Apunts temes 1-13 (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Genética - 1º curso
Asignatura Zoologia
Año del apunte 2014
Páginas 70
Fecha de subida 20/03/2015
Descargas 10

Descripción

Tema 1 - Introducció a la zoologia
TEMA 2. MARC HISTÒRIC DE LA ZOOLOGIA
TEMA 3 – ARQUITECTURA CORPORAL. MODELS D’ORGANITZACIÓ ESTRUCTURAL
TEMA 4 – REPRODUCCIÓ
TEMA 5 – DESENVOLUPAMENT
UNITAT 6 – PORÍFERS (ESPONGES)
TEMA 7 – CNIDARIS
TEMA 8 – BILATERALS
TEMA 9 – ANÈL·LIDS
TEMA 10 – MOL·LUSCS
TEMA 11 – NEMÀTODES
TEMA 12 I 13 – ARTRÒPODES

Vista previa del texto

TEMA 1 La zoologia és la ciència que estudia els animals. Intervenen altres ciències: genètica, citologia, fisiologia animal, embriologia, histologia, etologia, ecologia i biogeografia; per tant, la zoologia descriu i explica (incloent processos i causes) la diversitat dels animals en totes les seves manifestacions i nivells d’organització (del cel·lular al somàtic).
Estudia: - Les adaptacions dels animals, en particular, de forma comparada entre estructura i funció.
Aspectes biològics, com la reproducció, indicatius de l’ajust i l’adaptació de cada especia al seu ecosistema.
Aspectes històrics dels animals, sobre la evolució i la filogènia.
El denominador comú en la zoologia en l’animal en si mateix. Els fenòmens biològics interessen més en funció del animal que no de la pròpia essència d’aquests fenòmens. Al revés que les altres ciències.
Per estudiar els animals ens hem de basar en certes disciplines bàsiques de la zoologia: - - Anatomia: estudi de les estructures dels organismes. És una disciplina que estudia caràcters descriptius: forma, mida, relació d’unes estructures amb altres, disposició de l’estructura… Morfologia: interpretació de les estructures. Es basa en la comparació de les estructures.
Taxonomia i sistemàtica. La taxonomia és el DNI dels animals → descriu, nomena i identifica. La sistemàtica integra un organisme dintre de una classificació. La sistemàtica també és interpretativa. Podem dir que la sistemàtica és la ordenació dels organismes dintre de un sistema de classificació.
Filogènia: busca les relacions de parentiu (genealògiques) entre organismes. Si pot determina l’origen.
Evolució: intenta explicar les relacions de parentiu entre els organismes.
També hi ha disciplines auxiliars: - Embriologia.
Paleontologia.
Biologia molecular.
TEMA 2. MARC HISTÒRIC DE LA ZOOOGIA DIVERSITAT ANIMAL Si agafem una espècie qualsevol, el nombre de especies varia segons el treball i l’autor. A més, els grups no estan igualment repartits.
Ací trobem algunes estimacions del nombre d’espècies de diferents grups d’animals que hi ha: Només d’escarabats hi ha més que d’angiospermes.
1. CONCEPTES IMPORTANTS EN LA CLASSIFICACIÓ I LA RECONSTRUCIÓ FILOGENÈTICS.
“La classificació es l’ordenació de les poblacions d’organismes a tots els nivells mitjançant procediments inductius” (Mayr 1969). Doncs, classificar és ordenar segons semblances i diferències. A partir de l’estudi analític de les semblances, podrem establir classes o categories.
La sistemàtica és la disciplina que s’encarrega de l’ordenació de la diversitat dels organismes des del punt de vista filogenètic. La taxonomia es la part pràctica de la sistemàtica. La font d’informació de la sistemàtica són els caràcters dels organismes. Aquests caràcters poden ser: - - Estructurals: radiquen fisicament en el cos del animal o organisme. Són també el producte fisic de la seua activitat. Poden ser: o Morfològics: es troben per sobre del nivell molecular → neontològics (espècies actuals vivents), paleontològics (especies anteriors), embriològics, productes del comportament (nius, telaranyes, rastres, tipus de petjades, excrements…), etc.
o Moleculars:  Fenotípics: sequencies de aminoàcids.
 Genotípics: ADN (nuclear o mitocondrial) o ARN.
Etològics: senyals visuals, acústiques, atracció sexual… Poden arribar a establir barreres de reproducció.
Ecològics: ninxol ecològic, tipus d’hàbitat… → relacions entre l’animal i el seu medi o ambient.
Zoogeogràfics: models de distribucóo geogràfica o d’especiació.
Antigament, les classificacions dels animals eren de tipus pràctic. Com per exemple: si un animal vola o no, si viu en el medi terrestre o el medi aquàtic...
A partir de Darwin, les relacions són genealògiques, segons els seus avantpassats comuns. Per exemple, els vertebrats són: mamifers, aus, peixos, rèptils i anfibis.
Tant el fenotip con el genotip canviarien de manera gradual. El que succeix es que segons això, com mes propers siga el avantpassat, més possibilitat que dos organismes siguen semblants. S’ha de separar sempre la ascendència comuna i el tipus de vida. Les adaptacions poden emmascarar el tipus de parentiu, com un au i un rat penat. Per desenmascarar-ho, hem de tindre cura en utilitzar els caracters correctes.
Per tant, hem de parlar de homologia morfològica i de conceptes relacionats. La homologia es la correspondència estructural deguda a un ancestre comú: dos o mes estructures són homòlogues quan deriven de una estructura ancestral comuna, independentment de las seva fisiològia, és a dir, perquè serveixen.
També trobem les estructures anàlogues, que tenen la mateixa funció, independentment del seu sentit morfològic, com les ales d’una mosca i d’un ocell. Però si comparem els ossos del rat penat i dels ocells (extremitats pectorals) són estructures homòlogues.
La semblança fa referencia ala similitud en l’aspecte extern.
- Ancestre → homologia.
Funció → analogia.
Semblança → similitud en aspecte. Ni homologia ni analogia.
S’assemblen pero no tenen ni la mateixa funció ni provenen del mateix ancestre.
Podem fer un diagrama de Benn: - - - Exaptació: un caràcter manté la seva estructura bàsica original però ha adquirit una nova funció: les ales del pingüí (nadar) i la oroneta (volar).
Preadaptació: caràcter que ha evolucionat en un ambient determinat permet explotar-ne un de nou.
Els pingüins han deixat de volar i les seues ales s’han adaptat a la natació. Si deixéssim passar el temps, les ales s’acabarien convertint en una aleta, com la d’un tauró.
Homoplàsia: qualsevol semblança que no és deguda a homologia, és a dir, a un origen comú. Són canvis morfològics que emmascaren l’evolució. Com la forma del cos de un tauró i un dofí. Pot ser deguda a: o Convergència → llinatges distants adquireixen formes semblants però de manera independent com a resultat de la adaptació a una mateixa funció.
o Paral·lelisme → llinatges pròxims adquireixen formes semblants de manera independent de base genètica comuna.
Com els mamífers placentaris i marsupials.
Es produeix per la separació dels continents. Tot i estar aïllats, han seguit pautes d’evolució similar, ja que tenen una base genètica comuna. Els dos llops (placentari i marsupial) han evolucionat de manera independent, no són homòlegs.
Reversió → llinatges emparentats tenen un caràcter amb estat derivat que retorna a la condició primitiva. Respecte a tots els mol·luscs, el seu avantpassat tenia closca, però molts polps l’han perdut, com l’avantpassat del avantpassat.
La divergència sorgeix quan dos llinatges molt relacionats o emparentats tenen una diferenciació estructural per adaptar-se a funcions diferents. Es el cas contrari a convergència. Es com si comparem un cavall i un cetaci.
Açò determina que estructures homòlogues no siguin semblants: la pota del cavall i la aleta d’un dofí.
o - Una radiació adaptativa es una divergència múltiple. És la producció d’espècies ecològicament diferents a partir d’un avantpassat en comú, això provoca que hi hagi una diferenciació estructural entre sí. Com el pinsàs de Hawaii i el mamos (aus). O tots els mamífers.
2. MÈTODES I ESCOLES DE CLASSIFICACIÓ Hi ha diversos mètodes de classificació: - Principi fenètic: avalua similituds i diferències morfològiques.
o Escola fenètica o feneticista Principi filogenètic: patrons evolutius d’ascendència.
o Sistemàtica evolutiva o tradicional.
o Sistemàtica filogenètica o cladisme.
METODOLOGIA FENETICISTA Es basa en: - Molts caràcters de igual importància. A més caràcters millor.
El resultat final no implica relacions evolutives, sols implica semblança.
Els grups que es constitueixen es fan en base al nombre de similituds.
No podem definir els grups, ja que tots els caràcters tots tenen el mateix valor.
OTU → unitat taxonòmica operativa. Es fa una matriu de similitud i després un fenograma. La escala pot ser de similitud o de dissimilitud simètrica.
SISTEMÀTICA EVOLUTIVA O TRADICIONAL - - S’utilitzen principis evolutius: o Ascendència comuna (genealogia) o Es te en compte la adaptació evolutiva.
Es té tendència a fer grups monofilètics, però també surten de vegades parafilètics.
Solament caràcters homòlegs Estableix diferents pesos als caràcters.
Diferents grups: - Monofilètic: grup complet que conté l’ancestre comú dels individus del grup.
Parafilètic: grup incomplet, sense tots els components Polifilètic: grup artificial, ja que no conté l’ancestre comú hipotètic de tots els individus.
Les aus estan dins dels rèptils. No es pot donar la mateixa categoria a un que a l’altre. Però com el caràcter plomes té mes pes que altres caràcters, si que se’ls agrupa del mateix mode.
SISTEMÀTICA FILOGENÈTICA O CLADISME - Estrictament filogenètic.
Rebutja totalment l’adaptació.
Solament li dóna nom a grups monofilètics.
Sempre utilitza caràcters homòlegs derivats (apomorfies).
Els caràcters homòlegs poden tindre dos estats: - - Plesiomorfia: caràcter ancestral molt primitiu que el tenen tots els representants del grup. Per tant, no ens serveix per diferenciar subgrups. Com la columna vertebral del tauró, rata i granota. Podem diferenciar: o Simplesiomorfia: plesiomorfia compartida.
Apomorfia: un derivat, una novetat evolutiva: o Sinapomorfia: apomorfia compartida per un grup monofilètic.
o Autapomorfia: apomorfia exclusiva d’un grup d’individus. Com el pel de la rata entre la rata, el tauró i la granota. Però si mirem diversos tipus de rata, el pel passa a ser una plesiomorfia.
Les categories taxonòmiques son categories subordinades, unes per damunt de altres. De més a menys rang tenim: regne, fílum, classe, ordre, família, gènere i espècie. En general tenim aquestes però, es poden subdividir quan necessitem més nivells de classificació.
Un cladograma es un diagrama de relació en arbre basada en un anàlisi cladística. Utilitzarem l’arbre arrelat, és a dir, el qual té arrel. Aquest tipus de arbre conté l’avantpassat comú de tots els taxons que s’intenta classificar. En un arbre arrelat, la categoria taxonòmica disminueix quan ens allunyem de l’arrel. Podem distingir: - - Clade: qualsevol grup monofilètic dins del cladograma: mammalia, carnívors, felidae...
Un mateix caràcter pot ser primitiu o derivat en funció de la seva posició en el cladograma. Establir la polaritat d’un caràcter es decidir l’estat del caràcter, si és primitiu o derivat. A mesura que la taxa jeràrquica disminueix, primer serà una autapomorfia i després una sinapomorfia. Un caràcter derivat en un determinat nivell serà primitiu en el nivell jeràrquic inferior.
Grup intern (ingroup): conjunt de taxons dels quals es busca les relacions de parentiu.
Grup extern (outgroup): taxó de rang superior que s’examina al llarg d’un estudi filogenètic per determinar quin caràcter entre dos caràcters és apomòrfic. L’estat del grup extern es pren com a primitiu (plesiomorfia).
Grup germà: taxó de rang superior que hipotèticament el constitueix el grup genealògicament més emparentat (normalment el de la esquerra) amb un taxó determinat però s’ha d’excloure l’ancestre comú dels dos taxons. Son germans DE i ABC. O el cavall es el grup germà dels carnívors.
Tipus de caràcters i cladogrames (dos casos habituals): - Morfològics Moleculars.
a) Caràcters morfològics: lleopard, tonyina, salamandra i llampresa.
Primer hem d’agafar un grup extern o primitiu, com per exemple, la llanceta de mar. Després agafem una sèrie de caràcters i mirem si els organismes que estem intentant classificar els tenen o no (1 ó 0). El grup extern tot te zeros, ja que no te cap dels caràcters.
Ara hi ha que construir el cladoograma i escriure els caràcters plesiomòrfics.
b) Caràcters moleculars: seqüències del DNA (nuclear o mitocondrial) o ARN També hem d’agafar un grup extern. Agafem la molècula de ADN.
- S’alineen les seqüències.
S’enumeren (mal numerades en l’exemple) les seqüències.
- Determinació dels caràcters que varien (apomorfies).
Obtenir tots els cladogrames possibles.
Seleccionar el cladograma que comporta menys canvis (parsimònia).
3. CONCEPTE D’ANIMAL (METAZOU) Distinció entre animals i vegetals: Si agafem animals simples, com les esponges, són fixes i aquesta característica ja no serviria per diferenciar-lo de les plantes.
PLANTES Amb clorofil·la Autòtrofs Productors Fixes Creixement Il·limitat ANIMALS Sense clorofil·la Heteròtrofs Consumidors Mòbils Creixement limitat Algunes propostes al llarg de la història sobre els regnes d’organismes són: - - - Linnaeus (1735) → Regnes Vegetabilia (Planta), Animalia i Mineral.
Owen → Distingeix Protozoa sobre els regnes que va dir Linnaeus.
Hogg (1860) → Regnes Mineral, Animalia i Protoctista (organismes unicel·lulars i pluricel·lulars → algues inferiors, fongs...).
Haeckel (1866) → ja no considera el regne Mineral. Regnes Plantae (amb fongs i cianobacteris), Animalia (també amb animals unicel·lulars → infusoris (parameci) i altres unicel·lulars) i Protista (moneres, diversos unicel·lulars eucariotes, esponges...) Copelard → distingeix Monera (bacteris i cianobacteris).
Whittaker (1969) → Monera, Protista, Fungi, Plantae i Animalia (organismes eucariotes, pluricel·lulars, heteròtrofs i consumidors).
Margulis (1974) i Margulis & Schwartz (1982) → Monera (procariotes), Protoctista (eucariotes unicel·lulars i alguns pluricel·lulars → protòfits (protoctistes d’afinitat vegetal), pseudofongs (afinitat de fong) i protozous (afinitat animal)), Fungi, Plantae i Animalia.
o Segons ells un animal és un ésser viu eucariota pluricel·lular, heteròtrof, consumidor (ingestió), sense paret cel·lular, generalment mòbil i amb un desenvolupament per blàstules (caràcter diferencial – apomorfia).
o Els protozous mai tenen blàstula i per això no es consideren animals.
Woese (1990) → es basa en les seqüències de RNA ribosòmic 16S. Distingeix Bateria, Archaea i Eucarya.
- Cavalier-Smith (1998) → Bacteria, Protozoa, Chromista, Plantae, Fungi i Animalia.
Simpson i Roger (2005) → es basa en caràcters moleculars → treball assumit per l’International Society of Protistologists Classification. Forma 3 grups bastant complexos (dominis) → Bacteria, Archaea i Eucarya (Excavata, Rhizaria, Chromalveolata, Plantae, Amoebozoa i Opisthokonta).
Amb aquesta última classificació es pot construir the Tree of Life. Aquest arbre es va fer mitjançant el RNA ribosòmic 16S.
Segons aquest arbre, els protozous són un grup polifilètic, i a més sols algun subgrup té a veure amb els animals.
Dintre dels Unikonta trobem els animals. Les dades en verd seran sinapomorfies. Les sinapomorfies dels Unikonta són: - 1 flagel en alguna fase del seu cicle biològic.
Gens dels enzims de la síntesi de la pirimidina.
Gen de la fosfofructoquinasa.
Dins dels Unikonta trobem els Amebozoa, grup germà dels Opistokonts. Característiques dels Amebozoa: - Seqüència del gen ARN ribosòmic 16S.
Gens de la actina.
Dintre d’aquest grup trobem tres subgrups: o Amebes → amb pseudopodis arrodonits que s’anomenen lobopodis. Poden tindre protecció (càpsula → teca/testes) o no.
o Archamoebae.
o Myxomicotes.
Característiques dels Opistokonts (opisto = al darrere) - Flagels propulsors en posició posterior.
Quasi totes les cèl·lules tenen crestes mitocondrials planes.
Els nucleàrids son unes petites formes ameboides d’aigua dolça o de terra. Es caracteritzen perquè les crestes mitocondrials tenen forma de disc. La seva classificació es fa amb caràcters mitocondrials.
Els Ichthyosporea (mesomyzetozoea) son paràsits de peixos. Es van trobar especies que parasiten altres grups: humans, ocells, animals i fins i tot invertebrats. Per això ara se’ls anomena Mesomyzetozoea....
- Sphaeroforma artica es manifesta en forma de agrupacions cel·lulars esfèriques u ovals. Son espores infeccioses. Es troba en el tub digestiu del crustaci Gammarus.
Amoebidium es manifesta de diverses formes al llarg del cicle biològic → esporanigospores (infecciós) i formes ameboides.
Filasterea son formes ameboides amb pseudopodis allargats amb la capacitat de formar agregacions mantenint la seva independència. Con Capsaspora owczarzaki, que es troba en un cargol tropical.
El grup germà dels metazous son els Choanoflagelats. Son els únics protozous emparentats directament amb els animals.
- La majoria són sèssils (fixes a un substrat) o pedunculats.
Poden ser solitaris o poden formar colònies (sèssils o mòbils).
Presenta un flagel envoltat per un collar transparent de microvellositats (coana).
Tentacles (alguns en tenen i altres no).
Molts tenen unes cobertures externes (lòriga) orgàniques o mineralitzades.
Reproducció asexual i poden enquistar-se (fer formes de resistència). No se sap si tenen reproducció sexual.
Marins o d’aigua dolça.
Aproximadament 150 espècies en 30 gèneres.
Hi ha un gènere Proterospongia que te una fase lliure unicel·lular i una altra en que forma colònies. Es va dir que aquestes colònies que podien presentar diferents tipus de cèl·lules . Això apuntaria a que hi ha diferenciació cel·lular i que a partir d’aquí van aparèixer els animals. Açò es basa en una falsa observació de Proterospongia, i doncs es erroni. Totes les cèl·lules son iguals.
Els animals son un regne anomenat Metazoa, independentment de que la categoria taxonòmica es correcta o no.
- - - Matriu extracel·lular amb diferents tipus de col·làgena (proteïna filamentosa). Açò permet que les cèl·lules queden agregades i que es formen teixits.
Presentes unions adherents: o Desmosomes: unió cèl·lula-cèl·lula.
o Contacte focal: unió cèl·lula-matriu.
Aparició de certes proteïnes: o Integrines → proteïnes transmembranals o Fibronectina: proteïna de la matriu Membranes cel·lulars amb receptors, com la tirosina kinasa, un receptor que tradueix una senyal externa fins a un senyal o resposta específica.
- - La meiosi produeix directament gàmetes i no espores.
Durant la formació de cèl·lules sexuals femenines (oogènesi) es forma un oòcit madur i 3 corpuscles polars que acaben degenerant.
Presenten espermatozoide primitiu. Ophistokont.
Presència de blàstula en el desenvolupament embrionari.
4. CONCEPTE D’ESPÈCIE “Les espècies són grups de poblacions naturals que poden creuar-se entre sí i que estan aïllades, des del punt de vista reproductor, d’altres grups similars.” Mayr, 1963 - Col·lectivitat reproductora Fertilitat Aïllament reproductor Tot açò no serveix per a tots els individus. Hi ha animals que es reprodueixen asexualment. A més, els fòssils no sabem si podien creuar-se entre diferents espècies.
Hi ha diferents tipus d’espècies: - Espècies morfològiques: criteris de diferenciació morfològica.
Espècies biològiques: criteris reproductors.
Espècies filogenètiques: menor taxó monofilètic reconeixible en una classificació filogenètica.
Espècies evolutives: un llinatge no ramificat en el qual la seva seqüència de poblacions organismes ancestre descendent manté la seva identitat en front a altres llinatges i que té les seves pròpies tendències evolutives i destí històric. Cada branca es una espècie: 7 espècies → també contem els fòssils.
5. TIPUS D’ESPECIACIÓ Trobem diferents tipus d’especiació: vicariant, peripàtrica, parapàtica i simpàtica.
Especiació al·lopàtrica de tipus I o especiació geogràfica o vicariant. 1r exemple.
- - Hi ha 1 espècie que ocupa una zona geogràfica prou amplia.
Apareix una barrera geogràfica entre dues parts de la població.
Cada nucli de poblacions separada va adaptant-se al seu nou medi i va diferint genèticament. Si els medis són molt diferents, per adaptació i selecció natural, les espècies diferiran molt. En aquesta etapa no pot hi haure creuament.
Pot ser que aquest dos grups entren en contacte i hagi un flux gènic. Però la situació no progressa i els híbrids acaben desapareixent.
Al cap de molt de temps ja no formaran híbrids perquè han divergit massa genèticament. Per tant, s’han fet dues espècies noves.
Han d’actuar mecanismes d’aïllament reproductor, fonamentals per establir noves especies. Poden ser: - - MAR postcopulatoris o zigòtics: apareixen en la etapa II, quan es formen els híbrids.
o Inviabilitat dels híbrids o Esterilitat dels híbrids. Com la mula.
o Degradació dels híbrids. Els descendents de la segona generació si son estèrils, els primers híbrids no.
MAR precopulatoris o prezigòtic.
o Aïllament ecològic o d’hàbitat.
o Aïllament estacional o temporal. Es reprodueixen en èpoques de l’any diferent.
o Aïllament etològic o sexual. Els ocells primer s’han de trobar, després hi ha un festeig, però si no vol la femella no s’aparella. Si va el mascle amb un festeig diferent, la femella no li farà cas.
o Aïllament mecànic: no son compatibles els òrgans reproductors.
o Aïllament gamètic: no hi ha atracció entre els gàmetes i per tant no pot hi haure una fecundació. Aquí si que pot hi haure còpula.
TEMA 3 – ARQUITECTURA CORPORAL. MODELS D’OSGANITZACIÓ ESTRUCTURAL 1. ARQUITECTURA CORPORAL Dins del regne animal hi ha diferents fílums, que responen a uns plans estructurals o anatòmics. Es un conjunt de característiques morfològiques que comparteixen. Si comparem els defenents fílums podem definir diferents nivells de complexitat estructural: - Diferents graus de complexitat anatòmica.
No sempre responen de una escala filogenètica.
Els nivells de complexitat estructural es basen en caràcters relacionats amb: - Unicel·lularitat o pluricel·lularitat Absència o presència de teixits Tipus de simetria corporal Desenvolupament embrionari i cavitats corporals.
UNICEL·LULARITAT O PLURICEL·LULARITAT Tots els animals son pluricel·lulars. Però els protozous son unicel·lulars: - - Si el protozou és solitari el seu nivell de complexitat vindrà definit en funció dels seus orgànuls a dintre de la membrana cel·lular.
Si formen colònies, com Proterospongia, són agrupacions de cèl·lules iguals que viuen agregades. Però mantenen la seva independència. No hi ha divisió de funcions, totes les cèl·lules tenen les mateixes funcions.
Els metazous son pluricel·lulars. Tenen com a caràcters les sinapomorfies que hem comentat al tema anterior.
ABSÈNCIA O PRESÈNCIA DE TEIXITS Un teixit es un agregat de cèl·lules, morfològica i fisiològicament similars, organitzades per dur a terme una funció en comú. Però hi ha animals que encara no tenen teixits.
Els animals del nivell atissular: no presenten teixits, com les esponges. Les esponges tenen diferents tipus cel·lulars, amb diferents funcions. Però el mateix tipus cel·lular no està organitzat per dur la funció de manera coordinada. Les cèl·lules de l’interior capten aliment, però cadascuna ho fa de manera independent. No hi ha teixits verdaders. Totes les cèl·lules son totipotents, és a dir, un tipus cel·lular es pot transformar en un altre. Per exemple, un coanòcit es pot transformar en cèl·lula reproductora. Són els Parazoa: esponges, placozous...
Els placozous s’assemblen a una ameba gegant. Tricoplax adherents: - Capa cel·lular superior Cèl·lules mesenquimàtiques + matriu extracel·lular Capa cel·lular inferior.
En canvi, els animals del nivell tissular són els eumetazous, un grup monofilètic. Tenen verdaders teixits: epitelial, connectiu, muscular i nerviós. Només amb un tall de la pell podem observar molts tipus cel·lulars.
Els teixits s’agrupen en òrgans, conjunts de teixits, on predomina normalment un d’ells. Un òrgan te una funció especialitzada. A més, els òrgans s’agrupen en aparells o sistemes: - Aparell: conjunt localitzat d’òrgans i estructures de diferents teixits amb una funció comuna. Com l’aparell digestiu, respiratori, reproductor...
Sistema: conjunt d’òrgans associats, estès per tot el cos, que té una funció comuna i està format predominantment per un sol tipus de teixit, ja que té un mateix origen embrionari. Com el sistema muscular o el nerviós. En medicina, un sistema es un conjunt d’aparells.
TIPUS DE SIMETRIA CORPORAL Els organismes aquàtics tenen diferents tipus de vida: - Bentònic: animal que viu a sobre o dins del fons de un ecosistema aquàtic.
Sèssil: animal que viu fixe a un substrat.
Pelàgic: viu, nada o sura en la columna d’aigua (mar obert fora de la plataforma continental).
Planctònic: sura en una massa d’aigua. Es un nadador passiu, ja que no pot oposar.se a la força de les corrents de l’aigua.
Nectònic: nadadors actius. Poden oposar-se a les corrents o el onatge.
La simetria és l’equilibri de les proporcions o correspondència de mida i forma de les parts o estructures situades als costats oposats d’una pla (pla de simetria). Aquest pla divideix al cos en dues parts equivalents. Parlem d’asimetria (sense pla de simetria) i simetria (1 o més plans de simetria).
Els animals asimètrics, com les esponges, són els organismes que no tenen mecanismes complexes de locomoció, sensorials... són sèssils. En canvi, entre els animals simètrics podem diferenciar: - Simetria primària: apareix en l’estat embrionari i larvari.
Simetria secundaria: existeix en estat adult.
A més, trobem diferents tipus de simetria: - - Esfèrica → sols es troba en algun protozous.
Radial → existeix un eix corporal: eix oral-aboral. Va des de la boca a la part oposada. Cada pla que passi per l’eix oral-aboral delimita dos plans equivalents. Esta en organismes sèssils o flotadors passius.
o Sèssils: tubulars o tenen aspecte de bol (cuenco).
o Flotadors passius: Ctenophora i altres organismes. Quan apareixen òrgans parells al voltant del eix oral-aboral es possible distingir diferents modalitats de simetria radial. Quan apareixen sols un parell d’estructures (tentacles) es simetria biradial. Quan hi ha dos parells (4 tentacles), com en una medusa, simetria tetraradial. Quan hi ha 5 braços, com en els equinoderms adults, hi ha 5 plans de simetria: simetria pentaradial; es un tipus de simetria secundaria.
o Es que tenen simetria radial o secundaria, s’anomenen Radiata, encara que no són un grup monofilètic: Cnidaris (pòlips i meduses) i Ctenophora.
Bilateral → existeix un pla dors-ventral o sagital que passa per l’eix antero-posterior i que divideix el cos en dos parts equivalents o simètriques dreta i esquerra. Son parts especulars, es a dir, que es poden superposar.
Es un pla amb dos eixos: dors-ventral i el antero-posterior.
Perquè passem d’una simetria radial a una bilateral? Per la mobilitat. La simetria bilateral ens possibilita un moviment dirigit i controlat mitjançant un gradient d’activitats → cefalització (cap diferenciat) → polaritat. Al cap es concentren estructures relacionades cap a l’alimentació, òrgans sensorials i el sistema nerviós.
Distingim la part cefàlica i la posterior: caudal o abdominal. A més tenim una part dorsal enfrontada amb l’ambient i una ventral relacionada amb la locomoció. A més, els animals amb simetria bilateral primària constituïm el grup monofilètic Bilateria, que inclou Plathelmintes, Artròpodes i vertebrats.
Terminologia anatòmica de direcció i posició en un quadrúpede.
- Pla sagital: eixos dors-ventral i antero-posterior. Obtenim dreta i esquerra.
Pla frontal: eixos antero-posterior i el dreta esquerra.
Obtenim la part ventral i la part dorsal.
Pla tranversal: eix dors-ventral i dreta-esquerra. Obtenim la part anterior i part posterior.
Terminologia anatòmica de direcció i posició en un bípede.
- Eix antero-posterior → eix vertical Eix dreta-esquerra → eix frontal.
Eix dors-ventral → eix sagital.
Pla transversal → part superior o cranial i part inferior o caudal.
Pla frontal → part ventral o anterior i part dorsal o posterior.
Distingim: - Radiata: simetria radial en estat embrionari i adult. És a dir, primària i secundaria.
Bilateral: simetria bilateral primària. Quan són adults i mòbils generalment son bilaterals. Quan són sèssils o amb moviment lent, pot tindre simetria radial en la etapa adulta, com els equinoderms (larva → bilateral, adult → radial). Açò es degut al moviment per agafar aliment. Però sempre podrem trobar bilateralitat inicial en alguns caràcters: la madreporita pot dividir el organisme en dos.
DESENVOLUPAMENT EMBRIONARI I CAVITATS CORPORALS Ens podem fixar en diferents caràcters.
a) TIPUS DE SEGMENTACIÓ DEL ZIGOT I NOMBRE DE CAPES GERMINAL PRIMÀRIES Considerem reproducció sexual. Durant el desenvolupament embrionari hi ha unes fases: fecundació, segmentació + blastulació, gastrulació, organogènesi i creixement.
1. FECUNDACIÓ Las fecundació és un concepte associat a la reproducció sexual: és el procés d’unió dels gàmetes masculí i femení.
L’òvul és equivalent a l’ou i el zigot és l’òvul fecundat o fertilitzat. Tant en l’òvul com en el zigot recentment fecundat existeix una polaritat: - Pol animal → nucli, citoplasma... i hi ha poc vitel (substàncies de reserva). Associat al metabolisme.
Zona creixent gris → lamina de citoplasma rica en polirribosomes per dirigir el desenvolupament.
Pol vegetal o vegetatiu → conté quasi tot el vitel.
Hi ha diferents tipus d’ou en funció de la quantitat i la distribució del vitel: - - - Oligolecítics (quantitat de vitel·li) o isolecítics (distribució del vitel·li) → tenen poc vitel i el tenen distribuït uniformement. Nemertins (cucs), mol·luscs, equinoderms, procordats, marsupials i euteris (en tenen tant poc que es diu que son al·lecitics → sense vitel).
Mesolecític o heterolecític → tenen una moderada quantitat de vitel amb distribució heterogènica, que forma grànuls petits prop del pol animal i grans grànuls prop del pol vegetatiu. Anèl·lids, alguns mol·luscs, teleòstids (peixos amb esquelet ossi) i amfibis.
Polilecítics i telolecítics → tenen molt vitel. El nucli queda relegat en un casquet perifèric. Cefalòpodes (polps, calamars...), cebacis (taurons), alguns amfibis, monotremes (ornitorrinc), rèptils i ocells.
Polilecític i centrolecítics → tenen molt vitel però la distribució del citoplasma canvia: forma una capa perifèrica al voltant de tot l’ou. El nucli estaria immers dins del vitel. Molts artròpodes.
2. SEGMENTACIÓ Comencen a formar-se cèl·lules per mitosi però queden unides.
Es forma una estructura en forma de mora (mòrula). Hi ha molta divisió cel·lular però poc increment de mida. Cada cel·luleta es diu blastòmer. Com que hi ha diferents tipus d’ou, la segmentació varia segons la morfologia del ou o zigot.
- - Total o holoblàstica: o Igual → té lloc en els isolecítics. Els solcs de segmentació s’estenen al llarg de tot el zigot.
Es igual perquè tots els blastòmers són més o menys iguals.
o Desigual → té lloc en els isolecítics i heterolecítics, més freqüentment. S’estenen per tot el zigot però hi haurà diferents tipus de blastòmers: petits (micròmers) en el pol animal i grans (macròmers) en el vegetal.
Parcial o meroblàstica. Els solcs de segmentació no travessen el zigot degut a la gran quantitat de vitel dels ous. En ous amb molt vitel.
o Discoïdal → té lloc en els ous telolecítics. El solc de segmentació queda limitat al pol animal, on apareix un disc de blastòmers. A la resta del zigot tenim el vitel no segmentat.
o Superficial → té lloc en els ous centrolecítics. El nucli experimenta moltes mitosis i apareixen molts nuclis → massa cenocítica (massa de citoplasma o vitel amb molts nuclis. [Si hagués sigut que moltes petites cèl·lules es fusionaren per donar una més gran però amb molts nuclis seria un sinciti (incorrecte).] Ara els nuclis migren cap a la perifèria, a la regió on es el citoplasma. Les membranes cel·lulars es formaran i tindrem una capa perifèrica de blastòmers (cèl·lules). Al mig encara quedaran alguns nuclis i molt vitel.
La segmentació també es divideix segons el destí dels blastòmers: - Indeterminada → cada blastòmer, si es separen, dona lloc a un individu complet. Passa en deuteròstoms.
Determinada → cada blastòmer dona solament una part determinada de l’individu. Principalment en protòstoms.
La segmentació segons la disposició que adopten els blastòmers: - - Radial → va associada a la segmentació indeterminada. Els solcs de divisió son longitudinals (verticals) i meridians (horitzontal). Per tant es formen capes de blastòmers totalment superposades. Els blastòmers adopten una posició radial i en capes.
Espiral → associada a la segmentació determinada. Els plans de segmentació son oblicus. Un blastòmer fill queda entre mig de dos blastòmers pares. Es formen capes de blastòmers horitzontals però amb disposició alternada. Els blastòmers tenen una disposició espiral respecte al eix de polaritat de la mòrula.
BLASTULACIÓ La blastulació és la formació de la blàstula dintre de la mòrula. Segons el tipus de segmentació hi ha diferents tipus de blàstules.
- - Celoblàstula → amb una gran cavitat interna anomenada blastocel, on hi ha líquid blastocèlic. Procedeix de segmentació total, igual o desigual. El blastocel esta envoltat per una capa regular de cèl·lules.
o Segmentació igual → blastocel més gran. Els blastòmers són més o menys iguals.
o Segmentació desigual → blastocel més petit. Hi ha blastòmers de diferents mides.
Enteroblàstula Discoblàstula Periblàstula A vegades no es forma blastocel.
3. GASTRULACIÓ La gastrulació és la reorganització tridimensional de la blàstula i s’origina una gàstrula. Es formen dos capes de cèl·lules germinals primàries: ectoderma i endoderma. Diferents processos de la gàstrula: - Invaginació o embòlia.
Exemple en eriçó de mar. Tenim un isolecític que pateix segmentació total igual, indeterminada i radial. Es formarà una celoblàstula que patirà gastrulació per invaginació o embòlia.
Apareix una depressió en una part de la blàstula que es va invaginant, va tirant cap on esta el blastocel, fins acabar construint una gàstrula. La celogàstrula (a partir de celoblàstula) té una invaginació, una nova cavitat anomenada arquènteron delimitada per una capa de cèl·lules primàries. L’arquènteron es connecta amb l’exterior pel blastòpor i ha ocupat gran part del blastocel. Podem distingir una altra capa de cèl·lules, ectoderma, a l’exterior de la gàstrula.
- Ectoderma → epiteli de la superfície corporal: l’epidermis.
Endoderma → epiteli del tub digestiu: gastrodermis.
Arquènteron → tub digestiu.
Blastòpor → boca (protòstoms) i anus (deuteròstoms).
En altres tipus de gastrulació no hi ha blastòpor ni arquènteron, ja que es generen a partir de processos secundaris.
Però en tots els casos sempre hi ha ectoderma i endoderma.
- Ingressió Delaminació Epibòlia Involució Els organismes diablàstics (diploblàstics) només tenen ectoderma i endoderma. Totes les seves cèl·lules derivaran d’aquests tipus de cèl·lules. Són els Radiata.
- Cnidaris → pòlips i meduses. En estat adult les seves cèl·lules deriven de ectoderma i endoderma. Entre les dues capes hi ha una massa gelatinosa anomenada mesoglea.
Ctenophora.
Els organismes triblàstics (bilateral) generen una altra capa germinal anomenada mesoderma entre l’ectoderma i l’endoderma. Aquest mesoderma té diferents tipus d’origen depenent del grup: - Deriva del endoderma Deriva del ectoderma Deriva dels dos Alguns bilaterals presenten una nova cavitat anomenada cavitat celomàtica (amb celoma), delimitada per una capa de mesoderma → peritoneu mesodèrmic.
b) FORMACIÓ DEL CELOMA I DESTÍ DEL BLASTÒPOR.
Dos tipus de formació del celoma: - Esquisocèlia → el celoma es forma a partir d’unes cèl·lules anomenades esbossos mesodèrmics, d’origen endodèrmic que es formen en la base de l’arquènteron. Les cèl·lules van creixent i s’organitzen al costat del tub digestiu i acaben delimitant una nova cavitat progressivament, la cavitat celomàtiva.
- Enterocèlia → el celoma es forma a partir de evaginacions a la paret de l’arquènteron. Les evaginacions van progressant fins que s’acaben separant totalment de l’arquènteron i acaben delimitant la cavitat celomàtica.
Tendències en el desenvolupament de Bilateria: - - Protòstoms (mol·luscs, anèl·lids i artròpodes) → segmentació espiral del ou → celoma format per esquisocèlia. Es forma de nou la boca.
Deuteròstoms (equinoderms i cordats) → segmentació radial del ou → celoma format per enterocèlia. Es forma de nou l’anus. A la majoria de vertebrats amb segmentació radial, la cavitat celomàtica es forma per esquisocèlia, derivada d’una enterocèlia. Hi ha més excepcions.
c) TIPUS DE CAVITATS CORPORALS Bilateria: - Sense cavitats deixant a part el tub digestiu.
Amb cavitats: o Primaria → pseudoceloma. Esta envoltada per la matriu extracel·lular.
o Secundaria → celoma. Envoltada per epiteli (peritoneu mesodèrmic).
En els Eumetazous (animals amb teixits verdaders → no esponges) es poden ordenar segons les cavitats corporals que tenen: - Diblàstics → sense cavitat celomàtica. Només tenen endoderma i ectoderma. Radiata.
Triblàstics: o Acelomats → sense cavitat celomàtica. Al mig hi ha massa de cèl·lules mesodèrmiques anomenada parènquima → cossos de cèl·lules musculars. (Les dos cavitats dels costats seran les gònades, que no compten).
o Pseudocelomats o blastocelomats → presentes pseudoceloma (gran cavitat del mig). No es autèntic celoma perquè no esta envoltat de peritoneu mesodèrmic. El pseudoceloma son restes del blastocel i està ple de líquid.
o Celomats → amb cavitat celomàtica, cavitat secundaria. Molts òrgans es desenvolupen a dintre o al voltant del celoma. Perquè no ballin hi ha una doble capa de mesoderma anomenat mesenteri.
Com van anant aparèixer les cavitats? - Concepte de complexitat creixent → el celoma apareix sobre deuterostomats i protostomats. Anem de no tindre cavitats fins a tindre celoma.
Teoria de l’arquicelomat → el celoma es molt antic. Acelomats i pseudocelomats haurien perdut el celoma.
METAMERITZACIÓ La metameria és la repetició seriada d’unitats corporals al llarg del cos en celomats que té el seu origen en la subdivisió del celoma en cavitats corporals. Genera els anells dels anèl·lids, crustacis, vertebrats → columna vertebral, blocs musculars dels peixos...
La metameria comporta la aparició dels metàmers, cadascuna de les unitats corporals que es repeteix en els animals metameritzats. En cadascun dels metàmers poden haver-hi estructures repetides de reproducció, excreció (netridis), ganglis nerviosos... Els òrgans que es repeteixen mai son d’origen endodèrmic. Solen ser mesodèrmics o també poden ser ectodèrmics. A més, la metameria sempre afecta a estructures celomàtiques, sinó no és metameria.
Un septe es un tabic intern que separa les cavitats celomàtiques entre metàmers contigus.
Trobem dos tipus de metamerització: - Homònoma → tots els metàmers son similars o iguals. Com els de una anèl·lid.
Heterònoma → els metàmers poden ser de diferents tipus. Els similars es poden agrupar en zones anomenats tagmes, com en els artròpodes.
La pseudometameria o metameria falsa es dóna quan encara que presenten aspecte segmentat, la segmentació no afecta al celoma. Considerem segmentació com a pseudometamerització, encara que alguns llibres metamerització és el mateix que la segmentació.
- Cistodes (tenies: paràsits intestinals) → tot el cos presenta uns anells molt ben delimitats externament, però els tabics no afecten al celoma. A més, els cistodes no tenen celoma i és impossible per tant que siguin metameritzats. El mesoderma es parènquima, no celoma.
Per tant, presenten segmentació.
Pot ser que es repeteixin els aparells reproductors. Els anells es van carregant d’ous i van desapareixent els aparells reproductors. Al final acaben sent masses d’ous.
Seguirem la teoria de l’arquicelomat. Tenim els celomats, deuteròstoms, protòstoms... Aquí la metametrització és una homoplàsia, originada independentment en diferents grups.
TEMA 4 – REPRODUCCIÓ La reproducció és el procés de produir descendents que serveix per perpetuar una espècie i generalment per incrementar el seu nombre d’individus (no sempre, com en alguns procariotes que serveix per la renovació genètica).
1. REPRODUCCIÓ ASEXUAL - No hi ha meiosi, recombinació ni fecundació.
La unitat a fer la reproducció no esta especialitzada. Pot ser qualsevol part del cos.
No es generen gàmetes.
Es generen individus clònics, individus idèntics genèticament.
Reproducció molt ràpida.
Hi ha diferents modalitats.
- - - Fissió → pròpia d’organismes unicel·lulars. Es produeix la divisió d’una cèl·lula en dos o més cèl·lules filles. Por ser bipartició (dos cèl·lules filles) o multipartició (moltes cèl·lules filles). Sols ho veuríem en protozous.
Fragmentació → es dóna quan un individu es divideix en varies parts i cadascuna d’elles dóna un nou individu. Això comporta un procés de regeneració → es regeneren els òrgans interns i l’estructura general del cos. Són les esponges, platelmints, cnidaris i equinoderms. Les planàries tenen una gran capacitat de regeneració → es poden partir en molts trossos.
Gemmació → divisió desigual de l’organisme. A partir de l’organisme inicial es forma una agregació de cèl·lules denominada gemma, que va creixent fins generar un nou individu. A vegades són molt poques cèl·lules.
Són les esponges, cnidaris, platelmints (Hydra) i urocordats. Les gemmes poden desprendir-se i formar un nou individu, però moltes vegades no es separen i donen un nou individu sobre el progenitor. Al final es formaria una colònia, com els cnidaris, arrecifes de corall... fins que la colònia podria arribar a ser immortal.
Gemmulació → generació d’un nou individu a partir d‘una gèmmula: agregat de cèl·lules totipotents anomenades arqueòcits envoltades per una capsula protectora, format per una capa de col·làgena, i entre mig de la capa de col·làgena hi ha unes estructures per donar resistència → espícules. Es característic de uns grups d’esponges d’aigua dolça, que els serveixen per resistir condicions adverses. Es generen les gèmmules al principi de l’hivern i queden a dintre de la esponja. Seria com un mecanisme de prevenció. Si la esponja mor durant l’hivern, la progenitora es disgrega i queden les gèmmules lliures. Tenen una alta resistència: proteïnes que suporten temperatures molt altes i molt baixes. Quan arriba la primavera i condicions bones, les gèmmules trenquen la capa de protecció i generaran un nou individu.
Una altra classificació de la reproducció asexual, tenint en compte el moment de regeneració dels òrgans. S’utilitza en els platelmints.
- Paratomia → els òrgans dels nou individu es generen abans de que aquest es separi del progenitor.
Arquitomia → la regeneració dels òrgans té lloc quan els nous individus s’han separat del progenitor.
2. REPRODUCCIÓ SEXUAL Es caracteritza per: - Hi ha meiosi, recombinació i fecundació.
Es formen gàmetes haploides.
Es generen noves combinacions genètiques, els fills no són clons.
El 99% dels animals tenen aquesta reproducció, que pot estar combinada amb la asexual.
3. CONCEPTES RELACIONATS AMB LA REPRODUCCIÓ SEXUAL Segons la similitud estructural dels gàmetes: - Isogàmia → els gàmetes tenen la mateixa forma i la mateixa mida.
Anisogàmia → els gàmetes tenen diferent forma i mida.
o Oogàmia → a més, un gàmete es mòbil (espermatozoide) i un immòbil (òvul).
Segons on es produeix la fecundació: - - Interna → els espermatozous són alliberats a l’interior de la femella, hi ha còpula. Normalment té lloc en el medi terrestre, encara que també en l’aquàtic. Hi ha un estalvi de gàmetes. La producció d’ous és més moderada, i la descendència es pot cuidar més o menys. Però hi ha un gast energètic major, hi ha que buscar una femella, que sempre es complicat.
Externa → els gàmetes s’alliberen a l’exterior. Normalment té lloc en el medi aquàtic, encara que de manera excepcional al medi terrestre. S’alliberen molts ous, i hi ha un desaprofitament de gàmetes, ja que estan alliberats al atzar i alguns estan fecundats i altres no.
Segons els òrgans sexuals: - Primaris → productors de gàmetes: ovaris i testicles. A vegades poden haver-hi òrgans (ovotestis) que produeixin els dos tipus de gàmetes.
Secundaris → tota la resta que forma part de l’aparell reproductor, com la vesícula seminal.
Tipus de reproducció sexual: - - Biparental → comporta la participació d’individus de sexe diferent. Cadascun dels individus fabrica un sol tipus de gàmeta (gonocorisme). Les especies amb sexes separats s’anomenen especies dioiques (“dos cases”). Són la majoria de invertebrats i quasi tots els vertebrats.
Hermafroditisme → un mateix individu pot produir tant òvuls com espermatozoides al llarg de la seua vida.
Són especies monoiques. Són els cnidaris, platelmints, cirrípedes (percebes), gasteròpodes...
o Autofecundació → un individu monoic utilitza els seus espermatozoides per fecundar els seus propis òvuls. Com la solitària.
o Fecundació creuada → un organisme intercanvia espermatozoides amb un individu de la mateixa espècie i cadascun d’ells fertilitza els seus propis òvuls. Són especies sèssils, parasites, semisedentaries... que els costa trobar parella. Segons el moment de formació dels dos tipus de gàmetes:  Simultani o sincrònic → La formació de òvuls i espermatozoides és simultània.
 Successiu o seqüencial → no es generen alhora. Poden anar canviant de sexe al llarg de la seva vida diverses vegades. Açò evita la autofecundació.
 Protàndria → madura primer la gònada masculina que la femenina.
Per exemple, dos s’intercanvien els espermatozous, es guarden els espermatozous de l’altre i quan maduren els òvuls, es fecunden ells mateixos.
 Protogínia → madura primer la gònada femenina que la masculina.
4. PARTENOGÈNESI La partenogènesi és el procés que implica el desenvolupament d’un òvul sense fecundar. Pot ser el cas en el qual l’espermatozoide hagi penetrar dintre del òvul però no hi ha hagut la fusió dels pronuclis dels dos gàmetes. La penetració a vegades serveix sols per desenvolupar l’òvul sense que hi hagi fecundació. Els dos nuclis no es fusionen mai. Pot ser: - - Ameiòtica o amíctica → els òvuls es formen per mitosi. No hi ha recombinació. Una femella 2n forma gàmetes 2n que generen individus 2n (femelles clòniques). Platihelmints, rotífers (pseudocelomats), crustacis, insectes, amfibis...
Meiòtica o míctica → els òvuls es formen per meiosi. Hi ha recombinació. A partir de una femella 2n es formen òvuls n: o Els òvuls es mantenen haploides i generen femelles haploides.
o El més habitual es que hi hagi una duplicació dels cromosomes i que es donen individus 2n. Un corpuscle polar es fusiona amb el seu propi òvul. A vegades poden aparèixer individus clònics.
 Espontània (sense que hi hagi espermatozoide pel mig) → plathelminds, rotífers, anèl·lids, àcars, insectes...
 Activació per part dels mascles: peixos, rèptils, alguns ocells...
Els rotífers son pseudocelomats. Entre ella trobem els monogononta. [La heterogonia es quan en un mateix cicle biològic existeix partenogènesi i reproducció biparental (bisexualitat).] Una femella 2n genera ous diploides i genera grups de femelles clòniques. Açò funciona durant la primavera. Però quan arriba a la tardor canvien les condicions ambientals i hi ha processos de sexualitat perquè hi hagi una renovació genètica per si de cas les condicions foren molt dolentes i que no es mori tota la població d’individus. Les femelles experimenten meiosi i generen ous haploides. Com que no hi ha mascles, els òvuls sense fecundar es converteixen en mascles haploides, que generaran espermatozoides haploides. Al final els espermatozoides fecundaran els òvuls. Però queden òvuls no fecundats que han quedat en repòs (dipausa) que tenen gran capacitat de resistència i que quan arribi el bon temps eclosionaran i donaran moltes femelles.
La hapló-diploïdia ve determinada perquè el sexe ve determinat per la dotació cromosòmica: himenòpters i alguns coleòpters. Entre les abelles hi ha un femella reina. Les femelles són diploides i els mascles haploides. La reina va produint òvuls per meiosi, que generen mascles. Els mascles que són haploides produeixen espermatozoides que fecunden òvuls generats per la reina i generaran femelles diploides. Els mascles no tenen mai pare ni fills, però si avis i nets, però si filles i mare. Açò és arrenotoquia → la descendència masculina es partenogenètica i la femenina es genera per reproducció sexual.
5. CICLES DE REPRODUCCIÓ ALTERNATS: SIGNIFICAT ADAPTATIU - - La reproducció asexual es un procés ràpid i fàcil de produir descendents.
La descendència és clònica. Té lloc en medis estables, com el mar.
Individus idèntics que ja estan adaptats al medi. Però si canvien les condicions ambientals dràsticament pot morir tota la població.
La reproducció sexual és més costosa energèticament i és més lenta però hi ha molta variabilitat genètica que permet distingir millor canvis ambientals.
Doncs, es molt convenient que es combinen en un cicle els dos tipus de reproducció per agafar totes les coses bones dels dos. Hi ha un creixement ràpid de la població, tots es poden reproduir per la seua banda. Quan hi ha un estímul de canvi ambiental, es comencen a produir gàmetes per formar ous de resistències. Quan les condicions son bones, els nous individus renovats genèticament naixeran.
La metagènesi fa referència a l’aparició d’individus morfològica, fisiològica o inclús etiològicament dintre d’una espècie com a resultat de la alternança de fases de reproducció sexual i asexual durant el cicle biològic. Moltes especies de cnidaris tenen dos tipus d’individus morfològicament: pòlips i meduses. Els pòlips son sèssils i les meduses neden. El pòlip por fer gemmació que pot generar un altre pòlip o una medusa, que es desprèn i genera un individu mòbil. Aquest serà sexuat. Per fecundació es formarà una larva que generarà un pòlip, no una medusa.
6. MODELS DE REPRODUCCIÓ Hi ha tres models de reproducció: - - - Oviparisme → fecundació interna o externa però el zigot es desenvolupa al exterior a partir de les seves pròpies reserves. Majoria dels vertebrats i molt invertebrats.
Ovoviviparisme → la fecundació sempre es interna. L’òvul es desenvolupa a partir de la mare a partir de les pròpies reserves de l’òvul. Rèptils, peixos, insectes, gasteròpodes i anèl·lids.
Viviparisme → fecundació interna on el zigot es desenvolupa a partir de la mare, qui li dona alimentació, manteniment del metabolisme i protecció durant el desenvolupament. Hi ha una estructura especifica que posa en contacte el zigot/embrió i la mare: la placenta (no totes son iguals). La gestació es el desenvolupament del nou individu dintre de la mare. Mamífers (majoria), alguns rèptils i amfibis i alguns invertebrats.
TEMA 5 – DESENVOLUPAMENT 1. ORGANOGÈNESI La organogènesi consisteix en el conjunt de canvis que permeten que les capes germinals (ectoderma, mesoderma i endoderma) originen els diferents òrgans d’un metazou.
Les estructures derivades del ectoderma (en vertebrats: hemisferis cerebrals, tàlem, lòbuls òptics, cerebel, medul·la oblonga, medul·la espinal...) són: - Part externa del tegument i els seus derivats. Com la epidermis Revestiment dels extrems del tracte digestiu, com la boca i la obertura cloacal (cavitat interna on desemboca l’aparell excretor i el genital).
Sistema nerviós i derivats de la cresta neural.
Les estructures derivades del mesoderma (dermis, musculatura corporal, ronyons, peritoneu, gònades, cor, vasos, mesenteris, columna vertebral) són: - Dermis: per sota de la epidermis.
Parts dels sistemes muscular i esquelètic Òrgans i conductes del sistema urogenital Sistema circulatori Revestiment de les cavitats celomàtiques (peritoneu mesodèrmic).
Teixit conjuntiu.
Les estructures derivades de l’endoderma (intestí, bufeta urinària, part interna cloaca, esòfag, tub traqueal, estomac, fetge) són...
- Tracte digestiu i els seus derivats excepte els extrems: òrgans, com el fetge, pàncrees i glàndules endocrines.
Epiteli del sistema urogenital.
2. DESENVOLUPAMENT POSTEMBRIONARI a) INVERTEBRATS MARINS Classificació dels cicles vitals: - - - Desenvolupament indirecte → la condició d’adult s’assoleix passant prèviament per un estadi de vida independent (larva), que anatòmica i fisiològicament pot diferir de manera considerable de l’adult. El fet que hi hagi larva determina que hi hagi metamorfosi: transformació dràstica entre la etapa de pre-adult i adult.
o (A) Larva planctotròfica → tenim òvuls dèbilment isolecítics → fresa o desove (s’alliberen els òvuls) → larva planctotròfica nadadora (per alimentar-se usa recursos externs perquè el vitel ja l’ha consumit) → metamorfosi i assentament → juvenil → adult → pondrà ous. La fecundació és externa.
S’alliberen molts ous, no es te cura d’ells però hi ha molta mortalitat. La descendència no és cura.
Són animals marins que no viuen a molta profunditat. Esponja → larva amb braços ciliats → larva braquiolaria amb més braços, que es troben en el mateix cicle biològic. Les dues son planctotròfiques.
Ordre: larva bipinnària → larva braquiolària → metamorfosi (estructura de fixació per fixar-se al fons) → fase juvenil → adult.
o (B) Larva lecitotròfica → els ous son moderada o fortament telolecítics → fresa lliure (aparellament exterior) → larva lecitotròfica nadadora (utilitza el seu propi vitel per alimentar-se. Quan consumeixen el vitel) → lloc d’assentament → metamorfosi → juvenil → adult → producció d’ous.
Molts ous, no tanta mortalitat, i tampoc hi ha cura de la descendència. Ascídies: alliberament dels gàmetes al exterior → fecundació → larva → fixació → metamorfosi → juvenil → adult. La larva viu poc temps lliure, a vegades sols unes hores, perquè sols depèn del vitel. Doncs, de seguida es fixa al substrat.
(C) Desenvolupament directe → els òvuls són fortament telolecítics. Aparellament dels gàmetes → incubació o encapsulament dels embrions → eclosió en estat juvenil → maduració → producció d’òvuls. Es produeixen pocs ous i hi ha menys mortalitat degut a què hi ha una cura de la descendència: els embrions s’incuben. Eriçons de mar: els adults presenten una fresa lliure → larva planctotròfica → rudiment → metamorfosi... però hi ha unes especies amb desenvolupament directe, de mars molt freds → els ous són incubats en bosses externes → desenvolupament directe → l’ou eclosiona ja quan l’individu està en estat juvenil.
(D) Desenvolupament mixt → hi ha incubació i larva. Òvuls moderadament telolecítics → aparellament → incubació o encapsulació dels embrions → eclosió com a larva nadadora planctotròfica o lecitotròfica → assentament i metamorfosi → juvenil → adult. Llagostes marines: període d’aparellament → les femelles incuben els ous → surt una fase anomenada pre-larvaria → larva planctònica → post larva planctònica amb capacitat colonitzadora → assentament i metamorfosi → juvenil → adult → busquen parella.
Es suposa que el mes primitiu seria el de fecundació externa, desenvolupament indirecte i larva planctotròfica.
b) ANIMALS TERRESTRES INSECTES (fecundació interna i desenvolupament directe). Tipus de desenvolupament: - - Ametàbol o simple i directe. No hi ha canvis morfològics transcendental entre la eclosió del ou i la adquisició del estat adult. L’adult es diu imago. Tisanura → desenvolupament directe o creixement juvenil. Entre la eclosió de l’ou fins a l’adult, totes les etapes, s’anomenen estat juvenil. Quasi que no hi ha canvis morfològics molt importants, però si que hi ha mudes.
Metàbol o indirecte. Canvis morfològics transcendentals entre la eclosió del ou i l’adult.
o Heterometàbol → canvis morfològics graduals. La forma recentment eclosionada es lleugerament semblant al adult però no es igual. La fase inicial experimenta unes mudes i unes transformacions.
Les fases intermitges s’anomenen nimfes. El conjunt de nimfes s’anomena estadi nimfal. Els canvis son graduals.
 Paurometàbol → Les nimfes viuen en el mateix hàbit que el adult. Com les paneroles (cucarachas). Però sempre hi ha un caràcter distintiu entre la nimfa i l’adult (ales).
 Hemimetàbol → les nimfes viuen en un habitat diferent que l’adult. Com Odonata (libèl·lula o caballito del diablo). Les nimfes son aquàtiques i els adults son terrestres.
o Holometàbol → canvis morfològics dràstics. La etapa recentment eclosionada és totalment diferent a l’adult. Els estadis inicials s’anomenen larves o estadis larvaris, totalment diferents al adult. L’última fase larvària presenta un estadi de pupació, és a dir, es troba en forma de pupa o crisàl·lida. És un estat de quiescència → fase de repòs aparent però a l’interior hi ha una metamorfosi dràstica, una muda molt complexa i dràstica. De la pupa surt l’adult. Papallones de nit → les larves son orugues. A més, cadascú menja una cosa diferent per no competir.
AMFIBIS (fecundació interna o externa i desenvolupament directe o directe en alguns casos) Aparellament en el medi aquàtic → fecundació externa → tant com surten els ous son fecundats pel mascle → fase larvària aquàtica → adult. Els amfibis viuen lligats al medi aquàtic per la reproducció. És una limitació alhora de colonitzar el medi terrestre. Per evitar açò els ous d’animals més evolucionats s’encapsulen.
Els peixos i amfibis no tenen amnios: membrana extraembrionària que manté als embrions en un medi líquid perquè no es deshidraten. Doncs, l’ou amb amnios pot ser depositat lluny del aigua, i açò fa que puguin colonitzar el medi terrestre. Els animals amb amnios són els amniotes. Hi ha altres membranes: corion (funció respiratòria), al·lantoides (excreció i respiració a vegades) i sac vitel·lí (conté el vitel).
3. RELACIONES ENTRE ONTOGENIA I FILOGENIA - Ontogènia → procés de desenvolupament d’un individu des del zigot fins la mort.
Filogènia → història evolutiva d’una espècie.
3.1. CONCEPTE D’HETEROCRONIA L’heterocronia es la modificació evolutiva de la ontogènia d’una espècie deguda a alteracions a 3 nivells: - Taxa de desenvolupament.
Moment d’inici del desenvolupament.
Moment de finalització del desenvolupament.
En aquest sentit, distingim 2 casos principals: - - Pedomorfosi → retenció de caràcters juvenils de l’ancestre en un estat adult del descendent.
Peramorfosi → major desenvolupament de caràcters en el descendent que dóna lloc a caràcters exagerats respecte l’ancestre.
Causes Alteració en la taxa de desenvolupament Alteració en el moment d’inici Alteració en el moment final Pedomorfosi Peramorfosi Neotènia Acceleració Progènesi Hipermorfisme Postdesplaçament Predesplaçament 3.2. NEOTÈNIA L’ancestre té una taxa de desenvolupament més elevada que el descendent, i per aquesta raó, en arribar a l’estat adult, el descendent encara té caràcters juvenils de l’ancestre.
Per exemple, en les salamandres (ancestre) les larves tenen brànquies externes mentre que els adults no en presenten. En canvi, els ajolotes, descendents evolutius de les salamandres, tenen brànquies en estat adult ja que té una taxa de desenvolupament més baixa que la salamandra i hi ha una interrupció prematura de la metamorfosi deguda a baixos nivells de tiroxina i al desenvolupament de gònades en les larves.
3.3.
HIPERMORFISME L’ancestre arriba a l’estat adult en un punt determinat i el descendent continua més enllà d’aquest punt.
Per exemple, en el cas dels equinoderms, es veu en els registres fòssils que, al llarg de la evolució, passen de tenir els contorns llisos i arrodonits a tenir-los lobulats i cada vegada de forma més exagerada.
UNITAT 6 – PORÍFERS (ESPONGES) 1. CARACTERÍSTIQUES GENERALS - Són metazous atissulars → “Parazous” Són asimètrics majoritàriament.
Són organismes filtradors.
Digestió intracel·lular.
Reproducció sexual i asexual.
Majoria marins amb excepcions d’aigua dolça.
Molta varietat de colors i formes: tubulars, laminars, digito-formes, ramificats de forma arborescent...
Unes 5. 500 espècies descrites.
2. ARQUITECTURA CORPORAL Trobem diferents capes cel·lulars que formen les esponges.
2.1. PINACODERMA És la capa de cèl·lules més externa. Està formada per 2 tipus cel·lulars: - Poròcits → són cèl·lules tubulars que conformen els ostíols (orificis exteriors) per on passa l’aigua.
Pinacòcits → conformen la paret externa i limiten els ostíols. A la part basal s’encarreguen també de fixar l’esponja al substrat secretant uns substància adherent rica en col·làgena i espícules.
2.2. COANODERMA És la capa de cèl·lules que recobreix les cavitats internes de l’esponja (espongiocel, cambres flagel·lades...). Està formada enterament per coanòcits, cèl·lules amb un collar de microvellositats que envolten uns flagels que es troben encarats cap a la cavitat interna. Tenen 2 funcions: - - Alimentació → el moviment dels flagels provoca unes turbulències que afavoreixen que les partícules d’aliment filtrades quedin fixades al collar de microvellositats on són internalitzades per pinocitosi o fagocitosi. A partir d’aquí, els coanòcits se’n queden una part i la resta es redistribueix per la resta de l’organisme per mitjà de cèl·lules ameboides presents en el mesohil.
Reproducció sexual → davant de certs factors, els coanòcits poden transformar-se en gàmetes masculins o femenins i ser alliberats a l’exterior per a la fecundació externa.
2.3. MESOHIL És la matriu proteica gelatinosa situada entre el pinacoderma i el coanoderma. Hi trobem diferents tipus cel·lulars i material esquelètic (col·làgena, espícules i espongina): - Arqueòcits → cèl·lules ameboides totipotents.
Miòcits → cèl·lules musculars contràctils.
Colenòcits → cèl·lules formadores de col·làgena.
Espongiòcits → cèl·lules formadores d’espongina.
Escleròcits → cèl·lules formadores d’espícules que poden ser calcàries o silícies. Les espícules es poden classificar per la seva mida si són majors de 10µm (pel nombre d’eixos: monoaxon, triaxon o tetraxon) o menors de 10µm (gran varietat morfològica).
3. MODELS ESTRUCTURALS Trobem 3 models estructurals diferents.
3.1. ASCONOIDE L’aigua passa per uns orificis anomenats ostíols i entra a una cavitat general anomenada espongiocel o atri i torna a sortir a l’exterior per un orifici general situat a la part superior de l’animal, l’òscul.
3.2. SICONOIDE Hi ha un plegament de la paret corporal tant del pinacoderma com del coanoderma per tal d’augmentar la superfície de filtració. D’aquesta manera, tenim que: - A les invaginacions (entrants) hi ha els canals incurrents o inhalants.
A les evaginacions hi ha els canals radials o cambres flagel·lades.
3.3. LEUCONOIDE Desapareix l’espongiocel ja que ha quedat envaït de cambres flagel·lades. No hi ha una cambra general sinó moltes cambres petites ja que implica més capacitat filtradora i, per tant, més èxit biològic. S’estableixen molts canals incurrents dels poròcits cap a les diferents cambres i molts canals excurrents (desapareix l’òscul).
4. REPRODUCCIÓ La reproducció asexual pot ser mitjançant: - Fragmentació Gemmació Gemmulació → particularitat d’esponges d’aigua dolça. Es formen capsules d’arqueòcits, que quan sortien al exterior generaven nous individus. Cèl·lules totipotents.
Les esponges amb reproducció sexual: - Majoria hermafrodites No existeixen gònades perquè no hi ha teixits. Els coanòcits es poden diferenciar a espermatozous i òvuls. Els amebòcits es poden transformar en òvuls.
La fecundació es quasi sempre externa però en alguns casos interna. L’espermatozous fecunda l’òvul dintre de la mateixa esponja.
Larves lecitotròfiques.
Metamorfosi i formes juvenils.
Per exemple trobem: - Demosponges → presenten la majoria un tipus de larva anomenada parenquímula, larva sòlida sense cavitat interna. Es fixa al substrat i creix fins formar la forma juvenil tipus leuconoide anomenada rhagon.
Esponges calcàries → la majoria de casos s’origina una larva anomenada amfiblàstula, que no és sòlida. Va buscant un lloc de fixació, on farà la metamorfosi, pateix migració de capes i forma una forma juvenil anomenada olyntus, que a partir d’aquí es podran formar esponges de qualsevol tipus estructural: siconoides, leuconoide o asconoides.
5. CARACTERÍSTIQUES DEL PRINCIPALS LLINATGES EVOLUTIUS Els “Porífera” no són un grup monofilètic. Podem classificar les esponges en tres classes: - Calcárea: o Espícules de carbonat càlcic. Són les úniques esponges amb espícules calcaries. No tenen microscleres. Les seues macroscleres poden tindre 1, 3 o 4 eixos.
o Poden ser asconoides, leuconoides o siconoides.
o Totes marines de litoral.
- Hexactinellida: o Espícules de silici. Totes són macrosclares triaxones.
o Els seus teixits són sincitials: massa de protoplasma amb molts nuclis. Entremig estan les espícules.
Els coanòcits estan units per la base.
o No hi ha pinacoderm: capa externa formada per pinacòcits.
o Siconoides o leuconoides.
o Totes marines de profunditat.
o Les espícules es fusionen i formen estructures complexes → esponges de vidre.
- Demosponges: o Megascleres monoaxones o tetraxones i microscleres.
o Fibres de espongina que formen l’esquelet → esponges de bany sols tenen espongina.
o Marines i d’aigua dolça.
o Leuconoides o 90% de esponges actuals.
7. EVOLUCIÓ I FILOGÈNIA Els coanoflagel·lats són el grup germà dels metazous. El grup més primitiu dels metazous son les esponges. Per aquest motiu els coanòcits són semblants als coanoflagel·lats.
Si les esponges fossin monofilètiques, les tres classes es podrien classificar de tres maneres possibles: - Les tres són esponges.
Hexactinellida van a part de les altres grups, ja que no té teixits cel·lulars i les altres classes sí.
Fora dels porífers quedaria les calcàries, degut al carbonat de calci de les espícules.
8. PLACOZOUS - Es un grup que esta constituït per una sola espècie: Tricoplax adharens. Es com un protozou amb forma d’ameba gegant.
Són asimètrics i tenen el cos aplanat i discoïdal.
Detrívor.
Marí.
Reproducció asexual i també sexual.
Té dues capes de cèl·lules i entre ells una matriu extracel·lular gelatinosa.
- Capa cel·lular superior → cèl·lules amb cilis.
Matriu extracel·lular amb cèl·lules mesenquimàtiques de tipus ameboide.
Capa cel·lular interior → cèl·lules ciliades i glandulars intercalades amb funció digestiva.
Per alimentar-se es desplaça reptant pel substrat. Si es topa amb una partícula d’aliment engloba la partícula i secreta els enzims digestius → secreció externa. Quan l’aliment es digereix s’absorbeix. Podria ser com un endoderma primitiu o una degeneració d’una un cavitat digestiva prèvia.
Presenta una posició filogenètica molt variable: - Si la cavitat digestiva fos molt antiga → els placozous serien el grup germà de animalsGrup germà dels eumetazous → metazous amb teixits autèntics.
Grup germà dels bilaterals.
TEMA 7 – CNIDARIS Els cnidaris són eumetazous. Les sinapomorfies dels eumetazous són les següents: - Matriu extracel·lular amb col·làgena tipus IV.
Perquè les fibres queden ben fixades apareix una lamina basal que separa el teixit epitelial del teixit conjuntiu. Açò permet que es formen autèntics teixits.
Presencia de sinapsis.
Gastrulació que genera dos capes germinals primàries: ectoderma i endoderma con a mínim.
Es forma una cavitat digestiva que presenta cèl·lules endodèrmiques que secreten enzims al exterior → exoenzims.
PHYLUM CNIDARIA - Constitueixen un grup monofilètic.
Està format per pòlips i meduses Són metazous tissulars → eumetazous.
Diablàstics.
Pertanyen als “Radiata” Carnívors.
Marins (majoria) o d’aigua dolça.
Reproducció asexual i sexual Unes 11000 especies.
1. MODEL CORPORAL DE LES FORMES PÒLIP I MEDUSA.
- Un pòlip és com una medusa, però del revés. La medusa és la forma nadadora.
Ambdós tipus d’individus presenten ectoderma, mesoglea (amb cap o amb moltes cèl·lules), cavitat gastrovascular, endoderma y boca.
El pòlip presenta: - Zona de fixació → disc basal.
Zona allargada o tubular → columna amb cavitat gastrovascular.
Boca envoltada de tentacles.
En canvi, la medusa: - - Presenta forma de paraigua.
La ombrel·la està formada per: o Part externa convexa anomenada exoumbrel·la.
o Part interna còncava anomenada subombrel·la.
Vel → làmina muscular que de vegades es troba a la ombrel·la. Quan es contrau ajuda a la locomoció. Les meduses que tenen vel s’anomenen caraspedotes, i quan no en tenen son meduses acraspedotes.
El mànec de la ombrel·la s’anomena manubri i es troba a la part central de la medusa.
Boca → part més basal. Pot presentar tentacles al voltant.
La cavitat gastrovascular es pot estendre per la ombrel·la formant els canals radials.
Exemple: pòlip (Hydra) → pòlip solitari dels Hidrozous, d’aigua dolça. En un tall de la seva pell podem trobar: - - Gastrodermis → tapissa la cavitat gastrovascular. Trobem diferents tipus de cèl·lules: o Cèl·lules glandulars amb funció digestiva i que secreten enzims per dur a terme la digestió intra i extracel·lular.
o Cèl·lules mioepitelials amb capacitat de contraure’s. De vegades tenen funció nutritives i passen a anomenarse cèl·lules nutritiu-musculars (funció doble).
o Receptors sensorials amb connexió al sistema nerviós.
Mesoglea→ substància gelatinosa amb cèl·lules o no. En aquest cas no.
Epidermis → cèl·lules mioepitelials (contràctils), cèl·lules nervioses, receptors sensorials... Totes les fibres nervioses acaben formant una xarxa nerviosa no ordenada que s’estén per tota la epidermis. Els cnidòcits són les cèl·lules característiques dels cnidaris, que generalment es troben en els tentacles (epidermis) però poden estar a la gastrodermis. Son cèl·lules urticants, és a dir, al seu interior tenen una càpsula plena de líquid urticant amb acció miolítica i hemolítica: destrueix cèl·lules musculars i sang. El cnid és la capsula dintre del cnidòcit, hi ha molts tipus, com per exemple el nematocist. El cnidòcit té un gallet (gatillo), com un pel tàctil anomenat cnidòcil i un opercle que tapa el cnid. Quan u toca el cnidòcil, s’obri l’opercle i surt el líquid urticant i és injectat a la presa. No tots els cnids injecten, es un cas particular.
Respecte a la reproducció dels cnidaris trobem que la majoria pateixen metagènesi, és a dir, hi ha diferents tipus morfo i ecològics. El cicle biològic té diferents fases de reproducció sexual i asexual.
- Asexual → fragmentació o gemmació. Hi ha individus solts que sols presentes reproducció asexual. Hi ha processos de regeneració.
Reproducció sexual → típica de les meduses, però no exclusiva. Trobem espècies monoiques i dioiques, o els dos a la vegada. Al gènere Aglaura no hi ha pòlip. És una espècie dioica: larva (plànula → larva solida i nadadora sense cavitat amb epiteli amb cilis) → forma juvenil (actínula) → adult. Hydra, en canvi, pot ser monoic o dioic.
Les gònades masculines alliberen els espermatozous a l’exterior i van a fecundar la femella → desenvolupament embrionari → cau a terra i d’allà surt un nou individu: no hi ha fase de medusa, però pareix que està incorporat en el teixit gonadal, és a dir, s’ha reduït en el cicle biològic.
9. CARACTERÍSTIQUES LLINATGES EVOLUTIUS DELS PRINCIPALS Hi ha la teoria medusa vs. teoria pòlip. A la teoria pòlip la fase pòlip és la mes primitiva. Tindríem: - Antozous → grup sense fase medusa. Coralls, pòlips individuals... Els seus cnidòcits no tenen ni cnidòcil ni opercle, són més senzills. Els pòlips es caracteritzen perquè la boca no s’obri directament a la cavitat gastrovascular, sinó que ho fa a través d’una invaginació ectodèrmica anomenada faringe. A la faringe poden presentar com a màxim dos solcs ciliats (sifonòglifs). Són solitaris o colonials, l’esquelet és extern o intern, tenen reproducció sexual o asexual i poden ser monoics o dioics. A més, tenen la cavitat gastrovascular tabicada.
o o - Hexacorallia → el nombre de tabics de cavitat gastrovascular és un múltiple de 6. Generalment es extern i pot haver-hi de 0 a 2 sifonoglifs. Tenim pòlips lliures (Actinia), anemones, formes colonials (madrèpores), monstrastaea...
Octocorallia → el nombre de septes es de 8. Presenten esquelet intern i 1 sifonoglif. Grans formes coral·lines: colònies arborescents...
Medusozous → tenen fase medusoide. Els cnidòcits tenen opercle i cnidòcil, és a dir, són més complexes.
o o Acraspeda → el pòlip esta reduït o s’ha perdut. Les meduses no tenen vel i tenen ropàlies: òrgans sensorials exclusius que es situen perifèricament a la ombrel·la. Són receptors sensorials: foto-quimioestato(equilibri)receptor Scyphozoa → meduses oceàniques, que poden arribar a mesurar 2m de diàmetre i pesar una tona.
Trobem estrobilació al cicle biològic → procés de gemmació basat en una divisió transversal successiva que dóna lloc a una repetició lineal de individus. La larva es fixa al sòl com un pòlip anomenat escifistoma que comença a dividir-se transversalment i van sent empenyats cap a munt, i les de la vora s’acaben desprenent com una medusa jove anomenada efira. Aquesta originarà l’adult. La cavitat gastral esta septada per 4 septes.
o o Cubozoa → l’ombrel·la te forma de cub. Són les meduses vespa, que presenten ulls complexes. Tenen velàrium, on penetra una part de la cavitat gastrovascular, no com al vel. Els cnidòcits són molt tòxics.
Hydrozoa → mesoglea sense cèl·lules i cavitat gastrovascular sense septar. Les meduses tenen vel → craspedotes. Hi ha individus solitaris (pòlips o meduses) i colònies: bentòniques (fixades) de pòlips, bentòniques de pòlips i meduses, pelàgiques (nadadores) de pòlips i pelàgiques de pòlips i meduses.
Els individus de la colònia (zoides) poden ser iguals (colònies homomorfes) o distints (polimorfes).
  Hydra → predomina la fase pòlip. Els individus són solitaris. La medusa queda reduïda al teixit gonadal.
Hydroida → colònies polimorfes. Dintre del cicle biològic hi ha diferents tipus de zoides: amb funció de captura i digestió d’aliments (gastrozoides) i pòlips especialitzats en la reproducció (gonozoides → originaran les meduses).
o  Siphonophora → formen colònies polimorfes pelàgiques que comprenen la fase medusa i la fase pòlip. Tenen un òrgan de flotació (medusa modificada amb flotador) i campana natatòria. D’aquí pengen grups de zoides anomenats cornidis, especialitzats en alimentació, defensa de l’organisme (dactilozoides carregats de cnidòcits) i gonozoides (generen gonòfors → gemmes de medusa). No hi ha medusa lliures, sino que les meduses queden reduïdes a la gemma. Són organismes dioics i mitjançant la fecundació generen l’individu adult.
 Chondrophora → colònies polimorfes pelàgiques representades per un gran flotador amb cambres quitinoses (plenes de gas). Al flotador, a sota, hi ha un gran gastrozoide incorporat al flotador, on hi ha la boca. D’aquí pengen altres zoides → dactilozoides carregats de cnidòcits, gonozoides que generen les gemmes de les meduses que es desprenen → fecundació → dos fases larvàries → adult.
[Staurozoa] → categoria taxonòmica incerta. Són meduses sèssils amb forma de trompeta. Es fixen al substrat amb una prolongació en forma de peduncle de la exombrel·la. El peduncle surt de la cara aboral. La boca quedaria cap al exterior. Tenen 8 tentacles.
Presenten larva plànula sense cilis i reptant i ovaris complexes. La larva originarà la medusa adulta.
TEMA 8 – BILATERALS Com podem veure als esquemes anteriors, dintre dels bilaterals trobem: - Deuteròstoms → seminaris.
Protòstoms → presenten com alguns caràcters les sinapomorfies dels bilaterals, les quals són: o Cefalització → presenten estructura cefàlica.
o Tres fulles embrionàries o capes germinals primàries → endoderma, mesoderma i ectoderma.
o El sistema nerviós consta de una gangli cefàlic que pot ser complexe i un o més cordons nerviosos.
o Sinapsis unidireccional.
o Neurotransmissor → acetilcolina i el seu enzim: acetilcolinesterasa.
o Família de gens HOX homologa organitzada en complexos genòmics (patró espacial al llarg de l’eix antero-posterior. Però els cnidaris també tenen gens HOX. La disposició d’aquests gens dins del cromosoma correspon al seu ordre d’actuació a traves de l’eix antero-posterior. Hi ha colonialitat → l’ordre del gen en el complex o cromosoma correspon amb la seua zona d’actuació en l’eix antero-posterior. Són gens selectors de vies de desenvolupament.
A més, els protòstoms presenten les seves pròpies sinapomorfies.
- La boca es forma a partir del blastòpor o a partir de proximitats d’aquest. L’anus es de neoformació.
El celoma es forma per esquisocèlia.
Hiponeuria → el SNC, excepte el gangli cefàlic, es ventral. Pot hi haure des d’un cordó a diversos.
Si tenen esquelet, és un exosquelet quitinós.
Dintre dels protòstoms trobem sinapomorfies dels quals són: - Spiralia, les Segmentació espiral del zigot, i per tant, segmentació determinada.
El mesoderma deriva de un blastòmer concret → micròmer 4d.
A més, dintre d’Spiralia trobem els platizous: - - No tenen celoma → són individus acelomats.
El mesoderma està representat pel parènquima.
No tenen sistema vascular.
Hi ha diferents organismes en els platizous.
o Rotífers o Acantocèfals → paràsits.
o Gnathostomulids.
o Gastrotrichia.
o Platihelmints PHYLUM PLATYHELMINTES 1. MODEL CORPORAL Les característiques generals d’aquest grup són: - Inclou planaries, distomes, tenies...
Són eumetazous, bilaterals, protòstoms, espiralia i platizous.
Acelomats.
Cucs no metameritzats. Alguns tenen falsa metameria.
Aplanats dorsoventralment.
Reproducció asexual i sexual. La majoria són hermafrodites.
Majoria paràsits i alguns de vida lliure: marins, d’aigua dolça o terrestres.
Unes 20000 espècies actuals.
Les seues característiques anatòmiques són: - - - No hi ha sistema vascular (no caràcter exclusiu dels platihelmints).
El sistema reproductor es complexe.
El digestiu es incomplet o cec → només hi ha una obertura. De vegades pot faltar completament i doncs l’individu alimentar-se pel tegument (pell).
Sistemes excretors i osmoreguladors.
Contemplen un tipus d’estructures anomenats protonefridis amb cèl·lules flamígeres.
El SNC està centralitzat. Hi ha ganglis cerebroides anteriors i cordons nerviosos ventrals. De un a 5 parells de cordons.
2. ALGUNS CARÀCTERS DERIVATS ÚNICS DELS PLATIHELMINTS - Intestí complexe amb una única obertura al exterior. Si hi és, és així, encara que pot no tindre.
Cèl·lules epidèrmiques i gastrodermiques multiciliades.
3. CARACTERÍSTIQUES DELS PRINCIPALS LLINATGES EVOLUTIUS Els platihelmints es classifiquen del següent mode: - Turbellaria (planàries) o Cos no estrobilat → no hi ha ni metamerització ni falsa metamerització.
o La faringe comunica amb una regió estomacal tancada.
o Epidermis cel·lular i generalment ciliada.
o El cos te una part anterior, una mitja i una posterior sense diferenciació clara.
o Entre 5mm – 60cm. Vida lliure i d’agua dolça o marins.
o 4500 espècies.
o Planaria.
o Molta capacitat de regeneració.
 Reproducció sexual:  Desenvolupament directe  Desenvolupament indirecte amb dos tipus de larves: larva de Múller i de Götte.
 Hermafrodites amb fecundació creuada i reciproca.
 Reproducció asexual:  Fragmentació  Gemmació - Trematoda (distomes) o Cucs plans en forma de fulla o Ventosa ventral o abdominal, o aceptàbul, en la majoria. Si no hi és s’ha perdut. És un òrgan de fixació o Ventosa addicional oral (anterior).
o Tegument sincitial (aplanat) sense cèl·lules diferenciades.
o Grup íntegrament paràsit amb importància veterinària i mèdica.
o Fascíola hepatica i Schistosoma mansoni.
o Reproducció sexual.
Habitualment hermafrodites.
o Fecundació creuada i reciproca.
o Desenvolupament indirecte.
Els cicles vitals dels trematodes (digenis). En general pels paràsits: un cicle es heteroxé quan hi ha dos tipus d’hostatgers (qui rep el paràsit) en el cicle vital.
- Hostatger definitiu que normalment es vertebrat, que és on es reprodueix sexualment.
Hostatger intermediari → invertebrat o vertebrat, on el paràsit es reprodueix asexualment.
Segons el nombre d’hostatgers, diferents tipus de cicles heteroxens: o Diheteroxé: 1 definitiu i 1 intermediari.
o Triheteroxè: 1 definitiu i 2 intermediaris.
o Tetraheteroxé: 1 definitiu i 3 intermediaris.
Estadis larvaris de 5 tipus: miracidi, esporocist, rèdia, cercària i metacercària.
Fascíola hepatica → cicle diheteroxé. En les ovelles podreix el fetge. La duela (l’adult) viu al conducte biliar. Posa ous i son expulsats al exterior.
El miracidi neda i busca l’hostatger intermediari → cargols d’aigua dolça. Esporocist → el miracidi es modifica. És un sac germinal. Te un epiteli germinal i en l’interior d’aquest es forma el següent estat larvari → rèdia. En un esporocist es formen una generació de varies rèdies.
També tenen un epiteli germinatiu i en l’interior es generen varies cercaries dintre de cada rèdia. Les cercaries surten al exterior i van nadant. Es fixen a la vegetació i formen un quist (s’enquisten). Quan l’ovella menja les plantes, digereix el quist i generen l’adult en els conductes biliars, on es reprodueixen sexualment i ponen els ous. En aquest cicle no hi ha metacercària. D’un sol ou que entre poden arribar a sortir 300 cercàries, i una duela pot posar fins a 200000 ous. Hi ha vegades que les rèdies i les cercaries tenen varies generacions, la qual cosa fa que augmenti el nombre d’individus que pot sortir d’un sol ou.
Opistorchis sinensis: cicle triheteroxè. L’adult esta a l’intestí prim d’un humà o altre vertebrat. En les femtes surten els ous a l’exterior. El miracidi penetra al cargol i es produeixen varies fases: esporocist → rèdia → cercària. Les cercaries surten al exterior i busquen un peix, i penetren al interior i s’enquisten a la musculatura com a metacercàries. Si un vertebrat menja el peix, incorporarà l’adult.
Tot es una qüestió de probabilitat, per això posen tants ous.
- Cestode (tènies) o Escòlex → òrgan de fixació. Pot tenir ganxos, espines, ventoses, glàndules... És molt variable segons l’espècie.
o Pèrdua del tub digestiu, ja que s’alimenten per absorció a traves del tegument. Per incrementar la superfície presenten unes estructures anomenades microtriques tegumentàries → petites digitacions que es mesclen amb les microvellositats de l’intestí de l’hostatger.
o Estrobilació corporal → formació successiva d’anells segmentaris.
Es una falsa metamerització, són acelomats. En cada anell es van repetint òrgans, sobre tot els reproductors.
o El cos presenta tres parts: escòlex, coll (zona de proliferació dels anells que formen l’estròbil) i estròbil (resta del cos compost per anells, anomenats proglotis).
o o o o o Tegument sincitial i no presenta cilis.
Fins a 20m → viuen enrotllats sobre si mateixos.
Son endoparàsits → viuen al tracte intestinals dels vertebrats.
Unes 5000 espècies.
Reproducció sexual solament. Son hermafrodites encara que també hi ha especies dioiques.
Fecundació creuada o autofecundació. Desenvolupament indirecte.
Els anells tenen maduració seqüencial:  Immadurs → els que estan prop del coll i que s’acaben de formar. Només hi ha esbossos dels aparells reproductors.
 Madurs o sexuats → els aparells reproductors ja són funcionals.
 Gràvids → l’aparell reproductor està en degeneració total o parcial. Estan carregats d’ous que sortiran al exterior.
 Dins d’un individu, en un anell pot hi haure un aparell femení, o un masculí, o un masculí i un femení, o dos de cada.
L’embrió te tres parells de ganxos → oncosfera o embrió hexacant. Hi ha dos tipus de larves:  L’embrió o oncosfera esta envoltat de embolcalls embrionaris.
 Larva coracidia → l’oncosfera presenta un epiteli ciliat, sobretot en forma aquetiques per desplaçar-se.
Els metacestodes (altra fase del cicle) poden tindre cavitat interna (procercoide i plerocercoide) o no que en poden tindre:  Un cap interior → monocèfals. Segons com es forma l’escòlex:  Cisticercoide  Cisticerc  Molts escòlex → el metacestode es pluricèfal → equinococ o hidàtide. Hi ha una capa germinativa que va generant escòlex internament i llavors es forma l’equinococ. Un protoescòlex es cadascun dels escòlex que es van formant a l’interior.
Cicles: ou → larva → metacestode(s) → adult o o o o   Desenvolupament primitiu quan el metacestode no te cavitat.
Desenvolupament neotènic, amb cavitat interna, una o moltes.
Cicle diheteroxè terrestre neotènic i amb un ou embrionat. Monocestodes monocèfals: - - Taenia solium (tènia del porc o humana) → excrements d’humà → ingereix els proglotis. Les oncosferes travessen la paret intestinal i a traves del circulatori arriben a la musculatura, on s’enquisten. Si algú menja carn de porc, passa a l’interior i passa al intestí. Però pot equivocar-se i anar als ulls, SNC, vies respiratòries... allí quedaria enquistat.
Taenia saginata (vaca) Exemple de cicle diheteroxè, terrestre, neotènic amb ou embrionat. Metacestode policèfal: Echinococcus granulosus (tènia del gos o hidatídica). Forma quist hidatídic. Provoca la equicoccosi → forma quist hidatídic. Tenim una ovella, porc... L’ovella ingesta un ou embrionat de les femtes d’un gos. S’allibera l’oncosfera, travessa la paret intestinal i es dissemina pel circulatori. En diferents òrgans es forma un metacestode policèfal o quist hidatídic. Si un gos menja carn d’aquesta ovella, un protoscòlex del quist origina un escòlex que es fixa a l’intestí. L’adult genera els ous que aniran a les femtes a l’exterior. Accidentalment pot anar a un humà l’ou. A l’humà se li formarà un quist en qualsevol part del cos. Es fa fent mes gran, i si es fa al cervell s’ha d’extirpar.
- Monogenes (distomes monogenètiques) o Òrgan de fixació posterior que s’anomena opisthaptor. Te ventoses i ganxos.
o Al voltant de la boca i ha com uns coixinets que s’anomenen prohaptor.
També serveix per fixar-se.
o Son ectoparàsits la majoria.
o No tenen ventoses orals ni acetàbul.
o Cicle vital amb un sol hostatger.
o La majoria son ectoparàsits, tant de vertebrats com de invertebrats.
Sobre tot de peixos.
4. EVOLUCIÓ I FILOGÈNIA.
No esta clar que sigui un grup monofilètic. Sembla que monogenea, trematode i cestode estiguin relacionats filogenèticament però els turbel·laris no serien un grup monofilètic. Hi ha un grup de turbel·laris que pareix que siguin un grup basal de bilaterals → acoelomorpha → acoela i nemertodermatida, no serien platihelmints. La resta de turbel·laris si que serien platihelmints. Açò s’ha sabut per anàlisis moleculars.
TEMA 9 – ANÈL·LIDS Es troben dintre dels Lophotrochozoa: - Grup classificat per anàlisis moleculars exclusivament → gen de la fraccio18S del RNA ribosòmic i gens HOX posteriors.
Tenen lofòfor o tenen larva trocòfora. Un lofòfor es una estructura en forma de ferradura que presenta tentacles i envolta la boca. La larva trocòfora te una banda ciliada al voltant de la boca que s’anomena prototroca. La larva te forma de pera o peonza. A vegades pot tindre bandes addicionals, com la metatroca.
o Brachiopoda → marins o Ectoprocte → marins o Phoronida → poques especies i marins.
ANÈL·LIDS 1. MODEL CORPORAL Característiques generals: - Cucs marins, cucs de terra, sangoneres...
Eumetazous. Bilaterals. Protòstoms. Espiralia i Lophotrochozous Celomats Cucs metameritzats.
Marins, terrestres o d’aigua dolça.
Unes 16.500 espècies.
Classificació tradicional: - Poliquets → amb parapodis i quetes.
Oligoquets → amb quetes i clitel.
Hirudinis → amb clitel.
El clitel es una zona glandular particularment desenvolupat en la reproducció. Estes glàndules fabriquen una substància mucosa important per l’aparellament, la coberta externa de la capsula i secreten albúmina. S’aparellen capiculats. Intercanvien esperma → el clitel fabrica una capsula mucosa que es va desplaçant i es va fent dura, recull els òvuls i al receptacle seminals es fecunden els òvuls i queden a la capsula. La capsula s’allibera amb els ous a dintre, i després surten els individus.
Tenim altres característiques pròpies dels anèl·lids: - Cap format per prostomi (prioral i no segmentari) i peristomi (premetamèrics).
Tronc amb anells (compartiments celomàtics).
Pigidi (postmetamèric) → part final del cos, on es troba l’anus.
- - - - - - - Es característica la regió cefàlica, on es pot distingir el peristomi i el prostomi, que són premetamèrics embriològicament: no es consideren metàmers ja que no tenen cavitat celomàtica. En el prostomi es freqüent que hi hagi òrgans sensorials: ulls, tentacles, palps (tacte)...
El tub digestiu es complet i presenta varies regions diferenciades i especialitzades. Es un tub digestiu amb varies cambres.
Sistema circulatori tancat amb autèntics vasos sanguinis i de capil·lars a les brànquies. Tenen diferents pigments respiratoris: hemeritrina (incolora), clorocruorina (verd), hemoglobina.
Excreció i osmoregulació → estructures metamèriques anomenades metanefridis, un parell per metàmer. Els metanefridis tenen una obertura al celoma per filtrar les substancies que s’han d’excretar. Alguns grups tenen protonefridis, estructures mes primàries, i poden haver-hi molts.
És un túbul tancat que en l’extrem presenta una o mes cèl·lules flagel·lades filtradores. Els túbuls s’acaben obrint a l’exterior.
El SNC es hiponeure (ventral). L’única estructura dorsal és un gangli cerebroide bilobulat. A més hi ha un anell perifaringi per formar un cordo nerviós ventral doble i ganglionar → connectius perifaringis. Hi ha un parell de ganglis per metàmer.
Majoria amb metanefridis (alguns amb protonefridis).
Molts amb quetes epidèrmiques laterals que es disposen de manera segmentària.
Reproducció sexual o asexual. Poliquets i oligoquets → gemmació o fragmentació de manera espontània. Els hirudinis sempre sexualment.
En la reproducció sexual hi ha dos opcions: dioics (la majoria de poliquests) o hermafrodites (oligoquets i hirudinis). En els oligoquets pot haver-hi un parell d’ovaris i dos o tres de testicles. En hirudinis poden hi haure de 5 a 10 parells de testicles i els ovaris seus ovaris són molt llargs i poden estendre’s per diversos metàmers.
Desenvolupament directe (oligoquets i hirudinis) o indirecte (majoria de poliquets) amb larva trocòfora. La larva, a la part basal del tub digestiu hi ha una cèl·lula mesodèrmica, el micròmer 4d que generarà la zona de creixement, formant-se unes bandes mesodèrmiques. Creixement teloblàstic i per esquisocèlia → formació de metàmers cap a l’extrem anterior a partir de les bandes mesodèrmiques. La zona de la boca i de l’anus queda sense metameritzar-se.
2. ALGUNS CARÀCTERS DERIVATS ÚNICS DELS ANÈL·LIDS - - Cap anèl·lid → hi ha un prostomi i un peristomi que embriològicament son premetamèrics. A vegades, en algunes especies hi ha una incorporació secundaria de metàmers en prostomi i peristomi. La metamerització era característica amb creixement teloblàstic: queda sense metameritzar la part final i prostomi i peristomi.
Sistema circulatori tancat → no es freqüent als invertebrats amb vasos sanguinis.
3. CARACTERÍSTIQUES DELS PRINCIPALS LLINATGES EVOLUTIUS Classificació: - Poliquets (cucs de sorra, tubícoles, nereids...) o Complexitat cefàlica amb òrgans sensorials en el prostomi i peristomi.
o Presenten la faringe evaginable. Quan ho fa forma una trompa o probòscide. A vegades, presenta unes mandíbules quitinoses (quitina →polisacàrid).
o Presencia de parapodis → locomoció, respiració...
o Celoma ben constituït.
o La metamerització homònoma o heterònoma (hi ha metàmers diferents, com en els artròpodes).
o Hi ha parapodis, quetes, però no hi ha clitel. 1 o Marins, aigua dolça, aigua salobres o paràsits. Formes enterrades, arenícoles, alguns reptants, viuen dins de tubs que fabriquen ells mateixos que tenen uns tentacles ramificats plomosos que serveixen per la captura d’aliment i la respiració...
