1.5. La gènesi i la tradició documental (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 2º curso
Asignatura Paleografía y Diplomática
Año del apunte 2013
Páginas 11
Fecha de subida 29/05/2014
Descargas 9
Subido por

Vista previa del texto

Introducció A la segona meitat del segle XII es troben els primers indicis de la Recepció del dret comú a Catalunya, un dret que va esdevenir comú a tot l’occident europeu i va provocar un canvi importantíssim en l’escripturació dels actes jurídics i en la seva autenticació. El nou dret oferia uniformitat davant la diversitat d’usos i costums locals i el trencament amb la rigidesa de la llei gòtica. La seva introducció va afavorir l’aparició de noves figures contractuals, la professionalització dels escrivans i la intensificació de l’activitat escripturària i administrativa. Al mateix temps s’assisteix a una presa de consciència sobre la importància de les tècniques de control de la informació i la necessitat d’ordenar, gestionar i codificar la documentació acumulada. Aquest fet desencadenà un interès per la conservació de proves jurídiques escrites i, sovint, donà lloc a la multiplicació de testimonis d’un mateix negoci jurídic. Aquesta seqüència de testimonis escrits és el que la Diplomàtica anomena tradició documental.
Per tant, davant d’un document cal que ens preguntem en quina etapa de la seva redacció ens trobem, o el que és el mateix, saber si estem davant de l’original o d’una còpia. Aquestes són les dues categories bàsiques –original i còpia–, però existeix tota una gamma de formes intermèdies que cal tenir en compte. Conèixer o distingir cadascuna d’elles és fonamental per establir la taula de tradició de qualsevol document i, a nivell pràctic, la seva fiabilitat. Aquesta apreciació és també vàlida quan treballem amb fonts publicades, ja que els editors no sempre estableixen una distinció clara entre els diferents exemplars d’un mateix document.
Original S'anomena original el document on es consigna per primera vegada i de forma definitiva la voluntat de l’autor i que dóna fe d’aquesta voluntat. És, doncs, un document perfecte, amb totes les corresponents marques de validació i dotat de les condicions d’autenticitat.
En el procés d'elaboració documental pot haver-hi un primer document original, la minuta. Aquesta, però, és imperfecta, ja que no és més que un text preparatori del definitiu, és a dir, de l’original.
Una altra idea que cal tenir en compte és que original no vol dir únic. Per això podem trobar, en alguns casos, diversos exemplars de documents originals, la qual cosa ens permet establir la següent classificació: Originals diversos: aquells de contingut idèntic, elaborats i validats simultàniament. Un exemple d’aquests tipus d’originals són aquells en els que intervenen dos o més parts contractuals, les quals necessiten una prova jurídica del contracte. És habitual que es presentin en forma de carta partida.
Originals múltiples: aquells que, procedint de la voluntat d'un sol autor, tenen varis destinataris i poden ser confeccionats i validats en diferents moments. És el cas d’alguns documents de govern en els que el monarca es dirigeix a diferents persones o institucions per, entre altres coses, comunicar algun afer, sol·licitar ajuts o convocar a Corts. De vegades la multiplicació d'exemplars pot ser feta per una oficina d'expedició documental amb la finalitat de trametre per diferents vies un document i així assegurar-ne la seva recepció pel destinatari o destinataris o la seva conservació.
1     Renovacions: es tracta de categories intermèdies entre els documents originals i les còpies, però les seves característiques els apropen als originals. La pèrdua, el robatori, la destrucció de l'original o el simple interès de tenir-ne un altre exemplar estan en l'origen d'aquestes categories.
Hi ha quatre tipus de renovacions: Ampliacióo reexpedició, Restauració, Inserció i Confirmació.
Còpia Una còpia és una transcripció literal, més o menys immediata, d’un text anterior. El concepte de còpia es contraposa al d’original perquè, a diferència d’aquest, no és ni primigènia ni perfecta. Pot haver estat elaborada a partir de l’original o d’una altra còpia. Hi ha diversos tipus de còpies, sempre en funció de la major o menor relació que guarden amb l’original.
Còpia simple: aquella que no porta cap marca d’autenticitat jurídica posada per una autoritat. No té signes de validació o subscripcions dels rogataris i validadors que donin fe pública del document i, per tant, no té cap garantia jurídica.
