Comentari "La Plaça del Diamant" (2013)

Ejercicio Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Estudios de Inglés y Catalán - 1º curso
Asignatura Literatura Catalana
Año del apunte 2013
Páginas 2
Fecha de subida 14/11/2014
Descargas 5
Subido por

Descripción

Comentari de "La plaça del Diamant" de Mercè Rodoreda

Vista previa del texto

Literatura Catalana S.XX (II) Alberto Lendínez Gutiérrez 1252364 Comentari “La Plaça del Diamant” A l’últim capítol de La plaça del Diamant trobem la culminació de la metamorfosi de la protagonista (de la Colometa a la senyora Natàlia). Havent passant la boda de la seva filla amb en Vicenç, la Natàlia es desperta i es va recordant el seu nou nom: senyora Natàlia. Aquest nom es contraposa amb el de Colometa, que se li va imposar en començar la seva vida amb en Quimet, símbol de la relació amo-servent que mantenia amb ell. En aquesta etapa la relació de la Colometa amb el món exterior és limitada a fer encàrrecs, cuidar els nens i passejar de tan en tant amb el seu marit. És totalment submisa i sempre amaga les seves opinions: es veu anul·lada com a persona però, tot i que és conscient del tracte que rep, no fa res per intentar canviar la seva situació, com ens il·lustra el següent fragment: << En Quimet no veia que necessitava una mica d’ajuda en comptes de passar-me la vida ajudant, i ningú no s’adonava de mi i tothom em demanava més com si jo no fos una persona. >> Després d’haver-se llevat, es vesteix i, en arribar a la cuina, agafa un ganivet. Mentrestant, la protagonista recorda, a través de les olors, moments passats de la seva vida com a Colometa així com unes paraules de la senyora Enriqueta: << I la senyora Enriqueta m’havia dit que teníem moltes vides, les unes entreteixides amb les altres, però que una mort o un casament, de vegades, no sempre, les separava, i la vida de debò, lliure de tota mena de fils de vida petita que l’havien lligada, podia viure com havia hagut de viure sempre si les vides petites i dolentes l’haguessin deixada sola. >> D’aquí en podem extreure, de fet, una descripció general de la vida de la Natàlia i dels canvis que experimenta amb en Quimet (tant a la seva vida de casada com després de la desaparició d’aquest). La Natàlia viu sempre a l’ombra d’en Quimet fins que la seva mort a la guerra l’allibera forçosament a la realitat, havent de buscar recursos per tirar endavant tota sola amb els seus fills. Després de moments de desesperació que arriben fins i tot a un intent de suicidi i assassinat dels seus fills per part d’ella mateixa, aconseguirà refer-se amb l’ajuda de l’Antoni, que exerceix de figura paternal i protectora per a la família.
Surt de casa amb el ganivet “moguda per una força que m’estirava, que no em venia de dins ni de fora” i es dirigeix a la casa on havia viscut amb en Quimet. A mesura que s’hi acosta es va angoixant fins que arriba a la porta. La visió del carrer i de la casa no li és agradable, però intenta obrir la porta --forçant el suro que hi havia posat en Quimet-- per entrar-hi. Al veure que no pot, acaba escrivint, amb la punta del ganivet, a la porta, el seu antic nom: Colometa.
Aquest fet no deixa de ser simbòlic, fent una separació del abans i després de la seva vida, deixant enrere el seu nom com Colometa a una porta i una casa ja morts en el temps, per tal de poder seguir endavant amb la seva nova vida com a senyora Natàlia.
A continuació entra a la plaça del Diamant, on rememora les antigues vivències i té la visió d’en Mateu (que la senyora Enriqueta li va dir que l’havien afusellat en una plaça) amb un colom a l’espatlla. Davant d’això, la sensació de desesperació és tal en ella que acaba fent un gran crit al mig de la plaça, un crit amb què s’allibera totalment de la Colometa i la seva vida: << I aquella mica de cosa de no-res que havia viscut tant de temps tancada dintre, era la meva joventut que fugia amb un crit que no sabia ben bé què era...
¿abandonament? >> Tornant cap a casa es comença a fer de dia, i la senyora Natàlia pensa en l’Antoni i en totes les coses bones que ha fet, durant tot aquest temps, per ella i pels seus fills. Rememora com constantment ell li dóna les gràcies per tot, cosa que ella mai fa. En arribar, es troba a l’Antoni despert, li pregunta que ha estat fent i la senyora Natàlia posa una excusa qualsevol, i li demana anar-se’n a dormir, mestres es posa la roba adequada i es fica al llit. És aquí quan sent tremolar de fred l’Antoni, i ella l’abraça pel darrere dolçament, com per protegir-lo. També demana que mai se’n vagi del seu costat, però no ho diu en veu alta.
<< ...vaig pensar que no volia que es morís i li volia dir tot el que pensava, que pensava més del que dic, i coses que no es poden dir i no li vaig dir res... || ... vaig topar amb el melic i li vaig ficar el dit dintre per tapar-l’hi, perquè no se’m buidés tot ell per allí... >> Al final de la novel·la trobem el següent fragment: << ...Un ocell que tenia set i sense saber-ho esbarriava el cel d’aigua amb el bec o uns quants ocells cridaners que baixaven estarrufats de ploma i barrejaven el cel amb fang i amb becs i amb ales. Contents... >> Aquest final, tot i ésser feliç, no deixa de ser obert. Els ocells contents és un símbol de les noves esperances de futur per la protagonista a la seva vida, ja que encara li queda moltes coses per experimentar. També, però, el símbol de l’ocell (en concret, del colom), continua vigent al llarg de tota l’obra, i passa de ser un símbol de la relació entre la Colometa i en Quimet (més aviat dolent, de submissió com ja s’ha explicat abans) a mitificar-se amb la mort d’aquest darrer i dels seus amics a la guerra, comparant el vol dels coloms com l’ascensió dels àngels cap al cel.
...