Apunts (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 1º curso
Asignatura Historia Antigua
Año del apunte 2014
Páginas 51
Fecha de subida 09/10/2014
Descargas 10
Subido por

Vista previa del texto

SEGON TRIMESTRE HISTORIA ANTIGA 1 –GRÈCIA 1.1 LA TEORIA MINOICO MICÈNICA (2600 - 1100) Hi havia un equívoc historicogràfic fonamentat per winkelmen, que va establir que Grècia començava al s.VIII a partir de l’art. Assimilava l’esplendor de l’art en un context d’esplendor política i militar. A l’època prèvia, una època menys lluïda, l’anomena etapa arcaica, que és l’etapa formativa de Grècia. I a l’època posterior el troba un art massa carregat i l’anomena època hel·lenística. Per tant, per ell, hi havia informació de Grècia, de la seva esplendor i la seva decadència, gràcies a l’art.
Aquesta teoria es va trencar quan Heinrich Shilemann va descobrir Troia. Si bé els grecs començaven el s.VIII amb els primers jocs olímpics (766 aC), hi ha una societat precedent que són els aqueus. Shliemann va tenir la gran sort el 1871 de trobar les restes de la ciutat de Troia. Amb aquest descobriment es veu com tot el que es deia sobre la guerra de Troia era veritat. Encoratjat, va excavar Micenes i va trobar 16 tombes reials intactes, demostrant així que el famós Agamèmnon va existir. Evans va excavar a Creta i va descobrir el palau de Cnosos, el palau del rei Minos. Però es va creure que aquell descobriment no era grec, sinó que provenia del món Minoic.
El continent grec comunica amb tota una sèrie d’illes amb una originalitat pròpia més properes al món minoic que al món micènic. D’aquí va sortir la cultura ciclàdica. El que estava clar era que al món aqueu de la Mediterrània hi havia una Koiné (una comunitat cultural), formada sobretot per tres grans grups: - El món minoic a l’illa de Creta amb el palau de Cnosos.
- El regne de Micenes en el continent grec.
- El tercer món que fa de pont entre Minos i Micenes, que és l’anomenat món Ciclàdic.
Per tant, tot i la barreja, hi havia una comunitat cultural i també una comunitat política.
(Pàgina 80 DC) El problema fou dirimir quina va ser la cultura influent, quina venia abans i quina tenia la primacia. Evans va dir que Micenes no era res més que una implantació dels minoics en el continent. Aquestes idees d’Evans varen ser considerades les correctes gràcies al descobriment de la cronologia. Per tant el món Minoic té una prioritat temporal en els 1 palaus, escriptura i els mites que s’estableixen primer que en el món de Micenes. Pel que fa als palaus a Creta, se’n troben molts entre 1900-1600 aC. En aquesta fase no hi ha ciutats, la població viu dintre dels palaus. No tenen muralles (cosa que fa pensar que hi havia una certa pau a l’illa). Són palaus d’influència oriental perquè la seva cultura és una cultura oriental, molt influenciats pel món i l’art egipcis, per Xipre i també pel pròxim Orient. Això demostra, com Micenes va estar en contacte amb els Minoics i com, posteriorment varen copiar els seus palaus (palaus de Finos i Micenes), aplicant alguns canvis; li varen posar muralles (porta dels lleons de Micenes, per ex.). Per tant la connexió entre els móns minoic i micènic és evident, i aquest últim es dedica a copiar i adaptar.
1.1.1 L’ESCRIPTURA: A la Grècia continental només es troba l’estil lineal B (1450-1200 aC). En canvi a Creta, l’escriptura té una evolució molt més marcada. La primera escriptura a Grècia són els jeroglífics (2000-1650 aC). L’escriptura arribaria multiforme, sense cap forma homogeneïtzada i cada palau tindria la seva forma d’escriptura. Posteriorment hi apareix l’homogeneïtzació de l’escriptura a l’illa amb el lineal A (1750-1450), que no s’ha pogut transcriure, però se sap que és sil·làbic.
Finalment va aparèixer el lineal B, que si s’ha pogut transcriure (el va desxifrar Michael Ventris, després de la segona guerra mundial) i que també és sil·làbic. El disc de Fest, és un disc d’un pam, gravat per les dues cares, amb una cronologia no concreta (1850-1650 aC) i tot i que encara està per desxifrar, se sap que és jeroglífic.
Es creu que té una funcionalitat religiosa per la cura amb que està fet.
El lineal A i el B, comparteixen el mateix abecedari, però no el mateix lèxic ni la mateixa gramàtica. Mentre que el lineal A és exclusiu de Creta i és el més antic, el B apareix tan a Creta com al continent grec. Ventris va descobrir com aquest lineal B era un grec molt primitiu, i si el micènic ja era grec, els famosos aqueus ja eren grecs. Per tant la història de Grècia ha de néixer molt abans que amb el Wilkenmen.
1.1.2 ELS MITES: Estan tots ells ambientats a Creta. El mite del laberint (Dedal i Icar) el mite de Teseu i el minotaure, el mite de Zeus i la teogonia (Cronos devorant els seus fills, Goya)... El mite del minotaure és el més interessant de tots perquè ens explica una fase en la que Creta, el minotaure, domina el continent. (Pàg 82 DC). És un indicador de la dominació cultural i comercial dels minoics respecte els micènics.
Però posteriorment Teseu mata el minotaure (Micenes ocupa Creta). Per tant també 2 ens explica una etapa de la història. En els mites hi ha una primera fase cretenca i una segona fase continental.
La introducció minoica al continent va venir de la mà del comerç. D’aquí, que els micènics adoptaren els palaus i l’escriptura (que l’adaptaren a la seva llengua, el lineal B). Un cop adaptada la cultura cretenca a Micenes, l’esperit bel·licós dels micènics va portar a la invasió de Creta per aquests. Varen convertir l’illa en un regne, una província dominada des de la ciutat d’Agnosos. S’aboliren el poder dels palaus i es convertiren en el món minoico-micènic. “Tots som grecs”.
1.1.3 LA SOCIETAT: La societat micènica és una societat jerarquitzada i piramidal.
Destaca la militarització, són un poble militar (com els hitites, que són de la mateixa època). El rei, per tant, és sobretot un rei militar, un general. Sempre es parla de l’honor, del botí. El que no se sap és si les monarquies gregues estaven subordinades al gran rei de Micenes. La militarització és patent als palaus, recoberts de muralles i portes falses. Per tant el món micènic és un món que viu amb la guerra i per la guerra.
Els micènics eren més rudimentaris en les seves armes i proteccions, que amb les presentades a la pel·lícula de Troia. Utilitzaven cascos fets d’os, escuts de pell... Una altre característica és el carro, als reis els agradava ser representats fent la guerra i tots els herois arriben a la guerra amb el carro, que tot i ser un element per envestir, a la ilíada se’ns presenta com un taxi, que transporta a l’heroi o rei fins al camp de batalla i llavors aquest lluita en peu. (Això és un absurd, és ahistòric).
Hi ha una pluralitat d’estats (Pylos, Argos, Sparta, Athens...). Hi ha regnes que només són importants en època micènica, que en època arcaica cauran en desgràcia. A nivell estatal hi ha un rei ‘wa-na-ka’ (rei amb funcions civils i religioses...). La reialesa quan mort, es enterrada amb màscares d’or, fet que fa pensar que són de gran importància i s’han de respectar. Les tabletes també parlen d’un tal ‘Ra-wa-ke-ta’ que és el canceller reial. A nivell regional hi ha el ‘Ko-re-te’ que és el funcionari local, i el ‘poro-ko-re-te’ que és l’ajudant del ‘ko-re-te’. A nivell municipal hi ha el ‘qa-si-re-we’ que és l’alcalde, i el ‘Ke-ro-si-car’, que és el consell d’ancians. (Amb l’enfrontament de Micenes, a l’època arcaica l’estructura municipal serà l’única que sobreviurà i l’alcalde passarà a ser el rei).
3 El món micènic és un món de comerciants. Hi ha una àmplia massa d’artesans. També sabem que la dona està plenament integrada a la vida econòmica. Treballava a les fàbriques tèxtils... i també hi havia presència de dones en l’esclavitud.
1.1.4 LA RELIGIÓ: Em descobert els noms del sacerdot i la sacerdotessa, que s’assimilen al llenguatge grec. ‘Ijereu’ = ‘Ιερύς’, Ijereja = ‘Ιερειδ’. Apareixen els primers déus del panteó. Per tant coneixem que hi havia una classe sacerdotal i que els sacerdots principals s’assimilaven a alguns déus del panteó primari com Poseidó.
També hi havia sacerdots menors que s’encarregaven de l’encens i altres que s’encarregaven del botxí (sacrificar animals). Hi ha una seriositat en aquesta cultura que és conscient que s’han de fer rituals concrets en els moments més importants o específics. Això ens deixa, però, un dubte important. No s’han trobat restes de temples i a la ilíada, només en una ocasió, es diu que la mare de Paris vagi al temple d’Atenes.
Per tant, es creu que les ofrenes es feien als boscos, a la platja... no hi ha temples perquè no en calen. El temple apareixerà molt més tard, en època arcaica (s.VIII aC) i tindrà la següent estructura, una sala de la divinitat amb columnes, que ja en època micènica es coneixia com el ‘mègaron’, que és trobava als palaus i que era el tron del rei. Però posteriorment, es convertiran en temples religiosos.
1.1.5 L’ECONOMIA: (Pàgina 85 DC), als palaus micènics es va donar gran importància a l’emmagatzematge, on guardaven productes agrícoles (cereals, olives, vi...), productes ramaders ( teixits...), als productes artesanals (carros, mobles de fusta, ceràmica, armes ...). El text dóna una gran importància als teixits, que són un dels puntals dins l’economia micènica. Els productes que provenien del comerç com els materials preciosos (or, plata, bronze...) i altres productes més exòtics com les figues i les mangranes de Síria, etc. s’intercanviaven per teixits. També a partir de l’arqueologia, coneixem que els grecs eren grans productors d’oli i de ceràmica. Però l’economia sobretot es recolza en els teixits. Varen passar a la història com a venedors de teixits i com a excel·lents fonedors de metalls, ja que l’orfebreria grega era molt bona. Pel que fa a les rutes comercials, són importants (Anatòlia, Egipte, Mittani i Mesopotàmia). Aquestes eren les rutes principals dels minoics i després els micènics les varen adoptar i ampliar.
1.1.6 LA FI DELS PALAUS MICÈNICS: Al voltant del 1200 aC. La societat micènica s’enfonsa i entra en una etapa d’obscuritat històrica, en la qual, durant uns 4 segles, deixa d’utilitzar-se l’escriptura. Aquesta desaparició del món micènic podria estar relacionada amb la desestabilització general que pateix el Mediterrani Oriental a finals del segon mil·lenni amb els atacs dels ‘pobles del mar’. En qualsevol cas, el caràcter protogrec de la societat micènica ens obliga a establir una clara continuïtat entre les comunitats egees del segon mil·lenni i la Grècia arcaica i clàssica del primer mil·lenni aC.
1.2 L’ÈPOCA FOSCA (1100 – S.VIII) La seva cronologia va des del 1230 aC fins el 776 aC. És una època sense grans escultures ni sense art. Només hi ha ceràmiques, amb figures geomètriques. No hi ha fonts històriques contemporànies, en l’època fosca es perd la capacitat d’escriure. Es segueix parlant grec micènic però ja ningú l’escriu en lineal B. Hauran d’esperar fins el 750, quan arribi l’escriptura lineal. (Pàgina 80 DC).
1.2.1 L’ESCRIPTURA: Hi ha una absència total d’escriptura perquè s’ha perdut l’habilitat d’escriure. Si no hi ha una economia centralitzada, i el palau s’ha enfonsat, perquè necessitaven l’escriptura? Quan al s. VIII apareix-hi un món nou i necessitin registrar-ho, aplicaran l’ús de l’alfabet copiat dels fenicis. Les úniques fonts d’aquest període provenen d’autors posteriors aquest. Homer i Hesíode. Mentre que Homer és l’autor dels nobles i el seu to serà victoriós i èpic, Hesíode ens parla del món pobre, del món popular i el seu to serà angoixant.
- Homer: És un personatge del tot desconegut, que no se sap ni si va existir. És un poeta i es creia que era cec (d’aquí que les seves escultures no tinguin pupil·les).
Natural de la illa de Quios, va escriure dues obres d’immensa importància: La ilíada: Consta de 1500 versos. Sempre s’ha dit que parla sobre la guerra de Troia, però no és veritat (Pàgina 89 DC), no s’hi explica “lo del cavall”. Se’ns explica un any molt concret quan Aquil·les està enfurismat a la tenda per la ofensa del rei i els Aqueus van patint derrotes dels troians per la falta del seu millor soldat La Odissea: Ens explica l’any de viatge i els nou anys de captiveri d’Odisseu pel retorn a casa. Té 12000 versos. (Pàgina 90 DC).
Aquestes dues obres són molt importants per la formació del mite identitari grec.
Per això es va unificar sota un mateix autor, tot i que les dues són molt diferents pel que fa a l’estil artístic i lèxic. L’obra es va començar a recitar durant temps 5 contemporanis a la guerra de Troia, és a dir, es formula 500 anys abans de que s’escrigui i per tant hi ha un gran nombre d’elements modificats. Per tant Homer seria més un editor que un creador, ja que tan sols retalla, reformula, poleix i escriu.
(Pàgina 107 DC) = Trobem en les obres, elements micènics com les muralles i els Mègaron. També la reina teixint llana, el rei bevent vi (banquetejant). I elements d’actualització que no s’haurien donat en l’època fosca com el consell, l’àgora, el temple... coses que no existien, però que s’havien de posar ja que interessava que es veiés el consell i perquè no es podia concebre una ciutat sense àgora ni temple.
Hi va haver una guerra de Troia tal i com es presenta a la Ilíada, resultat de les banyes de Menelau? Lo més probable és que no. L’explicació mítica prové del judici de Paris, la ira de les deesses i el rapte d’Hel·lena... Però l’arqueologia ens diu que la guerra es produí pels aranzels. Micenes tenia importants relacions comercials amb el mar Negre i Troia es trobava als Dardanels (a l’obertura del mar) en una situació molt bona. Però per entrar a Troia es cobraven uns peatges (ho sabem pels munts de ceràmiques que hi trobem a la zona). Per tant, la guerra prové pels aranzels tan alts que els cobrava Troia. Per tant es va maquillar la història per que fos més heroica. Pel que fa al mite del cavall de Troia, prové que el cavall era una arma de guerra.
Sinó tinguéssim la ilíada, no entendríem el pas de la teocràcia micènica cap a la oligarquia aristocràtica. La piràmide social en època micènica, segons la organització gentilícia fou: Rei – Tribu – Fratries – Famílies. El rei és el cap d’una de les tribus. D’aquí el consell de nobles (cada noble és el cap d’una tribu). Al rei se’l designa per una qüestió de religió i no perquè sigui necessari. És un poder molt teòric, ja que el veritable poder es troba al consell dels ancians (‘gerúsia’) que té el poder de deliberar, té el poder judicial i té el poder militar. El rei és qui firma les lleis, però no té la iniciativa, perquè aquesta es troba a la gerúsia. El rei és un vot més dels 30/40 vots de la gerúsia. També hi havia una altre assemblea del poble, que no tenia poder ni per derogar les lleis de la gerúsia, ni discutir-les, tan sols votar-les xiulant i picant de mans. En època minoica hi havia reis que dominaven amplis territoris i això li atorgava poder en front a les nobleses municipals. Però en època micènica, aquest ampli poder s’acaba. Ja no té unes capacitats econòmiques superiors a la dels altres nobles. Els reis s’han reduït a la màxima expressió i han de pactar amb els nobles. A més, la reialesa perd els elements legitimadors divins.
