Cosmogonia xinesa a la Ciutat Prohibida de Beijing (2014)

Trabajo Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 4º curso
Asignatura Història de l'Àsia Oriental
Año del apunte 2014
Páginas 14
Fecha de subida 31/12/2014
Descargas 2
Subido por

Vista previa del texto

Història de l‟Àsia Ander Permanyer Cosmogonia xinesa a la Ciutat Prohibida de Beijing Laia Pujol Serra Grup 1. Curs 2014-2015 Si actualment ens fixem en l‟arquitectura dels nostres dies, en la majoria de casos hi ha una clara preponderància d‟una tímida funció estètica en dependència de la utilitat.
Tanmateix, en les antigues grans civilitzacions el paper cosmològic marcava no tan sols tots els elements estètics, sinó també funcionals, de forma que la utilitat es trasllada d‟un pla físico-material a un d‟espiritual.
Aquest és el cas de la Ciutat Prohibida de Pequín, antiga Beijing, la capital de Xina. A continuació tractarem els factors principals del pensament xinès que regeixen la disposició, estructura i decoració d‟aquest gran complex d‟obres arquitectòniques.
Abans de començar, però, farem una repàs general del context històric.
La Ciutat Prohibida és un recinte emmurallat situat al centre de la ciutat de Beijing1, recuperada com a capital per l‟emperador Zhu Di (o Yŏnglè) de la Dinastia Ming2, marcant així un trencament amb els seus predecessors amb l‟objectiu de recuperar el favor del Cel i solidificar la seva hegemonia mitjançant la construcció d‟un nou centre de poder3. Anteriorment, Beijing ja havia estat la capital de la Dinastia Yuan (Mongols) sota el nom de Dadu4; per a la construcció del Beijing dels Ming, i posteriorment dels Qing, es va reaprofitar part de l‟estructura antiga5.
1 Actual Pequín. A partir d‟ara utilitzaré sempre la referència de Beijing ja que aquest era el nom de la ciutat en el moment en que la Ciutat Prohibida fou construïda. Per altra banda, Beijing fou una ciutat de murs, els quals s‟utilitzaven per separar les diferents parts segons classes socials i funcionalitat (veure Figures 1 i 2).
2 Amb la mort del fill legítim, Zhu Biao, germà gran de Zhu Di, l‟emperador Zhu Yuangzhang va decidir que el següent emperador seria el fill de Zhu Bio, Zhu Yunwen. Zhu Di es feu amb la capital mitjançant la força i canvià de capital per legitimar el seu poder (i eliminar la idea que havia anat contra el mandat del cel).
3 “En el largo período de la sociedad feudal de China, los emperadores gobernaban el mundo material y el espiritual, controlaban la mayor parte de los recursos financieros y humanos y podían hacer uso de las técnicas más avanzadas de la época. […] El diseño del conjunto palaciego es la expresión más concentrada del estricto régimen jerárquico de la sociedad feudal de China materializando el poder centralizado en manos del emperador que era todopoderoso. […] En cuanto a la construcción del palacio, su función práctica fue a menudo relegada a un segundo plano y la expresión de la fuerza espiritual del emperador se convirtió en el principal objetivo de él” (Facultad de Arquitectura de la Universidad de Qinghua, 1985: 8-9).
4 “The Imperial Palaces of the Ming dynasty at Peking were rebuilt on the ruins of the sacked Yuan capital, the Ta-tu that Marco Polo visited” (Liang, 1984: 50).
5 Veure l‟evolució de Beijing a la Figura 5.
1 Història de l‟Àsia Ander Permanyer Així doncs, la Ciutat Prohibida va ser construïda entre el 1406 i el 1420 . Tot i la connotació del canvi de capital com una ruptura amb el passat, si observem els plànols de l‟antiga capital durant la Dinastia Ming6, Nanjing, i els comparem amb els de la Ciutat Prohibida de Beijing 7 es poden percebre clarament les similituds en quant a la forma general, en especial en l‟estructura en forma de T de la zona sud i els conjunts de tres edificis centrals, en ambdós casos duplicats i amb la mateixa forma.
