BLOQUE 1: TEMAS 1,2,3 (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Derecho - 1º curso
Asignatura Principis i institucions constitucionals
Año del apunte 2015
Páginas 11
Fecha de subida 15/04/2016
Descargas 6
Subido por

Descripción

PROFESORA ARGELIA QUERALT

Vista previa del texto

Dret Constitucional Bloc 1: Tema 1, 2 i 3 Dret Constitucional Bloc 1: Tema 1, 2 i 3 La Constitució és la llei suprema d’un Estat (lex superior) que estableix la seva organització, el seu funcionament, la seva estructura política , la divisió de poders i els drets i garanties dels ciutadans. Deu el seu nom a que precisament constitueix la nació políticament organitzada, li dóna els seus principis, i la distingeix d’altres Estats. De la seva condició de norma suprema de l’ordenament jurídic es deriven d ues conseqüències de tipus formal i material. Formalment, la Constitució actua establint uns límits a l’activitat de producció normativa , garantint alhora la estabilitat dels seus preceptes a través d’uns procediments de reforma específics i diferents dels de la resta de normes (rigidesa). Materialment, la Constitució es configura com a límit de validesa de tot l’ordenament jurídic exigint que el contingut material de totes les normes es realitzi coherentment amb els preceptes constitucionals. L’existència d’un control de constitucionalitat de les lleis del que pugui resultar la invalidesa d’aquestes és una prova d’això, i aquest control correspon exclusivament al TC.
La Constitució és la norma sobre la producció de normes (norma normarum o font de fonts), una norma fundant i fonamentadora; la Constitució determina qui pot crear dret, com crear dret...
La Constitució va generalment introduïda per un preàmbul que estableix els seus antecedents i finalitats.
La Constitució Espanyola és una constitució ideològica però no partidista; no és neutral però no segueix els interessos d’un sol partit, sinó que tots hi tenen cabuda.
El Títol Preliminar de la Constitució és el que diferencia Espanya d’altres tipus d’Estats Constitucionals; estableix si serà més o menys socials, més o menys liberal, més o menys intervencionista...
Valor normatiu de la Constitució La Constitució té valor normatiu, és a dir que és una norma jurídica (a més a més la superior i suprema del nostre ordenament jurídic; la que determina/condiciona totes les altres normes d’aquest, totes inferiors a ella).
Així doncs, la Constitució té caràcter obligatori i vinculant de manera directa i immediata, com s’aprecia en: - Article 9.1: - Vinculació dels poders públics: Obligació de fer (mandats i orientacions), i de no interferir en espais de llibertat dels particular (límits).
- Vinculació dels particulars: Deure general negatiu d’abstenir-se de qualsevol actuació que vulneri la Constitució.
- Disposició Derogatòria Tercera El valor normatiu suprem de la Constitució es reflexa principalment en: - Eficàcia/Aplicabilit at directa del que estableix, com drets fonamentals.
- Interpretació conforme a la Constitució de totes les lleis i resta de normes jurídiques de l’ordenament jurídic.
- Paràmetre de control de l’activitat dels poders públics.
Valor suprem de la Constitució La Constitució és la norma suprema i superior de l’ordenament jurídic, degut a que fou elaborada per derivació directa i immediata del poder constituent i per a complir la seva funció (limitar el poder públic, Dret Constitucional Bloc 1: Tema 1, 2 i 3 organitzar-lo, etc). La Constitució, jeràrquicament, és la norma superior de l’ordenament jurídic, de manera que tot aquest ha de ser conforme amb la Constitució; les altres normes de l’ordenament jurídic seran elaborades de la forma (qui i com) establerta a la Constitució (font de fonts) i el seu contingut no podrà contradir el de la Constitució. En la piràmide de jerarquia normativa de l’ordenament jurídic, a la cúspide hi trobem la Constitució, per sota les lleis (creades per les CCGG i Parlaments autonòmics), i per últim els reglaments (creats pel Govern i l’Administració Pública).
La supremacia de la Constitució es manifesta de diverses formes en l’ordenament jurídic: - Efecte cap enrere: Efecte derogatori ple amb la Disposició Derogatòria Tercera, la qual estableix la derogació de totes aquelles normes anteriors a la Constitució contràries al contingut d’aquesta. És el jutge ordinari qui pot inaplicar una llei preconstitucional si creu que ha quedat derogada per la Constitució al ser materialment contrària a ella, però en cas de dubte sobre la constitucionalitat d’una norma preconstitucional presentarà una qüestió d’inconstitucionalitat davant del TC (doctrina de la inconstitucionalitat sobrevinguda), el qual decidirà amb efectes de validesa i si creu que la norma en qüestió és inconstitucional l’anul·larà definitivament i l’expulsarà de l’ordenament jurídic, depurant-lo així, cosa que no passa quan un jutge ordinari no aplica una llei perquè creu que ha estat ja derogada per la Constitució, ja que l’efecte d’inaplicació de la llei només actuarà sobre el cas concret i les parts implicades en aquest.
- Efecte cap endavant: Paràmetre de control respecte tot el Dret post-constitucional. La Constitució afecta la validesa de les normes perquè les contràries a ella seran anul·lades. En les que tinguin rang de Llei el control el té exclusivament el TC, i en les que no tinguin rang de Llei, el control el tenen els Tribunals ordinaris.
- Principi d’interpretació conforme: Generalment, totes les normes de l’ordenament jurídic han de ser interpretades conforme a la Constitució i els valors i principis jurídics bàsics.
- Reforma: La Constitució es caracteritza per la seva rigidesa a ser modificada, per l a resistència al canvi del seu contingut, establerta pels articles 167 (modificació ordinària) i 168 (modificació agreujada).
És una tècnica que pretén garantir la supremacia de la Constitució i permetre alhora l’adaptació d’aquesta a les noves exigències i necessitats socials. S’ha de buscar un equilibri entre massa rigidesa i massa flexibilitat, ja que la primera posa en perill la supremacia de la Constitució i la segona, el caràcter normatiu d’aquesta ja que permet que la majoria conjuntural de cada moment canviï l’expressió fonamental del consens, en depriment de les minories.
La Constitució espanyola permet que se li reformi qualsevol part; no hi ha clàusules d’intangibilitat (preceptes perpetus i immutables) com a Alemanya.
Història i evolució del constitucionalisme mundial L’Estat modern neix al segle XVIII. A l’edat antiga i moderna, la societat era teocèntrica i estamental i cada estament social (noblesa, clero i poble) es regia per les seves pròpies lleis, però el poble no podia generar normes perquè estava sotmès als designis dels senyors i del Rei, dels quals eren súbdits/vassalls.
La sobirania l’ostentava el Rei, que tenia un origen diví i concentrava els poders (legislava, governava i jutjava). Durant el segle XVIII però, una sèrie d’autors il·lustrats van fer un canvi conceptual en l’ordenament de les societats i en la justícia, i convenceren la gent, especialment la burgesia, de manera que les seves idees anaren imposant-se fins arribar a la culminació amb la Revolució Francesa.
Les revolucions liberals, amb rerefons ideològic, com la francesa i l’americana, comportaren una conversió de l’Estat cap a un nou model d’Estat, l’Estat de Dret. L’Estat de Dret és obra del primer liberalisme, indica la necessitat que el poder polític sigui limitat i racional, substituint-se “el govern d’homes pel govern de lleis” (Harrington) i s’oposa a despotisme i arbitrarietat.
Principis característics de l’Estat de Dret: Dret Constitucional Bloc 1: Tema 1, 2 i 3 - Imperi de la Llei i Principi de legalitat: submissió de tots els poders públics a la llei, que és l’expressió jurídica de la voluntat popular.
- Divisió de poders (legislatiu, executiu i judicial ): Per tal d’evitar abusos i concentracions de poder i procurar així la independència de cada un i una millor garantia dels drets dels ciutada ns.
- Reconeixement i garantia de drets als ciutadans (que deixen de ser súbdits), com a facultats jurídiques d’aquests en front dels poders públics, els quals no poden actuar posant en perill aquestes esferes d’actuació lliure que representen els drets .
- Control de legalitat dels poders públics i responsabilitat pels seus actes - Control judicial del respecte de poders públics i particulars a la llei: S’atribueix al poder judicial la tutela dels drets subjectius i la supervisió dels actes i normes dels òrgans de l’Administració d’acord amb el que disposa la llei.
En suma, l’Estat de Dret sorgit establia que el poder ja no requeia en un Rei o en Déu, sinó en els ciutadans (sobirania nacional/popular), els quals són lliures i iguals. Es supera la ll ei del més fort fent un pacte entre tots pel qual, tot i mantenir el poder, els ciutadans cedeixen la gestió pública, una mica d’aquest poder, a un Estat, encarregat de que no s’imposi el més fort i garant dels drets que tots tenim.
Es creà un Parlament, una institució a través de la qual es canalitza i arriba la veu del poble a l’Estat, on s’aproven les lleis: l’instrument jurídic que té el Parlament per a donar contingut al nostre pacte de convivència.
Precisament pel fet que tots som lliures i iguals, tots, inclús l’Estat, estem sotmesos a la mateixa llei , la qual tracta tothom per igual (no com abans que depenia de l’estament).
Aquesta nova concepció de l’Estat cap a l’Estat de Dret i liberal es recull a la Constitució. Originalment, la Constitució era entesa simplement com un pacte entre homes lliure i iguals per a establir un Estat com a forma d’organització política de la societat (plasmació de les teories del contracte social de Rousseau).
Actualment però, entenem Constitució com la llei fonamental d’una determinada comunitat política en la que s’estableixen els drets i llibertats dels ciutadans d’aquesta comunitat i la relació d’aquests amb els poders públics, i en la que queda delimitat el poder de l’Estat i la seva organització, així com també el s valors i principis bàsics que articulen aquest Estat i el seu funcionament.
Constitucionalisme europeu i americà El concepte de Constitució també era diferent a Europa que als EUA. Al segle XIX i part del XX, a Europa es veia la Constitució com una norma programàtica, com uns drets que s’han de complir, divisió de poders, etc però com quelcom que no condiciona el dia a dia; no es veia que afectés la convivència ni es veia la Constitució com la norma suprema. Als EUA en canvi, sí que es va entendre la Constitució com una norma suprema des de molt aviat; al 1803 es constatà als EUA que la Constitució era la norma jurídica suprema de l’ordenament jurídic estatunidenc amb el cas de Marbury v Madison : un jutge va veure que una llei contradeia la Constitució, de manera que podia obviar la Constitució o la llei, i va decidir prioritzar la Constitució per sobre de la llei, és a dir que va deixar d’aplicar una llei que mai hauria d’haver estat promulgada per anar en contra de la Constitució.
A partir d’aquest moment, als EUA s’imposà el sistema difús de control de la llei; si un jutge veu que una llei és inconstitucional l’ha d’obviar i no aplicar -la A Europa però, es va voler crear un òrgan que controlés únicament la Constitució i el seu compliment: el TC, que no forma part del poder judicial, sinó que n’és independent, i és l’única institució que pot anul·lar i expulsar lleis de l’ordenament jurídic.
El model americà/difús doncs, és un model de control difús, incidental i concret on tots els jutges han d’inaplicar una llei al cas concret que estan jutjant quan considerin que és inconstitucional, de manera Dret Constitucional Bloc 1: Tema 1, 2 i 3 que pot passar que un jutge en un cas diferent falli en sentit contrari. Al final és la Cort Suprema qui té l’última paraula.
El model europeu/concentrat però, és un model de control abstracte i concentrat en un òrgan/institució (TC) i on quan una llei es considera inconstitucional , només aquest òrgan, l’anul·la i l’expulsa de l’ordenament jurídic.
De l’Estat de Dret a l’Estat democràtic i social L’Estat Constitucional de Dret va anar evolucionant progressivament de manera que l’Estat cada cop anava transformant-se també en un Estat democràtic i social: - Estat democràtic: L’Estat incorpora la sobirania nacional/popular; el pluralisme polític plasmat en els partits polítics, els quals permeten fer arribar als Parlaments la veu de gent que mai havia estat tinguda en compte; i noves formes de participació política. La font de legitimació del poder ja no descansa en el Rei absolut sinó en el conjunt dels ciutadans. Tanmateix, es manté el sistema de democràcia representativa, però es democratitza i, d’aquesta manera, es legitima més. També canvia la idea de sufragi, el qual es generalitza i passa a entendre’s com un dret que p ertany a tots els ciutadans, a través dels quals es conformen les institucions representatives, i no tan sols a uns quants. Així doncs, es reforcen els elements de participació del poble, el qual participa més en la política mitjançant eleccions i votacions, i sorgeixen altres formes de participar i influir en la presa de decisions mitjançant el reconeixement constitucional de llibertats públiques: com la d’expressió, de manifestació, de reunió, d’associació, de creació d’un partit polític... i és que l’Estat democràtic obliga a complementar el vot amb les llibertat i drets individuals dels ciutadans; no n’hi ha prou només amb votar.
- Estat social: L’Estat intervé més en les relacions socials i econòmiques prestant serveis a la ciutadania: com sanitat, educació... Es van introduint al segle XIX i meitat del XX elements que faculten que els poders públics decideixin oferir uns serveis als ciutadans, sobretot als treballadors, que exigeixen una millora de la seva situació, i és que hi havia una manca de protecció de l’Estat especialment cap a la classe treballadora. A Europa, l’Estat social sorgeix amb la Constitució de la República de Weimar de 1919 per a donar resposta a les reivindicacions dels obrers sense alterar les bases capitalistes del lliure mercat, amb l’objectiu d’evitar la implantació del comunisme com a la URSS.
L’Estat social es consolidà a Europa després de la Primera i de la Segona Guerra Mundial, les quals provocaren crisis econòmiques, socials i polítiques. La ciutadania no era capaç de tir ar endavant i d’aguantar per si sola, i menys en una guerra, i els Estats s ’adonaren que havien d’intervenir en la vida diària de les persones. D’aquesta manera, a l’Europa occidental, un cop acabà la Segona Guerra Mundial, s’implantà l’Estat social, amb l ’objectiu de garantir un nivell mínim de benestar a tothom i la igualtat real entre les persones, i també per a evitar que les exigències en escreix dels treballadors acabessin aconseguint implementar el comunisme, com a la URSS.
L’Estat social ja no limi ta la seva activitat al manteniment de l’ordre públic, la defensa o el foment d’obres públiques, sinó que ara presta serveis públics universals, tracta les desigualtats socials i econòmiques introduint mesures de discriminació positiva, etc.
Història i evolució del constitucionalisme espanyol Espanya ha tingut des de principis del segle XIX moltes Constitucions; hem estat un país d’inestabilitat constitucional, igual que la resta de països d’Europa, però Espanya una mica més. EEUU en canvi, no.
Els canvis constitucionals a Espanya, a més, s’han aconseguit sovint amb violència; en ocasions dictaven la Constitució tan sols uns sectors unilateralment obligant a la resta a acceptar el seu contingut (decisionisme); històricament eren partidistes i no de consens, de manera que quan l’oposició arribava al poder la canviava profundament o en feia una de nova, per aquest motiu n’hi ha hagut tantes.
Generalment, en les Constitucions espanyoles hi predominava un contingut liberal i conservador; eren les Constitucions que duraven més. Tot i així, eren Constitucions lluny de les més desenvolupades del Dret Constitucional Bloc 1: Tema 1, 2 i 3 moment (més liberals i democràtiques) i de l’autèntic Estat de Dret; eren superficials, metajurídiques i limitades.
En aquestes Constitucions, tradicionalment s’establia el següent: - Monarquia: El Rei tenia molt poder, o bé tot (sobirania absoluta) o el compartia amb les Corts (sobirania compartida). Tenia poder de vetar lleis i sovint era el cap de l’executiu.
- Corts Generals: Eren oligarques, ja que el sufragi va ser durant molt temps censatari masculí, fins el 1890 que ja era universal masculí, i el 1931, que ja era universal per a homes i dones.
- Poder judicial: No era independent ja que la divisió de poders no estava consolidada ni era efectiva.
- Confessionalitat: L’Estat era confessional i no estava separat de l’Església.
- Forces Armades: Tenien encomanades funcions molt importants i tenien una gran tendència intervencionista i de tutela.
- Organització territorial: L’Estat era centralista.
- Reconeixement de drets: Els drets es reconeixien però feblement, ja que els legisladors no tenien límits per a limitar-los i regular-los a voluntat.
Transició cap a la democràcia i procés constituent de 1978 Després de la mort del General Franco el 20 de novembre de 1975, el Rei Juan Carlos fou nomenat Rei, i aquest al juliol de 1976 nomenà Adolfo Suárez President del Govern, que succeí Arias Navarro. Suárez el 4 de Gener de 1977 aconseguí que les Corts franquistes aprovessin la Llei 1/1977 per a la reforma política, que també fou sotmesa i ratificada en referèndum popular. La Llei per a la Reforma Política tenia l’objectiu d’articular la transició del règim dictatorial a un sistema constitucional monàrquic democràtic; la llei pretenia obrir i aclarir el ca mí cap a la democràcia sense abolir però encara cap institució i llei franquista. El gran problema és que aquesta llei havia de ser aprovada per les Corts Franquistes, les quals finalment van fer-ho dictant el seu propi suïcidi. La llei constava de cinc articles i establia principalment els següent principis: - Corroboració de la monarquia i de la democràcia basada en la supremacia de la llei, expressió de la voluntat del poble, que era sobirà (sobirania popular).
- Corts bicamerals legisladores elegides per sufragi universal, directe i secret.
- Procediment de reforma constitucional que requeria la intervenció de les Corts i el posterior referèndum popular.
- Reconeixement dels drets fonamentals de la persona com inviolables.
- Establiment d’un sistema electoral inspirat en principis democràtics i de representació proporcional (Llei d’Hondt) pel Congrés i de representació majoritària pel Senat.
Després d’aprovar-se una sèrie de lleis que reconeixien i garantien l’exercici de molts drets i llibertats (reunió, associació, sindicació, vaga...), tal i com la pròpia llei contemplava, es convocaren pel 15 de juny de 1977 eleccions a Corts. El gran triomfador i guanyador dels comicis fou la UCD de Suárez (165 diputats), seguit del triomfant també PSOE de González (118 diputats), esdevenint el partit hegemònic de l’esquerra desbancant el partit que liderà l’oposició antifranquista, el PCE de Carrillo, que imprevisiblement quedà tercer (20 diputats). El quart lloc l’ocupà la AP de Fraga Iribarne, que fou la gran derrotada de la jornada (16 diputats).
Tot i que la Llei per a la Reforma Política conferia tant al govern com al Congrés la potestat per a impulsar el procés de reforma constitucional, finalment fou el Congrés l’encarregat de representar la voluntat de consens que es pretenia. Així doncs, un cop constituïdes les Corts Generals, aquestes Dret Constitucional Bloc 1: Tema 1, 2 i 3 procediren a la creació de la Comissió d’Assumptes Constitucionals i Llibertats Públiques , i aquesta nombrà una ponència de 7 diputats la funció de la qual era redactar i presentar un avantprojecte de Constitució. La ponència, després d’estudiar les més de 1000 esmenes presentades, en presentà un i la Comissió Constitucional l’aprovà. Posteriorment el text arribà al Congrés, que també l’aprovà, i del Congrés passà al Senat, on hi hagueren més divergències i problemes . Per tal de resoldre les diferències entre ambdues cambres, es creà una Comissió Mixta de Diputats i Senadors , que elaborà un projecte de Constitució. Finalment, aquest projecte de Constitució fou aprovat el 31 d’octubre per les dues cambres per separat, ratificat el 6 de desembre pel poble en referèndum popular amb un 87,87% de vots a favor i entrà en vigor el 29 de desembre de 1978.
Els principals debats que hi hagueren a la ponència foren els relatius a la monarquia, a la confessionalitat de l’Estat, a l’educació, a les llibertats més ideològiques (avortament, divorci, pena de mort), l’economia, i sobretot l’organització territorial.
Les característiques atribuïdes a la Constitució són que va ser consensuada; espontània i no imposada; acomodatícia (dissenyada per a albergar governs d’opcions polítiques diferents); normativa; rígida; i estructuralment força llarga.
Contingut de la Constitució de 1978 La Constitució és una norma jurídica que per la seva funció, la seva supremacia dins l’ordenament jurídic i la seva vocació de permanència, té unes característiques especials. La Constitució recull un sistema de valors però no respon a una única ideologia sinó que té un contingut heterogeni però en tot cas vincula el poder públic i els particulars, ordena les estructures estatals i el comportament de l’Estat, i determina la relació dels particulars amb l’Estat limitant la seva activitat de manera que es reconeguin i garanteixin els drets individuals.
Les opcions polítiques fonamentals de la Constitució Espanyola de 1978 són: -Espanya es constitueix com un Estat social i democràtic de Dret (art 1.1).
-La sobirania és nacional; recau en el poble, del qual emanen tots els poders de l’Estat (art 1.2).
-La forma política de l’Estat és la Monarquia Parlamentària (art 1.3).
-Espanya és una nació indissoluble i un Estat d’autonomies territorials (art 2).
-Definició d’un model garant del reconeixement i protecció dels drets fonamentals.
-Obertura internacional de la Constitució i de tot l’ordenament jurídic (art 10.2 i Capítol III del Títol III).
-Determinació del valor normatiu de la Constitució, de la seva supremacia, de la necessitat d’establir mecanisme de defensa de la Constitució (model de justícia constitucional concentrat) i de reforma prou formalitzats com per garantir la posició suprema de la Constitució.
La forma d’Estat d’Espanya (fórmula que expressa com són les relacions entre els poders públics i el poble sobirà) és la d’un Estat social i democràtic de Dret (art 1.1). Encara que aquests tres elements, per separat, són potencialment contradictoris, la forma de l’Estat social i d emocràtic de Dret tracta de combinar-los mútuament, de manera que s’interrelacionen i es complementen en una única fórmula.
Així doncs, l’Estat social pressuposa que és democràtic, i aquest, a la vegada, un Estat de Dret.
La forma de Govern de l’Estat espanyol (posició dels diferents poders i institucions públiques o de govern i relació entre ells) és la Monarquia Parlamentària (art 1.3), de manera que és al Parlament on queda representada la sobirania nacional. El Cap de l’Estat és el Rei però no té poders polítics. El poder polític i executiu el té el Govern, format pel President i els seus ministres (art 97).
Estat de Dret a la Constitució de 1978 L’Estat de Dret es reflexa en la Constitució de 1978 en els següents principis: - Separació de poders: Tant entre les institucions de l’Estat en el seu conjunt (divisió horitzontal de poders: Corona, Corts Generals, Govern i Administració, Poder Judicial i Tribunal Constitucional) com entre els diferents ens territorials (divisió vertical de poders: Estat centr al, Comunitats Autònomes, Províncies i Municipis).
Dret Constitucional Bloc 1: Tema 1, 2 i 3 - Imperi de la llei i principi de legalitat (art 9.3): Els poders públics i els ciutadans estan subjectes en la seva actuació a les normes procedents de la voluntat general, és a dir a les lleis (art 103 ).
- Principi de constitucionalitat: Sotmetiment de tots els poders públics i particulars a l a Constitució i a la resta de l’ordenament jurídic (art 9.1). L’Estat de Dret esdevé l’Estat constitucional de Dret.
- Reconeixement i protecció de les llibertats públiques i dels drets fonamentals (Títol I): No només dels drets de llibertat i els polítics sinó també els socials i prestacionals.
- Atribució al poder judicial de la funció de jutjar i fer executar allò jutjat: El poder judicial, independent de tots els altres, ha de velar pel compliment de la llei i pel respecte als drets dels individus.
- Proclamació dels principis constitucionals que articulen l’ordenament jurídic i el funcionament de l’administració pública (art 9.3): - Principi de jerarquia normativa; principi de successió cronològica; principi de competència; i principi de l’especialitat - Principi de publicitat de les normes - Principi de la irretroactivitat de les disposicions sancionadores no favorables o restrictives de drets individuals - Principi de seguretat jurídica - Principi de responsabilitat dels poders públics - Principi de la interdicció de l’arbitrarietat dels poders públics.
Estat democràtic a la Constitució de 1978 L’Estat democràtic es reflexa en la Constitució de 1978 en els següent principis: - La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del que emanen els poders de l’Estat, i font de legitimitat del poder (art 1.2) - Pluralisme polític (art 1.1): Plasmat en els partits polítics (art 6), en el reconeixement de llibertats i drets fonamentals tant a individus com a grups i minories, i en l’aprovació pel Parlament dels assumptes més rellevants de la vida social i política.
- Democràcia representativa: Dret de participació a través de representants elegits en eleccions periòdiques amb sufragi universal, lliure, igual, directe i secret (art 23.1) - Formes de participació política i social (arts 9.2 i 23.1): - Participació directa: - Referèndum: Instrument del poder públic que permet copsar l’opinió de la ciutadania en relació a un tema. Pot ser vinculant o no, i és convocat pel Rei mitjançant proposta del President del Govern amb l’aprovació prèvia del Congrés.
- Consultiu (art 92) - Autonòmic: Per a ratificar un projecte d’Estatut nou, el referèndum és vinculant. Per a la reforma, depèn del que estableixi cada Estatut. En els dos casos, es requereix de majoria absoluta dels votants.
- Constitucional: Reformes de la Constitució: - Ordinàries (art 167): Només es convoca un referèndum si ho demanen un 10% de diputats/senadors. El resultat seria vinculant però no es requereix de majoria absoluta.
Dret Constitucional Bloc 1: Tema 1, 2 i 3 - Agreujades (art 168), quan es planteja una reforma total o parcial afectant al Títol Preliminar, la Secció Primera del Títol I, i el Títol II. El referèndum és necessari i vinculant, tot i que tampoc es requereix la majoria absoluta.
- Iniciativa Legislativa Popular (art 87.3): Permet a un grup de persones (500000) poder presentar a les Corts una proposta concreta de llei per a demanar que es reguli sobre una matèria.
- Peticions (arts 29 i 77): La ciutadania pot demanar a les institucions públiques una resposta sobre una determinada matèria. S’usen poc.
- En l’àmbit judicial, com la figura del jurat popular.
- Participació indirecta: - Democràcia representativa Estat social a la Constitució de 1978 L’Estat social es reflexa en la Constitució de 1978 en els següent articles: - Clàusula de transformació social (art 9.2): Es busca l’evolució des d’un concepte d’igualtat formal (igualtat davant la llei en l’aplicació de la llei) a un concepte d’igualtat material (igualtat real i efectiva); l’Estat ha de buscar aquesta igualtat legal, fins i tot per a garantir la igualtat dels ciutadans sovint l’Estat ha de tractar desigualment algú (discriminació positiva).
- Reconeixement de drets socials i principis rectors de la política social i econòmica, per tal de buscar també la igualtat dels ciutadans. Aquests drets però són molt heterogenis i diversos , i poden configurar-se a la Constitució de diferent manera: - Drets fonamentals: Els recollits en la Secció Primera del Capítol II del Títol I. Tenen una protecció especial i reforçada. Entre els quals es troben de manera singular el dret a l’educ ació (art 27) i altres socials i laborals com la llibertat de sindicació, dret a vaga... Es garanteix la funció dels sindicats i de les associacions d’empresaris en la defensa i promoció dels seus interessos (art 7) durant la negociació col·lectiva.
- Drets constitucionals: Els recollits en la Secció Segona del Capítol II del Títol I.
- Principis rectors: Els recollits en el Capítol III del Títol I. Tenen una protecció més teòrica i light, perquè per a garantir-los sovint es necessiten diners. Indiquen tasques als poders públics en forma de dret, mandat o habilitació; es protegeixen col·lectius com els discapacitats o la família, béns i institucions com la salut, la Seguretat Social, el medi ambient...
- Intervenció de l’Estat en l’economia (Títol VII): Tot i que l’economia és de mercat i capitalista, l’Estat, sotmès al principi d’eficàcia, influeix en el seu desenvolupament i fins i tot pot influenciar i determinar la titularitat d’algunes coses.
- Superació de la tradicional, històric i rígida a separació entre l’Estat i la societat, permetent que fins i tot funcions públiques siguin assumides per entitats, designades per l’Estat però en les que participen els propis afectats.
Estat descentralitzat a la Constitució de 1978 La descentralització és l a distribució de poder polític (de la capacitat de prendre decisions) entre diferents ens territorials, entre diferents nivells de poder. Aquesta distribució de poder es produeix entre l’Estat i les Comunitats Autònomes i es fa a través de les competències : atribució de la titularitat a l’ens en alguna matèria determinada, sobre la qual hi té capacitat per legislar i regular-la.
Dret Constitucional Bloc 1: Tema 1, 2 i 3 Durant la redacció de la Constitució, degut a les posicions polítiques tan enfrontades dels ponents, no va hi haver consens entre aquests sobre quin era el model d’Estat que s’havia de seguir, de manera que a la Constitució hi ha una indefinició de l’Estat descentralitzat; no es fixen els ens territorials subestatals que hi hauria a Espanya. Els ponents estaven d’acord sobre la descentralització de l’Estat (arts 2 i 137), però remeteren al futur la responsabilitat de completar i definir el sistema. Finalment, després dels pactes autonòmics del 1981 i el 1992, el resultat fou l’Estat de les 17+2 Autonomies, basat en la distribució de competències, unes de l’Estat i altres de les 17+2 CCAA, les quals no són cedides per l’Estat sinó per la pròpia Constitució.
El marc general ofert per la Constitució es basava doncs en uns: - Principis generals: Unitat de la Nació Espanyola, atribució de la sobirania al poble espanyol entès com un tot, autonomia de les nacionalitats i regions, solidaritat entre elles, i igualtat de drets i obligacions entre els ciutadans d’elles.
- Procediments: Per tal que els territoris que ho desitgessin accedissin a l’autonomia, especialment els que aprovaren un Estat durant la II República (Catalunya, Euskadi i Galícia, als quals s’uní Andalusia), mentre que a la resta se’ls donà una autonomia limitada per a autogovernar -se durant cinc anys a mode de prova.
- Límits: Per tal de garantir la unitat política i jurídica de l’Estat, es prohibeix el dret a l’autodeterminació de les autonomies, es subordinen els drets que poden regular les autonomies als drets fonamentals de la Constitució, possibilitat d’impugnació al TC per part del Govern de normes autonòmiques, competència exclusiva de l’Estat per a convocar consultes populars per via de referèndum, i capacitat de les Corts per a aprovar la clàusula d’execució forçosa si una autonomia posa en perill l’interès general d’Espanya (art 155).
Estructura de la Constitució La Constitució consta de dues parts bàsiques i una sèrie de disposicions: - Part dogmàtica: Comprèn el Títol Preliminar i el Primer, i recull l’enumeració i regulació dels Drets Fonamentals, els Drets Constitucionals i els Principis Constitucionals, i les seves garanties. També inclou els Principis rectors de la política soci al i econòmica.
- Part orgànica: Comprèn del Títol II al X. Recull el disseny de l’estructura i organització de l’Estat i les seves institucions regulant els òrgans bàsics que exerceixen els poders públics, separats en el legislatiu, l’executiu i el judicial.
- Disposicions: 4 d’addicionals, 9 de transitòries, 1 de derogatòria i 1 de final.
Funcions de la Constitució La Constitució té principalment dos funcions: - Funció política: - Organitzativa: Organitza el poder públic i estableix la divisió de poders horitzontal/vertical i l’estructura institucional.
- Ideològica: No es una norma neutra políticament sinó ideològica; expressa uns valors i principis amb els que la comunitat política s’identifica plasmats en uns determinats drets i llibertats fonamentals.
- Funció jurídica/normativa: Crea, sistematitza, condiciona i limita l’ordenament jurídic (font de fonts), així com també ordena i regula la política i les relacions socials, amb capacitat i força per a imposar-se sobre poders públics i particulars, i garanteix els drets dels ciutadans.
Dret Constitucional Bloc 1: Tema 1, 2 i 3 Espanya i la Unió Europea El 1986 Espanya s’adherí a la Unió Europea d’acord amb l’article 93, de manera que l’Estat ha cedit competències tan bàsiques com la regulació de la moneda, a la UE, la qual també compta amb el seu propi ordenament jurídic, i aquest es relaciona amb els ordenaments jurídics dels Estats membres de la UE, amb els quals coexisteix de la següent manera: - Principi d’autonomia: L’ordenament jurídic de la UE és autònom i compl ert; té les seves pròpies normes, principis i institucions, separat de la resta d’ordenaments jurídics dels Estats membres.
- Principi d’eficàcia directa: L’ordenament jurídic de la UE és directament aplicable a Espanya; té eficàcia interna directa.
