Història del Dret. Tema 6 (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Derecho + Administración y Dirección de Empresas o Economía - 1º curso
Asignatura Història del Dret
Año del apunte 2016
Páginas 6
Fecha de subida 22/04/2016
Descargas 14
Subido por

Descripción

Apunts d'història del dret de la classe del profesor Josep Capdeferro de la universitat Pompeu Fabra.

Vista previa del texto

Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com buscando el usuario atorresvelazco HISTÒRIA DEL DRET TEMA 6 UN DRET PER A UNA EUROPA CRISTIANA: EL IUS COMMUNE I LA BAIXA EDAT MITJANA La via alternativa del common law anglès, de gran projecció futura.
ARTICULACIÓ DE FONTS EN EL COMPLEX SISTEM A DEL IUS COMMUNE Passem de l’alta a la baixa edat mitjana, on hi segueix havent una església que segueix tenint un paper important. L’ius commune que serà el dret d’aquesta època estarà determinat per la religió (mai els drets positius podran contradir els drets naturals).
Podem utilitzar una analogia dels pilars del dret (ius commune) amb l’església de Castella, anomenada Església del Sant Sepulcre.
- El portal principal representa el dret romà, tal i com va ser compilat per Justinià al s. VI. Molts criticaven que com podia ser que en el 1300 prenguéssim com a pilar del dret el dret del x. VI.
- El segon portal és el dret canònic que té dues fonts: -  Conciliar: Lleis assembleàries escollides pels prelats.
 Pontifical: dret unipersonal (decrets) que el Papa dicta com a rector de l’església.
La porta que no s’ha arribat a obrir representa el dret feudal que continuarà a la baixa edat mitjana però de forma molt subsidiària.
Per tant l’ius commune estarà format per aquests tres elements però tot i això sabem que no és una recopilació d’aquests sinó que és un dret que els juristes van articulant i innovant a partir d’aquests. En altres paraules, és una forma de crear i interpretar el dret (univers de conceptes i preceptes fets pels juristes).
En aquesta església també trobem els apòstols al cim i per tant, controlen tot el sistema. Aquests que controlaven el sistema van ser: - Glossadors: primera escola de juristes, persones molt temoroses d’intervenir en els textos i per aixó simplement fan anotacions explicatives o aclaridores al marge.
Comentaristes: expliquen les coses pel seu comte però basant-se amb el codi.
Tractadistes: Decisionistes: Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com buscando el usuario atorresvelazco Per que fa a les fonts del dret català (iura pròpia) veiem una base molt sòlida de costum, sumat a algunes normes específiques de dret canònic català, igual que de dret feudal (els usatges, drets locals /privilegis i ordinacions que dicten el comte, reis i juristes).
EL CAMÍ CAP A UNA CONCEPCIÓ OBJECTIVA DEL DRET: EL DRET DE L’IMPERI Serà contrari a concepció subjectiva d’abans (no se que he de fer perquè no està escrit).
A partir del s. XI a Itàlia uns savis troben fragments de textos normatius Justinianencs del s. VI i detecten que són molt importants i aquests fragments del corpus iuris civilis juntament amb el dret del moment s’empreen per reescriure el text de Justinià a càrrec d’una comtessa perquè els textos atorgaven molt poder a la potestat pública (per a ella era beneficiós). Aquests juristes encarregats de redactar el nou codi queden fascinats per la tecnicitat, precisió i completesa de l’antic dret romà. De tanta admiració acabaran posant-lo com a ratio escripta (raó natural posada per escrit—positivitzada).
Els estudis de dret jurídic adquiriran una autonomia respecte les disciplines preexistents del trivium (lletres) i quatrivium (nombres), cosa que ocasiona successives mirades sobre les fonts de dret romà, amb un respecte massa reverencial que provoca una aplicació literal del text (no s’atreveixen a canviar res). Aquesta concepció neix a Bolonya amb els glossadors que faran petites glosses al marge i petits resums de les normes anomenats summae. Aquesta és la primera aproximació que es fa als textos de Justinià. És un text tant sagrat i complet per ells, que no gosen agafar-hi perspectiva, només s'atreveixen a glosar-lo.
Ex: Glossadors: Irneri, Accursi (summae de 170 anys de s.XI-1250) Anys després canvien les situacions econòmiques, i els juristes es decideixen a no mirar aquests textos justinianencs de tant aprop, i miran l'obra conjuntament, i veuen les contradiccions que es donen i també les analogies que es poden donar. Això ho farà l'escola dels comentaristes, que expliquen les coses pel seu compte, però basant-se amb el codi. A més, saben que la població segueix un dret més comú i per tant, intenten integrar el dret comú dins dels textos justinianencs. Els comentaristes es troben primer a França (Jacques de Revigny i Pierre de Belleperche) i després també en troben a Itàlia (Bartolo di Sassoferrato i Baldo degli Ubaldi). Amb els comentaristes es deixarà la literalitat de les compilacions de Justinià i s’integrarà el iura pròpia (drets propis).
A partir del S. XV- XVIII hi ha una línia continuista i predominant del mos italicus (reverència al dret romà). Al S. XVI havien perdut la precisió de l'antic llatí (comença el mos gallicus com alternativa al mos italicus), i aquests textos es sotmeten a una crítica filològica i històrica. Andrea Alciato entre d'altres, fa una revisió humanista dels glossaris i dels comentaristes, que fan una revisió més allunyada. Es tracta d'una revisió crítica. Aixó però ho veurem en els pròxims temes.
HÀBIL REACCIÓ DES DE ROMA: EL DRET DE L’ESGLÈSIA I L A CRISTIANDAT L’església veu el nou dret romà com una amenaça (les estructures polítiques s’enforteixen), Gregori VII inicia una reforma (gregoriana) on crea una sola Església centralitzada i reunificadora sota el dret canònic, sense deixar de respectar els particularismes (dins la universalització canònica). Aquets programa s’anomena Dictatus papae (1875).
Aquest programa també lluita contra la simonia (compra de càrrecs eclesiàstics a canvi de béns), cosa que inicia disputes de les investidures; lluites entre el Papat i el Sacre Imperi sobre el nomenament de dignitats eclesiàstiques i seculars.
Dins el dret canònic trobem dos subtipus: dret parlamentari i consiliari (cànons), i el dret unipersonal (decretals pontifícies), que es troben en conflicte durant tota l’Edat Mitjana.
Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com buscando el usuario atorresvelazco El primer pilar d’aquest dret canònic és el decret de Gracià (1140-50)(Concordia discordantium canonum) es un conjunt de canons (dret assambleari) creat per un monjo autònom (iniciativa privada), escogint els cànons vigents de diversos territoris, ordenant-los fent un dictum (explicació) sobre com es relacionar-los entre ells en un decret general (conciliar i cànons). S’universalitza el dret canònic (dret global) i es busca la concòrdia (obra pluralista) i aixó beneficia a l’església perquè hi haurà un dret canònic a aplicar.
Tot i ser una iniciativa privada, s’acaba utilitzant oficialment per la reforma unificadora del Papa Gregori VII. Com a resultat de l’ús i celebritat d’aquest decret, al llarg del temps el dret va esdevenir caòtic per les diverses lleis i normes unificadores imposades pels pròxims papes. En 1234, és crearà el Liber Extra, com una compilació de decretals ordenada per Gregori IX i efectuada per Sant Raimon de Penyafort que recollia normes que estaven fora del decret de Gracià.
Doncs sabem que la base del dret canònic és assembleària i a partir d’aleshores es dictaran decretals (unipersonals).
Amb els anys es van anar fent obres compilatòries posteriors com són el Liber Sextus, Constitutiones clementinae, Extravagantes lohannis XXII i Extravagantes communes. Aquestes formaran el corpus iuris canonici. Al principi igual que en el dret romà de Justinià i haurà glossadors, després comentaristes i més tard tractadistes, decisionistes i consiliatores.
Entre el dret civil i el dret canònc, el dret civil es reflexa en la força i les normes estrictes, mentre que el canònic mostra la equitat i justícia (interpretació suau en un cas concret).
“In causis que summi pontifice iudicio deciduntur, et ordo iuris et vigor equitatis est subtiliter observandus” En les causes que decideixen per judici el Papa (summa pontífex) cal observar subtilment tant l’ordre de dret com la força de l’equitat.
DRET FEUDAL El dret feudal es un conjunt petit de normes que afecten en gran mesura al Ius Commune, paral·lelament al dret canònic i romà. Els sistemes de dret públic estan afectats per les normes feudals i recordem que aquest dret feudal està marcat per les relacions de vassallatge per lo que es possarà la necessitat de positivitzar aquest dret.
El feudalisme i els sistemes senyorials estan molt difosos a les societats de l’Edat Mitjana. Donada la importància del dret feudal, es va haver de codificar i reunir en la Llombardia, com a tercer pilar del ius commune.
EL SISTEMA DEL IUS COMMUNE El ius commune es va difondre durant la baixa Edat Mitjana i l’edat moderna, pels territoris de l’Europa continental, l’epicentre al nord de la Península itàl·lica, fins arribar a espais polítics transoceànics (colònies americanes, Índies, asiàtiques...). Fins l’any 1960 , Catalunya seguia emprant aquest sistema, i actualment es pot veure vigent a Andorra.
En parlar dels diferents tipus de dret no ens referim només a les normes concretes, sinó també a la metodologia, els conceptes i la estructura de les diferents branques del ius commune.
Donada la importància jurídica del llatí, aquest va anar difonent-se en els àmbits científics i cultes, mitjançant les universitats. Alguns països, sobretot França, han pretés ridiculitzar aquest ius commune, per demostrar que no estaven sotmesos. I per tant, la gent per què marxava a estudiar-ho? Pel simple desig d'aprendre? No, era perquè realment s'aplicava Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com buscando el usuario atorresvelazco El ius commune es va veure impulsat per factors personals (ambicions monàrquiques que volen tornar al principat romà, burgesies urbanes,..) i materials (docència, manuscrits i formularis, llatí,..). En contra trobem sectors com el feudal i el popular (camperols i baixes classes) El ius commune és un sistema doctrinal, un sistema de ciència jurídica, és a dir, de desenvolupament de les normes a través dels juristes. Aquest sistema de ciència jurídica que s'estudia a les universitats anirà donant més importància a la jurisprudència. La diferència rau en que l'Europa continental es considera en el S. XVIII que els reis i els jutges s'han pres masses llibertats i se'ls i eliminen aquestes llibertats.
Passem del teocentrisme al dret com a centre de les relacions, per tant, passem al iuscentrisme, quan hi ha una visió objectiva del dret.
EL PAPER CABDAL DELS IURA PROPIA Com l’ius commune no era suficient per ell mateix, s’acaba necessitant la presència de drets propis (més propers a la població)per complementar-lo.
Per la mentalitat de les persones medievals els drets propis eren inestables i imperfectes (mutabilitat i contingència), i en canvi les noves normes canòniques i llatines eren superiors i més estables tècnicament per a llarg termini.
Tot i que el dret comú va anar penetrant materialment diverses zones de Bolonya, la recepció formal no es va efectuar fins que les institucions públiques de cada territori van acceptar que les normes estrangeres fossin aplicades als tribunals autòctons. A València i Mallorca l’ius commune va penetrar molt ràpidament, perquè eren terres reconquerides tardanament pels cristians, que van ser emprats com a inici de la implantació del ius commune (desert jurídic nou inici) PACTISME I IUSCENTRISME Al la corona de Castella i a la corona d’Aragó, sobretot a Catalunya, l’implementació del ius commune és molt diferent.
En el cas de Catalunya, el ius commune va penetrar amb tanta força que pràcticament tot el dret serà dret romà i dret canònic. Tot i això, és veritat que si que es dictaven algunes lleis de corts i privilegis i pragmàtiques del monarca (que no podien contradir les lleis de les cort, perquè aquestes eren assembleàries) ..., però no tenien molta força, ja que el ius commune omple tot el dret i el que no queda regulat ho regulen els drets propis. A Catalunya té més poder el dret canònic, perquè aquest es considera més just i equitatiu, mentre que el dret romà era molt més estricte en les normes.
1. Primerament visible en textos de dret particular (municipal).
2. Resistències formals a la recepció del ius commune (1251) per part del senyors feudals, neutralitzades el 1409 i el 1599. Tot i que la població aceptarà el ius com a dret propi (seny natural) 3. Consolidació d'un sistema iuscentrista i pactista: Força de les Corts en la creació del dret i l'exigència que aquest dret sigui observat (control del respecte del dret). Ús dels Usatges.
4. A la pràctica, els drets generals (ex: constitucions i capítols de Cort) i els drets particulars (ex: privilegis i ordinacions) del Principat van funcionar com a excepcions, particularitats, concrecions i esmenes al règim general del continent europeu.
En general , totes aquestes normes es rebran com a excepcions o particularitats del ius commune europeu. No hi va haver més intents de rebutjar l’ius. Parlem de pactisme.
En el cas de Castella, durant el s. XIII , els monarques de Castella utilitzen el ius commune per fer-se forts enfront els senyors de la terra, i utilitzen el seu poder per anar eliminant els privilegis especials que conferien els furs.
Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com buscando el usuario atorresvelazco 1. S. XIII: Hi ha una ofensiva impulsada per la monarquia, sobretot per Ferran III i Alfons X, per territorialitzar el dret, en detriment de la pluralitat i la fragmentació de fonts jurídiques precedents. Per dur a terme aquesta territorialització creen:  Fuero Juzgo: Dret comú que intenten atorgar a les diferents zones sota una imatge de particularitat (dret propi de cada zona)  Fuero Real: El mateix d’abans però provinent del mateix rei que li atorga com a “regal” als diferents territoris els furs.
 Espéculo: Fallit l’intent dels furs s’intenta introduir un dret unificador com a tècnicament superior  7 Partidas: Tan aquest com l’Espéculo estaven impregnades de ius commune (dret romà i canònic amagat) 2. S. XIV-XV: Camí cap al decisionisme regi (dicta normes unilateralment) i cap a l'autonomia del dret del monarca respecte del ius commune:  Ordre de prelació de fonts d'Alcalá (1348): S’accepta el dret propi (dels Fueros) sempre que no estigui en contra del dret natural, diví, monàrquic, o que estiguin en desús (retallada del dret).
En cas de no poder recòrrer a alguna llei dels Fueros, es consulten les lleis reials, posteriorment les partides, i finalment, en cas de no trobar solució, s’acudeix directament al rei (rescriptes)  Fórmula obedézcase pero no se cumpla (1387): El monarca vol desvincular-se de la llei i està per sobre del rei. El que ens dicta aquesta fórmula es que si una sentència es troba que es injusta o ha esta malt dictada s’ha d’obeir com a acte de respecte a la superioritat del rei però no s’aplica. Aixó pot donar lloc a sentències que siguin il·legals i per lo tant el predomini del poder del rei per sobre de tot. Podem observar com la monarquia va emprar l’ius commune el s.
XIII com a objecte per arribar al capdamunt del poder jurídic fins a imposar una autonomia reial respecte el dret durant els s. XIV i XV.
 Pragmàtica amb valor de llei restringint les citacions en l'àmbit judicial a Bartolo di Sassferrato i a Giovanni d'Andrea i als autors que els haurien precedit (1427)  Liquidació de la monarquia corporativa (1445)  Retorn a l'ordre de prelació de fonts de fonts d’Alcalà del 1348 en una versió més severa (1505).
Parlem d’autoritarisme i decisionisme.
En cada model hem de veure el que defensen cadascun perquè potser i no son dolents en els temps o en les condicions en que s’apliquen.
EL DRET MERCANTIL MARÍTIM MEDITERRANI És un element de contrast no central en el nostre argument.
L’autentic transport de mercaderies i persones es realitzava mitjançant el dret marítim ja que les vies de transports terrestres eren molt poc eficients.
El dret marítim és basará en els costums: Lex de Rhodia (recull de costums), Regles d’Olerón (França) i el Llibre del Consolat de Mar (Corona d’Aragó – font important de comerc) Els poders públics (el rei no controlava) havien abdicat de controlar el dret de la mar. Els havien deixat a que ho arreglessin tots els mercaders de la mar. Els mercaders van establir costums com a dret i els presentaven als monarques perquè els firmessin encara que el document no representés el que el rei volia (aportaven legitimitat però no el creen—dret de la comunitat comercial).
Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com buscando el usuario atorresvelazco Cada ciutat mediterrània tenia un consolat que tenia tres tasques: controlava i vigilava el dret, defensaven els interessos de la comunitat (demanar privilegis al rei,...)i tenien una jurisdicció autònoma (es jutjaven els plets entre ells, sense influència externa, tot i no ser jutges docents o estudiants) que fugia del tecnicisme del dret romà i canònic (universitat de Bolonya—solo veritate facti atenta (només atenent a la veritat dels fets, el que es veu)—a la pràctica és més eficient trobar solucions àgils, es valora la rapidesa. Tot i això, si hi ha algun plet complex que no es pot resoldre fàcilment, s’aplica l’ius commune subsidiàriament (excepció).
El Dret de Consolat de Mar s’ha de diferenciar dels “consuladors” de Castella i el País Vasc, que són igualment organismes comercials, però designats pel rei a l’edat moderna.
REFLEXIÓ: Actualment, podríem estar davant d’un nou dret del “Consolat de Mar”? Durant el s.XX-XXI han aparegut noves figures de contractació mercantil que emanen de la societat i la classe comerciant (praxis empresarials) que no es troben escrites en cap Codi Mercantil (tot i que estan validades per la jurisprudència). Ex. Factoring, leasing, franchising....
...