T4. Absorció de l'aigua (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Biología - 2º curso
Asignatura Nutrició i metabolisme vegetal
Año del apunte 2016
Páginas 2
Fecha de subida 01/04/2016
Descargas 9
Subido por

Vista previa del texto

T4. ABSORCIÓ DE L’AIGUA TRANSPORT DE L’AIGUA I NUTRIENTS: Mecanismes de transport Recordem: en les plantes els únics potencials que afecten són el de la pressió i l’osmòtic mentre que en el sòl són el osmòtic i el matricial. El flux d’aigua sempre va d’un potencial hídric major a un menor, per tant, el potencial hídric del sòl ha de ser major que el potencial hídric de la planta perquè pugui absorbir aigua.
Les plantes que es troben a la platja són les halòfites, adaptades a la sal. Hi ha altres que no poden viure degut a la salinitat de l’aigua ja que el potencial hídric del sòl és molt baix i les plantes no poden absorbir. Les plantes halòfites són capaces de baixar el seu potencial hídric per absorbir aigua marina. L’altre component que influeix en la disponibilitat de l’aigua en el sòl (facilitat amb la que el sòl facilita aigua a les plantes) és el potencial matricial (força amb la que els capil·lars retenen l’aigua en contra de la gravetat). Si el sòl té capil·lars molt petits, la seva disponibilitat de l’aigua és relativament baixa, ja que retenen aigua amb tanta força que la planta no la pot extreure.
Hi ha 3 grups de textura; els sòls arenosos (té partícules grans, drenen amb facilitat i són secs. La major part de l’aigua és gravitacional, és a dir, marxa), els sòls llimosos (té unes característiques intermèdies) i els sòls arcillosos (té partícules molt petites, els capil·lars són molt fins i retenen molta aigua en contra de la gravetat. Quan aquests es sequen, l’aigua, cada vegada, té el potencial hídric molt baix degut al baix potencial matricial).
Les plantes absorbeixen l’aigua a través de les arrels. Hi ha la zona de divisió cel·lular (el meristem), cap amunt, hi ha la zona d’elongació on les cèl·lules s’expandeixen de forma longitudinal i després hi ha una zona més vella (més madura) on comencen els pèls radiculars formats a partir de cèl·lules epidèrmiques i amb funció característica en l’absorció de l’aigua i nutrients, facilita el contacte entre la planta i el sòl. Un 80-85% de les plantes tenen un altre mecanisme d’augmentar la superfície d’absorció mitjançant la formació de micorrizes (associació a fongs, simbiosi). Aquests fongs necessiten un aport de matèria orgànica i proporcionen fòsfor i aigua a la planta.
Per la via de l’apoplast, en un principi, una gran part de l’aigua entra pels pèls radiculars però també per les cèl·lules epidèrmiques. Pot entrar directament per la paret cel·lular ja que és hidrofílica, i una vegada dins de la paret pot circular per la pròpia paret cel·lular a favor de gradient de potencial hídric travessant la part externa de l’arrel fins arribar a l’endodermis, que té cèl·lules suberificades i que aquest súber és hidrofòbic. Aquest transport queda interromput. Hi ha una altre via, la via simplàstica, que requereix que l’aigua travessi la membrana citoplasmàtica per difusió o per aquaporines. Després pot anar per via transcel·lular mitjançant els plasmodesmes entrant fins el cilindre vascular. La part que quedava interrompuda pot entrar a favor de gradient cap a la via simplàstica i només si entra en aquesta via l’aigua podrà arribar fins el cilindre vascular. Un cop dins, pot agafar la via simplàstica o pot entrar en els vasos del xilema i ser transportada cap a les fulles.
L’apoplast té aigua i soluts en equilibri amb el sòl. Té la membrana semipermeable que és el plasmalema i el cilindre vascular i el simplast, que té una concentració de soluts major. L’aigua té tendència a pressionar l’apoplast sobre l’aigua que hi ha en el simplast i aquesta pressió radicular empeny l’aigua cap amunt en contra de la gravetat. El potencial hídric de l’atmosfera és baix si està al 100%, és per això que té tendència a sortir cap enfora. Aquest flux del sòl es dóna a través de les arrels per les dues vies i la pujada cap amunt es dóna pel capil·lar i és impulsada per pressió dins del capil·lar o per la tensió generada en la tendència de l’aigua a sortir de les fulles.
És Van der Honert qui estableix l’analogia entre el flux de l’aigua del sòl a l’atmosfera amb un circuit elèctric. El flux es dóna per una diferència de potencial entre el sòl – arrel, arrel – tija, tija – fulla i fulla – atmosfera. La major diferència de potencial es dóna en la interfase d’atmosfera – fulla. Els estomes s’obren i es tanquen segons la necessitat de la planta i és un mecanisme regulador. Hi ha una resistència variable al sòl determinada pel contacte entre l’arrel amb l’aigua capil·lar. S’ha d’evitar que la planta perdi aigua cap al sòl i això s’aconsegueix mitjançant la modificació de les parets cel·lulars de les cèl·lules de l’arrel, és a dir, suberificant les cèl·lules. El flux hidràulic amb el sistema ve regulat per diferències del potencial i resistències connectades en paral·lel.
...