3.Independència Estats Units (I) (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 2º curso
Asignatura Historia Contemporánea Universal
Profesor R.C.
Año del apunte 2015
Páginas 7
Fecha de subida 12/01/2016
Descargas 10
Subido por

Vista previa del texto

3. Independència d’Estats Units Formació dels Estats Units (1763-1776) Tot comença el 1763. El Tractat de París posava punt final a ¾ de segle de guerres continues entre anglesos i francesos en el continent americà. Aquests conflictes van acabar amb una total, però costosa, victòria britànica i l’expulsió dels francesos d’Amèrica del Nord. No obstant, aquesta victòria va marcar l’inici de nous problemes per a Gran Bretanya, la victòria sobre França suposava l’inici d’una cadena de successor que conduirien al naixement d’una nova nació que es convertiria, en dos segles, en la més poderosa de la història.
Les 13 colònies d’Amèrica Les 13 colònies britàniques d’Amèrica del Nord, que s’havien anat creant al llarg de dos segles per diferents motius (comerç, religió, política...), tenien una extensió tres vegades la superfície de l’illa de Gran Bretanya. A la dècada de 1760 contaven amb una població de 1.250.000 colons europeus, més una quantitat de 250.000 esclaus negres. Tot hi això la societat americana colonial era totalment diferent a la britànica. La població de les colònies no era igualitària a la anglesa, per aquest motiu hi havia un despreci cap a l’administració britànica.
Els colons es consideraven americans, no anglesos.
L’actuació conjunta entre americans i anglesos a la Guerra dels Set Anys1(175-1763) tampoc va contribuir a millorar l’apropament dels dos pobles, la lluita conjunta va afavorir, encara més, el despreci mutu.
El 1763, a partir del Tractat de Paris, els americans volien colonitzar les terres de l’oest, fins al Missisipi. Els indis veien amb por els britànics, ja que els expulsarien i els esclavitzarien. El Parlament britànic no volia posar-se en guerres contra els indígenes, per això es firma una pau amb ells on es pactava que els anglesos no colonitzarien les terres de caça dels indígenes de l’oest. Pels americans aquesta llei era una aberració, i 1 Conflicte bèl·lic que enfrontà la Gran Bretanya i Prússia a França, Àustria i llurs aliats, des del 1756 fins al 1763, a les principals colònies.
amb el temps van acabar ignorant i despreciant les lleis britàniques. A més no només els colons americans tenien interès per aquelles terres, sinó que els grans nobles americans també, per aquest motiu molts es van posar en contra de la metròpoli.
El comerç americà Durant més d’un segle, els anglesos havien intentat de regular el comerç americà, fent que els grans beneficiats fos la metròpoli. Ja que els americans vivien i prosperaven en territori anglès no era estrany demanar-los algú a canvi, però els americans no ho veien així, deien que les colònies havien estat creades per homes i dones sense gaire ajuda de la mare pàtria.
Per aquest motiu veien com una injustícia quan els anglesos van intentar controlar la indústria i el comerç americà de manera que els diners anessin a parar als comerciants i terratinents britànics. Davant les noves restriccions i aduanes comercials, els comerciants americans van respondre negociant il·legalment amb altres països, o sense pagar els drets d’aduana. D’aquesta manera es desenvolupa el contrabandisme, que és perseguit per les autoritats britàniques.
La independència dels Estats Units Antecedents Moviment migratori a partir del segle XVII, des d’Anglaterra, Escòcia, Irlanda, Europa en general...
Mayflower desembarca a Massachusetts i a les noves terres les batien com Nova Anglaterra, a la qual es van incorporant nous estats o colònies com New Hamshire.
Els nous immigrants van amb desitjos i promeses de llibertat i prosperitat a la ‘’terra de les oportunitats’’, els prometien ‘’El Dorado’’, però es troben amb que tot estava per fer i s’havia de construir a partir de l’esforç personal.
Sorgeixen així les primeres ciutats, les més importants: Philadelphia, Boston, Nova York, Charlestown...
Molts es caracteritzen per ser exiliats. Ben aviat necessitaren mà d’obra: esclaus.
A poc a poc es va anar formant la societat colonial, molt menys rígida i un poc més igualitària que la de la metròpoli. Gran diversitat i mobilitat social. Societat colonial formada per:  Aristocràcia terratinent, clarament hegemònica al sud, i un alt funcionariat militar i civil al servei de la Corona, favorables a un enteniment amb els britànics.
Famílies econòmicament (i políticament) molt poderoses i enriquides culturalment per la Il·lustració.
 Classes mitjanes: buròcrates, camperols arrendataris, petits propietaris i comerciants, molt gelosos de la seva posició econòmica, que, davant la política tributaria i imperialista de GB, es radicalitzen poc a poc fins donar suport a les tesis independentistes.
 Resta de la població:  Colons lliures, però pobres, la majoria d’ells immigrants o els seus descendents: única esperança en el Nou Món és la conquesta de terres = amenaçats per les tribus índies de la frontera i els designes anglofrancesos. Es converteixen en ferms defensors dels seus drets i llibertat, i són la base del futur exèrcit nord-americà.
 Servents. Mena d’aprenents semilliures, uns 300mil, que tenien un contracte de 3-7 anys per el qual estaven sotmesos al seu treball. No tenien drets polítics. No es poden alliberar del contracte fins que aquest acabi.
 Esclaus: es parla d’uns 350mil esclaus, aprox., entorn del 17631770... gran comerç d’esclaus, del qual també se’n beneficiava la metròpoli. Colònies del sud, tabac.
 Minories:  Dissidents religiosos (puritans, anabaptistes...).
Cristianisme no homogeni. Són sobretot sectes que sorgeixen de les dissidències del catolicisme.
Descendents de fugitius religiosos de les metròpolis, on les dissidències i sectes estan prohibides.
 Exiliats polítics.
 Convictes de les presons europees, enviats a Amèrica per desfer-se d’ells, moltes vegades com a condemna.
Perseguits a Europa, aconsegueixen establir-se al Nou Món i divulgar les seves idees d’igualtat i llibertat, influenciant notablement en els cercles d’intel·lectuals de les ciutats.
Veiem que els EUA són fills bàsicament de l’emigració europea, amb un gran ventall de nacionalitats (alemanys, suecs, irlandesos, anglesos, francesos hugonots...), vinguts a la recerca de prosperitat i d’un món millor, atrets per la promesa de la ‘conquesta’’ de noves terres. Colonització. Per això no era difícil ascendir socialment i econòmicament.
Així, es fou afirmant la personalitat de les colònies i la toma de consciència de la seva originalitat, provinent de la diversitat de procedència dels seus pobladors, del gènere de vida i de la seva llunyania de la metròpoli.
Lentament, amb dificultats però sense aturar-se es va anar formant una nació.
Hi ha una confrontació política i una tensió social (potser una de les causes de la mobilització revolucionària) entre les classes populars (representades per les demandes democràtiques de Payne), convençudes de que es podia assolir més democràcia i igualtat política, i els burgesos i terratinents, més propers a la metròpoli i als seus interessos.
És la defensa d’aquests interessos els que motivaran l’acceptació per part dels rics terratinents de les tesis independentistes, una vegada vista la negativa de la metròpoli a negociar. Si els anglesos haguessin afavorit les demandes d’aquest grup social, molt possiblement les causes haurien canviat bastant.
Causes Amb la fi de la Guerra dels Set Anys (1756-1763), la victòria final britànica sobre França, lluny d’unir les colònies amb la metròpoli, va obrir una època de tensions que foren agreujant-se més i més fins la guerra.
Les dimensions de l’Imperi britànic (ara estès des de Georgia fins la badia de Hudson i des de l’Atlàntic al Mississipi), l’elevat cost de la guerra anterior i l’obligada reorganització administrativa van fer sorgir les primeres tensions.
Les parts habitades de les 13 colònies britàniques d’Amèrica cobrien una superfície d’uns 650.000 km quadrats (quasi tres vegades la de l’illa de Gran Bretanya).
1763: 1,5M persones, més o menys, a les colònies // 7M a Gran Bretanya = són una part respectable dels anglesos. Odi de molts americans, definits ells mateixos com a tals, vers els anglesos: estirats, arrogants, dèspotes... anglesos els consideraven: bàrbars, pagesos, població ruda i ignorant...
Fins aquell moment, Anglaterra havia permès a les seves colònies un desenvolupament bastant autònom.
Les 13 colònies havien desenvolupat un Consell on estaven representades totes les ciutats, i cada una de les províncies tenia una assemblea de membres electes amb capacitat legislativa.
Malgrat el seu diferent origen (colònies d’obediència reial, de concessió o de carta), totes elles havien gaudit d’un sistema d’autogovern, limitant-se la metròpoli a beneficiar-se amb l’aplicació de les reglamentacions mercantilistes de l’època.
Totes elles demanaven, així, més independència, o més beneficis, econòmica. Més llibertat de comerç.
Independentisme americà, doncs, podem situar el seu punt de partida en l’aspecte econòmic: llibertat econòmica i de comerç.
Hi ha un primer moment peticionari, de respecte a les directrius angleses queixant-se, això si, constantment al govern. Són freqüents els viatges de colons a la metròpoli per queixar-se i enviar les peticions de reclama de les colònies.
Els encarregats són els ‘’agents colonials’’, el més representatiu i famós dels quals és Benjamin Franklin, el millor ambaixador de la causa americana en tots els moments, el que millor representa la unió dialèctica entre els dos continents.
Demanen a més, degut el seu potencial econòmic i demogràfic, a canvi de les lleis impositives sobre el comerç, representació al parlament d’Anglaterra.
La resposta que utilitza Londres és que si Manchester, una gran ciutat industrial, no té escons, ells no tenen per què tenir-ne.
El Tractat de París (1763) La finalització de la Guerra dels Set Anys contra els francesos, el 1763, va provocar una forta caiguda de l’economia de la Corona, portant a l’inici de els hostilitats més fortes entre americans i anglesos.
A més, la pujada al tron d’un nou rei, Jordi III, el 1760, no va ni molt menys afavorir la situació: el nou rei, volent imitar altres monarques europeus absoluts, pretenia governar com ell dictés.
Però els problemes s’agreujaren sobretot per causes econòmiques: el nou ministre des d’abril de 1763, George Grenville, es troba amb un greu problema: el deute nacional britànic ascendeix a 136M de lliures com a resultat de la guerra.
És absolutament necessari imposar nous impostos, hostils i refusats a GB, i finalment recaiguts en les colònies.
Llei del sucre (1764), que eleva els aranzels aduaners sobre el producte, a més del vi, cafè, tèxtils... impostos indirectes = es cobren amb dificultats, el contraban segueix creixent. En aquest moment B.Franklin viatge a Londres per a proposar la creació d’un banc americà, fent que els interessos dels estalvis dels americans es quedessin a les colònies.
També altres lleis que prohibeixen a les colònies emetre paper moneda, mesura que demanaven de fa temps (1792 crearan la seva pròpia, el dòlar). Per això, es veu que es necessita un impost directe, perquè el pagament fos inevitable.
1765: el Parlament aprova la llei del timbre (Stamp Act), impost sobre tot tipus de documents notarials, administratius, laborals, llibres... premsa. Havien de portar timbre per ser legals.
Lleis d’impostos acompanyades per mesures rigoroses per vigilar el seu incompliment i castigar els contrabandistes.
Llei de l’aquarterament: els soldats britànics podran ser allotjats en cases privades si és necessari. Molest.
A més, les colònies hauran de mantenir econòmicament una força de 10mil homes britànics. A més, els colons no podien ser soldats. Demanaven formar part de l’exèrcit regular per defensar-se i atacar als indis molestos i perillosos de la frontera.
Altra cosa que va fer Grenville: acotar una línia imaginària als Monts Apalatxes, no deixant creuar la línia (que seria territori de caça indi), perquè com més gran sigui el territori més serà el poder dels americans.
Drets aranzelaris o aduaners: tot allò que importessin o exportessin (comerciar) els colons fora de la metròpoli havien de pagar a aquesta. Finalment Grenville veurà que amb els drets aranzelaris la tensió és massa forta i decideix suprimir-ho. Però els impostos de moment es mantenen.
En aquest moment les colònies de Massachusetts I Virgínia inicien protestes, amb doble sentit: per un costat es discutia sobre la necessitat dels nous impostos , però també es qüestionava l’aberració política que suposava dependre d’un Parlament que, a 5.000km de distància, pogués decidir sobre ciutadans que no hi estaven representats.
El maig de 1769 l’Assemblea de Virgínia declara que els seus colons només pagarien impostos als seus representants. Alhora, l’Assemblea de Massachusets, amb Samuel Adams, inicia un boicot cap als productes anglesos.
Aquest boicot als productes anglesos, sens dubte, va tenir més efecte que les queixes, i afectà a comerciants importants anglesos demanant la seva derogació a Londres. La pressió va sortir afecte i va ser derogada la llei.
Els colons descobreixen que malgrat les seves diferències tenen uns interessos comuns i necessiten unir-se per frenar unes mesures tiràniques.
Boston tea party Les necessitats fiscals d’Anglaterra impulsaren al nou ministre, Townsend, a establir nous impostos sobre els importacions americanes d’una sèrie de productes de fort consum: vidre, plom, pintures, paper i, sobretot, el te. Amb aquesta recaudació es pensava pagar el manteniment de les tropes reals a Amèrica i als governadors de les colònies. S’adoptaren mesures per controlar i castigar els infractors.
Les ‘’lleis de Townsend’’(1767) eren una autèntica ensopegada i el panorama, que no havia deixat d’estar mogut en part, va agitar-se novament. Odi a les lleis com a la llei del timbre.
Panorama igual que abans: pamflets, diaris, declaracions a les assemblees i comitès...
canalitzen la protesta. El clima d’exaltació regnant arreu era més elevat i fort a Boston (Massachusetts), on estava Sam Adams i els seus Fills de la Llibertat.
Primer esclat de violència i rebel·lió armada: 5 de març de 1769, enfrontament entre civils i tropes, amb la mort de diversos civils = primers màrtirs de la causa patriòtica.
Matança de Boston.
El nou primer ministre, lord North, va donar marxa enrere les lleis del seu antecessor i el Govern optà per una actitud conciliadora. Tots els impostos anteriors van ser abolits menys el del te.
En aquest context, la Companyia de les Índies Orientals estava en greus problemes al no haver venut gran part del te provinent de la Índia a Xina, per causes internes xineses.
El Parlament, llavors, aprova una llei que eximeix a la Companyia del pagament de drets sobre el te en els ports metropolitans, però no a les colònies = el te seria més car a Amèrica i molts s’arruïnarien a costa dels anglesos.
Veus de protesta arreu de les colònies, demanant el boicot a Anglaterra i impedir la descàrrega del te. A continuació, un incident ocorregut en el port de Boston el 16 de decembre de 1773, que ha passat a la història com el Boston Tea Party, resultà decisiu: un grup de colons disfressats d’indis va tirar el carregament de te d’un vaixell anglès que esperava l’aprovació de desembarcar la càrrega.
Londres reacciona molt malament, i els partidaris de la conciliació perden veu. Resposta contundent: ‘’lleis de la coerció’’: 1. Tancament del port de Boston (una ciutat comercial, bàsicament).
2. Modificació del govern de Massachusetts, reforçant l’autoritat reial.
3. Canvis en l’administració de justícia: alguns processos podrien ser jutjats a Anglaterra.
4. Es restableix la llei de l’aquarterament, ara obligat.
5. Llei del Quebec: estén la província de Canadà (francesa) fins la vall de l’Ohio, reclamat per les colònies, i estableix en ella un govern centralitzat, al qual estan acostumats els colons francesos. Temes de religió no els agrada als colons. I sobretot que els donen un territori que volien ells (Wisconsin, Illinois, Indiana, Michigan i Ohio), cosa inacceptable pels americans, que ja havien estat entrant i colonitzant els territoris.
Davant l’agressió a la colònia de Massachusetts, totes les colònies senten una còlera conjunta i van acceptant la idea d’unir-se encara més contra els britànics i de celebrar una reunió de els 13 colònies per queixar-se al Govern.
La reunió es celebra baix el nom de ‘’Congrés Continental’’, a Philadelphia, el 5 de setembre del 1774. S’encarrega de redactar i enviar una petició i reclamació al rei, anomenant-li tots els mals infligits a les colònies des del 1763, amb l’argument del seu dret ‘’natural’’ (Rousseau) com a súbdits de la Corona i anglesos. Tot reforçat amb la reactivació del boicot a Anglaterra i negant la competència del Parlament per crear lleis a Amèrica. No parlen d’independència ni de la regulació del comerç. Malgrat això, la resposta segueix sent negativa per GB i ho interpreta quasi com una declaració de guerra. La ruptura es veu clara.
Des del punt de vista social, el territori començava a dividir-se entre els rebels, que es feien dir patriotes, i els partidaris de continuar sota regulació del Parlament britànic.
...