Història de la Comunicació [apunts 1r parcial] (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Història de la Comunicació
Año del apunte 2013
Páginas 10
Fecha de subida 15/10/2014
Descargas 57
Subido por

Descripción

Apunts del primer parcial d'història de la comunicació amb el professor Figueres.

Vista previa del texto

Història  de  la  Comunicació   1r  parcial   Tema  1.  Escriptura  en  el  món  antic     Llenguatge  no  verbal   El  llenguatge  corporal  i  la  veu  són  les  formes  principals  de  comunicació  humana.  El  llenguatge   de  gestos,  més  primitiu  i  limitat,  segueix  coexistint  amb  el  de  les  paraules.   Les   emocions   (compassió,   amor,   ansietat,   dolor,   temor...)   a   vegades   es   poden   expressar   millor   sense  paraules.   Hi  ha  dos  tipus  de  llenguatge  gestual  (o  kinèsia):   § Instintiu:  aquell  que  expressa  els  nostres  sentiments,  no  s’aprèn  sinó  que  ja  el  tenim   adquirit.   § Especialitzat   i   convencional:   està   estructurat   com   les   paraules   i   s’aprèn,   de   fet,   amb   una  explicació  verbal.     -­‐  Emissor  à  Poseeix  quatre  grups  d’aparells  físics  no  verbals:   ⇒ Cara:  “Ceño”,  somriure  i  ganyota   ⇒ Ulls:  Direcció  de  la  mirada  i  dimensió  de  la  pupil·∙la   ⇒ Cos:   Postura,   posició   dels   braços   i   cames,   distanciament   i   orientació   respecte  els  altres  (proxèmica)   ⇒ Veu:  To  i  ritme  del  discurs   -­‐  Receptor  à  Percep  el  missatge  de  l’emissor  mitjançant  la  vista,  l’oïda,  el  tacte,  el  gust  i  l’olor.   -­‐  Canals  à  Existeixen  dos  tipus  de  canals:   • Principals:   o Cara/visió   o Ulls/visió   o Veu/oïda   o Vos/visió   o Cos/tacte   • Secundaris:   o Cos/oïda   o Cos/olfacte   o Cara/tacte   -­‐  Característiques:   • Forma  anàloga   • Complexitat:  requereix  que  s’imposin  límits  que  diferenciïn  la  comunicació  verbal  de  la   no  verbal.   -­‐Classificació  funcional  segons  Eckman  i  Friesan:   • Emblemes:  moviments  que  són  substitutoris  de  les  paraules.   • Il·∙lustratius:  moviments  que  acompanyen  un  discurs  i  que  el  subratllen,  modifiquen  o   puntuen.   • Reguladors:   moviments   que   mantenen   o   senyalen   un   canvi   en   el   rol   de   la   parla   i   escolta.   • Adaptatius:  moviments  lligats  a  la  necessitat  individual  o  a  l’estat  emocional.   • Exhibidors  d’afecte:  expressions  facials  vinculades  a  la  emoció.   -­‐  Tres  punts  de  vista:   1. Emissor   2. Receptor   3. Observador     Sistema  logogràfic:  Antecedents  i  aparició   La   base   física   de   l’escriptura   és   la   mateixa   que   la   del   dibuix,   el   gravat   i   la   pintura.   En   definitiva,   de  les  arts  gràfiques.   Anna  Prats  Marín   1   Història  de  la  Comunicació   1r  parcial   L’Alt   Paleolític   ha   deixat   una   explosió   de   formes   gràfiques   (coves   del   sud-­‐oest   de   França,   refugis  de  roca  del  sud  d’Àfrica  i  escorces  de  bedoll  de  la  tribu  índia  nord-­‐americana  ojibwa).   El  sorgiment  de  el  homo  sapiens  coincideix  amb  l’aparició  de  l’art  gràfic  i  d’innovacions  en  la   esfera   psíquica   del   cervell   (un   exemple   seria   dels   enterraments   dels   morts   amb   roba   i   amb   ornaments  personals).   L’augment   de   la   capacitat   cranial   de   el   homo   sapiens   pot   indicar   el   sorgiment   d’un   animal   parlant.     Durant  els  mil·∙lennis  9  i  6  aC  al  Pròxim  Orient  es  va  produir  una  àmplia  distribució  de  “fitxes  de   fang”  de  15  formes  bàsiques  dividides  en  200  categories  segons  les  dimensions,  la  marcació  o   la   variació   fraccionaria.   El   significat   d’aquestes   fitxes   es   pot   descobrir   comparant-­‐les   amb   l’escriptura  més  antiga  de  les  tabletes  de  Uruk,  a  Mesopotàmia.   Els   antecedents   a   la   escriptura   els   podem   trobar   als   principis   de   l’Era   del   Bronze   (3500-­‐ 3100aC),  ja  que  es  va  produir  un  canvi  important  en  el  sistema  de  registre  amb  l’aparició  de   noves   ciutats   amb   economia   basada   en   el   comerç.   En   aquest   moment   es   dóna   una   especialització   artesanal   i   l’inici   de   la   manufactura.   Es   desenvolupa   la   siderúrgia   del   ferro   i   s’inventa   la   roda.   Finalment   es   desenvolupa   la   metal·∙lúrgia   del   Bronze   i   s’expandeix   el   comerç,   cosa   que   provoca   la   elaboració   d’un   sistema   de   registre   requerit   per   als   inventaris,   transports,   pagament   de   salaris,   càlcul   de   beneficis,   pèrdues...   Aquestes   fitxes   es   fiquen   dins   un   sobre   i   s’envien.   Amb   el   temps   es   va   començar   a   escriure   a   sobre   del   sobre,   ometent   així   les   fitxes   tridimensionals  i  marcant  l’exterior  del  sobre  amb  la  forma  de  les  fitxes.  Per  tant  el  sobre  es   converteix   en   una   tableta   d’escriptura,   les   formes   es   converteixen   en   signes   i   les   fitxes   en   escriptura.   Els  primers  sistemes  complets  d’escriptura  apareixen  a  l’Àsia  occidental  pel  voltant  del  3100aC,   en   el   període   de   desenvolupament   de   la   primera   civilització   urbana.   Se   les   coneix   com   a   logogràfiques  (o  logosil·∙làbiques)  perquè  van  aconseguir  representar  el  llenguatge  mitjançant   signes.   Sistemes  logogràfics:   § Sumeri   (3100aC-­‐75dC):   Sorgeix   al   sud   de   la   Mesopotàmia,   tot   i   que   es   va   substituint   per   l’Acadi.   Escriptura   cuneïforme,   traçats   amb   forma   de   falca   sobre   tauletes   descobertes  a  Uruk  d’argila,  pedra,  metall  i  fusta.   § Proto-­‐elamita   (3200-­‐2200aC):   Va   sorgir   a   Elam.   Estava   escrit   sobre   tauletes   d’argila.   Encara   hi   ha   centenars   de   signes   sense   desxifrar.   Alguns   són   imatges   reals   dels   objectes  que  representen  però  la  majoria  són  de  naturalesa  abstracta.   § Egípcia   (3100aC-­‐IIdC):   Va   sorgir   a   Egipte.   És   de   tipus   jeroglífic   sobre   pedra,   amb   influència  sumèria.  La  va  desxifrar  el  francès  François  Champollion  a  través  de  la  Pedra   de   Rosseta.   S’utilitzava   en   ambients   religiosos   i   públics.   Hi   ha   dos   tipus   d’escriptura   jeroglífica,  la  hieràtica  i  la  demòtica.   § Proto-­‐índia   (2200-­‐1000aC):   Vall   d’Indus.   No   ha   estat   encara   desxifrada.   Consta   de   breus  inscripcions  en  ceràmica  i  tauletes  de  coure.   § Cretenc   (2000-­‐1200aC):   Creta   i   Grècia.   Està   desxifrada   en   part.   Es   creia   que   era   jeroglífica,  però  en  realitat  és  un  sil·∙labari.   § Hitita  i  Luwià  (1500-­‐700aC):  Anatòlia  i  Síria.  Té  caràcter  pictòric  i  va  ser  desxifrat  a  l’any   1930.  Consta  de  60  signes  tipus  “pa,  pe,  pi,  po,  pu”  acabats  tots  en  vocal.   § Xinès  (1550aC-­‐actualitat):  Escrit  en  principi  sobre  closques  de  tortuga,  ossos,  bambú,   etc.   Format   per   caràcters   amb   traços,   per   tant   hi   ha   milers   de   grafies.   Cada   caràcter   pot   comprendre   una   o   més   síl·∙labes,   invariables   i   indivisibles.   Tradicionalment   s’escrivia   en   vertical   i   de   dreta   a   esquerra.   Actualment   en   horitzontal   i   d’esquerra   a   dreta.   Hi  ha  diferents  tipus  de  signes:   1. Logogrames   a. Primaris:  objectes  i  accions  concretes  representades  per  dibuixos.  Ex:  Sol  =  Sol.   Anna  Prats  Marín   2   Història  de  la  Comunicació   1r  parcial   b. Associatius:   Signes   que   expressen   paraules   relacionades   amb   el   dibuix:   Ex:     Sol=dia,  brillant     c. Diagramàtic:  Signes  creats  amb  figures  geomètriques.  Ex:  Cercle  =  totalitat   d. Indicador   semàntic:   Elements   semàntics   i   no   fonètics.   Amb   caràcter   classificador  o  determinatiu.  Ex:  Home  =  treballador   e. Transferència  fonètica:  Signes  que  descriuen  una  paraula  que  representa  gran   dificultat  a  l’hora  de  ser  dibuixada.  Ex:  Fletxa  =  vida   f. Indicador   fonètic:   Afegeix   un   element   fonètic   a   un   signe   per   ajudar   a   comprendre’l.   2. Signes  sil·∙làbics:  Desenvolupats  a  partir  de  logogrames,  seguint  el  principi  jeroglífic.   3. Signes   auxiliars:   Els   de   puntuació,   classificadors   i   els   determinatius   o   indicadors   semàntics.  S’empren  per  facilitar  la  comprensió  d’un  signe  o  conjunt.     L’alfabet   Conjunt  de  símbols,  anomenats  lletres,  que  codifiquen  una  llengua  escrita.  Dues  versions  sobre   la  invenció  de  l’alfabet:   1. La  primera  sosté  que  es  va  inventar  a  la  antiga  Grècia  al  voltant  de  l’any  750aC.   2. La  segona  sosté  que  fou  inventat  pels  semites  occidentals  al  voltant  del  1500aC.   En   part   les   dues   versions   són   correctes   ja   que   es   va   investigar   que   les   dues   procedeixen   de   l’alfabet  proto-­‐cananeu,  com  es  va  descobrir  posteriorment.   Aquest   alfabet   és   l’ancestre   comú   de   les   escriptures   grega,   hebrea   i   aramea.   Els   grecs   van   adoptar  aquest  alfabet  consonàntic  dels  fenicis,  però  afegint-­‐li  cinc  caràcters  per  representar   les  vocals.   L’alfabet   dels   fenicis   es   va   difondre   per   tot   el   Mediterrani   mitjançant   mercaders   i   colons   fins   a   arribar  a  Malta,  Cerdanya,  Xipre,  Cartago,  Itàlia,  Nord  d’Àfrica  i  Espanya.   L’alfabet  hebreu  va  seguir  en  ús  fins  l’establiment  del  domini  assiri  a  Palestina  i  la  diàspora  dels   jueus  a  Babilònia,  època  en  què  adoptaren  la  llengua  i  l’escriptura  de  l’arameu.   El  poble  arameu  es  va  traslladar  per  les  regions  del  cananeu  adoptant  la  escriptura  fenícia.   Tots  els  alfabets  occidentals  actuals  provenen  del  llatí,  que  sorgí  al  voltant  del  400  aC  a  través   d’un  dialecte  del  grec.     Les  implicacions  de  l’escriptura   § L’escriptura   permet   la   transmissió   cultural   (no   genètica)   de   generació   en   generació,   igual   que   la   parla,   però   evitant   així   la   continua   transformació   de   la   frase   original   i   independentment  d’intermediaris  humans.   § El   “mite”   va   sent   substituït   així   per   el   concepte   de   “història”,   que   queda   registrada   mitjançant  l’escriptura.   § La  preservació  condueix  a  l’acumulació  i  aquesta  la  possibilitat  cada  vegada  major  d’un   coneixement  més  ampli.   § Va  canviar  el  món  de  l’home  en  quant  a:   o Canvis   organitzatius:   L’escriptura   sorgeix   amb   el   creixement   de   la   civilització   urbana.   No   és   únicament   una   conseqüència,   sinó   una   condició   del   desenvolupament.  A  més,  la  organització  del  temple  de  les  ciutats  es  va  dur  a   terme  amb  l’escriptura.  Ex:  Les  lleis  s’organitzaven  mitjançant  un  codi  escrit.   o Alfabetització  major  de  la  població:  els  sistemes  logogràfics  tan  complexes  van   permetre   als   escribes   controlar   l’educació   i   per   tant,   la   cultura   quedava   restringida  a  un  mínim  de  la  població,  però  l’expansió  de  l’alfabet  va  suposar   avenços   en   astronomia   i   matemàtiques   així   com   l’alfabetització   de   gran   part   de  la  població.       Anna  Prats  Marín   3   Història  de  la  Comunicació   1r  parcial   Antecedents  del  periodisme   Comunicació  social  i  poder  –  Sara  Núñez  del  Prado     Egipte  i  altres  països  mesopotàmics   Sempre   trobem   exemples   a   totes   les   civilitzacions   de   símbols   i   mitologies.   Eren   mitjans   d’actuar  sobre  la  imaginació  de  les  persones.  Era  una  forma  per  sotmetre  un  poble,  glorificar  el   seu   líder   i   conquistar   territoris   estrangers.   En   definitiva,   el   que   avui   dia   s’anomena   mitjà   de   comunicació  i  propaganda  interior.   Les  restes  que  queden  dels  documents  produïts  per  la  civilització  egípcia  són  un  clar  exemple   de   elements   de   comunicació   interns.   Solen   alabar   els   valors   i   proeses   del   rei   o   faraó,   a   més   d’estar  encaminats  a  mantenir  la  cohesió  social.  També  trobem  la  costum  d’escriure  biografies   dels   morts   a   les   tombes,   però   no   pot   considerar-­‐se   en   la   mateixa   línia,   ja   que   no   estaven   destinades   a   ser   vistes   pels   mortals,   encara   que   està   en   relació   amb   la   deïficació   que   es   feia   dels  faraons  per  legitimar  el  seu  poder.     Altre  exemple  de  comunicació,  restringida  a  les  classes  dominants,  és  el  servei  de  correus,  que   va  existir  des  de  la  dinastia  de  Ramsès  I.  Amb  ell  es  pretenia  tenir  informats  als  caps  de  l’Imperi   egipci  de  les  ordres  del  govern  per  a  que  poguessin  exigir  ràpidament  el  seu  acompliment.   Les  altres  cultures  mesopotàmiques,  sent  més  urbanes,  tanquen  unes  connotacions  similars  a   les   seves   activitats   comunicacionals.   La   religió   era   també   el   centre   de   tota   vida   i   teníem   mitjans  de  informació  per  a  donar  a  conèixer  les  decisions  reials  i  salvaguardar  les  normes  de   la   societat,   com   el   Codi   d’Hammurabi.   Paral·∙lelament,   existeix   una   comunicació   exterior   relacionada,  igual  que  a  Egipte,  en  el  comerç  i  els  intercanvis  culturals.   Tots   els   sistemes   de   comunicació   que   es   donaren   a   Egipte   i   a   totes   les   societats   mesopotàmiques  posseeixen  la  característica  d’estar  controlades  des  de  i  per  al  poder,  sense   donar  peu  a  l’aparició  de  l’opinió  pública.       Altres  civilitzacions  madures:  Fenícia  i  Pèrsia   Existeixen   altres   civilitzacions   a   més   de   la   persa   i   la   fenícia   que   podrien   incloure’s,   com   la   micènica,  la  cretenca  o  la  hindú,  ja  que  totes  van  tenir  una  forma  d’escriptura  i  una  informació   interna  important  encaminada  a  convertir-­‐se  en  el  suport  ideològic  i  coercitiu  de  les  societats.   Destaca  la  fenícia  pel  seu  alfabet  i  la  persa  pel  seu  ampli,  perfeccionat  i  centralitzat  servei  de   correus.   Pel  que  respecta  a  la  cultura  fenícia,  la  seva  contribució  a  la  humanitat  actual  és  fonamental.   Ens   va   llegar   un   alfabet   popular,   que   reduïa   el   nombre   de   caràcters   i,   per   tant,   possibilitava   una  escriptura  i  una  lectura  més  simples.  La  seva  aparició  està  molt  unida  al  comerç  fenici,  un   dels  més  importants  de  l’època.  Per  contra  de  altres  civilitzacions,  el  comerç  fenici  no  estava   controlat   per   el   temple,   sinó   que   era   efectuat   per   comerciants   particulars.   Aquesta   activitat   individual   obligava   a   aquests   homes   a   dur   les   seves   pròpies   comptabilitats,   lo   que   va   fer   aparèixer  un  codi  o  escriptura  determinat.   En   quant   a   Pèrsia,   aquesta   civilització   va   crear   un   dels   sistemes   de   comunicació   més   perfeccionats   de   tot   el   món   antic.   Van   construir   el   “camí   reial”,   que   s’estenia   des   de   l’Àsia   Menor   fins   a   l’Iran   meridional   i   abastava   gran   part   dels   punts   clau   de   l’Antiguitat,   com   Babilònia.   Era   una   ruta   controlada,   com   correspon   a   la   organització   social   existent,   per   el   poder  i  la  classe  dominant,  encaminada  a  ser  utilitzada  per  a  la  informació  interior  (control  i   expansió  de  les  decisions  reials)  com  per  la  exterior  (comerç).     Un  estadi  informatiu  superior:     Grècia   El   primer   bot   qualitatiu   cap   a   una   opinió   pública   apareix   a   Grècia.   Els   grecs,   quan   posen   en   pràctica  una  nova  filosofia  coneguda  tradicionalment  per  “classicisme”,  canviaran  els  valors  del   Anna  Prats  Marín   4   Història  de  la  Comunicació   1r  parcial   món  religiós  antic  i  donaran  pas  a  nous  sistemes  d’informació  nous,  basats  en  les  grans  idees   gregues  de  dessacralització,  racionalització  i  humanisme.   Amb   les   noves   concepcions,   desapareixen   els   sistemes   d’informació   fins   ara   vists,   i   la   comunicació   perd   el   seu     component   religiós.   Sorgeixen   noves   formes,   a   la   vegada,   com   la   oratòria.   Ara   bé,   no   tots   poden   fer   ús   de   la   paraula,   ja   que   a   Atenes   la   paraula   era   la   clau   de   la   política   i   solament   els   ciutadans   tenien   accés   a   aquesta   política.   També   a   Grècia   va   existir   la   oposició   al   règim   de   manera   lliure,   encara   que   per   evitar   falsedats,   es   creà   la   figura   d’ASTINOMOS,   encarregada   de   castigar   totes   les   manifestacions   que   es   consideraven   pertorbadores  de  la  pau.   Grècia   va   desenvolupar   una   important   propaganda   des   del   poder.   No   solament   la   utilitzaren   els   tirans,   sinó   que   també   la   usaren   demòcrates   com   Pericles   per   tal   de   guanyar-­‐se   al   poble   mitjançant   la   persuasió.   A   això   s’afegeix   la   construcció   de   grans   obres   públiques,   com   la   glorificació  del  règim  i  la  organització  de  festivals.   Es  desenvolupen  formes  literàries  i  artístiques  noves  que  són  assaig  d’aquesta  opinió  pública   no  oficial  i  situada  en  la  oposició  a  més  de  la  “comèdia”  com  a  forma  de  crítica  i  ridiculització   de  la  política.  Es  perd  el  valor  religiós  d’altres  èpoques.       Roma   Partint   de   el   bagatge   i   canvis   culturals   promoguts   pels   grecs,   els   romans   donaran   pas   a   una   informació  oficial  i  altre  que  es  podria  considerar  lliure  o,  paral·∙lela  a  la  estatal.   Serà  l’administració  la  que  canalitzi  tota  la  informació  oficial.  Donat  que  a  l’Imperi  romà  existia,   a  més,  una  infraestructura  viaria  considerable,  que  feia  possible  que  la  comunicació  arribés  a   tots  els  punts  ,  aquesta  va  trobar  mitjans  específics  d’expressió:   § ANNALI   MASSIMI:   Taules   en   què   el   Summe   Pontífex   recollia   els   fets   més   importants   ocorreguts   en   l’any.   Posteriorment,   es   guardaven   en   una   espècie   d’arxiu.   Van   ser   típiques  de  la  República  i  el  seu  llenguatge  era  clar  i  senzill.   § ACTA  SENATUS:  Era  un  resum  o  diari  de  sessions  del  que  esdevenia  a  les  reunions  del   Senat.   Primer   foren   de   circulació   interna,   però   durant   l’època   del   Cèsar   i   a   partir   d’aquesta   passaren   a   ser   públiques,   exposant-­‐se   als   taulons   a   l’abast   de   tot   aquell   que   volgués  llegir-­‐les.   § ACTA  DIURNA  /  POPULI  /  URBANA:  Es  recollien  els  esdeveniments  ocorreguts  dintre  de   la   comunitat.   Pareix   que   entre   els   patricis   es   repartien   còpies.   Es   desenvoluparen   durant  l’Imperi.   A   més   apareixen   per   primera   vegada   professionals   lliures   de   la   informació.   Aquests   eren   el   PRAECO   (pregoner),   STRILLONI   (agent-­‐vocejador   comercial),   SUBOSTRANI   (professional   del   rumor)   i   NOMENCLATOR   (esclau   encarregat   d’informar   al   seu   senyor   sobre   el   nombre   i   activitats   de   les   persones   amb   que   aquest   es   trobava).   A   més   va   existir   la   figura   de   CORRESPONALS  PRIVATS  O  PERSONALS.  Estaven  dedicats  a  informar  sobre  assumptes  diversos   a  les  personalitats  destacades  fora  de  la  ciutat  de  Roma  en  referència  a  la  política,  problemes   de  la  ciutat,  esdeveniments,  etc.   Pel   que   fa   a   la   propaganda   exterior   romana,   es   va   canalitzar   a   través   d’ambaixades   i   extraoficialment   gràcies   als   exèrcits   destacats   per   protegir   les   fronteres   de   l’Imperi.   Aquests   soldats  es  van  relacionar  amb  pobles  fronterers  i  conquistats.  Les  ambaixades,  per  la  seva  part,   tenien  com  a  funció  difondre  no  solament  l’idioma  i  la  cultura  romanes,  sinó  també  els  mites   que  informaren  l’Imperi.     La   negació   de   la   fe   en   l’Emperador   que   propugnaren   els   cristians,   va   ser   lo   que   va   fer   que   aquests  fossin  perseguits  com  a  alteradors  de  l’ordre  públic.  Quan  el  cristianisme  es  converteix   en  la  religió  oficial  els  cristians  faran  el  mateix  que  havien  fet  amb  ells  i  les  mesures  repressives   i   la   censura   es   van   empitjorar   paulatinament.   Va   començar   doncs   una   autèntica   repressió   i   persecució  contra  la  llibertat  d’expressió  i  pensament.       Anna  Prats  Marín   5   Història  de  la  Comunicació   1r  parcial   Tema  2.  Món  medieval       Va   ser   en   el   llunyà   Orient,   Xina   i   altres   països   veïns,   on   va   aparèixer   per   primera   vegada   un   interès   per   reproduir   texts   continus.   Les   cròniques   antigues   atribueixen   a   un   membre   del   seguici  de  l’emperador  Ts’ai  Lun  la  invenció  del  paper  l’any  105  d.C.  un  material  utilitzat  com  a   mitjà   d’escriptura   i   fet   de   cel·∙lulosa.   Al   segle   VII   sorgí   la   idea   de   tallar   relleus   a   la   fusta.   Posteriorment,  s’utilitzaren  blocs  de  pedra  gravats  per  a  imprimir  textos  de  Confuci.  La  idea  de   fer   caràcters   individuals   i   col·∙locar-­‐los   un   devora   l’altre   per   formar   un   text   es   va   produir   al   segle   X.   Aquestes   invencions   van   progressar   poc   en   les   societats   orientals   estàtiques,   però   a   occident  es  van  adaptar,  reinventar  i  alimentar  pel  dinamisme  del  sistema  capitalista.  El  paper  i   la   premsa   impresa   es   can   convertir   en   una   forma   d’alliberació   i   en   l’agent   de   canvis   a   llarg   abast  de  la  vida  social  i  intel·∙lectual.     Context  històric   La  invenció  de  la  impremta  va  marcar  la  fi  d’un  llarg  aprenentatge  de  la  escriptura  a  Occident.   Les  invasions  bàrbares  havien  paralitzat  el  comerç  a  l’oest  d’Europa  i  van  dur  una  tornada  a  la   cultura   oral   en   lloc   de   la   cultura   literària   del   món   romà.   Cap   els   segles   X   i   XI   el   comerç   va   desenvolupar   un   nou   desenvolupament,   les   ciutats   van   començar   a   créixer   de   nou,   la   peregrinació  va  apropar  les  proporcions  de  la  migració  temporal  i  es  van  iniciar  les  Creuades.   Europa  estava  agitada.  La  balança  comercial  de  l’Est  estava  una  vegada  més  al  seu  favor  i  hi  va   haver  una  nova  entrada  d’or.  A  partir  d’aquest  moment,  Occident  va  començar  a  adquirir  nous   recursos  de  capital  intel·∙lectual.  Es  van  fundar  universitats  i  en  aquesta  atmosfera  l’escriptura   va   renéixer.   El   sistema   notarial   es   va   restablir,   permetent   l’ús   i   la   millora   dels   contractes,   el   comerç   i   les   transaccions   comercials.   A   totes   bandes   les   obres   escrites   fixaven   fluides   tradicions   orals   a   la   vegada   que   s’adaptaven   les   tradicions   literàries   de   l’antiguitat   a   les   llengües  vernacles.  Les  recurrents  crisis  i  calamitats  del  segle  XIV  i  principis  del  XV  (la  Pesta,  la   guerra  dels  Cent  Anys,  el  gran  cisma  i  el  malestar  social)  paradoxalment  van  afavorir  la  paraula   escrita.  Per  a  reforçar  la  seva  autoritat,  reis  i  governants  ampliaven  les  seves  cancelleries  les   burocràcies   i   els   seus   tribunals   de   justícia.   Sovint   eren   mecenes   del   es   lletres,   almenys   pels   interessos   de   la   seva   propaganda   domèstica.   Lluitant   contra   forces   superiors   estaven   els   moviments  d’autodeterminació  religiosa,  en  els  que  la  cerca  del  contacte  directe  amb  Déu  es   veia  ajudat  pels  llibres.   Els  escrits  només  eren  accessibles  a  uns  grups  molt  restringits.  Aquests  a  vegades  tenien  el  seu   propi   vocabulari   i   llenguatge   i   quasi   sempre   la   seva   pròpia   escriptura,   a   mode   de   marca   de   fàbrica.   Les   biblioteques   importants   de   catedrals   i   abadies   guardaven   l’herència   de   l’antiguitat   pagana  i  cristiana.     Dividida   en   tantes   petites   comunitats,   Europa   vivia   a   diferents   nivells.   França   va   heretar   una   tradició   universitària   en   la   que   la   lectura   era   un   instrument   per   a   aprendre   les   pregàries   llatines   i   el   principal   propòsit   de   les   quals   era   satisfer   l’oferta   del   clero.   Les   ciutats   italianes   introduïren   un   nou   tipus   d’escoles   adaptades   a   les   necessitats   comercials,   fet   que   va   fer   assequible  l’alfabetització  d’una  proporció  considerable  de  la  població.     Encara  que  en  una  Europa  on  les  elits  tenien  cada  vegada  més  accés  al  món  de  l’escriptura  es   va  crear  la  necessitat  d’un  llenguatge  de  major  claredat,  més  universal  i  més  apropiat  per  a  la   elaboració  d’un  argument.  D’aquí  s’explica  la  necessitat  de  recórrer  als  models  de  l’antiguitat   clàssica   per   part   dels   humanistes.   El   nou   humanisme   es   va   iniciar   en   les   cancelleries   de   Florència   i   el   Papat.   Per   aquest   motiu   es   va   tornar   de   forma   característica   a   l’escriptura   de   l’antiguitat.   L’Europa   occidental   va   adquirir   les   arts   literàries   solament   després   d’un   lent   i   dolorós   procés.   Memoritzar   textos   sagrats   era   en   gran   part   una   disciplina   per   als   monjos.   Durant  molt  temps  l’escriptura  es  va  considerar  com  un  mitjà  de  fixar  la  paraula  parlada.       Anna  Prats  Marín   6   Història  de  la  Comunicació   1r  parcial   El  naixement  de  la  impremta   La   impremta   va   ocupar   el   centre   dels   moviments   intel·∙lectuals,   literaris,   econòmics,   tecnològics  i  polítics  que  es  van  anticipar  al  Renaixement.  A  principis  del  segle  XV,  període  de   relativa   pau,   va   tenir   lloc   a   Alemanya   un   nou   auge   econòmic   amb   l’explotació   de   mines   de   plata   i   que   va   coincidir   amb   la   falta   de   diners   en   metàl·∙lic   a   Europa.   Es   va   desenvolupar   una   vigorosa  cultura  urbana  a  aquesta  zona,  en  contacte  amb  Itàlia  i  el  nord  d’Europa.  La  burgesia   alemanya  tenia  moltes  ganes  de  superar  les  desavantatges  de  la  fragmentació  política.  A  finals   del   segle   XII,   la   tecnologia   havia   acudit   en   ajuda   de   la   cultura.   El   paper   s’havia   introduït   a   Europa  per  part  dels  àrabs  a  través  d’Espanya  i  Itàlia.  Cap  a  finals  del  segle  XIV  havia  arribat  a   la   franja   occidental   d’Alemanya.   Va   sorgir   d’una   forma   bastant   natural   la   idea   d’utilitzar   el   nou   material   no   solament   per   a   documents   legals,   informes   i   manuscrits,   sinó   també   per   a   reproduir   imatges   amb   una   tècnica   utilitzada   en   la   decoració   d’estampats   de   teles.   Posteriorment,  els  orfebres  van  desenvolupar  el  procés  de  gravat  en  coure.  Molt  prest  es  van   començar  a  afegir  breus  textos  per  acompanyar  el  dibuix.  Els  temes  més  freqüents  d’aquestes   impressions  eren  escenes  de  vida  de  Crist,  retrats  de  sants  venerats,  etc.     D’aquest   mode   es   va   aconseguir   la   reproducció   d’imatges.   No   molt   més   tard   arribà   la   reproducció   d’un   text.   Es   va   recórrer   a   l’habilitat   dels   treballadors   del   metall:   orfebres   i   fabricants  de  monedes.  La  dificultat  resideix  en  reproduir  exactament  amb  mitjans  mecànics  el   comparativament   petit   nombre   de   signes   de   l’alfabet   llatí.   La   solució   que   es   va   prendre   ens   és   familiar,   ja   que   s’ha   utilitzat   fins   als   temps   moderns.   Cada   lletra   o   signe   es   talla   en   l’extrem   d’un  mànec  de  metall  dur  –  la  perforadora  de  lletres  –  que  després  és  batuda  en  un  material   més   tou,   normalment   coure,   formant   la   matriu.   Aquesta   es   col·∙loca   en   un   motlle   en   el   que   s’aboca   un   líquid   calent,   mescla   de   plom,   estany   i   antimoni.   Amb   aquest   procediment   s’obtenen   quantitats   de   caràcters   exactament   iguals.   La   impremta   es   va   crear   no   com   a   resultat   d’una   invenció   autònoma,   sinó   quan   es   va   reconèixer   la   necessitat   d’aquesta   per   Johann   Gänsfleisch,   més   conegut   per   Gutemberg   (nom   que   prové   d’una   casa   que   posseïa   anomenada  Zu  guten  Bergen,  “a  la  casa  de  la  bella  muntanya”).   Des   d’un   principi   la   impremta   va   estar   destinada   a   jugar   un   paper   important   en   accelerar   la   comunicació  a  varis  nivells  culturals.  La  nova  tècnica  es  va  estendre  ràpidament  per  Europa.     El  període  artesanal  de  la  impremta   L’estructura  de  l’ofici  així  establerta  i  els  mètodes  que  utilitzava  van  seguir  sent  els  mateixos   durant  els  següents  quatre-­‐cents  anys:  La  pesada  premsa  era  totalment  de  fusta  excepte  pels   seus   ajustos,   que   eren   de   ferro.   Dos   peus   sobre   una   base   sòlida   suportaven   una   biga   transversal  massissa  a  través  de  la  qual  passava  una  rosca  de  fusta.  La  rosca  girava  amb  una   barra   per   baixar   la   pesada   platina,   pressionant   així   la   fulla   de   paper   blanca   sobre   la   “forma”   que  contenia  el  tipus  entintat.   A   més   d’aquest   moviment   vertical,   una   acció   horitzontal   permetia   que   el   carro   que   sostenia   el   motlle   es   mogués   cap   endavant   baix   la   platina   o   retirar-­‐lo.   Per   evitar   que   es   mogués   cada   vegada  que  es  tensava  la  rosca,  la  premsa  quedava  subjecte  per  bigues  de  fusta  fixades  a  les   bigues  del  sostre.   Solament   fou   pas   a   pas,   des   de   finals   del   segle   XVIII,   que   aquesta   tecnologia   bàsica   va   començar  a  ser  realment  millorada.     La  evolució  del  llibre   A   pesar   de   lo   primitiva   que   paregui   aquesta   tecnologia,   aquesta   va   dur   amb   ella   una   racionalització   del   treball   que   en   sí   mateix   va   donar   pas   a   unes   altres   formes   de   producció   estandarditzada   que   anaven   a   ocasionar   una   completa   revolució   en   el   panorama   cultural   occidental.   Els   primers   llibres   pretenien   reproduir   l’aparença   dels   manuscrits.   Les   lletres   inicials   es   ressaltaven  a  mà  i  hi  havia  vores  acolorides  molt  elaborades,  però  tals  pràctiques  exigien  una   labor  intensiva.     Anna  Prats  Marín   7   Història  de  la  Comunicació   1r  parcial   Gradualment,   començaren   a   sorgir   elements   d’estandardització:   els   impressors   van   estar   en   contacte  amb  els  humanistes,  per  aquest  motiu  van  regularitzar  la  ortografia,  adoptar  i  unificar   sistemes  més  lògics  de  puntuació  i  van  clarificar  la  divisió  del  text  en  paràgrafs  en  cada  pàgina.   Amb   el   triomf   de   l’humanisme,   les   formes   de   lletra   romanes   es   van   difondre   de   Itàlia   a   França   a  la  major  part  d’Europa,  desplaçant  a  les  formes  de  lletra  gòtica  menys  llegibles.     Així  va  néixer  el  llibre  modern.  La  pàgina  del  títol,  que  proclamava  el  tema  del  llibre,  donava  el   nom  de  l’autor  i  informava  el  comprador  de  la  direcció  de  l’editor,  podent  considerar-­‐se  com  la   primera  informació  publicitària.   Amb   l’aparició   de   la   impremta,   el   llibre   es   va   convertir   en   un   objecte   de   mercaderia   i   els   beneficis  capitalistes  en  una  força  impulsora  de  la  cultura.     Durant  un  llarg  període  els  llibres  en  llatí  foren  el  vehicle  per  a  la  transmissió  de  les  principals   corrents  d’idees.  Les  forces  del  mercat  van  impulsar  al  temps  la  producció  de  llibres  més  petits   i  més  varats  per  a  un  públic  més  ampli  en  les  llengües  vernacles.     Però   al   segle   XVII,   les   lleis   i   les   ideologies   reforçaren   la   divisió   de   les   llengües.   A   partir   de   llavors  les  autoritats  intentaren  controlar  la  paraula  escrita  per  mitjà  de  llicencies,  concessió  de   privilegis  exclusius  a  certes  obres  i  la  censura.     Posteriorment   van   arribar   les   publicacions   clandestines   i   les   cadenes   de   venta   de   llibres,   així   com  la  multiplicació  d’edicions  pirates  i  de  contraban.   Tipus  de  llibres  de  l’època:   § Facsímil:  reproducció  precisa  de  còdex  dibuixats.   § Còdexs:   Conjunt   de   pergamins   tallats   i   plegats,   guardats   en   caixetes   de   fusta   amb   enquadernació  artística.  Es  conserven  pocs.  S’il·∙luminaven  amb  or,  caplletres  i  dibuixos   romànics.   § Pergamí:   Pells   escrites   i/o   dibuixades.   També   es   guardaven   en   caixes   de   fusta.   Catalunya  és  la  zona  europea  que  en  conserva  més.   § Incunable:  Primers  llibres  executats  amb  la  impremta  durant  el  segle  XV.  Un  llibre  valia   tant  com  un  camp  o  una  casa,  ja  que  eren  una  peça  única,  escrits  en  llatí.     La  premsa  periòdica  i  els  diaris   Del   segle   XV   en   endavant,   van   aparèixer   pamflets   (gasetes)   amb   descripcions   de   victòries   militars,   festivals,   progressos   reials   i   funerals.   De   forma   gradual   la   impremta   va   començar   a   utilitzar-­‐se  per  a  decrets  oficials,  proclamacions  i  avisos.  També  molt  prest  començaren  a  ser   comuns  les  narracions  populars  d’aparicions  monstruoses  i  altres  successos  apòcrifs.     Més  tard  la  impremta  començà  a  utilitzar-­‐se  cada  vegada  més  per  a  tot  tipus  de  publicitat.     Poc  a  poc,  aquestes  publicacions  van  afegir  notícies,  des  de  successos  polítics  fins  prediccions   astrològiques.     Al   mateix   temps,   la   demanda   de   notícies   financeres   i   polítiques   d’actualitat,   va   portar   al   sorgiment  dels  autèntics  periòdics.   L’honor   d’inaugurar   un   servei   regular   de   notícies   pertany   a   Holanda   i   a   Alemanya,   on   s’editaven  pamflets  de  noticies  quinquennals  i  setmanals  a  principis  de  segle  XVII.   A   França   els   pamflets   polítics   van   proliferar   i,   de   fet,   molts   dels   líders   revolucionaris   eren   periodistes.   Però   la   llibertat   de   premsa   es   va   extingir   pels   seus   propis   excessos.   Després   de   l’ascensió  al  poder  de  Napoleó,  es  va  emmordassar  amb  freqüència  a  la  premsa  a  la  pràctica   mentre  que  fingia  estar  d’acord  amb  el  principi  de  llibertat  de  premsa.   A   la   resta   d’Europa   el   creixement   del   periòdic   sorgí   com   una   font   indispensable   de   notícies   ràpides   i   regulars   en   el   moment   en   què   la   Revolució   Industrial   es   va   inaugurar.   La   fabricació   es   va   fer   cada   vegada   més   important   i   els   treballadors   agrícoles   van   emigrar   a   les   ciutats.   El   periòdic  va  servir,  per  una  banda,  per  a  orquestrar  les  aspiracions  de  la  burgesia  ascendent,  i   per  altres,  jugà  un  paper  vital  com  a  veu  organitzadora  del  proletariat  urbà  desarrelat  i  pobre.           Anna  Prats  Marín   8   Història  de  la  Comunicació   1r  parcial   Jaume  Romeu   “Gazeta”   és   considerada   la   primera   publicació   periòdica   catalana   i   de   La   Península   Ibèrica,   impresa   per   Jaume   Romeu   a   Barcelona.   Aquesta   va   néixer   durant   la   Guerra   dels   Segadors   (1641)  i  va  ser  editada  setmanalment  en  català  fins  el  1642.  Gazeta  incloïa  notícies  de  Nàpols,   Roma,  Marsella,  Gènova,  entre  d’altres  ciutats.   També   va   editar   un   full   setmanal   considerades   la   primera   sèrie   de   publicacions   netament   informatives.     La  propaganda     Són  un  conjunt  de  tècniques  i  elements  que  tenen  com  a  objectiu  influir  en  la  conducta  de  les   persones.   A   l’Alemanya   nazi   i   a   Anglaterra   es   comença   a   teoritzar   i   a   elaborar   la   propaganda   per   tal   d’establir   pautes   per   a   influir   en   la   societat   de   la   forma   més   eficient.   Més   tard   comença   a   especialitzar-­‐se  segons  a  qui  va  dirigida.  Es  potencia  l’element  que  influencia  i  es  silencia  allò   que  no  interessa.   La   propaganda   política   neix   als   anys   30   a   Espanya   a   la   Guerra   Civil   espanyola,   però   no   s’anomena  propaganda,  sinó  difusió  o  comunicació.   La  Comissió  de  Propaganda  existeix  tant  al  bàndol  republicà  com  al  franquista,  encara  que  la   franquista   no   té   tant   valor   com   la   republicana   degut   a   que   aquesta   posseïa   més   creativitat   i     a   més  tenia  una  indústria.  A  més,  al  bàndol  republicà  hi  havia  molta  varietat  de  partits  polítics  i   ideologies,  a  diferència  que  al  franquista.   Es   creen   multiplicitat   d’organismes   i   tribunes   que   provocarà   alhora   una   multiplicitat   de   mitjans.  El  cartell  té  un  impacte  extraordinari.     Comissariat  de  propaganda  de  la  Generalitat  de  Catalunya     Resum   § Gran   mena   de   periòdics:   20   diaris,   30   setmanaris,   12   publicacions   especialitzades,   acció  esportiva  amb  molt  de  valor  i  secció  de  festivals.   § Organització  d’activitats   § Accions   simples   per   donar   suport   als   periodistes   estrangers   que   anaven   a   Barcelona:   taller  de  revelatge  gratuït  a  la  Diagonal,  despatxos,  organització  de  sortides  al  Front  i  a   fàbriques...   § Acció  de  difusió  a  la  pròpia  societat  a  través  de  festivals,  manifestacions,  organització   d’activitats  i  a  través  de  cartells,  notes,  revistes  i  llibres  de  tipologia  diversa.  Ex:  Nova   Iberia,  El  Comunicat  de  Premsa  (multilingüe),  Mallorca  Nova...       § Creen  els  primers  objectes  emblemàtics  de  la  projecció.  Ex:  escultura  de  ferro  d’un  nen   que  aixeca  el  puny,  informatiu  setmanal  que  es  publica  en  cinemes  de  caràcter  bèl·∙lic.       Origen   El   Comissariat   de   Propaganda,   dirigit   per   Jaume   Miravitlles   i   Navarra,   va   ser   un   gran   instrument   propagandístic   i   d’agitació   a   la   rereguarda   i   de   projecció   a   l’exterior,   fou   un   organisme   autònom,   jerarquitzat,   amb   recursos   en   els   primers   temps,   ambició   i   dirigit   per   professionals  del  periodisme  i  de  la  política,  que  s’ocupà  d’influir  en  la  opinió  pública  catalana  i   espanyola,  i  en  els  governs  exteriors  sobre  la  posició  republicana  en  el  conflicte  de  la  Guerra   Civil  Espanyola.   El  Comissariat  serà  un  organisme  autònom  adscrit  a  la  Presidència  i  no  dependrà  de  les  crisis,   sinó  que  la  seva  sort  anirà  vinculada  a  la  del  president  Companys.     El   Comissariat   activa   el   suport   directe   fins   a   esdevenir   el   punt   de   referència   dels   nombrosos   periodistes  que  arribaren  a  Barcelona  per  conèixer  el  conflicte  i  així  Miravitlles  configurà  uns   Anna  Prats  Marín   9   Història  de  la  Comunicació   1r  parcial   serveis   pràctics,   com   sales   de   revelat   per   als   fotògrafs,   els   corresponsals   hi   trobaven   ajudes   diverses   de   informació   des   d’on   podien   menjar   gratuïtament   fins   a   les   connexions   telefòniques;  els  cineastes,  un  espai  per  a  la  seva  tasca,  tant  guionatge  com  suport  a  la  filmació   d’exteriors,  etc.     Què  entenen  per  propaganda?   No  és  pas  el  concepte  que  podem  imaginar  avui  de  deformació  de  la  realitat;  per  propaganda   entenien  la  realitat  cultural  catalana.     La  propaganda  esdevé  un  formidable  instrument  que  compleix  unes  conegudes  finalitats,  tant   pel   que   fa   a   la   motivació   de   les   tropes   de   primera   línia   de   front,   com   a   les   que   s’han   de   preparar   per   aquest   acte   increïble   que   és   preparar-­‐se   per   a   la   mort,   per   a   la   violència   institucionalitzada  i  generalitzada;  també  per  a  la  població  que  ha  de  menester  un  bagatge  de   paciència   i   força   moral   i   necessita,   per   tant,   recursos   emotius   i   mentals   suficients   per   al   sacrifici  físic,  com  la  fam  o  els  bombardeigs,  o  espiritual,  com  la  incertesa  del  destí  dels  fills  o   del  demà  també  incert.   El   sentit   que   té   Miravitlles   de   la   propaganda   és   molt   evident   en   la   perspectiva   d’un   objectiu   clar:  no  hi  ha  d’haver  exageracions  ni  enganys,  la  raó  és  de  part  de  la  República;  la  cultura  i  el   sentit  tradicional  del  poble  català  són  del  tot  evidents  i,  per  tant,  en  conseqüència,  no  cal  ni   exageració  ni  manipulació.   Durant  quinze  dies  els  periodistes  visitaren  tots  els  sectors,  de  biblioteques   a   cooperatives,   de   les   indústries   col·∙lectivitzades   a   les   colònies   industrials,   passant   òbviament   pel   front   i   fent   entrevistes  als  líders:  Azaña,  Companys,  Largo  Caballero...     Miravitlles  no  actua  com  un  cap  de  servei  de  propaganda,  sinó  que  ofereix  la  visió  realitat,  amb   l’etern  somriure,  i  alhora  la  transmet.     Jaume  Miravitlles  és  avui  considerat  una  personalitat  rellevant  en  el  que  fa  al  periodisme  i  la   difusió.   Fou   com   a   comissari   de   propaganda   “una   síntesi   interessant   i   innovadora   d’aquesta   doble  condició  de  polític  i  de  periodista”.     Anna  Prats  Marín   10   ...



Comentario de marc388856 en 2015-12-25 23:42:42
Muy completos :)