apunts psicologia introducció, atenció, percepció i memòria (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Girona (UdG)
Grado Criminología - 1º curso
Asignatura Psicologia
Año del apunte 2015
Páginas 32
Fecha de subida 09/03/2015
Descargas 8
Subido por

Vista previa del texto

PRESENTACIÓ Professors: Mònica Thomas Vall-llosera i Marc Pérez Avaluació: 50% psicologia bàsica (Mònica) i 50% psicologia social (Marc) - Psicologia bàsica: 3 proves avaluatives tipu test o 2 són online:  Del 26 febrer al 4 març, tenim 1h i els errors descompten. Entra tot el que hi ha penjat al moodle, articles!  Del 12 de març al 18 de març 1h i els errors descompten. Entra tot el que hi ha penjat al moodle, articles! o Test presencial 19 de març els errors no descompten. Només entren els apunts i pdf de classe.
Tutories: despatx 230 facultat Psicologia i Educació PSICOLOGIA 1. INTRODUCCIÓ Els processos psicològics bàsics són: atenció, percepció, memòria, emoció, motivació, llenguatge, aprenentatge, pensament i personalitat.
La psicologia és una ciència i la psicologia bàsica intenta: - Obtenir coneixements sobre com pensa, opera, decideix i resol problemes l’ésser humà.
Dóna coneixements científics (metodologia hipotetico deductiva empírica tant natural com social) podem OBSERVAR, DESCRIURE, EXPLICAR I PREDIR EL COMPORTAMENT D’UN INDIVIDU.
Ens trobem davant l’estudi de la naturalesa de la CONDUCTA HUMANA, de fet ACCIÓ (conscient i voluntària).
Tenim un conjunt de ciències de diversa naturalesa que intenten entendre per què actuem com actuem: PSICOLOGIA - Ciència aplicativa - Ciència que estudia el comportament humà i els processos mentals que els expliquen.
- En resum; la psicologia és una ciència empírica humana a part d’aplicativa (observa, descriu i prediu).
CRIMINOLOGIA - Ciència explicativa.
- Estudia i explica el per què de la delinqüència des d’una òptica fenomenològica.
- En resum, la criminologia estudia el delicte i l’explica.
DRET - Marc normatiu i és una ciència.
Estudi de les ciències i ordenament jurídic (lleis).
Criminologia - La criminologia és una ciència explicativa i causal. Ens permet conèixer quin és l'origen del fet humà i el seu desenvolupament.
Té un camp molt ampli Explica el delicte en els seus orígens i desenvolupament i ho explica en les societats en les que es produeix Dret - El dret estudia les conductes basades o regulades en normes legals, però no passa del marc normatiu Explica els models de comportament humà que la llei basada en una filosofia determinada descriu com a delicte, i totes les sancions que es podrien aplicar per cada comportament establert Psicologia - La psicologia és aplicativa. Té una vessant bàsica i una d'aplicada. D'ella se'n generen una sèrie de tècniques que utilitzen el material científic d'altres ciències.
Quan es barreja amb la criminologia en pot sortir la CRIMINALÍSTICA que és aplicativa i que s'ocupa d'investigar les circumstàncies espaciotemporals, instrumentals i personals en les que es realitza una acció punible.
També n’hi ha d’altres: CRIMINALÍSTICA - Ciència que estudia empíricament com ocorren els delictes a fi e determinar-los i diferenciar-los en les seves formes.
- Observació científica de la delinqüència, tipus conductual s de delictes, tipus de delinqüents.
PSICOLOGIA FORENSE - Aborda la conducta humana observable (individual i col·lectiva) i els processos mentals que requereixin ser o explicar o determinats per alguna de les parts durant el judici oral.
- Cal habilitat per parlar en un judici i dominar el llenguatge legal.
PSICOLOGIA JURÍDICA - Aborda les ciències jurídiques i/o parts de l’ordenament jurídic en allò, penal, civil, constitucional Psicòleg forense - Habitualment les preguntes que es fan als psicòlegs forenses no són relatives a qüestions psicològiques sinó més aviat legals.
Determinar l’estat mental del processat en el moment de cometre el crim i delicte a fi de poder-lo o no imputar i responsabilitzar-lo penalment (és a dir termes legals).
- - Fer recomanacions respecte a la sentència de l’acusat i el tractament a seguir i informar al jutge sobre factors atenuants, valoració del risc futur, avaluació de credibilitat de testimonis, etc.
Capacitat i avaluar a policies per proveir perfils criminals.
Psicologia criminològica - Vol comprendre l’acte criminal (causes, autors) i donar eines per la prevenció.
Treballa en l’àmbit forense (presons, tribunals, policies...) i a la pròpia comunitat quan vol fer prevenció de la delinqüència o intervencions institucionals.
Molt vinculada amb la psicologia clínica, social, etc. Però amb metodologia pròpia de treball.
Orígens d’altres disciplines científiques de la psicologia Biològics: - Parteix de la consideració de l’ésser humà com a realitat biològica.
Evolucionisme, neodarwinisme, genètica, paleontologia, sistemàtica.
Ontogènesi i filogènesi.
Neuroimatges (ressonància magnètica, TAC, etc.).
S’han trobat diferències biològiques i deficiències FUNCIONALS i ESTRUCTURALS en l’avaluació neurocognitiva de criminals psicòpates que podrien explicar aquests comportaments.
Especialment en la UF o fascicle uncinat que uneix l’amígdala (emocions, por, etc.) amb l’escorça orbitofrontal (presa de decisions). Hi ha dos punts clau: 1. Les partícules que conformen el FU (fascicle uncinat) dels psicòpates estan danyades, l’estructura no està complerta.
2. El nivell de dany és proporcional al grau de psicopatia. Fascicle més danyat a diagnòstic psicopàtic major.
“Diversos científics que van escanejar el cervell de homes condemnades per assassinat, violació i atacs violents i van trobar evidència de que els psicòpates presentes anormalitats estructurals al cervell.” Ha d’haver-hi una connexió entre aquestes dures àrees del cervell: les que condueixen les emocions i la que les controlen. Si és així darrera la conducta del psicòpata trobaríem una ANORMALITAT ATÒMICA DEL CERVELL.
S’estima que entre el 1% i el 6% de la població és psicòpata. Però els trets psicopàtics poden presentar-se en un ampli espectre. El psicòpata violent és un dels extrems, però les persones “normals” presenten característiques psicopàtiques com tendència a la manipulació, egocentrisme, tendència a córrer riscos.
Els individus amb trastorn psicopàtic també presenten: - Encant superficial i intel·ligència.
Absència de nerviosisme.
Falsedat.
Dificultat per aprendre d’una experiència.
Vida sexual impersonal, frívola i poc estable.
Incapacitat per seguir amb cap pla de vida.
Autoestima exagerada.
Tendència a mentir de manera patològica.
Exemple d’estudi en psicologia. Diferents fases en la investigació.
FASE 1 - S’escull una mostra de voluntaris, se’ls aplica un test que determina el seus nivells de psicopatia.
Es subministra als individus de l’estudi una dosi d’amfetamina o speed (estimulants del SN).
S’escanegen els cervells amb TEP per comprovar l’alliberació́ de dopamina en resposta als estimulants.
Es comprova que les persones amb nivells més elevats de característiques psicopàtiques en el test inicial presentaven nivells 4 vegades superiors d’alliberament de dopamina després del consum d’amfetamina que els altres participants.
FASE 2 - - - Es comunica als participants que rebran una recompensa econòmica si completen una tasca senzilla.
Mentre realitzen la tasca s’escanegen els cervells amb fMRI.
En els individus amb nivells de característiques psicopàtiques més elevades, el NUCLI ACCUMBENS (àrea de recompensa) es troba molt més actiu quan es troben expectants per rebre la recompensa econòmica que a la resta de participants.
Aquests resultats suggereixen que les respostes exagerades d’alliberació́ de dopamina podrien fer que els psicòpates fossin incapaços d’enfocar la seva ATENCIÓ en una altre cosa que en la seva recompensa.
Així ́ els cervells dels psicòpates estarien interferint i evitant que aquests individus controlessin els efectes dels seus actes sobre altres persones o els perills i conseqüències que els seus actes puguin suposar Influència de la sociologia Sociològics: - Parteixen de la consideració́ de l'individu humà̀ com a realitat cultural i social.
Distingeixen entre humanització́ i hominització́ tot i que hi ha interacció́ entre els dos processos i no una separació́ taxativa.