Còpia autèntica o certificada: aquella que porta elements de validació que estan destinats a donar-li plena fe. La transcripció literal ve certificada i legitimada en pública forma per una autoritat competent que gaudeix de la fe pública, generalment un notari. Aquesta còpia, amb totes les garanties jurídiques, pot substituir el document original. Se'ns pot presentar sota dues formes: Còpia notarial o trasllat: és aquella transcripció certificada i avalada per la subscripció i signe d’un notari que dóna fe pública del seu contingut i de la seva legitimitat, juntament amb les signatures d’almenys dos notaris com a testimonis i de l’autoritat judicial que dóna el seu vist-i-plau a la seva realització. Sabem que estem davant d’una còpia notarial o trasllat quan llegim la fórmula introductòria Hoc est translatum bene et fideliter...
Vidimus: és un document pel qual una autoritat dóna testimoni, sota el seu segell, d’haver vist un document anterior amb tots els caràcters d’autenticitat, descrivintne eventualment els caràcters externs (en particular el segell i la seva forma d’apenció) i reproduint-ne íntegrament el text sense modificar res, a fi i efecte de conferir autenticitat al document així transcrit. Pren el nom de la fórmula Noverint universi quod … vidimus cartam... És, doncs, un document insertat, però diferent a les confirmacions, perquè la seva finalitat no és la renovació jurídica d’un document anterior, sinó únicament una transcripció certificada amb determinades formalitats.
Hi ha altres còpies, intermèdies entre les autèntiques i les simples. Es tracta de les següents: Còpia autògrafa: aquella que fa el mateix autor de l'original autògraf, és a dir, una transcripció de pròpia mà.
Còpia figurada: aquella en la qual el seu autor s’esforça per reproduir materialment l’escriptura en tot o en part, i la disposició textual d’un original anterior, especialment alguns dels seus elements (caràcters especials, subscripcions i elements figurats com el monograma, la rota, etc.)   2     Registres En definició del Vocabulari Internacional de la Diplomàtica el registre és un volum en el que es procedeix a l’enregistrament successiu de documents, de cartes, de comptes. En sentit estrictament diplomàtic, és el volum on es copiaven sistemàticament, abans de ser expedits, els documents i les cartes que un ens emetia o expedia, si no la totalitat, al menys els i les de més importància. Aquest enregistrament es pot fer a partir de la minuta o a partir de l’original. També es pot elaborar sobre els documents expedits o els documents rebuts. Igualment pot rebre successivament les minutes dels documents o de les cartes a mesura que es van elaborant. En algunes cancelleries l’enregistrament es feia en quaderns que posteriorment eren reunits i enquadernats en format llibre.
Quin interès té el registre?. El títol XII, llei VII de l’Especulo d’Alfons X el Savi (completat posteriorment a les Partidas) està dedicat al registre i destaca el seu interès tot dient: • Registro tanto quiere dezir commo libro que es fecho por rremenbraça de las cartas que son ffechas. E tiene pro, porque ssi carta sse perdiere o sse rompiesse o sse desfaze la letra por veiez o por otra cosa, o ssi viniere alguna dubda ssobrellas para sseer creyda, o dotra manera qualquier, por el registro sse pueden cobrar las perdidas e rrenovarse las vieias. Otrossí, por él pueden perder las dubdas de las otras cartas de que an los omnes ssospecha. E aún yaze y otra pro, que si alguna carta diessen commo non deuíen, por el registro sse puede prouar quien la dió o en qué manera fue dada.
És a dir, el registre serviria com a record dels documents expedits i molt especialment per a casos de pèrdua o deteriorament de l’original i per resoldre dubtes.
En el segle XX el diplomatista Alain de Broüard, a més de valorar la utilitat del registre per verificar o renovar els documents vells, diu que el registre proporciona als buròcrates de la corona una visió panoràmica dels negocis polítics, financers i judicials del regne.
Aquestes constatacions es refereixen als registres de cancelleria però cal considerar que la cancelleria no és l’única institució que utilitza els registres. També la institució notarial, seguint les advertències d'Huguccio sobre el problema de les falsificacions, implantarà un sistema de redacció en el que hi tindran una importància cabdal els registres. Igualment, altres institucions com l’Església, en tots els seus nivells jeràrquics, els municipis, els senyors jurisdiccionals... utilitzen, també, els registres per conservar i gestionar la documentació generada en les seves activitats.
