Resum prehistòria (2014)

Resumen Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 1º curso
Asignatura Preshitòria
Profesor S.S.
Año del apunte 2014
Páginas 10
Fecha de subida 29/11/2015
Descargas 14
Subido por

Descripción

Resum dels principals punts a saber-se en un exàmen.

Vista previa del texto

Origen dels primers homínids (des d’orrorin a habilis) La nostra espècie, en funció dels càlculs genètics, es situa en 150.000 anys. Primàriament es plantejava l'evolució humana des d’una perspectiva lineal però, amb el temps, aquest model lineal de progrés ja no s’utilitza perquè presenta moltes limitacions i es planteja un de nou més complex en forma de quadre evolutiu.
Cal entendre que, aquest pensament evolucionista és relativament innovador (doncs el pensament inicial ens deia que tots els humans van aparèixer per voluntat divina) i neix de la mà de J. B de Lamark a finals del segle XVIII. Aquest primer plantejament de l’existència de l’evolució de Lamark, sense desmentir el paper d’un Déu creador, planteja que les especies no tenen l’aspecte que tenien en el moment de ser creades. El problema de Lamark és que no aconseguí justificar-ho de cap manera, però tot i així, les seves tesis són el punt de partida de les tesis posteriors.
Finalment, de la mà del científic Charles Darwin (a través de diversos estudis arreu del món) es planteja uns nous principis bàsics de l’evolució humana (justificats amb proves arqueològiques d’aquests viatges arreu del món).
Una vegada aclarit l’origen d’aquest estudi evolutiu, i per tal d’explicar l’origen dels primers homínids, cal tenir en compte que existeixen, en els estadis inicials de l’evolució humana, tres grans etapes, tres grans horitzons. El primer és el dels simis antropomorfs (24-8M.A), el segon l’horitzó dels prehomínids (8-6M.A) i el tercer l’horitzó dels Austrolapthitecus (4-2MA). Per tal de centrar-nos en l’origen dels primers homínids ens centrarem en els dos darrers horitzons.
En el segon gran horitzó, el dels prehomínids, ens trobem amb un canvi brusc del territori habitat per aquestes espècies que desenvolupa en grans canvis en els seus ecosistemes (que els fan evolucionar d’una manera o d’un altre).
Ens situem a l’Àfrica, un continent poblat per una densa selva que abastava tot el territori.
Dins, hi havia simis antropomorfs, però fa entre 20 i 15 milions d’anys els ecosistemes africans es veuen afectats per una sèrie de processos tectònics (erupcions volcàniques) que afectaran les condicions climàtiques d’una manera radical. La separació d’aquestes plaques tectòniques origina una obertura coneguda com la gran vall del Rift, una gran falla que serpenteja gran part del continent africà. Els processos tectònics donen llocs a erupcions volcàniques a gran escala durant milers d’anys i d’aquesta lava sorgeix el massís etiòpic i el massís de Kènia. Amb tot això, aquest Rift, suposa l’aparició d’una gran muralla que desemboca amb la divisió del continent africà en dues grans zones: l’Àfrica central, on continua existint la selva i d’on emergiran ximpanzés i altres simis; i l'Àfrica oriental (a l’est del Rift)on la densa selva desapareix per complet, no hi plou durant anys i això fa que es transformi en un mosaic d’ecosistemes: sabanes i petits bosquets.
Això comporta que totes les especies de simis que van quedar a la besant oriental es van adaptar o van morir en l’intent. Eren arborícoles i a partir del moment en que desapareix tota aquesta vegetació provoca l’inici del que coneixem com a procés d’hominització. Com ve promulguen les teories evolucionistes de Darwin (com la de la selecció natural) les situacions de crisi comporten dificultat de recursos i una compromís de supervivència (un procés d'adaptació). Més enllà dels recursos i la dieta hi ha una sèrie de canvis que evoquen a aquests supervivents al bipedisme i la unió i cohesió de grup. Davant la necessitat apareix aquesta nova locomoció que es un factor clau per al procés d'hominització.
És aquí on ens trobem davant del que podríem considerar els primers homínids. En aquest horitzó es planteja el debat sobre quina és, realment, la primera espècie d’hominid. Quin és el primer bípede? També es valora l’augment de la capacitat cranial i el desenvolupament de l’aparell de dentició per mirar de concretar quin fou realment el primer homínid. Ens trobem amb tres candidats, un dels quals, l’Orrorin Tugensis, s’ha establert com a possible antecedent dels Austolapitecus (que alhora ens precedeix a nosaltres).
Sahelantropus tchadensis i Ardipithecus ramidus són dues espècies localitzades en aquest horitzó que compartien certes característiques tot i estar catalogats com a diferents. Tenien un cervell petit, una dentició similar a la dels homínids però la comunitat científica aposta molts números per aquests com a precedents del ximpanzés o altres grans simis actuals.
I tenim també, l’Orrorin Tugensis (6MA). Se’n han trobat 19 restes fòssils, de 5 individus diferents a Kènia. Prenen importància en aquestes troballes arqueològiques els fragments de fèmur, que són una possible prova del bipedisme d’aquests. S’ha demostrar que duien una vida arborícola i tenien les cobertures de les falanges pronunciades. En quant la dentició, tenien uns canins força desenvolupats (una dentició que també es típica dels ximpanzés) i totes aquestes característiques tornen a avivar el debat sobre el primer homínid.
En el tercer horitzó, l'horitzó austrolapitecus, integrem dins d’aquest gènere tot aquell conjunt d’espècies que protagonitzen l'adaptació a la sabana africana. El conjunt d'espècies respecte a les quals ja no hi ha dubtes que varen adoptar la locomoció bípeda (per la necessitat de desplaçar-se a la sabana) i totes les especies que presenten trets anatòmics i de comportament que els aproximen molt al gènere home amb d’altres mes arcaics que posen als austrolapitecus en contacte amb els grans simis actuals.
Dins dels austrolapitecus trobem diferents especies, d’entre les quals, (anamensis, afarensis, gahri i africanus) l’africanus es el possible avantpassat homo.
Genèricament, aquest conjunt d’espècies comparteix una sèrie de característiques. La capacitat cranial és mes gran (580cm3), no hi ha un augment molt significatiu en el tamany però si en la complexitat cerebral i això els permet començar a pensar de manera més humana. Són d’alçada petita i presenten una ampliació de les pelvis respecte als prehomínids i als simis antropomorfs. És una pelvis per encabir els malucs i això prova l'adopció de d’una locomoció bípeda plena.
Els primers homínids combinaven les tres formes de desplaçament (bipedisme, quadrupisme, branquició) però amb la obligatorietat d’adaptar-se a un nou ecosistema (la sabana) aquest gènere dels austrolapithecus presenta noves maneres i mesures de supervivència com el bipedisme per augmentar el camp de visió i la protecció a la sabana. Un mecanisme termoregulador: només el cap està en contacte directe am el sol, la pluja... L’alliberació de les mans (amb el bipedisme) que permet agafar i fabricar objectes diversos, la recol·lecció d'alimentació variada, el transport de les cries... Possibilita l'adaptació a sistemes semi aquàtics i l'exhibició fàl·lica dels mascles per atraure les femelles i afavorir la reproducció de l'espècie.
Laustr. Anamensis és la primera espècie del gènere i en tenim poques restes fòssils i poa documentació de l’espècie, però aquestes restes proven el bipedisme.
De l’austr. Afarensis obtenim la idea clara del diformisme sexuals que mes endavant explicarà l'organització grupal amb això com a base (mascles mes forts i alts que protegissin el grup).
Aquesta espècie es documenta vora els 3M.A i en sorgeixen tres possibles besants de les quals nomes en prospera una: parantropus, gahri i finalment, africanus (si prospera) i donarà lloc a homo habilis.
Fa 28M.A es produeix una glaciació coneguda com G. Biber (a finals del terciari) que te dos grans conseqüències: la primera que euràsia es veu gelada i Àfrica augmenta en desertització. És a dir, que retrocedeixen les masses boscoses d'Àfrica en benefici de sabanes i praderes- Les conseqüències de tot això van ser varies, entre elles que el canvi climàtic produeix un canvi evolutiu i també la extinció i el naixement d’altres especies. Es diversifiquen i bifurquen tots els membres de la família hominida. Sabem que es va extingir una espècie anomenada parantropus (2-1,6MA) per causes desconegudes i que no va tenir cap continuïtat evolutiva. Tot i així tenien l’aparell de dentició amb grans molars i premolars i una gran capa d’esmalt, unes mandíbules molt robustes que implicava enormes músculs masticatoris.
Els humans tenien un cervell més gran i eines de pedra que permetien l’explotació de nous recursos i carn d’animals morts (carronyeig)... en general, noves formes de subsistència. Les primeres especies humanes africanes varen ser l’homo habilis, l’h. Rudolfensis i lh. Ergaster.
És molt complicat definir-los Fa 2.5 Ma tenim les primeres eines de pedra i, des de llavors, les evidencies son bastant constants. De totes formes, però, ens plantegem altre cop si només els pròpiament humans fabricàvem eines o ja ho havien fet altres homínids.
L’homo habilis (2-1.6ma, localitzat a l'Àfrica oriental i del sud) presenta aquestes característiques anatòmiques pròpiament ja humanes com un augment de la capacitat cranial, dents més petits. Manté, però, una anatomia adaptada als arbres. Tenia instruments de pedra (industria olduvayense) Podem considerar, l’homo habilis, com un punt i final en el que considerem els primers homínids ja que, a partir d’aquí, començaria un altre llarg assaig sobre l’aparició dels neandertals (prenen com a punt de partida aquests primers homos a l'Àfrica) fins a l’origen dels humans moderns.
Origen dels neandertals i els humans moderns Quan parlem de l’origen dels neandertals i els humans moderns ja no parlem d'espècies d’homínids, sinó que les diferenciem, a aquest bloc ja l’atribuïm com a pròpiament humà.
Aquests grans canvis que diferencien als primers humans dels primers homínids són canvis anatòmics que permeten fer una distinció de la resta dels primats, els canvis sexuals. El desenvolupament del cervell (els homo habilis són identificats com els primers amb una cultura material i això s’explica, a part de per les necessitats que els induïren a fer-ho, per una major capacitat de pensament i raonament: un cervell més desenvolupat). El desenvolupament del llenguatge, ja que tots aquests factors tenen unes conseqüències a nivell social, experimenta un gran canvi. I el desenvolupament de la tecnologia, com la industria lítica, podríem considerar a grans trets que es el primer cop que tenim cultura. Al no tenir l’estil de grans depredadors precisaven d’estris per obtenir la carn per practicar el carronyeig i, posteriorment, fabricar armes per caçar i defensar-se.
En aquest horitzó hi trobem els primers grups humans definits com a nòmades. Els grans canvis climàtics provoca el desplaçament dels mamífers a zones més fèrtils i els grans carronyers com també els grans depredadors (grups humans).
Per tal d’explicar aquest origen dels neandertals cal que, recolzant-nos en la tesi d’atapuerca, expliquem l’arbre evolutiu europeu i africà.
Com a avantpassat comú, trobem l’Homo Antecesor, d’origen africà. Aquí és on s’obre un altre dels milers de debats que hi ha oberts en aquest estudi sobre l’origen de l’espècie humana. Hi ha tres possibles hipòtesis plantejades sobre quina fou la primera espècie en sortir d'Àfrica, la de l’H. Ergaster, la de Dmanisi i la de l’H. Georgicus; però al cap i a la fi les tres tracten d’explicar el mateix sobre les dades clau per explicar l'existència dels neandertals i l’aparició dels primers humans moderns. Entre les possibles rutes de sortida (P. Ibèrica, Sicília i P. Anatòlica)la qual no queda 100% clara per la quantitat de restes trobades en diversos llocs, cal tenir en compte que apareix al J. Ceprano l’H. Antecesor, els primers humans del Sud d'Europa. L’espècie es situa entre l’H. Ergaster i és, possiblement, un vincle entre l’H Heidelbergensis. Podem establir l’H. Antecesor com un pre-neandertal, és la primera espècie pionera a Europa i serà antecedent dels Neandertals.
Com dèiem, abans d’aquest incís explicatiu, la tesi d’atapuerca que ens explica l’arbre evolutiu europeu i africà. En l’europeu hi trobem L’H. Heidelbergensis (600.000 i l’H.
Neandertal (130.000) i a l’africà, l’h. Rodesiensis (500.000) i l’H. Sapiens (200.000). Com a avantpassat comú d’aquests hi trobem, com ja hem dit, l’H. Antecesor.
Ens trobem aleshores amb un escenari tripartit, (Europa occidental: H. Heidelbergensis, Àsia: H. Erectus, i Àfrica l’H. Rodhesiensis). Fa 500.000 Erectus i Heidelbergensis ocupen nous territoris. Aquest fet d’ocupar nous ecosistemes i excloure’n d'altres ens porta a la clara innovació del foc. Amb el control i domini d’aquest, els humans experimenten un canvi dietètic, un augment de l'esperança de vida i un ús regular que desemboca en la millora tecnològica.
A l'Àsia, amb l’h. erectus es tendeix a parlar de subespècies però que no tenen trets prou diferenciats i segueixen veient-se com a erectus. Serà a l'Àsia on es fa el salt del mode tècnic 1 al mode tècnic 2 A Europa, l’h. Heidelbergensis, és vist des d'un punt de vista cultural com l’espècie que ens va fer humans, que ens va diferenciar. L’ús del foc permet consumir aliments que crus no son digeribles, ajuda a la disminució de malalties i augmenta l’esperança de vida.
Simultàniament (com ja hem dit era un escenari tripartit) els h. Rodhesiensis presenten una sèrie de trets anatòmics que ja preveuen l’existència del que serà l’home modern (l’h.
Sapiens).
L’h. Heidelbergensis dona pas al Neandertal, el qual va estar en contacte amb els sapiens .
Coincideixen per primer cop al pròxim orient. Entren en contacte des de fa 80.000 anys fins només fa 30.000. L’altre escenari on coincideixen es troba a la zona franco-cantàbrica, en la fase prèvia a la desaparició de neandertal. Tenim, per això, entre un 1 i un 4% de codi genètic de neandertal (la possibilitat que del encreuament en sortís un descendent fèrtil era d’una vegada cada 1.500 anys, 1 de cada 7 generacions, es a dir aproximadament 11.000 individus híbrids fèrtils). Això prova que va haver-hi encreuaments entre sapiens i neandertal.
El neandertal te un crani llarg, front ample i sortit i absència de mento. Nas sortit i ample, orbites oculars grans i una enorme capacitat craniana. Medien entre 1,70 m, els braços i cames relativament curts i uns ossos robustos: complexió forta i robusta.
L’h. neandertal experimenta un retrocés del creixement demogràfic (a diferencia de l’augment en relació al sapiens). L’esperança de vida també es baixa (només el 10% supera els 35 anys) i hi ha una alta mortalitat infantil.
Apareixen aquí, tant en sapiens com en neandertals, les relacions entre grups i clans, es formen bandes.
Trobem també els primers enterraments, i el plantejament de la cura de vells i nens. Els individus duna certa edat (caps de clan, de llinatge) a les necròpolis apareixen enterrats aquest tipus de persones. Aquest ritual d’enterraments te relació amb l'èmfasi de l’estatus social remarcar les diferencies socials).
Les formes d'hàbitat també presenten una sèrie d millores. Hi ha una ocupació freqüent i habitual de coves i abrics, una adequació molt curosa a l'interior, petits murets de pedra i forats de pal per separar els espais. També apareixen campaments exteriors que ens deixen com a rastre una empremta al terra amb els forats de pal (elements per subjectar les cabanes).
Aparició del mode tècnic 3 (industria mosteriana).
Hi ha diverses hipòtesis sobre la possible extinció dels neandertals. Per començar l’arribada dels sapiens irromp amb força l’onada migratòria dels neandertals. Es generen dues ideologies respecte aquest contacte: la convivència i la competència.
Pel que fa a la convivència (contacte directe o interrelacions) es planteja una assimilació que donaria lloc al creuament genètic sumat a la superioritat demografica de l’h. Sapiens. Això es prova amb la troballa de fòssils híbrids i amb la industria xatelperroniana (fusió de tradicions). Dins de la convivència, però, també podem parlar de la transmissió d'infeccions i epidèmies i d’un extermini per immunització. Trobem malformacions documentades en el registre fòssil que podríem ser fruit d’això i ens recolzem en altres situacions de contacte com les ameriques.
Pel que fa a la ideologia de competència, les formes d'organització social i explotació de recursos deixaren als neandertals en inferioritat de condicions a que l’organització social dels sapiens era mes complexa i tenia més desplaçament que els Neandertals. També, dins d’aquesta competència, entre en joc el factor dels canvis climàtics. Els neandertals no foren capaços d'adaptar-se als climes posteriors a la glaciació de Wü. I, per últim, podríem especular sobre els enfrontaments i conflictes de caràcter bèl·lic directes.
Una vegada extingits els Neandertals, els homo sapiens, són protagonistes d’un salt qualitatiu. Aquest té repercussions a nivell cultural, simbòlic i social. Fa 40.000 anys, ens trobem en un llindar on s’inicia el paleolític superior europeu (els darrers neandertals van viure en aquest llindar, a Gibraltar).
El desenvolupament de les “xarxes socials” és un factor clau per la consolidació del llinatge evolutiu. Es posen en marxa aquestes xarxes molt potents que permeten el contacte regular i estable entre grups humans geogràficament molt allunyats i diferenciats. Això comporta l'intercanvi d'objectes, eines, conceptes, tendències, modes... I accelera molt les innovacions i tendències tecnològiques, rituals i artístiques que comportarà també, a ultima hora, una acceleració dels períodes històrics.
Pel que fa als orígens de l’h. Sapiens, com hem dit es produeixen en aquest escenari tripartit de manera paral·lela a les altres, i l’any 1987 es presenta una tesi anomenada “Out Of Africa” que parla de l’existència d’una Eva mitocondrial: ADN transmès per herencia materna (mitocondrial) que justifica que l'origen de la primera femella d’h. Sapiens s’ubica a l'Àfrica fa 200.000 anys.
Fora de l'Àfrica per primer cop, al corredor (sortida natural cap al pròxim Orient- Israel, palestina, Síria), en el primer escenari de Sapiens i Neandertals; el procés migratori té una pausa d’uns 30.000 anys (90.000-50.000) deguda, possiblement, a aquest contacte que, una vegada acabada, coincideix amb aquest salt qualitatiu cultural que dona lloc al comportament de l’humà modern. A partir del 50.000 comença el procés de colonització de nous territoris.
Aquest comportament de l'humà modern, de forma ràpida i encadenada, produeix tot una sèrie d’innovacions que, a ultima hora, generen unes pautes conductuals més avançades.
Això es manifesta en el comportament simbòlic més complex, l’arquitectura també més complexa, l’aprofitament de recursos i la major complexitat social intragrupal i intergrupal.
També tenim molt documentat el món de les necròpolis i de l’art (apareix una emergència de manifestacions artístiques).
Origen del neolític superior fins a mesopotàmia i pròxim orient Podem comprendre el procés de Neolització en quatre grans períodes (o horitzons).
L’horitzó natufià: Horitzó de transformació, sobretot en el terreny social, que porten a la redistribució. Hi ha una segmentació i una competència entre diferents col·lectius.
Preceràmic b. S’acaba de consolidar aquesta idea de construir en angle recte. Apareixen les vivendes d’angle quadrangular i rectangular. A partir d’aquí queda consolidat. Hi ha jaciments que ho exemplifiquen molt bé, com a qalat jarmo, a l’Iraq. Tenim assentaments amb els primers maons, amb tubots (peces d’argila i vegetals cuites al sol).
Jaciment de Çatal Höyuk (sud de Turquia, Anatòlia). És una àrea de canvis importants en el paisatge, sobretot per la presencia d’un volcà que devia influir molt en la època on va existir i ens és possible parlar de primera ciutat plena de la història. Es comença a utilitzar l’obsidiana (vidre volcànic). Podem parlar de ciutat per l’extensió (12, 13 hectàrees), per l’estructura urbanistica del tipus rusc (idea d’anar aglomerant cases, no amb un ordre estricte) i pels seus accessos i sistemes de protecció. Es conserva molt bé perquè va patir un incendi que va permetre conservar molt bé tots els elements de l’assentament.
La circulació es feia a nivell de sostre, els patis de sostre, eren comunicables. També és al sostre on hi havia els accessos a les vivendes. Aquestes eren utlitzades per altres coses a part de la d’habitatge. És a dir com a manufactures, magatzems, cuines, etc. Arrel de l’incendi s’han pogut aconseguir pistes de les vivendes per la part interna. Parets blanquinoses i polides a l’interior de les vivendes o pintures al freds als murs.
A nivell social tenim cada cop més clara aquesta heterogeneïtat. Un terç de les cases (40, 50 vivendes) que han permès identificar la presencia clara d’alguns elements durs i de significat ritual. Cada cop, el món domèstic, es veu més heterogeni; vivendes diferenciades. D’aquest terç tenim unes poques considerades cases santuari (5-10 cases). Estem en un moment d’abundància, totes les famílies (les d’aquest nucli) tenien asegurada la vida del dia a dia. Això es el que desprenen les restes, que també ens indiquen l’activitat ramadera i agricultora. Una altre part important més que la ramaderia i l’agricultura de recursos és la de una bona recol·lecció i caça (festucs, pomes...). també és molts constatada la fabricació de cervesa.
Obsessió per les inhumacions dins les cases, aquest culte al crani (emergit en el preceràmic A i amb indicis al matufà). Tenim dades més pròpies d’una necròpolis. D'aquests enterraments extraiem dades com l’esperança de vida: una alta mortalitat infantil i una esperança de vida molt curta. Tenim gent decapitada (només el crani), foses comuns (panteons familiars); enterraments a llocs comuns amb rituals funeraris.
Tribus de cabdillatge (cases de ÇH). Cabdill pot transmetre el seu lideratge als seus descendents amb els vincles amb les divinitats.
Ian Hodder és qui dirigeix les excavacions a Çatal Höyuk.
ACABAR Succesio de canvis que es desenvolupen de manera succesiva.
Aquestes fases plenes del procés de neolitització, Paleolític superior (desenvolupar) El paleolític superior com`ren el període aproximat dels anys 35.000 al 10.000 aC. Durant aquest període s'estén l’homo sapiens i coincideix amb, fa aproximadament uns 35.000 anys es va produït la darrera gran glaciació i amb ella va desaparèixer el darrer avantpassat més proper a l’Homo Sapiens. Aquesta etapa de la història de la humanitat es caracteritza per un avenç tècnic molt pronunciat en el treball de la pedra. S’esdevenen moltes i diferents tipologies i tècniques.
Això és considerat com la incursió del mode tècnic 4, anomenada també industria aurinyaciana. És indústria neolítica i les variants regionals d’aquestes són l’horitzó gravetià, solutrià i magdalenià.
A més de treballar la pedra fabricant estris molt diversos i de gran perfecció (com puntes de fletxes molt afilades), també utilitzaven com a matèries primeres l’os, la fusta, la banya... Els objectes més característics del magdalenià són fets amb os i banya.
Però potser el que més destaca d’aquesta etapa de la prehistòria és el que nosaltres coneixem com a manifestacions artístiques, encara que el seu significat per a les gents que les van realitzar no devia ser aquest que nosaltres li atribuïm.
Una de les manifestacions artístiques més coneguda d'aquest període són les anomenades “venus” paleolítiques. Varen circular abastament en els intercanvis entre bandes. El nom de venus no correspondria amb les característiques d’aquestes figures. Van circular de manera ràpida i van permetre l'intercanvi cultural entre grups molt separats. Totes mantenen uns trets característics comuns i cada comunitat en farà un ús concret. S’ha pensat que eren objectes eròtics emprats per segellar l'intercanvi de les dones entre grups. També se l'identifica amb la deessa mare de la fertilitat. Unes teories diuen que eren fetes pels homes per als homes i d’altres que eren fetes de les dones per a les dones. Es creu que eren amulets per propiciar la fertilitat o la transmissió d'informació sobre canvis corporals. Avui s’estudia aquesta escultura des de la perspectiva de l’arqueologia contextual. Els contextos en que són trobades són domèstics, en coves habitades, sovint al costat de la llar de foc.
Qualsevol activitat domestica quotidiana pot ser revestida d’un sentit simbòlic o ritual. De caràcter més reduït i extès. La majoria de les mostres s'han trobat a l’Europa occidental, central i de l’est. S’atribueixen al període que avarca des de fa 25.000 i 20.000 anys. Estaven fetes de pedra, argila o ivori.
Els ornaments personals solien estar fets d’os, ivori (dents de mamut: molt escàs), petxines, closques, fusta... Es feien bastants discos d’ivori, penjolls... la major part de la informació que tenim dels ornaments la trobem en les pintures rupestres.
Pel que fa l’art rupestre trobem diferents tècniques: dibuix, pintura, gravat, baix relleu i escultura. A partir d’ara el volum de mostres es fortalirà la zona del sud de França i al nord d’Espanya. Els temes més representats són els animals. Algunes vegades hi ha representacions antropomòrfiques que ocupen una posició secundària. També trobem signes, més quantitatives que les animals. Primer es van passar per alt.
Algunes mostres antropomòrfiques són les formes de mans plasmades amb la tècnica de l’aerografia. Els tres grans santuaris són: Chauset, laslaux i Altamira.
La més antiga és Chauset. El més habitual en les representacions d'animals són bòrids, cèrvols, bisons... que sempre estan representats de perfil i amb molt detall a diferencia de les formes antropomòrfiques.
S'hi han fet diverses lectures des de que es van descobrir a finals del segle XIX (1864 a Altamira) com innovacions o pràctiques propiciatòries de caça, oposició de masculí i femení, santuaris (on es feien practiques rituals i cerimònies comunitàries), xamanisme, art per art (amb una motivació estètica)... Es van començar a estudiar de manera seriosa a partir de les troballes a França, ja que es van estudiar de manera estratigràfica i arqueològica.
...