- Principi de primacia: Si una norma de la UE contradiu una norma espanyola, si en la matèria en qüestió és la UE qui té la competència, té preferència el dret de la UE de manera que es deixa d’aplicar el dret intern espanyol; preval l’aplicació de la norma comunitària en aquella matèria encara que la llei espanyola o la mateixa Constitució diguin quelcom diferent. Tanmateix, la norma de la UE té primacia per sobre de l’espanyola, però no supremacia, ja que no implica la nul·litat de la norma espanyola que contradiu l’europea.
Els Partits Polítics Els partits polítics són associacions amb entitat jurídica pròpia, les úniques amb funcions constitucionals, la qual cosa els hi dóna un caràcter especial.
Segons l’article 6 de la Constitució, els partits polítics “expressen el pluralisme polític, concorren a la formació i manifestació de la voluntat popular, i són instrument fonamental per a la participació política”. Així doncs, els partits polítics són associacions polítiques que duen a terme funcions públiques: vehiculen la participació política de la ciutadania aglutinant aquelles persones que diagnostiquen la realitat política (problemes, solucions, prioritats, etc) similarment. L’article 6 de la Constitució també estableix que l’estructura interna i el funcionament del partit polític hauran de ser democràtics.
El dret d’associació és un dret fonamental recollit a l’article 22 . Al mateix article s’estableix que es prohibeixen les associacions secretes, per això les associacions s’han d’inscriure al registre d’associacions del Ministeri d’Interior, per la qual cosa han de complir una sèrie de requisits.
Un cop inscrit el partit polític, hi ha diferents elements per a controlar aquest partit polític, com per exemple els estatuts dels mateix partit, en els quals es dicten la finalitat del partit, algunes activitats, ideologia... i l’estructura interna, la qual si no es democràtica, com mana la Constitució, pot ser motiu d’exclusió i impediment per a la inscripció del partit polític al registre d’associacions, o motiu de dissolució del partit, ja que es limita el dret d’associació dels membres de l’associació. També són motiu de dissolució d’un partit els casos d’il·lícit penal o il·lícit constitucional; per incomplir el principi democràtic, perseguir el deteriorament del sistema de llibertats, vulneració sistemàtica de drets, foment o legitimació de la violència...
La Llei Orgànica 6/2002 de partits polítics es promulgà amb la intenció de poder il·legalitzar els partits polítics propers a ETA, de manera que si el funcionari enregistrador creu que un partit polític pot ser proper a ETA, ho ha de notificar al Ministeri Fiscal.
Els partits polítics que defensen la independència de Catalunya es consideren legals, ja que es permet que els partits polítics no defensin idees constitucionals (Espanya no és una democràcia militant).
Tanmateix, sí seria motiu d’il·legalització alguns mitjans amb els que es volgués assolir la independència de Catalunya, com per exemple mitjançant el terrorisme. L’article 9.2 de la Llei Orgànica 6/2002 estableix els supòsits en els que un partit serà il·legalitzat, tot i que aquest article fou criticat per la seva ambigüitat, ja que li falta concreció.
Dret Constitucional Bloc 1: Tema 1, 2 i 3 La capacitat per a il·legalitzar un partit polític recau en el Tribunal Suprem a iniciativa del Ministeri Fiscal o del Govern.
Constitució Espanyola. Articles importants Article 167: Reforma ordinària de la Constitució: Es necessita l’aprovació de 3/5 de les dues cambres. Si no hi ha acord es forma una Comissió Mixta que presenta un text que tornarà a ser votat per les dues cambres necessitant-se els 3/5. Si tampoc s’aconsegueixen els 3/5 a les dues cambres, si el Senat ho aprova amb majoria absoluta, en Congrés podrà aprovar la reforma amb 2/3 dels vots.
No té perquè haver referèndum; tan sols si ho demanen un 10% de diputats o senadors en els 15 dies següents a l’aprovació de la reforma.
Article 168: Reforma agreujada de la Constitució: Si es proposa una revisió total o una parcial que afecti el Títol Preliminar, la Secció 1ª del Capítol II del Títol I, o al Títol II, les dues cambres hauran d’aprovar la reforma per majoria de 2/3, i a continuació es dissoldran les Corts i es convocaran noves eleccions.
Les dues noves cambres elegides hauran de ratificar la reforma per majoria de 2/3, i aleshores es sotmetrà la reforma a referèndum vinculant per a la seva ratificació.
Disposició Derogatòria Tercera: Després de derogar les 7 Lleis Fonamentals del Franquisme i l’orgànica 1/1977 per a la Reforma Política, i un parell de lleis del segle XIX, a la Disposició Derogatòria Tercera es dicta el següent, de manera que queden derogades totes les normes jurídiques anteriors a la Constituc ió que anessin en contra d’aquesta: “Asimismo, quedan derogadas cuantas disposiciones se opongan a lo establecido en esta Constitución” ...