6 Això també es veu en la Odissea, on l’exemple més clar és veu en la part en que els pretendents de la reina Penelope i la incapacitat d’un rei per imposar-se. Es veu la prepotència dels nobles que estan xuclant les riqueses del rei quan es fora i Penelope no hi pot fer res. Telemarc s’intenta imposar dient que ell és el legítim rei, però els nobles se li enriuen i li diuen “Si bé es tradició que hi hagi un rei a Ítaca, no sempre ha de ser així”.
El poble també hi apareix, tot i que de manera molt secundària a la ilíada i a la Odissea. En grec el poble es deia ‘demos’. Aquest nom agrupava tot el que no era aristocràcia. La major part d’aquest poble eren els ciutadans lliures. Per tant els esclaus en quedaven fora. La major part d’aquests ciutadans estaven dintre un clan i per tant estaven lligats a un patró, un noble. Els nobles varen explotar els seus camperols i dependents, que tenien una vida dura. Tenien drets com assistir a l’assemblea popular, i obligacions com servir sempre que fos necessari a l’exèrcit.
Fora de la ciutat hi havia els ‘Thetes’ (els esclaus). Són gent que normalment treballaven a jornal per un senyor, que els protegia a canvi d’un treball. Els esclaus no tenien ni drets ni deures. Dintre dels ciutadans hi havia els que eren lliures del tot, sense formar part de cap clan o submissió a un noble i per tant tenien plena llibertat de moviments. Aquests eren els Demiürgs, que eren especialistes amb coneixements tècnics.
- Hesíode: En la seva obra, es centra a parlar molt més del poble. Hesíode es coneix que va existir, i tot i no formar part de la noblesa, va rebre una rica educació.
Destaquen dues obres seves: ‘Erga Kai Enerai’ (Els treballs i els dies): És una obra que va escriure per fer veure al seu germà com portar una vida digne. També critica a la noblesa que és corrupte. Ens és interessant per veure la ideologia del camperolat, i fou important pel missatge que li dóna al seu germà Perses, que la base de l’economia és ‘l’oikoç’ (la casa, la família. Amb una dona estalviadora, uns esclaus que mengin poc i uns fills que ajudin a llaurar la terra). Aquesta és per ell, la base de la prosperitat. Per tant, critica la manera en que el seu germà ha arribat a la fama per una via corrupte, i diu que la fama s’aconsegueix per tres bandes: El treball de la terra, la pietat en vers els déus i la bona relació amb els veïns.
‘Theogonía’ (teogonia): (Pàgina 98 DC) És una genealogia dels déus, de les seves relacions i afiliacions. Parla de com amb Zeus arriba l’ordre en el cosmos, i el que 7 ha de fer l’home és respectar aquest ordre de Zeus. Per fer canviar la societat posa exemples o mites de com Zeus va castigar amb crueltat per trencar aquest ordre que ell havia impartit (mite de Ptolomeu, mite de Pandora, mite de les races...).
Aquests mites serveixen per ensenyar als homes com els déus mai es deixen vèncer.
El món homèric és el jo, i en canvi el món d’Hesíode és la polis, la bona relació amb els veïns...Hesíode no és antinobilià, pensa que el poble algun dia ha de governar.
Però ho ha de fer amb justícia i no s’ha de deixar subornar.
1.2.2 OLÍMPIA: Els primers jocs olímpics apareixen l’any 776 aC. I no són els únics. També hi ha els jocs pítics i els jocs ístmics. Els jocs olímpics tenen un origen funerari. Cada vegada que moria un rei o un noble príncep, es feien els jocs atlètics per competir qui honorava el difunt. Els jocs es donen a Olímpia per la mort de l’heroi/noble Pelops, rei del Peloponesos. Cada quatre anys es fan els jocs per honorar aquest heroi. Aquest any fou tant important que els grecs ho dataran tot a partir de la data en que es varen jugar els primers jocs olímpics.
La ideologia dels jocs, però, va anar variant al llarg del temps. En època Micèmica es competia per un premi (cavalls, calderes...). En canvi en època olímpica, es competia per virtut, pel plaer de la competició (només guanyaven una corona) i perquè el nom del guanyador passés a l’eternitat (el guanyador de la cursa a peu, passava a donar nom a aquelles olimpíades, i així passava a la història).
A les olimpíades, només podien competir grecs, i dintre dels grecs, la classe aristocràtica perquè commemoraven als herois i només podien ser homes, no dones. A més, durant el temps de la consecució dels jocs, s’havien de parar totes les guerres.
Al s.IV dC, en època romana, els jocs no representaven ni molt menys, tot el que havien representat en el seu moment amb els grecs. L’any 393 dC, Teodosi I els va abolir.
1.3 ÈPOCA ARCAICA (S.VIII – S.V) Les dates cronològiques en que es dóna inici a l’època arcaica, són unes dates molt convencionals. Uns diuen que es va donar inici el 750 aproximadament, coincidint amb l’aparició de l’alfabet grec. Altres manuals, copsen la data el 766, coincidint amb les primeres olimpíades. El que si que es coneix, és que és un període molt extens i molt 8 prolífer, així que ens centrarem a parlar sobretot de les principals polis gregues, Atenes i Esparta.
Pel que fa al mapa de Grècia, estava dividida per regions. Però Grècia no és una suma de regions, és una suma de polis. La idea de regió és geogràfica, però no és ètnica ni nacional com la polis. Una polis és una comunitat independent i autogovernada. Una agrupació que decideix tenir un sistema de govern propi. És un conjunt social constituït sobre un territori, provist d’un hàbitat central, que són les seus de les institucions polítiques i en la qual, si més on teòricament, tots els ciutadans tenen els mateixos drets (isonomia). La isonomia, pels grecs era fonamental. ‘iso’ = llei. Per tant, la polis és un concepte abstracte (lo que veiem d’Atenes no és una polis, són les seves restes arquitectòniques. Materialment, una polis es divideix per un ‘Asti’, que és el nucli urbà rodejat per una muralla i ‘hora’ que són els territoris que l’envolten. Dins l’asti hi ha una ‘àgora’ que és la plaça principal i una ‘Necròpolis’ que és un espai militar fortificat.
Sinó trobem la reunió de tots aquests elements materials, no podem parlar de polis.
Podem parlar de ciutat, però mai de ciutat estat.
La primera polis data de l’època fosca. Ja Homer ens documenta l’existència de la polis (Pàgina 107 DC). Ens parla de la importància de la vida a les polis. Pel que fa a Aristòtil i a Plató, ja parlaven de la ‘politúa’, és a dir, la vida a les polis. També ens parlaven de polítics i apolítics (que viuen en polis o no), “l’home és un zoon politicon” (l’home és un esser destinat a la vida en les polis). Diuen que abans d’una polis, l’home passa per dues associacions humanes: 1) ‘Oikós’ és la casa, la família i en aquest Oikós mana el pare i cap de família. 2) ‘Chome’, és la unió de tots els Oikós (sinecisme) per formar un poblat. Aquest poblat tindrà un rei, per tant, tots els ‘patters’ de família hauran de renunciar al seu poder per centrar-lo en un rei comú. Finalment 3) La reunió de poblats significa la creació de les polis, on el poder, és el teixit social que ha creat aquesta agrupació, que no serà regnada per un únic rei, sinó per un teixit social dipositari del poder.
La polis ve condicionada per quatre elements:  Mode d’aparició o producció agrícola i la noció del territori: No hi ha un mode d’agricultura potent, sinó que hi ha sobretot ramaderia. Però quan apareixen els poblats, apareix l’agricultura, per a poder abastir d’aliment a tota la població. El problema de 9 l’agricultura, és que fa que sigui necessari delimitar el territori i dir per on passen les fronteres.
 Aparició d’un santuari extraurbà: Els primers espais físics per realitzar culte als déus foren uns temples de fusta. Durant el mont micènic ja hi havia el megaron que representava la divinitat del rei i els arcaics l’elevaven com a temple. Per tant, utilitzant aquest Megaron, tenim temples d’època arcaica. Posteriorment, els temples es comencen a fer amb pedra. Es fossilitza en pedra el que abans havia estat en fusta, i un element així, ha de ser per força, un element de comunitat. Per tant la presència d’aquests temples, és un exemple de que s’ha creat una polis, perquè s’ha hagut de decidir-ne l’emplaçament, pagar el sou als constructors... El fet de tenir el temple a la ‘hora’ i en un emplaçament elevat, fa que la població sàpiga a què li deu tot. Per tant és un element de cohesió de camp-ciutat.
 Reforma militar: En època micènica, la guerra normalment no és res que pertanyi a la comunitat. Es centrava en l’honor i era merament individualista i egoista. Però amb la polis, com hi ha en joc terres comunals, la guerra passa a ser col·lectiva i amb fins polítics. Passa a haver armaments hoplítics, és a dir, iguals per tots els soldats d’un mateix exèrcit (uniformes): Escut rodó, llança de dos metres, gamberes (per protegir-se les cames), casc, espasa... L’escut fa més d’un metre de diàmetre i és de fusta i bronze, per tant, és molt pesat, impossible de ser utilitzat per un cos a cos individual. Però com ara són guerres hoplítiques, l’armament està pensat per lluitar en conjunt. L’escut només tapava una meitat, i l’altre meitat era tapada per un altre soldat amb la seva meitat de l’escut sobrant, i així consecutivament. És per això que es posaven en files per cobrir-se uns amb els altres. La primera filera és la més important i la 2a,3a,4a... són de recolzament. Armament militar = falange hoplítica. És la millor expressió d’aquesta isonomia, per fer la guerra necessites l’ajut del col·lectiu.
 El paper de l’heroi fundador: El sinecisme és un procés d’intel·ligència humana , però conforme passi el temps, es crea el mite de l’heroi fundador per legitimar aquest sinecisme (Fa referència, en el cas grec, a un procés històric per el qual una sèrie de grups o poblacions abans separades s’ajunten formant una ciutat-estat per una major protecció). Aquests herois fundadors, són herois mata-monstres, d’època mítica. Com per exemple Teseu amb el Minotaure a Atenes (Pàgina 106 DC). En canvi, en el món colonial, l’heroi fundador és un personatge real = oikistes, que té un poder organitzatiu, (tria el lloc i el perímetre que vol col·locar la ciutat). És el general d’un comandant 10 militar i finalment, custodia els objectes sagrats. Quan mori, es farà un espai dintre la colònia, que servirà de tomba i on adoraran a l’heroi fundador.
1.3.1 LA CRISI DINS LA POLIS, LA ‘STÀSIS’: Les ‘stàsis’ anaven provocades per les tensions i condicionades per: - Crisis socials: Està dividida en crisi al camp (per culpa del sistema d’herències acaba sense tenir territoris per cultivar i necessiten préstecs. Però en temps de males collites, en que el camperol no pot pagar els deutes, acabarà caient a la servitud) i la crisi a la ciutat (És l’èxode camperol a la ciutat que no ha trobat feina i deambula per la ciutat creant malestar social (precarietat econòmica). També hi havia la crisis a l’aristocràcia quan les magistratures tenien el vet en el govern.
Però els únics que viuen be en temps de ‘stàsis’ són els ‘eupàters’ (aristòcrates amb descendència noble. Aristòcrates de sang. Amb això, es volen separar de la nova aristocràcia, la dels nous rics. Per tant la ‘stàsis’ ve donada per tots aquests aspectes: Una minoria no treballa i té una vida d’oci gràcies a les rendes del camp, mentre que una majoria, o bé està malvivint o bé viu be, però desitja un poder que no pot tenir.
Els eupàtrides controlen el poder polític, però també el poder militar i el poder econòmic. En aquest món dominat pels eupàtrides, hi ha molta gent insatisfeta i a aquesta tensió social, s’hi va sumar una greu crisis econòmica. Grècia no és terra gens fèrtil, i els eupàtrides varen veure que era més barat importar blat i cereal de les colònies. Per tant, deixen de cultivar blat i cereal per passar a cultivar vinya i olivera.
Però els agricultors, per cultivar vinya i olivera necessiten un cert lapse de temps d’impàs perquè creixin els ceps i han de demanar préstecs, fet que va provocar la ruïna del camperolat. (Més llenya per la ‘stàsis’).
La nova aristocràcia burgesa, va reclamar que la llei passés a ser escrita i també un model polític de caire més populista. Per fer sentir la seva veu, varen utilitzar el poble per tenir més suport de masses. Es va anomenar un legislador, que obtenia la suma dels poders. Els magistrats reunien a un legislador que en un cert temps intenta posar pau i redactar un codi de lleis escrit. Si això no funciona, s’acaba amb el règim anterior i s’inicia una tirania (que a Grècia fou un model legítim) Aquetes noves formes de govern, sovint venien donades per actes violents, revolucions... (Pàgina 108 DC). Per imposar la tirania, es necessita el recolzament del poble, i el tirà, per sobreviure, haurà de mostrar polítiques populars: repartir la terra dels eupàtrides pels 11 camperols, apostar pel comerç i generar treball pels desempleats (constructors de vaixells, navegants...). La tirania, però sempre té dues fases: Una primera fase moderada perquè es pugui instaurar (apostant per polítiques populars...). Però conforme passi el temps i la tirania es passi de pares a fills, es converteix en una tirania més despòtica, que decep al poble. Normalment, doncs, el que farà el poble serà deposar el tirà o be matar-lo. Rares vegades una tirania dura més de tres generacions.
Durant l’època Arcaica, a Grècia hi va haver quatre formes de poder: - La monarquia tribal (Argos i Esparta) - Oligarquia aristocràtica, eupàtrides / plutocràtica, comerciants (Milet i Samos) - Legisladors (Soló = Atenes, Licurg = Esparta) - Tirans (Pisistrat d’Atenes i cipèlids de Corint).
“Aquest tema de la ‘stàsis’ és important, alguna pregunta caurà” Carles Buenacasa.
1.3.2 LA COLONITZACIÓ DEL MÓN GREC: En època fosca hi ha un intens fenomen colonitzador, però no en tenim cap documentació, és una colonització silenciosa. Durant època Micènica, només trobem grecs a la península grega. Però durant època arcaica s.VIII aC, trobem tabletes de dialectes grecs a la península d’Anatòlia (Dialecte eòlic), a les illes del mig (dialecte jònic) i a les illes del sud, Creta... (Dialecte dòric). Aquesta manera de colonitzar la costa de l’Àsia menor, fou primer posar un mercat estacional (un ‘emporiae’) i posteriorment, un cop aquest ‘emporiae’ ha demostrat ser fructífer, es substituït per una ‘apoikia’, és a dir, una ciutat plusmar, on s’instal·laven homes per tenir relacions amb les nadius, indígens, i així formar una 2a generació grega. Aquest procediment en època fosca, serà el utilitzat posteriorment. Els grecs, no buscaven formar un imperi militar. Les colònies varen ser independents, autònomes i autosuficients, només varen tindre relacions comercials amb les metròpolis. A més, la colònia no seria mai producte d’un fet privat, sinó que es fundaven per decisions de les polis. La primera expansió que van fer els grec es dirigia cap al Mar Negre. Aquesta ruta ja la feien servir els micènics, on el Mar Negre, segons els mites, era una espècie de regió beneïda pels déus. Aquesta primera expansió fou el motiu pel qual es va fer la guerra amb Troia. Posteriorment, varen veure que per Orient no es podrien expandir massa per culpa dels competidors que hi havia, com Xipre, els Fenicis i els Egipcis. Per tant, els grecs, es varen veure 12 obligats a colonitzar el Mediterrani Occidental i Central. La primera colònia situada al centre del Mediterrani fou Piteusa (750) situada a la frontera amb els etruscos a l’actual Nàpols, Siracusa (734) a l’actual Sicília i Gireusa (630) al nord d’Àfrica, just en l’espai que hi havia entre Egipcis i Cartaginesos. Estaven colonitzant zones sense control. El 600 varen fundar Marsilia, i des de Marsella varen fundar Emporion (550) en un intent de dotar Marsella d’una ruta comercial pròpia.
