2.Catalunya territori feudal (I) (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 3º curso
Asignatura Historia Medieval de Catalunya
Año del apunte 2016
Páginas 4
Fecha de subida 05/04/2016
Descargas 29
Subido por

Vista previa del texto

2 Catalunya territori feudal La revolució feudal, comportarà la servitud de la pagesia, és fundacional perquè en acabar la fase del segle XII, es veu el marc social i polític totalment definit, el nom Catalunya apareix a les fonts, es crea la noció de Catalunya. Canvis en l'economia agrària, excedents, revolució feudal.
El canvi feudal Regim social basat en la confiscació dels beneficis del treball camperol, i que assegurava unes xarxes de vassallatge i gratificacions, amb que es redistribuïen els beneficis entre les classes dominants. Fenomen conegut com la revolució feudal. Es produeix als volts de l’any 1000 a tot Europa.
Aquest canvi porta canvis econòmics, ja que es passa d’un sistema d’autosubsistència a un sistema de creació d’excedents agraris, que serveixen per a sustentar les classes dominants (violentes), i també pel circuit comercial (economia de mercat). Es viu un augment desmesurat de les terres de cultiu, les quals superen les pròpies necessitats.
Tot això va acompanyat d’un augment demogràfic.
Políticament es trenca amb l’equilibri establert fins el moment. S’afebleix l’autoritat central i proliferen les senyories. Va acompanyat de la degradació de les condicions de vida, a causa de la servitud pagesa. Aquest fenomen està liderat per l’aristocràcia feudal.
L’afebliment de l’autoritat publica carolíngia fa que els senyors comencin a agafar autoritat independent a la comtal. Aquests comtes cedeixen la gestió d’un territori a un senyor de la seva confiança (veguer). Aquest sistema es trenca al segle XI, quan aquests veguers s’incorporen aquesta administració a la seva propietat, esdevenint els senyors castellans (dels castells).
Abans de l’any 1000 el feu era la manera d’anomenar la terra fiscal cedida pel compte a un col·laborador seu, era un caràcter funcional i administratiu. No podia ser desmembrat. A partir d’aquest moment és aquella propietat que el comte cedeix a un noble a canvi de fidelitat. Ara els senyors actuen com una entitat privada i es fragmenta en múltiples feus basats en el vassallatge. Els senyors s’aniran fent amb el control de l’alou1.
Abans de l’any 1000 la majoria de famílies eren aloeres, ara això canvia, i es produeix una concentració de terres en mans d’eclesiàstics i nobles. Aquesta classe feudal aconseguia els seus objectius a través de la violència. Es produeixen resistències camperoles.
Resistències i moviments pacificadors No va ser un procés pacífic. La nova classe feudal utilitzaria mecanismes extraeconòmics, violència física i psicològica, essencial en aquest canvi feudal. La classe feudal es declara especialistes en la guerra. Guerregen contra territoris exteriors, contra les famílies, 1 Terra d’un pages lliure.
poblacions camperoles armades, guerregen entre ells. Aquesta guerra es retroalimenta, gràcies als beneficis que permeten que mantinguin els nobles al seu servei homes armats (milites). Hi ha una nova estructura de poder.
Implica una nova estructura de poder. Gelibert arribarà a encapçalar una revolta contra l'autoritat comtal, el casal comtal de Barcelona era un dels poders més forts, més enllà del poder té una autoritat.
En el context de la revolta feudal, la figura dels comtes de Barcelona frenaven la força d'aquesta noblesa feudal. Gelibert amb, altres castellans de la frontera, es revolta contra Ramon Berenguer I. Arriben fins el Palau de Barcelona, Ramón Berenguer I es refà i el seu tribunal sentència una condemna a Gelibert, i se l'obliga a que retorni tot allò del que s'ha apropiat. Gelibert refusa la sentència, al 1059 es firma la pau, i Gelibert accepta sotmetre’s de nou al comte, però a canvi rep un feu del castell d'Emprunyà, jura fidelitat al comte de Barcelona.
Moltes de les propietats pageses passaran en mans de les noves autoritats. A finals del segle X els alous pràcticament han desaparegut i han estat convertits en tinences.
S’imposa el sistema conegut com l'emfiteusi, aquests contractes són pactes sovint verbals entre un senyor i una família pagesa, eren uns pactes que permetien que els pagesos tinguessin certa llibertat. El pagès tenia el domini útil, cultivava la terra i pagava un tribut, a canvi el senyor tenia el domini directe, era el propietari de la terra. Això permetia certa llibertat, perquè les famílies pageses podien utilitzar la terra, podrien treballar-la, vendre-la, permutar-la etc...
En paral·lel a aquesta generalització de les tinences veiem un progressiu afebliment de la pagesia, el procés de serviment de la pagesia. Comença amb les anomenades exaccions banals, i acaba al cap d’un segle i mig amb la servitud personal.
El ban o jurisdicció és el poder del senyor de manar i controlar sobre un territori. Aquest poder podia venir derivat de serveis i tradició pública (militars, vigilància i treballs). Amb el temps aquests serveis públics es canvien per pagaments en diner o espècies. Té dret d’alberg, és a dir de ser allotjat i mantingut a qualsevol lloc del seu domini. Aquest poder també el permetia posar impostos, com els mercantils que graven sobre els productes i el seu comerç. També té dret de justícia, per tant és queda part de les multes i confiscacions. Se’l hi ha d’afegir el dret sobre part de productes de la caça, pesca, explotació de boscos i pastures i producció artesana, també el monopoli de forns, ferreries i molins, les comunitats han de pagar per fer-ne ús. Amb el temps aquests drets banals es van privatitzant.
A part de les banals també trobem exercions arbitraries, imposades per la força.
Normalment tenen relació amb donar part de la collita. Aquest fet es va generalitzant.
Arribem a trobar que aquests senyors feudals cobren el delme.
A part d’aquest conjunt de drets, també trobem la servitud personal del pagès al senyor.
Es van imposant progressivament, suposa un control dels senyors sobre les famílies pageses.
Aquesta situació de progressiva degradació de la pagesia es veu accentuada per la desaparició de la justícia pública, que venia d’època Visigoda i Carolíngia, ara el senyor feudal té el monopoli de al justícia. L’alteració de l’ordre a partir al revolució feudal suposa la desaparició de l’autoritat pública, la justícia es privatitza, i per tant es corromp.
Els jutges actuen per interès i es deixen comprar. La llei Visigoda passa a ser protocol·lària, es mantenen les formes però ja que els tribunals no admeten les proves objectives ni els tribunals populars. Per això molts conflictes es resolen al marge dels tribunals, o amb un acord entre parts o amb la violència, sobretot ordalies.
En aquest context de violència on apareixen iniciatives, per part de l’estament eclesiàstic, per fer front a aquesta situació: les Sagreres i les Assemblees de Pau i Treva.
En un primer moment de la revolució feudal, el clergat s’enfronta a la violència dels senyors, i intenta evitar la pèrdua de control del territori, ja que tenien els seus propis castells. Això succeeix sobretot a les zones frontereres. Per evitar caure als vincles feudals creen la figura del “levita castellà”, era un veguer eclesiàstic, al poder d'un castell que havia de defensar el patrimoni i l'autoritat de l'Església, qualsevol atac contra ell era una atac a l'Església i el seu patrimoni, comportava la pena d’excomunió. Quan aquesta amenaça ja no va tenir eficàcia, molts clergues van participar en el conflicte armat contra els senyors feudals.
En paral·lel alguns sectors de l’Església, per tal d’una millor defensa, van establir una aliança amb al població. Aquesta es basava en al idea de la Pau de Déu, ja coneguda en època coneguda, és la pau com a base de l’ordre social. Aquesta Pau de Déu és barreja amb el Dret d’Asil, on l’església és un lloc de resguard i no violència. Aixó es menifesta en la creació de:  Les Sagreres. Eren uns espais de Pau circulars, un radi d’unes 30 peses, al voltant de l’església. Era un espai consagrat pel mateix bisbe alhora de consagrar l’església. La immunitat territorial d’aquest espai, un espai de pau, va provocar que molts pagesos portin a l’espai sagrat les seves collites i eines, ja que era l’únic lloc segur. S’hi acaben construint cases i masos. L’Església propicia la creació de Sagreres, la majoria es creen entre el 1030 i el 1070, moment de màxima violència. Tot l’hàbitat dispers es concentra al voltant de l’església. Les Sagreres es converteixen en petites propietats.
30m Sagrera  Les Assemblees de Pau i Treva eren institucions on hi confluïen eclesiàstic, pagesos i mercaders, inquiets per la violència, i que volien frenar i imposar treves. Aquesta Pau de Déu es conegut com el primer moviment dels cristianisme popular medieval. L primera Assemblea es fa a Toluges (Rosselló) el 1027, és un moment en que s’estenen les violències. És presidida per l’Abat Oliva. Es comprometen a la salvaguarda del dret davant la força. Apareix per primera vegada el concepte de Treva associada a la Pau de Déu. S’estableix que el patrimoni eclesiàstic no es toca. S’estableix el cap de setmana com a període de Treva. Es defineix la zona de les Sagreres.
Les Assemblees no es celebren a la Vila, sinó en un prat, però amb el temps va canviant cap a l’Església. També van augmentant el període de Treva. Els diumenge a missa es proclamen els noms d’aquells nobles que trenquen la treva.
Aquesta pau de Déu es va implicar també als mercaders, per assegurar el mercat i que el sector urbà també es beneficies.
Aquestes Assemblees fan que l’Església assumeixi la direcció temporal del país, a l’espera que l’autoritat comtal es refés. Un cop això passa, les Assemblees passen a estar presidides pel Comte, amb això neixen les Corts.
Per tal de mantenir les propietats acaben lluitant en armes espirituals amb els camperols. Tot hi això l’Església no qüestiona l’ordre feudal i la violència sobre la població, sinó que el justifica i l’ordena, vol eliminar tanta violència física i desordre, però manté el nou ordre com a voluntat de Déu. L’Església també era un senyor feudal més, sota la persona de l’abat. Alguns senyors eclesiàstics, una part important, utilitzen la força militar pel seu poder. L’arquebisbe de Narbona, fill del Comte de Cerdanya i fill de Abat Oliva, anava armat a tots els llocs. El seu pare l’hi va comprar l’arquebisbat de Narbona. Es presenta armat a una Assemblea de Pau i Treva. Va fer servir fonts de l’Església per a crear el seu propi exèrcit. Mor en mans del vescomte de Cardona.
...