Adolescència - Capítol 4 (2014)

Resumen Español
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Psicología - 2º curso
Asignatura Adolescencia, Madurez y Senectud (AMS)
Año del apunte 2014
Páginas 13
Fecha de subida 07/04/2016
Descargas 14
Subido por

Descripción

Resumenes del libro de la asignatura

Vista previa del texto

asouto4 – Unybook Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com Tema 4. La construcció de la personalitat Entre la infància, marcada per la dependència, i l’adultesa, marcada per l’autonomia, l’adolescència és una època en la que s’han d’establir les bases del que serà la persona adulta en una doble faceta: interna (valors, actituds, sentiments) i externa (professió, relacions interpersonals, paternitat). 1. Personalitat i adolescència La construcció de la personalitat consisteix en un procés que transcorre al llarg del temps. Segons l’edat de les persones, la personalitat pot considerar-se diferent. Inicialment, a la infància, la conducta es regeix per uns principis més generals (menys personalitzats) que ens fan considerar els individus com més semblants o equivalents entre sí. La conducta és un resultat de certes pressions internes o instintives característiques de l’espècie (amor, odi, defensa, sexualitat, alimentació, exploració), contingudes en la seva expressió externa per efecte de la societat. A partir d’aquest joc entre el que va de l’intern a l’extern i viceversa, es construeix la personalitat que es combina amb els trets físic i intel·lectuals de cada subjecte. Tot i que la societat pot regular i influenciar el comportament dels seus membres, arriba un moment en el qual el subjecte ja s’ha fet una idea del que està bé o malament en determinades situacions, i és capaç d’autoregular-se en funció del que vol aconseguir, en el que es coneix i coneix psicològicament alguns iguals i sap de la consistència de les persones, en el les motivacions no responen a l’obtenció de resultats tangibles i immediats sinó a plantejaments de vida i compromisos quines conseqüències seran explícites al cap dels anys. Aquest moment coincideix amb l’entrada a l’adultesa i aquests aspectes de la vida de les persones s’han d’haver plantejat –i, alguns d’ells, solucionat– al llarg de l’adolescència. Les persones passen per un llarg procés en el que un caràcter (o personalitat primària), fins a cert punt innat i regit per principis biològics de tipus genèric, va prenent forma i, per tant, canviant. Allport, autor clàssic en l’estudi de la personalitat, destacà el fet que la transformació no és total i que allò que roman, mentre múltiples aspectes van canviat, és el propium o nucli central i immanent del sí mateix. Això fa que, per més profunds que siguin els canvis, com els que es produeixen durant l’adolescència, el subjecte sempre posseeix uns conjunt de referències bàsiques que ha anat construint des de la infància i que li permeten seguir una línia coherent d’implicació en la construcció de la seva personalitat al llarg de tota la vida. La construcció de la personalitat consisteix en un procés d’individuació, Tot i que la individualitat és un atribut de l’ésser humà des de les primeres etapes del cicle vital, cobra especial rellevància en l’adolescència, moment en el qual es produeix la identificació de la pròpia individualitat. La identitat personal culmina un procés d’autoreconeixement i diferenciació que implica diferents sectors de la vida adulta i s’aconsegueix dins del grup social. Aquest és el marc indispensable per a la individuació. Estretament lligat al coneixement social dels altres es produeix el coneixement i reconeixement d’un mateix com a ésser diferent, i en el mateix complex procés, el subjecte aprèn a identificar-se amb certs models o formes de vida preferides, fer plans de futur, marcar-se fites personals, avaluar el grau en que s’apropa a les fites, valorar-se com a persona i tenir sentiments sobre si mateix. asouto4 – Unybook Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com 2.Terminologia referent al constructe personalitat La problemàtica de la personalitat adolescent s’ha abordat des de diferents punts de vista. La perspectiva psicoanalítica més clàssica es refereix al nucli de la personalitat amb el terme de jo com a mediador entre les tendències instintives i les exigències socials. La perspectiva sociològica es refereix al mateix constructe central amb el terme de si mateix (self) i fa una distinció entre el self com objecte (de coneixement) i el self com a subjecte (coneixedor). D’altra banda, s’utilitza el terme de si mateix, per referir-se al nucli que conté els elements essencials de la nostra forma de ser; és un objecte de coneixement sobre el que actuen els nostres sentits i que desperta els nostres sentiments. En ell estarien implicats els mecanismes cognitius de què disposa un subjecte en un moment donat i que li permeten captar i construir certes imatges del físic propi, de la forma d’actuar, etc. que l’habiliten per fer comparacions entre el coneixement sobre si mateix i el coneixement dels altres. El subjecte posseeix una representació, o autoimatge, basada en l’observació del si mateix; el conjunt d’idees de les persones sobre si mateixes configura l’autoconcepte. A partir dels processos d’autoobservació es construeix una autoimatge, producte d’allò que és percebut en termes físics i psicològics. El resultat del procés d’autoavaluació dóna lloc a l’autoestima. Segons algunes propostes, l’autoestima és el resultat de la coincidència o discrepància entre un hipotètic estat actual (jo real) i un pretès estat futur (ideal del jo). A tots aquests conceptes s’ha d’afegir el d’identitat, utilitzat principalment a partir d’Erikson per tractar el tema del ‘desenvolupament del jo des d’una perspectiva psicosocial’. En la perspectiva d’aquest autor, que presenta els canvis al llarg de tota la vida de les persones (cicle vital), la personalitat, entesa com el jo com a síntesi personal del conflicte individu-societat, es va configurat a llarg de les diferents etapes evolutives que constitueixen la vida. Durant l’adolescència s’ha d’aconseguir la identitat, d’aquí que aquesta etapa tingui un paper fonamental en el desenvolupament de la personalitat. 2.1. Autoconcepte El concepte de si mateix o autoconcepte es basa en el complex sistema cognitiu de què disposa la persona per enfrontar-se a la realitat. En funció de l’edat, el sistema cognitiu és diferent. (GRÀFIC 1) El coneixement sobre si mateix s’aconsegueix en un marc social de relacions i és un generador del comportament. El si mateix com a generador de conducta en situació social: En determinades situacions, el subjecte és observat en tant que individu, i això provoca determinat tipus de reaccions matisades segons la pròpia personalitat. La situació, l’àmbit, l’edat i el sexe, entre d’altres, són elements importants de la asouto4 – Unybook Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com implicació sentida, i conseqüentment responsables de la conducta exhibida. L’adolescent se sent observat i avaluat de forma contínua i, segons la psicologia social, una situació d’avaluació sempre té connotacions d’implicació personal. Conducta d’autopresentació del subjecte: En funció de sentir-se el centre d’atenció, de la situació, el context social i d’una sèrie de pensaments i sentiments personals, es decideixen determinades formes d’autopresentació. L’autopresentació persegueix causar una bona impressió en els altres i que la resposta d’aquests, que s’espera positiva, influenciï favorablement l’autoimatge. L’autoimatge busca defensar-se de les possibles mostres d’interès en defectes, estigmes, malaltia o qualsevol altre signe d’inferioritat que pot afectar un autoconcepte positiu. L’autopresentació varia en funció de les situacions i al llarg de la vida. L’autoconsciència de si mateix és un sistema que s’activa automàticament en presència dels altres adoptant formes de presentació que es consideren adients en referència al moment, la situació, la companyia. Es tracta d’una preocupació del subjecte per les reaccions que suscita en els acompanyants. Existeix una gran diferència entre els individus respecte a com els afecta la situació d’interacció social. L’edat es un element essencial. L’adolescència és una etapa especialment important en la recerca de la identitat i, més concretament, en la recerca contínua d’autopresentacions favorables. L’autoconeixement i l’autoacceptació han de permetre presentar-se en diferents situacions i possibilitar la interacció, aconseguir interactuar (ser observat i permetre relacions) en contextos d’intimitat, sense avergonyir-se d’un mateix. Segons la perspectiva del mirall de Cooley l’autoconcepte té el seu origen en les reaccions que el subjecte observa en altres persones del seu entorn en relació a un mateix; les reaccions que suscita la seva presència o els comentaris que es deriven sobre la seva persona o actuació, etc. La construcció del si mateix és possible perquè ‘observem els altres per descobrir com som’. Malgrat que es produeix una transformació en el procés d’internalització de les percepcions sobre un mateix, que fa que les persones es vegin menys negativament a si mateixes que no pas els veuen els altres, els autoinformes correlacionen positivament amb les reaccions dels altres. En la construcció del si mateix es dóna un cicle de realimentació positiva, que pot començar a partir de l’efecte que veiem que despertem en els altres i la conseqüent reacció positiva cap a un mateix. Això és el que es troba de forma particular entre adolescents que formen part d’un grup o entre els amics. Tot i que els adolescents tenen una gran capacitat de pensament abstracte i de considerar l’efecte de les diferents variables implicades en un problema físic, l’autoconcepte és subjectiu i limitat a les reaccions d’un petit grup de figures significatives. En definitiva, la construcció del concepte de si mateix no seguiria les lleis de la lògica. No estem davant d’una construcció objectiva , la qual cosa pot tenir importants repercussions. Partint de la base que l’autoimatge i l’autoconcepte és difícil que coincideixin amb les capacitats reals, una excessiva distància entre l’autoconcepte (subjectiu per definició) i la realitat objectiva pot representar una important font de problemes en l’adolescència. L’autoconcepte i els diferents elements que el composen (l’autopercepció, l’autoimatge i l’autoestima) es basen en les capacitats cognitives i es construeixen mitjançant diversos mecanismes a partir de les relacions interpersonals. La introjecció consisteix en la incorporació al nucli de la personalitat asouto4 – Unybook Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com d’elements de l’ambient extern. La imitació consisteix en la incorporació de formes de comportament, preferències, valors, etc. d’un model. A partir d’aquí, mitjançant un procés de reforçament instrumental, les conductes que més s’acosten a les del model són les que es continuen practicant. La identificació amb models es troba en la base de l’autoimatge. Quan l’adolescent s’identifica amb un model, es crea un fort vincle emocional; vol assemblar-se al model, el si mateix s’identifica amb aquest i sent que posseeix en certa mesura alguns del seus atributs. La identificació augmenta l’autoestima perquè s’apropia d‘algunes de les característiques del model. La identificació es dóna més fàcilment si concorren elements addicionals (prestigi del model, reforçament per part d’aquest). El si mateix ideal està format per identificacions. El si mateix ideal també forma part del si mateix, els seus atributs formen part d’un si mateix coherent. El grau d’identificació amb el model marca la fita a aconseguir (el jo ideal), que és l’element de comparació del si mateix personal tal com ho veu el propi subjecte (jo real). El jo real del subjecte tindria un sentit de provisionalitat en la recerca de la producció de la fusió amb el model ideal del jo. 2.2 Autoestima L’autoestima es el grau en què un individu té actituds favorables cap a si mateix. Rogers, en l‘àmbit de la teràpia existencial, va diferenciar el ‘jo real’ del ‘jo ideal’, i en base a aquesta distinció valorava el nivell d‘autoestima que, segons ell, era la causa d‘alguns trastorns del comportament. El mecanisme bàsic de l‘autoestima és la comparació. (GRÀFIC 2) L‘edat és un element que iguala les persones i facilita el procés de comparació. El fet de compartir una edat (ser adolescent) permet comparar-se sense considerar altres elements importants de la vida de les persones (oportunitats derivades de la classe social, per exemple). Entre escolars i adolescents, els iguals (o companys), els germans o amics són els elements de comparació natural. Un nen es considera alt, intel·ligent o ric, depenent de la resta del grup de companys. L‘autoimatge i la pròpia valoració pot canviar ràpidament si canvia d‘escola o barri, principalment en les edats en què certes característiques de la personalitat no es troben consolidades. Tanmateix, l‘autoestima incorpora dues vessants de l‘autoconcepte: real i idealitzat. En determinants moments, l‘adolescent és capaç d‘autocepcerbre‘s com realment és, però molt sovint funciona en base al si mateix ideal o imaginat que s‘ha forjat. La persona que els agradaria arribar a ser afecta a l‘estatus (posició) que vol ocupar i els rols que pretén desenvolupar en el seu grup i en la societat; als seus trets de personalitat bàsics i als seus projectes i ambicions. El jo ideal és una espècie de guia del procés de construcció de la pròpia personalitat, per la qual cosa és convenient que l‘objectiu no es trobi massa allunyat, que hi hagi certa possibilitat d‘anar aproximant-se al si mateix ideal. Així doncs, l‘autoestima resulta de l‘avaluació que el subjecte fa de l‘autoconcepte o de la representació que es fa de si mateix. El subjecte necessita assegurar-se una autoavaluació positiva en cada moment. Quan la resposta a aquesta avaluació resulta negativa el subjecte pateix d‘ansietat i estrès. Davant d‘avaluacions negatives es donen processos estabilitzadors: asouto4 – Unybook Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com ü Interacció selectiva (amb els que s‘acosten més a la pròpia autoestima o amb els que proporcionen un alt estatus); ü Canviar de grup (perquè els elements de comparació no siguin ni molt alts ni molt baixos respecte a si mateix); ü Rebutjar o fer-se una opinió menys favorable de les persones en qüestió (el seu judici ja no ens importa); ü Ignorar o rebutjar les respostes desfavorables dels altres (un recurs extrem que es dóna en alguns casos i porta a refugiar-se en el món de la fantasia) i, finalment, ü Canviar la autoimatge (que consisteix en un procés penós, però de vegades necessari i que pot donar lloc a tractament terapèutic). L‘autoconcepte se sustenta en una avaluació en el marc relacional, que ha de mostrar signes positius o d‘autoacceptació. S‘ha de tenir en compte, també, que aquesta autoavaluació positiva ha d‘efectuarse sobre una imatge de si mateix creïble, acceptada pels altres, i que causa reaccions convenients. L‘individu es dóna a si mateix una conducta d’autopresentació amb la que tracta de convèncer els altres perquè l’incloguin en la categoria d’individu per ell desitjada. Autoconcepte i autoestima també depenen de les forces internes, com els trets de personalitat, que són la causa que el subjecte tingui necessitat de generar una imatge de si mateix determinada. 3. ASSOLIR LA IDENTITAT En l’adolescència, tenen lloc diversos fets d’una gran importància per aconseguir la identitat. La majoria d’autors destaquen els de naturalesa psicobiològica: el canvi en el creixement i el desenvolupament de la maduresa sexual. Coincidint amb els canvis físics i biològics –però també en la nova forma de pensar – apareix un intens desig d’independència dels pares i de convertir-se en un individu emancipat. Segons Erikson (1971), els canvis en les demandes psicosocials, producte de les transformacions que informen de la condició d’adolescent, impliquen una època de crisi que s’ha de solucionar durant l’adolescència tardana i que consisteix en aconseguir la identitat del jo. Aquest és també el principal argument de l’etapa, enfocat des de la perspectiva de les tasques del desenvolupament . Des d’aquesta perspectiva psicosocial, complementària a la d’Erikson, la identitat consistiria en arribar a assumir una sèrie de rols que desenvolupen les persones. 3.1 Les tasques de desenvolupament El que la societat demanda i els individus necessiten pel seu desenvolupament psicosocial constitueix el que s’anomena tasques del desenvolupament. Aquestes tasques són els coneixements, actituds, funcions i habilitats que els individus han d’adquirir en determinats moments de la seva vida mitjançant la maduració física, l’esforç personal i les expectatives socials. El domini de les tasques en cada etapa dóna un ajustament, una preparació per abordar tasques posteriors mes dificultoses i una major maduresa; en canvi, el fracàs per dominar les tasques produeix desaprovació social, ansietat i incapacitat per funcionar com una persona madura. asouto4 – Unybook Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com Havighurst descrigué vuit tasques psicosocials importants que en un desenvolupament adient havien de ser aconseguides durant l’adolescència 1.
2.
3.
4.
5.
Acceptar el físic propi i usar el cos de manera efectiva en l’esport, la feina, etc. Aconseguir la independència emocional dels pares i altres adults Aconseguir un rol social-sexual masculí o femení. Formar relacions noves i més madures amb companys de la mateixa edat i d’ambdós sexes Desitjar i abastar una conducta socialment responsable: l’adolescent ha d’arribar a assumir responsabilitats en assumptes socials i comunitaris, sensibles a les injustícies i desigualtats socials, així com als problemes que els envolten. 6. Adquirir un conjunt de valors i un sentit ètic que guiï la conducta 7. Preparar-se professionalment 8. Preparar-se pel matrimoni i la vida familiar És relativament normal a la nostra època que l’adolescent i el jove trobin dificultats per acomplir les tasques del desenvolupament pròpies de l’edat. La incertesa, la manca de fites i la indefinició són propis d‘èpoques en què manca el treball i és difícil independitzar-se dels pares per constituir la pròpia família. (figura 1) 3.2. La identitat en la proposta evolutiva d’Erikson Erikson (1971) concep l’adolescència com una etapa de conflicte (crisi) entre l’aconseguiment de la identitat i la identitat difusa (no aconseguida). En aquesta etapa cal que es doni un profund treball de síntesi de les activitats del jo (per mantenir certa identitat) que permeti superar la difusió que comporta enfrontar-se a demandes d’intimitat física (sexual o no), a l’elecció professional, etc. Per Erikson, la identitat s’aconsegueix al llarg d’un procés de continuïtat que vincula passat, present i futur. La identitat constituiria una integració dels impulsos bàsics de l’individu amb les seves dots i les seves oportunitats. La identitat és a la vegada única i compartida. L’autoimatge en relació al rol i l’estatus es comparteixen amb altres ocupants del mateix rol i altres membres del grup. Algunes persones comparteixen una identitat grupal i donen poca importància a la pròpia individualitat (en els soldats es potencia la identitat grupal a expenses de la identitat personal). D’alguna manera, en l’adolescència, aquesta identitat social precedeix la identitat personal. Quan comença l’etapa adolescent, el subjecte posseeix alguns trets personals, però no és independent a nivell físic, mental ni afectiu. La identitat infantil no és complerta perquè l’infant es troba fos en el si de la seva família. Els adolescents d’ambdós sexes miren de desferse de la seva identitat familiar i la canvien per la del grup de companys, que és una identitat compartida que els proporciona un nou estatus social (caps rapats, hippies, etc.). Segons la teoria psicosocial d’Erikson, el desenvolupament al llarg de la vida es caracteritza per una sèrie d’importants canvis que es poden organitzar en vuit etapes. A cada etapa, una conjunció de canvis causa una crisi en la personalitat en desenvolupament. Les crisis es poden superar de forma positiva i produir un grau superior d’integració de la personalitat, o de forma negativa. En aquest asouto4 – Unybook Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com cas, encara que el desenvolupament no s’atura la persona presentarà un menor grau d’integració de la seva personalitat en el futur. La crisi d’identitat és la que correspon a l’edat adolescent. En l’adolescència s’ha d’aconseguir un ‘sentiment d’identitat’ que Erikson descriu com un sentiment de similitud amb si mateix (selfsameness) i de continuïtat existencial. En la definició com a persona hi ha en joc dues qüestions fonamentals: a) el canvi que representa estar centrat en un procés que porta finalment a aconseguir (o no) la identitat, i b) el devenir d’una personalitat que continua sent essencialment la mateixa. Segons Erikson, el sentiment conscient de tenir una identitat personal es fonamenta en dues observacions simultànies: la percepció de ser el mateix i de ser continu en el temps i l’espai, i la percepció de que els altres reconeixen aquesta similitud i aquesta continuïtat. Per tant, la identitat és intrínseca i extrínseca, es fonamenta en la percepció dirigida cap a un mateix i dirigida cap als altres. D’altra banda, aconseguir la identitat comporta que l’activitat del subjecte és conscient i dirigida a tenir en compte simultàniament, les característiques del si mateix i les circumstàncies actuals; la identitat psicosocial també implica un subjecte que sent la necessitat d’assumir compromisos lligats a la realitat que li és pròpia i la disposició a seguir els camins relatius a projectes de futur. Segons Bosma, el concepte d’identitat sorgeix en el moment en què el subjecte posa davant per davant els processos individuals i socials: d’una banda té un sentiment d’individualitat (persona única) i d’altra té un sentiment de relació (connectivitat) o d’estar lligat al context social i de ser reconegut per ell. Per això, la identitat s’ha descrit com un equilibri entre la individualitat i la relació. Erikson creu que un sentiment d‘identitat òptim es percebut simplement com una impressió de benestar psicosocial. Els seus concomitants més evidents són el sentiment d’estar bé amb el propi cos, el sentiment de saber "cap a on és va" i la certesa interna que ser reconegut i tingut en compte per aquells que considerem figures importants de la nostra vida. 3.3 Procés de resolució de la crisi d’identitat Marcia adopta la idea d’Erikson en el que fa referència al fet que la identitat es dóna per aconseguida quan l’adolescent s’ha compromès amb els models del rol d’adult i en les possibilitats de comportament que li ofereix la seva societat. Aquests compromisos afecten diferents aspectes: educació, professió, religió, política, relacions interpersonals i relacions íntimes. Les decisions tenen en compte els desitjos, les fites, la posició a la societat, i la direcció que els propis adolescents volen donar a la seva vida. Si al final de l’adolescència no s’han establert aquests compromisos, la crisi no s’ha resolt i la persona es troba en un estat de difusió d’identitat. Segons Marcia es poden donar diverses sortides a la crisi d’identitat de l’adolescència que s’estableixen en base a haver explorat diverses possibilitats i d’haver assumit determinats compromisos. L’exploració es refereix a un període d’implicació en el que s’ha d’escollir entre alternatives significatives per al propi subjecte i el compromís es refereix a sentir-se implicat personalment en l’elecció realitzada. asouto4 – Unybook Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com Marcia adverteix que no estem davant una proposta evolutiva en estadis en la que aquests estats han d’aparèixer necessàriament en un ordre determinat, o que per assolir la identitat sigui imprescindible passar per totes les ‘formes provisionals d’identitat’ descrites. ü Cap al final de l’adolescència seria més habitual trobar-nos davant d’un estatus d’identitat realitzada en la que s’ha fet una elecció de compromisos després de passar per un període d’exploració d’eleccions personals. ü Al llarg de l’adolescència pot donar-se un estatus d’identitat provinent de forts compromisos suggerits o imposats pels pares, sense que el jove passi per cap període d’exploració, que s’anomena identitat prematura. En aquesta forma d’identitat, la crisi no arriba a presentar-se o ha estat resolta prematurament. ü De vegades, després de passar o no el període de crisi amb exploració de diferents alternatives, no s’ha produït el compromís ni s’ha solucionat la crisi, per la qual cosa el subjecte es troba en un estat de difusió d’identitat. Aquesta situació és més preocupant com major és la persona. ü En determinats moments l‘adolescent resta durant un període més llarg de temps en el procés de resolució de la crisi d’identitat, en el que normalment es dedica a explorar les sortides que precedeixen els compromisos terminals o està finalitzant el període de preparació necessari per assumir determinats rols professionals. En aquest cas, el subjecte presenta una situació de moratòria que suposa allargar el temps de resolució de la identitat. La importància dels compromisos assumits en diferents àmbits és fonamental per la identitat personal, ja que la persona es coneix a si mateixa i és coneguda pels altres a partir dels compromisos socials i del grau d’implicació assolits. La feina d’exploració d’alternatives significatives també és un indicador de la tasca d’integració que efectua el jo per aconseguir el sentiment d’identitat. Se suposa que l’obertura a alternatives diferents que impliquen més exploració i experimentació indiquen solidesa de la identitat provisional, i que aquesta forma d’actuar, producte d’una incertesa normal, està en una línia de consolidació. La identitat és per Marcia una estructura del jo que es construeix en funció de les decisions psicosocials de l’adolescent en el curs del seu desenvolupament: "la internalització dels processos de regulació del jo". S’han reconegut alguns límits del model teòric del desenvolupament de la identitat. Coleman va posar en evidència que existeixen diferents compromisos que s’han d’assumir i de l’ordre en què es van solucionant els diferents problemes que es presenten. Matteson parlà de ‘crisi d’identitat multifàsica’, per referir-se a una qüestió similar. Així tenim que primer s’han de solucionar els temes de la identitat en relació amb el canvis corporals, i posteriorment els relatius a, per exemple, la ideologia. 3.4. Components de la identitat Algunes escales utilitzades per avaluar el desenvolupament dels aspectes relacionats amb la identitat ens presenten les que podríem considerar les principals dimensions que agrupen les diverses manifestacions. Així tenim, per exemple, l’escala E.T.E.S. que, recollint propostes prèvies, defineix cinc subescales o dimensions. asouto4 – Unybook Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com ü ü ü ü ü Identitat emocional: es refereix al control de les emocions i la impulsivitat. Identitat social: es refereix a les interaccions amb els altres i al sentiment de ser reconegut socialment. Identitat escolar: es refereix a les representacions, comportaments i assoliments en l’àmbit escolar. Identitat física: es refereix a l’aparença corporal, les aptituds físiques o esportives. Identitat futura o projectiva: es refereix a les actituds, aptituds, comportaments, valors, etc. que se suposen associats a la condició d’adult des del punt de vista d’un/a adolescent. Els components de la identitat s’estableixen seguint un ordre (Dellas i Gernigan,). Primer s’aconsegueix la identitat dels trets físics i sexuals, al principi els adolescents es preocupen pel seu cos, la seva imatge i la seva identitat sexual. Posteriorment, s’estableixen gradualment els temes de l’elecció vocacional, els valors morals i les ideologies (Logan, 1983). El desenvolupament cognitiu (formal) té una gran influència en la consecució de tots aquests elements de la identitat personal perquè permet pensar diferents alternatives alhora i sistemàticament. L’adolescent s’ocupa de les ideologies polítiques i religioses cap al final de l’etapa, però la resolució d’aquestes qüestions poden ocupar anys universitaris i part de la vida adulta. Paral·lelament a tot això, l’adolescent s’ocupa també de la identitat social. En aquest sentit s’expressa Coleman, quan considera que l’adolescent se’n surt prou bé de la quantitat de reptes que suposa aquesta etapa, perquè aborda una qüestió en cada moment. Segons Marcia, els diferents estatus es troben relacionats amb determinats tipus de personalitat. La identitat prematura es correspon amb les persones més autoritàries i amb les que presenten una major discrepància entre el si mateix i el si ideal. Les persones amb identitat precària o recentment formada tendeixen a sobreactuar, són excessivament curosos en la vestimenta i l’aspecte extern. Les persones que estan en una fase de difusió joica es troben allunyades de la realitat, ja que no presenten una imatge clara d’elles mateixes. Finalment, les persones que han aconseguit una identitat positiva serien menys vulnerables a la informació desfavorable sobre elles mateixes 4. La identitat sexual i de gènere La identitat sexual es refereix al reconeixement en si mateix de les característiques físiques i biològiques que defineixen la condició d’home o dona. La identitat de gènere és d’origen cultural i consisteix en un sentiment d’ajustament als estàndards de comportaments masculins i femenins que funcionen en una societat determinada. La identitat en general, i la identitat de gènere en particular, comencen a generar-se en la infància. En la primera infància, el nens i nenes desenvolupen gradualment la sensació de ser independents dels altres; posteriorment, a l’edat preescolar, comencen a sentir-se física i psicològicament diferents, s’adonen de les diferències anatòmiques entre nens i nenes i adopten algunes formes de comportament segons el gènere (jugar a nines o cotxes, etc.). Posteriorment, s’associen determinats rols a cada sexe. Als conceptes d’home i dona, als sexes masculí i femení, s’associen un conjunt de comportaments cada cop més precisos, fins que a l’adolescència es produeix una intensificació del gènere, que es refereix al fet que els adolescents clarament entre el que constitueix la masculinitat i la feminitat. Respecte la identitat sexual, distingir-se de l’altre sexe és una capacitat que s’aconsegueix durant la primera part de la segona infància. Els nens i les nenes de parvulari ja són competents en aquest sentit. Quan arriba l’adolescència, els canvis puberals generen diferències més explícites i es desperten tendències instintives de tipus sexual (heterosexual, bisexual i homosexual). Les causes que desencadenen l’homosexualitat són probablement diverses. la psicoanàlisi veu l’homosexualitat com el resultat d’una relació inadequada en el marc familiar que fa que el nen o la nena s’identifiquin amb el pare del sexe contrari. Les teories de l’aprenentatge social, en canvi, defensen que l’homosexualitat s’aprèn a partir de les asouto4 – Unybook Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com experiències. Experiències positives amb persones del mateix sexe combinades amb d’altres negatives amb persones de l’altre sexe poden estar en la base de la inclinació homosexual. En l’actualitat cap de les diferents propostes s’accepta com a explicació de la pràctica homosexual. La identitat de gènere, per tractar-se d’un concepte social, podria fer pensar que representa un major problema d’assumpció per part de l’adolescent. Les dades no recolzen aquesta conclusió. El sexe del nadó dóna lloc a expectatives i conductes diferenciades en els pares. Per tant, des de l’inici es dóna una diferència en l’actitud, les expectatives i la forma de tractar els fills en funció del sexe, que es consolida al llarg dels anys. Quan s’arriba a l’adolescència existeix una història personal associada al gènere força important que fa que no es produeixi un daltabaix tan gran com podrien fer pensar els nombrosos canvis físics i fisiològics. Darrerament s’han suavitzat les diferències tan marcades que tradicionalment s’havien associat a ambdós sexes i els rols que cadascun havia de desenvolupar. El concepte d’androgínia s’aplica a l’individu que és capaç d’incorporar a la seva personalitat una mescla de trets considerats en d’altres èpoques exclusivament característics de la masculinitat o la feminitat. Aquests individus són més capaços d’adoptar la conducta que pugui ser més adient segons el moment o la situació, en comptes d’actuar sempre guiats per formes exclusivament masculines o femenines 5. Identitat laboral La identitat també recull idees i expectatives de futur. L’adolescent a d’ enfrontar-se a la tasca de decidir sobre el futur professional. (Figura 2) Etapes de la vida professional (Super) 1. Etapa de creixement (del naixement als 16 anys). Els nens i nenes practiquen jocs de diverses activitats. Comencen a tenir interès en temes que poden influenciar la seva decisió professional futura. 2. Etapa d’exploració (dels 17 als 24-30 anys). Els adolescents comencen a explorar i a reaccionar a les seves necessitats, interessos, capacitats, valors i oportunitats. Realitzen les primeres eleccions vocacionals temptatives. Al final de l’etapa s’ha identificat la carrera apropiada i s’ha començat a treballar en ella. Dins d’aquesta etapa es diferencien tres períodes: ü Fantasia: el que agradaria com a professió no té relació amb la realitat ü Ajustament entre les capacitats de la persona per realitzar determinats treballs i la consegüent elecció ü Finalment, el treball s’enfoca com un aspecte més de la construcció de valors, mitjançant el qual s’aconsegueixen uns determinats objectius personals. 3. Etapa d’establiment (dels 25-31 als 44 anys). Establiment en una posició permanent en el camp escollit per l’adult treballador, especialment en la segona part de l’etapa. Anys de major creativitat i satisfacció amb la feina. 5. Etapa del manteniment (dels 45 als 64). Època d’esforç per mantenir l’estatus i el prestigi aconseguit en l’etapa prèvia. 6. Etapa de declinació (des de 65). Declivi que afecta al món laboral. La naturalesa de la tasca a desenvolupar s’ha d’adaptar a les minvades capacitats del treballador. Depenent de les professions, el treballador no pot seguir en actiu. La jubilació acostuma a ser l’estatus més habitual en aquesta darrera etapa laboral. Nota: En una època de renovació tecnològica, en què es produeix una forta crisi del món laboral, les edats i les vocacions són menys precises que en els anys cinquanta quan van ser proposades (les edats estan ajustades al nostre context social). asouto4 – Unybook Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com 6. La construcció d’un sistema de valors Els valors són estructures de creences i actituds vinculades a objectes, situacions i fites que serveixen de guia normativa a l’acció, prestant-li una relativa estabilitat i continuïtat inclús sota circumstàncies canviants. El sistema de valors és un element fonamental de la personalitat. L’adolescència és l’edat en què la persona s’implica fortament en l’adopció de valors, ja que son part important de la identitat personal. Segons Regnier, en el context de noves relacions del subjecte amb si mateix, els altres i el món, els valors constitueixen pols d’organització de la identitat: el subjecte afirma el que és a partir del que creu i el que desitja. L’essència d’un valor és que s’ha escollit lliurement. La capacitat de raonament aplicat als fets socials i el judici moral també és fonamental en la construcció d’aquest sistema. En aquesta etapa de la vida es produeix una revisió profunda del context social. Factors que integren el sistema de valors ü Solidaritat: l’individu se sent lligat als altres i responsable de la seva situació Els següents valors formen part d’aquesta estructura: cooperació internacional, dignitat humana, igualtat, justícia social, pau, respecte de la moral (o respecte a lleis de caràcter universal), generositat, tolerància, vocació de servei. ü Seguretat: adequació a regles que mantenen l’equilibri social i la pròpia existència: reflexivitat, lògica, formarse a si mateix, eficàcia, educació, honestedat, estabilitat social i autoprotecció. ü Aconseguiment. Les fites idealitzades sobrepassen el propi individu. L’autorealització s’aconsegueix recorrent un camí per arribar a posseir certes mancances; en aquest trajecte personal el subjecte posa en joc els valors propis de la societat a la que pertany. Aquest factor aglutina els següents valors: coneixença de si mateix, progrés personal, relacions de poder-autoritat, via apassionant, realització personal, ambició, audàcia, determinació, ser guanyador. ü Hedonisme. És un àmbit que sobrepassa l’esfera estricta de la recerca de plaer per referir-se a l’aconseguiment de satisfacció. Naturalment, l’adolescent associa a l’obtenció de plaer certs elements de benestar material. Aquest factor aglutina els següents valors: amor, suport personal, plaer sense preocupació, vida sense necessitats peremptòries, vida social activa, comprensió, tendresa i polidesa. En funció dels valors assumits pels adolescents, s’han proposat diferents tipologies. Havighurst parla de tres grans tipus d’adolescents: Vanguardistes. Que funcionen com animadors i promotors del cavi social o cultural. Marginals. Que se situen fora de la corrent social dominant, amb una orientació contracultural. Pragmàtics. Que s’orienten cap a la pràctica, la tecnocràcia i la integració a la societat mitjançant l’assumpció de valors com la responsabilitat, la productivitat, l’aconseguiment, l’amistat i la família. asouto4 – Unybook Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com Quadre 10. Valoració i preferències dels joves sobre qüestions que fan referència al sistema de valors –entre parèntesi figuren els percentatges– asouto4 – Unybook Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com ...