Introducció (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 3º curso
Asignatura Art Contemporani
Año del apunte 2014
Páginas 3
Fecha de subida 20/10/2014
Descargas 18
Subido por

Vista previa del texto

Art  Contemporani   Les  avantguardes  artístiques  de  la  primera  meitat  del  segle  xx   Introducció   Avantguarda:  sXX  (1905-­‐1942),  trenca  amb  el  passat,  és  experimental  i  novedós.     No  vol  que  parlem  només  de  les  avantguardes  plàstiques  (la  tela  )  sinó  també  de  la   reflexió   teòrica   conceptual   dels   artistes.   Els   artistes   no   només   analitzen   les   formes   sinó  també  les  teories  anteriors  o  contemporànies  en  les  seves  teoritzacions.   Avantguarda   vol   dir   trencament,   però   en   els   trencaments   hem   de   buscar   l’element   comú:   l’interès   en   crear   una   nova   definició   d’art.   El   seu   art   és   una   negació   del   passat,   però   també   afirmació   (designen   un   nou   llenguatge   artístic).   L’objecte   de   l’assignatura  és  veure  la  diversitat,  però  també  la  continuïtat.   Amb   el   Renaixement   es   comença   a   trencar   la   concepció   d’espai.   L’art   dels   impressionistes   és   una   manera   d’expressar   el   món   contemporani.   Els   postimpressionistes  van  proposar  crear  nous  llenguatges  artístics.     Art  i  Avantguarda   El   terme   Avantguarda   prové   de   les   Avantguardes   bèl·liques   –   “Avant-­‐garde”   (els   soldats  en  primera  línia).  Resulta  tot  una  metàfora:  Són  els  artistes  més  avançats,   ja  que  no  perpetuen  un  cànon  pictòric.   El  concepte  d’Avantguarda  ha  estat  en  constant  evolució:   -   Els   moviments   socialistes   francesos:   Els   primers   filòsofs   teòrics   són   els   que   comencen   a   utilitzar   aquesta   metàfora   bèl·lica.   “L’artiste,   les   avant   et   l’industriel”   (1825)   de   Olinde   Rodrigues   és   un   text   on   apareix   aquesta   expressió.   El   socialisme   sorgí   a   França   al   S.XIX   amb   aquesta   voluntat   de   canvi.     Els  socialistes  volen  canviar,  així  com  els  avantguardistes.   PUNT  DE  PARTIDA:   Gustave   Courbet   (1819-­‐1877)   en   seria   un   primer   exemple.   Obres   naturalistes.   “Els  picapedrers”  o  “Enterrament  a  Ornans”  (és  una  aproximació  realista,  la  mort   no   està   idealitzada).   La   seva   obra   no   només   és   real   pel   que   representa   (són   homes),   sinó   que   representen   una   realitat   del   moment.   L’art   ja   no   està   només   consagrat   a   representar   divinitats,   al   servei   de   la   religió,   ni   a   plasmar   fites   històriques,  ara  representa  la  realitat.     Théophile   Gautier   (1811-­‐1872),  autor  de  Mademoiselle  de  Maupin,  és  l’home  al   qual  se  li  pot  aportar  “L’art  pour  l’art”.  “L’única  bellesa  que  hi  pot  haver  es  troba  en   allò  que  no  pot  ser  utilitzat  per  a  cap  cosa,  i  tot  el  que  és  útil  és  lleig.”   El  panorama  que  es  van  trobar  les  Avantguardes  a  principis  del  S.XX  es  dividia  en  2   vessants  (que  no  estan  renyides):   1-­‐ Dimensió  social  +  Vinculació  estètica  i  societat  /  Gustave  Courbet  /   2-­‐ Preocupació   per   la   forma   +   Independència   de   l’art   o   “autonomia”   de   qualsevol  altre  inquietud  de  la  vida  social  /Théophile  Gautier/   [No  tots  els  autors  es  troben  en  algun  dels  dos  grups.  Alguns  barregen  ambdós.  Per   exemple,  Picasso  (es  preocupa  de  donar  importància  a  noves  formes  i  volia  tenir   impacte   social,   com   al   Gernika);   el   constructivisme   rus,   amb   autors   com   El   Lissitzky  (importen  les  formes  i  l’estètica,  però,  per  exemple,  el  vermell  és  símbol   socialista  i  té  consciència  social;  volia  difondre  ideals  polítics  i  artístics)...]   Les  narratives  historiogràfiques  acostumen  a  veure’s  dividides,  llavors,  en:   1. Història  social  de  l’art   -­‐ Les  obres  s’han  d’analitzar  per  la  forma,  el  context,  l’autor...  La  forma   és  incompleta,  li  falta  el  contingut.   -­‐ T.J.  Clark,  Peter  Bürger..   -­‐ Manet   també   és   important   per   les   cambreres   que   surten   als   seus   quadres,   reflecteixen   la   prostitució   de   qui   eren   clients   els   burgesos   del  XIX.   -­‐ [Dimensió  social  +  Vinculació  estètica  i  societat]     2. Formalisme  /  “Modernisme”   - És  una  vessant  teòric  on  es  considera  l’art  com  una  evolució  de  la  forma   - Roger  Fry,  Alfred  Barr,  Clement  Greenberg).     - “El  Gernika  només  és  important  per  la  forma  i  el  color”   - [Preocupació   per   la   forma   +   Independència   de   l’art   o   “autonomia”   de   qualsevol  altre  inquietud  de  la  vida  social]   Una   mateixa   obra   pot   ser   analitzada   des   de   diverses   perspectives.   P.e.   Clark   analitza  el  contingut  de  l’obra  de  Manet  (prostitució,  elements  simbòlics...),  mentre   que  Greenberg  només  mirava  la  forma.   Connotacions  del  terme  “Avantguarda”:   -   Sentit  genèric:  Tots  els  moviments  artístics  englobats  en  el  S.XX   Avantguardes  clàssiques  (motivació  artística)  vs.  Avantguardes  històriques   (motivació  social).  És  una  classificació  de  Bürger.   Art  modern   Concepció   artística   basada   en   la   ruptura   amb   els   referents   estètics   anteriors.   Quan   parlem   de   “modernitat”,   l’hem   de   contextualitzar,   ja   que   es   tracta   d'un   concepte   que,   malgrat   estar   sempre   present,   esdevé   una   realitat   diferent   en   les   diferents   èpoques  de  la  història.       És   per   això   que   per   parlar   de   “modernitat”   en   un   sentit   més   específic,   és   necessari   escollir   i   analitzar   un   període   històric   concret.   Aquesta   confrontació,   la   trobem   entre  Charles  Baudelaire  i  Octavio  Paz.  El  primer,  simbolista  del  S.XIX,  creia  que  la   modernitat   es   trobava   en   aquelles   obres   que   rebutjaven   el   passat   i   aconseguien   plasmar  fidelment  aquelles  essències  que  els  eren  coetànies  als  artistes.  El  segon,   modernista  del  s.  XX,  concebia  allò  que  era  modern  com  l'obra  que  s'allunyava  del   passat   i   del   present   i   buscava   endinsar-­‐se   en   els   misteris   del   futur,   plasmant   l'essència  del  que  “no  és”.     La   modernitat   consisteix   plasmar   en   l'obra   un   nou   ideal,   representant   les   concepcions,   els   desitjos   i   les   intrigues   que   commouen   la   societat   en   el   moment   històric  en  què  ens  trobem.  Parlem  de  canvi,  de  ruptura,  d'evolució.       L’art  modern  es  considera  aquell  que  representa  allò  que  és  coetani  a  l’autor  i  que   resulti   trencador.   No   sempre   hi   ha   d’haver   aquesta   coetanietat,   però   sempre   ha   d’haver-­‐hi   la   innovació.   Allò   que   no   canvia   és   la   consciència   pels   mitjans   de   representació.   Tots   són   conscients   de   que   els   mitjans   de   representació   per   si   mateixos  també  tenen  i  aporten  un  significat  (el  com  es  representa  una  obra).     “Si   l’element   de   la   pintura   és   pla,   fem-­‐la   plana,   sense   profunditat.”   –   Ideologia   trencadora.  La  pintura  no  és  una  finestra  a  la  natura,  l’home  ha  d’ésser  conscient   que   està   davant   d’un   quadre.   Es   busca   superar   el   llenguatge   tradicional   artístic   heretat   a   través   de   la   mimesi   i   la   imitació   de   la   naturalesa.   L’art   passa   de   la   representació   del   que   empíricament   percebem   a   un   pla   més   conceptual.   Evolucionen,  innoven,  però  mantenen  elements  comuns.   La   concepció   d’art   com   a   representació/descripció   d’un   món   extern   objectiu/natural/social   passa   a   ser   expressió   de   la   subjectivitat   de   l’artista   o   respostes  emocionals  vers  l’experiència  del  món.     ...