Pintura barroca espanyola. Velázquez (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 2º curso
Asignatura Art del Renaixement i del Barroc
Año del apunte 2013
Páginas 4
Fecha de subida 21/10/2014
Descargas 9
Subido por

Descripción

Apunts d'art amb imatges de les obres

Vista previa del texto

04.03 La pintura barroca espanyola. Velázquez PINTURA DE GÈNERE (presència menor que la religiosa).
A l’època, els tractadistes diuen que és un gènere menor. Està concentrada a Sevilla, ciutat més cosmopolita del moment (importància de les comunitats, port Amèrica). Per tant, barreja de cultures: són precisament les persones foranies les que encarreguen aquest tipus de pintura. Tot i així, no hi ha escenes domèstiques, etc. la quotidianitat del que es feia; sinó quin tipus de persones hi havia (diferències de les pintures de gènere holandeses). Es troben en museus de l’estranger precisament per això.
Murillo dedica pintures als gèneres profans: Nens menjant meló i raïm (1645, Alte Pinakotek, Munic). Podríem dir que és una representació “amable” de la realitat. Nen traient-se les puces (1645, Museu del Louvre).
L’aiguader de Sevilla, de Velázquez. Crist a casa de Marta i Maria.
Natura morta: a Espanya n’hi ha un tipus coneguda amb el nom de vanitas. Es representen objectes relacionats amb el pas del temps: calaveres, llibres, etc. In Ictu Oculi de Valdés Leal.
Dues de les vanitas més espectaculars són de Valdés Leal; l’altra és la seva parella: Finis Gloria Mundi. Per entendre aquestes obres, entendre qui les va pintar: Sevilla, II meitat del segle XVII, 1649. Brot de Pesta, mata la meitat de la població. 1680, terratrèmol. Després de tanta mort s’intensifica la pietat (encara més a Sevilla, on el fervor religiós era molt vigent). Hermandad del Hospital de la Caridad: hi anaven els aristòcrates amb temps per ajudar als pobres. Aquesta germandat pren una gran embranzida amb Miguel de Mañara, qui s’hi posa al capdavant (passa a viure en una cel·la austera de l’hospital). Arriba un punt en què, fent l’ampliació de l’hospital, demana a dos pintors uns cicles: primer a Murillo, 12 teles en les quals s’havien de representar diferents miracles en què s’hi pogués veure la caritat (12 obres de misericòrdia). Amb aquest cicle iconogràfic, Mañara volia transmetre que l’única salvació era la pietat. També encarrega a Valdés Leal dues obres sobre la vida i la mort (no distincions entre joves, vells, alts, baixos, homes dones, etc.): l’única salvació són els actes caritatius. In Ictu Oculi, Finis Gloria Mundi.
Velázquez: es va formar a casa de Pacheco, on es discutia sobre pintura amb altres artistes.
Després d’aquests anys, el 1623 Velázquez arriba a Madrid. La presència de la cort d’Espanya i la proliferació de monestirs va fer que hi hagués molta demanda artística: tots els artistes volien anar a Madrid. A més, hi arribava pintura forana comprada pels alts funcionaris.
Quan mor Felip III, el 1621, Felip IV dóna favors al Duc de Olivares. Pacheco hi té contactes. Quan queda vacant el lloc del pintor del rei, Pacheco li fa una carta de recomanació.
Madrid és un nou punt de partida: comença l’etapa de maduresa (veu les col·leccions reials i les obres estrangeres). La paleta s’aclarirà, s’allunya de les tonalitats marronoses, etc. Ràpidament encaixa amb l’ambient de la cort. Felip IV. El triomf de Bacus.
El 1629, seguint, potser, el consell de Rubens, se’n va a Itàlia (pagat per Felip IV). Viatge decisiu pel desenvolupament del seu art. Residència a Roma. S’introdueixen notes de color: La forja de Volcà. La túnica de Josep.
Dos paisatges en questa època: Els jardins de Villa Medici (capvespre i migdia).
Nen traient-se les puces Nens menjant meló i raïm L’aiguader de Sevilla Wellington Museum (Londres), 1623 Autor: Velázquez     La fa quan s’acaba el seu període de formació. Hi ha reunides pràcticament totes les característiques que veurem posteriorment: (1) tonalitats marronoses amb moltes gradacions (colors terrosos), (2) transparència i delicadesa, (3) pocs personatges trets de rostres per individualitzar cadascuna de les figures, (4) acció paralitzada.
