L'hegemonia política de la Lliga Regionalista i del republicanisme (2014)

Apunte Español
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Història Contemporània de Catalunya i Espanya
Año del apunte 2014
Páginas 3
Fecha de subida 15/10/2014
Descargas 10
Subido por

Descripción

Explicació de l'evolució de l'hegemonia política de la Lliga Regionalista i del republicanisme

Vista previa del texto

L'hegemonia política de la Lliga Regionalista i del republicanisme GOVERN DE LA RESTAURACIÓ Des de la instauració de la Restauració Borbònica (1875) amb el regnat d’Alfons XII i Alfons XIII. La vida política i els processos electorals a Espanya havien estat una paròdia. Fins al 1901, no era el resultat de les eleccions el que determinava el color del govern, sinó que era el color del govern el que determinava el resultat de les eleccions. S'havien configurat dos partits: liberal (Sagasta) i conservador (Cànoves del Castillo). S'assemblaven molt els partits. Figurava que el partit liberal era una mica més liberal i que el conservador, era més de dretes. No tenien militants i no celebraven congressos ni elaboraven programes electorals. Eren estructures formades per uns quants centenars de notables que eren ministres, diputats que aspiraven a ser-ho o que ja ho havien estat. Aquests partits només tenien vida i sentit, si ocupaven o havien ocupat el poder. Entre els líders d'aquests partits s'havia establert un pacte informal (el pacto del Pardo o el pacto de la Castellana). Van convenir que s'anirien alternant pacíficament el govern (el “turno pacífico”). Per exemple, primer governa el conservador, les legislatures eren de 4 anys però rarament s'esgotaven. La corona obria dos o tres dies de consulta, un cop que el govern havia dimitit. La corona confiava la formació del nou govern al partit de l'oposició. Canviaven tots els governadors civils, alcaldes importants, etc. El nou govern convocava les eleccions, se celebraven i sempre el partit que ja estava en el govern guanyava de carrer les eleccions. El resultat de les eleccions era un frau.
La feina del nou govern era preparar les eleccions i fabricar o elaborar "el encasillado" (sistema electoral). El sistema electoral era una copia del sistema britànic. Era una enorme pissarra que hi havia a Madrid, amb 300 i pico de quadrícules i els noms dels districtes (preparaven els diputats que havien de sortir de les eleccions).
Els diputats que sortien elegits en districtes que no coneixien o que no havien trepitjat mai s'anomenaven "Diputats cuneros". Això s'aconseguia amb els governadors civils que feien pressió.
• Cacics També existien els cacics, caciquisme. Un cacic era un personatge que per alguna raó gaudia en un territori determinat d’una autoritat natural, pròpia. Era un gran terratinent, amo d'una fàbrica, era el capellà, era el metge, era el mestre, o ocupava algun càrrec menor). Era algú que controlava la voluntat política d'un grup de gent (potser 50 o més persones). No estava vinculat a cap partit, estava a disposició dels dos partits depenen del mandat. El cacic, dies abans de les eleccions, feia saber a la gent que havien de votar a tal. El cacic en general, no era un mafiós que anava envoltat per uns pistolers. Aquest es percebia com un benefactor i aquesta gratitud que si li tenia se li compensava amb el vot. El sistema administratiu funcionava amb les cartes de recomanacions dels cacics. Els funcionaris eren simpatitzants o membres del partit que governava i que guanyava el seu sou per la seva afiliació política. Els funcionaris que no treballaven perquè en aquell moment el seu partit no governava s'anomenen CESANTES. Cobraven una petita pensió (cesantía). També tenien influències per a la mili (per canviar la destinació de la mili).
• Compra de vots També hi havia compra de vots. Eren persones de diners que volien dedicar-se a la política. A vegades enviaven a la guàrdia civil quan succeïa això. Si tot i així, no sortien els resultats esperats, es modificaven les actes. Tot això funcionava sobretot en el mon rural.
• Vots falsos A les ciutats hi havia vots falsos. La gent aviat se'n va adonar que eren un frau electoral. La gent no anava a votar. Sobretot a Barcelona. Es llogaven a delinqüents, confidents de la policia. Se’ls hi donava uns diners i una llista d'electors. Es passaven tot el dia votant amb noms falsos.
• Afegir vots Per afegir vots, es feia la “tupinada”. Es creava un merder a la porta del col·legi electoral. I en el moment de distracció, el president de la mesa afegia un feix de vots.
• Vots de morts En el cens electoral hi havia desenes de milers de morts. S’utilitzaven els noms de morts per votar.
Així es fabricaven les majories dels governs (majories àmplies).
LA SITUACIÓ A BARCELONA Entre 1901 i 1903 a la ciutat de Barcelona s'enfonsa el sistema electoral i a partir d'aquell moment, comença a caure lentament a la resta de Catalunya. Què fa que s'enfonsi? A partir de 1901, sorgeixen dos nous partits i moviments polítics (partits de veritat).
Lliga Regionalista (primavera de 1901) es considera el primer partit del catalanisme. És un partit burgés de classes mitjanes, partit de catòlics i conservador. És la primera manifestació de centre dreta moderna.
Sorgeix una altra força política a Barcelona que oficialment s'anomena Unión Republicana (Lerrouxisme), el seu líder és Alejandro Lerroux.
És considerat el primer partit de masses de la història de Catalunya i Espanya. És un partit d'esquerres, que parla de revolució, que era republicà i que era clarament anticlerical. Cal destacar la seva modernitat organitzativa, arriben formes de govern conegudes a EEUU, Alemanya, Bèlgica.
Un partit capaç de mobilitzar en un sol dia a desenes de milers de persones. És una estructura organitzativa que ofereix als treballadors militants béns i serveis, petits avantatges materials: consultoris mèdics, escoles laiques, economats, etc.
El 1901, s'estrena la candidatura de la Lliga Regionalista i també es presenta una candidatura de Lerroux. El govern civil pretén fer com sempre. Els dos partits aconsegueixen mobilitzar vots de veritat. Aquets vots desborden les urnes i el resultat es veu alterat. Es declaren diputats els monàrquics, i els de la Lliga Regionalista i Lerroux es queixen al Govern Central que els cedeix els diputats per evitar conflictes.
Mai més un diputat liberal ni conservador sortirà a Barcelona. El fals bipartidisme es substitueix per un bipartidisme de veritat. Cadascun dels partits expressa una cultura i política antagònica. A partir de 1903, les eleccions comencen a ser reals. La participació electoral puja. D’uns nivells de participació al voltant del 0, es passa al 40-50%. La gent es polititza.
Ràpidament, es trasllada a les eleccions municipals. L'ajuntament de Barcelona, passa a tenir regidors regionalistes i republicanistes. L'alcalde el designava el rei així que seguia sent monàrquic. Des de llavors, la dinàmica política catalana està protagonitzada per un doble procés: la confrontació entre republicans i regionalistes, sobretot a Barcelona (es va estenent per la Catalunya vella, BCN i Girona) i l'expansió lenta però imparable del catalanisme.
El 1906, d'una escissió del regionalisme sortgeix un partit que es situa a les esquerres i és republicà (catalanista). Comença una dinàmica en que el catalanisme passa de ser un únic tronc a anar dividint-se.
Durant el bienni 1901-1903 és la Lliga qui té l'hegemonia. El lerrouxisme domina a Barcelona. A final de 1905, tenen lloc uns fet que donaran lloc a una crisi. Els republicans de Lerroux tenen el seu “gancho” més destacat en l'anticlericalisme: “La Campana de Gràcia” i “L'Esquella de la Torratxa”.
La Lliga va buscar una temàtica que li permetés fer broma a ella també. El 1904, la Lliga promou un setmanari satíric que s'anomena “Cu-cut!”. La sàtira la fan sobre l'exèrcit espanyol, més per ser espanyol que per exèrcit. Se n'enreien de l’exèrcit i dels militars. Els militars destinats a Barcelona estan molt escalfats. El novembre de 1905, surt un acudit petit que es converteix en la gota que fa vesar el vas. Al cap de dos o tres dies, un grup de militars assalta el local del setmanari i també del diari regionalista. El govern de Madrid no castiga als militars per l’atac sinó que a més a més, fan un projecte de llei (Llei de jurisdiccions, aquell que es fiqui amb l'exèrcit serà jutjat per un consell de guerra). Aquesta decisió comporta una mala reacció a Catalunya.
Solidaritat catalana, un nou partit nascut el 1906, aplega una part important del panorama català (carlins, repulicans, etc). Lerroux es manté separat.
Al 1907, hi ha eleccions. Solidaritat es presenta i aconsegueix una victòria rotunda. Aconsegueix gairebé tots els escons del diputats. Era una coalició molt amplia i havia elaborat un programa molt curt. El programa del Tívoli tenia dos punts: derogació de la llei de Jurisdicciones i alguna forma d'autonomia catalana.
Fora d'Espanya, l'alternança pacífica es mantenia. Hi havia un govern conservador. Quan els diputats de Solidaritat Catalna van arribar a Madrid, es van adonar que no tenien cap mena de poder ni influència. El govern tenia majoria absoluta.
Aquest fracàs va fer que l'any 1908 Solidaritat es dissolgués. Es va restablir a Barcelona, la dinàmica anterior. Van tornar a guanyar les eleccions, els republicans de Lerroux.
En aquesta primera dècada del segle XX, el conjunt de Catalunya, primer Barcelona i posteriorment les altres zones, abandonen progressivament els esquemes de la política oficial espanyola. Els dos partits que protagonitzen aquesta dinàmica, republicans i catalanistes, vistos des de Madrid resulten altament subversius.
La Barcelona de 1907-1909 comptava amb 600.000 habitants,una tercera part o més dels quals pertanyia a la classe obrera. Una classe obrera que ja havia demostrat anteriorment que tenia una tendència a la reivindicació, la vaga i la protesta. El juliol de 1909 explota a Barcelona el que es coneix com a “Setmana Tràgica”.
...