Hobbes i Descartes: Sensació, Imaginació i Coneixement al Segle XVII: (2006)

Trabajo Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Filosofía - 2º curso
Asignatura Historia de la Filosofia Moderna
Año del apunte 2006
Páginas 5
Fecha de subida 21/06/2014
Descargas 4

Descripción

Comparaciò critica de les filosofies que uneixen Hobbes i Descartes.

Vista previa del texto

Sensació, Imaginació i Coneixement al Segle XVII: Hobbes i Descartes Historia de la Filosofia Moderna 2005-2006 Grup B1 Prof: Salvi Turró Historia de la Filosofia moderna Sensació, Imaginació i Coneixement al Segle XVII: Hobbes i Descartes.
Malgrat la fama de Hobbes de filòsof polític i social, té la més forta doctrina materialista del segle XVII. A més de ser contemporani de Descartes (amb qui va sostenir conegudes discussions existencialistes), era el seu contrari en la concepció ideal del món. (històricament, els han classificat com pioners del racionalisme (Descartes) i empirisme (Hobbes) de la modernitat). Hobbes creu que tot es matèria en moviment, i si l’importen els principis metafísics d’ella, els ignora, contrari que va fer Descartes, que busca els principis metafísics per poder entendre l’univers i en primer lloc, a si mateix.
Una visita a Galileu, abans de la condemna a mort d’aquest, convenç a Hobbes de la pura mecanicitat del món. En això es posiciona contràriament amb Descartes, el primer model de dualisme de la modernitat, qui argumentava que l’univers consistia en dos bàsics tipus de substància, ment i cos (i més tard, una tercera substància per unificar-ho tot, Déu).
L’univers es concebut com una gran màquina corpòria, on tot segueix les estrictes normes del mecanicisme, segons les quals, qualsevol fenomen ha d’explicar-se a partir d’elements quantitatius; matèria, moviment y xocs de la matèria a l’espai.
Al seu llibre Leviathan (1651), amb molt contingut polític però tota una part dedicada a la teoria del coneixement humana, diu “L’univers és corpori. Tot lo que es real es material i el que no es material no és real”. En aquesta frase es pot resumir el materialisme Hobbesià. Es una postura estrictament determinista del món on postula que tots els fenòmens del univers estan determinats inexorablement per la cadena casual de successos, on res sorgeix a l’atzar, i tot succés és el resultat necessari d’una sèrie de causes. Per tant podria ser anticipat i previst. Aquesta visió recorda l’Aristotelisme que pocs segles abans dominava l’Europa medieval, on l’univers era una cadena de moviments causa-efecte.
El determinisme de Hobbes es fonamenta en un mètode racionalista matemàtic i geomètric (el mètode analitic-sintetic de Descartes) que part de l’hipotesí de que les parts d’un tot han de descompondre’s i explicar el conjunt de la totalitat. Mentre que Descartes busca l’existència de Deu per anular el motiu de dubte en la matemàtica i reafirmar la possibilitat de coneixement humà, Hobbes descarta la teologia en l’àmbit filosòfic, utilitzant només la geometria, la filosofia social y la física.
Del coneixement, Hobbes diu que quan dues o més persones coneixen un mateix fet (no només una persona, aquí es veu l’importancia social a la doctrina de Hobbes), són Conscients d’aquest fet. Quan el discurs de l’home no comença per definicions, es recolza en afirmacions d’una altre persona, o s’inicia per una contemplació de si mateix, es només una opinió (així invalida totalment el mètode cartesià de l’autoconsciència com a base fonamental del coneixement vàlid). El discurs correcte a de referir a la cosa, no a la persona, per que si no no es diu coneixement, si no creença o fe.
Hi ha dos tipus de coneixements, el que es sobre un fet, i el coneixement d’una conseqüència d’un fet vers altre. El primer tipus de coneixement es sensació i memòria, i és un coneixement absolut per Hobbes mentre que per Descartes serien fonts de dubte, ja que les sensacions només han de servir com guia material i poc valida per la raó a la hora de conèixer). El segon tipus de coneixement seria la ciència.
Descartes havia determinat l’existència de Deu fixant-se en la seva definició; Perfecció, Eternitat, Il·limitat... en resum, infinit en totes les qualitats. Al ser nosaltres éssers finits, descobrim que tenim l’idea d’infinit innata en nosaltres. (Quan dibuixem una línia finita, ho fem sobre una línia infinita, i quan imaginem un triangle, o fem en un espai infinit). Si nosaltres ens haguéssim creats, ens hauríem fet infinits, però com som finits, hem de reconèixer que algun ser superior ens ha creat finits però amb l’idea d’infinit.
Hobbes en canvi, diu que lo infinit no existeix, degut a que la imaginació (que es simplement una eina sensitiva) no es capaç d’imaginar res infinit, cosa que fa que si Deu existeix, no és infinit, i, a la llarga, imperfecte.
L’antropologia de Hobbes també es fonamenta al materialisme, criticant el dualisme cartesià. Per Descartes, som una cosa que pensa (res cogitans), i el res extensa (la cosa material) més propera que tenim y que més sentim es el nostre cos, una “substància ambulant” que ens segueix. Això Hobbes ho troba absurd. Per ell, l’home es un cos i es comporta com qualsevol cós-maquina, i el nostre pensament no es una substància separada del cos, ja que el seu coneixement ve de les sensacions que rep el nostre cos.
Les nostres afeccions, com l’apetit o la repugnància, provoquen determinats moviments i accions en els cossos denominades emocions. Altres tipus de coneixements més metafísics venen de la ignorància que ve de la dificultat de distingir entre la vigília i els somnis, o entre la realitat i la imaginació (una sensació debilitada) , fa que surtin la major part de les creences religioses de la gent. La imaginació de Hobbes es només una sensació allargada y cada cop més debilitada, mentre que per Descartes es un eina imprescindible per conèixer la relació entre la res cogitans i la res extensa.
Per Descartes havia una connexió entre ment i cos: La ment actuava als cossos (feia moure el propi cos), i els cossos podien causar reaccions mentals. (com les impressiones brusques de dolor). Hobbes no veia relació alguna entre la ment i el cos, ja que una substància no física (mental i immaterial) es una contradicció en si mateixa. Fins i tot va ser forçat a dir que Deu era una substància material –encara que pura i única -.
Mentre que Descartes creu que hem de utilitzar la raó per sotmetre la nostra voluntat i actuar amb prudència i bondat i així no errar, Hobbes diu que la voluntat queda subordinada i limitada pel determinisme, condicionats per els moviments dels cossos externs. La llibertat humana i el llibre albir desapareixen així en el materialisme Hobbesià.
...

Tags: