temario entero de penal (2013)

Apunte Español
Universidad Universidad Rovira y Virgili (URV)
Grado Derecho - 2º curso
Asignatura derecho penal
Año del apunte 2013
Páginas 58
Fecha de subida 12/10/2014
Descargas 27
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 1.- LA POTESTAT PUNITIVA I ELS PRINCIPIS INFORMADORS DEL DRET PENAL 1.1 El Dret Penal Objectiu i el Dret Penal Subjectiu Les societats democràtiques com la nostra necessiten tenir una Constitució, la qual conté els elements mínims perquè la societat estigui cohesionada; d’aquesta manera podem afirmar que tenim establert un ordre social. Perquè aquest ordre social es mantingui, és necessari que existeixin diferents formes de control social, les quals són 2: - - L’existència d’uns principis que estableixin un marc general de conducta, el qual ha d’establir com s’han de comportar els ciutadans. Els ciutadans han de respectar el mar general i fer tot el possible per complir-lo.
L’establiment de les expectatives de conducta i les conseqüències derivades de l’incompliment d’aquestes expectatives.
Hi ha 2 tipus de control socials: - - Control Social Formal: és el control que es porta a terme mitjançant les NJ, en les quals està establert un comportament social determinat i en el cas de que aquest sigui incomplit, hi ha establerta una sanció.
Control Social Informal: és el control que porten a terme les famílies, les escoles, etc. Aquest control es porta a terme sense fer ús de les NJ. Aquest control té la funció d’educar a les persones perquè compleixin les normes.
Aquests sistemes que tenen la finalitat de garantir la cohesió social es CRCT perquè tots ells tenen 3 elements comuns: - La norma.
La sanció.
El procediment: el qual ens permet determinar que una norma ha estat vulnerada i també ens permet determinar la sanció que li serà imposada al subjecte que ha vulnerat la norma.
El dret penal (DP) és el subsistema més formalitzat que existeix dins del sistema de control de l’ordre social, ja que és una de les formes que té l’Estat espanyol per garantir la cohesió social, tot i això no és l’única forma que existeix. S’han de tenir 3 idees molt clares sobre el DP: - Els Objectiu que pot Pretendre Aconseguir el DP són Limitats: això és així perquè el DP no pot actuar d’una forma deslligada de les altres formes de regulació de la convivència humana, és a dir, que ha d’estar sempre vinculat amb el que es preveu a les altres branques del dret.
1 - - El Camp d’Intervenció del DP és Reduït: això és així perquè la intervenció del DP s’ha d’utilitzar com a últim recurs. A mesures que les conseqüències del DP són més severes, el seu camp d’actuació es redueix.
Està Altament Formalitzat: el DP és molt formal perquè uns dels seus objectius és evitar l’actuació arbitrària de l’Estat davant dels ciutadans.
El DP Objectiu està determinat pel conjunt de normes positivitzades en una llei, les quals descriuen aquells comportaments que es consideren intolerables per mantenir la convivència social, els quals són anomenats delictes o faltes. A la mateixa vegada, el DP objectiu estableix unes reaccions repressives contra aquestes faltes o delictes, les quals són anomenades penes o mesures de seguretat. El DP objectiu ens permet diferenciar entre: - El DP Material: és el conjunt de comportaments considerats com a constitutius de delicte.
El DP Formal: és el dret processal penal, és a dir, el conjunt de procediments que s’han de seguir al DP. Aquest DP formal és molt important, ja que ens permet establir un sistema judicial adequat i també permet que els magistrats tinguin les eines necessàries per determinar quan s’ha comés un delicte o una falta i la conseqüència d’aquest delicte o falta.
El DP Subjectiu és també anomenat com ius puniendi. Els jutges són els subjectes que tenen atribuïda parcialment la potestat de castigar i punir, ja que són ells els que avaluen si una persona ha comès un delicte o no i, en el cas de que si que l’hagi portat a terme aplicaran una sanció. Vertaderament la potestat de castigar i punir està atribuïda a l’Estat. L'actuació de l'estat està sotmesa a uns principis o límits de caràcter formal i material, els quals es manifesten en 2 moments diferents: - En el Moment de Crear les Lleis: l'Estat no pot sancionar penalment tots els comportaments que li sembli, ja que existeixen una sèrie de límits.
En el Moment d’Aplicar les Lleis: en aquest cas els límits fixen fins a quin punt pot ser penada una persona.
El DP té l'objectiu de protegir els valors fonamentals de la vida comunitària, els quals són uns valors mínims per poder viure en societat. Aquests valors mínims són anomenats béns jurídics. Molts d'aquests béns els trobem a la pròpia Constitució. La Constitució és la NJ en la qual es descriuen aquests valors mínims per poder viure en societat. Alguns d’aquests valors mínims són la llibertat, la igualtat, la no discriminació, etc.
2 1.2 Els Principis Materials del Dret Penal Els Principis Materials del DP, és a dir, els valors mínims des d’un punt de vista material són: - - - - - Principi d’Exclusiva Protecció dels Béns Jurídics: aquest principi consisteix en que el DP està exclusivament destinar a protegir els béns jurídics, de tal manera que no és lícit utilitzar el DP per protegir-nos de comportaments indesitjables.
Principi de Mínima Intervenció: aquest principi consisteix en que el DP només ha de ser utilitzat en aquells casos en els quals sigui necessari. Quan un conflicte pugui ser solucionat per qualsevol altra branca del dret que no sigui el DP (dret laboral, dret administratiu, etc), aquestes seran preferents; de tal manera que podem afirmar que el DP s’aplicarà com a últim recurs de manera subsidiària.
Principi de Culpabilitat: aquest principi parteix de la idea de que una persona es considera que és culpable quan havent pogut actuar correctament ha actuat erròniament, posant en perill un bé jurídic. Aquest principi estableix que cada persona ha de respondre pels fets il·lícits que ells mateixa ha portat a terme, de tal manera que el càstig s’individualitza. Alhora de castigar a la persona autora del fets s’haurà de tenir en compte la situació en la qual es trobava, ja que pot ser que existeixin circumstàncies que atenuïn, agreugin o eximeixin el càstig de la persona. Aquest principi exclou la responsabilitat objectiva, és a dir, que si per exemple una persona participa en uns fets que finalment acaben desembocant en la mort d’una persona, aquesta persona només serà responsable en la mesura que el jutge consideri que ha actuat amb dol o imprudència. Aquest principi els hi obliga als jutges a valorar si la persona autora d’uns fets ha actuat amb dol, imprudència o cas fortuït.
Principi de Proporcionalitat: aquest principi consisteix en l’obligació de tenir en compte la gravetat del delicte que ha portat a terme una persona alhora de decidir la seva condemna. Aquest principi s’ha de tenir en compte tant en el moment en el qual es crear la llei penal com en el moment en el qual el jutge ha de decidir la pena que li imposarà a la persona que ha comés un delicte, ja que tant la pena establerta a la llei com la pena imposada pel jutge han de ser proporcionals a la gravetat del delicte.
Principi de Dignitat Humana: aquest principi és la base de tot el sistema penal, ja que la dignitat humana és un factor que s’ha de tenir en compte en el moment en el qual s’estableixen les penes a les lleis i en el moment en el qual les sancions són executades per part del jutges.
- 1.3 El Principi Formal del Dret Penal El Principi Formal del DP, és a dir, el valor mínim des d’un punt de vista formal és el Principi de Legalitat: aquest principi és una garantia de seguretat jurídica cap als ciutadans. Aquest principi els hi permet als ciutadans satisfer la necessitat de saber amb quines penes seran castigades en el cas de cometre algun delicte, quins són els comportaments considerats delictius, etc. Aquest principi estableix que l’Estat no podrà anar més enllà del que estableixen les lleis. Aquest principi està format per 4 garanties: 3 - - - - Garantia Criminal: aquesta garantia els hi garanteix als ciutadans que una conducta no podrà ser considerada delictiva a no ser que estigui establerta com a tal a la llei. D’aquesta garantia podem derivar la reserva absoluta de llei, la qual consisteix en que tota la matèria penal ha d’estar regulada per una llei orgànica; això és així perquè la CE així ho determina. D’aquesta garantia també podem derivar la taxativitat de la llei, la qual consisteix en que les lleis penals han de ser clares i han de poder ser enteses per totes les persones. Aquesta taxativitat implica la prohibició de l’aplicació analògica de la llei, és a dir, que les lleis penals només es poden utilitzar en aquells casos que regula la llei i no es poden utilitzar mai en situacions semblants a les situacions que realment regula. La tercera conseqüència que podem derivar d’aquesta garantia és la irretroactivitat de la llei penal, la qual consisteix en que no es podrà condemnar a una persona per un acte que hagi produït, mitjançant una norma creada posteriorment a la producció d’aquest acte, tot i que aquesta nova norma estableixi que l’acte produït per aquesta determinada persona sigui il·legal. Hi ha una excepció a la irretroactivitat de la llei penal, aquesta és la possibilitat d’aplicar una norma penal retroactivament en el cas de que l’aplicació retroactiva de la norma sigui favorable per a l’individu.
Garantia Penal: aquesta garantia els hi garanteix als ciutadans que no se’ls hi podrà aplicar una pena que no estigui establerta a la llei. A la llei ha d’estar establerta el tipus de pena i el període que durarà la pena.
Garantia Jurisdiccional: aquesta garantia els hi garanteix als ciutadans que les resolucions penals només podran ser elaborades pels jutges competents. A més, gràcies a aquesta garantia els ciutadans podran observar les normes que estableixen el procediment a través del qual una persona pot ser declarada culpable.
Garantia d’Execució: aquesta garantia els hi garanteix als ciutadans que les penes que els hi hagin estat imposades seran complertes en els termes indicats a la llei. (art 2 criminal i penal; art 3 jurisdiccional i d’execució).
El principi de legalitat té 2 implicacions: - Les Lleis Penals en Blanc: la societat cada vegada és més complexa, sobretot en matèries com la mediambiental, la científica, etc. En aquests àmbits també es poden produir delictes, de tal manera que si s’haguessin de regular al codi penal tots els delictes que es poden produir en aquest tipus de noves matèries, el codi penal seria moltíssim més gran i no seria viable; per aquesta raó existeixen les lleis penals en blanc, les quals són aquelles normes que es remeten a normes no penals per descriure el supòsit de fet d’un delicte. Perquè aquesta normativa sigui vàlida, s’han de complir una sèrie de requisits:  Cal que en la norma penal quedi clar que per definir el supòsit de fet del delicte la norma penal es remet a una norma no penal.
 Cal que en la norma penal quedi clar que la conducta que estableix la norma no penal a la qual es remet la norma penal és il·legal.
 La llei penal en blanc ha de contenir la pena de la conducta il·legal descrita en la norma no penal (ex: art 325 i 226 CP).
4 - Principi Non Bis In Idem: aquest principi estableix que no es podrà sancionar dues vegades al mateix individu pel mateix fet. Això té 2 repercussions dins del dret: nomes és fa si hi ha triple identitat ( misma persona, mismo hecho y ).
 Dins de l’àmbit estricte del DP: aquest principi aplicat en l’àmbit estricte del DP consisteix en que a un individu que ha comés un delicte només se li podran aplicar les circumstàncies agreujants especificades a la norma que regula el delicte que ha portat a terme la persona, ja que en qualsevol cas el que no es podrà fer serà aplicar-li les circumstàncies negatives de la norma que regula el delicte que ha portat a terme i, a més, aplicar-li les circumstàncies negatives d’una altra norma, tot i que aquestes hagin estat portades a terme pel delinqüent (ex: en el delicte d’assassinat consisteix en cometre un homicidi en el qual intervenen una sèrie de circumstàncies gravoses, en aquest cas només es tindran en compte les circumstàncies establertes a l’art que estableix l’homicidi i, no es podran utilitzar les circumstàncies gravoses d’un altre article, tot i que la persona les hagi portat a terme).
 Dins de l’àmbit Penal en relació amb l’àmbit Administratiu: no es pot valorar un mateix delicte per les dues vies, sinó que un delicte es valorarà per la via administrativa o per la via penal, però no per les dos. Si un delicte és considerat com a greu, la via que tindrà preferència serà la via penal per sobre de la via administrativa. L’excepció és quan es pugui trobar un fonament per sancionar a una persona per la via administrativa que sigui diferent del fonament utilitzat per sancionar a la mateixa persona per la via penal sobre el mateix fet.
TEMA 2.- LES TEORIES DE LA PENA COM A TEORIES DEL DRET PENAL 2.1 Teories de la Pena com a Teories del Dret Penal Quan parlem de teories de la pena, del que estem parlant realment és del sentit de la pena o de la finalitat de sancionar. Existeixen dos grans corrents de les teories de la pena: - Teories Absolutes o Retribucionistes: aquestes teories consideren que la pena és la conseqüència indispensable d’haver comés un delicte. Aquesta teoria considera que qui comés un delicte “cobra”. Aquesta teoria no considera que la pena tingui cap finalitat, sinó que considera que és simplement la conseqüència necessària d’haver comés un delicte, és a dir, que considera que la persona que ha comés un delicte ha de ser castigada. Aquestes teories pensen que amb la imposició d’una pena sembla que hi hagi justícia. Com que la pena és la conseqüència del delicte, la pena ha de ser proporcional al delicte comés.
Aquesta teoria respecta a les persones com a tal, és a dir, que considera que les persones no s’han d’utilitzar amb la finalitat d’evitar la delinqüència, sinó que a les persones només se les castiga per haver comès un delicte.
- Teories Relatives: aquestes teories defensen que la pena és una eina per prevenir futurs delictes, és a dir, que els relativistes consideren que la pena ha de servir per evitar la delinqüència. Això es pot explicar des de 2 perspectives:  Prevenció General: aquesta prevenció consisteix en que s’utilitza la pena com a 5 eina per evitar que qualsevol persona porti a terme un futur delicte, és a dir, que es pretén exercir aquesta prevenció sobre tots els ciutadans. Dins d’aquesta perspectiva podem diferenciar 2 perspectives més:  Prevenció General Negativa: aquesta prevenció consisteix en que la imposició i el compliment de la pena han de servir perquè els ciutadans decideixin deixar de cometre delictes. La pena s’entén com una coacció o com una amenaça cap als ciutadans perquè no portin a terme un determinat delicte, ja que en aquest sentit els ciutadans no porten a terme un determinat delicte per la por que tenen a que els hi sigui imposada la pena corresponent al delicte. La crítica que es fa aquesta teoria és que no es sap on és el límit de la intimidació als ciutadans, la qual cosa comporta arribar a l’absurd.
 Prevenció General Positiva: aquesta prevenció consisteix en que la pena ens ha de servir per prevenir futurs delictes, però no per la via de la intimidació, sinó per la via de que els ciutadans creguin en l’OJ i pensin que el que estableix és el correcte.
 Prevenció Especial: aquesta prevenció està enfocada cap a l’individu que ja ha comés un delicte, és a dir, que té la finalitat de que l’individu que ha comés un determinat delicte, no el torni a cometre en el futur. Dins d’aquesta perspectiva podem diferenciar 2 perspectives més:  Prevenció Especial Negativa: aquesta prevenció consisteix en que si es vol que la persona que ha comés un delicte no el cometi mai més, el que es fa és apartar de la societat a l’individu durant un període de temps determinat, ja que si està apartat de la societat no pot cometre cap delicte.
 Prevenció General Positiva: aquesta prevenció consisteix en que si es vol que la persona que ha comés un delicte no el cometi mai més, el que es fa és treballar amb la persona amb l’objectiu de que no cometi nous delictes. El treball amb la persona es porta a terme mitjançant la reeducació, els programes de reinserció social, etc. Quan a la CE es va decidir introduir el deure de reinserir socialment a les persones, a altres països s’estava qüestionant aquest deure, ja que a una sèrie d’Estats on ja portaven un temps treballant amb aquesta reinserció, s’estaven utilitzant una sèrie de mitjans (mitjans de xoc) que no eren els correctes.
6 TEMA 3.- LA LLEI PENAL EN L’ESPAI I EN EL TEMPS Validesa Temporal de la Llei Penal Quan parlem de la validesa temporal de la llei penal al que ens estem referint és durant quant de temps una llei penal és vàlida. Una norma penal (NP) és vàlida quan és vigent, és a dir, des de que es creada i promulgada fins que és derogada.
L’entrada en vigor d’una norma es produeix, per norma general, un cop la norma és aprovada i és publicada al BOE i després del període de vacatio legis determinat, el qual normalment és de 20 dies, però normalment les NP tenen una vacatio legis bastant més àmplia. La derogació d’una NP pot ser de 2 maneres: - Derogació Expressa: aquesta derogació es produeix quan entra una nova norma en vigor que estableix expressament que deroga una llei determinada.
- Derogació Tàcita: aquesta derogació es produeix quan entra una nova norma en vigor que estableix una cosa contrària al que estableix la norma anterior.
La NP és irretroactiva, és a dir, que una NP no pot ser aplicada a un cas que va succeir abans de l’entrada en vigor de la NP; tot i que hi ha una excepció, ja que la NP pot ser aplicada amb caràcter retroactiu quan aquesta sigui més beneficiosa per al reus.
Validesa en l’Espai de la Llei Penal Quan parlem de la valides espaial de la llei pena al que ens estem referint és en quin territori serà aplicable la NP. El Principi de Territorialitat estableix que el Codi Penal és aplicable a tot el territori espanyol. L’art 23 LOPJ és el que estableix aquest principi de territorialitat, segons el qual tots els jutges i tribunals espanyols tenen a facultat per conèixer tots els delictes i faltes produïts al territori espanyol. Quan es parla de territori espanyol, del que s’està parlant és dels límits terrestres del l’Estat, les aigües jurisdiccionals espanyoles i l’espai aeri. Els jutjats i tribunals espanyols tenen la facultat de conèixer tots els delictes i faltes produïts al territori espanyol, ja siguin produïts per persones espanyoles o estrangeres. L’excepció a aquest principi de territorialitat és el Principi d’Extraterritorialitat, segons el qual la llei penal espanyola, a vegades, pot ser aplicada sobre delictes i faltes que hagin estat produïdes fora del territori espanyol. El dret penal espanyol podrà ser aplicat fora del territori espanyol en 3 casos: - Principi de Personalitat (art 23.2 LOPJ): aquest principi estableix que el dret penal espanyol podrà ser aplicat a persones espanyoles que hagin comés un delicte fora del territori espanyol. Els requisits per poder portar a terme aquesta aplicació són:  Que la conducta constitutiva de delicte al dret penal espanyol també sigui constitutiva de delicte al lloc on s’han produït els fets.
 Cal que la víctima del delicte hagi denunciat els fets a un tribunal espanyol.