Amb les colonitzacions es va fundar la Magna Grècia, que a nivell econòmic era molt més rica que la Grècia continental. Gràcies a aquestes colònies, es va afavorir a la posterior conquesta romana. Aquesta globalització cultural, es pot dir que és el millor legat que ens han deixat els grecs.
Pel que fa als productes que obtenien els grecs, varen ser sobretot materials de gran preu. Metalls (estany, coure i ferro), or i plata de Tràcia, Adriàtic i Occident. Els cereals de Sicília i el Mar Negre. I altres productes com el sabó, ivori, esclaus...
Grècia exportava sobretot ceràmica de qualitat, un material que els hi era econòmic, però que en canvi tenia un gran valor per la decoració grega. A més, també exportaven productes manufacturats de metalls a més de l’oli i el vi grecs. Per tant, Grècia obtenia productes de gran valor a canvi d’exportar productes exòtics, però rampoines en el fons.
1.4 L’ÈPOCA CLÀSSICA (S.V – S.IV) És un tema molt ampli, i per tant, ens centrarem en dues polis només: Esparta, la qual està generalment relacionada amb els lluitadors, i Atenes, la qual està generalment relacionada amb els filòsofs.
1.4.1 ESPARTA: La polis d’Esparta va néixer en època Arcaica. En època fosca, tot i que Esparta encara no existia, ja hi havia un nucli preexistent que es deia Amicles.
Quan cauen els palaus Micènics, cau Amicles i la zona d’Esparta, la Lacònia, va ser invaida pels dòrics, que aprofitant el buit de poder que hi havia al Peloponès, s’hi van instal·lar i van propiciar un sinecisme dels diferents poblats. Aquests pobles es van unir i van propiciar una nova ciutat, Esparta. Tenien un doble poder, dos reis, els Agíades i els Euripòntides. Aquesta doble corona s’explica per la història d’un nen que va tenir bessons (Pàgina 114, Herodot d’Alicarnàs DC). L’altre característica de l’estat espartà fou l’expansionisme militar, això s’explica per les guerres Micèniques: 13 1a guerra micènica (757-738 aC) invasió dels micènics i dels aqueus (Lacònia), Esparta es va quedar amb les seves terres i va esclavitzar la seva població. 2a guerra micènica (684 – 668aC), així com a la primera guerra micènica, Esparta havia tingut l’ajuda de les altres polis dòriques, en aquesta segona guerra estava sola i la guerra es feu més dura. Això va passar perquè els dòrics s’havien adonat que amb aquest sistema d’invasió i producció, Esparta s’estava fent cada cop més invencible. Però tot i això, la segona guerra micènica també la va guanyar Esparta, i es va adonar de que estava sola i s’havia d’espavilar sola. És per això que Esparta va apostar molt per la militarització de la polis (“ciutadania hoplítica” = ciutadania militar), cada ciutadà espartà era un soldat i això va donar potència militar a la polis. Varen crear una lliga pròpia i varen obligar a totes les ciutats del Peloponès a entrar-hi. Va ser una lliga que no demanava impostos, simplement demanava homes. Però en aquesta lliga manava Esparta que s’havia tornat molt egoista i només lluitava en les guerres que li pertanyien. Si la guerra no li tocava de prop, Esparta no lluitava en guerres que no fossin seves, com per exemple les guerres Mèdiques, que afectaven a tots els grecs però que no hi varen voler participar.
L’heroi fundador d’Esparta fou Licurg. No sabem si va existir o no, però va ser el fundador i legitimador de la constitució espartana ‘gran retra’. Els espartans el van nomenar com el seu legislador (Pàgina 113 DC).
La població estava organitzada en tres tribus. El poder estava en el rei i els òrgans de govern que eren la Gerusia , un consell de 30 ancians que havien de tenir més de 60 anys i que proposaven lleis. Aquestes lleis, eren votades a l’‘Apel·la’, que era una assemblea popular, on el poble botava xiulant o picant de mans i peus si estava d’acord amb les lleis o no, però “si el poble es torçava, es podia desligitimar”.
A més, cadasqun dels ‘Obis’, és a dir, districtes d’Esparta que estaven governats pels Èfors, que van ser 5 alcaldes dels 5 districtes, durant la seva regència en la 2a guerra micènica, es van convertir en 5 magistrats. Varen ser presentats davant de la Gerusia i legitimats per l’Apel·la. I s’encarregaven del compliment de la llei i dels afers exteriors. El poder dels Èfors era superior i mentre que els reis s’havien d’aixecar en signe de respecte quan els Èfors entraven a la sala, no ho havien de fer aquests, quan passava a la inversa i eren els reis els qui entraven.
Pel que fa a la seva organització social, Esparta estava dividida pels ‘Homoioi’ (=els iguals), que eren tots els ciutadans d’Esparta, que tots havien de ser a la força soldats, 14 i per tant tots eren iguals. Fora dels ciutadans, només es podia ser ‘Ilotes’, que eren els esclaus rurals i procedien sobretot de Missènia. O podien ser ‘periecs’, que eren estrangers, però no esclaus i feien d’artesans, construïen l’armament... Tots els ciutadans espartans eren considerats segons si valia la pena en invertir en ells o no, és a dir, ja quan naixien, si tenien alguna malformació física o mental, eren llançats per l’Apotetes (un turó d’Esparta). Si naixien sans, en canvi, ja se’ls atribuïa uns lots de terra estatals (mai privats), que augmentarien per mèrits militars. Aquestes terres serien l’ús de fruit de la família. Eliminant el concepte de propietat, s’eliminava l’excedent comercialitzable i per tant s’eliminava la riquesa i la estratificació social (Pàgina 115 DC). Si naixien nenes era pitjor, perquè tan sols servien per ser bones mares, i si en algun moment hi havia masses nenes, i per tant un excedent de nenes, hi havia massa boques per alimentar i per tant eren aniquilades a l’atzar per reequilibrar la població. Un crim contra un ciutadà espartà, o la retirada en la guerra, comportava una retirada de la ciutadania, una retirada de les terres i per tant passaven a ser habitants de segona, amb una vida molt pobre. Però aquesta manera de fer de la societat, va provocar una disminució enorme de la demografia, fet que explica que els espartans aplicaven amb duresa les lleis de la covardia. 500 aC = 9000 habitants, 480 aC = 8000 habitants, 371aC =2000 habitants, 242aC = 700 habitants. “regressa rere el teu escut o sobre ell” és el lema que citaven les dones quan el marit anava a la guerra.
Els nens, de ben petits eren entrenats pel combat. Durant els set primers anys de vida (0 als 7 anys), els nens tenien una educació maternal. Durant dels 7 als 12 anys, els nens eren separats de les mares i començaven l’educació militar. El primer pas consistia en l’eliminació per l’amor que els nens poguessin sentir pel pare o la mare, a canvi de l’amor per l’estat (que li havia donat tot, les terres...) i l’amor pels companys.
El nen, aprèn tot allò necessari per la guerra. S’educava la fam, perquè a la guerra es passa fam. S’ensenyava a robar, però es castigava el nen si se’l atrapava robant. Se’ls vestia molt pobrament perquè aprenguessin a passar fred, ja que a la guerra es passa fred. Se’ls castigava molt durament perquè a la guerra poguessin superar les tortures...
Dels 12 als 20 anys, eren entrenats físicament. Els ensenyaven a portar l’armament militar (el pesat escut), a usar l’espasa amb habilitat... Quan feien vint anys se’ls donava la ciutadania, però només se’ls permetia casar als 30 anys (perquè casar-se als vint pot provocar l’ardor sexual o la passió amorosa i fallar en el camp de batalla). Tot i això, s’afavoria a l’adulteri i a la unió entre els millors homes i les millors dones. Al 15 cap de 40 anys de guerra, quan el soldat en tenia 60, els ciutadans es jubilaven i passaven a ser els ancians.
A les nenes, en canvi, se les entrenava físicament per a poder tenir fills i no morir en el part. Als tretze anys (quan generalment ja havia arribat la primera menstruació), les casaven i havien de tenir fills.
Els ilotes (esclaus) s’encarregaven del camp i la producció d’aliments pels ciutadans.
Ells rebien una ració molt petita per collar-los i que passessin gana. Els Perics, eren els artesans i manufacturaven l’armament i també feien aliments, oli de les olives...
Hi havia dues importants cerimònies. La ‘sissítia’ que consistia en sopar conjuntament per afavorir la comunicació. I una segona, que consistia a triar els millors soldats, i fer-los amagar durant el dia, així demostraven que podien ser invisibles en camps de l’enemic, i durant la nit, havien de matar a quants ilotes podien, així demostraven la fidelitat al govern i de pas acollonien als esclaus. D’aquests soldats, sortirien els famosos 300 que eren la guàrdia perfecta.
1.4.2 ATENES: Es va convertir en una polis en dos passos: Va haver-hi dos sinecismes. El primer va ser Cècrops, que va unificar Làtica en 12 centres de poder o polis, i el segon sinecisme fou el de Plutarc, que va reunir les dotze polis en una, Atenes. Això es coneix gràcies als mites. Quan parlem de la polis d’Atenes, parlem de la polis de Làtica. La ciutat d’Atenes és una ciutat bastant antiga, d’època micènica, però no era gaire important (a la ilíada, apareix de forma molt discreta). El seu nom delata que és una ciutat d’època micènica, perquè les ciutats micèniques tenien noms de déus, i per tant Atenes té el nom de la deessa Atenea. El nom d’Atenes, vol dir sorgit de l’element del Déu, i té molt a veure amb el mite de la ciutat (lluita d’Atenea amb Poseidó pel patronat d’Atenes). Els pobles del mar no van destruir la ciutat d’Atenes, i per això se’n conserva la Necròpolis i el temple d’Atenea.
Un cop superada l’època micènica i ben entrats en època fosca, es van substituir els poders teocèntrics que tenia la ciutat, per un poder d’oligarquia aristocràtica. Es van fer unes magistratures, ‘arconts’ i eren vitalícies, és a dir, de per vida. Al principi només hi havia tres: - ‘Arcont basileus’: És el poder que hereta el poder del rei, té el poder religiós.
- ‘Arcont polemarc’: Té el poder militar, decideix si anar a la guerra o no.
16 - ‘Arcont epònim’: És el poder més important, i les dates es faran segons els canvis d’aquest arcont. Té el poder executiu.
L’arcont epònim, però, tenia massa poder i posteriorment es varen fer 6 arconts més que treien el poder legislatiu al poder epònim. Però només hi havia 9 magistratures, i no representaven tota l’aristocràcia, per tant, van evolucionar cap a magistratures decennals i més tard, cap a magistratures anuals.
A més de les magistratures, hi havia unes assemblees d’ancians i notables, conegudes com l’‘Areòpag’. Estava format per exarconts i es situaven sobre el turó d’Ares, d’aquí el seu nom ‘Areòpag’ (l’Assemblea d’Ares). Les seves funcions varen ser les següents: - Supressió dels magistrats.
- Aprovar i proposar lleis.
- Eren la màxima instància judicial.
Per tant, el sistema institucional, es dividia en 9 arconats que estaven al servei de l’areòpag. I finalment, hi havia una ‘eclesia’, que constituïa l’òrgan popular. Era una assemblea on només es votaven les lleis xiulant i aplaudint, i els areopagites decidien què fer segons qui feia més soroll (evidentment era molt manipulable). L’eclesia per tant, tenia uns poders molt limitats i per això Atenes era una organització clànica.
Fins ara, a Atenes passa el mateix que amb Esparta. Magistratures + 2 assemblees.
Però a partir d’aquí, Atenes comença una evolució transcendent que Esparta no va tenir. El primer motiu de la ‘stàsis’ (la crisis) va venir per disputes polítiques. Les famílies aristocràtiques volien arribar al poder, i només hi havia 9 magistratures a l’any. La pugna per arribar al poder, fou el motiu de la ‘stàsis’. Un segon motiu de la ‘stàsis’, va ser el vet als nous rics, la burgesia, que també volien arribar a les magistratures. El tercer motiu de la ‘stàsis’ va venir donat per la crisi econòmica de la pagesia. Per sobreviure a la ‘stàsis’, varen haver diferents intents d’arribar al poder.
1- La conjura de Cicló (630 aC). Cicló fou un gran vencedor dels jocs Olímpics que es va fer famós i l’envoltava una aura de glamour. Aprofitant aquesta posició, va intentar pujar al poder de forma tirànica, però no va quallar per la falta de suport popular.
2- La legislació de Dracó (624 aC). Va posar les lleis d’Atenes per escrit. És un legislador posat per la noblesa, i va calmar la ‘stàsis’.
17 3- La constitució de Soló (592 aC). Va canviar la forma de poder. Va canviar el mode d’accedir a l’arconat, en funció dels ingressos es podia accedir o no. La riquesa es mesurava en medimnes de blat (1 medimne = 52,53 Kg). Per tant deixava que els nous rics poguessin arribar-hi. Es van crear 4 classes segons la riquesa.
- Pentakosiomedimmoi: Nom que vol dir “aquells que cobren 500 medimnes”. Era la classe que posseïa més de 500 medimnes de blat (500 md = 26.265 Kg) - Hippeis: Nom que vol dir, “aquell que pot tenir un cavall”. Era la classe que posseïa entre 300 i 500 medimnes de blat (15759-26265 Kg).
- Zeugites: Posseïa entre 200 i 300 medimnes (10506- 15759 Kg).
- Thetes: Posseïa menys de 200 medimnes (menys de 10506 Kg).
Només les tres primeres classes podien accedir a les magistratures.
Després, Soló, va crear una nova assemblea que separava l’areòpag, la Bulé. Els qui tenien dret d’anar a la Bulé, eren els buleuteris i les lleis derivades de la bulé, eren les butlles. La bulé estava formada per 400 membres, tots ells de les dues classes superiors.
Per tant Soló, amb les seves mesures, ha democratitzat el poder. Però això és una fal·làcia perquè qui realment governava continuaven sent els més rics. El poble, només va sortir guanyant quan Soló va abolir la esclavitud per deutes. Però això no millora la situació de la pagesia, sinó que millora la solució. I així arribarem a l’últim intent per superar la ‘stàsis’. Soló només havia millorat la situació dels rics, però no la dels pobres, i això va provocar el seu exili. Quan Soló va marxar d’Atenes, les seves reformes varen caure.
Llavors, Pisístre, mitjançant trucs i manipulacions, va arribar a la tirania fins a tres vegades. El 1r cop (561-560 aC), i el 2n (559-556). La tercera vegada, va decidir arribar al poder d’una forma més seria i va entrar a Atenes amb un exèrcit, iniciant així, 20 anys de tirania de Pisistre (545-528 aC). Si va aguantar tant, fou perquè es va centrar en arreglar els problemes dels pobres i això li va aportar un gran suport popular. Quan va morir, la tirania va subsistir en els seus dos fills, Hípies i Hiparc, fins el 511 aC. Van fer reformes de caire molt popular i antiarisocràtic, van exiliar a molts aristòcrates, van requisar-ne les seves terres i les van oferir al camperolat...
