Prehistoria Paleolítico Superior y Neolítico (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Girona (UdG)
Grado Historia - 1º curso
Asignatura Prehistoria
Año del apunte 2014
Páginas 15
Fecha de subida 04/02/2015
Descargas 7
Subido por

Vista previa del texto

PREHISTÒRIA …….
El paleolític superior L’Homo sapiens o l’humà modern és el responsable d’aquest període sobre tot a Europa. Quan generalment parlem del paleolític superior ens referim a Europa, durant el plistocè superior o també conegut com el període de les glaciacions anteriors a l’Holocè. El concepte de paleolític superior correspon genuïnament a Europa.
Amb la fi del plistocè també finalitza el paleolític (amb un marge d’error de mil anys). Els humans procedeixen de l’est (Àfrica) i van avançant cap a l’oest, arribant a l’Àsia i travessant-la cap a l’oest. Aquestes edats coincideixen amb la fi de les datacions màximes del carboni 14 i amb els límits d’altres datacions. Aproximadament dataríem el període a partir dels 45.000 fins als 13.000 anys BP 38.000-12.000 si ens referim a les datacions fetes amb el C14.
L’arribada de l’Homo sapiens a Europa: La línia d’aquest Homo pertany a la zona africana. Els primers sapiens tenen edat tan antigues com de 160.000 anys datades a la zona d’Etiòpia que pertanyen al crani d’Herto, però també n’hi ha de més antigues, encara. A Sud-Àfrica.
Cap als 100.000 ja els trobem a fora de l’Àfrica, que es quan l’Homo sapiens arribava a la resta del món, com Austràlia i Amèrica (des de l’estret de Bering). A més hi ha una expansió gradual cap a l’est. A Àfrica trobem testimonis dels primers sapiens (no gaire estudiats en l’actualitat, tot i els avançaments d’aquests últims anys). Ex: 100.000 a “Gafzeh”, Skhul als 80.000 BP.
Aproximadament cap als 60.000 arribaria al sud-est asiàtic, al 50.000 a Austràlia, al 45.000 a Europa, als 30.000 -20.000 a Amèrica Aquests jaciments ens estan donant algunes dades que després caracteritzaran el paleolític Superior a Europa, on l’Homo sapiens ja hi va arribar del tot “modern”, creat i format.
Al sud de l’Àfrica ja hi trobem decoracions, ganivets, utilització de colorants, de petxines, de mol·luscs marins, etc., hi trobem l’ornamentació (collarets ) i els objectes d’os i/o de dent juntament amb alguns punxons, sepultures... Aquestes troballes són típiques dels jaciments.
Hi ha poques evidencies sobre la convivència dels neandertals-sapiens ja que el registre fòssils no ens en parla. En un període relativament ràpid en l’escala del registre fòssil tenim el reemplaçament de població, és a dir la extinció dels neandertals acompanyats d’una ruptura cultural amb l’arribada directa dels sapiens. El canvi cultural be donant amb la superposició del paleolític superior per sobre del mitjà.
Característiques del paleolític superior (hi ha 6 grans innovacions) La generalització de la talla laminar i micro-laminar, és a dir, la fabricació de lamines i de laminites. Són suports d’ascla, en el sentit ampli de la paraula però amb característiques determinades ja que s’extreuen d’un nucli. La làmina és més llarga que d’amplada (comparada amb un ascla), mínimament fa el doble d’allargada que d’amplada. Ho es tant perquè presenta unes arestes longitudinals pensades des del primer moment. L’objectiu és que els dos cantons siguin ben tallants i que la cara dorsal sigui facetada i així poder assolir una forma trapezoïdal.
Les làmines van facilitar la producció de ganivets en series. Ja que en elles mateixes ja son ganivets. És necessita molt més temps que les laminites.
La laminita, en canvi, és petita i la seva longitud és menor de 5 cm. És molt més lleugera, petita i primeta que una làmina. Servien per ser peces d’útils compostes o bé per ser les puntes dels projectils. Al paleolític mitja ja hi trobàvem alguna indústria laminar. Les laminites necessiten molt més temps de preparació La Generalització de l’ús del sílex transportant-lo com a matèria primera. Les matèries primeres comencen a ser transportades ja que es necessiten arreu i no sempre es troben, per això apareix l’ús generalitzat del sílex. Aquesta mobilitat es una característica dels Homo sapiens ja que els neandertals no ho feien. Si els materials no son de bona qualitat ni res les laminites i altres eines i instruments no seran possibles. El sílex es va convertir en la matèria primera més generalitzada, es difícil trobar eines en aquest període que no estiguin fetes amb aquests materials per això es transportava d’un lloc a l’altre.
