Sociología. Émile Durkheim (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Ciencia política y Gestión pública + Derecho - 1º curso
Asignatura Fonaments de sociologia
Año del apunte 2015
Páginas 13
Fecha de subida 03/03/2015
Descargas 44

Descripción

Biografía. La sociología de los hechos sociales. La normalidad y las patologías. La cohesión social y la división del trabajo: las formas de solidaridad. El suicidio como fenómeno social. Las formas elementales de la vida religiosa. Los malestares de la modernidad; la anomia.

Vista previa del texto

SOCIOLOGIA – Bloc 3. Elements fonamentals del pensament sociològic clàssic Émile Durkheim.
1. Biografia (1858-1917) Família de mercaders i de rabins jueus, de l’Alsàcia (part França ocupada per Prússia). Molt bon estudiant, marxa cap a París per anar a estudiar a l’Escole Normale Superiure (tenia el seu pare malalt, era de províncies, i crític amb l’èmfasi en la literatura de l’escola més que en el filosòfic). Professor de filosofia d’institut, 1882. Era actiu en els cercles intel·lectuals.
L’any 1877, el fitxen per a donar classes a la Universitat de Bourdeus, arran de les seves publicacions sobre la necessitat de reconstruir una moral científica secular francesa. Ensenya filosofia, història i dret i els dissabtes imparteix unes xerrades sobre recerques socials. L’any 1898, l’Anné Sociologique, va ser la primera revista de Ciències Socials a França, de la qual va participar en la seva fundació. Actualment, es una de les revistes de referència.
L’any 1902 fou nombrat professor de la càtedra de pedagogia de la Universitat de la Soborna al 1897 que al 1913 canvia de nom per Sociologia. La seva ciència de la moralitat ofèn però, als filòsofs. L’any 1914, en la Primera Guerra Mundial, Durkheim crea el Comité per a la publicació d’estudis i documents sobre la guerra, per a ser enviats a països neutrals i neutralitzar la propaganda alemanya.
Va ser un patriota, sense ser nacionalista, i fins i tot va ser acusat en dues ocasiones de trair a França, exemples del antisemitisme regnant. L’any 1916, mor el seu fill André, i molt afectat, acabà morint l’any 1917.
Els principals textos de Durkheim Les principals obres de Durkheim son:  1889. Elements de sociologia.
 1893. De la divisió del treball social (Tesis de Durkheim).
 1895. Les regles del mètode sociològic. (Text del seminari).
 1897. El suïcidi. Demostra que el suïcidi es deu a la societat.
 1912. Les formes elementals de la vida religiosa. Estudia els orígens de la religió.
 1922. Educació i sociologia (pòstuma).
 1923. L’educació moral (pòstuma).
 1925. Sociologia i psicologia (pòstuma).
 1928. El socialisme (pòstuma).
2. Les regles del mètode sociològic (1895) Tenia una gran obsessió per a dotar a la sociologia de la solidesa necessària per a que arribes a la categoria de ciència.
Després de la publicació de la Divisió i de l’exploració d’Spencer, Tonnies, etc., comença a publicar articles que més tard es constitueixen en llibre.
Parteix de la insatisfacció que els fets socials siguin tractats amb tan poc rigor per les Ciències Socials. Per a ell la sociologia no podia ser un seguit de teories vagues o d’elaboracions de prejudicis preexistents. Es necessita reflexió metodològica.
Per a que existeixi la sociologia hi ha d’haver dos pressupòsits; un objecte d’estudi específic, i que a més aquest sigui observable i explicable (per tal d’evitar els prejudicis i els preconceptes).
Les regles son l’expressió abstracta de “La divisió” (1894) i d’El Suïcidi (18976). Hi ha una definició d’un problema (aïllar una categoria de fets), una refutació de les interpretacions anteriors, i una explicació pròpiament sociològica del fenomen estudiat (només trobar una explicació).
1 Per Durkheim la superioritat de la societat sobre l’individu es física, moral i intel·lectual (creences, emocions o idees). Per comprendre la societat no s’han d’analitzar individus aïllats, sinó és necessari desenvolupar eines que ens permetin entendre el grup. La consciència col·lectiva és més que la suma de consciències individuals. Hi ha sentiments que només tens en grup i no de forma individual.
La ciència social ha de trobar la relació de causalitat entre els fets socials. Identificar la regularitat. Hi ha tres regles bàsiques:  Evitar prenocions i prejudicis.
 Prendre com a objecte d’anàlisi els fenòmens amb caràcter exterior a l’individu, i comuns.
 Cal separar l’anàlisi dels valors personals. Evitar subjectivisme (fets socials aïllats de les expressions individuals).
Cal tractar els fets socials com a coses. Cada fet social es causat per una altre fet social. La societat es entesa com una suma de fets socials, susceptibles de ser estudiants com si fossin coses.
La sociologia ha de centrar-se en fets, com deia Montesquieu, ha d’analitzar “la naturalesa de les coses”. Ha de tenir un objecte d’estudi clar i ben definit, com fan les altres disciplines, per Durkheim, en el cas de la sociologia son els fets socials. Tota la sociologia ha de pivotar sobre el principi de la realitat objectiva dels fets socials.
Els fets socials Els fets socials son objectius i externs. Son independents de nosaltres. Son a més col·lectius; son el resultat de l’acció de molts individus fruit de la societat, de la “síntesi sui generis” (de naturalesa pròpia) que constitueix tota la “societat” i que produeix fenòmens nous, diferents dels biològics, psicològics o físics. Contundència i objectivitat dels mateixos.
A més, els fets socials són anteriors a l’individu. Encara que l’individu no hagi intervingut en la seva gestació, un cop constituïts existeixen per a nosaltres. Son generales perquè son col·lectius, son diferents de les repercussions que susciten en cadascun dels individus, tenen com a base la col·lectivitat. Específic en tant que defineix del que passa en les consciències individuals.
Són també coercitius, ja que es crea alguna cosa nova i s’institueix fora de nosaltres. Se’ns oposen a la nostra consciència i voluntat (molt sovint imperceptible). La seva naturalesa es moral; son jutjats, s’aproben, es reproben, es condemmen o s’aplaudeixen.
És la manera de fer comuna, influeix en la persona. Aquestes accions acabaven per institucionalitzar-se. Asseguren la permanència i cohesió del col·lectiu.
La causalitat Cal buscar les causes, no les conseqüències. Les causes dels fets socials cal buscar-les en el medi social. Els fets socials son constituïts per altres fets socials. La funció dels fets socials és l’efecte i la repercussió que tenen sobre un individu o una col·lectivitat. Les concomitàncies (correlacions) entre els fets ens ajuden a entendre altres fets.
Son exemples; una assemblea o multitud, el meu sentiment s’imposa a tothom o una resposta col·lectiva, per exemple el riure que s’encomana; la moda, tots la seguim però no la inicia un individu sinó la societat; corrents d’opinió (impulsen el matrimoni, suïcidis, natalitat) com estats de l’ànima col·lectiva; les institucions: educatives, dret, creences, etc., son exteriors i s’imposen a cada individu.
3. Les divisió del treball social (1893) Fa un anàlisi del canvi de societat a través del concepte de cohesió social. Hi ha una preocupació per la solidaritat. ¿Quins són els nous mecanismes de cohesió social quan canvia el paradigma de la societat? És a través del treball que estudia les diferents formes de Solidaritat en la societat moderna. L’objectiu és examinar la crisi moderna de la moralitat.
2 August Comte deia que les societats més simples, amb activitats semblants (agricultura) i que comparteixen experiències comunes en conseqüència tenen valors comuns, mentre que en la societat moderna tots tenen un treball diferent, i quan les persones se’ls hi assignen tasques especialitzades, deixen de compartir experiències comunes i això va en detriment les creences morals compartides necessàriament per la societat.
Émile Durkheim argumentava i vol demostrar que la tesi de Comte no es compleix i que la divisió del treball no representa la desaparició de la moralitat social sinó l’aparició d’un nou tipus de la mateixa. No es que no hi hagi solidaritat, si que hi ha però es diferent.
S’han de crear vincles entre les persones, i a partir de que, podem distingir entre la solidaritat mecànica i orgànica.
 Solidaritat mecànica: idea de comunitat, consciència col·lectiva, identificació del grup social (societat primitives).
 Solidaritat orgànica: estructura social diferenciada a través de la divisió social del treball: especialització (societats modernes i industrials).
El que manté a les persones unides és la seva interdependència econòmica i el reconeixement de la importància de les aportacions alienes. La modernització porta de la solidaritat mecànica a la solidaritat orgànica.
4. Cohesió social i divisió del treball. Tipus de solidaritat La solidaritat mecànica.
Basada en la idea de comunitat, consciència col·lectiva, identificació del grup social (societats primitives). Les semblances socials que hi ha son:  Lliga directament l’individu a la societat sense intermediaris.
 Sistema organitzat de creences i sentiments comuns a tots els membres.
La solidaritat orgànica.
Estructura social diferenciada a través de la divisió social del treball (societats industrials). Hi ha, en les societats modernes una especialització. El que manté a les persones unides és la seva interdependència econòmica i el reconeixement de la importància de les aportacions alienes. Esta basada en la diferenciació i interdependències socials:  L’individu depèn de la societat, de les parts que la composen.
 Sistema de funcions diferenciades que uneixen els individus entre ells i amb la societat.
Durkheim té una visió diferent de la divisió del treball entre els economistes. No és la diferenciació dels oficis, multiplicació de les activitats industrials... sinó és la diferenciació social que genera aquests processos (arran de la desintegració de la solidaritat mecànica i de les societats segmentades).
Té a més una visió diferent dels autors contractualistes. No són un cúmul de decisions individuals i lliures, sinó que precisament son els canvis socials els que fan possible que les persones siguin lliures de signar contractes. És la diferenciació social que dóna peu a la divisió del treball social. Primer la societat i després l’individu.
5. Normalitat i patologia En una societat el volum es el número d’individus que composen la massa social. Hi ha una diferencia entre la densitat moral y la densitat material.
 Densitat material. Procés de supressió d’espais buits entre individus i segments de la població, ciutats més poblades, millora de les comunicacions.
 Densitat moral. Inseparable de la material, major i més intensa interacció social, essent més, més pròxims, i més relacionats els individus tendeixen a crear per mitjà dels seus contactes un ritme de vida social més ric i intens.
3 La densitat moral, abstracte i lingüística son subproductes de la densitat poblacional. El creixement demogràfic posa en contacte diferents segments en un mateix territori les consciències col·lectives dels quals no sempre es fonen en una altra nova sinó que creen un inici de complexitats de valors i actituds, com també creences, com també una incipient divisió del treball. Per Durkheim, el volum genera una major diferenciació interna i una complexitat moral.
Un altre concepte es la densitat dinàmica. Fa referència a la quantitat de persones en una societat i les interaccions que es donen entre elles. Més persones, més competència per recursos escassos i més interacció indica una lluita més intensa per la supervivència entre els components bàsicament semblants de la societat. Per solucionar aquests problemes associats es recorre a la diferenciació i a les noves formes d’organització social.
Les patologies son formes anormals que es troben en la divisió del treball:  Divisió anòmica del Treball. Una anomia (concepte desenvolupat en el Suïcidi) es una situació en la qual les persones careixen de restriccions morals suficients, endèmic a la societat moderna però que sorgeix en moments de crisi social i política. Les normes no estan clares (semblant a la alineació de Marx).
Sense la forta moralitat comú de la societat moderna, el criteri que estableix que és una conducta acceptable o adequada pot quedar confós. Tot i que la “Ddt” suposa una font de cohesió no pot compensar el debilitament de la moralitat comú. Els individus poden deixar de sentir-se connectats als altres individus.
Absència de regulació en una societat que celebra la individualitat aïllada i s’absté de dir a la gent què ha de fer. Per ell quan es dóna un buit d’interaccions socials hi ha un buit normatiu moral.
 Divisió coactiva del Treball. Quan normes i expectatives antiquades poden obligar a individus, grups i classes a ocupar llocs de treball que no li corresponen. Les tradicions, el poder econòmic o l’estatus poden determinar qui executarà el treball sense importar el talent i les qualificacions.
 Divisió mal coordinada del Treball. Quan les especialitzacions de les persones no generen una major interdependència sinó aïllament, llavors es quan la divisió del treball no genera solidaritat. El disseny de la divisió del treball esta mal plantejat o mal coordinat.
6. La Justícia Social Per tal que la divisió del treball actuí como una forà social aglutinadora i força moral en la societat moderna, s’han de fer front a les patologies. La solidaritat orgànica promou la unitat en tant que facilita el desenvolupament de les diferències de tal forma que es promogui també la seva interdependència. La clau està en la justícia social: “La tarea de las sociedades más avanzadas cabe decir que es una obra de la justícia (...). Lo mismo que el ideal de las sociedades inferiores era crear o manetener una vida común tan intensa como fuera possible, en la que el individuo llegarà a absorverse, el nuestro es poner siempre más equidad en nuestras relaciones sociales, a fin de assegurar el libre despliegue de todas las ferzas socialment útiles” El crim Serveix com una funció per ajudar a unir “membres de la societat”. Una acció no xoca la consciència col·lectiva, ja que és un delicte, però l’acció és un delicte, ja que commociona la consciència col·lectiva.
“Un acto es criminal cuando ofende los estados Fuertes y definidos de la conciencia col·lectiva (...) no hay que decir que un acto hiere la conciencia común porqué es criminal, sinó que es ciminal porque hiere la conciencia común. No lo reprobamos porque es un crimen, sinó que es un crimen porque lo reprobamos” Hi ha excepcions: hi ha ofenses a la conciència col·lectiva que no son considerats crims són actes immorals però no presenten una agressió a tendències fortament arrelades.
4 Consciència col·lectiva “El conjunto de creencias y sentimientos comunes al término medio de los miembros de una misma sociedad, forma un sistema determinado que tiene vida propia: podemos llamarlo consciencia colectiva o común (...). Se trata, pues, de cosa muy diferente a las conciencias particulares, aun cuando no se produzca más que en los individus. Es el tipo psíquico de la socedad, tipo que tiene sus propiedades, sus condiciones de existencia, su manera de desenvolverse, como todos los tipos individuales, aunque de otra manera”.
Càstig (pena) “Pero hoy día, dicen, la pena ha cambiado de naturaleza; la sociedad ya no castiga por vengarse sino para defenderse.
El dolor que inflige no es entre sus manos más que un intruemento metódico de protección. Castiga, no porque el castgo le ofrezca por sí mismo alguna satisfacción, sino a fin de que el temor de la pena paralice las malas voluntades.
No es ya la cólera, sino la previsión reflexiva, la que determina la represeión. Las observaciones precedentes no podrían, pues, generalizarse; sólo se referirían a la forma primitiva de la pena y no podrían extenderse a su forma actual” (p.102).
En el fons, les penes son essencialent les mateixes” (p.105).
Dos tipus de dret Una societat de la solidaritat mecànica es caracteritza per llei repressiva i el crim seria castigat severament. Una societat de solidaritat orgànica es caracteritza per la llei de restitució o tractant de reintegrar al delinqüent de nou a la societat després del tractament.
- El dret repressiu. La societat on el predomini estigui donar per el tipus de solidaritat mecànica llavors s’identificarà amb el dret repressiu, ja que la consciència col·lectiva és fort, el dret és imposat per la col·lectivitat.
(p.123-125). Relaciona tipus de solidaritat, un tipus de societat, amb un tipus de dret.
- El dret restitiu. Les societats modernes no solament són més complexes, també representen un estadi més individualista en què es dilueix la consciència social col·lectiva. La consciència col·lectiva és més feble i l’ordre jurídic serà imposat pels grupos socials derivats de l’organització de la Justícia, tribunals, jutges, policies entre d’altres.
La pena restituitva retorna l’estat de coses al mement anterior al crim, però individualitza l’ofensa, que ja no dóna lloc a la resposta de tota la societat.
“El derecho es cosa social en primer lugar, y persigue un objeto completamente distinto al interés de los litigantes. El juez que examina una demanda de divorcio no se preocupa de saber si esta separación es verdaderamente deseable para los esposos, sino si las causas que se invocan entran en alguna de las categorías previstas por la ley” (p.134).
“Todo contrato supone, pues, que detrás de las partes que se comprometen está la sociedad dispuesta a intervenir para hacer respetar los compromisos que se han adquirido” (p.135).
7. El Suïcidi com a fenomen social Es la posada en pràctica de les regles del mètode sociològic. El suïcidi es considera un fet individual, personal i privat, per Durkheim, si aconseguia que la sociologia pogués explicar un fet aparentment tan individualista, llavors es podria estendre el seu domini a fenòmens considerats com a oberts dins de l’anàlisi sociològica.
No estava interessat en entendre perquè una persona se suïcidava sinó en explicar les diferències en les taxes de suïcidis, per què un grup tenia una taxa de suïcides més alta que altre. Mentre la psicologia podia explicar els motius d’una persona per a suïcidar-se, la sociologia explicava perquè un grup presentava taxes més elevades que un altre.
5 Refuta teories explicatives existents sobre el suïcidi; psicopatologia, alcoholisme, raça, herència, clima, imitació (cosa que per Durkheim, només explica una petita part però no pot justificar la diferència de taxes). Cal anar descartant per tal d’arribar a identificar les variables causals. Aquestes no son les causes fonamentals, tot i que si poden ajudar a portar a suïcidar-se.
Hi ha dos mètodes que ell utilitza: - Comparació de diferents societats i altres tipus de col·lectivitat.
- Observar canvis en la taxa de suïcidis d’una mateixa col·lectivitat al llarg del temps.
Émile Durkheim va investigar la taxa de suïcidi dins del seu propi país, França, així como Anglaterra i Dinamarca. En mirar la taxa de suïcidi en els tres països, Durkheim va observar el nombre de suïcidis per cada milió d’habitants. Ell va trobar que Anglaterra tenia 67 suïcidis per milió, França en tenia 135 i Dinamarca 277 per milió.
La seva pregunta llavors va ser; Per què Dinamarca té una alta relativament alta de suïcidis reportats? Ell ho atribueix a la religió. Les persones sense afiliació religiosa es suïciden més que aquells que estan actius dins d’una religió. Els protestants en realitat tenen una taxa de suïcidi més alta que els catòlics i els jueus.
El matrimoni també es un factor a tenir en compte. Les persones solteres tenen una taxa de suïcidi més alta que les persones casades. I també els militars; els soldats tenen una taxa més alta de suïcidi que la població civil.
En períodes de pau hi ha una major taxa de suïcidis que en temps de conflicte o guerra. Hi ha una major taxa també en temps d’inestabilitat econòmica i la recessió que en èpoques de prosperitat. Els individus rics tenen una taxa més alta de suïcidi que els individus modestos o pobres. Els homes tenen una taxa més alta que les dones. Els blancs tenen una taxa més alta de suïcidi que els afroamericans i qualsevol altre grup ètnic.
Corrents socials suicidògenes Les explicacions a les diferències en les taxes de suïcidis es troben en els fets socials: diferents grups tenen diferents sentiments col·lectius que produeixen diferents corrents socials i són aquestes les que afecten les decisions individuals.
Els canvis en els sentiments col·lectius generen canvis en les corrents que a la seva vegada modifiquen les taxes de suïcidi.
Hi ha dues corrents socials principals: - Integració; afecció que tenim a la societat. La manera de com ens vinculem amb la societat.
- Regulació; grau de constricció externa sobre les persones.
Les dues corrents socials son variables i contínues: quan són elevades o baixes els suïcides tendeixen a pujar. El suïcidi es un indicador social; no és un fet individual, que mesura el grau de cohesió d’una societat. La integració està assegurada per l’element moral (valors, tradicions i institucions com la religió, la família, la autoritat política, etc.). La organització assegurada per l’element normatiu o reglamentari.
Tipus de suïcidi en funció de la integració i la regulació Quatre tipus de suïcidis:  Egoista. Individualisme exagerat, no es respecten les normes.
- S’associa en contextos quan la integració social és massa dèbil.
- Exemple de com fins i tot en els individus que es troben més aïllats i menys connectats, aquests fets s’expliquen a través de les corrents socials.
- Es troba en societats, col·lectivitats o grups en els que l’individu no està totalment integrat en la unitat social global. Es genera el sentiment de no pertànyer a la societat, ni la societat li pertany.
- La desintegració social genera depressió i desil·lusió.
6 - Grups fortament integrants fan allunyar el suïcidi, ofereixen als individus, entre altres coses, un sentit en les seves vides.
- Més suïcidis entre solters que persones amb parella o amb família, i menys suïcidis en moments de fervor nacional, de crisis polítiques o de guerres ja que aquests contextos doten als individus d’un major sentit a les seves idees.
  Altruista. Excés de lligams socials, sense espai per la individualitat.
- S’associa a contextos on la integració social és massa forta, portant l’individu literalment a suïcidar-se.
- Senten que és el seu deure fer-ho.
- Suïcidi en nom d’un bé major, es té una perspectiva beatificada després de la vida.
Anòmic. Societats en transició, manca de normes.
- S’associa a situacions en que les forces reguladores de la societat deixen d’actuar: les passions no estan controlades i inicien una persecució salvatge per a buscar el plaer.
- Les persones ens convertim en esclaves de les nostres pròpies passions.
- La col·lectivitat no exerceix la seva autoritat per sobre dels individus i aquests canvis posen a les persones en situacions en les que ja no estan regides per les antigues normes i les noves s’estan començant a desenvolupar.
 Fatalista. No es poden assumir les exigències socials.
- Només mencionat en una nota de peu de pàgina.
- S’associa a la regulació excessiva: persones amb un futur implacablement determinat i que les seves passions estan violentament comprimides per una doctrina opressiva.
Els programes de prevenció que tendeixen a centrar-se en convèncer l’individu que no es suïcidi son inútils, ja que les causes reals estan dins la societat. Durkheim admet que una taxa de suïcidis és normal (no es un fet patològic).
Institucions existents estan massa allunyades dels individus (estat modern, església, família). Es requereix d’associacions professionals.
“El suicidio egoísta procede de que los hombres no perciben ya la razón de estar en la vida; el suicidio altruista, de que esta razón les parece estar fuera de la misma vida; la tercera clases de suicidio, cuya existencia acabamos de comprobar, de que su actividad está desorganizada y de lo que por esta razón sufren. En orden de su origen, demos a estar última especie el nombre de suicidio anómico” (p.277).
Causes socials, actes individuals Els efectes en els individus: - Desajustament entre la condició anterior i la que els hi crea la crisi econòmica.
- Sentiments: intolerància, patiment per la situació d’haver “vingut a menys”.
- Les regles tradicionals perden autoritat.
- Aquest estat d’irregularitat i anomalia genera passions menys disciplinades i més exigències en el pitjor moment.
“Las clases inferiores tienen al menos su horizonte limitado por aquellas que les están superpuestas, y, por eso mismo, sus deseos son más definidos. Pero los que no tienen más que el vacío sobre ellos, están casi forzados a perderse en él, si no hay una fuerza que las impulse hacia atrás”. (p.277) “Esta limitación relativa y la moderación que ella resulta, es la que hace que los hombres estén contentos con su suerte, al mismo tiempo que les estimula con medida a hacerla mejor; y este contento medio, es el que produce ese sentimiento de goce tranquilo y activo, ese placer de ser y vivir que, tanto para las sociedades como para los individuos, es la característica de la salud” (p.267).
7 Importància de les normes socials La societat com a reguladora de l’individu, segons Durkheim hi ha una relació entre la forma d’exercir aquesta regulació i el número de suïcidis.
Els processos de canvi poden tenir efectes pertorbadors sobre les formes de vida, la moral, les creences religioses i les pautes quotidianes tradicionals. Manca de punts de referencia clars. Es mostra preocupat per la cohesió social i per la crisi de sentit-inseguretat, buit identitari i la desorganització social.
8. Els malestars de la modernitat: l’anomia L’anomia es la fragmentació social o desajustament de normes, manca de solidaritat social, pèrdua de sentit. Hi ha una manca de normes, que no es reconeixen. En la modernització del mon, Durkheim veu una “desviació social” fruit de la modernització i conseqüent de la divisió del treball. Es la font de les anomies.
El procés de la industrialització crea noves necessitats que no es poden satisfer, les velles institucions no es substitueixen per unes de noves. La ideologia de l’època moderna emfatitza valors anòmics.
“La anomia es, pues, en nuestras sociedades modernas, un factor regular y específico de suicidios; una de las fuentes donde se alimenta el contingente anual. Estamos, por consiguiente, en presencia de un nuevo tipo que debe distinguirse de los otros. Difiere de ellos en cuanto depende, no de la menra de estar ligados los individuos a la sociedad, sino del modo como ella los reglamenta”. (p.277) Condicions econòmiques Hi ha una concidència en la taxa de suïcidis i l’aparició de crisis econòmica (cracks), segons Durkheim és la llei. “En Viena, en 1873, se declara en crisis financiera, que alcanza su máximum en 1874, en seguida se eleva el número de los suicidios.
(...). Esta relación no se comprueba solamente en algunos casos excepcionales: es la ley” (p.255-256).
“Durante los siete meses de la Exposición Universal de 1889 en París, los suicidios aumentaron cerca de un 10%, exactamente 9,66, mientras que en el resto del año, permanecieron por debajo de lo que habían sido en 1888, y de lo que fueron en seguida en 1890”. (p.260) “Paralelamente a este renacimiento colectivo (aumento de los salarios y de la riqueda privada) se comprueba un aumento excepcional en el número de suicidios (p.258). Son ejemplos Prússia, Alemanya, Baviera, Roma, etc.
“La miserable Calabria, no cuenta, por decirlo así, con suicidios; España tiene 10 veces menos que Francia. Hasta se puede decir que la miseria protege” (p.260).
“Si las crisis industriales o financieras aumentan los suicidios, no es por lo que empobrecen, puesto que las crisis de prospeidad tienen el mismo resultado; es porque son crisis, es decir, perturbaciones del orden colectivo. Todo rotura de equilibrio, aun cuando de ella resulte un bienestar más grande y un alza de la vitalidad general, empuja a la muerte voluntaria” (p.261).
“En los casos de desastres económicos, se produce como una descalificación, que arroja bruscamente a ciertos individuos en una situación inferior a la que ocupaban hasta entonces. Es preciso que rebajen sus exigencias, que restrinjan sus necesidades, que aprendan a contenerse más. Todos los frutos de la acción social se pierden en lo que les concierne; se ha de rehacer su educación moral” (p.269-270).
Control social “La sociedad sola (...) es el único poder moral superior al individuo y cuya superioridad acepte éste. Ella sola tiene la autoridad necesaria para declarar el derecho y marcar a las pasiones el punto más allá del cual no deben ir”. (p.265).
8 Existeix una reglementació sobre el màxim de benestar al que cada classe de societat pot buscar o arribar legitimament; “el que té caràcter de luexe per una època no ho té per una altra”. Cadascú s’adona del punt extrem al que poden arribar les seves ambicions (si té una constitució moral sana) (p.266).
“Esta reglamentación está destinada a contener las pasiones individuales, es preciso que emane de un poder que domine a los individuos, pero igualmente es preciso que se obedezca a este poder por respeto y no por temor (...). El individuo recibe su ley de una conciencia superior a la suya y cuya imperiosidad siente” (p.269).
“Cuando las reglas tradicionales han perdido su autoridad, el estado de irregularidad o de anomalía está, pues, reforzado por el hecho de que las pasiones se encuentran menos disciplinadas en el preciso momento en que tendrían necesidad de una disciplina más fuerte” (p.271).
Comerç i indústria “La fatiga, por otra parte, basta por si sola para producir el desencantamiento, porque es dificil no sentir, a la larga, la inutilidad de una persecución sin término. Hasta se puede preguntar si no es, sobre todo, este estado moral el que hace hoy tan fecundas en suicidios las catástrofes económicas”. (p.275).
- Desorganització. Característica de l’estat economic de l’època de Durkheim.
- Les imigracions no estan regulades i es genera més fracàs, més crisis i més suicidis.
Anòmia domèstica Altres exemples de suicidi anòmic: - Crisi de la viudetat. Es produeix l’anomia domèstica com a resultat de la mort de la parella (manca de adaptació a la nova situació familiar).
- Divorci (més crònic). La causa es troba en el canvi de règim moral i material que es produeix.
Comparació entre països (p.280-283): - El núero de los suicidios varía con el de los divorcios y las separaciones de cuerpo (p.280).
- Les dones divorciades es suiciden menys que els homes divorciats (p.288-289).
Els motius cal buscar-los en la naturalesa mateixa de les coses. Aquesta institució, és una reglamentació de les relacions conjugals. Les relacions no només responen a instints físics, sinó també a sentiments, que segons Durkheim, la civilització s’ha encarregat de fer-los interioritzar.
El matrimoni regula la vida passional, i és el monogàmic en particular, el que ho fa de manera més estreta, perquè obliga a l’home a no lligar-se sinó a una sola dona.
9. Les formes elementales de la vida religiosa (1912) La tradició filosòfica segueix la doctrina de trobar les explicaciones sobre l’origen de les causes abstractes, però Marx i Durkheim coincideixen en voler donar una explicació sociològica a les mateixes. Ell analitza els condicionants socials del pensament humà, l’origen social de les creences, en especial de les sobrenaturals.
Aquest estudi es fa en un context de secularització. La influència de la religió al món modern no ha desaparegut. Tot i que perd influència en la vida social: no a nivell polític, hi ha una pèrdua d’adeptes i de creences i valors.
 La religió com a fet social universal que dóna lloc a la societat (creació d’un ordre simbòlic que crea normes, pràctiques acceptades per tothom). La religió genera el simbolisme (que crea identitat i dona sentit a la vida) i la organització social (normes). La religió es per tant l’origen de la societat.
9 Va investigar durant uns 15 anys les religions primitives dels indígenes australians. Volia trobar les “formes elementals”, comunes i extrapolables. Toteisme dels Arunta d’Austràlia, coses i plantes com a sagrades i com l’emblema del clan.
El tòtem és la representació del propi clan, son representacions materials de forces immaterials que mana sobre les ells però la força immaterial és la comunitat. S’atribuxi erròniament al tòtem la força de volver estar a la reunió, però la força cal trobar-la en la reunió mateixa.
La societat neix quan els grups socials es creen una imatge de sí mateixos, una imatge simbòlica però amb les seves funcions organitzatives. La primera gran imatge o matriu fou la religió. L’origen de la societat està en la creació d’un ordre simbòlic (projecció col·lectiva de la pròpia societat) que genera normes, pràctiques i obligacions acceptades objectivament. L’ordre simbòlic es transforma en un ordre institucional.
Totes les religios encara que hi hagi revolucions diferentes tenen unes formes elementals comuns. La religió com la font a l’entorn de la qual apareix la vida social i les seves pràctiques més elementals proporcionaven un sentit a la vida moral dels seus membres i a la seva concepció sobre si mateixos i del cosmos.
La religió per Durkheim és el sistema de símbols a través dels quals la societat es torna conscient de si mateixa.
Ho demostra el fet que totes les societats han generat creences religioses encara que cadascuna sigui diferent.
Tria les religios primitives només per raons de mètode. Li interessa saber en què consisteix una religió particular però li interessa encara més la recerca del que és la religió en termes generals. “Puix que totes les religions son caparables, puix que totes són espècies del mateix gènere, hi ha necessàriament uns elements essencials que els són comuns” (p.30).
Hi ha una diferencia entre les religios complexes (Egipte, Índia o antiguitat clàssica) on les supersticions populars es barregen amb els dogmes i on es difícil de percebre allò comú a totes; i les religions simples o primitives (tribus australianes, amèrica central, indis americans); els considera casos privilegiats sent un exemple el clan primitiu.
 Procés de profanització: origen de les societats, distinticó entre allò sagrat i profà (naixment de les normes socials; separació d’allò do i dolent).
Distintició entre allò profà i allò sagrat (els que tenen un lloc especial en la vida quotidiana), segons Durkheim és el primer criteri de classificació a partir del qual la gent ordena mentalment el món (amics i enemics, rics i pobres, etc.). Per Durkheim el nostre mapa cognitiu ve donat per la societat en la que vivim. La diversitat de creences o ideologies internes d’una societat reflexen la seva estructura i escissions.
Desenvolupament d’una sèrie de creences religioses, que constittueixen “las representaciones que expresan la naturaleza de las cosas sagradas y las relaciones que sostienen entre sí o con las cosas pofanas” (p.56).
Es requereix una sèrie de rituals “reglas de conducta que prescriben cómo debe comportarse el hombre ante la presencia de estos objetos sagrados” (p.56). Tota religió requereix d’una església: una única comunitat moral governtant. La interrelació entre allò sagrat, les creences, els rituals i l’esglèsia porten a Durkheim a fer la següent definicio de religió: 10 “La religión es un sistema unificado de creencias y prácticas relativas a las cosas sagradas que une en una misma comunidad moral, llamada iglesia, a todos los que se adhieren a ellas” (p.62). Les creences per a Durkheim són indispensables per a la reproducció de la societat.
La consideració de les formes religioses que ens són més familiars ha fet creure durant molt de temps que la noció de déu era característica de tot el que és religiós. Però la religió que estudiarem més endavant és, en gran part, estranya a tota la idea de divinitat les religios primitives no permeten només d’aïllar (p.32).
No busca l’origen de la religió sino les causes: (p.32) “Els primers sistemes de representacions que l’home s’ha fet del món i d’ell mateix són d’origen religiós. No hi ha cap religió que no sigui una cosmologia al mateix temps que una especulació sobre el diví. Si la filosofia i les ciències han nascut de la religió, és que la religió per ella mateixa començà ocupant el lloc de les ciències i de la filosofia. Però el que s’ha remarcat menys es que no s’ha limitat a enriquir amb un cert nombre d’ideees un esperit humà format prèviament; també ha contribuït a formar-lo” (p.34).
Les nacions essencials de la vida intel·lectual (temps, espai, gènere, nombre, causa, substància, personalitat...): “categories de l’enteniment”. Aquestes es corresponen amb les propietats més universalde les coses: “els marcs sòlids del pensament”. Han nascut dins la religió i de la religió: són un producte del pensament religiós (p.35)  Simbolització i ritualització. Normes i rituals reconeguts creen una “comunitat”, ceen identitat.
El principi d’identitat domina acui el pensament científic; però hi ha immensos sistemes de representacions que han tingut en la història de les idees un rol considerable i que freqüentment el desconeixen: són les mitologies, de les més grolleres a les més sàvies (p.37).
Es crea en l’home un món que només existeix en el seu pensament i que li atribuix major dignitat. L’ideal personal es desprèn així de l'ideal’social, a mesura que la personalitat individual es desenvolupa i esdevé una font autònoma d’acció (p.427, conclusió).
La raó és el conjunt de les categories fonamentals i es investida d’una autoritat que va més enllà de la nistra voluntat (p.38). Les categories fonamentals son independents de tot subjecte individual (depenen de factors històrics i socials).
Les representacions del tòtem tenen una eficàcia més activa que el tòtem en sí. Les imatges de l’èsser totèmic són més sagrades que l’esser en sí. Les categories tenen la funció de regular i d’organitzar la vida. Tenen un origen social.
Per tant, entre aquestes dues menes de representacions (individuals i col·lectives) hi ha tota la distància que separa l’individual del social, i ja no es poden derivar les segones de les primeres com no es pot deduir la societat de l’individu, el tot de la part, el complex del simple. La societat és una realitat sui generis; té uns caràcters propis que no es retroben, o no es retroben sota la mateixa forma, a la resta de l’univers.
Les representacions que l’expressen tenen, doncs, un contingutben diferente al de les presentacions purament individuals, i es pot assegurar de bon antuvi que les primeres afegeixen alguna cosa a les segones (p.40-41).
Definició de representacions col·lectives: son el producte d’una immensa cooperaci que s’estén no sols en l’espai, sinó en el temps; per a fer-les, una munió...i el seu saber (p.41). La raó supera l’abast dels coneixements empírics.
11 L’home és doble: un ésser individual (limitat per l’organisme i el context), i un ésser social (representa l’ordre intel·lectual i moral de la socitetat). En la mesura en què participa de la societat, l’individu es trasncendeix naturalment a ell mateix, quan pensa igual que actua (p.41).
Les categories són necessàries perquè sense elles no pot funcionar el pensament. Durkheim afegeix que el seu origen és social: “expressen les relacions més generals que es donen entre les coses (...). Perquè si en cada moment del temps els homes no es posessin d’acord en aquestes idees essencials, si no tinguessin un concepte homogeni del temps, l’espaii, la cusa, el nombre, etc., tot acord entre les intel·ligències esdevindiria i, per consegüent, tota vida comuna (p.41-42).
L’autoritat de la societat. A fora nostra hi ha l’opinió que ens jutja: aquest sembla ser l’origen de l’autoritat, inherent a la raó i que fa que acceptem amb confiança, per exemple les normes.
Les categories canvien segons els indrets i les èpoques. La societat és un impero dins un imperi; forma part de la natura, n’és la més alta manifestació. El regne social és un regne natural, que no es diferencia dels altres sinó per la seva complexitat més gran (p.43).
La teoria del coneixement de Durkheim. Les categories deixen de ser considerades com a fets primaris i inanalitzables. Les categories són savis instruments de penser que els grups humans han forjat laboriosament al llarg dels sagles i en el quals han acumulat el millor del seu capital intel·lectual (p.44). Les categories resumeixen tota una part de la història de la humanitat.
Per asber de què són fetes aquestes concepcions que no hem fet nosaltres mateixos, no n’hi pot haver prou amb interrogar la nostra consciència; és a fora nostre que cal mirar, és la història que cal observar, és tota una ci`encia que cal instiuit, ciència complexa, que només pot avançar lentament, per un treball col·lectiu i a la qual la present...
La funció social de la religió es preservar la solidaritat social. L’afebliment de les religios deixa un buit identitari.
El pas a la solidaritat orgànica és la necessitat de posar-se d’acrod per explicar coses.
 El seu anàlisi va més enllà de la religió perquè no ens defineix què és “allò sagrat” (està més lligat a la dimensió simbòlica que cohesiona els individus com pot ser una bandera, un himne, un equip de futbol).
El paper del llenguatge en l’evolució de la societat: estrctura i idees.
El culte no és simplement un sistema de signes amb els quals la fe es tradueix a l’exterior, és el conjunt dels mitjans amb els quals es crea i es recrea periòdicament (p.422).
“Les mitologies s’han representat de tantes formes diferentes, però que és la causa objectiva, universal i eterna d’aquestes sensacions “sui generis” de què es compon l’existència religiosa, és la societat” (p.423) Hem establert, al llarg del camí, que les categories fonamentals del pensament i, per consegüent, la ciència, tenen origens religiosos. Per tant es pot dir, en resum, que quasi totes les grans institucions socials nasqueren de la religió (p.423). Una excepció es l’activitat econòmica.
“Les forces religioses són forces humanes, morals. Els elements que les componen han estat agafats de la consciència i objectives. Totes les religios, àdhuc les más grosseres, són, en cert sentit, espitirualistes” (p.434).
Una societat no es pot crear ni recrear sense crear, al mateix temps, l’ideal (p.427). La idealització sistemàtica característica essencial de les religions. Aquesta creació no és per ella una mena d’acte subrogatori, amb el qual es 12 complementaria un cop formada; és l’acte amb el qual es fa i refà periodicament. El sentiment religiós sorgeix de certs graus d’instensitat de la vida col·lectiva: estat d’efervescència que canvia l’activat psíquica (p.426).
Alineació i Anomia.
- Durkheim i Marx fan un diagnòstic d’una característica similar de la modernitat.
- En el cas de Durkheim hi ha un constrast implícit entre un món premodern en el qual els individus tenen un lloc social i moral ben definit i el món contemporani en què aquestes línies de solidaritat s’estan enfonsant.
- En el cas de Marx el contrast té visió de futur. Marx compara el present (la fàbrica) amb el futur (una societat de productors, socials, d’igualtat, lliures).
- Tant Marx com Durkheim analitzzen una absència en la modernitat – l’absència d’un entorn social i moral que li doni a l’individu una base per l’auto-respecte, dignitat i col·laboració sociable amb els altres. Parlen de com allò social està en crisi.
13 ...