Aiguader: figura que el dedicava a anar amb un càntir pels carrers i vendre aigua.
Representació d’un retrat tipològic d’un treball. S’ha escrit que potser Velázquez volia representar una al·legoria de la set; les tres edats de l’home.
A l’interior hi ha una figa que servia per donar gust a l’aigua. També té una connotació sexual: el vell li proporcionaria al jove el coneixement d’iniciació de les arts amatòries (potser per això el de darrere ja veu d’aquest coneixement).
Ganes d’eliminar la barrera entre l’espai pictòric i l’espai físic del receptor: característica barroca.
Crist a casa de Marta i Maria National Gallery (Londres), 1618 Autor: Velázquez     Episodi tractat d’una manera quotidiana.
Barreja de sacralitat, prodigi i quotidianitat.
Ensenyar-nos el quadre dins del quadre, de fer-nos pensar quina és la realitat i quina és la realitat amagada.
Marta: una mica contrariada (perquè Maria escolta mentre ella treballa) a través d’un cos robust. Ora et labora (una resa i l’altra treballa).
 La vella està assenyalant Marta. S’assembla molt a la Vella fregint ous (Velázquez, 1618, National Gallery of Scotland, Edimburg).
In Ictu Oculi Hospital de la Caridad (Sevilla), 1670-1672.
Autor: Valdés Leal  Absurda banalitat terrenal. Mort: taüt, sudari i guadanya: amb la mà està apagant l’espelma de la vida (in ictu oculi significa ‘en un obrir i tancar d’ulls’).
Finis Gloria Mundi Hospital de la Caridad (Sevilla), 1670-1672.
Autor: Valdés Leal Felip IV Museo del Prado (Madrid), 1624.
Autor: Velázquez     Primer retrat que Velázquez fa al rei.
El monarca volia aparèixer vestit de la mateixa manera que havia obligat a vestir als seus contemporanis: Pragmática de Austeridad.
Deixa veure que el que s’està representant és un rei, tot i no anar amb objectes luxosos, joies, etc. Llunyania emocional respecte l’espectador.
Fons abstracte, espai que li dóna a Felip IV tot el protagonisme. Ens deixa veure els pendimenti (Velázquez havia de modificar algunes parts de la seva obra perquè no feia esbossos. Per exemple la cama o la capa).
El triomf de Bacus Museo del Prado (Madrid), 1629 Autor: Velázquez     Primera pintura mitològica conservada, demanada pel rei.
Segurament inspirada per Rubens.
Aspecte vulgar dels personatges: “Los borrachos”.
Formalment podria dividir-se en dues parts: Bacus i la figura del darrere, més properes a les representacions italianes (per exemple Caravaggio); a l’altre costat, no accent italianitzant, més barroc.
   Estan agenollats davant del Déu del vi.
Representació mitològica en conjunt. També, però, representen homes reals. Actualitza el mite amb el desig d’aprofundir la realitat. Està ridiculitzant, humanitzant, els déus procedents de la mitologia pagana.
Representació de la instantània d’allò quotidià.
La forja de Vulcà Museo del Prado (Madrid), 1630.
Autor: Velázquez    Apol·lo li comunica que Venus, la dona de Vulcà, té u afer amb Mart, Déu de la guerra.
Aprofita aquest episodi mitològic per representar el nu.
Durant aquesta estada, Velázquez tria els seus propis temes.
La túnica de Josep Museo del Prado (Madrid), 1630.
Autor: Velázquez   També sis figures masculines.
En ambdues pintures (aquesta i l’anterior), galeria d’actituds enfront l’acció d’un d’ells.
Els jardins de Villa Medici Museo del Prado (Madrid), 1630.
Autor: Velázquez       És on vivia Velázquez a Itàlia.
A diferència de L’aiguader, la pinzellada és molt més solta (no compacta).
En aquest moment era normal que els pintors agafessin apunts a l’aire natural, però no que agafés un cavallet i pintés a fora.
Pinta dues impressions del mateix paisatge.
Anàlisi de Julien Gállego: la interpretació s’ha de fer en relació a l’arquitectura, arc de mig punt més elevat que les ? dentelades del seu voltant. En un primer moment Velázquez volia representar un motiu derivat del tractat d’arquitectura de Sebastiano Serlio.
Aquí, tot el contrari: el pintor ha de ser, per sobre de tot, pintor. Una arquitectura serliana és el que les circumstàncies ordenen que són (l’arquitectura només tindrà el valor que el pintor vol que tingui).
...