Apunts complets pel primer examen d'Història del Dret i de les institucionals UAB (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Ciencia política y Gestión pública + Derecho - 1º curso
Asignatura Història del Dret i de les Institucions
Año del apunte 2017
Páginas 36
Fecha de subida 09/09/2017
Descargas 0
Subido por

Descripción

Apunts complets pel primer examen d'Història del Dret i de les institucionals de la UAB

Vista previa del texto

Pol Viedma Márquez Hª del Dret i les institucions Hª del Dret i les institucions (S. S.) Consideracions generals sobre la ciència històrica PROBLEMES DEL CONEIXEMENT HISTÒRIC Els propis de totes les ciències socials: l’observador es troba dins la cosa observada i complexitat de l’ésser humà i dels grups socials; més les dificultats pròpies de la Història: inobservabilitat directa del passat, impossibilitat d’experimentació.
L’Historiador observa les fonts de coneixement històric amb l’ajut de ciències i tècniques auxiliars que permeten que el coneixement sigui científic. Aquest coneixement és més imperfecte que el d’altres CCSS, però gràcies al mètode “crític” esdevé científic i, doncs, vàlid.
EL CAMÍ VERS LA HISTÒRIA CIENTÍFICA. ALGUNES ESCOLES HISTÒRIQUES La Història dels pobles de l’Antiguitat: barreja de déus i homes, finalitat educativa i conservadora. La Història sota el cristianisme a l’Edat Mitjana: continua la barreja dels fets i dels éssers naturals amb els naturals, providencialisme (Història guiada per Déu).
L’assentament i consolidació del racionalisme a l’Occident cristià des del s.XIII posen la raó i l’home en primer pla, i la fe i Déu van retrocedint. El providencialisme és substituït per la ciència i el progrés material. La Il·lustració reprèn amb força i renova els ideals i les concepcions del Renaixement, i accentua el seu esperit crític.
L’entrada a l’era dels grans canvis: El romanticisme, reacció contra la Il·lustració, exaltació de l’Edat Mitjana i de les seves formes de vida; idealització dels passats nacionals; porta els historiadors a estudiar temes medievals. Perduració del romanticisme històric al s. XX, en confluència amb el positivisme.
El positivisme històric, represa dels ideals de la Il·lustració. Voluntat de limitar-se a reproduir i divulgar les fonts del coneixement històric, a narrar els fets “tal i com varen passar”.
Desenvolupament de la crítica històrica i de les ciències auxiliars que la fan possible.
Estatalització de les universitats i introducció de l’estudi de la Història: historiadors – funcionaris que fan una Història que legitima l’Estat patró, i en això conflueix amb el romanticisme. Gran influència del positivisme històric alemany en la historiografia espanyola i catalana del s. XIX i 1ª meitat del s. XX. Història limitada que narra i no explica, però que consolida i desenvolupa el mètode científic en la Història.
El marxisme, confluència de l’economia política anglesa, del socialisme utòpic francès, i de la filosofia hegeliana. Afirmació de Marx, profecia pels seus seguidors, però també va estamordir els dirigents més conservadors d’Europa. L’aplicació de la doctrina marxista a la Història va comportar una sobrevaloració dels aspectes econòmics i socials, menystenint altres aspectes de la realitat. El triomf de la Revolució del 1917 i de Stalin al 1924 va fer que s’establís un estricte control sobre investigadors de totes les ciències amb consignes que confonien principis filosòfics, polítics i ideològics, amb científics, empobrint així el conreu d’algunes especialitats més que d’altres. Pel que fa a la Història, els països comunistes es van limitar a l’estudi dels fets socials i econòmics, oblidant altres aspectes de la vida social i silenciant Pol Viedma Márquez Hª del Dret i les institucions l’existència de personatges que constitueixen punts de referència indispensables a la Història.
Aquestes concepcions també varen ser seguides pels marxistes “ortodoxos” dels països occidentals fins als anys 60.
L’escola dels Annales és constituïda per historiadors que des dels anys 20 publiquen treballs a la revista Annales d’Historie Économique et Sociale. Es caracteritzen per l’ampliació dels temes d’objecte de la Historia. Volen fer una història social de tots els aspectes de la vida, per la interrelació de tots aquests. Alguns d’aquests historiadors són marxistes, però gens dogmàtics.
Una altra característica és la utilització de totes les ciències com a auxiliars de la Història.
Aquesta combinació va ser un dels punts programàtics de la revolució del maig del 68, la interdisciplinarietat com a reacció davant les limitacions i l’estèril especialització de les ciències actuals. També cal destacar que els historiadors d’aquesta escola es preocupen més pel plantejament dels problemes històrics que no pas per les solucions. A part d’això, és una escola heterogènia.
A Catalunya, aquesta Història renovadora va ser introduïda per Pierre Vilar i Jaume Vicens i Vives. Aquests 2 historiadors han exercit una gran influència en el pensament català i espanyol, especialment en els polítics + cultes de la Transició i Democràcia com Ernest Lluch.
NOUS OBJECTES DE LA HISTÒRIA L’escola dels Annales amplia sense límits els objectes de la Història. Produeix una “democratització” en aquest sentit ja que si abans era una Història centrada en els poderosos, durant el s. XX els historiadors estudiaran també tota classe de persones i de fets.
Des dels anys 70 s’ha posat de moda la història de les mentalitats, que estudia les concepcions i els sentiments de determinades persones, grups, classes o països d’altres èpoques sobre qüestions d’importància diversa en la vida quotidiana.
NOUS MÈTODES DE LA HISTÒRIA L’aparició, des de mitjans del s. XIX, de nous mitjans de reproducció del so i de la imatge i de nous mitjans de comunicació, ofereix noves i revolucionàries fonts de coneixement del passat, però cal advertir que la reconstrucció del passat mitjançant els recursos que ofereix la cinematografia sovint és deficient i plena d’elements erronis.
Un d’aquest mètodes és el que s’anomena “història oral”, que, tot i que es practica des de fa moltes dècades, te el seu auge també a partir dels anys 70 del s. XX per la invenció i difusió dels magnetòfons portàtils i d’altres mitjans de reproducció del so i la imatge (films o reportatges televisius).
LA FINALITAT DE LA HISTÒRIA És l’efecte que l’historiador pretén que el seu treball aconsegueixi. A l’Antic Règim, la Història tenia una finalitat moralitzant, didàctica i ideològica: justificava i reforçava l’ordre establert.
Amb els grans canvis socials des de finals del s. XVIII, els historiadors actuen al servei de l’Estat patró i s’accentua l’interès per un passat que cada vegada tothom veu més diferent i que és diferent del present. Això comporta que, per entendre’l, no hi podem traslladar les Pol Viedma Márquez Hª del Dret i les institucions concepcions actuals. Invalida definitivament l’aplicació del “sentit comú” a la Història, cosa que contribueix al caràcter crític i científic de la Història. Porta al respecte cada vegada més de les restes del passat. També tots aquests grans canvis porten al descrèdit de la Història com a mestre de la vida i, en canvi, a donar-li un valor prospectiu (preparació pel futur).
La Història, però, és neutra: els seus efectes a favor o en contra d’una causa depenen sempre de qui la fa servir i de com la fa servir. La Història respon, entre altres causes, a una curiositat innata humana sobre el passat.
Causes auxiliars de la Història Causes de l’aparició i el desenvolupament de les ciències auxiliars fonamentals o primàries de la Història Aquestes ciències instrumentals són les que van convertir la Història en una ciència. Les anomenem fonamentals perquè són indispensables per al coneixement històric de determinades èpoques i les anomenem antigues perquè van ser les primeres en aparèixer.
La majoria d’aquestes ciències van aparèixer a finals de l’Edat Mitjana, es van desenvolupar durant l’Edat Moderna i van rebre un notable impuls durant el s. XIX amb el positivisme i l’estatalització de la cultura i universitats. La finalitat principal d’aquestes ciències és de servir d’auxiliars de l’historiador. Les causes que van fer aparèixer i desenvolupar les ciències auxiliars fonamentals de la Història són: 1.
2.
3.
4.
L’aposta per la raó que fa l’Església als segles XII-XIII L’humanisme.
Les disputes religioses(Cisma d’Occident, s.XIV i començaments del XV;Reforma, s.XVI) Els monarques dels segles XVI-XVIII,que ambicionen ampliar els seus territoris i envien experts a examinar la documentació antiga per donar suport a les seves pretensions.
5. La creació i desenvolupament de les universitats i de la ciència i lògica escolàstica.
Ciències auxiliars fonamentals o primàries de la Història i la seva relació amb el Dret i la Història del Dret Ciències auxiliars documentals: aquelles que ens permeten llegir, entendre i valorar el contingut dels documents escrits.
Paleografia: Ciència que estudia les escriptures antigues en materials tous i tot allò que s’hi relaciona directament. La Paleografia divideix la lletra dels documents en cal·ligràfica (la dels documents solemnes i que es fa amb cura) i cursiva (escrita de pressa i sense cap model).
També es divideixen les lletres en majúscules i minúscules.
L’Imperi Romà va ser una eficient estructura político-administrativa basada en l’escriptura: lleis, sentències... es formulaven per escrit. Això, a més d’eficiència, va donar seguretat als habitants de l’Imperi. L’Emperador tenia a les seves ordres la Cancelleria, que era una oficina encarregada de rebre la correspondència, analitzar-la i fer-ne informes. Els governadors prefectes de províncies tenien les cancelleries provincials. Quan es va produir la crisi del Baix Imperi, les cancelleries subordinades van anar deixant d’observar les formalitats de la Pol Viedma Márquez Hª del Dret i les institucions Cancelleria imperial central i per això, a l’Edat Mitjana van aparèixer múltiples formes noves i canviants. L’estabilització política progressiva a partir del s. XII, la difusió del paper i l’aparició de la impremta pel 1450, van estabilitzar també la forma de les lletres. Veiem, doncs, com la forma de l’escriptura depèn de l’estabilitat i de la solidesa del sistema social i polític i de les tècniques de què disposa la societat.
Tipografia: Art de dissenyar, compondre i imprimir textos i dibuixos mitjançant tipus mòbils; posteriorment també rep el nom de ciència que estudia l’origen i evolució d’aquest art. Està relacionada amb la Paleografia perquè els creadors dels tipus mòbils metàl·lics van prendre per model la forma de les lletres manuscrites que hi havia en el seu temps.
La tipografia té interès perquè des que disposem de programes per escriure als ordinadors, podem triar entre centenars de tipus de lletra per redactar els nostres escrits i per això cal conèixer les diferents famílies de lletres - fonts (font designa un conjunt de tipus de lletra d’un mateix estil o forma, mentre que tipus és cadascuna de les lletres i altres signes) - i quines son les que mes serveixen per cada classe d’escrit. Els escrits curts i destinats a cridar l’atenció convé que vagin amb un tipus de lletra que cridi força l’atenció encara que no sigui clara, mentre que els escrits llargs, lletra clara, agradable i que no cansi la vista.
Grafologia: ciència que estudia la personalitat i l’estat d’ànim del redactor d’un document manuscrit. Està relacionada perquè la Paleografia també intenta escatir i descriure la personalitat i l’estat d’ànim dels que han escrit els documents que desxifra i analitza. Ens ajuda a determinat l’autoria d’un manuscrit, a conèixer les persones i a millorar nosaltres mateixos.
La Grafologia ha estat molt discutida i titllada de pseudociència però se l’ha de reconèixer com a ciència tot i que estudiï una realitat complexa i que sigui difícil de trobar resultats. No se sol discutir, però, que l’anàlisi grafològic permet determinar l’autoria d’un manuscrit.
Filologia: Coneixement de les llengües. La llengua en què eren escrits molts documents que interessaven als estudiosos de finals de la Baixa Edat Mitjana i de l’Edat Moderna era el llatí (clàssic). Com que el Renaixement admira l’Antiguitat clàssica grega i romana i com que la Bíblia estava en grec (clàssic) necessitaven conèixer el grec. I com que la majoria de llibres de la Bíblia estaven en arameu o hebreu, també necessitaven conèixer aquestes llengües.
Filologia vol dir “Interès per les paraules”. Els juristes medievals i moderns, fins a mitjans del s.XVIII, escriuen en llatí vulgar, tot i que és el clàssic el que té prestigi des de la plenitud medieval del s.XIII.
Onomàstica: branca de la Filologia que estudia els noms propis, de persona (antroponímia) – també d’animals - i de lloc (toponímia). Uns i altres ens mostres les ètnies i cultures que han passat per un territori a través del temps, així com coneixem, entre d’altres coses, la supremacia política i els models culturals que han tingut els diferents pobles.
Diplomàtica: Estudia les formes, valor, procés d’elaboració, tradició i certesa dels continguts dels documents escrits. Es diu així perquè “diploma” (vol dir full plegat en dos) és un dels mots que significa “document escrit”.
Una primera valoració del document és la seva proximitat a l’origen del seu contingut: un document pot ser original (més valor), si és la primera vegada que ha estat redactat, o bé una Pol Viedma Márquez Hª del Dret i les institucions còpia (o trasllat) (menys) si reprodueix un text escrit anteriorment. Abans d’escriure l’original, un solia redactar un esborrany, que en llenguatge antic s’anomena minuta (format menor).
“Copiar” vol dir multiplicar. Abans la impremta reproduïa a mà els documents, i les còpies tenien variacions respecte de l’original per motius diversos: primer perquè no hi havia ni noció ni voluntat de respecte al text original i es creia que s’havia sempre d’adaptar el text; després perquè creien que l’autor s’havia equivocat, i després per errors materials del copista. Només la Bíblia i la Compilació de Justinià es van salvar de correccions i errors perquè es consideraven textos sagrats. Amb la impremta es van reduir les errades però no van desaparèixer.
Una segona valoració del document és si acredita qui ha estat el seu autor i a quina data s’ha redactat. Pot ser anònim, pot figurar autor qui no ho és, pot mancar-ne la data o ambdues coses. Un document que acredita l’autor i la data és un document autèntic; si no, apòcrif.
La darrera valoració és sobre la veritat o falsedat del contingut. No és difícil detectar-ho. Els primers falsificadors no coneixien gens bé la societat de l’època de la data que posaven ni els preocupava perquè els contemporanis tampoc. A partir del Renaixement, la falsificació es feia amb precisió perquè els destinataris de l’engany coneixien l’època de la qual feia veure que era el document. Un document pot ser autèntic i fals o apòcrif i vertader.
Cronologia: Ciència que estudia les diferents maneres que han existit de dividir, organitzar i comptar el pas del temps a través de la Història. La data te dues parts: la data tòpica, lloc en que s’ha redactat, i data crònica, dia en que s’ha redactat. No sempre s’ha comptat de la mateixa manera, pel que necessitem l’ajuda de la Cronologia. A la forma de dividir i organitzar el pas del temps l’anomenem “calendari”. A la nostra zona temperada, el sol marca les estacions, que pauten les tasques agrícoles i ramaderes i, en conseqüència, tota la vida social.
Per això tenim un calendari solar.
L’any solar és de 365 dies més una fracció d’una mica menys d’un quart de dia. Juli Cèsar va introduir al 46 l’any de traspàs que cada 4 anys afegeix un dia al final de febrer. Com que encara hi havia un desfasament, Sant Pare Gregori XIII, l’any 1582, va disposar que aquell any, l’endemà del 5 d’octubre dos el 15, i que els anys que acabessin en dos zeros no fossin de traspàs. Els papes eren encara una gran autoritat al segle XVI a Occident però els països protestants van trigar segles a adoptar aquest calendari.
De tots els elements de la data, el més important és l’any. Els mesos són la divisió del temps que ha variat menys des de Roma fins avui. El calendari quedaria més igualat, i els dies del mes no variarien de posició setmanal en tot l’any, si fossin 13 mesos de 28 dies, però es va rebutjar per la superstició de la xifra. Abans del calendari julià, l’any començava l’1 de març (primavera). Al 44 aC, August va canviar el nom del més “cinquè” a “Julius”. Poc després de la mort d’August, es va canviar el nom del més “sisè” per “Augustus”.
Igualment que els mesos, la setmana de 7 dies també s’ha mantingut fins ara canviant només el nom del dia de Saturn per dissabte. Hi ha gent que creu que caldria racionalitzar la divisió dels mesos, fent-los tots de 28 o 29 dies.
Tot i que a Roma els mesos tenien els mateixos dies que avui, els dies del mes no es comptaven correlatius com avui sinó que es comptaven pels dies que faltaven o passaven de Pol Viedma Márquez Hª del Dret i les institucions les calendes, que coincidien amb les fases lunars. La numeració correlativa única dels dies del mes es va començar a adoptar a l’Alta E.M., i es va generalitzar sota el regnat de Catalunya.
L’expressió de l’hora en la datació dels documents és una novetat de la segona meitat del s.XX. Els romans dividien el dia, no la nit, en 12 hores tot l’any. La necessitat dels monjos benedictins de resar col·lectivament a determinades hores del dia i nit va portar a dividir ambdós en 12 hores i al desenvolupament de les màquines per comptar les hores. El desenvolupament econòmic i social des de la Baixa Edat Mitjana va portar a dividir les hores en 4 quarts i l’Església ho feia saber amb les campanades (la Revolució Francesa va atribuir aquesta funció als ajuntaments). El desenvolupament de la navegació oceànica a l’Edat Moderna va portar a dividir les hores en minuts i aquests en segons, però cada població anava a la seva hora, que era la que marcava el sol, només els mariners havien de saber l’hora del meridià de Greenwich per interpretar bé les cartes nàutiques. El desenvolupament de la xarxa ferroviària al segon terç del s.XIX va crear la necessitat d’una hora oficial comuna a tot un territori, que, per això, se’n va dir “l’hora del ferrocarril”.
Sigil·lografia: Estudi dels segells. Una de les maneres de conferir autenticitat i validesa és per mitjà de la signatura i dels segells, sota. L’ús dels segells va lligat amb l’existència de societats d’organització complexa i cultura desenvolupada. A l’Edat Contemporània, els documents rebuts i expedits per les institucions públiques porten tots respectivament el segell d’entrada o sortida amb expressió d’aquesta institució.
Ciències auxiliars que estudien materies que l’historiador pot trobar o no en els documents, que si troba, haurà de consultar.
Nurismàtica: Ciència que estudia les monedes, paper-moneda i medalles, així com documents que representen valors i pagament en general. Les monedes són mitjà de pagament de gran antiguitat que va permetre superar l’economia de d’intercanvi. Van aparèixer a l’Edat dels Metalls. Els metalls nobles tenen un gran valor per la seva perdurabilitat, complexitat d’encunyament i escassedat, però presenten inconvenients com la dependència del metall i el pes de les monedes; inconvenients que es superen, a partir del s.XIV, per la difusió de lletres de canvi. L’encunyació de la moneda era una regalia del sobirà que podia alienar a favor de persones i institucions. Les monedes tenen diversos valors: nominal o facial, legal, metàl·lic o intrínsec, de canvi i artístic o de col·lecció.
En les èpoques de circulació exclusiva de moneda metàl·lica, procedien a la devaluació de la moneda reduint-ne el seu pes (la gent el que feia era treure’s de sobre la devaluada i retenirne la bona). Les nombroses devaluacions minvaven la confiança de la gent i trastornaven el mercat, pel qual tothom va acabar fent constar en les transaccions el valor expressat de la moneda que en aquell moment tenia. Les monedes d’altres temps són també font de coneixement històric: on arriba una moneda, arriba un poder econòmic i polític, que solen anar sempre junts.
Genealogia: Ciència que estudia el parentiu i successió de llinatges. Per mitjà de la Genealogia, la gent justificava la pertinença a un llinatge o aportava proves de “limpieza de sangre”, que no es tenien avantpassats jueus ni moros, gran obsessió castellana. Avui dia es fa servir per Pol Viedma Márquez Hª del Dret i les institucions satisfer la curiositat de saber qui eren els nostres avantpassats, fer conèixer els historiadors les formes d’exercici, detentació i transmissió d’herències i poder, o amb funció religiosa.
Altres ciències auxiliars de la Història que també son fonamentals són la Nobiliària (estudi de la Noblesa), l’Heràldica (estudi dels escuts), la Vexil·logia (estudi de les banderes), la Biografia i la Prosopografia, (estudi sistemàtic i massiu de biografies de persones), Arxivística, Bibliografia i Historiografia.
GLOSSARI SISTEMÀTIC DE LES CIÈNCIES AUXILIARS DE LA HISTÒRIA ESPECIALMENT RELACIONADES AMB EL DRET I AMB LA HISTÒRIA DEL DRET Ciències auxiliars fonamentals o primàries Arqueologia, excavació Paleografia: pergamí, palimpset, paper, marca d’aigua, lletra (cursiva, cal·ligràfica; minúscula, majúscula; gòtica, humanística...), alfabet (grec, llatí, ciríl·lic), escriptura (llatina...), cal·ligrafia, cal·ligràfic, abreviatura, titlla; foliació (recte, vers), paginació; escrivent, amanuense; Cancelleria, arxiu; relacions entre escriptura, poder i societat. Impremta, tipografia (lletres romana o rodona i itàlica o cursiva), llibre, incunable, portada, colofó. Pèrit cal·lígraf.
Grafologia.
Filologia, llatí (clàssic, vulgar), humanisme, Ciceró, Ars Dictandi. Retòrica.
Diplomàtica, diploma, carta (charta), document, testament, instrument, escriptura, butlla, cèdula (shchaeda, schaedula); públic o privat; autèntic o apòcrif; cert o fals; original, còpia (trasllat, testimoni...) o minuta; escriptori, lector, copista, errors, correccions, variacions; crítica textual, homoteleutos, interpoloació, crítica històrica, edició crítica, stemma; còdex (còdex), llibre, registre, enquadernació... Bíblia, Corpus Iuris.
Cronologia, calendari – classes; setmanes, mesos, anys i altres divisions; reformes juliana i gregoriana (anys de traspàs) -, era (romana, cristiana – estils pisà i florentí -, musulmana...); Any Mil.
Sigil·lografia, segell, cera, aposició, butlla Onomàstica, toponímia (major i menor), antroponímia, nom de fonts, cognom...
Genealogia, arbre genealògic, puresa de sang, proves majors i menors, registres parroquials i civils, arxius... Heràldica. Vexil·lologia.
Nurismàtica, moneda valor (facial, metàl·lic, de canvi, de col·lecció o artístic), avantatges i inconvenients, moneda de compte, lletra de canvi, paper moneda, bitllet de banc.
Ciències auxiliars modernes Estadística, censos, registres parroquials, càlcul, calculadora, àbac.
Geografia, possibilisme, determinisme geogràfic, gènere de vida, frontera natural; cartografia; percepció del medi geogràfic i dels pobles – pròpia i aliena - ...
Pol Viedma Márquez Hª del Dret i les institucions Economia, cicle econòmic, renda, excedent, acumulació (primitiva...), inversió, explotació, creixement econòmic...
Demografia, demosistema, natalitat, fertilitat, fecunditat, nupcialitat, mortalitat, població, Malthus, malthusianisme, piràmide d’edats, contracepció, anti-concepció, control de la natalitat, excedent demogràfic, moral...
Psicologia, Geltus, forma, psicoanàlisi, Freud, conductisme (behaviourism), percepció, aprenentatge, socialització...
Psicologia social, grup, tensió, prejudici, opinió, multitud, massa, moda, rumor, opinió pública, sociometria, test sociomètric Sociologia, classes socials,, institució, conflicte Antropologia, cultura, acumulació, civilització, incest, cosmovisió, Weltanschaung...
L’ANTROPOLOGIA CULTURAL Antropologia: Nom aplicat a ciències que estudien l’home i els homínids des de diversos punts de vista.
Antropologia Física: estudia la variabilitat del cos humà en el temps i l’espai i en relació amb les altres espècies. Relacionada amb la Biologia i Medicina. Desenvolupament recent de l’Antropologia Genètica.
Antropologia Criminal: Recerca del biotipus del criminal a conseqüència del prestigi de la Biologia a la 2ª meitat del s. XIX.
Antropologia Filosòfica: Vinculada pel mètode, conceptes, finalitat i organització acadèmica als estudis de Filosofia.
Antropologia Cultural: Estudi de les cultures humanes, de llur evolució i de la influència recíproca entre cultura i vida dels homes. De vegades és anomenada Història Cultural o Història de la Cultura, com el conjunt de formes artificials de la vida humana que la contraposaven a la Natura, tot i que també s’estudien conductes animals i tot i que les actituds culturals, a còpia de ser repetides, provoquen conductes i reflexos que les generacions posteriors porten impreses de manera innata i quasi biològica. L’Antropologia Cultural està estretament relacionada amb altres CCSS, te una varietat d’escoles i orientacions.
Hi ha una influència recíproca de la ciència i la tècnica amb la cultura i, doncs, amb la concepció del món i la moral pròpies de cada cultura. Ciència i tècnica tenen un caràcter neutre però tenen una gran incidència moral. Totes les cultures solen creure que són superiors, però no sempre hi ha una relació estreta entre progrés material, moral i complexitat cultural. Les cultures més violentes s'impos’n i anorreen les cultures més pacífiques.
L’antropoleg cultural ha de fer una relativització moral. Està en crisi la distinció entre civilització i cultura, però és innegable la distinció entre recursos materials i tècnics, i aspectes morals d’una societat. Prescindint de valoracions morals, hi ha cultures més desenvolupades que d’altres.
Pol Viedma Márquez Hª del Dret i les institucions Evolució de la cosmovisió (Weltanschaaung) a Europa Edat Mitjana: Déu i vida eterna són el centre de les preocupacions i finalitat última dels homes.
L’Esglèsia dictava les lleis morals. Renaixement: Fe en el món terrenal i progrés científic, científics i intel·lectuals dicten lleis morals. Déu i altre món s’allunyen, tot i que és visió minoritària, que s’ampliarà durant l’Edat Moderna i generalitzarà durant el s. XIX. La I Guerra Mundial ensenya que el progrés científic multiplica els mals de la humanitat no s’ha vist. Sense fe en Déu ni altra vida, ni progrés científic, els homes volen gaudir tant com poden en el present perquè no te cap sentit sacrificar-se pel futur. Freud allibera la cultura cristiana del sentiment de pecat i culpa. El protagonisme de les dones en el món del treball i el triomf de la revolució social a Rússia acaben de trasbalsar el vell ordre moral i social.
La aculturació Són els intercanvis culturals que es produeixen quan dues cultures entren en contacte. Hi ha una cultura dominant que imposa els seus models i una dominada (regressiva) que retrocedeix. La imposició es fa sempre amb certa violència, física o moral (propaganda). La aculturació és un procés anàleg al de la socialització dels infants però que es produeix en totes les edats del grup cultural. Les societats segueixen ritmes diferents: més ràpids a les classes altes i més lents a les baixes, la qual cosa crea divisions profundes dintre de la societat de cultura dominada. També hi ha aculturació dels emigrants individuals.
A la història de la Península Ibérica tenim diversos exemples: La més antiga, romanització, que va esborrar totes les formes culturals anteriors. La germanització, força militar dels visigots que van imposar algunes formes culturals que sobrevisqueren tota l’Edat Mitjana; la islamització, l’adopció de la cultura islàmica pels hispano-romans per la seva superioritat en tots els aspectes. A partir del s. XI es produeix una ràpida “europeïtzació” de les societats “cristianes” i “africanització” de les musulmanes; la cristianització, imposició castellana violenta sobre pobles musulmans conquerits; difusió i adopció de formes culturals anglosaxones durant el s. XX.
Característiques del colonialisme anglès: “germànic”, racista, convençut de la seva superioritat, menyspreu dels pobles colonitzats, explotació econòmica despietada, distanciament i apartheid; pro caire paternalista, no imposició físicament violenta dels modes culturals. El colonialisme llatí és exactament tot al contrari, excepte en l’explotació i submissió econòmica.
La moral (superestructura) triga més a canviar que no pas les formes de vida (infraestructura i estructura). Això és causa de problemes morals a les societats en procés de canvi per la inadequació de la vella moral i lentitud en l’elaboració d’una moral nova.
Les bases antropològiques dels sistemes jurídics Els valors i actituds compartides d’una cultura es donen sempre per suposats, no s’expliciten mai, quan són explicitats, alguna cosa estranya o sospitosa succeeix. Els sistemes jurídics donen per suposats una sèrie de fets o de valors i, quan fallen, el Dret esdevé inútil, inoperant o contraproduent, ja que no preveu el cas. El nostre sistema jurídic gira entorn dels set pecats capitals: suposa que tothom defensa els seus interessos i els dels seus parents i amics, que amb el que és seu pot fer el que vulgui, que amb el que és del comú no s’hi mira tan prim, que Pol Viedma Márquez Hª del Dret i les institucions tothom vol més diners, poder i sexe, que als amics els hi perdonem les faltes més grosses i als enemics ni les més petites, que els favors i les ofenses cal tornar-los, que els interessos reals cal respectar-los, que tota innovació cal justificar-la, que fer el que fan els altres és obligació, que en defensa o interès propi mentirem sempre que puguem, que el que paga deutes amb puntualitat és un ingenu, que cal protegir al feble. L’evolució del món actual, amb un Estat omnipotent i omnipresent està transformant i capgirant aquests principis i limitant drets, limitant o prohibint accions.
La Història de la Ciència i la Tècnica Branca de la Història desenvolupada durant el s. XX degut als grans avenços contemporanis en aquestes matèries. Està vinculada amb l’Antropologia Cultural. També estudia els canvis que aquestes provoquen en la societat.
Te un gran interès per la Història del Dret perquè: 1. El Dret és una ciència; 2. La ciència i la tècnica son motors de canvi, també jurídics; 3. El Dret ha estat sempre molt condicionat per les tècniques d’escriptura, els mitjans de comunicació social i els corrents de pensament de cada època.
La Història, el Dret i les Ciències Socials Caràcter social del Dret: instrument regulador, pacificador i organitzador de la societat que evita el recurs a la violència pels seus individus. A l’Antic Règim un creia en el caràcter natural del Dret. Les idees revolucionaries han menyspreat el Dret però, quan han triomfat, han dictat moltes lleis noves i han necessitat molts juristes. Les lleis sovint són per aplicar quan hi ha conflicte.
Necessitat de les Ciències Socials per al jurista: tant per creat el Dret com per aplicar-ho, cal conèixer la societat i els aspectes de la vida social al qual va destinat. La metodologia jurídica és notablement diferent de la de la majoria de les CCSS: racional i no empírica, deductiva i no inductiva, desenvolupada literàriament i no matemàticament ni quantitativament.
Els juristes necessiten una àmplia base formativa general que faci que siguin unes persones obretes i que tinguin facilitat per preveure i adaptar-se a una societat molt complexa i canviant. Que tingui un esperit crític. Que siguin bons coneixedors de la lògica jurídica, principis generals del Dret, i de les necessitats jurídiques i socials de la societat. Per això han de conèixer, de les CCSS, la metodologia, idees generals bàsiques i principals conceptes operatius.
El concepte de Dret. Moltes cultures antigues feien creure que les lleis i el poder polític tenien un origen diví. A Roma es produeix una secularització del dret romà, les lleis deixen de ser secret de déus, es redacten per escrit i son conegudes per tothom. El cristianisme accentua la concepció transcendent del dret pròpia de Roma, però manté el concepte secular del dret positiu. Déu, origen i fi de totes les coses, també ho és el poder polític, que alguns diuen que és lliurat directament per Déu i altres que aquest el confereix per mitjà del contracte social. A l’Edat Mitjana l’origen diví del Dret i del poder cada vegada es veu més llunyà. Al s. XIX també hi ha un positivisme jurídic: el Dret és creat arbitràriament pels homes, creat per aquell que te poder i força per promulgar-lo i fer-lo acomplir; per a Marx, el Dret és instrument de dominació d’una classe sobre una altra; per a l’Escola Històrica del Dret, el Dret és resultat Pol Viedma Márquez Hª del Dret i les institucions d’una evolució històrica; per Freud, hi ha una idea universal de justícia derivada de l’instint d’eros... La Història i la Història del Dret ajuden a relativitzar els problemes socials, amplien l’horitzó i poden ajudar a trobar solucions als problemes d’avui. El coneixement de la Historia del Dret és molt important per l’exercici d’una professió jurídica.
El marc geogràfic i cultural de la disciplina. Precaucions a prendre: cal evitar anacronismes.
En una perspectiva àmplia, podríem considerar la HdD de la humanitat estudiant les característiques generals dels diferents sistemes jurídics de les cultures desenvolupades, però no podem afirmar la necessitat ni naturalitat del Dret. Triple marc, Europa, Catalunya i Castella, Espanya: El marc europeu. Europa ni és un continent, ni te una delimitació geogràfica precisa. Hi ha diversitat ètnica, cultural i política, però també unitat cultural i jurídica provinent de concepcions filosòfiques, científiques i polítiques gregues; romanització; cristianisme; imperi carolingi; dret comú medieval; Renaixement i Il·lustració; idees revolucionaries franceses...
La diversitat d’Europa. L’Europa llatina, sud-occidental, romanitzada, continuadora de tradicions romanes, catòlica, gran desenvolupament econòmic a la plenitud baix-medieval i estancament a finals; l’Europa germànica, nord-occidental i central, no romanitzada, cristianitzada a l’Edat Mitjana, predomini d’esglésies reformades (erastiana), notable desenvolupament mercantil i industrial a finals de la Baixa Edat Mitjana; l’Europa eslava, oriental, no romanitzada, cristianitzada per Bizanci, tradició despòtica del poder, escàs desenvolupament industrial; minories cristianes i musulmanes a Europa a conseqüència dels avenços i retrocessos de l’Imperi otomà. Conflictes en les regions de contacte i transició.
La diversitat jurídica d’Europa. A la Baixa Edat Mitjana, unitat jurídica gràcies al dret comú i possible evolució vers una unitat política sota l’Església i Sacre Imperi. Les disputes entre papes i emperadors arruïnen el poder de tots dos i permeten la consolidació definitiva de les monarquies, que impulsaran la creació d’un dret reial. Aquesta evolució abocarà al nacionalisme jurídic radical del s. XIX, en el qual el dret positiu donarà lloc a un sistema jurídic particular de cada Estat que farà que un jurista difícilment pugui exercir a un altre Estat que no sigui el seu.
El marc peninsular. A la Baixa Edat Mitjana, la Península Ibèrica és dividida en regnes independents que acaben tots a l’Edat Moderna, sota una mateixa monarquia. Per això hi ha uns drets i unes institucions polítiques i jurídiques que han conservat la seva vigència fins ara.
La pertinença de la major part de la Península a una mateixa monarquia des de finals del s. XV, va produir una legislació ad hoc per a cada regne però inspirada comunament en Castella. El règim de Nova Planta (des de 1707 – 1714) per la Corona catalano – aragonesa va suposar un avenç decisiu de l’absolutisme, centralisme i castellanització, però un Estat formalment unitari no apareixerà fins el constitucionalisme (s. XIX).
Les famílies jurídiques Son els sistemes jurídics actuals, els principis i característiques generals dels quals són compartits per un conjunt de països.
Pol Viedma Márquez Hª del Dret i les institucions Família romano-canònica: te el seu origen en el dret comú medieval. És vigent a l’Europa continental i a les seves antigues colònies. Te el seu màxim desenvolupament i vigència a l’Europa llatina i a Alemanya.
Família anglo-saxona: A Anglaterra, a mitjans del s. XIII, es rebutjà definitivament el dret comú, i el sistema jurídic anglès tingués una evolució autòctona. Els jutges hi tenen més autoritat.
Pertanyen a aquesta família Anglaterra i Gal·les i les colònies britàniques antigues i actuals.
Altres característiques són: - El paper de la llei és inferior al que te en la família romano – canònica.
Les decisions judicials són font del dret No hi ha hagut codificació Els juristes pràctics no es formen a les universitats, i tenen una formació pràctica.
Els jutges són elegits entre els advocats en exercici.
No tenen notaris ni registradors de la propietat.
Els municipis tenen una notable autonomia i amplitud de competències Les cases gaudeixen d’una àmplia inviolabilitat, i els seus residents hi tenen notables drets de defensa.
Família socialista: integrada pels països socialistes. Des de la desaparició del sistema socialista, aquesta família la integren pocs països.
Al món hi ha altres famílies jurídiques, moltes vinculades a una religió: família o dret musulmà, jueu, indi, japonès...
Periodització de la Història La divisió de la Història en períodes és una cosa arbitrària, que te per finalitat facilitar la comprensió de la Història i les referències a grans èpoques amb característiques comunes.
L’historiador fixa alguns esdeveniments especialment significatius i els pren com a fites de la fi o començament d’un període i inici del següent. Molts canvis històrics no són puntuals sinó fruit d’una evolució, pel que hi haurà discrepàncies entre historiadors per la data d’inici i/o fi de períodes. Tampoc els canvis es produeixen igual a tot arreu. Segons l’objecte i finalitat de la Història, l’historiador es fixarà en uns esdeveniments o d’altres per determinar períodes. Hi ha, doncs, moltes perioditzacions. La més utilitzada és la que divideix la Història en edats Antiga, Mitjana, Moderna i Contemporània, ja que representa relativament bé els canvis econòmics, socials, polítics, jurídics, culturals..., si bé només és útil per a la Història d’Occident, que és en la que s’ha inspirat. Va ser formulada per l’alemany Chritophorus Cellarius (Christophe Keller) en l’obra Historia antiqua (1685).
Es situava la fi de l’Edat Antiga al 476 d.C., any de la deposició del darrer emperador romà d’Occident; però, atès que l’inici de la decadència medieval fou al s.III d.C., molts medievalistes situen en aquest segle la fi de l’Edat Antiga i inici de l’Edat Mitjana. La fi de l’Edat Mitjana i inici de l’Edat Moderna s’ha situat, o bé amb la caiguda de Constantinoble i fi de l’imperi de Bizanci (1453), o bé amb el descobriment d’Amèrica per Colom (1492).
Pol Viedma Márquez Hª del Dret i les institucions La Prehistòria és el període anterior a l’Edat Antiga. Com les principals fons de coneixement històric son les escrites, sovint es diu que pertanyen a la Prehistòria.
Pel que fa a la Història del Dret i de les institucions espanyoles, considerem dins la Prehistòria la major part de pobles anteriors a la conquesta romana. L’Edat Antiga, correspon a la República, l’Imperi i Dret romans. L’Alta Edat Mitjana, als regnes i drets germànics i alto medievals, plenitud hispano-musulmana, imperi carolingi, règim dominical i feudalisme. La Baixa Edat Mitjana, a l’hegemonia de l’Església Romana, dret comú medieval, “Reconquesta”, regnes cristians... l’Edat Moderna, a l’absolutisme monàrquic, pèrdua del poder polític i militar dels senyors... l’Època Contemporània, a la Revolució Industrial i revolucions liberals burgeses.
Rom. La romanització. El dret romà.
L’IMPERI ROMÀ. UN IMPERI GLOBAL.
La Península Ibèrica entra a la Història amb el domini de Roma i la romanització. Els testimonis que tenim són mínims. La Península es trobava molt fragmentada políticament i diferenciada culturalment. El llarg domini de Roma durant segles va destruir les cultures d’Occident, que van ser substituïdes per la cultura romana d’occident: és el que anomenem romanització.
Els romans van destacar en la milícia, arquitectura privada, urbanisme... però el comerç, navegació i altres ciències importants, els grecs. L’Imperi Romà va ser la superestructura político-militar de l’imperi econòmic hel·lènic. Grècia i Roma van imposar el seu domini a tota la Mediterrània, i van destruir l’imperi talasocràtic de Fenícia i Cartago.
En aquella època, quan parlem de Grècia, ens referim a Hèl·lade, la major part del litoral de la Mediterrània Oriental poblada per grecs. La lingua franca de la Mediterrània oriental era el grec. El nivell econòmic era molt més elevat, l’organització social més complexa i sòlida..., i per això l’Imperi Romà d’Orient va aguantar mil anys més que l’Imperi Romà d’Occident.
Els romans van perfeccionar l’agricultura, per la qual cosa van procedir a una gran desforestació. Van tenir una ramaderia pròspera. Van desenvolupar tècniques de conservació d’aliments. Van construir i organitzar un sistema de comunicacions eficaç. Tot això permetia alimentar la nombrosa població: un urbanisme higiènic, banys freqüents, alimentació variada i suficient...eradicaren moltes malalties, augmentà la població i s’allargà molt l’esperança de vida.
Malgrat les grans diferències entre l’Orient i l’Occident de l’Imperi, constituïen un sol mercat i estaven sotmesos a una sola autoritat. L’Imperi Romà era un imperi global en el sentit que avui donem a aquest mot, a part de multi – racial i sense perjudici de la romanització.
Per tot això, perquè era un Imperi assistencial, i per les concepcions polítiques, jurídiques, socials..., en tota la Història d’Europa no hi ha res que s’assembli més als Estats contemporanis que les concepcions i l’organització polítiques d’aquella societat romana.
Els romans van exercir el seu domini a través de les (grans) ciutats, que tenien sota la seva autoritat amplis territoris. Mentre l’Imperi no va entrar en decadència, les famílies més riques i poderoses eren urbanes.
Pol Viedma Márquez Hª del Dret i les institucions LA GRAN CRISI DEL BAIX IMPERI Al s. III d.C. va sofrir violentes invasions bàrbares, mortíferes pestes, fam, l’economia va davallar en picat, població es va reduir, les ciutats es van empobrir i molts van emigrar al camp.
Dos emperadors van destacar en la tasca de redreçar-lo: Dioclecià i Constantí.
Dioclecià (n. 224, regnà del 284 al 305, mor al 311) va voler aturar la descomposició de l’Imperi per decret. Va prohibir que la gent emigrés, va fer als rics responsables dels tributs imperials, va fer els càrrecs municipals obligatoris, va taxar els preus, va regular la institució del colonat; però, a canvi, va fer el seu domini útil (va treure’n profit), vitalici i hereditari: va perseguir a sang i foc als cristians perquè es negaven a retre culte a l’Emperador com a déu vivent.
Constantí (n. 274, regnà del 306 dins a la seva mort al 337), amb una actuació que considerem diametralment oposada a la de Dioclecià. Reconeix la llibertat de religió a tothom i trasllada la residència imperial de Roma a Constantinoble (més estable). L’Esglèsia Catòlica d’Orient el venera com a sant. Aquest Imperi en crisi i decadència l’anomenem Baix Imperi. També s’anomena “Dominat” perquè l’emperador ja no és el Princeps, sinó el Dominus, és a dir, “l’amo” de persones i béns.
L’Imperi Romà d’Occident va desaparèixer el 476 dC en mans dels pobles germànics que van arrasar amb tot. Només van conservar, molt malmesa, però, l’agricultura, la llengua llatina i la religió cristiana. Els musulmans intentaran restaurar molts aspectes de la civilització romana.
EL CRISTIANISME I EL DRET Importància del cristianisme i de l’Església en la història d’Occident El cristianisme ha exercit una gran influència en gairebé tots els àmbits de la vida social, per la qual cosa és imprescindible veure’n l’origen i l’evolució. I els drets actuals deuen tant al dret romà com al dret canònic. Som el que som, en gran part gràcies al cristianisme i a l’Església Catòlica d’Occident. El fet d’estar immersos en una cultura d’origen cristià ens dificulta el ser observadors imparcials.
Origen i evolució Jesucrist i els seus deixebles són un dels diversos moviment espiritualistes i ascètics populars jueus de l’època, contraris a l’imperialisme romà i a l’establishment religiós jueu.
Després de la tràgica mort de Jesucrist, Pau de Tars assumeix una gran influència i liderat sobre el moviment. Pau va llimar els aspectes més cantelluts de la doctrina cristiana envers l’Imperi Romà, va comptabilitzar-la amb el dret i la cultura de l’Imperi, va reformular els aspectes més inacabats de la doctrina i va bandejar els aspectes jueus més inacceptables. Va trencar amb la concepció del cristianisme com a judaisme reformat. Tot això va permetre la seva expansió per tot l’Imperi, convertint-lo en religió oficial i única.
De religió perseguida a religió oficial. L’Església, continuadora del dret romà La crisi del Baix imperi va posar en qüestió l’existència de la religió cristiana a un Estat amb tolerància absoluta. Aquella religió despertava suspicàcia per haver-se estès més que cap altra, Pol Viedma Márquez Hª del Dret i les institucions la seva màxima difusió, la disciplina i solidaritat dels adeptes, eficàcia organitzativa, elevats principis morals. Per això foren perseguits durant el s.III per Dioclecià. Constantí els prengués per aliats i promulgà l’Edicte de Milà (313), on declarava la tolerància per a tots els cultes religiosos. Per això les Esglésies d’Orient el tenen per sant.
Aleshores començà una carrera de l’Església envers la riquesa i poder: Al 380, Teodosí imposa el cristianisme a tot l’imperi (edicte de Tessalònica), així com una onada de inter vivos i mortis causa en favor de l’Església i eclesiàstics, nomenament d’adminsitradora dels pobres, i esdevingué la segona més gran propietària de terres després de l’emperador. Simultàniament, una cursa de conversions els assegurava la conservació del seu estatus i influència. Eren instrument dòcil de les consignes eclesiàstiques. Els bisbes substituïen els governadors de es províncies. Començaren els progoms contra els jueus i la persecució violenta d’heretges i apòstates i dels que conreaven ciències no religioses.
Les relacions entre els dos poders La solidesa de l’Imperi d’Orient va fer que l’Església estigués totalment sotmesa al poder temporal: l’emperador nomenava i deposava els patriarques, convocava i dissolia els concilis...
és el que es coneix amb el nom de cesaro-papisme, que es va estendre a tots els països evangelitzats per les Esglésies d’Orient (Europa oriental o eslava). A Occident, en canvi, un Imperi i una societat en profunda i inaturable decadència va fer que l’Església no s’hagués de sotmetre al poder temporal: continuà la col·laboració mútua entre els dos poders amb independència recíproca. La Reforma es veurà obligada a concedir-los la direcció i supremacia de les Esglésies reformades, erastianisme (mot que deriva de Thomas Estastus, que va dir que és el poder temporal i no religiós el que ha de castigar les transgressions dels cristians a les lleis morals i religioses).
Un anomenà constantinisme (iniciat per Constantí) a la subordinació del poder espiritual al poder temporal i l’aliança entre els dos poders. Malgrat que el mot és corrent, no està als diccionaris.
L’Església com a continuadora de l’Imperi a Occident L’estreta identificació entre l’Església i l’Imperi farà que aquella esdevingui la continuació d’aquest: el dret canònic és la continuació del dret romà; el Sant Pare és el contunador de l’Emperador, etc. La cristianització o evangelització d’Europa és la continuació de la romanització.
Dret romà i cristianisme Hi ha influències mútues. Les del cristianisme al dret romà han estat més estudiades, però hi ha hagut més influències del dret romà al cristianisme, tot i que han estat menys estudiades perquè, o bé pels catòlics aquestes influències no s’adduïen amb els pressupòsits de l’Església, o bé altres que han menyspreat el llegat de l’Església.
La influència del dret romà en el cristianisme Pol Viedma Márquez - - Hª del Dret i les institucions Terminologia: algunes concepcions. L’ordo senatorial s’aplicà a la jerarquia eclesiàstica, els poders del papa són definits com potestas i aucthoritas, i en general adopten les característiques del llenguatge de la cancelleria Institucions, l’organització. L’Esglèsia adopta l’organització de l’Imperi i el procediment dels tribunals eclesiàstics s’inspira en el cogito extra ordinem. També passa amb el matrimoni.
Influència del cristianisme en el dret romà En algunes branques i institucions és difícil d’escatir que és degut al cristianisme i que és degut a altres influències esmentades.
- - - Camp d’aplicació i interpretació del dret. Principis d’humanitas, benignitas, pietas, equitas..., que, si bé tenen connotacions moralment positives, serviren de base per a una arbitrarietat judicial.
Millorament del tracte d’esclaus. Ampliant el favor libertatis, facilitant la manumissió, prohibint de separar-ne les famílies, de marcar-los al front...
Al matrimoni. Es protegeix la muller restringint-ne la dissolució, es prohibeix el matrimoni per afinitat, s’imposen sancions per incompliment de les esposalles, es desfavoreixen les segones i posteriors núpcies, es protegeixen els interessos econòmics dels fills de matrimonis anteriors...
Protecció dels infants. Es castiga la seva venda, així com l’exposició del nou-nat i els abusos de la patria potestas.
En obligacions i contractes. Reprimeix la lesió i exalta el preu just, limita les taxes d’interès i persegueix la usura.
Dret penal. La influència és poca i s’associa una evolució negativa: crueltat i desproporció de les penes, ignorància del principi d’individualització de les penes, cap marge d’arbitri dels jutges, supressió de la pena de crucifixió, bisbes assumeixen la supervisió de les presons i socorren els presos.
La societat estamental La societat alot-medieval és ordenada segons un ordre establert per Déu, és inviolable. Tres ordres: oratores (eclesiàstics), bellatores (nobles o militars), laboratoris (treballadores). La pertinença a un d’aquests ordres comportava uns determinats drets i obligacions, diferents als dels altres ordres. No desapareix mai, però, la permeabilitat social, la possibilitat de canviar d’estament.
Els oratores ocupen el primer lloc perquè son els representants i intermediaris de Déu. Són indispensables pera aconseguir el favor de la divinitat. Mitjançant la confessió, tenien la clau de la porta al cel. A més, oferien altres serveis com que eren els únics que sabien llegir i escriure, els seus llocs de culte oferien protecció i aixopluc per mítings polítics, els campanars eren torre de guàrdia i mitjà de comunicació social.
El segon lloc l’ocupaven els bellatores, militars, sobre els quals requeia la obligació de defensar la societat dels seus enemics per les armes. Hereus de la tradició germànica. El concepte Pol Viedma Márquez Hª del Dret i les institucions d’activitat bèl·lica com un entreteniment porta a una pràctica compulsiva de la violència i converteix als militars en enemics de la societat.
EL tercer lloc l’ocupen els laboratores, els que treballen. El conreu de la terra ocupa la immensa majoria de la població activa i no és estrany que en castellà aquest mot designi els que fan aquesta feina. Són l’estament inferior de la societat.
A partir de finals del s. X les coses canvien: Europa es recupera, els nuclis de població creixen i apareixen les petitíssimes ciutats. A les ciutats, tothom llevat d’esclaus, és lliure. Les ciutats eren institucions que tenien una forma de govern més democràtica de tot l’Antic Règim. Per això, quan les revolucions nord-americana i francesa voldran expressar la condició de lliure, els anomenaran “ciutadans”. Això fa que, amb la Baixa Edat Mitjana, aparegui un quart estament nascut dels laboratoris, els ciutadans, però com que no comptaven políticament, la literatura política considerarà els ciutadans com el tercer estat. També s’anomenen burgesos per viure al burg (nucli urbà), independentment de la seva condició.
A la Baixa Edat Mitjana els 3 estaments van compondre les assemblees estamentals representatives, anomenades Cort General a Catalunya, États a França, Reichstag (Dieta) a Alemanya i Parlament a Anglaterra. A Catalunya, els estaments s’anomenaven Braços, que eren convocats pel Rei en Cort General i que es reunien i votaven per separat. Els vots no es comptaven sinó que es “pesaven”, però no tots els vots tenien el mateix pel moral. Els tres Braços componien el General o Generalitat de Catalunya (Cos místic), que aplegava una diversitat de persones físiques. Sens el rei que la convoqués no hi podia haver Cort General, i sense l’acord del Rei, les decisions dels braços tenien efectes limitadíssims.
Els canvis socials i polítics de la Baixa Edat Mitjana van portar alguns autors a proposar noves classificacions socials. Francesc Eiximeis divideix la societat urbana en tres mans: major, mitjana i menor, barrejant-hi eclesiàstics, nobles i burgesos.
ALTRES COMUNITATS O PERSONES AMB UN ESTATUS JURÍDIC PARTICULAR Al marge de la divisió estamental, la societat cristiana tolerava segons les circumstàncies dues comunitats ètnico-religioses: musulmans i jueus. Els membres d’aquestes comunitats sovint estigueren subjectes a discriminacions en els seus drets i capacitat jurídica, i no gaudiren pròpiament d’autonomia, sinó que estigueren subordinades a autoritats cristianes.
Algunes comunitats podien tenir un estatus privilegiat i regir-se per un dret diferent: a la Península Ibèrica és el cas d’algunes poblacions d’origen mossàrab o franc. També tenien un estatus especial els estrangers, en general amb menys drets i més obligacions que els naturals.
Un altre grup social marginat eren els pobres, la situació dels quals podia ser pitjor que la dels esclaus. Un pensava que la seva existència era temporal i necessària, però eren causa d’inestabilitat política i social.
No constituïen cap comunitat ni tenien drets ni personalitat jurídica els esclaus, que amb la crisi del Baix Imperi acabarien desapareixent. A la Baixa Edat mitjana es substituirà el mot “esclau” pel de servus per designar homes i dones sense dret ni personalitat jurídica.
Pol Viedma Márquez Hª del Dret i les institucions Constituïen una comunitat els gitanos, però no eren reconegudes les seves lleis ni institucions, i intermitentment eren perseguits perquè tampoc eren influents i no s’oferia recompensa per perseguir-los; també van ser forçats a assentar-se. Atribuiríem aquestes persecucions al fet que no pagaven impostos ni feien activitats que la societat dominant considerés positives.
L’OBRA COMPILADORA DEL DRET ROMÀ PER L’EMPERADOR BIZANTÍ JUSTINIÀ Codex (529 1ª, 534 2ª): compilació de constitucions imperials des d’Adrià (117-138 Dc) Digesta (533): compilació de iura des del s. I fins al final de l’època clàssica; (classificació) Instituta (533): Basades en les Institucions de Gai i en altres obres elementals del mateix nom de la literatura clàssica i post-clàssica; finalitat didàctica, molt sistematitzades i abstractes.
Novellae constitutiones (s. VI): compilacions de constitucions de Justinià posteriors al Codex; en coneixem 4 redaccions.
El conjunt d’aquests 4 textos fou anomenat, des del s. XII, Corpus Iuris. Aquest nom, el trobem per 1ª vegada en l’edició de Dyonisius Gothofredi de l’any 1583, amb l’afegitó de Civilis per distingir-lo del Corpus Iuris Canonici.
EL DRET COMÚ MEDIEVAL Generalitats El dret comú medieval (ius commune) és el sistema jurídic que apareix a Itàlia a la 2ª meitat del s. XI amb el descobriment del Codex i la Instituta de Justinià, és conforma i evoluciona durant els segles XII a XIV, i manté la seva vigència fins a la codificació (s.XIX).
S’anomena “dret comú” perquè és comú a tot Itàlia i a gran part d’Europa. És conegut també amb els noms de dret nou, escrit, savi, romànic, escolàstic... En contraposició al dret comú hi hauran els drets propis (dits també municipals per la sobirania de les ciutats a Itàlia). Seran la base del sistema jurídic de la codificació. El dret comú es compon del dret romà post-clàssic (extens i de caràcter individualista), dret canònic (modern i caràcter espiritualista) i dret feudal (menys extens i de caràcter social).
El dret comú és un dret de juristes: les lleis romanes i els cànons no regeixen directament sinó tal com els conceben i desenvolupen els juristes. Tot això fa que sigui inintel·ligible per a la majoria de la gent, i que calgui justificar la seva obligatorietat, per a la qual cosa els juristes varen restablir el requisit romà de publicació de les lleis.
Conclusió: el dret comú medieval nasqué amb els grans canvis econòmics i socials dels inicis de la Baixa Edat Mitjana i significà una revolució jurídica profunda i duradora de la que som hereus.
Les noves professions jurídiques Els advocats constitueixen la professió jurídica per excel·lència, fins al punt que el mot advocat es fa servir com a sinònim de jurista, que vol dir “el que parla per altri”. L’advocat defensa en justícia els seus clients. A Andorra se’n diu enraonador, perquè l’advocat és el que defensa Pol Viedma Márquez Hª del Dret i les institucions enraonadament en els judicis. Per exercir aquesta funció davant els tribunals han de tenir estudis jurídics universitaris, haver fet quatre anys de passantia amb un advocat, i estar “matriculat” a la cúria (sinònim de “tribunal” o “jutjat”), per la qual cosa han de passar un examen davant seu que acrediti coneixements suficients; si l’aprova, l’advocat és “rebut” pel tribunal, ha de pronunciar solemnement el jurament corresponent, i hi és “matriculat”. A la Reial Audiència de Catalunya, l’examen consistia en el lliurement pel secretari del tribunal als aspirants d’un procés ja sentenciat però sense la sentència, la qual l’havien de redactar els examinands d’acord amb el procés que se’ls lliurava. Els aprovats havien de jurar que defensarien la Puríssima Concepció de la Mare de Déu, que defensarien els pobres de franc, que procedirien bé i legalment en l’exercici de l’ofici, i que complirien tot el que mana el Rei.
Els tribunals més importants són els del rei. El rei també te litigis, però els jutges han de ser imparcials. Per això el rei te en els tribunals un lletrat encarregat de la defensa judicial dels seus interessos; com que els que més importen al rei són els interessos fiscals, aquest lletrat se’n diu advocat fiscal. L’advocat fiscal de l’Antic Règim fa alhora les funcions de la Fiscalia i d’Advocat de l’Estat. En els tribunals més importants, el rei hi tenia un advocat fiscal a sou; en els altres, podia contactar ocasionalment un advocat particular.
El procés del dret és contenciós, contradictori: de la contenció i contradicció de les parts, el jutge en podrà reconèixer la veritat i dictar sentència. Per tant, és imprescindible per que cada part tingui un advocat que la defensi. Per això els pobres tenen dret a un advocat de franc.
Però el pobre ha d’acreditar primer la seva pobresa, la qual cosa li pot comportar ja unes despeses. Però l’advocat de pobres no sempre posava el mateix interès que els advocats de pagament en les causes dels seus clients.
Els advocats han estat objecte de la desconfiança dels prínceps perquè han estat vistos com un obstacle a l’exercici absolut del poder i uns tergiversadors de la legislació. Per aquests motius Justinià prohibí que escrivissin comentaris a la Compilació, Frederic el gran de Prússia féu el mateix (1749) respecte del seu codi. També el poble els ha vistos amb desconfiança perquè el resultat de la seva tasca forense és incert fins al darrer moment. El sistema processal el dret comú és car i lent.
Es diu, basant-se en alguns privilegis reials i en comptades referències d’autors dels segles XVI, XVII i XIV, que els advocats de Barcelona, estaven organitzats en un col·legi d’adscripció, però no tenim documentat cap. Com que els advocats barcelonins es distingiren per la defensa de les constitucions de Catalunya, alguns historiadors opinen que Felip V, després de la Guerra de Successió, dissolgué el Col·legi d’Advocats de Barcelona, coneixem la disposició reial dissolutòria. El cert és que, des del 1714 fins al primer terç del XIX, el Col·legi d’Advocats de Barcelona no apareix en cap document. El fet que no s’hagi conservat cap documentació ens fa pensar que l’únic que hi havia era una rudimentària organització dels advocats de Barcelona.
No serà fins el 1832 quan apareixerà un Col·legi d’Advocats de Barcelona plenament reconegut en un sistema polític i social.
Una peculiar funció dels advocats és la d’assessor judicial. En un sistema jurídic com el del Dret Comú, els jutges no poden administrat la justícia, i necessiten un advocat que dirigeixi i substanciï el procés des del començament fins a la sentència final. La funció de l’assessor judicial va regulada detalladament pels juristes del dret comú. El jutge llec és el que nomena Pol Viedma Márquez Hª del Dret i les institucions lliurement l’assessor, que ha de ser titulat de Dret. Si l’assessor actua incorrectament, la doctrina determina que el jutge que l’ha nomenat n’és també responsable.
Aquesta funció de l’assessor judicial també la trobem en el nivell més alt: el rei. El rei és el cim de la piràmide de totes les potestats temporals, és el jutge suprem, i pot i ha de decidir judicialment moltes coses. Però els reis de l’Antic Règim no tenen estudis de Dret ni de cap mena, i dipositen aquesta i d’altres funcions en uns consells que actuen com els seus assessors.
Igualment s’esdevé als regnes o províncies on el Rei hi té un Alter Nos de la seva persona, que no sol ser lletrat: aquest presidirà la Reial Audiència del territori, però només hi tindrà vot, perquè n’és llec: l’Audiència actuarà com l’assessor judicial de l’alt representant del Rei.
Una altra professió jurídica és la del procurador. Vol dir representant, delegat, apoderat... És el que actua en nom d’un altre com si fos aquest mateix, i per a això no cal pas tenir estudis de Dret. N’hi ha de moltes classes: el Rei té procuradors que exerceixen algunes de les potestats reials, ens trobem davant un Procurador General. Els senyors feudals amb potestats jurisdiccionals tenen un Procurador Baronal o Jurisdiccional. Hi ha procuradors d’hisendes (administradors). Els representants de les ciutats castellanes a les Cortes s’anomenen procuradores. Sinònim de procurador és personero, síndic i deputat.
Una altra classe és el procurador causídic, perquè actua a les causes judicials. L’advocat defensa, mentre que el procurador representa els litigants davant el tribunal. En la nostra família jurídica, el que té problemes jurídics va a un advocat, i aquest li fa fer poders per a uns procuradors determinats. En canvi, a Anglaterra és al contrari: el que té problemes va al sollicitor (procurador), el qual li aconsellarà un o altre barrister (advocat). Talment com els advocats, els procuradors sempre han hagut de pertànyer al col·legi professional corresponent. Fins als anys 70 del s. XX, a Espanya no calia que tinguessin estudis de Dret.
Sota el Dret Comú i amb el seu impuls es desenvolupa un sistema jurisdiccional i governatiu complex que requerirà un nombre creixent de juristes i de persones no tan qualificades al seu servei i que farà atractius els estudis de Dret. Tot i que el sistema no para de créixer fins a l’actualitat, no es pot comparar amb el creixement que tindrà lloc al s. XIX i segona meitat del s. XX, en el qual els funcionaris públics arribaran a constituir una part important de la població activa.
El paper creixent, important i decisiu dels juristes portarà a parlar a França d’una nobleses de robe (de toga, la túnica dels juristes) paral·lela a la nobleses d’épée (=d’espasa, arma pròpia de nobles). Portarà a reclamar la superioritat de les lletres sobre les armes. Però el poble en desconfia i veu amb mals ulls totes les professions jurídiques. Es manifesta en la literatura escrita en llegendes populars com la d’El viatge a l’infern d’en Pere Porter Els notaris Els notaris són uns professionals que tenen concedida pels poders públics la potestat de redactar escriptures públiques, uns documents que contenen presumpció de veracitat.
Aquesta presumpció de veracitat és iuris tantum, admet prova al contrari. Però la concepció i Pol Viedma Márquez Hª del Dret i les institucions el prestigi social dels notaris són tals que els jutges exigeixen proves i testimonis molts sòlids i fidedignes per declarar-ne la falsedat.
La professió notarial és i era la professió més ben acceptada perquè s’utilitzava per fer capítols matrimonials i per fer testament amb tècniques del dret comú, però sense els inconvenients d’aquest. De tots els abusos comesos per la gent de dret, l’únic que es troba solució és el en el notari.
Aquesta fe en el notaris va fer que s’estengués una fal·lera per escripturar-ho tot. Aquest gran nombre es va anar reduint sense parar durant l’Edat Moderna i fins a començaments del s. XX a fi de mantenir un nombre de notaris proporcionat a la població.
Els notaris neixen amb el Dret comú. Els documents notarials més antics són de començaments del s. XIII. El creixement de la societat cristiana occidental va comportar un augment de la documentació escrita. Els únics que sabien llegir i escriure eren els clergues i per això tenien funcions notarials. La professió i art de notaria neix a Itàlia. A Castella i França hi arriba més tard. A la resta d’Europa desconeix la institució notarial: per això parlem de notariat llatí. Els notarialistes escriuen tractats i formularis. En els tractats, desenvolupen tots els aspectes de la professió. Els formularis són models d’escriptures per a cada negoci jurídic són en llatí.
Als països de l’arcada nord-occidental de la Mediterrània els notaris tenen un gran prestigi social. A Catalunya, rebien el tractament de “discret”. Talment com els advocats, la seva corporació professional té el nom i la condició de col·legi, que regulaven l’exercici professional i l’ingrés de nous notaris, i participaven en el govern del municipi. Però com que els notaris no han estudiar Dret a les universitats, un no els inclou en el concepte d’advocat o jurista. A les ciutats i viles grans, els notaris són bons coneixedors del Dret, però als llocs petits tenien coneixements limitats. El Dret Comú posa de moda que cal tenir un document escrit per tot.
Aleshores, els notaris cal que tinguin el nomenament d’una autoritat, la qual cosa donarà lloc a disputes.
El monopoli de la cultura escrita que fins al s. XIV exerceix l’Església farà que hi estigui molt vinculada a la professió notarial. Hi haurà notaria que rebran la potestat de les diferents autoritats eclesiàstiques. Hi haurà notaris que seran com una propietat directe de l’Església. I rectors i vicaris de parròquia faran de notaris entre els feligresos pel dret canònic. A Castella, el Rei prohibeix des de molt aviat però no a Catalunya fins al 1736. Aquesta potestat ha estat vigent fins el 2008, a Aragó i Navarra encara és vigent.
Els notaris més prestigiosos de Catalunya eren de Barcelona, on hi havia dos col·legis: El primer es deia Col·legi de Notaris Públics del Número de la Ciutat de Barcelona, perquè era un ofici públic, i “Número” perquè hi havà un numero establert de notaris, i de la Ciutat perquè estaven subordinats a la jurisdicció de la Ciutat. L’altre és el del Rei.
Per ser notari de la Ciutat de Barcelona calia tenir 25 anys, fer un aprenentatge de 4 anys i adquirir els necessaris coneixements de llatinitat i gramàtica per mitjà de dos exàmens, un privat (intern) i un públic.
L’art de la notaria (procediment o tècnica notarial) Pol Viedma Márquez Hª del Dret i les institucions Des del s. XIII si no abans un anomena “art de notaria” (ars: ofici manual i sistema de preceptes) el conjunt de normes i pràctiques que regulen l’exercici de la professió notarial.
En un sistema jurídic espiritualista o voluntarista, un anomena atorgant la persona que dona el seu consentiment a un negoci jurídic i autoritzant el notari que testifica escriptualment l’atorgament del consentiment.
El primer pas de l’atorgament i escripturació és la rogatio o prec del futur atorgant al notari perquè li testifiqui i escripturi l’atorgament que pensa efectuar. El notari dona forma a la voluntat dels atorgants. La notaria és una professió pregada, és a dir, els notaris no poden actuar mai motu propio, sinó només si han estat sol·licitats per fer-ho.
El segon pas és la cèdula, o anotació (aprissio) en un bocí de pergamí o paperet d’allò que diu que vol fer l’atorgant. La cèdula era tant important que podia ser que la denominació dels notaris vingués de les notes que prenien a la cèdula. Per això, els notaris la guardaven gelosament. Cèdula ve de schaedula (full, paper).
El tercer pas és la lectura de la cèdula pel notari davant l’atorgant a fi de comprovar que les notes que hi ha pres el notari es corresponen amb el que ha o han manifestat que volen fer.
Era obligatori a Itàlia, per exemple, però no a Catalunya.
El quart pas és la ferma, que és l’atorgament del consentiment que fa ferm el negoci jurídic.
També han de signar dos testimonis instrumentals (en alguns negocis jurídics). D’altra banda, el notari ha de donar fe en l’escriptura que coneix els atorgants de la ciència. En cas de no conèixer-lo, caldran els testimonis de coneixement. Tots aquests han de signar al lloc corresponen, que ho farà el notari en cas de que no sàpiguen escriure. En el procediment del Dret comú no regeix la unitat d’acte.
El cinquè pas és la inscripció al llibre. Els notaris redacten les inscripcions dels futurs llibres en quaderns. El paper permet fer llibres de centenars de fulls. El seu contingut ha de seguir l’ordre cronològic dels atorgaments. Si per qualsevol circumstància aquest ordre és alterat, cal fer-ho constar en nota marginal. A les tapes hi ha el nom de la sèrie i del notari, les dates inicials i final de les escriptures que comprèn, i al llom el nom de la sèrie i els anys que abraça, cosa que permet localitzar ràpidament l’escriptura que cerca.
Els notaris del model italià no redacten per extens les escriptures, a Castella, una pragmàtica reial de l’any 1502 obligava als notaris a redactar allargadament les escriptures, a signar-les, els atorgants... El sistema de protocol encara és vigent avui, que s’implantaria a Catalunya amb el règim de Nova Planta.
El pas següent és l’expedició del mundum o còpies autèntiques segons el sistema notarial del país. L’escriptura havia de tenir unes formalitats, sense les quals perdia la condició de document públic (autenticitat): contenir dates tòpica i crònica, i acabar amb la clàusula que tanca el document i que expressa bé el nom del notari, títol, lloc d’exercici... i acabava amb el signe notarial.
Quan una escriptura havia de fer efecte fora del territori en el que exercia el notari, havia de ser legalitzada per tres notaris més del lloc (aquesta necessitat ha estat vigent fins al segon Pol Viedma Márquez Hª del Dret i les institucions terç del s. XX; avui una escriptura notarial sense legalitzar fa plens efectes a tot el territori espanyol, però no a l’estranger).
Els notaris no fan servir la impremta fins ben avançat el s. XIX. Durant l’Edat Moderna, hi ha una utilització progressiva de la impremta, fins arribar al s. XVIII en el que es farà servir tant com la maquina d’escriure. Els notaris, però, no la fan servir gens i caldrà arribar al s. XX perquè ho facin. Tampoc no fan servir els notaris segells de cap classe excepte per a casos molt específics.
El notari tenia l’arxiu, en el qual guardava escriptures de molts atorgants. Itàlia, Occitània i Catalunya són els països amb més arxius notarials. Castella i França del nord no conserven documentació fins a l’Edat Moderna.
Influència del Dret comú en el dret “públic” GENERALITATS El dret comú va exercir una gran influència en el dret públic (La concepció i denominació de “Públic” va desaparèixer a l’Edat Mitjana ja que el públic es va confondre amb el privat, es va privatitzar). Aquesta influència no és tan evident com en el que avui anomenem “dret civil” per vàries raons: - - En dret públic els reis sancionen principis i normes de dret comú sota la forma de lleis que ells mateixos promulguen, cosa que n o passa tant en dret privat, on molts principis i normes els juristes els prenen directament del dret comú.
En dret públic, el legislador promulga normes amb gran freqüència, és un dret més inestable. En canvi, en dret privat, legisla menys, dret més estable.
La difusió del dret romà per l’occident europeu a partir del s. XI va facilitar l’adopció del model imperial romà per les diferents monarquies. L’Església Romana també havia acusat la decadència general de la societat, de manera que, fins l’anomenada “reforma gregoriana”, l’Església poc tenia a oferir.
PRINCIPIS I TRETS BÀSICS DE LES MONARQUIES Els reis cristians ja no seran déus vivents als quals els ciutadans, ara súbdits (vassalls) retran culte, però si que predicaran dels monarques determinats atributs divins. El dret romà que es pren de model en dret públic és el de la Compilació de Justinià.
Els juristes aniran definint les potestats dels reis que aquestes aniran creixent segons les circumstàncies i els estaments. Els reis tenien el plenum dominim sobre el seu regne, pel que no era una potestat dividida entre rei i estaments. Algunes d’aquestes s’expressaven per mitjà d’aforismes com quod principi placuit, legis habet vigorem (dret de concedir i llevar privilegis concedits o usats). Aquestes potestats no seran les mateixes a totes les monarquies.
LA CONCESSIÓ DE PRIVILEGIS La figura del Rei és dissenyada a imatge de Déu, i com Déu podia fer miracles suspenent lleis de la naturalesa, el Rei podia suspendre lleis mitjançant la concessió de privilegis, que són lleis Pol Viedma Márquez Hª del Dret i les institucions o disposicions que beneficien només una o unes persones físiques o jurídiques determinades.
L’Antic Règim és una societat de privilegis. En canvi, a la fi d’aquest, el liberalisme i constitucionalisme aniran en contra dels privilegis, però no de tots, ja que defensaran els privilegis econòmics.
A Catalunya, eren concedits per la Cancelleria mitjançant un “despatx” solemne, una còpia i ona referència del qual quedava als registres de la Cancelleria Reial, per obtenir el qual el sol·licitant havia de satisfer els drets (preu) que els oficials exigien, tot i que era prohibit i castigat amb multes o amb la pèrdua de l’ofici. Ni el Rei ni el Canceller en tenien coneixement, llevat que els sol·licitants fossin persones de gran rellevància.
LES REGALIES Les regalies eren potestats i drets exclusius del monarca. La doctrina les divideix en altes o majors i baixes o menors: les altes son les d’importància política i inalienables (“els reis les portaven enganxades als ossos”); les baixes son les de naturalesa econòmica i es podien alienat concedint-les a altres persones a canvi d’una retribució econòmica (preu); ho feien perquè els reis sempre estaven endeutats. Les diferents regales varia d’una monarquia a una altra. Constitueixen la base de drets i competències dels Estats actuals.
Entre les diferents regalies estaven: legislar, concedir privilegis, encunyar moneda, arreglar pesos i mesures, declarar i fer la guerra, autoritzar cossos, fires, mercats i armes, imposar tributs, etc.
LA PROTECCIÓ DE LA PERSONA I DELS DRETS DEL REI Els juristes recuperen del dret romà el tipus (crim) que protegia la persona i institució de l’Emperador d’atacs. Ja existia a la República Romana. Es jutjaven amb el “sumari”: cognitio extra ordinem. Les accions contràries al cristianisme eren les crimen lesae majestatis.
Els il·lustrats es manifestaren contraris a aquest tipus pel seu recel a la religió i a les monarquies, i per ser partidaris de la llibertat d’expressió, entre d’altres.
El triomf del liberalisme i constitucionalisme de finals del s. XVIII va portar els estats a formular i posar en vigor una legislació repressiva (penal) que s’assemblava a l’antic crimen lesae majestatis, per les noves ideologies socials revolucionaries.
EL TIRÀ I EL DRET DE TIRANICIDI El tiranicidi és el dret de matar el tirà, que és aquell que ha obtingut el poder d’una mera il·legítima o que l’exerceix de manera opressiva. Entre els que el van formular destaca Ciceró, que va saludar amb entusiasme l’assassinar de Juli Cèsar.
A la Baixa Edat Mitjana es va reprendre la doctrina del tiranicidi gràcies a les llibertats existents a les universitats. Als reis no els hi feia cap gràcia, i van aconseguir que el Concili de Constança (1414 – 1418) les condemnés com a doctrines herètiques i en prohibís l’ensenyament, cosa que no es va complir amb rigor i es va seguir fins al s. XVI. A partir del s. XVII la doctrina va entrar en decadència. Les revolucions americana i francesa seran influïdes per les formulacions Pol Viedma Márquez Hª del Dret i les institucions clàssiques d’aquest dret (Thomas Jefferson: L’arbre de la llibertat cal reglar-lo d’en tant en tant amb la sang dels patriotes i dels tirans).
DESENVOLUPAMENT INSTITUCIONAL El desenvolupament institucional de les monarquies segueix el model de l’Imperi romà i adopta els principis de jerarquia, centralització, sedentarització i especialització. Un organisme clau serà la Cancelleria Reial.
GLOSSARI D’ALGUNS CONCEPTES FONAMENTALS Rei o monarca: titular dels drets de la corona.
Monarquia: forma de govern en què el poder més o menys suprem o sobirà l’ostenta una persona.
Dinastia: conjunt dels titulars successius del poder monàrquic d’una mateixa “casa” o família.
Corona: conjunt de drets i potestats d’una monarquia.
Majestat: tractament que rep el titular de la sobirania, del llatí maius (el més gran).
Sobirania: superioritat, no estar supeditat al poder d’altri.
Regne: conjunt d’institucions, persones i territori sobre els quals un Rei té autoritat.
Estat: entre molts significats, conjunt d’institucions de govern d’un país.
República: forma de govern en què el poder resideix de manera permanent en la societat i no en una persona, família o grup social.
Revolució: Terme de la ciència astronòmica que designa el recorregut que fa un astre en el seu camí fins que torna a ocupar el mateix lloc; al s. XVIII un aplicarà metafòricament l’expressió a una lluita per aconseguir un capgirament de l’ordre social i polític.
Patrimoni de la Corona: conjunt de béns i drets que el Rei ha heretat.
Patrimoni del Rei: rendes dels béns i drets de la Corona que el Rei ha adquirir per contracte o per conquesta.
Concepció patrimonial de la monarquia: els reis utilitzen el seu poder en benefici propi i no dels súbdits.
Contractualisme o pactisme: Déu crea el poder i el transfereix a les societats humanes que, mitjançant un contracte, el donen a un rei, senyor o altra autoritat.
LA PARTICIPACIÓ DELS ESTAMENTS EN EL GOVERN DEL REGNE L’auge baix-medieval de les assemblees estamentals representatives, que col·laboren (obligació de vassall d’acudir a la crida del senyor feudal, més que dret) amb els monarques (limiten el seu poder), es justificarà amb l’aforisme quo domnes tangit ab omnis debat approbari (el que a tothom afecta, per tothom ha de ser aprovat). Aquest principi tant avançat Pol Viedma Márquez Hª del Dret i les institucions ho era excessivament per a la societat medieval i moderna que aviat es va limitar i desnaturalitzar amb el principi sènior pars, la part sana. Aquest principi era invocat encara a finals del s. XVIII per justificar el no reconeixement dels resultats electorals de les eleccions de diputats del comú i de síndics de presoners.
ALTRES DRETS DE SÚBDITS També tenien drets i garanties polítiques, processals, penals... derivades de costums, pactes del Rei amb estaments, de privilegis reials i del mateix dret comú, el respecte dels quals causa molts conflictes.
LES CANCELLERIES Concepte: Les cancelleries són oficines tècniques de documentació per mitjà de les quals les altes autoritats polítiques reben els documents, els recensionen i preparen les respostes, expedeixen ordres i comunicacions, ho copien als registres i ho arxiven. El que dirigeix aquesta oficina s’anomena “canceller”Les cancelleries de l’Imperi Romà La cancelleria més antiga que coneixem és la dels emperadors romans. El nom de cancelleria deriva dels cancells (cancelli), que en català significava la porta estantissa i vidriada que hi ha a dintre de les cases de planta baixa després de la porta de fora, bombos que la separaven de les estances de l’emperador. Com que aquests cancells solien formar una quadrícula amb forats a l’Edat Mitjana un anomenà cancel·lar (culte) o escancellar (vulgar) a l’acte d’anul·lar un negoci jurídic o una escriptura ratllant-la amb ratlles quadrades. A l’Imperi Romà es varen crear cancelleries a les províncies subordinades a la cancelleria imperial. També els arquebisbes i bisbes tenien, amb un canceller al capdavant.
Les cancelleries de la Baixa Edat Mitjana i l’Edat Moderna A la Baixa Edat Mitjana es desenvolupen les oficines de documentació seguint el model de la cancelleria imperial romana. Les més importants són les papals, imperials i reials. Cancelleria sense especificar es refereix a les cancelleries reials.
La difusió del paper per l’occident europeu des de mitjans del s. XIII (a Catalunya te lloc arran la conquesta de Xàtiva pels musulmans al 1248) permet alliberar-se del pergamí i copiar els documents en llibres que constitueixen els “registres de Cancelleria, dels quals els més antics son els de la Cancelleria papal i els de la Corona catalano-aragonesa. Aquests registres ens permeten conèixer el dia a dia de les institucions respectives.
Als segles XIII-XV, els cancellers reials esdevenen la més alta autoritat política de les monarquies. Però durant el s. XV es posen de moda els organismes col·legiats que eviten la apropiació de l’ofici pel titular, pel que en moltes monarquies les cancelleries perden importància política i tornen a ser oficines de documentació, els cancellers càrrecs honorífics i la direcció de les cancelleries a càrrec del vicecanceller. En altres monarquies, però, el Canceller conservarà la importància i a l’Edat Contemporània, el nom de canceller designarà el president del govern i cancelleria la presidència, com al Sacre Imperi o a Suïssa. Alguns països, Pol Viedma Márquez Hª del Dret i les institucions com els llatinoamericans, anomenem “Cancelleria” al Ministeri d’Assumptes Exteriors; a altres “cancelleria” és l’ambaixada i a Castella s’anomenaria “Chancillería Real” als dos més alts tribunals el Rei, Els reis anomenaven cancellers als eclesiàstics perquè sabien redactar i entenien els documents, dominaven tècniques de poder, ajudaven a solucionar conflictes entre el Rei i l’Església i al no tenir fills legítims, no podia ser un càrrec honorífic. Cèlebre és el cas de Thomas More (Moro), amic del rei Enric VIII d’Anglaterra, que el va nomenar Canceller: després va posar per damunt del Rei la seva fe religiosa i el Rei el decapità. Segles després, l’Església Catòlica el va fer sant. A la Corona catalano-aragonesa, Pere el Cerimoniós, tenia l’organització de la Cancelleria Reial.
A les ordres del Canceller i del Vicecanceller hi treballaven un notari, dos secretaris, un arxiver, dotze escrivans de manament, vuit escrivans de registre, tots els quals tenien autoritat notarial. El 1335 el Rei va crear el càrrec de “Pronotari”. En general, els documents de Cancelleria eren de fe pública. Molts d’aquests oficis, als segles XIV-XV, eren detentats per humanistes lectors de literatura clàssica llatina, que van introduir cultismes lèxics presos del llatí i, com que tots els documents de Cancelleria arribaven a tot el país, aquest estil literari influeix en tothom que escriu. Grans escriptors com Mateu Adrià, Bernat Metge, Pere Margall... van ser notaris de la Cancelleria reial catalano-aragonesa.
Indispensables però desconeguts eren els escrivents que escrivien o copiaven a mà documents. També hi havia l’escalfador de la cera, el segellador, algutzirs i altres oficis menors.
Finalment, les cartes eren trameses als seus destinataris mitjançant correus, que podien ser ordinaris o expressos, de peu, de cavall i volants (coloms). Als països musulmans els coloms van ser molt més utilitzats com a portadors de missatges que a altres llocs, i fins al s. XIX aprox.
Així com Catalunya va ser la porta d’entrada del dret comú a la Península, també la Cancelleria catalano-aragonesa va influir i servir de model a la de la Corona castellano-lleonesa.
Influència del Dret Comú en el dret “penal” ALGUNES PRECISIONS PRÈVIES Posem “penal” entre cometes perquè sota el dret comú no es deia “penal” sinó “criminal”, i “crim”, no “delicte”. L’humanitarisme penal de la Il·lustració va generalitzar l’ús de “penal” que en alguns Estats, com Espanya, s’ha imposat sobre “criminal”. En canvi, sota la codificació, legislació i doctrina de penes, s’anomena “penitenciaria”, no “penal”.
També en el dret criminal la influència del dret comú és molt àmplia i profunda. Adopta alguns principis de l’humanitarisme penal de la Il·lustració, i adapta el codi al nou sistema polític, però, també dona una redacció clara, concisa, precisa i articulada de normes i doctrines ja formulades durant la llarga difusió i vigència del dret comú, i també introdueix novetats derivades de la ideologia i principis constitucionals, el més transcendent el de “legalitat”, que amb la codificació no serà un mer principi teòric.
CARACTERÍSTIQUES GENERALS Pol Viedma Márquez Hª del Dret i les institucions Els tractadistes del dret criminal el desenvolupen a partir dels dret romà justinianenc i canònic i de la moral i teologia cristianes. Equiparen delicte i pecat. La diferència entre ambdós és que delicte cal cometre’l al fur extern i pecat es pot cometre al fur intern. Una altra és que les penes son diferents per un que per altre.
Els juristes recuperen la concepció subjectiva del delicte. Hi ha vicis de coneixement als delictes que converteixen a la persona en irresponsable o que n’atenuen la responsabilitat. Hi ha causes i circumstàncies que modifiquen la responsabilitat criminal, eximint-la, agreujant-la o atenuant-la.
Una altra característica, la racionalitat. Els juristes avaluen diferentment la responsabilitat criminal segons el grau de participació en el delicte i el grau d’execució del delicte. També determinen els juristes les causes de justificació i s’atenen al principi de causalitat.
PERSECUCIÓ, ASSEGURAMENT DELS CRIMINALS I PROCESSAMENT Les causes principals en són l’extrema misèria de la majoria dels criminals, l’odi i el menyspreu contra els que amenacen la seva integritat física i béns materials.
Uns cossos de policia professional no apareixeran fins al s. XIX (el mot policia era la ciència o el conjunt de normes i principis que havia d’observar una societat pel seu bon estament). La persecució de criminals, a les poblacions de certa importància, era encomanada a uns oficials de justícia però sense a penes mitjans ni motivació. Generalment, la persecució era deixada en mans de la gent que actuava en defensa pròpia i amb motivació, però sense tampoc recursos.
Pels delictes més greus comesos per bandes criminals, s’encarregava l’exèrcit o l’Església.
La detenció del pres podia ser un acte cruel. Com més greu era el crim, més probabilitats hi havia de que el criminal fos linxat (matat sense judici), probabilitats que augmentaven si era època de penúria, inseguretat o crims freqüents, o si era un criminal habitual.
Un cop detingut el suposat criminal era dipositat en una presó per assegurar que no fugiria. A la presó, patien tota mena de privacions i incomoditats. Moltes presons eren el llocs cèntrics, amb finestres per a que poguessin treure el braç i rebessin almoines per comprar menjar. El mal estat dels edificis feia que, a vegades, s’ensorrés alguna paret provocant víctimes o servint de via d’escapament. Els carcellers extorsionaven els presos. Els processos anaven molt lents i la gran majoria eren insolvents i ningú no movia res si no es cobrava per allò. El Rei tenia advocats i procuradors de pobres però tampoc eren gens diligents. Institucions caritatives paraeclesiàstiques s’ocorrien als presos pobres (A Catalunya, la Pia Almoina), però mal administrades i corruptes.
FINALITAT DE LES PENES. Les penes que s’imposaven presentaven 3 grans finalitats: Finalitat expiatòria: que el criminal rebés un mal equivalent al mal causat.
Finalitat intimidativa: infondre en tothom por a delinquir. Penes molt doloroses.
Finalitat preventiva: evitar la comissió de delictes amb intimidació o empresonament.
Pol Viedma Márquez Hª del Dret i les institucions L’Esglèsia introdueix, a la Baixa Edat Mitjana, les poenae medicinalis, en sentit espiritual: guariment moral dels criminals per mitjà d’assistència espiritual per reformar-los. La pena medicinal era intimidativa i preventiva. És l’origen de la rehabilitació de l’Edat Contemporània.
CLASSES DE PENES Penes corporals: mort i/o maltractaments. Poc cost, execució ràpida, finalitats intimidativa i preventiva.
La pena de mort es pot executar de dues formes: lenta i dolorosa o ràpida i indolora.
La pena corporal de costell (picota) consistia en la subjecció del condemnat en un lloc públic durant hores o dies, rebent tota mena de maltractaments.
La pena corporal del turment (judicial), però no era tècnicament una pena sinó un mitjà processal de prova.
Als països del centre i occident europeu, durant el s. XVIII hi ha una notable davallada en la imposició de penes corporals, tret de la de mort. A mesura que avança l’Edat Moderna, pren més força un corrent de pensament contrari a aquestes penes.
Durant l’Edat Moderna es recupera la pena romana dels treballs forçats desaparegut perquè requerien una complexitat organitzativa i econòmica. En un principi, la condemna a treballs forçats és a les galeres del Rei.
En teoria, la privació de llibertat no és una pena sinó una mesura de seguretat davant el procés.
Els condemnats per delictes poc greus podien “composar” la seva pena, és a dir, pagar per lliurar-se, beneficis del qual es repartien entre el Rei o titular de la jurisdicció, cúria i víctima.
Alguns delictes tenen pena d’infàmia, que consisteix en la prohibició, mentre dura, d’exercir determinats oficis o d’acusar i testificar en judicis.
La doctrina formula el principi de proporcionalitat, però sovint no s’observava.
ALTRES ASPECTES NEGATIUS DEL SISTEMA PENAL DE L’ANTIC RÈGIM La inobservança del principi de legalitat, imposició arbitraria de les penes, amplia desigualtat de les persones, manca de control en l’execució de les penes, abusos a condemnats.
INDULTS Un indult és un perdó de la pena que concedeix el titular del poder suprem o el titular de la jurisdicció que ha condemnat el delinqüent beneficiari de l’indult.
A l’Antic Règim, els indults generals es concedien amb gran freqüència però amb caràcter restringit, quedaven exclosos delictes considerats greus. Els reis concedien indults amb motiu d’esdeveniments importants per la família reial com ascens al tron, casaments o naixements.
Pol Viedma Márquez Hª del Dret i les institucions Però els indults no solien aplicar-se d’ofici, sinó que sovint havien de ser sol·licitats pels condemnats. Quan els sol·licitaven, la Sala del Crim podia entendre que era competència seva, mentre que l’Acord o Sala de Govern que era de govern i s’entaulava un llarg conflicte de competència que durava mesos i mentrestant el empresonat seguia complint pena.
Els indults han estat heretats pels caps d’Estat contemporanis. Es debat sobre la conveniència o no dels indults: en contra se’n diu que son romanalla del poder arbitrari i absolut dels monarques de l’Antic Règim, que afavoreixen la delinqüència, que son una injustícia per les víctimes (a vegades els indults generals es concedien per només una persona). La Constitució del 1978 prohibeix indults generals però no particulars, a Itàlia se’n donen de freqüents. A favor se’n diu que descongestionen presons amb el conseqüent estalvi econòmic per l’Estat i la millora de condicions pels presoners que hi romanen.
L’ASIL EN SAGRAT Sagrat vol dir inviolable i per tant, el que es refugia no pot ser tret a la força. Normalment, es consideren llocs sagrats els llocs de culte religiós.
Totes les esglésies eren sagrades però els poders temporals sovint infringien el dret d’asil, que era castigat amb excomunió. Va acabar sent respectat només per catedrals i esglésies de gran prestigi. També tenia un lloc per refugiats “cambra de sagrat”, primer pis tocant a l’escala de cargol que puja al campanar.
A les edats Moderna i Contemporània, aquest dret evoluciona i es regula pels concordats signats entre el Vaticà i diferents estats. Ha anat restringint-se i desapareixent en molts països.
Igual que els llocs sagrats, també hi ha dret d’asil a les ambaixades diplomàtiques per la seva extraterritorialitat.
LA TIPIFICACIÓ CRIMINAL. És la definició com a crims de determinades accions. Tenen origen al dret romà.
De més a menys gravetat moral i social: - Delictes contra la religió Delictes contra poders temporals i ordre social: contra la majestat...
Delictes contra la integritat física: homicidi, ferides...
Delictes contra l’honor: sexuals, injúries...
Delictes contra la integritat material i béns de les persones: furts, usures...
Delictes militars, contra la Hisenda Reial, l’economia, la policia...
La prova dels fets LA CÀRREGA DE LA PROVA. En les societats primitives, sovint és l’acusat qui ha de demostrar la seva innocència. Des del s. XIII fins avui, regeix el sensat principi romà actori incumbit probatio, amb salvedats comptades com les excepcions oposades pel demandat a la demandada o el cas del jurament litisdecisiori. N’és una conseqüència la presumpció processal d’innocència.
SISTEMA DE PROVA. El dret comú estableix un sistema de prova taxat que determina el valor que els jutges han de donar a les diferents classes de proves. En canvi, amb la codificació Pol Viedma Márquez Hª del Dret i les institucions s’instaura un sistema de prova més lliure en que el jutge te més llibertat per apreciar-les: en el procés criminal tots els mitjans de prova poden ser-hi admesos, i el jutge les valorarà segons les seves conviccions; en el procés civil, es flexibilitza el sistema de proves. El dret comú estableix una jerarquització de les proves en graus segons el mètode escolàstic: 1. Notoris: El que és notori no cal que sigui provat, no pot ser discutit en judici i fa el recurs impossible. Categories: a. Notorium facti: coses que tothom ha vist o sentit o que tothom pot veure o sentir, fets que s’han produït davant del tribunal.
b. Notorium iuris: i. Cosa jutjada: Establert per una sentència ferma.
ii. Confessió en judici: Reconeixement de la pròpia culpabilitat.
iii. Presumpció iuris et de iure: No es pot discutir el que el dret diu que cal tenir per cert encara que no ho sigui.
2. Probatio plena: Permet de dictar sentència, però pot ser discutida en judici i és possible el recurs. La constitueixen: a. Dos testimonis contestes b. Un instrument públic, documents dotats de la fe pública c. Els fets que gaudeixen de presumpció de veracitat iuris tantum.
3. Probatio semiplena: Permet al jutge determinats actes o disposicions dintre del procés. La poden constituir: a. Un testimoni sol b. Document privat c. La fuga d. La fama Aquestes dues últimes fan presumir la culpabilitat.
4. Indicium: És tot allò que indica la possibilitat d’una relació de causa a efecte en una matèria litigiosa i que no arriba a constituir una prova semi-plena.
A l’Edat Moderna van ser tabulats en fraccions de prova, que podien ser sumats a fi de formar una prova plena o semi-plena.
Aquesta prova basada únicament en indicis es va anomenar prova privilegiada. Aquestes s’aplicaven en els delictes de prova difícil i en aquells en que l’autoritat ho determinava per tal d’assegurar la quietud pública o perquè volien perseguir-los amb més rigor. Se’ls dona el valor de grau superior al que les hi corresponia per la naturalesa de la matèria i necessitat de vindicta pública.
EL TURMENT JUDICIAL (QUAESTIO) La quaestio era un procés dintre del procés en el qual s’amenaçava amb maniobres doloroses sobre el cos del subjecte/reus i en el seu cas les executava a fi que l’acusat confessés el seu crim o els testimonis declaressin el que sabien. L’equiparació del delicte al pecat portava a aplicar tots els mitjans possibles i racionals per tal d’aconseguir la confessió dels autors dels delictes i el seu penediment com a mitjà de la salvació del delinqüent i de la societat.
Pol Viedma Márquez Hª del Dret i les institucions El turment judicial ja existia en el dret romà. A les acaballes de l’Imperi Romà havia anat desapareixent substituït per les ordalies. El dret comú va comportar la recuperació del turment judicial romà, que es justificava dient que Déu donaria forces als innocents perquè resistissin.
Era una justificació taumatúrgica irracional en una societat que creia en la raó. Es va practicar tota l’Edat Moderna, però va anar caient en desús durant el s. XVIII. Des del s. XVI van aparèixer un moviment abolicionista. El primer país europeu que la va abolir legalment fou Suècia (1734). A França fou abolida en dues etapes, al 1780 i al 1788. A la resta d’europeus entre finals del XVIII i primer terç del XIX.
Els dos arguments de més pes contra el turment són la seva brutalitat i atemptat contra la dignitat humana. Al s. XVII, el jurista Chrystien va repetir una sentència de l’emperador Trajà dient que “més valia deixar impune un delicte que condemnat un innocent”. Postures a favor es troben els que atès que la tortura policial no se’n pot estripar, fer tornar al turment a fi que es faci sota control del jutge i d’un metge o sanitari.
Després de la fase de prova i presentades les al·legacions, el jutge, a fi de completar la prova, podia dictar acte de turment. Segons la doctrina, solien estar exempts de turment els nobles, clergues, menors, ancians, embarassades, dones que criaven, muts i sords, però no en cas de delictes d’heretgia, lesa majestat o fetilleria.
A l’execució del turment hi havia d’assistir el jutge, notari de la cúria i l’executor. EL reu havia d’estar ajunat. Si n’hi havia més d’un, es començava pel més feble. Només se li podia preguntar el que constés a les actuacions, i no se li podien proferir amenaces ni coaccions altres que les del turment. Primer calia mostrar-li els estris i si no confessava, se li deia que se’l sotmetria a turment.
L’instrument i dosificació del turment estaven establers pel dret. Si, iniciat el turment, hi havia desmai, es suspenia i es reprenia en un altre moment. A l’execució no podia assistir ni l’advocat ni el procurador. La confessió obtinguda calia ratificar-la posteriorment sota jurament, ja que aquesta no ho era. Si no es ratificava, es repetia fins a 3 vegades el turment.
EVOLUCIÓ DE LA PREFERÈNCIA ENTRE EL TESTIMONI ORAL I LA PROVA ESCRITA En el dret romà s’admetien les dues proves. Els glossadors donaren preferència als testimonis orals. Però l’evolució d’una societat que cada vegada valorava més l’escriptura, farà que, al s.
XIV, un determini el contrari. Diverses legislacions exigiran des de llavors la forma escrita pels contractes que sobrepassessin un import determinat.
ELS TESTIMONIS La doctrina considera generalment inhàbils els testimonis que no tenen ús de raó ni els condemnats per delictes greus o a penes infamants. El testimoniatge de nens (impúbers) tenia limitacions i un valor inferior, així com la capacitat testimonial dels esclaus, exclosos de l’Església, dones i estrangers.
El testimoniatge serà valorat segons la condició social i moral de cada testimoni, la seva relació amb les parts del procés, la seva coherència i la seva convicció en la declaració.
Pol Viedma Márquez Hª del Dret i les institucions La prova del dret En els drets germànics i altomedievals, pràcticament no se’n distingien la prova del dret i dels fets. En el dret romà, en canvi, sí. La doctrina del dret comú suposava que tothom coneixia el dret (era escrit, estable). Diferent en cas de les costums i per això, se’n van redactar compilacions, així com també de lleis. La impremta va multiplicar els exemplars dels textos legals i tothom en tenia un, pel que es va deixar de practicar la prova del dret. Només calia quan era un costum no sancionat. Avui succeeix el mateix i quan s’invoca una llei estrangera.
La prova de la norma, quan calia, anava talment com la dels fets. El dret es provava amb els mitjans ordinaris de prova. Mitjans específics de prova del costum eren la declaració de pèrits.
INFLUÈNCIA DEL DRET COMÚ EN EL DRET PRIVAR (I). EL MATRIMONI: ASPECTES PERSONALS I FORMALS Importància i diversitat de la institució El cristianisme adopta una concepció del món essencialista (dogmes immutables). Per aquesta, el matrimoni monogàmic és l’únic natural i que assegura la continuïtat de la societat. La societat medieval cristiana pràcticament només coneixia la poligàmia dels musulmans. Durant l’Edat Moderna i sobretot als segles XVIII i XIX, es va anar coneixent pobles amb institucions familiars molt més allunyades de la monogàmia: poliàndria, cria de nens en col·lectivitat; i no suposaven per res en perill la continuïtat d’aquestes societats. El matrimoni és una aliança econòmica, social i política entre famílies d’un nivell social similar. Les normes que en regulen els aspectes personals i formals són, com les del dret públic, de naturalesa imperativa.
Evolució de la competència legislativa i jurisdiccional sobre la institució a Occident El matrimoni és la institució que té per finalitat la perpetuació de la societat. Aquesta importància va fer que l’Església se n’apoderés, adduint que es tractava d’un sagrament instituït per Jesucrist. La Reforma (s. XVI) va deixar de considerar el matrimoni com a sagrament. Uns i altres països, quan ho van fer, van seguir la jurisprudència de l’Església. En general, a Occident, no ha estat fins a la segona meitat del s. XX, que s’ha relaxat la disciplina tradicional del matrimoni civil derivada del dret i de la jurisprudència canòniques.
Concepció cristiana del matrimoni: L’Església va afegir la consideració del sagrament instituït per Jesucrist.
Entre els segles X i XII, una part de la doctrina canònica professa una concepció real del matrimoni basada en un text del Gènesi i d’alguns pares de l’Església: a més del consentiment era indispensable la consumació carnal.
Una altra part de la doctrina en defensava una concepció purament consensual (St. Tomás d’Aquino). Deien que Déu volia unir les ànimes i no pas els cossos.
La consideració del matrimoni com un contracte consensual fa que tingui els mateixos requisits que els altres contractes consensuals: cal, doncs, que els contraents tinguin la capacitat necessària, que l’acte sigui voluntari i lliure, i que la voluntat es manifesti clarament; per tant, l’existència de vicis del consentiment farà nul el matrimoni.
Pol Viedma Márquez Hª del Dret i les institucions Algunes classes socials o oficis necessitaven determinats consentiments per casar-se: els pagesos del senyor, els vassalls del rei o senyor feudal, militars del superior, etc. Però la manca d’aquest consentiment només tenia efectes temporals, doncs no afectava a la validesa.
El consentiment condicional: l’Església d’Occident permet que el matrimoni es pugui contraure sota condició suspensiva. La condició no pot ser ni il·lícita ni immoral.
Les esposalles són la promesa de matrimoni i n’eren un dels passos essencials per la celebració. A l’Alta Edat Mitjana, l’Església des del s. IV assimila les esposalles al matrimoni, anomena “esposos” als cònjuges i posa penes als que les incompleixin. En distingeix entre les esposalles del present i les del futur: les primeres tenien lloc quan a la promesa hi seguia la còpula carnal, les segones eren la simple promesa del matrimoni.
Les relacions pre-matrimonials de les noies fadrines (=solteres) eren molt mal vistes, i les famílies vetllaven enèrgicament perquè no es poguessin produir. L’Església les considerava pecat però no les perseguien ni castigaven i, quan tenien lloc, procuraven la celebració del matrimoni.
Els impediments Poden ser diriments i impediments. Els impediments diriments comporten la nul·litat absoluta i radical del matrimoni, que no haurà existit mai: edat, impotència, vincle, disparitat de cultes, ordes sagrats, vot solemne, rapte, crim, parentiu... Els impediments impedients: vot simple, parentiu legal, mixta religió... són més lleus i de més fàcil dispensa, i comporten l’anul·labilitat del matrimoni. Uns i altres han d’existir en el moment de la celebració perquè si sobrevenen posteriorment, no n’afecten la validesa. No tenen cap efecte un cop celebrat.
Altres característiques El dret canònic concedeix el matrimoni el favor iuris. Manifestacions d’aquest favor matrimonii són la facilitar per celebrar-ho i la dificultat per dissoldre’l o anul·lar-lo.
Finalitat pràcticament única del matrimoni és la procreació i criança dels fills. El Concili Vaticà II (1962-1965) hi afegirà l’amor dels esposos.
Obligacions dels esposos són el dèbit conjugal, el socors mutu (material i moral) i la convivència; i la procreació i bona criança dels fills.
Extinció i suspensió de la relació matrimonial L’Església adopta i continua la política imperial romana d’estabilitzar totes les situacions. Des del s. IX no permet el repudi de la muller per part del marit, ni en cap cas la dissolució del matrimoni pel mutu acord o per la voluntat d’un sol. Però el matrimoni canònic és dissoluble per les causes següents: - La mort d’un cònjuge: Per l’Església, el cònjuge supervivent es pot tornar a casar des del mateix moment de la mort de l’altre.
La no consumació del matrimoni celebrat vàlidament: És una romanalla de l’antiga concepció real del matrimoni.
Pol Viedma Márquez - Hª del Dret i les institucions El favor fidei (tutela de la fe): dissolució del matrimoni pel Sant Pare per protegir la fe d’un dels cònjuges. Anomenat cas “privilegi paulí” (per al matrimoni entre no batejats).
Privilegi petri: facultat del Sant Pare de dissoldre un matrimoni per qualsevol motiu.
A part d’aquestes causes, l’Església atenua la rigidesa del matrimoni amb la nul·litat i el divorci.
La nul·litat és la declaració judicial que el matrimoni és inexistent per manca de consentiment o per l’existència d’impediments. Calia sentència de nul·litat en dues instàncies i hi intervenia necessàriament l’anomenat defensor del vincle, que el defensava tot i haver-hi poques possibilitats de validesa. Per aplicació del principi del favor matrimonii, en cas de dubte el jutge havia de sentenciar a favor de l’existència de matrimoni i no de la nul·litat.
El divorci per l’Església, la mera suspensió de la vida en comú i dels dèbits corresponents però que no permetia en cap cas unes segones núpcies. Podia ser temporal o perpetu. També havia de ser declarat judicialment, però un procés molt més senzill i breu que el de nul·litat i sense el defensor del vincle. Aquest divorci o separació podia ser demanat de comú acord pels dos cònjuges o només per un. Causes que el justificaven eren el desig d’ingressar en un ordre religiós o de rebre ordres sagrats, adulteri,...causes que admetien interpretació analògica.
Les unions dels no batejats L’Església considera vàlid el matrimoni natural dels no batejats. Esdevindrà sagramental en el moment en que tots dos es bategin, esdevinguin súbdits de l’Església.
Altres formes d’unió Unions no matrimonials però estables i majoritàriament monogàmiques. A Roma hi havia el concubinat o uní d’home i dona sense connubium, i el contuberni o unió de dos esclaus. A l’Alta Edat Mitjana i als primers segles de la Baixa E.M., la unió sense matrimoni va ser molt freqüent i el dret la va regular mínimament.
Com a cas particular d’unió no matrimonial estable hi havia l’amistançament dels clergues (barranganía), molt estès a tots els nivells eclesiàstics però sobretot entre seculars, prohibit i castigat però tolerat per l’Església des d’antic. No hi havia, però, una actitud decidida en aquests casos fins al Concili de Trento (s. XVI). Alguna legislació secular imposa a les amistançades dels clergues l’ús d’un vestit distintiu.
També en alguna època i comarques es coneixen casos d’amistançaments generals en alguns monestirs masculins i femenins amb eclesiàstics i amb laics.
Reformes tridentines en la celebració del matrimoni El Concili de Trento (1545 – 1563) o Contra – Reforma catòlica va transformar molt la disciplina matrimonial, afegint al matrimoni consensual, el caràcter formal. Segons el decret Tametsi (1563), el matrimoni requereix les formalitats següents i per aquest ordre: 1) La comprovació de l’estat de llibertat dels contraents.
2) La publicació de les proclames o anunci de matrimoni durant tres diumenges consecutius a les parròquies dels contraents, a la missa major.
Pol Viedma Márquez Hª del Dret i les institucions 3) La celebració del casament davant el rector de la parròquia d’un dels cònjuges, el qual rector actua com a testimoni qualificat de la celebració i dirigeix el rite litúrgic.
4) La presència de dos testimonis pregats que signen al llibre corresponent.
5) La inscripció de la celebració al registre parroquial corresponent i l’anotació marginal al Llibre de Baptismes.
A França, el decret Tametsi no es va aplicar directament, sinó que el rei el va recollir gairebé textualment, però amb variants, en l’ordonnance de Blois de 1579.
L’Església flexibilitza el formalisme tridentí mitjançant dues formes especials de matrimoni: - - Forma extraordinària: Quan no es pot acudir a cap rector ni bisbe ni sacerdot delegat sense incomoditat greu que es prevegi que durarà més d’un mes o menys si hi ha perill de mort, es pot celebrar davant de dos testimonis; després caldrà instar-ne la inscripció al registre.
Matrimoni de consciència o secret: Creada per la constitució Satis vobis de Benet XIV (1741); observa la forma ordinària excepte pel que fa a la publicitat. S’inscriu en un llibre especial de l’arxiu secret de la Cúria; l’ha d’autoritzar l’ordinari per causes gravíssimes i urgentíssimes.
Sota la vigència de Trento son vàlids, els matrimonis per sorpresa, per la seva celebració pública, però sense proclames ni investigació prèvia de l’estat de llibertat. Calia revalidar-lo posteriorment. Sovint la seva finalitat era vèncer l’oposició de les famílies o evitar despeses acostumades dels casaments. Van ser prohibits pel Decret Ne Temere (1907). El Decret Tametsi va ser lleument modificat pel Decret Ne Temere (1907), i declarava invàlids els matrimonis per sorpresa o davant el rector coaccionat.
Els rites Rite és sinònim de forma o formalitat perquè donen formalitat als actes de transcendència jurídica. Solen ser antigues formalitats essencials del matrimoni que amb el temps han perdut aquesta virtualitat però que s’han conservat.
Els rites del matrimoni poden ser anteriors, simultanis i posteriors a la celebració. Han desaparegut l’entrada solemne al domicili i/o a la cambra nupcial, la còpula davant de testimonis i l’exposició de llençols tacats.
...

Tags:
Comprar Previsualizar