Tema 4 Fonaments del Dret (2014)

Apunte Español
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Derecho - 1º curso
Asignatura Fonaments del Dret
Año del apunte 2014
Páginas 6
Fecha de subida 11/09/2014
Descargas 15
Subido por

Vista previa del texto

4. Interpretació i aplicació del dret 4.1. Interpretació i aplicació: noció i distinció En l’àmbit jurídic, els juristes tendeixen a considerar com interpretativa qualsevol activitat relacionada amb el dret i que sigui posterior a la promulgació o creació normativa.
Per interpretació convé entendre dues coses: - Atribuir un significat a les normes.
- Delimitar el seu camp d’aplicació, determinant els fets, les situacions, etc., en que cada norma és rellevant.
4.2. La interpretació Sempre hem d’interpretar les paraules , ja que les paraules per sí soles no tenen cap sentit. Per tant s’acaba de dir que interpretar equival a atribuir significat a la norma, tot i que cal mititzar, que la norma no és l’objecte d’interpretació, sinó que l’objecte d’interpretació és un text, un enunciat, o conjunt d’enunciats lingüístics. Per tant la norma no és el pressupòsit de la interpretació, sinó el seu resultat. Per tant sembla correcte dir que els Jutges interpreten el Dret d’acord amb certes regles o mètodes, algunes dels quals compten amb els suport del Dret positiu.
4.2.1. El caràcter essencial de les operacions d’interpretació en el dret Així doncs, els texts o documents constitueixen l’objecte o pressupòsit sobre el qual es desenvolupa la activitat interpretat. Però sorgeix un problema, ja que en molts casos no són clares les normes que es poden obtindre d’un precepte legal, no tan sols per motius epistemològics o comunicatius , sinó també per motius normatius. Per tant: d’una mateixa disposició en poden sorgir diferents normes.
Norma 1 Norma 2 Norma n Disposició Pel mateix motiu hi ha la possibilitat que una norma constitueixi el significat d’una, sinó de varies disposicions interpretades conjuntament. Per tant: de varies disposicions interpretades conjuntament, en pot sorgir una norma.
Disposició Disposició Disposició Norma De lo explicat se’n desprèn la interpretació, sempre necessària però no que la norma sigui un invent de la interpretació o de lliure creació del intèrpret. Es necessari afirmar que la norma és el resultat de la interpretació i que sense interpretació no hi ha norma, amb independència de que puguis acceptar-se que l’activitat de interpretació es una pura constatació d’un significat reconstituït, això vol dir, que l’intèrpret descobreix, però no crea en absolut el significat de la norma.
Però tot i fer aquesta modesta afirmació, topem amb un idea que els juristes tenen molt arrelada, “in Claris non fit interpretatio”, que significa en l’actualitat que si la llei està clara i resulta concloent no es precís consultar la jurisprudència o els principis generals.
Però no és aquests el significat que haurà d’assolir aquest trencaclosques, ja que per una banda, a partir d’aquest moment la llei tendeix a concebre’s com la forma exclusiva de producció del Dret i, per altre banda, perquè la seva interpretació i aplicació queda reduïda a una tasca merament intel·lectiva de descobriment del únic sentit correcte de la norma (o més ben dit, de la disposició). I el que postulava aquesta afirmació (in claris non fit interpretatio) és que no es pogués ni pensar fer un correcció restrictiva o extensiva.
Però hi ha 2 bons motius per deixar endarrere el principi “in clairs” 1. Afirmar que la interpretació sempre es necessària no ens compromet amb cap teoria interpretativa en particular..
2. El trencaclosques “in claris” parteix del pressupòsit de que entre lo clar i lo obscur existeix una frontera nítida, però això es justament el que pot discutir-se. Tant fàcil com dir “a partir de quan un calb, és calb?” quants pèls li han de faltar? Amb tot això, val a dir que tal principi “in claris” apunta en una direcció bàsicament encertada, i es que els problemes interpretatius d’algun interès sorgeixen precisament en els casos dubtosos o controvertits. (Exemple de abort: Art. 15 CE diu que tots tenim dret a la vida, però llavors com pot ser que es pugui avortar? A parir de quan estem “vius”?) Com a última precisió, els juristes tendeixen a associar els vocables “interpretació” i “ aplicació” del Dret, fins i tot a vegades són sinònimes, però la aplicació, consisteix en resoldre casos i controvèrsies d’acord amb les normes de sistema. I les teories d’interpretació es construeixen pensant amb la aplicació judicial.
4.2.2. La necessitat de la interpretació de les normes 4.3. Classes d’interpretació 230-236 Hem dit que per interpretació podem entendre tant la atribució de significat a una disposició com la determinació del seu àmbit d’aplicació, és a dir, tant la aclariu de què vol dir la norma com el judici sobre si un cert cas o situació forma part de la mateixa.
4.3.1. Interpretació en abstracte i interpretació en concret Interpretació en abstracte: consisteix senzillament en establir el significat de les disposicions i, amb ell, en determinar en abstracte quines son les normes vigents d’un sistema jurídic.
Interpretació en concret: lo que pretén es establir si a un cert cas li és aplicable una determinada norma.
Interpretació en concret: prèviament n’hem de fer una en abstracte, perquè és precís abans atriburi-li un significat, és a dir, és necessari interpretar-la en abstracte. Per altre banda, la interpretació n concret pot ser realitzada per a qualsevol subjecte, però quan la realitza un Jutge equival a lo que hem nomenat “aplicació”.
4.3.2. Interpretació originalista i interpretació evolutiva Interpretació originalista o històrica: és aquella que busca el significat que les paraules tenien en el moment de dictar-se la norma Interpretació no originalista o evolutiva: aquella que prefereix el significat actual dels termes.
Una polèmica important que han tingut els originialistes i no originalistes, ha estat per les antigues constitucions, com és la Nord-americana, ja que el significat que tenien aleshores i el que tenen en la actualitat els termes emprat, no és el mateix.
4.3.3. Altres classes d’interpretació Interpretació científica i interpretació operativa:  Interpretació científica: consisteix en catalogar els possibles significats d’una disposició; possibles a la vista de les regles de la llengua en que es troba escrita, dels mètodes d’interpretació acceptats, de la practica observada pels operadors jurídics, de les propostes doctrinals, .... No pretén donar cap significat a res, simplement es limita a donar compte d’un mode descriptiu de com s’ha interpretat o de com es pot interpretar la disposició.
 Interpretació operativa: és aquella que atribueix un cert significat com el més correcte o adequat, o que decideix a quins casos estan inclosos o exclosos de l’àmbit de l’aplicació de la norma. Quan els Jutges estan aplicant una interpretació operativa, estan aplicant dret.
Per altre banda, les persones tendim a fer interpretacions del Dret, però no té cap mena d’efectes, però d’aquí sorgeix una altre classificació, gràcies a aquells que les seves interpretacions sí que tenen efectes i que és subdivideix en 4 grups: doctrinal, judicial, oficial i autentica.
 Interpretació Doctrinal: és la que es fa a les facultats de Dret amb l’objectiu primordialment informatiu o d’expilació; Capella l’anomena “interpretació especulativa”. Aquesta interpretació sol ser en abstracte, però amb molta freqüència es també en concret, és a dir, no tan sols intenta dilucidar els significats, sinó que també intenta establir els casos a que tals normes s’apliquen, sobretot quan el seu objectiu es l’anàlisi de la jurisprudència.
 Interpretació judicial: es la que realitzen els jutges i tribunals en l’exercici de la seva funció jurisdiccional per la resolució de casos o controvèrsies dels que deguin conèixer.
És sempre una interpretació en concret, encara que lògicament ha d’anar precedida per la interpretació en abstracte. La singularitat més destacada entre la interpretació judicial vers i la doctrinal, és que no va a en favor del Dret, sinó que forma part del Dret. Per altre banda, la doctrinal accepta els fets, i la judicial, HA DE PROVAR ELS FETS, mitjançant els arguments de l’òrgan competent.
 Interpretació oficial: és la que interpretació que realitzen els òrgans de l’Estat, d’aquí prové el seu nom. Però convé limitar la definició ja que per aquesta definició la judicial també seria oficial. Per tant la oficial, no és aquella que simplement interpreta les normes, sinó que les materialitza no en la interpretació de casos concrets, sinó en enunciat expressament interpretatius a propòsit de normes diferents a les que en els seu cas correspondria dictar al òrgan en qüestió.
 Interpretació autentica: la que realitza el propi autor de la norma; de manera típica, la que realitza el legislador amb l’objectiu d’aclarir el sentit d’una llei precedent, bé amb la finalitat de proporcionar una unitat de criteri quan s’ha produït una certa interpretació o de tancat el pas a alguna que pogués resultar possible. La interpretació autèntica és una mena d’interpretació en abstracte, en el sentit que no ve a resoldre cap cas en concret.
Interpretacions declarativa i correctora  Interpretació Declarativa: consisteix en que quan s’ajusta al significat central que el llenguatge ordinari o jurídic s’atribueix a les paraules del legislador, y això hi contribuirà l’ús de certes tècniques .
 Interpretació Correctora (restrictiva o extensiva): quan la interpretació és desviï d’aquest “significat propi”, usat per altres tècniques.
4.4. Mètodes i límits de la interpretació. 237-248 4.4.1. Els mètodes de la interpretació Teoria cognoscitivista: Las teories cognoscitivistes tenen un origen ideològic, i no teòric. I el que defensa aquesta teoria, és que els jutges haurien de ser la boca muda que pronuncien les paraules de la llei, i que tan sols una legislació racional permet una interpretació racional. La legislació es un assumpte de la política, de la voluntat, on la ciència del Dret res hi té que dir.
Conseqüentment vol dir, que l’estil de les lleis ha de ser concís, senzill, sense clàusules obscures que permetin una extinció a casos no contemplats; les lleis han de ser també escasses en numero, però sobretot duradores. Entenem doncs que els jutges que tinguin aquesta ideologia, veuen el Dret com quelcom perfecte i que s’ha d’aplicar tal i com narra, sense basar-nos en les realitats socials de l’entorn.
El que succeirà en la història és que al s. XIX la proposta ideològica es convertirà “sin mas” en una tesis teòrica, i a la mateixa velocitat amb que s’oblidava tota la reforma de la legislació s’afirmava de forma acrítica la concepció cognoscitivista de la interpretació.
Teories escèptiques: La seva preocupació fonamental no girava al voltant del “significat” és la paraules de la llei, sinó en torn al problema de les llacunes; la llei es mostrava cada dia més insuficient per a donar resposta als nous problemes socials i el jutge no tenia més remei que acudir a altes fonts, com l’analogia, etc. Per tant més que impugnar els pressupòsits del formalisme en matèria d’interpretació, lo que es criticava era la presentació de ser la llei un sistema unitari, complet i tancat capes de proporcionar sempre una resposta a tot problema. Per tant el que es buscava era emmotllar-se en el problema, i així, resoldre el cas, amb solucions concretes; el que no es volia era que amb solucions genèriques s’hagués d’aplicar a tot, ja que no es la mateixa realitat social, la d’un Rabal, que la zona alta de Barcelona.
Teoria eclèctica o intermèdia: Abans de res, com el seu nom indica, el que busca aquesta teoria és o bé l’equilibri entre les altres dues teories, o bé que a vegades no tot és tant bo i no tot és tant dolen, i per tant tenim la possibilitat d’adoptar tant una com l’altre possibilitat, això sí, sempre amb la correcte argumentació.
Aquestes teories suposen una certa reivindicació del trencaclosques “in claris”, no per enredar-se en la discussió de si s’interpreta sempre o tan sols en alguns casos, sinó per a subratllar que hi ha supòsits substancialment diferents que deuen ser distingits: 1.
A vegades interpretar és una activitat cognoscitiva i descobridor que dona lloc a proposicions vertaderes o falses.
2.
Interpretar es estipular o atribuí un significat mitjançant una decisió que no es ni vertadera ni falsa.
En efecte,” d’aquells que conceben el Dret com una realitat radicalment inconscient i incompleta, composta d’inconnexes decisions individuals emanades del poder dels jutges, i en front al “noble somni” d’aquells que prefereixen imaginar l’ordenament com un sistema tancat i segur, capaç d’oferir una solució unívoca a tot conflicte.
Tot i que per altre banda, ja que defensa la teoria escèptica, també defensa la cognoscitivista, ja que a vegades no tot és tant fàcil i hem d’aplicar l’analogia, ponderació de principis, ... i tot i així podem tenir problemes.
4.4.2. Els límits de la interpretació per a que les normes s’els hi faci cas o produeixin efectes agradables es precís que els ciutadans i els jutges les entenguin, i lògicament que això s’aconsegueix a traves del llenguatge, d’un conjunt de símbols que ordenats de determinada manera tenen atribuït un significat. Així les paraules són símbols per transmetre informació , i aquests signes tenen una relació causal i natural amb l’objecte que representen. En canvi, els símbols tenen una relació convencional: signifiquen lo que hem volgut que representi, però podrien significar una altre cosa, del mateix mode que podríem designar una cosa amb un símbol diferent.
- Signes: causa  efecte - Símbol: :--  li podem dir tita/penis/polla...
Pel que fa a llenguatges, podem classificar-los en:  Llenguatges formals: com el llenguatge de la lògica o de les matemàtiques, i això vol dir que cada paraula tan sols té un significat i molt detallat i precís.
 Llenguatges naturals: som l’anglès, o l’espanyol, que són llenguatges ambigus i d’us comú, els seus significats són ambigus, ja que no els hi hem determinat un significat concret i com veurem en els altres llenguatges especialitzat.
 Llenguatge tècnic: són aquells llenguatges naturals , paraules de les quals, o algunes paraules, reben un significat que pretén ser més específic o millor delimitat: lo que un pacient expressaria amb llenguatge natural, uns símptomes, sensacions i demes, el metge ho qualifica amb un sol terme.
Val a dir, que com més formal/tècnic sigui el llenguatge, més especialitzats haurem d’estar en la matèria, ja que requereixen uns coneixements estesos en la matèria.
I pel que fa a la classificació de les paraules, les podem dividir en la connotació i en la denotació:  Denotació: o extensió, que esta formada per tots els objectes als que ens referim, tots els mamífers, tots els canins, etc.
 Connotació: o intenció, que són les propietats que un objecte ha de complir per a ser denotat amb la paraula corresponent.
Per altre banda cal distingir 2 classes se símbols.
 símbols descriptius: són els primers que es refereixen a objectes del món, és a dir, a objectes extralingüístics, com casa, taula, etc.
 símbols lògics: no tenen per funció designar a cap objecte, sinó ordenar i connectar els símbols lingüístics; a aquest gènere i pertanyen les connectives, quantificadors,...
4.5. L’aplicació del dret 4.5.1. Contextos i pressupòsits 4.5.2. Fets, normes i motivació Motivació: El primer argument del Codi Civil, és basa en que les normes s’interpretaran amb el propi sentit que tinguin les paraules. Els demes es podran interpretar de manera restrictiva o extensiva.
En segon lloc les normes s’interpreten “en relació amb el context”. Aquest és l’argument anomenat “sistemàtic”. Tot i així, l’argument sistemàtic a més enllà d’aquest simple requeriment a la contextualització. A vegades sorgeix que s’inclouen en la idea de sistematitzat, o s’associen a ella, altes arguments que, de manera més o menys confessada, responen en la presumpció de racionalitat del legislador.
En tercer lloc, diu e Codi Civil que les normes s’interpretaran tenint en compte ! els antecedents històrics i legislatius!. Aquest és l’anomenat argument “històric”. Per tant la hipòtesis de l’argument es que el legislador tendeix a no innovar en l’ús de les paraules, i d’aquí que es recomani prestar atenció a texts normatius històrics pròxim o remots.
Com a subapartat dins d’aquest argument, existeix l’argument “psicològic”, que recomana a prestar atenció a la voluntat del subjecte que a dictar la norma, consultat per a ell els informes de la època o dictàmens, els treballs preparatoris,...
Si el mètode històric suposa una mirada al passat,, lo contrari a ell sorgeix en el quart argument del Codi Civil: les normes s’interpreten segons la realitat “ la realitat social del temps en que han de ser aplicades!. Es tracta de l’anomenat argument “sociològic” o “evolutiu”. Lo que proposa aquest mètode, es que s’apliqui la norma atenent a la noca realitat.
En cinquè lloc, el mètode “teològic”, per a algun l’argument per excel·lència que ha de presidir tota operació interpretativa. La hipòtesis fonamental és que el Dret no pot concebre’s com una suma e manaments nascuts d’una voluntat circumstancial i capritxosa, sinó com un entramat de normes que persegueixen finalitats de justícia i coordinació social i que encarnen alo tan evanescent i misteriós com un “esperit” o ratio legis.
Finalment un argument que no reconeix explícitament el Codi Civil, encara que en certa mesura pot entendre’s comprenent en els anteriors i sobretot en l’últim dels citats, es l’argument “apagonic” o de reducció al absurd. La seva formulació és molt senzilla: encara que sigui literalment possible, s’ha d’excloure tota interpretació d’una norma que condueixi al absurd, irracionalitats, o inacceptables. Tot i que si hi ha algú que sostingui aquest argument, i ho argumenta degudament correcte, ja no és tant absurd.
4.5.3. L’argumentació en el dret ...