4- Bizanci La reconquesta d’Occident. De Justinià a Heracli - PART I (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 2º curso
Asignatura Historia Medieval Universal
Año del apunte 2013
Páginas 11
Fecha de subida 28/05/2014
Descargas 5
Subido por

Vista previa del texto

  4-­‐BIZANCI:  La  reconquesta  d’Occident.  De  Justinià  a  Heracli.     CONTINUITAT  DE  ROMA  A  ORIENT     • Després   de   la   divisió   teodosiana   (395)   [Arcadi   →Orient;   Honori   →Occident],   l’Imperi   d’Orient,   fou   l’única   part   que   conservà   fidelment   l’antiga   tradició   i   continuïtat   romanes.   • Límits  ben  definits  tot  i  que  inestables  (però  més  segurs  que  els  d’Occident).   • Compta  amb  solidesa  de  les  institucions:  emperador,  dret,  fiscalitat,  exèrcit.   • Saberen  canalitzar  els  invasors  cap  a  Occident.       Aquesta   realitat   oriental   del   món   se   sent   continuadora   de   Roma.   Ells   no   s’anomenaran   bizantins   per   ells   mateixos,   ells   es   qualifiquen   de   romans.   És   un   Imperi   que   tot   i   que   s’ha   erosionat   en   els   seus   límits   i   perd   grans   espais,   sobre   tot   per   l’expansió   islàmica,   a   diferència  d’occident,  té  una  major  cohesió  que  no  pas  Occident,  on  cada  monarquia  va   al  seu  aire.  Bizanci  va  canalitzar  les  invasions  germàniques  cap  a  Occident.  Després  les   eslaves  afectaran  més,  però  no  grans  traumes,  perquè  ocuparan  buits  espacials  on  no   hi  ha  ningú,  la  zona  balcànica.  També  factor  de  continuïtat  institucional,  la  vella  roma   amb   les   seves   normes   i   lleis,   fiscalitat,   legislació,   organització   à   continuïtat   precisa   de   la  vella  roma,  ajuda  a  mantenir  aquesta  realitat  de  separació  de  l’Imperi,  de  que  hi  ha   dos  parts,  un  desfet  i  desintegrat,  i  un  que  perviu,  Orient.     • Desequilibri  poblacional  entre  les  dues  parts  de  l’Imperi.   • 50   milions   de   romans:   26   milions   a   Orient   (1.600.000   Km2)   i   24   milions   a   Occident   (2.300.000  Km2).   • Orient  comptà  amb:     • 1)  resistència  de  la  pròpia  capital.     • 2)  Limitació  de  les  fronteres.     • 3)  Conserven  i  controlen  les  àrees  de  comerç  d’Àfrica  i  Àsia  Menor.   • 4)Conserven  prestigi  de  la  moneda  d’or.   • 5)  Habilitat  dels  polítics.     Un   altre   factor   son   les   diferències   entre   un   món   i   l’altre.   L’espai   occidental   es   més   molt   gran   i   imprecís,   no   se   sap   on   s’acaba   l’Imperi,   també   li   falta   demografia,   sobretot   al   segle  VI  i  VII,  èpoques  de  pestes  fortes,  mentre  que  Orient  incrementa  el  seu  potencial   demogràfic.   Orient   manté   realitats   que   la   defineixen   com   les   institucions   i   també   el   paper   de   la   ciutat,   defensora   de   llibertat,   amb   institucions   romanes,   centres   de   gran   dinamització   econòmica   (a   Occident   en   canvi   la   ciutat   es   barbaritza,   decau).   Pervivència   d’un   món   dedicat   al   comerç,   a   l’   intercanvi,   amb   comerciants   que   es   belluguen  per  tot  l’imperi,  però  també  per  la  mediterrània  occidental,  el  nord  d’Àfrica.   La   presència   de   moneda   bizantina   es   veurà   a   tot   arreu   des   del   segle   VI   al   X,   es   un   referent  constant.  I  Bizanci  en  moment  de  crisi  ha  trobat  líders  carismàtics  que  via  cop   d’estat   o   la   que   sigui,   l’han   tret   del   pou   (Justinià,   Heracli...),   van   tenir   la   oportunitat   de   tenir  a  l’abast  a  la  figura  adequada     • Comptaren  amb  la  gran  força  de  les  ciutats,  abundoses,  riques  i  importants,  a  més  de   ben  distribuïdes  per  tot  l’Imperi  oriental:   1       Constantinoble   (700.000   hab.),   Èfes,   Edesa,   Alexandria   (mig   milió),  Antioquia,   Jerusalem,...   Comerç   dirigit   i   mediatitzat   per   l’Estat   →   calia   assegurar   les   ciutats   (pa   i   circ)   →   revoltes  sovintejades  a  l’hipòdrom,  al  circ,  al  teatre.  Faccions  urbanes  (verds,  blaus).       Pervivència  de  serveis  romans  (a  Occident  es  perderen),  que  permeten  la  bellesa  de  la   ciutat   i   que   pervisqui   la   pràctica   romana.   Distraure   el   personal   per   no   pensar   en   els   problemes.  Ciutats  enormes  i  pobladíssimes,  molt  diferent  a  occident,  sobretot  del  nord   d’Europa   • •   • • • • Amplia   i   consolidada   massa   de   petits   propietaris   rurals,   que   trigaran   a   entrar   en   patronatge   o   a   perdre   el   seu   caràcter   alodial   →   suport   imperial.   són   la   garantia   de   l’abastiment  de  les  ciutats.     Poder   de   petits   propietaris   en   front   dels   grans   latifundistes   que   hi   havia   occident   a   partir   de   la   conversió   en   colons   del   més   pobres.   Aquesta   feudalització   a   Bizanci   no   passa   fins   al   segle   XI,   perviu   una   població   pagesa   rural   immensa,   repartida   per   l’Imperi,   que   són   petits   propietaris   rurals   a   qui   la   llei   bizantina   cuidarà,   perquè   els   emperadors   veuen   el   que   passa   a   Occident,   que   el   que   perd   amb   l’auge   noble   es   l’emperador.     I  la  persecució  contra  l’Església  s’ha  de  llegir  bé:  no  van  contra  l’Església,  si  no  contra   els  monjos  grans  propietaris,  per  afavorir  la  petita  propietat.  Aquest  es  l’atac  que  es   veu  al  segle  VIII  contra  l’Esglesia,  no  un  altre.  El  món  rural  es  vital  per  la  supervivència   de  la  ciutat,  es  mima  i  es  garanteix  la  seva  continuïtat.   La   modificació   del   dret   romà   va   enfocada   per   garantir   la   petita   propietat   de   la   pagesia,  a  mantenir  l’equilibri  d’aquest  mon  rural.     Cohesió  lingüística  basada  en  la  llengua  grega.   Cada  vegada  major  rebuig  del  llatí.   Però  existeixen  i  conviuen  altres  llengües:   • el  copte  a  Egipte,  l’hebreu  arreu  de  les  ciutats,  l’arameu,  el  siríac  o  l’àrab.       La  cohesió  cultural  es  deu  en  part  perquè  a  Occident,  de  tant  imposar  el  llatí,  a  Orient   generà   odi   a   això,   i   per   això   decideix   fer   el   mateix   amb   el   grec,   la   seva   tradició   hel·∙lenística,  un  element  de  caracterització  de  la  seva  cultura.  Rebutgen  el  llatí  com  a   llengua  forastera,  imposada  per  un  poder  forani.  Es  un  rebuig  enorme  al  llatí,  major  al   que  tenen  a  occident  amb  el  grec.  A  orient,  però,  també  conviuen  moltes  llengües,  com   l’àrab,   ja   que   el   contacte   amb   els   àrabs   per   motius   comercials   es   constant,   el   sirià   o   l’arameu,  són  llengües  que  s’incorporen  en  les  seves  àrees  i  s’usen,  l’arameu  també  a   Síria  es  molt  usat,  com  el  copte  a  Egipte.     • • • Orient  compta  amb  major  conflictivitat  religiosa  i  eclesiàstica.   Dependència   del   patriarca   de   Constantinoble   de   l’emperador   (nomena   i   deposa   patriarques,  convoca  i  presideix  concilis  ecumènics).   Enfrontaments   i   tensions   entre   els   patriarcats   orientals   (Cirili   d’Alexandria   ↔   Joan   Crisòstom)     Uns   patriarcats   són   enormement   importants,   organitzen   l’Imperi   i   comporta   enormes   tensions  entre  els  diferents  patriarques   à  grans  friccions  entre  els  patriarques  i  clero   d’Alexandria  i  els  d’Antioquia  i  Constantinopla.  Grans  discussions  entre    els  patriarques,   són  les  discussions  bizantines,  sobre  d’on  procedeix  crist  o  quines  naturaleses  té...:   2       • • Abundor  de  formes  herètiques:   • arrianisme  (Crist,  creat  pel  Pare),   • monofisisme  (naturalesa  divina  i  no  humana),  condemnat  a  Calcedònia  (451)   • nestorianisme   (separació   total   de   naturalesa   humana   i   divina   →   Mare   de   Déu?),  condemnat  a  Èfes  (431)   Constituixen   trets   diferencials   a   Síria   (nestorianisme)   i   a   Egipte   (monofisisme):   amaguen  dissidències  polítiques  i  socials.       -­‐Tot   això   dificulta   la   discussió   entre   Alexandria,   Antioquia   i   Constantinople,   cadascú   defensava  un  tipus  de  creença,  com  l’arriansime  (crist  que  no  es  deu,  sinó  una  criatura   de  déu  inferior  al  pare,  xoca  amb  la  tradició  crsitaiana).   -­‐Monofisisme   à     l’única   naturalesa   de   Crist   és   la   divina.   Condemnat   a   l’heretgia   al   Concili   de   Calcedònia   (451),   on   s’assegurà   que   Jesús   reuneix   en   ell   una   doble   natura:   la   humana  (per  l’encarcació)  com  a  fill  de  la  Verge  Maria  i  la  divina  com  a  fill  de  Déu.     -­‐Nestorianisme   à   predica   que   la   santa   Maria   no   era   la   mare   de   Déu,   sinó   només   la   de   Jesús,  el  fill  diví.  Separa  la  naturalesa  divina  i  humana  de  Jesucrist,  conviuen,  però  son   dos   coses   diferents.   Llavors   qui   es   la   mare   de   deu,   la   mare   física   de   crist?   Llavors   no   es   mare   de   Déu.   Aquesta   creença   és   talla   amb   el   concili   d’Efes   que   defèn   la   divinitat   de   deu  i  la  mare  de  deu  es  mare  de  Déu.   -­‐Darrere   d’aquestes   dissidències   religioses   que   sorgeixen   al   segle   IV   i   sobretot   al   V,   quan   les   coses   s’estan   partint,   podem   veure   que   darrere   hi   ha   problemes   greus   d’enfrontaments   patriarcals   (Alexandria   contra   Constantinopla,   Constantinopa   contra   Antioquia),  i  protestes  contra  la  capital  i  l’autoritat  imperial.  Els  monofisistes  egipcis  es   queixen  d’un  poder  central  que  només  fa  que  carregar-­‐los  d’impostos  a  canvi  de  res,  i   la   seva   protesta   política   es   tradueix   a   l’adhesió   al   monofisisme   i   al   seu   patriarca.   I   això   passa  també  a  Síria  nestoriana,  no  ho  fan  tan  sols  per  negar  la  mare  de  Déu,  sinó  per   tocar  la  pera  a  una  Constantinopla  que  només  pensa  en  Siria  per  a  recaptar  impostos.   Per   aquest   problema   els   àrabs   agafen   tan   aviat   Síria,   perquè   els   prometen   or   i   els   reben   com   a   salvadors.   Alexandria   també   es   rendeix   als   peus   dels   invasors,   i   es   per   això,  perquè  els  veuen  com  alliberadors  i  no  tenien  consciència  de  que  els  àrabs  eren   musulmans,  sinó  una  heretgia  més.  Són  percebuts  primer  com  herètics,  però  membres   d’un   tronc   comú,   després   ja   s’adonaran   de   que   la   cosa   no   anava   per   aquí,   però   permet   entendre   la   immediatesa   de   la   penetració   islàmica.   Les   heretgies,   doncs,   darrere   tenen   divergències  socials  i  polítiques.     • • Prestigi   imperial,   sobretot   d’Arcadi   (395-­‐408)   i   de   Teodosi   II   (408-­‐450),   amb   la   promulgació  del  Còdex  Teodosià  (438).   S’eviten  cops  d’estat  i  l’aixecament    dels  caps  germànics,  com  passa  a  Occident.       -­‐L’Imperi,  malgrat  aquests  problemes  amb  Síria  i  Egipte,  intensificats  amb  els  primers   califes,   l’Imperi   intenta   prestigiar-­‐se   i   ho   fa   amb   la   figura   de   l’Emperador   à   sempre   tindran  present  el  que  feu  Dioclesià,  una  figura  que  es  considerà  divina  en  el  seu  temps   i,   tot   i   que   ells   no   podien   perquè   l’únic   ésser   diví   era   Déu,   si   que   es   van   definir   als   emperadors   com   a   superiors.   I   interès   de   controlar-­‐ho   tot,   de   posar   ordre,   es   molt   evident,   sobretot   amb   Teodiosi   II,   que   amb   al   seu   Còdex   es   veu   clar   à   aquest   document   té   la   voluntat   de   sortir   d’un   desgavell,   ara   només   són   Orient,   i   agafen   de   les   velles  lleis  romanes  el  que  els  es  útil  i  poden  assumir  i  acceptar,  el  que  els  interessa.   Això   es   el   Còdex,   fer   retallades,   agafar   el   que   es   útil   i   posar-­‐hi   ordre,   i   es   el   que   hem   aconseguit   del   dret   romà   clàssic,   tot   i   que   comporti   certs   canvis,   com   la   supressió   de   l’esclavatge,  etc.     3       La   dinastia   Tràcia   és   el   reflex   de   la   decadència,   amb   la   pèrdua   d’Occident,   que   anirà   al   seu  aire   • I  les  crisis  i  enfrontaments  religiosos.     DE  ZENÓ  (477-­‐491)  A  ANASTASI  (491-­‐518)     • Es  fan  més  grans  les  diferències  amb  Occident:   – 1)  es  reforça  el  paper  de  la  ciutat,  noves  muralles.   – 2)  es  pacta  amb  els  ostrogots  la  seva  instal·∙lació  a  Itàlia.   – 3)  Henotikon  (482)  o  decret  d’unitat  religiosa,  entre  ortodòxia  i  monofisisme.   Poc  després,  Gelasi  I  formularà  la  teoria  del  doble  poder   Aquesta   època   a   cavall   de   V   i   VI   segles   à   acceleració   de   les   diferències   entre   Orient   i   Occident   (on   Roma   es   ja   un   pur   record,   estan   dividits   en   monarquies...).   Obsessió   dels   emperadors   d’unificació  religiosa  a  Orient,  atacar  nestorianisme,  etc.  Aquest  rebuig  anirà  in  crescendo  per   la  unificació  religiosa  de  Zenó.     • L’elecció   d’Anastasi   (491-­‐518)   significa   la   voluntat   de   tenir   un   emperador   ortodox   i   romà.   • Perfecciona  el  sistema  monetari  fixat  per  Constantí:  estabilitat  del  “solidus  aureus”.   • Posa  en  circulació  els  “follis”  de  coure.   • Aboleix   el   CHRISORGIRON,   tribut   que   gravava   de   forma   abusiva   el   comerç   i   la   indústria  →  reactivació  de  l’economia  urbana.   • Al  camp,  la  liquidació  del  CHRISORGIRON  va  ser  compensada  amb  l’exigència  de  pagar   l’  ANNONA,  en  moneda  i  no  en  espècies  (l’economia  rural  torna  a  ser  monetària?).   • A   la   vegada   l’Estat   exigeix   la   COEMPTIO   o   venda   forçosa   de   productes   agrícoles   a   preus  baixos  per  assortir  l’exèrcit  =  revoltes  al  camp  sota  Anastasi  I.   • El  Tresor  públic  en  surt  reforçat:  320.000  lliures  d’or  acumulades  a  la  seva  mort.     Anastasi   es   l’intent   no   reeixit   de   posar   ordre   econòmic   en   una   Bizanci,   protecció   de   mercatores,  de  negociatores,  de  les  classe  mitges,  fins  i  tot  abolint  el  crissàgir,  impost   enromement   abusiu   sobre   el   mercat   i   les   persones   que   comercien,   per   estimular   el   comerç.  Contrapartida   à  mesures  coercitives  perquè  la  pagesia  asseguri  l’assortiment   de   la   ciutat,   a   vendre   productes   a   preus   no   abusius,   sobretot   per   l’exèrcit,   i   ús   de   l’espècie  quan  no  hi  ha  possibilitat  de  fer-­‐ho  amb  moneda.       JUSTINIÀ  (527-­‐565)     L’autèntic  axioma  de  l’imperi  Bizantí  es  Justinià,  segle  VI,  un  personatge  imponent  i  curiós,  de   procedència   occidental,   il·∙liri,   s’ha   format   en   una   mentalitat   a   cavall   del   món   oriental   i   occidental,  i  considera  occident  també  com  a  pàtria  dels  romans   à  representa  l’últim    intent   de  sentir-­‐se  llatí  i  occidental.  Desgracia  o  sort  de  que  el  seu  gran  cronista    (Procopi)  ens  fa  una   descripció   molt   detallada   de   la   vida   de   Justinià,   però   el   posa   a   parir.   No   tenim   tampoc   arguments  antiprocopis.  Procopi  es  un  personatge  que  no  l’hi  han  donat  el  que  esperava  i  per   això   es   revela   criticant   l’emperador.   Es   un   gran   document,   però   sempre   en   cuestió   la   deva   fiabilitat.   Justinià   es   l’home   que   es   considera   enviat   per   déu   per   recuperar   l’Imperi   à   voldrà   tornar   a   recuperar   la   mediterrània,   el   llac   mediterrani   romà   sencer.   El   moment   oportú   té   l’emperador   oportú.   Teodora,   també   criticada   per   Procopi,   ella   queda   com   emperadriu   quan   Justinià   ho   deixa.   Procopi   l’arriba   a   anomenar   puta.   I   altres   figures   claus,   com   Joan   De   Capadòcia,  regulació  del  tema  fiscal  i  la  seva  inversió,  aquesta  és  la  seva  obra,  i  després  això  es   paga  car  amb  la  pèrdua  d’Egipte  i  Síria.  Es  molt  fàcil  demanar  tributs,  però  té  conseqüències.     • 4       • • • Procedeix  de  la  Il·∙líria  llatina.   Regnat  complex,  desdibuixat  per  Procopi  de  Cesarea  en  la  seva  “Història  secreta”.   