Tema 5 (2014)

Apunte Español
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 3º curso
Asignatura Història Contemporània II
Año del apunte 2014
Páginas 14
Fecha de subida 18/12/2014
Descargas 38
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 5: DESCOLONITZACIÓ I CONFLICTES 5.1. Cronologies i causes de les descolonitzacions posteriors a la Segona Guerra Mundial: estereotips i matisos.
Quan acaba la segona guerra mundial els càlculs estimen que entre el 35 i el 40 % de la població mundial esta sota règim colonial. Si afegim els països que estan baix control i influencia indirecte o directe a la pràctica, el tant per cent augmentaria, per exemple és el cas d’Egipte. En un marc d’imperis teòricament liberals, vol dir que en l’espai colonial són espais legalment excepcionals, on hi ha un dret per a la metròpoli i un dret per a la colònia, sent la primera qui dicta les condicions, per exemple, comercials de la colònia.
5.1.1. CRONOLOGIES: ¿la descolonització com a imparable ‘’efecte domino’’ o ‘’efecte contagi’’, de cronologia breu i dinàmica a ràpida i simultània? La colonització de postguerra és un procés que en un període de temps breu desmunta el mapa de després de la guerra. Cap al 1945, el 35% de la població mundial estava sota ‘domini colonial’, és a dir, subjecte a un règim polític ‘’excepcional’’ respecte del vigent a la metròpoli.
 El contraexemple de la cronologia de la descolonització a l’Àsia britànica (19471963/65-1980s).
En el cas de l’Imperi britànic, una de les grans joies de Gran Bretanya era el Raj de la Índia, que entre el 1947 i el 1948 desapareix, tenint lloc una ràpida retirada britànica. L’altre peça de l’Imperi britànic a Àsia, és el que els britànics anomenaven Malaia, que era un punt clau a nivell de control comercial per l’oceà índic. Si ens mirem amb el mapa en detall aquesta cronologia ràpida de descolonització no és tan clara, i es pregunta perquè a la Índia se’n van sense disparar un tret, mentre que a Malaia fan totalment el contrari tindrà lloc una guerra molt duran durant els anys 50 i al partir, intentaran establir la seva influència. Durant els anys 50 tindrà una guerra anticolonial duríssima, i fins els 60 Londres no es retirarà de Malaia.
[Darwin afirmarà que això sols es pot explicar per una sèrie de factors que determinaran les característiques d’un procés i l’altre]  El contraexemple de les descolonitzacions a l’Ultramar francès (Indoxina i Algèria, 1945-1954-1962).
La pèrdua de Indoxina farà que els francesos adoptin un posició molt semblant a la britànica, intentant no perdre les seves influències colonials.
Hi ha tres canvis que es repeteixen en tots els casos de descolonització, trobem tres grups de causes: els canvis internacionals, els metropolitans i els nacionals (o nacionalistes). Per a les histografies nacionalistes o postcolonials, s’explica fonamentalment pel factor de resistència nacional. Però també cal tenir en compte altres dos nivells que hi influeixen igualment. Sense experiència colonial no s’hagués conformat una unitat nacional, que s’identifiqués com una nació india.
 L’exemple de la descolonització del ‘’Raj’’ britànic al subcontinent indi (1947-1948) - ‘’INTERNACIONALS’’: La Segona Guerra Mundial i l’emergència de dues grans potències amb escàs interès en la continuïtat dels grans imperis ultramarins europeus (Roosevelt, Truman i la creació del model Nacions Unides- FMI, trienni 1945-1947).
- ‘’METROPOLITANS’’: Londres endeutat amb Washington (com a conseqüència de la IIGM), les noves prioritats polítiques ‘’metropolitanes’’ a la Gran Bretanya de postguerra (el govern Laborista d’Attlee i Beveridge i el nou ‘’Estat del Benestar’’) i les simultànies i ràpides ‘’retirades’’ britàniques d’Índia-Paquistan (1947), Birmània (1948), Ceilán (1948). Fracassa el Pla Federal elaborat per Londres per a una independent ‘’Unió de la Índia’’ (primavera del 1946) i té lloc una traumàtica partició del ‘’Raj’’ en 4 estats independents (1947-1948), amb gairebé 1 milió de morts i 15 milions de desplaçats.
- ‘’NACIONALS’’ (societat colonial): També, i no menys importants, les pulsions i problemes ‘’nacionals’’ sembrats per Londres al ‘’Raj’’ abans del 1945, una raó més per a una ràpida ‘’retirada’’ metropolitana (tensions ‘’nacionals’’ que no foren mai, estrictament, una rèplica als ‘’interessos de Londres’’; també una ‘’Guerra Civil’’ a la colònia). Dins les causes nacionals cal destacar el conflicte entre l’Índia i el Paquistan independents per l’antic Principat del Caixmir (motiu de 3 guerres indo-paquistaneses – 1947/1949, 1963...- amb intervenció xinesa).