 La persona que ha portat a terme el delicte no ha d’haver estat condemnada o absolta a l’Estat on ha produït els fets.
- Principi Real o de Protecció (art 23.3 LOPJ) aquest principi estableix que el dret penal espanyol podrà ser aplicat en relació a conductes delictives que afectin a drets jurídics considerats d’interès general per l’Estat Espanyol.
7 - Principi de Dret Universal o de Justícia Universal (art 23.4 LOPJ): aquest principi reconeix l’existència de delictes que tenen una rellevància més enllà del que són les fronteres d’un Estats, per tant, en principi, sigui quina sigui la víctima o l’autor del delicte, els tribunals i jutjats espanyols estaran facultats per castigar aquests tipus de delictes.
Perquè els tribunals i jutjats espanyols puguin jutjat a una persona que ha comés un delicte fora d’Espanya s’ha de demanar l’extradició d’aquesta persona. Hi ha 2 tipus d’extradició: - Extradició Activa: és l’acte en virtut del qual l’Estat espanyol reclama l’entrega d’una persona que es troba en un altre país. La norma que regula aquesta extradició és molt simple, però el que és més complicat és quan un Estat lireclama a Espanya l’extradició d’una persona, ja que l’Estat espanyol reclama algunes garanties:  Principi de Legalitat: estableix que el delicte pel qual el país demana l’extradició de la persona ha d’estar prevista en una norma escrita.
 Principi d’Especialitat: estableix que la persona sobre la qual es reclama l’extradició només podrà ser jutjada pel delicte pel qual se’l reclama.
 Principi d’Identitat de la Norma: estableix que el delicte que ha comés la persona ha de ser considerat delictiu a l’Estat espanyol.
- Extradició Passiva.
Qualsevol sol·licitud d’extradició primer haurà de ser avaluada per l’Audiència Nacional i després es pren una decisió política per veure si s’extradia o no a la persona, això és així perquè l’extradició té una naturalesa dual (jurídica i política).
En l’àmbit europeu, al 2002 es va aprovar l’Ordre de Detenció Europea, la qual té l’objectiu d’agilitzar l’extradició entre persones nacionals dels països membres de la UE.
TEMA 4.- LA CIÈNCIA PENAL 4.1 Concepte de Ciència Penal La Ciència Penal és un tipus de ciència que té la finalitat d’estudiar, analitzar i sistematitzar el conjunt de normes que formen part de l’OJ penal. El seu mètode d’investigació és dogmàtic, ja que el seu objecte d’investigació és la norma escrita.
La ciència penal està integrada per 3 ciències, la dogmàtica penal, la política criminal i la criminologia.
4.2 La Dogmàtica 8 La dogmàtica és el tipus d’investigació que utilitza la ciència penal per estudiar, analitzar i sistematitzar les normes que formen part de l’OJ penal. L’objecte d’investigació de la dogmàtica és la norma escrita, tot i que de vegades també es basa en la realitat.
Els objectius que pretén aconseguir la ciència penal utilitzant com a sistema d’investigació la dogmàtica és: - Establir una administració de la justícia igualitària i justa.
- Proporcionar-lis als ciutadans seguretat jurídica.
- Establir una aplicació proporcional i justa del dret penal.
- S’intenta que no es portin a terme pràctiques judicials contradictòries, és a dir, que intenta que dos persones que han comés el mateix delicte amb les mateixes condicions compleixin amb la mateixa sanció.
La CRCT més important de la dogmàtica és que estableix un sistema amb el qual es poden interpretar les lleis més fàcilment, la qual cosa permet que es puguin portar a terme solucions més justes. Cada vegada que aquest sistema es perfecciona, la interpretació de les normes es porta a terme més fàcilment, la qual cosa permet que es puguin portar a terme solucions més justes.
4.3 La Política Criminal La política criminal forma part del DP, ja que és la part del DP que fixa els seus límits. Antigament es considerava que la política criminal i el DP eren ciències independents, tot i que amb el pas del temps s’ha comprovat que realment no és així.
Tradicionalment s’ha considerat que la relació que existeix entre la política criminal i la dogmàtica jurídica-penal és que la política criminal estableix quins són les objectius del sistema penal i estableix quins són els límits de la intervenció punitiva i, que la dogmàtica jurídica-penal s’encarrega de portar a terme aquests objectius que fixa la política criminal i també s’encarrega de establir quin és el contingut dels límits de la intervenció punitiva. Hassemer considera això no és del tot cert, ja que considera que l’establiment dels objectius del sistema penal no és una funció exclusiva de la política criminal i a més, considera que no hi ha cap diferència entre la funció que porta a terme la política criminal fixant els límits de la intervenció punitiva i l’establiment del contingut d’aquest límit que porta a terme la dogmàtica jurídica-penal.
Actualment, s’ha considerat que la política criminal forma part del sistema jurídicopenal, ja que es considera que el sistema dogmàtic i la política criminal tenen el mateix objectiu, el qual és el fixament dels límits de la intervenció punitiva i l’establiment dels objectius del sistema penal.
La política criminal connecta el DP amb la criminologia, ja que la política criminal busca quins són els mitjans més adequats perquè el DP sigui eficaç i, una de les 9 coses que s’han de portar a terme perquè el DP sigui eficaç és el coneixement de la realitat social i humana sobre la qual s’aplica el DP, la qual cosa fa la criminologia.
4.4 La Criminologia L’objecte d’estudi de la criminologia és el delicte, el delinqüent i la víctima, la qual cosa suposa un coneixement de la realitat social i humana sobre la qual s’aplica el DP, ja que el DP s’aplica sobre els delictes i els delinqüents.
La diferència més important entre la criminologia i la política criminal és que la política criminal està subordinada al concepte de delicte que estableix el DP en canvi, la criminologia no està subordinada al concepte de delicte que estableix el DP, sinó que mitjançant l’estudi de la realitat li pot proposar al DP els canvis que cregui convenient sobre la definició del delicte.
Com que la criminologia porta a terme un estudi de la realitat social i humana en la qual s’aplica el DP, la qual és una realitat que té molt àmbits d’estudi, la criminologia rep l’ajuda d’altres ciències en el desenvolupament de la seva funció, com per exemple l’estadística o la medicina.
Sempre hi ha existit un debat doctrinal sobre quins són els objectes d’estudi que integren la realitat social i humana que estudia la criminologia.
TEMA 5.- LA TEORIA JURÍDICA DEL DELICTE 5.1 El Concepte de Delicte en el Dret Penal Espanyol Avui en dia és impossible parlar d’una Teoria Jurídica del Delicte dominant, ja que cadascun dels elements essencials del delicte (acció, tipicitat, antijuridicitat i culpabilitat) han anat evolucionant i s’han d’explicar de manera diferent i separada.
La teoria jurídica del delicte és un raonament jurídic, científic-tècnic que serveix per saber si un determinat fet reuneix les CRCT necessàries del delicte.
Els delites o faltes són aquelles accions o omissions doloses o imprudents penades per la llei (art 10 CP). El dret espanyol sempre ha tingut una definició del delicte, la qual cosa no és molt comú en la resta de drets europeus. En la definició del delicte 10 queda clar que és el que serà considerat com a delicte (accions o omissions) i que aquestes accions o omissions seran castigades per la llei; en canvi, el que no deixa tan clar el CP és la diferència entre el dol i la culpa i tampoc estableix quins són els elements d’aquestes accions i omissions.
La definició del delicte sempre ha exclòs la responsabilitat objectiva del delicte, mitjançant l’exigència del dol o culpa alhora de realitzar el delicte. La responsabilitat objectiva consisteix en observar si una persona és la culpable de la producció d’un resultat, sense tenir en compte la intenció de la persona pel que fa a la producció del resultat (ex: cas de que una persona tingui un pi a la seva casa i el tingui ben cuidat de manera diligent i un dia una rama del arbre es trenca i li cau a sobre a una persona que passava pel carrer i la mata; en aquest cas el propietari de l’arbre seria el responsable objectiu, ja que és el propietari de l’arbre, però seguint el CP, el qual exclou la responsabilitat objectiva, aquesta persona no seria responsable de la mort de la persona, ja que no actua ni amb dol, culpa o imprudència). De tal manera que podem afirmar que la responsabilitat penal d’una persona es basa en la seva responsabilitat subjectiva, és a dir, tenint en compte si la persona alhora de portar a terme una determinada acció o omissió ha actuat amb dol, culpa o negligència.
Hi ha una sèrie d’articles dins del CP que complementen la definició de delicte portada a terme en l’article 10, els quals són: - Article 11 CP: estableix quins són els requisits que s’han de produir perquè un acte omís sigui considerat el productor d’un resultat jurídicament desaprovat, amb l’objectiu de que no es pugui portar a terme qualsevol interpretació pel que fa al que és el delicte per omissió.
- Article 12 CP: estableix que les accions o omissions imprudents només seran castigades quan així ho estableixi expressament la llei.
- Article 13 CP: estableix una classificació entre el que són els delictes greus, els delictes menys greus i les faltes.
Accions i Omissions Com a conseqüència de la referència legal a la voluntarietat de l’acció o l’omissió, és possible dir que una persona és responsable criminal d’un delicte quan: - En els casos en els quals la persona ha actuat sabent quines eren les conseqüències del seu acte i que tot i així les ha portat a terme (dol).
- En els casos en els quals la persona ha actuat sense la cura deguda (imprudència).
- En els casos en els quals la persona ha portat a terme els seus actes sense ser conscients del que estava fent (ex: quan una persona mata a una altra sota els efectes de la cocaïna).
La definició legal del delicte que porta a terme l’article 10 CP estableix que el delicte pot ser una acció o una omissió. El concepte d’acció dins d’aquesta definició s’entén com que aquelles accions que han provocat un delicte són aquelles que estan tipificades legalment. El concepte d’omissió dins d’aquesta definició provoca que també es puguin castigar a aquelles persones que no han portat a terme una 11 determinada acció deguda. Per poder imputar-li la responsabilitat penal a una persona per omissió, serà necessària la utilització d’un conjunt d’elements complementaris, els quals són les descripcions específiques d’actes deguts que en el cas de no ser portats a terme siguin considerats omissions delictives i les regles generals.
Doloses o Imprudents El legislador no defineix que és el dol, ja que considera que en funció de la època històrica en la qual ens trobem la definició serà una o una altra; tot i això el que sí que fa són algunes interpretacions diferents del dol, les quals tenen en comú que és la intenció de realitzar una determinada acció. El dol en el CP té una funció limitadora, la qual consisteix en limitar la responsabilitat objectiva, ja que perquè es pugui considerar que una persona és la responsable d’un delicte, aquesta ha d’haver actuat amb dol, culpa o imprudència.
La imprudència en el CP té una funció limitadora, la qual consisteix en limitar la responsabilitat objectiva, ja que perquè es pugui considerar que una persona és la responsable d’un delicte, aquesta ha d’haver actuat amb dol, culpa o imprudència. A més, també es considera que té una funció limitadora, la qual consisteix en limitar els delictes dolosos, ja que la regla general estableix que totes les infraccions penals són doloses, excepte en els casos determinats en els quals es consideri que la persona ha actuat amb imprudència o culpa.
5.2 La Tipicitat, l’Antijuridicitat i la Culpabilitat La Relació de Causalitat consisteix en que en els delictes de resultat o perill s’ha d’establir una relació entre la lesió o el perill per al bé jurídic i l’actuació de una o vàries persones, la qual ha estat la causant jurídica de la lesió o el perill per al bé jurídic.
Gràcies a que en la definició legal del delicte s’estableix que els delictes són aquelles accions o omissions doloses o imprudents penades per llei, podem saber que qualsevol delicte comporta una pena, de tal manera que qualsevol tipus de delicte tindrà el mateix efecte legal (pena), independentment de que no tingui una expressa o completa definició.
El dret penal té la funció de tutelar béns jurídics, de tal manera que no és possible que la llei penal tipifiqui una conducta com a delicte sense que aquesta tipificació tingui l’objectiu de defensar un bé jurídic. La funció material de l’antijuridicitat és la d’entendre els tipus com a comportaments injustos.
Que una persona sigui castigada per portar a terme una conducta no tipificada com a delicte pot ser considerat inhumà, la qual cosa provoca que la pena d’aquesta conducta no tingui un fonament de dret, ja que si no està tipificada la conducta tampoc hi pot estar establerta legalment la pena per aquesta conducta. Aquesta acció no pot ser portada a terme en base al principi de legalitat i en base a l’article 12 15 CE “Todos tienen derecho a la vida y a la integridad física y moral, sin que, en ningún caso, puedan ser sometidos a tortura ni a penas o tratos inhumanos o degradantes. Queda abolida la pena de muerte, salvo lo que puedan disponer las Leyes penales militares para tiempos de guerra”.
TEMA 6.- LA TIPICITAT 6.1 Classes de Tipus El delicte també és anomenat tipus. Com a conseqüència de que no tots els delictes tenen la mateixa naturalesa, aquest s’han de classificar. Els delictes es poden classificar seguint diferents criteris: - En funció de la modalitat de l’acció:  Delictes d’Acció: són aquells delictes que són el resultat d’una acció portada a terme per part d’una persona (ex: disparar y matar).
 Delictes d’Omissió: són aquells delictes que són el resultat de la no producció d’una acció que hauria d’haver portat a terme una persona (ex: deixar morir a un fill de gana).
- En funció del subjecte actiu que els porta a terme:  Delictes Comuns: són aquells delictes que poden ser portats a terme per qualsevol persona (ex: homicidi).
 Delicte Especial: són aquells delictes que només poden ser portats a terme per alguns membres de la societat, ja que aquests delictes són comesos per unes persones que tenen unes determinades CRCT que no tenen totes les persones (ex: autoritat pública dicta una resolució de manera arbirtrària). En funció de si el delicte té equivalent en el delicte comú o no, els delictes especials es poden classificar en:  Delictes Especials Propis: són aquells delictes que no tenen un equivalent en el delicte comú.
 Delictes Especials Impropis: són aquells delictes que sí que tenen un equivalent en el delicte comú.
- En funció de com afecta el delicte a un bé jurídic:  Delicte de Lesió o de Resultat: el resultat d’aquest tipus de delicte és la lesió d’un bé jurídic (ex: homicidi).
 Delicte Simple o de Mera Activitat: perquè es produeixi aquest tipus de delicte és necessari que s’hagi portat a terme una acció, però no és necessari que aquesta acció hagi provocat un resultat amb el qual s’hagi lesionat un bé jurídic (ex: fals testimoni).
 Delicte de Perill: són aquells tipus de delicte que es troben en una posició intermèdia entre els dos tipus de delicte anteriors. Són aquells delictes en els quals es porta a terme una acció, la qual sí que té un resultat que lesiona un bé 13 jurídic, el que passa és que aquesta acció és castigada per l’OJ abans de que produeixi el seu resultat (ex: es castiga a una persona que condueix beguda abans de que provoqui un accident amb l’objectiu de que no provoqui l’accident).
- En funció de la part subjectiva del delicte:  Delicte Dolós: és aquell delicte en el qual l’acció que porta a terme la persona té la finalitat de portar a terme el delicte que s’ha comés (ex: disparar a una persona al cap té la intenció de matar).
 Delicte Imprudent: és aquells delicte en el qual l’acció que porta a terme la persona no té la finalitat de portar a terme el delicte que s’ha comés, sinó que la seva intenció era obtenir un altre resultat amb la seva acció (ex: estar caçant amb uns amics i com a conseqüència de que un dels amics dispara a un conill i no li dona i sí que li dona a un dels seus amics el mata).
6.2 La Part Objectiva del Tipus: Teories de la Causalitat i Imputació Objectiva El primer pas per saber si una conducta és típica és comprovar que vertaderament la persona que es pensa que ha portat a terme la conducta és la que l’ha portat a terme i comprovar que la conducta que ha portat a terme està determinada com a delictiva per part de la llei penal.
Teoria de la Causalitat La teoria de la causalitat té la finalitat de saber quines han estat les accions que han provocat el resultat considerat com a delicte i saber quina persona ha portat a terme aquestes accions. La teoria de la causalitat va néixer com a un mitjà per comprovar que una persona havia portat a terme un determinat delicte. La teoria de la causalitat es basa en conceptes extrajurídics en comptes de en conceptes jurídics, com per exemple en lleis físiques que demostren que una persona ha portat a terme una determinada acció (ex: comparar les petjades d’una persona amb les petjades trobades en una casa en la qual han entrat a robar). Aquesta teoria té diverses vessants: - Teoria de l’Equivalència de Condicions: consisteix en considerar que totes les accions que s’han produït i que finalment han donat com a resultat un delicte són la causa del delicte (ex: la persona que ven l’arma amb la qual una persona ha matat a una altra, la persona que fabrica l’arma amb la qual una persona ha matat a una altra, etc). Això és així perquè es considera que en el cas de que no s’hagués produït alguna de les accions, el delicte no s’hauria comés (ex: en el cas de que el venedor no li hagués venut l’arma a la persona que ha matat a l’altra, aquesta persona no hauria matat a l’altra). Aquesta teoria no ha tingut molt suport, ja que si es seguís aquesta teoria hi hauria molts responsables d’un mateix delicte i es consideraria que accions molt absurdes són les causes del delicte.
- Teoria de la Condició Eficaç: aquesta teoria sorgeix per solucionar els problemes que tenia l’anterior teoria. Aquesta teoria consisteix en acusar a una persona d’haver comés un delicte mitjançant la probabilitat objectiva que té aquesta persona d’haver comés el delicte. Aquesta teoria ha servit en part per solucionar 14 - el problema que tenia l’anterior, ja que com a conseqüència d’aquesta teoria només es culpable una sola persona (la que ha tingut una causalitat més important en el delicte) i pot ser que ha vegades la culpa d’un delicte no la tingui una única persona.
Teoria de la Causalitat Adequada: aquesta teoria com un perfeccionament de les 2 anteriors. Consisteix en que només es pot considerar que un acte és la causa d’un delicte en el cas de que els efectes de l’acte siguin el delicte, ja que en el cas de que la conseqüència de produir l’acte no sigui el delicte, aquest acte no podrà ser la causa del delicte.
La Imputació Objectiva Mitjançant la imputació objectiva el que s’intenta fer és establir quin són els criteris i els requisits amb els quals es pot afirmar que una determinada acció d’una persona dona com a resultat un delicte. Aquesta teoria alhora d’establir aquests requisits no només es fixa en la causalitat material, sinó que també es fixa en criteris més subjectius de l’autor de l’acte, com per exemple en la intenció o no de la persona de cometre el delicte (aquesta és la diferencia de la teoria de la imputació objectiva amb les anteriors teories de la causalitat). La tesis fonamental d’aquesta teoria és que el resultat d’una determinada acció podrà ser objectivament imputable quan aquest resultat sigui la materialització d’un perill jurídicament desaprovat.
Existeixen diferents criteris d’imputació per imputar objectivament el resultat que és la materialització d’un perill jurídicament desaprovat. Aquests criteris serveixen per solucionar situacions en les quals es dubta si el resultat és la materialització del perill jurídicament desaprovat. Aquests criteris són: - Activitats de Creació d’un Risc Lícit: segons aquest principi els resultats lesius que estiguin originats per accions humanes conformes amb l’OJ no podran ser imputats objectivament al delicte. Aquestes activitats es poden classificar en:  Risc Permès: són aquelles activitats perilloses que provoquen resultats lesius, però que estan permeses per l’OJ (ex: conduir un cotxe).
 Disminució del Risc: són aquelles accions que porta a terme una persona per disminuir el risc del bé jurídic (ex: una persona intenta ajudar a una persona que s’estava caient per un precipici agafant-lo de la mà, però finalment no pot continuar aguantant el seu pes i la persona cau).
 Absència de Risc: són aquelles accions que no tenen cap risc per al bé jurídic.
- Materialització del Risc en el Resultat: perquè el resultat d’una acció sigui considerat la causa d’un delicte, aquest resultat a més de ser un resultat que ha originat un perill il·lícit també ha ser el resultat d’una lesió del bé jurídic. Els casos en els quals no es compleixen aquests 2 requisits són:  Auto Puestas en Perill: és quan l’acció d’una persona genera un risc il·lícit per al bé jurídic, però que el resultat lesiu ha estat provocat com a conseqüència de l’acció de la pròpia víctima. Aquestes accions no podran ser imputades objectivament.
 Absència de Materialització del Risc Il·lícit en el Resultat: és quan l’acció d’una persona genera un risc il·lícit per al bé jurídic, però el resultat lesiu ha estat 15  provocat com a conseqüència de l’atzar o d’unes circumstàncies imprevisibles.
Aquestes accions no podran ser imputades objectivament.
Fi de Protecció de la Norma: és quan una acció d’una persona genera un risc il·lícit per al bé jurídic i que a més li provoca una lesió, però el que passa és que la lesió provocada no està prevista en una norma. Aquestes accions no podran ser imputades objectivament.
6.3 La Part Subjectiva del Tipus Quan ja s’ha determinat que un determinat resultat ha estat la materialització d’un risc jurídicament desaprovat i que aquest resultat li ha provocat unes lesions al bé jurídic, el que s’ha de portar a terme és investigar sobre si la persona ha portat a terme l’acció que ha donat aquest resultat de manera dolosa o imprudent.
El Dol La persona que ha comés un delicte amb dol és una persona que tenia la intenció de portar a terme el delicte amb la seva acció i que sabia que el resultat de la seva acció seria una materialització d’un risc il·lícit i que li produiria una sèrie de lesions al bé jurídic. Existeixen diferents classes de dol: - Dol Directe (de primer grau): és el dol amb el qual una persona sap que amb la seva acció produirà un resultat que serà la materialització d’un risc il·lícit i que li produirà una sèrie de lesions al bé jurídic. Com que la persona sap quin serà el resultat de la seva acció, la porta a terme, ja que la seva intenció es materialitzar un risc il·lícit i produir-li una sèrie de lesions al bé jurídic (ex: matar a una persona amb verí a la sopa).
- Dol Indirecte (de segon grau): és el dol amb el qual una persona sap que amb la seva acció produirà un resultat que serà la materialització d’un risc il·lícit i que li produirà una sèrie de lesions al bé jurídic. Com que la persona sap quin serà el resultat de la seva acció, la porta a terme, ja que la seva intenció es materialitzar un risc il·lícit i produir-li una sèrie de lesions al bé jurídic, però el que passa és que les lesions se les produeix a un altre bé jurídic a la mateixa vegada que al bé jurídic que se les volia produir o que només li produeix aquestes lesions a un bé jurídic diferent de al que se les volia produir (ex: intentar matar a una persona amb verí a la sopa, però el que passa és que finalment la sopa no se la veu la persona a la qual es volia matar, sinó que se la veu la seva germana).
- Dol Eventual: és el dol amb el qual una persona sap que amb la seva acció produirà un resultat que serà la materialització d’un risc il·lícit i que li produirà una sèrie de lesions al bé jurídic. Com que la persona sap quin serà el resultat de la seva acció, la porta a terme, ja que la seva intenció es materialitzar un risc il·lícit, però el que passa és que la seva intenció no és la de produir les lesions que finalment provoca com a conseqüència de la seva acció, tot i que sabia que era possible que les causés amb la seva acció (ex: una persona incendia el seu vaixell per cobrar el segur, però el que passa és que també mata a les persona que estaven dins del vaixell com a conseqüència del incendi; en aquest cas la seva intenció no és la de matar a les persona de dins del vaixell, tot i que sap que com a conseqüència de la seva acció es pot donar aquesta situació). El problema del dol eventual és que és molt semblant a la imprudència inconscient. El que 16 diferencia al dol eventual de la imprudència inconscient és que tot i que la persona sap que és probable que es produeixin una sèrie de lesions, les quals no són la seva finalitat, confia en que finalment no s’acabaran produint.
L’Error de Tipus El desconeixement d’algun dels elements objectius del tipus repercuteix en la tipicitat del delicte, ja que aquest desconeixement exclou el dol. Els elements objectius del tipus són els elements materials del delicte, és a dir, l’acció del delinqüent, el resultat de l’acció, circumstàncies personals de l’autor del delicte i de la víctima, etc (ex: en el cas de que un article digués que es considera matar clavar-li un ganivet al cor a una persona, els elements objectius en aquest cas serien el haver clavat el ganivet al cor de la persona). El dret ha de tenir en compte que en funció de quines siguin les circumstàncies socials, culturals, personals, etc d’una persona, aquesta pot caure en error alhora de saber el que diu la llei o que pot desconèixer el que diu una llei, tot i que també s’ha de tenir en compte que el desconeixement d’una norma no eximeix el seu compliment. (ex: error de tipus: mantenir relacions sexuals amb una menor d’edat pensant que era menor d’edat; en aquest cas es produeix el desconeixement de l’edat de la persona, el qual és un element objectiu del tipus). Existeixen 2 tipus d’error de tipus: - Error Invencible: és aquell error que es produeix tot i que la persona ha actuat amb totes les precaucions possibles tenint en compte les seves circumstàncies personals, culturals, socials, etc, la qual cosa exclou la responsabilitat penal.
- Error Vencible: és aquell error que es produeix com a conseqüència de que la persona ha actuat amb una falta de diligència tenint en compte les seves circumstàncies personals, culturals, socials, etc, la qual cosa responsabilitats penals per a la persona considerant que ha actuat amb imprudència (ex: durant una baralla A li treu una arma de joguina a B, el qual es creu que és de veritat i mata a A. En el cas de que B fos un policia es consideraria que ha comés un error vencible, ja que pels seus coneixement hauria de saber quan una arma és real i quan és de joguina. En el cas de que B fos un senyor que no ha vist una arma a la seva vida es consideraria que ha comés un error invencible).
La Imprudència El delicte d’imprudència consisteix en que una persona porta a terme un delicte com a conseqüència d’haver actuat amb falta de diligència, és a dir, no haver actuat amb totes les precaucions possibles, ja que la persona no sap que ha d’actuar amb totes les precaucions possibles i que a més la persona no pensa que la seva acció donarà lloc a un delicte tot i que és previsible. El CP estableix que els delictes d’imprudència només podran ser castigats com imprudents en els casos que estableixi expressament la llei, és a dir, que els delictes que siguin considerats dolosos pel CP també es condemnaran tot i que s’hagin produït per imprudència. La llei no regula expressament normes de diligència que ha de complir una persona (hi ha algun cas que si com per exemple les normes d seguretat vial), per aquesta raó per considerar 17 si una persona ha actuat amb diligència o no s’han de tenir en compte les seves circumstàncies personals, culturals, socials i etc i s’ha de considerar que la persona és un ciutadà mig, la qual cosa vol dir que ha de tenir una diligència mitja. Quan una única conducta imprudent provoca diferents lesions sobre el bé jurídic, diem que cada lesió que ha produït la conducta ha estat produïda per una conducta imprudent diferent.
Dins de la imprudència hem de classificar els diferents tipus de culpa que hi ha, els quals es poden classificar en funció a diferents criteris: - En funció de la classificació portada a terme per la doctrina podem diferenciar entre:  Culpa Conscient: és aquella en la qual la persona actua sense diligència i sap que la seva actuació produirà un risc, però pensa que no es produirà.
 Culpa Inconscient: és aquells en la qual la persona actua sense diligència i no és conscient dels riscos que pot comportar la seva actuació.
- En funció de la valoració del deure de diligència que ha de tenir la persona podem diferenciar entre:  Imprudència Greu: és aquella en la qual hi ha una omissió de totes les precaucions o mesures de diligència que hauria de portar a terme una persona alhora de portar a terme una acció que pot comportar un risc per a un bé jurídic. En aquesta imprudència es produeix una infracció greu de les normes elementals de la diligència. Aquestes accions les produeixen les persona que són molt poc cuidadoses (ex: cirurgià que es deixa dins de la pacient un estri de l’operació i finalment la pacient mor com a conseqüència de la imprudència del cirurgià). Aquesta imprudència és la única que pot donar lloc a un delicte. El CP estableix que les imprudències greus que atemptin contra el patrimoni o la propietat només seran jutjades per la via penal quan superin els 60.000€, ja que quan siguin inferiors als 60.000€ hauran de ser jutjades per la via civil.
 Imprudència Lleu: és aquella en la qual hi ha una desatenció d’alguna de les precaucions o mesures de diligència que hauria de portar a terme una persona alhora de portar a terme una acció que pot comportar un risc per a un bé jurídic. En aquesta imprudència es produeix una infracció d’una norma de diligència que no és bàsica (ex: una persona tira una pell de plàtan al terra i com a conseqüència d’això una altra persona la trepitja, es cau i mor). Aquesta imprudència només dona lloc a faltes, excepte en els casos que tinguin relació amb béns jurídics com la vida o la integritat física de les persones. El CP penal estableix que les imprudències lleus que atemptin contra la propietat o el patrimoni hauran de ser jutjades per la via civil.
Els Elements Subjectius de l’Injust Quan es parla del dol es fa referència als elements objectius del delicte, és a dir, que per exemple en el cas del furt, la persona sap que la cosa que roba no es seva, que no té autorització per robar-la i, tot i això la roba. En canvi, quan es parla dels elements subjectius de l’injust del que es parla és de la finalitat que pretén 18 aconseguir la persona alhora de realitzar el delicte, és a dir, que per exemple en el cas del furt, la intenció de la persona és la de lucrar-se (ànim de lucre) amb el furt de la cosa. Per a que es produeixi el delicte no és necessari que la persona que el realitza aconsegueixi la finalitat que pretenia, sinó que només es necessari que fos la finalitat que tenia l’autor alhora de realitzar el delicte, és a dir, que per exemple en el cas del furt, no és necessari que la persona aconsegueixi lucrar-se amb el furt perquè es produeixi el furt, ja que pot ser que l’enxampin i tot i que no s’hagi lucrat amb la cosa furtada es considera que ha comés un delicte, ja que la seva intenció era la de lucrar-se amb el furt de la cosa.
En el cas de que en la llei es reguli que una determinada conducta típica ha de contenir un determinat element subjectiu de l’injust, però la persona alhora de portar a terme aquesta conducta no compleixi amb l’element subjectiu de l’injust, es considerarà que ha portat a terme una conducta no tipificada. En el cas de que s’afirmi que el delinqüent amb la producció del delicte volia aconseguir una determinada finalitat (element subjectiu de l’injust) es considerarà que ha portat a terme el delicte de manera dolosa.
6.4 L’Omissió Hi ha determinades lleis penals imperatives en comptes de prohibitives, ja que el legislador considera que existeixen una sèrie de béns jurídics que poden ser lesionats amb la no producció d’una actuació jurídicament deguda; raó per la qual les omissions a aquestes lleis penals imperatives han de ser castigades.
L’omissió no pot ser estudiada des d’un punt de vista natural, ja que des d’un punt de vista natural l’omissió és un comportament voluntari del ser humà. Segons el punt de vista natural l’omissió és abstenir-se a portar a terme una determinada acció amb la finalitat de provocar un resultat tipificat com a delicte Com a conseqüència d’això, l’omissió ha d’estudiar-se des d’un punt de vista jurídic, segons el qual l’omissió no és un comportament passiu de l’individu que produeix un resultat tipificat com a delicte, sinó que l’omissió és l’abstenció de portar a terme una conducta obligada per una llei penal i portar a terme una altra en el seu lloc, la qual cosa provoca un resultat tipificat com a delicte. Segons això, l’omissió consisteix en: - No portar a terme una acció possible i deguda.
- La infracció del deure jurídic d’actuar.
- No és un comportament passiu de l’individu, sinó que consisteix en que l’individu porta a terme una altra acció en comptes de portar a terme l’acció a la qual li obliga una llei penal.
El CP diferencia entre diferents tipus d’omissió: - Omissió Pura o Pròpia: consisteix en la infracció de deures cívics generals que tenen la finalitat d’evitar la producció de danys i riscos per als béns jurídics més importants. Es considera delicte la simple omissió d’aquests deures cívics generals (ex: quan algú atropella a una persona té el deure de parar-se i intentar auxiliar-la i, en el cas de que una persona que atropelli a una altra no es pari, es considera un delicte el no parar-se, tot i que finalment la persona que ha estat 19 atropellada no resulti danyada). Aquest delicte d’omissió pura és equivalent als delictes simples o de mera activitat. Té una pena molt més baixa que la del delicte de resultat. Perquè es produeixi aquest tipus d’omissió s’han de donar els següents element objectius:  Situació de perill per algun bé jurídic.
 Absència d’acció per part de la persona que hauria d’haver actuat per protegir el bé jurídic.
 La persona que ha de portar a terme l’acció té la possibilitat de portar-la a terme i la producció de l’acció no posa en perill a la persona que la porta a terme.
Perquè es produeixi aquest tipus d’omissió s’ha de donar un dels 2 elements subjectius següents:  Dol: consisteix en que la persona no porta a terme l’acció manada per la llei penal perquè no vol, tot i que sap que la llei li obliga a portar-la a terme.
 Imprudència: consisteix en que la persona no sap que una situació es tan greu com perquè hagi de portar a terme l’acció obligada per la llei (ex: que un nen s’estigui ofegant en una piscina, però que el socorrista es pensi que està jugant i per això no el salva i acaba morint ofegat) o perquè la persona alhora de portar a terme l’acció obligada per la llei la porta sense la diligència pertinent (ex: que un nen s’estigui ofegant a una piscina i com que el socorrista ho veu intenta salvar-lo tirant-li una corda, però el que passa és que el socorrista no es fixa en que la corda està trencada, la qual cosa provoca que el nen acabi morint ofegat).
- Omissió i Resultat o Omissions de Gravetat Intermèdia: perquè es produeixi aquest tipus d’omissió a més de la producció d’un acte diferent de l’obligat per una llei penal és necessari que aquesta omissió provoqui un resultat. Aquest tipus d’omissió és la infracció del deure especial d’evitar un resultat. És equivalent al delicte de resultat, tot i que la seva pena és menor, però major que la pena per omissió pura. Perquè es produeixi aquest tipus d’omissió s’han de donar els següents element objectius:  Situació Típica: consisteix en que una llei penal obliga a portar a terme una determinada acció.
 No realització de l’acció manada.
 Possibilitat de realització de l’acció manada.
 En aquest tipus d’omissió és necessari que es produeixi un resultat tipificat com a delicte.
Perquè es produeixi aquest tipus d’omissió s’ha de donar un dels 2 elements subjectius següents:  Dol: consisteix en que la persona no porta a terme l’acció manada per la llei penal perquè no vol, tot i que sap que la llei li obliga a portar-la a terme.
 Imprudència: consisteix en que la persona no sap que una situació es tan greu com perquè hagi de portar a terme l’acció obligada per la llei (ex: que un nen s’estigui ofegant en una piscina, però que el socorrista es pensi que està jugant i per això no el salva i acaba morint ofegat) o perquè la persona alhora de portar a terme l’acció obligada per la llei la porta sense la diligència pertinent 20 - (ex: que un nen s’estigui ofegant a una piscina i com que el socorrista ho veu intenta salvar-lo tirant-li una corda, però el que passa és que el socorrista no es fixa en que la corda està trencada, la qual cosa provoca que el nen acabi morint ofegat Comissió per Omissió: consisteix en que una persona té l’obligació legal o contractual d’actuar sobre un bé jurídic (posició de garant respecte un bé jurídic) i produeix una omissió que provoca un resultat tipificat com a delicte, llavors es considera aquesta omissió com si hagués estat l’acció que ha donat lloc al resultat tipificat com a delicte (ex: una persona que té al seu càrrec una altra persona que ha de prendre’s unes pastilles per sobreviure; en aquest cas en el cas de que la persona que està al càrrec de l’altra sinó li dona les pastilles (omissió) i la persona mor, es considera que hi ha hagut una comissió per omissió). Perquè es produeixi una comissió per lesió és necessari que es compleixin els requisits següents:  Situació de perill per algun bé jurídic.
 Absència d’acció per part de la persona que hauria d’haver actuat per protegir el bé jurídic.
 La persona que ha de portar a terme l’acció té la possibilitat de portar-la a terme i la producció de l’acció no posa en perill a la persona que la porta a terme.
 La persona que ha de portar a terme té una posició de garantia (garant) sobre el bé jurídic que ha de protegir. La persona pot obtenir la posició de garant com a conseqüència de que ho estableix la llei, com a conseqüència d’un contracte o com a conseqüència d’haver portat a terme una acció anterior que hagi posat en perill el bé jurídic.
TEMA 7.- L’ANTIJURIDICITAT 7.1 Estructura del Tipus d’Injust Perquè una conducta sigui qualificada com a injusta penal ha de complir 2 CRCT: - Típica: consisteix en que la conducta que ha portat a terme la persona conté tots els elements objectius i subjectius de la conducta il·legal que es troba escrita a l’OJ.
- Antijurídica: consisteix en que la conducta ha de ser contrària a la llei, és a dir, que ha de ser il·legal.
Perquè una conducta sigui considerada com a delictiva a més de ser antijurídica i ser típica, és necessari que estigui tipificada al DP i no ha de poder ser protegida per cap causa de justificació (ex: legítima defensa).
21 Es considera que les conductes antijurídiques són injustes, tot i això no hem de confondre el concepte d’antijuridicitat amb el d’injust, ja que la conducta antijurídica és aquella que és contrària a l’OJ i, en canvi, l’injust és el nom que se li dona a la conducta una vegada ja ha estat considerada contrària a l’OJ.
Existeixen 2 tipus d’antijuridicitat: - Antijuridicitat Formal: segons aquesta antijuridicitat, una conducta és antijurídica en el moment en el qual és contrària a l’OJ.
- Antijuridicitat Material: segons aquesta antijuridicitat, una conducta és antijurídica quan és contrària a l’OJ, però a més, per ser antijurídica ha de perjudicar a la societat o ha de lesionar o perjudicar un bé jurídic.
7.2 Les Causes de Justificació L’antijuridicitat es pot manifestar de 2 maneres: - Positiva: quan la conducta portada a terme és contrària a l’OJ i lesiona o posa en perill algun bé jurídic i, a més, aquesta conducta no pot ser protegida per cap causa de justificació.
- Negativa: quan la conducta portada a terme és contrària a l’OJ i lesiona o posa en perill algun bé jurídic, però el que passa és que aquesta conducta pot ser protegida per alguna causa de justificació.
Alhora de considerar si una conducta que és contrària a l’OJ pot ser protegida per alguna causa de justificació o no, s’ha d’estudiar molt bé la situació, ja que una conducta contrària a l’OJ mai pot ser irrellevant per a l’OJ.
Les causes de justificació estan formades per elements objectius i subjectius, els quals en el cas de ser complits per la persona que porta a terme una conducta contrària a l’OJ, comporta que no hagi de fer front a les responsabilitats penals corresponents.
Existeixen diferents causes de justificació: - El Consentiment.
- La Legítima Defensa.
- L’Estat de Necessitat.
- El Compliment d’un Deure i l’Exercici Legítim d’algun Dret, Ofici o Càrrec.
El Consentiment Consisteix en que la persona que porta a terme la conducta il·legal excusa la seva conducta argumentant que la va portar a terme amb el consentiment de la víctima. El problema que té aquesta causa de justificació és: - El consentiment no sempre exclou a la persona que ha portat a terme el delicte d’haver de fer front a les responsabilitats penals corresponents.
22 - En algunes ocasions aquesta causa de justificació en comptes de suposar un mitjà d’exempció de responsabilitat penal, suposa un mitjà d’atenuació de la pena.
L’OJ no accepta aquesta causa de justificació quan considera que la víctima a donat el seu consentiment a l’autor dels fets sobre un bé jurídic que no és disponible per a la víctima, raó per la qual no es pot permetre la violació d’aquest bé jurídic (ex: una persona no pot donar consentiment perquè la matin, ja que la vida no és un bé jurídic disponible per a les persones).
Tal i com estableix el professor Quintero si una conducta il·legal és excusada mitjançant l’argument de que aquesta es va portar a terme amb el consentiment de la víctima, aquesta conducta deixa de ser típica, la qual cosa provoca que deixi de ser il·legal (ex: en el cas de que A li agafi diners del moneder a B sense el permís de B, suposaria que l’està robant, la qual cosa està tipificat en el DP; en canvi, en el cas de que A li agafés els diners del moneder a B amb el seu consentiment, no suposaria que l’estigués robant, la qual cosa no està tipificat).
Legítima Defensa (art 20.4) Consisteix en que en el cas de que una persona estigui davant d’una situació perillosa per a la seva persona o estigui davant d’una possible violació d’algun dels seus drets personalíssims i essencials (vida, integritat física, honor o llibertat), aquesta persona pot actuar de manera immediata per intentar protegir-se. Perquè aquesta actuació de protecció pugui ser considerada legítima defensa s’han de complir una sèrie de requisits: - Agressió: l’agressió il·legítima contra la que la persona es defensa ha de ser real i objectiva, és a dir, que vertaderament ha de suposar una possible violació dels seus drets personalíssims i essencials o ha de suposar un perill per a la seva persona (ex: no pot ser que una persona es pensi que una persona s’ha tret un ganivet de la butxaca per matar-lo i per aquesta raó li dispara al cap, quan en realitat havia tret les claus de la seva casa per obrir la porta). Aquesta agressió il·legítima també ha de ser actual, és a dir, que el perill de violació dels seus drets personalíssims i essencials o el perill per a la seva persona s’han de produir en el moment en el qual la persona intenta protegir-se (ex: no pot ser que una dona a la qual la porten maltractant durant molt de temps un dia mati al seu home sense que aquest l’estigui pegant, sinó que el podrà matar en el cas de que l’estigui pegant en el moment que intenta defensar-se perquè pensa que l’acabarà matant).
- Necessitat de Defensa: consisteix en que en el moment en el qual li estan portant a terme a una persona la agressió il·legítima, aquesta persona té la necessitat de defensar-se com a conseqüència de que considera que li poden violar algun dels seus drets personalíssims i essencials o com a conseqüència de que considera que s’està posant en perill la seva persona.
- Necessitat Racional del Instrument Utilitzat per Impedir l’Agressió: consisteix en que la persona que està sofrint l’agressió il·legítima necessita un instrument per 23 - defensar-se de l’agressió que està patint. Aquest instrument sempre ha de ser utilitzat de la manera menys perjudicial possible per a l’agressor i ha de ser utilitzat amb la menor intensitat possible. A més, el instrument utilitzat ha de ser un instrument proporcional a l’agressió que s’està sofrint (ex: en el cas de que A li estigui pegant cops de puny a B, B no pot agafar una pistola d’un calaix i dispara a A).
Falta de Provocació Suficient per Part del Defensor: consisteix en que l’agressor porta a terme l’agressió il·legítima contra una persona, sense que aquesta persona l’hagi provocat o sense que hi hagi hagut una provocació suficient perquè l’agressor porti a terme l’agressió il·legítima (ex: no es pot considerar que hi ha legítima defensa en les baralles, ja que es considera que les 2 persones s’han provocat).
En el cas de que falti el primer o el segon requisit es considerarà que la persona no ha actuat amb legítima defensa, en canvi en el cas de que falti el tercer o el quart requisit es considerarà que la persona no ha actuat amb una total legítima defensa, de tal manera que no es produirà una exempció de la pena, sinó que es produirà una disminució de la pena.
L’Estat de Necessitat (art 20.5 CP) Consisteix en que una persona porta a terme una conducta il·legal amb l’objectiu d’evitar que un mal propi o aliè lesioni un bé jurídic propi o d’una altra persona o que infringeixi un deure. Perquè es pugui considerar que una persona ha actuat amb estat de necessitat, aquesta haurà de complir amb un requisits determinats: La Situació de Perill ha de ser Objectiva, Real i Imminent: consisteix en que vertaderament la persona intenta evitar algun mal propi o aliè i que no pugui esperar a que passi el temps per veure si el mal es pot evitar d’una altra manera que no sigui portant a terme una conducta il·legal (ex: no tenir treball no es considera estar en estat de necessitat).
L’Exigència de la Subsidiarietat: consisteix en que la persona porta a terme la conducta il·legal perquè no té cap altra opció per poder evitar el mal propi o aliè (ex: no es considera que una persona actua amb estat de necessitat quan trafica amb drogues per poder-li pagar una operació al seu fill, quan no ha intentat demanar diners a un banc, a la seva família, etc).
Actuar Impulsat per una Situació de Necessitat: consisteix en que la persona ha de portar a terme una conducta il·legal perquè es troba en una situació en la qual o porta a terme la conducta il·legal per poder evitar el mal propi o aliè o sinó no el podrà evitar (ex: en el cas de que una persona robi menjar a una botiga perquè porta 2 dies sense menjar perquè no té diners per comprar menjar).
El Compliment d’un Deure i l’Exercici Legítim d’un Dret, Ofici o Càrrec (art 20.7 CP) Consisteix en que una persona porta a terme una conducta il·legal com a conseqüència del compliment d’un deure o com a conseqüència de l’exercici legítim d’un dret, un ofici o un càrrec (ex: un policia ha de dissoldre una manifestació il·legal 24 i no autoritzada, després de diferents avisos, la massa de gent no es dissolt, han d’utilitzar la força com a coacció per dissoldre la manifestació, aquí la policia esta portant a terme una conducta que seria qualificada com a jurídicament indeguda si no estigués justificada amb els motius de que estan portant a terme la seva feina, i en aquell moment el seu objectiu no era fer mal als manifestants, sinó que era dissoldre la manifestació il·legal i no autoritzada).
TEMA 8.- LA CULPABILITAT 8.1 Concepte de Culpabilitat La culpabilitat consisteix en responsabilitzar a una persona de la producció d’uns fets il·lícits. La culpabilitat és un element necessari perquè es pugui iniciar un procediment judicial personalitzat sobre la producció d’uns fets il·lícits, ja que per poder iniciar un procediment personalitzat és indispensable saber quina persona es creu que és la que ha portat a terme els fets il·lícits. Existeixen 2 limitacions a la culpabilitat: - Només és possible culpar a una persona per la producció d’uns fets, ja que no és possible culpar a una persona pels seus pensaments, per la manera de viure, etc.
- El concepte penal de la culpabilitat es porta a terme en base a criteris jurídics i no en criteris morals, de tal manera que no es pot determinar la culpabilitat d’una persona en base a un sentiment ètic, sinó que s’haurà de fer en base als fets que ha portat a terme.
8.2 L’Absència de Culpabilitat Un individu podrà ser considerat culpable quan compleixi amb aquestes CRCT: - Imputable: consisteix en que a la persona se li poden imposar les responsabilitats penals corresponents per haver comés un delicte, ja que la persona té les facultats suficients per sentir-se motivat per les normes.
- Coneixement de les normes penals: hi ha casos en els quals el desconeixement de les normes o l’error d’interpretació de les normes pot ser una causa eximent de la responsabilitat penal.
- Ha de tenir les condicions suficients per poder complir amb el que estableix una norma.
Les causes per les quals una persona no pot ser considerada culpable són: - Inimputabilitat: consisteix en que a la persona no se li poden imposar les responsabilitats penals corresponents per haver comés un delicte, ja que la persona no té les facultats suficients per sentir-se motivat per les normes (ex: menor d’edat, drogoaddictes).
- Que la persona porti a terme una acció que no sabia que estava prohibida portarla a terme, sempre i quan aquest error hagi estat impossible d’evitar.
- Quan la persona no té les condicions suficients per poder complir amb el que estableix una norma (ex: estat de necessitat).
25 8.3 La Inimputabilitat Les persones inimputables són les persones amb alteracions psíquiques, els drogodependents i les persones amb alteracions de la consciència de la realitat. Les persones inimputables són aquelles sobre les quals no se’ls hi pot establir una responsabilitat penal, sinó que en comptes d’establir-lis responsabilitats penals se’ls hi estableixen mesures de seguretat, les quals són: - Persones amb Alteracions Psíquiques: internament en un centre per aplicar-lis un tractament mèdic o internament en un centre d’educació especial - Persones Drogodependents: internament en un centre de deshabituació.
- Persones amb Alteracions de la Consciència de la Realitat: internament en un centre d’educació especial.
La duració d’aquestes mesures de seguretat en cap cas podrà ser superior a la pena privativa de llibertat que se les hauria d’haver imposat en el cas de que haguessin estat imputables.
8.4 L’Error de Prohibició Consisteix en que la persona porta a terme una conducta prohibida per l’OJ com a conseqüència de que no sap que la conducta està prohibida. Perquè es pugui considerar que hi ha hagut error de prohibició s’ha de comprovar que la persona realment no sabia que la conducta que estava portant a terme era il·legal i que la persona no hagi tingut cap mitjà per saber que era il·legal. A més, l’error de prohibició ha d’haver estat impossible d’evitar. L’error de prohibició inclou la ignorància de la norma i el coneixement erroni de la norma.
Els efectes que comporta l’error de prohibició són: - Vencible: comporta la disminució de la pena en un o dos graus.
- Invencible: comporta l’exclusió de la culpabilitat de la persona que ha portat a terme el fet il·lícit.
És important diferenciar l’error de prohibició de la delinqüència per convicció, ja que l’error de prohibició consisteix en que la persona porta a terme un acte il·lícit com a conseqüència de la ignorància d’una norma o el coneixement erroni d’una norma; en canvi, la delinqüència per convicció consisteix en que una persona sap que el que està fent és un acte il·lícit però el que passa és que ella pensa que deuria de ser lícit i per això el porta a terme (ex: una persona pega a la seva dona perquè pensa que hauria de ser un fet lícit, tot i que ell sap que és un fet il·lícit).
Tampoc es considera que una persona ha actuat com a conseqüència d’error de prohibició quan la persona dubtava si l’acte que estava portant a terme era lícit o no.
Existeixen 2 classes d’error de prohibició: - Error sobre la Licitud de la Conducta: consisteix en que la persona porta a terme un fet il·lícit com a conseqüència de que no sap que hi ha una norma que 26 - prohibeix l’acte o com a conseqüència de que s’ha equivocat a l’hora d’interpretar la norma que prohibia el fet (ex: un àrab contrau segon matrimoni sense conèixer que en la legislació espanyola la bigàmia es constitutiva de delicte).
Error sobre els Pressupòsits d’una Causa de Justificació: consisteix en que la persona sap que està portant a terme un fet il·lícit, però pensa que en les circumstàncies en les quals es troba si porta a terme el fet il·lícit quedarà exculpat (ex: un pare va a buscar a la seva filla al vestuari de dones perquè fa molta estona que deuria d’haver sortit).
La No Exigibilitat d’una Altra Conducta: la Por Insuperable i l’Estat de Necessitat Exculpant Hi ha casos en els quals s’eximeix i s’atenua la responsabilitat penal de la persona que comet un delicte sabent que el fet que porta a terme és il·lícit i estat en plena disposició de totes les seves capacitats mentals, en aquests casos es considera que la conducta il·lícita que ha portat a terme no és exigible. Els casos en els quals succeeix aquesta exempció o atenuació de la pena són: - Por Insuperable: consisteix en que la persona porta a terme un acte il·lícit tot i sabent que és il·lícit com a conseqüència de la por que pateix en el moment de la producció de l’acte. Perquè es pugui acceptar la por insuperable com a mitjà d’exempció de la pena, la por haurà de complir els requisits següents:  Haurà de ser por a la lesió d’un bé jurídic personalíssim o por al perill d’un bé jurídic personalíssim.
 La lesió o el perill del bé jurídic personalíssim ha de ser efectiu i acreditable, és a dir, que vertaderament existia la possibilitat de que és lesionés el bé jurídic personalíssim o que vertaderament existia el perill sobre el bé jurídic personalíssim; a més, aquests dos casos hauran de ser demostrats.
 Aquesta por ha de ser insuperable, és a dir, que com a conseqüència de la por la persona no ha pogut actuar d’una altra manera que no sigui portant a terme l’acte il·legal.
 El mal generador de l’amenaça no podrà ser un acte lícit.
- Estat de Necessitat Exculpant: consisteix en que la persona porta a terme una lesió d’un bé jurídic que té la mateixa protecció legal que el bé jurídic que intenta “salvar” (ex: dos nàufrags es troben en una taula en el mar, aquesta solament pot suportar el pes d’un d’ells; per sobreviure, un dels dos força a l’altre a que es desprengui de la taula y mor ofegat). Aquest exemple pot ser aplicat a qualsevol altre cas en que una persona mates a altra per salvar la seva pròpia vida, l’ordenament no pot justificar el sacrifici d’aquesta vida, però si pot disculpar-lo. El TS considera que el conflicte entre béns jurídics iguals ha de ser una causa excloent de responsabilitat penal, ja que l’individu es troba en una situació molt difícil.
27 TEMA 9.- LA PUNIBILITAT 9.1 Concepte de Punibilitat La punibilitat pot ser definida com el compliment, per part de la persona que ha portat a terme una conducta tipificada com a delicte, dels pressupòsits legalment establerts perquè se li pugui aplicar una pena.
9.2 Excuses Absolutòries Les excuses absolutòries són circumstàncies personals legalment previstes que comporten que una persona que ha portat a terme una conducta tipificada com a delicte no compleixi amb la seva pena, la qual cosa no vol dir que la conducta que ha portat a terme no tingui un caràcter delictiu. Aquestes circumstàncies estan previstes legalment perquè l’Estat (punt de vista polític criminal) considera que han comés el delicte com a conseqüència d’aquestes circumstàncies personals, les quals comporten un perill molt lleu per a la societat. Algunes d’aquestes circumstàncies personals són el parentesc (ex: una persona encobreix a un familiar seu d’un delicte que ha portat a terme). Hi ha casos en els quals aquestes circumstàncies personals legalment previstes no provoquen l’exclusió de la pena, sinó que només comporten la seva reducció.
Un exemple d’un cas en el qual s’aplica una d’aquestes excuses absolutòries seria: En el cas de que un fill porti a terme un furt contra el seu pare, es pot dir que s’ha lesionat el dret a la propietat del seu pare, tot i que vertaderament no es tracta d’una agressió a aquest dret, per aquesta raó des d’un punt de vista polític criminal, no es considera com a perill el furt que el seu fill li ha fet al seu pare, ja que es considera que hi ha una probabilitat molt baixa de que porti a terme un furt contra una persona del carrer que no coneix de res.
Quan una persona porta a terme un delicte en favor d’un parent (ex: un suborn o un encobriment), el legislador entén que hi ha una probabilitat molt baixa de que porti a terme un delicte en favor d’una persona del carrer que no coneix de res per aquesta raó es considera que aquest delicte en favor del parent és una excusa absolutòria.
En aquests casos el legislador considera que castigar a aquestes persones que compleixen amb aquestes circumstàncies no servirà per portar a terme una prevenció social ni per a ajudar a la persona que l’ha portat a terme, sinó que es considera que el compliment de la pena per part d’aquesta persona li provocarà un perjudici.
28 9.3 Condicions Objectives de la Punibilitat Les condicions objectives de la punibilitat són fets aliens als fets produïts i a la punibilitat, els quals són necessaris perquè una acció sigui punible o perquè es puguin aplicar una determinada agravació de la pena. Aquestes condicions poden ser: - Condicions Fonamentadores: són aquelles que s’han de complir perquè es pugui imposar una pena sobre els fets produïts.
- Condicions Qualificadores: són aquelles que en el cas de que es produeixin provoquen un gravament de la pena.
En el cas de que l’imposament d’una pena depengui del compliment o no d’una condició objectiva de punibilitat, s’ha de tenir en compte que la persona ja ha portat a terme la conducta tipificada com a delicte, el que passa és que el legislador pensa que en el cas de que no es compleixi alguna de les condicions objectives de punibilitat aquest delicte no haurà de ser penat o la pena imposada haurà de ser menor.