L’existència d’un exèrcit privat i la incentivació de l’artesanat quan mancaven terres, va propiciar que el poder aguantés. L’artesania va produir a Atenes un gran excedent que va propiciar molt el comerç (fet que canviarà la mentalitat econòmica d’Atenes, 18 que substituirà l’agricultura pel comerç). Es va millorar la tecnologia, es varen crear vaixells de trirrens...
La Làtica, tenia tres zones molt diferenciades: l’‘Asti’ (on es troba Atenes, estava molt centrada en el comerç). La ‘paràlia’, (que es troba a la zona costera, estava centrada en l’aristocràcia i dedicada a l’agricultura). La zona ‘Mesogea’ (Zona interior, rocosa i muntanyosa, estava dedicada a la ramaderia). Aquestes són les tres associacions aristocràtiques que dominaven la bulé. Això va propiciar pactes entre l’Asti i la ‘paràlia’, i la conseqüent marginació de la ‘Mesogea’. Pisistre, va canviar això i va crear una nova assemblea, la ‘Heliea’, i va canviar la legitimació dels magistrats que passaven a ser per sorteig. Qualsevol podia accedir a la Bulé o a la Heliea per sorteig.
A més, a la Bulé es van fer 10 tribus de 50 persones triades per sorteig. La Heliea, són 10 tribus de 600 jutges. Si et tocava, havies de ser jutge d’Atenes. L’eclesia, va recuperar el seu poder fàctic, podia votar a l’ostracisme que desterrava als tirans durant deu anys d’Atenes, i el poble podia parlar per primer cop.
Pel que fa a la reforma militar, va haver-hi una oposició de Grècia cap Atenes. Esparta va atacar Atenes per l’Oest, Beòcia va atacar pel Nord i Calcis per l’Est (506 aC).
Atenes, per això va vèncer la coalició i això va convertir a Temístocles com un heroi.
1.4.3 LES GUERRES MÈDIQUES: Va enfrontar a les dues grans potències que hi havia en el món. Els perses havien globalitzat Orient (Des de la India, fins al llevant, amb Egipte i part del Nord d’Àfrica). Per la seva banda, els grecs havien colonitzat part de l’Occident. Per això està considerada com una guerra mundial. Es varen anomenar guerres mèdiques, perquè varen lluitar contra els Medes i els Perses, però els grecs només coneixien la part meda. La primera guerra Mèdica (491-490 aC) va ser una batalla guanyada per Atenes, i la segona (481-478 aC) ja va ser una guerra, guanyada pels grecs també.
Perquè va haver la primera guerra mèdica? Els Perses havien conquerit el sud del llevant Sirio-Palestí (on Grècia tenia grans colònies). Llavors, els grecs van propiciar que les seves colònies s’aixequessin contra els perses (guerra de Lagònia). Aquesta guerra va ser guanyada pels Perses, governats per Darios I, i van aprofitar la situació per lluitar contra les principals ciutats gregues que havien propiciat la revolta.
Mentrestant a Atenes, va pujar a l’arconat Crístenes (493 aC) i va fer una política de 19 revisora de la defensa d’Atenes, va fortificar el Pireu i va fer construir una gran flota (pàgina 122 DC).
La primera guerra mèdica, més que una guerra és una exploració, els perses volien simplement donar una lliçó. La flota Persa va atacar Erètia la va destrossar, i posteriorment, guiats per un ex-tirà grec, varen desembarcar a la cala de Marató. Allà, varen arribar els atenesos i un exèrcit format per 10000 Atenesos, més 1000 soldats de Palatea, varen lluitar contra un exèrcit de 70000 perses. Val a dir que la majoria dels perses eren arquers, i els grecs, que tenien una capacitat organitzadora millor, varen saber contrarestar els poders perses impedint que els arquers poguessin disparar. Així, la guerra la varen guanyar els grecs, i els perses varen haver de fugir de Marató (490).
Diu Heròdot que varen morir uns 6500 perses per només 200 d’atenesos.
La victòria de Marató va donar moltes ales a Temístocles, que durant el període d’entreguerres va fer reformes al poder. Va fer un important traspàs de poders, l’arconat passava a no tenir res de poder i passaven a ser elegits per sorteig. Per contra, els seus poders varen passar a mans dels estrategs, i el poder militar dels estrategs als taxiarques. Això ho va fer, perquè el nomenament dels aronats, són anuals i irrelegibles, i en temps de guerra això els podia portar a la derrota. Els estrategs passaren a tenir el poder a Atenes, de la bulé i de l’eclesia. Les reformes de Temístocles culminaven així les de Crístenes. També va apostar fort per les barques de trirrems.
A Perses, Xerxes va heretar el tro del seu pare. Persa tenia totes les rutes comercials, la ruta de la seda, la d’Índia, la del Nil... però li faltava la de l’Egeu i volia monopolitzar totes les rutes. Xerxes va voler fer una guerra més seriosa que la del seu pare i a Grècia, varen veure amb por una possible invasió Persa. Per això, es va fer la lliga de Corint, que eren coalicions de polis per la defensa dels territoris grecs. També van haver moltes polis, però que es van posicionar a favor dels Perses.
La segona guerra mèdica va començar l’any 480 aC. L’exèrcit persa es va transportar de peu, i la flota els acompanyava pel mar amb l’armament i els queviures (eren naus de rebost). Xerxes va arribar a convocar, segons diu Herodot, 1700000 soldats + 1207 vaixells = 2617610 homes. (Una xifra un tant exagerada, “a Herodot se li han de treure zeros”). En realitat l’exèrcit arribaria als 100000 homes més o menys. Els Perses es varen instal·lar a les termopiles (Guerra de les Termòpiles – traïció d’Efialtes / Regressió del gruix de l’exèrcit / Lluita dels 300 de Leònides, i dels 700 20 tarsis). Un cop l’exèrcit grec es va arreplegar al sud amb la flota i els Perses tenien via lliure cap al sud. Temístocles va decidir evacuar la ciutat d’Atenes veient la imminent invasió Persa. Els Perses varen arrasar Atenes i aquí comença la tercera etapa de la guerra.
Grècia es trobava encapçalada a la badia de Salamina, i quan els Perses varen entrar a Salamina, la facilitat de maniobra de les barques trirrems i la complicitat del medi, va propiciar que els grecs eliminessin la flota persa. Sense la flota, l’exèrcit persa a peu era molt més vulnerable i va ser derrotat a la batalla de Palatea (Agost del 479 aC).
Allà va morir el general persa, Mardoni. Sense general, ni sense flota, l’exèrcit persa es va haver de retirar. Els grecs havien guanyat la guerra.
L’eufòria de la victòria va portar a preguntar-se què fer. La polis espartana considerava que la guerra havia estat per protecció. Per contra, Atenes considerava que s’havia d’aprofitar l’eufòria i alliberar els grecs de la costa de l’Egeu que estava en mans perses. Per tant Atenes va fundar el 478/477 aC, una nova coalició, una nova lliga per part d’Arístides. Estava formada per una àmplia part de les polis continentals, de les illes de l’Egeu i progressivament per la costa de l’egeu oriental. Tenien dos objectius: La defensa mútua i derrotar els Perses. Es reunien cada anys a Delfos.
1.4.3 EVOLUCIÓ D’ATENES DESPRÉS DE LES GUERRES MÈDIQUES: Mentrestant a Atenes, Temístocles va ser condemnat a l’exili per Ostracisme, i el govern es va dividir amb un partit aristocràtic (Arístides i Cimó) que volien retornar a les formes polítiques primitives i que Atenes passés a formar part d’Esparta, i un altre partit democràtic (Temístocles, Efialtes i Pèricles) que estava recolzat pel poble i que no coincidia en cap de les idees del partit aristocràtic, exceptuant la idea de continuar amb la lliga. Quan Temístocles va ser condemnat a l’exili, Cimó va pujar al poder, però la seva política tan a favor de l’aristocràcia el va portar a ser condemnat a l’ostracisme. Després de Cimé va pujar Efialtes que va tenir un poder efímer perquè va ser assassinat, i posteriorment va pujar Pèricles.
Amb Pèricles, arriba l’última etapa d’esplandor de la Grècia clàssica i d’Atenes. Va fer dues polítiques importants. 1) La mistofòria (dieta dels càrrecs polítics) i 2) La reestricció de la ciutadania. Volia tornar a prestigiar el fet de ser ciutadà d’Atenes.
Només es pot ser Atenenc si es té la mare i el pare atenencs. Pèricles, a més, va crear una espècie de colònies militars, les cleruquies, que es varen instal·lar a territoris dels 21 socis de la lliga. Això va servir a Atenes per aconseguir noves rutes comercials i per desfer-se de l’excedent de població (ressolució de la stàsis). A més, va fer d’Atenes, la gran capital de l’art, on si reunien artístes, filòsofs, comediants... A més, va reforçar amb muralles Atenes i va aconseguir la pau de Càlies (449 aC), que alliberava els territoris jonis de les mans dels perses. Però Pèricles, va realitzar polítiques arriscades com l’exploració a Egipte i la negació a la dissolució de la lliga, que va portar a la guerra del Peloponès. Per acabar, el trasllat de les riqueses de la lliga a Atenes (una de les causes de la guerra del Peloponès, va propiciar a la construcció del Partenó i de molts temples i escultures.
La grandiloqüència d’Atenes va enfurismar els membres de la lliga, i va propiciar la guerra mundial de Grècia; la guerra del Peloponès. La coneixem bé gràcies a dos autors. Tucídies, es pregunta el perquè de la guerra, assenyalant com a causa principal el imperialisme atenenc, i com a causes secundàries la pressió fiscal (que era els elevats impostos que Atenes feia pagar), la imposició de les democràcies i sobretot la competència amb Corint que cada cop estava més asfixiada fiscalment i va acudir a Esparta que per l’Oracle va acabar entrant a la guerra.
La guerra es va desenvolupar en tres fases destacades.
- Fins la mort de Pèricles (431-429 aC).
- Fins a la pau de Nícies (429-421 aC).
- Fins a la capitulació d’Atenes (421-404 aC) Alcibíades, que fou un gran orador i seductor del poble, però nul tant políticament com militarment, va anar a fer la guerra a Siracusa i la va perdre estrepitosament (415 aC). El 405 aC, hi va haver una gran victòria naval espartana a Egospòtams i finalment, un any després, Atenes capicula i desapareix com a potència política i econòmica. Tot i això, Atenes va continuar sent una ciutat important com a universitat, els millors artistes i pensadors del moment continuaren reunint-se a Atenes. Les conseqüències de la guerra per Atenes varen ser: - Enderrocar les muralles llargues.
- Lliurar totes les naus menys dotze.
- Permetre el retorn dels exiliats (que majoritàriament eren aristocràcia pro-espartana).
- Dissoldre la lliga eticodèlica i entrar a la lliga espartana.
22 - Esparta va haver de renunciar als territoris de l’Àsia menor que van caure sota mans perses, ja que la guerra havia estat finançada per or persa.
A nivell polític, va desaparèixer el règim democràtic (que només havia aguantat 100 anys) i es dóna pas a la tirania dels 30 tirans. Esparta, però va haver de renunciar als territoris de l’Àsia menor que van caure sota mans perses (La guerra entre Atenes i esparta es va lliurar amb l’or persa que finançava les tropes espartanes, i a canvi, Esparta va haver de cedir els territoris de l’Àsia menor com a recompensa).
Tebes va créixer tant políticament com militarment i va convertir-se en l’enemiga d’Esparta. Les guerres espartanes vs tebanes, varen debilitar molt Grècia, i dos dels estats perifèrics es van fer molt forts. Macedònia va unificar el món grec continental i Siracusa va unificar el món grec comercial.
1.5 L’ÈPOCA HELENÍSTICA (IV aC – I aC) (18-05-2011 – demanar apunts perquè vaig fer tard. 1. ¿? I 2. Expansionisme militar).
3. Enfortiment del rei: El rei Felip, va desenvolupar una sèrie d’estratègies per monopolitzar tots els poders en la seva figura. També el poder teocràtic (política de divinització de la monarquia). Els reis macedònics seran considerats reis.
4. Militarització de l’estat: Hi ha una potenciació de la falange macedònica i noves estratègies de guerra. Es fa un exèrcit professional i poderós que propicia les aspiracions del rei Felip.
Els macedonis es consideraven grecs, però Grècia havia traçat la frontera fora del territori macedoni. Els macedonis van decidir derrocar la tirania de la Tessàlia i com a gratitud, Felip es convertí en ‘Hegemon’ i com a cap de la lliga Tessàlica. Com a Hegemon de la lliga de Tessàlia, Felip ja pot intervenir en els afers dels grecs. Va crear una lliga militar, la lliga grega per atacar als perses. Va unificar a tot el món grec per a fer la guerra contra els perses. Aquesta guerra es reuneix a Corint el 337 aC. Felip s’havia assegurat dominar i liderar tota Grècia, però un any més tard, el 336 aC, fou assassinat a Egea. No sabem qui fou l’assassí, però hi havia molt interessats en fer-ho.
L’hereu de Felip fou Alexandre. En els primers anys de regnat, va haver de fer front a molts problemes (moltes revoltes Tebanes). Ja des del inici, s’havia fet creure que Alexandre era un déu i que havia estat fecundat per Zeus. Aquest aspecte és important, 23 perquè mai s’hauria atrevit a lluitar contra els perses de no haver-se cregut que estava emparat pels déus.
Alexandre també va heretar el liderat de la Tessàlia i després d’eradicar dues revoltes paganes, va accedir a fer la guerra. Va deixar com a regent de Macedònia a ------ i va anar a fer la guerra a Grècia.
El 334, va visitar Troia com a símbol del recordatori que ell és descendent d’Aquil·les.
La campanya d’Alexandre es va aconseguir de manera bastant ràpida i amb 3 victòries militars. El 334 aC- La campanya de Garnic, el 334 aC, també es va fer la campanya de Issos, i el 333 aC es va fer la campanya de Gugamela. Alexandre estava sorprès perquè amb només un exèrcit de 81000 homes estava avançant a passos agegantats. Amb la batalla de Garnic, els perses no se la van prendre seriosament i van intentar resistir amb un exèrcit de mercenaris poc preparats. Amb la victòria, Grècia va alliberar els pobles grecs de l’Àsia Menor (d’aquí li prové el sobrenom de l’alliberador).
Posteriorment va pujar fins a Gòrdion per tallar-ne el nus (La llegenda del nus gordià tracta d’un llaurador de Gòrdion (actual Anatòlia) anomenat Gordias, que portava els seus bous lligats al jou amb unes cordes nugades de manera tan complicada que era impossible deslligar-les. Aquest home va complir un auguri que promulgava el fet de que el futur rei de Frígia vindria per la Porta de l’Est acompanyat d'un corb que es posaria en el seu carro. Segons les tradicions, qui aconseguirà deslligar el nus gordià podria conquerir Orient). Quan va arribar el 334 aC a Issos, un destacament enorme els estava esperant. Alexandre va guanyar la guerra atacant directament als immortals on es trobava el rei. El rei persa, Darius III, veient el destacament grec, girà cua i va fugir.
L’exèrcit persa es va desfer i Alexandre va vèncer.
Posteriorment, Alexandre va entrar a Egipte, i va alliberar als pobles egipcis, que odiaven els perses, i varen rebre a Alexandre a alliberador. A Egipte es va reconèixer que ell era fill de Amon-Zeus i Alexandre, com a agraïment, es va coronar com a faraó a Karnak. Aquesta relació Alexandre-Egipte, va ser molt profitosa per la campanya.
Després de passar per Egipte, s’endinsà a Àsia i va topar amb un altre exèrcit a Gaugamela. Alexandre va tornar a atacar en cunya als immortals i Darius III va tornar a fugir. L’exèrcit girà en desbandada cap el rei, amb la diferència que aquesta vegada el van matar per covard i van instal·lar un altre sàtrapa. Alexandre tenia via lliure doncs per arribar a la India, on acabaria el seu periple.
24 Però un cop Alexandre ha vençut els perses, perquè no para i acaba amb la campanya? Doncs perquè la idea geopolítica d’Alexandre és la del mapa d’aleshores, que acabava a la India, i volia passar a la història com el monarca que havia aconseguit el món sencer.
Però un cop allà, els indis diuen que el món continua molt més cap enllà, i que encara toparien amb una altre cultura molt forta, la cultura xinesa (xin) llavors desconeguda.
Però la presa de Persèpolis havia significat la fi de la lliga grega, i l’exèrcit va perdre tots els efectius grecs que varen tornar. A Alexandre només li quedava un exèrcit macedoni, i hi va ajuntar mercenaris perses. L’arribada dels mercenaris va portar mala maror dins l’exèrcit, que després de passar per l’Indo Kush i lluitar contra els elefants a la India es va plantar, en contra de les aspiracions d’Alexandre.
Quan Alexandre va morir inesperadament l’any 323 aC, el vast imperi que havia aconseguit va passar a ser dominat pels diadocs. L’imperi doncs va estar dividit en tres territoris, el regne de Casandre que va regnar a Macedònia fins el 148 aC, Lisísmac, que va regnar a l’Àsia Menor, L’imperi Selèucida que va governar a Àsia fins el 64 aC i els Ptolemaics, que varen governar a Egipte i al nord de Àfrica. El millor llegat dels diàdocs és el intent de fusió i hel·lenització dels territoris asiàtics. El rei dels selèucides es va casar amb una dona oriental (exemple de la síntesis del món oriental i occidental).
Però aquest imperi selèucida era massa gran i complex, i ben aviat va començar a perdre territoris. Es va allunyar de l’Egeu per occident, i el regne dels parts i el regne recobactrià va ocupar territoris a Orient provocant la pèrdua de l’Indus. Tot i això, tant els recobactrians com els parts continuaven sent focus d’helenització dels territoris i per tant, la frontera entre Orient i Occident va continuar sent a l’Indus.
El regne grecobatcrià es va desintegrar donant pas al regne indogrec. La numismàtica, l’art, són exemples de lo hel·lenitzat que estava aquest regne. La seva capital estava a Ghandara.
El món hel·lenístic es caracteritza per una nova forma de govern. S’assumeixen els preceptes orientals de la monarquia autocràtica. El rei és l’estat, el sobirà de tots els ciutadans de l’imperi. S’aboleixen així, totes les assemblees. La monarquia és nacional i s’ha d’adaptar i versatilitzar a totes les cultures i religions del seu imperi multiètnic. El monarca era també la llei. Aquest monarca difon i fomenta una àmplia xarxa de teocratització de la seva figura. El monarca passa a ser la manifestació divina, és un esser semi diví. Les transicions en vida varen ser també més fàcils, en teoria, per l’associació de l’hereu en vida. Tant els selèucides com els tolemeus, van aplicar aquest 25 culte al monarca. A Macedònia encara hi va haver un rei a l’antiga usanza. Aquest culte de tipus reial rep el nom de evemerisme. Els déus són homes divinitzats per la reverència dels seus contemporanis.
En conclusió, el llegat més important del món hel·lenístic fou la Koiné cultural hel·lenística, és a dir, una unificació i globalització de la cultura hel·lenística. I aquest és el veritable mèrit de la gesta d’Alexandre Magne; unificar el món sota una mateixa cultura. Aquesta Koiné, vincularà la romanització, que no hagués estat possible, o hagués estat una gesta molt més lenta i difícil, sinó hagués estat per l’hel·lenització.
26 2 - ELS ETRUSCOS Els etruscos semblen grecs tan físicament com ideològicament. La idea del seu origen és diversa. Són indígens amb influència grega? Són estrangers que provenien de Grècia i es van instal·lar a la zona de la Toscana?... L’art etrusc està ple d’influències d’origen grec, la mitologia també és grega (imatges d’Apol·lo i Hèrcules). Per tant aquesta apropiació no sabem com va ser. (Pàgines 129-131 DC). Ja des d’antic, tenien el mateix problema. Els qui creien que provenien d’Orient es basaven en l’alfabet etrusc que era molt semblant al grec. També per l’estela de Lennes, una estela d’un etrusc provinent de Lennos. Però aquestes coses no impliquen el procés de colonització. L’altre gran teoria, que té més adeptes, es la que fa referència a l’origen autòcton etrusc. L’arqueologia dóna raó a la teoria autòctona. Però independentment dels orígens, els etruscs són importants perquè són una cultura itàlica.
En el s. XVII – XIII, ja era corrent que minoics i micènics estiguessin presents en els diversos territoris mediterranis. Varen fer mercats temporals, que tot i que no ens han deixat restes materials, van començar a deixar-nos un llegat cultural. A més, els pobles del mar, com els sardana i els shakalash, es varen instal·lar a Itàlia, i també els fenicis (s.XII). Els grecs, posteriorment es varen situar a la zona del Laci.
En el inici del mil·lenni, a Etruria va néixer una nova cultura, la cultura Vil·lanoviana (900-535 aC) que es caracteritza per tenir una nova cultura metal·lúrgica (tenien foneries i per això s’anomenaven l’illa dels fums). Va aparèixer la ceràmica aristocràtica, a imitació de la ceràmica grega (indicador d’una jerarquia social) i posteriorment, tot tipus de productes grecs, teixits, ivori... per tant, la cultura vil·lanoviana, esdevindria el germen del que sorgiria el món etrusc.
Els fenicis varen ocupar Sardenya i part de Còrsega, sempre, fent frontera amb els etruscos. Els grecs, van arribar un xic més tard i es van instal·lar a la zona del Laci. Per tant, la cultura Vil·lanoviana, era una cultura forta, que accedia al intercanvi comercial, però que en canvi, no permetia que s’instal·lessin en territori propi i els robessin les matèries primes.
Els fenicis van aportar al món etrusc la consciència comercial i el inici d’una jerarquia social liderada pels aristòcrates. També van aportar religió als etruscs i van acceptar a Melcart, que evolucionaria al déu Heràcles amb els grecs i a Hèrcules amb els romans.
27 Els grecs, provinents de l’illa de Eubea, varen fundar Cumes i es van expandir per la Campània. Després de la fundació de Cumes, els grecs varen iniciar una xarxa de colònies que va propiciar un fort comerç amb els vil·lanovians. Però quan es comercia, no només s’intercanvien materials, sinó també cultura i modes de viure. Per això, no és estrany que després de 1000 anys de contacte amb els grecs, les restes culturals etrusques ens semblin tan gregues.
Al s.VII, els etruscos es van estendre cap a la Campània, que era la zona més fèrtil de la península itàlica. Eren unes terres riquíssimes, i l’expansionisme etrusc es va fer envoltant l’expansionisme grec. Per tant, aquest contacte tan directe explicaria aquesta evolució de la cultura vil·lanoviana, que al s. VI aC, es convertiria en la cultura etrusca.
Els préstecs grecs als etruscs són: L’alfabet, el sincretisme religiós, les noves tècniques de construcció, la tecnologia i manufactura, productes manufacturats (ceràmica, bronze, teixits...) i el préstec més important que és la imitació del model de vida aristocràtic.
L’etrusc és una llengua que no ha estat desxifrada, però la podem llegir perquè l’alfabet el coneixem perquè és grec.
El sistema polític es va fonamentar al principi en una monarquia absoluta, quasi tirànica. El rei vestia amb uns símbols que el diferenciaven del poble. No sabem si és una monarquia teocràtica, és a dir, no sabem si estava legitimada pels déus. A mesura que els contactes amb Grècia van ser majors, alguns pobles etruscs van evolucionar cap a sistemes republicans.
Etrúria, no va arribar a existir, va ser una unió de polis. Aquestes polis estaven desunides políticament, però estaven unides per una lliga, que era una lliga formada per les dotze polis etrusques, governada per un magistrat suprem (zilax mexl rasal). Poca cosa més sabem de la política etrusca perquè no els sabem llegir.
La societat d’etrúria, estava dividida per dos grups. Els lliures (normalment l’aristocràcia) i l’altre que eren els esclaus. Dins els esclaus hi havia diferents grups: els ‘lethe’ que no tenien gens de llibertat, els ‘lautni’ que havien estat esclaus, però que havien passat a ser semilliures. I finalment els ‘etera’, que tenien llibertat total excepte en el pla econòmic ni el polític (portaven els negocis de l’amo i li pagaven unes rendes, i no podien votar altre cosa que la que votava l’amo). L’aristocràcia, en canvi, aclaparaven tota la riquesa generada pels contactes comercials. Vivien en uns palaus fastuosos quan en època vil·lanoviana tots vivien en cabanes. L’aristocràcia també 28 monopolitzava l’exèrcit amb uns equipaments que recorden cada vegada més als equipaments hoplítics. No em trobat tombes de reis, només tombes de nobles.
Pel que fa al comerç, els etruscs es van expandir cap al sud i cap al nord a la Itàlia Padana per entrar dintre la ruta padana. Els etruscs intenten colonitzar i controlar nous territoris. Amb aquesta expansió acabaran dominant també el Laci, i per tant, varen dominar també Roma com un element més de l’expansionisme al sud. La majoria de les ciutats etrusques són marítimes, però cap portuària. Això ens indica que el comerç pot ser terrestre, però majoritàriament marítim. Per tant, fou una cultura abocada al comerç.
Finalment i com a conseqüència dels contactes comercials, varen crear un panteó semblant i a vegades igual al grec. Els etruscos ja tenien uns déus, però no tenien mites.
Amb l’arribada de la civilització grega, el sincretisme es copia. També van copiar els concepte de les triades. Per tant en el panteó etrusc hi ha: - Déus propis que s’assimilen amb déus grecs (Tinia = Zeus) (Menrva = Atenea).
- Déus grecs importats (Apol·lo = Aplu), (Heràcle =Hercle).
- Déus etruscs exclusius (se’n troben molt pocs).
El temple etrusc tenia préstecs grecs, com el podi el pronaos i la doble vertent... però també tenia peculiaritats. Estava fet de materials pobres (tovot), naus tripartides, accés frontal i escultures de terracota (Pàgina134 DC).
Pel que fa als rituals, es coneixia per ‘l’etrusca disciplina’. Els romans deien que un nan va sortir de sota terra i va ensenyar els etruscs a entendre la voluntat dels déus a partir del fetge (Hepatoscòpia), les aus (avisciplina) i els raigs i els trons (ceranuscòpia).
- L’hepatoscòpia: És la inspecció de les vísceres. En el ritual es fa una pregunta abans de sacrificar l’animal, i un cop matat, s’estudien les vísceres (sobretot el fetge).
Depenent de l’estat de les vísceres, la resposta a la pregunta serà propícia, adversa o muda. La persona encarregada de la inspecció era l’Hareíspex. Un exemple d’aquest ritual el trobem en el fetge de piasenza que està fet de bronze.
- Avispina: Era l’observació del vol de les aus. Es feia en un edifici anomenat ‘Auguracolom’. Allà, un àugur (l’home que analitzava), es fixava per quina part de l’edifici passava un ocell (segons per on passés era propici o advers), segons el tipus d’ocell (àguila – bo / corb – dolent), a més també es fixaven de la manera com volaven, si piulaven...
29 - Ceraunoscòpia: En dies de tempesta, els ceraunstats es fixaven en el cel. Si els raigs arribaven a la terra era una mala senyal i si destruïen alguna cosa era un avís encara pitjor. En canvi, si no tocaven era un senyal propici.
Aquesta tripartició és la més representativa de la religió etrusca. Aquestes estratègies, després passaren a Roma.
Per acabar, hi ha un món funerari etrusc. En el món etrusc, a diferència del grec, el mort s’inhumava, no s’incinerava. A més, a etrúria, els morts es convertien en esperits ancestrals bons per a la família. Quan moria el mort es feia un banquet funerari i una lluita de gladiadors. Aquesta lluita de gladiadors es feia per crear ferides, i quan la sang de les ferides dels gladiadors queia al terra, cridaven l’atenció dels déus que s’ocupaven del mort. La resta d’aspectes són d’herència grega, perquè els etruscos no van tenir consciència del més enllà fins el contacte amb els grecs. En la processó funerària hi havia la ploranera que difonia la bona fama del difunt. Els túmuls funeraris s’agrupaven en mausoleus familiars. Els túmuls més grans eren pels membres més importants. Eren necròpolis molt petites, indicadores de que hi havia molta aristocràcia. Els túmuls són com cases, es tractava d’oferir al difunt una còpia de la vida que va fer en vida. Gràcies a les imatges gravades en aquests túmuls coneixem els vestits, les costums...
La influència grega a Roma va arribar per les campanyes i la magna Grècia, però també pel món etrusc. La gran majoria de la cultura romana és d’herència grega i això és, en part, gràcies als etruscs. El s. VI Roma és un apèndix d’Etruria i el 395 aC s’independitzarà.
30 3 – ROMA 3.1 LA FUNDACIÓ DE ROMA I LA MONARQUIA (753-509 aC).
La informació mítica ens diu que la fundació de Roma fou el 21 d’Abril de 753 amb la història dels bessons. La informació dels mites (136-138 DC) es tracta d’una història reescrita i reinventada d’altres mites anteriors.
L’arqueologia, en canvi, ens diu que Roma ja existia l’any 1000 aC. Gràcies a les restes per incineració, sabem que el 1200 aC. arriben els Indoeuropeus a Itàlia. Però no es van instal·lar a Roma sinó a Alba Longa (l’actual Vaticà) l’any 1100 aC, una zona molt rica en fosfat i potassi, i extraordinàriament fèrtil. Varen fundar diverses ciutats al voltant que es varen convertir en federacions. Una d’elles era Roma, fundada a l’entorn de l’any 1000 aC, ja que s’han trobat 41 tombes d’incineració a la zona. Però la capital continuava sent Alba Longa. En el s. XI i X aC, la ciutat és una necròpoli, i la població es troba situada dalt els turons. En els s. VII i VI, en canvi, em descobert la Règia i Sant Omobono, que fa de Roma una vila pública i reuneix la població. Per això, el mite no està tan equivocat, perquè és en el s. VII, potser en el s. VIII, que comença a habitar una societat a Roma i també un rei (coneixem que hi havia un rei gràcies a el Níger Napis, que és una pedra escrita en llatí arcaic, que és el lloc on el rei es disposava).
(16/05/2011) – “He començat tard, demanar apunts que em falten (informació arqueològica).
La llista reial romana es limita a set reis segons la tradició de Roma. Per tant la monarquia durarà només set reis, però sabem que hi va haver 250 anys de monarquia.
Aquests set reis varen ser: Ròmul, Numa Popili, Tul·lus Hostili, Anc Marci, Tarquini l’Antic, Servi Tul·li i Tarquini el superb (Pàgina 139 DC).
- De Ròmul ens parla de les relacions amb altres regnats per aconseguir dones, la construcció de l’assilum. Té un rol institucional (càrrecs, decisió sobre l’ordenació de la polis...). Política institucional.
- De Numa Pompili destaca per la religió, crea el calendari, els sacerdots... Política religiosa.
- Tul·lus Hostil·lis (“Aquell que destrueix els enemics). Va destruir Alba Longa i té una marcada política militar.
31 - Anc Marci és el constructor de ponts i magatzems. Té una política comercial.
És un relat molt surrealista pel que fa a la fundació de les ciutats, perquè els romans, segons el text, no van tenir defenses fins a Tul·lus. Pel que fa als noms, Ròmul és inventat, i dels altres reis, no tenim cap tipus d’informació que ens indiqui que aquests reis varen existir o varen ser inventats. Aquests reis tan tipificats, perquè només set cronologies i set reis? Perquè sabien que la fundació de Roma era l’any 753 aC i la República s’iniciava el 503. Per tant tenien 250 anys de monarquia, però com que volien oferir una imatge de brevetat, van dir que hi va haver 7 reis (imatge que ens sembla breu. Aquesta llista la van fer durant la república, i com creien que la monarquia havia estat un error, volien donar aquesta idea de brevetat.
Els primers quatre reis nombrats, són reis de dinastia sabina. Els altres tres, varen ser reis de dinastia etrusca (616-509 aC). Creiem que hi van haver uns 15 reis etruscos, que es troben compactats en les figures de Tarquini l’Antic (616-578 aC), Servi Tul·li (578535 aC) i Tarquini el Superb (535-509 aC). Varen centrar la història sobretot en la figura de Servi Tul·li a qui atribueixen una classificació censatària de la població romana a imitació de la classificació de Soló a Atenes.
Pel que fa a les institucions d’època monàrquica, hi havia un monarca de tradició Oriental que concentrava els poders, la religió, la justícia... en la seva persona. El rei vivia en el fòrum, a la regia (la casa del rei), una espècie de palauet, amb la seva família.
L’entorn del rei va anar sorgint en altres figures institucionals que no limitaven el poder del rei, sinó que el substituïen: L’interex era la figura que governava mentre el impàs de la mort d’un rei i l’elecció d’un altre. El perfecte urbà regnava quan el rei es trobava fora fent la guerra. I el magistri (militars) s’encarregaven de la guerra quan el rei era pacífic i no viatjava al camp de batalla. També hi havia el senat que era la reunió de pàters, només de caràcter consultiu i el poble, que era quan el rei feia saber al poble quina seria la seva política.
La monarquia va caure a Roma amb la violació de Lucrècia i la violació de Servi Tul·li.
Històricament, no podem dir que fos així, sinó que va ser conseqüència de la lluita entre llatins i etruscos per la independència de Roma de les mans etrusques.
32 3.2 LA REPÚBLICA PATRÍCIA (509-287 aC).
L’any 509 aC, els patricis varen expulsar el rei i van construir un temple al turó de Juli Capitoli, i van formar un consolat uns 60 anys després de la teòrica fundació de la república. Els qui van heretar els poders del rei varen ser els patricis (descendents dels ‘paters’ del senat). Tenien el poder judicial, tot i que no tenien les lleis escrites. Es va formar una oligarquia de patricis on qui governava era el senat i unes magistratures que van patir una evolució, primer eren vitalícies, posteriorment varen passar a ser decennals i finalment van passar a ser anuals. Fins aquí estava succeint el mateix que amb Grècia. Roma havia copiat el model atenenc de les magistratures gregues dels arconts. Van dividir el poder en dos cònsols per l’administració (al ser dos s’estalviaven que esdevinguessin tirans, perquè un controlava a l’altre), 1 ‘rex secerum’ per a la religió i un ‘register populi’ per la milícia. També van formar el poder dels censors, que dirimien qui era apte per ser senador i qui no.
En l’administració, començant per baix, hi havia la ‘qüestura’ que s’encarregava de l’administració de les finances. Primerament hi van haver 2, però conforme va anar creixent la ciutat van aparèixer més. També hi havia la ‘preatura’ que s’encarregava del poder judicial, que també va evolucionar de 2 a molts més. I finalment, a dalt de tot, hi havia els dos cònsols.
Per tant, la república tenia un poder molt dividit. 3 magistratures, una d’elles dividida en tres magistratures més i dos censors. Per tant qui realment tenia el poder era el senat.
Les magistratures eren anuals. Començaven l’1 de Març i acabaven el 28 de Febrer.
Totes les magistratures eren col·legiades (ningú podia tenir més poder que l’altre), eren també electes, gratuïtes (no estaven remunerades) i exigien exclusivitat (deixar el negoci per dedicar-se exclusivament a les magistratures).
Els magistrats tenien els següents poders: - Potestas: Dret a prendre decisions.
- Ious Coercitio: Fer complir la llei.
- Auspicium: Consultar la voluntat divina.
- Prohibitio: Dret a prohibir.
- Intercessio: Dret a vetar qualsevol cosa que vagi en contra de l’estat i en contra d’ells.
- Imperium: Dret d’organitzar, registrar i castigar (Base del poder de les magistratures).
33 A més d’aquestes magistratures, es va desenvolupar una altre magistratura que és la dictadura. És una mesura legal i s’aplicava en casos excepcionals. Quan s’accepta la dictadura tant pels magistrats, com pel poble, s’aboleixen totes les magistratures i tots els poders se centren en el dictador, que té 6 mesos per resoldre el problema i sis mesos més de prolongació. Normalment, les dictadures es realitzaven en temps de guerra.
Institucions polítiques d’època republicana (Pàgina 142 DC).
- Senat: Estava format per 300 membres ‘paters conscripti’ (caps de gens). Es reunien dintre de l’edifici del senat de Roma que tenia una capacitat de 250 persones. Requisit: la qüestura (¿?). El vot no era secret, cada senador s’havia de pronunciar. Generalment hi havia 2 bàndols, dirigits per dos qüestors (¿?). Les funcions del senat eren: Competències durant el interregne, funcions financeres, religioses, militars, relacions exteriors, encunyació de la moneda...
- Assemblees del poble: Segons quins temes, es convocava al poble per tribus, centúries i cúries. Per la ‘comitia tributa’ (21 tribus), per la ‘comitia centuriata’ (193 centúries) i per la ‘comitia curiata’ (30 centúries). Perquè aquesta separació? La centúria és una reunió militar, com que els magistrats tenen imperium, els ciutadans els voten com a militars. En el moment de màxima expansió van conquerir 21 tribus, independentment d’on es visqués es formava part d’una tribu. Finalment, la curiata s’encarregava de legitimar el ‘pater familiae’ (legitimar el testament d’una persona, legitimar una adopció...). Com el vot no es personal, controlaven (l’aristocràcia) els vots a Roma.
Aquest sistema serveix per mantenir la ficció que el poder el tenia el poble SPQR.
Mantenir la ficció que el senat mana però amb l’ajuda del poble, quan en realitat manava l’aristocràcia.
La piràmide social estava formada per tres classes ben diferenciades: - La ‘Ordo senatorius’: És la classe dels senadors i només poden ser, viure i exercir a Roma. Els cònsols estaven a dalt de tot.
- La ‘Ordo equester’: Recorda a la classe del Hippei de Soló, ja que són aquells que es podien pagar un cavall. És la classe dels nous rics, però provenen de les províncies italianes. No són romans, són provincians.
- La plebs: És una suma dels ciutadans romans (que tenien dret a votar) i els ciutadans llatins (que no tenien dret de vot). Dintre de la plebs es dividien en ciutadans (amb plena llibertat), els lliberts (esclaus que havien estat alliberats pel seu amo, i que no eren 34 considerats ciutadans, però eren més lliures que els esclaus i la seva descendència seria totalment lliure) i els esclaus.
Els privilegis de la ciutadania romana (pàgina 159 DC). La ciutadania llatina, va tenir drets civils, militars i beneficiaris, però no polítics. Aquest fet, va provocar tensions. Al no estar a la mateixa alçada que el senat, els seus drets polítics eren paper mullat, en canvi, els seus drets militars eren molt recorreguts pels romans, que varen prendre moltes vides de llatins per a fer la guerra.
3.2.1 LA CRISI: La pugna pel poder, va portar a un enfrontament entre senadors i eqüesters, que fou la causa principal de la crisi. Els tres grans conflictes del poble patrici foren: - El conflicte patrici-plebeu pel poder: 1- Retirada de l’Aventí (494 aC). Tota la plebs va amenaçar al senat amb la retirada de Roma d’aquesta i formar un nou estat, si no se’ls oferia més drets i se’ls equiparava a l’aristocràcia. El senat s’hi va negar, i la plebs va anar-se de Roma fundant un estat separat a la zona del Aventí. L’aristocràcia plebea que no podia al·legar llinatges patricis varen ser els caps d’aquesta secessió. Davant d’aquesta situació, el senat va acceptar que l’aristocràcia plebea s’integrés amb normalitat a l’estament republicà. En acceptar els tribuns de la plebs, van decidir tornar al poble. Aquests tribuns, al principi varen ser 2, després 4 i posteriorment van passar a ser-ne 10, tenien un caràcter ‘sacer’, és a dir, estaven protegits pels déus, eren sagrats i no podien ser assassinats. Pel que fa a les atribucions, tenien el dret d’auxilium que protegia al plebeu dels patricis i la ‘intercesio’ que proporcionava el dret de vet que provocava la retirada de la iniciativa legislativa.
Els plebicits eren els qui proporcionaven les lleis. Però com que el tribun de la plebs era una magistratura perillosa (ja que tenien massa poder) només podien decidir sobre el que es dictes a Roma i no a fora. Aquests tribuns van calmar la stàsis de Roma.
Posteriorment es van crear un grup d’edils plebeus, que s’encarregaven de custodiar els arxius i el tresor dels plebeus. També custodiaven la retirada plebea.
Aquests edils no podien ser patricis i no podien decretar res que afectés als patricis.
35 L’aristocràcia, tan patricia com plebea, per entrar al poder, havien d’accedir-hi per la ‘qüestura’. A partir d’aquí, l’aristocràcia plebea podia arribar al tribunat com a màxim. En canvi, la patrícia havia de passar pels edils, el senat, el consolat i finalment la censura. L’assemblea del poble ‘concilium plebis’, era la votació individual, i les lleis que es feien eren pel poble i no afectaven les competències senatorials.
- Lleis de les 12 taules (450 aC): És la segona etapa de la ‘stàsis’. Volien aconseguir la legislació. Es va fer una comissió de 10 membres de plebeus i patricis que obligaven a la publicació de les lleis per pressió popular. Tot i això, són lleis centrades al tarannà aristocràtic.
- Lleis de Licínies i Ssèxties (376 aC): Ja el 421 aC, es va accedir a que els plebeus entressin a la qüestura (primer pas per entrar al senat). I posteriorment van formular les 3 lleis de Licínies i Sèxties: 1) Paritat al consolat (1 patrici + 1 plebeu). 2) Repartiment de les terres de l’estat (Ager publicus). 3) Deutes: retall dels interessos i augment del termini (es redueix l’interés del 35% i augmenta el termini, d’un any a tres anys).
- La llei hortènsia (287 aC): Va pujar un dictador, Hortensi, per calmar la ‘stàsis’. Per fer-ho, va equiparar els plebiscits amb el senat i el consolat. Tot i la equiparació, el senat va substituir el vot individual pel vot per tribuns, que eren més fàcil de comprar i manipular.
Les grans fites dels plebeus són: 421 aC – Accés a la qüestura. 376 aC – Paritat al consolat. 356 aC – Accés a la dictadura. 351 aC – Accés a la censura. 300 aC – Accés a la pretura. 287 aC – Equiparació entre plebiscits i senat consult.
3.3 LA REPÚBLICA MILITAR (287 – 27 aC) “La part de guerres ens la saltarem i ens centrarem sobretot en aspectes socials” CB.
- La conquesta la d’Itàlia (509 – 264 aC): A partir del s. V, Roma es converteix en la potència bèl·lica dominant a Itàlia. Des del moment en que s’alliberen de la monarquia hauran de fer la guerra per sobreviure. S’inicia una nova d’organització centuriada (Pàgina 105 DC). On cadascuna de les cinc classes o centúries es divideixen segons la 36 riquesa que posseeixin. Per aconseguir els cònsols desitjats, per dominar el poder...
només s’havien d’aliar les dues primeres classes i ja eren la majoria.
Cadascuna d’aquestes classes, exceptuant ‘l’infraclassem’, es dividien entre ‘iminores’ (=joves), és a dir joves entre 17-45 anys que es situaven a la primera línea de l’exèrcit, i l’altre grup que van ser els ‘seniores’ (=ancians) que oscil·laven entre els 45 i els 60 anys d’edat.
Els hoplites sortien de les tres primeres classes. La primera classe portava l’escut hoplita rodó, i la segona i tercera classe portava l’escut oblong, que permetia una manera de fer la guerra més individualista. Les dues classes inferiors, varen ser la infanteria lleugera, els ‘vèlits’, que utilitzaven un escut rodó i el ‘pilum’ (una espècie de llança que es trencava al xocar (fet que provocava una autèntica revolució perquè no es podia reutilitzar i l’exèrcit enemic no podia utilitzar-ho a la teva contra)).
La guerra significava noves terres i més propietats, a més de prestigi. Un senador que no fes la guerra, seria un senador que mai podria fer carrera política a Roma. (Pàgina 141 DC i pàgina 145 DC).
El 495 aC, Roma només controlava 90000 ha, però el 493 aC, Roma va obtenir el liderat de la lliga llatina, la qual cosa li proporcionà aliats. L’objectiu de la lliga és defensar les ciutats del Laci, però Roma els va convéncer per fer unes guerres atacants.
L’àliga de Roma és l’àliga de Júpiter (déu de l’exèrcit llatí). Roma va lluitar contra el món etrusc per motius comercials en tres guerres contra els Veis, que van anar del 483 aC al 396 aC. La lliga llatina va ajudar a Roma i la lliga etrusca va defensar als Veis.
L’atac dels gals, mercenaris que anaven a favor dels etruscs, van entrar a Itàlia i van saquejar Roma el 390 aC, aquest fet va ser catastròfic per la ideologia dels romans. Els ciutadans van fugir de Roma, el capitoli es va salvar (mite de les oques capitolines). El saqueig de Roma va marcar molt els romans que es varen tornar molt belicosos, obrint així una nova etapa d’expansió de les fronteres per defensar millor la seva ciutat.
Després de les tres guerres semnites i la derrota romana a les forques caudines, el 321 aC, (Pàgina 145 DC ‘la desfeta moral’) i la guerra de Tarent (282 – 272 aC), Roma ja havia conquerit el nord i el sud d’Itàlia.
Un cop conquerida la península, van decidir tapar les fronteres pel mar, fet que els va portar a les tres guerres púniques i a la conseqüent conquesta de Hispània, Nord d’Àfrica, Sicília... Posteriorment a les guerres púniques, l’atac romà va anar dirigit 37 contra l’Orient. Amb tot, l’any 133 aC, Roma ja dominava; la Galia Narbonense, Cispina, Macedònia, Itàlia, Sicília, Nord d’Àfrica, Sardenya, Còrcega i Hispània.
Alguns d’aquest territoris varen ser províncies, d’altres, en canvi, varen ser protectorats.
- Les revoltes servils a Sicília: 1a revolta (135/132 aC – Antíoc 20000 a Sicília), 2a revolta (104/101 aC – Trifó 30000 a Sicília), 3a revolta (74/71 aC – Espartac 120000 a Itàlia). Va ser una revolta dels esclaus que no volien abolir la esclavitud sinó millorar la seva forma de vida, el seu estatus, i el intent de recuperar la seva llibertat.
Aquest desencís del poble que va provocar les revoltes, es va portar al camp polític, i el bloc senatorial a Roma es va fracturar en dos. (segona meitat s.II aC). Els ‘optimates’ representaven la mentalitat tradicionalista i aristocràtica. Metre que els ‘populares’ representaven els defensors del poble (eren uns populistes).A partir d’ara i fins August, la mentalitat política es dividirà d’aquesta manera.
Els ‘populares’ eren uns demagogs, simplement utilitzaven el poble per arribar al poder polític. La millor manera d’accedir al poble era arribant a ocupar el tribunat de la plebs i prometent el repartiment de terres (‘lex agraria’).
Això és el que passarà en temps de Grac. El 133 aC, Tiberi Semproni Grac és candidat a la tribú de la plebs, oferint com a promesa electoral el repartiment de terres. La ‘lex sempronia’ que va formular, va ser una gran expropiació de terres als senadors, que revertides a Roma, es destinaren a noves ciutats i nous ciutadans. S’ha de reconèixer que la llei de Semproni és respectuosa amb la diferència dels senadors i de la plebs, però el canvi es realitza. Va fer lots de 30 ‘iugura’ inalienables per repartir entre els ciutadans.
Per expropiar, Semproni va crear una altre magistratura ‘tassum agraris dandis adsignadis iudicandis’. Les seves reformes populars (qüestió del tresor d’Atal III) va provocar la reforma violenta del senat que va entrar amb un ordre d’empresonament i van matar a Semproni. La baixa República, estarà caracteritzada per l’assassinat constant dels polítics.
Després de Tiberi, els populars perden gas. El seu germà, Gai Semproni Grac, es va crear una gran llegenda que diu que va ser el millor orador de Roma. Es va buscar aliats polítics per liderar la reforma agrària del seu germà. El 124 aC, es va presentar a la cort de la plebs, prometent la reforma agrària del seu germà amb algunes variacions. Va incloure els llatins per tenir una base popular major, i va lliurar blocs de 50 ‘iugures’ 38 inalienables, amb separació per colònies. Esquilacce, Tarent i Cartago (‘Juònia’). La inclusió dels llatins i la colònia de Cartago el van fer molt impopular, ja que els romans es sentiren menystinguts. Per tant, una part de la ciutadania romana, es va posar en contra de Gai Gra. El 122 aC, Gai Gra va realitzar un acte anticonstitucional i va renovar el seu poder a la plebs. La reacció senatorial va ser fer pujar al poder a Marc Livi Drus, un polític totalment demagog, que prometent molt reformes molt més grans, que encandilaven a la ciutadania romana. Per tant, Drus va incitar a l’egoisme de la plebs romana. El 121 aC, va provar de prorrogar el poder, però la poca gràcia que tenia entre la plebs i que el senat no va voler aprovar la pròrroga va provocar que al ‘concilium’ entrés l’exèrcit i que arrestés a Gai Gra (Abans de ser capturat, Gai Gra es va suïcidar per evitar la mort a la seva família). El senat va realitzar una política molt dura, va matar 3000 seguidors de Gai Gra, i va fer reformes: - 121-119 aC: Parcel·les alienables.
- 119-118 aC: Perpetuïtat de les economies de l’Ager Publicus.
- 118-114 aC: Privatització de les concessions de l’Ager Publicus.
D’aquesta manera, si la propietat era privada no es podia confiscar. Tiberi i Gai Gra van obrir una etapa de recolzament del poble i alhora, una etapa de guerres pel poder unipersonal.
Marius va guanyar-se la fama gràcies a la guerra ‘jugurta’ contra els teutons i els Cimbsis (113-105 aC). Va haver de reclutar soldats entre els llatins prometent-los terres i la ciutadania romana. Per poder complir les promeses, va ser anomenat consol en 6 ocasions (107,104-100 i 86 aC). Sinó era consol, controlava el tribunal de la plebs (amb una estratègia de govern any rere any amb Luci Apuleu Saturni). Sempre d’una manera tumultuosa es varen aplicar reformes agràries al camp (lots de 100 iugures). També va fer colònies a zones extra itàliques (Numídia, Sicília, Grècia, Àfrica...).
Sul·la: És d’una generació posterior a Mari, però varen ser enemics en la dècada dels anys 90. És el representant dels optimats, tot i que va realitzar, quan convenia, polítiques populars. Després de la guerra de Capadòcia i la guerra dels itàlics, va guanyar-se un cert estatus. El 88-86, en una campanya molt important, va vèncer a Mitridates d’Arpon. Aquestes victòries li van aportar fama i una certa volada. Els anys 80 l’enfrontament entre Mari i Sul·la es va fer patent, s’anaven intervenint el poder any rere any, fins que el 82 aC, es va decretar dictador. (Recordar que la dictadura era constitucional i que la reiteració de la dictadura, tot i que estava mal vista, era legal).
39 Durant els seus quatre anys de govern, va fer reformes: L’assemblea popular havia de passar primer pel senat, va retirar el dret dels tribuns, va crear noves magistratures pels senadors... per tant Sul·la estava decantant la balança a favor dels ‘optimates’.
Després de morir Sul·la, va deixar un estat clarament aristocràtic, amb els privilegis de la plebs clarament limitats. Els successors polítics de Sul·la foren; Cras, Pompeu i Juli Cèsar.
Cras, era una persona, provinent de la plebs, que posseïa una riquesa incalculable. Fou el líder dels ‘populares’. Per contra, el líder dels ‘optimates’ fou Pompeu.
Posteriorment, a favor dels ‘populares’ s’hi va adjuntar Juli Cèsar, d’origen molt humil.
Popmeu va passar a ser considerat el salvador de la república gràcies a guanyar la guerra Serbiana (76-72 aC) a Hispània. La fama que va guanyar li va permetre llançar la seva carrera política. Els vençuts es van unir a Pompeu i aquests els podia utilitzar tant política com militarment.
Pel que fa a Cras, també s’havia fet una fama com a general. El 71 aC, Cras va vèncer a Espartac i es trobava en el moment més àlgid de la seva vida.
L’any 70 aC, Cras i Pompeu es van aliar, tot i ser de mires ideològiques oposades, per un mateix fi; pujar al consolat. Cras, va arribar-hi primer, va retornar el dret de vet dels tribuns i va realitzar una depuració dels prosul·lans.
Quan Pompeu va pujar al consolat, va realitzar una campanya contra els pirates i la va guanyar. Posteriorment, els anys 64 i 63 aC, va fer unes campanyes per conquerir l’imperi Selèucida i provincialitzar l’Àsia Menor. En acabar aquesta campanya, Pompeu havia guanyat molta fama i havia esdevingut l’heroi de Roma, mentre que de Cras, quasi ningú no se’n recordava. Quan Pompeu va tornar a Roma, va ser rebut amb honors, però no li van concedir les terres que necessitava pel seu exèrcit (per realitzar la guerra contra els selèucides, havia promès al seu exèrcit que els oferiria terres com a premi). Per aconseguir-ho, Pompeu es va haver de tornar a aliar amb Cras i amb un nou home que havia pujat al poder, Juli Cèsar. Així que es va fer el primer triumvirat (Un pacte secret sense fonament polític, que tenia com a objectiu col·locar algú dels tres en el consolat). Com a conseqüència del pacte, varen obtenir el consolat de Cèsar per l’any següent (any 59 aC).
Bibul i Cèsar, varen ser anomenats cònsols l’1 de Gener del 59 aC i segons lo pactat, havien de governar un mes un, i un mes l’altre. El primer mes, el va governar Cèsar, i va 40 fer les reformes territorials que Pompeu necessitava pel seu exèrcit (Pàgina 146 DC).
Llei agrària: lots pels ciutadans pobres (Àsia i Àfrica...) i terrenys pels veterans pompicians.
L’any 58-52 aC, Juli Cèsar va protagonitzar les guerres de les Gàl·lies i Britània i va passar de ser ‘Flamen Dialis’, a ser ‘Pontífex maximus’. Lògicament, conquerir les gàl·lies, no era tasca d’un any i per contra, els consolat són anuals. Així que Cèsar va demanar una pròrroga de 5 anys. El problema es que Juli Cèsar estava a les gàl·lies, però tenia un aliat a Roma; Cras.
El problema va venir perquè Cras estava gelós dels seus companys del triumvirat, que s’estaven llaurant una fama quan ell s’estava quedant a l’anonimat. És per aix`p que decidí embarcar-se en una guerra contra els Parts, i va morir el 53 aC. Cèsar s’havia quedat sol, i el triumvirat s’havia desfet, perquè Cèsar i Pompeu no es portaven bé.
Mentre ell estava a les gàl·lies, a Roma estava naixent el partit anticesarià, que volien deposar-lo. És per això, que amb el seu exèrcit, Cèsar va decidir envair Itàlia (Pàgina 146 DC el pas de Rubricó). Pompeu va decidir fugir i Cèsar el va perseguir fins que es va lliurar la batalla de Farsàlia a Dalmàcia. Quan va perdre la batalla, Pompeu va tornar a fugir i va arribar a Egipte, però allà fou assassinat pel faraó, que es volia mostrar a favor de Juli Cèsar. Es diu que la mort de Pompeu no va sentar be a Juli Cèsar, que va matar al faraó i va propiciar la pujada al poder de Cleopatra, que a partir de llavors seria una gran aliada de Cèsar. L’any 46 aC, va decidir tornar a Roma i va haver de derrotar a Cató, i un any més tard, el 45 aC, va haver de derrotar els fills de Pompeu a Munda.
El 45 aC, per tant, Juli Cèsar s’assentava a Roma com a líder únic sense enemics. Les seves polítiques varen ser; augmentar fins a 900 el nombre de senadors per tal d’eliminar a la proaristocràcia, va crear moltes més magistratures de les que hi havia per parcel·lar el poder i per ocupar als nous senadors, va oferir la ciutadania romana als itàlics i als gals, va perdonar els deutes i va reformar el calendari (calendari solar que avui encara tenim).
Un cop sense guerres, Cèsar ja no podia continuar al poder perquè no podia demanar més pròrrogues. Però ell volia continuar i a la vegada no volia anomenar-se ‘rex’. Va decidir iniciar una nova campanya militar per prorrogar més el seu poder i guanyar més fama per investir-se ‘rex’. El 15 de Març del 44 aC, va acudir al senat romà per ser investit ‘rex’ fora de Roma, però allà fou assassinat pels seus enemics polítics.
41 Amb la seva mort, va iniciar-se una crisis hereditària. En el testament, havia estat anomenat hereder, Gai Juli Cèsar Octavià, un nen de 16 anys, sense fama ni honor polític (Pàgina 146 DC). Gai Octavi Tensi – Gai Juli Cèsar Octavià – Cèsar August.
Però tot i el testament, el veritable líder dels ‘populares’ i el més estimat, era Marc Antoni i August, que també tenia bona fama entre els notables perquè provenia d’una família noble. Octavià, va ajuntar-se amb els enemics de Marc Antoni, entre ells Ciceró i el seu clan. Marc Antoni i Octavià es varen enfrontar en una lluita, que va ser guanyada per Octavià. Però en contes de manar a l’exili a Marc Antoni i condemnar-lo a mort, Octavià va canviar de parer i va decidir aliar-se amb ell, tot traicionant als qui abans l’havien ajudat.
Es feu una aliança política, un nou triumvirat, amb Lípid (que obtenia la Hispània Narbonense), Octavià (que es quedava amb la joia d’Àfrica i Sicília) i Antoni, que es va quedar amb territoris de menys pes a l’Orient.
El nou triumvirat, va acabar d’una manera tràgica. Antoni havia anat a lluitar a Orient contra els parts, però estava perdent. Per no perdre es va anar a aliar amb Egipte, amb Cleopatra, amb qui va tenir una tòrrida relació. Aquest fet, va ser utilitzat per Octavià, per fer mala premsa a Roma de Marc Antoni, i es varen enfrontar el 31 de setembre del 31 aC a la batalla de Acci, on Marc Antoni va morir i Cleopatra es va suïcidar al conèixer la mort del seu amant. Amb la mort de Marc Antoni, Lípid va renunciar al triumvirat per accedir a una renda milionària. Per tant, Octavià es va trobar sol, i va començar la seva carrera per accedir a l’imperi.
3.4 L’IMPERI ROMÀ (27 aC – 476 dC) La paraula emperador, deriva del llatí ‘imperator’. El títol que nosaltres anomenem sobirà, és el de ‘August’. Octavià, volia un títol que el legitimés els déus. ‘Augustus’ significa “el protegit dels déus”. Era el enviat dels déus per dominar la república romana. Però ser August, no aportava cap benefici polític, només legitimació religiosa.
Octavià és el primer en anomenar-se ‘augustus’. Aquest títol va sortir del plebiscit i del senat consult l’any 27 aC. D’aquí es considera que comença l’etapa imperial. (Pàgina 158 DC). Des de que l’any 44 aC, Octavià arriba a la política, va començar a acumular càrrecs. 41 aC – Augur, 40 aC – Imperator, 36 aC – potestat tribunícia (sagrat i inviolable), 28 aC – prínceps (‘Auctoritas’ i ‘protestas’), 27 aC – Augustus, 23 aC – 42 ‘Imperiu proconsular total’, 19 aC – Protestas censoria, 12 aC – pontífex màxim i 2 aC – Pare de la pàtria. Per tant, en tot aquest currículum, no trobem cap dictadura ni cap reiteració de les magistratures ni cap acte il·legal. Va controlar tota la política sense alterar en cap moment la llei. (Pàgina 158 DC). Per tant, August presenta un nou model de poder en el que ell va per una banda i el senat per una altre (Tot i que això s’aplica a la teoria, August es presenta al senat per guardar les formes, però això és una fixió, perquè qui realment governa és August). Aquest model es anomenat diarquia.
Tot emperador és Cèsar ‘imperator *** Augustus Pius Fèlic *** Pontífex màximus tribunitia protestae *** imperator *** pater patrie’. Són títols religiosos, polítics i ideològics. Cada títol va acompanyat del nom, com per exemple el nom títol de l’emperador Trajà; ‘[Divuus] imperator Caesar Traianus Augustus Pius Fèlix Parthicus Pontífex Maximus Tribunitia Protestae XXII Imperator II Consul II designatus III proconsul pater patriae’.
Les bases del poder d’August i posteriorment les del poder imperial són: El control del senat, l’afebliment de les magistratures, el recolzament en les eqüestres, l’administració imperial, la política militar, el triomf i el culte imperial. El fòrum de l’August, és el temple de ‘Mars vítor’ (=Mart venjador). El Déu és venjador per venjar l’assassinat del Cèsar.
- Control del senat: Com a conseqüència del triumvirat, moltes famílies senatorials van morir. Les noves famílies d’optimats, foren els ‘hominos novi’ (=homes nous). Va reduir el senat a 600 membres i va retallar-ne els poders (Deixa de ser l’òrgan de govern de Roma, i només decideix sobre Itàlia i les províncies senatorials. En limita les competències. Els treu el poder econòmic de les províncies imperials que deixa de pagar impostos al tresor de saturn, és a dir, del senat (que només cobrarà dels impostos de les províncies senatorials)).
- Afebliment de les magistratures: Si controlava d’aquesta manera el senat i els poders imperials eren tant forts, lògicament, les magistratures varen anar perdent força. August però, no les va eliminar del tot, perquè no li va interessar quedar com un usurpador. El consolat ja no controlava, simplement era un càrrec honorífic, de premi. Hi va seguir havent els consols ordinaris, i va multiplicar el nombre de consols sufectes (els consols de substitució), perquè així es poguessin alternar el consolat amb més freqüència i tenir a més consols i famílies satisfetes. Els edils i els tribuns es varen devaluar molt. Els 43 qüestors es van devaluar però no tant. La pretura fou l’única magistratura que es va mantenir.
- Recolzament en els eqüestres: Es recolza amb els eqüestres per les magistratures i amb la plebs per altres càrrecs. Va fidelitzar la classe dels eqüestres i de la plebs, bàsicament per tenir el control del senat.
- L’administració imperial: Va crear càrrecs de confiança. Va crear un ‘concilium principis’ (Amics i familiars de l’emperador, i altres funcionaris (senadors i eqüestres)).
L’altre càrrec és el perfecte del pretori, que era el cap de la guàrdia personal amb competències de govern. Un altre càrrec que ja existia era el de prefecte urbà, que governava a Roma quan el rei marxava. Perfecte de vigilis, eren els bombers que apagaven els focs i realitzaven altres tasques com el control de la ciutat... era de rang eqüestre. Perfecte de l’Annona, fou un càrrec nou, era un dels frontals de la seva carrera social. S?encarregava de repartir blat al poble (gratuïtament) i també estava dominat pels eqüestres. Per a l’administració de les províncies, que anteriorment fins August, totes havien estat ocupació del senat, ara havien estat dividides entre senatorials i imperials. Les senatorials eren aquelles províncies en pau, que no tenien capacitat d’aixecar-se per la seva falta d’exèrcit ni de riqueses. Les altres províncies imperials, es dividien en províncies prococonsolars, procopretonanes i prococuriatonanes. Egipte no entrava dintre d’aquesta administració perquè era la província del emperador i totes les riqueses que pujaven pel Nil i tot el blat (que posteriorment regalava generosament al poble) serien per l’emperador.
- Política popular: Cada 3 o 4 mesos, es feia una distribució gratuïta de blat al poble.
Era un gran moviment per apropar l’imperi al poble i una política de pacificació de l’imperi (Pàgina 157 DC text c). Aquestes distribucions de la nonna (els aliments que es donaven al poble) es feien al costat del temple d’August, en els forums d’August; Juli Cèsar, Nervam, Vensparià i fòrum Uretus, i posteriorment el gran forum de Trajà.
També els ‘ciscernses’, els emperadors van donar gran importància a la cultura de jocs.
Els ‘ludi secutares’ es celebraven cada 100 anys i eren els “jocs més grans que mai s’haurien vist i mai cap home tornaria a veure”. La política del joc romà es va anar diversificant al llarg del temps; ‘ludi circenses’ (circ), ‘ludi scaurici’ (teatre), ‘numera gladiatòria (gladiadors) eren els jocs principals. També es podien fer jocs especials com els ‘uenationes’ (feres salvatges), ‘naumadriae’ (batalles navals que es feien a la piazza 44 Navona), la ‘certamina graeca’ (eren les proves atlètiques que a la vegada eren les menys preferides pels romans)...
- El triomf: Era la cerimònia on se celebrava el triomf del general victoriós. Els requisits indispensables eren que hagués estat una guerra justa i que l’èxit comportés un saldo positiu de 5000 baixes favorables pels romans (haver matat 5000 soldats enemics més que morts romanes al camp de batalla). El general estaria pintat de color argila i seria presentat al poble com un déu. Aquesta cerimònia, durant la república es feia pel general victoriòs i durant l’imperi, es feia per l’emperador.
- El culte imperial: Era la divinització de l’emperador, si el senat l’acceptava com a déu, se li donava el títol [divuus] i se li faria un temple i se li retreuria culte a l’emperador. Si el senat decidia que l’emperador no era digne de ser un déu, es decretava la ‘damnatio memoriae’, és a dir, es treuen totes les seves estatues, es martellegen els seus noms i s’esborren les cares en les seves imatges, tota una tècnica per esborrar el nom de l’emperador per la història, i el que fou més important, s’eliminaven les lleis de l’emperador a esborrar que havia fet en vida.
A la mort d’Octavià, gràcies al consentiment del senat i del poble, es va deixar transmetre el poder hereditàriament. Hi va haver unes dinasties que van dominar l’imperi. Els primers van ser els juli-claudis. Cada vegada que moria un emperador, l’hereter s’havia de presentar al senat per ser acceptat per la política, després s’havia de presentar al circ per ser aclamat pel poble i posteriorment haurà de ser acceptat per l’exèrcit.
Suetoni “la vida dels dotze cèsars” és la primera biografia dels emperadors; Cèsar, August, Tiberi, Cal·ligula, Claudí, Neró, Galba, Otó...
A més de la dinastia dels Juli Claudis, va ser molt important la família dels Antonins.
Una família d’orígens bètics (l’actual Andalusia), que per això es diu que fou una família hispànica pels seus ancestres, tot i estar altament romanitzats.
Durant el principat dels antonins, i en temps de Trajà l’imperi va arribar al seu grau de màxima expansió “que siguis més afortunat que August i millor que Trajà” era la frase que es donava als nous emperadors i és un exemple de la importància de Trajà per la posteritat, com un dels millors emperadors. A més van assegurar la pau i van aplicar l’herència per adopció. Deixa d’haver-hi una herència pare - fill, excepte en l’últim cas dels antonins. En el pla civil, durant temps dels antonins, el 212 dC, és va fer la 45 ‘Constitutio antoniana’ (Pàgina 161 DC). La constitució acaba amb les diferències dins l’imperi, ja que s’estenia la ciutadania romana a tot l’imperi i s’eliminaven les tensions entre romans i llatins.
En el s.III dC (Pàgina 154 ‘emperadors de la crisi’ DC). Fou un temps de crisi, època de caos. No hi va haver pràcticament ningú que governés més de sis anys. El càrrec d’emperador s’havia tornat efímer. L’imperi havia perdut els seus referents polítics i cada general que es nomenava emperador, havia de pagar un tribut a l’exèrcit. Per tant, l’exèrcit s’adona que com més emperadors hi hagin, més tributs cobraran, i és per això que l’exèrcit va anar assassinant emperadors. Per tant, l’emperador es va encarregar de protegir el seu poder, i amb l’exèrcit ocupat amb altres assumptes, les fronteres van caure, i els germànics i orientals varen entrar dins l’imperi i varen campar per l’imperi.
Roma va deixar de ser la capital per la fragmentació del poder l’any 235 aC, i no ho tornarà a ser. Ja ningú confiava en la figura de l’emperador i el règim s’estava esvaint.
A més, l’exèrcit romà d’August, s’havia quedat antiquat, ja que era una infanteria, quan els exèrcits germànics anaven amb cavalleries. A més, August havia montat una frontera de legions i no tenien cap tipus de rereguarda. La infanteria fixa no era útil i llavors varen intentar apostar per la cavalleria. Però els romans desconeixien l’estrep i els pantalons, i és per això que la cavalleria només podia servir d’atac i no de defensa. Dels perses varen aprendre la tècnica del catafracte (generals a cavall coberts totalment amb armadures). A partir del 270 aC, amb les noves tècniques apreses, l’exèrcit es va anar recuperant. També a partir d’aquesta data es va començar a iniciar l’assimilació divina de l’emperador, que passa a ser considerat un heroi. L’emperador, per tant, passa a ser un ‘uicarius’, és a dir, el representant del sol. L’emperador passa a portar la corona radiada, que és la diadema solar.
La crisi havia durat uns 50 anys, (235 – 284 dC). Però quan el 284 dC, puja l’emperador Dioclecià, va iniciar una etapa de restauració coneguda com el ‘baix imperi romà’.
Dioclecià fou un emperador que havia aprés dels errors i dels encerts de l’època anterior. Va decidir partir el poder amb altres procoemperadors. El 285 dC, l’imperi estava dividit en dos, i el 293 dC, en quatre, la ‘tetrarquia’, on quatre emperadors (Dioclecià n’era el principal) governaven com un de sol. La tetrarquia implicava la partició de l’imperi en quatre trossos, que no són independents entre sí, sinó que Dioclecià mana en tots i els protoemperadors fan valer el que diu l’emperador en la seva regió. El 305, quan Dioclecià va considerar que ja ho havia fet tot, va abdicar.
46 “l’emperador es manté en actiu mentre consideri què ha de fer i prepari la seva successió”. Dioclecià va tornar a les divinitats més romanes, Júpiter (el qui posa ordre en el caos) i hèrcules (exemple de com un home pot arribar a assemblar-se a un déu).
Els quatre emperadors estan afiliats a aquests dos déus; ‘iovius’ (fill de Júpiter) i ‘herculus’ (fill de Hèrcules), era un vincle familiar que els unia en una ‘gran família’.
Les noves capitals varen ser: Nicomèdia (a la península d’Anatòlia), Sírnium (just a la meitat del Danubi), Milà (que es troba a la Llombardia i faria de rereguarda) i Trèveris (que es troba a la meitat del riu Rin). Eren capitals molt estratègiques per protegir la frontera. Roma ja havia deixat de ser la capital pel seu mal emplaçament, i només rebia les visites dels emperadors per a retre’ls homenatges.
Dioclecià, per tant, havia intentat restaurar l’imperi dels antonins, per això va aplicar l’imperi adoptiu. En l’imperi dels antonisn, es triaven nous emperadors, o per mèrits administratius o per mèrits militars. En canvi, el traspàs de Dioclecià era només per mèrits militars.
La semi divinitat-imperial, va imposar una fórmula molt més severa per aplicar la por als súbdits. Per tant, es varen aplicar noves formes d’expressió; Adoració (s’ha d’adorar l’emperador), omnipresència (l’emperador ho sap i ho coneix tot), autocràcia (l’emperador té tot el poder). El ritual d’adoració implica la ‘proskynesis’ per dirigir-se a l’emperador s’ha d’agenollar. També el ‘silentiari’, el qui entra a la sala on es troba l’emperador, ha d’entrar mirant el terra, mai a l’emperador i en sepulcral silenci, un cop arriba a la trona de l’emperador, s’agenolla i li besa els peus. Si l’emperador accedeix a que parli, l’home pot començar a parlar, i un cop acabi, s’haurà de retirar sense mirar l’emperador i sense donar-li l’esquena.
L’autocràcia imperial significa que l’emperador concentra tots els poders: l’econòmic, el legislatiu, el judicial, l’administratiu i militar. Aquesta autocràcia, va provocar l’eliminació o decadència de les magistratures. La qüestura (que tenia l’obligació de pagar els jocs), la pretura i el consolat van decréixer i el tribunat i l’edilitat desapareixen. El senat quedava reduït a l’assemblea de Roma.
Aquest imperi va desaparèixer / transformar. Va caure l’administració però l’idioma i la cultura varen continuar.
47 Fins aquí el temari que entra per l’exàmen, que per cert és el dimarts catorze a la mateixa aula de sempre. L’examen tindrà el mateix format que l’anterior, i una de les preguntes serà la vida d’un dels personatges importants que em donat (Que per cert, jo crec que serà Soló, però accepto les apostes). Sort! “El cristianisme va guanyar en fidels, però va perdre en virtud”. Transformació del culte romà, cap al culte cristià.
La crisis dels caps de govern. Pacte de l’aliança que a canvi de la manutenció fan el seu servei. Els generals germànics, eren pagats pels romans per a fer la guerra. Aquests generals són els grans responsables que aquests pobles germànics entrin dins l’imperi.
Els Visigots, varen entrar d’una manera violenta a la península ibèrica, i el 378, a la batalla d’Adrianàpolis, els Visigots varen guanyar a l’imperi romà, que entra així a una profunda decadència i comença a caure. Per no haver de combatre als pobles germànic, s’ofereixen pactes de ‘Foedus’.
El poder extraordinari dels bisbes i dels germànics, van provocar el desencís de les aristocràcies locals. Aquestes, cada vegada tenen menys clar l’interés de ser fidels a l’imperi romà. La pròpia aristocràcia que havia aguantat l’imperi, ara en provocaria el trencament. La millor imatge és la fugida del camp a la ciutat de l’aristocràcia. Varen marxar de la ciutat, s’en van anar a les vil·les, es varen convertir en autosuficients i les van emmurallar. Per tant, es creen els primers castells i els primers feus. L’edat mitjana ja està naixent. Aquest senyor feudal té un exèrcit privat de camperols...
El 395 aC, Teodosi I mor. Aquest rei havia tingut dos fills, Arcadi i Honori, i al morir va decidir dividir l’imperi. Es varen crear així dos estats, de cultura romana i es consideraven germans (“hermanos, no germanicos). Però aquesta separació va provocar que Orient decideixi salvar-se a costa d’Occident, fet que va provocar la caiguda de l’imperi romà d’Occident, juntament amb altres aspectes; 406 dC – El Rin es gela i els germànics aconsegueixen passar a l’altre banda. La frontera natural que havia suposat el Rin, desapareixia. 410 dC – Saqueig de Roma per part dels Visigots. Els Visigots i els sueus s’instal·len a la Península i els alans traspassen Gibraltar per ocupar Cartago. 451 dC – Els huns varen arribar a Europa, i 476 dC – deposició de Ròmul August per Odoacre, que suposa la caiguda institucional de l’imperi romà.
48 El 476, per tant, cau institucionalment, però els habitants de la península a l’any 415 o els de Cartago al 430 dC, ja es pensaven que l’imperi havia caigut i es preocupaven pels vàndals que es trobaven en els seus territoris. I és més, quan desapareix el referent polític, els habitants d’arreu continuaven parlant en llatí i seguint les mateixes cultures.
La ideologia romana es va mantenir posteriorment gràcies als bisbes.
La sacralització, ja comença el s. IV a Roma i prové de l’imperi Romà. Són uns rituals que encara avui dia es mantenen. En les representacions de l’art medieval, les característiques pròpies de la cultura romana com la sacralització i la seva simbologia, són herències de l’imperi romà. La idea del palau fastuós com a reunió de la cort i com a exemple de la potència del rei.
El món romà s’ensorra i políticament l’hereten els germànics. Però al costat dels germànic, hi hauran els papas i els bisbes que es converteixen en l’element teològic que ajuda a perpetuar la romanitat. Els pobles germànics s’acoblen a aquesta nova formació del món per la via de la cristianització.
FI 49 PREGUNTES A FER: - Quan estic parlant de la ilíada, que m’enrollo parlant de la teocràcia micènica i la oligarquia aristocràtica. Hi ha una part “En època minoica hi havia reis que dominaven amplis territoris i això li atorgava poder en front a les nobleses municipals. Però en època micènica, aquest ampli poder s’acaba.” No sé si està be i en realitat hauria de ser “En època micènica hi havia reis [...] Però en l’època fosca...” - Pàgina 23, hi ha dues coses, la primera es que demano els apunts al principi perquè em falten, i la segona, més avall em falta el nom del regent de Macedònia qui era? - Pàgina 28, escric (16/05/11)- he arribat tard... què figura que em falta?? - Pàgina 31 (16/05/2011) – “He començat tard, demanar apunts que em falten (informació arqueològica).
50 DOCUMENTALS - Las guerras de Esparta Los 300 http://www.youtube.com/watch?v=qrXod8iNWGc - Batalla de las Termópilas http://www.youtube.com/watch?v=GsjpcQ8ym64&feature=related - Guerres Mèdiques http://www.youtube.com/watch?v=qMi47vupNj0 51 ...