LECTURA 6 (2016)

Resumen Español
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Psicología - 1º curso
Asignatura Historia de la Psicología
Año del apunte 2016
Páginas 4
Fecha de subida 17/01/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

LECTURA 6. 4 PIONERES EN EL CAMP DE LA PSICOLOGIA.
1. INTRODUCCIO.
Les dones científiques que volien fer carrera acadèmica han hagut de superar almenys 3 obstacles: - Barreres culturals  mostraven que estudiar a la universitat no era el que s’esperava socialment d’elles.
- Un cop entraven a les aules universitàries, es veien subjectes a desconfiança  notaven el repte de desmentir la creença molt comuna, de que com a dones eres incapaces d’un treball intel·lectual intensiu i de qualitat.
- Un cop havien aconseguit aquesta fita, encara tenien que enfrontar-se a impediments estructurals que les discriminaven en la cerca d’oportunitats laborals.
Tenint en compte els impediments exposats, no resulta estrany el fet que hagin estat poques les dones que van fer carrera científica. Per aquet motiu, val la pena destacar les seves trajectòries com a pioneres. Al s. XIX les barreres impedien l’accés a les dones com a estudiants registrats. Durant la primera meitat del s. XX algunes ho van aconseguir, però no va ser fins als anys 70 que van poder comptar amb condicions mes parietàries respecte a oportunitats i status.
2. CALKINS: UNA DOCTURA SENSE TITOL 1ra dona que destaca com a pionera al camp de la psicologia és la nord Americana Mary Whiton Calkins (1863 – 1930).
Primogènita d’una família amb 5 fills, a la qual es va trobar molt lligada al llarg de la seva vida. Els pares la van animar i la van ajudar a obtenir una formació universitària gracies als primers colleges (universitats) per a dones als EEUU. Al llarg de la seva carrera va ser capaç d’estudiar filosofia i d’especialitzar-se en psicologia experimental.
Davant el dilema d’haver d’escollir entre carrera i família, Calkins va decidir quedar-se soltera i dedicar les seves forces a contribuir a la ciència. Així va iniciar la seva tesi doctoral sota la direcció del psicòleg alemany Hugo Münsterbert a la Universitat de Harvard. Va defensar amb èxit la seva tesi sobre aprenentatge de paraules associades. El seu director va quedar impressionat per la seva capacitat de treball i la seva ment brillant. Davant les autoritats acadèmiques va declarar que era la millor de tots els doctorants que havia tingut i que tenia talent suficient per convertir-se en la millor experta en psicologia. Però ni amb això, van poder evitar que la universitat no l’hi concedís el títol (pel fet de ser dona).
Havia estat tota la seva vida havia lluitat en contra de la distinció entre sexes en l’educació. Segons ella era com receptar una dieta diferent a homes i dones. El cos i la ment humana necessiten una mica de tot per poder créixer i desenvolupar-se. Calkins va ser una dona valenta que va denunciar el que li semblava injust en un temps en que la majoria acceptava les normes que diferenciaven els rols socials d’homes i dones.
Calkins va treballar la resta de la seva vida com a professora, on va establir un dels 1rs laboratoris psicològics, una institució que va permetre que les noies obtinguessin una formació experimental. Encara que Calkins estava decidida a fer carrera sense obstacles que pot suposar un matrimoni o una família, no va poder escapar de “la comanda de la família”. Ja que la seva germana va morir molt jove, ella va quedar com a única filla i per tant, a càrrec dels pares. El fet de tenir cura dels progenitors amb una salut molt delicada la va fer rebutjar ofertes de feina molt atractives.
Va desenvolupar una teoria psicològica pròpia, “ciència del jo”, totalment oposada a la psicologia conductista. Va rebutjar la noció metafísica del “jo” per reivindicar els jos com a fets científics. D’aquesta manera volia deixar clar que tot el contingut mental es una experiència d’un jo. Mes tard va publicar la seva obra mes coneguda “un primer llibre de Psicologia”, on va presentar una versió mes elaborada de la seva teoria basada en una descripció del jo com a entitat persistent, única, complexa i relacionada amb objectes personals o impersonals. Als seus escrits va establir una diferenciació clara entre la noció filosòfica d’ànima i “jo”. Pensava que tota mena de psicologia, sempre treballa amb alguna noció del “jo” sigui de forma implícita o explicita, per tant, hauria d’adoptar el seu plantejament personalista.
A la seva autobiografia va resumir el seu punt de vista dient que la psicologia del jo és una forma de psicologia introspeccionista i personalista. Planteja l’estudi de la consciencia com quelcom que te lloc dins de les persones.
Tot i que no va obtenir mai el seu títol oficial de doctora de Harvard i la seva tasca professional va quedar limitada , al llarg de la seva carrera va aconseguir un reconeixement nacional i internacional per la seva contribució científica.
3. BEATRIC EDGELL: LA DOCTORANDA ESTRANGERA (1871 – 1948) Va rebre el títol de doctora en psicologia (psicòloga anglesa). Va rebre recolzament familiar pels seus estudis i va decidir no casar-se. Va tenir dificultats per trobar una universitat on admetessin dones. Finalment, va tenir sort i va poder anar a una on estaven separats homes i dones, podien cursar estudis universitaris. Es va graduar en ciències mentals i moral.
Edgell va decidir anar-se’n a Alemanya per cursar el postgrau a la Universitat de Würzburg. No podia inscriure’s però sí assistir a classes amb el psicòleg Oswald Külpe. Va concloure amb èxit el seu treball de tesi amb la defensa oral i es va convertir en la 1ra dona que es graduava a la Universitat de Würzburg i en la 1ra anglesa amb un doctorat en psicologia.
Edgell va tenir sort perquè a Alemanya les dones tampoc eren acceptades a les aules universitàries, sent necessari permisos especials per part del ministeri regional. Però sembla que admetien abans dones estrangeres que després tornarien al seu país que alemanyes que després voldrien seguir la seva carrera.
LECTURA 6. 4 PIONERES EN EL CAMP DE LA PSICOLOGIA.
Al tornar a Anglaterra amb un títol de doctorat d’una universitat alemanya, Edgell va poder establir un laboratori psicològic a una universitat femenina. Era experta en la utilització d’instruments fisiològics, de manera que va poder mostrar als seus col·legues anglesos els problemes tècnics d’alguns aparells com el cronoscopi de Hipp. Va començar amb pocs mitjans i amb ajut dels que dirigien laboratoris de fisiologia, però amb paciència i tenacitat va poder organitzar un lloc productiu en recerca psicològica. Va rebre el títol de professora de psicologia (en Espanya equivalia a una càtedra). Va ser la 1ra dona amb aquest títol.
Va publicar un llibre sobre teories de la memòria, però el seu llibre més conegut és un curs introductori a la psicologia.
Allà defineix la psicologia com la ciència de la vida mental, la qual té a la seva disposició dos mètodes: - l’estudi objectiu de la conducta - la introspecció subjectiva.
L’objectiu és analitzar la vida mental, estudiant la cognició, sentiments i volició, en relació al sistema nerviós, conducta instintiva i altres processos (percepció, memòria, atenció i aprenentatge). Com que volia estudiar la vida mental i l’origen de la conducta humana, li va interessar l’aplicació del coneixement psicològic a situacions de la vida real.
4. ANNA FREUD: A L’OMBRA DEL PARE.
Una de les dones pioneres en el camp de la psicoanàlisi va ser Anna Freud (1895- 1982), filla més jove del psiquiatra Sigmund Freud. Va néixer l’any en què Freud va començar a intentar desxifrar el significat dels somnis. Deia que ella i la psicoanàlisi eren bessones, intentant captar l'atenció del pare. Es va dedicar justament a l’estudi del nen.
Va començar els seus estudis a Viena. Va treballar com a mestra a l’escola primària, durant 6 anys (de guerra) amb una salut delicada. Mes tard, una tuberculosi pulmonar la va obligar a dur a terme un repòs prolongat. Al llarg d’aquells anys, va rebre una formació i preparació psicoanalítica sota la direcció del seu pare. Mes tard, va ingressar formalment al cercle professional com a nou membre de l’Associació Psicoanalítica de Viena.
Quan el seu pare va començar a patir problemes de salut a causa d’un càncer al paladar, va gestionar els seus negocis i les seves responsabilitats. La seva experiència com a mestra va fer que Anna Freud aviat combinés el seu interès pels mètodes psicoanalítics amb qüestions pedagògiques.
Un dels seus escrits més populars es la introducció al psicoanàlisi que va escriure per educadors. En aquesta obra deia que els esdeveniments que juguen un paper important en el desenvolupament del caràcter de la persona són privats i molt difícils de conèixer. Senyala que, les persones ho amaguen vergonyosament fins i tot davant dels amics més íntims.
A més, la primera fase de la vida deixa només petitíssims rastres fragmentaris en la nostra consciència.
