Flexió verbal (1r curs) (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Traducción e Interpretación - 1º curso
Asignatura Català
Año del apunte 2014
Páginas 30
Fecha de subida 28/05/2014
Descargas 7
Subido por

Descripción

Professor: Ignasi Badia

Vista previa del texto

1.3. FLEXIÓ VERBAL La llengua estàndard admet un cert grau de variació geogràfica. Un dels àmbits en què això és més palès és el de la morfologia verbal, en què, més enllà de la base comuna que caracteritza simultàniament totes les varietats de l'idioma, s'admeten les formes pròpies del català central, del valencià i del balear. En aquest document descriurem les formes habituals de la llengua estàndard del Principat de Catalunya. Podeu trobar les valencianes i les balears de cada verb (i també les del català central) si en cerqueu la conjugació (“verbs conjugats”) al web Optimot, de l'Institut d'Estudis Catalans i la Generalitat de Catalunya (www.gencat.cat/optimot/). En el cas valencià també hi ha la Gramàtica Normativa Valenciana (www.avl.gva.es/va/documents- normatius/destacadolmagen/0/document/GNV.pdf) de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.
Familiaritzar-se amb totes les varietats és important. A més de l'interès evident de conèixer la riquesa de la llengua i de poder accedir millor a la creació literària de totes les grans regions lingüístiques, la coneixença de varietats diverses constitueix un recurs molt útil a l'hora de tra duir literatura. En la nostra assignatura es pot fer servir qualsevol de les variants estàndard existents, però no és permès de barrejar formes de procedència geogràfica diferent.
1.3.1. PRIMERA CONJUGACIÓ L'infinitiu acaba en -ar. Verb model: cantar VERB CANTAR FORMES NO PERSONALS Infinitiu Infinitiu perfet cantar haver cantat Gerundi Gerundi perfet cantant havent cantat Participi cantat, cantada, cantats, cantades INDICATIU Present (1) Perfet (2) canto he cantat cantes has cantat canta ha cantat cantem hem cantat canteu heu cantat canten han cantat Imperfet (3) Plusquamperfet cantava havia cantat cantaves havies cantat cantava havia cantat cantàvem havíem cantat cantàveu havíeu cantat cantaven havien cantat Passat simple / passat perifràstic (4) Passat anterior / passat anterior perifràstic (5) cantí / vaig cantar haguí cantat / vaig haver cantat cantares / vas o vares cantar hagueres cantat / vas o vares haver cantat cantà / va cantar hagué cantat / va haver cantat cantàrem / vam o vàrem cantar haguérem cantat / vam o vàrem haver cantat cantàreu / vau o vàreu cantar haguéreu cantat / vau o vàreu haver cantat cantaren / van o varen cantar hagueren cantat / van o varen haver cantat Futur Futur perfet cantaré hauré cantat cantaràs hauràs cantat cantarà haurà cantat cantarem haurem cantat cantareu haureu cantat cantaran hauran cantat Condicional Condicional perfet (6) cantaria hauria o haguera cantat cantaries hauries o hagueres cantat cantaria hauria o haguera cantat cantaríem hauríem o haguérem cantat cantaríeu hauríeu o haguéreu cantat cantarien haurien o hagueren cantat SUBJUNTIU Present (7) Perfet (8) canti hagi cantat cantis hagis cantat canti hagi cantat cantem hàgim cantat canteu hàgiu cantat cantin hagin cantat Imperfet (9) Plusquamperfet (10) cantés hagués cantat cantessis haguessis cantat cantés hagués cantat cantéssim haguéssim cantat cantéssiu haguéssiu cantat cantessin haguessin cantat IMPERATIU (11) canta, canti, cantem, canteu, cantin (1) La primera i la segona persones del plural del present d'indicatiu coincideixen amb les mateixes del present de subjuntiu i de l'imperatiu. Això passa en la majoria de verbs catalans, de qualsevol conjugació.
(2) Aquest temps s'utilitza per a indicar que una acció ja feta s'ha dut a terme en un període de temps encara no acabat: Avui no hem anat a veure-la (el dia d'avui encara no s'ha acabat) / Ahir no vam anar a veure-la (el dia d'ahir ja ha passat); He anat dos cops a Alacant, jo: el 1957 i el 1962 (la meva vida encara no s'ha acabat) / De jove vaig anar dos cops a Alacant, jo: el 1957 i el 1962 (la meva joventut ja s'ha acabat). També s'utilitza el perfet en connexió amb els demostratius de proximitat: Aquesta setmana no hem anat a veure-la (en contrast amb Aquella setmana no vam anar a veure-la).
(3) Recordeu que s'escriu amb v.
(4) Les formes simples i les perifràstiques són equivalents i es poden utilitzar sense limitacions (només l'una, només l'altra, barrejades) en la llengua escrita (excepte la primera persona del singular del passat simple, que la majoria de parlants senten com a estranya). En la llengua parlada de gran part de territoris l'únic passat utilitzat normalment és el perifràstic, però el simple es manté en dites, cançons, etc.: Hostes vingueren que de casa ens tragueren. En el passat perifràstic existeixen les formes vares, vàrem, vàreu, varen al costat de vas, vam, vau, van. No són estàndard les formes vem, veu.
(5) S'hi aplica el mateix que hem dit en el punt anterior.
(6) Al costat de hauria... hi ha haguera...
(7) Vegeu el punt (1).
(8) Observeu que la forma que adopta el verb haver en les persones primera i segona del plural és hàgim, hàgiu i no pas haguem, hagueu.
(9) Fixeu-vos que l'accent gràfic en les e de l'imperfet de subjuntiu, i també del passat simple, és sempre agut (é): parlés, haguéssim, tinguéssiu, digué, traguérem...
(10) A una oració subordinada introduïda per la conjunció condicional si i amb el verb en imperfet de subjuntiu hi correspon una oració principal amb el verb en condicional perfet: Si ho hagués sabut, hi hauria anat (*Si ho hagués sabut, hi hagués anat).
(11) Vegeu el punt (1).
1.3.1.1. QÜESTIONS ORTOGRÀFIQUES O FONÈTIQUES a) La consonant final de l'arrel varia en certs casos segons la vocal que la segueix: ç + a, o / c + e, i (caça, cacen); j + a, o / g + e, i (pujant, pugéssim); c + a, o / qu + e, i (picar, piqueu); g + a, o / gu + e, i (eixugo, eixugués); qu + a, o / qü + e, i (adequa, adeqües [la síl·laba tònica és la segona]); gu + a, o / gü + e, i (enaiguar, enaigüen).
b) En els verbs amb l'arrel acabada en vocal (cre+ar, acarici+ar, anunci+ar, apreci+ar, canvi+ar, col·legi+ar, esqui+ar, estudi+ar, fi+ar, odi+ar, pronuci+ar, inco+ar, llo+ar, accentu+ar, actu+ar, su+ar) o en la semiconsonant – (en aquest cas només es posa una i) [j] (desmai+ar, esglai+ar, espai+ar, remei+ar, acomboi+ar) cal posar una dièresi en la i de les terminacions del present de subjuntiu i de l'imperatiu: creï, acariciïs, anunciïn, lloï, actuïs, suïn, desmaï, esglaïs, remeïn.
c) La síl·laba tònica de les persones primera, segona i tercera del singular i tercera del plural dels presents d'indicatiu i de subjuntiu (i les que hi coincideixen de l'imperatiu) dels verbs amb l'infinitiu acabat en -iar (canviar, copiar, estudiar, renunciar...) és la penúltima; és a dir, són formes planes i no pas esdrúixoles: canvio, copies, estudia, renuncien, canviï, copiïs, estudiïn... (i no pas *cànvio, *còpies, *estúdia, *renúncien, *cànviï, *còpiïs, *estúdiïs...).
d) Porten accent diacrític: dónes (2 sg. present d'indicatiu) i dóna (3 sg. present d'indicatiu i 2 sg. imperatiu): verb donar vés (2 sg. imperatiu): verb anar.
1.3.1.2. Tots el verbs de la primera conjugació són regulars, llevat d'estar (que és un verb amb l'arrel velaritzada, vegeu 1.3.2.6) i d'anar. El present d'indicatiu és vaig, vas, va, anem, aneu, van (les formes vam i vau s'utilitzen només per a formar el passat perifràstic). El present de subjuntiu és vagi, vagis, vagi, anem, aneu, vagin. L'imperfet de subjuntiu és anés, anessis... El passat simple és aní, anares, anà, anàrem, anàreu, anaren. El futur i el condicional presenten una -i-: aniré, aniria... (i no *anaré, *anaria...).
1.3.1.3. Donar és regular i, doncs, no té formes velaritzades (amb c/g): *donc, *donguis, *donguéssim, etc. (per dono, donis, donéssim, etc.).
1.3.1.4. Matar té dos participis, matat i mort. El segon es fa servir, sobretot, quan el verb s'utilitza transitivament (amb complement directe): Els soldats han mort tres homes. En canvi: S'ha matat per una imprudència (ús reflexiu).
1.3.2. SEGONA CONJUGACIÓ L'infinitiu acaba en -re o en -er. Verbs model: témer i perdre. Observeu que hi ha verbs d'aquesta conjugació amb l'infinitiu accentuat a l'arrel (córrer, conèixer, riure...) o a la terminació (poder, saber, voler...). El primer cas és el més corrent. També s'inclouen en aquesta conjugació els verbs dir, dur, tenir, venir i derivats. Hi ha molts verbs irregulars.
VERB TÉMER FORMES NO PERSONALS Infinitiu Infinitiu perfet témer haver temut Gerundi Gerundi perfet tement havent temut Participi temut, temuda, temuts, temudes INDICATIU Present Perfet temo he temut tems has temut tem ha temut temem hem temut temeu heu temut temen han temut Imperfet Plusquamperfet temia havia temut temies havies temut temia havia temut temíem havíem temut temíeu havíeu temut temien havien temut Passat simple / passat perifràstic Passat anterior / passat anterior perifràstic temí / vaig témer haguí temut / vaig haver temut temeres / vas o vares témer hagueres temut / vas o vares haver temut temé / va témer hagué temut / va haver temut temérem / vam o vàrem témer haguérem temut / vam o vàrem haver temut teméreu / vau o vàreu témer haguéreu temut / vau o vàreu haver temut temeren / van o varen témer hagueren temut / van o varen haver temut Futur Futur perfet temeré hauré temut temeràs hauràs temut temerà haurà temut temerem haurem temut temereu haureu temut temeran hauran temut Condicional Condicional perfet temeria hauria o haguera temut temeries hauries o hagueres temut temeria hauria o haguera temut temeríem hauríem o haguérem temut temeríeu hauríeu o haguéreu temut temerien haurien o hagueren temut SUBJUNTIU Present Perfet temi hagi temut temis hagis temut temi hagi temut temem hàgim temut temeu hàgiu temut temin hagin temut Imperfet Plusquamperfet temés hagués temut temessis haguessis temut temés hagués temut teméssim haguéssim temut teméssiu haguéssiu temut temessin haguessin temut IMPERATIU tem, temi, temem, temeu, temin VERB PERDRE FORMES NO PERSONALS Infinitiu Infinitiu perfet perdre haver perdut Gerundi Gerundi perfet perdent havent perdut Participi perdut, perduda, perduts, perdudes INDICATIU Present Perfet perdo he perdut perds has perdut perd ha perdut perdem hem perdut perdeu heu perdut perden han perdut Imperfet Plusquamperfet perdia havia perdut perdies havies perdut perdia havia perdut perdíem havíem perdut perdíeu havíeu perdut perdien havien perdut Passat simple / passat perifràstic Passat anterior / passat anterior perifràstic perdí / vaig perdre haguí perdut / vaig haver perdut perderes / vas o vares perdre hagueres perdut / vas o vares haver perdut perdé / va perdre hagué perdut / va haver perdut perdérem / vam o vàrem perdre haguérem perdut / vam o vàrem haver perdut perdéreu / vau o vàreu perdre haguéreu perdut / vau o vàreu haver perdut perderen / van o varen perdre hagueren perdut / van o varen haver perdut Futur (1) Futur perfet perdré hauré perdut perdràs hauràs perdut perdrà haurà perdut perdrem haurem perdut perdreu haureu perdut perdran hauran perdut Condicional (2) Condicional perfet perdria hauria o haguera perdut perdries hauries o hagueres perdut perdria hauria o haguera perdut perdríem hauríem o haguérem perdut perdríeu hauríeu o haguéreu perdut perdrien haurien o hagueren perdut SUBJUNTIU Present Perfet perdi hagi perdut perdis hagis perdut perdi hagi perdut perdem hàgim perdut perdeu hàgiu perdut perdin hagin perdut Imperfet Plusquamperfet perdés hagués perdut perdessis haguessis perdut perdés hagués perdut perdéssim haguéssim perdut perdéssiu haguéssiu perdut perdessin haguessin perdut IMPERATIU perd, perdi, perdem, perdeu, perdin (1) Com que el futur es forma afegint la terminació a l'infinitiu, no tenim formes de tres síl·labes (*perderé, *perderàs...), sinó de dues (perdre + é = perdré, perdre + às = perdràs...) (2) Com que el condicional es forma afegint la terminació a l'infinitiu, no tenim formes de quatre síl·labes (*perderia, *perderies...), sinó de tres (perdre + ia = perdria, perdre + ies = perdries...) 1.3.2.1. QÜESTIONS ORTOGRÀFIQUES O FONÈTIQUES a) En el present d'indicatiu dels verbs amb l'arrel acabada en consonant fricativa (ortogràficament <c> o <ix>), s'intercala entre aquesta i la terminació -s de segona persona del singular una vocal de suport e per facilitar la pronunciació: creixes, vences (compareu-ho amb perds, no *perdes).
b) Passa el mateix en les persones segona i tercera del singular del present d'indicatiu (i les que hi coincideixen de l'imperatiu) dels verbs amb l'arrel acabada en -r o oclusiva + r/l: corres, corre, obres, obre, omples, omple (compareu-ho amb perds, perd).
c) En els verbs jeure, néixer, péixer, treure i derivats, hi ha alternança vocàlica a l'arrel: si aquesta és tònica, la vocal és e; si és àtona, és a: jeus, neixi, peixes, treia, però jauré, naixeria, pascut, traiem... En els dialectes occidentals, totes les formes tenen a: jaure, naixen, traus...
d) Porten accent diacrític: és (3 sg. present d'indicatiu ), fóra (1 sg. i 3 sg. condicional), sóc (1 sg. present d'indicatiu), són (3 pl. present d'indicatiu) [i la forma arcaica de 1 sg. present d'indicatiu só]: verb ésser féu (3 sg. passat simple): verb fer mòlt (participi): verb moldre sé (1 sg. present d'indicatiu): verb saber té (3 sg. present d'indicatiu i 2 sg. imperatiu): verb tenir véu (3 sg. passat simple): verb veure 1.3.2.2. Infinitius i gerundis Cap infinitiu no acaba en -guer ni cap gerundi en -guent; per tant, no són estàndard formes velaritzades com ara capiguer, haguer, poguer, sapiguer, tinguer, valguer, volguer... o calguent, capiguent, diguent, haguent, poguent, sapiguent, tinguent, valguent, vinguent, visquent [amb - quent, però igualment incorrecte], volguent...
Infinitius i gerundis correctes (entre parèntesis, formes menys usuals, en -er, o col·loquials, en dre): cabre (caber), caldre (caler), doldre (doler), haver, poder, saber, tenir (tindre), valer (valdre), venir (vindre), voler... i calent, cabent, dient, havent, podent, sabent, tenint, valent, venint, vivint, volent... Els derivats de tenir i venir (mantenir, prevenir...) no admeten infinitius acabats en -dre, però els de valer, sí (prevaler o prevaldre).
1.3.2.3. Verbs amb d a l'infinitiu La d dels infinitius acabats en -ldre o -ndre (resoldre, aprendre, prendre...) desapareix en els altres temps (resolem, apreníeu, prenent...), excepte el futur i el condicional (resoldràs, aprendria, prendran). En aquests temps també hi ha d en els verbs soler, tenir, valer, venir i voler (tindré, valdria, vindrem, voldríeu).
1.3.2.4. Confusió de conjugacions Els verbs batre, cloure, fondre, metre [caigut en desús], prémer, rompre, dir, concebre, percebre i derivats (combatre, rebatre, concloure, incloure, confondre, difondre, infondre, admetre, cometre, emetre, malmetre, permetre, remetre, trametre, transmetre, esprémer, corrompre, interrompre...), són de la segona conjugació i no pas de la tercera (*combatir, *incluir, *difundir, *emitir, *transmitir, *exprimir, *interrumpir...). Per tant, són incorrectes formes com ara *rebateixen, *exclueixo, *infundit, *admitíssim, *permitint, *exprimit, *interrumpeixi... (per rebaten, excloc, infós, admetéssim, permetent, espremut, interrompi...). Passa el mateix amb dir i derivats: per exemple, no són correctes les formes *contradeixo o *contradint (per contradic i contradient).
1.3.2.5. Participis de la segona conjugació -às: romàs (romandre) -ès: après, atès (atendre, atènyer), comprès, desprès, empès (empènyer), encès, entès, estès, ofès, pretès, reprès... El participi de prendre és pres, sense accent. També hi ha els derivats de metre: admès, comès, compromès, emès, escomès, malmès, omès, permès, promès, remès, sotmès, tramès, transmès...
-òs: desclòs, exclòs, inclòs, reclòs. El participi de cloure és clos, sense accent.
-ós: confós, infós, refós… El participi de fondre és fos i el de tondre, tos. Tots dos sense accent.
-olt: resolt, mòlt (moldre) [amb accent diacrític, vegeu 1.3.2.1]...
-ost: post, compost, respost...
-et: constret, estret (estrènyer), fet, restret, tret (i derivats: atret, contret, retret…)...
-ut: cabut, concebut, sabut, rompre: romput (i derivats: corromput, irromput...) -gut: begut, caigut, calgut, conegut, corregut, cregut, dolgut, hagut, jagut, mogut, plagut (plaure) pogut, ragut, rigut, segut, solgut, valgut, volgut... El verb coure té dos participis: quan vol dir 'cuinar', s'usa cuit, i quan significa 'produir coïssor', s'usa cogut.
-gut/ut: pertangut o pertanyut (pertànyer), plangut o planyut (plànyer).
-scut: merescut, nascut, pascut (péixer), viscut...
1.3.2.6. Verbs velaritzats Els verbs amb la primera persona del singular del present d'indicatiu acabada en -c [k] es diu que tenen l'arrel velaritzada. Són aquells l'infinitiu dels quals acaba en -ldre, -ndre, -ler (excepte voler) i -ure (excepte veure), a més dels verbs aparèixer, dir, dur, conèixer, estar, poder, tenir i venir.
Aquests verbs adopten el so [g], escrit -gu-, en totes les persones del present de subjuntiu, de l'imperfet de subjuntiu i del passat simple. Els verbs velaritzats, doncs, són els únics -a part d'uns quants verbs irregulars- en què la primera i la segona persones del plural del present d'indicatiu (sense -gu-: bevem, beveu) no coincideixen amb les mateixes del present de subjuntiu (amb -gu-: beguem, begueu). En aquesta taula hi trobareu exemples de verbs velaritzats: INFINITIU 1a persona singular 3a persona singular 3a persona singular 3a persona singular present indicatiu present subjuntiu imperfert subjuntiu passat simple absoldre absolc absolgui (2) absolgués (4) absolgué (5) aparèixer aparec aparegui aparegués aparegué beure bec begui begués begué caure caic caigui caigués caigué cloure cloc clogui clogués clogué conèixer conec conegui conegués conegué creure crec cregui cregués cregué dir dic digui digués digué dur duc dugui dugués dugué entendre entenc entengui entengués entengué estar (1) estic estigui estigués estigué fondre fonc fongui fongués fongué moldre molc molgui molgués molgué moure moc mogui mogués mogué plaure plac plagui plagués plagué poder puc pugui pogués pogué prendre prenc prengui prengués prengué riure ric rigui rigués rigué seure sec segui segués segué tenir tinc tingui tingués tingué treure trec tregui tragués tragué valer valc valgui valgués valgué vendre venc vengui vengués vengué venir vinc vingui vingués vingué viure visc visqui (3) visqués (3) visqué (3) (1) Estar és de la primera conjugació.
(2) Exemple de totes les persones del present de subjuntiu: absolgui, absolguis, absolgui, absolguem, absolgueu, absolguin.
(3) En el verb viure les formes amb -qu- reemplacen les formes amb -gu-.
(4) Exemple de totes les persones de l'imperfet de subjuntiu: absolgués, absolguessis, absolgués, absolguéssim, absolguéssiu, absolguessin.
(5) Exemple de totes les persones del passat simple: absolguí, absolgueres, absolgué, absolguérem, absolguéreu, absolgueren.
Són incorrectes, doncs, formes com ara *coneixo, *vic, *apareixi, *caieu (subjuntiu), *coneixem (subjuntiu), *coneixés, *diés, *estés, *riéssim, *vivís, *podé, *preneren... *Apareixo és una forma més o menys tolerada col·loquialment, però no és considerada estàndard.
1.3.2.7. L'imperatiu en els verbs velaritzats L'imperatiu només té cinc persones (no existeix la primera del singular). En totes les conjugacions les persones segona del singular (canta tu!) i del plural (canteu vosaltres!) coincideixen, respectivament, amb la tercera del singular (ell canta) i la segona del plural del present d'indicatiu (vosaltres canteu). En canvi, les persones tercera del singular (canti vostè!) i del plural (cantin vostès!) i primera del plural (cantem nosaltres!) coincideixen amb les mateixes del present de subjuntiu (quan ell canti, quan ells cantin, quan nosaltres cantem).
-------- 1 cantem (= subjuntiu) 2 canta (= indicatiu) 2 canteu (= indicatiu) 3 canti (= subjuntiu) 3 cantin (= subjuntiu) A la pràctica, com que les persones primera i segona del plural dels presents d'indicatiu i de subjuntiu coincideixen, no hi ha dubte a l'hora de conjugar l'imperatiu en aquestes persones. Però en el cas dels verbs velaritzats, en que l'indicatiu no presenta -gu- però el subjuntiu sí, hi ha vacil·lacions: bevem! o beguem!, beveu! o begueu!? Si tenim en compte les indicacions de més amunt, les persones segona del singular i segona del plural no són velaritzades, i les persones tercera del singular, tercera del plural i primera del plural, sí. Vegem-ho amb dos exemples: -------- 1 beguem (= subjuntiu) 2 beu (= indicatiu) 2 beveu (= indicatiu) 3 begui (= subjuntiu) 3 beguin (= subjuntiu) -------- 1 reconeguem 2 reconeix 2 reconeixeu 3 reconegui 3 reconeguin Les ordres negatives es fan amb el subjuntiu, que, en el cas dels verbs velaritzats, sempre té -gu-.
Per tant, amb els mateixos verbs de l'exemple anterior tindrem això: -------- 1 no beguem 2 no beguis 2 no begueu 3 no begui 3 no beguin -------- 1 no reconeguem 2 no reconeguis 2 no reconegueu 3 no reconegui 3 no reconeguin 1.3.2.8. Imperfet d'indicatiu i gerundi dels verbs amb l'arrel acabada en diftong a) Model creure (anticipació de l’accent: creia i no *creïa): creia, jeia, reia, seia, queia, treia, veia (i també deia, duia, feia). La majoria fan el gerundi amb i antihiàtica: caient, creient, jaient, rient [< *ri+ient], seient, traient i veient. Encara que no tenen l'arrel acabada en diftong, podem incloure en aquest grup els verbs dir, dur, fer: deia, duia, feia; dient, duent, fent.
b) Model beure (u > v): bevia, devia, escrivia, movia, plovia, vivia. Gerundi: bevent, devent, escrivint, movent, plovent, vivint.
c) Model cloure (amb hiat que cal indicar amb dièresi o accent: cloïa i no cloia): cloïa, cloïes, cloïa, cloíem, cloíeu, cloïen. Altres: coure, noure, plaure, raure. Gerundi: cloent, coent, noent, plaent, raent.
1.3.2.9. Verbs diversos Cabre: No és velaritzat (1 sg. present d'indicatiu: cabo; imperfet de subjubtiu: cabés... [No *capigués...]). Però present de subjuntiu: càpiga (no *cabi ni *càpigui). L'imperatiu és cap, càpiga, capiguem, cabeu, càpiguen.
Cabre: imperfet subjuntiu: cabés cabessis cabés cabéssim cabéssiu cabessin Córrer: És parcialment velaritzat. La primera persona del singular del present d'indicatiu és corro i la mateixa del present de subjuntiu corri. Però la primera i la segona persones del plural del present de subjuntiu són corri corris corri correm/correguem i correu/corregueu corrin; l'imperfet de subjuntiu, corregués, correguessis, corregués, correguéssim, correguéssiu, correguessin, i el passat simple, correguí, corregueres, corregué, correguérem, correguéreu, corregueren.
L'imperatiu és corre, corri, correm/correguem, correu, corrin.
Créixer: Tot i que no és velaritzat, el passat simple admet les formes amb -squ-: passat simple: creixí/cresquí, creixeres/cresqueres... Les persones primera i segona del plural del present de subjuntiu són creixem/cresquem i creixeu/cresqueu; l'imperfet de subjuntiu també té doble forma: creixés/cresqués..., i l'imperatiu és creix, creixi, creixem/cresquem, creixeu, creixin. El participi és crescut.
Dir: L'imperatiu és digues, digui, diguem, digueu, diguin. De la forma especial de segona persona del singular digues (que no coincideix ni amb l'indicatiu ni amb el subjuntiu), es dedueix la de la segona persona del plural digueu. Les altres tres coincideixen amb les corresponents del subjuntiu, com és habitual.
Dur: Les persones segona i tercera del singular del present d'indicatiu són duus/dus i duu/du. Les formes del participi són dut, duta, duts, dutes. L'imperatiu és duu/du, dugui, duguem, dueu, duguin.
Escriure: Té formes de la tercera conjugació, amb -i-: escrivint, escrivim, escrit. L'imperfet de subjuntiu és escrigués/escrivís, escriguessis/escrivissis, escrigués/escrivís, escriguéssim/escrivíssim, escriguéssiu/escrivíssiu, escriguessin/escrivissin. El passat simple és escriguí/escriví, escrigueres/escrivires, escrigué/escriví, escriguérem/escrivírem, escriguéreu/escrivíreu, escrigueren/escriviren.
Ésser: Molt irregular, és parcialment velaritzat. Té dues formes d'infinitiu i de gerundi: ésser/ser i essent/sent. La primera, preferida durant molt de temps, tendeix avui dia a cedir espai a la segona.
També hi ha dos participis, estat i sigut, el segon dels quals és més col·loquial que no pas el primer.
Present d'indicatiu: sóc, ets, és, som, sou, són Imperfet d'indicatiu: era, eres, era, érem, éreu, eren Passat simple: fui, fores, fou, fórem, fóreu, foren Futur: seré, seràs, serà, serem, sereu, seran Condicional: seria, series, seria, seríem, seríeu, serien o fóra, fores, fóra, fórem, fóreu, foren Present de subjuntiu: sigui, siguis, sigui, siguem, sigueu, siguin Imperfet de subjuntiu: fos, fossis, fos, fóssim, fóssiu, fossin [sigués... és col·loquial.] Imperatiu: sigues, sigui, siguem, sigueu, siguin.
De la forma especial de segona persona del singular sigues (que no coincideix ni amb l'indicatiu ni amb el subjuntiu), es dedueix la de la segona persona del plural sigueu. Les altres tres coincideixen amb les corresponents del subjuntiu, com és habitual.
Estar: L'imperatiu d'aquest verb de la primera conjugació és estigues, estigui, estiguem, estigueu, estiguin. De la forma especial de segona persona del singular estigues (que no coincideix ni amb l'indicatiu ni amb el subjuntiu), es dedueix la de la segona persona del plural estigueu. Les altres tres coincideixen amb les corresponents del subjuntiu, com és habitual.
Fer: El futur s'escriu amb a (faré...) i no pas amb e (*feré...). La primera persona del singular del present d'indicatiu és faig. El present de subjuntiu és faci, facis, faci, fem, feu, facin (i no *fagi, *fagis, *fagi, *fagin). L'imperfet de subjuntiu és fes, fessis... El passat simple és fiu, feres, féu, férem, féreu, feren. L'imperatiu és fes, faci, fem, feu, facin (i no *fagi, *fagin). De la forma especial de segona persona del singular fes (que no coincideix ni amb l'indicatiu ni amb el present de subjuntiu), es dedueix la de la segona persona del plural feu. Les altres tres coincideixen amb les corresponents del subjuntiu, com és habitual.
Merèixer: Tot i que no és velaritzat, el passat simple admet les formes amb -squ-: mereixí/meresquí, mereixeres/meresqueres... Les persones primera i segona del plural del present de subjuntiu són mereixem/meresquem i mereixeu/meresqueu; l'imperfet de subjuntiu també té doble forma: mereixés/meresqués..., i l'imperatiu és mereix, mereixi, mereixem/meresquem, mereixeu, mereixin. El participi és merescut.
Néixer: Tot i que no és velaritzat, el passat simple admet les formes amb -squ-: naixí/nasquí, naixeres/nasqueres... Les persones primera i segona del plural del present de subjuntiu són naixem/nasquem i naixeu/nasqueu; l'imperfet de subjuntiu també té doble forma: naixés/nasqués..., i l'imperatiu és neix, neixi, naixem/nasquem, naixeu, neixin. El participi és nascut.
Poder: Totes les persones del present de subjuntiu s'escriuen amb u: pugui, puguis, pugui, puguem, pugueu, puguin [són incorrectes *poguem, *pogueu]); en canvi, l'imperfet de subjuntiu (pogués...) i el passat simple (poguí, pogueres...) s'escriuen amb o. L'imperatiu també és en u: pugues, pugui, puguem, pugueu, puguin. De la forma especial de segona persona del singular pugues (que no coincideix ni amb l'indicatiu ni amb el subjuntiu), es dedueix la de la segona persona del plural pugueu. Les altres tres coincideixen amb les corresponents del subjuntiu, com és habitual.
Saber: No és velaritzat (1 sg. present d'indicatiu: sé; imperfet de subjubtiu: sabés... [No *sapigués...]). Però present de subjuntiu: sàpiga (no *sabi ni *sàpigui). L'imperatiu és sàpigues, sàpiga, sapiguem, sapigueu, sàpiguen. De la forma especial de segona persona del singular sàpigues (que no coincideix ni amb l'indicatiu ni amb el subjuntiu), es dedueix la de la segona persona del plural sapigueu. Les altres tres coincideixen amb les corresponents del subjuntiu, com és habitual.
Tenir: Té un imperatiu complex: té/ten/tingues, tingui, tinguem, teniu/tingueu, tinguin. Les formes té i teniu signifiquen 'agafa' i 'agafeu'; tingues i tingueu, que signifiquen pròpiament 'tenir', sempre regeixen un complement directe: tingues fe, tingueu paciència. Ten és menys utilitzada, però, en canvi, substitueix té en els derivats: mantén/mantingues (però *manté), mantingui, mantinguem, manteniu/mantingueu, mantinguin. De la forma especial de segona persona del singular tingues (que no coincideix ni amb l'indicatiu ni amb el subjuntiu), es dedueix la de la segona persona del plural tingueu. Té i teniu són formes normals d'imperatiu. Les altres tres coincideixen amb les corresponents del subjuntiu, com és habitual.
Venir: L'imperatiu és vine, vingui, vinguem, veniu, vinguin. De la forma especial de segona persona del singular vine (que no coincideix ni amb l'indicatiu ni amb el subjuntiu), es dedueix la de la segona persona del plural veniu. Les altres tres coincideixen amb les corresponents del subjuntiu, com és habitual.
Veure: La primera persona del singular del present d'indicatiu és veig (i no *vec); per tant, el verb no és velaritzat. El present de subjuntiu és en -g-: vegi, vegis, vegi, vegem, vegeu, vegin (i no *veiem, *veieu). L'imperfet de subjuntiu és en -i-: veiés, veiessis, veiés, veiéssim, veiéssiu, veiessin (i no *vegés...). El passat simple és viu, veieres/veres, veié/véu, veiérem/vérem, veiéreu/véreu, veieren/veren. L'imperatiu és veges/ves, vegi, vegem, vegeu/veieu, vegin. De les formes especials de segona persona del singular veges i ves (que no coincideixen ni amb l'indicatiu ni amb el subjuntiu), es dedueixen les de la segona persona del plural vegeu/veieu. Les altres tres coincideixen amb les corresponents del subjuntiu, com és habitual. La forma ves s'utilitza sobretot en expressions com ara ves per on!. Per expressar curiositat, temença, etc., fem servir la forma arcaica d'imperatiu vejam.
Viure: Té formes de la tercera conjugació, amb -i-: vivint, vivim.
Voler: Encara que la primera persona del singular del present d'indicatiu és vull i, per tant, el verb no hauria de ser velaritzat, el present de subjuntiu (vulgui, vulguis, vulgui, vulguem, vulgueu, vulguin [totes les formes en u: són incorrectes *volguem, *volgueu]), l'imperfet de subjuntiu (volgués...) i el passat simple (volguí, volgueres...) ho són. L'imperatiu també és en u: vulgues, vulgui, vulgui, vulguem, vulgueu, vulguin. De la forma especial de segona persona del singular vulgues (que no coincideix ni amb l'indicatiu ni amb el subjuntiu), es dedueix la de la segona persona del plural vulgueu. Les altres tres coincideixen amb les corresponents del subjuntiu, com és habitual.
1.3.3. TERCERA CONJUGACIÓ L'infinitiu acaba en -ir. Verbs model: dormir i servir. La gran majoria de verbs d'aquesta conjugació són regulars, però es classifiquen en dos grups, el dels purs, rars, i el dels incoatius, abundants.
Es diferencien perquè en totes les persones, llevat de la primera i la segona del plural, del present d'indicatiu, el present de subjuntiu i l'imperatiu els incoatius tenen l'increment -eix- entre l'arrel i la terminació: dormo, dorms, dorm, dormen; dormi, dormis, dormi, dormin; dorm, dormi, dormin, d'una banda, i serveixo, serveixes, serveix, serveixen; serveixi, serveixis, serveixi, serveixin; serveix, serveixi, serveixin, de l'altra.
VERB DORMIR FORMES NO PERSONALS Infinitiu Infinitiu perfet dormir haver dormit Gerundi Gerundi perfet dormint havent dormit Participi dormit, dormida, dormits, dormides INDICATIU Present Perfet dormo he dormit dorms has dormit dorm ha dormit dormim hem dormit dormiu heu dormit dormen han dormit Imperfet Plusquamperfet dormia havia dormit dormies havies dormit dormia havia dormit dormíem havíem dormit dormíeu havíeu dormit dormien havien dormit Passat simple / passat perifràstic Passat anterior / passat anterior perifràstic dormí / vaig dormir haguí dormit / vaig haver dormit dormires / vas o vares dormir hagueres dormit / vas o vares haver dormit dormí / va dormir hagué dormit / va haver dormit dormírem / vam o vàrem dormir haguérem dormit / vam o vàrem haver dormit dormíreu / vau o vàreu dormir haguéreu dormit / vau o vàreu haver dormit dormiren / van o varen dormir hagueren dormit / van o varen haver dormit Futur Futur perfet dormiré hauré dormit dormiràs hauràs dormit dormirà haurà dormit dormirem haurem dormit dormireu haureu dormit dormiran hauran dormit Condicional Condicional perfet dormiria hauria o haguera dormit dormiries hauries o hagueres dormit dormiria hauria o haguera dormit dormiríem hauríem o haguérem dormit dormiríeu hauríeu o haguéreu dormit dormirien haurien o hagueren dormit SUBJUNTIU Present Perfet dormi hagi dormit dormis hagis dormit dormi hagi dormit dormim hàgim dormit dormiu hàgiu dormit dormin hagin dormit Imperfet Plusquamperfet dormís hagués dormit dormissis haguessis dormit dormís hagués dormit dormíssim haguéssim dormit dormíssiu haguéssiu dormit dormissin haguessin dormit IMPERATIU dorm, dormi, dormim, dormiu, dormin VERB SERVIR FORMES NO PERSONALS Infinitiu Infinitiu perfet servir haver servit Gerundi Gerundi perfet servint havent servit Participi servit, servida, servits, servides INDICATIU Present Perfet serveixo he servit serveixes has servit serveix ha servit servim hem servit serviu heu servit serveixen han servit Imperfet Plusquamperfet servia havia servit servies havies servit servia havia servit servíem havíem servit servíeu havíeu servit servien havien servit Passat simple / passat perifràstic Passat anterior / passat anterior perifràstic serví / vaig servir haguí servit / vaig haver servit servires / vas o vares servir hagueres servit / vas o vares haver servit serví / va servir hagué servit / va haver servit servírem / vam o vàrem servir haguérem servit / vam o vàrem haver servit servíreu / vau o vàreu servir haguéreu servit / vau o vàreu haver servit serviren / van o varen servir hagueren servit / van o varen haver servit Futur Futur perfet serviré hauré servit serviràs hauràs servit servirà haurà servit servirem haurem servit servireu haureu servit serviran hauran servit Condicional Condicional perfet serviria hauria o haguera servit serviries hauries o hagueres servit serviria hauria o haguera servit serviríem hauríem o haguérem servit serviríeu hauríeu o haguéreu servit servirien haurien o hagueren servit SUBJUNTIU Present Perfet serveixi hagi servit serveixis hagis servit serveixi hagi servit servim hàgim servit serviu hàgiu servit serveixin hagin servit Imperfet Plusquamperfet servís hagués servit servissis haguessis servit servís hagués servit servíssim haguéssim servit servíssiu haguéssiu servit servissin haguessin servit IMPERATIU serveix, serveixi, servim, serviu, serveixin 1.3.3.1. QÜESTIONS ORTOGRÀFIQUES O FONÈTIQUES a) Els verbs amb l'arrel acabada en vocal (agrair, conduir, construir, traduir, trair...) duen dièresi en les persones primera i segona del plural del present d'indicatiu, el present de subjuntiu i l'imperatiu (agraïm, agraïu), en totes les del singular i la tercera del plural de l'imperfet d'indicatiu (conduïa, conduïes, conduïa, conduïen), en la segona del singular i la tercera del plural del passat simple (construïres, construïren) i de l'imperfet de subjuntiu (traduïssis, traduïssin) i en el participi (traït).
Ens estalviem la NO dièresi en el gerundi (agraint) i també en l'infinitiu (agrair) i els dos temps que en deriven, el futur (agrairé...) i el condicional (agrairia...).
b) En els verbs collir, cosir, escopir, sortir, tossir i derivats, hi ha alternança vocàlica a l'arrel: si aquesta és tònica, la vocal és u; si és àtona, és o: culls, cusi, escups, surto, tusses, però colliré, cosiria, escopit, sortint, tossit...
1.3.3.2. Són verbs purs, sense l'increment -eix-, ajupir, bullir, collir (i derivats), cosir (i derivats), cruixir, dormir, eixir, escopir, esmunyir-se, fugir, grunyir, morir, munyir, obrir, omplir, pruir, pudir, retrunyir, sentir, consento (i derivats, llevat d'assentir i dissentir), sortir (i derivats, llevat d'assortir) i tossir.
1.3.3.3. Són purs i incoatius indistintament acudir, arrupir-se, brunzir, consumir, mentir, percudir, presumir, resumir i algun altre. Els parlants tendeixen a fer-los incoatius, llevat d'acudir, en què, al costat de No se m'acudeix res, és corrent també No se m'acut res.
1.3.3.4. Lluir és pur quan significa ‘emetre o reflectir llum’: Els estels lluen. Els ulls li lluen, però incoatiu quan vol dir ‘fer bon efecte, mostrar-se en tota la seva esplendor’: El seu estil no llueix.
Aquell moble, allà, no llueix.
1.3.3.5. Confusió de conjugacions En català no hi ha més verbs acabats en -èixer que conèixer, merèixer, parèixer i derivats (com aparèixer). Per tant, formes com ara *compadèixer, *florèixer, *desfallèixer, *favorèixer, *desvanèixer i altres de semblants són incorrectes i cal substituir-les per les corresponents de la tercera conjugació compadir, florir, defallir, afavorir, esvanir-se... També són incorrectes *prevalèixer, *pertenèixer, *permanèixer i altres, però en aquest cas l'equivalent correcte és de la segona conjugació: prevaler, pertànyer, romandre...
1.3.3.6. Participis irregulars Els verbs cobrir i obrir fan el participi en -ert: cobert i obert. També acaba en -ert el dels verbs complir, establir, oferir, omplir, reblir, sofrir, suplir i derivats: complert, establert, ofert, omplert, reblert, sofert, suplert. Al costat d'aquestes formes, també s'admeten secundàriament complit, establit, oferit, omplit, reblit, sofrit, suplit.
...