Trastorns del Desenvolupament I 3.2 (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Psicología - 3º curso
Asignatura Trastorns del Desenvolupament
Año del apunte 2015
Páginas 35
Fecha de subida 11/04/2016
Descargas 24
Subido por

Vista previa del texto

TRASTORNS DEL DESENVOLUPAMENT (APUNTS 1R PARCIAL) Curso 2014 - 2015 Grupo M6 Tema 1. Marc teòric (emmarcament i conceptes generals)...........................................
Tema 2. La discapacitat intel·lectual ..............................................................................
Tema 3. Trastorns de l’espectre autista ..........................................................................
Tema 7. Trastorns per dèficit d’atenció i hiperactivitat ...............................................
Tema 1. Introducció: emmarcament i conceptes generals.
A l’assignatura es presenten els objectius de conèixer les característiques evolutives i les necessitats especials de les persones amb trastorns del desenvolupament i de l’aprenentatge. Així com identificar les bones pràctiques clíniques, educatives i socials. Així com a fomentar actituds d’acceptació cap a aquestes persones (enteses i ateses, no tolerades).
1.1. Conceptes generals.
● Desenvolupament normatiu ● Habilitació i participació ● Desenvolupament atípic ● Heterogeneïtat / diversitat / espectre ● Trastorn del desenvolupament ● Necessitats educatives i socials (i salut) ● Deficiència i discapacitat ● Barreres al desenvolupament ● Diversitat funcional ● Canvis terminològics per referir-se a les ● Persona amb limitacions funcionals ● Integració / inclusió (escolar, social) ● Aprenentatges instrumentals ● Aprendre habilitats i competències per a persones ● Diagnòstic i avaluació funcional ● Atenció centrada en el dèficit ● Atenció centrada en les possibilitats (de la persona) i en el context la vida ● Dictamen escolar (perfil de l’alumne i ● Productes de suport / tecnologies de suport necessitats educatives) ● Administració de suports ● Rehabilitació ● Qualitat de vida ● Contextos per al desenvolupament ● Recursos i serveis El desenvolupament és un procés progressiu de formació de la persona - comporta un conjunt de canvis constants que fan la persona més adaptativa en l’entorn (al menys durant la primera part d’aquest).
- El desenvolupament és multi-causal, és a dir, no hi ha només un factor desencadenant, sinó que es bio-psico-social.
- integra factors personals i ambientals No obstant això, quan veiem a una persona amb discapacitat ens centrem, en primer lloc, en l’aspecte biològic i anatòmic (visible). Els aspectes socials són mes difícil d’aplicar.
En un procés de desenvolupament normatiu els aspectes psicosocials són molt importants. Però, en les discapacitats, la part biològica, pren més visibilitat.
- El desenvolupament és continuat (evoluciona al llarg de la vida).
- És acumulatiu (hi ha unes habilitats i competències que augmenten per les experiències).
- Direccional (tendeix a la complexitat i precisió).
- Organitzat (les noves funcions s’integren progressivament amb la resta) - Diferenciat (les funcions -competències i habilitats- més globals s’especialitzen, cada persona s’especialitza i fa cada una d’aquestes més precises) - Holístic (les àrees estan interrelacionades, la qual cosa afavoreix el desenvolupament) S’assumeix que tot individu neix dotat, tant biològica com psicològicament, per arribar a uns nivells de desenvolupament, definit aquest com un conjunt de canvis que donen lloc a noves maneres i millorades de reaccionar, és a dir, a una conducta que és més adaptativa, més sana, més complexa, més organitzada o que és més estable, competent o eficient. Llavors, qualsevol persona tendeix o preparar tot el seu sistema personal per a la consecució del màxim de les seves possibilitats, es realitza a si mateixa al llarg de la seva vida i, en definitiva, s’exercita en la responsabilitat que el conduirà a convertir-se en persona.
Exemples i debat sobre les característiques del desenvolupament. L’evolució pot ser continuada, acumulativa, direccional, organitzada, diferenciada i holística?.
- alumnes amb sordceguesa adquirida. El llenguatge sí és direccional, però la parla no.
- alumnes amb discapacitat intel·lectual límit (per raonar, intel·ligència abstracta i del llenguatge).
- alumnes amb sordesa.
- pluridiscapacitat (discapacitat intel·lectual i física (motriu) juntament amb visual, auditiva, etc. i sempre inclourà discapacitat intel·lectual afegida). El desenvolupament pot ser molt atípic, però igualment interessant. Ara bé, no sempre és holístic, ja que hi ha persones que tenen un desenvolupament atípic en una àrea determinada i, en aquella no es desenvolupament, però si en altres. A més, hi ha ocasions en que tampoc hi ha una direccionalitat perquè no en totes les àrees esdevé cada cop més complex i precís. Dintre de les diverses característiques individuals, la dificultat o deficiència és quelcom inherent al desenvolupament, considerant-la com una característica més dels individus i de la seva interacció amb el context.
Trastorns del desenvolupament Alteracions severes del funcionament intel·lectual general o en àmbits específics, de les habilitats motrius o sensorials que dificulten o impedeixen el desenvolupament de la conducta adaptativa (a mesura que vas creixent t’adaptes al entorn) d’una persona.
Cal diferenciar-lo de: - ≠retard en el desenvolupament (endarreriment en el proces normatiu de desenvolupament, la qual cosa no implica que en un futur hi hagi un trastorn, sinó que amb el temps es torna mes o menys a la normalitat de la seva edat).
- dificultats d’aprenentatge (degudes a la manca del domini del lelnguatge, adaptació social, conflictes emocionals, etc. que en un temps s’aclariran), - retard maduratius (idea neurològica de desenvolupament normatiu però, el seu procés de mielinització és més lent, quan madurarà i el desenvolupament serà normal), - disfunció motriu (nen barruer en els seus moviments o desplaçament, etc., però tampoc es un trastorn), - alteració sensorial (no percep els colors), Característiques del Trastorn del desenvolupament: - Tenen el seu origen en la infància o en l’adolescència.
- Es donen dificultats diverses en les capacitats, les habilitats, els coneixements...
- La seva intervenció psicoeducativa haurà de comptar amb recursos i recolzament, de caràcter extraordinari a l’habitual en els centres educatius.
- En lo social, tindran necessitats de recolzament o xarxes d’ajuda, buscant - l’adaptació als seus contextos.
Possible etiologia: - biològica (genètica, metabòlica...) - neuro-psicològica (aspectes cognitius, emocionals i conductuals...) - socials (privació, negligència...) - Aquests factors poden ser concomitants i interrelacionar-se. La majoria dels trastorns tenen el seu origen en la infància i en l’adolescència, no se’n parla quan allò esdevé més enllà dels 18 anys.