La diferència entre les condicions objectives de punibilitat i els delictes qualificats de resultat és que en el cas de les condicions objectives de punibilitat no hi ha una relació causal entre elles i l’acció portada a terme per l’autor, és a dir, són condicions que són independents a la persona que porta a terme l’acció. En canvi, en els delictes qualificats de resultat sí que hi ha una relació entre les condicions de gravament de la pena (donar-li 200 ganivetades a una persona) i l’acció (matar a una persona) portada a terme per l’autor.
TEMA 10.- ITER CRIMINIS 10.1 Concepte d’Iter Criminis L’iter criminis és el procés mental i físic que va des de que una o més persones prenen la decisió de cometre un delicte fins que el porten a terme. El DP només s’ocupa de valorar la part física d’aquest procés, ja que és la única que pot ser valorada i castigada.
Existeixen 3 moments de rellevància dins d’aquest procés, els quals són: - Els actes preparatoris del delicte que es porten a terme abans de portar a terme el delicte.
- La tentativa.
- La consumació del delicte, la qual acaba amb el procés d’iter criminis, ja que és el moment en el qual es porta a terme el delicte.
10.2 Els Actes Preparatoris Punibles en el Dret Penal Espanyol 29 No totes les fases que van des de que una persona pren la decisió de cometre un delicte fins que finalment el porta a terme són rellevants, ja que només seran rellevants aquelles que siguin punibles.
La fase interna (part mental) no té rellevància penal, ja que no es poden castigar els pensaments d’una persona pel que fa al delicte. Quan parlem de la fase externa (part física) estem parlant dels actes preparatoris, els quals són generalment impunes, tot i que la tentativa del delicte sí que és punible, ja que és considera que és la primera part de l’execució del delicte.
Com a conseqüència d’això podem afirmar que els actes preparatoris generalment són impunes, tot i que hi ha alguna excepció: - La possessió d’instruments destinats a la producció de delictes (ex: tinença d’armes).
- Conspiració: consisteix en que dos o més persones acorden portar a terme un delicte establint el pla que seguiran per portar-lo a terme i decideixen executar-lo.
- Proposició: consisteix en que una persona decideix portar a terme un delicte, però invita a altres persones a executar-lo.
- Provocació: consisteix en que una persona incita a una altra o a unes altres a portar a terme un delicte mitjançant els actes que faciliten la publicitat (impremta, radiodifusió, etc) o davant d’altres persones.
- Apologia: consisteix en que una persona incita a una altra a portar a terme un delicte mitjançant l’elogi de les persones que porten a terme el delicte al qual li incita. Es considerarà que l’apologia és una provocació indirecta quan es consideri que és una forma de provocar a una altra persona a cometre un delicte.
És important distingir entre els actes executius i els actes preparatoris, ja que els actes executius són aquells típicament rellevants i els preparatoris són típicament irrellevants. Per poder distingir aquests tipus d’actes podem utilitzar 4 teories diferents: - Teoria Subjectiva: la diferenciació entre els actes executius i els preparatoris la porta a terme el legislador.
- Teoria Objectiva-Formal: segons aquesta teoria els actes executius són aquells actes típics i els actes preparatoris són aquells actes no típics.
- Teoria Objectiva: segons aquesta teoria els actes executius són aquells que posen en perill el bé jurídic i els actes preparatoris són aquells que no posen en perill el bé jurídic.
- Teoria Mixta: segons aquesta teoria els actes executius són aquells actes típics que posen en perill el bé jurídic i els actes preparatoris són aquells no típics i que no posen en perill el bé jurídic.
10.3 La Tentativa La tentativa de delicte és un acte d’execució, els quals sempre són punibles. La tentativa consisteix en que la persona intenta portar a terme un delicte mitjançant 30 tots o part dels actes necessaris per a la producció del delicte, però el que passa és que per raons independents a la voluntat de l’autor el delicte finalment no s’acaba produint.
Els autors subjectivistes consideren que la intenció de portar a terme el delicte s’hauria de castigar amb la mateixa pena que la del delicte (ex: en el cas de que una persona ha intentat matar a una altra amb un tir al cap, però el que passa és que finalment no acaba morint gràcies a que un home que passava pel carrer era metge i el va salvar; en aquest cas aquests autors consideren que l’autor hauria de complir la mateixa pena que si l’hagués matat). En canvi, els autors objectivistes consideren que la intenció de portar a terme el delicte no s’ha de castigar amb la mateixa pena que la del delicte (ex: en el cas de que una persona ha intentat matar a una altra amb un tir al cap, però el que passa és que finalment no acaba morint gràcies a que un home que passava pel carrer era metge i el va salvar; en aquest cas aquests autors consideren que l’autor hauria de complir una pena menor a la que s’hagués imposat en el cas de que l’hagués matat). La doctrina que segueix el CP és l’objectiva, ja que considera que amb la intenció no s’arriba a lesionar el bé jurídic de la mateixa manera que s’hagués lesionat en el cas de que s’hagués produït el delicte.
Podem diferenciar 2 tipus de tentativa: - Tentativa Acabada: aquella en la qual l’autor porta a terme tots els actes necessaris per a la producció del delicte, el qual per raons independents a la voluntat de l’autor finalment no s’acaba produint. Aquest tipus de tentativa té una pena superior.
- Tentativa Inacabada: aquella en la qual l’autor no porta a terme tots els actes necessaris per a la producció del delicte, raó per la qual el delicte finalment no s’acaba produint. Aquest tipus de tentativa té una pena inferior.
Existeix la tentativa inidònia, la qual consisteix en que la persona porta a terme uns actes inidionis per a la producció del delicte que desitja portar a terme (ex: intentar matar a una persona fent-li vudú). També existeix el delicte impossible, el qual consisteix en que una persona porta a terme un conjunt d’actuacions per portar a terme un delicte, el qual és impossible que es produeixi (ex: disparar a un cadàver per matar-lo, ja que l’autor pensa que és una persona). Existeix el dubte de si aquest 2 casos han de ser castigats o no, ja que hi ha alguns autor que consideren que la tentativa inidònia no hauria de ser castigada, però que els delictes impossibles sí que haurien de ser castigats, ja que per exemple en el cas de que una persona dispara contra un cadàver pensant que és una persona viva, l’autor no sap que és un cadàver, la qual cosa sembla perillós per un bé jurídic. En canvi, hi ha un altres autors que consideren que no han de ser castigats ni els delictes impossibles ni la tentativa inidònia. El dret penal considera que no s’han de castigar ni els delictes impossibles ni la tentativa inidònia, ja que considera que mitjançant aquestes actuacions no es posa en perill cap bé jurídic.
31 El cas de que una persona sàpiga que una pistola està descarregada i fa que dispara a una persona, no es considera tentativa, ja que no ha posat en perill cap bé jurídic i a més sabia que amb l’acció que estava portant a terme no podia matar a la persona.
El Desistiment El desistiment consisteix en que una persona comença a portar a terme els actes executius per cometre un delicte, però finalment no acaba portant a terme el delicte perquè desisteix de forma voluntària, la qual cosa provoca que la persona no hagi de fer front a cap responsabilitat penal. Perquè es consideri que una persona ha desistit voluntàriament pel que fa a la producció d’un delicte, s’hauran de complir 2 requisits: - Que la persona actuï vertaderament de manera voluntària.
- Que l’evitació de la consumació del delicte s’hagi produït com a conseqüència del desistiment voluntari de la persona que estava portant a terme els actes d’execució, ja que en el cas de que la consumació del delicte s’eviti per qualsevol altra raó, la persona haurà de fer front a les responsabilitats penals pertinents.
Els casos en els quals els actes executius per portar a terme un delicte els estiguessin portant a terme un conjunt de persones i, alguna d’aquestes persones desisteixi de forma voluntària en la producció del delicte intentant que el delicte finalment no es produeixi, però finalment les altres persones sí que el porten a terme; la persona que ha desistit voluntàriament no haurà de fer front a cap responsabilitat penal pel que fa a la producció del delicte, però sí que haurà de fer front a les responsabilitats penals corresponents als actes executius portats a terme que sigui considerats constitutius de delicte.
El Penediment Consisteix en que una vegada una persona ha portat a terme un delicte, intenta reparar el dany ocasionat. En aquest cas el penediment no servei per excusar a una persona pel que fa al compliment de les responsabilitats penals del delicte, sinó que és un atenuant de la pena.
En el cas de que tot i que la persona hagi intentat reparar els danys produïts i tot i això no els pugui reparar, el penediment actuarà com a atenuant. En canvi, en el cas de que la persona amb la intenció de reparar els danys produïts aconsegueixi que finalment no s’acabi consumant el delicte, es produirà una exempció de la responsabilitat penal del delicte, tot i que haurà d’assumir les responsabilitats penals dels actes executius constitutius de delicte.
10.4 La Consumació del Delicte 32 Consisteix en la producció del delicte, la qual cosa no vol dir que s’hagi produït tots els actes executius necessaris per a la producció del delicte. Com a conseqüència de la producció del delicte es lesiona un bé jurídic.
El moment de la consumació del delicte el podem classificar en funció de: - Delictes Instantanis: la consumació del delicte és quan es porta a terme el delicte (ex: matar a una persona d’u tret al cap).
- Delictes Permanents: la consumació del delicte es produeix durant un temps determinat (ex: quan detenen a una persona il·legalment el període de consumació del delicte perdura fins que la persona és alliberada).
- Delictes d’Hàbit: són aquells en els quals la persona porta a terme de manera reiterada un conjunt d’accions, les quals són il·legals, de manera habitual durant el seu dia a dia. En aquests casos contínuament s’està produint la consumació del delicte (ex: proxenetisme).
- Delictes Continuats: són aquells en els quals una persona produeix el delicte mitjançant un conjunt d’accions, les quals no les porta totes alhora sinó que un dia porta a terme una, un altre dia una altra, fins que realitza la última amb la qual s’acaba consumant el delicte. En aquests casos es considera que s’està produint la consumació del delicte des del moment en el qual es realitza el primer acte per aconseguir produir el delicte (ex: enverinar poc a poc a una persona amb verí al menjà cada dia).
Existeixen 2 tipus de consumació d’un delicte: - Consumació Jurídica: consisteix en la producció de la conducta tipificada com a il·legal.
- Consumació Material: consisteix en portar a terme tots els elements necessaris per a la consumació del delicte.
33 TEMA 11.- L’AUTORIA I LA PARTICIPACIÓ 11.1 Els Conceptes Doctrinals d’Autor i Definicions Legals El CP no defineix el concepte d’autor. La primera condició per se autor és haver portat a terme un acte de manera conscient. Hi ha diferents conceptes doctrinals d’autor, els quals són: - Concepte Unitari d’Actor: estableix que l’actor d’un delicte és tota aquella persona que hagi contribuït en la realització del delicte, independentment de la forma com hagi intervingut. Amb aquesta definició no es pot diferenciar entre els autors i els partícips, raó per la qual és el concepte menys acceptat per la doctrina.
- Concepte que Distingeix entre Autor i Partícip: estableix que l’autor és aquella persona que realitza un delicte que està descrit en la llei, mentre que el partícip no. És possible l’existència de l’autor sense el partícip, però no és possible l’existència del partícip sense l’autor.
- Concepte Subjectiu d’Actor: estableix que l’autor és aquella persona que ha portat a terme un delicte i que es sent l’autor del delicte, la qual cosa el diferència dels partícip, ja que el partícip és la persona que ha col·laborat alhora de portar a terme un delicte, el qual és un fet aliè per al partícip. En aquest tipus de concepte no es té en compte els fets que ha portat a terme cada persona, sinó que només es té en compte el sentiment que té la persona de ser l’autor del delicte.
- Conceptes Objectius d’Actor: aquests conceptes tenen en compte els fets que ha portat a terme cada persona. Hi ha diferents conceptes:  Concepte Objectiu-Formal: estableix que l’autor és aquella persona que ha portat a terme un acte típic, mentre que el partícip serà aquella persona que ha participat en portar a terme l’acte típic que ha portat a terme l’autor mitjançant una acció no típica.
 Concepte Objectiu-Material: estableix que l’autor és aquella persona que ha tingut una participació més important alhora de portar a terme l’acte típic, mentre que el partícip és aquella persona que ha tingut una participació menys important alhora de portar a terme l’acte típic. Aquest concepte té el problema de que és possible que la intervenció del partícip hagi estat igual de important que la de l’autor alhora de portar a terme el delicte, per aquesta raó el CP espanyol castiga com si fossin autors als còmplices necessaris, els quals són aquells còmplices sense els quals no hagués estat possible la producció del delicte.
- La Teoria del Domini de Fet: estableix que l’autor és aquella persona que de manera conscient i dolosa controla el desenvolupament del delicte, la qual pot interrompre el desenvolupament del mateix quan ella vulgui. Aquest concepte té alguns problemes, ja que amb aquest concepte és impossible identificar als 34 autors d’un delicte imprudent. A més, el domini de fet el poden tenir diferents subjectes, sense que tots puguin ser considerats autors del delicte.
Concepte d’Autor en el Dret Penal Espanyol Podríem afirmar que el dret penal espanyol segueix el concepte objectiu-formal d’autor, ja que considera que l’autor és aquella persona que porta a terme una acció típica. L’autor és aquella persona a la qual se li pot imputar el tipus objectivament i normativament.
Alhora d’analitzar el concepte d’autor en el dret penal espanyol, s’ha de tenir en compte la Teoria de l’Acord Previ, segons la qual els autors són tots aquells partícips que conjuntament van planejat l’execució d’un delicte, independentment de quina hagi estat la participació posterior de cada partícip en l’execució del delicte.
11.3 Formes de l’Autoria Principal: Immediata, Coexecutiva i Mediata L’autor principal és aquella persona que ha portat a terme el fet tipificat com a delicte. Existeixen 3 tipus d’autors: - Autor Immediat: és aquella persona que realitza el delicte per sí mateix, és a dir, que la seva conducta física es correspon amb el tipus legal. Pot haver portat a terme el delicte ell sol.
- Coexecució: consisteix en l’actuació conjunta de diferents autors immediats alhora de realitzar un delicte. Per poder considerar que hi ha hagut una actuació conjunta de diferents autors immediats alhora de portar a terme un delicte, és necessari que tots hagin participat físicament en la producció del delicte, és a dir, no és suficient amb la voluntat dels subjectes. En els casos en els quals es permet la coexecució es considera que tots els subjectes que han participat en la producció del delicte són els autors.
- Autor Mediat: és aquella persona que porta a terme un delicte utilitzant com a instrument a una altra persona, la qual porta a terme el delicte sense saber la transcendència penal que tenen els fets que està portant a terme. L’autor mediat por utilitzar a una persona com a instrument de 3 maneres diferents:  Pot aprofitar-se d’una persona que és víctima d’un error (ex: una cambrera que serveix un aliment enverinat sense saber que estava enverinat).
 Pot obligar a la persona ha portar a terme el delicte exercint una pressió psicològica sobre ella.
 Pot utilitzar a una persona inimputable per portar a terme el delicte.
En aquestos casos s’ha de distingir quan la persona que ha estat utilitzada com a instrument ha actuat amb dol o no, ja que en el cas de que hagi actuat amb dol no es podrà considerar que ha estat utilitzat com un instrument, de tal manera que no es pot considerar que hi ha hagut una autoria mediata, sinó que es considera que és la persona autora dels fets. Perquè es consideri que la persona utilitzada com a instrument ha actuat amb dol, aquesta persona ha d’haver actuat amb coneixement i voluntat, tot i que hi ha casos en els quals la coacció que porta a terme l’autor mediat sobre la persona instrument és tan gran que anul·la 35 la voluntat de la persona instrument; en aquests casos la persona instrument no haurà de fer front a cap responsabilitat penal, sinó que es considerarà a la persona que ha induït a l’altra a portar a terme el delicte com a l’autora dels fets.
11.4 L’Accessorietat de la Participació i Classes de Participació al Dret Penal Espanyol La participació en un delicte és una forma de responsabilitat penal que sorgeix com a conseqüència d’haver participat en la producció d’un delicte, la qual està derivada de la distinció entre l’autor d’un delicte i els seus partícips. Els partícips no poden existir sense l’existència d’un autor del delicte.
Quan es parla de l’accessorietat de la participació es fa referència a la dependència que té la conducta del partícip respecte a la de l’autor. Hi ha 3 tipus d’accessorietat: - Accessorietat Màxima: aquesta accessorietat només pot ser castigada en el cas de que l’autor hagi actuat de forma típica, antijurídica i culpablement. Aquesta accessorietat només pot ser exculpada en el cas de que l’autor sigui exculpat mitjançant una excusa absolutòria.
- Accessorietat Mitja: aquesta accessorietat pot ser castigada en el cas de que l’autor hagi actuat de forma típica i antijurídica.
- Accessorietat Mínima: aquesta accessorietat pot ser castigada en el cas de que l’autor hagi actuat de forma típica. Aquesta accessorietat continua sent punible fins i tot en el cas de que l’autor hagi actuat amb una causa de justificació (ex: que una persona li doni una arma a algú perquè aquest es defensi) El partícip pot actuar de diverses maneres: - Participació Culposa: consisteix en que una persona és conscient (coneixement) de que si porta a terme una determinada acció estarà participant en la realització d’un delicte dolós i, tot i així porta a terme l’acció (voluntarietat). En el cas de que la persona no sabés que amb l’acció que estava portant a terme estava participant en la producció d’un delicte dolós, no es considerarà que ha tingut una participació dolosa, ja que el partícip ha actuat amb error.
- Participació Dolosa en Delicte Culpós: en els delictes imprudents és impossible que hi hagi un partícip dolós, ja perquè el partícip sigui dolós ha d’intervenir en un delicte dolós.
- Participació Culposa en Delicte Culpós: en aquest tipus de participació es veu reflectida la dificultat de diferenciar entre l’autor del delicte i els partícips del delicte en els delictes imprudents. Aquesta participació consisteix en que diverses persones actuen imprudentment, la qual cosa dona com a resultat un mateix delicte imprudent.
El CP espanyol distingeix 2 classes de participació: - La Inducció: consisteix en que una persona utilitza a una altra persona de manera conscient i intencionada per cometre un delicte, però sense participar en la seva execució. En aquests casos l’inductor és castigat amb la mateixa pena que 36 l’autor, excepte en aquells casos en els quals l’inductor hagi induït a l’altra persona mitjançant l’amenaça física o moral, ja que en aquest cas l’induït pot ser eximit de responsabilitat penal completament o incompletament. Perquè es pugui considerar que hi ha hagut inducció s’han de complir una sèrie de requisits:  L’inductor ha d’haver portat a terme la inducció sobre una persona determinada.