La Diversificació de l’utillatge: se’n creen de nous ja que apareixen els fòssils directors com són els raspadors, els denticulats, la làmina retocada, el burí, el bisell (aresta tallada)... La peça es pica per dalt per aconseguir una aresta. L’utillatge el podem diversificar a partir dels retocs que rep la peça 24 minuts De retocs en diferenciem dos: el simple o sobre elevat que crea un angle petit i una peça de dimensions normals-petites. El retoc simple l’anomenem sobre-elevat quan la peça sobre-surt.
El retoc abrupte tendeix als 90º i la peça no anirà destinada a tallar (ganivet) sinó per poder donar forma a les peces. Si la peça està en posició lateral sortirà una peça dedica al dors i a les seves varietats. Els dorsos estan fets sobre laminites i serveixen sobre tot per donar forma als ossos. Hi ha gran varietat de peces amb punta de dors. Si la peça està en posició transversal tindrem una troncadura que serveix per fabrica els boríns.
El retoc pla és un retoc d’angle molt baix, força invasor de la peça en si ja que aquesta es pot veure des de fora. Es característic que moltes d’aquestes pedres tinguin foliasis (forma de fulla).
La Indústria de matèries dures animals (o d’ossos): La indústria de matèries dures d’origen en animal es fan amb ossos, banyes de cèrvid, dents i bori. És una característica important del paleolític superior, al mitja i a l’inferior no hi és tot i que es pot trobar la utilització de l’os en tècniques pròpies de la indústria lítica com algun bifaç senzill, rascadores... però fetes amb tècniques de percussió directa.
Amb el paleolític superior apareixen tècniques noves com el polimentat d’os (pe polir-los), el llustrat per despendre els fragments de l’os, el ranurat per obtenir fragments, també s’utilitza el serrat en algunes ocasions, el perforat... totes elles són tècniques que representen una novetat que van conduir a la fabricació d’eines d’os.
Les més característiques són la punta, el punxó, l’espàtula, l’agulla i l’arpó.
La punta o l’atzagaia (punta d’os) que són projectils o en formen part d’algun. Solen anar manegades per poder-les agafar bé ja que la punta sol ser molt apuntada. Bàsicament és una arma.
El punxó és una eina força abundant i solen ser tots força semblants. És una eina domestica que serveix per fer forats. Té una punta molt més circular i uns suports més espessos o de puntes petites.
L’espàtula és una eina que no està apuntada, sol ser prima i serveix per ús domèstic.
L’agulla és com un punxo però molt més fi i apuntat que té una perforació a la base. És una agulla de cosir.
L’arpó està molt vinculat a fer peces, però també es pot fer servir per la pesca.
L’ Ornamentació És una característica important i pròpia dels Homo sapiens. Tots utilitzaven/ tenien un objecte personal per diferenciar la seva personalitat de la dels demès. L’objecte els identifica. Solien ser braçalets, plomes, pintures, collarets, etc. i sovint tenien abillació (decoració). S’ha demostrat que els neandertals no en tenien.
Aquests elements d’ornamentació són bàsicament penjolls de dos tipus: uns fets sobre dents (la canina dels ullals dels carnívors) o bé amb petxines marines perforades o closques que serien la matèria primera més abundant. Els objectes se solen perforar per poder-los porta a sobre com ornamentació, i solen ser petits.
A més també s’ha trobat l’ús de colorants a les tombes, però també es suposa que es devien pintar les robes i el cos.
L’objecte al mateix temps que és art, també es ornamentació.
L’art Hi ha dos tipus d’arts: el rupestre i el moble.
El rupestre o el parietal és l’art que es desenvolupa sobre una paret/roca i no és pot transportar d’un lloc a l’altre.
Es pot trobar en tres tipus de suports diferents: a l’interior de les coves (el més popular) però és el de més difícil accés. A l’entrada de les coves o en els abrics naturals que són llocs de fàcil accès on arriba la llum natural i era on acostumaven habitar els humans moderns. A l’aire lliure també se’n feien però son els que s’han conservat menys en contraposició amb els de l’interior.
Era un art molt estès durant el paleolític superior.
Aquest art té tres manifestacions tècniques: la pintura, el gravat i el modelat/escultura (la més minoritària). A l’aire lliure només es conserva el gravat. Feien servir pigments naturals per pintar-les i decorar-les com són la sang i el carbó vegetal.
Hi ha una àrea sobre tot distingida: França i la Península ibèrica, la Bretanya també se’n troba una mica igual que a Itàlia i a la zona dels Urals, però no és que hi hagi un accés remarcable. Hi ha grans espais europeus on no se’n troben (= fet curiós).
L’art rupestre de l’interior és un art absolutament simbòlic que forma part de la plasmació de les creences d’aquests humans. Està lligat amb les creences del poble però no és lúdic.
L’art era un element de cohesió social, per això molts d’aquests llocs reben el nom de santuaris.
L’art moble es fabrica sobre suports que es poden transportar. També té tres manifestacions tècniques i els suports poden ser de tot tipus: os, dent, ivori, pedra, fang... I no té una implicació simbòlica com el rupestre, tot i estar emparentats. Està associat a l’ús personal i fet sobre eines en un doble joc de creença i element decoratiu.
L’acumulació extraordinària que es troba ajuda a compendre més bé aquestes civilitzacions. Un exemple seria la cova del Parpello a València on hi ha una gran quantitat de plaquetes gravades i pintades. Devia ser un santuari, però en comptes de figures a les parets es dipositaven elements d’art moble.
Les innovacions tenen unes conseqüències en la vida dels caçadors recol·lectors: La cacera va tenir més varietat d’útil; tecnològicament més avançats i que segurament deurien conduir més endavant a la especialització i a la divisió de treball, a més devien ajudar a aconseguir moltes més preses. Com més eines hi hagués el pragmatisme a l’hora de menjar s’incrementava. La cacera es va començar a desenvolupar en torn de les peces més petites com els ocells, els conilles i les llebres cosa que abans els hi havia estat molt difícil. Per això hi ha eines que s’identifiquen com a projectils Hi ha elements que s’identifiquen com projectils com son els propulsors i els arcs. La cacera és va tornar molt més important, eficaç i especialitzada.
El propulsor va ser molt útil per caçar tot i que encara no s’ha trobat indicis de que al paleolític superior inicial n’hi haguessin, això fa suposar que devien ser molt més senzills i de fusta i senzills.
Documentalment seria el període on s’introdueix la pesca. Hi ha eines que ho demostren i confirmen (abans no). Els peixos eren tan d’aigua dolça com de salada i s’utilitzaven els arpons per fer-ho.
La recol·lecció dels recursos marins (mol·luscs, marisc) també era força abundant. N’hi ha molts que son de recursos terrestres, a més s’ha pogut demostrar que també consumien vegetals com la pinya.
Els propulsors permetien llençar a notables distancies amb precisió.
----30 minuts Hàbitat: Els Homo sapiens vivien a l’aire lliure, en grans cabanes. Hi ha dues àrees on es conserven aquests grans poblats: La Conca de Paris, al riu Sena. Les pujades i inundacions del riu les van cobrir però al mateix temps les van conservar. Gràcies a això es poden reconstruir amb gran similitud igual que els processos de fabricació de lamines, útils, i saber mínimament com es feien les llars.
La estepa central europea com a Rússia i Ucraïna. Les construccions de les cabanes es van fer utilitzant les restes esquelètiques dels mamuts ja que no tenien gaires arbres. Son campaments nòmades i temporals en els quals també s’hi observa l’especialització de les àrees i les funcions, a part de les llars.
Creences i rituals del paleolític: hi ha sepultures i practiques rituals. Aquestes creences i rituals es desenvolupen molt més i de forma més abundant i elaborada i s’acompanyen amb el simbolisme de l’art: està totalment determinat i forma part de les creences. És un art de cohesió social. Tot l’art rupestre és simbòlic i màgic.
Les Conseqüències sobre el medi: La mega-fauna es va extingir: el cavall de Musbach, l’hemió, el rinoceront de les praderes, els cérvols, l’ur, els cabriols, la cabra alpina/pirinenca, l’isard... El ren és el menys extingit de tots. Són animals herbívors d’aquella època.
El ren va ser molt abundant, sobre tot a latituds força altes durant l’holocè ja que amb les temperatures altes va anar pujant amunt. El mamut, el bisó i el rinoceront es van veure molt més afectats per la presència humana que no pas pel clima; a l’est d’Europa els bisons van perdurar molt més. Amb l’arribada de l’holocè el cavall i l’ase es van perdre progressivament.
L’ur es va extingir a l’epipaleolític però també s’ha de remarcar la seva perduració en algunes àrees geogràfiques.
Els grans carnívors (ós de les cavernes, l’ós bru, el lleó, la pantera, la hiena i el llop) a finals del paleolític es van extingir casi tots, només van sobreviure l’ós bru i el llop. Es van extingir per l’acció de l’home però també pel canvi climàtic que va sofrir el plistocè.
L’Holocè va començar fa 12.000 anys. Dins el plistocè superior hi trobem el paleolític mitjà i depenen del lloc (40.000- 35.000) el paleolític superior. A l’holocè tenim l’epipaleolític, el neolític, l’edat del bronze, del ferro i finalment la història.
(Paleolític 45.000-13.000) Els fòssils directors: Amb el paleolític superior es van consolidar els fòssils directors. Els fòssils directors són objectes molt fàcils de datar ja que només són característics d’un període cronològic concret.
Es van començar a fer abundants en el superior. Un exemple de fòssil director seria el bifaç o l’atzagaia. Els trobem per molt bona part d’Europa.
Després de l’aurinyacià hi ha un canvi molt abrupte ja que apareix la indústria òssia ben elaborada, a més també apareixen les laminites retocades com a projectils de forma abundant; a part també hi trobem l’atzagaia, i les laminites de dafour (retoc al terra que sol tenir una mica de foliacis) per primer cop.
---26 min El Gravetià És la cultura que segueix a l’aurinyacià. Es caracteritza pel retoc abrupte, la punta de dors, el burí múltiple entre d’altres.
La peça té un costat absolutament abrupte (que no talla). Els dorsos laterals són molt importants en aquestes peces. Figura 1: la part final amb punta i de laminita. Punta ( de graveta?¿) és elaborada i ben feta.
Les puntes de dors són llargues i ben apuntades però també n’hi ha de petites dimensions (micro-graveta). La peça més reconeguda és la punta de la graveta que serveixen com a peces de projectil que van manegades. Amb la punta que tenen solen penetrar com les armes. Són molt abundants.
Amb el gravetià apareix el burí de múltiple truncadura com són el de noualles, el reduble, l’atzagaia de bisell i els raspador sobre làmina... Son del tot variats i són molt característics.
El burí de noualles és la figura alfa i té un retoc abrupte, el peduncle és una peça modificada per un o dos retocs peducles (figura 5).
Les laminites es solen trobar trencades, però s’han trobat atzagalles de bisell que són aquelles que tenen pocs retocs a la cara ventral (número 2).
Els raspadors sobre lamina (figura 16) planes i no cadenades (primes) són plans i prims, aquesta eina depèn molt de com sigui la làmina.
El gravetià és una cultura que la podem trobar a bona part d’Europa, a l’occident, al centre i a l’est. Es pot diferenciar geogràficament. El que hi ha al centre és molt ric i culturalment molt abundant ja que ha perdurat molt més que en altres zones ja que quan a occident va ser substituït pel solutrià al centre va perdurar el gravetià.
Una altre característica d’aquest període són la quantitat de mostres d’enterraments, campaments i d’art moble que hi ha. A més les mans negatives de l’art rupestre s’atribueixen també a aquest període.
Cronologies (aproximades) Aurinyacià: 38.000-30.000 BP Gravetià: 29.000-23.0000 BP Solutrià: 23.000-16.000 BP Magdalenià: 16.000- 12000 El solutrià és més restringit ja que només es troba per França i per la Península Ibèrica. Aquest període coincideix amb el moment més fred de l’època glacial del plistocè superior (pleniglacial). Les temperatures van ser tan baixes que el nivell del mar va baixar per l’acumulació del gel i per les glaceres uns 100 metres. La única època de l’any més o menys agradable era l’estiu.
Es va donar a la zona franco-ibèrica perquè és on les glaceres més extenses es reduïen. En altres llocs en canvi es va donar l’epigravetià o van continuar amb el gravetià.
Els útils estan fets amb retoc pla amb foliacis. La foliacis ens permet parlar d’una regionalització de les peces i diferenciar-les entre la de les zones del mediterrani i la de l’atlàntic.
La foliacis s’anomena punta de salze (imatge de la “fulla”). Té una via apuntada, allargada i estreta que en recorda a la fulla d’un salze. Aquesta punta varia molt però en ella no s’hi observa cap traça de cara dorsal ni ventral. El retoc pla és del tot invasor: els retocs fets a la dreta van a tocar a l’esquerra i a la inversa.
Aquesta classe de retoc necessita més pràctica i mestratge que les altres juntament amb temps i paciència. També és molt important tenir un sílex de molt bona qualitat i una gran ascla per poder fer l’útil. La peça més gran trobada fa uns 30 centímetres (normalment son més petites, aquesta és excepcional de museu). El concepte canvia una mica ja que es fabriquen eines de pedra de manera molt artesanal i de gran valor.
Aquesta altre (fosques) se’ls hi pot veure la secció: una cara, l’altre cara i la secció. És més ample que l’anterior i té la punta de llorer. La punta apuntada en canvi, és molt més ample. Els negatius dels retocs son molt més amples i les marques més diverses. Els retocs son més estrets i paral·lels.
Els Percussors són directes i tous: el percussor ha deixat de ser de pedra i dur, s’utilitza una banya de cèrvid o de fusta per fer les eines. La percussió és fa aplicant pressió a través de la banya, ha de ser prim i apuntat perquè impacti. Al apretar s’extreu una escletxa primeta i allargada que permet molt més control de la peça.
La punta d’escotadura potser de retoc pla o abrupte, i no té gaire foliacis.
--------25 min Lectura: Acabar els capítols que fan referència al neolític: 24,27,28 i 36.
Magdalenià Va començar aproximadament al 16.000 i més o menys arriba als 12.000 BP. Té una àrea geogràfica més amplia: bona part d’Europa central, una part de l’Europa de l’est i la Península Ibèrica (dins del territori mediterrani).
Correspon climàticament a un moment de recuperació de la temperatura i de la paleometria (humitat), transició del moment més fred a l’Holocè.
Una de les característiques més importants és que la cultura material és molt abundant i del tot variada i diversificada. Es el moment en que hi ha més elements artístics i d’ornamentació juntament amb l’abundància de la indústria òssia.
Els arpons (ossos) són molt característics, tenen dues fileres de dents, però també n’hi ha d’una. Una altra eina molt típica son les agulles que son allargades amb una perforació a la base. Les atzagaies (puntes d’os i elements de projectil) també son típiques, són més curtes però s’assemblen molt a les del gravetià ja que és una eina molt diversificada.
En aquest període apareixen els puntals punyals (o grans atzagaies/puntes). No necessita manegació ja que es pot agafar amb la mà sense perills. El seu suport sol ser la banya de cèrvid.
En les agulles el més habitual és l’os. La industria òssia està depurada.
L’ornamentació és molt abundat que es diversificada i uns dels elements són les petxines perforades. Les dents perforades també son molt típiques.
L’art moble està en la seva culminació, apareix molt més abundant i diversificat. El seus suports son diversos com la indústria òssia.
Pel que fa la indústria lítica magdaleniana està feta majoritàriament sobre sílex i la indústria torna a ser molt racional i pràctica. La foliacis ja casi ha desaparegut en aquest període. Els dorsos tornen a ser molt abundants i tenen un retoc abrupte (amb punta d’os = lamineta apuntada).
Jaciments propers: La bora gran (Girona i Banyoles) tenen indústria de forma abundant Hi ha una varietat important de puntes de dors, de forma triangular, altres denticulades.... El magdalenià de l’àrea mediterrània és molt micro-laminar. En altres àrees més atlàntiques o centre europees en canvi, és més laminar.
El més abundant és la producció de lamines, però sobre tot de laminetes. També és molt abundant el burí que serveix per fabricar la indústria òssia (moment més àlgid). Desprès dels burins trobaríem els rascadors senzills, curts, petits i amb poca cadenació... De burins en comencem a trobar amb forma dièdrica.
La diversificació dels recursos (la cacera i la recol·lecció): hi ha més restes d’ocells i en segon lloc hi ha la recol·lecció de mol·luscos per alimentar-se (abans només els buscaven per fer-los servir de decoració) força important en les zones del litoral: eriçons, garotes... La pesca també és important. Això garanteix una diversificació molt més amplia de la subsistència. En els jaciments terrestres teníem els mol·luscos terrestres.
Amb el final del magdalenià arriba l’epipaleolític a Europa.
L’ Art paleolític Dins de l’art paleolític tenim: l’art rupestre i l’art moble o mobiliari.
L’ART RUPESTRE: Fa referència a Europa (l’art paleolític). Pel que fa a l’àrea geogràfica de l’art rupestre és força restringida, hi ha una explicació geològica però no física.
L’art paleolític està centrat en l’Europa occidental (França i la part sud de Gran Bretanya (que abans estava unida) però trobem un art rupestre unitari fins a Gibraltar.
Hi ha dues àrees més que tenen art paleolític però que geogràficament estan separades: la zona del sud d’Itàlia amb Sicília inclosa i les muntanyes de la serralada dels Urals.
Dins d’aquesta àrea hi ha concentracions de jaciments que es troben al sud-oest de França (Dordonya), els Pirineus (vessant nord), el Cantàbric i tots són d’una riquesa extraordinària.
Exemples: Foz Coa: un afluent del Duero formant part de la Meseta Nord. És un dels jaciments més importants de pintures a l’abric/entrada de la cova.
Altamira, Lasacauz, Chauvet: els més importants.
Les pintures de l’interior es troben en la profunditat de la cova on la llum no arriba creant una gran dificultat per arribar-hi. Eren zones de risc important, els sapiens hi arribaven amb làmpades d’oli.
-----24 minuts Les modalitats de l’art paleolític Es pot fer amb pintura, amb gravat i amb escultura. El gravat és el que es conserva millor ja que és el que costa més de destruir i de desgastar-se. És el format més abundat per sobre de la pintura.
El gravat es fa sobre una roca de suport, hi ha parets de les coves que poden ser molt toves, com d’argila (dissolució de la calcària). També es fa sobre òpal, quarts... Una eina de sílex pot servir per efectuar els gravats, el burí fa gravats amples, en canvi les ascles el fan més finets i costen més de veure.
Una altre tècnica és el gravat fi, sovint és un complement de la pintura. Pot haver el relleu o el modelat en l’estàtua o complet (que és mes rar). El relleu és molt abundant dintre la seva escassetat. No son molt abundants però les que hi ha son molt remarcables. També hi ha modelats de fang.
Es troben per la península ibèrica i França.
La pintura es fa amb pigments, els d’origen mineral i el més majoritari, i el pigment vegetal. El vegetal es fa amb carbó, més aviat amb la fusta cremada que s’aplica a la paret com un llapis.
Els pigments minerals en argot prehistòric són els ocres i utilitzen els colors bàsics de la natura: el vermell o granatos (oligist), també hi ha l’ocre/bru, groc (limonita) i el negre (Hematites). Els que estan entre parèntesis són els minerals al qual pertanyen els colors.
Podem trobar una mica de varietat de colors, però els anteriors són els més coneguts. S’agafa el mineral, es trosseja fins aconseguir la pols i es barreja amb aigua.
També escopien a la pintura o bé utilitzaven una palla. Es posa la ma a la paret, aquesta fa de motlle i s’escup a sobre deixant el negatiu.
Les pintures o son monocromes o bicromes. Però molt poques vegades se’n troben de les últimes.
La temàtica El més abundant i que coneixem més és l’animalístic. Seguidament dels signes (abstractes) i humans.
Els animals son els que veuen els homes i amb els que conviuen. Els animals més abundants són: el cavall, bisó, ur; el mamut , el lleó, el cérvol i el ren, cabra; ós, embrió, guilla/llop, rinoceront.
Els Signes: punts de diferents tipus, en forma de coma, de guió, pals, estaques, fletxes, els signes en forma d’esca, i els de vulva femenina. La figura humana es escamatitzada, caricaturitzada.
26 min Exemples: A La Marche, Los Casares (de caire sexual), Ferrassie, Tito Bustillo... hi trobem gravats.
Respecte la composició i la temàtica s’havia dit que eren representacions estàtiques però s’ha pogut observar que els animals estan “en moviment”. Aquests animals van ser estudiats per etòlegs i es va veure que els animals representaven activitats i que sovint acaben formant escenes. Però en els dibuixos també s’hi pot observar la superposició dels animals.
És un art molt simbòlic. La presencia de símbols abstractes abundants que s’associen als símbols figuratius responent a una tipologia que es va repetint arreu, tan geogràficament com temporalment.
La ubicació és el més espectacular ja que estan ben amagats dins a les coves, en llocs de molt difícil accés però amb una intencionalitat clara i simbòlica. Entrar a les coves els hi feia por, això explica perquè habitaven les parts més externes. Per això els interiors de les coves eren llocs màgics.
Quan es tria un plafó, s’aprofita al màxim (això explica la superposició). El relleu en canvi no s’aprofita tot, només utilitzaven un plafó concret.
La interpretació actual és la de la hipòtesis del xamanisme (creença que avui dia encara té molts adeptes). El xaman era una persona escollida amb unes característiques especials que podia fer d’enllaç amb l’altre món, les parets serien les zones de contacte o d’entrada a l’altre món. Per poder fer aquestes imatges tan extraordinàries prenien bolets i/o substancies al·lucinògenes per entrar en èxtasis.
Les venus paleolítiques (gravetià): les més abundants son aquelles que tenen els atributs de la fertilitat molt marcats.
25 minuts L’Epipaleolític (després del paleolític o l’edat de la pedra vella) i el Mesolític (edat pedra mitjana).
Al pròxim Orient podem diferenciar aquestes dues etapes de forma concessiva: primer l’epipaleolític i després el mesolític.
L’epipaleolític fa referència a les poblacions que encara son caçadores recol·lectores i que tenen una economia de supervivència. El mesolític fa referència a aquelles poblacions que estan en vies de “neolitització” per tant estan en una cultura de transició.
Les dues etapes son les prèvies al neolític i les trobem al Pròxim Orient. Les podríem situar fa uns 18.000 anys i arribarien cap al 12.000 (l’epipaleolític). El mesolític començaria aproximadament al 12.000 i acabaria als 10.000 (BP).
Europa no és el lloc d’invenció del neolític, allà hi ha les poblacions paleolítiques dins de l’holocè. La seva cultura material estava emparentada amb el paleolític superior. (Epipaleolític) El mesolític també es de caçadors i recol·lectors però amb la seva cultura material distanciada amb la del paleolític superior. S’acaba de manera abrupte amb l’arribada del neolític amb la neolitització al voltant del 7.000 BP.
EL PRÒXIM ORIENT El seu punt geogràfic és la zona del “llevant mediterrani” o la franja mediterrània del pròxim orient.
El mode tècnic ja no s’utilitza van ser substituïdes per les tècniques laminars. Hi ha un augment important de l’hàbitat a l’aire lliure que en les coves. Es fan cabanes i comencen a despuntar elements que apunten cap el mesolític. El nomadisme és menor, hi ha cabanes circulars i ben fetes, i un augment en l’ especialització de la cacera i dels cereals silvestres que donaran lloc a l’ordi, el blat... Eren/són abundants a la zona. Recol·lectaven de forma dirigida, es dirigien només als cereals.
Pel que fa la cultura material (indústria lítica kebariana o del Kebarià) el que n’és característic és la micro-lititzaciò (eines petites de sílex) amb micròlits, on abunden els geomètrics (tenen un retoc abrupte i són els responsables de la forma geomètrica).
També hi trobem el segment de cèrcol que té un retoc abrupte en cantó de forma corbada que és el que li donarà la forma de segment; també hi n’hi ha amb forma de triangle i de trapezi i tots ells estaven emmanegats per fabricar-ne d’altres. El cantó no retocat és que s’hi posa el mànec, i en aquest se n’hi afegeixen d’altres assolint una bona eina.
La cultura més característica del mesolític és el Natufià. Es caracteritza amb la intensificació de la recol·lecció de cereals salvatges: es construeixen dipòsits per emmagatzemar els cereals i les plantes recol·lectades.
Hàbitat: es construeixen cases circulars on la part inferior és de pedra, una novetat en la tècnica de construcció de cabanes. La base de la casa s’enfonsava un metre al subsòl. Era un avantatge ja que permetia l’aïllament de la temperatura exterior. Aquest diàmetre variava, les més grans tindrien uns 9 metres. Aquest hàbitat cada vegada té més importància i va ser el que va conduir a la sedentarització. Aquests poblats (ja no són campaments) poden arribar a tenir unes 50 cases, podríem dir que el poblat era habitat per unes 300 persones. Aquestes cases tenien una llar al seu interior i hi havia dipòsits que cada vegada tenien més importància (fan de magatzem).
Funerals: Trobem nombrosos enterraments que estan a prop de l’habitatge tan dins com a fora del poblat, aquests són individuals i van acompanyats d’una mica de aixovar funerari. Esta format per elements d’ornamentació com petxines, dents perforades, objectes importants.
Una altre cosa que s’hi troba és la presència d’un gos. Hi ha humans que estan acompanyats per un gos que procedeix del llop del Pròxim Orient. És un animal de treball.
Els geomètrics són molt importants, abundants i gràcies a aquesta invenció apareixen els morters mobles (molins) per poder aixafar els cereals recol·lectats. Utilitzen la falç feta de geomètrics emmanegats en un suport de banya o de fusta. La falç es anterior a l’agricultura.
Caçaven amb arc, utilitzaven les xarxes per pescar i tenien art.
Dominaven l’art moble amb figures animals i alguna d’humana. Cultura clarament a cavall entre la supervivència i la de producció.
EUROPA L’Epipaleolític d’Europa és degut al canvi climàtic (pas del plistocè a l’holocè) provocant un clima més humit i més plujos que va provocar l’augment les temperatures. Això tindrà tres conseqüències importants: L’augment de boscos: el bosc temperat serà el dominant a Europa, però també el bosc mediterrani. Els espais oberts i esteparis que havien dominat l’Europa es veuen substituïts pels boscos. Això implicarà una menor mobilitat de les cultures.
Una altre variació seran els corredors litorals donats per l’augment del nivell del mar. Moltes de les plataformes continentals van desaparèixer restant mobilitat.
La Migració important de la fauna: la fauna pujarà cap al nord (rens) i anirà culminada amb l’extinció d’altres especies pel culpa de la variació de la temperatura. Els animals típics de l’holocè seran molts semblants als actuals.
El cérvol, el senglar, els cabirols, isards, cabres salvatges... durant un temps s’aniran extingint gradualment. Per això apareix la cacera de preses petites i de la pesca. La recol·lecció també serà més intensa i diversificada. Seguien una regionalització important.
--------------------21 minuts El Neolític El concepte tècnic es referia a l’edat de la pera nova (segle XIX) o de la pedra polimentada.
Aquest concepte no va durar massa temps ja que es moltes coses més que aquestes.
Va esdevenir aviat un concepte econòmic: és l’edat en la que s’adquireix l’economia de producció basada en l’agricultura i la ramaderia. La recol·lecció ja no es tan abundant.
Aquesta domesticació de les plantes implica una millora selectiva de les especies, una millora des del punt de vista agrícola ja que abans eren plantes salvatges (el blat, l’ordi...).
Les primeres espècies que es domestiquen es poden consumir, conservar perquè tenen un rendiment alt, també impliquen un treball temporal. Comencen amb especies salvatges però que ja són comestibles i al mateix temps molt rendibles.
A Europa, el neolític provoca una desforestació per tenir espais per conrear. La eina segadora apareix en aquest moment (per arrencar els cereals salvatges.) La ramaderia és la dipositació de carn i altres productes d’origen animal sense la cacera. La ramaderia no és el mateix que domesticació, ja que aquesta és anterior. Es tracta de l’aprofitament càrnic de l’animal en el sentit més ample de la paraula (=ramaderia).
Els tres animals que es dipositaran en el Pròxim Orient son el xai i la cabra, la vaca i el porc.
Aquests serien els quatre animals ramaders.
El procés de domesticació és la transformació de l’espècie animal per aconseguir-ne un altre amb canvis importants. Es complicat fer el pas d’animal a animal domèstic perquè aquesta ja estarà acostumada a viure amb els humans. D’aquí neix el concepte de raça.
Les espècies no només són pel consum de la carn sinó pel transport i el treball (de tir, del camp).
Hàbitat: les cabanes tenien diferents habitacions que s’apliquen de forma simultània i fomenten la diversificació. Abans les cabanes eren temporals però ara ja son molt més permanents son cases vinculades a la producció agrícola i ramadera i segons el lloc es construeixen d’una manera o altre.
Es feien de pedra, fang i fusta. La construcció amb fang és la típica del neolític, al Pròxim Orient es troben de forma habitual.
Feien servir dues tècniques que encara perduren en l’actualitat: el tobot i la tàpia.
El tobot es base en fer maons de fang amb motlles senzills amb quatre fustes creuades omplint de fang la construcció i finalment deixar sacar al sol. Aquesta tècnica donava uns maons gruixuts i aïllats.
La tàpia: es feia un encofrat de dues parets de fusta paral·leles i es tirava el fang al mig. El fang agafava més consistència amb palla o matèries vegetals.
Sovint es barrejaven les dues tècniques.
Les construccions eren de fusta, tenien una estructura, un escalet, fet a base de pals que aguantaven l’estructura i la teulada. Els que feien de “bigues” eren soterrats al terra i clavats, d’això en tenim constància arqueològica.
Les cases anaven adquirint noves formes tan quadrades, circulars o rectangulars. Les primeres tenien una sola habitació però amb el temps van anar diferenciant els espais. Alguns pobles tenien “muralles” però no de forma generalitzada ja que els poblats tampoc s’estructuraven.
---21 min LA CERÀMICA La ceràmica apareix gràcies al neolític i és una invenció tècnica que no apareix en el mesolític ja que no apareix fins la segona part del neolític.
Serà l’element més abundant de la cultura material a partir del seu invent.
L’element de la ceràmica consisteix en la cocció. Les primeres peces eren molt senzilles, el forn era un forat excavat al terra, una mica elevat on es situaven les terrisses i el combustible.
Aquests forns tenen l’inconvenient de que la cocció de la ceràmica no és uniforme, per això s’hi observen parts més cuites o amb coloracions variades. Es separarà el lloc destinat a la terrissa i l’altre al combustible aconseguint millors coccions.
Una manera d’aconseguir el modelat és fer “xurrus” de fang que es sobreposen i van creant la ceràmica, després s’utilitzen les mans o una espàtula per llisar les parets de la peça. Una altre manera és el buidatge de la peça i anar-li donant forma progressivament. Una tercera manera de fer el modelat és utilitzar motlles, fet de cistelleria.
Són objectes per decorar les ceràmiques com petxines, a través d’un punxo de fusta. Hi ha diferents maneres de decorar-la.
Per què es crea la ceràmica? Són recipients que no són per emmagatzematge (ells en necessitaven de molts gran i la ceràmica no seria suficient). Són recipients promoguts per l’activitat agrícola.
Una altre innovació és la cistelleria a partir de mim i canyes... i el poliment.
El poliment de la pedra servirà bàsicament per fer destrals (com les que vam veure a Galligans), per treballar la fusta però també pel camp i la terra (llaurar).
Maneres d’adquirir el neolític - - - La invenció. Els llocs on s’ha inventat reben el nom de Focus de neolitització. Hi ha tres focus primaris : El Pròxim Orient, Àsia Oriental/ Xina, Amèrica Central. Amb unes circumstancies excepcionals (arròs, blat de moro...).
La difusió: desplaçament de la gent que transporta amb ells els coneixements semblants a la colonització. El neolític es difondrà cap a l’Àfrica, mig Orient i a Europa (des d’Anatòlia). A Xipre una difusió molt ràpida.
La culturització: influència per poblacions veïnes, el culturitzar-se.
Quina és la diferencia entre difusió i culturització? En la difusió es mouen les persones, en canvi amb la culturització viatgen les idees.
La neolització d’Europa té lloc a traves del colons que van avançant cap a l’oest i a mesura que ho fan neolititzen Europa, absorbint el substrat indígena. Però també hi ha àrees determinades on la població adquireix el neolític per ells mateixos agafant els invents dels veïns arribant al neolític.
...

Tags: