Grècia i Roma (2014)

Apunte Español
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Traducción e Interpretación - 2º curso
Asignatura Història de la traducció
Año del apunte 2014
Páginas 2
Fecha de subida 19/11/2014
Descargas 30
Subido por

Vista previa del texto

GRÈCIA Si dèiem que Egipte és incomprensible, a Grècia passa just el contrari. Tot és absolutament comprensible, són ells qui estableixen les bases del nostre pensament, els nostres gustos, la nostra cosmovisió. Produeixen avenços diversos: quant a la política, inventen la democràcia, el sistema polític ideal. Quant al pensament, tots som platònics. Plató és qui estableix la filosofia, en qui es basen tots els filòsofs posteriors. El pensament occidental en bona part ve de Plató. Quant a la literatura, l’Odissea és el text funcional de la literatura occidental, la seva manera de pensar és la nostra. Quant a l’art, és difícil no emocionar-se davant el Partenó (perfecció, simetries...), per exemple. “Tots venim de Grècia”.
Els grecs van ser conscients de la immensa aportació de la cultura anterior (els egipcis). De la importància de la cultura predecessora, en van aprendre i van assimilar moltes coses.
Aquest emmirallament en la cultura anterior es va fer palès en una ciutat de l’imperi grec, la més propera a Egipte: Alexandria. Va ser el focus d’assimilació de la cultura egípcia. Van intentar conservar-la (Egipte havia ja entrat en decadència), i amb aquest objectiu es va crear la Biblioteca d’Alexandria, la més famosa del món antic. Va tenir una vida llarguíssima, es calcula que va sobreviure 6 segles. Era una mena de gran magatzem del saber antic, un arxiu que es podia consultar constituït per pergamins i papirs (els llibres encara no existien com els coneixem avui dia). El final de la biblioteca arriba quan uns quants obsessius cristians van atemptar contra la biblioteca; per la visió fanàtica consideraven negatiu tot aquell arxiu del món antic. La destrucció de la biblioteca representa un trencament brutal.
Els grecs van traduir poc: l’obsessió era guardar, conservar, perquè eren conscients que el que havien fet els egipcis era inimitable, inigualable. A més, els grecs eren tan o més autosuficients que els egipcis. Els grecs eren el primer poble orgullós, amb consciència que la seva aportació és capital. La seva cosmovisió és completament diferent de l’egípcia.
Que fossin un poble poc traductor és curiós, tenint en compte la riquesa en tots els àmbits.
Eren poc traductors en general, però en particular hi ha una excepció: La Bíblia (uns quants llibres de l’Antic Testament) va ser traduïda fins a la sacietat. Són tantes les seves traduccions que avui dia hi ha estudis especialitzats de les traduccions gregues d’aquests llibres a universitats de tot el món. D’aquest cúmul de versions, en destaquem una per damunt de les altres, perquè és famosíssima: Versió dels Setanta (segle III aC – 150 dC, i traduïda des del segle III aC – segle III dC). Tot i que al segle III dC ja no hi ha imperi, es continua traduint La Bíblia al grec. La Versió dels Setanta destaca tant que des del començament va anar envoltada d’una llegenda: aquesta obra és obra de 72 biblistes teòlegs diferents que van treballar sempre separadament, sense cap contacte, i que van traduir una versió idèntica. Per què una traducció neix envoltada d’una llegenda? És impossible que hi hagi 72 traduccions idèntiques. A aquesta obra se li va donar un caràcter diferent, sagrat. És una versió promoguda per les autoritats eclesiàstiques amb l’objectiu de que aquesta esdevingui l’única traducció, la traducció que invalida totes les altres, que serveixi per anul·lar totes les interpretacions que circulen, perquè cada nova traducció pot comportar una nova discrepància. La versió dels Setanta és la primera traducció fundacional de La Bíblia, que té l’objectiu no solament de ser l’única traducció, sinó de convertir-se en original. A partir d’ara, totes les traduccions hauran de basar-se en aquesta versió. Va ser feta per jueus que havien hagut d’abandonar Israel, i que ja no podien llegir La Bíblia en la versió original (hebreu), necessitaven una traducció. El primer objectiu era per als jueus i pels jueus, perquè poguessin llegir La Bíblia i entendre-la.
ROMA L’imperi romà té la història concentrada. Els romans van fer una adaptació a gran escala de la cultura anterior, la van assimilar a consciència, sense amagar-se’n. La cultura grega era realment admirable, i els romans eren conscients que no podien superar les seves fites.
Davant les possibilitats van fer el càlcul positivista d’apropiar-se la cultura anterior. Al darrere, hi ha una gran diferència, un canvi substancial: el Romanticisme (segle XIX) inventa el concepte d’originalitat. Abans del segle XIX, a ningú no li havia ocorregut que s’havia de ser original, que la còpia era quelcom negatiu. Els romans copien i amb orgull, consideren que el millor que poden fer és repetir el que han fet els altres. Amb aquests precedents, els romans van traduir poc. A les escoles, les llengües són el llatí i el grec, totes dues s’aprenen màximament, com si fossin les dues llengües vives. La minoria que pot llegir entén perfectament el grec. Davant la no-necessitat, és difícil que sorgeixi la traducció. El poble romà no va ser especialment traductor, més aviat, van fer una gran apropiació, anostrament, però no una traducció convencional.
L’excepció és Livi Andrònic, autor del primer poema extens en llatí, que resulta ser una traducció de l’Odissea grega. Per tant, és un cas singular: una literatura que comença amb una traducció. Aquesta traducció es va convertir en llibre escolar durant dos segles, es va aprendre la llengua pròpia des d’una traducció. Després, els romans són famosos en la història de la traducció per ser els primers en reflexionar sobre la traducció, amb Ciceró (46 aC), Quintilià, Plini i Horaci. Ciceró és conegut com a orador, però també va ser traductor. Els romans en general es van mostrar partidaris d’una traducció no literal, lliure, amb la capacitat de manipulació que demana la llengua d’arribada. En posicionar-se per aquest tipus de traducció, en distingeixen dos tipus per primera vegada en la història: la traducció literal i la traducció lliure. Aquesta distinció perviu fins a finals del segle XVIII amb l’arribada del Romanticisme.
...