TEMA 1 - Constitucionalisme (2015)

Apunte Español
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Derecho - 1º curso
Asignatura Dret constitucional I
Año del apunte 2015
Páginas 4
Fecha de subida 16/02/2015
Descargas 12
Subido por

Descripción

Dret Constitucional. Professors: Víctor Ferreres i Joan Solanes

Vista previa del texto

PART  I:  EL  CONSTITUCIONALISME   1.  Els  fonaments  teòrics  del  constitucionalisme   1.1.  significat  del  constitucionalisme   El   constitucionalisme   és   un   moviment   polític   i   ideològic   que,   vinculat   en   els   seus   orígens   (s.XVIII)   al   liberalisme,   s’oposa   a   l’absolutisme   tot   propugnant   una   forma   d’organització  del  poder  polític  adreçada  a  assegurar  la  llibertat  i  els  drets  individuals.   Per  tant,  un  Estat  serà  considerat  “constitucional”  quan  la  seva  organització  tingui  com   a  finalitat  garantir  la  llibertat  dels  ciutadans.   El   document   encarregat   de   complir   els   objectius   del   constitucionalisme   és   la   Constitució,   la   qual   conté   les   normes   jurídiques   fonamentals   que   creen   (“constitueixen”)  els  poders  de  l’Estat  i  els  organitzen,  de  tal  manera  que  es  garanteix   una  esfera  de  llibertat  i  uns  drets  als  individus.   En   el   constitucionalisme   americà,   l’objectiu   garantista   s’assoleix   a   través   d’una   Constitució  escrita,  és  a  dir,  normes  jurídiques  superiors  a  totes  les  altres  pel  fet  de  ser   expressió  directa  de  la  voluntat  popular.   En   el   constitucionalisme   europeu,   els   documents   de   l’època   són   cartes  atorgades   pels   monarques   o   pactes   entre   el   Rei   i   el   Parlament,   cosa   que   fa   que   aquestes   esdevinguin   documents  d’especial  transcendència  política  però  sense  ple  valor  jurídic.   La   raó   de   ser   del   constitucionalisme   i   els   seus   objectius   són   sempre   els   mateixos:   assegurar  la  limitació  i  el  control  del  poder  polític  per  garantir  la  llibertat  i  els  drets  dels   ciutadans.   1.2.  La  llibertat  i  els  drets  individuals   Els   drets   individuals   dels   homes,   segons   la   filosofia   iusnaturalista,   són   uns   drets   naturals  innats,  anteriors  a  l’Estat,  i  inalienables,  és  a  dir,  que  no  poden  ser  transferits   permanentment  a  cap  governant.     És  per  això  que  les  constitucions  han  anat  incloent  una  llista  de  drets  fonamentals  en   l’anomenada  part  dogmàtica  de  la  Constitució,  per  distingir-­‐la  d’aquella  altra  dedicada   a  regular  l’organització  dels  poders  de  l’Estat,  anomenada,  part  orgànica.   Ambdues   parts   són   inseparables,   és   per   aquesta   raó   que,   per   a   garantir   la   llibertat,   s’ha   de   trobar   una   disposició   de   les   coses   en   què   “el   poder   freni   el   poder”;   i   això   només  es  pot  assolir  mitjançant  la  seva  divisió.   1.3.  El  pacte  que  crea  l’Estat:  el  contractualisme   Les   doctrines   contractualistes   són   aquelles   que   fonamenten   l’origen   de   l’Estat   en   un   pacte,  acord  o  conveni.  La  idea  prové  del  iusnaturalisme  racionalista,  un  filosofia  que   defensava   que,   per   damunt   de   les   lleis   posades   per   l’home,   existeix   un   Dret   natural   format  per  regles  de  justícia  i  equitat  que  la  raó  natural  fixa  de  manera  permanent  i   immutable.     Aquest   corrent   defensa   que   tota   comunitat   política   es   fonamenta   en   un   acord   o   pacte   mitjançant   el   qual   els   membres   d’una   societat,   per   consentiment,   deleguen   la   sobirania   que   pertany   a   cadascun   d’ells   en   una   autoritat   que   té   com   a   finalitat   la   salvaguarda  de  llurs  drets  naturals.  Un  pacte  social  en  el  qual  els  individus  crearien  una   comunitat;  i  un  pacte  polític  on  aquells  delegarien  la  seva  sobirania  en  un  poder,  tot   establint  les  condicions  a  les  qual  el  govern  haurà  de  sometre’s  en  el  seu  exercici.  En   conclusió,   es   va   veure   la   constitució   com   a   expressió   d’un   pacte   social   que   funda   d’Estat.   Des   d’aleshores,   té   un   caràcter   de   norma   fundacional:   el   seu   establiment   coincideix   teòricament  amb  el  naixement  d’un  Estat.   1.4.  La  força  ordenadora  d  ela  raó:  el  racionalisme   El   racionalisme   serveix   de   fonament   al   constitucionalisme   en   dos   sentits.   En   primer   lloc,   els   il·∙lustrats   professaven   una   fe   absoluta   en   la   raó   i   estaven   convençuts   que   aquesta  conduïa  de  manera  natural  a  la  llibertat  i  a  la  igualtat.  En  segon  lloc,  la  filosofia   de  la  Il·∙lustració  creu  que  la  raó  té  una  virtut  generadora,  una  fora  per  a  conformar  la   realitat.     Per  això  el  constitucionalisme  representa  l’intent  de  racionalització  de  l’ordre  polític   mitjançant  la  juridificació  del  poder  púbic.   I,   en   conseqüència,   la   Constitució   havia   de   ser  necessàriament  un  document  escrit,  un  codi  polític,  que  sempre  és  més  segur  que   els  usos  i  costums  medievals.   1.5.  La  supremacia  normativa   És   la   tradició   anglesa   del   common   law   la   que   influeix   en   el   constitucionalisme.   El   sistema  anglosaxó  està  format  per  un  conjunt  de  principis,  regles  no  escrites,  costums  i   precedents  que  s’entén  que  són  superiors  a  les  lleis  del  Parlament.  Així,  al  s.XVII  es  va   defensar   (Coke)   la   possibilitat   que   els   jutges   poguessin   anul·∙lar   les   lleis   que   fossin   contràries  a  aquells  principis.   Els   americans   (1787)   van   ser   els   que   “inventaren”   els   principals   mecanismes   per   a   garantir  la  supremacia  normativa  de  la  Constitució:  el  judicial  review,  la  possibilitat  que   els  jutges  controlin  la  constitucionalitat  de  les  lleis  (cosa  que  a  Europa  no  es  farà  fins  el   s.  XX).   El  caràcter  suprem  de  la  norma  constitucional  deriva  del  seu  origen,  del  fet  de  provenir   d’un   poder   constituent   que   és   superior   a   tots   els   poders   creat   per   a   la   Constitució,   poders  constituïts.  És  a  dir,  la  Constitució  és  originària  i  la  seva  validesa  no  deriva  de   cap  norma.       1.6.  L’origen  del  poder:  la  democràcia   La   concepció   democràtica   de   poder   fonamentarà   una   de   les   construccions   teòriques   més   importants   del   constitucionalisme:   aquella   que   fa   la   distinció   entre   el   poder   constituent  i  els  poders  constituïts.  El  poble  és  qui  té  el  poder  l’elaborar  i  aprovar  una   Constitució;  i  aquesta,  al  seu  torn,  és  la  que  crea  i  limita  els  poders  de  l’Estat  que  estan   sotmesos  a  la  norma  constitucional.   A   Europa,   es   va   entendre   que   el   poder   constituent   corresponia   a   la   Nació   (sobirania   nacional),   entitat   abstracta   de   la   qual   no   formaven   part   tots   els   membres   d’una   societat  i  que  només  podia  expressar  la  seva  voluntat  a  través  del  seus  representats,   els  quals  formaven  una  Assemblea  nacional  constituent.   A  Amèrica,  s’entengué  que  el  poder  constituent  no  podia  ésser  delegat  i,  per  tant,  el   poble  ha  de  participar  directament  en  l’elaboració  o  en  l’aprovació  d’una  Constitució.     Però,  tant  la  noció  de  poble  com  la  de  nació  excloïen  part  de  la  població,  i  per  tant,  hi   havia  una  falta  de  democràcia.   En   conclusió,   la   Constitució   ha   quedat   associada   idealment   a   l’acte   d’autodeterminació   política   de   la   comunitat,   mitjançant   el   qual   tots   els   seus   membres,   de   manera   lliure   i   democràtica,   decideixen   constituir-­‐se   en   una   societat   política  sobirana,  regulant  l’organització  dels  seus  poders  i  establint  els  fonaments  de   l’ordre  polític  i  social.     ...