Programa   polític:   autòcrata,   enviat   de   Déu,   dret   a   decidir   sobre   tot,   complex   cerimonial  cortesà,  magnificència  de  construccions  →  imatge  del  poder  imperial  i  de   unitat  de  l’Imperi.   Ajudat  per  Joan  de  Capadòcia  →  cap  de  l’administració  i  de  les  finances.   •     Compilació  legislativa     • És  l’obra  més  important  i  de  major  transcendència.   • Deixa  el  Dret  Romà  tal  com  ens  ha  arribat.  Obra  de  Tribonià.   • CORPUS  IURIS  CIVILIS.  Parts:   • Còdex  (constitucions  i  edictes  imperials  des  d’Adrià).   • Novelle,  en  grec.  (les  noves  lleis)   • Digest   o   Pandectes   →   opinions   dels   jurisconsults   (Ulpià,   Papinià,   Pau,   Hermogenià,...)   • Instituta  →  resums,  amb  voluntat  didàctica.     L’altra  gran  obra  de  Justinià  la  porta  a  terme  Tribonià,  un  gran  jurista  que  coneix  el  Còdex  de   memòria,  i  ha  aprofundit  en  tota  la  tradició  legislativa  i  romana.  Fa  l’obra  que  perdura  fins  avui   que   es   la   compilació   definitiva   del   dret   romà,   el   que   avui   s’estudia   en   l’assignatura   de   dret   romà   à   posa   en   ordre   tot   el   que   Teodosi   havia   organitzat,   escriu   tota   la   legislació   en   el   Corpus   Iuris   Civilis,   un   document   importantíssim   de   l’E.Mitjana   la   Moderna   i   fins   i   tot   ara,   perquè  el  dret  romà  es  supletori  al  que  tenim.     El  corpus  té  varies  parts:     -­‐El  Codex:  les  constitucions  i  edictes  imperial  (  per  tant,  no  consensuats  amb  el  Senat,  que  pot  a   haver  rebut  informació  i  dir  d’acord)  des  dels  temps  d’Adrià  a  Justinià,  però  no  totes,  només  les   que  s’han  considerat  justes,  no  contra  natura,  no  violentar  el  dret  natural.  Això  es  el  Còdex,  que   caurà  en  desús  a  Occident,  fins  que  la  seva  obra  es  replantegi  i  s’utilitza  al  segle  XI-­‐XVII.  En  un   món   barbaritzant   no   ho   usava,   però   el   nou   món   occidental   que   sorgeix   al   segle   XI,   amb   les   monarquies   occidentals   que   volen   desempallegar-­‐se   dels   senyors   feudals,   opten   per   aquestes   lleis   que   els   permeten   comerciar,   fer   un   judici   racional,   etc.,   es   el   que   trobem   al   dret   romà,   i   d’aquí  neix  la  universitat,  d’aquest  redescobrir  el  dret  romà.   El  Còdex  es  una  de  les  parts  importants  del  corpus.     -­‐A    partir  de  Justinià,  que  ha  recollit  el  que  hi  ha  i  tret  el  que  es  inútil  o  es  contradiu.  L’Imperi  ja   es  constata  com  una  altra  cosa  a  l’època  d’Octavi,  etc.  I  s’enfoca  cap  a  aquesta  realitat,  i  per   això  escriu  les  noves  lleis,  que  s’escriuen  en  grec   à  l’imperi  s’està  hel·∙lenitzant,  el  llatí  quedà,   però  ho  nou,  allò  que  s’ha  d’entendre  pel  poble,  es  fa  en  la  seva  llengua,  en  grec.   -­‐El   digest,   molt   important.   És   el   pandecte   i   es   la   part   més   important   de   tota   l’obra   de   Tribunià,   perquè   recull   les   opinions   dels   jurisconsults   de   l’època   republicana   i   la   dels   jurisconsults   de   l’Alt   Imperi,  gent  que  era  assessora  del  Senat  i  coneixien  les  lleis,  que  opinaven  sobre  com  entendre  i   aplicar   les   lleis   als   senadors.   La   opinió   dels   jurisconsults   anava   a   missa.   I   Tribunià   reconeix   i   ordena  aquestes  opinions  i  els  hi  dona  un  cos.  És  una  llista  molt  llarga.  Com  s’argumenten  les   decisions  preses  ara?  Doncs  es  buscaven  les  opinions  d’aquesta  època  per  justificar-­‐ho  (per  un   testament,   un   pacte   navilier...)   els   acords   als   que   s’arriben   tenen   validesa   per   que   ho   ha   dit   aquesta  gent  i  és  correcte  i  vàlid,  i  s’ajusta  a  tota  la  tradició  jurídica  romana.  Així,  la  utilitzat   del   digest   es   enorme.   I   tracta   de   tot,   però   a   partir   segle   V   i   VI   sobretot,   moltes   coses   d’aquesta   vida  terrenal  no  les  regula  el  dret  romà  ni  imperial,  sinó  l’Església  (dret  matrimonial,  préstec  de   diners,  que  un  cristià  no  ho  pot  fer  perquè  es  apofitar-­‐se  de  la  misèria  dels  altres  (per  això  ho   feien  els  jueus)).  Així,  una  part  del  Digest  cau  en  desús,  perquè  es  vist  com  a  no  cristià  i  el  dret   5       canònic  omple  aquest  buit.  Al  segle  XII  l’escola  de  Bolonya  veurà  que  hi  ha  una  part  del  digest   abolida,  i  llavors  trobaran  el  digest  vell,  el  perdut.  La  part  de  comerç,  de  matrimonis,  etc.,  que   l’Església   condemnava   i   per   això   havia   estat   apartada.   Era   la   part   del   mig,   l’Infortiatum,   el   que   van  treure  de  la  part  central.  I  s’estudiarà  com  a  obra  de  referència  i  veure  com  els  jurisconsults   treballaven.  Les  noves  monarquies  del  XII  i  XIII  voldran  veure  com  feien  les  lleis  els  romans,  i  ho   consultaven  i,  per  analogia,  per  exemple,  aquí  Jaume  I  fa  el  fur  (fuero)  de  València   à  els  reis   usen  el  sistema  del  digest  o  dels  grans  jurisconsults  romans.  La  feina  de  Justinià  dura  segles  i   segles.   -­‐I  obres  menors  que  el  foren;  instituta  à  resum  perquè  no  es  pot  estudiar  tot  el  Corpus,  es  posa   el  que  es  fonamental  i  es  sintetitza  tot,  és  el  que  pots  demanar  que  aprengui  un  estudiant   à   els   instituta   compleixen   això,   tenir   ho   bàsic   per   funcionar   per   algú   que   vulgui   entrar   al   món   del   dret,  és  un  petit  manual,  i  és  el  que  acaba  expandint-­‐se  per  Europa  (el  Corpus  sencer  no  pot  ser,   pel   seu   gran   volum,   però   si   un   resum   d’ell,   l’instituta).   Així,   s’usa   amb   Justinià,   però   després   passen  per  tot  arreu,  se’n  fan  copies,  i  s’acaben  prenent  com  a  pauta.  Monarca  visigot  quan  vol   romanitzar  la  Península  ibèrica  utilitza  aquest  instituta.       • L’obra  volia  posar  al  dia  i  donar  coherència  a  la  gran  i  complexa  producció  legislativa   de  l’època  republicana  i  imperial.   • Afavoreix   la   centralització,   exalça   el   poder   imperial,   separa   els   poders   civils   dels   militars,  afavoreix  la  professionalització  del  funcionariat  al  servei  de  l’estat.   • Aspectes  negatius:  afavoreix  hiperinflacció  del  funcionariat  i  obsessió  per  la  fiscalitat.       L’obra  vol  ser  cohesionadora,  coherent,  que  tots  estiguin  d’acord,  i  té  èxit,  es  la  gran  obra  de   Justinià.       Unitat  intel·∙lectual  i  religiosa     • Definida  al  concili  de  Calcedònia  (451).   • Tancament  de  l’Escola  d’Atenes,  darrer  reducte  del  neoplatonisme  i  del  paganisme.   • Persecucions  contra  monofisistes,  maniqueus  i  jueus.   • Imposició   de   la   llengua   grega,   fins   i   tot   a   la   litúrgia   jueva   →   col·∙laboraran   amb   els   perses  i  amb  l’Islam.   Usa   l’Església   com   a   pensament   d’Estat,   com   a   pensament   imperial,   marcar   amb   la   doctrina  eclesiàstica  l’Imperi  à  resultat  à  enfrontaments  amb  Siria  i  Egipte  i  reaccions   de  forta  dissidència  amb  monofisistes,  nestorianisme,  etc.   Rebuig   a   la   tradició   clàssica   grega,   amb   tancament   escola   d’Atenes,   perquè   es   el   reducte  del  neoplatonisme  més  anticristià.   Imposa  el  grec   à  ex:  jueus  han  d’abandonar  l’hebreu,  i  l’hebreu  com  a  llengua  de  tots   (koiné)  queda  reduïda.  És  prohibeix  fins  i  tot  en  la  litúrgia  jueva.     Protecció  del  monaquisme     • Els  monjos  foren  els  grans  preferits  i  grans  col·∙laboradors.   • San  Sabas  (Mar  Morta)   • Santa  Caterina  del  Mont  Sinaí     La   protecció   del   monaquisme   també   caracteritzarà   aquesta   etapa.   Els   monjos   vistos   (San  Sabas,  Santa  Caterina)  grans  referents  del  moment.         6       Economia     • Basada  en  el  comerç  amb  l’Orient  (Xina,  India).  Però  hi  ha  el  problema  de  Pèrsia     • Solucions:     • tomb  pel  nord  (Càucas)   • Tomb  pel  sud  (Etiòpia)   • Monjos   nestorians   duen   capullo   de   seda   →   indústries   sederes   a   Constantinoble,  Beirut,  Antioquia,  Tir.     Vol   recuperar   el   món   antic   i   fa   una   gran   campanya   per   a   mantenir   i   controlar   gran   part   de   l’Antic  Imperi  à  empresa  sense  futur.     Econòmicament   l’època   de   Justinià   à   és   un   món   que   mira   a   Orient,   sobre   tot   a   Pèrsia,   com   passava   des   de   el   primer   cristianisme   à   tot   penetra   des   de   orient.   Econòmicament,   també   dependència   de   Persia,   l’India,   i   l’Asia   mitjana,   la   més   pròspera   à   relació   d’amor   i   odi,   constantment   truncada   per   les   guerres,   que   impossibilitaran   que   durant   temps   llargs   aquest   comerç  sigui  viable.  La  porositat  d’una  frontera  amb  problemes  militars  no  permet  que  passi   un   comerç   fluït.   Solució   à   altres   rutes:   Cauques   o,   la   que   tindrà   més   èxit   i   transformarà   la   regió,   l’oceànica,   que   aprofitarà   Aràbia   i   els   àrabs   com   a   vehicle   del   comerç   d’Orient,   ja   que   travessen  la  costa  occidental,  etc.  Les   possibilitats  comercials  aràbigues  beneficien  els  àrabs  i   també   Bizanci.   I   també   Etiòpia,   una   ruta   facilíssima   que   permet   entrar   a   Egipte,   una   de   les   grans  províncies  de  Bizanci,  tot  i  que  de  les  conflictives.       Època   d’activitat   intensa   que   dinamitza   també   altres   ciutats,   com   Egipte   à   estimula   altres   economies,  que  farà  que  es  vegin  també  més  depredades  fiscalment  (Síria  i  Egipte,  p.  ex,  que   al  final,  per  raons  fiscals,  es  desuniran  de  Bizanci  sent  conquerides  pels  àrabs)     • Art  al  servei  d’una  idea  política.   • Després  de  la  revolta  de  Niké,  s’aixeca  Santa  Sofia  (532),   • Dirigida  per  l’arquitecte  Isidor  de  Milet,  i  l’enginyer  (mechanikós)  Antemi  de  Tralles.   • Pren  per  model  San  Sergi  i  Bacus  de  Constantinoble.     Pels   que   es   dediquen   a   l’activitat   comercial   rere   la   revolta   de   Niké   (provocada   pels   abusos  fiscals  a  Constantinoble)  es  un  abans  i  un  després.  Justinià  manifestarà  el  seu   poder  a  traves  d’un  frenesí  constructiu  enorme   à  comença  a  aixecar-­‐se   Santa   Sofia   de   Constantinoble.  Embelleix  la  ciutat  i  exalta  el  seu  poder.     Activitat   artística   també   enorme,   a   part   dels   edificis   à   molts   mosaics,   molts   restaurats,   perquè   a   Biznaci   hi   ha   una   fase   de   destrucció   iconoclasta,   i   així   es   refan   molts.  Els  pocs  que  es  conserven  son  d’època  de  Justinià  i  que  queden  fora  de  Bizanci   à  ex:  conjunt  monumental  de  Ràvena.  O  a  les  basíliques  de  Sant  Apollinare  in  Classe.       PROCOPIO,  De  aedificiis     • • “El  emperador,  sin  tener  en  cuenta  en  absoluto  los  gastos,  decidió  iniciar  la  construcción  y  mandó  llamar  artesanos  del   mundo  entero.  Fue  Anthemios  de  Tralles,  el  más  experto  en  la  disciplina  llamada  ingeniería  (mechaniké),  y  no  sólo  entre   sus   contemporáneos   sino   también   en   comparación   con   los   que   habían   vivido   mucho   antes   que   él,   el   encargado   de   controlar  el  trabajo  de  los  constructores  y  preparar  los  planos  de  lo  que  se  iba  a  construir.  Tenía  como  compañero  a  otro   ingeniero   llamado   Isidoro,   nacido   en   Mileto,   hombre   inteligente   en   todos   los   aspectos   y   deseoso   de   servir   al   emperador   Justiniano...   De  esta  manera  la  iglesia  se  ha  convertido  en  un  espectáculo  de  gran  belleza,  magnífico  para  los  que  pueden  gozar  de   ella,  e  increíble  para  los  que  de  ella  oyen  hablar...”   7       • •   • “Se  ha  concebido  la  cabecera  de  la  iglesia  -­‐esto  es,  la  zona  que  se  sitúa  hacia  el  sol  naciente,  y  en  la  cual  se  celebran  los   misterios  divinos-­‐  de  la  siguiente  manera.  Una  construcción  de  mampostería  se  levanta  del  suelo,  no  en  línea  recta,  sino   en  receso  gradual  hacia  atrás  desde  sus  lados  y  de  modo  decreciente  en  el  centro,  describiendo  una  forma  semicircular,   que  los  especialistas  denominan  medio-­‐cilindro;  y  toda  la  obra  se  eleva  a  gran  altura”.   “La  terminación  de  esta  estructura  es  en  cuarto  de  esfera  [la  semicúpula  del  ábside],  y  sobre  ella,  sostenida  en  lo  alto   por  las  partes  del  edificio  que  se  juntan,  hay  otra  forma,  esta  vez  decreciente  [la  semicúpula  oriental],  maravillosa  en  su   belleza,   pero   también   terrorífica   por   la   aparente   precariedad   de   su   composición.   Parece   que   no   está   construida   de   manera  firme,  sino  para  ascender  vertiginosamente  hacia  el  peligro  de  los  que  están  allí;  pero  en  realidad  se  sostiene   con   extraordinaria   firmeza   y   seguridad.   A   cada   lado   de   estos   elementos,   hay   columnas   en   el   suelo,   pero   tampoco   están   colocadas  en  línea  recta,  sino  que  se  retraen  hacia  adentro  formando  un  semicírculo,  como  si  se  hicieran  sitio  unas  a   otras  en  un  baile  [las  columnatas  de  las  exedras];  sobre  ellas  se  ha  suspendido  también  una  forma  de  tipo  creciente”.   Muchos   fueron   los   medios   utilizados   por   el   emperador   Justiniano   y   los   ingenieros   Anthemios   e   Isidoro   para   dar   a   la   iglesia,  que  parece  suspendida  en  el  aire,  estabilidad.  Muchos  de  estos  medios  escapan  a  mi  comprensión  y  me  resulta   difícil  expresarlo  en  palabras;  sólo  describiré  un  medio,  para  demostrar  la  fuerza  del  conjunto  de  la  obra.  Es  como  sigue.   Los  pilares  que  acabo  de  mencionar  no  están  construidos  con  mampostería  ordinaria,  sino  de  la  siguiente  manera.  Se   colocaron  hiladas  de  piedra  en  forma  de  cuatro  cuadrados;  son,  por  naturaleza,  duras,  pero  han  sido  pulidas,  y  las  que   se   pensaban   para   formar   proyecciones   laterales   de   los   pilares   se   han   cortado   en   ángulo,   mientras   que   las   pensadas   para   ocupar   una   posición   intermedia   son   rectangulares.   Estas   se   ajustaron   no   con   cal   ni   con   asfalto,   el   orgullo   de   Semiramis   en   Babilonia,   ni   con   otra   sustancia   similar,   sino   con   plomo   vertido   en   los   intersticios,   el   cual   ha   penetrado   en   todos  los  espacios  intermedios  y,  endurecido  en  las  junturas,  ha  asegurado  la  unión  de  las  piedras.       (text   de   Procopi   de   Cesarea   (el   mateix   que   critica   a   Justinià   i   Teodora),   “De   aedificiis”)   à   parla   de   la   basílica   de   Santa   Sofia   de   Constantinoble.  Descripció  de  la  bellesa  de  les  construccions  justinianes,  de  la  magnificència  dels  monuments,  de  la  ciutat.  S’ocupa   d’edificis  que  ara  han  desaparegut  à  bona  descripció  per  a  la  historiografia.         Eferversència  de  la  vida  urbana     • L’Imperi  d’Orient  està  pensat  per  tenir  la  ciutat  com  a  eix  i  base.   • Acull  gran  part  de  la  població  (10  %  enfront  de  l’1  %  a  Occident?)   • Perfectament  connectades  mitjançant  vies  i  grans  rutes  caravaneres,  que  arriben  fina   a  Aràbia,  la  Xina  o  Àfrica.   • Grans  obres  públiques→  abusos  fiscals.     Vitalitat   de   la   ciutat   a   Bizanci,   que   a   Occident   no   es   veu.   A   occident   la   ciutat   no   desapareix   del   tot,   però   entra   en   decadència   i   perd   espais,   serveis   públics,   bellesa,   decau.   En   Bizanci   creixen,   les   ciutats   son   centres   actius.   Creixen,   apareixen   nuclis   perifèrics  extramurs...     • De  rebot  →   grans  migracions  de  població  rural  a  ciutat,   gent  no  qualificada,   no   pas   artesans,  captaires  i  passa-­‐volants.   • Es   fan   sentir   als   circs   d’Alexandria   i   Antioquia   o   a   l’hipòdrom   de   Constantinoble   →   Revolta   de   Niké   (532).   (rebel·∙lió   popular   a   Constantioble   provocada   per   un   context   de   tensió  social,  fins  i  tot  incendien  l’Església  de  Santa  Sofia)   • L’Imperi  es  juga  al  món  urbà.     Aquestes   grans   migracions   del   mon   rural   al   ciutat,   permeten   la   perduració   dels   serveis,   institucions   i   organització   romans,   heretats   de   l’Imperi,   tot   i   que   moltes   pràctiques,  com  anar  als  banys  públics  o  amfiteatres,  no  es  consideren  cristianes   à   critica  del  que  es  pagà.  Roma  continua  i  la  seva  vitalitat  urbana  continua  a  Bizanci,  i  ho   fa  in  crescendo           8       Món  rural  desestructurat     • Deixat  de  la  mà  de  Déu.   • Fortes  pressions  fiscals  per  no  remoure  problemes  urbans.   • Abandó   de   terres   i   concentració   de   propietats   en   mans   dels   poderosos.   El   pagès   es   refugia  als  monestirs,  a  l’exèrcit,  a  la  ciutat  o  a  la  vida  de  captaire  i  bandoler.   • Fractura   social   al   camp,   entre   petits   propietaris,   comunitats   camperols   i   grans   senyors  i  grans  propietats  eclesiàstiques.       Bizanci   veu   créixer   el   latifundi,   no   es   pot   negar.   Abusos   dels   patrons   (es   veu   p.   ex   a   Egipte,  i  Egipte  és  Imperi  Bizanci)   à  Hi  ha  erosió  de  la  petita  propietat,  però  l’Estat  a   Bizanci   és   poderós,   i   l’autoritat   de   l’emperador   i   els   organismes   públics   ho   amortiguen,   afebleixen   això   que   a   Occident   s’ha   desmadrat.   A   Orient   lleis   contra   els   latifundis   à   voluntat   de   l’Estat   per   frenar-­‐ho   (sobretot   per   percebre   les   rentes).   Es   veu   la   voluntat   de   frenar,   tot   i   que   no   es   pugui   del   tot.   En   evidencia   el   procés   de   creixement  del  latifundi.     El   pagès   petit,   el   que   surt   perdent,   es   refugia   als   monestirs,   que   també   son   grans   latifundistes,  o  s’enrolen  a  l’exèrcit,  o  saquegen,  o  entren  com  a  colons  a  formar  part   dels  latifundis  dels  grans  senyors...  Però  Bizanci  té  l’avantatge  de  que  li  cauen  a  sobre   pobles  molt  diferents,  com  els  eslaus,  que  a  partir  s.  VI  van  entrant  pacíficament  als   espais   abandonats   pels   pagesos   arruïnats,   prenen   l’alternativa,   son   gent   molt   cohesionada.   Avantatge   de   omplir   un   buit   à   nova   pagesia   lliure   amb   defensa   de   l’activitat   comunal,   terres,   pastures...   aquest   sentit   col·∙lectiu   farà   que   resisteixin   tots   contra  els  atacs  latifundistes  de  dominar-­‐los.       Així,   erosió   de   la   petita   pagesia   (mirar   aquell   document   d’Egipte),   però   invasions   diverses  (eslaus...)  que  compensaran  la  pèrdua  de  la  petita  pagesia  lliure  o  alodial.       Política  mediterrània     • Aspiracions  a  refer  l’Imperi  romà.   • Gràcies  a  Belisari  i  Narsés     • Destrucció  del  regne  vàndal  (534)  nord-­‐africà.   • “Guerra  gòtica”  contra  els  ostrogots  d’Itàlia  i  el  seu  rei  Tòtila  (30  anys  de  durada)  →   desgast  i  ruïna.   • Intervenció  a  l’Espanya  visigòtica,  aprofitant  la  disputa  entre  Àkila  i  Atanagild  (c.  565).   • Abusiva  despesa  militar.   • Pesta.   • Reactivament  de  l’amenaça  persa.   • Penetracions  de  búlgars,  eslaus  i  àvars.   • Tot  és  un  miratge.....  Morí  el  565  en  plena  crisi.     (mapa)     El  fa  Justinià  i  encomana  a  Belisari  i  Narsés,  porta  a  un  Imperi  que  no  es  podrà  aguantar,  fins   sud  d’Itàlia,  Sicília,  les  Balears...  ocupació  bizantina  omple  tota  la  mediterrània   à  mantenir-­‐ ho   fou   inviable   à   quan   Justinià   abandona   es   inviable.   I   no   es   podran   aturar   tampoc   les   invasions   eslaves,   búlgares   i   àvares   (que   tot   i   així   portaran   una   pagesia   nova   i   lliure   per   9       substituir  la  que  s’ha  passat  al  colonatge  i  així  omplen  un  buit,  per  això  i  perquè  l’Imperi  està   arruïnat  à  tolerància)   Mirant   el   mapa   de   l’Imperi   creat   per   Justinià   podem   veure   com   arriben   influències   gregues   arreu!   Còdex   grecs,   etc.   Procés   de   neohel·∙lenització   de   la   costa,   es   redescobreix   ho   hel·∙lènic   (ex:   a   Itàlia,   Sicília...,   hi   ha   zones   on   fins   i   tot   encara   molts   parlen   en   grec,   tot   i   que   no   s’entenguin  amb  els  grecs  actuals  per  l’evolució  de  la  llengua,  perquè  ja  totes  disten  del  grec   clàssic).             • • • • • • • • • • PROCOPI  DE  CESAREA:  Anécdota,  o  Historia  secreta.  I,  2-­‐8.   “Dels   molts   fets   que   he   referit   en   els   llibres   precedents   [“De   bello   gotico”]   m’he   vist   obligat   a   silenciar-­‐ne   les   causes,   i   el   motiu   fou   que   no   podia   parlar,   ja   que   vivien   encara   els   protagonistes.   No   em   podia   amagar   del   gran   nombre   d’informadors;   si   algú   m’hagués   descobert   no   hauria   escapat   d’una   mort   segura   i   atroç.   Ni   tan   sols   podia   tenir   confiança   en   els   que   semblaven   més   íntims   del   meu   entorn.   Per   això   vull   deixar   escrit   tot   allò   que   fins   ara   ha   estat   amagat,   i   quines   foren   les   causes   dels   esdeveniments   que   he   narrat   en   els   llibres   precedents.   Però   el   repte   que   m’he   proposat  és  insòlit  i  quasi  impossible  de  dur  a  terme:  tractar  la  vida  de  Justinià  i  Teodora”.     “Per  això  tremolo,  dubto,  sobretot  quan  penso  que  tot  el  que  ara  escriuré  podrà  semblar  inverosímil  i  increïble  als  futurs   que   ho   llegiran.   ...   Fins   i   tot   he   tingut   molts   dubtes   a   l’hora   de   tirar   endavant,   perquè   he   pensat   que,   amb   el   temps,   aquesta  obra  podria  ser  ben  inoportuna,  perquè  si  arribés  a  la  vista  dels  tirans  els  podria  servir  d’exemple  i  de  molta   utilitat...  Però  al  final  vaig  decidir  que,  a  l’inrevés,  podria  servir  d’escarment  als  futurs  tirans  que  veurien  com  la  història   pot   castigar   i   condemnar   allò   que   no   ho   poden   fer   la   gent   del   seu   temps,   cosa   que   passa   amb   aquests   dos   personatges   [Justinià  i  Teodora].  Veure  com  es  recorden  de  les  pròpies  malvestats  i  veure  com  queda  fixat  el  teu  retrat  pot  servir  per   frenar  els  malvats  i  evitar  que  tinguin  tanta  tendència  a  fer  el  mal..."   “[Justiniano]   tuvo   una   esposa   de   cuyos   orígenes   y   educación   hablaré   ahora,   así   como   del   modo   en   que,   unida   en   matrimonio  a  dicho  varón,  socavó  hasta  los  cimientos  del  Imperio  Romano.     “En  cuanto  llegó  a  la  pubertad  y  sus  formas  estuvieron  suficientemente  desarrolladas,  fue  destinada  por  su  madre  a  la   escena  y,  desde  entonces,  permaneció  entre  las  cortesanas  que  los  antiguos  llamaron  "planípedas"  o  "mímicas".  Pues   Teodora  no  era  danzarina  ni  cantante,  ni  participaba  en  los  juegos  del  anfiteatro,  sino  que,  como  todo  el  mundo  sabe,   hizo  en  él  exhibición  de  su  belleza,  mostrando  su  cuerpo  desnudo.  Luego  se  erigió  en  directora  de  las  escenas  mímicas   del  teatro,  interviniendo  en  su  preparación  y  actuando  como  actriz  de  ciertas  chanzas  cómicas”.       LA  DIFÍCIL  PAZ  DE  LA  FRONTERA  ORIENTAL  (540)     Cuando  Cosroes  vio  que  Belisario  había  comenzado  a  reducir  Italia  a  la  obediencia  de  Justiniano,  no  pudo  disimular  su   disgusto  y  no  pensó  más  que  encontrar  un  pretexto  para  romper  la  paz  con  apariencia  justa.  Logró  que  Alomendaro  le   facilitase  uno.   Este  rey  se  lamentaba  de  que  en  aquellos  momentos  Aretas  le  estaba  usurpando  sus  Estados.  Entonces,  se  enfrentó  con   él   y   arremetió   contras   las   tierras   del   Imperio.   Pretendió,   sin   embargo,   no   hacer   nada   contra   el   tratado   de   paz,   por   cuanto  no  se  le  había  incluido  en  él.   Es   cierto   que   sólo   los   romanos   y   persas   estaban   mencionados   en   el   acuerdo   y   que   no   había   ninguna   referencia   a   los   sarracenos.  El  país  que  servia  de  objeto  de  las  diferencias  se  llama  Strata  y  está  próximo  a  la  ciudad  de  Palmira  del  lado   Norte.  Está  totalmente  quemado  por  el  sol  y  no  produce  ni  trigo  ni  árboles.  Allí  sólo  se  dan  pastos.         “La   historia   secreta”   de   Procopi   à   justifica   el   perquè   escriu   rere   narrar   la   guerra   gòtica.   Justinià   esta   a   punt   de   morir,   ara   Procopi   pot  parlar  sense  ser  amenaçat,  de  forma  lliure.  Però  hi  ha  moltes  coses  que  hem  de  posar  amb  interrogants.  Silenciat  en  les  causes   de   la   guerra   i   les   construccions   perquè   ho   tenia   prohibit   i   l’espiaven   (l’Estat   bizanti   sempre   utilitzava   l’espionatge).   (Venecia,   influenciada   per   ells,   també   està   plena   de   chivatos,   en   tota   la   seva   història   fins   Napoleó)   Hauria   estat   mort   si   algú   l’hagués   descobert.  Es  proposa  escriure  el  relat  de  Justinià  i  Teodora,  del  qual  té  por  perquè  sigui  inoportú  en  el  futur  per  posar  un  model  de   com  arribar  a  triomfar  sent  un  mal  parit,  de  com  fer-­‐se  amb  el  poder.  Podria  servir  d’exemple  i  utilitat  pels  tirans.  (Després  vindran   d’altres   com   Maquiavels)   Però   després   pensa   que   no,   que   els   farà   veure   com   aquests   acaben   malament   à   així   frenar   als   malvats.   Descripció  moral  i  psicològica  de  Teodroa  i  Justinià,  així  com  de  la  cort  que  els  envolta.  I  mostra  el  gran  problema  de  l’Orient  i  de  la   Guerra  Gòtica.  Parla  de  Santa  Sofia,  la  ciutat  queda  envellida...     -­‐Según   la   tradición,   el   llamado   “fuego   griego”   fue   un   arma   terrible   inventada   por   Calínico,   ingeniero   sirio   refugiado   desde   Baalbek,   de   cuya   fabricación   se   ocupaban   él   y   su   familia   en   exclusiva,   manteniendo   la   más   rigurosa   reserva   sobre   su   composición,   cuyo   secreto   se   ha   perdido.     • Se  trataba  de  una  sustancia  inflamable  e  inextinguible  (incluso  bajo  el  agua),  que  era   proyectada   en   “sifones”   contra   el   enemigo,   causando   pánico   y   destrozos.   No   es   exagerado   comparar   su   desmoralizadora   influencia   con   la   de   las   actuales   armas   10       nucleares;   en   todo   caso   tanto   los   árabes   como   los   griegos   coincidían   en   que   sobrepasaba   todas   las   armas   incendiarias   de   su   tiempo,   y   de   hecho   ayudó   a   mantenerse   el   tambaleante   Imperio   bizantino   durante   siglos.   Se   supone   que   en   su   composición   intervenían   una   diversidad   de   sustancias   químicas   como   petróleo   líquido,   nafta,   pez   encendida,   azufre,   resina,   cal   viva   y   betún,   además   de   otros   ingredientes   secretos.             11     ...

Tags: