TEMA 4 (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Ciencias políticas y de la Administración - 1º curso
Asignatura Introducció a la Sociologia
Año del apunte 2016
Páginas 7
Fecha de subida 21/03/2016
Descargas 10
Subido por

Vista previa del texto

Introducció a la Sociologia INTRODUCCIÓ A LA SOCIOLOGIA TEMA 4. NORMES, CONTROL SOCIAL I DESVIACIÓ En una societat com la nostra, fragmentada, els mecanismes de socialització són imperfectes, atès que no es tracta d’un contingut tancat sinó que rebem inferències diverses i a vegades contradictòries.  Multiculturalitat (ètnica, gremial, social...). Això afavoreix el canvi social i alhora genera dificultats en la integració sense saber quins codis s’han de seguir  “Situacions anòmiques” Per aquest motiu molts autors han despertat el seu interès i preocupació en l’ordre social, qüestió constitutiva de la sociòloga. De fet, l’ordre social és un dels temes centrals i bàsics en els orígens de la sociologia.
- Comte (primer sociòleg preocupat per l’odre social situat en el context de la fi de l’Antic Règim) - Durkheim - Parsos En els orígens d’aquesta preocupació hi trobem sobretot pensadors contrarevolucionaris i conservadors. Alguns pensen que hi ha desordre perquè hi ha immoralitat, és a dir, que si hi ha desordre és perquè la gent ha deixat de creure en els principis de la religió catòlica. De fet, creuen que amb la religió, les jerarquies i la tradició es podia mantenir l’ordre social.
Alternativament, altres pensadors pensaven que hi ha desordre (des del punt de vista de les classes dominants) perquè les classes populars aspiren a més llibertat i igualtat.
Per altra banda, la pretensió comtiana de compatibilitzar “ordre i progrés” creu que és necessari fer compatible ordre i progrés: un canvi inevitable amb un ordre social necessari.
En realitat, la qüestió de l’ordre social ens remet a la qüestió de les normes (que serveixen per evitar possibles problemàtiques): una societat està ordenada quan la majoria de la societat segueix les normes prescrites. Si tothom les segueix, la societat funciona adequadament. A més, aquestes normes sempre estan lligades a una determinada cultura: n’hi ha poques d’universals.
Hi ha normes de molts tipus que orienten la conducta de la gent: - Socials  Són les més senzilles, la conducta bàsica que aprenem des de petits.
Se’ns imposen a través de la socialització.
- Morals  Són aquelles que ens diuen què està bé i què malament des del sentit ètic: allò digne de la humanitat. Varien en el temps i depèn de la cultura.
 Tant les socials com les morals no estan recollides per codis escrits! - Legals  Aquestes sí estan escrites i regulades políticament, amb l’Estat al darrera, que força a la gent a complir-les mitjançant la força i la coerció: si no es respecten hi ha una amenaça de càstig. Les hem d’acatar tant si ens agraden com si no.
1 Introducció a la Sociologia Les normes socials, són compartides, forcen a actuar de determinada manera (la nostra conducta l’orientem gràcies a les normes) i pretenen resoldre problemes de coordinació i d’externalitats negatives (e.g.: si tos colem dinar a la mateixa hora i taula, no hi cabrem  això pot provar externalitat negatives per això és necessària una coordinació). Per tant, són necessàries.
 Com funcionava l’ordre social a l’Antic Règim? - Societats altament jerarquitzades: una estructura jeràrquica on cadascú ocupava el seu lloc en l’escala social de per vida. Aquesta jerarquia estava disposada i legitimada per la voluntat de Déu, la tradició (“allò que sempre s’ha fet”) i la natura (idea de que una classe ha de dominar per sobre d’una altra perquè per natura és millor).
A més, era una jerarquia compartida en tot el món de l’Antic Règim.
- Les classes socials es dividien de més importants a menys: estatus (lloc que ocupes en l’escala social, per adscripció) ben definits (per naixement) i immutables (inexistent o poca mobilitat social d’un estament a un altre).
- Funcions socials –rols- igualment fixes i definits.  Cadascú sabia que havia de fer segons la seva condició social, sense tenir en compte les decisions individuals.
- Existien pautes d’exclusió: dones, jueus, bojos, estranys... Hi havia individus de segona que quedaven exclosos de l’estructura social.
- Relacions de dominació molt esteses: un sempre dominava sobre aquell de condició més baixa.
- Funció legitimadora de la religió, com hem apuntat abans.
 L’ordre social en les societats modernes: - Societats dividides en classes: lluita de classes.
- Societats fragmentades en subcultures, algunes dominants sobre les altres.
- Societats amb pressió emancipatòria: ens rebel·lem sobre els determinants socials, familiars...
- En definitiva, una societat on preval l’individualisme.
A més, l’ordre social està regulat per un model de producció: el capitalisme. Aquest capitalisme és el destructor de les relacions socials: “tot el que és sòlid es desfà en el aire” (K. Marx)  El capitalisme desfà tot el que era sòlid en l’Antic Règim. Com a resultat del capitalisme hi ha uns factors que comporten un desordre social i un conflicte: - La mobilitat obligada: la gent s’ha de moure en la societat (e.g.: del camp a la ciutat).
- El canvi tecnològic - La deslocalització...
Les societats modernes, de fet, són essencialment conflictives. Per això aquests s’intenten pal·liar amb la política: política com a instrument principal per encarrilar o pacificar el conflicte en societat, atès que la majoria són conflictes de poder que enfronten grups, generacions, classes socials... Es poden de mirar de resoldre, per tant, a través de la lluita pel poder.
2 Introducció a la Sociologia *No confondre exercici de poder amb exercici de la força: la força és l’últim recurs en les societats modernes i sempre havent fallat abans les formes de consens.
Tanmateix, en aquestes societats també hi ha alguns valors compartits per la majoria de la gent  consens o negociació. Els conflictes actuals no són tant de violència i de força física, sinó de qui és capaç d’imposar les seves idees sobre una majoria social. Així doncs, qui aconsegueix que les seves idees arribin a un consens general guanya la lluita pel consens i aconsegueix l’hegemonia (gramsciana).
A través d’aquestes idees definim la realitat social i el poder. La realitat social seria tots aquells temes o problemes que inquieten i preocupen en la vida pública (e.g.: violència de gènere). Per tant, són problemes que s’han de solucionar. El poder té la capacitat de posar aquests problemes sobre la taula: és així com el conflicte social es manifesta en les societats modernes.
Microsociologia i macrosociologia En sociologia distingim entre: o Macrosociologia  Hi ha aspectes de l’ordre social que es produeixen a escala micro: la família, el grup, les cues, les interaccions amb desconeguts...
Per tant, són relacions properes i de grups petits. En l’àmbit micro la gent és capaç d’assumir o entendre la necessitat d’unes normes, sinó no funciona bé.
Ara bé, no tothom sempre les segueix.
o Microsociologia  Hi ha d’altres aspectes que es produeixen a escala macro: el paper de les grans institucions, les formes culturals, els mitjans de comunicació, l’organització del treball...
Són més complicats d’entendre i més difícil de que es produeixi una adhesió individual a les normes. De fet, sembla necessari un enduriment institucional de les normes.
Per tant, l’adhesió individual a les normes pot explicar l’ordre a escala micro, però no l’assegura a escala macro.
A més, a les societats modernes l’ordre social (relacions socials previsibles) sorgeix d’una negociació entre individus, grups, classes...
Les normes socials assumides per tothom permeten que a la vida les relacions socials siguin previsibles. D’aquesta manera es poden analitzar també a petita i gran escala: els rols, els estatus, els grups, les xarxes socials, les institucions...
Adopció de rols i estatus socials  L’estatus d’una persona té que veure amb el seu grau d’influència i/o consideració social. És a dir, amb el reconeixement i importància social que té: pot ser més o menys influent.
Aquest estatus va lligat a l’exercici d’un determinat nombre de rols. És a dir, el meu estatus social defineix el rol que presentaré  l’estatus condiciona els tipus de rols que un pot exercir.
Alhora, defineix la posició social dins d’un grup horitzontalment (ens iguala: qui són els seus iguals) i verticalment (ens diferencia: amb qui i com es relaciona per 3 Introducció a la Sociologia sobre i per sota). E.g.: professor-alumne  el rol del professor està per sobre del de l’alumne, que és inferior.
Podem distingir entre:  Estatus adscrit  Venen donats per naixement i no es pot fer res per canvia’ls (e.g.: dona o home, ser fill, tenir una edat, ser alt o baix...).
 Estatus adquirit  Depenen de la capacitat, habilitat, esforç o mèrits que cadascú aconsegueix (“meritocràcia”). Actualment la societat és més meritocràcia, en el sentit que s’escull (e.g.: per un treball) a la gent per mèrits i no per estatus adscrit. Antigament, però, això no era així (i encara avui en dia trobem favoritismes d’aquest tipus).
 El rol es pot definir com el conjunt d’activitats normativament realitzades per un subjecte. És a dir, els papers que exercim quan ens relacionem amb els altres.
Durant un dia i al llarg de la nostra vida, de fet, tenim capacitat de “representar” diferents rols. Aquests rols estan formats per normes o pautes de conducta.
Hi ha rols que ja ens esperen a la societat un cop naixem (es transmeten de generació en generació) i d’altres apareixen de nou degut al canvi social. Uns i altres –siguin tradicionals o nous- es reescriuen contínuament: s’escriuen indefinidament al llarg del temps, ja que són una realitat viva i dinàmica. Tot i això, hi ha d’haver certa continuïtat en el temps, malgrat haver-hi canvis. E.g.: tots els alumenes interpreten el rol de manera diferent.
Els rols són socials: ningú és del tot original. És cert que a l’exercir un rol en certa manera ens assemblem a d’altres, però no tothom els executa de la mateixa manera: cadascú en fa una interpretació i d’aquí prové la originalitat.
Tot i això, els rols encarnen una sèrie de normes i unes pautes de conducta, que depenen del rol que desenvolupem. És a dir, seguim unes pautes malgrat cadascú interpreta’ls diferent. Precisament això permet que la vida social sigui més còmoda i previsible.
Cada persona està feta d’una suma d’estatus adscrits i adquirits: 4 Introducció a la Sociologia Integració i obligació Els diversos elements de l’estructura social estan interioritzats en cada individu (procés de socialització) i aquests, d’una o altra manera, s’integren en l’organització social.
Per un cantó, l’individu s’integra en la societat per a sobreviure (necessitat), responent així a les seves predisposicions genètiques. Però, per altre, la societat el força (i el convenç) a integrar-se, castigant els impulsos transgressors i les conductes free rider. És a dir, la societat ens “obliga” a integrar-nos, però quan aquesta convenció no té èxit ens castiga i persegueix als free-rider.
Adopció de normes Els humans adoptem les normes de diverses maneres:  Conformitat social: una conducta que obeeix o encaixa en una norma social (costums, lleis, sexualitat, religió…). És a dir, un individu actua amb conformitat quan la seva conducta s’adapta a les normes socials, estigui o no estigui d’acord amb elles, hi hagi consens o no.
Normalment ve imposada per la força dels grups dominants o per les necessitats de subsistència.
 Consens: acord afirmatiu o aprovació respecte d’una norma social  implica un cert grau de solidaritat i un sentit de identitat comú. En aquest cas sí estem d’acord amb la norma social.
No necessàriament implica conformisme. El conformisme és quan podem no estar d’acord però la seguirem perquè sinó em poden castigar.
 Hi pot haver conformitat però no consens (respectar una norma però no estar-hi d’acord.
De fet, les normes es poden canviar, però costa perquè s’ha de passar per un conflicte, una negociació i arribar un consens. De totes maneres, les normes s’acaben aplicant després d’una prèvia negociació.
Per conformitat o per consens, sempre es produeix un cert grau de cohesió social.
Però aquesta es veu sempre amenaçada per les forces centrífugues resultants dels processos interns de diferenciació.
Aquests no deixen de ser mecanismes de socialització. Si els mecanismes de socialització, de creació de consens, de coerció, d’integració fallen, s’inicien processos més o menys intensos de desordre: marginació, ghettització, exclusió, delinqüència (infracció norma establerta  anomia), anomia...
En general aquest fenòmens en sociologia s'estudien segons les nocions de desviació i delinqüència.
La delinqüència La delinqüència és una forma de desviació tipificada per la llei, atès que implica la infracció d’una llei.
5 Introducció a la Sociologia La desviació social La desviació és el fenomen que es produeix quan la conducta d’un individu s’aparta d’aquella acceptada pel conjunt de la societat o considerada com a legítima. Però és un terme relatiu: – El que es considera desviat varia en l’espai i el temps: el que es considera normal en un lloc o època, pot ser considerat anormal en un altre. Per tant, depèn del context social, ètica i cultura. E.g.: violència domèstica.
– No tota desviació és condemnable moralment  hi ha desviació motivada moralment. És a dir, hi ha desviacions que són moralment correctes i inclús obligades en determinades ocasions. A vegades, no acceptar paràmetres de normalitat establerts està ben vist. E.g.: la desviació creativa; política; les modes; el canvi tecnològic, l’art...
– A vegades, fins hi tot, pot ser considerat desviat aquell que acompleix les normes escrupolosament, per sobre de les expectatives.
El sistema de control social La noció de “control social” procedeix de la sociologia nord-americana dels anys 20 i ens els estudis sobre desviació i delinqüència.
El control social fa referència al conjunt de recursos materials i simbòlics de què disposa una societat per a assegurar la conformitat dels seus membres.
 Recursos materials: policia, presons...
 Recursos simbòlics: idees sobre el que és correcte o no. E.g.: estigmatització  senyalar a un determinat grup com a problemàtic.
Un sistema de control social implica totes aquelles mesures –lleis, pràctiques d’estigma, mecanismes d’exclusió, repressió, càstig...- que tenen per objectiu prevenir, evitar o castigar el delicte o la desviació.
Parlem de sistema perquè és un tot relacionat, on tots els components –inclús nosaltres- exerceix un control social sobre els altres. Precisament el control social permet que un sistema social es mantingui relativament estable en el temps, ja que aquelles conductes més nocives per a aquesta estabilitat solen ser evitades.
Trobem dos tipus de control social: a. Control social formal  és aquell que està estructurat i regulat legalment per l’Estat. Està format per totes aquelles persones que per ofici tenen controlar les conductes d’altres persones: cossos policials, funcionaris de presons, jutges...
Sovint és la part més visible, tot i que és la part més petita.
b. Control social informal  és aquell format pel conjunt de ciutadans que, sense voler ens controlem els uns als altres. Aquesta part és més gran.
6 Introducció a la Sociologia Els mitjans de comunicació els inclouríem dins del C.S.I. Cada vegada juguen un paper més important i exerceixen una forta pressió, atès que són els encarregats de vigilar els abusos de poder. Per aquest motiu cada vegada estan més a prop de la frontera.
Els mecanismes de control social informal poder anar des dels més “suaus”, com una mirada, fins a un comentari o un gest. Evidentment, dins dels mecanismes de control social formal també trobem diferents graus: presència policial, recórrer a la força, empresonament, pena de mort...
Davant d’aquesta divisió ens podem preguntar:  Origen històric Aquesta divisió no ha existit sempre . Apareix de forma més o menys clara en les societats modernes a Europa, amb la creació dels Estats-nació, sobretot després de la Revolució Francesa. Ara bé, per parlar de mecanismes de control socials clars, ens hauríem de referir més a la nostra era (e.g.: cossos policials).
 Dimensió  Fronteres La divisió entre C.S.F. i C.S.I és clara? Cada vegada trobem més elements que es situen a la frontera entre els dos tipus (psicòlegs, educadors socials...) i això fa que la línia divisòria en una societat com la nostra sigui borrosa.
 Organització La línia divisòria, tendeix cap a dalt o a baix? Sembla que cada vegada baixa més i que estiguem “professionalitzant” el control social. A la vegada, trobem una certa inhibició per part dels ciutadans respecte del control social.
 Densitat (quants jutges, presons, funcionaris...)  Estil: n’hi ha de més democràtics, més repressius...
 Variacions...
Delinqüència i estructura social No tota infracció d’una norma penal es considerada delicte ni tampoc qualsevol infractor de normes penals és considerat un delinqüent. Perquè puguem parlar de delinqüència cal que es produeixi una reacció social negativa (rebuig) que identifiqui i interpreti una determinada pràctica com a delictiva. E.g: els polítics corruptes  difícilment se’ls acaba condemnant com a delinqüents.
Això explica que normalment es lligui la delinqüència a un problema de les classes baixes.
També, però, es parla de “delinqüència de coll blanc” per a referir-nos a formes de delicte practicats per persones amb destacada posició econòmica, social o política  ús d’informació privilegiada, evasió d’impostos, blanqueig de diner, abús de poder... De fet, en els últims anys a Espanya i Catalunya hi hagut una creixent conscienciació social sobre la perillositat d’aquestes pràctiques.
7 ...