ARTICULACIONS DEL PEU (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Girona (UdG)
Grado Medicina - 1º curso
Asignatura anatomia
Año del apunte 2016
Páginas 8
Fecha de subida 02/04/2016
Descargas 2
Subido por

Vista previa del texto

SÍLVIA  ROURA  PÉREZ   UNIVERSITAT  DE  GIRONA  -­‐  MEDICINA   ARTICULACIONS  DEL  PEU   ARTICULACIÓ  TIBIOPERONEAL   Articulació  que  es  situa  a  l’extrem  proximal  de  la  cama  i  distal.   ARTICULACIÓ  TIBIOPERONEAL  PROXIMAL:  articulació  plana  =  artròdia.  Articulació  amb  molt  poc   grau   de   moviment.   Articulació   que   permet   petits   moviments   de   lliscament.   No   és   una   articulació  de  càrrega,  ja  que  el  pes  es  situa  entre  els  còndils  femorals  i  còndils  tibials.  No  té  a   veure   amb   el   complex   articular   del   genoll.   És   una   articulació   que   s’estableix   entre   el   còndil   lateral  de  la  tíbia  i  el  cap  del  peroné.  Té  lligaments  tibioperoneals  anterior  i  posterior.         ARTICULACIÓ   TIBIOPERONEAL   DISTAL:   s’estableix   entre   l’extrem   distal   de   la   tíbia   i   el   peroné.   Tenint  en  compte  que  l’extrem  distal  del  peroné  participa  en  dues  articulacions:  per  una  banda   amb   la   tíbia   (molt   poc   moviment   =   sindesmosis),   per   sota   aquesta   té   una   superfície   articular   recoberta  del  seu  cartílag  hialí  corresponent  que  serà  per  articular-­‐se  amb  la  careta  lateral  de   l’astràgal,  però  això  ja  forma  part  del  turmell.     Contacte   entre   els   dos   ossos,   hi   ha   un   lligament   interossi,   i   un   posterior   i   anterior.   Aquesta   sindesmosis   es   continua   cranialment   amb   la   membrana   interossia   de   la   cama   que   uneix   els   marges   interossis   del   peroné   amb   el   marge   interossi   de   la   tíbia.   Els   moviments   que   es   produeixen   són   de   molt   poca   amplitud   i   amb   els   lligaments   l’únic   que   poden   fer   són   determinats  moviments  de  apertura  o  tancament  del  peu.         SÍLVIA  ROURA  PÉREZ   UNIVERSITAT  DE  GIRONA  -­‐  MEDICINA   ARTICULACIÓ  DEL  TURMELL   Articulació  talocrural.  Aquesta  és  una  troceartrosi  i  per  tant  el  moviment  principal  és  moviment   de  flexió  i  extensió.     Superficies  articulars:     -­‐Cos  de  l’astràgal:  tres  caretes  articulars  que  participen  en  aquesta  articulació  (superior,  medial   i  lateral).     -­‐Cara  inferior  de  la  tíbia   -­‐Cara  lateral  del  mal·∙lèol  medial  de  la  tíbia.     -­‐Per  part  del  peroné  la  careta  articular  medial  de  l’extrem  distal.     L’astràgal   queda   perfectament   encaixonat.   Aquesta   caixa   que   li   dibuixa   el   peroné   i   la   tíbia   és   el   que  anomenem  la  mortalla  tibioperoneal.     Globalment  si  tracem  l’eix  de  moviment  de  l’articulació  passa  pel  mal·∙lèol  tibial  (més  o  menys   horitzontal)   i   pel   mal·∙lèol   peroneal   i   travessa   el   cos   de   l’astràgal.   Al   voltant   d’aquest   eix   l’astràgal  només  pot  fer  flexió  dorsal  del  peu  o  flexió  plantar.  El  cos  de  l’astràgal  és  molt  més   estret  a  la  part  posterior  i  es  va  eixamplant.  Quan  faig  flexió  dorsal  la  part  anterior  de  l’astràgal   puja   cap   a   munt   i   com   és   més   ample,   la   sindesmosi   s’ha   d’obrir   i   per   això   és   necessita   els   lligaments   tibioperoneals   posterior   i   anterior   s’han   de   tensar   per   deixar   que   l’astràgal   pugi,   però  això  té  un  límit.  Quan  fem  la  flexió  plantar,  la  part  posterior  de  l’astràgal  puja  i  és  la  que   s’encaixa  dins  de  la  mortalla  i  aquesta  no  té  cap  problema  perquè  és  més  estreta.  Per  tant  la   flexió  dorsal  és  més  limitada  que  la  flexió  plantar.     Aquesta  articulació  té  una  càpsula  articular.  Els  lligaments  són  uns  que  tenim  a  la  banda  medial   de  l’articulació  del  turmell  i  uns  altres  a  la  banda  lateral:  lligament  medial  del  turmell  (deltoïdal)   i   lligament   lateral   del   turmell.   El   medial   és   un   conjunt   de   fibres   de   teixit   connectiu   dens   que   uneixen   el   mal·∙lèol   medial   que   s’uniran   als   ossos   del   tars   (astràgal,   calcani   i   navicular).   Això   ens   indica  que  tinguem  aquests  feixos  del  lligament  deltoïdal,  té  4  feixos,  que  uneixen  el  mal·∙lèol   tibial  amb  la  part  anterior  i  part  posterior  de  l’astràgal  =  feixos  tibio-­‐astragalí  posterior  i  tibio-­‐ astragalí  anterior,  un  altre  que  va  fins  el  calcani  =  tibio-­‐calcani,  i  un  altre  fins  el  navicular  =  tibio-­‐ navicular.   El   lligament   lateral   presenta   tres   feixos   diferents   del   deltoïdal:   clarament   separats   entre   ells,   uneixen   el   mal·∙lèol   lateral   amb   l’astragal   per   davant   i   per   darrera   i   el   calcani:   un   que   va  del  mal·∙lèol  lateral  fins  el  coll  lateral  de  l’astragal  =  peroneal-­‐astragalí  anterior,  un  altre  a  la   part  posterior  de  l’astràgal  =  peroneal-­‐astragalí  posterior,  i  un  altre  a  la  cara  lateral  del  calcani  =   peroneal-­‐calcani.     Si   col·∙loquem   l’eix   d’aquesta   tròclea,   hi   hauran   lligaments   que   quedaran   per   davant   de   l’eix   i   uns  altres  per  la  part  de  darrera,  uns  es  tensaran  en  flexió  plantar  i  uns  altres  en  flexió  dorsal.     L’eix  de  moviment  del  turmell  és  un  eix  horitzontal  però  no  és  perfectament  paral·∙lel  al  pla  del   terra,   al   pla   transversal,   perquè   passa   pel   centre   del   mal·∙lèol   tibial   i   el   centre   del   mal·∙lèol   peroneal  i  no  estan  a  la  mateixa  alçada,  el  mal·∙lèol  peroneal  està  més  a  baix.  A  més,  també  s’ha   de   tenir   en   compte   si   mirem   els   mal·∙lèols   des   del   pla   coronal,   el   mal·∙lèol   peroneal   és   més   posterior   que   el   mal·∙lèol   tibial,   per   tant   és   oblic   respecte   el   pla   transversal   i   també   una   mica   respecte  el  pla  coronal.     SÍLVIA  ROURA  PÉREZ   UNIVERSITAT  DE  GIRONA  -­‐  MEDICINA   Per  això  quan  fem  els  moviments  del  turmell  no  fem  estrictament  una  flexió  dorsal  i  una  flexió   plantar   pura,   sinó   que   fem   una   mica   de   rotació   en   el   cas   de   flexió   dorsal   rotació   lateral   i   en   flexió  plantar  rotació  medial.     La   flexió   plantar   és   més   amplia   que   la   flexió   dorsal.   (falten   la   resta   d’articulacions   del   peu,   amb   aquesta  només  movem  uns  40º  -­‐  15º  respectivament).     Elements   anatòmics   que   frenen   la   flexió   plantar:   tot   el   que   estigui   per   davant   de   l’eix,   per   tant,   els   músculs   pretibials   (extensors),   com   que   l’astràgal   puja,   xoca   amb   la   tíbia,   lligaments   que   estiguin  per  davant  de  l’eix.     Elements   que   frenen   la   flexió   dorsal:   astràgal   és   més   ample   per   davant   s’ha   d’eixamplar   la   mortalla  i  xoca  amb  la  tíbia,  feixos  posteriors  dels  lligaments.     El  turmell  treballa  conjuntament  amb  el  complex  articular  que  hi  ha  sota  l’astràgal.           SÍLVIA  ROURA  PÉREZ   UNIVERSITAT  DE  GIRONA  -­‐  MEDICINA       ARTICULACIÓ  SUBASTRAGALINA:   Articulació   que   hi   ha   sota   l’astràgal.   Hi   ha   calcani   i   navicular.   Això   fa   que   anatòmicament   la   regió  subastragalina  la  podem  estudiar  constituïda  per  dos  grans  articulacions:   -­‐Astragalo-­‐calcània   -­‐Astragalo-­‐calcani-­‐navicular.   Actuen  conjuntament.   Posicionament  l’astragalo-­‐calcània  és  la  part  posterior  i  l’astragalo-­‐calcània-­‐navicular  és  la  part   anterior.   Morfologicament   això   és   una   articulació   cilíndrica   (trocus).   L’aritculació   astragalo-­‐ calcània-­‐navicular   és   de   tipus   esfèric   (enartrosis).   Aquestes   dues   articulacions   actuen   a   la   vegada,  l’eix  mecànic  d’aquestes  dues  articulacions  és  un  eix  comú  que  és  l’eix  de  Henken,  eix   oblic   que   passa   per   la   part   posterior   del   calcani   va   cap   a   la   part   anteromedial   de   l’astràgal,   i   de   fora  cap  a  dins.  Aquest  és  l’eix  funcional  del  peu,  que  permet  fer  la  rotació  externa  i  la  rotació   interna.     Aquestes  articulacions  astragalo-­‐calcània  es  forma  entra  la  part  inferior  i  de  l’astràgal  i  la  part   superior   del   calcani,   té   una   càpsula,   un   lligament   lateral   i   medial   i   el   lligament   astragalo-­‐calcani   interossi,  és  molt  robust,  molt  resistent,  situat  en  un  punt  entre  mig  de  les  dues  articulacions   que  estem  parlant,  estabilitza  les  dues  articulacions.  Aquest  espai  que  ocupa  el  lligament  es  diu   si   del   tars,   així   que   també   es   diu   lligament   del   si   del   tars.   Majoritàriament   aquest   lligament   queda  situat  lateral  a  l’eix  de  Henken.     La   segona   part   de   la   subastragalina   (la   part   anterior):   morfològicament   és   com   una   enartrosi   per  tant  les  caretes  articulars  seran  la  part  inferior  del  cap  de  l’astràgal,  tota  la  careta  articular   de  l’astràgal  a  la  part  més  anterior,  per  part  del  calcani  tindrem  la  careta  articular  anterior  de  la   cara  superior,  una  mica  de  la  cara  posterior  del  navicular  i  el  lligament  calcani-­‐navicular  plantar   que  forma  part  de  la  mena  de  copa  on  es  col·∙loca  el  cap  de  l’astràgal.  Si  traiem  aquest  lligament   es   forma   un   espai   que   és   on   hi   ha   el   cap   de   l’astràgal,   per   tant   és   on   es   recolza   el   cap   de   l’astràgal,   aquest   lligament   està   recobert   de   cartílag   articular.   Tot   això   constitueix   una   superfície   articular   còncava   on   es   col·∙loca   el   cap   de   l’astràgal.   Aquesta   part   de   calcani   es   diu   sustetaculum   tali.   Tot   això   constitueix   l’acetàbul   del   peu.   Els   lligaments   d’aquesta   articulació   SÍLVIA  ROURA  PÉREZ   UNIVERSITAT  DE  GIRONA  -­‐  MEDICINA   són:  astragalo-­‐calcani  interossi,  lligament  calcani-­‐navicular  plantar.  Aquesta  articulació  l’eix  de   moviment  és  l’eix  de  Henken,  un  eix  triplement  oblic  que  va  des  de  la  part  posterolateral  del   calcani   i   va   fins   la   part   anteromedial   del   coll   de   l’astràgal,   quedant   el   lligament   interossi   i   els   laterals,  lateral  a  aquest  eix.   Té   tres   components   de   manera   que   el   peu   fa   un   moviment   combinat   que   anomenem   inversió   i   eversió   (moviments   que   fem   quan   caminem),   que   participa   el   turmell   i   l’articulació   subastragalina.   Flexió  plantar  +  rotació  interna  (dit  gros  del  peu  mira  dins)  +  supinació  (posar  el  peu  de  manera   que  la  planta  miri  a  la  línia  mitja)  =  inversió.   Flexió  dorsal  +  rotació  externa  (dit  gros  mira  enfora)  +  pronació  (planta  del  peu  mira  enfora)  =   eversió.     Rotació  interna  també  s’anomena  adducció,  i  rotació  externa  abducció.     Lligaments   o   estructures   que   frenen   la   inversió:   estructures   que   estan   lateralment   a   l’eix   de   Henken:  lligament  lateral  del  turmell,  lligament  interossi  són  les  principals.   Eversió:  estructures  que  estan  medialment  a  l’eix  de  Henken.         SÍLVIA  ROURA  PÉREZ   UNIVERSITAT  DE  GIRONA  -­‐  MEDICINA   ARTICULACIÓ  TRANSVERSA  DEL  TARS  O  CHOPARD   Articulació  entre  el  tars  posterior  i  el  tars  anterior.  Línia  articular,  que  separa  el  tars  posterior  i   el   tars   anterior.   Tars   posterior   =   astràgal   i   calcani.   Tars   anterior   =   cuboides,   navicular   i   cuneïformes.   Està   constituïda   per   dues   articulacions,   una   la   del   calcani   i   el   cuboides   i   l’altra   astràgal  i  el  navicular  (ja  mirada  en  la  subastragalina).     Articulació   calcanio-­‐cuboidal:   articulació   de   tipus   pla   (artròdia).   Té   la   seva   càpsula   articular   i   lligaments  importants:  dos  per  la  cara  plantar  i  dos  per  la  cara  dorsal.  Per  la  cara  plantar:  un  de   profund   (més   curt)   i   un   de   més   superficial,   calcani   cuboïdal   plantar   més   profund   que   el   lligament  plantar  llarg.     Per  la  cara  dorsal:  calcani-­‐cuboidal  dorsal  i  lligament  bifurcat.     A  la  cara  plantar  hi  ha  el  lligament  plantar  llarg:  no  confondre  amb  l’aponeurosis  plantar,  de  la   tuberositat   posterior   del   calcani,   s’insereix   a   la   cresta   del   cuboides   i   des   de   la   cresta   del   cuboides   fa   unes   expansions   que   arriba   a   la   base   dels   quatre   últims   metatarsians.   Aquestes   expansions   cobreixen   el   trajecte   d’un   tendó   que   travessa   tota   la   planta   del   peu   =   tendó   del   peroneal   llarg,   aquest   tendó   és   manté   a   la   seva   posició   gràcies   a   les   expansions   tendinoses   que   l’aguanten   sobre   la   superfície   òssia.   Si   retirem   aquest   lligament   veiem   el   trajecte   del   tendó,   i   llavors  es  veu  el  calcani-­‐cuboidal  plantar.   Calcani  cuboïdal  dorsal:  petites  fibres  que  es  veuen  en  la  cara  lateral  del  peu.  Uneixen  la  cara   lateral  del  calcani  amb  la  cara  lateral  del  cuboides.     Cranialment  a  aquest  hi  ha  el  lligament  bifurcat  (lligament  en  Y).  Lligament  que  té  un  origen  a  la   cara  superior  del  calcani  i  la  seva  inserció  és  a  través  d’aquests  dos  fascicles  un  que  va  cap  al   navicular   i   l’altre   cap   el   cuboides.   També   se   li   diu   lligament   clau   de   l’articulació   de   xopar.   Funcionalment   és   una   artròdia,   que   fa   petits   moviments   de   lliscament   que   contribueixen   a   adaptar   el   peu   a   les   irregularitats   del   terreny   i   ens   ajuda   a   incrementar   la   pronació   i   la   supinació.     La   resta   del   tars   anterior   està   articulat   entre   ell   a   partir   d’articulacions   planes   (artrodials)   i   recordar   la   morfologia   del   peu.   Aquestes   artròdies   tenen   totes   elles   lligaments   dorsals   i   plantars,  i  en  alguns  casos  també  hi  ha  lligaments  interossis  que  uneixen  les  caretes  articulars   per  dins.       SÍLVIA  ROURA  PÉREZ   UNIVERSITAT  DE  GIRONA  -­‐  MEDICINA   ARTICULACIÓ  TARSO-­‐METATARSIANA   Aquesta  també  s’anomena  de  Lisfranc.  Línia  articular  que  separa  el  tars  anterior  de  la  base  dels   metacarpians.  Conjunt  de  petites  artròdies.  Línia  articular  quebrada.  Dins  d’aquesta  articulació   el   metatarsià   que   té   més   llibertat   de   moviment   és   el   primer,   ja   que   només   s’articula   amb   el   primer   cuneïforme   en   canvi   la   resta   també   s’articulen   entre   ells.   Això   fa   que   tinguin   menys   mobilitat.  També  hi  hauran  lligaments  tarso-­‐metatarsians  dorsals,  plantars  alguns  interossis  no   a  tot  arreu.       ARTICULAICONS  INTERMETATARSIANES   Articulació  entre  la  base  dels  metatarsos:  només  es  donen  entre  el  segon,  tercer,  quart  i  cinquè,   entre   el   primer   i   el   segon   no   hi   ha   articulació.   Entre   les   caretes   laterals   de   la   base   dels   metatarsians.   Petites   artròdies   amb   molt   poc   moviment   amb   lligaments   plantars   i   dorsals.   També  forma  part  com  a  lligament  extrínsec:  lligament  metatarsià  transvers  profund,  que  uneix   els   caps   de   tots   els   metatarsians   (inclòs   el   primer),   i   estabilitza   a   distància   aquestes   articulacions.       ARTICULACIÓ  METATARSOFALÀNGIQUES   Articulacions  condílies.  En  aquestes  articulacions  per  la  cara  plantar  hi  ha  un  fibrocartílag  que  fa   gran   la   superfície   articular   de   la   falange   de   manera   que   en   aquest   fibrocartílag   plantar,   que   augmenta   la   superfície   articular   de   la   falange   pel   metatarsià.   Tenen   totes   elles   un   lligament   colateral  medial  i  colateral  lateral  (reforç  de  la  càpsula).  Permetran  fer  la  flexió  i  extensió  dels   dits,  i  la  abd  i  add.  A  nivell  del  cap  del  primer  metatarsià  hi  ha  ossos  sesamoïdals.       ARTICULACIÓ  INTERFALÀNGICA   Una   única   interfalàngica   en   el   primer   dit   i   dues   interfalàngica   proximal   i   distal   en   el   segon,   tercer,   quart   i   cinquè.   Són   tròclees   que   només   ens   permeten   fer   flexió   i   extensió.   Totes   elles   tenen  càpsula,  amb  lligament  medial,  lateral.     SÍLVIA  ROURA  PÉREZ   UNIVERSITAT  DE  GIRONA  -­‐  MEDICINA           ...