisis com plagues de llagostes i terratrèmols a la Garrotxa fins al 1448.
Desolació i devastació sobre la despoblació que va patir Catalunya, però sense assegurar el nombre exacte al no tenir suficients documents com per comparar els números.
Es calcula que la pèrdua que en algunes comarques van morir fins a un 60% Mig milió d’habitants al segle XIV fins a 224.000 d’habitants al segle XV; nombres establerts per alguns historiadors.
A Vic va ser entre una quarta o tercera part, a Girona entre un 15-20% de la població.
Actualment podem dir que va morir entre una quarta i una tercera part de la població.
A Catalunya és on la crisis demogràfica va tenir més palesa. Fins al segle XV no hi va haver cap període sense cap tipus de desgracia.
La recuperació va ser molt lenta 26/05/17 Aquesta crisis de retruc afecta al camp i a la població pagesa. Provoca un descens de la població pagesa provocada per les mortaldats. I comencen a haver-hi migracions des del camp. Moltes terres es queden sense conrear perquè han mort o perquè han fugit.
També hi ha abandonaments de masos i terres, per masos i terres millors al quedar-se sense cap pagués.
Això provoca una davallada de la producció agrària, això implica directament una davallada de la renda de la terra, els senyors feudals ingressen menys. Cau la renda feudal, cau l’ingrés que tenien.
Es redueix la capacitat econòmica dels senyors feudals.
Acaba propiciant la reconstrucció de l’agricultura i la ramaderia.
Davallada de la població, desastres naturals, epidèmies; a més d’això trobem un gran fracàs del sistema, que no pot evitar la pesta ni els desastres naturals, però no van saber fer front a aquest conjunt de problemes.
No s’adapten, ni intenten millorar la conjuntura al camp català.
Fins al segle XIII la població havia anat augmentant, però en canvi la producció no va créixer de la mateixa manera; i aquest és un dels grans motius pels quals veiem que el sistema no va funcionar al no adaptar-se i solucionar aquest aspecte. No s’intenta millorar ni buscar noves tècniques per produir més.
Augmenten els nivells d’exigència, en la remença lliguen als pagesos a la terra, imposen contractes emfitèutics més forts.
Els canvi en la sociació rural catalana, no es pot acusar de tot a la producció agrària; ja que no és l’únic factor i sembla ser que tampoc és el més important. La producció baixa, però la població també, així que no hi ha un canvi tan gran.
Hi ha alguns sector pagesos que sortiran molt beneficiats, aquelles famílies que no van morir i que tenien més d’un fill, per tan van poder absorbir terres de masos que havien estat abandonats i més productives, de tal manera hi ha un creixement en quantitat i en qualitat.
Va augmentar la diferenciació econòmica i de retruc social entre pagesos que havien adquirit terres, i aquells que les havien perdut.
Al camp la crisis del segle XIV va afectar molt més negativament als rendistes que als pagesos, i això a la llarga tindrà conseqüències, que afectarà a la demanda de productes.
Afecta més negativament als rendistes perquè tenen menys pagesos que els hi paguen rendes, mentre que els pagesos es mantenen o incorporen terres i riquesa.
Part de la pagesia recull més producte, de manera que en pot guardar per destinar-ho al mercat; 4. L’ECONOMIA I EL GRAN COMERÇ A la ciutat la pesta va ser superior a la ciutat, al haver-hi més insalubritat i al estar més a prop que fa més fàcil el contagi; però la davallada no és tant gran perquè hi ha molta gent del camp que emigra a la ciutat.
A mitjans del segle XIV creix la producció a les ciutats catalanes, i també l’especialització amb la creació de nous oficis, augmenten els gremis (XIII  10 gremis // segle XIV  73 gremis) A les ciutats hi havia sotsproducció de carn, peix, vi i sobretot cereal A finals del segle XIV hi ha enfrontament de les classes populars, a causa de les escassetats, hi ha assalts a cases de jueus i burgesia. Tot provocat per la crisis baixmedieval.
Durant la segona meitat del segle XIV la producció artesana creix a bona part del territori català; la principal és la tèxtil, llana, cotó, cànem, etc.
També hi ha un gran augment de la indústria drapera (drap) El comerç internacional abans del segle XIV es basava en productes orientals de luxe, i en menor quantitat productes agraris. A partir del segle XIV el comerç canvia i exporta productes manufacturats en canvi de productes agraris; sobretot productes tèxtils.
En un primer moment l’economia es manté pel manteniment del comerç. Sembla que la meitat del comerç català passava pel port de Barcelona.
Els Catalans viatjaven principalment per la part occidental, que era el Magreb i Sicília; per la mediterrània occidental passen tèxtils, ceràmiques, cereals i sobretot el comerç d’esclaus.
Sicília era un port de transit entre les dues mediterrànies, per tant es troben productes de tot arreu; a més Sicília estava governada per catalans, per tant no tenien problemes per comerciar i fer escala a l’illa Els mateixos consellers de Barcelona, deien que el seu màxim comerç era el d’orient; Catalunya actuava com a redistribuïdora de mercaderies d’Occitània, Magreb i de l’interior de la Península Ibèrica. Tot això és el gran comerç català.
A mitjans del segle XV cau el comerç exterior, i accentuarà els conflictes socials, la crisi i la producció. S’atura per la inseguretat a partir de 1430, disminueixen molt els viatges directes a Beirut i Alexandria, i prefereixen quedar-se a Rodes i Xipre.
Durant la guerra la recuperació és impossible per les inestabilitats i accentua la crisis o la crea (teoria Vilar o Del Treppo).
01/06/17 Un dels problemes que van tenir Catalunya durant el segle XIV van ser les guerres. Els monarques catalans van estar immersos en conflictes bèl·lics, que agreugen la situació de crisis.
Guerres amb Gènova per tal d’aconseguir alliberar la mediterrània i obrir el comerç, aquestes guerres van provocar moltes pèrdues.
Des de finals del segle XIV hi ha moltes dificultats a la mediterrània, per problemes comercial amb competències, la pirateria, i s’hi afegeixen comerciants castellans que surten des de Múrcia que molts també són pirates.
1453  Constantinoble cau a mans dels Turcs i es tanquen molts ports catalans arreu de la mediterrània, molts centres comercials marítims arreu de la mediterrània.
Per tant el comerç internacional té greus problemes, a més de les actuacions dels monarques com Alfons el Magnànim; e la seva àpoca el comerç entra en crisi totalment.
Alfons te la mediterrània sempre en guerra durant el seu regnat, per tant el comerç no pot destacar i és perillós.
Alfons el Magnànim és un rei absent a tot el territori. El 2 juny 1442 entra a Nàpols i no surt d’allà fins al final del seu regnat.
Maria de Castella i Joan de Navarra són els que han de fer front a la crisi creixent, crisi que esta a tots els fets de la vida. Alguns estaments no els accepten al no ser els reis i no els hi fan cas.
Continues disputes entre els lloctinents i les Corts; per tant entre la monarquia i els estaments catalans. Sobre quines mesures s’han d’implementar.
L’economia també patia per altres causes, la hisenda pública, la hisenda reial, dels municipis, etc. passen per un període molt crític durant aquest període; sobretot perquè no ingressen preu, i tampoc poden finançar els problemes de les ciutats i els municipis.
Decreixen els ingressos i creixen les despeses.
La política bel·licista el casal de Barcelona, ja iniciada amb Pere el Cerimoniós, té moltes despeses i incrementa la crisis.
La noblesa també es revolta perquè s’atura l’expansió.
HI HA CONFLICTES A TOTS ELS ESTAMENTS DE TOT EL REGNE Amb la mort de Pere el Cerimoniós, puja Joan el Caçador al tro; la monarquia segueix necessitant molts recursos, i no tots es poden aconseguir mitjançant les corts.
Alienació del patrimoni reial  en un principi és beneficiós per la corona.
Però la pagesia que ha comprat el terreny, ha de retornar els diners al senyor feudal que és el nou senyor de les terres; es queixen i llavors el rei utilitza la Carta de Gracia per recuperar el patrimoni reial, però per recuperar-lo ha de demanar als pagesos diners per recomprar-lo (és molt millor viure en un terreny reial que en una senyoria feudal, per això els pagesos volen retornar a l’inici). Per tant, pels pagesos és una gran pèrdua.
CARTA DE GRACIA és un tipus de contracte molt habitual en el món medieval sobretot en època de crisis. Aquell que ven, es reserva el dret de tornar a comprar allò venut, normalment ja s’estableix el preu de recompra i el temps en el que es pot recuperar.
Tenen el dret de redimir o lluir i quitar, aleshores es recupera allò que s’ha venut.
Per tant la monarquia ven sempre a partir de Cartes de Gracia.
La monarquia va acabar demanant diners en préstecs a banquers, ja que és la manera més rapida d’aconseguir diners.
Els préstecs s’avalen amb els impostos que haurien de cobrar més endavant; arriba un moment que els interessos d’aquests préstecs són més alts que els impostos que han de cobrar, per tant la monarquia catalana comença a no poder pagar aquests préstecs.
Això porta a que els reis portin els bancs a la fallida al no poder retornar els préstecs.
Per tant comença també la crisis financera, per culpa d’aquesta monarquia.
1380-1383  les cases de banca fan fallida. Quan cau la principal banca de Catalunya que era la de Pere des Caus i Arnau d’Olivella, comencen a caure la resta de banques menys importants.
Pèrdua de confiança dels clients, ja que no poden agafar els diners que havien deixat al banc per culpa de la corona. Això porta a l’entrada de banquers italians, la gran banca català gairebé desapareix.
CRISI MONETARIA  la moneda catalana decau; comença a entrar moneda francesa i moneda italiana, i a més hi ha continus enfrontaments sobre la política monetària que s’ha de fer.
Els monarques responen seguint augmentant els impostos i fins hi tot creen impostos nous, a més posen impostos sobre els municipis.
Els senyors feudals també creen més impostos per poder pagar els impostos reials, però el poble no pot fer front a més pagaments.
Es dispara molt la venda dels municipis dels “CENSAL MORT” i “VIOLARI” que són crèdits, seria una mena de pensió, tu pagues tants diners, i et van retornant els diners poc a poc.
Comencen a vendre censals morts per poder pagar els censals morts que ja tenien.
Moltes economies locals, no van poder fer front a les economies, tots aquells que podien fugien de la ciutat. Els emprenedors de la ciutats, els artesans, es dediquen en aquest moment a ser rendistes; ja que és més fàcil i han de fer menys.
5. LA SITUACIÓ SOCIAL I POLÍTICA Hi havia problemes de concepció política, diferent manera de veure i actuar davant dels problemes.
En el moment que entren els Trastàmares des de Castella, que tenen una política més autoritària, començant per Ferran d’Antequera, per tant la població catalana no el veuen amb bons ulls; ja que les Corts haurien d’acceptar les demandes del monarque, però el poble defensa la tradició del pactisme i va en contra del rei; per tant ens endinsem en un problema social i polític.
També tenim problemes burgesia i l’altre estatus de pagesos, artesans, etc. El conflicte sobre qui paga la crisis.
A partir del segle XV hi ha agitacions socials a les ciutats d’arreu de Catalunya, que comencen al 1380 al camp, que sorgeixen a partir de la crisi. Són gent que vol imposar mesures per pal·liar la crisis econòmica que estaven patint.
A la ciutat de Barcelona els problemes de la crisis porten a una lluita organitzada, entre dos bàndols, dues fraccions (Busca i Biga), es barallen sobre com pal·liar la crisi i qui ho ha de fer.
LA Biga és el poder tradicional, oligarquia, banquers, rendistes, importadors, comerciants rics, mercaders rics, etc.  governen la ciutat fins 1453.
Al 1453 el monarca nomena consellers als de la Busca, artesans, mercaders no rics, etc.
La Busca defensava als productors i venedors. Aquests tenen un programa clar, volen baixar el pes de la moneda, mesures proteccionistes per afavorir la comercialització exterior i reformar el poder municipal.
Apliquen el seu programa, però han de fer front a la oposició sistemàtica de la Biga, que significa l’obstrucció.
També hi ha un conflicte dins de la família reial.
6. LES GUERRES: LA CIVIL I LA REMENÇA A finals del segle XI es comença una expansió territorial, un conjunt d’annexió dels comtats catalans. El nucli més fort i el que s’acabarà imposant serà el comtat de Barcelona, Girona i Osona, que pertanyen al mateix comte, però ma s’uniran.
02/06/17 Conflicte de Carles de Viana fill de Joan de Navarra que es considera hereu del regne de Navarra i d’Aragó enfront de Carles el 1462-1472 on hi ha una guerra civil.
S’enfronta la monarquia i els estaments de les Corts, el conflicte es coneix poc, però acaba en taules per l’esgotament del país.
La guerra civil catalana coincideix amb el primer alçament dels remences del 1462 al 1472 que acaba en taules i els líders surten beneficiats. A la guerra civil recolzen al rei.
Els remences apareixen quan Catalunya s’està feudalitzant però no estaven estructurats fins al segle XIII: Bonnaissie diu que la servitud es imposada pels senyors feudals per fer perpetu el control i l’autoritat dels altres. El poder dels senyors creix amb la conquesta de Catalunya Nova ja que no volen que els remences vagin a colonitzar independentment.
Els remences són aquells sotmesos a la servitud. Són persones sense llibertat de moviment i no poden abandonar la terra a la qual estan lligats sense abans pagar la REMENÇA, comprar la seva llibertat, a la pràctica molts fugien. No eren esclaus ja que tenien dret, tenien tots els drets com el matrimoni, tribunals, etc. Però no tenien la llibertat de moviment. La majoria de remences que s’alliberaven era per canviar de mans. A Catalunya no tenim lleis de les obligacions dels remences, només tenim informació de la seva pràctica. Només surten als documents reconeixent que són de remences, en molts documenta de compra el matrimoni no l’especifiquen.
A Catalunya la servitud és derivada de la terra, la terra és la que necessita mà d’obra.
Les condicions de la persona la designa la terra i aquell que la treballa és adscrit a ella.
Els COSTUMS DE GIRONA i MARESME, no són lleis. Els costums senyalen la exigència de la terra a la servitud. Els remences no sempre tenien una mas on viure i treballar a causa de l’hereu únic, només heretava el gran i els altres havien de marxar. Tampoc tots els remences són pagesos ja que alguns marxen a viure a les Sagreres on fan altres oficis que cultivar la terra. Aquesta situació s’accentua sobretot a partir del segle XIII.
La servitud es transmet de pares a fills, si el pare no s’allibera, aquesta condició es transmet. Aquells que marxen a viure a vil·les i sagreres segueixen sent remences ja que segueixen tenint la condició de remença.
Els homenatges servils són els documents i cerimònies on s’explicita la pertinença a la servitud. Es reconeix la condició i les obligacions que ha de tenir el Remença. Es lliura homenatge quan ho exigeix el senyor, sol ser quan hi ha un canvi en la senyoria o una compra-venda. La importància de l’homenatge és molt gran i molts Remences que marxen a les ciutats intenten evitar rendir homenatge i, en un tribunal, acostuma a guanyar el senyor feudal. A la pràctica s’exigeixen “els mals usos”, eren normes que exigien els senyors feudals que abans eren només costums. Els coneixem per la Sentència Arbitral de Guadalupe, el pacte al final de la guerra de remences que especifica els diferents mals usos i exigències servils.
Remences demanen l’abolició dels Mals Usos: - EIXÒRQUIA  Grava al Remença que mor sense fills que puguin heretar. Es considerava que es deixava una terra sense treballar i obligava a pagar-la aquell Remença que aconseguia el mas.
- INTÈSTIA  Penalitza al remença que mor sense testament encara que tingui fill.
El senyor feudal aconsegueix 1/3 part dels béns del difunt.
- FIRMA D’ESPOLI FORÇADA  Penalitza el matrimoni entre diferents senyories, els Remença de fora aporten un dot i en cas de separació el dot retorna a la família que el paga.
- REMENÇA  És el Mal Ús que sustenta els altres. És la compra de la pròpia llibertat. La compra de la Remença allibera a la persona del seu senyor i de la terra, però normalment eren per fer-se serfs d’un altre senyor feudal.
- ÀRSIA  Penalitza la crema per negligència o descuit del mas i de les terres. A la teoria cobrava 1/3 part del que quedava.
- CUGÚRCIA  Penalitza l’adulteri de la dona Remença. Si la dona comet adulteri sense que el marit ho sàpiga, el dot de la dona es divideix entre el senyor i el marit. Si el marit ho coneix i calla, el dot va al senyor feudal.
Tenen un fort component simbòlic de control del senyor feudal als Remences, en molts casos ficant-se a la vida privada i controlant-la. Els Mals Usos servien per recordar la seva condició, per controlar la senyoria i recordava la dependència dels Remences al senyor feudal. Els pagaments intenten evitar els pagaments quan podien i molts van intentar ser evitats.
La servitud no volia dir pobresa, el grup Remença era molt heterogeni.
Entre els segles XI i XII era positiva pels senyors, un canvi de conjuntura al segle XIII, va fer que al segle XIV i XV, sigues positiva i a la vegada negativa.
Al 1380 primeres notícies del malestar Remença.
El 1448es fa el Sindicat de Remences per l’abolició dels Mals Usos on els Remences es reuneixen. El rei autoritza la reunió i el 1449 presenten la moció a les Corts i és denegada. Els reis oscil·len entre afavorir als remences i a vegades afavorien als nobles segons qui pagava.
El 1462 la Diputació General es reuneix amb els pagesos per reunir forces per l’enfrontament de reis contra estaments; i buscava solucionar el malestar pagès.
Hi ha un primer alçament el 1462 i el 1472 i un segon alçament el 1484 i el 1486 on és més violent perquè estan més enfadats.
Els motius de la guerra poden ser molt variats, d’una banda pot ser per l’abolició del sistema feudal, per les desigualtats econòmiques, creen un sistema nou, d’alliberament de la servitud i acabar amb els Mals Usos. No hi ha una raó unitària, sinó diferent.
A la Sentència Arbitral de Guadalupe (21 d’abril de 1486) s’aboleix la servitud i els Mals Usos i reafirmació del complex emfitèutic-feudal.
...

Tags: