primer parcial (2014)

Apunte Español
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Veterinaria - 1º curso
Asignatura Parasitologia
Año del apunte 2014
Páginas 31
Fecha de subida 14/11/2014
Descargas 15
Subido por

Vista previa del texto

PARASITOLOGIA Tema 1: Conceptes generals: Definició: La parasitologia és la ciència dedicada a l’estudi dels paràsits. És una rama de l’ecologia, que es troba concretament dins de la sinecologia (la rama que estudia les poblacions animals).
· Parasitologia general (biòlegs) · Parasitologia aplicada: - Animal (· Medicina · Veterinària) - Vegetal Hi ha paràsits que s’intercanvien entre humans i animals. El terme zoonosis fa referència a les malalties que passen dels animals als humans i viceversa.
Objectius: Conèixer i estudiar de forma integral aquest fenomen parasitari. Ens interessa veure com interactua el paràsit amb els hostes i el medi ambient, a banda de reconèixer el paràsit, perquè a l’hora de combatre aquests patògens conèixer això és necessari.
Si la batalla la guanya el paràsit, veurem malaltia. Normalment s’arriba a un equilibri entre l’hoste i el paràsit. A banda de l’hoste, el paràsit i l’ambient, també intervenen aquells vectors i hostes intermediaris.
Exemple: La malària és causada per un plasmodi i necessita un vector (mosquit – hoste secundari) per poder passar a l’hoste definitiu .Per treure una vacuna contra la malària han de conèixer molt bé els vectors (època de cria dels mosquits, on piquen, etc.) i els paràsits que hi ha en aquella època, la seva resistència a determinats medicaments, com interactuen amb el vector, i els humans com reaccionen al plasmodi, quantes vegades són picats pels mosquits...
Interaccions hoste-paràsit: Un paràsit és un ésser viu que s’ha buscat un medi no inert per viure. Adaptar-se a un organisme viu, però, té un petit problema perquè quan el paràsit practica un tipus d’acció sobre aquest organisme li pots causar mal, i és normal esperar una resposta per part d’aquest organisme viu per defensar-se (contramesures).
Exemple: un gos o gat que és picat per puces, si pot matarà les puces que tinguin per desfer-se d’aquest mal o molèstia.
Els paràsits poden realizar diferents accions sobre els seus hostes: · Accions mecàniques: accions originades per la pròpia presència física d’un paràsit. Aquests danys poden ------------- causar un tipus de pressió, obturació en determinats òrgans i teixits. Sol ser mes freqüent quan el paràsit ----------------- presenta unes dimensions considerables.
--------------------- Exemple 1: l’ Echinococcus sp. és un cestode que en la seva forma adulta parasita els gossos, es situa a ------------------ l’intestí prim. Recorda a una petita tènia i fa uns 3-4 mm. Tot i que en la seva forma adulta pràcticament no -------------- causa dany, quan alliberen uns ous que surten a l’exterior amb les femtes dels gossos i contaminen el --------------------- medi i altres animals ingereixen els ous dins del seu organisme, es comencen a desenvolupar unes ------------------------- estructures-anomenades quists hidatídics, que poden obtenir grans dimensions. Aquestes malalties son ------------------ fàcils de controlar, perquè el cicle d’aquest cestode és molt clar.
------------------------- Exemple 2: la Taenia multiceps utilitza com a hoste definitiu el gos i de vegades es presenten molts ------------------------- individus a l’interior de l’animal, però això és poc habitual. El que sí és més freqüent és trobar la forma -------------------- larvària afectant els remugants i ubicant-se a dins del cervell i comença a créixer. Quan és molt petita (a la ---------------- primera fase) causa meningitis, però després creix i causa una sèrie de trastorns neurològics, i l’animal sol --------------- perdre la vista, gira sobre si mateix, etc.
· Accions expoliatives: si un paràsit viu sobre un altre organisme és perquè d’aquesta manera ----------------------- --------- aconsegueixen aliment. Per tant, tots els paràsits practicaran expoliament.
------------------- Exemple: els paràsits hematòfags (paparres, polls, puces, mosquits...). Quan hi ha una paparra no passa res, ----------- però quan hi ha moltes (de vegades els gossos tenen milers) la quantitat de sang que ingereixen és molt gran -------------i poden agreujar una anèmia. Una paparra ingereix 4 o 5 vegades més de sang del que es veu i es calcula dins el seu interior quan es pesa, perquè quan xucla sang la concentra i torna a enviar molt excés de líquid ------------------------al cos. Per tant, a efectes pràctics els eritròcits que ha ingerit la paparra correspondrien a 4 o 5 vegades al que ------------.tenen en volum en el seu cos.
· Accions Tòxiques · Vehiculització de patògens: hi ha paràsits que quan es mouen d’un hoste a un altre poden transmetre ----------- patògens.
-------------Exemple1: la malària es transmet per un mosquit que xucla sang però perquè està infectat per plasmodis. -------------- Les paparres són els vectors que més patògens arriben a traspassar.
------------Exemple 2: la fasciola hepàtica és un trematode que quan entra a l’organisme de l’hoste comença a fer una --------------migració a l’intestí (zona no gaire neta), desprès el travessa i arriba al fetge (zona molt més neta). Quan ----------------------travessa la intestí i passa al fetge el que està fent és passar d’un medi brut a un medi net, estèril, de manera ---------------que s’està emportant molts patògens des d’aquest intestí cap al fetge. Aleshores aquests patògens quan --------------------arriben poden ser responsables d’abscessos hepàtics, com a focus de pus.
· Transformació de teixits: és poc habitual i només està causat per uns pocs paràsits, de manera que no està ------------ gaire generalitzat però és un fenomen curiós.
Exemple: gossos o cànids poden estar parasitats per un nematode anomenat Spirocerca lupi que nomes -----------------afecta l’esòfag, i en aquí és on poden induir canvis en l’estructura del teixit, fent que es transformi en un ---------------------teixit tumoral. En la imatge de la dreta podem observar que aquest cos presenta tumoració a la pota, --------------------------nosteosarcoma.
· Inducció de canvis en la conducta: el Toxoplasma gondii és un protozou que utilitza el gat com a hoste definitiu i la resta dels animals i humans com a hostes intermediaris. El toxoplasma gondii pot induir canvis en el comportament d’un dels hostes, i és possible que provoqui canvis de comportament en més d’un hoste.
Exemple 1: Els ratolins tenen dos tipus de por als gats: la por immediata que es desencadena quan un gat està a prop i els ratolins detecten la seva presència, i la por una mica a llarg termini que detecta que un gat ha estat per allà. Aquest protozou el que provoca és que els ratolins perdin la por als gats i quan la perden, els ratolins no marxen corrents quan un gat està a prop. Per tant, aquell ratolí que li ha perdut la por és el primer que serà caçat pel gat. El toxoplasma gondii indueix aquest canvi de comportament perquè li interessa que el ratolí (hoste secundari) sigui caçat per un gat (hoste primari) i així poder tornar a començar el cicle. El toxoplasma gondii desenvolupat aquest mecanisme, perquè poder adaptar-se a noves situacions i així assegurar la seva supervivència.
Exemple 2: el toxoplasma gondii també afecta el comportament de les ovelles, ja que provoca canvis en la seva conducta de manera que les ovelles infectades no poden seguir al ramat i són les primeres en ser caçades per llops.
· Reaccions de hipersensibilitat: al·lèrgia a les puces (problema bastant important en gats i gossos) i als culicoides (petits dípters que afecten els cavalls).
· Fenòmens de tolerància L’hoste posa en marxa una sèrie de mecanismes de defensa a l’hora en que se li uneix un paràsit. Hi ha diferents mecanismes: · Reaccions inespecífiques de l’hoste: · Fagocitosis: la leishmània és un paràsit que quan entra en contacte amb l’organisme del gos (el seu hoste) a causa d’una picadura de mosquit, aquest paràsit és fagocitat pels macròfags de la pell, de manera que els incorporen al citoplasma i allà s’intenta destruir-los. Però com les leishmànies estan adaptades a sobreviure dins de macròfags, no són eliminades i allà dins poden multiplicar-se.
· Resposta inflamatòria: resposta del cos de l’hoste per intentar aïllar un organisme estrany que ha entrat en el cos. Els paràsits quan entren a la pell desencadenen respostes inflamatòries, i bàsicament aquesta inflamació funciona com una barrera per intentar limitar que un determinat patogen pugui entrar dins l’organisme, però no sempre és efectiu.
· Aïllament (en càpsules i quists): es formen càpsules o quists que contenen el paràsit i s’espera que el paràsit mori dins aquesta càpsula de teixit connectiu. En els cestodes observarem que per fora hi ha l’embolcall de l’hoste que intenta asfixiar el paràsit, i per dins veurem una segona membrana de color blanc del paràsit, que allà dins pot sobreviure i fins i tot créixer de mida. Si no fos un quist d’un paràsit,no veuríem la segona membrana de color blanc.
· Reaccions específiques de l’hoste: es posen en marxa per determinats antígens del paràsit, quan l’organisme reconeix aquests antígens i posa en marxa un seguit de reaccions: - Resposta humoral (anticossos): en el cas dels paràsits, en general aquesta resposta no és eficaç, perquè els anticossos no tenen capacitat per desfer-se del paràsit, i per tant només s’utilitza per fer diagnòstics clínics.
- Resposta cel·lular.
Els paràsits han elaborat una sèrie de contramesures que els permet sobreviure dins dels organismes que fan d’hostes. La major part de les vacunes passa per tenir un bon coneixement dels temes d’evasió de la resposta immune. Els paràsits són molt sofisticats a l’hora d’evadir aquestes mesures de resposta immunitària amb diferents mecanismes: · Localitzacions poc accessibles al Sistema Immunitari: alguns paràsits el que faran serà ubicar-se en llocs on el sistema immunitari arriba amb poca força, com el Sistema Nerviós Central (SNC), que està apartat de la resta del cos per una barrera hematoencefàlica, així que alguns paràsits que s’instal·len al cervell ho fan per evitar part d’aquesta resposta immunitària contra ell. Exemple: un tipus d’estratègia és la que utilitza un cestode que s’ubica al cervell i queda amagat d’aquesta resposta immunitària.
· Variacions cícliques d’antígens: tots els paràsits tenen a la seva superfície uns determinats antígens que són detectats com a cossos estranys pels anticossos de l’hoste. Exemple: els tripanosomes han elaborat uns antígens perquè el cos de l’hoste el reconegui i així s’eliminen pràcticament tots els tripanosomes, però quan estan gairebé eliminats de l’organisme, apareix una nova població mutagen del paràsit amb uns antígens de superfície completament diferents, de manera que totes les defenses preparades per reconèixer els antígens d’abans i posar la maquinària de defensa de l’hoste ja no serveixen. Aquest mecanisme li serveix al tripanosoma per créixer, multiplicar-se, replicar-se i que així es pugui repetir el cicle. Per tant, segons el moment podem observar que l’animal presenta pics alts de tripanosomes i pics on pràcticament no es poden detectar.
· Camuflatge antigènic: el paràsit capta antígens del seu hoste, se’ls col·loca a sota i enganya al sistema immunitari de l’hoste que no el reconeix com a antigen, perquè és com si es fes una capa protectora.
· Síntesi d’antígens histocompatibles: semblant a l’estratègia anterior, alguns paràsits presenten síntesi d’antígens d’histocompatibilitat, el que vol dir que el propi paràsit sap elaborar uns antígens pràcticament idèntics als de l’hoste, que tampoc són reconeguts com a estranys, de manera que el sistema immunitari no prepara les defenses.
· Immunosupressió: alguns paràsits actuen directament sobre el sistema immunitari, fent que aquest perdi força. Si l’animal està immunodeprimit, el paràsit pot sobreviure mes fàcilment dins d’aquest organisme. El problema per aquests paràsits és que altres patògens poden competir directament amb el paràsit i matar l’animal.
La situació òptima, tant per l’hoste com pel paràsit, és la de l’equilibri inestable. Però a vegades la situació pot ser més favorable per l’hoste o pel paràsit, i ja no hi ha equilibri.
L’autocuració té lloc quan en determinats moments el mateix hoste pot d’alguna forma fer fora del seu organisme els paràsits. En canvi, observem una parasitosi quan aquest desequilibri es trenca i es decanta per la part del paràsit.
Moltes vegades veiem que paràsits i hostes viuen en un equilibri, però quan domestiquem aquests animals és quan comencen els problemes. Per exemple, actualment a les granges de pollastres i gallines el coccidi, un tipus de protozou, causa molts problemes, però en canvi, en condicions a la natura pràcticament mai dóna lloc problemes.
Això es degut a que en el camp els coccidis queden escampats, distribuïts per tot l’ambient, i encara que l’animal ingereixi un no passa res, però a la granja es van acumulant els paràsits que van excretant tots els animals i es van acumulant, fent aparèixer la malaltia. Un altre cas és el d’un cavall al que li posem molts antiinflamatoris, el seu sistema immunitari es farà més dèbil i l’animal podrà agafar més patògens.
INTRODUCCIÓ HISTÒRICA • Textos egipcis (1900 – 1500 aC.): – Papir de Kahum – Papir d’Ebers • Textos de l’edat mitjana (1397 dC) – Jean de Brie, “El Buen Pastor” Avenzoar, Abu Marwan Abd Al-Malik Ibn Zuhr, (1091-1162): Metge, filòsof i poeta andalusí. Relaciona àcars i sarna. Va ser un senyor que va observar que les ovelles i les cabres presentaven unes lesions a la pell, les quals apareixien sempre després que la pell fos colonitzada per uns àcars (àcars de la ronya) i després s’instaurava una lesió en la pell d’aquell animal.
Arnauld de Villeneuve (1240-1311): Metge, teòleg i diplomàtic. Introdueix el concepte de parasitisme.
Theobald Smith (1859-1934): Patologista americà. Va fer nombrosos descobriments importants en els camps de la bacteriologia, immunologia i parasitologia. Va ser el primer en demostrar que una malaltia infecciosa podia ser transmesa per un artròpode. El 1895 es relaciona a les paparres i a les babèsies en la epidemiologia de la Febre de Texas, una malaltia que va tenir greus efectes en el sector boví.
CONCEPTE DE PARASITISME I TERMES RELACIONATS: El concepte de parasitisme és bastant recent. El terme parasitisme fa referència a la relació interespecífica (pertanyents a espècies diferents) que estableixen dos éssers, un que actua com a hoste i un altre que actua com a paràsit.
Una definició formal seria: “El parasitisme és una comunitat antagònica i inestable entre dos éssers vius de diferent espècie, dels quals el més petit o primitiu, el paràsit, viu de forma temporal o permanent en l’altre individu més organitzat, l’hoste o hostatger, alimentant-se i causant-li un dany potencial o actual”.
Parasitisme: sinònim d’animal parasitat, és a dir, el paràsit viu en el cos de l’hoste però no passa res més.
Parasitosi (malaltia parasitària): quan l’animal parasitat presenta símptomes, de manera que es trenca l’equilibri inestable d’hoste-paràsit.
TIPUS D’ASSOCIACIONS: Homoespecífiques: colònies, famílies...
Heteroespecífiques: · Positives: simbiosi, mutualisme, comensalisme, foresis, inquilinisme) · Negatives: competició, explotació, depredació, parasitoidisme i parasitisme).
Les condicions que s’han de complir perquè existeixi parasitisme són: · Benefici unilateral en la relació: només en surt beneficiat un dels dos, i és el paràsit.
· Contacte íntim: permanent, temporal o puntual.
· Dependència metabòlica del paràsit: el paràsit no pot sobreviure sense el seu hoste, de vegades aquesta dependència arriba a altres nivells. Per exemple, alguns depenen de les hormones que li prenen als seus hostes per poder reproduir-se i desenvolupar els seus òrgans genitals.
· Possibilitat de conviure en equilibri amb l’hoste. En veterinària ens interessen els que no han après a viure així.
TEMA 2: TIPUS DE PARÀSITS: Segons la dependència de l’hoste els paràsits són: · Facultatius: tenen la facultat d’optar per la vida parasitaria o no. Només s’aplica a Strongyloides stercoralis, un tipus de paràsit que afecta tant a humans com a animals. La seva peculiaritat és que poden tancar un cicle biològic dins d’un organisme, que també el poden desenvolupar al medi ambient, completant així un cicle de vida lliure.
· Obligats: la majoria dels paràsits depenen exclusivament d’un hoste per poder viure. Per exemple, la Fasciola hepatica, un trematode que viu als conductes biliars del seu hoste principal (remugants) però també de qualsevol animal vertebrat. Els ous surten directament de l’intestí a les femtes, i al medi. Allà buscaran un cargol aquàtic on tindrà lloc una altra part del cicle fins que hi haurà una fase on el paràsit tornarà a ser ingerit.
Tant si al paràsit li falla la vaca (vector principal), com el cargol (vector secundari), deixa d’existir aquest paràsit perquè el seu cicle quedaria tallat.
Segons el temps de contacte entre l’hoste i el paràsit, aquest és: · Permanent: el paràsit arriba a un hoste, s’hi instal·la i es pot multiplicar allà de forma indefinida. Una vegada colonitzat l’hoste, poden perpetuar-se i no necessiten res més. Exemples: la Giàrdia spp (protozou de cicle directe) i els polls, que una vegada arriben al cap del seu hoste el seu cicle es pot perpetuar, i de tant en tant, alguns passaran a un altre hoste.
· Temporal: aquell que no pot completar el cicle biològic utilitzant només l’hoste. No té res a veure amb el temps que està sobre l’hoste. Exemple: la Fasciola hepàtica (trematode). Si aïllem la vaca (hoste primari) d’un medi on hi hagi aigua i cargols, i posem altres vaques, aquestes altres no es podran infectar mai, perquè la fascíola necessita un ambient aquàtic i a presència de cargols (hoste secundari).
· Intermitent: s’apropen al seu hoste durant un temps curt. Xuclen sang i una vegada fet això, es retiren i marxen. Exemple: Aedes albobictus (mosquit).
Segons el cicle biològic dels paràsits, aquests són: · Monoxens. CICLE DIRECTE. Només necessiten el seu hoste i l’ambient, que aquest els permet tornar a l’hoste. Exemple: Giardia spp.
· Heteroxens. CICLE INDIRECTE. El paràsit pot desenvolupar la seva fase adulta en l’organisme vertebrat (hoste primari), però necessita un altre organisme (hoste secundari) per completar el seu cicle. Exemple: Fasciola hepatica · Autoheteroxens: un mateix individu serveix d’hoste intermediari i d’hoste definitiu. Exemple: Trichinella spiralis, un paràsit d’obligada inspecció en porcs per evitar que passin a la cadena alimentaria. El seu cicle consisteix en que un animal, a la seva musculatura té enquistades les larves de la Trichinella spiralis, i quan aquest animal és ingerit per un altre (per exemple un humà), les larves passen al digestiu de l’humà (hoste secundari) i allà apareixeran els adults del paràsit, de manera que la persona ara actua com a hoste definitiu.
Passats uns dies els paràsits adults es reproduiran i donaran lloc a una nova generació de larves, que passaran a la sang i es distribuiran per l’organisme de l’humà i s’enquistaran a la seva musculatura.
Segons la localització del paràsit en el cos de l’hoste, poden haver-hi: · Ectoparàsits: s’alimenten a través de la pell de l’hoste o a dins d’aquesta. Exemple: Rhipicephalus sanguineus (paparra).
· Endoparàsits: es troben en teixits i en cavitats a dins de l’organisme. Exemple: Fasciola hepatica (trematode).
Segons l’especificitat dels paràsits pels hostes, trobem: · Estenoxens: només poden utilitzar una o poques espècies d’hoste en el seu cicle biològic, per tant tenen un rang petit d’hostes. Exemple: la Taenia saginata és un cestode que utilitza com a hostes definitius els humans, i utilitza remugants com a hostes intermediaris els grans remugants. No intervenen altres animals domèstics. Això és una avantatge per nosaltres a l’hora d’aplicar mesures de control, perquè ja sabem a on anar-hi.
· Eurixens: presenten un rang ampli d’hostes possibles. Exemple: Toxoplasma gondii, que pot parasitar pràcticament qualsevol animal.
ALTRES TIPUS DE PARÀSITS: · Erràtics. El paràsit es troba en el seu hoste natural però l’hàbitat és incorrecte, és a dir, que fa migracions atípiques dins del seu hoste. Exemple 1: La Fascioloides magna és un trematode que realitza el seu cicle normal quan parasita el cérvol americà (de cua blanca) i el cérvol vermell (el nostre), quan aquests ingereixen metacercàries. Les metacercàries passen a l’aparell digestiu i després aquest trematode realitza una migració que el porta al fetge. Allà, 2 individus hermafrodites es deixen encapsular en una càpsula de teixit conjuntiu.
Dins d’aquest quist poden sobreviure bastant temps, i tenen la possibilitat d’obrir un petit forat que comunica amb un conducte biliar, ja que dins d’aquesta càpsula té lloc la posta d’ous i la sortida dels ous pel conducte biliar, que més tard surten a l’exterior amb les femtes. Quan parasita el fetge d’una vaca, allà també intentarà fer aquestes migracions, però la resposta de la vaca és tan forta que genera una càpsula de teixit conjuntiu molt més gruixut i el paràsit no pot sobreviure a dins. El cicle biològic del paràsit acabarà en aquest quist. El problema és que si aquest trematode és ingerit per una ovella, comença a migrar i no para mai, de manera que això pot causar una hepatitis traumàtica molt important, ja que va foradant el fetge d’aquests animals fins a provocar la mort. Aquests problemes es donen als EUA i a Europa també, en zones on es van importar cérvols americans. Exemple 2: La Dirofilaria immitis és un nematode bastant llarg que s’instal·la al cor del gos. El seu lloc natural en fase adulta és el cor dret i l’artèria pulmonar. Aquest paràsit per arribar al cor ha de fer una sèrie de migracions. La major part d’aquest tipus de paràsits migra per la sang fins arribar al cor, però de tant en tant alguna filaria es despista i migra cap a altres teixits, de manera que fins i tot poden aparèixer en ulls, dins del cervell (SNC) o en altres òrgans. Aquest nematode es comportaria com un paràsit erràtic perquè s’ubica en indrets on no pot continuar el seu cicle. La Dirofilaria immitis és traslladada d’un animal a un altre per un mosquit que porta les seves larves.
· Paràsits accidentals: aquells paràsits que teòricament donen lloc a parasitacions puntuals i esporàdiques perquè s’equivoquen d’hoste. Exemple: La Sarcophaga carnaria o mosca grisa de la carn és un dípter que deposita les seves larves en carn morta, però alguna vegada aquestes larves les podem trobar en ferides d’animals. Com que no són especifiques, és a dir que la mosca s’ha equivocat, aquestes larves estan allà de manera accidental, ja que sí que hi ha altres mosques que específicament aniran a pondre les seves larves en ferides d’animals, però aquest tipus de mosca això no ho fa específicament, sinó accidentalment. La Sarcophaga carnaria provoca una miasis facultativa. La miasi és malaltia una produïda per les mosques o per la presència de larves de certes mosques en el cos, que afecta teixits i òrgans. No és obligada perquè aquestes larves no són paràsits obligats que requereixen aquest tipus d’hoste per desenvolupar-se, sinó que es troben allà de manera accidental.
· Pseudoparàsits : falsos paràsits. Els observem quan mirem mostres de femtes d’animals i veiem coses que ens fan sospitar de paràsits perquè són estructures que es poden confondre amb aquests fàcilment.
Exemple: Ous d’àcars de vida lliure que hi ha a les femtes, i han tingut temps de contaminar-les. L’únic que indica la seva presència és que la mostra no ha estat recollida directament de l’animal.
· Hiperparàsits. Paràsit de paràsit. Tenen interès de cara a sistemes o mecanismes de lluita biològica, per controlar poblacions parasitàries, ja que es poden intentar combatre determinades plagues utilitzant els seus propis patògens. Exemple: La Babesia sp. és un hematozou, és a dir, un animal que viu parasitant la sang d’un altre animal. La Babèsia és un gènere de protists paràsits que causen la malaltia de la babesiosis en animals i humans. El paràsit és transmès per paparres i ataca els glòbuls vermells de la sang.
TEORIES SOBRE L’ORIGEN DELS PARÀSITS: Es considera que tots els paràsits deriven d’avantpassats de vida lliure que després van colonitzar els hostes, o sigui que no sempre van ser paràsits.
En la gran part dels passos, aquesta adaptació a la vida parasitària ha suposat la pèrdua de vida lliure.
La selecció dels més aptes afavoreix els menys patògens. Els que tenen més futur són els que no agredeixen gaire el seu hoste.
El parasitisme té tendència a evolucionar cap al comensalisme. Quan perden el poder patogen, els paràsits es tornen comensals (mengen de l’hoste però no li causen dany). De vegades la seva presència, a més de no perjudicar l’hoste, l’afavoreix.
ADAPTACIONS: Tot són estratègies molt peculiars dels paràsits segons el lloc que ocupen en el seu hoste.
Aparells bucals: alguns tenen dents per aguantar-se. Les paparres claven una estructura hipostoma que els permet ajustar-se a la pell i estar-se allà enganxades.
ESPECIFICITAT: Trobem uns determinats paràsits amb uns determinats hostes. L’especificitat s’estudia segons dues perspectives: · Especificitat imposada: perquè no hi ha més on triar. Sobretot en ambients molt específics. Com que només hi ha uns determinats hostes s’han adaptat a ells, però no sabem què passaria si afegíssim altres hostes. Exemple: el ratpenat té paràsits molt concrets però no sabem si els paràsits podrien adaptar-se a altres hostes si els introduíssim.
· Especificitat innata (fisiològica o filogenètica). Es deriva d’una evolució conjunta de paràsit i hoste, ja que aquests dos han evolucionat junts, de manera que queden perfectament adaptats mútuament. Exemple: és peculiar el cas de les puces especifiques de la femella gestant del conill, les quals si nos no tenen les hormones necessàries per desenvolupar els seus propis ovaris, que les obtenen de la femella conill gestant, no es poden reproduir.
TEMA 3: TIPUS D’HOSTES: CONCEPTE: En biologia normalment parlem d’hoste quan ens referim a l’organisme que dóna allotjament o nodriment o les dues coses alhora a un d’una altra espècie paràsita, comensal o simbiont. En castellà es diu hospedador, NO HUÉSPED.
TIPUS D’HOSTES Segons la fase del cicle biològic que hi té lloc, els hostes poden ser: · Hoste definitiu: suporta les fases adultes del paràsit.
· Hoste intermediari: on apareixeran les formes larvàries o immadures del paràsit. Exemple: Les tènies (Taenia solium i Taenia saginata) utilitzen a l’humà com a hoste definitiu (en forma de cestode adult) però les vaques i porcs actuen com a hostes secundaris. En protozous ens trobem que no hi ha ni adults ni larves, hi ha formes sexuals i asexuades (l’hoste definitiu suporta la fase sexual i l’hoste intermediari suporta la fase asexuada). Exemple: El Toxoplasma gondii utilitza al gat com a hoste definitiu i a les persones i altres mamífers i aus com a hostes intermediaris.
· Hoste paratènic (hoste de transport o d’acumulació). És un tipus d’animal en el què dintre seu el paràsit no evoluciona ni canvia de fase, només es manté en estat latent. A la pràctica al paràsit li dóna una certa eficàcia. Exemple: el gat és l’hoste definitiu de Toxocara cati. Aquest elimina ous a l’intestí del gat que arriben a l’exterior amb les femtes. En el medi exterior, els ous embrionen i es forma la larva a dins. Si això és ingerit per un gat, s’infecta de nou, el mateix gat o un altre. Però també sabem que aquests ous embrionats poden ser ingerits accidentalment per ratolins, i dins el seu organisme queda lliure la larva, que s’enquista en el seu teixit. Quan el ratolí és menjat pel gat la larva torna al gat i comença el seu cicle biològic perquè s’ha activat. Si aconsegueixen entrar en el ratolí queden molt protegits. Els ratolins, però, no són necessaris per completar el cicle, de manera que no són hostes intermediaris.
Segons l’especificitat hoste-paràsit, els hostes poden ser: · Hoste principal: triat pel paràsit com a hoste prioritari a l’hora de mantenir-se i completar el seu cicle biològic. De vegades en determinats ambients, es barregen espècies silvestres i domèstiques i accidentalment una domèstica pot ser hoste d’un paràsit que era de silvestres.
· Hoste auxiliar o secundari: permet que el paràsit completi el seu cicle biològic però no és tan eficient. La càrrega d’ous que pot eliminar és mes baixa perquè no està tan adaptat a aquest paràsit. Com més adaptat estigui el paràsit a un hoste, més possibilitats d’evolucionar té. Poden tornar-se hostes principals amb el temps, si desapareix el principal.
· Hoste accidental: un paràsit s’equivoca d’hoste.
ALTRES TIPUS D’HOSTES · Reservori (termes epidemiològics): animal que actua com a font d’infecció cap a altres, moltes vegades sense patir la malaltia. Exemple 1: prenent l’exemple d’abans, la Fascioloides magna no afecta els cérvols, però quan aquest paràsit entra en contacte amb ovelles, hi ha una alta mortalitat dels ramats. Exemple 2: vàries espècies de leishmània que són compartides amb gossos afecten els humans. Per als metges el gos és el reservori perquè consideren que poden traslladar als humans la malaltia de la leishmaniosi, però en veterinària no ens referim al gos com a reservori de la leishmània, perquè considerem que el gos és el pacient i pateix la malaltia. Aleshores, ens referim com a reservori a altres animals com guineus, altres cànids etc. Pot ser l’hoste principal.
· Portador: animals del mateix ramat que després d’haver superat la malaltia provocada per un paràsit, són portadors dels paràsits i poden infectar a altres companys. Són com reservoris, però de la mateixa espècie.
Quan hi ha un ramat i alguns han superat la malaltia i altres no, hem de vigilar que no hi hagi portadors.
· Vector (biològic): pràcticament sempre serà un artròpode hematòfag, ja que els artròpodes hematòfags practiquen un tipus de transmissió biològica: una vegada ingerit el patogen, o es multiplica o canvia de fase, i a més a més, ha de jugar un paper actiu en la transmissió. És actiu quan xucla sang de l’animal infectat i és actiu quan torna amb la saliva.
PREGUNTES Pot ser un vector un hoste intermediari? Només aquells que traslladin les formes asexuades.
Pot ser un vector un hoste definitiu? Sí, alguns paràsits tenen el vector com a hoste definitiu perquè van començar com a paràsits del vector i es van traslladar a l’hoste vertebrat.
Pot ser un vector un reservori? No, ja que un reservori ha de mantenir durant temps una font d’infecció, i normalment els artròpodes hematòfags (com una puça o un mosquit) viuen poc temps. Sabem que alguns vectors traslladen a la descendència els patògens (com les paparres durant 30 o 40 generacions). En aquest cas, alguns sí que poden actuar de reservori (però per la descendència, ja que ha estat vinculat a la descendència i no és per ell mateix).
FORMES D’ACCEDIR A L’HOSTE · Tipus immediat (actives): per ells mateixos. Mosquits, paparres i alguns helmints. Exemple: Ancylostoma spp.
· Tipus mediat (passives): les formes de propagació són ingerides accidentalment (aliments i aigües) o apropades als hostes per vectors o hostes intermediaris. Hi ha paràsits que infecten teixits i quan aquest animal és depredat per un altre, via oral, entra en un altre organisme. Exemple 1: El Dipylidium caninum és un cestode on intervé una puça, que suporta la fase larvària i ha de ser ingerida pel gat per completar el cicle. Quin paper juga la puça en el cicle d’aquest paràsit? Exemple 2: L’Hepatozoon canis és un paràsit hemàtic del gos, que es propaga amb la paparra. La paparra pica el gos infectat, ingereix sang i incorpora formes del paràsit a l’organisme. Els paràsits queden acantonats dins la paparra i no poden sortir, la única forma que tenen de ser alliberats és quan el gos es menja la paparra. Com considereu que actua la paparra en el cicle del paràsit, quin tipus d’hoste és? Vies  d’entrada 1.
2.
3.
4.
5.
6.
Digestiva Muco-cutània Materno-fetal Genital Respiratòria Ocular (Ex: Thelazia sp).
Vies de sortida 1.
2.
3.
4.
5.
Femtes Sang (transcutània) Depredació Orina Secrecions A   través   d’aquestes   vies   surten   formes   de   propagació (quists, ooquists, zoïts, espores, ous, larves...) 22 TEMA 4: PROTOZOUS FLAGEL·LATS: Els principals protozous paràsits i microorganismes semblants s’inclouen en els següents grups: · Amebes · Flagel·lats: Sarcomastigopora reproductor - De l’aparell digestiu i - Hemoflagel·lats · Esporozous (=Apicomplexa) · Ciliats (=Cilophora) · Microsporidis (actualment considerats fongs) · Mixosporidis (actualment considerats animals) FLAGEL·LATS Flagel·lats de l’aparell digestiu i reproductor GIARDIA spp Taxonomia: – Ordre Diplomonadida (tenen les seves estructures duplicades, presenten simetria bilateral).
– GènereGiardia.
Localització digestiva: es localitzen sempre a l’intestí prim.
Multiplicació: per fissió binària simple.
Morfologia: Apareixen dues morfologies: · Trofozoït: fase vegetativa o que es pot desplaçar, alimentar-se i reproduir-se. Si ens centrem en la forma de trofozoït, a banda d’aquesta característica de presentar dos nuclis (simetria bilateral), presenta 8 flagels i també té una característica única, que és la presència d’aquesta zona verda que rep el nom de disc suctor o ventosa. Aquest disc suctor li serveix per fixar-se i aguantar-se a la mucosa de l’intestí. Les fibres més o menys rígides que passen per dins li permeten al paràsit mantenir la forma constant.
· Quist: fase de resistència que surt a l’exterior i contamina l’ambient. En el cas dels flagel·lats sempre rebran el nom de quists. És la forma de propagació i s’elimina via femtes.
Quan fem diagnòstics, ens podem basar en l’observació de les dues morfologies, ja que és un paràsit molt fàcil d’identificar. Moltes vegades quan fem unes manipulacions els trofozoïts són destruïts i en canvi, els quists sí que aguanten.
Tipus de Giardia i fenotips de la Giardia duodenalis Encara que la que més ens interessa és la Giardia duodenalis, ja que es troba en animals (silvestres i domèstics) i en humans, hem de saber que també n’hi ha d’altres tipus: · Giardia agilis: en amfibis · Giardia muris, Giardia microti: en rosegadors.
· Giardia psittaci, Giardia ardeae: en aus.
La Giardia duodenalis també s’anomena G. Intestinalis o G. Lambli. La Giardia duodenalis té 7 genotips principals (que formen part de la mateixa espècie, però no comparteixen el mateix hoste): · A i B: són zoonosis.
· C i D: només apareixen en gossos.
· E: només es troba en remugants.
· F i G: apareixen en gats i rates.
Cicle biològic de la Giardia duodenalis Entren a l’animal a través dels aliments i aigües contaminats per quists. Una vegada han entrat en el digestiu, la paret del quist es perd i apareixen els trofozoïts de la giàrdia, i comencen a multiplicar-se de manera indefinida (per tant, és un paràsit permanent). Segons la soca, pot ser més o menys patogen. A mesura que alguns d’aquestes trofozoïts es desplacen per parts de l’intestí on l’ambient no es tan favorable, tornen a fer quists i es barregen amb les femtes i surten a l’exterior, de manera que tornaran a contaminar aigües i aliments. La millor forma d’eliminar-los és per mètodes físics, com la filtració i la sedimentació.
És un cicle directe.
TRICOMONÀNIDS: Classificació (ordre Trichomonanida): – Família Trichomonadidae: • Gènere Trichomonas • Gènere Tritrichomonas • Gènere Tetratrichomonas • Gènere Pentatrichomonas – Família Monocercomonadidae • Gènere Histomonas Multiplicació: per fissió binària simple.
Morfologia: les tricomones són fàcils de reconèixer, tenen uns flagels a la part anterior de nombre variable (3-5). El cos sol ser allargat, de forma de pera i es manté amb l’estructura que va d’un extrem a l’axostyle. El flagel recorrent delimita una estructura que es diu membrana ondulant, que moltes vegades acaba amb un flagel posterior lliure. La Trichomonas foetus es diferencia de la T. gallinae en que té un flagel recorrent, mentre que l’altra el flagel acaba on acaba la membrana ondulant i no té flagel lliure.
Cicles biològics: Les histomonas i les tricomones tenen en comú que el seu cicle biològic és directe. Alguns poden involucrar hostes paratènics (histomonas). Quan surten a l’exterior són molt làbils i no poden resistir gaire temps. La seva supervivència a l’ambient és baixa i no es poden vehicular a aliments i aigües. No tenen formes de resistència i poden donar lloc a pseudoquists: el paràsit es fa esfèric i invagina els flagels al seu citoplasma i això li dóna resistència, però ni molt menys com la giàrdia.
TRICHOMONAS GALLINAE Hostes: – Columbiformes. – Gal·liformes, rapinyaires.
Transmissió directa: –Alimentació (paresàfills). Quan els coloms pares alimenten els fills contaminen l’aliment amb les trichomonas i els infecten, és la forma mes habitual de transmetre’s el paràsit. El trofozoït passa de la faringe del pare a la del fill.
– Depredació: una altra forma de transmissió en els rapinyaires, quan aquests ingereixen un animal (colom) infectat.
Soques amb diferent poder patogen. Quan mirem coloms, si són portadors o no, mes del 90% són portadors.
De vegades veiem casos on hi ha una mortalitat elevada en joves i en altres casos no apareixen casos clínics, si la soca és poc patògena.
La tricomonosi aviària afecta principalment els animals joves. Des del punt de vista clínic, es una patologia q sempre s’observa en animals molt joves, degut a la presencia d’aquests cúmuls de trofozoïts a la faringe que impedeixen que l’animal respiri i s’alimentin de manera adequada.
Immunitat creuada entre soques: Si estan infectats per soques poc patògenes, aquestes els hi ofereixen immunitat cap a soques més patògenes.
TRICHOMONAS FOETUS: Tradicionalment esta lligada a les vaques, s’ubica a l’aparell genital de les vaques i els toros, de manera que dóna lloc a problemes de tipus reproductiu. Es transmet per contacte directe, al fer-se la monta natural. És per això que durant molts anys ha estat una malaltia de declaració obligatòria, perquè els veterinaris actuessin tractant o eliminant els animals portadors per tallar el cicle, ja que pot provocar pèrdues econòmiques importants.
Fa molts anys que està molt controlada en el nostre país, però curiosament en els últims anys s’ha observat que en algunes diarrees que pateixen els gats apareixen aquesta trichomona. Per tant, en el gat no s’han adaptat a l’aparell genital, sinó a l’aparell digestiu. Avui en dia no es sap quina és la diferencia entre la trichomona de les vaques i la trichomona dels gats.
Com s’observa aquest paràsit? Fixant una mostra i tenyint-la. Tenen uns flagels a la part anterior, i si no tenen flagels lliures costa més de distingir. Quan tenim una mostra de l’intestí o de l’aparell reproductor, veiem un moviment característic. També es podrien fer PCRs però són cares.
Parasitologia Histomonas meleagridis •  Classificació: – Família Monocercomonadidae •  Gènere  Histomonas HISTOMONAS MELEAGRIDIS: •  Gènere  Parahistomonas Fora de la família Trichomonadidae està la familia Monocercomonadidae i tenim el gènere Classificació: histomonas.
– Família Monocercomonadidae: • Gènere Histomonas • Gènere Parahistomonas •  Morfologia: Fora de la família Trichomonadidae està la familia Monocercomonadidae i tenim el gènere histomonas.
La Histomonas meleagridis és un paràsit pleomòrfic, ja que la seva forma va canviant, és com una Morfologia: La Histomonas meleagridis és un paràsit pleomòrfic, ja que la seva forma va canviant, és com una ameba  flagel·∙lada.  Quan  està  a  la  llum  de  l’intestí presenta un o dos flagels i formes arrodonides i ameba flagel·lada.
Quan a latotalment llum de l’intestí presenta o dosdeflagels i formes quan colonitza teixits presenta unaestà forma aflagel·lada.
No téun formes resistència i perarrodonides i quan colonitza tant,  no  pot  sobreviure  gaire  estona  a  l’ambient i de seguida mor dessecada.
teixits presenta una forma totalment aflagel·lada. No té formes de resistència i per tant, no pot sobreviure gaire estona a l’ambient i de seguida mor dessecada.
•  Hostes: Pot parasitar qualsevol gal·liforme, però l’espècie que  s’enduu  la  pitjor  part  es  l’indiot (gall  d’indi, Hostes: Pot parasitar qualsevol gal·liforme, però l’espècie que s’enduu la pitjor part es l’indiot (gall d’indi, Meleagridis gallopavo), perquè és l’animal  més sensible a aquesta parasitació. També intervé en el Meleagridis gallopavo), perquèHeterakis és l’animal més sensible a aquesta parasitació.
També cicle biològic un nematode anomenat gallinarum, que es paràsit dels gal·liformes, i intervé en el cicle biològic un també nematode pot intervenir un cuc de terra.
anomenat Heterakis gallinarum, que es paràsit dels gal·liformes, i també pot intervenir un cuc de terra.
Els Heterakis gallinarum viuen als cecs de les aus. Aquí també es on viuran les Els Heterakis gallinarum viuen als cecs de les aus. Aquí també es on viuran les histomonas, per histomonas,habitat.
per tant, habitat. Les femelles d’Heterakis posen ous i surten tant, comparteixen Lescomparteixen femelles d’Heterakis  posen  ous  i  surten  a  l’exterior  amb  les  femtes   i allà embrionen, es forma una larva dintre i aquest ou pot infectar a un altrei hoste a l’exterior amb les femtes i allà embrionen, es jaforma una larva dintre aquestquan ou jaéspot ingerit per la gallina. El que ens cal recordar a banda de la seva ubicació, és que els seus ous són infectar ai poden un altre hoste quan és molt ingerit la gallina.
quedeens cal recordar a banda de molt resistents sobreviure durant de per temps, fins i totElmés 3 anys.
El  cicle  d’aquest  protozou  consistirà  en infectar a les femelles de l’Heterakis, aquestes faran postes d’ous  que   estaran  infectats  a  la  vegada  i  quan  surten  les  histomonAs  a  l’exterior  van  protegides   dins els   ous   de   l’heterakis,   i   el   temps   que   sobreviuen   els   heterakis   a   l’exterior   és el temps que poden sobreviure les histomonas al seu interior. Els cucs de terra poden actuar com a hostes paratènics.
la seva ubicació, és que els seus ous són molt resistents i poden sobreviure durant molt de temps, fins i tot més de 3 anys.
El cicle d’aquest protozou consistirà en infectar a les femelles de l’Heterakis, aquestes faran postes d’ous que estaran infectats a la vegada i quan surten les histomonAs a l’exterior van protegides dins els ous de l’heterakis, i el temps que sobreviuen els heterakis a l’exterior és el temps que poden sobreviure les histomonas al seu interior. Els cucs de terra poden actuar com a hostes paratènics.
En granges d’indiots on els animals estan desparasitats i on es considera que no hi ha Heterakis, de tant en tant apareixen brots d’histomonas. Com és això? Es va comprovar que si s’agafaven indiots infectats i es posaven a la granja, els altres també s’infectaven, però amb gallines no passava si no hi havia heterakis. Finalment es va concloure que els indiots tenien un reflex a la corona anomenat “cloacal drinking”: quan els indiots s’asseuen sobre de les femtes eliminades, un reflex de la corona les xuclen i aquestes femtes infectades van a parar a la cloaca. Com que les gallines no tenen aquest reflex, si no hi ha heterakis no es poden infectar.
Aquest cicle es pot complicar amb la presència de cucs (no és gaire freqüent). Si els heterakis, amb les histomonas a dins, s’enquisten en cucs, quan les gallines o indiots se’ls mengen, incorporen els dos paràsits alhora. El cuc actua com un hoste paratènic, i no com un hoste intermediari, ja que no és necessari per completar el cicle.
Les lesions produïdes per l’histomona són molt característiques. La histomonosi, entereohepatitis o “black head” (totes són la mateixa malaltia), consisteix en una inflamació i necròpsia del fetge, causades per la fase aflagel·lada de la histomona.
HEMOFLAGELATS: Flagel.lats (= Sarcomastigophora) – Classe Kinetoplastea (inclou pràcticament a tots els flagel·lats que guarden relació amb flagels que tenen a veure amb la sang.).
• Família Trypanosmatidae – Gènere Trypanosoma (de clima tropical, per això no els veurem tant) – GènereLeishmania Principals fases dels cicles biològics dels tripanosomàtids: • Amastigot: forma aflagel·lada • Ptomastigot : forma flagel·lada sense membrana ondulant • Epimastigot : flagel anterior al nucli + membrana ondulant • Trypomastigot : flagel posterior al nucli + membrana ondulant LEISHMANIA spp La forma amastigota és la que parasita la cèl·lula del gos i la promastigota és la que afecta al vector (Flebótoms, un dípter hematòfag).
Paràsits: hi ha més de 20 espècies dins del gènere Leishmania, la que més ens interessa és la Leishmania infantum (afecta gos, leishmaniosis canina i a l’ésser humà, leishmaniosis humana).
Hostes: - Mamífers i rèptils - Flebótoms (70/700) ◦ Gènere Phlebotomus ▪ P. perniciosus ▪ P. ariasi ◦ Gènere Lutzomyia (no paleàrtics).
Cicle biològic Tenen un cicle indirecte perquè impliquen un vertebrat i un invertebrat. El flebótom té promastigots i quan pica provoca un hematoma, una ferida en la pell i allibera en el gos els promastigots. Els macròfags del gos que estan al citoplasma (no habituals a la sang) van cap a l'hematoma i fagociten els promastigots al ser reconeguts com a organismes estranys, aleshores canvien de fase i es converteixen en amastigots, sempre al digestiu. La Leishmània ha desenvolupat la capacitat de sobreviure a dins dels macròfags i de multiplicar-se a dins seu. Quan es reprodueix, fa que el macròfag esclati, surten amastigots i tornen a ser fagocitats fent que el cicle sigui permanent (un gos sol quedar afectat de per vida). Arriba un moment que un flebótom torna a picar el gos, llavors els amastigots es transformen en promastigots, i el mosquit torna a xuclar la sang amb els promastigots a dins, de manera que el paràsit el vehicularà una altra vegada.
Leishmaniosi: conjunt de manifestacions clíniques (viscerals, cutànies i mucocutànies) causades per les diverses espècies del gènere Estudi a Mallorca de la Leishmania infantum. De cada 100 gossos de gossera, el 67% estan infectats i només un 13% presenten signes clínics per detectar la malaltia.
TEMA 5: PROTOZOUS APICOMPLEXA I ESPOROZOUS (PHILUM APICOMPLEXA) Aquests paràsits poden perforar la cèl·lula, son intracel·lulars.Totes les espècies són paràsites. Presenten un complex apical. Tant si completen un cicle directe o indirecte, tenen un cicle dels més sofisticats. Els seus cicles biològics estan constituïts per tres fases: 1. Esquizogònia (o merogònia) 2. Gametogònia 3. Esporogònia Exemple: plasmodis, toxoplasma... Malgrat que són paràsits molt diferents entre ells, presenten aquestes tres fases comunes: 1. Inoculació d’esporozoïts i incorporació al vertebrat: normalment en la fase infectant aquests paràsits reben el nom d’esporozoïts. Quan l’esporozoït entra dins de l’organisme hoste transforma la seva estructura, i a partir d’ara s’anomena trofozoït (que és la forma que s’alimenta). El trofozoït comença a créixer per un procés d’esquizogònia i a dins seu es va formant una cèl·lula més gran que s’anomena esquizont. 2. Fases de divisions (primer asexuals) i gametogònia: l’esquizont, en un procés de fissió múltiple, donarà lloc a una gran quantitat de cèl·lules filles que estaran ubicades dins seu, és com una cèl·lula molt gran amb cèl·lules petites a dins, que reben el nom de merozoïts. Els merozoïts trenquen la cèl·lula mare i surten a l’exterior i poden envair altres cèl·lules de l’hoste. Aquests merozoïts de segona generació es poden diferenciar en gàmetes per un procés anomenat gametogònia, de manera que seran masculins o femenins.
3. Formació del zigot: per fusió dels gàmetes es formaran els zigots. Aquest zigot (sempre és el zigot per un procés d’esporogònia), donarà lloc a espores dins seu (un altre cop arribem als esporozoïts, que com hem dit són les fases infectants que parasitaran de nou l’hoste).
CLASSIFICACIÓ DE PARÀSITS APICOMPLEXES: Subclasse Coccidia (Ordre Eucoccidia) o Subordre Eimeriina (I) - Família Eimeriidae: Gènere Eimeria, Gènere Isospora, Gènere Cystoisospora - Família Cryptosporidiidae: Gènere Cryptosporidium - Família Sarcocystidae (2): Gènere Toxoplasma, Gènere Sarcocystis, Gènere Neospora, Gènere Besnoitia, Gènere Hammondia o Subordre Haemosporina (3) - Família Plasmodiidae: Gènere Haemoproteus, Gènere Leucocytozoon, Gènere Plasmodium o Subordre Adeleina - Família Haemogregarinae:Gènere Hepatozoon Subclase Piroplasmia (Ordre Piroplasmida) (4) - Família Babesiidae: Gènere Babesia - Família Theileriidae: Gènere Theileria 1: Coccidis de cicle directe (intestinals). Paràsits que només utilitzen un únic hoste, una fase en l’ambient exterior i l’altra a dins de l’únic hoste que parasiten. Són intestinals perquè es multipliquen a l’epiteli intestinal.
2: Coccidis formadors de quists o extra- intestinals. Tenen cicles indirectes perquè hi ha hostes definitius i hostes intermediaris. Hi ha una fase del paràsit que té lloc en altres teixits o òrgans.
3: Hematozous, paràsits que guarden relació amb la sang. Sempre presenten alguna fase que té lloc a la sang.
COCCIDIS DE CICLE DIRECTE: Família Eimeriidae Paràsits que sempre els trobarem en cèl·lules epitelials de la mucosa i de la submucosa intestinal dels vertebrats. Tots els problemes que causen són per destrucció de les cèl·lules epitelials de l’intestí. Trobarem coccidis pràcticament en tots els animals domèstics, però en animals de granja solen ser més importants que en altres animals, per les pèrdues econòmiques que comporten.
Mentre que l’esquizogònia i gamogònia són intracel·lulars, l’esporogònia té lloc al medi ambient (és la que va bé per fer els diagnòstics al laboratori, sacrificant l’animal i mirant l’intestí o mirant les femtes i veure si hi ha formes de resistència).
Completen cicles biològics directes.
La forma de resistència que surt a l’exterior es denomina ooquist (és molt resistent i pot sobreviure diversos anys). En la família Eimeriidae aquests ooquists en el moment d’eliminar-se presenten una estructura que no està esporulada (sinònim de dir que és un ooquist que no pot infectar). Quan passen un temps a l’ambient esporulen, es tornen infectants i a dintre apareixen paràsits que reben el nom d’esporozous. De vegades aquesta diferència de temps, el fet que estiguin esporulats o no, és el que podem utilitzar per evitar que més animals s’infectin. En quant a la morfologia típica de l’ooquist esporulat és igual a la del no esporulat, però a dintre apareixen 4 estructures més grans que reben el nom d’esporocists, on es formen els 2 paràsits a cada estructura.
Identificació de les espècies de coccidis El problema és que per cada espècie d’animal domèstic tenim entre 8 i 10 espècies de coccidis diferents. La identificació es fa en base a la morfologia, la mida de l’ooquist i la seva fase d’esporulació i tot això només es pot estudiar una vegada l’ooquist ha esporulat. Per tant, hem de fer-lo esporular i després ja podem estudiar millor les característiques morfològiques i comparar-les amb taules on ja estan dibuixades les estructures.
En condicions de granja, s’ha de mirar la part de l’intestí que esta feta malbé, i veure quin és el tram i les característiques de l’intestí. Exemple: la gallina té un coccidi que es caracteritza perquè sempre parasita els cecs i a l’obrir el cec veiem un contingut hemorràgic, però altres vegades pot ser mes complicat. També es poden enviar hostes als laboratoris i que es facin talls histològics (perquè les lesions són microscòpiques) estudiar les seves fases intracel·lulars, aportar dades sobre la mortalitat (percentatge d’animals que moren pel brot) i sobre la morbiditat (percentatge d’animals que nosaltres podem detectar com a malalts).
De la família Eimeriidae els dos gèneres més importants són: EIMERIA: solen ser més en herbívors (conills, gallines, cavalls, rumiants...) Com a molt els merozoïts poden completar un tercer cicle, però mai un 4t. Els merozoïts de 2a i 3a generació ja es transformen en gàmetes. Tenim macrogàmetes (que estan dins la cèl·lula i no es mouen) i microgàmetes (que trenquen la cèl·lula i busquen una infectada per un macrogàmeta i entra i fecunda). Cada fase d’aquestes impliquen destrucció cel·lular. També es pot deduir d’aquest cicle que no es un paràsit permanent, sinó que esgota el seu cicle (cicle autolimitat). Si per exemple, una gallina infectada l’aïllem i impedim que tingui contacte amb femtes el cicle s’extingeix i els animals no es poden reinfectar contínuament.
ISOSPORA: poden infectar carnívors (gossos, gats...). Segueixen el patró 2x4.
Moltes vegades els carnívors mengen herbívors i apareixen paràsits que no són propis d’ells. Les malalties (coccidiosis) tenen una gran rellevància en animals de granja (sobretot en aus i conills, ja que és una producció molt intensiva i es crien al terra). Són malalties molt lligades al maneig dels animals domèstics, els coccidis són mes patògens quant més contaminat està l’ambient: a l’aire lliure es difícil que infectin els animals però en llocs tancats sí). Una altra característica es que tant les eimeries com les isospores són molt especifiques les dues. Tot i que les vaques , cabres, ovelles… són animals propers, cadascuna te la seva propia eimeria.
Família Cryptosporidiidae L’espècie que ens interessa més és el Cryptosporidium parvum perquè es el que genera més problemes a veterinària. D’entrada, no es específic d’espècies, parasita mamífers en general (inclosos humans). Per altra banda, també estan localitzats en cèl·lules epitelials de l’intestí, però es queden a les microvellositats i no solen entrar, fet que els fa menys patògens. També es troben a l’aparell respiratori. No són ni tant específics d’espècie ni de localització. Sobretot tenen molta importància sanitària per les diarrees en neonatals de remugants. Es diferencien dels coccidis també perquè són molt més petits i no es veuen bé en fresc, s’escapen bastant. Per poder-lo detectar el que solem fer és mirar els ooquists tenyint-los amb un colorant (tinció de Ziehl-Neelsen). També es poden utilitzar tincions fluorescents amb anticossos. Si poguéssim disposar d’aparells òptims de gran qualitat amb gran contrast diferencial, veuríem a dintre de l’esporocist els esporozoïts, que estan lliures flotant.
Cicle de Cryptosporidium parvum És molt semblant al del coccidi. Un animal s’infecta quan ingereix els ooquist esporulats, els esporozoits busquen les cèl·lules de l’epiteli intestinal, es transformen en trofozoït, després en merozoït i tornen a formar trofozoïts i merozoïts. Aquests de segona generació es transformaran en gamets. Aleshores té lloc la fase de gametogònia que donarà lloc al zigot. A partir d’aquí es formaran dos tipus d’ooquists: - De paret prima: poden esclatar dins de l’intestí de l’hoste, llavors comença un procés d’autoinfecció (sense la necessitat de sortir a fora pot re-infectar el mateix animal).
- De paret gruixuda: solen sortir a l’exterior. Esporulen quan estan a dins de l’intestí de l’animal i es tornen infectants a dins, no a fora. Això implica que els ooquists quan surten a l’exterior immediatament després de sortir poden infectar.
                                    COCCIDIS DE CICLE INDIRECTE (EXTRAINTESTINALS O DE TEIXITS): Són paràsits de cicle indirecte per tant, seran necessaris al menys dues espècies d’hostes (tots vertebrats): - Hoste definitiu: carnívor. Es produirà la gametogònia, concretament a l’intestí prim. D’on s’alliberen ooquists (esporulen) per esporogònia endògena (dins de l’HD) o exògena (en el medi ambient). Es produiran esporocists i esporozoïts.
- Hoste intermediari: els esporozoïts poden afectar els HI. Es consideren preses. Es formaran merozoïts, concretament en la fase anomenada esquizogònia (multiplicació) que tindrà lloc a vasos sanguinis, fetge, cervell i múscul. Els merozoïts poden ser: · Taquizoïts: es multipliquen ràpidament.
· Bradizoïts: es multipliquen lentament.
Gènere toxoplasma: Toxoplasma gondii (toxo=forma d’arc) Dins del gènere Toxoplasma gondii (mirar pàg.14), Gondii és la única espècie. És un paràsit amb una gran prevalença (% d’animals infectats en una població), la qual cosa és positiva ja que la població té un elevat nombre d’immunoglobulines en contra seu. Els quadres clínics de zoonosis són avortaments (s’ha de detectar abans de l’embaràs), malformacions genètiques, etc. En persones amb SIDA la toxoplasmosi es pot arribar a reactivar. Pel que fa veterinària, hi ha una gran disseminació de la infecció en diferents espècies animals: és la principal causa d’avortaments en oví.
Cicle del Toxoplasma gondii El seu cicle és indirecte: - HD: fèlids, concretament gats. Eliminaran ooquists per gametogònia.
- HI: mamífers i aus (zoonosis) –tots els animals de sang calenta-. El gat també pot actuar com a HI.
- H Portadors: actuen en la disseminació però no participem en la parasitació. Per exemple mosques, cucs, etc.
És un cicle facultatiu ja que el gat (HD) també actua com a HI. Els HI tindran esquizogònia (cinc fases de A fins a E) a nivell de l’intestí (únicament en el gat) però les altres fases, seran extra-intestinals (en els altres HI). Quan arribem a E els gàmetes es transformen en micro i macrogàmetes = ooquists que s’eliminaran no esporulats (esporularan en el medi ambient). A partir de l’acció dels HI parlarem d’ endodiogènia, que és el procés de gemmació que es produeix de dos en dos. En aquesta fase ràpida dons, parlarem de taquizoïts, els quals no seran englobats mai en quists (quan els volem eliminar els encapsulem). És per això que s’anomenen pseudoquists. Posteriorment, es produiran braquizoïts per endodiogènia de forma més lenta. Aquets si que s’enquisten en cervell i múscul. Per últim, l’esporogònia és externa (Patró 2x4: 4 esporozoïts a l’interior de 2 esporocists).
La nostra resposta immunològica pot alentir la multiplicació: quan això s’aconsegueix es comencen a enquistar els braquizoïts (a nosaltres ens interessa enquistar-los per eliminar-los). Aquests quists poden persistir tota la vida a nivell del HI (si som seropositius en tindrem i si tenim alguna immunodeficiència els reactivarem).
El gat ingereix animals contaminats: taquizoïtsàquists amb braquizoïts. Alguns taquizoïts han anat a l’intestí i iniciaran la fase com a HD (esquizogònia de A fins a E). A partir d’aquí, els gàmetes es transformen en macro i microgàmetes que produiran els ooquistsàs’eliminaran no esporulats i esporularan al medi ambient. Els HP ho escamparan i es tornarà a infectar.
Tots els estadis són infectants: - Esporozoïts: en ruminats.
En l’interior de ooquists esporulats, per exemple a l’aigua.
- Taquizoïts: en pseudoquists lliures.
Braquizoïts: en carnívors. En quists de teixits.
Fins aquí hem vist la transmissió horitzontal del paràsit per vies: - Oro-fecals: ingestió d’ ooquists esporulats (del gat). Estan a l’aigua i verdures. És l’única via pels herbívors.
- Carnívorisme: ingestió de quists a la carn si està poc cuinada (bradizoïts) i pseudoquists menys freqüents (taquizoïts). Quan el gat menja carn és capaç d’eliminar ooquists en només tres dies. El període és molt breu però n’eliminaran milions. Es solen infectar quan mengen preses (per exemple ratolins o ocells) caçats per la mare. Un cop són zeropositius ja els han eliminat. No els tornaran a eliminar si no pateix immunodepressió.
Més estrany: ocular, nasal (inhalació), genital i dèrmica (picadures d’insectes, paparres, transfusions, ferides…) Però també i pot haver transmissió vertical o trans-placentària: els taquizoïts passen de la mare al fetus i existeix en totes les espècies d’HI. Els humans i l’oví són més sensibles a l’avortament.
Com que és un paràsit ben adaptat però, no vol matar el seu hosteàens podem immunitzar. És per això que l’avortament no és repetitiu.
Resistència del Toxoplasma Gondii Els ooquists són molt resistents. Els taquizoïts es digereixen ja que són sensibles a la temperatura.
- Hostes definitius. Resistència dels ooquists: en aigua (9-24 mesos), en dessecació (24 h), en femtes de gat (17 mesos), en formal al 1% (7 dies), temperatures de 70oC (10 minuts), poden ser discriminats per cucs de terra, paneroles i mosques.
- Hostes intermediaris. Taquizoïts: sensibles a la digestió (55oC, 5-7 minuts). Quists: resisteixen el suc gàstric, en els hostes intermediaris: > 1 any (a vegades tota la vida), Ta de 60oC: 20 minuts, Ta de -20oC (congelació canals): 5-15 dies, són sensibles a la dessecació (pernils curats).
Prevenció i control Mesures higièniques: · Manipuladors de la carn · Dones gestants · Eliminació dels llits dels gats (amb guants i que no ho facin dones gestants seronegatives) Impedir predació en els gats Pinsos aïllats de contaminacions (ooquists) Gènere neospora (nou paràsit formador de quists) : Neospora caninum i Neospora huguesi (quadre similar en cavalls) Tot i que es va descriure en el 88 per primer cop, s’ha vist que és una de les principals causes d’avortament i mortalitat neonatal en el bestiar boví. Quan el van descriure, creien que no es un paràsit nou però que no s’havia descrit abans, ja que es podia haver confós amb el toxoplasma. És causa d’alteracions neuromusculars i mort en boví i gossos. No zoonosis (a diferència del toxoplasma, no s’ha descrit en persones).
Cicle del Neospora caninum Cicle indirecte facultatiu. Els hostes definitius (que poden ser intermediaris) normalment són els gossos però cada cop s’ha vist en llops i dingos.
Gametogònia: aquesta espècie elimina oocists no esporulats, molta poca quantitat i repetidament. No es sap on es produeix la gametogònia (a l’intestí no s’ha vist). Els oocists són idèntics als del toxoplasma. Hostes intermediaris (HI): Remugants i èquids i el gos també. No es coneix la esquizogònia, però hi esta. El que es coneix és la endodiogenia (taquizoïts i bradizoïts). Especialment patogen en bestiar boví. Els taquizoïts no aconsegueixen englobar-se en un quist (per això diem pseudoquists) i els bradizoïts són quists amb paret gruixuda. La diferència amb el toxoplasma és que no provoca zoonosi. (Esporogònia en el medi ambient, ooquists (de 10-12 micròmetres) amb patró 2x4: 2 esporocits x4 esporozoists). Existeixen hostes portadors? Diferencia entre quist a nivell estructual: es troba en la coberta. És molt més gruixuda que en toxoplasma. Les fases inicials de la infecció són intracel·lulars. Bradizoits: fase crònica i latent de la infecció. Poden infectar qualsevol tipus de cèl·lula, sobretot neurones. Els quists queden en la musculatura i el cervell (SN) i poden coexistir en tota la vida de l’animal infectat.
Els tres estadis són infectants: · Esporozoïts: a l’interior d’ooquists esporulats · Taquizoïts: en pseudoquists o lliures · Bradizoïts: en quists en teixits, com a font de consum.
Transmissió horitzontal: - Oro-fecals: ingestió d’ ooquists esporulats (del gos). Estan a l’aigua i verdures i llegums.
És l’única via pels herbívors.
- Carnivorisme: ingestió de quists a la carn si està poc cuinada (bradizoïts) i pseudoquists menys freqüents (taquizoïts).
Transmissió vertical: Hi ha una diferència molt important en la transmissió vertical respecte al toxoplasma i és que es dóna en tots els estadis intermedis, però els avortaments són repetitius. En el toxoplasma, quan l’animal patia un avortament, ja quedava protegit. A la hora de fer control aquest és molt més difícil, perquè encara que l’animal tingui anticossos no està protegit contra la neospora. El gos pot menjar placentes d’animals infectats per transmissió vertical.
Hostes intermediaris i bestiar boví. Provoca alteracions neuromusculars, reabsorció neonatal, avortaments (repetitius) i mortalitat neonatal. La infecció la vaca la té de per vida si neix viva i la transmetrà als seus descendents. Les cries infectades no es poden deixar al ramat perquè pot transmetre la infecció als fills (hi ha probabilitat d’avortaments quan siguin grans).
Gènere Sarcocystis - Hostes definitius: pràcticament tots els carnívors, incloent els homes (zoonosi). Gametogònia i esporogònia. L’esporogònia és endògena (eliminen esporocists aïllats). Patró 2 x 4. (ooquists, esporocists, esporozoïts).
- Hostes intermedis: esquizogònia o merogònia. Primeres fases: endoteli vascular. És correcte dir que tenen una fase de taquizoïts, tot i que en els llibres surten com a merozoïts. Fase final: bradizoïts en quists. Macro o microscòpics en músculs.
Gènere Besnoitia Cicle indirecte total. A la dermis estan els quists, de manera que el cicle és bastant desconegut. S’ha vist un paper molt important dels portadors (insectes i paparres). Es sol veure de manera estacional, ja que les mosques i paparres apareixen a la primavera-estiu.
Hoste definitiu: carnívors. Els carnívors no són hostes intermediaris (gametogònia). Hoste intermediari: herbívors (preses): Remugants i èquids. Esquizogònia en vasos: · Taquizoïts (endoteli) · Bradizoïts (quists): dermis i mucoses (teixit conjuntiu subcutani). Escleròtica.
Esporogònia en medi ambient. Patró 2x4 No hi ha transmissió transplacentària. Hiperqueratosis. Quists de besnoitia. Al menys hi ha 7 espècies diferents. Gat hoste definitiu? Es va fer un estudi a Rússia, però només es va fer un sol cop i cada cop que s’intenta confirmar no es pot, de manera que no es sap de forma segura.   HEMATOZOUS (INCLOENT ELS PIROPLASMES) Paràsits pleomòrfics (piriformes, allargats, anulars,etc). Intracel·lulars (eritròcits, limfòcits, histiòcits). Tenen cicles indirectes. Els vertebrats solen actuar com HI. Els hostes definitius són sempre paparres. No donen lloc a formes de resistència.
Gènere Babesia Causants de les babesiosis. Malalties de gran importància econòmica en zones tropicals i subtropicals.
Transmissió per paparres. És possible la transmissió mecànica (iatrogènica). En paparres es dona tant la transmissió transestadial com la transovàrica. Protozous hemàtics de localització exclusivament intraeritrocitària.
Gènere Theileria • Causants de les theileriosis. Malalties de gran importància econòmica en zones endèmiques.
• Transmissió per paparres. Només es dona la transmissió transestadial.
• Protozous intracel·lulars paràsits de limfòcits i d’eritròcits.
• Els merozoïts son més petits i pleomòrfics que els de les babèsies.
Theileries i theileriosis a la Península Ibèrica: Bovins: · T. annulata (Theileriosi mediterrània) · Theileries benignes Petits remugants: · Theileries benignes Èquids:· T. equi o B. equi? (Piroplasmosi equina) Gos: · T. annae (= T. microti-like) Gènere Hepatozoon (Hepatozoon canis) Cicle indirecte. Afecta a cànids, fèlids, mustèlids. Rhipicephalus sanguineus (paparra del gos). Transmissió per ingestió de la paparra on ha tingut lloc l’esporogònia. Esporozoïts travessen la paret intestinal i colonitzen el fetge, melsa, teixit muscular,...Es formen els esquizonts. Els gamonts es localitzen en monòcits i neutròfils.
TEMA 6: TREMATODES: HELMINTS N’hi ha de dos tipus: - Platielmints: · Trematodes. · Cestodes.
- Nematelmints.
TREMATODES Els monogenea són paràsits dels peixos amb cicles directes. La seva estructura s’anomena opisthator, la qual l’ajuda a ancorar-se al peix.
Per altre banda, ens centrarem en la classe digenea (de vertebrats). A diferència dels monogenea, aquests són interns i presenten cicles indirectes. Estan aplanats dorso- ventralment i un adult dóna lloc a centenars d’ous.   En general, el cicle dels Trematodes és indirecte i complex: els adults alliberen ous els quals contenen un embrió anomenat miracidi. Aquest, conté moltes cèl·lules germinals totalment indiferenciades i donarà lloc a la fase esporocist, la qual continuarà contenint aquestes cèl·lules germinals indiferenciades, es dividirà i formarà rèdies. Al seu torn, aquesta contindrà nombroses cercàries (amb una cua que li confereix mobilitat). Aquesta, s’enquistarà i passarà a anomenar-se metacercària. A partir d’aquí, apareixerà la fase adulta.
Dins els Digeneas ens interessen quatre famílies: • Família Fasciolidae – Gen. Fasciola, Gen. Fascioloides • Família Dicrocoelidae – Gen. Dicrocoelium • Família Paramphistomatidae – Gen. Paramphistomum • Família Schistosomatidae – Gen. Schistosoma Família fasciolidae Normalment són paràsits molt grossos que parasiten, bàsicament, conducte biliar i budells. Tenen un ampli rang d’hostes i les seves estructures de fixació són la ventosa oral i ventral. Hi ha tres gèneres, però ens centrarem en la: - Fasciola hepàtica: es localitza als conductes biliars i afecta principalment als remugants (però no exclusivament).
No totes les espècies animals i tenen la mateixa susceptibilitat: les ovelles, les cabres i els conills i són molt susceptibles. Els bòvids, els èquids i les persones són mitjanament susceptibles i, el porc, el gos i el gat són altament resistents. Fins aquí, tots són HD (segueixen la fase adulta).
Es distribueix arreu del món però necessita ambients humits: es lliga a zones de regadiu i aiguamolls ja que el seu HI és un cargol aquàtic (bàsicament dels gènere Lymnaea truncatula).
El seu cicle és el següent: partim d’una ovella infectada. En el seu fetge hi ha fascíoles adultes que eliminen ous a l’exterior (són hermafrodites). Sortiran pel conducte biliar, cauran al budell prim i sortiran amb les femtes a l’exterior.
Aquests ous són grossos i no tenen embrió (no tenen capacitat infectant). Necessitaran un ambient aquàtic per poder-ho ser. L’embrió serà el miracidi (sortirà gràcies a l’opercle). Un cop ha embrionat (amb el miracidi amb cilis al seu voltant), sortirà i es desplaçarà per l’aigua en busca d’un cargol aquàtic. Quan el trobi el travessarà i es transformarà en esporocist. S’aniran formant rèdies dins l’esporocist i dins les rèdies es formaran cercàries. Aquestes, tenen una cua que els i confereix mobilitat pròpia. Podran abandonar el cargol i anar-se’n a la superfície herbàcia (normalment coberta d’aigua). Allà s’enquistarà i perdrà la cua.
Quan aquesta zona entollada perdi l’aigua i el ramat i pasturi, les herbes que continguin metacercàries a la superfície seran ingerides pel ramat. Quan aquestes metacercàries arribin al budell prim de l’ovella esdevindrà un adult immadur o “duelas”. Es dirigiran al fetge i assoliran la fase adulta madura amb capacitat eliminatòria d’ous.
Poden provocar fibrosi hepàtica o colangitis (irritació del fetge a nivell del conducte biliar).
Família Paramphistomatidae: Paramphistomum cervi: normalment està lligat a animals silvestres i animals domèstics i silvestres.
No està aplanat dorso-ventralment (és una excepció ja que els Trematodes sempre ho estan). Té una ventosa oral desenvolupada i una ventral petita. El seu cicle és indirecte. Té el mateix cicle que la Fasciola: els ous són molt similars. No sol donar símptomes clínics.
Família Dicrocoeliidae Dicrocoelium dendriticum: són mitjans-petits de cos allargat. És difícil veure’ls macroscòpicament. Es localitzen al conducte biliar, pancreàtic i budell d’amfibis, rèptils, aus,... És de cicle indirecte però es necessiten dos HI: cargols de terra i formigues. La seva distribució és molt més amplia que la Fasciola (que només estarà en zones humides). És molt comuna en ovelles.
El seu cicle és el següent: partim d’una ovella parasitada amb dicrocelium al conducte biliar. A través de les femtes el seu ou arribarà a l’exterior ja embrionat (amb miracidi). Aquest ou és ingerit per cargols de terra. En el seu HI, anirà a l’hepatopàncrees i es transformarà en primera i segona generació d'esporocist. En aquest cas no es desenvolupen a rèdia sinó que es formaran, directament, les cercàries (dins els esporocist). Aquestes cercàries, sortiran del seu HI a través del pneumostoma (a través del moc que allibera el cargol). Aquesta bava de cargol rica en sucres és llepada per les formigues. Per tant, les formigues ingereixen indirectament les cercàries que estan a la bava de cargol. Quan les cercàries han arribat a les formigues (el seu segon HI), es transformaran en metacercàries a nivell de cavitat abdominal, toràcica i al gangli neuronal sub-esofàgic. La parasitació d’aquest gangli produeix una contracció del maxil·lar de la formiga: de tant en tant la mandíbula de la formiga farà que es quedi enganxada a l’herba. Quan l’ovella vulgui menjar l’herba, la formiga no es podrà escapar. S’ha aconseguit que la metacercària arribi a l’HD (ovella). Aquesta metacercària es desenquistarà i els adults immadurs arribaran al fetge via colèdoc.
...