- Clitel·lats o Presència de clitel o Hermafrodites obligatoris.
o El nombre de metàmers es fix (tendència). Molt clar en els hirudinis.
o Òrgans reproductors complexes o Desenvolupament directe.
o No tenen larva trocòfora ni lofòfor encara que són lofotrocozous.
o Oligoquets (cucs de terra i formes afins).
 Condició clitel·lada primitiva. És un grup primitiu en el que el clitel va aparèixer per primera vegada.
 El celoma esta ben constituït.
 La metamerització es homònoma deixant apart el clitel.
 Principalment terrestres o d’aigua dolça.
 No hi ha parapodis i les quetes son petites. A vegades falten alguns metàmers.
o Hirudinis (sangoneres)  Nombre de metàmers corporals fix.
 Subdivisió dels metàmers corporals per anells superficials. Cada metàmer es correspon en varis anells superficials.
 Tendència a la reducció dels septes intermetamèrics i a que es perdin els metàmers internament.
 Ventosa posterior.
 Al voltant de la boca pot hi haure una altra ventosa.
 Celoma reduït (obliterat o replet de teixit conjuntiu i musculatura).
 Metamerització heterònoma  Terrestres o d’aigua dolça. Pocs marins.
 En algun grup hi ha quetes, però el mes habitual es que no hi hagi.
 Ectoparàsits, predadors o carronyers. Molts son hematòfags.
4. EVOLUCIÓ I FILOGÈNIA Els poliquets són el grup germà dels clitel·lats. Hi ha uns grups que en principi es considerava que no eren anèl·lids, però ara hi ha estudis que si que els inclouen.
- Són un grup monofilètic, però els poliquets no.
Hi ha grups que eren fílums però ara els incloem dintre dels anèl·lids → Sipuncula (sense metameria), Echincura (sense metameria), Vestimentifera, Pogonophora. Tots són marins.
TEMA 10 – MOL·LUSCS 1. MODEL CORPORAL Característiques generals: - Quitons, cargols, llimacs, ostres, musclos, cloïsses, pops, calamars, ullals de mar, etc.
Eumetazous. Bilaterals. Protòstoms. Espiralia. Lophotrochozous.
No segmentats.
Marins, d’aigua dolça i terrestres.
Unes 95.000 espècies actuals.
Mantell, ctenidis i ràdula.
Tub digestiu complet i ben regionalitzat.
Celoma limitat a petits espais al voltant dels nefridis, cor i part de l’intestí.
La cavitat principal és un hemocele (sistema circulatori obert).
Metanefridis grans i complexes.
Diferents estratègies de vida i alimentació.
Dioics o hermafrodites. Amb larva trocòfora i, usualment, amb larva velígera.
Si, per exemple, ens fixem en cargol de terra: - - - - - - El cos te cap (amb estructures sensorials; es pot reduir molt), peu ventral que està muscularitzat i massa visceral (major par de les vísceres concentrades.
La presencia d’un òrgan raspador a dintre de la boca anomenada ràdula amb dents quitinoses. Presenta una musculatura associada que li dona moviment.
A vegades, la ràdula desapareix, com en els bivalves.
El mantell té una cavitat (cavitat del mantell o cavitat pal·lial) on poden desembocar el tub digestiu, els nefridis, els conductes genitals, l’epiteli sensorial i brànquies.
El mantell és una capa gruixuda doble d’epidermis. Fabrica la conquilla o closca, que no sempre és solida: poden ser petites plaques o espícules. Pot tindre varies morfologies.
Les brànquies es diuen ctenidis, i estan formades per uns filaments branquials amb cilis. Un ctenidi sols és una brànquia.
El tub digestiu presenta varies regions i es bastant complex.
No es lineal i te moltes parts: glàndules salivals i accessòries.
El celoma no és una única cavitat, sinó que està format per diversos espais que es troben al voltant d’algunes estructures: nefridis, cor (dintre de la cavitat pericàrdica) i part de l’intestí. La cavitat general es un hemocele (cavitat circulatòria), on el sistema circulatori es obert.
El cor te 1 ventricle i 1 o més parells d’aurícules, normalment 2.
L’excretor està format per metanefridis, més complexos i grans que els protonefridis.
Son dioics o hermafrodites.
Hi ha dos tipus de larves: larva locòtrofa i usualment hi ha una 2ª que s’anomena larva velígera. Però alguns tenen desenvolupament directe. La velígera té dos lòbuls ciliats que formen un vel. A vegades, la trocòfora es forma dins del ou i d’allà surt la velígera.
2. ALGUNS CARÀCTERS DERIVATS ÚNICS DELS MOL·LUSCS - Espícules calcaries o conquilla Mantell Ràdula Peu muscular que es pot modificar.
3. CARACTERÍSTIQUES DELS PRINCIPALS LLINATGES EVOLUTIUS.
Phylum Mollusca: - “Aplacophora” → grup no monofilètic. Sense plaques.
o No tenen conquilla. Els demes grups si.
o Espícules calcaries que es fusionen.
o Cos vermiformes, amb forma de cuc o Peu reduït o Chaetodermomorpha (caudofoveata)  Escates imbricades, superposades  Sense peu o Neomeniomorpha ((solenogastres)  Solc pedi (del peu) ventral format pels marges del mantell.
 No tenen ctenidis o sense ctenidis típics. Si no en tenen respiren pel tegument.
- Poliplacòfors. Quitons.
o Closca única amb 7 o 8 plaques parcialment imbricades. El mantell surt per l’exterior o Brànquies múltiples i alineades.
- Monoplacòfors.
o A partir d’aquest grup tenen una closca univalva o derivada d’ella.
o Closca única amb una única obertura.
o Tenen molts òrgans repetits: n parells de ctenidis, de nefridis, músculs retractors del peu, gònades i aurícules cardíaques.
- Gastròpodes i cefalòpodes: o Vísceres concentrades dorsalment.
o Cap ben aparent i ben demarcat: ben visible.
o Cavitat del mantell restringida a la regió anal.
o Gasteròpodes:  Torsió i les seves associacions anatòmiques. Rotació en sentit invers a les agulles del rellotge de la massa visceral, el mantell i la closca fins a 180ºC respecte a l’eix antero-posterior o cap-peu. No te res a veure amb la espiralització de la closca. Les brànquies s’acaben disposant al darrera del cap. Hi estructures anatòmiques que es modifiquen o que es perden.
        o El els prosobranquis primitius hi ha rotació total.
Hi ha prosobranquis mes avançats que presentes modificacions o pèrdues d’estructures, com la pèrdua d’una brànquia.
Hi ha grups amb una detorsió, tornem a la situació primitiva. la brànquia torna al darrera. Son els opistobranquis.
Detorsió variable als pulmonats.
Major concentració dels òrgans interns en una massa o monticle visceral.
Prosobranquis → cargols terrestres o aquàtics, marins o d’aigua dolça. Generalment tenen closca espiralada. Tenim els primitius (closca nacarada, amb nacre) i els moderns.
Opistobranquis → baboses marines que han perdut la closca de manera secundaria.
Pulmonats → cargols terrestre o d’aigua dolça i baboses terrestres, que han perdut la closca.
Usen la cavitat pal·lial com a pulmó.
Cefalòpodes:  Peu modificat en braços o tentacles prènsils, que poden capturar preses i sifó, per traure l’aigua del mantell a pressió per la locomoció.
 Sistema circulatori tancat en gran part.
 Closca separada i amb cambres internes.
 Sifúncul → conducte tissular que passa a través de les cambres, per canviar la pressió de gas a l’interior de les cambres i d’aquesta manera canviar la seva posició durant la flotació.
 Bec de lloro, format per unes mandíbules còrnies per desgarrar l’aliment.
- Bivalves i escafòpodes o Reducció del cap o Descentralització del sistema nerviós o Expansió de la cavitat del mantell.
o Peu en forma més espatulada, que serveix per excavar. Te forma d’espàtula o destral.
o Bivalves:    o Clasca bivalba i el mantell i els ctenidis associats modificats per adaptar-se a un altre tipus de closca Pèrdua de la ràdula perquè son filtradors.
Músculs adductors que afavoreixen el tancament de les valves. Deixen unes marques a la closca.
Scaphopodes/Escafòpodes → ullals (colmillos) de mar.
 Closca curvadaen forma d’ullal i oberta pels dos extrems.
 Pèrdua de ctenidis → respiren a traves del tegument.
 Captacles: tentacles.
TEMA 11 – NEMÀTODES ECDYSOZOA: - Sense cilis locomotors en les cèl·lules epidèrmiques.
Cutícula amb quitina α i formada per tres capes: epicutícula i procutícula: exocutícula i endocutícula.
Muda (ecdysis) de la cutícula sota el control d’hormones ecdiesteroides. Es per créixer.
NEMATOZOA: - Gen de la fracció 18S del ARNr.
Pèrdua quasi completa de la quitina cuticular, reemplaçada per una cutícula de col·lagen.
Només hi ha musculatura longitudinal.
Dos grups: o Nematomorfa → les larves son paràsits d’artròpodes. Son cucs de pel. D’aigua dolça, terrestres o marins.
o Nematodes.
NEMATODES 1. MODEL CORPORAL - - - Eumetazous. Bilaterals. Protòstoms. Ecdisozous Pseudocelomats. La cavitat pseudocelomàtica és petita i està plena de líquid que fa com a esquelet hidràulic.
Són molt flexibles.
Lliures (terrestres, agua dolça o marins) o paràsits (de plantes i/o animals).
Unes 25000 espècies descrites.
El nombre de cèl·lules i el llinatge cel·lular són possiblement constants per a cada espècie.
El cos està revestit per una cutícula complexa de fins a 9 capes.
Epidermis cel·lular o sincitial.
Òrgans sensorial cefàlics exclusius anomenats amfidis.
Sense estructures circulatories per a l’intercanvi de gasos.
Majoria amb sistema excretor exclusiu (1 ó 2 cèl·lules renetes i túbuls col·lectors).
Tub digestiu complet. Presenten diferents estructures bucals que es disposen radialment.
Són dioics i presenten dimorfisme sexual. Els mascles, a la part quasi terminal tenen una cloaca on s’obre l’anus i el testicle (1 o 2), una espicula que serveix per la còpula. Les femelles, l’anus s’obre a la part terminal del cos i el porus genital esta a una posició mitja; tenen dos ovaris.
El creixement es fa per 4 mudes de la cutícula i per tant hi ha 5 estadis de desenvolupament → 4 estadis juvenils (“larves”) i una etapa d’adult.
Segmentació del zigot exclusiva (ni radial ni espiral).
2. ALGUNS CARÀCTERS DERIVATS ÚNICS DELS NEMATODES - - Nombre de cèl·lules i el llinatge cel·lular son possiblement constants per a cada espècie. El C. Elegans te 959 cèl·lules somàtiques en la femella i en la forma hermafrodita adulta i 1031 en els mascles.
Mecanoreceptors al voltant de la boca disposats en anells: anells de sensil·les (mecanoreceptors).
Boca envoltada per 3-6 llavis.
Amfidis: òrgans sensorials que es troben a la part anterior del cos → quimioreceptors.
1 o 2 cèl·lules excretores → renétes. Poden anar acompanyades de canals excretors.
Reproducció: dioics, alguns hermafrodites o partenogenètics. Fecundació interna i ovípars o ovovivípars.
El desenvolupament es un increment limitat del nombre de cèl·lules. Augment el volum cel·lular. Hi ha 4 mudes i 5 estadis de desenvolupament.
Cicles vitals: o Totalment de vida lliure o Ectoparàsits de plantes o o o o o o o Ecotparàsits de plantes.
Zooparàsits sapròfags.
Juvenils fitoparàsits i adults zooparàsits.
Juvenils zooparàsits i adults fitoparàsits.
Únicament les femelles adultes són zooparàsites.
Adults zooparàsits amb un hospedadors.
Adults zooparàsits amb dos hospedadors.
3. CARACTERÍSTIQUES DELS PRINCIPALS LLINATGES EVOLUTIUS Adenophora: - Sense fasmidis caudals Sense túbuls col·lectors Majoria de vida lliure i alguns paràsits Secernentea: - Amb fasmidis caudals En alguns, excretor complex amb túbuls col·lectors Majoria paràsits.
TEMA 12 I 13 – ARTRÒPODES Característiques generals: - - - Escorpins, aranyes, centpeus, crustacis, insectes, etc.
Eucelomats. Bilaterals. Protòstoms. Ecdisozous.
Panartròpodes.
Metameritzats tan interna com externament.
Marins, d’aigua dolça o terrestres.
Aproximadament 1.100.000 espècies actuals.
Exoesquelet subdividit en peces unides, les esclerites.
Cada metàmer del cos primitivament amb un parell d’apèndix segmentats (articulats), fixats ventralment i amb una varietat d’especialitzacions. Apèndixs compostos amb un protopodi proximal i un telopodi distal (els dos multiarticulats).
Les cèl·lules estan desprovistes de cilis o de flagels, amb l’excepció dels espermatozoides de certs grups.
Cos dividit, al menys, en cap (cèfalon) i tronc. Generalment amb especialitzación regional del cos o tagmosi.
Cap amb llavi (o clipillavi) i amb àcron no segmentari.
Digestiu complet, complex i molt regionalitzat.
Sistema circulatori obert.
Músculs disposats metamèricament: longitudinals dorsals i ventrals presents; sense musculatura somàtica circular.
Celoma reduït a porcions dels sistemes reproductor i excretor.
La disposició del sistema nerviós és similar a la dels anèl·lids, amb ganglis dorsals cerebroides, connectius periesofàgics i cordons nerviosos ventrals amb ganglis, aquests últims a vegades fusionats amb altres més grans. El protocervell forma el centre ocular; el deuterocervell el centre antenal.
En principi, cèfalon amb un parell d’ulls amb facetes (compostos) i un o varis ocel·les medials.
Majoria dioics, amb desenvolupament indirecte.
GUIÓ PRÀCTIQUES ...