Tema 1. Introducció a la psicofarmacologia (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Psicología - 4º curso
Asignatura Psicofarmacología
Año del apunte 2016
Páginas 9
Fecha de subida 18/06/2016
Descargas 46
Subido por

Descripción

Parcial 1

Vista previa del texto

Patricia  Camprodon.  Si  necesitas  más  apuntes  puedes  encontrarlos  en  mi  cuenta  de  unybook  pcamp                                          Psicofarmacologia     Tema  1.  Introducció  a  la  farmacologia       És  important  estudiar-­‐ho  perquè  tothom  s’acaba  medicant.     1.1 CONCEPTES  BÀSICS:     Farmacologia:  Ciència  que  estudia  els  efectes  dels  fàrmacs  sobre  els  essers  vius.  Quin  efectes  tenen  els  fàrmacs   en   els   organismes.   Coneixement   sobre   drogues   o   substancies.   Ens   ajuda   a   comprendre   moltes   patologies,   i   també  poder  millorar  l’eficàcia  (que  hi  hagi  més  afecta  amb  la  patologia  que  volem)  i  els  efectes  secundaris.     Psicofarmacologia:  efecte  dels  fàrmacs  en  el  SNC.  L’objectiu  seria  poder  conèixer  el  substrat  neurobiològic  de   les  diferents  patologies.  Un  segon  objectiu  seria  intentar  reduir  els  efectes  secundaris.     Fàrmac:  normalment  es  distingeix  entre  lo  que  és  el  principi  actiu  i  els  excipients  (li  donen  al  fàrmac  el  color,  la   forma,  la  estabilitat  química)   -­‐ Qualsevol  substancia  capaç  d’induir  una  reacció  o  un  canvi  en  el  funcionament  cel·∙lular.  En  aquesta   definició  pot  entrar  qualsevol  tipus  de  substància  (mèdiques  i  recreatives).   Qualsevol  substància  utilitzada  en  farmàcia  com  medicament  o  com  ingredient  d’un  medicament   (definició  més  acurada)   -­‐   Farmacologia  mèdica:  branca  de  les  ciències  biomèdiques  que  estudia  les  substàncies  químiques  utilitzades   per  al  diagnòstic,  prevenció  o  tractament  de  les  malalties  en  humans.       Medicament:  fàrmac  que  s’utilitza  amb  una  finalitat  terapèutica.  Ha  d’estar  especificat  que  abans  d’entrar  al   mercat  prèviament  s’han  fet  estudis  i  es  pot  afirmar  les  indicacions  (per  a  quines  patologies  està  dirigit).  Ha   d’estar  especificat:   -­‐ -­‐ -­‐ Indicació   Dosificació   Contraindiciacions:  en  quines  condicions  no  es  recomanable  que  la  persona  consumeixi  aquell  fàrmac.   Potencia  els  efectes  negatius  d’un  fàrmac.  Contraindicacions:   • Absolutes:  risc  de  mort   • Relatives:  pot  haver-­‐hi  un  risc,  però  els  beneficis  son  majors     Principals  contraindicacions:   -­‐ -­‐ -­‐ Alteracions  hepàtiques:  perquè  el  fetge  es  el  principal  òrgan  que  metabolitza  els  fàrmacs.  A  traves   d’enzims  converteix  els  fàrmacs  en  substancies  més  fàcils  d’excretar   Alteracions  renals:  impliquen  als  ronyons.  Son  els  principals  òrgans  que  s’encarreguen  de  depurar  el   fàrmac.   Embaràs  i  lactància:  les  persones  embarassades  o  en  període  de  lactància  no  s’inclouen  als  estudis.   Per  aquest  motiu  fiquen  que  es  una  contraindiciació.     Poblacions  especials:  grups  de  persones  que  tenen  unes  condicions  fisiològiques  diferents  de  les  persones  amb   les  que  s’ha  estudiat  el  fàrmac  (persones  adultes).  Normalment  son  la  gent  gran  i  els  nens  petits  i  els   adolescents.  Hi  hauran:  indicacions,  dosificacions  i  contraindicacions  diferents  per  a  aquestes  persones.     Dins  de  la  farmacologia  hi  ha  moltes  branques  i  especialitzacions.  Nosaltres  ens  centrarem  en:   -­‐ -­‐ -­‐ Farmacocinètica   Farmacodinàmica   A  nivell  terapèutic     1.2  FARMACOCINÈTICA   Farmacocinètica:  branca  de  la  farmacologia  que  estudia  el  pas  dels  fàrmacs  per  l’organisme  en  funció  del   temps  i  de  la  quantitat  administrada.  Ens  diu  quanta  quantitat  del  fàrmac  acabarem  tenint  en  el  lloc  d’acció.  Hi   ha  4  fases:     1   Patricia  Camprodon.  Si  necesitas  más  apuntes  puedes  encontrarlos  en  mi  cuenta  de  unybook  pcamp                                          Psicofarmacologia     1.
2.
3.
4.
Absorció:  com  entra   Circulació:  com  es  mou   Distribució:  cap  a  on  va   Eliminació:  el  fàrmac  s’ha  d’eliminar  del  cos,  sinó  seria  tòxic     Aquestes  fases  no  són  continues  si  no  que  poden  ser  intercalades.  Poden  donar-­‐se  a  l’hora,  intercalades.     És  important  perquè  el  que  ens  dirà  es  quanta  quantitat  de  fàrmac  tindrem  en  el  lloc  d’acció.     Nosaltres  tenim  al  fàrmac,  al  posem  dins  del  cos,  i  arriba  a  la  sang,  això  seria  al  procés  d’absorció.  Un  cop  arriba   a  la  sang,  anirà  cap  a  diferents  parts  del  cos  i  també  anirà  cap  al  lloc  d’acció.  Un  cop  arribat,  el  fàrmac  s’expulsa   del   cos,   seria   el   procés   d’eliminació.   Aquest   es   divideix   en   dos   parts:   metabolisme   (principal   òrgan   implicat=   fetge),  i  desprès  aniria  cap  als  ronyons  i  llavors  ja  excretaríem  a  través  d’orina.       1. ABSORCIÓ:  com  entra  el  fàrmac  a  dins  del  cos.  Procés  pel  qual  el  fàrmac  arribarà  a  la  sang.  Les  vies  d’absorció   son  molt  importants    perquè  determinaran  quina  quantitat  de  fàrmac  arribarà  al  lloc  d’acció  i  quan  de  temps   trigarà  en  arribar.  Hi  ha  alguns  factors  que  afecten  a  l’absorció:     a) Característiques  físico-­‐químiques  del  fàrmac.  Característiques  importants:     • Liposolubilitat:  alta   • Hidrosolubles:  alta   • Pes  molecular  (tamany):  baix   • Polaritat  (ionització):  baix   Totes  aquestes  caracteristiques  revertirán  en  el  fet  de  poder  travessar  membranes  o  no.     b) Característiques  del  preparat  farmacèutic.   § Sòlid:  granulats,  comprimits,  càpsules,  supositoris,  pastilles   lenta   § Semisòlid:  pomades  i  cremes   § Líquid:  xarops,  injeccions,  suspensions   § Gas:  aerosols   ràpida     c) Mecanismes  de  transport.       A  favor  de  gradient:   -­‐ -­‐ Difusió  simple  o  passiva:  aquelles  molècules  de  baix  pes  que  no  estan  carregades  i  son  hidrosolubles.   Difusió/Transport   facilitada:   (molècula)   algun   canal   iònic   disponible   (petita   obertura)   i   les   molècules   passarien  per  allà.  Els  canals  estan  limitats  i  per  tant,  quan  estan  ocupats  el  fàrmac  es  queda  lliure  pel   medi.  El  transport  facilitat  és:   • A  favor  de  gradient   • Saturable:  els  canals  es  poden  ocupar  per  un  altre  medicament   • Inhibició  competitiva:  quan  els  canals  estan  ocupats  el  medicament  queda  lliure  pel  medi   En   els   dos   casos   necessitem   una   proteïna   per   passar   la   membrana.   Pot   passa   que   podem   tenir   massa   fàrmac   o   be  que  un  altre  fàrmac  administrat  al  mateix  temps  estigui  ocupant  les  proteïnes.     En  contra  de  gradient:  quan  hi  ha  algun  canal  iònic  disponible   -­‐ -­‐ Transport  actiu:  (molècula  +  energia)  necessitarem  energia  per  passar   • En  contra  de  gradient  de  concentració   • Saturable:  el  pas  de  les  membranes  pot  estar  col·∙lapsat.  Si  tenim  molta  quantitat  de  fàrmac  i  els   canals  estan  col·∙lapsats  el  fàrmac  es  quedarà  per  allà  i  serà  perillós.  Aquest  fenomen  s’anomena   saturació   • Inhibició   competitiva:   pot   passar   que   tinguem   dos   fàrmacs   a   la   vegada   i   per   tant   hi   ha   un   que   col·∙lapsa  el  pas  de  les  membranes   Endocitosi,  fagocitosi     d) Classificació  de  les  vies  d’administració:     • ENTERALS:  (v.e)  entren  al  cos  pels  principals  orificis       2   Patricia  Camprodon.  Si  necesitas  más  apuntes  puedes  encontrarlos  en  mi  cuenta  de  unybook  pcamp                                          Psicofarmacologia     o Via  Oral  (v.o):  ens  fiquem  el  fàrmac  a  la  boca  i  el  traguem.  Ingerim  el  fàrmac  que  anirà  cap  al  sistema  digestiu,   es  dissoldrà  i  anirà  cap  al  sistema  circulatori   (+):  No  es  dolorós,  fàcil  de  transportar,  més  barata,  té  diferents  formes  de  dispensació  (podem  trobar  un  ventall   de  preparació  amb  diferents  mg  en  funció  dels  símptomes  podem  fer  servir  una  dosis  o  una  altre)     (-­‐):  dosis  elevades  son  pocs  solubles  (tardarà  més),  tindríem  l’efecte  del  primer  pas  metabòlic  (quan  nosaltres   ingerim   un   fàrmac,   primer   passa   pel   fetge,   aquí   hi   ha   una   part   que   ja   es   pot   metabolitzar,   al   fàrmac   al   transformem  amb  una  altre  substàncies  que  ja  es  pot  excretar,  la  part  que  no  es  metabolisme  anirà  a  plasma   (corrent  sanguini)  i  anirà  el  cervell,  evidentment  seria  negatiu  perquè  hi  ha  part  del  fàrmac  que  es  perd  i  no   arriba  al  lloc  d’acció.  Un  altre  seria,  la  interacció  amb  el  menjar,  això  per  un  costat  es  bo  i  per  l’altre  dolent.   Per  una  part,  ens  protegeix  la  flora  intestinal  el  menjar,  el  que  fa  es  que  s’alteri  l’absorció  si  no  tinguéssim   menjar  hi  hauria  una  absorció  més  rapida  i  major  i  si  tenim  menjar  hi  ha  una  absorció  més  lenta  i  menor.  Hi   hauria  altres  casos  que  fa  que  el  menjar  s’absorbeix  millor,  ex  :  ansiolític.       • Presencia  de  menjar  a  l’estómac:  fa  més  lenta  l’absorció   • Efecte  del  primer  pas  metabòlic:  quan  ingerim  un  fàrmac,  primer  passarà  pel  fetge  i  aquí  ja  metabolitzarà.  La   part  que  no  es  metabolitza  anirà  al  torrent  sanguini  i  es  perdrà,  això  és  dolent.  Per  tant,  una  part  del  fàrmac   es  perdrà  i  anirà  cap  al  torrent  sanguini  (no  anirà  al  tracte  gastrointestinal).     o Via   Sublingual/bucal   (v.b):   ens   el   fiquem   a   la   boca   (a   sota   de   la   llengua)   i   esperem   a   que   es   dissolgui.   Al   desfer-­‐se  no  va  al  estomac  si  no  a  les  venes  de  la  yugular  (envia  cervell),  no  tenim  l’efecte  del  primer  pas   metabòlic.  Per  tant,  si  es  fa  bé  s’evita  el  primer  pas  metabòlic     (+):  Tenim  un  afecte  molt  més  ràpid.  L’absorció  es  molt  més  ràpida.  L’altre  cosa  positiva  es  que  el  fàrmac  manté   la  seva  estabilitat  perquè  no  entra  per  l’estómac  (l’estomac  a  vegades  fa  canviar  la  càrrega  dels  fàrmacs  que   arriben).       (-­‐):  Normalment  no  es  fàcil  aguantar  un  fàrmac  hi  a  vegades  el  traguem,  si  ingerim  una  part  del  fàrmac  el  que   passa  es  que  tornarem  el  que  passa  a  la  via  oral.       Ex:  diazepam  (tranquil·∙litza  cio  molt  rapida).       o Via  Rectal  (v.r):     (+):  Redueix  primer  pas  metabòlic  (no  passa  per  estómac  ni  per  fetge),  per  nens  o  persones  q  tenen  dificultats  a   nivell  oral.     (-­‐):  Absorció  erràtica  (com  q  potser  hi  ha  femta  el  fàrmac  no  arriba  al  corrent  sanguini,  per  tant  no  sabem  quina   part  del  fàrmac  arribarà  o  no).  No  és  ben  acceptada  pels  pacients.       • PARENTERALS:  (v.p)  necessiten  una  agulla  per  ser  introduïdes     o Via  Endovenosa  (v.e):  administració  directa  a  la  vena.  Bolus  =  injecció  puntual  aguda;  Infusió:  catèter,   alliberació  sostinguda  (dura  més  temps).   (+):  Evitem  al  primer  pas  metabòlic,  si  administrem  directament,  no  cal  que  passem  ni  per  estómac  ni  fetge,   directa  a  la  sang,  i  després  directe  SNC.   La  resposta  per  tan  és  molt  més  ràpida.  Al  no  passar  pel  primer  pas  metabòlic,  tot  el  que  administrem  és  el  que   tindrem  disponible  al  lloc  d’acció.  Les  venes  són  relativament  insensibles  al  dolor,  en  principi  no  fa  mal,  en   les  venes  no  hi  ha  receptors  pel  dolor,  si  fa  mal  la  punxada  però  un  cop  arribem  a  la  ven  no  fa  mal.     (-­‐):  Com  que  anem  directes  al  torrent  sanguini,  un  dels  riscos  és  la  toxicitat,  no  la  podem  regular.  Un  cop  arriba   a  la  sang,  allà  esta,  s’ha  de  vigilar.  Requereix  material  que  sigui  estèril  i  personal  entrenat,  això  augmenta  als   costos.   Es   limita   a   la   existència   de   venes   amb   bones   condiciones,   això   és   important   perquè   si   no   podem   fer   trombos,  la  vena  es  pot  trencar,  pot  haver-­‐hi  lesions  greus,  limitat  en  persones  grans  que  tenen  venes  molt   limitades,  així  també  amb  persones  que  han  administrat  drogues.       o Via  Intramuscular  (v.i):  administració  al  múscul,  sobretot  a  zones  grans  que  admeten  gran  quantitat  de   fàrmac  (ex.  Glutis  o  deltoide)     (+):  S’evita  primer  pas  metabòlic,  admet  un  gran  volum  d’administració  i  a  més  permet  una  alliberació  lenta.  Hi   ha  dos  tipus  d’alliberació  lenta  (sostinguda):   -­‐‑ Alliberació  amb  suspensió  (depot):  Una  setmana  fins  a  un  mes       3   Patricia  Camprodon.  Si  necesitas  más  apuntes  puedes  encontrarlos  en  mi  cuenta  de  unybook  pcamp                                          Psicofarmacologia     -­‐‑ Microcristalls  (retard):  ens  permetria  fins  a  3  mesos     Diferencia  pel  que  fa  al  temps     Exemple:  psicòtics  administració  del  fàrmac  per  augmentar  l’adherència.     (-­‐):  Fa  mal  durant  uns  dies  ,  es  cara,  necessita  material  i  personals.  I  l’absorció  pot  ser  erràtica  o  incomplerta,   això  depèn  del  aport  sanguini  del  múscul  (poc  oxigen=  lenta,  molt  oxigen=  ràpida,  l’absorció).       o Via  Subcutània  (v.s):  administració  sota  la  pell   (+):  evitem  1r  pas  metabòlic,  l’absorció  és  lenta  però  arriba  a  ser  complerta  cosa  que  amb  la  intramuscular  no   passa,  i  l’absorció  és  modificable  ,  en  funció  del  que  interessi  podem  fer  que  hi  hagi  una  absorció  més  lenta   o  més  ràpida.     (-­‐):  és  dolorosa,  pot  generar  irritació  tissular  i  esta  limitat  a  dosis  molt  petites.       • ALTRES:   o Intranasal  (v.n)   o Inhalatòria  (v.h):  absorció  pulmonar   (+):  evitem  1r  pas,  més  rapida  de  totes  i  molt  eficient   (-­‐):  nomes  es  poden  administrar  gasos  o  aerosols  no  permet  ni  sòlids  ni  líquids       o Transdèrmica  (v.t):    parches  Ex.  Nicotina,  Alzheimer   o Epidural  (v.ep)     e) Altres  factors.     -­‐‑ Fisiològics:  edat   -­‐‑ Patològics:  malalties  renals,  hepàtiques   -­‐‑ Iatrogènics:  medicaments     2. CIRCULACIÓ     3. DISTRIBUCIÓ:  Procés  pel  qual  al  fàrmac  es  reparteix  en  els  diferents  teixits  corporals.  Paràmetres  relacionats   amb  les  zones  corporals:     • Volum  de  distribució:  quocient  del  fàrmac  (ràtio)  i  la  proporció  en  funció  del  fàrmac  que  hi  ha  en  altres   parts  del  cos.  Quantitat  de  sang  vs.  Quantitat  en  part  del  cos.  Quan  ens  arriba  a  la  sang  ,  hi  haurà  una  part   que  anirà  a  la  zona  afectada,  una  altre  hi  anirà  una  altre  part  del  cos.     -­‐  Volum  gran  de  distribució:  més  fàrmac  disponible  al  SNC     -­‐  Volum  petit  de  distribució:  menys  fàrmac  al  SNC     • Taxa  distribució:  paràmetre  temporal,  quan  ràpid  és  la  distribució.  Quantitat  /  Unitat  de  temps   • Extensió  a  la  distribució:  a  quantes  zones  del  cos  anirà  el  fàrmac.       Factors  que  afecten  a  la  distribució:   a) Característiques  fisico-­‐químiques  del  fàrmac.  (polaritat,  liposolubilitat,  pes  molecular,  hidrosolubilitat)     b) Permeabilitat  de  la  membrana  cel·∙lula.    (mecanismes  de  transport)     c) Perfusió  sanguínia  del  teixit.  El  fàrmac  a  de  dissoldre’s  lliurement  a  la  sang.  Fàrmac  lliure  en  sang  =   fàrmac  disponible  al  lloc  d’acció     Biodisponibilitat:   percentatge   del   fàrmac   administrat   que   llega   a   la   circulació   i   per   tant,   disponible.   Aquells   fàrmacs   que   tinguin   90%   de   biodisponibilitat   tindran   un   gran   efecte   ,   molt   de   fàrmac   disponible   q   arribi   al   lloc.   Menys  del  90  molt  demorat,  no  hi  haurà  tan  de  fàrmac  lliure  en  sang  i  per  tan  no  ens  podrà  fer  l’efecte.     Un  factor  que  pot  modificar  la  biodisponibilitat:  proteïnes  i  afinitat.  Poden  haver-­‐hi  fenòmens  de  competició,  si   s’  administren  dos  fàrmacs  un  té  més  afinitat  i  l’altre  no,  pot  quedar  inhibit.       d)   Unió  a  proteïnes  plasmàtiques.  Quan  al  fàrmac  arriba  la  sang  hi  ha  una  part  que  anirà  lliure  en  sang,   viatjarà  pel  torrent  sanguini  lliure.  Hi  ha  una  part  que  s’unirà  a  proteïnes  plasmàtiques  (glumina).  Si  el   fàrmac  s’enganxa  a  una  proteïna  no  podrà  fer  el  seu  efecte.  Només  el  que  va  lliure  en  sang  podrà  fer   4   Patricia  Camprodon.  Si  necesitas  más  apuntes  puedes  encontrarlos  en  mi  cuenta  de  unybook  pcamp                                          Psicofarmacologia     l’efecte  farmacològic.  Existeixen  fàrmacs  amb  molta  afinitat  a  les  proteïnes  de  transport:  al  principi  es   queda  molt  enganxat  i  després  es  va  desenganxant.  Això  també  pot  donar  toxicitat,  perquè  el  fàrmac   encara  esta  el  cos,  i  pot  produir  afectes  perjudicials.     La  unió  a  proteïnes  plasmàtiques  provoca  una  disminució  de  la  quantitat  de  fàrmac  llire  en  sang  i  per  tant   també  implicarà  una  disminució  de  l’efecte  agut  del  fàrmac.  En  alguns  casos,  el  fàrmac  pot  acabar   desenganxant-­‐se  de  la  proteïna  i  provocar  els  efectes  de  forma  tardana.     e) Unió  a  elements  intracel·∙lulars.     Paràmetres  relacionats  amb  el  temps  d’efecte  del  fàrmac:     Temps  del  pic  de  màxim  nivell  de  concentració  (T.  màx):    Des  de  que  administrem  al  fàrmac,  el  temps  que  triga   en   tenir   la   concentració   màxima   a   nivell   de   plasma   (quan   de   temps   triga   a   començar   a   fer   efecte,   temps   d’inici   dels  efectes).  Normalment  es  una  corba.       Temps  de  vida  mitjana  d’eliminació  del  fàrmac  (T1/2):  És  el  temps  que  triga  al  fàrmac  en  reduir-­‐se  a  la  meitat   en   concentració   de   fàrmac   (quan   de   temps   dura   l’acció   terapèutica   del   fàrmac).   Arribarà   un   moment   que   ja   estarem  a  una  dosi  subterapèutica.  Si  hi  ha  menys  dosi  de  la  necessària  no  tindrem  efecte.  El  temps  de  duració   dels  efectes  depèn  de:   -­‐‑ El  pas  a  la  barrera  hematoencefàlica.  Aquesta  regula  el  pas  dels  fàrmacs  segons  l’afinitat  que  té  amb   ells.  Amb  els  psicofàrmacs  normalment  no  hi  ha  problemes   -­‐‑ Tipus  d’interacció  amb  els  elements  neuronals  (ex.  IMAO  irreversibles).       Vida  mitja  d’eliminació:  Ha  permès  classificar  els  fàrmacs.  Exemple:  tractament  del  insomni:  en  insomnis  de   conciliació   necessitarem   un   efecte   molt   curtet;   en   insomnis   de   manteniment   necessitarem   un   fàrmac   que   duri   més,  per  tant  que  no  s’elimini  tan  ràpid;  en  insomni  de  despertar  precoç,  buscarem  un  fàrmac  amb  duració  molt   llarga.  Això  es  un  exemple  de  perquè  poden  ser  útils  aquests  paràmetres.       è Criteri  actual:  curta  (<8h),  llarga  (>24h),  intermitja  (8-­‐24h).     è Criteri  clàssic:  ultracurta  (<5h),  curta  (5-­‐24h),  intermitja  (24-­‐40h),  llarga  (>40h)       4. ELIMINACIÓ     -­‐‑ Metabolisme   -­‐‑ Excreció     a) METABOLISME:   procés   pel   qual   el   fàrmac   es   transforma   en   altres   productes   (metabòlits)   per   afavorir   la   eliminació.   Metabòlits:     -­‐‑ -­‐‑ -­‐‑ -­‐‑ Amb  aquestes  característiques  no  atravessaran  m embranes.  No  s’escaparan  i   Polars     podrem  excretar-­‐los.   Menys  liposolubles   Afavoreixen  l’eliminació   Disminueixen  l’acció  farmacològica  i  la  possible  toxicitat   Excepció:     • • Metabòlits   actius:   productes   amb   activitat   semblant   al   fàrmac.   Els   metabòlits   continuen   tenint   efecte.   Avantatge:  no  cal  administrar  més  fàrmac.  Inconvenient:  pot  produir  toxicitat   Profàrmacs:   productes   que   presenten   activitat   al   metabolitzar-­‐se.   Fàrmacs   inactius   fins   que   els   metabolitzen.  Aleshores  s’activen  i  produeixen  acció  farmacològica.  Ex.  metilfenidat   El   fetge   es   el   principal   òrgan   que   metabolitza   al   fàrmac   però   no   és   l’únic.   Hi   ha   altres   òrgans   que   també   poden   metabolitzar.  Important  intestí  (oral  i  rectal)  perquè  potser  que  una  part  del  fàrmac  el  perdem.  Ronyó  i  SNC,  pell,   també  podem  metabolitzar  però  no  és  l’habitual.       Sistema  enzimàtic  del  Citocrom  P450:  a  nivell  de  fetge   -­‐‑ -­‐‑   Localitzat  al  reticle  endoplasmàtic  i  als  mitocondris   Múltiples  famílies  genètiques:  12  (mamífers)   5   Patricia  Camprodon.  Si  necesitas  más  apuntes  puedes  encontrarlos  en  mi  cuenta  de  unybook  pcamp                                          Psicofarmacologia     -­‐‑ -­‐‑ Aquest   sistema   d’enzims   (proteïnes)   el   que   fa   és   metabolitzar   els   fàrmacs   i   fer-­‐los   substàncies   més   liposolubles,  més  polars,  menys  hidrosolubles  i  excretables   Nomenclatura:   C   Y   P   2:  Família  gènica:  40%  homologia   D:  Subfamília:  55-­‐60%  homologia   6:  número  de  gen     En  funció  dels  fàrmacs  es  poden  requerir  d’uns  enzims  o  d’uns  altres.  Si  administrem  dos  fàrmacs  que  necessiten   dos  enzims  diferents  no  tindrem  perill  d’interacció.  Sii  necessiten  el  mateix  enzim  si.  CYP  2D,  CYP2C.  Tindrem  de   tenir  en  compte  les  combinacions  de  fàrmacs.     En  quant  a  metabolisme  hi  ha  molta  variabilitat  interindividual,  en  l’efecte  d’una  dosi  determinada  d’un   fàrmac.     § Polimorfisme  genètic:  no  tots  els  individus  tindrem  els  mateixos  sistemes  d’enzims   § Inducció  enzimàtica:  Un  enzim  és  una  proteïna  que  facilita  el  metabolisme,  transforma  el  fàrmac  amb   metabòlic,  i  facilita  que  s’excreti,  menys  temps  el  cos  i  no  s’acumuli  i  per  tan  no  sigui  tòxic.  Pot  ser  que   trobem  fàrmacs  que  siguin  inductors  enzimàtics  que  fan  que  els  enzims  estiguin  molt  actius  (i  per  tan   eliminarà  molt  el  fàrmac  i  disminuirà  el  seus  efectes).     Augmentem  activitat  dels  enzims=  fàrmac  més  inactiu  +  fàcilment  eliminable.  Aquest  fenomen  pot  donar-­‐se  per:     è Autoinducció  enzimàtica:  F=  fàrmac  E=  enzim.  Fàrmac  enganxat  enzim  l’estem  metabolitzant  i  per  tant   eliminant.  Un  mateix  fàrmac  augmenta  al  seu  propi  metabolisme.     Aquest  fenomen,  després  de  la  inducció  repetida  d’un  mateix  fàrmac,  el  cos  nota  que  hi  ha  un  excés,   per  tan  el  que  fa  es  augmentar  l’activitat  enzimàtica  per  tan  d’eliminar-­‐lo  (tolerància  farmacocinètica)  =   fenomen   addictiu   (els   efectes   son   diferents   quan   es   una   administració   inicial   que   quan   fem   administracions  repetides,  això  pot  passar  tan  amb  psicofàrmacs  o  amb  drogues).     Després  de  la  administració  repetida  d’un  fàrmac,  el  cos  nota  que  hi  ha  un  excés  i  activa  els  enzims  per   reduir  l’activitat  del  fàrmac.  (el  propi  fàrmac  ho  fa  tot)     è Heteroinducció  enzimàtica:  Administració  de  dos  fàrmacs  i  que  un  augmenti  al  metabolismes  de  l’altre,   un  fàrmac  faci  que  l’  altre  estigui  menys  disponible,  menys  enzims  q  metabolitzin  més  i  per  tant  menys   fàrmac.   Com   per   exemple,   hi   ha   fàrmacs   que   fan   servir   el   mateix   sistema   enzimàtic   per   tan   la   seva   activitat   esta   relacionada.   Aquest   efecte,   ens   dona   la   tolerància   creuada   en   substància.   Passa   amb   substancies  com  alcohol  i  cànnabis,  tot  i  no  haver  consumit  mai  una  de  les  dues  substancies  com  que   utilitzen  el  mateix  enzim,  quan  et  prens  la  substancia  la  reconeix  “com  igual”,  fem  tolerància,  si  mai  t’   has  pres  una  cosa  de  les  dues,  i  te  la  prens  actua  amb  el  mateix  enzim  i  per  tan  el  metabolitza  més  ràpid.     Sempre  que  el  fàrmac  estigui  lliure  =  actiu   Fàrmac  enganxat  enzim  =  inactivat       § Inhibició  enzimàtica:  També  podem  trobar  fàrmacs  que  siguin  inhibidors  enzimàtics,  el  contrari  que  en   la  inducció  enzimàtica.  Son  fàrmacs  que  disminuirien  l’activitat  dels  enzims,  per  tant  tindrem  fàrmac   més  temps,  no  el  prepararien  per  excretar,  no  l’eliminarien,  i  per  tant  tindrà  més  afecte  del  fàrmac.  A   la  inhibició  enzimàtica  es  produeix  una  menor  disponibilitat  dels  enzims,  això  fa  que  hi  hagi  més   fàrmac  en  circulació  sanguínia  i  per  tant,  més  efecte.     Inducció  enzimàtica  =  +  activitat  dels  enzims    i  per  tant,  –  activitat  del  fàrmac   Inhibició  enzimàtica  =  -­‐  activitat  dels  enzims  i  per  tant,  +  efecte  del  fàrmac     b) EXCRECIÓ:  Procés  pel  qual  el  fàrmac  surt  del  organisme.  Les  vies  d’excreció  son:     1.  Renal  (ronyons).  Abans  que  la  substància  sigui  excretada  es  reabsorbeix  una  part  (sempre  la   reabsorció  és  menor  ala  eliminació).  Això  dependrà  de  les  característiques  físiques  i  químiques  dels   fàrmacs.  -­‐>  Via  principal  d’excreció   2. Pulmonar   3. Biliar  (substàncies  tendències  baix  pers  molecular  i  també  pot  reabsorbir  el  fàrmac       6   Patricia  Camprodon.  Si  necesitas  más  apuntes  puedes  encontrarlos  en  mi  cuenta  de  unybook  pcamp                                          Psicofarmacologia     4. Suor  y  llàgrimes  (es  la  menys  comuna).       1.3 Farmacodinàmica       Mecanisme   d’acció   dels   fàrmacs,   quines   modificacions   neuronals   bioquímiques   fa   el   nostre   cos.   Aspectes   de   modificació  conductual  serien  símptomes.     Diferencies  farmacocinètica  i  dinàmica:  dos  persones  =  fàrmac,  un  li  funciona  l’altre  no.  Si  haguessin  diferencies   a  nivell  cinètic,  faríem  un  anàlisi  i  veuríem  que  hi  ha  diferencies,  diferencies  dinàmiques  faríem  un  anàlisi  i  seria   igual  (mateix  plasma)  ,  les  diferencies  serien  a  nivell  neuronal.     Canvis  que  els  fàrmacs  fan  a  nivell  cel·∙lular,  i  son  els  que  produeixen  l’efecte  à  el  que  fa  el  fàrmac  al  organisme.   La  farmacocinètica  es  que  fa  l’organisme  al  fàrmac.     § Farmacometría:  mesura  numèrica  dels  afectes  que  farà  el  fàrmac.  Ens  permet  per  exemple  poder  comparar   fàrmacs  entre  ells  (quin  fàrmac  fa  més  afecte),  també  ens  permet  observar  diferencies  dins  d’una  mateixa   persona.       Veurem  dos  corbes  dosi-­‐resposta:  administrem  una  dosis  i  estudiarem  quina  resposta  dóna  aquesta  dosi.     à  Qualitativa:  (todo  o  nada),  administro  una  dosi  i  miro  si  el  subjecte  dorm  o  no  dorm.  Si  o  no.  Miro  la  freqüència   d’aparició.  També  hi  han  paràmetres  que  ens  interessen:     § Dosis  efectiva  mitjana  (DE50):  dosi  que  es  capaç  de  produir  als  efectes  terapèutics  en  el  50%  dels  subjectes   que  se’ls  administra.       § Dosis  letal  mitja  (DL50):  La  dosis  capaç  de  provocar  la  mort  al  50%  de  la  població  que  s’administra  al  fàrmac.       § Dosis  tòxica  mitja  (DT50):    Amb  quina  dosis  el  50%  de  la  població  q  s’ha  administrat  el  fàrmac  presenta   afectes  tòxics.       § Mesura  de  seguretat:  índex  terapèutic:  DT50/DE50  -­‐>  dosi  tòxia/dosi  efectiva  (=dosi  letal)Com  més  gran   més  segur  és.  Vol  dir  que  hi  ha  molta  distancia  entre  la  dosi  afectiva  i  la  dosi  tòxica.  (exemple  més  gran:   benzodiazepines.  Més  petit:  liti).  Pot  sortir  o  bé  de  DL50(dosi  letal)  per  humans  no  es  ètic  per  tan  s’utilitza.       à  Gradual:  observar  una  resposta  en  que  pot  haver-­‐hi  variabilitat,  ja  no  és  si  o  no,  hi  ha  un  ventall  de  respostes.   També   ens   permetrà   veure   si   anem   incrementant   dosis   quins   resultats   hi   ha.   S’estudien   diferents   paràmetres.   Un   d’ells   es   dosis   umbral/llindar=   on   començar   el   gràfic,   comencem   dosis   petita   i   anem   observant  efectes.  La  dosi  mínima  seria  amb  una  resposta  objectivable,  continuarem  administrant  dosis  fins   que   no   hi   ha   efecte   (dosis   màxima)   arriba   un   moment   que   encara   que   administrem   més   dosis   l’efecte   s’estabilitza.       § Pendent:   distància   entre   la   dosis   que   ens   donaria   un   efecte   (dosis   mínima)   i   la   dosis   màxima.   La   distancia   entre  dos  punts.     -­‐‑ Elevada:  Quan  la  pendent  es  molt  pronunciada  (molt  vertical)  tindríem  un  fàrmac  poc  manejable,   poc  marge  per  donar  dosis  diferents  als  pacients.     -­‐‑ Reduïda:  Per  contra,  quan  tinguem  una  pendent  una  pendent  molt  horitzontal,  vol  dir  que  tenim   molta  distància  i  això  vol  dir  que  es  un  fàrmac  manejable.  Quan  mes  manejable  sigui  un  fàrmac  millor.       § Variabilitat:  (punt  verd  gràfic).  Si  amb  una  mateixa  dosis  totes  les  persones  tendeixen  a  respondre  igual  o   hi  ha  molta  variabilitat.  És  millor  que  la  majoria  de  la  població  respongui  de  la  mateixa  manera.  Si  hi  ha   moltes  diferencies  individuals  a  vegades  es  incert  si  hi  haurà  afectes  adversos,  etc.     -­‐‑ Elevada:  pitjor,  fàrmac  poc  manejable   -­‐‑ Reduïda:  millor,  fàrmac  manejables       § Potencia:  quina  quantitat  de  fàrmac  ens  fa  falta  per  aconseguir  l’afecta  desitjat.  Quan  un  fàrmac  es  molt   potent  =  amb  dosis  petita  ja  tenim  resposta.  Quan  es  poc  potent  necessitem  una  dosi  molt  elevada  per  tenir   l’afecta  que  nosaltres  busquem.         7   Patricia  Camprodon.  Si  necesitas  más  apuntes  puedes  encontrarlos  en  mi  cuenta  de  unybook  pcamp                                          Psicofarmacologia     1.4 Efectes  adversos     El  perfil  d’afectes  adversos  és  molt  important  tenir-­‐lo  en  compte  perque  de  vegades  pot  ser  útil.   Tenim:   • Efectes  terapèutics:  que  són  els  que  nosaltres  busquem     • Efectes  indesitjables  (adversos):  Poden  donar-­‐se  perquè  hi  hagi  diferents  respostes  a  nivell  farmacocinètica  o   també  poden  donar-­‐se  per  accions  al  nivell  d’acció  a  nivell  de  receptors,  proteïnes  etc.  Poden  ser:     -­‐‑ Dosis  dependents:  Hi  ha  una  relació  lineal  entre  la  dosi  que  donem  i  la  resposta  (relació  directa).  Hi  haurien:   o Efectes  colaterals/secundaris:  Estarien  explicats  per  una  reacció  biològica  a  llocs  diferents  de  la  que   tindrem  l’acció  terapèutica.  Aquest  tipus  d’efecte  passa  els  75%  dels  casos.  Serien  els  efectes  adversos   de  tipus  A.  Són  els  que  més  es  donen.     o Sobredosificació:  Es  podria  donar  per  una  dosi  incrementada  en  relació  a  la  dosi  que  seria  la  terapèutica   (sobredosis).  Es  podria  donar  també  amb  la  dosi  establerta  com  a  terapèutica,  això  passa  amb  menor   freqüència.   Serien   casos   d’alteracions   bastant   úniques   (exemple   en   persones   grans)   o   també   amb   persones  que  tenen  patologies  (renal  o  hepàtica).       -­‐‑ Dosis  independents:    Hi  ha  una  relació  erràtica  amb  les  dosis.  No  és  lineal.  Seria  tipus  B,  i  es  dona  aprox  a  un   25%  dels  casos.  Son  els  més  perillosos.     o Idiosincràtics:  respostes  molt  diferents  per  variabilitat  individual  (resposta  qualitativa)     o Al·∙lèrgies:  impliquen  que  aquella  persona  a  una  dosis  pugui  tenir  una  resposta  molt  diferent  tan  a  nivell   qualitatiu  com  quantitatiu.  Es  tracta  d’una  reacció  diferent  a  la  que    en  principi  s’esperava.  Indicatius  de   que  estem  davant  d’una  al·∙lèrgia:   -­‐‑ Anticossos:  el  cos  reacciona  a  un  agent  extern  i  per  tan  genera  anticossos  (sistema  immunològic).   Normalment   no   es   pot   detectar   (ja   que   s’utilitzen   mostres   poblacionals   molt   petites),   això   s’informa  un  cop  al  fàrmac  esta  comercialitzat,  llavors  es  poden  detectar  els  casos.     -­‐‑ Dosis  petites:  sempre  és  una  petita  dosis  a  la  qual  la  persona  reacciona  de  forma  diferent   -­‐‑ Percentatge  reduït  de  la  població:  Es  dona  a  un  percentatge  molt  reduït  de  la  població     Mecanisme     Tipo  A   Tipo  B     Conegut,   te   relació   amb   dosis   i   es    El   mecanisme   es   desconegut.   No   pot  estudiar.     podem   saber   si   la   persona   te   diferencies  a  nivells  de  fenotip,  etc   es  desconeix   Predecible     Els  efectes  son  predicibles.     No  son  predicibles,  no  sabrem     Dosis-­‐  dependent     Sí  relació  lineal     No  relació  erràtica,  no  lineal.     Incidencia:   quan   fem   els   assajos   Alta     Baixa     clinics  es  veurà  o  no  l’efecte   Mortalitat   Baixa  perquè  podem  predir  i  també   perquè  esta  relacionat  amb  la  dosis,   si   reduïm   dosis   podem   treure   o   reduir  l’afecte.     Tractament     Ajustar  dosis     Alta.  El  que  faríem  per  tractar,  seria   directament   treure   el   fàrmac.   No   podem  saber  si  reduïm  continuarà  o   no,  per  tan  la  mesura  més  segura  es   retirar-­‐lo     Suspendre         Reacció  adversa  a  un  medicament  -­‐  Oms:  qualsevol  efecte  no  desitjat  que  es  produeix  després  de  l’administració   d’un   fàrmac   en   dosis   normals,   útils   per   l’espècie   humana,   amb   finalitat   terapèutica   (diagnòstic,   prevenció   i   tractament)  o  per  modificar  alguna  funció  fisiològica.     Parla  del  que  és  la  reacció  adversa  d’un  medicament.  Aquí  lo  important  es  el  concepte  de  causalitat,  s’estableix   una   relació   causal   entre   l’administració   del   fàrmac   i   la   reacció   adversa   (l’efecte   secundari),   es   coneix   i   es   atribuïble.  Relació  directa  entre  fàrmac  i  resposta  observadaà  relació  causal       Acontecimiento  adverso  de  un  medicamento  –  Ministerio  de  Sanidad,  Servicios  sociales  e  Igualdad:  qualsevol   experiència   no   desitjable   que   es   produeixi   durant   la   prescripció,   incloses   les   malalties   intercurrents   o   un   accident,  i  que  empitjora  el  benestar  del  pacient,  independentment  de  que  es  consideri  o  no  relacionat  amb  el   producte  farmacèutic.     8   Patricia  Camprodon.  Si  necesitas  más  apuntes  puedes  encontrarlos  en  mi  cuenta  de  unybook  pcamp                                          Psicofarmacologia       Aquí  es  donaria  durant  la  prescripció  del  fàrmac,  coincideix  temporalment  l’efecte  advers  però  no  esta  atribuïda   a  la  casualitat,  pot  arribar  a  ser  casualitat,  pot  ser  que  sigui  causa  o  pot  ser  que  no.         1.5 Interaccions  farmacològiques     Administrant   dos   fàrmacs,   un   modifica   la   resposta   de   l’altre.   És   important   que   estiguin   relacionats   a   nivell   temporal,  pròxims  en  el  temps.  Si  no  no  podem  atribuir-­‐ho  a  que  és  una  interacció.  Pot  ser  que  es  donguin  dos   fàrmacs  de  manera  simultània  a  la  vegada,  també  pot  ser  que  es  dongui  un  fàrmac  una  mica  abans  i  que  també   interaccionin,  perquè  els  afectes  q  genera  al  organisme  al  primer  fàrmac  perdura,  o  també  pot  ser  que  es  dongui   un  altre  fàrmac  desprès  de  l’altre.       Pot  implicar  que  augmentin  o  redueixin:     -­‐‑ Efectes  terapèutics   -­‐‑ Toxicitat   -­‐‑ Efectes  adversos.       Una  de  les  principals  contraindicacions  era  el  tractament  amb  un  altre  fàrmac,  un  fàrmac  pot  esta  contraindicat   amb  un  altre  fàrmac.     La  interacció  farmacològica  pot  donar-­‐se  a  diferents  nivells:     § Farmacocinètica:  en  qualsevol  de  les  seves  etapes.  Podem  trobar  una  interacció  en:  la  primera  etapa     -­‐‑ Absorció:  ex:  mobilitat  intestinal.     -­‐‑ Circulació  i  distribució  (exfixació  a  proteïnes  plasmàtiques)   -­‐‑ Metabolisme  (ej:  inducció)  Alcoholisme:  interdictor  (inhibició  enzimàtica):  inhibeix  el  metabolisme  del   alcohol:   en   cas   que   el   subjecte   es   prengui   el   fàrmac   i   consumeixi   alcohol   tinguis   una   crisis   tòxica   (pèrdua  de  consciencia,  marejos,  hipertensió,  etc).     -­‐‑ Excreció   (ex:   secreció   tubular):   en   funció   de   les   propietats   pot   ser   que   s’aturin   i   que   empitjorin   o   millorin  la  situació  d’un  fàrmac.       § Farmacodinàmica:  interacció  en  els  llocs  del  mecanisme  d’acció.       -­‐‑ Accions  sobre  els  mateixos  sistemes  efectors:  Hi  haurien  accions  d’interacció  quan  estem  fent  el  mateix   efecte  en  el  sistemes  efectors  (Ex.  agonisme  químic  =  podem  donar  dos  fàrmacs  que  actuïn  sobre  els   mateixos  receptors).       -­‐‑   Accions  sobre  diferents  sistemes  efectors:  efecte  sobre  la  mateixa  conducta  per  diferents  canals.  Per   exemple,  poden  haver-­‐hi  dos  fàrmacs  que  augmenten  la  dopamina,  un  actua  de  manera  de  receptor  i   l’altre  de  manera  enzimàtica.  La  dopamina  esta  molt  relacionada  amb  la  motivació,  podem  augmentar   la  dopamina  de  diferents  maneres  i  podem  fer  que  faci  un  agonisme  químic  o  be  augmentant  la  activitat   enzimàtica   d’un   receptor,   seria   un   mateix   efecte   per   diferents   canals.   Seria   una   interacció   i   també   pot   ser  negatiu,  dos  fàrmacs  que  augmentin  la  dopamina  podria  ser  dolent.         9   ...