SEMINARI 1. GABRIEL FERRATER (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 3º curso
Asignatura Literatura Catalana Contemporània
Año del apunte 2015
Páginas 5
Fecha de subida 11/09/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

22.10.2015 v Seminari 1: Gabriel Ferrater Novetats sobre Gabriel Ferrater: Carlota Casas, Gabriel Ferrater i Jaime Gil de Biedma: poetes de la consciència, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2015 Francesc Codina, “La complicitat poètica entre Jaime Gil de Biedma i Gabriel Ferrater: poesia de l’experiència i literatura autobiogràfica”, D.D.A.A., Miscel·lània Joan Fuster VII, Barcelona, PAM, 1993, pp.297-323 Ferrater afirmava tenir uns poemes clars, pretenia escriure poemes “clars, lúcids i divertits”. És evident que hi ha algunes creacions que podem considerar clares per una persona mínimament lletrada. Ara bé, n’hi ha d’altres que resulten hermètics, de difícil interpretació à aquí s’hi engloba el “Poema inacabat”. Per què hermètics? No és pel to, per la dificultat del lèxic emprat, per contenir uns versos abstrusos (el to és, de fet, col·loquial)... passa perquè Ferrater es confessa de tu a tu, és a dir, el destinatari de la seva confessió és algú que personalitza. Entre tots dos existeixen una sèrie de sobreentesos que no explicita i dóna per coneguts. La voluntat de confessar-se amb algú que li és proper, amb el qual comparteix una sèrie de referents. A més, és un home d’una formació humanística, filosòfica, històrica, literària, artística (va ser crític d’art)...
per tant, en els seus poemes, hi ha una sèrie de referències que, sovint, desconeixem.
Pòsit cultural que dóna per sobreentès. Els seus poemes, en el fons, sempre donen llum, fan claror sobre uns aspectes essencials en la trajectòria humana, des d’una perspectiva molt personal i reveladora. També hem de tenir en compte que Ferrater mai busca provocar la rialla, sinó el somriure que deriva de la ironia que cal captar en un primer terme. Per tant, Gabriel parla a un lector concret, biogràficament conegut seu: pot ser ell mateix, la seva estimada... gent amb la qual ja hi té un teixit de sobreentesos que dóna explícits per la resta de lectors. Això fa més difícil d’abordar molts poemes, en canvi d’altres, tot i aquesta característica, són clars.
En la publicació de La Teoria dels cossos (1966) hi havia un nombre determinat de poemes. En Les dones i els dies (1968), en aquesta part (apartats 3, 4 i 5), hi va afegir una sèrie de poemes: “Corda”, “Al lector”, “Aniversari”, “Cançó del gosar poder” i “Babel”.
A l’hora d’analitzar Ferrater, és important veure els versos que primer ens semblen interpretativament clars.
Ø “Úter” Argument simple: parella en una cambra en ple acte sexual. Hi ha un temps concret: ja fa unes quantes hores”. Un temps que es va desplaçant encara que el lloc en si, la cambra, no ho faci à tenim les coordenades espai – temps. El primer que remarca és la roba de la noia, escampada per “quatre o vint cantons”. Per la veu poètica, la roba de la dona és com si fos “parts del seu cos”, perquè l’ha tocat, en porta l’empremta i la marcarà per sempre. En el seu record, aquesta roba sempre serà part del seu cos, no és una simple indumentària, és a dir, va quedar impregnat del cos pel simple fet de tocarlo. Esdevé com una part sagrada del cos, com un embolcall. Aquest aspecte té una relació determinada per la fixació de Ferrater pel cos, el desig.
Vers central: “tot encledat dins la cosa que estimo”. “Encledat” significa tancat, com si no en pogués sortit (el bestiar viu dins de la cleda. Estima quelcom molt concret, la “cosa”, però en definitiva hi ha més coses: roba, cambra, temps... viu encledat en molts cercles. L’epicentre és el cos de la dona i, encara més concret, l’úter à component sexual i carnal explícit. “Cosa” és ambigu: pot ser simplement l’úter, la dona amb l’úter, la dona en si... Tenint en compte la idea d’amor de Ferrater (molt semblant a Ausiàs March, 1400-1459; el qual vol estimar espiritualment, però sap que no pot arribar a l’esperit sense passar pel cos. L’únic que hi ha en sí en l’home el cos, és l’únic palpable, l’esperit no), el cos és imprescindible i, en concret, l’úter. Aquest és el centre de la dona: tant pel pensament de l’amant com també la per la possibilitat d’engendrar vida. La fixació pot ser tant sexual com per voler retornar el record matern. En principi, Ferrater és un amant fogós, però, lateralment, no podem excloure el record punyent de l’úter matern del qual va sortir i al qual, com a amant, torna; és a dir, el fill torna a la mare a través d’un ésser interposat, que és l’estimada. Hi entra a través de la còpula i la dona interposada (una imatge viva de la mare) à qüestió edípica.
L’úter temporal és el que ens du a l’úter etern, la mort (d’on ja no ens mourem); l’úter més enllà del matern. És la foscor simbòlica de la qual sortim i on anem a parar. La mort és la tornada a l’úter à Relació amb L’origine du monde (1866) de Gustave Courbet. Per tant, representa un camí per l’amant, una entrada i una sortida a la vida (de fet, l’obra es podria anomenar “Úter”, és d’on tot ve i on tot va). Recordem que ell es sent encledat, perquè el que el captiva no és la fortalesa, la impossibilitat de trencar-la, sinó que prové d’ell mateix. El seu propi desig el tanca allà.
“Terra”: implica fecunditat. Relació amb la “cosa” del v.6 que, tot i les diferents interpretacions que se’n puguin fer, sembla apuntar que aquesta cosa és l’úter com a una sola part de la dona més que la dona en sí.
No és una poesia pornogràfica, sinó que aquí el sexe es converteix en tema ontològic i metafísic, fins i tot podríem afirmar.
A partir del v.7, el jo poètic tira enrere, retrocedeix i toca les parts de la dona de les quals parlava al principi. Això fa que el seu cos sigui un cos maternal, acollidor. El contacte amb les peces esdevingudes també un cos de la dona i, per tant, excitació eròtica, li donen força per continuar amb el seu moviment.
Les partions delimiten el que és seu (com les partions de la terra) i delimiten el cos de la dona. Tot embolcallat no només amb la roba, sinó també la cambra i el temps que es desplaça cosmològicament, el qual ens arrossega i ens porta al futur à per tant, el que viu ara, dins d’uns minuts i unes hores, ja serà passat. Com ja vam comentar en “Boira”, el sexe humà, com tot el que és humà, no dura per sempre, s’acabarà, són talls en la infelicitat i la rutina quotidiana. L’empremta que deixa és una dimensió espiritual de l’amor, molt lligada i indestriable del desig físic (autor molt antiplatònic).
En Porcel, veurem com molts personatges també comprenen l’amor com un sinònim de sexe, ja que és l’únic palpable després de l’esperit (aquest és molt variat, depèn de cadascú). El sexe, en tant que carnalitat, és una experiència compartible i perfectament comprovable.
Les dones i els dies à referència al món antic: enlloc del treball, la dona.
Ø “Maîtresse de poëte” “Maîtresse” = amant; “Fiancée” = novia oficial. Aquí es refereix més al concepte “d’amant de poeta”.
Aquí sí que hem de començar pels versos comprensibles, vv. 2-4: la veu de jove que pretenia, com a postromàntic, imitar l’art, és a dir, fer de la vida una obra d’art. De jove, volia una vida feta obra d’art que, en definitiva, fos la pauta de vida (que la quotidianitat imités l’art) ≠ Ara no n’hi ha prou. L’art és un ritme i una tècnica, perquè l’art de l’escriptura no pot substituir la vida, ni la vida no pot imitar l’art, perquè si ho fa tot es queda en un estat d’angoixa que es queda en la infelicitat. Per tant, fer de l’art un model i adaptar la vida això: no és possible, a no ser que visquem amb angoixa, desfici, allò que no ens pot omplir. L’art ha de reflectir la vida, però en el com recau el problema: ha de ser un reflex, un reflex modelador apegat a la vida? “Però...”: allò que vam pensar ja no té remei. Si jo em llenço a la vida i estrenyo la mà com a metonímia de la dona estimada, amb l’altra mà, què puc fer sinó donar constància d’això? El resultat serà l’art.
En els contactes d’una parella, normalment hi ha mirades, després contactes físics espontanis, sense voler, i finalment, agafar la mà (que l’altra persona l’accepti és una afirmació de l’estima rebuda).
“Calcar records” és deixar constància del que vivim perquè es constitueixin com a records en si, que hi hagi un testament del que vivim.
“Els versos que ell”: es distancia. Els versos que ha redactat sota l’influx de la noia són immortals fins la seva mort. Aquests versos són els que realment valen, són immortals per nosaltres, però ho seran fins que ens haurem mort, potser pels altres ho seran més (com l’exercici de lectura que fem avui en dia). Passi el que passi, porti on els porti el temps, la constància dels versos, farà dels seus records perdurables fins que morin, fins que desaparegui el record d’ells a través de qualsevol via. La creació és immortal fins que se’n faci ús. Quan es perdi, s’ha perdut la immortalitat à relació Friedrich von Schiller (1759-1805; poeta romàntic) amb el poema “Els déus de Grècia”: aquests seran immortals mentre hi hagi algú que els recordi. Tot el que és humà, és viu en el record.
“I quina angoixa...”: probablement els dos versos més difícils del poema. Quin és l’art a través del qual jo vull deixar constància? Un art despullat, sense retòrica, no fàcilment accessible. Els que ara són joves, encara romàntics, que creuen en l’art que jo creia abans, em miren amb menyspreu. Com que s’ha fet gran, ha canviat d’idea i fa un art més fàcil, però només aparentment. Confiança en si mateix notable, no hi ha precisament una postura humil. És vil aquell que reflecteix tota la vida en una obra d’art? Seguidament, es fa una referència a una nova manera d’escriure en literatura i també a una nova amant à aquestes novetats han arribat després d’any d’escriure i de molts esforços. S’ha produït un canvi en la seva forma d’escriure: ell no podria pas continuar fent de la seva vida una obra d’art. Ara, aquests dos conceptes, li fan present que, el que considerava erroni de l’art poètic, no va ser en fals, perquè l’error i les conseqüències que en va treure el va portar a ser conscient de la veritat en la qual ara viu. Per tant, la noia i el nou art d’escriure han fet que a la llarga l’esforç primigeni no hagi estat improductiu, ambdós en són proves.
“Un averany...”: tot el que he fet, el mèrit, no ha estat prou feliç en tant que recompensat (pot tractar-se d’una felicitat interna o externa en forma de reconeixement). L’home, encara que encerti el camí i l’instrument, mai es sent del tot feliç, perquè sempre troba que en podria ser més. Més felicitat significa més plaer, del grau que sigui. És evident que el reconeixement públic provoca plaer.
Ell es va poder refermar en la seva nova forma d’escriure, comprometent-se també amb l’amant. Quan l’estimada se’n va anar, quan la va perdre, el poema va quedar tancat.
Va tenir èxit al preu de perdre-la, al preu d’esdevenir allò només record.
Thomas Wyatt (1503-1542; poeta anglès renaixentista, amant d’Anna Bolena). Quan Enric VIII es va enamorar d’ella, va negociar amb el primer el traspàs amb una recompensa: va trair l’amor, però es va triar a ell la seva recompensa pública amb títols, diners, honors... Quan Anna i alguns amics seus van ser empresonats per una suposada falsa conspiració contra el rei, va continuar sent amic d’Enric. El pacte amb el rei potser era molt més fort del que ens pensem. Per tant, el poeta afirma que ja ha acabat, que la noia la passa a un altre. No obstant, deixa en l’aire: jo quins beneficis en trec? Del nou sarcasme, quins beneficis en trec? En el context general de poesia de Ferrater, el seu benefici, a diferència de Wyatt, és només la solitud. Està fent sarcasme d’ell mateix.
  ...

Tags:
Comprar Previsualizar