Veu, locució i prosòdia (I) (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Escriptura Audiovisual
Año del apunte 2014
Páginas 3
Fecha de subida 15/10/2014
Descargas 8
Subido por

Descripción

Apunts fonamentals sobre veu, locució i prosòdia. Part 1

Vista previa del texto

Veu, locució i prosòdia (I) Producció del so de la veu: • Zona infraglòtida: tràquea, pulmons, bronquis, diafragma.
La producció de veu comença al diafragma.
• Zona laríngia: cordes vocals • Zona supraglòtica: llengua, llavis, dents, paladar La vocalització depèn d'aquesta zona.
Fases de producció del so 1. La veu es genera a la laringe a partir d'una sèrie d'obstruccions que es produeixen a la glotis.
2. Per l'emissió es tanca la glotis, exercint una pressió a la part inferior de la laringe degut a l'aire que ve des dels pulmons.
3. Va augmentant aquesta pressió neumàtica de manera automàtica fins que la força que oposa la glotis o la laringe per mantenir-se tancada és insuficient, l'aire surt i es produeix la veu.
4. Quan ha sortit l'aire, la pressió que obliga la glotis a obrir-se disminueix i torna a tancar-se i s'inicia el procés un altre cop.
Veu, processos involucrats • Vibració: cordes vocals (laringe) • Font d'energia: origina vibració – músculs respiratoris (diafragma) • Ressonància: amplificació del so produït per les cordes vocals i generació del timbre de veu – cavitat bucal i nasal.
Freqüència d'oscil·lació • Nombre mínim d'oscil·lació a la laringe: 70/80, veu greu • Veu masculina: entre 100 a 150 cicles (vibracions a les cordes vocals) per segon • Veu femenina; entre 200 i 400 c/s • Veu nen/a: 250/400 c/s • Quan el procés físic genera una vibració de la laringe superior a les 17 oscil·lacions per segon es percep com un so i es genera la veu.
• Una soprano pot produir fins a 1300 oscil·lacions per segon.
Prosòdia • És la musicalitat del conjunt a la locució. Algú que no sàpiga un idioma interpreta els significats gràcies a la prosòdia (pot saber si és una pregunta, si està enfadat, content...) • És la variant més important de la locució.
• Fa més maco el discurs, el dota de significat i capta la nostra atenció.
◦ Entonació (variació de to) ◦ Accent (variació de to, duració i intensitat) ◦ Ritme (variació de duració) Funció distintiva • Permet adjudicar un significat o un altre a allò que diem • Paper important de l'entonació • Exemple: Ve? Entonació ascendent Ve. entonació descendent Funció integradora • Enllaça les paraules fins transformar-les en unitats comunicatives.
• La funció integradora de l'accent.
• Hi ha diverses possibilitats d'unitats accentuades davant d'una inaccentuada.
• “ESTABARRIENDO” ◦ Está barrienda ◦ Estaba riendo ◦ Ésta va riendo Grup fònic • Unitat mínima en la qual podem seccionar el missatge oral.
• Les pauses són el principal element delimitador del grup fònic.
• La majoria de les vegades són virtuals, sense interrupció de veu.
• També el delimiten una baixada de la intensitat, canvi de to (descendent).
El presidente del gobierno / Mariano Rajoy/ ha manifestado esta mañana /su intención de legislar / sobre el asunto.
A ningú no se li ocorreria El / president de / la Generalitat / de Catalunya / busca esta / tarde apoyos ente / los rectores más / reacios a / la norma.
• Diversos estudis parlen d'extensió del grup fònic: ◦ Entre 5 i 10 síl·labes (Navarro Tomás).
Entonació • To (definitori) • Intensitat i druació (complementaris) Accent • To (definitori) • Intensitat i duració (secundaris Ritme • Duració (definitori) • Intensitat i to (irrellevants) Funció delimitadora • És delimitadora perquè divideix l'enunciat amb dues finalitats: ◦ Fisiològica: prendre aire ◦ Raons lingüístiques i gramaticals. Distribució de la informació per fer el missatge comprensible.
• La pausa: funció rítmica de primer ordre • La pausa gràfica més freqüent es resol amb un canvi d'entonació.
• Normalment només es produeix silenci efectiu i perceptible als punts i a part o entre notícia.
• Si la pausa (fisiològica) es produeix en mig d'un grup fònic, segmentant-lo, varia el sentit.
• Es respira en els moments de delimitació semàntica del discurs.
• Actua com a delimitador l'allargament de la prefrontera (les últimes paraules de la nostra notícia) ◦ Dóna a entendre que estem acabant.
◦ Informem al nostre company que ara li toca a ell.
Funció contrastiva Contrast acústic entre els diferents elements de l'oració que millora l'atenció de l'oient.
• Entonació: entre aguts i greus • Accent: síl·labes accentuades davant les no accentuades • Ritme: més ràpid VS més lent • Paraules determinats i les restants.
Funció semàntica • Relaciona la forma en com ens expressem amb els continguts del discurs.
• Entonació, accent i ritme, sempre en funció del contingut.
• Influència mútua: prosòdia-semàntica i viceversa ◦ Quan la prosòdia contradiu la semàntica predomina la prosòdia (ironia).
...