Però encara que sigui difícil saber les experiències que ha patit cada nen, hi ha uns aspectes generals que ajuden a conèixer el seu passat emocional. Ex, resulta característic de tot infant la total dependència de la mare que s'allarga durant els primers anys de vida. Estableix un vincle molt proper amb la mare i pateix si la mare no és a prop seu. Per això el nen petit mira els seus germans com si fossin els seus enemics. Afirma la psicoanalista: “Aquest desig que els germans es morin és per al nen una cosa totalment natural. El conflicte sorgeix quan veu que la mare li exigeix que abandoni aquests mals desitjos i que comparteixi pacíficament amb ells la seva possessió i fins i tot que els estimi.
D'aquí parteixen totes les dificultats en la relació entre germans”.
Però els germans no són els únics que concorren en aquesta lluita per la possessió de la mare. Anna explica als educadors que: “Més important que no pas ells és el pare”. El pare té un doble paper en la vida del nen petit: - el nen l'odia com un rival.
- també l'admira, compta amb la seva ajuda, té fe en la seva força i vol ser com ell en el futur.
Per Anna, els educadors, encara que treballin amb nens + grans, pateixen els efectes dels conflictes de període anterior.
Senyala que una de les 1es tasques de l’educació és lluitar contra els mals costums infantils. Les diferents fases del desenvolupament són com estacions en un viatges cap a un final: si una d'aquestes parades es presenta massa seductora, hi ha el perill que el nen comenci a instal·lar-se d'una manera definitiva i es negui a continuar el viatge, a continuar desenvolupant-se. Una manera molt típica és treballar amb amenaces que utilitzen la por per fer canviar un hàbit: “si continues xumant-te el dit, te'l tallarem!”. Un altre és confrontar el nen amb l’amenaça per perdre l’amor dels pares: “si fas això, no t'estimaré mai!”.  Les 2 amenaces busquen aprofitar la situació de desemparança del nen.
Aquestes observacions son una bona mostra del seu pensament psicoanalític, enfocat cap als 1rs estadis del desenvolupament psíquic i l’educació. Anna va anar madurant les seves idees respecte als conflictes emocionals de la infantesa, i tambe es va es va fer més evident el conflicte entre la seva postura i la de la psicoanalista Melanie Klein.
Anna postulava una aparició més tardana del super-jo en el nen, que es trobaria molt influenciat per l’estimulació ambiental. Mentre Klein no distingia entre la dinàmica psíquica infantil i adulta i psicoanalitzava el joc dels nens petits, Anna Freud mantenia una distinció molt clara i exigia la capacitat del llenguatge com a condició necessària per dur a terme un anàlisi.
LECTURA 6. 4 PIONERES EN EL CAMP DE LA PSICOLOGIA.
El conflicte es va agreujar en el moment en que la família Freud es va veure obligada a exiliar-se de Viena per anar a Londres a causa de la invasió nazi a Àustria. Després de la mort del seu pare, Anna va gestionar i defensar el seu llegat.
Va viure uns anys dolorosos de guerra immersa en confrontacions amb el grup que recolzava Klein. Un cop acabada la 2GM, va tornar la pau al món dels psicoanalistes a Londres amb l’aprovació de 2 itineraris d’especialització reconeguts.
Durant aquells anys es va ocupar sobretot dels nens abandonats i traumatitzats. Conjuntament amb la seva amiga Dorothy Burlingham, va organitzar primer una escola bressol i després una clínica a Hampstead per atendre als nens i les seves famílies, a més de formar a psicoanalistes. L'experiència i els coneixements resultat del seu treball a les “escoles bressol de guerra” (al llarg la 2GM) es troben recollits al llibre “Guerra i nens”. Els seus objectius eren: - reparar tant com fos possible el dany físic i mental ocasionat a aquells infants per la guerra.
- evitar que el nen patís noves situacions que el poguessin traumatitzar. Trobar mesures adients per oferir protecció eficient.
- es proposava investigar les necessitats psicològiques essencials dels nens.
- volia oferir orientació i formació psicoanalítica a totes les persones interessades.
Mes tard va dirigir 3 escoles bressol de guerra. El treball realitzat es basava en l’acolliment i l’educació dels infants orfes.
El 1r pas consistia, a fer una observació directa i detallada. Anna era conscient que el medi juga un paper important i va establir que hi hagués una persona que atengués sempre un mateix nen, de manera que pogués establir-hi uns lligams d’afecte i de coneixement que poguessin, fins a cert punt, substituir els lligams perduts amb els pares.
5. RODRIGO: DIRECTORA EN TEMPS DE GUERRA.
Una altra psicòloga de la mateixa generació que Anna Freud va ser Mercedes Rodrigo Bellido (1891-1982), la qual es va formar com a mestra a Madrid. Interessada en la nova psicopedagogia va anar visitant diverses institucions de dins i fora del país just abans de la 1GM. Un cop acabada la guerra va tornar a marxar. Mes tard, va tornar a Espanya com a experta en educació especial i amb un diploma en psicologia. Tot seguit es va ocupar de la formació de mestres.
Rodrigo va dur a terme, conjuntament amb Pere Rosselló, un estudi molt interessant en el que va preguntar (per carta) a nens entre 8 i 15 anys què pensaven de la guerra.
Nens Nenes riques Nenes pobres Nens rics Nens pobres A favor de la guerra 2% 3% 2% 2% En contra de la guerra 21% 40% 58% 71% No es decideixen 77% 57% 40% 27% Van rebre les respostes per carta i les van classificar segons el tipus d’escola a la qual anava el nen/a. (TAULA). S’observa que pocs nens estaven a favor de la guerra. La guerra d’aquells moments era la “guerra del Rif”. Va ser una guerra molt impopular al país i això es reflecteix en les respostes dels nens.
Són els nens pobres els que estan més en contra de la guerra i les nenes de famílies més riques les que en són més indiferents. Ben segur que a les seves famílies de nens pobres patien més l’obligació del servei militar i les seves conseqüències. Rodríguez i Rosselló es van alegrar al veure el rebuig general de la guerra per part dels nens, perquè coincidia plenament amb l’esperit pacifista de l’Institut Jean Jacques Rousseau de Ginebra.
Però a Rodríguez i Rosselló els interessaven les respostes generals i demanaven als nens que argumentessin la posició adoptada. A grans trets, els tipus d’arguments que apareixien als informes feien referència als següents aspectes: Arguments a favor de la guerra Motius religiosos Defensa de la pàtria Expansió de la civilització i territori Beneficis comercials i prestigi nacional Fer els homes mes forts Necessari per alleujar la pressió demogràfica Necessari pel desenvolupament de la ciència Arguments en contra de la guerra Contradiu els principis morals i religiosos No mereixedor de la civilització Patiment de mares i famílies Desastre material (ruïna de la nació) Impedeix el progres; significa un pas enrere Produeix fam e inflació Es tracta d’una inversió de recursos que no es rentable.
És clar que les respostes obtingudes per Rodríguez i Rosselló en la seva enquesta reflecteixen actituds i opinions que en aquell temps eren molt comunes.
Un cop es va crear l’Institut d’Invàlids del Treball, Mercedes es va fer càrrec de la secció d’orientació professional i es va convertir en pionera en el camp de la psicotècnia i la mesura a través de tests psicològics. Per això José Germain li demana poc després la col·laboració a l’Institut Nacional de Psicotècnia. Des de la seva tasca docent a l’Institut va entrenar i tutelar tota una generació de psicòlegs del país. A la vegada, es va ocupar de la infància problemàtica com a psicòloga en el Tribunal Tutelar de Menors, un fet que la va portar a promocionar la higiene mental infantil.
LECTURA 6. 4 PIONERES EN EL CAMP DE LA PSICOLOGIA.
En el moment en què va començar la Guerra Civil, el director va decidir marxar a l’estranger i la va deixar al capdavant de la institució al llarg dels anys de conflicte bèl·lic. Rodrigo es va ocupar, sobretot, de l’organització de l’evacuació infantil de Madrid, una ciutat assetjada i blanc constant dels bombardejos. Conforme els altres anaven marxant, ella es va quedar dirigint diverses institucions de reeducació per joves delinqüents.
Un cop acabada la guerra, mentre que alguns podien tornar al país, Mercedes Rodrigo es va veure obligada a exiliar-se, encara que, segons Herrero, no havia militat mai en cap partit polític. En un 1er moment marxà a Bogotà, on hi restà 11 anys col·laborant en la posada en marxa dels 1rs programes de selecció d’estudiants universitaris. La creixent demanda de serveis psicotècnics va esdevenir, en la constitució de l’Institut de Psicologia Aplicada de la Universitat Nacional, dirigit per Rodrigo. La seva tasca en la formació de psicòlegs fa que avui sigui considerada la pionera de la psicologia científica a Colòmbia, fins i tot en diferents països de l’Amèrica del Sud.
Però aquest èxit no va evitar que després d’arribar al poder un govern conservador, fos víctima d’acusacions contra “comunistes”, un qualificatiu que els exiliats de la 2na República rebien sovint. Així (a l’edat de 59 anys) va afrontar un 2n exili a Puerto Rico on va reprendre de nou amb ganes i energia la seva activitat laboral. En aquest país, Rodrigo treballà com a professora d’educació a la universitat, ja que encara no existien els estudis de psicologia. Mes tard, va fer teràpies psicològiques a veterans nord-americans a la Clínica privada de Julià de San Juan.
El seu prestigi professional va fer que al 1958 fos nomenada presidenta de l’Associació de Psicologia de Puerto Rico.
Abans de morir, encara rebria un homenatge per part de la comunitat de psicòlegs de Colòmbia al ser-li concedit el primer Premi Nacional de Psicologia de la Federació Colombiana de Psicologia el 1971.
6. COMENTARI FINAL: DONES I PSICOLOGIA.
Fa més d’un segle que les dones es sentien atretes per l’estudi de la psicologia des que es van començar a oferir cursos, doctorats i carreres especialitzades en aquest camp. Un cop formades com a psicòlogues, també volien formar part de la comunitat acadèmica constituïda per societats científiques.
La proporció de dones doctorades en psicologia era més gran que en qualsevol altre camp científic. Això no vol dir que no hi haguessin obstacles en la psicologia, sinó que hi havia dones valentes, que van aconseguir el suport necessari per fer carrera. Es tracta d’un context en el que García Dauder (2010) parla de mecanismes de exclusió i resistència. Moltes d’elles provenien de famílies de classe mitjana amb un alt nivell cultural. En general van rebre suport per part de la mare / pare, els quals desitjaven una educació d’alt nivell per la seva filla, encara que en aquell temps no fos habitual.
Crida l’atenció que cap de les dones que hem mencionat s’hagués casat. Es tractaven de dones ambicioses que davant del dilema família o carrera, van considerar incompatible el matrimoni amb una carrera científica. El matrimoni o tenir fills suposava un abandonament de la carrera acadèmica per part de la dona.
Es movien entre els dos extrems: d’una actitud de protesta desafiant a una complicitat submisa. Psicòlogues com Calkins es van atrevir a marcar els límits fins on estaven disposades a seguir les regles del joc acadèmic. Edgell va adoptar una estratègia intermèdia denominada “Madame Curie”, que es basava en una quieta però deliberada sobrequalificació, modèstia personal, molta auto-disciplina i estoïcisme. Un altre factor que la va ajudar, va ser la seva capacitat d’establir xarxes socials de recolzament, a nivell professional i a nivell privat.
Mercedes Rodrigo va seguir un camí semblant, dedicant-se a desenvolupar una tasca professional innovadora després d’haver rebut una formació de prestigi internacional a l’estranger. Va saber buscar-se aliats masculins i es va atrevir a assumir la responsabilitat i la càrrega de l’Institut de Psicotècnia quan el seu país passava per uns anys de crisi i guerra.
El cas d’Anna Freud va ser una mica diferent, ja que la seva carrera es va trobar lligada a la reputació i el pensament del seu pare, encara que aviat va desenvolupar el seu propi camp d’especialització. A mesura que la salut del seu progenitor es va debilitar, va heretar el seu llegat i la posició dominant al capdavant del grup de psicoanalistes a Viena.
De la mateixa manera que en el cas de la psicopedagoga espanyola, els esdeveniments polítics van trencar la seva trajectòria. A l’estranger les dues dones, Anna Freud i Mercedes Rodrigo, van reprendre les seves activitats laborals, encara que amb serioses dificultats. Aquestes no van ser fruit d’una discriminació sexista sinó conseqüència del seu exili agreujat per una confrontació teòrica, en el primer cas, i per una acusació política, en el segon.
Les psicòlogues que hem vist es van especialitzar en àrees diverses com la psicologia experimental, en el cas d’Edgell; temes més filosòfics, en el cas de Calkins; la psicopedagogia i psicotècnia, per part de Mercedes Rodrigo, i la psicoanàlisi per nens d’Anna Freud. Els àmbits d’especialització d’aquestes dones en general no gaudien d’una gran reputació científica entre la psicologia acadèmica dominant (nord-americana), de caire més empírica i basada, sobretot, en l’observació i el control de la conducta. Tot i així, al llarg de les seves vides totes van rebre un cert reconeixement per part de les societats professionals de psicologia.
...