El sistema de registres es va implantar a l’Occident europeu al llarg del segle XIII, tot seguint els passos de la cancelleria pontifícia, primera institució en posar-los en pràctica (si bé amb precedents que es podrien situar al segle iv, les grans sèries completes de registres pontificis comencen durant el pontificat d’Innocenci III).
Seguiran en el temps els de les diferents cancelleries reials, els dels notaris i els d’altres institucions laiques i eclesiàstiques.
Per la seva significació en l’àmbit hispà, només tractarem els registres de cancelleria , els registres notarials i els cartorals, tot centrant-nos en la producció a la corona catalano-aragonesa.
3     Registres de cancelleria En l’àmbit dels regnes hispànics medievals, la cancelleria de la corona catalanoaragonesa ens ha llegat una magnífica col·lecció de registres pràcticament ininterrompuda al llarg de set segles, pel contrari, són molt pocs els exemplars que s’han conservat de les cancelleries navarresa i castellana, malgrat haver-se conservat algun exemplar navarrès del segle xiv i la sospita de la seva existència a Castella des del regnat d’Alfons vii, on, a més, tenim constància de l'elaboració d'una legislació al respecte durant els segles xiii, xiv i xv.
Pel que fa a la corona catalana-aragonesa apareixen durant el regnat de Jaume i i s’ha ressaltat que la finalitat dels primers exemplars no hauria estat la de suplir l’original en cas de pèrdua, com sembla ser en la majoria dels casos, sinó: · oferir un precedent a l’activitat administrativa, socio-econòmica i senyorial · i servir, en alguns casos, de formulari Evidentment, els primers registres podien respondre a aquests dos supòsits, però també s’han de contemplar com un record documental o com un reflex de l’activitat política general.
A partir de la seva aparició es pot establir una periodització. La primera etapa va des de la conquesta de València (1238) a la de Sicília (1283) i dins d’ella es pot parlar de dos grups de registres: els Llibres del Repartiment de València i els registres tècnics posteriors.
El primer grup, format per tres registres, constitueix un llistat o cadastre de la transferència a particulars de les possessions que passaren a mans de la corona després de la conquesta. Es tracta de llibres administratius, de caràcter estadístic i quantitatiu, que contenen unes 3.000 anotacions molt breus.
El segon grup de registres, els pròpiament documentals, comença a la primavera de 1257 y està integrat per 24 volums. Constitueixen una única sèrie indiferenciada fins al 1283. Tot i això, semblen presentar certa diferenciació pel que fa al seu contingut: mentre alguns tenen un caràcter eminentment administratiu (percepció d’impostos, tributs, convocatòries militars, pagaments a funcionaris), altres registren actes de la corona.
Les seves característiques són: · Manca de fórmules d’obertura o títol general, d’índex i de colofó · Poques rúbriques de contingut · Desordre intern · Especialització embrionària d’alguns registres · Data, de vegades, del primer document registrat, en caràcters allargats, o del canvi de l’any · Alteració de l’ordre cronològic 4     · Presència, de vegades, de la tassa del segell · Enregistrament d’uns documents en detriment d’altres · No es registren, generalment, els documents peribles · Poca presència de cartes partides.
La segona etapa s’inicia amb la incorporació de Sicília a la Corona (1283) durant el regnat de Pere el Gran. Com a conseqüència d’aquesta incorporació i de la influència dels usos documentals d’aquest regne, s’organitza el sistema, tant pel que fa al criteri exhaustiu del registre, com a la seva distribució en sèries, sèries que s’ampliaran en els regnats següents.
Les novetats més representatives són: · Nova presentació dels textos · Notes de cancelleria en els textos explicant les funcions dels diferents funcionaris que intervenen en la seva expedició · Notes del revisor i sobre la percepció de tasses · Seriació dels registres (communis, scribaniarum, cenarum, albaranum, gratiarum, donationum, etc.) A partir d’aquest moment es pot començar a parlar de la tècnica d’enregistrament, que sembla que es feia a través del sistema de minutes i després de la revisió del text pel rei, el canceller, elvicecanceller i altre personal adscrit a la cancelleria.
La manera en com estan copiats els documents en els registres permet establir la següent divisió: · Documents íntegres · Documents múltiples amb diferent titular · Documents mancats d’intitulació i de testimonis · Documents extractats · Documents amb intitulació abreviada però mancats de testimonis Una nova etapa s’inicia amb Jaume ii. Rei de Sicília abans que d’Aragó, el contacte amb una cancelleria ben organitzada com la siciliana li hauria fet veure la seva importància per a l’activitat diplomàtica. Les reformes de Jaume ii en l’organització de la cancelleria són gairebé definitives.
La seriació dels registres es diversifica encara més. S’incrementa el número de documents expedits i, en conseqüència el de registrats, si bé no es registren tots.
Els registres, que, en general, s’inicien amb d’una breu referència al seu contingut, es poden classificar en tres grans grups: 5     · Temàtics: Commune, Curie, Gratiarum, Officialium, Pecuniae, Sigilli Secreti, etc · Geogràfics: Maioricarum, Sardinie et Corsice, Almerie, etc · Personals: Regine Blanche, Speciali pro infanti Jacobo, etc.
En l’enregistrament se segueixen els mateixos criteris que en els regnats anteriors.
Tot i això hi ha una novetat, l’aparició (1303) de la clàusula de mandato regio o iussio. Aquesta clàusula informa sobre els mecanismes seguits a la hora de despatxar els documents, sobre el personal de la cancelleria, familiars del rei i personal de la seva casa implicats en l’expedició, sobre situacions concretes, etc. i es pot presentar sota una gran varietat de formes. Una altra novetat és l’aparició de trasllat elaborats a partir dels registres, la qual cosa reforça la idea del registre com a recordatori documental.
El pas definitiu en l’organització de la casa i de la cancelleria reial arriba amb les Ordinacions de Pere el Cerimoniós. Entre la data de la promulgació de les Ordinacions (1344) i la mort de Martí i (1412), darrer rei de la casa de Barcelona, els organismes centrals, polítics i econòmics arriben al seu perfeccionament i al major grau de complexitat Aquest període coincideix amb el moviment pre-renaixentista català, les exigències estètiques i literàries del qual tindran el seu reflex en la documentació (preàmbuls i estil del text) i en la seva presentació (qualitat del paper, proporcionalitat de la caixa d’escriptura, plegat, cal·ligrafia). Aquests nous corrents es reflecteixen també en los registres, que presenten unes condicions òptimes de nitidesa i claredat expositiva.
Apareixen noves sèries (entre altres: Vendicionum, 1342; Curiae sigilli secreti, 1386; Feudorum, 1387; Pacium et treguarum, 1357; Armatae, 1351), però la tècnica d’enregistrament s’ajusta a la del període anterior. Els documents copiats presenten, en general, la intitulació molt simple. Els diplomes més solemnes es copien íntegrament, amb el signe reial i les subscripcions dels testimonis.
Augmenta la complexitat i la qualitat de la iussio, que recull al peu del document els múltiples canals d’intervenció dels diferents oficials. Els termes Visa, Provisa, Lecta, Missa, Probata, etc., que apareixen acompanyant la iussio, expressen l’activitat de l’interventor.
Hi ha dos novetats en els documents registrats: La subscripció abreviada del canceller, vicecanceller, protonotari, etc. al peu del text i l’abreviatura pro posada al costat o sota la iussio per indicar que s’ha procedit a la comprovació del document.
L’arribada dels Trastàmara no significà un gran canvi en el funcionament de la cancelleria. Els reis d’aquesta dinastia es varen servir de les estructures ja existents. Pel que fa als registres l’única novetat és l’aparició de sèries noves.
La importància de l’enregistrament de documents per part de la cancelleria catalano-aragonesa està fora de qualsevol dubte. El seu és un llegat de més de 6.000 volums que guarden la memòria de més de quatre milions de documents emesos al llarg de 7 segles. Sens dubte, la sèrie de registres de la cancelleria catalano-aragonesa es una de les més importants del món per a l’estudi de la història medieval i moderna.
6     Registres notarials A partir del segle XII hi ha novetats importants que afecten la forma de redactar la documentació generada per particulars i la qualitat de les persones encarregades de dur-la a terme. En els segles altmedievals els documents atorgats per persones privades eren escrits per escrivans de lliure professió, laics o eclesiàstics, que no dotaven de fe pública els contractes que redactaven; pel contrari, els corrents de renovació jurídica sorgits a la Universitat de Bolonya, que comportaren la recuperació del dret romà, van influir en la transformació d’aquests escrivans ennotaris públics, dipositaris de la fe pública perquè una autoritat superior els hi havia concedit.
Aquests notaris, al redactar els instruments els dotaven d’aquesta fe pública tot posant el seusignum com a validació dels contractes. Al mateix temps, sota l’empara d'aquest renaixement jurídic, la forma de redactar els documents evoluciona i s'imposa un sistema de registre per a aquesta documentació. Els canvis respecte als documents d'època anterior seran molt evidents a partir d'ara, però, sobretot, destaca la redacció prèvia del negoci jurídic abans de plasmar-lo sobre el pergamí en net –in mundum- i amb tots els requisits legals –in publicam formam confectum-.
El lloc on apareixen per primera vegada aquestes novetats és a la ciutat de Gènova.
Allí, fins a mitjan segle xi, els escrivans prenien una breu nota, al dors del pergamí, que contenia les dades principals del contracte (notitia dorsalis), però a partir de mitjan segle XII (1154) inicien la pràctica d’escriure unes notes (imbreviaturæ) en fulls solts de paper. Aquests fulls solts, cap a finals d’aquest mateix segle, es comencen a junta i relligar, donant lloc al naixement dels registres o protocols notarials.
En l’àmbit hispà, Catalunya va tenir un paper important en l’assimilació dels nous corrents jurídics itàlics i en l’elaboració i redacció dels primers registres notarials.
En són una bona prova els exemplars de Vic (1222 i 1230), Manresa (12221225), Alcover (1228) o Ciurana (1229), entre altres. Tots ells, de dates primerenques del segle xiii, responen a les característiques dels llibres notarials dels primers temps, redactats segons la renovació jurídica operada a Bolonya. Es tracta de llibres on es copiava un breu resum del document que s’havia autoritzat; resum que, en el futur, podia servir per elaborar noves còpies.
Aquesta pràctica, però, ben aviat evidencià la seva imperfecció: una còpia elaborada a partir d'aquest resum podia introduir errors, involuntaris o no, respecte al text original. Amb la intenció d'evitar situacions d'aquesta mena, les Cort de Perpinyà de 1351 varen legislar tot obligant els notaris a redactar en un llibre, íntegrament, sense etceterar i en el termini de dos mesos, els contractes que havien autoritzat. Aquesta legislació va donar lloc, en moltes notaries, a l'aparició d'un nou llibre per copiar íntegrament els documents autoritzats, sense que la seva presència signifiqués la desaparició dels antics. S'inicià, així, el que coneixem com sistema de doble registre, format pels manuals i els llibres o capbreus.
Aquest sistema s'amplià al finals del segle xv i principis del xvi amb l'aparició del manual petit o llibre d'aprísies, intent de reunir en un volum les cèdules que fins aleshores es redactaven en troços de paper o pergamí. S'inaugurà, així, el sistema de triple registre. Aquesta pràctica, amb variacions d'una notaria a una altra o d'un lloc a un altre, es va mantenir fins al segle XVIII, moment en què s'instaura el sistema de registre únic.
7     Per altra part, els notaris, molt aviat, comencen a redactar llibres especials dedicats a tipologies documentals concretes, de manera que del nucli originari del llibre comú comencen a sorgir llibres especials de testaments, de vendes, de capítols matrimonials, d’assegurances marítimes, etc.
Per a redactar els llibres i saber les clàusules que calia afegir en cadascun dels contractes que autoritzaven, els notaris se servien dels formularis i, també, de les obres de l’Ars Dictandi i de les de l’Ars Notariae.
El procés de redacció del document notarial és complex i segueix uns passos molt ben definits. En el sistema de registre únic la mecànica era la següent: • • • • rogatio: el client, per escrit o oralment, demana al notari que redacti el document cèdula: el notari redacta en un full de paper solt o en una tira de pergamí els principals elements del contracte (noms dels contractants, bé transmès, preu ...). Els contractants fermen el document assentint, prèvia lectura per part del notari, al seu contingut.
minuta: redacció breu del contracte, molt similar a la cèdula, que el notari insereix en el manual.
original (redacció in mundum) i lliurament als interessat: el notari redacta el document complet, amb totes les clàusules i sense etceteracions, i el lliura als clients.