 L’exemple de la ‘’recolonització’’ i ‘’descolonització’’ a la Malàisia britànica (19451963/65-84). També cal llegir el procés on hi juguen els tres factors, nacional, internacional i metropolità.
- 1945-1956: ‘’recolonització’’ britànica de la Península de Malàisia i la Zona dels Estrets (territori molt menys extens i poblat que el ‘’Raj’’) contra una activa guerrilla ‘’nacionalista’’ i pagesa (la dura contraofensiva del General Templer entre 1952 i 1954): situació geoestratègica, producció de primeres matèries (cautxú, fusta, petroli...) i recolzament de Washington d’ençà 1949 (Guerra Freda a Àsia).
- 1956-1963: costos i legitimitat de la contrainsurgència britànica a Malàisia entre l’opinió pública metropolitana, i el tomb geoestratègic provocat per la Crisi de Sueç el 1956: la consideració anglo-nordamericana de la conveniència d’una ‘’descolonització tutel·lada’.
- 1963-1984: ‘’l’imperialisme de la descolonització’’ en el cas de la Malàisia britànica: la proclamació de la Malàisia independent amb la majoria dels territoris de la Borneo britànica (1963) i les posteriors ‘’descolonitzacions’’ dels protectorats de Singapur (1965) i Brunei (1984).
5.2. Colonització i descolonització a la Palestina britànica o la gènesi del conflicte israeliàpalestí (i àrab-israelià) (I): sionisme i primera identitat palestina durant el Mandat britànic.
[CLASSE QUE VAIG FALTAR] En tots els grans temes del segle XX apareix el conflicte àrab-israelià, és un episodi que permet connectar amb tots els grans temes de la història internacional del segle XX.
5.2.1. La descolonització de la Palestina britànica després de la Segona Guerra Mundial: geografia i geopolítica del Pla de Partició aprovat per Nacions Unides el novembre del 1947 (Resolució 181 de NU).
- La independència de Transjordània el 1946, segons el model de l’any 1932 de l’Iraq de Faisal… - Les presses de Londres per a desprendre’s del “dossier Palestina” durant el 1946: clima de guerra civil i antibritànic al Mandat (els episodis de l’hotel “King David” i del vaixell “Exodus 47”), la complexa agenda imperial de Londres, la precampaña presidencial als USA (i, és clar, l’ombra de la Xoà a Occident), i les expectatives soviètiques davant el potencial horitzó d’un Israel “sionista i socialista”.
- El traspàs del “dossier Palestina” a Nacions Unides (18-02-1947), les dificultats d’un “Israel jueu” (500.000 “jueus” i 450.000 “àrabs” dins les fronteres de l’Israel de NU) i, malgrat això, els dèbils suports a la “solució federal” (només 13 vots de 56, inclosa l’abstenció britànica).
- El miratge del Pla de Partició del 1947: l’acceptació “tàctica” per part de l’Agència Jueva, el rebuig per part de la tot just creada Lliga Àrab (¿un error?), i la “col.laboració” de Londres al desastre (fixant la retirada metropolitana del Mandat, sí o sí, per al maig del 1948). [Vegeu M. A. BASTENIER, Israel-Palestina. La Casa de la Guerra, ps. 56-61] 5.2.2. Sionisme i colonialisme: per què Palestina? [4 Diap.] - El sionisme, un fill de les societats i imperialismes europeus d’entre segles (1890s1917). Del primer Congrés Sionista a Basilea (1887, i la figura de Theodor Herzl) als primers colons jueus europeus (russos i polonesos) cap a la Palestina otomana (19041907).
- Londres (i París) i l’ensorrament de l’Imperi Otomà: l’equilibri impossible de la “Declaració Balfour” (1917) i el naixement del Mandat Britànic de Palestina (amb dues zones “autònomes”) (1920-1923).
5.2.3. De menys del 10% de la població a més del 30% de la població: Mandat britànic i immigració sionista a la Palestina estricta (sense Transjordània) durant els anys 1920s i 1930s.
- El rebuig àrab cap al sistema britànic de les “dues Agències” i la gènesi de la “Gran Revolta Àrab” de 1936-1939 (política immigratòria des de 1933-1936 i política de colonització i exclusió sionista).
- Guerra a Europa i “Llibre Blanc” britànic per a Palestina el 1939: les raons de Londres per a contenir la immigració i l’adquisició de terres sionista (just quan l’ombra de la Xoà) i la parcial aposta sionista pel binomi lluita armada/terrorisme.
S’ha d’entendre el vincle entre el moviment sionista i l’administració britànica, que pretenia administrar el territori otomà amb el mínim esforç i màxima eficàcia. Des de la perspectiva de Londres la Palestina britànica és un element geoestratègic important i entra en els seus interessos en el projecte sionista. La població àrab a Palestina veurà en aquest projecte sionista un element més dels interessos colonials europeus. Les taules mostren que no hi ha sionisme a Palestina sense administració britànica, ja que la població jueva a Palestina augmenta moltíssim en 1918 i 1945, que es crea una ciutat sionista, i qui decideix autoritzar l’arribada massiva de colons europeus és Londres. Just abans de la IGM arriben els primers colons europeus, i es va establint el sionisme. Els sionistes, nacionalisme europeu, funden a tocar de Jafra una nova ciutat que mostra el projecte de colonització europea sense barrejarse amb la població.
Es considerava des de la perspectiva imperialista europea, que Palestina era un territori sense poble, i que s’estava oferint a un poble sense terra. Els britànics utilitzen al seu favor la existència de dues comunitats, sionistes i àrabs, que no es barregen. Això és un tret comú a tots els sionistes europeus que tenen una perspectiva imperial a finals del segle XIX i inicis del segle XX, que es veuen com europeus en un món de no europeus.
Després de la IGM Londres pren el control del territori de Palestina quan l’Imperi Otomà és derrotat, mentre que Líbia i Síria queden baix control francès. La gran ruta marítima a través de Suez fins la Índia ja el controlaven els britànics en el segle XIX, i quan s’acaba la IGM, també controlaran l’altre ruta marítima. El que buscaran és exercir aquest control sense gran esforç, és a dir establiment de milers de militars o colons britànics, i veuen en el sionista l’oportunitat de fer-ho ràpidament i sense gran esforç. Així, per interès i no per generositat, obrirà les portes al moviment sionista a Palestina.
En aquest context, els àrabs veuran com els britànics obren el mapa a gran escala i estan transformant el territori, i tindrà lloc al 1936 la primera Revolta Àrab, i s’establirà els inicis de la identitat nacionalista. Aquí també veurem com els àrabs palestins s’uniran al nazisme durant la IIGM.
La prova de que Londres veu Palestina i la emigració sionista com un element estratègic de la seva geopolítica, és que al 1939 elaborarà el Llibre Blanc de Palestina i congela la situació, que és una excusa per tancar les fronteres, conscient del gran conflicte que esta potenciant. Sabent que s’estava apropant la IIGM tanca les fronteres perquè no li interessava tenir un front àrab, a favor del nazisme, mentre s’estava lluitant a Europa. Tot i així, veurem com es conformaran moviments terroristes i de lluita armada en contra dels britànics, moguts per un nacionalisme que ha estat potenciat per Londres.
5.3. Colonització i descolonització a la Palestina britànica o la gènesi del conflicte israeliàpalestí (i àrab-israelià): tres guerres o història cartogràfica del mapa actual: de la Primera Guerra Àrab-Israeliana (1948-1949) a la Guerra dels Sis Dies o Guerra de Juny (1967) 5.3.1. La Primera Guerra Àrab-Israeliana (Febrer de 1948-Març de 1949): un enfrontament entre el Haganah sionista (amb armes soviètiques) i els gens coordinats ‘’exèrcits àrabs’’, i la contundent victòria sionista reflectida en les fronteres de l’Israel de 1949. Podem observar tres conseqüències principals: 1) La inexistència d’un ‘’Estat Àrab a Palestina’’, la ‘’Nakba’’ palestina del 48 (800.000 ‘refugiats’ àrab-palestins’ segons Nacions Unides el 1949: ¿retirada tàctica o expulsió sionista?), la ignorada Resolució 194 de NU (internacionalització de Jerusalem i ‘’dret al retorn’’ o indemnització), i la molt interessada instrumentalització per part dels Estats àrabs de la regió del naixement nacionalisme palestí als camps de refugiats.
2) La construcció d’un ‘Estat jueu’ a l’Israel post-1948 (malgrat l’existència de més de 150.000 ‘ciutadans’ israelians de ‘’nacionalitat’’ ‘’àrab’’): ‘’Llei del Retorn’’ (1950), absència de Constitució (un Estat sempre ‘’en construcció’’) i creixent protagonisme rabínic (al servei de les polítiques de discriminació sionista: compra de terres, mercat de càrrecs burocràtics, absència de matrimoni civil...) 3) Cap a la Crisi de Sueç o Segona Guerra Àrab-Israeliana (oct–nov de 1956): derrota àrab el 1949 i emergència del ‘’panarabisme’’ de Nàsser a l’Egipte de 1952–1956 (Assuan i el Canal de Sueç), el patronatge nasserista (ben interessat) del nacionalisme palestí, i la Guerra Freda a la regió quan la Crisi del 1956.
El mapa de les Nacions Unides del 1947 és un mapa ideal que no representava la distribució de la població, i els jueus eren poc més del 50% de la població. En pocs sentits, des del moment en que Londres es renta les mans al que estava passant al territori, veiem com la guerra és inevitable sobretot pel desinterès britànic, que no es comprometen a exercir el paper arbitral que hagués garantit una negociació sense un bany de sang. La primera guerra àrab-israeliana té lloc al 1948, entre milícies de civils armats tot i que també hi haurà algunes tropes. Durant la guerra es proclama l’Estat d’Israel pel líder sionista i així s’assegurava del reconeixement de Washington i Moscou. La guerra del 48, les milícies que son la llavor de l’exercit d’Israel, són homes armats per armes soviètiques (s’establirà com a soci d’EEUU després) ja que Stalin s’està plantejant fins quin punt li interessat tenir com aliat un Israel sionista i socialista.
El mapa que es dibuixa a NY al 1947, després de la guerra del 1948 canvien les fronteres i s’estableixen després dels armisticis del 1949 (MAPES). El mapa que sorgeix de la guerra és un que l’Estat d’Israel veu les fronteres ampliades vers les que se li havien donat al 1947. Al 1949 no s’estableix un estat àrab a Palestina, sinó que al Jerusalem oriental (on hi ha el Jerusalem vell) queda sota control de Jordània mentre que Gaza queda baix el control d’Egipte. [HO TENIM BEN EXPLICAT EN TEXT DE BASTENIER P 58-64] El que tenim La victòria dels sionistes s’explica en gran manera pel suport militar de soviètics i nord americans al mateix temps. La lliga àrab tenia tropes d’Egipte, Jordània i Síria. Des de la perspectiva sionista això és una guerra de vida o mort, on la derrota és percebuda com la desaparició del moviment sionista. Els egipcis, jordans i sirians hi entren cadascun per els seus interessos que és obtenir territori, i és un element clau per explicar la derrota àrab. Per això hi ha molts historiadors que diuen que no es pot parlar a un conflicte àrab-israeli fins després de l’any 1968, i que en la guerra del 48 el conflicte entre àrabs i israelians era un element menor del conflicte – els àrabs de palestina estaven al camps de refugiats durant el conflicte.
Palestina era l’excusa per guerres regionals on s’està jugant el control entre Israel i Egipte.
De la guerra del 48 que és la guerra de descolonització britànica de Palestina, cal destacar tres conseqüències de llarga durada que marquen en la gènesi entre el conflicte israelià-palestí actual. No hi ha un estat àrab de Palestina al 48, sinó que hi ha un repartiment d’un territori entre guanyadors i perdedors, sent una catàstrofe pels àrabs. Dels 8 milions de Palestins al món actualment, 4 milions llargs avui tenen l’estatus de refugiat. Del milió i mig que avui hi ha a la franja de Gaza, dues terceres parts són considerats per les Nacions Unides com a refugiats, perquè abans del a 48 no vivien a Gaza, sinó que hi són establerts pel desplaçament durant la Guerra del 48. Nacions Unides, la UNRWA (que neix després de la Guerra del 48) encara avui consideren l’estatus de refugiats a dos de cada tres palestins. El debat és si aquest desplaçament fou una neteja ètnica perquè era el moment d’establir el l’Estat Jueu (que fins aleshores era la població menor) o una retriada tàctica per fer el contraatac de la Lliga àrab.
Cal destacar com foren tractats els àrabs palestins pel món àrab. Els refugiats palestines seran considerats per països àrabs com Egipte (Gaza entre el 48 i el 67 era Egipte i tenia gran part dels refugiats palestins), que no els hi va donar cap dret sinó que durant els 20 anys següents negarà la plena ciutadania egípcia amb l’argument de que se’ls hi negaria el ‘’dret de retorn’’ i poder fundar un estat àrab als territoris que se’ls hi havia arravatat. Per tant, els àrabs seran ciutadans de tercera vivint molts anys en camps de refugiats, en tenir desavantatges laborals, pobresa, segregació, etc. Egipte utilitzaran instrumentalment els refugiats àrabs com un argument per mantenir el pols amb Israel i intentar establir-se com la gran potencia8’ àrab del territori. Durant els anys 50 i 60 era entre Israel i Egipte els que estaven lluitat pel control militar hegemònic del territori.
On i quan neix ..... al Caire al 1963 per una decisió de Nasser (?), un cop que el conflicte àrabisraelita entra dins la Guerra Freda. [BUSCARINFO] L’Estat d’Israel neix d’una guerra vista des del punt de vista nacional com una guerra de vida i mort, és una democràtica liberal amb peculiaritat que és que no té constitució, sinó una mena de lleis fonamentals com la ‘’Llei del Retorn’’ aprovada al 1950. El primer argument d’això és que no poden fer una constitució fins que el poble jueu no estigui reunit a Israel, ja que els jueus de la diàspora estan fora de Palestina. Això mostra com el nou estat d’Israel s’estableix com el que encara és avui en dia un estat jueu. En el sistema legal israelià, la població es dividida avui en dia en tres grups: tots tenen la condició israeliana, uns tenen la condició legal de jueu i un 25% no té la condició jueva (que són els pocs àrabs que durant la guerra del 48 no son expulsats i son integrats en la ciutadania) dins d’un estat que es defineix jueu. Israel després de la guerra i el sionisme es defineix en si mateix com un Estat jueu i el ‘’ser jueu’’ cada cop tindrà una definició cada cop més estricta. A partir de la ‘’Llei del Retorn’’ (primera llei fonamental que aprova el govern israelià al 1950) estableix una nova definició de ser jueu com una ‘’persona que neix d’una mare jueva o s’ha convertit al judaisme i no es membre d’una altra religió’’, i es defensa que qualsevol jueu arreu del món sols pel fet de ser jueu es pot instal·lar i rebre la ciutadania d’Israel. Els israelians no jueus seran segregats i subordinats políticament (al parlament els partits polítics àrab-palestins representen el 10% dels diputats) des del mateix l’Estat (definit com un estat jueu), i fins actualment avui en dia Israel té traspassat a l’entitat religiosa (no elegida democràticament) la decisió de dir si ets jueu o no, que és una decisió de gran importància en aquest país com és la identitat jueva (que cada cop es definida en clau més exclusiva). Veiem en el gràfic com hi ha tres grans onades que arriben a Israel des de qualsevol punt del món amb la ‘’Llei de Retron’’: onada de després de la guerra que son els supervivents del nazisme; la de després de la guerra quan Nassen els expulsa dels països àrabs; i després de la crisis i caiguda de la Unió Soviètica als anys 90 i de l’ensorrament del bloc de l’Est, que van a parar als assentaments, és a dir, als territoris ocupats.
Per exemple, des dels anys 50, el matrimoni civil no existia i per tant la població no es pot casar a Israel si son de diferents religions, tot i que són reconeguts els matrimonis que s’han casat civilment a l’estranger (sobretot Xile). La conseqüència política es que un Estat laic esta entregant a un poder no escollit, no democràtic, la decisió del reconeixement per exemple d’una unió entre persones de diferents religions. Tots aquets elements son una gran conseqüència de la guerra del 48.
L’última de les conseqüències és que la derrota àrab del 48 transformarà una part substancial del món àrab, sent un exemple Egipte, que transformarà la seva política i sorgirà el poder del militar egipci de Nasser, que impugna les fronteres del món àrab que considera un interès europeu colonial. Nasser entra al poder amb un cop d’estat al 1952, i emergeix un discurs d’un nou nacionalisme pan-àrab (Egipte, Jordània, Síria i Líbia), anti-israelià i notablement antioccidental (per exemple veiem discurs econòmic socialitzant). La derrota del 48 es veu com l’evidència que Israel és la última herència del projecte imperialista europeu en el món àrab, que ha tornat a ser derrotat, i farà que la política del món àrab es radicalitzi.
Cal fer un salt al tema 2 per veure coincidències entre Nassen i Mossaden [POSSIBLE PREGUNTA A L’EXAMEN], i que ens permet entendre la Segona Guerra Israeliana és més una crisis, la Crisis de Sueç, que duran uns dies (octubre-novembre de 1956). Nassen arriba al poder a un discurs que s’assembla a Mossaden amb l’argument que l’únic possibilitat de desfer-se del control econòmic europeu és fer-se amb el control dels sectors econòmics més importants del país. La gran empresa de Nassen serà la creació del Port de Said, però no té diners per finançar la construcció d’aquesta presa i amenaça amb la nacionalització del canal de Sueç – que avui en dia és la primera font d’entrada de diners al país – si no li oferien crèdits a baix interès per elaborar la seva empresa. Els soviètics s’establiran en aquest moment com a padrins militars dels egipcis, ja que estan altre cop en tensió amb els EEUU. Durant la crisis Nassen ocuparà militarment el Canal Sueç que estava baix control britànic, i aquests juntament amb Israel llancen una operació de recuperació militar, i els israelians el que farà és ocupar tota la zona del Said. Quan els britànics recuperen la zona, Moscou truca a Washington i els amenaça amb una intervenció directe si no s’obliga a Londres a abandonar la guerra, i serà quan les Nacions Unides intervenen militarment. Nassen presenta la victòria de Sueç, que acaba nacionalitzat per Egipte, al món àrab, tot i ser una victòria fictícia que depèn de la intervenció soviètica.
5.3.2. La Guerra dels Sis Dies o Guerra de Juny (Juny de 1967) o la Tercera Guerra ÀrabIsraeliana: l’aclaparadora victòria israeliana sobre Egipte, Jordània i Síria, geopolítiques dels ‘’Territoris Ocupats’’ i cristal·lització del mapa regional d’avui.
- La Guerra del 67 o ‘’el Waterloo del panarabisme’’: provocació egípcia i ‘’atac preventiu’’ israelià, les conquestes territorials israelianes (desautorització per NU amb la Resolució 242) i segona diàspora palestina (la ‘nova’ OAP i la gènesi islamista de HAMÀS als camps de refugiats).
- Factors propiciatoris ‘internacionals’ de l’atac israelià del 67: elevada col·laboració USA (i francesa) des del 56, dependència de Nàsser respecte de Moscou, i noves prioritats per a la URSS el 1967-1968.
Després de la Crisis de Suez, tindrà lloc la Tercera Guerra àrab-israeliana (juny del 1967), quan els soviètics no tornen a fer el mateix d’ajudar a Egipte, l’exèrcit d’Israel (que juga la carta nord americana) aixafarà l’exercit egipci (dependent de la carta soviètica) amb un ‘atac preventiu’ (el primer del segle XX) per acabar amb un possible atac àrab.
En el món israelià és coneguda avui com la Guerra dels Sis dies, però no s’utilitza en el món àrab pel gran de humiliació que va suposar, que en menys de 48 hores l’aviació israeliana destrueix l’àrab i sense aviació l’exèrcit àrab és totalment massacrat, igualment als dos aliats de Nasser en aquesta guerra, Jordania i Síria. Israel el que llença al 1967 és un atac preventiu i després de la seva victòria del 1967 Israel ocupa tant el desert de Sinaí com tota la zona de Gaza, que queda sota administració militar israeliana tota la comunitat de refugiats de la guerra anterior. De Síria els hi ocupa la zona.... i de Jordània ocupa tota la zona occidental incloent la ciutat vella de Jerusalem (on hi ha els espais sagrats del judaisme) que formava part del Jerusalem oriental que era jordà fins aleshores. [MAPA Q POT SORTIR A L’EXAMEN] A dia d’avui, els territoris retornats serà bàsicament el desert de Sinaí a Egipte als anys 70, i es desactiva el pols nacional de les dècades anteriors, i les dues crisis del petroli (73 i 78) tindran gran a veure. La franja de Gaza es administrada per l’autoritat nacional de Palestina, però les fronteres són controlades per l’exèrcit israelià i per tant té el poder geoestratègic. Israel no ha abandona la zona de Jordania, que tot i estar controlada per l’autoritat nacional de Palestina, continua essent una zona baix domini de l’exèrcit israelià. El gran desplegament militar tindrà lloc als anys 90, quan Israel fa un salt qualitatiu en la seva política als territoris ocupats.
5.4. Colonització i descolonització a la Palestina britànica o la gènesi del conflicte israeliàpalestí (i àrab-israelià) (III): memòria de la Xoà i raó d’estar en la consolidació geopolítica d’Israel (1947-1967) [SEMINARI 2] – POSSIBLE PREGUNTA A L’EXAMEN 5.5. Colonització i descolonització a la Palestina britànica o la gènesi del conflicte israeliàpalestí (i àrab-israelià) (i IV): suspensió del conflicte àrab-israelià i ‘’irreversibilitat de l’ocupació’’ als territoris palestins (1970s-2000s).
5.5.1. Després de 1967 té lloc una renovada marginació (i transformació) del ‘’problema palestí’’ i el seu impacte desestabilitzador a la regió (1967-2001): - Una segona ‘Nakba’ el 1967 (300.000 nous refugiats i 1.000.000 de palestins sota ocupació – més de 3.500.000 palestins a Cisjordània i Gaza el 2005): la consolidació d’una ‘’identitat palestina’’ en espais d’’’excepcionalitat legal’’ (camps de refugiats i T.O.) i la gènesi del binomi terrorisme i aviat islamisme (de Munich 1972 a la implantació de HAMÀS als T.O.) - L’impacte desestabilitzador a la regió: una nova OAP, la seva expulsió de Jordània el 1970, els acords entre Israel i Egipte (1978) i la primera Guerra del Líban (1976-78 i la invasió israeliana del 82).
5.5.2. Després de 1967 també té lloc la militarització i colonització israeliana als Territoris Ocupats (1967 – 2007): - Cartografia, cronologia i magnituds de la colonització israeliana als Territoris Ocupats: Cisjordània durant la llarga dècada 1989-2001, i Jerusalem Est i l’anella d’assentaments a l’entorn de la Ciutat Vella ‘’àrab’’.
- Cartografia dels assentaments israelians a Cisjordània i impossibilitat futura de la Cisjordània anterior a juny de 1967.
Bastenier veu en la guerra del 1967 la fi del conflicte entre àrabs i israelians, és a dir, entre Israel i els Estats àrabs, sobretot per Egipte, sorgit de la descolonització britànica. A partir d’aquest moment el conflicte és converteix entre palestins i israelians, i la derrota de Nasser permetrà que la qüestió palestina emergeix en el centre de la història del conflicte, mentre que anteriorment els palestins havien estat silenciats. Nasser als anys 60 utilitza els palestins per la seva pròpia visió de lideratge panàrab, és a dir, en objectius regionals.
A la Crisis de Suez del 1956, Nasser obté una victòria però per la implicació de Moscou i Washington. Al 1967, Nasser calcula que de nou Moscou s’involucraria però no fou així, i Israel sap, després de l’experiència de 1956, que si llancen un atac ha de ser un atac devastador per no donar temps a Egipte a reaccionar i demanar ajuda als soviètics. L’error de càlcul de Nasser serà una de les claus de la victòria d’Israel del 1967, ja que els soviètics tenen altres prioritats pels problemes en el seu bloc d’aliats (com a Txecoslovaca) i el govern està en període de distensió.
Nasser té un discurs tant antíisrealia com antisemita, i això posarà en bandeja que Ben Gourion recuperi la memòria de l’holocaust. És una provocació també militar, per l’aliança amb Síria i Jordània, que buscava la política de provocació com la estratègia de ser atacat però comptant amb la intervenció soviètica i per tant arribar a un pacte on Nasser pogués tenir beneficis geopolítics però també d’honor, com havia passat al 1956. Des de la perspectiva nortamericana, coincidint en que Johnson tenia el problema a Vietnam, tampoc li interessava obrir un altre front de conflicte. La dimensió global de la guerra són elements claus per entendre el resultat del conflicte, un conflicte on els palestins no tenien res a veure. Cap dels territoris que varen ser ocupats per Israel no han estat reconeguts per internacionalment i s’ha demanat el retorn als antics països.
Unir les tres guerres àrab-israelianes, 48, 56, 67, tres moments d’una mateixa guerra que configuren els tres punts claus entre els tres episodis. El mapa que neix al 1967 marcarà el mapa que trobem avui en dia. És la història d’una descolonització mal resolta que va néixer l’Estat d’Israel, és a dir, és una herència de l’imperialisme europeu, però s’està consolidant al mateix moment en que el sistema de colonització d’Europa s’està desmuntant.
Hem de tenir clar el mapa que s’estableix al 1967, després d’una guerra regional sorgida d’un atac preventiu i amb gran protagonisme dels actors globals invisibles, EEUU i Moscou. Després d’això és pot entendre el que té lloc amb els palestins, que els refugiats de Cisjordània i Gaza passen a viure sota administració militar israeliana, sense obtenir la ciutadania Israeliana. Són uns territoris on els àrabs sense una legalitat que els protegeixi i la caiguda del nassarisme surt la qüestió palestina totalment desemparats sense cap estat àrab respongui al problema palestí. Cada cop la direcció del nacionalisme palestí és cada cop més lluny del territori de la Palestina històrica, i aquest buit és ocupat pels radicals que sorgeixen als mateixos camps de refugiats. El nacionalisme palestí radical dels anys 70 busquen fer-se visible a través dels actes terroristes.
Més enllà de les fronteres d’Israel del 1967, hi viuen 600.000 persones amb ciutadania israeliana i que han de tenir a més la condició de jueus, perquè sinó no els hi lloga vivendes. És pensable que Israel abandonarà la frontera del 1967? Això és senzillament impossible avui en dia. Quan és produeix el gran sals en el contingent de colons? Fins a finals del 80 estem parlant d’un contingent de colons bastant reduït, però aproximadament entre els anys 90 i 2000 té lloc la gran colonització amb civils a Cisjordània, justament quan acaba la segona guerra. Perquè no és a partir dels anys 70, just després de la victòria del 67, que Israel inicia la colonització amb civils dels territoris ocupats? [TAULA]. La Llei del Retorn és important en aquest esdeveniment, perquè tot un seguit de jueus arriben a Israel on aconsegueixen la ciutadania i són portats a territoris envoltats d’àrabs i de l’exèrcit israelià.
El mapa d’avui en dia és irreversible. La capital política del ‘’president’’ l’autoritat nacional de Palestina (que no és avui en dia cap estat) està fora de Jerusalem (buscar on), al nord de Jerusalem i a l’interior de Cisjordània. A Jerusalem, la zona est, és el territori del món més petit i explosiu del món. Els israelians estan encerclat tot el Jerusalem oriental amb una anella metropolitana amb assentaments de colons jueus, trencant amb el Jerusalem àrab i la zona on es troben àrabs a Cisjordània. Cada cop és fa més impossible que Cisjordània recuperi les seves fronteres anteriors al juny de 1967. Actualment, tot Jerusalem queda a l’esquerra, inclús el Jerusalem àrab, queda a la frontera del mur que Israel ha quedat construint als últims vint anys per aïllar les comunitats de colons de les comunitats majoritàriament àrabs de Cisjordània.
El mapa establert mostra com els recursos d’aigua de Cisjordània es troba baix control dels militars israelians i que l’autoritat nacional de Palestina controla menys del 20% del territori de Cisjordània. S’han creat tot de controls sobre els punts elevats associats als assentaments israelians a Cisjordània (1996-2002) i la disponibilitat dels recursos hídrics per càpita a les ‘’ciutats bessones’’ d’Hebrón (palestina) i Kiryat Arba (assentament de colons israelians).
5.5.3. Perquè precisament als anys 1990 té lloc la colonització civil d’israelians dels territoris ocupats al 1967? Els perquès de la colonització israeliana a gran escala als Territoris Ocupats (sobretot Cisjordània i Jerusalem Est) a partir del 1987-88: la relació interactiva entre el context local (Intifada palestina, preocupació del Partit Laborista per la pèrdua de l’hegemonia a Israel...) i el context regional-internacional (els múltiples impactes del final de la Guerra Freda a la regió: revoltes civils a Europa i Sudàfrica, Iraq 1990): - La colonització civil com a control geoestratègic (fronteres, aigua, punts elevats, ‘’Intifada’’ del 87) i la consegüent legitimació del control militar (l’espiral terrorisme – contraterrorisme i el mapa de les ‘’zones de seguretat israelianes’’ a Cisjordània).
- El llegat ideològic del discurs sionista entre 1947 i 1967 i la possibilitat efectiva, el 1967, de ‘’redimir’’ ‘’Érets Israel’’ (la ‘’Terra d’Israel’’): la paradoxa d’una ocupació i colonització encetada pel laborisme laic israelià (Meir, Rabin, Peres, Barak) però capitalitzada pel judaisme religiós (partits rabínics) i pel nou nacionalisme antiàrab (el càlcul – i l’error – laborista a propòsit dels nous israelians/colons procedents de la exURSS).
A nivell global, a finals dels 80 s’està ofegant el bloc soviètic amb revoltes socials pacífiques. A Palestina a la segona meitat dels anys 80 té lloc la primera revolta de palestins en contra de l’exèrcit israelià, en un moment en que el cost polític de continuar l’ocupació amb l’ús de la força és molt elevat pel que està passat al bloc soviètic però també a occident. En el moment que la Guerra Freda es col·lapsa per la protesta civil, el cost per Israel d’estar mantenint el territori de Cisjordània (principalment que era la peça fonamental) exclusivament per la vida de la força es dispara a finals dels anys 80, i és aleshores quan l’ocupació militar és reinventa amb la colonització israeliana de jueus a Cisjordània, ja que l’exèrcit ara està allà per defensar la població jueva i no per ocupar el territori dels àrabs. Per altra banda, trobem que els EEUU també està pressionant a Israel (buscar perquè).
Els Palestins seran incapaços de fer el que van fer els sud-africans negres que fou convertir la seva causa en una causa de nivell internacional, i no sols una causa àrab, nacional i regional. A finals dels 90, l’autoritat palestina se n’adona que la colonització jueva no té marxa enrere, i una de les reaccions és l’atac a civils jueus. Setmanes després de l’aparició de Vitladen (atac terroristes), al 2001, cedeixen els atacs als jueus.
El final de la Guerra Freda, augmenta el cos polític de l’antiga ocupació militar, i també ofereix tot una quantitat de persones de jueus que immigren a Israel des l’any 1991. Els assentaments de colons es situaran a llocs elevats per permetre a l’exèrcit controlar les comunitats de les valls que normalment son àrabs palestines.
Si agafem els governs israelians, el partit laborista fundat per Ben Gurion i que governa fins el 1977. Bejin no ha nascut a Europa, sinó que es un Safardita (descendents dels expulsats de la península espanyola als segle XV i que provenen de l’àrab mediterrani cap a Israel al segle XX), i per tant més conservador i més religiós. Són els laboristes militars seran els que retornaran a la construcció d’assentaments que els permetien recuperar l’hegemonia política (interior) perquè provenien del bloc soviètic i soscavar el cost polític de mantenir l’ocupació militar. Els laboristes van pensar que estaven conformant una massa social que els votaria, però el que passa és que, criats en un territori tan hostil com els que es troben en els assentaments, acaben creant subjectes polítics que creen els seus propis partits, essent avui en dia el partit de colons Yisrael Beytenu un dels que està al govern. Mentre, el partit laborista ha quedat totalment marginat de la política actual.
Són dos arguments que és complementen per explicar perquè Israel fa el salt de colonització civil de jueus (aportats pel col·lapse de la URSS) als assentaments de Cisjordània, un argument global i un argument de política interior. Alguns analistes duen que amb el mapa d’avui el conflicte sobre el conflicte que fer sobre Cisjordània és un conflicte interior a la societat israeliana, entre aquells que a Israel en surten guanyant i aquells que en surten perdent. A dia d’avui la part palestina és tan feble que el conflicte és entre els mateixos Israelians, per l’esfera política que s’està configurant, en un govern de coalicions entre partits conservadors i religiosos És irònic com una ocupació inicials dels laboristes, és a dir el sionisme laic, ha acabat arraconant-los i posant en el centre de la política el sionisme religiós.
La por del món jueu radical és que precisament el mapa d’avui està barrejant tant les dues comunitats, que sembla que l’única solució factible és un Estat que reconegui per igual les dues comunitats.
...