 La inducció s’ha d’haver portat a terme amb la finalitat de que l’induït portés a terme el delicte concret que finalment a acabat portant a terme, ja que no es considerarà que hi ha hagut inducció quan una persona hagi induït a una altra a delinquir en general.
 La inducció ha de ser determinant perquè l’induït hagi portat a terme el delicte, és a dir, que l’induït porta a terme la decisió de portar a terme el delicte com a conseqüència de la inducció i no per voluntat pròpia.
 La inducció ha de ser dolosa, és a dir, que la persona que porta a terme la inducció ha de ser conscient dels efectes que es produiran si la persona induïda porta a terme el delicte al qual li està induint i, tot i així l’indueix.
- La Complicitat: la complicitat és aquella ajuda a l’autor del delicte que porta a terme una altra persona en el moment en el qual porta a terme el delicte o en un moment anterior. Aquesta ajuda que porta a terme el còmplice li ha de ser útil a l’autor alhora d’executar el seu pla. Perquè la complicitat pugui ser castigada ha de ser dolosa. Els requisits que s’han de complir perquè es produeixi la complicitat són:  L’acte que porta a terme el còmplice no pot ser part de l’acte típic que porta a terme l’autor, ja que en aquest cas el còmplice seria un coautor.
 L’ajuda que porta a terme el còmplice li ha de ser útil a l’autor alhora d’executar el seu pla.
Hi ha 2 tipus de complicitat:  Complicitat Necessària: són aquelles accions que porten a terme els còmplices sense les quals l’autor no hauria pogut portar a terme el delicte (ex: que una persona li hagi donat a l’autor de delicte el ganivet amb el qual va assassinar a la seva dona a ganivetades). En aquests casos els còmplices són castigats amb la mateixa pena que l’autor del delicte. aquesta complicitat té 2 límits:  Cronològic: l’acte que porta a terme el còmplice ha de ser anterior o simultani a la producció del delicte, ja que en cap cas podrà ser posterior.
 Substancial: l’ajuda que porta a terme el còmplice ha de ser material o moral, però no han de formar part de l’acció tipificada com a delicte portada a terme per part de l’autor.
 Complicitat No Necessària: són aquelles accions que porten a terme els còmplices sense les quals l’autor també hauria pogut portar a terme el delicte (ex: que una persona li hagi donat a l’autor de delicte un ganivet per assassinar a la seva dona a ganivetades, però l’autor dels fets ja tenia un ganivet a la mà, de tal manera que amb el que li va donar l’altra persona ja en tenia 2). En aquests casos els còmplices són castigats amb una pena inferior a la de l’autor del delicte.
37 11.5 Autoria i Participació en Delictes Especials Els delictes especials són aquells delictes que només poden ser portats a terme per una determinada categoria de persones. En aquest tipus de delictes només podran ser autors del delicte aquelles persones que compleixin amb les CRCT establertes en el tipus. En aquest tipus de delictes només serà possible que es produeixi una autoria mediata quan l’autor mediat compleixi amb les CRCT establertes en el tipus, independentment de si la persona que és utilitzada com a instrument les compleix o no. En els casos en els quals l’autor mediat no compleixi amb les CRCT establertes en el tipus no es produirà una autoria mediata, independentment de que la persona que ha estat utilitzada com a instrument compleixi amb les CRCT establertes en el tipus. Com a conseqüència d’aquesta situació es pot afirmar que només podrà ser autor mediat aquella persona que pugui ser autor immediat.
Els delictes especials propis són aquells que estan portats a terme per uns autors que en el cas de que no complissin amb les CRCT determinades en el tipus no es podrien produir, com a conseqüència de que les CRCT són tant especials, que en el cas de que una altra persona sense aquestes CRCT hagués portat a terme el mateix fet, aquest hauria estat considerat un fet no tipificat com a delicte. Els delictes especials impropis són aquells que estan portats a terme per uns autors que en el cas de que no complissin amb les CRCT determinades en el tipus no es podrien produir, tot i que en el cas de que una altra persona sense aquestes CRCT hagués portat a terme el mateix fet, aquest hauria estat considerat un delicte comú.
Els partícips en els delictes especials no han de complir amb les CRCT especials establertes en el tipus amb les quals han de complir els autors, de tal manera que una persona que no compleixi amb aquests requisits també pot ser considerada com un partícip. Tot i això, als partícips que sí que compleixen amb les CRCT establertes en el tipus amb les quals ha de complir l’autor, se’ls imposarà una pena superior a la que se’ls imposarà als partícips que no compleixen amb aquestes CRCT.
Autoria i Participació en els Delictes d’Omissió Pel que fa als delictes d’omissió, aquests només poden ser portats a terme per la persona que no porta a terme la conducta jurídicament deguda, per aquesta raó en els delictes d’omissió és impossible que hi hagin partícips.
11.6 La Responsabilitat Penal per Actuar en Nom d’un Altre En el cas de que una persona que actua en nom d’una altra persona física o jurídica porti a terme un delicte o una falta en nom d’aquesta altra persona, qui haurà de fer front a les responsabilitats penals corresponents serà la persona que actua en nom de l’altra. Aquesta persona haurà de fer front a la responsabilitat penal corresponent pel delicte o la falta comesa fins i tot en el cas dels delictes especials en els quals l’autor ha de tenir unes CRCT determinades i aquesta persona no les compleixi, sempre i quan sí que les compleixi la persona en nom de la qual actua.
38 11.7 La Responsabilitat Penal de les Persones Jurídiques Pel que fa a la responsabilitat penal de les persones jurídiques hi existeix un problema, el qual consisteix en que quina persona física és la que ha de respondre sobre els fets il·lícits portats a terme per part d’una persona jurídica, ja que la persona jurídica no pot respondre davant dels fets il·lícits portats a terme per ella mateixa, ja que és un concepte jurídic (regla general). Tot i això hi ha alguns casos en els sí que és possible determinar la responsabilitat directa de les persones jurídiques, la qual és aquella responsabilitat penal a la qual ha de fer front la mateixa persona jurídica.
La regulació de la responsabilitat penal de les persones físiques en el dret penal espanyol s’ha començat a regular a partit de la llei 5/2010. El CP parteix de la idea de que la responsabilitat penal de les persones jurídiques no és autònoma, sinó que és conseqüència de l’actuació que porten a terme les persones que actuen en nom de la persona jurídica. Com a conseqüència d’aquesta situació, en el cas de que les persona físiques que han actuat en nom de la persona jurídica hagin actuat amb dol, es considerarà que la persona jurídica ha actuat amb dol; en canvi, en el cas de que les persones físiques que han actuat en nom de la persona jurídica hagin actuat amb imprudència, es considerarà que la persona jurídica ha actuat amb imprudència.
Una persona jurídica haurà de fer front a la responsabilitat penal corresponent dels delictes comesos per les persones físiques que han actuat en nom de la persona jurídica sempre i quan els delictes o les faltes comeses per aquestes persones físiques hagin tingut la intenció de beneficiar a la persona jurídica en nom de la qual han actuat. Es considera que és la persona jurídica la que ha de respondre sobre aquests delictes o faltes portats a terme per les persones físiques que actuen en nom d’ella, ja que el dret penal considera que les persones físiques han portat a terme aquests delictes o faltes perquè li han estat manats per part de la persona jurídica; o que les han portat a terme perquè la persona jurídica no ha portat a terme el control que hauria d’haver portat a terme sobre les persones físiques que actuen en el seu nom.
En el cas de que la persona física ha portat a terme un delicte o una falta en nom d’una persona jurídica compleixi amb alguna de les causes d’exempció de la pena, ni la persona física ni la persona jurídica hauran de fer front a la responsabilitat penal corresponent del delicte o falta que la persona física ha portat a terme en nom de la persona jurídica.
Subjectes Actuants Les persones físiques que actuen en nom de les persones jurídiques són anomenades administradors de fet o de dret. Els administradors de fet són els directius de la persona jurídica; en canvi, els administradors de dret són aquelles persones que ocupen un lloc de treball del funcionament normal de la persona jurídica, però que per alguna raó determinada ha estat capacitat per actuar en nom de la persona jurídica.
39 Les Penes de les Persones Jurídiques El legislador ha establert un llistat tancat de delictes pels quals és possible declarar la responsabilitat penal d’una persona jurídica, de tal manera que no serà possible declarar la responsabilitat penal d’una persona jurídica per algun delicte que no estigui inclòs en aquests llistat.
Les penes que li són imposades a les persona jurídiques són de caràcter preventiu, és a dir, que pretenen aconseguir que la persona jurídica no torni a portar a terme el mateix delicte o falta per la qual ha estat castigada. Les penes que li són imposades a les persones jurídiques són econòmiques (ex: multa), de suspensió o de prohibició definitiva d’alguna activitat (ex: en el cas d’una persona jurídica amb diversos establiments, el tancament de l’establiment en el qual s’ha portat a terme el delicte o falta) o inhabilitacions concretes de les persones físiques que han portat a terme el delicte o falta en nom de la persona jurídica.
Com a conseqüència de les penes imposades a persones jurídiques es poden veure perjudicats interessos de terceres persones, com per exemple els dels treballadors de la persona jurídica. Tot i que es perjudiquin interessos de terceres persones, aquestes penes han de ser imposades igualment, ja que ha de prevaldre l’interès general de la societat per sobre dels interessos particulars d’algunes persones (ex: en el cas d’una persona jurídica amb diversos establiments, el tancament de l’establiment en el qual s’ha portat a terme el delicte o falta comporta la pèrdua del treball de les persones que estaven treballant en aquest establiment; tot i que aquest tancament li comporta un benefici a la societat, el qual consisteix en que en l’establiment tancat no es tornarà a portar a terme el mateix delicte o falta).
El CCE estableix que en el cas de que una persona jurídica hagi de complir amb una responsabilitat penal determinada, tot i que aquesta persona jurídica es dissolgui, haurà d’acabar de complir amb la responsabilitat penal determinada (ex: en el cas de que una persona jurídica sigui condemnada a pagar una multa de 300€/dia durant 6 mesos, tot i que aquesta persona jurídica es dissolgui als 3 mesos d’estar pagant la multa, haurà d’acabar de pagar la multa sencera).
40 TEMA 12.- LES CONSEQÜÈNCIES JURÍDIQUES DEL DELICTE 12.1 La Pena i la Mesura de Seguretat Els delictes poden produir 2 tipus de conseqüències: - Pena: és la conseqüència juridicopenal que pot ser aplicada a la persona que ha comés un delicte. La persona que ha comés un delicte és el culpable del delicte.
Alhora d’aplicar la pena s’hauran de tenir en compte les circumstàncies en les quals es trobava el culpable del delicte alhora de produir els fets, ja que en funció de les circumstàncies l’autor dels fets pot ser inimputable, és a dir, que no li podrà ser aplicada una pena.
- Mesura de Seguretat: la mesura de seguretat és aplicable als subjectes que tot i ser autors d’uns fets delictius no són culpables del delicte , és a dir, que han comés una actuació delictiva però no són culpables (inimputables). Tot i que la persona sigui inimputable, si el jutge considera que continua presentant un perill per a la societat, no podrà imposar-li una pena, però sí una mesura de seguretat.
La Pena Perquè una pena pugui ser-li aplicada a una persona, aquesta haurà d’estar prèviament prevista legalment, és a dir, que no li podrà ser aplicada una pena a una persona que en el moment de producció dels fets no fos vigent i no es podrà castigar a una persona amb una pena que no estigui establerta en una llei orgànica. El CP 1945 va alterar significativament el sistema de penes anterior, raó per la qual el CP 1945 és conegut amb el nom de CP de la democràcia. Tant el CP 1945 com l’última norma (LO 5/2010) que ha modificat el sistema penal, han inclòs reformes importants respecte als sistemes anteriors.
Hi ha penes que només poden ser aplicades a les persones físiques i altres que només poden ser aplicades a les persones jurídiques. El CP realitza diferents classificacions de les penes que només poden ser aplicades a persones físiques seguint diferents criteris: - En funció de la gravetat de les penes el CP diferencia entre (art 33CP):  Greus: aquelles penes de presó que duren més de 5 anys, entre d’altres.
 Menys Greus: aquelles penes de presó que duren menys de 5 anys, entre d’altres.
 Lleus: els treballs en benefici de la societat d’entre 1 a 30 dies, entre d’altres. A les faltes només se li poden aplicar aquest tipus de penes.
- En funció de que siguin principals o d’accessòries:  Principals: aquelles que estan previstes en cada delicte, és a dir, aquelles que estan previstes en el mateix article en el qual es preveu el delicte pel qual seran aplicades.
41  Accessòries: aquelles penes que acompanyen a la principal, les quals no estan previstes en el mateix delicte. Aquest tipus de penes poden ser aplicades amb independència de la pena principal, ja que aquestes venen determinades per la naturalesa del delicte que s’hagi comès.
- En funció de la naturalesa de la sanció (bé del qual priva la pena):  Penes Privatives de Llibertat: aquestes són 3 (art 35 CP):  Pena de Presó (art 36 CP): la duració màxima de la pena de presó és de 20 anys i la mínima és de 3 mesos, excepte en el cas de que altres articles del CP estableixin el contrari. Abans de l’entrada en vigor de la LO 5/2010 la duració mínima de la pena de presó era de 6 mesos, ja que es considerava que una duració inferior era perjudicial per a la persona que havia comès un delicte lleu, ja que això provocava que tingués contacte criminal amb altres presos més perillosos; en canvi, actualment es considera correcta una duració inferior als 6 mesos, ja que d’aquesta manera el delinqüent que ha comès un delicte lleu sap amb quines condicions es trobarà a la presó en el cas de que cometi un delicte més greu. Aquesta pena també inclou el període de seguretat de la pena (art 36.2 CP), el qual consisteix en que quan la pena de presó sigui superior als 5 anys, el jutge pot determinar que la classificació del condemnat en el tercer grau no es pugui efectuar fins que no compleixi la meitat de la pena. La novetat introduïda sobre aquest aspecte amb la LO 5/2010 és que és el jutge qui ha de considerar a partir de quan el presoner pot entrar en tercer grau, ja que abans de l’entrada en vigor d’aquesta llei, el presoner sempre havia de superar la meitat de la pena abans d’entrar en tercer grau. Els presoners de primer grau estan separats en un mòdul diferent i tenen molt poca llibertat i relació amb altres presos; els presos de segon grau són la gran majoria del presos, els quals tenen relació amb altres presos i realitzen activitats dins de la presó; els presos en tercer grau són aquells que surten a treballar fora de la presó durant el dia i tornen a la presó a dormir.
 Localització Permanent (art 37 CP): aquesta pena comporta que el penat estarà obligat a romandre al seu domicili o al lloc determinat pel jutge en la sentència o a posteriori en un auto legal. La localització permanent té una duració màxima de 6 mesos; en canvi abans de l’entrada en vigor de la LO 5/2010 la durada màxima de la localització permanent era de 12 dies. És una pena menys greu o lleu. El control de que la persona compleixi aquesta pena es porta a terme mitjançant la utilització de mitjans mecànics o electrònics que serveixen per saber si la persona està al seu domicili o al lloc determinat pel jutge. Aquesta pena pot ser aplicada pel jutge en 3 supòsits:  Pena Principal: quan la localització permanent està prevista en el mateix article en el qual s’estableix el delicte pel qual serà aplicada.
 Pena Substitutiva: quan la localització permanent pot substituir a un altra pena, com per exemple a la pena de presó. substitueix altres penes com per exemple la pena de preó).
 Pena de la Responsabilitat Personal Subsidiària en casos d’Impagament de Multes.
42  Responsabilitat Personal Subsidiària en Casos d’Impagament de Multes: en els supòsits en els quals no s’hagi complit una multa penal, el CP preveu una responsabilitat penal subsidiària.
 Penes pecuniàries (multa): una de les modificacions amb més rellevància de la llei 5/2010 és el principi de que les persones jurídiques no poden tenir responsabilitat penal, ja que a partir d’aquesta reforma les persones jurídiques sí que poden tenir responsabilitat penal. La pena de multa és la que poden imposar els jutges penals després de seguir el procediment penal corresponent. La pena de multa no s’ha de confondre amb la multa administrativa, la qual és la que pot imposar qualsevol funcionari públic (ex: multa mosso d’esquadra). Existeixen 2 tipus de multa pecuniària:  Sistema de Dies-Multa: va ser introduït en el DP espanyol amb l’aprovació del CP 1945. És una copia del sistema de multa tradicional dels països escandinaus. Aquest sistema pretén adaptar la quantitat de diners que li és imposada al delinqüent a la seva capacitat econòmica i al delicte que ha comés, ja que no és el mateix una multa de 5.000€ per a mi que per a Messi tot i que haguem comés el mateix delicte. La particularitat d’aquest sistema és que la durada de la multa tindrà relació amb la gravetat del delicte comés. Es parla de dies multa, ja que aquesta multa consisteix en que el delinqüent haurà de pagar una quantitat determinada de diners cada dia durant uns dies determinats. La durada temporal de la pena de dies multa va d’entre 10 dies a 2 anys i el que haurà de pagar diàriament va d’entre els 2 i els 400€ diaris. El problema que tenen els jutges és saber quina és la vertadera capacitat econòmica dels delinqüents, ja que la capacitat econòmica és difícil de saber; per aquesta raó la quota que normalment s’aplica és d’entre 4 i 9 € diaris. La multa diària pot ser modificada en el cas de que canviïn les circumstàncies econòmiques del delinqüents; aquesta revisió de la multa diària pot ser a l’alça o a la baixa.
 Sistema de Multa Proporcional: aquest sistema permet establir la quantitat de diners que li és imposada al delinqüent mitjançant qualsevol dels criteris previstos per la llei (ex: benefici obtingut en l’últim any, benefici obtingut amb el delicte, etc). Aquesta multa pot ser revisada en el cas de que canviïn les circumstàncies econòmiques de la persona, el que passa és que només pot ser revisada a la baixa.
Quan el delinqüent no paga la multa establerta (art 53 CP) ha de respondre personalment sobre la multa impagada mitjançant la privació de la seva llibertat (ingrés centre penitenciari). Cada 2 quotes de multa equival a un dia de privació de llibertat. En el cas de que la multa hagi estat imposada per cometre una falta, aquest incompliment del pagament de la multa es podrà complir amb una localització permanent o amb jornades de treball per a la comunitat (2 quotes impagades equivalen a 1 dia de localització permanent o 1 jornada de treball).
El treball en benefici de la comunitat consisteix en obligar al penat a realitzar una determinada activitat en benefici de la comunitat sense rebre per aquest servei cap remuneració. Els treballs a la comunitat no es poden imposar sense el consentiment del penat, ja que no es pot obligar a fer a una persona una cosa que voluntàriament no faria. El que es busca amb els treballs en benefici 43 de la comunitat és que el penat treballi en un lloc en el qual es vegin les conseqüències del seu acte il·lícit (ex: una persona que ha estat condemnada per conduir borratxa i li han obligat a portar a terme treballs en benefici de la comunitat els realitzarà en, per exemple, un hospital fent companyia a les víctimes dels accidents causats per conduir borratxo). Els treballs en benefici de la comunitat a més de ser aplicats com a conseqüència de l’impagament d’una multa també poden ser aplicades com a pena principal o com a pena accessòria. El jutge que determinarà la privació de llibertat en el cas de que es produeixi un incompliment de la multa és el mateix jutge que va imposar la multa.
 Penes Privatives d’Altres Drets: aquest tipus de penes solen estar previstes expressament com a pena d’una determinada conducta o com a penen accessòries. Hi ha diferents tipus d’aquestes penes:  Inhabilitat: pot ser de 2 tipus:  Absoluta: (art 41 CP): priva a la persona de tots els seus càrrecs i honors públics. Fins que no hagi acabat el període de la condemna, la persona no pot intentar tornar a accedir als càrrecs públics que han estat privats. És una pena accessòria de qualsevol pena de presó superior a 10 anys i la seva durada serà d’entre 6 a 20 anys.
 Especial: hi ha diverses modalitats (art 42, 44, 45 i 46 CP) d’aquesta inhabilitació. La CRCT més singular d’aquesta inhabilitació és que priva només d’aquells drets que el jutge determini en la sentència condemnatòria.
És una pena accessòria de qualsevol pena de presó inferior a 10 anys i la seva durada serà d’entre 3 mesos i 8 anys.
Hi ha una condemna semblant a la suspensió absoluta, la qual és la suspensió, la qual consisteix en que la persona és suspesa dels seus càrrecs i honors públics, però en el moment en el qual acaba el termini de la pena, aquesta persona assoleix el seu càrrec i el seus honors de manera immediata.
 Privació del dret a conduir i a la tinença d’armes (art 47 CP): aquesta privació impedeix que el delinqüent condueixi un vehicle a motor o un ciclomotor o que tingui armes durant el període que dura la pena.
 Privació del dret a residir en determinats llocs (art 48 CP): aquesta privació té l’objectiu de prohibir al delinqüent a viure o accedir al lloc on va portar a terme el delicte o allà on viu la víctima o la seva família. Aquesta privació tampoc li permet a la delinqüent aproximar-se ni comunicar-se amb la víctima, ni als seus familiars ni a les persones que estableixi el jutge en la pena condemnatòria. El jutge pot establir sistemes telemàtics en la pena condemnatòria amb l’objectiu de comprovar que el delinqüent compleix amb les privacions establertes. Aquesta pena pot ser aplicada com a pena d’una determinada conducta o com a pena accessòria, però en aquest cas l’accessorietat de la pena està determinada per la relació personal entre la víctima i el delinqüent. No s’ha de confondre la privació del dret a residir en determinats llocs amb la mesura cautelar d’allunyament de la víctima, ja que la mesura cautelar s’imposa abans de la producció del judici amb la finalitat de que aquest es pugui celebrar efectivament; mentre que la privació del dret és una condemna. En el cas de que es combini una pena de presó de per 44 exemple 5 anys i una pena de prohibició d’aproximació a la víctima de per exemple 4 anys, el delinqüent una vegada complits els 5 anys de presó, durant els 4 anys següents no podrà aproximar-se a la víctima.
Suspensió, Substitució i Llibertat Condicional de la Pena Privativa de Llibertat La suspensió (art 80 al 87 CP) de la pena consisteix en deixar en suspens la pena, és a dir, que en principi la pena no s’aplica, la qual cosa no vol dir que no es pugui aplicar en un futur, ja que en funció de quina sigui la conducta del delinqüent la pena s’aplicarà o no. Els jutges són les persones que poden deixar en suspens una pena privativa de llibertat. Els jutges només poden deixar en suspens les penes privatives de llibertat no superiors a 2 anys. El termini de suspensió serà de 2 a 5 anys per a les penes privatives de llibertat inferiors a 2 anys i de 3 mesos a 1 any per a les penes lleus. Perquè a una persona se li pugui deixar en suspens la pena ha de complir els següents requisits: - Ha de ser la primera vegada que comet un delicte (no es tenen en compte les faltes).
- Que la suma de les penes imposades no superin els 2 anys de pena privativa de llibertat.
- Que hagi satisfet les responsabilitats civils derivades del delicte comés (ex: multa) o que hagi estat declarat insolvent en el cas de que no pugui satisfer les responsabilitats civils.
La suspensió de la pena queda sempre condicionada a que la persona porti a terme una determinada obligació o que no porti a terme una determinada prohibició, ja que si en el període de suspensió de la pena no compleix amb l’obligació o amb la prohibició, el delinqüent haurà de complir la pena que està en suspensió. Durant el període de suspensió de la pena el delinqüent tampoc podrà cometre cap delicte, ja que sinó haurà de complir la pena que està en suspensió i la corresponent al nou delicte comés. Hi ha casos en els quals el delinqüent no ha de complir amb els requisits anteriors perquè la pena li quedi en suspens: - Persona que no reuneix els requisits però que té una malaltia molt greu, excepte en el cas de que aquesta persona ja tingués suspesa una altra pena.
- Els toxicòmans disposen d’un règim especial pel que fa a la suspensió de la pena. Perquè la pena pugui ser suspesa no ha de superar els 5 anys. Perquè la pena pugui ser suspesa la persona no ha de complir el requisit de que sigui la primera vegada que delinqueix, sinó que el vertaderament important és que la persona demostri que ha portat a terme el delicte com a conseqüència de la seva addicció a la droga i que està seguint amb èxit un tractament de desintoxicació.
La substitució (art 88 i 89 CP) de la pena consisteix en que un jutge li substitueix la pena a la qual està condemnada una persona per una altra. Els jutges podran substituir les penes privatives de llibertat no superiors a un any per una multa o per treballs en benefici de la comunitat. Els jutges podran substituir les penes privatives de llibertat no superiors als 6 mesos per localització permanent. En aquests casos el jutge pot establir unes obligacions que el delinqüent ha de portar a terme o unes prohibicions que el delinqüent no pot portar a terme i, que en el cas de que no les compleixi haurà de complir amb la pena de presó que ha estat substituïda, 45 descomptant la part del temps al qual equivalguin les quotes de les penes portades a terme (2 quotes de multa equivalen a 1 dia de presó). De manera excepcional, els jutges podran substituir una pena de presó per una multa o per una multa i treballs en benefici de la comunitat a aquelles persones que no siguin habituals (les persones habituals són aquelles que han comés 3 o més delictes del mateix tipus en un període de temps no superior a 5 anys i que hagin estat condemnats) i es cregui que per les característiques de la persona la seva entrada en presó dificultarà la seva reinserció social. En el cas de que la persona hagi estat condemnada a presó com a conseqüència d’haver comés un delicte relacionat amb la violència de gènere, la pena de presó només podrà ser substituïda per treballs en benefici de la comunitat o localització permanent en un lloc diferent d’on estigui el domicili de la víctima. Les penes privatives de llibertat inferiors a 6 anys que hagin estat imposades a un estranger il·legal es substituiran per la seva expulsió del territori espanyol, excepte en aquells casos en els quals es donin les raons oportunes amb les quals es justifiqui que el condemnat ha de complir la condemna en una presó dins del territori espanyol. En el cas de que la pena que li ha estat imposada a un estranger sigui superior als 6 anys, el delinqüent haurà de complir la pena a Espanya, tot i que quan el delinqüent està en tercer grau pot ser expulsada del territori espanyol i acabar de complir la seva condemna al seu país d’origen. Quan un estranger il·legal és expulsat de l’Estat espanyol, aquest no pot retornar durant un període de 5 a 10 anys. En el cas de que intenti retornar a l’Estat Espanyol i l’enxampin en la duana serà retornat al seu país i el període d’expulsió tornarà a començar des del principi; en canvi, en el cas de que l’enxampi dins del territori espanyol serà condemnat per un delicte d’incompliment de condemna i tornarà a ser expulsat del territori espanyol.
Hi ha una sèrie de delictes que en el cas de que siguin portats a terme per un estranger il·legal, aquest no serà expulsat del territori espanyol. En cap cas es podrà substituir una pena que sigui substituta d’una altra.
La Llibertat Condicional no substitueix la pena de presó, sinó que és la última part del compliment de la condemna de presó, la qual no es compleix dins d’un centre penitenciari, sinó en llibertat. El règim general de la llibertat condicional estableix que els requisits que ha de complir la persona per poder obtenir la llibertat provisional són (art 90 CP): - Ha d’estar en tercer grau.
- Ha d’haver extingit ¾ de la condemna.
- Que es porti a terme una avaluació tècnica sobre la persona en la qual es consideri que no cometrà cap delicte durant la llibertat condicional i que ha tingut una bona conducta.
- S’ha d’haver complert amb la responsabilitat civil del delicte.
- També es poden establir una sèrie de conductes necessàries accessòries en funció del delicte pel qual s’hagi condemnat a la persona.
Existeixen algunes excepcions d’aquest règim general com són: - La possibilitat d’aconseguir la llibertat condicional al complir les 2/3 de la condemna en el cas de que es compleixin els següents requisits:  Els requisits del règim general de llibertat condicional.
46  Que la persona hagi participat de manera continuada en activitats laborals, culturals o ocupacionals.
- La possibilitat d’aconseguir la llibertat condicional al complir una mica més de la meitat de la condemna però menys de les seves 2/3 parts, en el cas de que es compleixin els següents requisits:  Els requisits de règim general de la llibertat condicional.
 Que la persona hagi participat de manera continuada en activitats laborals, culturals o ocupacionals.
 Que la persona hagi participat en programes d’ajuda a les víctimes de delictes semblants al que el delinqüent ha comés o que hagi participar en programes de tractament o desintoxicació per solucionar el problema pel qual va portar a terme el delicte.
En el cas de que el delinqüent compleixi amb aquests requisits li seran restats 90 dies per any complit de condemna, la qual cosa provoca que la persona adquireixi la llibertat condicional poc després de complir amb a meitat de la condemna.
- La possibilitat d’aconseguir la llibertat condicional com a conseqüència de que els condemnats tinguin 70 anys d’edat en el moment en el qual són condemnats o que compleixin 70 anys mentre que compleixen la seva pena, sempre i quan compleixin amb els requisits del règim general de la llibertat condicional excepte amb el requisit d’haver complit les ¾ de la condemna.
- La possibilitat d’aconseguir la llibertat condicional com a conseqüència de que els condemnats tinguin una infermetat molt greu, sempre i quan compleixin amb els requisits del règim general de la llibertat condicional excepte amb el requisit d’haver complit les ¾ de la condemna. Que la persona sofreix una infermetat molt greu ho haurà de determinar un informe mèdic.
Quan una persona aconsegueix la llibertat condicional obté la llibertat amb una sèrie de condicions, les quals són: - No tornar a delinquir.
- El jutge pot establir una sèrie d’obligacions o restriccions que hauran de ser complides per part de la persona que ha obtingut la llibertat condicional.
En el cas de que la persona que ha obtingut la llibertat condicional no compleixi amb les condicions establertes, tornarà a ingressar en la presó per acabar de complir la seva condemna.
Les Mesures de Seguretat (art 95 i ss CP) Les mesures de seguretat (MS) només podran ser aplicades per part del jutge sobre persones inimputables o semiputables, les quals són les persones amb alteracions psíquiques, els drogodependents i les persones que tenen una alteració de la consciència de la realitat. En canvi, les penes són aplicades a les persones imputables, és a dir, les persones que tenen responsabilitat penal. Perquè les MS puguin ser aplicades sobre aquest tipus de persones, aquestes persones hauran d’haver comés una conducta tipificada com a delicte.
47 Una altra diferència entre la MS i la pena, és que la MS s’aplica en funció de la perillositat de l’individu que ha comés el delicte, entenent la perillositat com la probabilitat de que el delinqüent torni a delinquir en el futur. Per intentar incidir sobre aquest perill no s’aplica una pena de retribució del delicte, sinó que s’aplica una MS, la qual té l’objectiu de prevenir que el delinqüent que no pot ser responsable penalment com a conseqüència de la seva “malaltia” no cometi nous delictes i també té l’objectiu de protegir a les víctimes dels delictes.
Una altra diferència entre la MS i la pena, és que la MS sí que és revisable per part dels jutges i magistrats i la pena no ho és.
En els casos de semiputabilitat, el que se li aplica a la persona és una pena i una mesura de seguretat anterior. En aquest cas, el delinqüent primer ha de complir amb la MS i després ha de complir amb la pena corresponent (art 99 CP). Això és així perquè el més important és que la persona solucioni el problema que té, el qual és el que l’ha portat a produir el delicte i després que compleixi amb la pena corresponent.
Hi ha casos en els quals la persona només ha de complir amb la MS, ja que el jutge considera que amb la MS el delinqüent ja ha superat el seu problema i que l’entrada en presó només li provocarà una recaiguda en el seu problema (sistema vicarial) (ex: en el cas de qun drogodependent que ha superat la seva drogoaddicció el més probable és que al entrar en la presó torni a tornar-se drogodependent). En aquest casos la pena de presó no s’elimina, sinó que es suspèn o s’aplica una MS no privativa de llibertat.
En els supòsits en els quals el subjecte sigui semimputable i la pena li hagi estat rebaixada, però es consideri que el subjecte encara és perillós, es pot combinar una pena privativa de llibertat amb una MS privativa de llibertat, en la qual el jutge pot decidir entre diverses opcions: - Que la persona compleixi primer amb la MS privativa de llibertat i després compleixi amb la pena privativa de llibertat.
- Que la persona només compleixi amb la MS privativa de llibertat i finalment no entri en presó perquè consideri que amb la MS el delinqüent ja ha superat el seu problema i que l’entrada en presó només li provocarà una recaiguda en el seu problema.
- Que compleixi únicament amb la pena privativa de llibertat sense complir amb la MS.
Les MS es poden classificar en: - MS Privatives de Llibertat (art 101, 102 i 103 CP): la durada màxima que podrà estar internada una persona en aquests centres serà la durada màxima de la pena privativa de llibertat en extracte que té establerta el delicte que ha comés, sense tenir en compte les circumstàncies atenuants del delinqüent. Tot i això la MS pot ser revisada durant el seu compliment, la qual cosa suposa que la seva duració pot ser disminuïda o fins i tot la MS pot ser suspesa. Les MS privatives de llibertat són:  Internament en un centre psiquiàtric.
48   - Internament en un centre de deshabituació.
Internament en un centre d’educació especial.
Perquè un jutge obligui a una persona a ser internada en uns dels centres anteriors ha de complir amb uns requisits determinats: Ha de ser inimputable o semimputable.
El delicte que ha comés ha d’estar castigat amb una pena privativa de llibertat, la qual s’intercanvia per una MS com a conseqüència de que la persona és inimputable o semimputable.
MS No Privatives de Llibertat: són aquelles MS que li atribueix el jutge a una persona inimputable o semimputable que ha comés un delicte que està castigat amb una pena no privativa de llibertat. Les MS no privatives de llibertat són aquelles establertes als articles 105, 106, 107 i 108 del CP.
Llibertat vigilada va ser integrada en el CP amb la llei 5/2010. Està prevista a l’article 96.3 CP. És una MS no privativa de llibertat, el funcionament de la qual està previst a l’article 106 CP. La seva particularitat és que te un doble funcionament: - Pot funcionar com a MS en sentit estricte pels subjectes inimputables i semimputables.
- Pot funcionar com una MS aplicable per als subjectes que són imputables, és a dir, per aquelles persones que han estats condemnades a complir amb una pena, ja que tenen responsabilitat penal. En aquest cas la llibertat vigilada funciona com una mesura de caràcter assegurador de compliment post penitenciari. La llibertat vigilada s’utilitza en aquest sentit sobre les persones que han comés un delicte contra la llibertat sexual (art 192 CP) o un delicte de terrorisme (art 579 CP). En aquests casos el jutge està obligat a establir-li la llibertat vigilada a les persones que han comés algun dels 2 delictes anteriors una vegada han complit amb la seva pena de presó, ja que són persones que són considerades perilloses en el sentit de que és molt probable que tornin a delinquir. A més, també se les imposa aquesta llibertat vigilada perquè es considera que són persones que tenen problemes alhora de reintegrar-se en la societat, raó per la qual és més probable que tornin a delinquir. En canvi, en el cas de la llibertat vigilada que li és aplicada a les persones semimputables, és una opció voluntària que pot portar a terme el jutge o no. Tot i això hi ha alguna excepció en la qual el jutge tot i que la persona hagi comés un dels delictes anteriors no té l’obligació d’imposar-li aquesta llibertat vigilada, aquestes excepcions són:  En el cas d’haver comés un delicte contra la llibertat sexual: en el cas de que la persona hagi estat condemnada per només haver portat a terme un delicte contra la llibertat sexual i hagi estat la seva primera vegada, el jutge podrà decidir si li imposa la llibertat vigilada o no una vegada hagi complit amb la seva pena de presó.
 En el cas d’haver comés un delicte de terrorisme: en el cas de que la persona hagi estat condemnada per només haver portat a terme un delicte de terrorisme que no sigui greu i hagi estat la seva primera vegada, el jutge podrà decidir si li imposa la llibertat vigilada o no una vegada hagi complit amb la seva pena de presó.
49 La llei preveu que el jutge que ha resolt el cas de la persona que ha comés un dels delictes anteriors és el jutge que ha d’imposar la llibertat vigilada de la persona, la qual cosa comporta que el jutge cada període de temps determinat (normalment 1 any) ha de portar a terme un informe en el qual ha d’expressar si considera que la persona ha de continuar amb la llibertat vigilada o no. Aquest informe el porta a terme el jutge basant-se en els informes tècnics que li són comunicats. El jutge ha de portar a terme aquest informe 2 mesos abans de que s’acabi el termini imposat de llibertat vigilada.
La llibertat vigilada consisteix en que quan la persona que ha comés un dels 2 delictes anterior ha complert la seva pena de presó obté la llibertat, però durant un determinat temps d’aquesta llibertat ha de complir amb les mesures de l’article 106 del CP que el jutge que imposa la llibertat vigilada cregui convenients. Aquestes mesures són una sèrie d’obligacions i prohibicions que la persona a la qual li ha estat imposada la llibertat vigilada ha de complir durant el termini que dura la llibertat vigilada. En el cas de que la persona que està sotmesa a aquesta llibertat vigilada no compleixi amb alguna de les mesures que li han estat imposades pel jutge, el jutge podrà modificar les mesures imposades. En el cas de que la persona incompleixi les mesures imposades de manera reiterada o greu, es considerarà que la persona ha portat a terme un delicte d’incompliment de condemna, el qual està castigat amb un període de 6 mesos a 1 any de presó.
12.2 La Responsabilitat Civil Derivada dels Delictes i de les Faltes (art 109 i ss) La RC és l’obligació que té el responsable de la comissió d’un delicte o falta de reparar els danys i perjudicis ocasionats. A Espanya, la regla general és que la quantitat de diners que ha de pagar la persona que ha comés un delicte o falta per reparar els danys i perjudicis ocasionats la fixa el jutge penal sancionador, en comptes d’un jutge civil.
Existeixen 3 mitjans de reparació de RC són:  Restitució (art 111): consisteix en retornar el mateix objecte que es va robar. Els problemes que ens podem trobar amb la restitució és que l’objecte robat pot ser que no estigui en mans de la persona que el va robar, sinó que estigui en mans d’una tercera persona, en aquest cas aquesta tercera persona li haurà de retornar l’objecte a la víctima i després aquesta tercera persona li podrà reclamar el preu pagat per l’objecte a la persona que ha comés la falta o el delicte.
 Reparació del Dany (art 112): en els casos en els quals es porta a terme la reparació del delicte no es pot restituir la cosa, per aquesta raó la persona que ha comés el delicte o falta ha d’intentar reparar l’objecte danyat portant a terme una determinada acció, no portant a terme una determinada acció o donant una determinada cosa.
 Indemnització (art 113): consisteix en fixar una determinada quantitat de diners que ha de pagar el delinqüent per compensar els danys materials i morals ocasionats amb la comissió del delicte o falta. El jutge fixa la quantitat d’aquestes 50 indemnitzacions basant-se en la jurisprudència i en els barems fixats a la llei, els quals seran utilitzats de manera analògica.
Les persones que hauran de portar a terme alguna d’aquestes accions seran aquelles persones que siguin responsables penals de la comissió del delicte. Quan en la comissió del delicte hi ha intervingut més d’una persona, la RC es distribueix entre les persones que l’han portat a terme tenint en compte el grau de culpabilitat que té cadascuna en la comissió del delicte.
En els casos en els quals una persona no pot ser responsable penal perquè és inimputable o semimputable, pot ser que sí que hagi de fer front a responsabilitat civil, tot i que hi ha casos en els quals l’exempció de responsabilitat penal també comporta l’exempció de la RC (art 118).
Les persones que poden tenir una RC subsidiària (art 120) són aquelles que han de fer front a la RC quan la persona que hauria de fer front a les RC no ho puguin fer per alguna raó establerta a la llei. Algunes d’aquestes persones són per exemple els curadors, procuradors, tutors, pares, etc (ex: en el cas de que un menor porti a terme un delicte que a més de la responsabilitat penal també comporta RC, seran els seus pares o tutors els que hauran de fer front a la RC).
12.3 Les Penes Aplicables a les Persones Jurídiques (art 33) Tradicionalment en l’art 33 CP es classificaven el tipus de pena en greus, menys greus o lleus, però amb l’entrada en vigor de la LO 5/2010 es va incloure l’apartat 7é de l’art 33, el qual estableix un llistat de sancions que podran ser imposades a les PJ. Aquestes sancions són:  La Multa: és la pena que li és imposada sempre a una PJ quan comet algun delicte. Aquesta pena pot ser imposada sola o pot ser imposada juntament amb alguna de les altres penes que estan en al llistat de l’art 33.7. Hi ha dos tipus de multa:  Multa per Quotes (= que el dies multa en el cas de persones físiques): el mínim de temps que una PJ haurà d’estar pagant una pena de multa serà de 10 dies i el màxim de 5 anys. La quantitat mínima de diners al dia que haurà de pagar la PJ serà de 30€ i el màxim serà de 5.000€. El jutge establirà un període de temps més llarg o més curt en funció de la gravetat del delicte comés. El jutge establirà una quantitat més o menys àmplia en funció del poder econòmic de la PJ.
 Multa Proporcional: consisteix en establir la quantitat de diners que haurà de pagar la PJ mitjançant qualsevol dels criteris previstos a la llei, com per exemple en funció del benefici obtingut en l’últim any, en funció del benefici obtingut amb el delicte, etc.
En el cas de que la PJ no pagui la multa, (art 53) el jutge pot establir un fraccionament de les quantitats de multa amb l’objectiu de facilitar-li a l’empresa el pagament de la multa. En el cas que ni d’aquesta manera pagui la multa, la PJ serà intervinguda per l’Administració Pública.
51  Dissolució de la PJ: consisteix en la desaparició de la PJ. Aquesta mesura provoca perjudicis per als treballadors de la PJ, per aquesta raó el jutge ha d’intentar aplicar altes sancions abans d’aplicar aquesta.
 Suspensió de l’Activitat de la PJ: consisteix en que durant un determinat període de temps la PJ no podrà exercir les seves funcions (màxim 5 anys).
 Tancament de Locals: consisteix en tancar els locals en els quals s’ha produït els delictes, però permetre que el altres locals continuïn exercint les seves activitats.
 Prohibició de la realització unes determinades activitats de la PJ: consisteix en prohibir-li a la PJ portar a terme les activitats que han donat lloc al delicte, però permetre que continuï portant a terme les altres activitats.
 La Inhabilitació per Obtenir Subvencions i Ajudes Públiques.
 Intervenció Judicial: consisteix en que el jutge decideix que la PJ no serà dirigida per les persones que l’estaven dirigint, sinó que es designarà a un interventor, el qual serà el que portarà a terme aquesta funció.
52 TEMA 13.- LA INDIVIDUALITZACIÓ DEL CÀSTIG 13.1 Circumstàncies Modificatives de la Responsabilitat Penal (art 21, 22 i 23) Una vegada s’hagi intentar justificar la conducta il·legal portada a terme per una persona i una vegada ja s’hagi intentar exculpar a la persona de la comissió de la falta o el delicte, el que s’ha d’intentar fer és intentar modificar la durada de la pena mitjançant les circumstàncies modificatives de la responsabilitat penal (CMRP). Les CMRP es poden classificar en:  Genèriques: aquelles que el codi penal descriu en articles de manera individual, és a dir, que el CP dedica articles per descriure les CMRP. Existeixen 2 tipus de CMRP genèriques:  CMRP Atenuants (art 21): aquestes són:  Consisteix en que en el cas de que la persona no hagi pogut estat exculpada del delicte o falta perquè no ha complit amb tots els requisits, aquests requisits que sí que ha complit serviran per disminuir la imputabilitat de la persona.
 Que una persona porti a terme un delicte com a conseqüència de la greu addicció a les drogues o a l’alcohol que pateix. No és necessari que la persona que ha comés el delicte com a conseqüència de que és addicta a la droga o a l’alcohol el cometi sota l’efecte de la droga o l’alcohol, sinó que el que sí que és necessari és que hi hagi una relació de causalitat entre la drogoaddicció i la comissió del delicte.
 Que una persona porti a terme el delicte com a conseqüència d’actuar amb obcecació, arravatament o algun estat passional semblant (ex: un home mata a la seva dona perquè l’enxampa posant-li les banyes).
 La confessió a les autoritats de la comissió d’un delicte. Aquesta confessió s’ha de portar a terme abans de que la persona hagi estat identificada com a autor del fets. Aquesta confessió es pot portar a terme quan s’hagi començat el procediment judicial, però la persona no hagi estat identificada com a l’autor dels fets.
 Reparació del dany causat amb el delicte (ex: un lladre retrona els diners robats). No és necessari que la reparació hagi estat total, sinó que és suficient amb que hagi disminuït els efectes del delicte. Aquesta reparació s’ha de portar a terme abans de que es comenci la part oral del judici.
 Dilacions indegudes. Consisteix en l’atenuació de la pena en els casos en els quals el judici hagi durat molt més temps del que hauria d’haver durat, sempre i quan no s’hagi retardat per culpa de l’autor del delicte.
 És possible una aplicació analògica d’alguna CMRP específica.
Quan concorre només una CMRP atenuant s’aplica la meitat inferior de la pena. Quan concorren 2 o més CMRP atenuants o 1 o varies molt qualificades i no concorri cap agreujant s’aplicarà la pena inferior en un o dos graus.
53  CMRP Agreujants : aquestes són:  Executar el fet amb traïdoria: consisteix en cometre el delicte utilitzant uns instruments que serveixen per impedir que la víctima es pugui defensar, la qual cosa li permet a l’autor assegurar-se de la producció del fet considerat il·legal (ex: punyalada per l’esquena). Es considera que una persona ha portat a terme un delicte amb traïdoria en els casos en els quals es porta a terme per sorpresa o de manera inesperada. Aquesta CMRP agreujant és compatible amb altres CMRP agreujants.
 Cometre el delicte amb una disfressa, amb abús de superioritat o aprofitant-se de les circumstàncies del temps, lloc o ajuda d’altres persones per cometre el delicte: consisteix en cometre el delicte utilitzant instruments o mitjans de disfressa que dificultin la identificació de l’actor del delicte. Aquesta CMRP podria ser aplicada en el sentit de que l’actor ha utilitzat la disfressa com a mitjà d’aproximació a la víctima i en el sentit de que ha estat un mitjà per dificultar la identificació del delinqüent per part de la policia. La superioritat de l’actor del delicte pot venir donada per circumstàncies com per exemple l’edat, utilització d’armes per a la comissió del delicte, quan el porten a terme vàries persones, etc. Quan es parla del lloc i del temps, es fa referència a que s’ha portat a terme el delicte en llocs on sigui difícil la visibilitat, en llocs on sigui difícil auxiliar a la víctima, que es porti a terme en un lloc poc conegut, etc.
 Haver comés el delicte per preu, recompensa o promesa: consisteix en que la persona porta a terme el delicte amb l’objectiu de rebre una contraprestació a canvi (promesa també s’inclou com a contraprestació, ja que es pot prometre que en un futur li donin alguna cosa).
 Haver comés el delicte per motius racistes o qualsevol altre motiu que comporti un element de discriminació: hi ha delictes en el codi penal que tenen com a raó de ser el caràcter discriminatori (ex: 314 CP), en aquests casos aquesta CMRP agreujant no podrà ser aplicada, ja que està contemplada expressament en un article del CP.
 Executar el delicte amb acarnissament: consisteix en augmentar de forma deliberada i inhumana el sofriment que la víctima del delicte sofreix mentre se li està produint el delicte. Un exemple en el qual no es podria aplicar aquesta CMRP seria en el cas de que una persona després de matar a la víctima d’un tir al cap, després li dispari 20 vegades més a la resta del cos. En canvi, un exemple en el qual si que es podria aplicar aquesta CMRP seria en el cas de que una persona estigués apunyalant a una altra i en comptes de clavar-li el ganivet al cor una vegada li clavi el ganivet 20 vegades fins que finalment mor.
 Portar a terme el delicte amb abús de confiança: consisteix en que l’actor del delicte s’aprofita d’una situació de privilegi respecte a la víctima que li facilitat l’acció i que li limita la possibilitat de defensar-se a al víctima, ja que la víctima no s’espera que l’actor cometi el delicte com a conseqüència de la confiança que hi ha entre ells (ex: un amic mata al seu amic). Aquesta CMRP pot ser aplicada en els casos d’estafa, ja que es considera que l’engany s’ha portat a terme gràcies a la confiança que tenia la víctima del delicte amb l’actor del delicte. En els casos de parentiu aquesta CMRP no pot ser aplicada.
54  Que l’actor del delicte sigui un funcionari que s’aprofita del seu càrrec per portar-lo a terme: hi ha casos de delictes contra l’AP que estan regulats específicament en el CP, en aquests casos no pot ser aplicada aquesta CMRP.
 La Reincidència: la persona reincident és aquella que porta a terme un delicte quan prèviament hagi estat condemnada amb una sentència ferma amb la qual s’hagi manat l’execució de la pena. A més, el delicte que comet aquesta persona ha de ser de la mateixa naturalesa que el delicte pel qual hagi estat condemnat amb anterioritat.
Quan concorre alguna de les CMRP agreujants s’aplica la meitat superior de la pena, excepte quan concorren agreujants i atenuants a la mateixa vegada. La CMRP de reincidència és la única que té un efecte diferent (art 66.5 CP), el qual és aplicar la pena superior en un grau. Perquè es pugui portar a terme aquesta acció el delinqüent ha d’haver comés 3 o més delictes del mateix títol del CP i de la mateixa naturalesa, és a dir, que ha d’haver reincidit 2 o més vegades.
 Específiques: aquelles que estan descrites de manera específica en els tipus penals, és a dir, que en el mateix article en el qual es defineix el delicte també hi està inclosa alguna CMRP.
55 TEMA 14.- CONCURSOS DE DELICTES 14.1 Concurs Real, Ideal i Medial de Delictes El concurs de delictes consisteix en que una persona porta a terme varis delictes o que vàries persones porten a terme conjuntament diversos delictes.. La regla general és que cada acció suposa la comissió d’un delicte, de tal manera que a cada acció li correspon una pena. Existeixen 3 tipus de concursos de delictes: El Concurs Real de Delictes: El concurs real de delictes consisteix en que hi ha una pluralitat de fets en que cadascun d’ells mereix una qualificació separada (ex: una persona comet 3 robatoris en un període curt de temps). Poden haver-hi delictes homogenis, és a dir, quan tots els delictes que ha comés la mateixa persona tenen la mateixa naturalesa o poden haver-hi concursos de dictes heterogenis, és a dir, quan no tots els delictes que ha comés la mateixa persona són de la mateixa naturalesa. La llei estableix que quan una persona ha comés diversos delictes, ja siguin o no de la mateixa naturalesa, (art 73 CP) se li hauran d’imposar les penes corresponents per a cada delicte, les quals s’hauran de complir simultàniament sempre que sigui possible. Quan no sigui possible el compliment simultani de totes les penes, s’haurà de portar a terme un compliment successiu de les penes, en el qual primer s’hauran de complir les penes més greus (criteri d’Acumulació Material de la Pena). Aquesta situació comporta que s’hi puguin aplicar penes excessives, per aquesta raó la llei ha establert el criteri d’Acumulació Jurídica de la Pena (art 76 CP), el qual consisteix en establir uns límits màxim de durada en l’acumulació de la pena; aquestes regles són: - La màxima duració de la pena de presó serà el triple de la duració de la pena superior, sempre i quan no superi els 20 anys, de tal manera que el temps màxim de compliment de la pena privativa de llibertat serà de 20 anys.
- En els casos de delictes molt més greus de penes de 10 o 20 anys de presó, els límits d’acumulació de la pena són més elevats, ja que els límits seran de 25, 30 o 40 anys. Aquests casos són quan:  Cas 25 anys: quan alguns dels delictes comesos tingui prevista una pena de 20 anys de presó.
 Cas de 30 anys: quan alguns dels delictes comesos tingui prevista una pena de més de 20 anys de presó.
 Cas de 40 anys: quan més d’un dels delictes comesos tinguin previstes una pena de més de 20 anys de presó o en els casos de delictes de terrorisme.
El Concurs Ideal de Delictes: 56 El concurs ideal de delictes suposa amb una sola acció el subjecte comet dos o més delictes (ex: delicte d’atemptat contra l’autoritat). En aquests casos (art 77 CP) la regla general estableix que s’aplicarà la meitat superior de la pena més greu, sempre i quan el resultat de la suma de les penes de tots els delictes doni una pena inferior a la meitat superior de la pena més greu.
El Concurs Medial de Delictes: Estem davant d’un concurs medial de delictes quan un dels delictes és utilitzat com a mitjà per poder cometre un altre delicte (ex: una persona falsifica els seus documents de identitat per poder després cometre una estafa). En aquests casos (art 77 CP) la regla general estableix que s’aplicarà la meitat superior de la pena més greu, sempre i quan el resultat de la suma de les penes de tots els delictes doni una pena inferior a la meitat superior de la pena més greu. El que diferència al concurs medial del concurs ideal és que el concurs medial és més semblant al concurs real, ja que el delinqüent realitza més d’un acte per realitzar diferents delictes, tot i això el legislador ha decidit regular-lo igual que el concurs ideal.
14.2 El Delicte Continuat Està relacionat amb el concurs real de delictes. El delicte continuat (art 74 CP) consisteix en que una persona té un pla per cometre un delicte o varis delictes els quals sempre són els mateixos o molt semblants i, que aquests delictes sempre perjudiquen a una mateixa persona o perjudiquen sempre al mateix conjunt de persones. En aquest casos s’aplicarà la meitat superior de la pena més greu i en alguns casos es pot arribar a aplicar la pena superior en un grau. El delicte continuat no podrà ser aplicar quan els delictes comesos siguin delictes que vagin en contra dels béns jurídics personals (ex: integritat física, vida, etc), excepte en els casos de delictes contra l’honor i la llibertat sexual.
El delicte massa és una variant del delicte continuat, el qual consisteix en les mateixes condicions anteriors, però que els delictes que es porten a terme són de caràcter patrimonial. En aquests casos s’aplicarà la pena superior en un o fins a dos graus de la pena superior.
14.3 El Concurs Aparent de Normes Penals El concurs de normes (art 8 CP) consisteix en que uns fets delictius poden ser integrats dins de diferents tipus penals de la part especial (ex: provocar la mort d’una persona podríem estar davant d’un delicte d’homicidi, delicte d’assassinat, etc). En aquest concurs de normes s’intenta determinar quin és el tipus que millor concorda amb el cas concret. Existeixen una sèrie de regles per poder determinar quin és el tipus que millor concorda amb el cas concret, les quals s’hauran d’aplicar de manera jeràrquica, aquestes regles són: 1- El precepte especial s’aplicarà amb preferència al general, és a dir, s’aplicarà el tipus que sigui més concret amb preferència al tipus que sigui més general (ex: 57 dins de l’homicidi està l’assassinat, el qual és un homicidi amb acarnissament, de tal manera que en el cas de que una persona hagi matat a una altra amb acarnissament, s’aplicarà l’assassinat en comptes de l’homicidi).
2- Principi de Subsidiarietat: consisteix que la norma general s’aplica per sobre de la norma subsidiària.
3- El precepte penal més complex absorbeix els preceptes penals que castiguen les infraccions que s’han produït dins del precepte penal més complex (ex: una persona lesiona a una altra clavant-li 3 punyalades i després la llença al riu i després mor ofegada; en aquest cas hi ha un homicidi, de tal manera que les 3 punyalades s’inclouen dins de l’homicidi).
4- En els casos en els quals les regles anteriors no puguin ser aplicades, els fets delictius hauran de ser qualificats amb el tipus penal que estableixi la pena més greu.
58 ...