- Són significatius i permanents (si no ho són, s’anomenen retards o dificultats, però no trastorns).
Alguns conceptes per a l’abordatge: ● El trastorn es basarà amb un diagnòstic mèdic/clínic que no descriu la persona, sinó que descriu el dèficit. D’aquí que la dislèxia, per exemple, no s’accepti atès que és de caire més educatiu.
● Cal avaluar les necessitats i el potencial de la persona. Des del punt de vista educatiu i evolutiu, cal tenir professionals competents per detectar allò que necessiten per desenvolupar-se.
● És important conèixer allò que necessita per tal de poder desenvolupar-se, aes que les necessitats que poden ser molt especials i complexes (personals -no sempre és fàcil-, educatives -contextos favorables o no- i socials -socialment, és complicat-).
● La resposta requerirà recursos, suports extraordinaris (no habituals en el context, però que ajudaran a la persona).
L’OMS al 1980 afirma que el trastorn es genera per un dèficit (deficiència) que comporta una o vàries discapacitats.
- deficiència. es dóna una pèrdua o anormalitat amb l’estructura o funció psicològica, fisiològica o anatòmica. Normalment els psicòlegs i la societat en general, té molt poc a resoldre en aquesta anormalitat. El neuròleg, en canvi, sí hi té feina, així com el metge. El neuropsicòleg o psicòleg clínic si pot ajudar-hi. Hi podem intervenir poc.
- discapacitat. restricció o absència, deguda a una deficiència, de la capacitat de realitzar una activitat com ho fan els altres. Promou o fa entendre que hi ha una necessitat que es pot cobrir, mitjançant l’habilitació, és a dir, mitjançant la modificació del medi o d’altres tècniques, es pot suplir la deficiència i trobar altres mètodes per realitzar l’activitat (es segueix tenint una deficiència, però per mitjà de tècniques es pot combatre). La discapacitat no està fixada, sinó que és fluid, contínua i canviant depenent de les limitacions funcionals d ela persona i dels ajuts disponibles en l’ambient personal. Una forma de reduir les limitacions funcionals i, per tant, la discapacitat de la persona, consisteix en intervenir o provenir serveis i ajuts que es centrin en la conducta adaptativa i en el nivell dels papes que es desenvolupen en la societat.
- minusvalidesa. situació de desavantatge d’una persona, deguda a la seva deficiència o discapacitat, que afegida a les característiques de l’entorn limiten la seva participació.
Revisió conceptual del terme “discapacitat” -terme negatiu- per a superar les implicacions en la intervenció., al 1999 i 2001 la OMS fa una classificació internacional del funcionament de la discapacitat i de la salut. En termes legislatius el terme persona amb discapacitat s’ha mantingut. Tot i que el terme de diversitat funcional -aspectes positius- (terme en procés amb intenció d’evitar les connotacions negatives associades al terme “discapacitat”).
El departament de benestar social i família de Catalunya està utilitzant a persones amb discapacitat i amb limitació funcional.
El terme “funcionament” és el que adopta les CIF coma marc de referència.
Respecte les persones amb limitacions funcionals es parla de: ● Partim del terme “funcionament” que és el que adopta les CIF com a marc de referència.
Limitació funcional. És una dèficit de caire permanent que genera dificultats, limitacions o restriccions en les funcions físiques, mentals, sensorials o intel·lectuals que disminueix determinades capacitats de la persona per a realitzar activitats fonamentals per a la seva vida i que quan aquesta limitació no es pot compensar amb l’adaptació de l’entorn, provoca una restricció en la participació.
● Discriminació de persones amb limitacions funcionals. És qualsevol distinció, exclusió o restricció per motius de discapacitat que tingui el propòsit o l'efecte d'obstaculitzar o deixar sense efecte el reconeixement, el gaudi o l’exercici, en igualtat de condicions, de tots els drets humans i llibertats fonamentals en els àmbits polític, econòmic, social, cultural, civil o d'un altre tipus.
Inclou totes les formes de discriminació, entre d’altres, la denegació d'ajustos raonables.
● Accessibilitat. Conjunt de característiques que han de reunir els entorns, processos, productes i serveis, així com els objectes o instruments, les eines i els dispositius, per ser comprensibles i utilitzables per totes les persones, amb condicions de seguretat i comoditat i de la forma més autònoma i natural possible.
● Disseny universal. És el disseny de productes, entorns, programes i serveis que puguin utilitzar totes les persones, tant com sigui possible, sense necessitat d’adaptacions posteriors. Vida independent. És la situació en que la persona pot viure en comunitat, en plena participació social, sense que se exerceix el poder de decisió sobre a seva pròpia vida i participa activament en la vida de la comunitat.
● Vida independent. És la situació en que la persona pot viure en comunitat, en plena participació social, sense que s’exerceixi el poder de decisió sobre a seva pròpia vida i participa activament en la vida de la comunitat.
1.2. Discapacitat i qualitat de vida.
La qualitat de vida reflexa les condicions de vida desitjades per una persona en relació a la seva vida a la llar i a la comunitat, en el treball o a l’escola, i respecte la salut i el benestar material i emocional; diferents segons la persona. Llavors, no es pot fer una definició generalista, atès que és de caire individual. Reflexionar sobre aquest concepte a partir de les necessitats de la persona amb discapacitat.
En persones discapacitades cal posar-se al lloc de la persona.
Cal reflexionar sobre aquest concepte a partir de les necessitats de la persona amb discapacitat.
Les dimensions de la qualitat de vida són: • Benestar emocional • Relacions interpersonals • Benestar material • Desenvolupament personal • Benestar físic • Autodeterminació • Presència i participació en la comunitat • Experiència d’autonomia • Ser competent • Sentir-se respectat 1.3. L’atenció de les persones amb trastorns del desenvolupament (TD).
La forma d’atendre i d’entendre les persones amb discapacitat no ha estat sempre igual - benèfic - assistencial. marginació (casa teva, centre especialitzat) 1960 - mèdic - rehabilitador. 1970 convenciment que els professionals eren capaços de rehabilitar tot.
- habilitador - educatiu - inclusiu. 1980 1rs passos cap a la inclusió educativa, aquest va canviar la seva noció.
Lectura Giné, C. (2000). Discapacitat i educació a Catalunya: crònica d’una transformació.
Suports. Revista Catalana d’Educació Especial i Atenció a la Diversitat, 4 (3), 134-143.
Enfocament inclusiu. Posa èmfasi en el context natural per aprendre i posa en relació el dèficit amb el medi per explicar part del desenvolupament (allò que explica el dèficit, és el context de la persona).