- El desenvolupament psicològic és similar entre l'home primitiu i l'actual, les diferències semblen ser merament culturals, però̀ amb idèntiques funcions psicològiques Criminologia La criminologia requereix de totes aquestes disciplines a fi de conèixer i descobrir què és el que indueix a un subjecte a delinquir, quin significat té aquesta conducta per a ell, per què no li produeix temor la idea de càstig i no el fa renunciar a les conductes criminals.
Una anàlisi complerta de l’home delinqüent requereix d’un treball que permeti l’exposició́ a l’habitat dels individus, família, cultura, processos d’aculturació́, educació́, ensenyament i organització́ social, estructures polítiques, religió́ i art.
S’estudiarà̀ al delinqüent a nivell psicològic i amb metodologia especifica però̀ l’objecte d’estudi és més ampli.
Debats clàssics - Criminal ja neix així? Lombroso.
Herència-ambient? Influència l’ambient? Rousseau diu que l’home neix innocent i bo i la societat el corromp.
Conductes antisocials. Hi ha lligam entre DELICTE-FOLLIA? Té a veure l’herència? Els trastorns mentals? L’educació? La capacitat mental? Dues tendències dins el corrent psicològic criminològic - - L'estudi de malalties que poden produir ACTES DELICTIUS. És l'anomenada PSICOPATOLOGIA CRIMINAL. Poden sonar trastorns com esquizofrènia, psicosi, retard mental, neurosi, ansietat, fòbia...
Unes TEORIES SISTEMÀTIQUES que expliquen per què apareixen els delictes i quins són els possibles tractaments. Poden sonar teories i paradigmes com la psicoanàlisi, l'aprenentatge, la cognitiva-conductual, la frustració-́ agressió́, la imitació́...
Hem d’anar molt amb compte a evitar fer-se una imatge holliwodyenca dels trastorns. També́ cal evitar fer-ne una anàlisi superficial : - Estigmatització́ Prejudicis Creences falses i errònies La PSICOLOGIA pot ser bàsica o aplicada. Si l'aplicada té un caràcter científic i eficaç̧ per resoldre problemes psicològics és per què aplica els coneixements de la psicologia bàsica. De la mateixa manera que en medicina s'apliquen els coneixements bàsics de l'anatomia i la fisiologia, en psicologia ens basem en la general o bàsica.
Diferències entre dret i psicologia - La psicologia i el dret provenen ambdós de la filosofia, però̀ la psicologia entra en el positivisme a finals del segle XIX.
- - El dret continua essent bàsicament filosòfic mentre que la psicologia és estadística.
Així ́ que serà̀ una CIÈNCIA: estudiarà̀ i investigarà̀ per a poder PREDIR i modificar les coses. A tal efecte CERCARÀ LLEIS, mentre que el dret es fonamenta en l’aplicació́ de les lleis Un sol dret, en canvi moltes PSICOLOGIES.
El dret cerca uniformitat i normes jurídiques mentre que la psicologia estableix PLURALITAT DE CAUSES I EFECTES.
Diferències de TERMINOLOGIA: per exemple “atribució́ de responsabilitat” (qui ho ha fet pel dret i en canvi un procés cognitiu i autovaloratiu per la psicologia).
La psicologia treballa sobre fets que han passat, en aquest sentit la psicologia actua de manera REACTIVA.
El dret és previ a l’acció́ en determinar-la és PREACTIU Preguntes i respostes (o per respondre) per la psicologia - La CONDUCTA DELICTIVA és una CONDUCTA APRESA? Veurem que hi ha factors immediats, factors que et predisposen d'una manera pròxima i factors que et predisposen d'una manera llunyana.
Hi ha factors de risc en nens i en adolescents (individuals, familiars i escolars) Hi ha diversos models explicatius sobre el comportament delictiu: - - Biològic o Apareixen ja al segle XIX amb Lombroso i les teories sobre la forma del cos que impliquen tendències criminals.
o Avui es parla dels factors hereditaris (alcoholisme, tuberculosi, trastorns de personalitat, etc.).
o Han estat molt criticats per no tenir en compte el MEDI FAMÍLIES CRIMINÒGENES: se'n parla sense tenir en compte que a vegades són les regles que es transmeten a la família i no únicament els gens els que les produeixen Intrapsicològic-dinàmic o Tenen a veure amb el model freudià.
o Parlen de l'inconscient, valoren moltíssim les experiències viscudes durant la infantesa.
o Tot crim és explicable a través de l'instint de destrucció́: a la pròpia base de l'inconscient hi trobem l'eros i el tanathos. Per tant en la pròpia base de l'inconscient i de la dinàmica humana hi trobem el crim.
o Tenim desitjos criminals que es troben regulats per lleis.
o És important diferenciar entre desig i acte. No és el mateix que jo desitgi obrir en canal a algú́ a que ho faci o com ho faci. Puc arribar-ho a sublimar: fent-me cirurgià. Però̀ obrint a algú́ en canal no deixo de satisfer una pulsió́ destructiva, un desig aniquilador que tinc, malgrat estigui salvant vides .
o Aquest model plantejarà̀ molts problemes teòrics.
o - La importància de Freud i del model psicoanalític és que descriu el DETERMINISME PSÍQUIC. Tots els actes humans (tan els més conscients com els més insignificants) els actes fallits, els oblits, els errors quan escrivim o parlem, TOTS ELS ACTES HUMANS en conjunt estan estrictament determinats per una causa que és possible que la trobem i que els explica.
o En aquest sentit (determinista) és molt científic, tot està determinat per causes i és explicable. Però̀ no són causes físiques ni biològiques com el model anterior, sinó́ causes psíquiques.
o Nosaltres podem estar experimentant fenòmens biològics que no tenen una causa biològica. La ràbia que ens hagin fet una rascada al cotxe té efectes a la respiració́, circulació́ sanguínia, etc. Exemples de persones amb histèria que no recorden el que han dit o fet .
o Ara bé, la psicoanàlisi permet explicar una conducta però̀ no pot respondre en quina mesura és culpable el delinqüent ja que rebutja aquesta terminologia Humanístic Conductual Biològic-factorial Cognitiu 2. ATENCIÓ “És el procés pel qual la ment pren possessió, de manera viscuda i clara, d’un dels diversos objectes o processos de pensament que apareixen simultàniament. Focalització i concentració de la consciència són la seva essència. Implica la retirada del pensament de diverses coses per tractar efectivament altres”. (William James 1890).
Definició - - Més complexe del que sembla aparentment.
Procés discriminatiu que acompanya tot el processament cognitiu o Filtre informació (selecciona informació) o Assigna recursos disponibles per permetre l’adaptació interna de l’organisme respecte a les demandes externes.
o Mecanisme que posa en funcionament els processos que intervenen en el processament i elaboració de la informació.
o Facilita el treball de tots els processos cognitius (els regula i controla).
Fases: orientació, selecció i sosteniment.
L’atenció és un complex procés cognitiu que regula i prioritza: o La captació d’informació que rebem del nostre entorn a través dels sistemes sensorials.
o Els processos que realitzen operacions sobre aquesta informació procedent de l’exterior o de la memòria (sistemes cognitius).
o Els sistemes mitjançant els quals realitzem les diferents accions o conductes de resposta (sistemes motors).
- L’atenció exerceix funcions bàsiques en l’organització conscient de la nostra activitat diària: o Orienta cap a estímuls concrets.
o Detecta determinats estímuls sensorials.
o Prioritza determinats continguts de memòria.
o Manté un estat d’alerta en tasques delimitades (per exemple, en un entorn laboral) durant el temps que es prolongui la tasca que estem realitzant.
- Es pot definir com a procés cognitiu mitjançant el qual es controla voluntàriament l’activitat perceptiva, cognitiva i conductual.
o “Controlar voluntàriament” s’ha d’entendre com un procés d’acció o inhibició que prioritza i organitza la seqüència de tasques mentals implicades en la realització d’una determinada tasca que no es pot desenvolupar de manera automàtica (per exemple, seria el cas de la seqüència automatitzada de conducció d’un vehicle per un conductor expert, davant la d’un conductor novell, que sí que requereix un control d’atenció o inhibició).
- L’atenció està preferentment sostinguda per estímuls amb significació afectiva, més que per estímuls rutinaris o afectivament neutres.
- Processem informació amb contingut emocional rellevant de manera més rapida com a resposta a situacions d’emergència.
- Detectem abans hi posem més atenció, a les imatges que ens provoquen por (veiem aranyes abans que bolets) o que seria rellevant captar en situacions de perill. Les expressions facials de por o enfadades es detecten abans que les cares alegres.
- Tenim dues vies cerebrals: 1. Del tàlam a la amígdala 2. Del tàlam-escorça al sensorial-amígdala - Des d’un punt de vista evolucionista els estímuls rellevants per l’individu s’associen a la supervivència.
Els esdeveniments associats a amenaça o perill obtenen prioritat en el processament.
Els estímuls emocionals (expressions facials) atrauen més l’atenció que no els estímuls neutres. Davant informació amenaçant desplegaríem recursos atencionals.
Hi ha dos conceptes històrics - - - L’atenció com a una qualitat de percepció: no és possible posar atenció a tots els estímuls. Seria el procés que selecciona els més rellevants per percebre’ls “millor” amb menys interferències.
L’atenció com un mecanisme de control: tots els processos cognitius requereixen supervisió i ordre per adequar-los a un objectiu.
L’atenció modifica l’estructura dels processos psicològics. Fa que aquests apareguin com a activitats orientades a certs objectes i així va guiant el desenvolupament dels processos psíquics.
El procés d’atenció implica principalment 3 àrees cerebrals i segueix 3 vies en el cervell: - Lòbul occipital - Lòbul temporal - Lòbul parietal El procés d’atenció bàsicament es produeix per al relació entre 3 sistemes neurofuncionals: - SISTEMA ATENCIONAL ALERTA: o Subministra el que habitualment anomenem CONSCIÈNCIA.
o Si s’altera apareixen ESTAST CONFUSIONALS i fins i tot ESTATS DE COMA.
o Depèn del sistema reticular mesencefàlic.
- SISTEMA ATENCIONAL POSTERIOR: o Ens permet seleccionar la informació prioritària de l’entorn.
o Depèn de:  Còrtex parietal (dret en especial) que és responsable de l’atenció selectiva i focalitzada.
 Pulvinar lateral: implicat en la supressió del soroll (estímuls irrellevants) i potenciació de senyals significatives que precedeixen a la percepció i l’acció.
 Colicle superior.
- SISTEMA ATENCIONAL ANTERIOR: o Regula la direcció i objectiu de l’atenció.
o Subministra el CONTROL VOLUNTARI de l’atenció.
o Si hi ha alteració en aquest sistema apareixen els trastorns de l’atenció amb o sense hiperactivitat.
o Depèn del cingle i del còrtex prefrontal lateral.
Tipus d’atenció Dimensio selectiva: - Atenció selectiva o focalitzada: processar estímuls diversos i donar resposta a només un d’ells. Selecció.
- Atenció dividida: processar estímuls diversos i donar resposta a dos o més d’ells.
Capacitat.
Dimensió intensiva: - Atenció sostinguda: persistència del rendiment de l’atenció al llarg del temps.
Vigilància.
ATENCIÓ FOCALITZADA - Capacitat per atendre a un o dos estímuls rellevants sense confondre’s amb la resta d’estímuls que estan actuant com a distractors.
- Com podem centrar l’atenció en un únic estímul donada la gran quantitat d’informació que rebem alhora? - S’entén l’atenció com un mecanisme de capacitat limitada. Per això la seva funció serà fer un processament perceptual adequat de tots els missatges que arribin en el flux sensorial, permeten ser eficaç en l’acció a dur a terme.
La focalitzada seria la capacitat de respondre a estímuls, mentre que la selectiva seria la capacitat de poder-se mantenir aliè als distractors.
Si la persona s’orientés a aspectes irrellevants de l’entorn parlaríem de MANCA DE CONCENTRACIÓ o de DISTRACCIÓ.
ATENCIÓ DIVIDIDA - La capacitat de poder respondre a dues tasques al mateix temps.
- No és important quina informació es seleccioni sinó QUINS RECURSOS es tenen per poder repartir de MANERA EFICAÇ LES TASQUERS A REALITZAR.
- La pregunta és: com és possible realitzar dues i més coses al mateix moment? o Quan és possible fer-ho? Com perjudica a la meva execució? - S’estudien sobretot els dèficits degut a la presència simultània d’informació o a la multiactivitat.
ATENCIÓ SOSTINGUDA: VIGILÀNCIA - Habilitat per mantenir l’atenció i romandre en estat de vigilància durant un període de temps malgrat la frustració i l’avorriment.
Funcions de l’atenció - Controla la capacitat cognitiva.
Activa l’organisme davant situacions noves, planificades o insuficientment apreses.
Fa prevenció d’una càrrega excessiva d’informació.
Estructura l’activitat humana. Facilita la motivació conscient cap al desenvolupament d’habilitats i així amb la motivació es determina la direcció de l’atenció.
Assegura un processament perceptiu adequat als estímuls més rellevants.
Factors que determinen l’atenció - Interns endògens dalt-baix (top-down) o Propis de l’individu.
o Necessitats, expectatives, interessos, història individual.
o Psicofàrmacs, fatiga.
o Nivell d’activació, arousal.
- Externs endògens baix-dalt (down-top) o Provenen dels estímuls i les seves característiques:  Forma  Mesura  Color  Posició  Moviment  Novetat  Repetició  Intensitat  Complexitat Models teòrics de l’atenció - Models de filtre o o Estudien especialment l’atenció selectiva, quan hi ha recepció simultània d’informació.
Es pregunten per què en algun moment es produeix una espècie de coll d’ampolla o filtre.
- Model Treisman: el filtre actua abans del processament conscient.
- Model de Deutsch: la selecció es produeix després del reconeixement.
- Model recursos limitats/capacitat limitada o L’atenció és un procés dinàmic central i requereix de l’esforç mental dels subjectes, la motivació i els interessos i al capacitat del subjecte.
Fins ara tots aquests models es centraven en la capacitat de l’atenció i en el seu caràcter selectiu.
Posteriorment Shiffrin i Schneider proposen l’existència de processos automàtics i controlats per explicar aquelles situacions en què les persones demostren una capacitat notable per fer dues o més coses alhora.
3. PERCEPCIÓ La sensació (captació de l’energia física a través dels diferents sentits; estimulació dels òrgans sensorials) és diferent a la percepció (quan s’és conscient de la informació enviada).
Sensació És la part “objectiva”. Estimulació física dels sentits. Té a veure amb la peculiaritat de cadascun dels òrgans sensorials (vista, oïda, olfacte, tacte, gust.) Percepció És la part “subjectiva”, ja que és un procés constructiu que passa per diferents filtres (com estan els òrgans sensorials, lleis perceptives, processos psicològics i llenguatge). Una vegada som conscients de la informació rebuda a través de les vies sensorials. Es troba relacionada amb la resta de processos psicològics: memòria, aprenentatge, llenguatge, pensament, motivació, emocions, expectatives, etc.
- És doncs un constructe mental (es dóna una organització i una interpretació de la informació rebuda de l’entorn).
Rebuig a la teoria del realisme ingenu. La ment no es limita a enregistrar una imatge exacta del món que ens envolta.
Amb la percepció es possibilita: o És un procés constructiu: usa esquemes perceptius.
o És un procés d’informació-adaptació a l’ambient: donar sentit a la realitat que captem.
o És un procés de selecció: el paper de l’atenció, atenem al rellevant per a nosaltres a cada moment, la maduració hi té un paper.
Les lleis de la física ja ens adverteixen que el món del que obtenim informació és molt diferent de tal i com l’experimentem (llindars sensorials).
La imatge que el cervell crea està limitada per la gamma d’estímuls als que els nostres sentits s’adapten, de tal manera que som incapaços de percebre amplis segments de l’espectre electromagnètic i la matèria a escala atòmica. Passa el mateix amb l’audició i la visió.
Acabem creant un món perceptual diferent qualitativament del de les descripcions del físic degut que la nostre experiència es troba mediada pels nostres sentits. Tanmateix no és arbitraria ni il·lusòria. Hi ha unes lleis que en regulen l’estructuració perceptiva.
Explicacions de la percepció Hi ha 3 tradicions principals: - Teoria de la inferència: associada a la perspectiva empirista (Locke i Hume), no hi ha res innat, tot depèn dels sentits i emocions.
Teoria de la Gestalt: associada a tendències innates de la ment, més racionalista.
Teoria de l’estímul: associada a tradició que busca correspondències entre variables físiques i sensorials, és a dir, enfocament psicofísic.
 Teoria de la inferència Provenint de la tradició empirista de Hobbes, Locke i Hume, segons els que el coneixement únicament s’adquireix per experiència sensible i associació d’idees. La ment és com un full en blanc o tàbula rasa en la que l’experiència escriu les sensacions rebudes.
Berkeley afegeix que el que dóna la vista (és a dir, el sentit) no és adequat per l’autèntica percepció del món. Ésser és ser percebut. El pas important és doncs la percepció i no la sensació. Per aconseguir percepcions correctes cal aprendre a interpretar les sensacions visuals mitjançant un procés d’associació.
Al s.XIX, Von Helmholtz, afegeix que la percepció es fonamentada en un procés inferencial, en el que, mitjançant l’experiència anterior, deduïm de les sensacions tingudes en un temps determinat, la naturalesa dels objectes o successos que probablement representen.
Crítica: avui sabem que la percepció va més enllà dels estímuls, mai està determinada completament per l’estímul físic.
 Teoria Gestalt (contrària a la teoria de la inferència) - Llei inicial: “el tot és qualitativament diferent de la suma de les seves parts.
El tot, és més que la suma de les seves parts.
El tot, és diferent que la suma de les seves parts.
Percebem els objectes com a entitats organitzades enlloc de parts separades. La percepció de la forma és innata i el paper de l’aprenentatge poc important (importància de les lleis perceptives). Una forma no és en absolut una composició de o un agregat de sensacions.
El plantejament de Descartes al s.XVII i de Kant al s.XVIII, va ser molt diferent. Per Kant la ment imposava la seva pròpia concepció interna de l’espai i del temps a la informació sensible que rebia. Cal una predisposició innata.
Els principals hereus d’aquesta tradició filosòfica van ser els psicòlegs de la Gestalt amb el concepte “d’organització perceptual”. Mentre que les sensacions es donen lògicament separades i sense relació entre elles, les nostres percepcions capten tots els globals, és a dir, coses unitàries.
Hi ha unes lleis innates que regeixen la formació de la unitat i l’emergència d’una figura sobre un fons.
Les unitats senceres que percebem (una melodia per exemple) no són el resultat d’un procés d’organització que unifica uns elements del món més bé que altres. Els elements d’aquestes unitats es troben relacionats entre sí fins al punt de crear una configuració les propietats de les quals no es troben en les parts.
Per això es poden alterar tots els tons transportant a una altra octava o a una altra clau i la melodia segueix constant. Perdura la igualtat per què les relacions tonals i els ritmes segueixen sent els mateixos.
Hi ha lleis d’agrupació (semblança, contrast, etc.) i lleis de figura-fons (bona form, primer sabem o no si captem alguna cosa); si el blanc és la figura i el negre el fons o a l’inrevés. No podem veure les dues coses a la vegada perquè estem captant alguna cosa (com a un tot).
 Teoria de l’estímul Les teories empírica i gestàltica suposen que l’estímul que rep l’ull és inadequat, ambigu o pobre i que per tant no es pot proporcionar una explicació adequada de les nostres percepcions.
En canvi la tradició psicofísica sosté que tota la informació necessària per explicar la nostra percepció es troba present en l’entorn, esperant ser captada per l’ull de l’observador. Per cada tipus de percepció (sigui color, forma, mesura, relleu, moviment...) hi ha un únic estímul o tipus d’informació incitadora.
La psicofísica utilitza mètodes quantitatius per avaluar les reaccions de les persones als estímuls físic.
Fenòmens perceptius - Constància: la nostra tendència a veure les propietats dels objectes com invariants malgrat els estímuls retinians canvien constantment. Tanmateix observem: constància de la grandària, de la forma, de la orientació, de la direcció, de la lluminositat (té a veure amb la percepció de la distància i de la profunditat).
- Tridimensionalitat: la nostra retina constitueix una superfície bidimensional.
Tanmateix suposem la trdimensionalitat, sense la que ens seria molt difícil desenvolupar-nos amb èxit pel món. Sembla que hi ha aspectes innats i aspectes apresos.
Crítiques als fenòmens perceptius: hi ha indicis que indiquen que no tot és après i que hi ha aspectes que suggereixen l’existència d’una tendència universal. Hi ha també tot el rerefons cultural. El que una persona dibuixa i com ho dibuixa es troba en íntima connexió amb el que percep i com ho percep. Hi ha doncs altres processos cognitius com la memòria i l’ús de coneixements.
Hi ha influència del grau d’alfabetització. Existeix alta correlació entre la dificultat de percepció i el nombre d’anys d’escolarització (dins efectes d’escolarització s’hi troba l’ús habitual de pintures i dibuixos que recolzen l’aprenentatge que “acostumen” a la persona a la representació bidimensional. Per exemple en la il·lusió de Müller-Lyer, la edat: la il·lusió es dóna més en nens que en adults d’una mateixa cultura, la il·lusió és major en individus que viuen en un medi ambient que té un major nombre d’objectes rectangulars.
Forma i organització La imatge que apareix a la retina és una mera realitat òptica, l’inici d’una cadena de processos que porta a un percepte, i, en general, al reconeixement de la cosa percebuda.
Tenim doncs l’estimulació nerviosa dels sentits però també tota una sèries de processos que realitza la ment a fi d’imposar una organització a la informació rebuda.
Es van investigar 3 àrees: 1. Llei de figura-fons 2. Llei d’agrupació 3. Llei prägnanz (bona figura).
Que bàsicament s’agrupen en dues lleis: 1. Llei de la bona forma o prägnanz: l’organització perceptual té la major simplicitat possible.
2. Llei figura-fons o agrupació.
 Diferenciació Figura fons o agrupació: proposat pels psicòlegs de la Gestalt. Wertheimer explica a partir del “principi de la bona continuació” la tendència a reunir en una única estructura aquelles parts o unitats que semblen estar alineades o en continuïtat direccional respecte a unes altres.
Lleis de l’agrupació (fotos del power point) - Llei de la proximitat Llei de la similitud Llei de la bona continuació Llei del tancament Llei del destí comú: si els objectes es mouen en una mateixa direcció, els veiem com a una unitat.
Els contorns que constitueixen brusques discontinuïtats de la direcció tendeixen a veure’s com sense formar part de la mateixa estructura general.
El camuflatge posa en funcionament aquest principi.
Uns altres principis, els del “destí comú” i el “tancament”. Tendim a agrupar aquelles unitats que es mouen en la mateixa direcció. L’agrupament no es produeix en mostres quietes (els animals quan es mouen o els núvols). El “tancament” és la tendència, sense que es modifiqui la resta, a agrupar en estructures unitàries aquells elements que junts constitueixen una unitat tancada.
Llei Prägnanz o de la bona forma es regeix per: - Proximitat: permet relacionar elements que es troben propers els uns als altres.
Semblança: permet relacionar elements en funció de la seva similitud.
Continuïtat: permet agrupar diversos elements en una fila o corba uniforme.
Tancament: permet ignorar determinats “buits” per completar una figura.
Inversió perceptual La informació que desencadena l’estímul és ambigua. Hi ha casos en què no es produeix però a vegades no es privilegia cap resultat a partir d’un principi organitzador. La percepció canvia d’un moment a altre encara que mirem contínuament la figura que actua d’estímul. Són les anomenades figures reversibles o ambigües. Sovint té a veure amb el contingut significatiu.
O llavors ja trobem les figures reversibles.
Reconeixement i identificació El reconeixement d'estímuls que ens son familiars es produeix una vegada s’ha percebut la forma. Impliquen la contribució de l’experiència passada, mentre que la percepció per si sola no la implica.
L’experiència deixaria com “rastres o petjades mnèmiques”, que una vegada percebut un objecte se’n produiria la búsqueda. El problema encara no resolt és si aquesta búsqueda es produeix en sèrie o en paral·lel.
Efectes de l’experiència La percepció és un procés de dalt a baix (bottom-up) i no de baix a dalt. Significa que el procés va pujant des dels nivells inferiors del funcionament sensorial als fenòmens cognitius superiors. Indica també que l’activitat mental cognitiva superior afecta als nivells processals inferiors, tal com la detecció o codificació de contorns o sons. Però no és tan senzill.
Alguns processos mentals que precedeixen o acompanyen el moment de reconeixement impliquen una reorganització perceptual. Una vegada s’ha reconegut, i encara que es torni a presentar l’estímul temps després, es reconeix la imatge per efecte de l’experiència passada.
Quan l’experiència entra en joc amb la percepció, no ho fa modelant l’estímul per què s’adapti a com es van veure les coses en el passat. No és del tot un procés de dalt a baix. Una vegada produïda la percepció inicial, si allò que es veu és similar en algun aspecte a objectes observats en el passat, es té accés a aquells records i presenten un paper “d’enriquiment”, és a dir l’enriqueixen però no la determinen.
Discriminació entre objectes semblant Per exemple persones bessones, les lletres quan un nen comença a llegir... Per què els membres d’una mateixa espècie ens resulten inicialment indistingibles? Per què amb l’experiència continuada canvia la percepció? La clau es troba en la atenció.
D’entrada percebem i codifiquem en la memòria l’aspecte global de la forma, mentre que no es dóna així amb els detalls. Però quan ens és necessari poder discriminar posem atenció a subtils detalls.
Fins i tot la manipulació de l’atenció afecta a la percepció mateixa. Experiment de Colin amb missatges verbals (2 missatges simultanis per l’auricular, un a cada oïda. N’havia de repetir un amb veu alta).
Es amb el que juguen els timadors o els mags.
Percepció de la forma quan no hi ha hagut percepció anterior Existeixen proves que la percepció de la forma es troba congènitament determinada en els primats mamífers.
Efecte dels motius i les emocions sobre la percepció Són molt pocs els experiments en els que s’hagi intentat demostrar que reconeixeríem imatges o paraules més ràpidament si representessin objectes vers els que tinguéssim sentiments positius, o menys si fossin més amenaçadors. Hi ha psicòlegs que ho defensen, tanmateix no hi ha cap hipòtesi plenament confirmada.
La percepció de la realitat social La distinció entre realitat física i social és fins a cert punt arbitraria. L’ésser humà percep culturalment allò físic alhora que la realitat social se li manifesta mitjançant significants físics.
L’aprenentatge perceptiu: la percepció no és únicament depenent de la maduració biològica.
Cal aprendre a percebre la realitat. Estudis que es feren amb 66 operats de cataractes congènites. En recobrar per primera vegada la vista, la informació visual dels pacients era molt confusa. En veure una taca negra, quan era tocada deien: si és un gat! Amb tires de cartró de 10 i 20 cm, no podien indicar si una era o no més gran que l’altre fins que les tocaven.
Experiments en deprivació sensorial han demostrat aquesta tesi d’una manera negativa. La intensitat i estructuració del flux estimular incident sobre els subjectes és disminuït al màxim.
Al cap d’unes hores, l’organització perceptiva comença a deteriorar-se , apareixen desorganitzacions perceptives, experiències al·lucinatòries i trastorns del pensament.
Percepció i pensament: figures reversibles. Un tendeix a veure el que vol. Influència de la rebuda prèvia d’instruccions, etc. altres plantejaments: “estereotips socials” ”percepció de persones” ”influència de la pressió del grup sobre la percepció”.
Com percebem? Teoria associacionista La percepció com a mosaic de sensacions. Però nosaltres en percebre donem sentit a un esdeveniment.
No és tan simple. Ex: accident de dos cotxes. Els propers valoraran: imprudència conductor, manca de respecte pel codi de circulació, dany causat a tercers, estat de la carretera... però no ens limitarem a veure sorolls, fum, olors, etc.
Escola de la Gestalt Defensen la naturalesa holística del procés perceptiu. Diferenciació figura-fons; el tot és més gran que la suma de les seves parts; llei prägnanz o bona forma. D’aquesta darrera en distingim les intrínseques i les extrínseques segons si no es veuen afectades per l’experiència (proximitat, semblança, contigüitat, contrast, tancament, etc.) o si reben influencies de les experiències anteriors respectivament.
Teoria cognitiva La nostra experiència està limitada físicament i culturalment. Si volem percebre quelcom, no és suficient amb els estímuls de l’entorn. Cal que haguem après un bagatge previ. Cada individu aprèn a percebre i fa servir uns esquemes cognitius (conjunt organitzat de coneixements emmagatzemats en la seva memòria) per interpretar la realitat.
Factors que influeixen en la percepció - Externs: determinades característiques dels estímuls condicionen la nostra percepció: o Intensitat : qualsevol modificació estimular sol cridar la nostra atenció. Fixem més en una explosió forta que en un soroll suau.
o Repetició: és amb el que es basen moltes tècniques publicitàries. Té a veure amb el funcionament d'un altre procés : la memòria.
o Grandària: els objectes grans tendeixen a cridar més l’atenció que els petits.
o Novetat: els objectes o esdeveniments no habituals se perceben amb més facilitat.
- Subjectius: factors individuals: o Atenció.
o Motius: cadascú explica la festa depèn de com la va viure. Filtres mentals.
o Interessos, valors: destaquem i estem atents els aspectes de la realitat que ens interessen. Si un geòleg, un pintor, un turista, un botànic es troben en un parc natural percebran coses molt diferents.
o Característiques de l’observador: desigs, actituds, personalitat, situació afectiva.
o Cultura: com perceben els toros un andalús, un català i un anglès.
o Predisposició perceptiva: percebem el que esperem veure o el que encaixa amb les nostres idees preconcebudes sobre el que te sentit. Per exemple quan escoltem únicament fragments d'una conversa, entenem coses molt diferents a les que en realitat s'han dit.
Il·lusions òptiques Podem veure elements que no existeixen en realitat. Alguns existeixen i no són registrats i d’altres els percebem de manera distorsionada. El seu estudi és important ja que permeten construir hipòtesis sobre la realitat interna o externa i el funcionament del nostre cervell.
Parlem d’il·lusions òptiques que no estan causades ni per estupefaents, ni per trastorns mentals ni per alcohol.
Il·lusió Ponzo Les dues línies obliqües fan que percebem les dues línies horitzontals com si tinguessin una longitud diferent quan de fet tenen la mateixa longitud. Donat que sembla que les línies obliqües convergiran produeixen la sensació que s’allunyen cap al fons i se genera percepció de profunditat.
Il·lusió de Müller-Lyer Malgrat tinguin la mateixa longitud, la que se troba tancada entre dos puntes de fletxa invertides sembla més llarga que la que se troba emmarcada per dos puntes de fletxa normals.
Quan les dues se troben en la mateixa escena, aquesta il·lusió, aliada amb la il·lusió de perspectiva lineal, fa que el cervell interpreti la distant com a més allunyada, i en conseqüència, de major mesura.
En jutjar mesures el cervell no fa cas de la vista.
Trastorns perceptius Agnòsies: limitats a una varietat perceptiva a causa de lesions cerebrals localitzades. Pot ser que la persona tingui la capacitat intel·lectual normal però que no pugui percebre o identificar estímuls d’una modalitat sensorial particular. Una agnòsia visual no possibilita identificar per la vista un rellotge de polsera però si a la persona si dones a la mà, si que el podrà identificar pel tacte.
Estructura complexa - - Il·lusions: deformacions dels objectes percebuts, percepcions falses o erros de reconeixement: o Per manca d’atenció: saludar a un desconegut com si fos un amic.
o Catatímiques: deformen objectes o situacions per influència de les emocions.
No recorda el fet per com va ser sinó per com ens agradaria que hagués estat.
o Pareidolies: provocades per la imaginació, són il·lusions fantàstiques com “veure” figures a la paret o als núvols.
Al·lucinacions: són percepcions sense objecte. Les classifiquem per canals sensorials: o Acústiques: s’experimenten sorolls, veus, murmuracions. Generalment les veus són desagradables pels pacients (esquizofrènia, psicosis).
o Visuals: es presenten en persones amb trastorns organicocerebrals, pacients amb intoxicacions greus (alcoholisme). Solen veure objectes mòbils, animals i figures grotesques que es burlen d’ells.
o Gustatives i olfactives: persones deprimides i esquizofrèniques influïdes pels seus deliris. Poden sentir olor de verí en els menjar o assaborir-lo.
o Tàctils: sensacions a la pell o sensacions de contacte. Picors, punxades, insectes que piquen, corrents elèctrics a la pell, etc.
Hi ha varis tipus d’al·lucinacions: o o o o o Fisiològiques: són experiències perceptives que succeeixen abans d’adormir-se o durant el son, no són patològics.
Lesió dels receptors: està convençut que el que percep és real. Algunes persones senten un membre que els han amputat. Es produeix amb persones amb epilèpsia, substàncies tòxiques i alguns esquizofrènics.
Oníriques: produïdes per lesions difuses del SN (infeccions, intoxicacions) com el delírium tremens que pateixen els alcohòlics quan deixen de beure sobtadament.
Produïdes per substàncies psicodèliques: LSD 25, la mescalina, la psilocibina produeixen al·lucinacions. Aquestes produeixen una modificació del component afectiu de la percepció (elements neutres poden ser percebuts com a molt agradables o com a molt desagradables) i modificacions de l’espai i del temps.
Pròpies de l’esquizofrènia i psicosis cròniques: les auditives i idees delirants.
Atenció L'atenció és un mecanisme complex. Ens permet centrar-nos en la informació que arriba de l'exterior (mitjançant els òrgans dels sentits) com de l'interior (idees, records, imatges guardats en la memòria).
- - - - Atenció selectiva: posem atenció a la informació que considerem rellevant però a més a més ignorem o bloquegem la irrellevant pel curs del nostre pensament La selecció es fa a cada moment segons interessos o motivacions .
Atenció passiva o reflex d'orientació: quan determinats estímuls degut a la seva intensitat o significat especial, capten la nostra atenció de manera automàtica .
Atenció dividida: quan s'han de realitzar dues tasques diferents de manera més o menys simultània. Si les dues no requereixen quantitats d'atenció molt elevades es podran dur a terme sense dificultat. Ara bé si una en requereix més, anirà en detriment de l'execució de l'altra.
S'entén així la metàfora de la concepció econòmica de la memòria: és una energia mental que està disponible en quantitats limitades. Si hem d'atendre simultàniament diverses fonts d'informació, es distribueixen els recursos d'acord amb la prioritat.
Nivells d'arousal: nivells de desvetllament o activació. Té a veure amb els moments òptims de rendiment. Nivells elevats d'arousal porten a una disminució de l'atenció .
- Tenir certs nivells d'arousal o activació és necessari per desenvolupar qualsevol tasca.
Llei de Yerkes-Dodson: la relació entre activació i rendiment és d'U invertida. Per tota tasca hi ha un grau òptim d'activació en el que el rendiment d'aquella feina serà màxim. Per sobre o per sota, el rendiment decaurà .
- A cada feina hi ha un determinat nivell d'estimulació ambiental necessari per aconseguir l'arousal adequat .
Els augments o les disminucions de l'estimulació ambiental (llum, so, etc.) afectaran al rendiment .
- - - - - Estrès ambiental: la reacció d'una persona davant una situació concreta on es presenten un conjunt de variables ambientals on per la seva intensitat o disposició, la persona les percep com a aversives .
En la reacció hi juguen factors diversos: fisiològics, cognitius, afectius i emocionals, comportamentals i sòcio-culturals.
És més important la percepció subjectiva de la persona que no la intensitat real de la variable .
La interpretació que a persona faci de l'estímul o la font que ho provoca, i del context sociocultural en el que es doni.
L'estrès ambiental provoca alteracions psicològiques del tipus: o o o o Percepció de malestar i símptomes d'ansietat Desviació de l'atenció, davallada de la concentració Dèficits comportamentals Alteracions en les relacions socials Síndrome d’adaptació general (GAS) de Selye - - - Fase alarma: davant la percepció d'una possible situació d'estrès, l'organisme comença a desenvolupar una sèrie d'alteracions fisiològiques i psicològiques que el predisposen a fer front a la situació estressant (ansietat, inquietud, etc.) L'aparició dels símptomes té a veure amb factors sísics i ambientals (intensitat del so), personals, el grau d'amenaça percebut, el grau de control sobre l'estímul o la presència d'altres estímuls ambientals que influenciïn.
Fase de resistència: és la d'adaptació a la situació estressant. S'hi donen processos fisiològics, cognitius, emocionals i comportamentals destinats a “negociar” la situació d'estrès de la manera menys perjudicial per la persona Si es dona una adaptació, hi haurà costos: disminució de la resistència general, del rendiment, menys tolerància a la frustració, presència de trastorns fisiològics més o menys permanents i psicosomàtics.
Fase d'esgotament: si la de resistència fracassa, s'entra a la fase de trastorn fisiològics, psicològics o psicosocials que poden ser crònics i a voltes irreversibles.
Model de Lazarus - Es centra més en els aspectes cognitius i no tant en els fisiològics com l'anterior.
Tot depèn de les transaccions entre la persona i l'entorn de manera que quan fas front a una situació estressant, primer fas una avaluació primària on qualifiques la situació d’estressant, positiva, controlable, canviant o irrellevant .
- Si la consideres estressora fas una avaluació secundària. En aquesta es determinen els recursos possibles i les opcions de les que disposes. “Què es pot fer en aquests casos?”.
Aquesta modifica l'avaluació inicial i predisposa al desenvolupament d'estratègies d'afrontament .
- - Estratègies orientades al problema: actes cognitius o conductes per poder gestionar la font d'estrès .
Estratègies de regulació emocional: volen provocar un canvi en la manera com es percep o viu la situació d'estrès reduint les emocions negatives Sobrecàrrega ambiental - - Els humans tenim una capacitat limitada per processar estímuls ambientals i limitacions a l'atenció .
Es dona sobrecàrrega d'informació quan la quantitat d'informació excedeix la capacitat de la persona per atendre-hi. Aquí fem visió de túnel i només posem atenció a allò que ens sembla rellevant i ignorem la resta .
- Si l'atenció es veu mermada per una activitat perllongada, fins i tot les tasques més petites poden desencadenar una reacció d'estrès ambiental .
Entorns restauradors: determinats entorns redueixen aquesta sensació de fatiga .
- Bioritmes: totalment diürns; diürns, neutres, nocturns i totalment nocturns 3. MEMÒRIA - Qualsevol de nosaltres té una capacitat normal de record extraordinària.
Cal adonar-se de la seva importància: Sense ella ni percepció, ni llenguatge ni pensament seria possible.
Completament unida a la resta de processos.
El subjecte amb els seus coneixements influeix necessàriament en com s’aprèn i com es recorda.
Es produeixen distorsions més o menys sistemàtiques sobre testimonis oculars que qualsevol jutge hauria de conèixer per no basar mai exclusivament el seu veredicte en les declaracions donades.
Factors generals que influencien en el record 1. Fase inicial d’adquisició o aprenentatge. El subjecte aprèn un llistat de paraules, escolta una conferència o presencia un accident de cotxe.
2. Fase intermèdia o retenció igual al temps transcorregut entre adquisició i record.
3. Fase final o record: el subjecte ha de passar per una prova del tipus que sigui que mesuri la retenció d’allò après (declaració de l’accident, repetició de les paraules).
Fase d’adquisició (codifiquem) - Paper fonamental el nivell de coneixements, el grau d’integració i organització dels mateixos.
L’actitud enfront el material objecte d’estudi i el punt de vista que s’ha adoptat.
La motivació per si sola NO afavoreix l’aprenentatge directament. Si indirectament ja que els motivats dedicaran més temps a la tasca en general.
Tipus d’activitats que es duen a terme en el procés d’aprenentatge (atenció, repàs, elaboració).
- - Característiques del material. No tots són apresos o retinguts amb la mateixa facilitat.
Facilitarien la retenció de paraules individuals: la significativitat, la freqüència d’ús, el grau d’associació, la capacitat per evocar imatges... i la d’unitats lingüístiques superiors: estructura global del text, nombre d’inferències que el subjecte ha de fer, contingut semàntic, densitat lèxica...
Molts estudis evidencien una major capacitat de reconèixer material pictòric (dibuixos, cares...) que material lingüístic.
Fase record (evoquem) Canvia en funci ó del test utilitzat.
Segons Jenkins el que es recorda en una situació donada depèn : o Del context físic i psicològic en el que es va produir l’experiència.
o De les habilitats que el subjecte aporta o De la relació entre el que el subjecte recorda i el que l’experimentador li demana.
Fase retenció (emmagatzemem) - - Depèn del temps transcorregut i de les activitats del subjecte.
Tº esvaïment: influència del pas del temps (gràficament a la corba de l’oblit).
Tº inferència: activitats dutes a terme pel subjecte, nombre de coneixements, semblança en el material.
Cal tenir en compte que no només hi ha construcció en el moment de l’adquisició sinó reconstruccions contínues degut a les experiències que anem tenint.
Corba de l’oblit Mostra la teoria del esvaïment: mostra tot el que passa en un dia i després d’aquest dia només recordem un 25%.
- La memòria no és únicament record sinó reconstrucció.
o Imaginem un nen que recordi al seu pare en el sofà cridant, aixecant-se i tirant el plat o la beguda al terra i recordi a la mare tapant-se la cara i dient no! o Aquest record pot semblar parcialment precís, però en realitat el nen pot estar recordant fragments d'un partit de futbol on perdia l'equip en qüestió.
o Posteriorment aquest fragment es pot fer interpretar “correctament” com que el pare era violent i la mare sempre li tenia por.
Memòria reconstructiva És la que intervé quan la informació passa d’una persona a una altra (rumors).
- No és únicament la simple reproducció del passat. S’interpreta aquest a la llum de les pròpies creences, esquemes, expectatives, etc.
Implica una distorsió de la veritat objectiva.
Recuperar informació No és tan simple. Podem parlar de: - - Reconeixement: és una manera sensorial de recordar. Algú o alguna cosa ens sembla familiar.
Rememoració: és la forma més rigorosa de record. Inclou la recerca activa fins els magatzems de memòria. Reproduïm el que vam aprendre temps enrere i ens poden fallar les senyals de recuperació.
Reaprenentatge: encara que pensem que ho havíem oblidat ho aprenem amb més facilitat que no la primera vegada (per exemple dividir a mà i amb decimals ara).
De vegades pot haver-hi: - - - Confabulació: errors de memòria que es donen en situacions d'alta motivació o excitació. Si no recordem una cosa, s'inventa alguna cosa que sembli apropiada, però no es fa expressament.
o No és que la persona estigui mentint de manera conscient i voluntària.
o S'omplen les llacunes de la memòria. Es poden utilitzar episodis viscuts o pel·lícules vistes, llibres llegits, etc.
o Es dóna molt en fases lleus d'Alzheimer (perquè no pot accedir a la seva memòria i acaba omplint els buits).
Reintegració: és l'evocació d'experiències passades en base a unes quantes senyals que poden ser records, olors, melodies, qualsevol senyal que pugui ser utilitzat com a recordatori.
Memòria dependent de senyals: en funció de si s'assembla o es diferencia molt el context o l'estat en el que es va aprendre.
Imagineria: són els auxiliars de memòria o estratègies mnemotècniques. Facilita molt lligar el material verbal amb imatges visuals.
Definició de memòria - Procés pel qual codifiquem, emmagatzemem i recuperem la informació.
Cal enregistrar la informació rebuda de manera que es pugui comprendre-la i utilitzarla.
No es tracta únicament d’enregistrar sinó de recuperar en el moment que convingui.
La recuperació s’explica per 2 models explicatius (2 teories) - Atkinson i Shiffrin (Memòria Sensorial; Memòria a Curt Termini; Memòria a Llarg Termini): segons l’estructura. Hi ha magatzem - Craick i Lockhart: profunditat. Superficial (aspectes físics i sensorials), intermedi (unitats de significat segons concepte i context), profund (processament de significat i establiment de relacions). No depèn del tipus de memòria sinó de la profunditat del processament de la informació. A més profunditat més possibilitat de retenció de la informació. No té tan a veure amb la recuperació com en l’adquisició de la informació.
Tipus de memòria - Memòria sensorial o Duraria 1 segon.
o - - - - Es postula que n’hi ha una per cada sentit però que són la icònica i la ecoica les més estudiades.
o Es tracta de la persistència en el temps d’un estímul més enllà de la seva presència físics.
o Sembla que es podria afirmar que “es veu més del que es recorda”.
Memòria a curt termini o Duraria uns quants segons.
o Es creu que hi ha capacitat per 7 dígits, 4 en els nens. Desconeixem les causes si edat o manca de coneixements o hàbits de repetició.
o Hi té a veure els coneixements del subjecte (converteix en unitats de significat per una persona allò que per una altra seria un conjunt desordenat) i les diferents estratègies (repetició o repàs acumulatiu) que fan que es “mantingui fresc” el material.
o Pot succeir que MLP que sempre actua doni relacions semàntiques Memòria a llarg termini o De capacitat pràcticament il·limitada (malgrat subjectivament ens convencem del contrari).
o Caràcter permanent. Sembla que la procedimental seria la primera filogenèticament parlant.
o Persistència duradera dels continguts.
o Pluralitat de codis.
o Hi entren el sistema de creences, les lleis físiques, els coneixements motrius o teòrics, les regles de comportament moral, plans d’acció, els noms de persones o el record de cares, els sabors...
Memòria episòdica: el context, recordem on, quan, amb qui, etc.
o La hipermnèsia (alteració de la memòria): no poder oblidar res, però només de la memòria episòdica.
Memòria semàntica: significat de paraules, el què.
Classificació dels tipus de memòria Estructura de la memòria La informació proporcionada pels estímuls es va transformant de manera progressiva i adquirint formes de codificació diferents si són emmagatzemades en llocs distints de la memòria.
Cal distingir entre processos i estructures. Els primers són flexibles, variables, modificables a gust del subjecte i fruïts de l’aprenentatge. Les estructures són invariants i depenen de les limitacions pròpies de l’espècie. Cada estructura té unes propietats funcionals específiques relatives al tipus d’informació emmagatzemada: - Capacitat Persistència temporal Format simbòlic La psicologia cognitiva diferencia 3 estructures amb característiques diferenciades segons: - Temps de codificació Capacitat d’emmagatzematge Durada d’emmagatzemament Memòria del testimoni - Decisió i memòria: segons Buckhout, dos testimonis amb els mateixos records podrien decidir coses molt diferents.
Va presentar una pel·lícula on se representava un crim i després 22 afirmacions certes i 22 de falses sobre l'incident.
Li va permetre crear un test per identificar al “bon testimoni” en funció dels judicis perceptiu. Si sempre es diu si tant a les falses com verdaderes la persona no té sensibilitat discriminatòria.
Estratègies psicològiques per avaluar la veracitat d’un testimoni - Es sol fer ús de mètodes com: polígraf, la hipnosis, l’Anàlisi de Contingut basat en Criteris, Indicadors Conductuals de Mentides, anàlisi de la veu i de les entrevistes assistides amb drogues.
Hipnosis - - Tècnica de suggestió que porta a la persona hipnotitzada a estats de relaxació que s’acompanyen d’un menor autocontrol i afavoreixen evocar els records.
El fet que les tècniques de relaxació eleven la capacitat de rememorització és reconegut per les cultures orientals, asiàtiques i occidentals.
Aquí sovint ha estat coneguda com una tècnica derivada de la psicoanàlisi.
Té les seves limitacions ja que no totes les persones són susceptibles de ser hipnotitzades. Depèn del seu nivell de suggestionabilitat. Degut que afavoreix la suggestió, pot induir informació post-esdeveniment de manera deliberada o involuntàriament de manera que va en detriment de la preservació de la prova.
A EEUU s’ha reglamentat el seu ús i la seva admissió en determinats estats.
S’ha determinat que la declaració prèvia a la hipnosis s’ha de guardar en un vídeo així com enregistrar totes les sessions d’hipnosis per la seva anàlisi posterior.
La sessió ha d’estar feta per un psicòleg o psiquiatra amb experiència (i professional independent), i durant l’examen no pot haver-hi ningú més que l’hipnotitzat i l’especialista.
- Sovint és vista com una estratègia poc objectiva i es prefereixen mètodes alternatius com estratègies mnemotècniques, relaxació, entrevista cognoscitiva, etc.
Anàlisi de continguts basats en criteris Implica l’anàlisi de la narració dels fets posterior a l’entrevista amb base a la presència o absència de 19 indicadors de realitat proposats: - Estructura lògica Elaboració no estructurada Quantitat de detalls Engranatge contextual Descripció d’interaccions Reproducció de converses Complicacions inesperades Detalls inusuals Detalls superflus Incomprensió de detalls narrats amb precisió Associacions externes relacionades Narracions de l’estat mental subjectiu Atribució de l’estat mental de l’autor del delicte Correccions espontànies Admissió de manca de memòria Dubtar del propi testimoni Autodesaprovació Perdó a l’autor del delicte Detalls característics de la ofensa És una estratègia que va néixer a Alemanya i que s’ha utilitzat específicament per avaluar la veracitat del testimoni de nens abusats sexualment. S’ha utilitzat en altres països com Canadà, Espanya, Japó... i s’han fet estudis mostrant la seva validesa.
Limitacions: només es pot aplicar a nens que han sofert abús sexual, existeix subjectivitat del forense en cadascun dels criteris i en la seva difícil operacionalització i diferenciació de cada criteri.
Indicadors conductuals de la mentida Consisteix en la observació d’aspectes verbals i no verbals de la conducta d’una persona.
Es tractarien d’indicadors com: - - - Elevació de l’activació, filtració d’emocions que s’acompanya d’un distanciament de l’emissor amb el seu discurs (referències grupals com “nosaltres” en el lloc de “jo”, respostes evasives, evitació del contacte ocular i distanciament interpersonal).
Sobrecàrrega cognoscitiva o gran demanda de recursos cognoscitius durant l’engany ( acompanyada d’augment de la latència en la resposta, dilatació de la pupil·la, disminució de contacte ocular).
Control de la conducta generant poca espontaneïtat i discrepàncies (inhibició conductual extrema en els canals de resposta que tenim control i augment de conductes no controlables).
Altres autors assenyalen també la perspectiva de la mentida com a comunicació estratègica per manipular la veritat a fi de donar la impressió de dir la veritat (poca varietat lèxica, poques afirmacions taxatives, poques referències a experiències pròpies i del passat) i per protegir la imatge personal (somriure, assentir) a més de filtracions no estratègiques amb manifestacions d’activació autònoma i nerviosisme (parpelleig, augment del to de veu, etc.).
Les crítiques que rep és que no hi ha cap sistema estandarditzat per avaluar els indicadors conductuals de la credibilitat, hi ha més d’una teoria i sovint es basen en estudis sense validesa ecològica, molt costosa pel temps d’entrenament de la prova i avaluació.
Anàlisi de l’estrès de la veu Conegut també com estilometria. Consisteix en l’anàlisi la prosòdia (tot el no verbal) com el to, les pauses, la latència de respostes, etc. ´ És molt poc utilitzada.
Entrevista assistida amb drogues L’ús de barbitúrics com l’amorbital sòdic o “suero de la veritat” fa dècades que es coneix i se n’ha recomanat l’ús en casos de trastorns dissociats (no recordes, exemple el que sobreviu a l’explosió del tren de Madrid i no ho recorda i explica que s’ha fet mal a l’obra de Toledo. No és patològic, és típic de traumes), psicòtics, post traumàtics, amnèsies o de simulació.
Se’n destaca la manca de rigor experimental en la varietat de les dosis i a efectes particulars com la personalitat del pacient i la relació metge-pacient. La seva utilització en investigacions judicials s’ha desestimat.
Implementació de memòria: falsos records/falsos testimonis - A EEUU (2005), 163 exoneracions per proves amb ADN.
Va haver-hi errors de testimonis en el 75% dels casos.
L'error de testimonis és la principal causa d'empresonament sense motiu.
Falsos records - Loftus et al demostren que tècniques com la hipnosi, el rebirthing, i la teràpia de recuperació de memòria poden induir a la formació de records falsos.
Les principals tècniques per originar-los: l'assaig, la repetició d'un mateix esdeveniment més de tres vegades, la visualització, la visualització dirigida...
Una vegada l'ha vist, pot creure que el recorda com a verdader.
Es tan senzill com familiaritzar-se amb el material a recordar.
Una fotografia en un diari, escoltar les opinions d’altres persones, el contacte amb els mitjans de comunicació, etc., poden fer aquesta feina de familiarització.
No són autèntics records, sinó visualitzacions prèvies.
L'assaig és la tècnica més eficaç per passar de la memòria a curt termini a la memòria a llarg termini.
Les mateixes lleis que operen per a la formació de records, succeeix en la formació de falsos records. L'assaig és la tècnica més eficaç per passar de MCT a MLLT.
Molt sovint creus que et va passar a tu el que de fet li va passar al teu germà.
Per generar falsos records o implementar memòria: - Desinformació: s’exposa a la persona després de l'esdeveniment a una informació falsa.
o Va fer l'experiment del record de cares. Va ensenyar 9 rostres i després va demanar quin d'ells era el que ja els hi havien ensenyat. No n'hi havia cap i més del 50% va afirmar reconèixer-ne un o més d'un.
Altres maneres d'implementar memòria: - Imaginació Interpretació dels somnis Exposició a les històries dels altres Falsa retroalimentació: memòries impossibles com fer-se una foto o donar la mà a en Bugs Bunny a Disneyland (és de la Warner).
Influències emocionals a la memòria - - Sembla que els sentiments d’una persona actuen com a filtre selectiu que canalitza l’entrada de material, que els recolza o justifica. Els sentiments farien que els estímuls o esdeveniments congruents emocionalment provoquessin més interès i se’n fes un processament més profund i per tant siguin apresos millor.
Les emocions en el pla fisiològic produeixen respostes en el cos com expressions facials, to de veu, plors, etc.
Psicològicament parlant les emocions alteren la nostra atenció, condicionen les nostres conductes i activen la memòria.
L'activació és congruent amb l'estat d'ànim.
S'estudien subàrees: - Estats d'ànim i memòria Arousal i memòria Memòria de testimonis Records - llampec (flashbulb memòries) Records emocionals explícits i implícits Amnèsia traumàtica, amnèsia psicògena Trastorns emocionals (ansietat i memòria) Hi ha diferents models que n'expliquen la relació: - Xarxes associatives: o Treballs de Bower o Cadascuna de les diferents emocions (alegria, por, depressió, etc.) tenen una unitat específica en la memòria que agrupa molts d'altres aspectes de l'emoció que es troben connectats a ella.
o Al costat de cada nòdul emocional es troben unes reaccions autonòmiques associades a les seves reaccions autonòmiques, el rol normatiu i les conductes expressives.
o Cada unitat emocional també es troba connectada amb proposicions que descriuen els esdeveniments de la pròpia vida durant el que es va activar l'emoció.
o Aquests nòduls emocionals poden activar-se per molts estímuls.
o Una clau dèbil que descrigui parcialment un esdeveniment es podria combinar amb l'activació d'una unitat emocional i eleven l'activació d'un record, activant l'emoció pertinent.
o o o o o o o o o o Aquesta teoria explica els efectes dependents de l'estat d'ànim, els efectes congruents amb l'estat d'ànim, la similitud de les emocions i els efectes emocionals sobre els processos cognitius.
En aquesta línia hi ha els experiments de Bower. Feia que els subjectes experimentals estiguessin alegres o tristos mitjançant suggestió posthipnòtica.
En aquest estat emocional havien de llegir una narració sobre dos companys d’escola que estaven jugant a tennis. Un estava trist i l’altre alegre.
La història descrivia vívidament els esdeveniments i reaccions emocionals dels dos companys i incloïa igual nombre d’esdeveniments ui reaccions de cadascun.
Després de llegir la història es demanava que pensessin en el personatge central de la història i que s’identifiquessin amb ell.
Un dia més tard en estat emocional neutre havien de recordar el text.
S’havien identificat amb el personatge amb qui tenien congruència emocional.
Pel què fa als records, es referien a més fets del personatge amb qui s’havien identificat. 80% dels fets recordats pels lectors “tristos” estaven relacionats amb el personatge trist, i el 55% dels alegres amb el personatge alegre.
Passaria el mateix amb l’aprenentatge. Els subjectes alegres aprendrien més fàcilment episodis alegres i els subjectes tristos, els esdeveniments tristos.
També amb la reactivació de la informació. Així els esdeveniments apresos en un determinat estat emocional pot reactivar-se millor si en el moment del record hi ha el mateix estat emocional.
També s’ha demostrat un efecte de les emocions com alegria, tristesa o ira amb les associacions lliures que es realitzen amb paraules de contingut emocional neutre - Esquemes : o Les persones amb un estat d'ànim característic tenen uns esquemes consistents amb aquest determinat estat.
o Les persones tristes o depressives tenen un esquema dominant depressiu per organitzar, codificar i recuperar la informació.
o Molt acceptada en les teories clíniques de la depressió.
- Capacitat o assignació de recursos atencionals: o Tenim una capacitat limitada de recursos atencionals per assignar a una tasca concreta en un moment determinat.
o Els estats emocionals poden afectar a la quantitat d'atenció que es pot designar a una tasca cognitiva o motriu.
o Donat que els estats emocionals regulen la quantitat de recursos que poden ser assignats a cada tasca, i donat que les tasques de memòria consumeixen molts recursos, un estat emocional disruptiu o fort com la depressió, competeix per la capacitat disponible pel procés mnemònic.
o És a dir, la depressió consumeix recursos i deixa menys capacitat disponible per executar les activitats cognitives que estan activades.
o També és cert que la depressió redueix l'interès de les persones pel seu entorn, i en conseqüència, disminueix la motivació per posar atenció tan al seu ambient com a les activitats que ha de desenvolupar.
On afecta l’emoció a la memòria? - - Efectes de la memòria dependent de l’estat: el que s'ha après sota un determinat estat emocional, es recorda millor si durant la recuperació la persona retorna a aquest mateix estat d'ànim.
Efectes de la congruència amb l’estat emocional: les persones codifiquem i recuperem la informació més fàcilment la valència del qual sigui congruent amb el nostre estat emocional.
Aprenentatge i emocions - - - L'aprenentatge associat a situacions de contingut emocionalment significatiu sembla que queda registrat en els sistemes cerebrals de memòria d'una manera més constant i persistent.
El paper de les motivacions en l'aprenentatge. La curiositat, l'interès o el simple desig d'assolir un objectiu, són factors crítics que promouen i faciliten conductes d'aprenentatge i la retenció i consolidació de tasques apreses.
Tant les emocions com el son són dues activitats moduladores de la memòria.
El son fisiològic és un facilitador natural dels processos neuronals que es troben subjacents en la consolidació de la memòria.
No vol dir que aprenguem durant el son, sinó que s'assimila millor allò que hem après.
Les emocions juguen un paper similar. Recordem de manera més eficient situacions amb forta carrega emocional, que no situacions neutres.
Són però dos processos independents: les emocions actuen més en la codificació dels estímuls i principalment és l'amígdala la zona. I el son juga més en la consolidació, quan els estímuls no es troben presents i l'hipocamp és la zona cerebral més activa.
...