Aquest procés varia amb el temps, sobretot amb l’aparició de nous llibres o registres intermedis on el document va prenent forma.
En el sistema de doble registre es prenia nota en el manual, breument, dels punts substancials del contracte, donant lloc a la minuta; en el llibre el contracte es copiava íntegrament, a partir de la minuta, amb excepció de les formalitats de la clausura, i amb millor cal·ligrafia, donant lloc a lanota.
En el sistema de triple registre el notari se servia de l'aprisie per prendre una breu nota del contracte davant el client. Posteriorment, aquest resum de l'aprisie o de la cèdula, si la rogatio s'havia pres en un troç de paper o de pergamí, es copiava, amb poques variacions en el manual (minuta) i a continuació es redactava el text íntegre en el llibre (nota).
En època medieval i bona part de la moderna, el document original era el que s’enduia el client a casa. Al segle XVIII s’inverteix aquesta pràctica i és el document que resta a la notaria el que es considerarà original, mentre que el que pren el client és una còpia. Aquesta situació es manté encara actualment.
Com a resultat de l’activitat escripturària dels notaris sorgeixen les sèries de protocols notarials conservades als arxius. Aquesta nomenclatura unifica les que tradicionalment havien rebut els registres notarials des del mateix moment de la seva aparició, entre les quals les de Liber notularum (Llibre de notes) i Capibrevium notularum (Capbreu de notes) varen ser les més comunes.
8     Cartorals S’ha ressaltat l’activitat de codificació, ordenació i salvaguarda de la documentació com una de les conseqüències de la recepció del dret comú. Al llarg del segle XII pren força el costum per part d’organismes o de particulars de compilar, en un còdex, documents (privilegis, drets, títols de propietat, etc.) del seu arxiu, a fi i efecte de poder-los consultar amb comoditat i evitar, al mateix temps, el seu deteriorament o possible pèrdua.
A aquestes compilacions se’ls dóna el nom de Cartorals i, des del primer moment, es configuren com arxiu o com a base del mateix, tot al contrari dels registres, que neixen com a instruments pràctics d’administració i de govern i esdevenen peces d’arxiu amb el temps.
Molt freqüents en les èpoques medieval i moderna, els coneixem sota diverses denominacions. A les terres hispanes la més comuna és la que utilitza el terme genèric Liber - Llibre - Libro, acompanyat d’un altre nom o adjectiu que fa referència al seu contingut (Liber testamentorum; Liber dotaliorum; Liber feudorum; etc.) o a aspectes externs, com pot ser el color de les seves cobertes o la cadena amb què estava enganxat (Llibre Verd; Libro de la Cadena). Altres denominacions típiques de terres hispanes són: Becerro, Tumbo i Capbreu o Cabreo.
Els més antics no són anteriors al segle XI però la seva generalització té lloc a partir del XII i durant tota la baixa edat mitjana. Monestirs, capítols catedralicis, altres institucions eclesiàstiques i laiques i particulars varen usar aquest sistema per conservar una part de la seva documentació.
El pergamí és la matèria més utilitzada; des del segle XIV, però, són freqüents els cartorals en paper. El format còdex, que havia estat privatiu de la producció literària o jurídica, va esdevenir adequat per a la gestió documental. El rotlle, pel contrari, és força freqüent en els capbreus catalans.
Sovint els cartorals s’elaboren en moments diferents, la qual cosa els fa molt interessants des del punt de vista gràfic, atesa la presència de mans diverses, i per la diversitat de criteris que s’han seguit en la seva compilació. En els cartorals els documents es copien uns a continuació dels altres deixant un espai en blanc entre document i document o separant uns documents dels altres pels títols o petits resums sobre el seu contingut, títols o resums que en molts de casos s’escrivien utilitzant tintes de colors (vermell o blau).
L’ordre d’inserció dels documents en els cartorals pot obeir a criteris cronològics, però també poden agrupar els documents en funció de la seva categoria o de la seva procedència. En aquests casos, per tal de poder afegir més documents en el futur, es deixaven pàgines en blanc i quan s’havien acabat es cosien nous quaderns.
Com a força jurídica i valor probatori tenien el de còpies simples que es podien presentar en judici, però aquestes esdevenien còpies autèntiques si havien estat transcrites i/o autenticades per un notari, que amb la seva intervenció les convertia en trasllats públics.
Atès que la finalitat dels cartorals era la defensa dels drets d’aquells que els elaboraven, la seva fiabilitat cal posar-la en dubte, en tant que l’interès de qui els escriu pot haver-lo portar a introduir-hi canvis, a exagerar passatges, a alterar, 9     introduir o suprimir fórmules, a canviar aspectes del llenguatge o a afegir notícies que puguin resultar interessats. Tot i això, els cartorals tenen el calor afegit d’haver-nos transmès molta documentació que de no haver-se copiat s’hauria perdut inexorablement.
Un dels cartorals més importants en terres hispanes és el Liber feudorum maior, cartoral fet compilar pel rei Alfons el Cast.
  Taula de tradició Per designar els diferents exemplars d’un document, és a dir, el o els originals i les còpies, ens servirem de les lletres majúscules de l’alfabet llatí en negreta.
Reservarem la lletra A per a l’original, al qual dedicarem el primer paràgraf de la taula de la tradició.
En la descripció indicarem: La ciutat, l’arxiu o biblioteca on es conserva, la signatura i, entre parèntesi, les dimensions en mil·límetres (alçada per amplada) • • • • La indicació del/s segell/s referida a la forma d’aposició, matèria, color i dimensions (la lectura del segell es pot posar en nota o al final de la transcripció del text) La referència a l’estat de conservació del document En les cartes partides indicarem la forma de partició i la divisa (cyrographum, carta partida per ABC).
Les notes dorsals o marginals i la seva data aproximada.
Tots aquests elements no tenen perquè aparèixer sempre junts (primer exemple).
Es pot donar el cas que no disposem de l’original, però, tot i no disposar-ne, tenim coneixement de la seva existència anterior en un arxiu o biblioteca i sabem la signatura que tenia. Aquests dos supòsits caldrà indicar-los (segon exemple).
Si disposem d'originals diversos amb la mateixa data, els designarem, igualment, amb la lletra A, tot indicant amb un número en exponent els diferents exemplars d’aquest original (A1, A2, A3 ...). Cada exemplar anirà separat del precedent per punt i a cap o per mitjà d’un punt i guió (. -). Indicarem amb un asterisc (*) l’exemplar que seguim per fer la transcripció (tercer exemple).
Si es tracta d'originals múltiples (moltes vegades amb dates diferents) caldrà considerar-los com documents diferents.
A continuació de l’original es mencionaran la còpia o còpies, en cas d’existència. Si no disposem d'original o aquest presenta un estat de conservació deficient, les còpies esdevenen importants en tant que a partir d'elles serà possible donar un text proper a l'original perdut o no localitzat o en mal estat de conservació.
Per designar les còpies utilitzarem les lletres majúscules de l’alfabet llatí en negreta, tenint en compte que hem reservat la lletra A per a l’original. Les còpies es faran constar en la taula separant-les de l’original i entre elles mateixes, en cas d’existència de vàries, per punt i a cap o per mitjà d’un punt i guió (. -). Si és 10     possible, en les diferents còpies indicarem quina ha estat la font que s’ha seguit, és a dir, si la còpia ho és de l’original o d’una altra còpia (quart exemple).
Si ho considerem convenient utilitzarem la lletra R per indicar les còpies conservades en un registre.
Les minutes d'un original les indicarem amb la lletra alfa (α) del l'alfabet grec, també en negreta.
En paràgraf a part, indicarem les edicions que s’han fet del text que publiquem. Les diferents edicions s'indicaran per ordre cronològic i per mitjà de les lletres minúscules de l’alfabet llatí en negreta (a, b, c ...). Tenint en compte que tot treball ha de presentar la relació bibliogràfica completa, les diferents edicions d'un text les indicarem abreviades, sense deixar d'indicar, si és possible, la font que ha seguit cada editor (cinquè exemple).
És important, doncs, que la taula de tradició sigui el més completa possible (exemple complet).
  -­‐Per   saber-­‐ne   més,   recurrir   a   l’apartat   d’on   s’ha   extret   la   informació   à   hi   ha   enllaços   a   diversos  exemples  i  transcripcions  d’originals  i  còpies   11     ...

Tags: