Història part 2 (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Història Contemporània de Catalunya i Espanya
Año del apunte 2017
Páginas 49
Fecha de subida 30/09/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

10. OBRERISME, ANARQUISME I SINDICALISME Donades les males condiciones de vida i de treball a les fabriques catalanes va sorgir el sentiment de que només associant-se i intentant fer reclamacions colectives ****** A Londres es va crear la AIT (Associació Internacional de Treballadors). Els grups obrers catalans envien delegats a Londres per enterar-se de que tracta la Internacional i així, explicar-ho després al Cat. Tot i que la internacional només té´5 anys de vida, esta profundament dividida entre dos corrents ideològics: Karl Marx (socialisme) i Bakunin (anarquisme). Els marxistes eren també coneguts com socialistes autoritaris, els bakuninistes es consideraven els abanderats del socialisme llibertari. La diferencia consistia en la actitud que prenien vers l’estat.
Els marxistes creien que l’aparell de l’estat (funcionaris, ajuntaments, exèrcit, etc), deien que era una gran màquina i que el que importava no era la màquina, sinó qui la comandava. Creien que quan triomfés la revolució, els obrers s’apoderarien del comandament d’aquesta màquina (ara dominada per les classes dominants), és a dir, el que volien era canviar l’hegemonia de la màquina, a l’hegemonia social.
Els anarquistes o llibertaris deien que les estructures dels estats burgesos han estat dissenyats per funcionar al servei dels poderosos, per tant es impossible arreglar-la, així que la revolució ha de destruir la màquina. Una vegada destruïda, la nova societat postrevolucionaria s’haurà d’organitzar d’una altra manera (mai ben contestada). No va haver-hi mai un dogma fixat i concret, cadascú anava pel que ell creia.
Els marxistes tenien una concepció de la revolució més pacífica (canvi d’hegemonia social) acabant amb un govern obrer, mentre que els anarquistes deien que era impossible.
A tornar els delegats a Catalunya, la immensa majoria dels catalans es declaren anarquistes. A diferència d’Europa, on a quasi tots els països industrialitzats va guanyar el marxisme, l’anarquisme només va triomfar a regions perifèriques d’Europa agràries (Andalusia, Ucraïna, sud d’Itàlia). El triomf de l’anarquisme a cat, sent una regió obrera es deu a que els obrers catalans quan parlaven d’agafar el poder de l’estat teien doble incredulitat: no s’ho creien i a més, pensaven en l’estat espanyol, aliè en termes més enllà dels de classe.
El 1870 es constitueix a Barcelona la Federació Regional Española (FRE) de l’AIT, fins el 1874 la FRE s’implanta a cat i Andalusia. El cop d’estat del general Pavia, i després la Restauració prohibeix les associacions obreres, i la FRE desapareix. El 1876, l’AIT desapareix a causa dels problemes interns entre els anarquistes i marxistes, posteriorment els marxistes creen la Segona Internacional.
Es forma el govern de Sagasta (1876) i es fa més tolerant front l’actitud obrera, no persegueixen ni prohibeixen, tot i que no es legalitzen les associacions. El 1881, els reconstrueix la FRE a la Federación de Trabajadores de la Región Española (FTRE), durarà fins el 1886 alarmants pel creixement de seguidors, sobretot al camp andalús ja que es on molts dels ministres tenien latifundis, per tant, ho veien perillar, no tant com a les fàbriques de Catalunya. El mateix any reapareix la repressió, conegut com els procesos de Jerez, els van detenir milers de persones, condemnats a mort, etc.
Dos anys després, el 1888, es crea a BCN un nou sindicat marxista Unión General de Trabajadores (UGT), simultàniament es va fundar un partit socialista marxista, PSOE.
es diu que la fundació del partit va ser el 1879, una desena de persones es va reunir a una taberna de Madrid on van decidir crear un Partido Democrático Socialista Obrero Español.
A Madrid eren importants el tipògrafs, ja que no hi havia molts indústria, un d’aquests Pablo Iglesias Posse va ser un dels pocs treballadors que es va inclinar pel marxisme, però al ser tan pocs no podien formar un grup tan ben format. Finalment, el 79 es quan van formar el PDSOE, encara que no va tenir ressò ni van realitzar cap activitat. Deu anys després, van marxar a BCN per crear el partit i els indicat, ja que es on hi havia obrers, tot i que no van tenir gaire èxit. Madrid, Biscaia i Astúries van ser el triangle del marxisme, deixant de banda bcn perquè no tenia influència.
L’última dècada del s. XIX, no hi ha una organització sindical marxista, en el context on triomfa la jornada laboral de 8 hores. A tota Europa surt una minoria d’anarquistes que considera que l’única forma de fer entendre al poder, és a partir del terrorisme (propaganda por derecho), on volien mostrar que fins i tot els més poderosos eren vulnerables. La principal manifestació d’aquest terrorisme és el magnicidi. Quan això va apreixer, la premsa conservadora pensava que hi havia una associació secreta internacional que organitzés tot això, encara que no era així, sinó grups petits o persones individuals que arribaven a la conclusió que això era el que havien de fer. Va morir un president de la República Francesa, rei d’Italia, president de EUA, la emperadriu de l’imperi Austrohongarès.
Barcelona es comença a guanyar a nivell internacional l’etiqueta de la ciutat de les bombes. El 1893, Un individu Pauli Pallès en un desfile militar va assassinar amb una pistola al general Martinez Campos al crit de “visca la anarquia”. Un altre atemptat va ser en contra de la burgesia al Liceu, de la mà de Santiago amb dues bombes, la primera explota i provoca desenes de morts, la segona bomba no explota perquè cau sobre la faldilla d’una dona morta. L’autor va ser condemnat i executat.
El 1896, va ser la detonació d’una bomba prop de Santa Maria del Mar al pas d’una processó religiosa on va provocar 90 morts sobretot dones i nens obrers, l’autor mai va ser identificat. Es va acusar a sis persones, condemnar i posteriorment afusellats, conegut com els processos de Montjuïc, fet devastador per tots els homes que van passar per allà. A Catalunya el moviment obrer de caràcter anarquista va quedar arrasat.
A principis del segle XX, el moviment anarquista està desarticulat, però existeixen desenes de societats obreres d’ofici (mini sindicat entre 25 i 150 socis treballadors d’un mateix sector/ofici). Ex. Sociedad de obreros cocheros, sociedad de pintores la alianza, sociedad de constructores de carruajes, la unión. els socis pagaven una quota i si estaven un temps sense treballar per malaltia o altres, els hi passaven un petit salari per sobreviure.
Un grup de dirigents d’aquestes societats decideixen associar-se, el 1907 es l’any de a victòria de Solidaritat Catalana, al mateix temps es crea Solidaritat Obrera. El 1908, l’amplien a tota Catalunya, Confederación Regional de Sociedades de Resistencia “Solidaridad Obrera”. Ja suma 110 societats amb 15.000 socis. El 1909, es quan ocorre la setmana tràgica, accelera la reorganització obrera, sobretot els anarquistes fan d’aquests fets una lectura: que es va produir una oportunitat de revolució, però no la van saber aprofitar, la propera vegada s’ha d’aprofitar, per tant hem d’estar ven organitzats.
Així que volen estendre a tot l’estat la societat anarquista, l’octubre de 1910 celebra a BCN un congrés que l’any següent es crearà la organització sindical d’abast espanyola.
El setembre de 1911 té lloc una assemblea i es crea la Confederación Nacional del Trabajo (CNT), amb 140 associacions, 78 de les quals són catalanes, amb uns 26.500 obrers afiliats, 12.000 catalans. Més tard va convocar una vaga general, i posteriorment va ser il·legalitzada.
El 1912, un anarquista solitari va assassinar al president del govern, José Canalejas. El 1913, un altre anarquista va intentar assassinar el rei Alfons XIII. Fins el juliol del 1914, la CNT pot començar a funcionar legalment, coincidint amb el període on Europa comença a avançar cap a la Primera Guerra Mundial, els efectes socioeconòmics a Espanya, provocaran que la CNT avanci progressivament.
11. LA MANCOMUNITAT DE CATALUNYA. ALIADÒFILS I GERMANÒFILS, EL DEBAT DURANT LA 1GM. LA CRISI DEL 1917.
11.1 La Mancomunitat de Catalunya El 1907 Solidaritat Catalana va aconseguir 40 dels 44 diputats que s’enviaven a Madrid, considerat plebiscit en favor de l’autonomia, ja que un dels punts del partit era aquest.
El 1910-11 era evident que el regim de la Restauració no tenia cap inclinació per reconèixer cap nivell d’autonomia. Vist que era impossible, la Lliga decideix un objectiu més modest que l’autonomia, més fàcil d’aconseguir el qual consistia en crear una Mancomunitat de Diputacions: posar en comú i gestionar les seves competències, pressupostos, etc. de manera conjunta. S’aconsegueix que les 4 diputacions votin a favor, de manera que van a Madrid a oferir la demanda, José Canalejas, president espanyol amb més talla política de manera que es conscient que hi havia un problema polític a Catalunya i no ho veu malament, però diu que si autoritza això a la resta de l’estat diran que es un privilegi, per tant proposa una llei que permeti crear Mancomunitats de diputacions a tot el país que vulgui, els catalans accepten, ja que no tenen cap objecció.
Una vegada realitzada la proposta, s’envia al congrés on a pesar de persones en contra s’aprova, i s’envia al senat on també s’ha d’aprovar per que funcioni, però Canalejas mor assassinat en el moment en que encara no s’ha aprovat al Senat, i es canvia de president al Conde de Romanones el qual no s’ensurt al govern, així que el 1913 es canvia el partit governant al Partit Conservador. Entre aquests mesos a que es facin les eleccions, la Lliga intenta una negociació secreta amb el govern, on el govern aprovarà la llei per decret, saltant-se el control parlamentari, Real Decreto Ley de Mancomunidades Provinciales.
L’abril de 1914 tot just celebrades les eleccions generals, es reuneixen a BCN els 4 representats de diputacions per crear la mancomunitat, però l’òrgan era purament administratiu, no tenia autonomia política, no podia fer lleis. Tampoc va representar un procés de descentralització administrativa. En conclusió, no va tenir res que no havien tingut abans les 4 diputacions per separat.
Va ser elegir 1er president el que era president de la diputació de BCN, Enric Prat de la Riba, durant 3 anys. Hi havia una Assamblea general (96 diputats, 36 Bcn, 20 Tarragona, Girona i Lleida) que escollia el Consell Permanent (com si fos un govern amb 8 consells amb un departament) i també escolia la Presidència, la qual va ocupar Josep Puig i Calafall, després de la mort de Prat de la Riba.
Tot i que no tingués molt poder, es creia que era un òrgan per preparar Catalunya pel dia en que es pogués tenir un govern propi, es a dir, una fase transitòria.
Les funciones de la Mancomunitat eren per exemple, les carreteres secundàries; fer arribar les línies telefòniques a molts llocs de Catalunya, amb la creació de molts locutoris públics; ferrocarrils interiors (FGC); educació i formació, el 1915 es va crear al sud dels Pirineus una escola d’estiu per mestres (tècniques pedagògiques), laboratori pedagògic de Catalunya i el Consell d’Educació de Catalunya, escola pilot i experimental (Escola Montessori), també la creació de l’Escola d’Enginyers de Terrassa i l’Escola Industrial amb l’objectiu de formar tècnics superiors i mitjans d’indústria tèxtil, metal·lúrgica, química, etc. crea l’Escola d’Alts Estudis Comercials (comerç, comptabilitat, cal·ligrafia, anglès, francès); Escola de Bibliotecàries i Escola d’Infermeres.
La Mancomunitat va ser el primer organisme oficial i polític reconegut per l’Estat espanyol i la primer institució oficial que, escollida pels vots dels ciutadans, ja es pot parlar a Madrid en nom de Catalunya.
La premsa catalanista va començar a posar informació sobre la mancomunitat sota el nom de “Palau de la Generalitat”, ja que es deia que era la generalitat de Catalunya.
11.2 Postures 1GM A principis d’agost de 1914 comença la Primera Guerra Mundial (Gran Guerra) on Espanya es declara neutral, però l’opinió publica es decanta en dos tendències: a favor d’Alemanya (germanòfils) sempre minoritaris eren la gent de dretes, catòlics, carlins, autoritaris, ja que veien el II Reich com el país de l’ordre on es manava i els ciutadans obeïen. L’altra postura era a favor dels aliats (aliadòfils) hi havia dos grans corrents de la política catalana: republicans (els hi encantava la política francesa) i catalanistes.
(*****) 11.3 Obrerisme i sindicalisme El Congrés de sants era un congrès de la banda catalana de la CNT, més del 50% eren catalans per tant les decisions que prenien acabaven afectat a tota la CNT en conjunt. Aquí s’aprova una reestructuració interna del sindicat, ja que abans era una confederació de societats obreres d’ofici, de manera que deixarà d’organitzar-se així que organitzar-se per sindicats unics d’industria per branques productives (tèxtil, químic, construcció). No només es una modernització sino que modifica l’operativa del sindicat i la seva capacitat reivindicativa (abans eren grups tan limitats que una reivindicació no feia gaire pressió per si sola). El número d’afiliats passa de 74.000 a 345.000.
el 1918 serà ‘últim any de la Gran Guerra, l’11 de nov. Les fàbriques a cat estan obtenint uns beneficis extraordinari, de manera que seria perjudicial la imposició d’una vaga, per tant per evitar-ho cedien a les demandes dels treballadors per no ocasionar vagues (ex.
Augment salarial). L’augment dels afiliats a la CNT també es deu a que els treballadors veuen una eficàcia enorme en el sindicat, ja que aconseguien tot el que demanaven, encara que no era per aquestes raons.
Al acabar la guerra els efectes beneficiosos per a Catalunya va acabar, la demanda va caure. També, el 1918 apareix una revolució amb la caiguda d’una sèrie de monarquies (II Reich, imperi austrohongarès), canviant el regim polític durant unes setmanes: A Alemanya república dels consells (soviets).
La crisi es més intensa als països participants de la guerra (demanda de productes industrials cau i milions d’homes es converteixen en mà d’obra).
A causa de la crisi, cal abaixar salaris cosa que la CNT es va posar per impedir-ho (un xoc de trens entre els patrons i la CNT). En aquest context va aparèixer la vaga de la Canadenca (febrer 1919) degut a que primer es va començar a fer la rebaixa a les grans multinacionals i cap a baix, fins arribar a la Canadenca. Primer van ser els treballadors de l’empresa i després del Sindicato Único de Luz y Fuerza, i com no va ser suficient va convocar-se una vaga general. La resposta de les autoritats va ser proclamar l’estat de guerra, enviant l’exèrcit per posar en funcionament les elèctriques i mantenir l’ordre al carrer.
Sometent és una milícia burgesa (homes vestits de paisà amb braçalets distintius i una arma i que en casos de vagues es despleguen pels carrers a la nit per ajudar a la guàrdia civil).
La vaga de la canadenca dura setmanes amb una paràlisi de la ciutat on es respon amb repressió, 6000 detinguts i finalment, les autoritats estan disposades a cedir amb una negociació (capità general, empresa i CNT) i s’arriba al acord on es ratifica amb un Meeting de la CNT del 19 de març de 1919 a la Monumental amb Salvador Seguí “el noi del sucre” el qual exposa els termes que s’han acordat i demana que es manifestin a favor o en contra, surt a favor i la vaga acaba. Aquest acord preveia que no es baixaven salaris, contractava els treballadors acomiadats per la vaga i s’alliberaven els detinguts.
Això es veia com una derrota de les empreses, per tant el que van fer era no deixar fora tots els detinguts, 30 o 40 no van sortir. Com a conseqüència, la CNT va tornar a la segona fase de la vaga de la Canadenca, però no tenen diners a les caixes de resistència, només dura 2 setmanes perquè no poden aguantar i decideixen tornar a la feina (abril 1919).
12. ELS ANYS DE PISTOLERISME Uns dies després, un sector del 25% del Fomento del Trabajo troben que ha estat massa tou, per tant l’abril del 19, escindeixen del sindicat i creen la Federación Patronal, on comencen a reclutar pistolers, espies alemanys de la IGM, delinqüents, etc donant pas al pistolerisme blanc (pertanyia a les dretes, contrari a vermell – esquerra). Tenen el suport dels comandaments militars de BCN.
El novembre del 1919, aquest sector decideix fer servir una “arma de destrucció massiva” contra la CNT (desembre: 400.000 persones): un lock-out que consisteix en una vaga d’empresaris, tanquen l’activitat a les fàbriques i acomiaden a tota la plantilla, més tard anuncien que podran obrir les fàbriques i que aquells treballadors que vulguin se’ls explicarà les noves condicions: menys salaris, més hores de treball i compromís a no afiliar-te a la CNT o donar-se de baixa si hi pertanys).
Al mateix temps, apareix un sindicat groc de patrons Sindicato Limpio.
Aquest moment es converteix en una guerra entre CNT i Federació patronal, on comencen a aparèixer grups petits de la CNT armats (Grupos de defensa confederados) que actuen en contra dels patrons amb assassinats: pistolerisme anarquista. Entre 1919 i 1923 hi ha uns 250 morts, això va fer que alguns diaris creessin una nova secció de el atentado del día, on apareixien els morts d’aquell dia.
El novembre de 1920, les forces vives de bcn demanen que el govern estatal intervingui i es nomenen a dos generals de l’exèrcit com a governador civil a Severiano Martínez Anido i Miguel Arlegui com a jefe superior de policia. La pràctica policial més famosa es la ley de fuges la qual permetia assassinar a gent que es considerava perillosa a l’ordre.
Es produïen fets com les passejades a les nits on després no tenien més remei que matar-los, normalment afiliats de base on volien mostrar que tothom podia morir per pertànyer a la CNT.
Miguel Arlegui es va convertir en un autèntic tirà a la ciutat, fins a poder organitzar un atemptat on van matar a l noi del sucre.
Entre el 22-23 la Restauració està pendent d’un fil, els partits estaven dividits internament, els governs tenien una durada de 3 mesos. A la vegada, a Europa apareixien grans imperis a la vegada que apareixien els nacionalismes, fent que apareixin petits grups indepes a cat.
La conquesta del Marroc va provocar una gran derrota El desastre de Annual amb 10.000 morts, davant aquest panorama, sorgeix una idea de solució a partir d’un règim autoritari militar.
13. LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA A CATALUNYA El cop d’Estat va tenir lloc a Barcelona on la crisi del sistema era més evident de la mà del capità militar general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera. Aquest té el suport d’algunes forces catalanes, també alguns catalanistes de la Lliga, com Josep Puig i Cadafalch. En aquell moment, el rei es trobava a Sant Sebastià, a Madrid un govern constitucional i a Catalunya el cop d’Estat. El govern de Madrid intenta avortar el cop d’estat, però la feblesa és tan gran que es incapaç de mobilitzar-se en contra del cop.
La peça clau es el rei, ja que depèn de si accepta el cop o no, però al principi no es precipita, entre els dies 13, 14 i 15 de setembre hi ha una incògnita en el panorama polític. Al llarg dels dies, Puig manifesta el suport públic, el 14 visita el palau de capitania general i s’entrevista amb Primo de Rivera. Finalment el rei viatja a Madrid i crida a Primo de Rivera. Mentre el tren arriba a Madrid el diari de la lliga fa un titular que diu “estan apunt d’acabar-se les províncies” (Primo de Rivera passaria de les províncies a les regions). El 16 arriba Primo de Rivera a Madrid on després de la reunió, el dia 17 es crea el Directorio Militar.
Crea un decret-llei para la represión del separatismo, per tant es catalans burgesos que donaven suport a Primo de Rivera es van sentir enganyats. Aquell regim estava obsessionat contra qualsevol forma de catalanisme, al llarg del temps va dictant una sèrie de lleis o decrets en repressió a la llengua diferent a la de Franco. Deixaven publicar diaris en català però no fer els menús dels restaurants en català, tampoc les caixes de llumins, però tenien l’efecte de encabronar a la gent.
El gener del 24 va destituir a Josep Puig i Cadafalch i va col·locar com a president de la Mancomunitat a Alfons Sala (comte de Egara, 1929) espanyolista i monàrquic. Per tant, centres d’ensenyament de la Mancomunitat van ser eliminats, acomiadament de professors.
Tot i això, Primo de Rivera va dir que no era suficient, ja que la Mancomunitat tenia senya de catalanisme, així que el juliol del 1925 es va suprimir la Mancomunitat i restablir les 4 diputacions provincials.
També va donar lloc a conflictes entre institucions catalanes i el govern, com per exemple l’església catòlica perquè creien que un dels principals eixos del catalanisme era l’església. Aquesta acostumada a tenir el suport del govern es va veure atacada.
Deien que un dels principals problemes era el cardenal Vidal de Tarragona i volien enviar-los a alguna diòcesi petit. D’aquesta manera va haver una sèrie de contactes amb la Santa Seu dient que l’església catalana estava plena de conspiracionistes catalanistes.
Una altra dels problemes era el barça dient que era un altre problema del catalanisme: en un partit entre el Barça i el Júpiter mentre sonava l’himne espanyol es va xiular per part de l’Orfeó català: es va clausurar el palau de la música i multa a l’orfeó.
El col·legi d’advocats publicaven les llistes de noms en català, Primo de Rivera no tenia un model fixe sinó que va anar improvisant al llarg de temps, més tard va crear el partido Unión Patriotica Española, on es van incloure persones interessades en afers polítics. També, van voler crear una mena de parlament, Assamblea Nacional Constitutiva, on els membres eren triats a dit.
Des del 1919 havien començat a aparèixer algunes tendències separatistes, un d’aquests grups van ser: Estat Català, la importància d’aquest grup havia sigut mínima sino hagués sigut per un miliar tècnic: Macià, qui es casarà amb una povilla on va heretar milers d’hectàrees on tindrà la vida resolta, tot i seguir a l’exèrcit.
El 1922 es va radicalitzant cap al camí separatista des de la monarquia, s’ajunten Macià i uns joves assalariats barcelonins creant Estat català, no és un partit polític, grup insurreccional que vol aconseguir la independència a partir d’armes. En aquell moment, apareix la dictadura i Macià s’exilia a França, mentre que alguns simpatitzants queden a bcn on sorgeix un pla per respondre a la dictadura: el complot del Garraf (1925): col·locar una bomba a la línia de tren Vilanova-bcn que portaria el rei i el dictador en la visita. El problema és que el grup no tenia ni idea de fer atemptats així que la operació va quedar avortada.
Mentrestant, Macià viatja a Moscú a reunir-se amb dirigents soviètics. Més tard, intenta recaptar diners pels països de Sud-Amèrica, creient-se com un president de la república de Catalunya, crea unes papeletes com a deute públic i les envia perquè els catalans d’amèrica les compressin, però aquest no ho van fer.
El 1926 a França organitza un exèrcit clandestí per fer un aixecament a Catalunya (fets de Prats de Molló). S’acaba descobrint el complot hores abans de creuar la frontera espanyola.
El judici de Macià i el net d’Arivau a França es converteix en un gran espectacle mediàtic (macià es compara amb el Quixot). Macià s’aprofita del tir mediàtic per a fer-se més famós, es converteix en una encarnació de la pàtria fins que apareix després de la dictadura.
La dictadura aconsegueix expandir i radicalitzar el catalanisme, per una baa la Lliga queda desacreditada després de donar suport al cop d’Estat provcant un desplaçament des de la dreta cap a l’esquerra, per una altra les repressions van fer que gent que estava en contra del catalanisme s’apropés a ell. El mapa polític català emergent l’abril del 31 estarà dominat per Esquerra Republicana i no por la Lliga com fins llavors.
Primo de Rivera no se’n va sortir en la creació d’un nou règim, de manera que a finals del 29 no té una base personal en el seu poder (no té autoritat personal), segueix depenent dels suports del cop d’estat: rei, exèrcit i oligarquia. El problema comença quan aquest any pensen que no es efectiu i que cal eliminar a Primo de Rivera, a finals de gener del 1930 Alfons XIII comunica al dictador que ha de deixar el règim, però ell no ho accepta i crea un telegrama per donar suport però s’adona que ha quedat sol. El 30 de gener de 1930 Primo de Rivera presenta una dimissió forçada i temps més tard, el troben mort a París.
La dictadura havia arruïnat la imatge de la monarquia, el rei apareix com a complice de la política anticatalana, LA SEGONA REPÚBLICA I L’AUTONOMIA CATALANA 14.SEGONA REPÚBLICA 14.1 Dictablanda i final dictadura El rei s’adona que no pot formar un govern ni d’un partit liberal ni d’un partit conservador, la dictadura havia arrestar la restauració però tampoc havia construït cap estructura política nova. Així de designa un nou govern amb Damaso Berenguer com a cap de govern, sense cap base democràtica, es a dir, no hi havia eleccions i el parlament estava tancat, era una altra dictadura més, encara que per diferenciar-se es mostra més sensible en polítiques (Dictablanda). Aquest govern no es la solució, es un parche per guanyar temps mentre decideixen que poder fer per establir el poder polític monàrquic.
Paral·lelament, es desenvolupa un altre procés polític, el de les organitzacions republicanes que aprofiten la feblesa de la monarquia per enderrocar-la i instaurar un república. Son conscients que el territori on el republicanisme és més fort es a Catalunya, de manera que si no sumen les forces del republicanisme català, no podran enderrocar la monarquia.
El republicanisme català cada vegada era més autonomista, de manera que en una possible república es donaria l’autonomia que volen.
L’agost del 30, a Donostia, Sant Sebastià té lloc una reunió de líders republicans per formalitzar el compromís de la futura república, surt un acord verbal Pacto de San Sebastián: sumar esforços per aconseguir l’objectiu comú i el compromís de fer possible que si es volien per part dels catalans, tenia una autonomia. La formula per enderrocar-la havia de ser, primer una vaga general per paralitzar el país, a al vegada que es realitzés un moviment militar, ja que molts d’ells s’havien tornat monàrquics.
Això es posa en funcionament el desembre de 1930, però de manera desorganitzada, fins i tot no saben ni que dia es si el 12 o el 15 de desembre, el poble de Jaca, Aragó es mobilitzen el dia 12, però fracassa estrepitosament. 2 dels capitans (Fermin Galan y José Garcia Hernández) que van encapçalar el moviment son afusellats immediatament.
Provoca en la causa republicana una arma nova, dos màrtirs.
S’adonen que les coses no es poden fer d’aquesta manera, i que la millor manera d’arribar a la república es a les urnes, hauran d’aprofitar la primera votació per fer una mena de referèndum sobre la monarquia.
La dictablanda arriba al febrer del 31 esgotada, decideixen dissoldre-la i convocar un ganivet perquè convoquin eleccions i el rei decideix nomenar president del govern a un almirall de la marina, Juan Bautista Aznar que no tenia carrera política. Volia restablir i renovar l’estructura política, començant per les municipals, ja que es consideraven menys polítiques perquè la gent votava segons si es coneixien o no, la causa monarquia es podria guanyar gràcies a els falsejament electoral de la restauració. Aquestes eleccions es convoquen el 1 d’abril de 1931.
14.2 Inici República Dins el republicanisme català es planteja un problema, el moviment estava desorganitzat. 17,18 i 19 de març una sèrie de grups des del nacionalisme radical fins a republicans històrics (Lluis Companys) es reuneixen a Barcelona a una conferencia d’esquerres i després de dos dies s’imposa la creació d’un nou partit que aplegui totes aquestes forces, Esquerra Republicana de Catalunya. es van presentar a les eleccions sense programa polític.
ERC aconsegueix 26 dels 50 regidors de l’ajuntament de BCN, i altres 13 d’altres partits republicans. A quasi totes les ciutats grans urbanes els republicans s’havien imposat profundament, mentre que a l’espanya rural, els monàrquics. El 13 d’abril, Aznar va anar a parlar amb el rei on a la porta admet a uns periodistes que els eleccions han estat guanyades pels republicans.
El dimarts 14, a algunes ciutats de la perifèria espanyola els republicans van penjar les banderes republicanes als ajuntaments. La peña se mueve espontàniament. Macià surt al balcó de l’edifici de la Generalitat i improvisa i proclama la república catalana dins de la fraternitat dels pobles ibèrics.
A Madrid el que passa a BCN arriba i provoca un commoció creien que havien proclamant la independència provocant una ràpida actuació, els republicans avisen als monàrquics dient que o se’n va el rei o Catalunya se’n va, de manera que el rei marxa cap a Marsella. Els republicans ocupen el Ministerio de la Gobernación i proclamen la República Española. Encara que Macià, tot i ser líder independentista, no volia proclamar-la ja que sabia que el moviment era molt petit.
El 17 d’abril tres dels ministres del govern provisional van a BCN en avió on els rep Macià i li diuen que no poden tirar enrere la república catalana però que li podrien oferir una cosa a canvi. Li ofereixen el retorn de la Generalitat a canvi de la república on Macià seria el president del govern provisional català.
Es configura a Catalunya un nou sistema de partits on ERC serà el principal partit polític, amb la Lliga com alternativa de dretes.
Posen en funcionament la creació d’un estatut d’autonomia, l’estiu del 31 organitza el projecte d’estatut de Núria fet per 5 polítics, no va ser el definitiu només era un projecte, perquè encara no sabien la constitució espanyola per tant no ho podien fer.
Establien la república federal (Catalunya es un estat de la República Espanyola).
El projecte de Núria va ser votat primer a Catalunya on va guanyar, després el van portar a Madrid on el van apartar fins la redacció del constitució (progressista) on no s’establia que fos federal, ja que la resta del país no la volien, només van tenir el suport dels dos diputats canaris on hi havia un fort sentiment federalista. Però tampoc poder fer-la unitarista, així que diuen que es un estado integral con la autonomia de municipios y regiones. Va ser aprovada el desembre del 31.
Van veure que l’estatut de Núria no encaixava amb la constitució, va quedar obsolet i es va haver de redactar un nou projecte d’estatut nou amb ambicions més baixes però adaptant-se a la constitució. Es va aprovar el setembre del 32, on establia Catalunya com una región autonòmica dins un estat unitari.
15. LA SITUACIÓ ECONÒMICA I SOCIAL DELS ANYS 30 A CATALUNYA Es produeixen dues caigudes successives a la borsa de Nova York (Dijous negre i dimarts negre) que porta a una recessió mundial de l’economia que durarà tota la dècada. Sorgeix al cor del capitalisme i s’estén cap a la perifèria, tot i que no serà tant gran com a EUA.
L’economia catalana era poc globalitzada en comparació a altres, sobretot van patit els sectors exportadors en els països rics (comarques d’oli d’oliva d’exportació, exportacions de vi, exportació de fruits secs). El tèxtil sobretot era pel mercat espanyol així que no va patir tant la crisi. La construcció es va retraure, mentre que altres sectors con el del metalls no ho van fer tant. En definitiva, la crisi no va ser tan greu hola marc J.M. Kaynes va ser un dels promulgadors de les mesures de crisi als EUA amb el govern de Roosvelt amb la creació d’obres públiques i per tant, la creació de treball. Això no va ser imitat pels països europeus.
Els efectes socials de la crisi van ser: - Increment de la conflictivitat laboral: les vagues eren més violentes, 1 de cada 5 treballadors feia vaga. Aquest conflicte no era de indústria ni del sector serveis, sinó agrari.
- Increment del atur 15.1. Conflicte dels rabassaires Els rabassaires (llogaters de terres a altres amos per cultivar les vinyes). Els contractes que tenien eren anomenats contracte de rabassa morta on no es fixava un període de temps, sinó s’establia que quan més de la meitat de les vinyes plantades estiguin mortes s’haurà de renegociar el contracte. Davant el problema de la fil·loxera es va obviar el problema i no va comptar-lo pel contracte. A partir de l’injert de la planta californiana fa que les vinyes no es morin mai, de manera que aquests contractes passen a ser indefinits, passen de generació en generació sense que acabin mai. Això provoca que se sentin propietaris morals de les terres, ja que porten anys conreant-les. Per tant proposen quedar-se les terres ja que son qui les conreen i a més han de donar-li una part als propietaris la qual es podrien quedar ells.
Una part dels rabassaires organitzen un sindicat Unió de rabassaires amb un setmanari que es deia La Terra. Aquests rabassaires són d’esquerra republicana. Quan Companys esdevé president, elabora una llei on diu que tot rabassaire que porti un mínim de 18 anys en la mateixa vinya, el rabassaire té dret a comprar la terra, i l’amo a vendre-la i preveu que si no es posen d’acord amb el preu, serà un organisme de la generalitat que tasin la finca, i un cop fixat, es disposa de 15 anys per pagar la totalitat del preu. Els propietaris es va oposar a una llei de “caràcter comunista”, convertint-se en el principal conflicte social i el primer conflicte de treballadors que va tenir una desestabilització política més gran.
L’atur va pujar per hi havia moltes diferències segons el sector. L’any 32 a BCN hi havia un 10% d’atur i el 36 a Catalunya era de 5,6%. No hi havia subsidi d’atur.
15.2. Repercussions polítiques La república es basava en una abundància econòmica, i es representava com una dona que no passava gana, un lleó (Espanya) i la cornucòpia (abundància i benestar). Però va sorgir amb una gran crisi econòmica, i la gent deia que es vivia millor amb Primo de Ribera. Feia que les solucions radicals fossin favorables. La crisi va dificultar la república, però no va ser el causant de la seva mort, sinó va morir a causa de la divisió de la societat espanyola.
15.3. Evolució del moviment sindical La força sindical més forta era la CNT, abans havia estat molt perseguida i havia perdut molts afiliats. A partir dels anys 30, torna a ressorgir. S’havien definit como una associació anarco-sindicalista, on es pot veure que existien dos moviments ideològics (anarquistes que prioritzaven la revolució i sindicalistes prioritzaven promoure millores als treballadors), però als anys 10-20 no s’havia expressat.
El 1927 amb la CNT congelada, 30-40 persones vinculades a la CNT anarquistes celebren una reunió clandestina a la platja del Saler i decideixen crear una organització coneguda con la FAI (Federación Anarquista Ibérica) amb el propòsit per existir dins la CNT per actuar com un grup de pressió per vetllar que la CNT no es convertís només en un sindicat i oblidés fer la revolució.
Els sindicats creien que shavia d’ajudar als republicans per fer for aal rei, i veure com s’organitza per despès demanar drets laborals, mentre que els anarquistes deien que la monarquia i la república tenien el mateix fi, havien de fer-ho fora per arribar a la revolució social.
L’agost del 31, els sector sindicalista publica un manifest a la prensa per cridar a la opinió pública el manifest dels 30), a partir d’aquí es distingeix entre trentistes i faistes.
Aquesta guerra interna la guanya la FAI i es comencen a separar fins que al minoria sindicalista acaba marxant. A Catalunya comencen a sorgir una opció sindical trentista, sindicats d’oposició.
el sector FAI considera que ha de passar de la teoria a la pràctica i comença amb moviments armats contra la república, un d’aquests aixecaments es el de l’Alt Llobregat on hi havia poblacions mineres.
Una matinada miners de la FAI i activistes de BCN es fan amb el control dels pobles i substitueixen les banderes per les de la FAI proclamant l’anarquisme liberari però es sufocada ràpidament. Segons la FAI eren “ejercicios de gimnasia revolucionaria”. Volien convertir la repressió que feia l’estat en contra d’ells, com a motor de propaganda.
Apareixen altres moviments menor com el de Terrassa. Altres a nivell estatal com el de Casas Viejas on cremen propietats, ajuntaments i maten propietaris de terres.
Aquests moviments desprestigien la república, i li fan el joc a l’extrema dreta republicana, ja que deien que la república era el caos.
Hi havia una sospita en que l’extrema dreta fiançava la FAI.
16. LA GENERALITAT REPUBLICANA DE MACIÀ A COMPANYS A partir de l’entrada en vigor de l’estatut d’autonomia de 1932, s’ha de posar en marxa el nou sistema polític que marca l’estatut. Es fan unes eleccions el novembre de 1932, i son per repartir un total de 85 escons: 62 per Esquerra Republicana (ERC), 16 per a la Lliga, 5 per a USC, 1 per UDC i 1 per ACR.
La llei que es va aplicar a aquestes eleccions es va aplicar a la mateixa que la que s’aplicava a l’estat.
A nivell internacional existeixen dos models: el nivell proporcional i el nivell majoritari.
El sistema electoral majoritari és un sistema majoritari, un sistema que a la llista que obté més vots li dona una propina colossal. Amb el 40% dels vots se’n duien el 80% dels escons. La segona força s’enduia el 20% restant dels escons, i les terceres forces no s’enduien res.
L’ERC tenia una majoria colossal. Era un partit que s’acabava de crear i havia aconseguit instal·lar-se en una confortable hegemonia sobre la política catalana de moment. En el seu origen era com una mena de coalició formal amb idees diferents, hi havia gent més jove demòcrata, republicans, etc. Quan el partit va assolir el poder el 14 d’abril hi va haver una autèntica revolta en quant al nombre d’afiliats, que va créixer molt.
Aquest fet fa que hi hagi molta diversitat dins el partit. (Gent del clergat, agrícoles, obrers, etc.). Aquesta heterogeneïtat és el que permet a ERC ser un partit catch-all, és a dir, era capaç d’atraure un 40% dels vots a favor.
El parlament escollit el novembre de 1932 es constitueix el desembre. Un cop això, es va donar pas a l’elecció del president de la Generalitat. A principis de desembre de l’any 1932, el Parlament va confirmar que Francesc Macià ho seria. Macià va ser elegit per dos llocs diferents, districtes. No militava en cap partit però comptava amb el recolzament dels votants de les Borges Blanques. La qual cosa va permetre que fos escollit sis cops a Madrid com a diputat.
El 1922 ell y un conjunt de treballadors creen l’Estat Català. Per tant, Macià esdevé una peça fonamental per al nou sistema polític.
Com a president de la Generalitat, Macià tenia tres papers diferents: - La personificació de Catalunya (L’avi de Catalunya) - el cap d’estat (en aquell moment cap d’estat i cap de govern eren les dues coses, per tant Macià havia de fer de figura pública quan, per exemple, s’exposaven coses a la ciutat com a inauguració i també defensar la seva política en les baralles polítiques que podien sorgir).
- Líder àrbitre del seu partit. (No era un partit fàcil de dirigir): El 25 de desembre del 1933 Macià va morir d’un atac d’apendicitis mal tractat, va ser una mort sobtada que va salvar la figura de Macià per la posteritat, ja que el desgast hauria sigut major amb el temps. Com que aquest desgast (crítiques dins del catalanisme) eren incipients, quan va morir van cessar. Per tant, va permetre que la mort de Macià esdevingués una figura mítica, el Panteó del Catalanisme.
El gener de 1934 el Parlament es va reunir per elegir un nou president. Aquesta vegada, no amb el suport massiu o unanimitat, va ser escollit com a President de la Generalitat: Lluís Companys. Era d’un origen social benestant. Mai es va preocupar del que menjaria. Va ser un estudiant mediocre i va passar per diferents partits.
El 1917 va ser elegit regidor de l’ajuntament de Barcelona. Al cap d’uns quants anys (abans de la dictadura de Primo de Rivera i l’assassinat del seu mentor l’advocat Francesc Lairet) va esdevenir diputat a Madrid. La dictadura va ser un eclipsi on ell no es va quedar al marge. Va passar un temps a la presó en petits períodes llargs i, quan es va formar ERC el 1931 ell va ser una peça fonamental perquè va prendre part en que molta gent s’afiliés. Va tenir un paper crucial en la redacció del estatut, i el cap d’ERC a les corts. Al govern de Macià era Ministre de la Marina.
La presidència de Macià va coincidir amb la fase ascendent del règim republicà. I quan aquestes eufòries es comencen a dissipar i la república comença a agafar forma, Macià es mor. Per tant, quan Companys arriba al poder, es troba amb una situació un tant compliada.
17. MARC POLÍTIC ESPANYOL DE L’EXPERIÈNCIA REPUBLICANA 17.1 Azañisme (Bienni reformista 31-33) Des de l’abril de 1932 fins novembre de 1935 Espanya estava governada per un republicanisme progressista, amb Manuel Azaña al capdavant. Arriba amb un programa molt ambiciós i amb moltes reformes de gran envergadura que canviessin els fonaments d’Espanya. La Constitució, que ja estava molt avançada i era molt progressista per Espanya en aquell moment, s’atorgava el dret al divorci, concedia el vot a les dones, etc.
Reforma de l’exèrcit Una de les reformes principals va ser reduir el nombre de l’exèrcit. Des del segle XIX l’exèrcit espanyol havia quedat pressupostàriament molt danyat i això l’havia convertit en un exèrcit capgrós, hi havia molts alts càrrecs. Ells mateixos es van convertir en guardians de les patries (petuniarització) Azaña va posar fi a això. Això era fàcil de dir i difícil de fer.
El 31 s’aprova la Llei del Retir de l’oficialitat que establia que els militars havien de prometre adhesió a la República, sinó es jubilaven amb la paga del sou íntegre.
Reforma religiosa Espanya es va convertir en un estat laic (separació entre església i estat).
La Llei de Congregacions limitava les ordres religioses al control de l’ensenyament, es nacionalitzaven els seus béns, no podien participar en indústria i comerç i a sobre haurien de tributar.
Reforma agrària Predominaven els latifundis, sobretot a andalusia i a l’interior, on hi havia grans propietaris amb milions de jornalers pobres que havien de subsistir amb el jornal treballant a les finques de latifundistes. Era una destrossa econòmica. Per tant, la reforma agrària era un canvi social però també econòmic. El terratinents se’n van oposar amb ungles i dents.
Per poder realitzar es va crear la Llei de la Reforma Agrària el 1932 i L’institut de la Reforma Agrària per avaluar les terres conreades  si no ho eren, s’expropiaven.
Reforma de l’educació La reforma de l’ensenyament va canviar a fi de tractar d’alfabetitzar les generacions més joves (La letra con sangre entra). El sistema no els hi interessava, no volien que els jornalers sabessin escriure i llegir. La deixadesa de l’ensenyament era enorme. Va haver un gran esforç per millorar l’alfabetització.
Reforma de les autonomies Una altre reforma va ser reconèixer a algunes autonomies de les comunitats. Catalunya, per exemple es va apuntar en el primer moment i també el País Basc, però ho va tenir més difícil. No hi havia cap acord d’autonomia, no hi havia el pacte de Sant Sebastià.
Havia una profunda carga clergal. Era considerada gent del bosc.
Els bascos es van posar en marxa de la mà del PNV amb l’estatut d’Estella però la aprovació es va retardar, ja que els d’esquerres i socialistes no l’aprovaven, això va ser al 36 quan la Guerra Civil va començar.
Totes aquestes reformes que es van produir atacava els fonaments més profunds d’allò que havia estat l’Espanya més tradicional, i, a finals de 1933 es va produir que la suma de tots els agreujats de les reformes van ser superiors a la de tots els beneficiats.
17.2 Bienni Conservador (33-35) Hi ha noves eleccions al Parlament de Madrid, degut al problemes econòmics i la conflictivitat social que tenia el bienni d’esquerres, moltes persones es van passar a grups de dretes veien les reformes radicals del govern.
La nova formula de la majoria parlamentaria a partir del desembre de 1933 és la formada per dos partits: un de dretes (CEDA amb José Maria Gil Robles) i l’altre de centre (Partido Republicano Radical de Alejandro Lerroux). Entre els dos partits sumen de 200 i pico diputats.
Des de la perspectiva catalana les dues forces tenien una cosa en comú: Cap entusiasme cap a l’autonomia catalana.
17.3 Catalunya al Bienni Conservador Ascens Lliga i conflicte dels rabassaires Al llarg de l’any 1933, abans de la mort de Macià, ens trobem en plena hegemonia catalana a pesar de que aquest partit sofreix petites crisis. Les eleccions generals espanyoles del novembre de Madrid de 1933 són les primeres on ERC empata amb les espanyoles. La lliga, doncs, els seus dirigents arriben a la conclusió que les esquerres ja no es troben amb tanta gràcia. Que molts ciutadans han perdonat a la lliga i que per tant, la Lliga es pot aspirar legítimament a governar Catalunya. A finals de 1932 la gent de la Lliga té la sensació que ja tornen a tenir el vent a favor del seu vaixell, i per tant, volen convocar unes eleccions per aconseguir la Generalitat.
Per tant, el gener de 1934, el clima polític s’endarrareix lentament i hi ha una confrontació entre dretes i esquerres entre el govern de Companys i la oposició de la Lliga.
En aquest context hi ha una qüestió que serà la dels rabassaires. L’abril de 34 ERC finament porta al parlament un projecte de llei de conreu en portar una reivindicació definitiva als rabassaires. Els propietaris agrícola catalans en contra de la llei, creen una entitat: la IACSI (Institut Agrícola Català de Sant Isidre). Aquests propietaris començaran a fer-se afins a la Lliga.
La Lliga, de la part dels agrícoles, per derrocar la llei només pot presentar un recurs d’inconstitucionalitat, així que demana al govern de Madrid que presenti aquesta contra la llei conreus de Catalunya. El recurs es presentava davant d’un tribunal de garanties institucionals. Al juny, el tribunal dicta una sentencia on diu que la llei de contractes de conreu és nul·la.
A Catalunya aquesta resposta va ser rebuda com un atac a l’autonomia Catalana. La resposta del Parlament va ser ràpida: van tornar a aprovar una llei semblant. Des de les institucions Catalanes es va decidir plantar-se davant de les dretes espanyoles.
Durant la primavera de 1934 a Catalunya s’havia instal·lat un seriós conflicte institucional que enfrontava les institucions de l’autonomia Catalana i les institucions de la república estatal. Al voltant de la llei de conreus.
Postures a Esquerra Republicana Davant això, a Catalunya es pot distingir dins el conjunt de forces que suporten a Companys, dues lectures del que està passant: • Dins d’ERC hi ha una lectura majoritària que interpreta el que està succeint com una expressió del conflicte del xoc entre dretes i esquerres. (Dretes ataquen a l’autonomia catalana perquè està liderada per les esquerres). Pensa que el que s’ha de fer és aliar-se amb les esquerres espanyoles i donar-li la volta a la política que hi ha a Madrid.
• L’altra interpretació és la nacional, que diu que això no és un problema entre tendències, sinó que és un capítol de la història de l’enfrontament de CatalunyaEspanya. El sector independentista del partit és qui defensa aquesta teoria.
S’anomenen JEREC (Joventut esquerra republicana estat català) Aquest sector fa una lectura de la confrontació nacional que diu que la única resposta coherent davant l’ofensiva de Madrid és anar-se’n.
Durant l’estiu del 34 el conflicte es queda en stand by. Encara que s’intenta negociar a les esquerres per intentar arribar a un acord on entre les dues visions.
17.4. Revolució d’octubre de 1934 Des del 33 desembre fins el 34 setembre els governs republicans estaven formats nomes pel PRR de Lerroux. Les esquerres consideraven que el CEDA no estava legitimada pel govern de la república, ja que mai va renegar de la monarquia de forma oficial. Una ambigüitat intolerable. Un partit que no s’ha posicionat, no podia governar.
L’1 d’octubre la CEDA va anunciar que renunciava al govern, va dimitir. No obstant això, si no hi havia el CEDA, no hi hauria majoria absoluta.
El vespre del 4 d’octubre es fa públic en els mitjans que s’ha format un no govern amb el president Lerroux amb majoria de ministres radicals però amb només 3 ministres de la CEDA. Aquest va ser el gran desafiament de la CEDA, només amb 3 cadires en el consell.
El PSOE cursa ordres d’anar immediatament a una vaga general: A les conques mineres d’Astúries comença el dia 5 d’octubre de 1934 una autèntica revolució obrera. Es fan amb el control de les conques, fan xarxa cap a Oviedo i comencen la comuna asturiana (un assaig de revolució obrera que obliga al govern a enviar tropes). Els altres partits d’esquerres fan saber la seva indignació per l’entrada de la CEDA amb el govern, i trenquen la seva relació amb el govern.
En aquest marc, el govern de la generalitat ha de prendre una decisió el 6 d’octubre, moure’s a favor de les esquerres i recuperar el poder.
A les 8 del vespre, el president Companys acompanyat dels seus consellers fa un discurs escrit on denuncia des del seu punt de vista la situació a Espanya. Les forces monarquitzants i feixistes són els adjectius que utilitza s’han apoderat del poder de la república que varen proclamar el 14 d’abril. Aleshores afegeix que les forces d’esquerres espanyoles s’han llençat en combat per impedir aquesta traïció i que estan combatent contra la dreta i el feixisme, i que Catalunya no els pot deixar sols. Finalment Proclama l’Estat Català de la República de l’Estat espanyol, i per tant, deixa clar que Catalunya es posa al costat dels republicans espanyols, que no hi haurà independència, i que acollirà aquells espanyols republicans que necessitin refugi.
Companys era conscient de que per poc que des de la Generalitat es fes un petit error, a Madrid es diria que allò era separatisme. Per tant, Companys força a que aquesta minoria independentista no escampin els seus pensaments separatistes. Companys surt al balcó amb la voluntat de desencadenar una mobilització pacífica per canviar el govern de Madrid. Volia demostrar a Madrid que a Barcelona hi havia gent que donava suport a Companys. EL 6 d’octubre va ser un fracàs, la segona nit del discurs no hi havia ningú al carrer, perquè la gent tenia el pressentiment de que passaria alguna cosa.
L’error va ser que el govern de Madrid de Lerroux tenia consciència del que estava passant i arriba a Barcelona un missatge: desplegar l’estat de guerra a Barcelona. El general català que rep aquesta ordre era Domenech Batet. EL primer que fa és comprovar quanta gent hi havia als carrers, però no hi havia ningú. Aleshores, el general Batet no pot fer altra cos que ordenar que surtin unes companyies de soldats a que declarin l’estat de guerra i compleixin les normes.
Per tant, l’exèrcit va sortir, es va plantar a la Plaça de St Jaume, els edificis tancats, etc.
Van haver uns intercanvis de bales amb els mossos d’esquadra i algun ferit, però vist el fracàs del moviment (la falta de suport popular). Veient Companys que no havia pogut repetir el mateix que el 14 d’abril, declara bandera blanca, es rendeixen. Companys i els seus consellers son portats a capitania i queden detinguts.
Aquesta rebel·lió de la Generalitat s’utilitza per fer una repressió per part de Madrid que es concreta en detenir a gent, suspendre l’autonomia, debatre a Madrid sobre si l’autonomia havia de ser suspesa o anul·lada. (Van detenir un total de 5000-6000 persones). La CEDA creu que s’ha de suprimir per sempre. La majoria de les dretes, però, vota una llei de suspensió. L’origen d’aquest conflicte era, en part, els rabassaires, que són desnonats de les terres que explotaven.
Quan ja havia acabat tot, el govern va considerar que era necessari enviar reforços militars a Catalunya. Els van instal·lar a l’edifici del Parlament. Per tant, 200 legionaris s’instal·len a l’edifici del Parlament. El govern de Companys queda detingut a Barcelona fins l’estiu de 1935 i es trasllada a Madrid perquè ha de ser jutjat pel tribunal de garanties institucional. Són Jutjats i condemnats a la màxima pena, que eren 30 anys de presó.
Un cop condemnats són dividits en dos grups, i un cop ingressats en aquets indrets són vestits amb uniforme de presidiari i rapats.
El tracte que se’ls hi dona és com si fossin assassins. La premsa catalana reproduirà les fotos dels nous condemnats, i aquestes imatges causaran un impacte enorme, provocant un gir de la unió. Companys va esdevenir la víctima de l’odi d’Espanya.
17.5. Crisi del Segon Bienni La magnitud de la repressió i els aspectes humiliants legitimant l’error del 6 d’octubre.
Mentre que a Catalunya segueix l’estat de guerra, governa la CEDA i Lerroux, que va guanyant govern dins dels governs de coalició de centre-dreta.
Al llarg de 1935 esclata en la política espanyola un cas de corrupció. L’Estraperlo.
Apareixen a Catalunya uns individus que es diuen Strauss Perl i arriben amb l’objectiu d’explotar un joc d’atzar que és una variant de la ruleta. En honor d’això decideixen donar-li aquest nom a la ruleta. La constitució a l’època no permetia els jocs d’atzar, i a conseqüència d’això, els dos decideixen subornar al cap per a que puguin explotar el seu joc. Lloguen un edifici cèntric a St Sebastian i, una nit, després d’una campanya inauguren el local per a poder posar en marxa aquest joc. Poc després d’obrir-lo, apareix la policia i ho tanca tot. Es van sentir molt estafats, i aleshores Indalecio Prieto, un periodista els hi diu que els ajudarà, i poc després esclata l bomba a la premsa sobre la corrupció. L’Escàndol provoca un efecte devastador sobre el Partido Radical. Per tant, en poques setmanes, el PR entra en una fase de descomposició. Això produeix que el president de la República disolgui el parlament i convoqui unes eleccions anticipades el 1936.
17.6. Eleccions febrer 1936 Per les esquerres catalanes i espanyoles que han viscut situacions molt difícils, veuen l’oportunitat de recuperar el poder. Queda clar que si volen recuperar el poder hi ha una condició indispensable: anar a les eleccions formant un bloc compacte. Per tant, totes les esquerres decideixen formar una gran col·lisió que a Espanya es dirà Frente Popular i a Catalunya Front Republicà Català i Espanyol. A Catalunya, el PSOE és una força marginal, L’eix és l’ERC. Les dues coalicions no són iguals. Per tant, la CNT queda fora i queda al front una altra part de l’esquerra.
Les dretes tenen la obligació de presentar-se unides, però no aconseguiran un nivell de coalició com el de les esquerres. A Catalunya es crearà el Front Català d’ordre (la lliga i una sèrie de partits de dretes, d’entre ells Lerroux).
A Espanya és gairebé impossible formar un bloc. La CEDA pensa que pot guanyar el bloc per sí sol amb el Bloque Nacional.
Les eleccions es van celebrar el 36 i Catalunya el Front d’esquerres va rebre un 60% dels vots. Els de dretes aconsegueixen un 40%. Amb el 60% dels vots, les esquerres aconsegueixen 41 diputats a Madrid i la dreta (Front Català d’ordre) només aconsegueix 13 diputats. A Catalunya les posicions polítiques extremes molt radicals tenen un pes molt petit. La victòria de les esquerres fa que le setmanes següents de les eleccions els esdeveniments polítics s’accelerin molt. No volien esperar, volien que tots els presos del 6 d’octubre sortissin. El president republicà va decretar una amnistia dels presos d’esquerra. Companys volia ser president de la Generalitat. A Madrid les corts van derrogar la llei de suspendre la presidència de Catalunya.
A principis de març de 1936 la Catalunya autònoma va recuperar la normalitat de forma tranquil·la, encara que no va durar gaire.
REVOLUCIÓ I GUERRA CIVIL 18. L’ALÇAMENT MILITAR I EL SEU FRACÀS A CATALUNYA 18.1 Conspiració de l’alçament La victòria de les esquerres a les eleccions del febrer va provocar una radicalització de les forces de dretes cap al colpisme. Les dretes espanyoles tenien com a referent a José Maria Gil Robles, però amb la victòria de les esquerres va perdre els seu lideratge, passant al líder de l’extrema dreta monàrquica, José Calvo Sotelo (ex ministre de Primo de Rivera).
Pel que fa als partits de dretes, la CEDA fracassa a les urnes i entre els mateixos militants es produeixen abandonaments i augmenta el prestigi de Falange Española, liderat per José Antonio Primo de Rivera.
En aquest moment, existeix una organització clandestina de militar Unión Militar Española la qual es converteix en la precursora del cop d’Estat, ja que diu que la república els ha maltractat. Es comença a tenir alguns seguidors socials i al sector polític de l’extrema dreta com els carlins (fama d’aixecament d’armes en contra dels governs, popular al nord del país com Navarra). Un altre grup son els falangistes, que al mateix temps tenen suport d’alguns governs falangistes europeus com Mussolini i Hitler perquè ho veuen una bona inversió.
Els colpistes necessiten una situació sociopolítica convulsa i delicada per poder realitar el cop d’Estat i poder dir que venen a salvar el país del “caos i de l’anarquia”, tot i que hi havia força tensió al país no era suficient pel cop, es necessitava que a les grans ciutats s’instal·lés un gran clima de violència, sinó s’haurà de provocar.
Durant aquests mesos, militants de la falange es dediquen a atemptar contra meetings, reunions, etc de esquerres, sobretot a Madrid amb la idea d’apoderar-se en poc temps dels llocs de poder (ministeris, govern, etc).
18.2 Catalunya als inicis del Front Popular La generalitat de Cataluña torna a la normalitat després de les eleccions del febrer, mentre que abans al ciutat conflictiva era Bcn, ara era Madrid, Barcelona sembla en calma. “Catalunya es el oasis de la República”.
Les raons eren: - Escarmentat per l’experiència del 6 d’octubre, Companys actuarà amb prudència, política moderada.
- La dreta a Catalunya era la Lliga, a diferència d’altres grups de dreta no es va radicalitzar sinó al contrari, l’oposició se suavitza.
- El pes de l’extrema dreta era petit, la falange no tenia pes (300 militants).
- La burgesia catalana no s’implica en els preparatius financers del cop d’Estat.
- Tampoc hi havia alts càrrecs militars, normalment eren joves oficials militars de la UME però eren força vigilats per la policia.
- Des de feia 20 anys el gran factor revolucionari era la CNT que s’havia trencat, la primavera del 26 la CNT celebra un congrés nacional (Congres de Saragossa) on es produeix la reconciliació de les dues branques entre trentistes i faistes, produint un gir moderat.
La policia entra en un dels pisos dels conspiradors on apareixen uns papers on s’explica com es farà per ocupar la ciutat de bcn (noms, casernes) però sense el dia, així que deixen les copies on es trobaven i per tant, no es canvien els plans perquè no saben que ho han vist. D’aquesta manera el govern català posa en vigilància permanent totes les casernes militars. Per una altra banda, es porten les copies al president de la república, Casares Quiroga per que també ho sàpigues.
Quan el govern central s’entera dels plans pot fer dues coses: aturar el cop detenint tots els militats sospitosos del cop, però no es fa perquè diuen que això precipitarà el cop, i si no fan res, a lo millor s’ho pensen i tampoc fan res.
El divendres 17 de juliol, la conspiració ja estava força encaminada amb alts militars.
Era fonamental tenir al seu favor l’exèrcit d’Àfrica, per aquest motiu el cop es va realitzar allà i no a altra ciutat de la península. L’exèrcit contava amb un jove militar respectat per tot els militars, Francisco Franco al qual es volien apropar perquè si ell era afí al cop, tot l’exèrcit africà ho seria. Franco va estar molt de temps pensant-lo però al final va accedir.
Franco va realitzar el cop d’estat a Canàries, però perquè es consolidés Franco havia d’estar al cop d’estat a Marroc, de manera que es transportat amb l’avió Dragon Rapide i el 17 de juliol arriba a Marroc, on l’ejèrcito de Àfrica ocupa el Marroc que es important perquè conté la principal força militar de l’exèrcit espanyol.
El president de govern surt del despatx quan un grup de periodistes li diu que els africans se han aixecat i ell respon: si los militares se han levantado, yo me voy a acostar.
18.3. Insurrecció a Catalunya El diumenge 19 es quan el cop comença a aparèixer a altres ciutats espanyoles. A Barcelona els militars van pensar que seria igual que el 6 d’octubre, provocant un excés de confiança.
Les grans casernes estaven situades a la perifèria de la ciutat de manera que el seu pla era entrar al centre de la ciutat, mentre que el pla de la generalitat era parar-los a la perifèria abans d’entrar a la ciutat, i ho va fer gràcies de la guàrdia d’asalt, fidel a la república.
Un problema que tenien era la guàrdia civil de la que la república no confiava perquè tenia fama de ser de dretes, per tant no van comptar amb ella.
Per evitar que companys quedes atrapat a la Generalitat, van traslladar el govern a la Jefatura de Orden Público de la policia a la Via Laietana.
Els militars van arribar a les Drassanes, fins plaça universitat i fins a Plaça España. Quan el president passa per davant la guàrdia civil i ells els hi prometen fidelitat, passen a lluitar en contra dels insurrectes al costat de la guàrdia d’assalt.
Quan els colpistes veuen que al guàrdia Civil no està del seu costat, es rendeixen pensant que serà millor que morir en la lluita. De manera que el cop fracassa.
Pensant que guanyarien, els colpistes que no eren alts càrrecs militars, van pensar el Goded (militar de Balears) el qual realitzaria el cop a Mallorca on va triomfar i després arribar a Barcelona a liderar el cop, però quan va arribar el cop ja havia fracassat.
D’aquesta manera, Goded anuncia la derrota per la ràdio.
La nit del 19 al 20 quan es veu que el cop ha fracassat, una massa d’obrers entra a les casernes, sobretot a la de Sant Andreu que han quedat buides i reparteixen els fusells.
Conseqüències: - Desmantellament de l’exèrcit a Catalunya, i les forces que no s’havien sublevat va emetre un comunicat on els militars que estaven fent la mili podien anar-se a casa. La unitat militar queda deserta.
- Les forces policials queden igual, però perden poder, ja que hi ha 3000 guàrdies i 30.000 obrers armats.
Aquestes conseqüències provoquen una revolució social “roja”.
Els colpistes no volien una guerra civil, sinó realitzar un cop d’estat violent que s’hagués acabat en una setmana com a màxim, però la guerra va ser inevitable perquè el cop va fracassar, Espanya va quedar dividida en dos bàndols.
19. EVOLUCIÓ POLITICA, ECONÓMICA I SOCIAL DE LA REVOLUCIÓ 19.1 Aspectes polítics La revolució va tenir moltes manifestacions, primer eren manifestacions polítiques, però a partir del 20, 21, el govern de la Generalitat es va convertir en una closca buida, seguia tenint els ministres i el president, però no tenien poder, era un poder formal, teòric. Però per altra banda, va sorgir un altre poder molt més real, el Comitè Central de Milicies Antifeixistes de Catalunya, que fomentava el seu poder en la desenes d’obrers armats.
Va començar a assumir les funcions de qualsevol govern: - Forces policials: patrulles de control - Qüestions militars, ja que a Aragó havia triomfat el cop i per tant, necessitaven una línia militar a la frontera per defensar, de manera que van començar a enviar columnes de milicians per protegir el front.
- La direcció de la industria i del treball.
Es va produir un procés semblant a escala local, els alcaldes, la majoria d’ERC, es van veure suplantats per la multiplicació d’un comitè formats per les organitzacions obreres dels pobles. Tallaven les carreteres d’accés als pobles i establien punts de control.
La força dominant del comitè era la CNT, ja que el poder es mesurava amb la quantitat d’homes armats que tenia cada grup, amb 1 milió d’afiliats.
La dualitat de poders entre el govern i el comitè va durar la segona quinzena de juliol, agost i una part de setembre. Després, Lluís companys va acordar unificar els poders un altre cop, amb l’entrada de persones dels comitès al govern. A finals de setembre es va produir la unificació on van demanar que no s’anomenés govern, sinó Consell de la Generalitat.
Tot i això, un problema central no es va solucionar. Des del principi les forces antifeixistes es van dividir: uns pensaven que era millor guanyar la guerra, i que s’havia de quedar la revolució en segon pla, prioritzar la creació d’un exèrcit fort davant la revolució.(ERC i altres) i els anarquistes volien fer la revolució, perquè abans de guanyar la guerra, lo important era la disposició de la gent a anar a la mort per aconseguir al victoria, i això només es pot aconseguir si tenen clar que quan tornin a casa no es trobaran a la mateixa situació que quan va anar a la guerra, sinó que tot hauria canviat.
Va sorgir un nou partit comunista a Catalunya, quan abans era minoritari i marginal, va començar a canviar el juliol del 36 quan es va produir la unificació de 4 partir marxistes: PSOE, Unió Socialista de Catalunya, PCE i el PCP (Partit Català Proletari) en un nou partit: Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Al cap de 7 o 8 mesos, a la primavera del 37, el PSUC té 70.000 afiliats, sent la segona força a Catalunya de la mà del comunisme, tot i tenir dos partir socialistes.
La internacional comunista accepta al PSUC com a partit comunista. L’AIT tenia una norma que només accepta un partit comunista per estat durant 20 anys, fins que el 39 trenca la regla i accepta el PSUC com a ple membre de l’associació.
El sindicat del PSUC va ser la UGT, el 1937 té 600.000 afiliats. La majoria dels afiliats eren estudiants, classes mitjanes, agricultors que estaven espantats davant la revolució dels anarquistes, i van veure al PSUC com una solució. Encara que era un partit comunista, molts no ho eren i es va convertir en un partit d’ordre. Una altra raó d’aquesta actitud estava lligada a la política europea.
Hitler es canceller d’Alemanya, i el seu programa va deixar veure que es conduiria a Europa a una nova guerra. Una de les coses que volia era la imperialització d’alemanya a l’Europa de l’est. De manera que Stalin, des del 35, té clar que si hi ha una guerra serà el principal enemic, i l’única manera de frenar a Hitler és mostrar-li que si ataca la URSS, també serà atacat per França i GB, és a dir, a dos fronts. Així que Stalin buscarà una aliança amb els dos països.
La primera mesura d’Stalin en mostrar-se com a bon aliat, l’estiu del 35, al congrés de Moscou la Internacional Comunista mana a tots els partits una nova tàctica política, diu que l’únic enemic es el feixisme, ja no tenen com a objectiu enderrocar al capitalisme.
Per tant, dicta la creació dels Fronts Populars Antifeixistes i es el marc on es troba el Front Populaire. Al mateix moment apareix una revolució a Catalunya, per a Stalin va en la seva contra, tot i haver sigut els anarquistes, Londres i París pensarien que haurien estat ells, i no es creurien que només lluitaven contra els feixistes. Així que l’objectiu d’Stalin es ofegar la revolució, per tant demana als partits comunistes que la sufoquin, i poder mostrar als governs demòcrates que tenen bona voluntat, i no volen fer la revolució. Per aquest motiu, el PSUC té com a objectiu disminuir el poder de la CNT i apagar la revolució a Cat.
El novembre del 35, va néixer un altre partit, POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista) qui pensava que el govern de Stalin era dictatorial, ja que havia traït el model de Lenin, des que havia mort.
Des de principis del 37, la influencia del PSUC va creixent, a la vegada que minva el pes de la CNT, això entre altres coses, es deu a l’ajut de la URSS (armament militar a la república) la república havia d’afavorir als comunistes, ja que sinó tallaven l’arribada d’armes al bàndol republicà.
La tensió entre els bàndols POUM i CNT i per altra banda, PSUC i ERC va esclatar al maig del 37, als Fets de Maig. Es veu com una petita guerra civil entre tots dos bàndols, amb barricades als carrers amb més de 300 morts. Va provocar quasi la derrota del bàndol republicà.
Va tenir una sèrie de conseqüències: la victoria del PSUC, i el declivi de CNT, encara que qui es va emportar la pitjor part va ser el POUM, el qual després dels fets de maig, va desaparèixer, demanat expressament pel PSUC.
El líder del POUM, Andreu Nin, va ser assassinat, a més, es va acusar al partit de ser aliat de Franco, tot i ser mentida.
19.2 Aspectes socioeconòmics Molts obrers després de l’esclat de la revolució, van tornar a la fàbrica, però es van trobar que els patrons havien desaparegut, s’havien amagat degut a l’agreujament de la revolució. A partir d’aquest fet, van començar les col·lectivitzacions: proclamaven que la indústria, botigues, mines, companyies, etc. eren propietat del conjunt dels treballadors, no del patró ni de l’estat. Fins uns mesos després, la Generalitat va crear un decret de Col·lectivitzacions, per posar formalment el que estava passant. Cada plantilla, escollia un comitè per decidir que es feia cada dia, sovint assessorats per tècnics o experts. Les col·lectivitzacions es van interpretar de manera diferent en cada lloc. La indústria catalana va reconvertir una part, en una indústria de guerra.
La primavera de 1938, les tropes franquistes arriben a Lleida, agafant molta part de les centrals hidroelèctriques que proporcionaven energia a Catalunya, tancant una de les fonts principals de la regió, limitant el temps de treball i conseqüentment, les col·lectivitzacions. La inflació a Catalunya en aquell temps es del 300%, la pesseta republicana per quasi tot el seu valor. La producció cau i les fabriques es buiden per la crida a la lluita a la guerra.
Aquesta violència, tot i ser espontània, va tenir una lògica: - Ideològica: era una revolució d’esquerres i considerava que al gent de dretes (etiquetats com a feixistes) era l’enemic.
- Es anticlerical, i considera que els enemics més poderosos que al combatre en primer lloc, l’església i els seus seguidors. Es van cremar molts centres religiosos, en altres només es treien imatges i retaules (ex. Vic), i es reconvertien els centres en magatzems o dipòsits. Va haver una persecució de clergat i de catòlics, amb 2.500 morts. Això va provocar que els catòlics es posicionessin al bàndol franquista.
La generalitat imponent per assegurar la vida a molts dels ciutadans, va facilitar l’exili a desenes de milers de persones (clergat, persones de dretes, militants de la Lliga).
La obsessió anticlerical, ningú va utilitzar la expressió “adéu” convertida en “salut”.
Molts dels exiliats passaran a l’Espanya franquista per alistar-se a l’exèrcit, i creuen que així podran tornar a tenir les seves vides anteriors (Catalans de Burgos).
Un altre factor que va marcar la guerra, es que va ser la primera que va utilitzar els bombardeigs en contra de la població civil. Madrid no va ser bombardejada perquè el territori era limitat i sense precisió podia acabar sobre els mateixos soldats, així que la diana va ser Barcelona, València i tot el litoral mediterrani. Barcelona va ser una de les primeres ciutats en desenvolupar tècniques en defensa, amb la DCA amb utilització d’artilleria i per una altra banda, la passiva on s’apagaven les llums de les ciutats per no facilitar la visibilitat, també es posava paper adhesiu a les finestres perquè al explotar els vidres no es convertissin en metralla. També, la creació de refugis antiaeris. Els bombardejos van ocasionar 5.000 morts.
Un tercer element que va marcar la societat va ser l’escassetat d’aliments.
Catalunya es va convertir en el refugi de les persones que fugien de Franco, amb més d’un milió de refugiats.
La Guerra Civil espanyola va ser la guerra civil més internacional per tot el que va implicar. En aquell moment, hi havia un gran confrontació entre els feixistes i no-feixistes però no bèl·lic, Espanya era l’únic lloc on s’havia proclamat un autèntic conflicte, de manera que milers de persones d’arreu del món van viatjar a combatre al costat de les files, creant-se les brigades internacionals per part del govern, amb més de 50.000 persones. No només van combatre sinó que va ajudar d’altres formes. Van estar 2 anys fins que el govern republicà els va acomiadar.
El problema de l’aixecament va sorgir quan s’havia de passar de Marroc a la península, perquè la marina republicana es va col·locar defensant la costa, sense deixar passar la marina africana. Encara que, Mussolini va enviar avions per poder transportar els combatents.
Hitler no va enviar quasi homes perquè no creia que els seus homes haguessin de lluitar allà, però va fer una petit aportació, La Legió Condor (militars, mecànics, infermers, etc).
També, alguns milers de voluntaris van venir a ajudar a Franco, encara que en menor quantitat que les brigades internacionals, un exemple es la Legió de Viriat.
La batalla de l’Ebre es produeix a finals de juliol del 38 a desembre del 38. Els franquistes arriben a Vinarós dividint la zona republicana en dos: Catalunya i la zona de Valencia, Madrid, Albacete i Alacant. Va començar al dia de Sant Jaume, primer els republicans va guanyar territori, però s’adonen que no poden guanyar una batalla llarga, ja que tenien menys reserves i es crida a nois de la quinta del biberón (16, 17 anys) a lluitar a la guerra. Finalment, el 15 de novembre, els franquistes creuen el riu i s’acaba la guerra.
La guerra acaba amb 30.000 morts. Des d’aquest punt, els franquistes comencen a avançar tota Catalunya. A principis de febrer, arriben a la frontera dels pirineus, on dies abans havien estat exiliats més d’un milió de persones, les quals 40.000 tornen veien les condicions a França i 60.000 es queden, un 2% de la població catalana, on s’incloïa una part de la elit catalana (periodistes, polítiques, artistes).
La guerra encara segueix, ja que queda la zona central en mans dels republicans. Fins que es rendeixen les tropes republicanes. I l’1 d’abril el generalíssim fa públic l’últim parte de guerra.
DEL FRANQUISME A L’AUTONOMIA 20. LA POSTGUERRA 20.1 La repressió El Franquisme va durar des de l’inici de la guerra civil fins el 1977, quan totes les lleis van canviar completament, en un món que no tenia res a veure amb el que passava als altres països, de manera que va anar de remodelant el règim.
No era una reedició de la dictadura de Primo de Rivera (cop d’estat, sense cap guerra ni morts), mentre que el franquisme es construeix dins una guerra civil amb més de 600.000 morts.
El franquisme és una contrarevolució política i social que pretén destruir els seus antagonistes (idees, organitzacions, sindicats i persones afins a la segona república). El régim els va etiquetar com l’antiespaña. Ho va aplicar a tot el territori espanyol, aquesta voluntat va ser especialment fort a Catalunya, perquè el projecte republicà havia estat hegemònic, aquí se’ls anomenava rojo-separatismo (des de demòcrata cristians fins anarquistes).
Als territoris controlats pels franquistes des del principi, això ja s’havia començat a realitzar de del principi de la guerra, a diferencia dels llocs que pertanyien a la republica, on la feia s’havia de fer. Va establir una línia gruixuda entre vencedors i vençuts, no donava pau pels que havien perdut. Fins l’any 75, el règim en els seus discursos oficials sempre parlava de la victòria de la guerra.
• Per fer efectiva la línia divisòria, calia un gran repressió, un dels trets políltics més importants. La primera va ser la repressió física, però immediatament es va posar en marxa una sèrie de tribunals militars per eliminar a desenes de milers de rojos separatistes. 65.000 persones que havien tingut un alt grau durant la república (alcaldes, militars, polítics) havien fugit a França, tot i això entre 30 i 40.000 van ser detinguts i sotmesos a consells de guerra i va ser acusats de rebel·lió militar. Més 1/3 (van ser condemnats a mort, uns 4.000 va ser afusellats fins l’any 53, els altres després d’anys condemnats a mort sense saber quan els matarien, rebien una commutació de pena per uns anys de presó.
Lluis Companys es va exiliar però el franquisme quan França es ocupada pels alemanys, es demana que entreguessin alguns exiliats a Espanya. Va haver 25.000 presos polítics els quals no tenien espai a les presons espanyoles, la capacitat es desbordava.
• Una altra forma de repressió menys important va ser la depuració de funcionaris públics, es a dir, els funcionaris van ser sotmesos a un procés que consistian en que en cada col·lectiu de funcionaris es formava un tribunal intern format per funcionaris franquistes i davant aquest havien de demostrar que no se’ls podia acusar de col·laborar amb la república, perquè ells simpatitzaven amb el franquisme. Podien ser expulsats si es consideraven familiaritzats amb el franquisme o sinó que eren retirar els sou durant uns mesos. Un dels col·lectius més depurats va ser el de magisteris, perquè era important que els mestres no ensenyessin als nens la seva ideologia, el control havia de ser més exhaustiu.
La repressió a Catalunya va ser també lingüísticocultural, tenien l’objectiu d’eliminar la cultura catalana (família, escola i mitjans de comunicació): - l’escola va ser castellanitzada tant en la llengua com en els continguts.
- A les parets dels carrers, oficines públiques, es van instal·lar rètols que deien “si eres español, habla español” o “háblese la lengua del imperio”.
- La presència pública del català va desaparèixer - Va haver una censura postal (s’obrien les cartes per llegir el contingut i si el que s’havia escrit posava en dubte el règim, no la deixaven enviar).
- Desaparèixer monuments, plaques, noms de carrers i pobles que tinguin a veure amb coses de la república, catalanista.
Premsa Molts diaris van ser suprimits i es va construir un nou sistema de premsa que va durar dècades. Els diaris de dretes van sobreviure molts d’ells, com: El correo catalán, diari carlí; El diario de Barcelona, diari de monàrquics partidaris d’Alfons XIII; La Vanguardia la qual va canviar de nom a La Vanguardia Española, ja que durant la República havia estat seguint publicant i per últim, El noticiero universal.
Es van crear dos diaris propis del partit a Barcelona: el dels matins Solidaridad Nacional i de la tarda, La Prensa. Aquests van ser els únics diaris que es van mantenir fins els anys 60.
El que es va fer a les altres ciutats, es deixa un únic diari provincial, (ex. Tarragona, Diario español, a Lleida, El Segre i a Girona, El Pirineo però al cap d’uns anys es va canviar a Los sitios). A més 3 diaris del partit de la Falange.
Tots els diaris eren sotmesos a un gran control i censura abans de publicar-los. El dia dels treballadors es va canviar de nom del San José Obrero a San Jose Artesano, ja que la paraula obrero es va deixar d’utilitzar.
20.1 Economia L’economia va estar marcada per dos factors: • Les fàbriques i infraestructures catalanes van ser molt bombardejades durant la guerra civil. Només es van reconstruir algunes coses per interès propi com locomotores, fàbriques i infraestructures de comunicacions. Com que comença la 2GM, es vol una gran industria per importar a alemanya.
• El franquisme és un règim nacionalista espanyol, a finals dels anys 30 això es manifesta a l’economia amb el nom d’autarquia (autosuficiència econòmica), no es vol importar ni exportar res, el propi país ha de tenir els seus propis recursos per mantenir-se, no s’ha de dependre de l’exterior perquè li fa perdre sobirania.
Això afectarà fins el llenguatge, s’intentarà extirpar paraules castellanitzades, com futbol. D’aquesta manera, es van trencar les relacions amb l’exterior, concretament en el cas de Catalunya va ser perjudicial perquè era una economia molt globalitzada, sobretot al tèxtil cotoner que s’importava. Com que les empreses que hi havia no es transformarien en empreses autàrquiques va crear un gran entramat de lleis, normes i autoritzacions per controlar-ho. Volien descongestionar las grandes y peligrosas concentraciones industriales de Barcelona y Vizcaya, però no ho van fer perquè Franco era partidari de la propietat privada, però si que no va facilitar la recuperació completa.
Es va crear un sindicat únic estatal Central Nacional Sindicalista (CNS), consistia en un sindicat vertical, on es dividien per branques de producció però incloïa a treballadors, directius, patrons, és a dir, tots el que es creia que pertanyia al mateix tipus, s’ajuntava (ex. Artes plásticas: treballadors impremta, patrons, director de La Vanguardia). La afiliació era obligatòria, es tenia una nòmina on es descomptava la quota del sindicat.
Una branca era la OSH (Obra Sindicat del Hogar) la qual construïa milers de blocs de pisos i barris. Una altra branca era la OSED (Obra Sindical de Educació i Descanso), imitació de la italià de Mussolini, ofereix activitats de lleure i construeix ciutats de vacances El mateix clima de repressió existeix a les fàbriques, les condicions de treball havien empitjorat (salaris baixos, augment d’hores de feina, etc). Si agafem l’index 100 a abans de la guerra, el 1942 eren de 28. Aquests salaris no es recuperaran fins a finals dels anys 50.
20.3 Organització del régim El franquisme és una barreja entre dictadura personal i militar, i també de partit únic (octubre del 33, es crea la Falange Española i al cap d’uns mesos es fusiona amb un altre i es crea la Falange Española de las JONS).
La dictadura té dos grans suports: el carlisme i més tard, de la Falange, les dos de dreta però molt diferents, el carlisme representava la monarquia antiga del segle XVIII, mentre que la Falange un moviment feixista modern.
La Falange es queda sense líder perquè mor, de manera que Franco acaba amb les rendes, de manera que el 39 obliga ajuntar a tots els partits del bàndol nacionalista per tenir un únic partit fort, de manera que s’ajunta el partit carlí creant la nou Falange Espanyola Tradicionalista de las JONS. Es convertirà en l’estructura fonamental de l’estat, amb el capdavant a Franco. Amb el fi de la guerra, FET té milers de membres.
A Catalunya a finals del 39, el franquisme s’implanta a partir de l’exèrcit, per una altra banda, es nomena un governador civil a cada província que és a la vegada un governador provincial de la Falange. Es repartien els governadors a altres províncies que no fossin de la pròpia, perquè no tinguessin contactes ni amics. Sota els governadors civils es troben els regidors i els ajuntaments, també dels partits. Molts dels carlins catalans no aprovaran la unificació i no hi participaran, de manera que per captar seguidors del partit agafaran de totes les dretes, on s’incloïa persones de la Lliga, aquests podien tenir càrrecs sempre que es fessin el carnet de la Falange.
L’any 48 es fa un canvi de pell al règim, i es crearan unes eleccions municipals, però no pels alcaldes i divideix els votants en 3 grups: el tercio sindical, el de asociaciones o corporativo i el familiar. (apuntes batj) Al tercio familiar si poden haver unes eleccions reals, no representen el conjunt de la ciutadana sino als caps de família i dones casades, per tant, famílies del Movimiento.
Es podien presentar els candidats que volguessin, però es rebutjaven els que no volien.
El regim franquista no tenia les característiques per ser un regim feixista, no volia tenir a les masses als carrers perquè no podia controlar-los amb la seva oratoria, pensava que lo millor era a casa. Per tant, els feixismes eren règims de mobilització de masses, mentre que el franquisme era de desmobilització (callés, obeís i no crees problemes).
La Falange va anar perdent militants i es va convertir una estructura burocràtica, ja que no volia multituds.
Les classes es podrien dividir en 3 grups: - Burgesia: partidaris de Franco perquè gracies a ells havien recuperat les seves fàbriques i poder que havien perdut a la revolució, i es beneficien perquè els hi donen càrrecs a l’administració pública. No es que fossin favorables al franquisme, sinó que s’acomoden perquè es beneficien. Entre 39 y 62 es va tenir mes de 63 ministres diferents, entre aquests només 2 van ser catalans.
- Església i classes mitjanes: moltes persones van acabar a l’exili, es van quedar aquelles catòliques que van veure que tornaven a tenir el que havien perdut.
Però poc a poc van agafar un rebuig passiu del règim, aquest distanciament serà paral·lel a sectors de la pròpia església - Classes populars: van ser les grans perdedores i estan desmoralitzades, molts són a l’exili, a la presó o morts.
21. LA PRIMERA OPOSICIÓ AL RÈGIM. L’EXILI, LA RESISTÈNCIA INTERNA I ELS MAQUIS 20.1 Política exterior Es poden destacar 4 etapes del règim marcades per el transcurs de la II guerra mundial.
1a etapa 1939-1943 Període en el qual la resistència interior es molt reduïda i arriscada.
Totes les persones contraries al règim i exilades s’instal·len a França. Aquests tampoc tenen opció a fer oposició política quan el 40 França es derrotada per alemanya i queda part del territori sota el poder del regim i l’altre sota un govern italià, conegut com a govern de Vichy. Els grups d’exiliats a França intenten passar desapercebuts, el president companys serà detingut per la policia militar alemanya i entregat a Franco, que el farà afusellar. Es va tractar d’un segrest i d’un lliurament il·legal. EL conjunt dels exiliats no sabia si això es limitaria a alguns dels exiliats mes importants o sextendria i per prevenir van intentar passar desapercebuts. A mort e Comapnys a l’octubre del 40 fva der que es quedes proclamat el que aleshores era president del parlament, que era josep irla. Entre els exiliats catalans a frança, que eren desenes de milers, la unica cosa que van fer els mes atrevits van ser col·laborar en la resisencia anti-nazi, ja que pensaven que d’aquesta manera també afeblien el regim franquista. Entre les organitzacions catalanes que l’any 39 havien marxat a l’exili, el PSUC va passar per uns moments complicats, ja que a finals d’agost del 39 es va firmar el pacte germanosoviètic, de col·laboració entre l’alemanya de Hitler i la russia de Stalin. Per tant, dos règims que en principi eren enemics de sobte firmen un pacte de no agressió i col·laboració. Aixo crea estupor en tot el mon, i també en els exiliats catalans, en especial en aquest PSUC, que eren comunistes i no ace`ten aquest pacte. Ells, però, no l’han decidit, però a la cultura comunista de lepoca fa que ells estiguine ducats en una obediència cega a l líder.
Aquest pacte Hitler-stalin obrirà una esquerda que trigarà dècades a curarse entre els comunistes i els altres exiliats. Uan a finals del 41 hitler decideix vuinerar el pacte i envair massivament la URSS en la operació abarba roja, els soviètics tornaran a pensar en Hitler com un enemic.
2a etapa: 1943-1947 Curs de la II GM. Entre el final de 42 i principis del 43 una serie de batalles marca el transcurs d’aquesta etapa. Tot feia pensar que Hitler guanyaria, però a partir d’una sèrie de batalles, el curs de la guerra fa un gir. Aleshores, comença a ser raonable pensar que la guerra la poden guanyar els aliats. Durant aquests anys el regim franquista es considerava semblant del de Hitler.
Durant aquesta etapa milers d’espanyols es presenten voluntaris per anar a lluitar amb Hitler, i s’anomenaran División Azul, per ajudar a combatre la URSS. EL naixement i l’entrada en escena de la división azul culmina aquest compromís. Franco nov a voler el pas d’entrar a la Guerra Mundial al costat d’Alemanya, i per tant, va decidir que la retòrica del règim seria totalment nazi però que Espanya no entraria formalment a la guerra. La posició d’Espanya no podia considerar-se neutral ja que tropes espanyoles ajudaven a Alemanya, per tant, a Espanya es declara un estat de No bel·ligerància respecte a la Guerra.
La victòria de Hitler és cada vegada més il·lusòria, i la dels aliats més evident, Aquest fet provoca efectes en els antifranquistes: grans esperances, on es creu que la victòria dels aliats comportarà automàticament la derrota de Franco.
El franquisme mana el retorn de la división azul i Espanya torna a girar la seva posició de la No bel·ligerància a la Neutralitat, per tal d’intentar prendre distàncies d’un model que acabaria fatal (model Nazi).
Efectivament, el maig del 45 aquest model acaba, Mussolini cau a Itàlia i es borra el feixisme italià. Això provoca que els grups antifranquistes se sentin plens d’eufòria, i durant un temps curt, la pròpia policia franquista queda paralitzada per la incertesa (les tortures a comissaria van cessar).
Per tant, en questes circumstàncies, l’activitat clandestina es multiplica, es vol demostrar que la qüestió catalana no ha desaparegut, la premsa clandestina prolifera, es comencen a distanciar del règim algunes forcs franquistes per por a que la possible caiguda del regim els arrossegui, etc.
Durant aquest context apareixen el maquis, que és la guerrilla anti-franquista. Durant la iI GM la resistència de la França a causa dels nazis es coneixia com els maquis. Alguns dels espanyols que es trobaven allà, adopten aquest nom i a partir de l’octubre del 44, comunistes espanyols decideixen continuar la feina i passar la tècnica de combat a Espanya, per tal de combatre el franquisme.
L’octubre del 44, 4.000 guerrillers espanyols entren pels Pirineus amb l’objectiu de envair la Vall d’aran i convertir-la en el primer territori espanyol lliure. La idea dels maquis, doncs, era proclamar un petit govern provisional i esperar a atacar. Aquesta operació no va sortir bé. No van aconseguir fer-se amb la Vall, però aquets 4.000 guerrillers es van escampar per la península i van donar lloc a un fen`men que es va escampar fins a Andalusia que va durar fins el 50, on el fenòmen dels guerrillers es va multiplicar. A cCatalunya el maquis no va crear cap zona alliberada sobretot perquè Catalunya era la via de pas, la ruta a traves de la qual els guerrillers entrave desde frança. Durant aquests anys, a Catalunya hi van haver maquis urbà, protagonitzada per gent de la CNT i que es van fer famosos per la osadia dels seus cops de mà, (liquidant falangistes, atracant bancs, llençant artefactes enginiosos, etc.) Els noms més coneguts d’aquesta guerrilla van ser Quico Sabaté i J- Lluís Faceries. Aquest maquis urbà va durar fins a principis dels 60.
La gran esperança de l’antifranquisme es que els aliats vencedors de la guerra no poden tolerar franco. L’estiu dels 45 es creen les nacions unides. L’espanya de franco no nomes hi es acceptada sinó que hi es condemnada com un regim que el mon lliure no pot acceptar.
45-46 la gran majora dels ambaixadors entrangers a Madrid se’n van, el 46 França tanca la frontera. La situació internacional del regim es comença a veure’s fràgil.
La consigna de Franco es aguantar. El regim respon a els condemnes de la ONU amb algun intent de demostració de força: hi ha la primera manifestació a la plaza oriene, on Franco fa un discurs.
La salvació del règim, no obstant, va venir del fet que a partir el 46 allò que s’anomenava la gran aliança que havia derrotat el feixisme a la guerra (URSS, GB, EEUU, F) es va trencar, i va començar un escenari dde les relacions internacionals que es va anomenar la guerra freda. Ni els EEUU, ni la GB ni la França no tenien cap simpatia per Franco. A Washington, es comença a preguntar quin serà el destí polític després del fi del feixisme, i no se sap.
3a etapa- 1947-50 A partir de 47 es va veure que la comunitat internacional no farien res per fer fora Franco.
Per tant, el règim de Franco comença a sentir-se una altra vegada cada cop més segur.
Molts eixliat que tenien pensat tornar a Espanya van haver de quedar-se a l’exili, encara que alguns van decidir tornar. Per tant, torbem una frustració de les expectatives de la derrota de franco. Les organitzacions anti-franquistes van quedar sense cap motiu per seguir-se reunint, fent propaganda antifeixista, etc. Per altra banda, el règim va intensificar la repressió interna i tractar de tallar l’arrel de qualsevol activitat clandestina que podria haver hagut durant aquell temps.
4rta etapa- dècada dels 50 A partir del 47, amb la consolidació de la guerra freda com a nou criteri que condemnava el mapa del món, el règim franquista es veu sol. El 45, el règim de Franco apareixia a ulls del món occidental com el últim estigi, l’última supervivència dels feixismes derrotats a Europa. Al cap de 4 anys, sense que el franquisme hagi hagut de fer cap canvi substancial, només canvis superficials.
Va passar de ser l’últim estigi del feixisme, a ser el pioner de l’anticomunisme occidental.
A partir del 47-48 s’evita la possibilitat de ser enderrocat per una intervenció.
En aquests anys graduament els ambaixadors estrangers van tornar a Madrid i es reobre la frontera francesa. Les condemnes de la ONU van desapareixent, tot i que no accepten al regim com a membre i quan l’any 49 els EEU promouen la creació de la OTAN, Espanya no és invitada.
Tanmateix es va imposant una incògnita sobre l’acceptació del règim de franco i l’any 52, Espanya és acceptada per la UNESCO. L’any crucial en aquesta acceptació del franquisme per part de la comunitat internacional és al 53. El règim franquista formarà 2 tractats molt diferents entre si per molt importants en la linea de ser acceptat.
El concordat amb la santa seu (tractat diplomàtic entre un país i e vaticà) des de la Republica s’havia trencat aquest concordat i franco no havia pogut fer res perquè Roma no volia que el vaticà tingues cap tractament amb ell. Tot i que el règim franquista era un règim molt religiós, la santa seu era més prudent i havia defugit sempre els intents de la diplomàcia franquista de firmar cap tractat. No volien fer cap concordat fins a saber si el franquisme queia o es consolidava del tot.
L’any 53, es va considerar que el franquisme sí estava consolidat, per tant, Roma va dir que si i es va fer el concordat. Un concordat és un intercanvi de concessions entre els dos poders que el firmen. (Santa Seu i poder que sigui) D’acord amb el concordat, la moral catòlica i e dogma catòlic a l’espanya franquista són llei, per tant, tot allò que contradigui el dogma catòlic era delicte.
La moral catòlica era imposada a tothom, a l’escola, en la premsa am la censura, el cine, teatre, etc. La moral catòlica era controlada per la església. Ja era així abans, però quan es dona pas al concordat, la moral catòlica se li dona més importància, es torna una llei suprema.
La Santa Seu concedeix a Franco un privilegi que es el que es coneix com el privilegio de presentacion de obispos. Quan un bisbe moria i quedava la seva vacant enviava a Roma una llista amb tres possibles bisbes. El Papa es mirava aquests noms i triava un.
Per tant, en la pràctica, Franco controlava el nomenaments dels bisbes. Per Franco això enia mlta iportancia perquè considerava que una de les pitjors coses que podia passarli era ser criticar pels bisbes, per tant, el fet de garantir que entre els bisbes no pogués infiltrar-se una “ovella negra” era un reforçament al seu poder molt gran.
L’altre tracte es l’acord entre el govern de franco i els EUA: quan l’any 49 es crea la OTAN espanya no és convidada. Hi havia països europeus amb forta tradició democràtiques que no ho haguessin acceptat mai.
Pero els esquemes de la guerra freda a espanya tenien un valor estratègic molt gran.
Volia dir que europa estava dividida per la meitat. La URSS estava obsessionada amb els americans, a partir del 48 aquestes divisions de ‘exercit roig envaeixen europa occidental i l’ocupen en dues setmanes. A més, els americans tenien molt poqes tropes, i podien perillar.
Per tant, els americans van considerar que s’hauria de fer un tractat amb Franco per si això es complia, tenir una base militar a Franco. És a dir, l’únic valor que els americans donaven a Espanya era la geografia. Espanya va concedir als americans 3 bases militars: a saragossa, torrejon i la base naval de rota. Es van construir gran pistes.
Els estats units, a canvi, van pagar grans quantitats de diners a Espanya pel permís de construir i a més els va obsequiar amb nou armament.
L’any 55 Espanya és acceptada com a membre de la OTAN. Davant d’aquesta consolidació internacional del regimf franquista, la posició de l’exili és cada cop més amrginal. La UGT, el PSOE, la CNT instal·lades a França cada vegada es torben més desconnectades. L’any 54, quan el president de la generalitat va dimitir, a Ciutat de Mèxic, s’escull el nou president de la generalitat. No té cap impacte a Espanya. Per tant, a principis des 50, l’exili polític es va convertint ràpidament en una cosa marginal.
20.2 Oposició Pel que fa a l’oposició dins d’Espanya, encara es mantenia l’esperança de que el règim franquista caigués. Per tant, la dècada dels 50 és la pitjor per els antifeixistes, ja que durant aquesta dècada es consolida.
Desapareixen el POUM, Esquerra Republicana, menys els PSUC, que serà l’única que sobreviurà durant aquesta dècada, però també resultarà enfortida. El franquisme sabia que perseguir i executar comunistes no li causaria cap problema amb els altres governs.
En canvi, maltractar, torturar o detenir a algun socialista podria fer-ho.
La militància comunista era una fe religiosa perseguida. El comunisme era una filosofia de vida durant la dècada dels 50. Tenia una divinitat, algú que deia el que era veritat o mentirà, i aquest era Stalin. El comunisme va començar a estendre’s per diferents territoris, arribant a ser una doctrina internacional. Sovint es feien protestes pel alliberament del comunista que havia sigut condemnat.
Des dels anys 40, el partit comunista d’Espanya tenia sota el seu poder una emissora de radio, coneguda com la pirenaica. Es feien emissions clandestines on es comentaven les manifestacions que es feien i es criticava el règim. D’aquesta manera el comunisme a Espanya es va reforçar.
Des de mitjans dels anys 50, comença a despuntar un nou catalanisme: joves catòlics de classe mitjana amb inquietuds socials, es reunien en esglésies o certs locals que l’esglèsia els oferia, am l’excusa de fer reunions religioses. Aquests catalanistes van discturir la total incompatibilitat de catalanisme i franquisme i franquisme i justícia social.
Aquest grup començarà a ser conegut com el CC, que no era un partit polític clandestí, sinó un grup de debat i reflexió. S’arribarà d’una manera imprevista, al 59, al cas Galinsoga.
L’himne de l’orfeó, una peça musical amb lletra de Maragall, que és el cant de la senyera.
Les autoritats primer diuen que sí, després que no i es prohibeix. Per tant, es decideix fer un altre. Pujol redacta personalment uns manifestos “us presentem el general franco”. Decideixen cantar el cant i són detinguts molts. Un dels torturats acaba confessant que darrerad e tot això hi havia Jordi Pujol. Pujol és detingut, torturat i condemnat a 7/8 anys de presó, però només compleix 2 i mig.
El fenomen del CC queda estroncat però el catalanisme queda unificat. Sorgeix un lideratge important.
L’oposició antifranquista té dos episodis: dos moviments espontanis molt poc organitzats. Les dues vagues de tramvies. Van ser boicots d’usuaris. La gent va deixar d’agafar els tramvies.
Les dues vagues es produeixen la primera el març del 51 i la segona el gener del 57.
En tots els cassos, la protesta va poder desenvolupar-se amb mlta força, ja que dins del poder franquista a barcelona hi havia esquerdes i fractures important. Durant el 51 hi havia un enfrentament obert entre el governador civil, Eduardo Baeza alegria i la Falange barcelonina. Un dia, la companyia anuncia un fort increment del preu del bitllet, d’un 50%, aleshores, la falange barcelonina en lloc de parar la protesta, anima a que segueixi. La protesta es comença a fer molt més grossa, s’organitzen els grups clandestins, que s’hi sumen. Tothom estava en contra d’aquest increment en el preu, i a més, n agafar el tramvia no era cap delicte, per tant, ningú podia declarar que allò fos una vaga il·legal. Finalment, Baeza va caure. Al cap de dues setmanes es va abolir l’augment.
El nou governador civil era un militar F. Acedo Colunga. Aquest èxit va servir d’isnpiració per la vaga del 57. Aquest va demanar al capità general per omplir els tramvies i fer creure la gent que la vaga havia passat. El capità es va negar. Aquest cop, però, les autoritats no van cedir i després de varies setmanes, el cansament de la gent va ser més gran que la vaga i no van ser rebaixades.
20.2 Demografia La població del 50 al 60 creix un 20%. Passa de 3.218.000 a 3.880.000 milions. Un mig milió son immigrants, d’on la majoria son d’andalusia. Arriben amb el perfil d’homes joves, amb condicions d’incorporar-se al mercat immediatament. Durant els anys 50, doncs, el nivell de vida comença a millorar. Entre el 55 i 60, es recuperen els poders adquisitius d’abans de la guerra. Tot i això hi ha un gran problema que turmenta els sectors populars: l’escassetat d’habitatges. Això dona lloc a un doble fenomen: el barraquisme i el fenomen dels rellogats. Una altra prova clara és la indústria: la primera planta d’una empresa Seat. La primera empresa no tèxtil. Això revolucionarà els costums de vida que la gent portava.
20.3 Economia L’economia epanyola, durant aquella dècada dels 50 s’havia recuperat, demostra símptomes intolerants, com per exemple la inflació, el 1958 arriba al 12,6% i l’esgotament de les reserves de divises del banc d’Espanya per pagar entre altes les importacions de petroli.
Vint anys després d’un model autàrquic que es necessitava permisos i autoritzacions per absolutament totes les importacions i exportacions.
La resposta del regim a aquesta situació va ser el Plan de Estabilización que es va publicar al BOE al juliol de 1950. El cervell pensant del pla va ser un economista català: Juan Sardà, que era el cap del de las delegaciones que tenían en España, el Banco Mundial y el Fondo Monetario Internacional.
El pla va consistir en una sèrie de mesures per mirar de refredar l’economia, ja que presentava inflexió, sanejar-la, i definitivament oblidar-se de l’autarquia i mirar de conectar i obrir l’economia espanyola al context europeu y mundial.
Una de les mesures és importants va ser la devaluar en un 50% la pesseta. El valor de la pesseta va ser de sobte reduït a 50%.
Una altra mesura va ser la congelació de preus i salaris, no es podien augmentar ni un cèntim els salaris.
El plan de estabilización per tant, servia per obrir l’economia espanyola a les economies estrangeres i acceptar les recomanacions dels grans organismes internacionals (banc mundial). L’economia franquista shavia mantingut al marge de tot això.
Volia ser una teràpia de xoc, per tant, va provocar a curt termini, durant 1-18 messos posteriors d ela seva entrada, uns efectes de deflexió, l’economia, que anava mot accelerada, va patir un aturada brusca. Com que es va frenar el ritme de creixement de l’economia, va sorgir un percentatge d’aturats.
Això contrasta molt amb la situació economia de l’Europa occidental del moment, que havia entrat des dels anys 50 en un procés de creixement econòmic espectacular. A finals dels anys 50, moltes d’aquestes economies es van començar a trobar amb problemes de manca de mà d’obra, les seves economies generaven tanta ma d’obra i anaven tan bé que la gent del seu país no podia cobrir-la (a més, aquests països GB, França, alemanya, havien patit la IIGM. I faltava gent).
Aquest dèficit de mà d’obra es podia solucionar atraient cap aquests països treballadors estrangers, amb l’oferta d’uns salaris alts. El motiu pel qual a partir dels 60 la combinació entre els efectes a curt termini del plan d’establizcacion (frenada salaris, congelació econòmica) i l’economia europea (salaris elevats, economia prospera) explica la migració laboral de treballadors espanyols a altres països europeus (alemanya, França, GB, Suïssa, etc.) El dèficit de mà d’obra es va resoldre atreien treballadors estrangers a partir d’alts salaris. A patir dels 60 la combinació dels pla d’estabilització econòmica i les condicions a Europa va provocar el fenomen de l’emigració laboral de treballadors espanyols cap a països europeus. Es difícil fixar les xifres però entre el 1960 i 1965 van marxar cap al nord al voltant de 2 milions d’espanyols (no es poden saber amb certesa, perquè el govern va crear el Instituto Español de Emigració per regular l’emigració on van marxar més d’1 milió i pel seu compte uns altres, ¾ de milió van emigrar a Alemanya occidental).
Quasi tots eren homes, ja que era una emigració estrictament laboral, el que volien era retornar més tard quan s’hagués estalviat suficient, un 80% va tornar, mentre que la resta es va quedar cridant a la seva família també.
Efectes sobre la economia espanyola: - Font de divises: l’emigrant enviava els diners que cobrava a Espanya, per tant divises fortes, els quals es convertien en reserves als bancs del país.
- Els emigrants que tornaven invertien en negocis a Espanya.
- Va sorgir una segona font de divises, els ciutadans dels països europeus comença a viatjar a Espanya, però ja no només gent rica sinó també de classes mitjanes, sorgeix el turisme de masses. Principalment era a Catalunya perquè era la més propera a Europa. Al tractar-se de milions d’individus el nombre de beneficis al país era molt elevat, el valor de la pesseta era molt menys menor que el dels altres països. A partir d’aquest moment es comença una campanya de promoció del turisme a Espanya pels països europeus (Spain is diferent).
- Inversió de capital estranger: els salaris a espanya eren més baixos que a altres països europeus, per tant era més rentable invertir-hi aquí. A més estaven prohibides les vagues i els sindicats: menys problemes pels empresaris. La pressió fiscal era molt baixa, els beneficis es podien endur íntegrament cap als països d’origen.
A partir del any 61, l’economia espanyola experimenta un gran creixement econòmic, arribant al nivell de les altres economies europees. Es nota especialment a les indústries de la siderometal·lúrgica, construcció i química. Quan el creixement ja porta 2 o 3 anys, el regim intenta apropiar-se el mèrit i ordenar-lo, ja que havia estat espontani. El que fa es crear els Planes de desarrollo: - 64-67: Catalunya i Biscaia tenien el monopoli de la indústria fins aquests anys, on s’afavoreix la industrialització d’una sèrie d’àrees com Madrid, Saragossa, Vitòria, Pamplona, Valladolid i Vigo. L’escampament de la indústria tindrà èxit al nord d’Espanya però no al sud. El pes de Catalunya a la indústria es manté.
- 68-71: ocorre el mateix que a l’altre pla.
- 72-75: Ve marcat per la crisi del petroli (encariment), coincideix amb l’última etapa del franquisme.
Té conseqüències sobre la demografia, la meitat sud del país comença a emigrar cap a Catalunya, Madrid i País Basc, ja que els planes de desarrollo no tenien influencia en els seus territoris. Més de mig milió emigren del 63 al 65. Aquests als llocs on s’instalen, ho fan en conjunt, és a dir, s’agrupen segons la seva procedència. Provocant que es marginessin de la resta de la població.
Els municipis de prop de bcn augmenten un 14% de la població. A la ciutat de Barcelona augmenten els habitatges en barraques fins el 62 on va acabar d’estallar, quan es va produir una gota freda, va devastar les barraques i les persones. Mai no es va saber el balanç de morts, ja que molts no estaven registrats en lloc, famílies senceres van morir, encara que es pensa que el nombre de morts es va acostar al miler.
Va ser també l’època daurada de les hores extres, els empresaris demanaven als treballadors a més de les 8 hores, com que hi havia més feina, quedar-s’hi 5 o així més per pagar. Això provoca que les classes mitjanes experimentin un creixement del poder adquisitiu. Conseqüentment, apareix la societat de consum, on es compraven bens que no eren de primera necessitat (TV, cotxe, nevera, aspiradora). El 1969 hi havia 61.000 cotxes de turisme registrats a Catalunya, mentre que el 1971, 600.000. també es generalitza comprar un telèfon.
Té un gran impacte sobre els costums i mentalitats de la gent, sobretot per influència dels turistes estrangers que ensenyen noves idees i costums. Provoca una crisi als valors tradicionals del franquisme, com per exemple, caiguda de la assistència a misa el diumenge. També hi ha una revolució sexual que coincideix amb l’arribada de les pildores anticonceptives. La societat avança en un règim que té els consums antics del feixisme, de manera que es crea una amenaça a la mateixa societat.
Apareix un nou moviment obrer: no té res a veure amb els que hi havia abans de la guerra, també eren formats per obrers de primera generació, és a dir, de famílies d’agricultors, i ells els primers obrers. A més al néixer al règim sense conèixer la revolució d’abans, s’amoldarien bé al règim sense causar problemes.
El 1964, a una parròquia de l’Hospitalet, apareixen les primers comissions obreres de Catalunya. Gradualment, el PCE i el PSUC comencen a agafar el control d’aquestes estructures i es comença a perfeccionar un sindicat, Comissions Obreres. Fins el 65, un sentència del TS diu que ser membre de les comissions obreres es il·legal. s’infiltren sistemàticament en el sindicat vertical franquista, de manera que comencen a presentarse a eleccions per poder arribar a poders més alt del sindicat, així no es considerava il·legal, perquè estava dins els sindicat permès.
Un altre àmbit on es va tenir un gran impacte va ser a la Universitat, fins mitjans dels anys 60 era un lloc on tenien accés els fills del al burgesia o classes mitjanes altes, però l’augment del nivell de renda, va permetre l’accés de la classe treballadora. L’augment de demanda va descontrolar les universitats, de manera que es van crear la UAB i la UAM per descongestionar les altres, les va col·locar en llocs llunyans de la ciutat per així si hi havia una protesta, no es tindria cap repercussió. Per una altra banda, a les velles universitats es va ampliar el professorat a partir de joves titulats que es van convertir en Pnn’s o penenes (professores no numerarios).
Es va crear el Sindicat Universitari de la Universitat de Barcelona als convent dels caputxins, on la policia els va tenir tancats dos dies, es va anomenar la caputxinada.
La universitat es va convertir en un lloc de creació de la oposició al franquisme.
Va haver alguns projectes com la creació de omnium cultural per redactar una enciclopèdia en català, o la revista Serra d’Or, de cultura catalana. També el naixement de la nova cançó.
Pel que fa al terreny polític, el PSUC havia estat lunic partit que havia resistit i a partir del 60 comença a enfortir-se.
A partir del maig de 68 comença a haver protestes dels universitaris, on acaba sorgint una nova esquerra (maoistes, marxistes leninistes, trotskistes). Tot i no produir-se a Espanya, va arribar i van sorgir noves organitzacions que deien que el comunisme actual no servia. Va aparèixer el FOC (Front Obrer de Catalunya) amb personatges com Pascual Maragall i Miquel Roca.
CRISI I EXTINCIÓ DE LA DICTADURA El 1966 el Ministerio de Informació aprova una nova llei de premsa, coneguda com la Ley Fraga, ja que la anterior era la creada al 1936 en plena guerra civil. La nova llei era més flexible que l’anterior: suprimia la censura prèvia, encara que igualment s’havia de tenir cura de què es publicava perquè podien jutjar-te igual si el que hi publicaves no agradava a les autoritats, es deia que la censura prèvia havia estat substituïda per la autocensura (pels propis periodistes).
la oposició antifranquista havia popularitzat una pregunta que volia desafiar el règim “Después de Franco qué?”. Va sorgir a partir del 1940 quan van aparèixer una nova llei on es deia que Espanya era un regne però no especificava qui seria no com passarien quan ell morís, tenia diversos candidats pel tro. A partir dels anys 60 van començar a sorgir debats perquè Franco nomenés a un candidat. El juliol del 1969, es presenta una proposta que diu que es designa a Juan Carlos de Borbón y Borbón com a successor, el qual havia rebut l’educació sota la tutela de Franco des dels anys 40. Deixa clar que no es una restauració de la monarquia anterior, sinó la monarquia del 18 de julio (monarquia franquista). Se li adjudica a Juan Carlos, el títol de príncipe de España.
A principis del desarrollo, havien entrat un grup diferents als falangistes, eren els tecnòcrates (gent amb formació tècnica provinent de l’Opus Dei) oferien capacitat tècnica al règim dins els anys de més desenvolupament econòmic. Els tecnòcrates deien que la democràcia s’ho podien permetre països desenvolupats, als pobres no s’ho poden permetre, per tant el que s’ha de fer es deixar de ser pobre, i quan arribi la renda per càpita a una xifra concreta, es podrà començar a pensar en democràcia. El problema va començar quan aquesta renda ja es va assolir, però la democràcia no.
A principis del 69, es va declarar l’estado de excepción durant 3 mesos, on hi ha milers de detinguts, processaments, etc. Això no mostra cap senyal del camí cap a la democràcia. Aquest immobilisme va crear un augment dels grups d’oposició. A Catalunya, es crea la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya que aplega totes les tendències de l’oposició des de els demòcrata-cristians fins els comunistes. El novembre del 71, s’aconsegueixen reunir a una església de Ciutat Vella, 300 persones que constitueixen l’Assamblea de Catalunya on s’inclouen sindicats, associacions i representants territorials. Fins el 75, l’assamblea tenia un gran poder de reunió i realitzaven concentracions amb el lema de “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”.
L’epoca de bonança acaba amb la crisi del petroli, causat por una guerra arabioisraeliana, també anomenada Yom Kippur, on els països àrabs van utilitzar el petroli com a arma en contra del suport dels països europeus i eeuu a Israel. Al principi van deixar de vendre’l, després van pujar els preus multiplicats per 10. Abans de la guerra el preu mitjà del barril era de 2,5 dòlars, mentre que després era de 30 dòlars.
D’aquesta manera, els altres països que tenien petroli, veien el negoci de l’augment del preu, van fer el mateix. En dos anys la inflació es del 22%. Això provoca un recés econòmic, pèrdua del poder adquisitiu, ressorgeix l’atur i s’aturen els moviments migratoris. Això provocarà un augment de la conflictivitat laboral i social, on es multiplicaran les vagues i manifestacions tot i ser il·legals.
Els salaris perden poder adquisitiu, degut a la inflació del 17% a l’any 65. L’atur torna a sorgir i es paralitzen els moviments migratoris.
Des del 74 augmenten les tensions i els conflictes socials.
A Catalunya hi ha una gran extensió o ampliació política i social de l’antifranquisme actiu (fer accions en contra del règim), tot i que sempre es minoritari, però si que va augmentar dins els límits (desenes de milers de persones).
Va créixer la influencia de CCOO, sobretot a les comarques industrials del cinturó de Barcelona, o concretament al Baix Llobregat. Assumeix un prestigi i autoritat que fa que si es convoca qualsevol vaga, pràcticament es paralitza en la seva totalitat. A més, els comerciants, escoles, transport públic també segueixen.
Una altra expressió va ser al món rural, aquest sector era poc conflictiu, en 500 anys només va haver dos conflictes, un a l’època dels reis catòlics i l’altre als rabassaires.
Les terres a Catalunya estaven repartides de forma equilibrada, de manera que els conflictes eren quasi impossibles. L’any 74 es crea un sindicat agrari, Unió de Pagesos, i van crear les tractorades (centenars de pagesos sortien a protestar amb els tractors), a causa de la crisi del petroli que influïa a les màquines al camp i feia que augmentessin les despeses.
També va haver una oclusió del moviment veïnal i ciutadà. Les classes mtjanes es poden comprar pisos, ja que l’època de bonança econòmica es van construir frenèticament habitatges. Quan s’instalen veuen que els carrers no están asfaltats, tampoc hi ha equipaments com escoles, mercat, ambulatori, transport públic, zones verdes.
Els ajuntaments no feien res perquè no eren democràtics i no es preocupaven si els tornaven a votar o no.
Sorgeixen centenar d’associacions de veïns que es preocupen per canalitzar els dèficits, creen premsa de barris amb petites revistes que parlen dels seus problemes. Es començaran a manifestar davants dels ajuntaments per reclamar. No son de caire d’esquerra, sinó que engloben qualsevol persona que volguessin aquestes demandes, normalment dones. D’aquesta manera, no es podia enviar a la guàrdia civil per sufocarho.
També es va politilitzar els col·legis professionals (advocats, metges, etc).
S’estableix una sinergia entre les protestes veïnals i la politització dels col·legis professionals. (si una associació demana un ambulatori, els metges poden redactar un informe on donen suport i raons per la construcció de l’ambulatori).
Apareix un sentiment antifranquista a alguns sectors de l’esglesia. A partir del 62, l’esglesia central va començar un procés d’alliberació per Joan XXIII qui detestava el franquisme, quan aquest va morir es va passar a Pau VI. Alguns bisbes van posicionarse en contra. En Catalunya en particular, va fer que des de els anys 50,60 alguns sectors es desmarquessin del règim, com l’abat de Montserrat. L’any 68 es va crear una presó especial per capellans, ja que hi havia moltes detencions per activitats subversives, i com el clergat no podia compartir presó amb altres presos normals, es van crear a Segovia la Prisión Concordataria, sobretot eren presos bascos i catalans.
Parroquies i convents es van convertir en llocs de celebracions clandestines a Catalunya.
El règim es bunkeritza, es a dir, s’atrinxera.
L’any 73, comença a debilitarse a causa de la seva edat i comença a delegar funcions, i s’anomena a Carrero Blanco com a cap del govern, amb els ideals franquistes més arraigats.
Per evitar que el rei desviés el regim, se li va posar un guàrdia que marqués les direccions, on el rei era una figura buida, mentre que qui manaria seria Carrero Blanco.
Però Carrero va ser assassinat el 20 de desembre per ETA.
Es va anomenar a Arias Navarro com a nou cap del govern (el carnicero de Málaga) qui tenia fama de jutjar a tothom. Un d’aquest va ser l’assasinat de Salvador Puig i Antich.
Aquest va ser l’any més conflictiu a l’epoca de franquisme amb moltes manifestacions i vagues (una d’aquestes es la vaga de la guàrdia urbana, i el que fa es militalitzar-los i la vaga no es permet).
L’estiu del 74, Franco tenia tromboflebitis però es va recuperar.
L’any 75 es produeixen afusellaments 5 militants antifranquistes d’ETA i un altre d’esquerres.
Des de l’octubre al novembre Franco emmalalteix i finalment, el 20 de novembre Franco mor.
La mort provoca que el regim no es sostingui més, ni hi hagi una prolongació. Per tant, pe evitar més problemes calia trencar amb el franquisme i el pas a una monarquia parlamentaria.
...

Comprar Previsualizar