Aquest enfocament té a la base la legislació i les normatives, ja que hi ha unes lleis que defensen que tothom té dret a les mateixes oportunitats.
Integració - inclusió. La inclusió és un principi que respon positivament a la diversitat de les persones (no consisteix en canviar la persona, sinó en canviar el context per adaptar-lo) i que promou que totes elles puguin participar i ser valorades en els diversos contextos de la vida (família, escola, treball, comunitat).
Les diferències individuals, lluny de ser considerades com a font de problemes, han de ser enteses com a oportunitat d’enriquiment i aprenentatge per a tota la societat. La inclusió ajuda a crear societats més humanitzades, informades o normalitzades, entorns o contextos per al desenvolupament i atén a la diversitat en perspectiva vital • Escola ordinària? • Escola especial? • Treball protegit? • Inserció laboral? • Vida social i familiar? • Oci i vida privada Un exemple. El nen triangle (infant de 9 anys amb comportaments atípics, amb seguiment irregular a la classe. pot tenir reacciones agressives cap a altres infants, amb al·lucinacions esporàdiques) nivell intel·lectual alt -que el preserva de les crisis psicològiques.
hipòtesis: autisme, psicosis, hiperactivitat, possibles trastorns esquizofrènics.
Sempre havia estat a l’aula ordinària, fa activitats en petit grup, segueix indicacions escolars, un racó personalitzat -aula- construccions, suport entre iguals (una nena “terapèutica”, altres: normalitat absoluta, no interfereix en el seguiment de la classe, protecció entre professionals).
Per parlar d’inclusió cal que hi hagi diversos casos en el centre. Fan que el procés sigui compartit.
● Rehabilitació de la persona. atendre a la persona amb l’objectiu de fer les coses el més normal possible. Les rehabilitacions presenten un temps limitat, ja que s’estableix una edat a partir de la qual si no s’han assolit certes fites o processos la rehabilitació ja no es donen. La rehabilitació la fan els especialistes, com més especialitzats, més bons resultats s’obtindran. Si durant molts anys es transmet que per rehabilitar es necessita necessàriament un especialista, com a mare, es deriva la responsabilitat cap a aquest. Allò que passa en la situació psicoterapèutica es podrà traslladar, en certa mesura, a contextos més naturals. Això, es portarà a terme per reeducadors, fisioterapeutes, logopedes, tractaments mèdics, etc.
● Habilitació del context social, materials i arquitectònic. En aquest punt apareix el concepte de l’habilitació, on a més a més de la rehabilitació de la persona, cal habilitar el context.
L’habilitació fa referència a l’observació i a l’arranjament del context en diferents àmbits (social, material, arquitectònic). Es promou i està principalment adreçada en l’entorn escolar, oci, laboral, llar, etc. Si es fa conjuntament, rehabilitació i habilitació, es promourà una millor qualitat de vida per la persona. L’habilitació permet a la persona participar en activitats i, així, suplir una discapacitat. Va adreçada a l’entorn, a l’adequació d’espais físics i del material, incorporació de molts recursos tècnics, les habilitats i les capacitats d’interacció entre persones, enfront discapacitats: ○ Habilitació personal. Habilitats i capacitats d’interacció de les persones: són el tipus de reflexions i opinions que li fas a la persona amb discapacitat, ja que també ella s’ha de rehabilitar. L’habilitació professional fa referència a les modificacions que es duen a terme per tal que els professionals canviïn els seus procediments més tradicionals.
Finalment, hi ha l’habilitació social, que consisteix en influir en la societat per tal que vegin la discapacitat com una cosa pròxima, real i amb la qual es pot conviure.
○ Habilitació professional. pots fer actuacions que permetin canviar, arrenjar, arribar amb acords, mediar amb professionals perquè varien els seus procediments o formes de fer tradicionals. habilitar l’actitud de les persones.
○ Habilitació social. influir en la societat perquè vegin la discapacitat com una cosa pròxima, real i amb la qual es pot conviure. Per exemple, passar clips de vídeo tractant situacions amb discapacitats, com podem actuar i reaccionar? ● Prevenció. Significa l’adopció de mesures encaminades a impedir que es produeixin deficiències físiques, mentals i sensorials (prevenció primària) o a impedir que les deficiències, quan ja s’han produït, tinguin conseqüències físiques, psicològiques o socials negatives (prevenció secundaria i terciària) .
Si fas una bona rehabilitació i una excel·lent habilitació, te n’assegures d’evitar la prevenció secundaria i terciària, és a dir, es previndrà la no aparició del dèficit, així no hi haurà discapacitat.
Quan ja no es poden evitar les deficiències, es passaria a actuar des de la prevenció secundària i la terciària, actuar de caràcter físic, social, per evitar que les conseqüències negatives siguin molt negatives.
Per tant, la rehabilitació i l’habilitació, juntament amb la prevenció primària, fomenten l’evitació de la prevenció secundària i terciària.
Exemples i debat • Planteja exemples derivats del concepte de rehabilitació i d’habilitació – Pensa en la població en general – Precisa un exemple en una persona amb discapacitat – Comenta la possible relació entre els dos conceptes – Detecta les possibles limitacions o inconvenients dels dos conceptes Model de suports. Fa referència a la bastida (Brunner) i als suports per a fomentar el desenvolupament.
Esta molt centrat en ajudar al desenvolupament de les persones, amb i sense discapacitat. Llavors, és important en tant a la millora de la qualitat de vida de la persona.
S’accepta que el funcionament individual de les persones per poder viure una vida de qualitat depèn dels suports (personals -una persona ofereix ajuda-, materials -material específic-, tècnics i/o organitzacionals -saber-se organitzar-) que aquestes persones disposin en els diversos contextos de vida.
Sobretot en persones amb discapacitat, l'aprenentatge és erràtic, és a dir, puja i baixa, no és lineal i progressiu. Mentre l'alumne està aprenent, es requereix molt suport, però quan l'alumne ja és competent, aquest disminueix considerablement, és a dir, s'ha de treure progressivament (sinó es treu genera dependència) quan l'alumne ja no el requereix.
Model centrat en el dèficit. Es posa èmfasi en el diagnòstic (mèdic o clínic) i s’etiqueta a la persona respecte a una patologia, per tant, es propicia l’homogeneïtzació de grups sota la mateixa etiqueta, per tal d’ubicar-los o assignar-los de serveis o ajuts. Actualment, el diagnòstic ja no es fa servir per homogeneïtzar grups, ja que es defensa la inclusió, en què hi ha grups heterogenis. Sovint té una resposta rehabilitadora i s’emfatitzen les limitacions, dificultats o problemes de la persona, que es veuen en el relat biogràfic de la persona (informes que fan els professionals sobre la persona) i en els intercanvis orals entre professionals i/o amb els familiars.
Model centrat en la persona. A partir d'aquest enfocament, que està agafant molta força, es posa l'èmfasi en les necessitats de la persona i amb els satisfactors (CIF), és a dir, els suports, les no barreres, els ajuts...
Es posa èmfasi en el context, relacionat amb l'enfocament habilitador. Es parteix de la consideració que les necessitats bàsiques de les persones amb limitacions funcionals són universals i en canvi les respostes o els satisfactors (tot allò que pot satisfer necessitats) són relatius en funció de l’entorn, la cultura i la persona.
1.4. Factors possibles d'heterogeneïtat.
No tots som iguals, ni totes les persones amb una mateixa discapacitat són iguals, sinó que hi ha diferències entre discapacitats i, també, intradiscapacitats. Els factors responsables d'aquesta heterogeneïtat poden ser diversos: ● Etiologia ○ Origen congènit o adquirit: no és el mateix tenir la mateixa discapacitat des del naixement o per causes adquirides al llarg de la vida.
○ Grau de gravetat del trastorn: el fet que et donin el mateix diagnòstic, no vol dir que sigui igual de sever.
○ Concomitància de plurideficiència: és a dir, hi ha persones que no només tenen una dificultat, sinó que tenen trastorns associats.
○ Temporalitat, permanència o progressió: hi ha discapacitats que són temporals i altres que són permanents (hi ha ceguesa temporal, però hi ha persones que ho són sempre, de forma permanent). Les discapacitats progressives són aquelles que cada cop van a més.
En aquestes discapacitats progressives, els suports no s'han d’anar retirant, sinó que cada cop se n'ha de donar més.
○ Oportunitats mèdiques, sòcio-familiars i educatives.
Així, la discapacitat o trastorn de la persona no es pot explicar només pel seu diagnòstic o per la seva base neurobiològica, sinó que hi ha molts factors que l'expliquen.
1.5. Serveis.
Hi ha una sèrie de serveis que cal conèixer: - CDIAP: Centre de Desenvolupament i Atenció Primerenca. Atén nens de 0 a 6 anys i és per a tots els tipus de discapacitat - CSMIJ: Centre de Salut Mental Infanto-Juvenil: atén a nens i joves de 0 a 18 anys que tenen problemes de salut mental.
- DINCAT: es dedica a la discapacitat intel·lectual i del desenvolupament (DID) en general.
- Fundació Síndrome de Down: específica per nens i joves amb Down i, sobretot, fan tasques d'assessorament i orientació professional per tal de poder-se incloure en el món laboral.
- EAP: Equips d'Assessorament Psicopedagògic, que principalment fan el dictamen escolar i la tasca d'assessorament continuat a tots els mestres i professionals de l'àmbit escolar.
- SEETDIC: serveis específics per persones amb trastorns d'autisme i conducta.
- CREDA: Centre de Recursos Educatius per Discapacitat Auditiva, tot i que actualment també tracten altres dificultats del llenguatge.
- CREDV i ONCE: Centre de Recursos Educatius per Discapacitats Visuals.
- ACAPPS: per persones amb sordesa, però té un enfocament oralista, no per la llengua de signes.
- FESOCA: sordesa, però centrada en la llengua de signes, només.
- UTAC: Unitat de Tècniques Augmentatives de Comunicació.
- Guttman: lesió medul·lar i traumatisme cranial (dificultats adquirides de caràcter motriu).
Unitat 2. La discapacitat intel·lectual i del desenvolupament (DI) Entenem per persona amb discapacitat intel·lectual (DI) i/o del desenvolupament (DIiD), persones amb moltes limitacions cognitives.
Des del 2006 la concepció s’està consolidant, que s’afegeixi el desenvolupament pot resultar redundant, però es dóna un canvi, en què en lloc de veure les coses des de la patologia i dèficit, quan hi ha una persona amb DI, no és un problema de patologia mental, sinó del desenvolupament. Això, es relaciona amb l’educació, per tant, treballar des de l’educació pot afavorir a la DIiD.
Té una prevalença molt estable, del 0’5 a l’1% (incidència estable, també). Ha minvat el nombre de persones amb discapacitat intel·lectual, però n’han aparegut d’altres tipologies (que, de vegades, no segueixen els mateixos patrons).
Es donen limitacions significatives, rellevants, en: - el funcionament intel·lectual, molt heterogeni, moltes limitacions greus o d’altres molts lleus.
- la conducta adaptativa - la necessitat de suports Hi ha una necessitat de suport en: - les competències conceptuals (dificultats d’atenció, memòria, percepció, resolució de problemes).
- les competències socials i pràctiques de la vida diària.
- l’aprenentatge i la generalització (associació d’una activitat o aprenentatge amb un context o persona determinat).
- la motivació (factor intrínsec i extrínsec) i el control emocional.
De les dificultats/limitacions a les possibilitats: Limitació/deficiència Necessitat Resposta E. tipus hab/rehab no troba les coses necessita organit. per situar-se indicar amb pictogrames esta desmotivat adequar les tasques evitar preguntar, fer act. curtes Contextos i resposta educativa La convivència escolar: alumnes amb discapacitat intel·lectual. Quins suports hem vist? suport personal -persona que ajuda a l’aula-, cadira pel desplaçament, adaptació de tasques -canaleta- Quins recursos es necessiten per a una possible inclusió escolar i social? recursos econòmics, personals, actituds favorables. Aprenen més? Què aprenen? (escola especial, escola ordinària i escola compartida) No es sap si aprenen més en un context o en un altre, sí sabem que en una escola ordinària són mes competents en habilitats socials, però no està gens clar que aprenguin més. Tampoc està clar que a l’escola ordinària, aprenguin més, atès que les competències lectores poder no s’assoleixen de la mateixa forma i costa més. Interfereixen en l’aprenentatge dels altres? Si el professor no està prepara i no disposa de l’ajuda i el suport necessari. Quan hi ha problemes de conducta, la interferència amb els altres és més accentuada. La inclusió, ajuda als altres a conèixer un món d’heterogeneïtat. La gran majoria de famílies trien l’escola ordinària, la reacció de les famílies dels altres infants és que durant els primers anys, discrepància; però a la llarga, no és així. Quins alumnes amb DID accedeixen a un centre ordinari? es preveia que pel 2015 el 63% estàs a l’escola ordinària, actualment, al voltant del 65% estan a l’escola ordinària; hi accedeixen els de nivell mig-alt. L’accés al centre ordinari, depèn només de l’alumne? No depèn de les característiques de l’alumne, sinó que depèn del suport o no, professionals preparats, voluntats dels pares, actitud del centre, etc. Quins altres factors intervenen? Criteris de diagnòstic: 1. Es manifesta abans dels 18 anys 2. Funcionament intel·lectual significativament per sota de la mitjana (QI 70-85) -per sota de dues desviacions típiques.
a. Entre 70-85 límits (moderada fiabilitat en les proves) b. 55-69 lleugers c. 40-45 moderats (tendència a no creure en la fiabilitat) d. 25-39 severs (tendència a no creure en la fiabilitat) e. 0-24 profunds (tendència a no creure en la fiabilitat) Avaluació de la intel·ligència.
- Diem que una persona té una discapacitat intel·lectual quan puntua dues desviacions típiques per sota de la mitjana en test.
- La intel·ligència conceptual es sol mesurar a través de tests estandarditzats.
- Una persona té discapacitat intel·lectual quan puntua dues desviacions típiques o més per sota de la mitjana.
- resultats més vàlids si la persona està dins de dues o tres desviacions típiques de la mitjana - Considerar els possibles errors de mesura i de passació.
- contrastar els resultats amb la conducta de la persona en entorns naturals.
- Wisc (llenguatge i motricitat - Columbia (64 làmines, categories relacionades excepte una) - Raven (full dividit en 2 parts, la part superior té un patró de dibuix, sense una part; i a la part inferior hi han 6 patrons possibles) - Leiter (permet filar molt prim).
- Peabody (15-20’’ nivell de vocabulari).
- TSEA o TROC (gramàtica, comprensió gramatical).
3. Limitacions en diverses àrees d’habilitats adaptatives: - comunicació - escola - temps lliure - vida a la llar - cura d’un mateix - treball - comunitat - habilitats socials - salut - autoregulació Avaluació de les habilitats adaptatives.
- Escales estandarditzades: - Adaptative behavior Scales (ABS) - Escala Vineland → amb les dues escales es trobaran reflectits tots aquests paràmetres.
- Registres observacionals - Informació proporcionada per les persones significatives Consideracions: - valorar en funció dels contextos típics de les persones de la mateixa edat i cultura.
- no s’espera una altra correlació de les puntuacions en les diferents àrees d’habilitats adaptatives.
- la conducta problemàtica no es considera una dimensió de la conducta adaptativa (diagnòstic diferencial) Suports.
Es diferencien per la intensitat i el tipus, en diversos àmbits mèdics, vida diària, aprenentatge. Pel que fa a la intensitat, es delimita amb suports de caràcter limitat, són molt intensius i duren un període de temps concret. També, pot fer referència a una persona amb discapacitat molt greu, però que si pot aprendre quelcom específic. Pel que fa a intermitent, es dóna només “quan és necessari”. També, pot ser extens, d’aplicació regular sense limitació temporal. Finalment, els de tipus generalitzat, són constants i intensius per totes les tasques i tots els contextos Dins els tipus de suports, trobem de quina manera li donaré suport a la persona: - major agreujament de la discapacitat: - Pot ser de manera física-manual (no sap situar el traç d’un un espai determinat, modelem perquè no pinti fora), imitatius (mira com ho fa x, normalment, s’han d’adreçar estant devora el pacient o en diagonal, no cara a cara), visuals (exemples o pistes amb vídeos, diapositives, etc.).
- persones amb més competències: - verbals (amb la utilització del llenguatge, la persona intuirà o deduirà què ha de fer i conceptuals (es construeixen imatges conceptuals per fer saber el que han de fer).
Heterogeneïtat. Per promoure (suport d’imitació, simultaneïtat entre parla-signes, senyalització – suport visual, frases curtes, pauses, repeticions).
Factors etiològics biomèdic. Trastorns lligats a gens, de caràcter cromosòmic, factors prenatals, perinatals i postnatals.
El 50% són inespecífics i sense etiologia coneguda.
Fenotips conductuals trastorns genètics específics.
- Síndrome de Williams. bones capacitats en llenguatge i memòria auditiva. limitacions en àrea perceptiva-motora.
- Síndrome x fràgil. habilitats verbals millors que les visuoespacials, inatenció hiperactivitat i - Síndrome Prader-willi. compulsivament busca menjar, trastorns obsessiu-compulsius, processament visual bo.
- Síndrome Angelmann. riu inapropiadament. aparença feliç, hiperactivitat, trastorns de la son, desconnexió.
Conductes problema (associades a la DID).
- estereotípies i ecolàlies (repetició) - conducta social inapropiada (pautes d’interacció, conductes sexuals…) - autolesions (cops al cap, estirar-se els cabells, mossegar-se…) - desordre de regulació física (enuresi, baveig, ecopresis,...) - agressió a altres Motivacions de les conductes problema.
- autoreguladora. dificultats en regular l’estat subjectiu - autoestimuladora. persegueixen diversió, plaer - comunicativa. conseqüència de no poder expressar-se - operant. conductes apreses per les conseqüències posteriors - emocional. per la manca de recursos per a manegar emocions Epilèpsia. És una malaltia del SNC que es dóna una descàrrega neuronal--elèctrica brusca i intensa produeix pèrdua del coneixement, convulsions, sovint és crònica. poden ser parcials o generalitzades.
La forma d’actuar: ingesta regular de la medicació, revisions mèdiques regulars, i dormir adequadament.
Evitar radicacions i imatges de pantalles (epilèpsies fotosensibles), durant la crisi, n perdre la calma (no fixar el cos, coixí sota el cap, vigilar). post crisi: descans.
Intervenció: adaptació d’objectius i continguts: - objectius i continguts instrumentals.
- per a promoure aprenentatges posterior: - la comunicació i el llenguatge.
- la lectura i l’escriptura - la recercar d’informació (diccionari, internet…) - ús d’eines com la calculadora, mapes, ordinadors - lectura fàcil.
- participació en activitats funcionals.
Tema 3. Trastorns de l’espectre autista (TEA) 3.1. Característiques generals.
- Indiferència cap a les persones.
- Aïllament o tendència a estar sols.
- Preferència per un entorn immutable.
- Fàcil adhesió a les rutines d’activitats.
- Monotonia en la manipulació d’objectes.
- Estereotípies de moviment.
- Sovint amb obsessions insòlites. Comportaments no comuns amb nens amb altres discapacitats.
- Hipo o hiper sensibilitat. (cutània, olfactiva, sonora, etc.). En alguns casos, el contacte físic els produeix irritabilitat (hipersensibilitat). En canvi, quan el contacte físic és fort, els hi és normal (hiposensibilitat). També es dóna en el cas del menjar -productes que pels pH no els volen ingerir- (hipersensibilitat). En l’àmbit visual és ambigu.
- Percepcions peculiars. (hipersensibilitat perceptiva pels detalls). Sovint perceben molts més detalls que globalitats.
Dins la intervenció hi ha uns procediments molts concrets, a la persona amb autisme una de les necessitats que té és que se li anticipi tot allò que succeirà, atès que senten un horror immens davant la incertesa.
Tots els indicadors de tipicitat dels primers 12 mesos es veuen molt clars a posterior, quan ja s’ha fet el diagnòstic (preferències pel menjar, dormir poc i malament, negativitat, no responen al seu nom).
La capacitat memorística o de percepció sol ser elevada en molts casos amb TEA.
3.2. L’autisme de Kanner (1943) Grups de pacients amb característiques comunes, la qual cosa origina el primer concepte d’autisme a Europa.
Hi ha 3 factors de comportament anormal en diferents àrees: - interacció social (vincles afectius). absència d’afectivitat - comunicació i llenguatge. pràcticament tots no es comuniquen, no tenen intencionalitat comunicativa, i no han desenvolupat el llenguatge - flexibilitat. Manca de flexibilitat en molts àmbits (joc, imaginació, simbolització i conducta), tot allò que és simbolització i conducta simbòlica no és aparent.
Kanner - Lorna Wing - DSM L’autisme s’incloïa en el terme: Trastorns Generalitzat el Desenvolupament, amalgama de diagnòstics que, actualment, ja no s’utilitza.
La proposta de L. Wing va propiciar adonar-se de la imprecisió (Autisme com a una entitat molt difusa) dels límits entre diferents trastorns profunds del desenvolupament (TGD) + el fet que els trets autistes estan associats a molts trastorns del desenvolupament, per tant, s’inventà el terme de Trastorns de l’Espectre Autista (TEA).
Del TGD (DSM-IV) al TEA (DSM-V).
En el DSM-IV apareix l’Autisme, Síndrome d’Asperger, Síndrome de Rett (neuromuscular i psicomotriu però amb trets fenotípics de l’autisme) i Trastorn desintegrador de la infantesa (desenvolupament primerenc normal, però jovenets experimenten un desenvolupament anormal).
Al DSM-V el TEA inclou l’Autisme i la Síndrome d’Asperger (TEA de nivell alt -nivell intel·lectual).
Ha passat a motriu (Síndrome de Rett).
TEA: DSM-V A. dèficits persistents en comunicació social i interacció social.
B. patrons repetitius i restringits de conductes, activitats i interessos.
C. els símptomes deuen estar presents en el període de desenvolupament primerenc.
D. Els símptomes causen alteracions clínicament significatives.
E. Aquestes alteracions no s’expliquen millor per la presència d’una discapacitat intel·lectual (DID) o un retràs global del desenvolupament.
Neuro-diversitat. Actualment, s’ha proposat un terme alternatiu per algunes persones amb autisme. Hi ha campanyes de conscienciació per eliminar el terme “autisme” i per eliminar-ne les connotacions negatives.
Canvis, en perspectiva històrica, dels enfocaments per a la intervenció.
L’any 1943, Kanner, crea l’etiqueta d’autisme. Fins l’any 63 les teories que dominen la intervenció per persones que Kanner i altres detectaren i diagnosticaren, són les teoria dinàmiques, el psicoanàlisi. Si la persona té unes característiques és perquè dins el nucli familiar hi ha relacions traumàtiques, sovint explicades per manca de vincle parental amb el nen.
L’any 63 arriben les teories de tipus conductual: la intervenció es centrava principalment en teràpia.
S’ensenya par per pas, tot el que la persona ha de fer. La responsabilitat no és de la família, sinó de l’expert i especialista del tema.
En l’actualitat, des dels anys 83 - 85 a Catalunya i Espanya, es comença a entendre que les persones són susceptibles d’un ajut, partint des del concepte del desenvolupament humà. S’accentua la importància de l’educació i se’ns presenta com un instrument òptim per al desenvolupament de l’infant amb TEA.
Es pot parlar de diferents models d’intervenció en persones amb TEA:  psicodinàmiques. Ha donat resultats. Pràcticament no s’utilitza avui en dia. Parteix d’una interpretació obsoleta de l’autisme, com a dany emocional secundari a la manca de desenvolupat d’un vincle estret del nen amb els progenitors, especialment amb la mare.
 conductual. Ha donat resultats.
 biomèdiques.
 psicoeducatives.
 perspectiva evolutiva  basades en la família  basades en teràpies  combinades TEA. Base neurològica….
 afecta el desenvolupament del sistema nerviós.
 es configura un fenotip d’un gran espectre. (manca imaginació i flexibilitat mental)  Tenint en compte les teories de la interacció, presentar aquest fenotip: afecta profundament la interacció.
 especialment: mare - infant  hipòtesi explicativa de com una mare es “des-vincula” del fill TEA. Manifestació i detecció....
 es manifesta en la primera infantesa   detecció vers els 18-24 mesos  55% als 24 mesos  25% entre els 12 i 24 mesos  20% entre els 36 i 48 mesos indicis des dels 6 mesos, aproximadament (dades retrospectives o per avaluació).
TEA. Prevalença....
 Afecta a 1-3 (i entre 6-10 TEA) de cada 1000 naixements (aprox).
 increment de casos, actualment  Perquè es fa millor la detecció?  Perquè és categoritzen de manera diferent?  Noves causes exògenes que afecten el metabolisme? Comorbiditat. Trastorns associats.
 TDAH / DAMP (dèficit atenció motor percepció)  TOC i Trastorns d’ansietat  Tourette (desenvolupament neuromotor)  Trasotnrs del llenguatge i conducta  Trastorns d’ansietat en adults Aparició: coincidint en moments vitals (canvi de llar, mort familiar, etc.) Absència: psicosis i esquizofrènia (seguiment: 21 anys, 135 subjectes) Autisme - Psicosi.
Les característiques principals que es donen en la psicosi i que no es donen en l’autisme:  al·lucinacions  manies persecutòries  estats maníacs - depressius  trastorns del pensament  greus Algunes, es donen en ambdós casos:  percepció diferents i alterada de la “vida”  tendències obsessives dificultats en les relacions afectives Instruments: avaluació i diagnòstic M.CHAT (traduït i usat en pediatria…) ADIR - R (entrevista semiestructurada) ADOS. molt amplia (escala. 6 mesos fins adults) et dóna moltes pistes sobre els 3 primers anys.
IDEA (inventari superior a 5 anys (Rivière)) detecció de dimensions i grau de TEA CSBS - DP (escala de comunicació i conducta simbòlica) Procés d’avaluació:  disposar d’instruments  integrar les aportacions neurobiològiques (fallades en memòria, autocontrol, planificació…)  considerar l’enfocament educatiu Enfocaments per a la intervenció:  educació en context natural  èmfasi en la importància de l’educació.
 inclusió escolar, social i laboral  importància de l’habilitació i la participació en diversos contextos Aspectes metodològics. Procediments:  intensius i primerencs  estructurats  basats en l’aprenentatge sense errors, errors que s’hauran d’introduir en algun moment, en fases més avançades de l’aprenentatge i del desenvolupament.
 presenta tasques:  amb la persona està atenent clarament  amb requisits adquirits  que tenen impacte immediat  fer servir tots els suports necessaris i retirar-los progressivament.
 proporcionar reforçadors contingents -si toques taronja, de la menges-, immediats i potents -des de la perspectiva educativa- (inicialment)  evolutius i adaptats a cada persona  funcionals  que promoguin la generalització  que impliquin a la família i la comunitat Aprenentatge sense error, guiar cap a la motivació, repetició Unitat 7. Trastorns per dèficit d’atenció i hiperactivitat 7.1.
En el DSM-IV es parlava de tipus de TDAH, però en el DSM-V, es parla de manifestacions ja que no es basa només en el nen, sinó en persones al llarg de tota la vida. Hi ha una sèrie de manifestacions o formes com es defineix el TDAH, que totes elles mostres la impulsivitat: - Dificultat en la demora, és a dir, no tenen paciència per esperar.
- Necessitat de recompensa immediata, els guanys han de ser immediats, la qual cosa implica una dificultat per tal de programar a llarg termini.
- Falta de previsió de les conseqüències.
- Dèficit d’autoregulació.
- Estil de resposta ràpid i imprecís.
Es caracteritza per tres aspectes claus: manca d'atenció, de reflexivitat i excés d'activitat.
En el DSM-V es considera que és un trastorn del neurodesenvolupament, mentre que en el DSM-IV, es considerava que l'important era el context psicosocial. És, llavors, un trastorn complex de manifestació precoç, de naturalesa multifacètica i crònic.
La primera descripció, feta per Still (1902), parla d’errors en el control moral no justificat per dèficits intel·lectual. Diu que hi ha incapacitat per interioritzar les regles, problemes atencionals, propensió a la mentida, tendència a una insensibilitat al càstig, immaduresa extrema, labilitat emocional i tendència a patir anomalies físiques (accidents lleus). Parla, a més, dels símptomes nuclears: - Inatenció: estil de conducta caracteritzat per un canvi freqüent en les activitats.
- Hiperactivitat: excés d’activitat o moviment en situacions que requereixen calma.
- Impulsivitat: estil de conducta extremadament ràpid i precipitat.
La base del trastorn, el nucli, és la impulsivitat o dèficit en el control inhibitori. La disfunció és del sistema executiu, és una incapacitat per inhibir els impulsos i, per tant, no poden plantejar uns objectius, establir una seqüència d'accions, superar distraccions... Les funcions executives afectades (Barkley) són les bàsiques, aquelles accions per assolir l’autocontrol i dirigides a un objectiu per maximitzar els resultats, les que guien les conductes mitjançant autoinstruccions i que inhibeixen les conductes inapropiades. Són les següents: - Memòria de treball: fa referència a la memòria operativa a curt termini, retenir informació i operar amb ella. És necessària per a la seqüenciació de passes en una activitat, la comprensió lectora, composició de textos.
- Interiorització del llenguatge autodirigit: per exemple, les instruccions per dur a terme una tasca.
- Control de les emocions i de la motivació: per exemple, tolerar la frustració, pensar abans d’actuar, postposar una reacció emocional… - Reconstitució: és la capacitat d’organització i planificació, així com per proporcionar flexibilitat.
Consta de dos processos: fragmentació de les conductes i combinació de les parts per tal de resoldre noves accions no apreses.
Respecte l'etiologia, és hereditària en un 80% dels casos, però hi ha altres causes, com ara factors biològics, per exemple, complicacions perinatals (conductes de risc de la mare com prendre drogues, immaduresa, baix pes al néixer, lesió cerebral al voltant o en el moment del part...). Hi ha, a més, una sèrie de factors moduladors que interactuen i intensifiquen els símptomes, que són aspectes psicosocials com la psicopatologia dels pares, una praxi familio-eduactiva pobra, situació socioeconòmica baixa... A nivell orgànic, s'ha observat que el còrtex prefrontal dret, els ganglis basals i algunes zones del cos callós estan més reduïdes. També s'han vist alteracions en el gen dels receptors o transportadors de la dopamina.
Per tal de fer el diagnòstic, s’han de seguir una sèrie de passos per verificar-lo: - Examen mèdic.
- Història de la simptomatologia.
- Criteris de les classificacions (DSM-V i CIE-10).
- El DSM-V parla del trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat i el defineix com: a. Patró persistent d’inatenció i/o hiperactivitat-impulsivitat que interfereix amb el funcionament o desenvolupament.
b. Alguns dels símptomes són presents abans dels 12 anys.
c. Els símptomes són presents en dos o és contextos, tot i que interfereixen significativament només en un dels anteriors.
Parla de diferents presentacions, ja que pot ser predominantment inatenta, predominantment hiperactiva/impulsiva o bé combinada. A més, s’ha d’especificar el grau (lleu, moderat o sever).
- La CIE-10 parla del trastorn hipercinètic (THC). L’anterior planteja la possibilitat de comorbiditat, però aquest no recomana el diagnòstic de THC en presència de trastorns afectius o d’ansietat. A més, exigeix la presència de tres símptomes essencials: inatenció, hiperactivitat i impulsivitat (en el DSM-V no és necessari i contempla tres manifestacions del trastorn).
- Escales de conducta (pares i professors).
- Avaluació psicoeducativa.
- Observacions a casa i a l’escola.
No es pot fer cap diagnòstic de TDAH abans dels 6 anys. L'etiologia biològica és important, el comportament hereditari és fonamental a tenir en compte. La doble intervenció o intervenció multimodal també és fonamental, és el que té més garanties d'èxit (farmacològic i psicoeducatiu). El tractament farmacològic no està destinada a solventar el dèficit, sinó que simplement mitiga les manifestacions clíniques i ajuda a posar en marxa funcions executives (fomenta la planificació, concentració) i ajuda a posar en marxa els recursos de la intervenció psicoeducativa. Hi pot haver efectes secundaris en el pic de creixement, en la gana (menys gana) o en el son. La intervenció psicològica ha d'incloure a tots els membres del context, al nucli familiar, ja que els com portaments de tota la família són factors que atenuen o incrementen la simptomatologia.
NO hi ha una prova diagnòstica clara, sinó que es fa a partir de molts elements, però un aspecte crucial e´s que afecti a la vida quotidiana, és a dir, que afecti en dos o més contextos i ha d’interferir significativament en un dels contextos (la dinàmica quotidiana en aquest és negativa, nefasta, interfereix en el desenvolupament).
7.2. TDAH segons DSM-V Per al diagnòstic cal: - Examen mèdic. al descartar alteracions de tipus fisiològic o provocades per altres trastorns del neurodesenvolupament.
- Història de la simptomatologia.
- Criteris de les classificacions (DSM-V o ICD-10).
- Escales de conducta (pares i professors).
- Avaluació psicoeducativa.
- Observacions a casa i a l’escola.
Necessàriament una visió multidisciplinar atès el caràcter multifacètic.
El TDAH es defineix com: A. Patró persistent d’inatenció i/o hiperactivitat-impulsivitat que interfereix en el funcionament o el desenvolupament, que es caracteritza per inatenció (6 o més símptomes) i/o hiperactivitat (6 o més símptomes). Tipus combinat (segons DSM-IV) manifestació combinada (segons DSM-V).
B. Alguns dels símptomes presents abans dels 12 anys.
C. Símptomes presents en 2 o més contextos, però interferir significativament en un dels contextos.
D. Interfereixen significativament, o redueixin la qualitat del funcionament social, acadèmica o laboral, en 1 sol context.
E. Els símptomes no es produeix exclusivament durant el curs de l’esquizofrènia o d’altre trastorn psicòtic i no s’expliquen millor per altre trastorn mental.
Presentacions: 1. TDAH presentació predominantment inatenta (manca d’atenció).
2. TDAH presentació predominant hiperactiva/impulsiva.
3. TDAH presentació combinada Graus: - cal indicar: Simptomatologia en remissió parcial (en els últims 6 mesos no es compleixen tots els criteris, prèviament sí, però els símptomes continuen interferint la interacció social, acadèmica o el funcionament diari).
1. Lleu: pocs o cap símptoma 2. Moderat.
3. Sever: presència de molts símptomes Altres TDAH: predominen el símptomes però no es compleixen tots els criteris i s’especifica el motiu.
TDAH no especificat: no es compleixen tots els criteris i no s’especifica el motiu. Presentacions en què no es disposa de prou informació per dur a terme un diagnòstic.
- casos en què els professionals es veuen abocats a fer el diagnòstic per assolir les ajudes socials per part de les famílies, així com seguir el progrés del nen.
Canvis del DSM-IV a DSM-V: categorització: S’afegeixen exemples per als criteris i es consideren adolescents i adults.
Augmenta l’edat d’inici en què els símptomes han de ser-hi present 7 a 12 anys (DSM-V).
A partir dels 17 anys es requerien 5 símptomes a cada apartat principal (inatenció/hiperactivacióimpulsivitat), en comptes de 6.
Discrepàncies DSM-V i ICD-10 1. no es recomana el diagnòstic de TDAH en presencia de trastorns afectius o d’ansietat a. contràriament, el DSM-IV es planteja la possibilitat de comorbiditat, excepte si apareix en: i.
el transcurs d’un trastorn generalitzat del desenvolupament (TGD).
ii.
d’un trastorn psicòtic iii.
quan s’explica millor per la presència d’altre trastorn mental 2. exigeix la presencia dels 3 símptomes essencials: inatenció, hiperactivitat i impulsivitat.
Pronòstic.
10-20% remissió funcional.
evolució: 75% adolescent / 50% adults segueixen manifestant símptomes en etapes posteriors.
30 - 70% comorbiditat: Trastorn de conducta (TC), Trastorn negativista desafiant (TND), depressió/ansietat i dislèxia.
En persones que no segueixen tractament, elevada prevalença del trastorn de personalitat antisocial abús de substància.
Factors moduladors d’un mal pronòstic (baix QI, sexe masculí, problemes psicopatològics dels pares, baix nivell socioeconòmic, pautes disciplinàries inadequades).
Intervenció: perspectives.
- farmacològica.
- conductual. tècniques de modificació de la conducta que manipulen - cognitivo-conductual.
Hauria de ser una intervenció multimodal, la combinació de tècniques diverses és mes efectiu.
Moltes intervencions estan descontextualitzades i no assoleixen una generalització i manteniment del comportament desitjat.
Barkley defensa una intervenció ecològica amb l’objectiu de mantenir i generalitzar els comportaments desitjats en els contextos on calgui (família, escolta, etc.).
Intervenció. Programa amb paraprofessionals (KOTKIN) 1. Entrenament paraprofessionals: sobre simptomatologia, tractament.
2. Entrenament psicòleg escolar: sobre la seva intervenció respecte a l’assessorament al professorat.
3. Assessorament al professorat: tècniques de reforç, extinció de conductes.
4. Implementació del “sistema de punts” a l’aula.
5. Grup d’entrenament en habilitats socials: 2 sessions setmanals, assertivitat, treball en equip.
6. Transició i seguiment: després de 12 setmanes, la responsabilitat de la intervenció es traspassa al professor exclusivament.
Intervenció ADHD Classroom KIT.
1. Coneixement generals sobre el TDAH 2. Tècniques de modificació de conducta 3. Tècniques cognitivo-conductual 4. Procediments instruccionals 5. Assessorament de seguiment Intervenció: Tractament multimodal - farmacològica. reducció de la impulsivitat i l’agressivitat - cognitiu. autoinstruccions, resolució de problemes - habilitats socials. empatia, comunicació assertiva, treball cooperatiu, tècniques de resolució de conflictes.
- conductual. tècniques de reforços contingents, tècniques per reduir o eliminar respostes no desitjades: cost de resposta, temps fora).
intervenció cognitiva. Objectius: - incidir en els processos cognitius que regulen la conducta - modelització externament, fer-ho conjuntament, fer-ho sol oralment, fer-ho sol pes escrit.
Resolució de problemes: - identificació - redefinir-lo - inhibir la tendència de respondre impulsivament - busca possibles solucions, alternatives - seleccionar la més idònia (presa de decisió) - elaborar un pla d’acció per resoldre - repassar - avaluació de resultats Intervenció conductual.
- Incrementar conducta - disminuir conducta - combinats Requisits en l’aplicació de sancions: - no fer generalitzacions - explicació del motiu de la sanció - vincular la sanció amb la conducta disfuncional.
- aplicar les sancions de forma consistent i coherent.
- sancionar la conducta - assegurar que no es reforça la conducta disfuncional, qualsevol atenció pot tener com a efecte un reforç positiu de conductes no desitjades Contextos. Centre ocupacional (feina no remunerada, on es fan tasques de tipus funcional per ocupar el temps de les persones que no han estat incloses en l’àmbit laboral, però poden estar al pas, protegits o no posteriorment).
...