L‟arquitectura Ming (incloent les edificacions de Nanjing) es diferencia de les formes anteriors pel rigor i la uniformitat de la disposició però també de les estructures dels edificis. Amb el canvi de dinastia, encara que fins llavors s‟havia tornat a construir un nou centre de poder com a símbol hegemònic vinculat a cada dinastia, en el cas dels Qing no tan sols es mantenen els conceptes bàsics arquitectònics sinó que l‟emperador i la seva cort tampoc es traslladen. Segons Liang Ssu-ch‟eng aquesta continuïtat es deguda a la publicació del Kung-ch’eng tso-fa tse-li on es va establir la normativa i regulació de tota obra arquitectònica8.
Tot seguit tractarem els preceptes filosòfics i espirituals inherents a la Ciutat Prohibida focalitzant el tema en tres factors –la simbologia del número 5, l‟harmonia global i la dualitat–, encara que no són elements aïllats, sinó que la presència d‟un implica en major o menor mesura la presència de l‟altre.
Simbologia del 5: colors, animals, orientació i elements A l‟antiga Xina la simbologia en referència a una cosmologia determinada també es manifestava en l‟arquitectura a partir dels materials i la decoració dels edificis. Un exemple n‟és que gran part de la Ciutat Prohibida és feta de fusta, la qual representa la 6 Veure Figures 3 i 4.
Veure Figures 2,5 i 6.
8 “The architecture of the Ch‟ing dynasty (1644-1912) is a mere continuation of the Ming tradition. With the publication of the Kung-ch’eng tso-fa tse-li in 1734, innovation was stifled. In the structures built for the emperors throughout the 268 years of the regime there is a uniformity that no modern totalitarian state could achieve. Most of the buildings in the Imperial Palaces in the Forbidden City and the Imperial Tombs and numerous temples in and around Peking are products of this school. […] The mere idea of laying out an axis nearly two miles in length from south to north, with an endless series of avenues, courts, bridges, both sides, and all built in exactly the same fashion, in strict accordance with the Kungch’eng tso-fa tse-li, is a most appropriate expression of the Son of Heaven and of a powerful empire.
Here, the uniformity induced by the strict rules turns out to be more of a merit than a defect. Without such rigid restrictions, dignity and grandeur of such magnitude could never have been achieved” (Liang, 1984: 54).
7 2 Història de l‟Àsia Ander Permanyer vida i es vincula a la primavera, a la vegada que permet comunicar el ritme vital o ch’i yün a l‟obra d‟art9. Cal entendre que la fusta, juntament amb el foc, l‟aigua, el metall i la terra, forment el grup dels cinc elements com a manifestació en el món tangible d‟allò que és intangible. Cadascun d‟ells es vincula a un animal, a una polaritat, etc., tal com es mostra a la taula següent10: Animal Color Orientació Estació Element Tortuga Negre Nord Hivern Aigua Drac Verd-blau Est Primavera Fusta Fènix Vermell Sud Estiu Foc Tigre Blanc Oest Tardor Metall Serp11 Groc Centre Terra En quant als colors, el blanc significa llum i claredat, resplendor, allò públic, positiu i masculí, mentre que el negre és la foscor, allò negatiu, privat, femení. El negre, per altra banda, també es relaciona amb el Cel a l‟I-Ching o Llibre dels Canvis: El dicho “el cielo y la tierra de un negro misterioso” fue arraigado en la antigua creencia de que el cielo del norte mostró un misterioso color negro durante mucho tiempo. Ellos pensaban que la Estrella Polar es en donde Tian Di (el emperador divino) se encontraba.
Por lo tanto, el negro fue considerado como el rey de todos los colores en la antigua China. Este también es el único color que fue adorado durante mayor tiempo en la China antigua. En el diagrama de Taiji de la China antigua, blanco y negro son usados para representar la unidad del Yin y el Yang. […] El blanco corresponde al oro, que demuestra que la gente china antigua sentía que el blanco simbolizaba el resplandor12.
9 http://fido.palermo.edu/servicios_dyc/blog/docentes/trabajos/4847_11982.pdf , pàgina 3.
“La primavera fue representada por el sol azul verdoso, su principal dios guardián era un dragón verdeazul, y su dirección era el Este. El verano fue representado por un rojo brillante protegido por un gorrión rojo, y su dirección era el Sur. El otoño fue representado por el blanco, protegido por un tigre blanco y su dirección era el Oeste. El invierno fue representado por el negro, protegido por una tortuga negra, y su dirección era el Norte. El color amarillo era el color simbólico de los cinco legendarios emperadores de la antigua China; su simbolismo era el más especial” (a http://fido.palermo.edu/servicios_dyc/blog/docentes/trabajos/4847_11982.pdf, pàgina 5).
11 Altres animals presents a la Ciutat Prohibida que tenen una connotació especial en la tradició xinesa són els lleons (com a guardians del coneixement), la gralla o el cérvol: “Es el pájaro de la inmortalidad y se identifica normalmente con los atributos de la longevidad, la felicidad y el vuelo sin sobresaltos. Se considera que la presencia de la grulla en la casa o el jardín trae armonía y felicidad a la casa; y el ciervo, popular símbolo que se asocia con la velocidad, la resistencia y la larga vida. Y estos dos, en conjunto, significan «Paz»”(a http://fido.palermo.edu/servicios_dyc/blog/docentes/trabajos/4847_11982.pdf, pàgina 11).
12 http://fido.palermo.edu/servicios_dyc/blog/docentes/trabajos/4847_11982.pdf, pàgina 4.
10 3 Història de l‟Àsia Ander Permanyer Finalment, respecte el color groc, si ens fixem en la posició que ocupen la Terra i l‟animal equivalent a questa –és a dir, la serp– aquesta posició és el centre. Així doncs és comprensible que, “després de la Dinastia Han (25-220), el groc es va convertir en el color simbòlic especial de la cort real”13 i dels emperadors, ja que “representa la llibertat de preocupacions mundanes”14. D‟igual manera també justifica la situació de la Ciutat Prohibida al centre de Beijing i, al centre d‟aquesta, el complex més important on l‟emperador rebia les visites dels oficials15.
Aquesta simbologia dels colors i de l‟orientació no només es poden veure dins la Ciutat Prohibida, sinó també en altres edificis de vessant religiosa de Beijing: Sous les Ming et les Qing, dans les faubourgs Sud de Pékin, à droite et à gauche de la voie triomphale s‟élevaient dans de vastes parcs deux des plus imposants parmi les temples impériaux, le temple du Ciel, à gauche quand on regarde vers le sud, et le temple de l‟Agriculture, à droite. De même, au nord de la ville s‟élevait le temple de la Terre, à l‟est le temple du Soleil, à l‟ouest celui de la Lune. […] Certaines couleurs étaient plus spécialement employées pour la décoration de ces temples : le bleu pour le temple du Ciel, le jaune pour celui de la Terre, le rouge pour celui du Soleil, et le blanc pour celui de la Lune (Pirazzoli-t‟Serstevens, 1970 : 101).
Harmonia global, ecologia i fengshui Com ja s‟ha dit anteriorment, la ciutat com a centre de poder havia d‟actuar com a reflex en quant a la solidesa de la grandesa de l‟emperador, recordant que ell és el Fill del Cel. És mitjançant els preceptes de l‟equilibri i la simetria en conjunció del seu entorn que es busca una harmonia global entre la naturalesa i l‟obra de l‟home (l‟home com a part de la naturalesa no crea de forma artificial tal com nosaltres entenem aquesta paraula, sinó que forma part de la naturalesa i per tant la seva obra no es presenta com una contraposició a aquesta, sinó com una prolongació). Així doncs, tal com diu Yanjun Liu, Aplicant aquest postulat de recerca d‟unitat, els governants, quan planifiquen la seva capital, utilitzen per afermar la necessitat i la legitimitat del seu poder els principis 13 http://fido.palermo.edu/servicios_dyc/blog/docentes/trabajos/4847_11982.pdf, pàgina 5.
Cal relacionar-ho amb les robes i temples budistes (a http://fido.palermo.edu/servicios_dyc/blog/docentes/trabajos/4847_11982.pdf, pàgina. 6).
15 Veure Figures 2,6 i 8.
14 4 Història de l‟Àsia Ander Permanyer expressats per la fórmula “a imatge del cel i per les lleis terrestres”: una ordenació del territori així s‟expressa mitjançant configuracions astrals o a través d‟abstraccions i metàfores, que il·lustren la relació original i estructural entre arquitectura i cosmogonia.
La Ciutat Prohibida de Pequín és la millor il·lustració de la frase “el cel i l‟home són un de sol” (Yanjun, 2008: 85).
Un exemple dels preceptes de la cosmogonia xinesa és el propi nom de la Ciutat Prohibida: The names of imperial city structures also reflect attitudes toward cosmological alignment. At many Chinese imperial cities the palace of the crown prince or another hall is named Taiji, a reference to the polar star, ant the Forbidden City of Beijing is known as Zijin Cheng, the Polar Forbidden City16 (Shatzman Steinhardt, 1990: 8-9).
Aquesta ordenació i recerca d‟unitat es crea a partir d‟un concepte orgànic del qual parteix la ciutat com a mirall d‟aquest pensament d‟arrel taoista17. Així, la Ciutat Prohibida i tot Beijing s‟expandeix mitjançant edificis de planta quadrada partint d‟un eix central talment com les ramificacions d‟un arbre, fins a finalitzar amb la formació del perímetre rectangular de tota la ciutat: La bellesa de cadascuna [de les] unitats no és l‟objectiu final. És més important la disposició conjunta, que cerca un repartiment equilibrat de la densitat i de les dimensions de l‟espai construït, del ritme i de la continuïtat de les comunicacions; només d‟aquesta manera es podrà manifestar, a través d‟un tot perfectament homogeni i unificat, l‟esperit interior propi d‟una obra d‟art. Encara amb més motiu quan es tracta de la ciutat: l‟objectiu és elaborar una ecologia orgànica basada en els diferents canals de circulació interna, relacionada amb entitats més àmplies com la planificació “dels vents i les aigües” (fengshui) i la interacció còsmica.
[...] Com diu Joseph Needham respecte de l‟arquitectura xinesa, “en cap altre àmbit, els xinesos han demostrat amb tanta força el seu extraordinari supòsit: „l‟home és 16 A més a més, l‟Estrella Polar fou considerada pels xinesos la casa Tian-Di, el Déu Suprem o Emperador Celestial, del qual l‟emperador n‟era fill espiritual.
17 “En cuanto al taoísmo es responsable […] de la sensibilidad “ecológica”, relación que había entre la arquitectura con el ambiente y la naturaleza. […] La arquitectura china se caracteriza por distribuir ordenadamente, y se unen para formar un todo haciendo que ningún elemento pueda existir por sí mismo.
El estilo chino, combina rectángulos de diferentes tamaños y en diferentes posiciones de acuerdo con la importancia de la organización del conjunto. Se distinguen claramente los distintos niveles y elementos.
El resultado es un aspecto exterior impresionante, pero al mismo tiempo dinámico y misterioso” (Liang, 1984: 1).
5 Història de l‟Àsia Ander Permanyer inseparable de la natura‟, aquest „humà‟ del que es parla no és un home apartat de la societat. [...]‟ (Yanjun, 2008: 84).
En aquest fragment també es remarca aquesta conjunció de la creació humana amb una harmonia global a partir de la pràctica del fengshui18 com a tècnica de planificació, però també en la recerca del lloc ideal per construir una ciutat: Els preceptes del fengshui enuncien, en quatre sintagmes, els fonaments del mètode per decidir la ubicació d‟una ciutat: “sondejar els dracs, observar les roques, dirigir les aigües i identificar el lloc ideal”. Com que els massissos muntanyosos recorden la forma dels dracs, les primeres paraules de la fórmula en prescriuen l‟estudi: “sondejar els dracs”. Les “roques” fan al·lusió als turons que es troben lluny dels massissos; aquest detall explica perquè es parla d‟ “observar-les”. La cultura xinesa sempre ha considerat l‟aigua com un símbol de riquesa, i sovint diuen que, “qui controla les aigües, controla els béns”19 [...].
Són moltes les antigues capitals de la Xina que es van construir en una ubicació ideal en termes de fengshui perquè “porten el yin a l‟esquena i el yang en els braços” (Fórmula taoista, polisèmica, que aquí suggereix que l‟indret està adossat a una muntanya al nord, i per tant protegit del vent, i que s‟obre al sud, a la plana i l‟aigua) (Yisan, 2008: 131132)20 21.
18 “En les teories tradicionals sobre la tria d‟indrets per la geomància o el fengshui (“vent i aigua”), l‟aigua és un dels pilars sobre els quals descans l‟examen del terreny” (Yisan, 2008: 131).
19 L‟aigua, com a font de la vida, és un dels elements més importants de la cultura xinesa.
20 Més endavant es parlarà de la dualitat del yin i el yang. Veure, per altra banda, el número 18 per a la muntanya I el número 2 per a l‟aigua a la Figura 6. En el cas de la Ciutat Prohibida, com que cap dels dos elements estaven presents a la zona escollida, es van construir de forma artificial.
21 Crec convenient remarcar uns fragments del text d‟Yves Kirchner, «Ritus i tradicions de l‟espai xinès», en relació al fengshui, l‟harmonia global i la dualitat del yin i el yang: “Un punt essencial de la percepció xinesa del món, segons Joseph Needham (1900-1995) [...] és que no el conceben de manera “mecanicista”, sinó de manera “orgànica”; una percepció segons la qual “cada fenomen està vinculat a tots els altres segons un ordre jeràrquic”. Així doncs, els xinesos consideren que existeix una xarxa de correspondències entre l‟home i l‟univers en el que viu, el lloc que ha triat per viure, i els seus avantpassats. Segons la definició proposada per l‟Encyclopedia Sinica, el fengshui és “l‟art d‟adaptar les habitacions dels vius i els morts perquè cooperin i harmonitzin amb els corrents locals de l‟energia còsmica [el que els xinesos anomenen el qi]”. El Zhongwen Dazidian, Gran Diccionari de la Llengua Xinesa, relaciona aquesta pràctica a l‟Escola del yin i el yang, bo i precisant que “consisteix en observar l‟orientació de les muntanyes i la direcció dels cursos d‟aigua per determinar la ubicació de les tomes i les cases”. De fet, el primer significat dels termes yin i yang sembla correspondre a l‟obaga [part d‟una muntanya exposada al nord] i el solell [part d‟una muntanya exposada al sol], sempre segons Marcel Granet. Finalment, el Zangjing (El Llibre de les Sepultures), el clàssic de les inhumacions de Guo Pu, aporta aquesta explicació: “Enterrar és dominar l‟energia vital. Ara bé, l‟energia cavalca el vent per dispersar-se i s‟atura allà on l‟aigua li posa un límit: els homes de l‟Antiguitat aplegaven els vents perquè no hi hagués dispersió i traçaven els cursos d‟aigua perquè hi hagués una aturada”.
Els xinesos sovint fan referència a les forces misterioses de la terra que circulen sota els nostres peus, a l‟interior del nostre ésser, i que determinen la salut, la prosperitat i la sort. L‟objectiu del fengshui és 6 Història de l‟Àsia Ander Permanyer Finalment, també remarcar que el desenvolupament d‟edificis amb una planta quadrada, els quals, en conjunt, també formen la mateixa figura com a base, és un reflex del vincle que s‟estableix entre el quadrat i la Terra22 (a diferència del cercle, relacionat amb el Cel23).
Dualisme En l‟arquitectura xinesa no hi ha una preponderància de la pedra, del pes i la materialitat, sinó que es desplega sobre sí mateixa i sobre l‟individu que acull en el seu interior en termes de dinamisme, ritme, lleugers, gràcia i força –podríem dir que més aviat persegueix una estètica de la línia– (Yanjun, 2008: 84). Una de les fonts que més ha influït en el desenvolupament d‟aquest pensament com a subterfugi arquitectònic és el taoisme: En l‟antiguitat xinesa, l‟origen de l‟univers ha estat objecte de diverses explicacions. La filosofia taoista de Lao Tse ha estat la més influent: el taoisme afirma que el món està format per dues entitats: el yin i el yang. Aquest concepte de yin i yang s‟aplica a tots els fenòmens i paradoxes de la nostra vida, i es basa en el principi d‟unió dels contraris.
Aquest pensament filosòfic expressa la complementarietat en l‟harmonia i l‟equilibri de l‟univers (Yanjun, 2008: 85).
En quant al yin i al yang, Des de la dinastia Sui (581-618), i després sota la dinastia Tang (618-907), es busca l‟harmonia en la complementarietat de les forces yin i yang [...]. Segons Needham, el lloc ideal comporta una proporció de “tres cinquenes parts de yang i dues cinquenes parts de yin”. La força impalpable, imperceptible, que se‟n deriva, el qi, és descrita a l‟obra xinesa Zhuzhai yu fengshui de la manera següent: “No es pot tocar, no es pot “canalitzar-les” per tal d‟harmonitzar l‟interior de nosaltres mateixos amb el món exterior, com és el cas de la construcció amb el medi en el qual s‟insereix. El fengshui fa referència als elements naturals. La forma dels turons i les valls, la direcció dels rierols i els rius, són els factors més importants; però també es tenen en compte l‟altura i l‟aspecte de les construccions, la direcció de les carreteres i els ponts. A més, com que la força i la naturalesa dels corrents invisibles poden modificar-se segons la posició dels cossos celestes, l‟aspecte d‟aquests darrers també es pren en consideració” (Kirchner, 2008: 161).
22 La forma quadrada és una continuïtat amb la tradició arquitectònica xinesa, ja que “the fundamental feature of the Chinese imperial city is four-sided enclosure. Every Chinese imperial city is encased by four outer walls which meet at right angles to form a rectangle. Within the walls are at least one and sometimes two or more sets of walls that define smaller rectangular enclosures. Inside the smaller enclosures palatial sectors are elevated” (Shatzman Steinhardt, 1990: 6).
23 Un exemple seria el Temple del Cel, en el qual hi ha tres gran estructures de forma circular.
7 Història de l‟Àsia Ander Permanyer veure, és una forma de percepció. Per emprar un gir més concret es podria dir que és „la primera impressió‟, la qual s‟obté d‟antuvi quan s‟entra en un lloc nou” [...].
L‟anàlisi no s‟acaba aquí: també s‟han de tenir en compte els trigrames [combinació de tres línies yin (trencat) o yang (continu)], els hexagrames [en total, hi ha vuit combinacions possibles de trigrames que associats entre ells formen 64 hexagrames], els caràcters cíclics (branques i troncs) i els cinc elements (Kirchner, 2008: 178).
Dos exemples clars de la presència del yin i el yang en la planificació de la Ciutat Prohibida –tot i que també són presents de moltes altres maneres però potser menys perceptibles de forma tant clara– són, en primer lloc, la separació en dues zones de la Ciutat Prohibida: la zona Sud, associada al yang, és la zona “pública” (tot i que només hi tenien accés les persones de més alt rang) i la zona Nord, associada al yin, és on hi ha les estàncies privades de l‟emperador i la seva cort24. En segon lloc, en ambdós costats de les Tres Estàncies de la zona residencial de l‟emperador hi ha sis edificis –sis a cada costat, 12, en total– que recorden l‟hexagrama partit del yin, al qual, com ja hem dit, equival a la zona privada.
En quant a la presència de la dualitat en tant que moviment i equilibri entre contraris també es pot percebre en l‟estructura dels edificis, com per exemple en el contrast de “les línies corbes de les teulades i les línies rectes de les columnes”25 (Yanjun, 2008: 83). La presència d‟ambdós elements contraposats produeix el resultat de maximitzar l‟efecte de cadascun d‟ells precisament per trobar-se l‟un al costat de l‟altre (d‟igual manera que els impressionistes de finals del segle XIX col·locaven el vermell al costat del blau perquè l‟efecte conjunt, l‟efecte global de l‟obra, es produís amb més força).
D‟aquesta manera, tornant a l‟arquitectura, Aquesta filosofia ha influenciat profundament l‟estètica de l‟espai en la cultura tradicional xinesa. En realitat [...] la importància que es dóna a la bellesa de la forma física plena, s‟esborra davant la connexió i la interacció entre “plens” i “buits”. [...] Plens i buits es creen mútuament, interactuen a través del desplegament de línies verticals i horitzontals, al voltant d‟un eix. [...] Espais construïts i espais lliures 24 Veure Figura 7. Aquesta separació en dues parts també es remarca amb la presencia de dos centres, l‟un a imatge de l‟altre: per una banda hi ha els Tres Pavellons principal son l‟emperador rebia els oficials, i a la zona privada, Tres estàncies que serien la de l‟emperador, la de l‟emperadriu i per últim de les seves concubines.
25 Tenint en compte l‟element anterior de l‟harmonia global, tal com diu Yanjun Liu, "en contemplar les grans teulades –comparables a les ales desplegades d‟un ocell– podem apreciar la bellesa de les línies, enèrgiques i lleugeres, que pot crear” (Yanjun, 2008: 83).
8 Història de l‟Àsia Ander Permanyer representen components indispensables, “plens” i “buits”, “negre” i “blanc”, i l‟art de la composició es troba en la utilització subtil de les oposicions entre concentrat i dispers, dens i fluid, sòlid i flexible, mòbil i immòbil, normatiu i excèntric, viu i concret, per acabar en un seguit de seqüències espacials i temporals organitzades de forma rítmica i orgànica. [...] Com va dir el filòsof i poeta Zong Baihua (1897-1986): “Allò que encarna la nostra concepció de l‟espai no són els carrers rectes de l‟antic Egipte, ni tampoc les escultures en volum dels grecs o els espais sense delimitar dels europeus d‟avui, sinó els camins (les “vies” dao), ondulats i contornejants, ininterromputs i savis, que s‟obre des de molt lluny cap al seu objectiu! En el nostre univers, és el temps qui governa l‟espai, i nosaltres hem de procurar que, amb la mesura i la melodia de la música, „el temps i l‟espai es reuneixin en un tot‟”. (Yanjun, 2008: 85-87).
Per tant, el xoc entre contraris és un dels mecanismes que actua a favor de la particularitat i la individualitat al servei de l‟obra global, de la totalitat, talment com si miréssim en un calidoscopi on cada element de per sí no és extremadament rellevant però que en conjunt, i sobretot en moviment, produeixen un efecte estètic i harmònic.
Aquest factor, però, no és la finalitat última de l‟art xinès de l‟antiguitat, sinó que, com ja hem remarcat, tota estètica i utilitat queden submergides al servei d‟una manera d‟entendre el món i l‟Univers.
Bibliografia Facultad de Arquitectura de la Universidad de Qinghua: La arquitectura antigua de China, Editorial de la Universidad de Qinghua, Beijing, 1985.
Kirchner, Yves: «Ritus i tradicions de l‟espai xinès» (160-167) pertanyent a “A la ciutat xinesa. Mirades sobre les transformacions d‟un imperi”, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), Barcelona, 2008.
Liang, Ssu-ch‟eng (ed. Fairbank, Wilma): A pictorical history of Chinese architecture: a study of the development of its estructural System and the evolution of its types, Cambridge, 1984.
Pirazzoli-t‟Serstevens, Michèle: Chine, Office du Livre, Suisse, 1970.
Shatzman Steinhardt, Nancy: Chinese Imperial City Planning, University of Hawaii Press, United States of America, 1990.
9 Història de l‟Àsia Ander Permanyer Yanjun, Liu: «Estructures. Cal·ligrafia, arquitectura, ciutat, espai» (78-87) pertanyent a “A la ciutat xinesa. Mirades sobre les transformacions d‟un imperi”, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), Barcelona, 2008.
Yisan, Ruan: «Les ciutats i l‟aigua» (130-137) pertanyent a “A la ciutat xinesa. Mirades sobre les transformacions d‟un imperi”, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), Barcelona, 2008.
Bibliografia web http://fido.palermo.edu/servicios_dyc/blog/docentes/trabajos/4847_11982.pdf https://www.youtube.com/watch?v=in3DPBYP3p0 (documental) https://www.youtube.com/watch?v=rVPgO0hhtD0 (documental) 10 26 Extretes de Chinese imperial city Planning, de Nancy Shatzman Steinhardt (veure Bibliografia).
11 Figura 1. Plànol de Beijing el segle XVII Figura 2. La zona morada equival al que es pot veure a la Figura 6. Aquesta, juntament amb la zona ataronjada, formen el complex de la Ciutat Prohibida. Afegint la zona de color carn formen la Ciutat Imperial on només hi podien accedir l‟emperador, la seva cort i els membres més elevats de la societat.
Història de l‟Àsia Ander Permanyer Annex d‟imatges26 Història de l‟Àsia Ander Permanyer Figura 3. “Nanjing al llarg de la història” Figura 4. “Plànol de la ciutat-palau i ciutat-imperial dels Ming Nanjing” Figura 5. “Beijing al llarg de la història” 12 Història de l‟Àsia Ander Permanyer Figura 7. “Plànol de la Ciutat Prohibida, Beijing”. El verd clar és la part privada (associada al yin) i el més fosc la part “pública” (associada al yang).
Figura 6. “Plànol de la Ciutat Prohibida des dels Ponts de Marbre fins l‟Última Porta” 13 Història de l‟Àsia Ander Permanyer Figura 8. “Plànol de Beijing interpretat en volum” 14 ...