Estructura de la Comunicació - Tema 1-5 (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Publicidad y Relaciones Públicas - 1º curso
Asignatura Estructura de la Comunicació
Año del apunte 2013
Páginas 39
Fecha de subida 21/12/2014 (Actualizado: 11/03/2016)
Descargas 25
Subido por

Descripción

Mercè Díez

Vista previa del texto

  Estructura de la Comunicació Mercè Díez 2013-14 ESTRUCTURA  DE  LA  COMUNICACIÓ     1   ESTRUCTURA DE LA COMUNICACIÓ 1. Formes de comunicació Segons  la  relació  entre  el  emissor  i  receptor  trobem:   § Comunicació   intrapersonal.   Només   trobem   un   personatge,   és   la   comunicació   que  podem  exercir  quan  ets  l’únic  emissor  i  receptor.     § Comunicació   interpersonal.   Actes   de   comunicació   entre   dues   o   grup   de   persones.   La   forma   de   rebre   aquests   missatges   pot   ser   immediata   o   no,   per   exemple   un   correu   seria   una   comunicació   interpersonal.   Pot   haver-­‐hi   o   no   intermediari  (correu  electrònic).     § Comunicació  de  grup.  Hi  ha  una  interacció  entre  individus  però  són  d’un  grup   determinat,   que   pot   ser   estable,   o   efímers.   (grup   familiar/grup   d’un   vol   determinat).  La  diferència  entre  la  interpersonal  és  quant  a  grup  és  te  alguna   cosa  col·∙lectiva.     § Comunicació   organitzacional.   Tant   a   nivell   intern   o   extern   en   institucions,   empreses.  Qualsevol  categoria  que  pugui  entrar  en  la  organització  i  que  com  a   tal   tindrà   una   necessitat   de   comunicació   entre   les   persones   que   treballen   en   aquesta   organització   (interna)   i   alhora   una   comunicació   per   a   donar-­‐se   a   conèixer  (externa).  Aquesta  comunicació  té  una  importància  cabdal  en  l’àmbit   de   la   publicitat.   Una   de   les   funcions   que   té   és   assegurar   que   hi   hagi   una   organització  funcional,  eficaç.   § Comunicació   de   masses   o   social.   No   és   simètrica   ni   bidireccional,   sinó   que   l’emissor   té   un   paper   més   elevat   que   el   receptor.   Sí   que   pot   haver   missatges   receptor-­‐emissor,   tanmateix:   però   sempre   és   més   important   la   unidireccionalitat.   L’emissor   és   institucionalitzat,   especialitzat   en   produir   i   difondre  missatges,  és  a  dir,  són  els  mitjans  de  comunicació.  La  seva  funció  és   informar  o  aportar  continguts.  És  una  comunicació  pública,  no  és  restringida.  És   també  una  comunicació  mediada,  intervenida  per  mitjans  tecnològics.  Des  del   ESTRUCTURA  DE  LA  COMUNICACIÓ     2   punt   de   vista   del   receptor,   es   tractaria   de   receptor   massiu,   ampli,   tot   i   que   aquesta  amplitud  és  molt  elàstica.  El  seu  públic  també  és  heterogeni,  tot  i  que   cada  vegada  més  els  mitjans  s’adrecen    a  col·∙lectius  més  concrets,  però  sempre   serà  un  públic  anònim  i  dispers  geogràficament.       Josep   Gifreu   és   un   catedràtic   de   la   PF.   Va   donar   una   sèrie   de   característiques   de   l’estructura  de  comunicació  de  masses,  el  1996.  Aquestes  són:     1) Difusió  pública.  Des  de  1996,  hem  vist  que  aquesta  difusió  ha  canviat  pel  que  fa   a  l’expansió  d’altres  canals,  l’augment  de  bidireccionalitat  sobre  la  intersecció.   També   ha   incrementat   la   segmentació   i   globalització   d’audiències.   Això   des   del   punt   de   vista   de   PiRRPP   ha   canviat   en   aspectes   de   target:   ha   canviat   la   manera   de  financiació  del  mitjà  de  comunicació.       2) Institucionalització.   La   incorporació   de   les   noves   tecnologies   ha   afectat   en   el   sentit  que  hi  ha  nous  mediadors  i  ha  de  competir  amb  altres  competidors.       3) Periodicitat.   Tendència   a   que   quan   es   produeixen   els   fets   i   arriben   és   més   immediat,   momentani.   Inclusió   del   terme   de   “graella   horària”.   Això   té   repercussió  en  la  PiRR  per  organitzar.       4) Rapidesa.     5) Ubiqüitat  (qualitat  d’’ubicu”:  estar  en  més  d’un  lloc  diferent,  és  una  sensació).   Amb  les  tecnologies  s’ha  potenciat.         6) Estabilitat.   Podem   conservar   més   contingut,   és   pot   tornar   a   usar   amb   posterioritat   (hemeroteques).   Amb   les   tecnologies   permeten   la   digitalització   d’aquests  documents,  però  alhora  genera  més  dificultats  per  la  volatilitat  dels   continguts   que   cada   vegada   queden   més   registrats,   a   l’hora   de   fer   una   investigació.         ESTRUCTURA  DE  LA  COMUNICACIÓ     3           1. Què s’entén per estructura     És   una   sèrie   d’elements   que   estan   interconnectats,   relacionats,   de   manera   que   si   s’altera  un  dels  elements  també  s’altera  l’estructura.   Per   exemple.   Per   a   realitzar   la   comunicació   d’una   classe,   necessitem   una   sèrie   d’elements:  professor,  alumnat,  edifici,  mobiliari,  horari,  plans  d’estudi...     Podríem  fer  categories  d’aquests  elements  que  necessitem:     Personal.  Alumnat,  professorat.   Materials.  Edifici,  mobiliari,  pressupost,  recursos  econòmics.   Intangibles.  Procés  administratiu  (matrícula),  contingut,  temari,  horari,  pla  d’estudi.     Si  portem  aquest  procés  comunicatiu  a  un  àmbit  de  mitjà  comunicatiu:     Personal.  Periodistes,  publicitari,  creatius.   Intangibles.  Notícies,  publicitat     Des   del   punt   de   vista   comunicatiu,   entenem   l’estructura   de   la   comunicació   com   a   l’estudi   de   les   indústries   comunicatives   i   culturals,   especialment   els   mitjans   de   comunicació.   Identifica   els   elements   d’un   sistema   comunicatiu.   Estudia   les   seves   relacions.     Per  una  banda,  veiem  que  hi  ha  diferents  vessants  de  l’estructura  de  la  comunicació:     § Descripció.   Estudia   com   s’estructuren   les   industries   de   la   comunicació   i   la   cultura,  com  s’organitzen  i  funcionen.   ESTRUCTURA  DE  LA  COMUNICACIÓ     § 4   Anàlisi.  Marc  històric,  econòmic,  polític,  social,  cultural  i  tecnològic  en  què  es   produeixen   i   es   distribueixen   els   continguts   de   caràcter   simbòlic   (siguin   informatius,  publicitaris,  propagandístics  o  d’entreteniment)     La  utilitat  d’aquests  coneixements  en  l’àmbit  de  Publicitat  i  Relacions  Públiques  és  de   coneixement  social:  s’ha  de  conèixer  les  dinàmiques       2. Concepte de comunicació de masses   3.1  Inicis  Comunicació  i  societat  de  masses     Es  comença  a  parlar  de  societat  de  masses  després  del  seguit  de  transformacions  que   van  tenir  lloc  el  segle  XIX,  la  industrialització  que  comporten  noves  formes  de  produir   béns   de   manera   massificada,   en   sèrie.   La   producció   era   de   molts   bens   de   consum   similars,  estàndards  i  en  massa  de  manera  que  els  costos  siguin  més  petits  i  es  puguin   vendre  a  més  gent,  tenint  més  beneficis.  El  fordisme,  procés  en  cadena  de  Henry  Ford,     il·∙lustra  aquest  model  d’industrialització.  Aquests  canvis  també  afectaven  a  la  manera   de   viure,   èxode   rural,   procés   d’urbanització   i   creixement   demogràfic.   Reivindicacions   condicions  de  vida.     Aquests  canvis  van  comportar  progressivament  també  a  través  de  molta  lluita  de  les   classes   proletàries,   comportarien   els   processos   de   democratització.   És   el   moment   d’irrupció  dels  mitjans  de  comunicació  que  propagaven  l’opinió  pública.     Es  comença  a  parlar  a  comunicació  de  masses  amb  la  tradició  nord-­‐americana  (Mass   Comunication  research,40)  es  vincula  als  conceptes  de  societat  de  masses,  mitjans  de   comunicació  de  masses  i  cultura  de  masses.  Té  també  altres  denominacions  properes,   però  amb  una  significació  més  àmplia:  comunicació  publica,  col·∙lectiva  o  social.       Quan  parlem  de  comunicació  col·∙lectiva  podem  parlar  de  comunicació  de  proximitat  o   comunitària,  que  no  serien  idèntiques  al  concepte  de  comunicació  de  masses.     ESTRUCTURA  DE  LA  COMUNICACIÓ   5     Quan  parlem  de  comunicació  de  proximitat,  son  formes  de  comunicació  que  tenen  un   petit   abast,   i   comunitària   son   formes   de   comunicació   en   que   els   mitjans   no   son   els   protagonistes,   sinó   ho   son   els   col·∙lectius   i   els   objectius   son   interessos   col·∙lectius   de   barri,   poble,   territorial...   Aquesta   comunitària   no   entra   a   comunicació   de   masses   perquè  no  inclou  un  públic  gran  i  heterogeni,  estaria  dintre  de  comunicació  social.     Des  dels  inicis  de  la  comunicació  de  masses  van  haver  diversos  autors  que  van  parlar   dels   diversos   canvis   i   trobaven   que   aquests   tenien   una   sèrie   de   problemes   o   canvis   no   positius.   José   Ortega   y   Gasset   denunciava   el   concepte   home-­‐massa   l’any   1929.   Veia   amb   ulls   crítics   aquests   processos   d’urbanització   i   la   cultura   estava   convertint-­‐se   en   formes  de  cultura  popular:  trobava  que  era  un  empobriment  de  la  cultura.       Després  de  la  IIGM,  la  censura  i  maquinació  dels  mitjans  de  comunicació  va  portar  a   dos  autors  de  l’Escola   de   Frankfurt  (Theodor  Adorno  i  Mac  Horkheimer),  criticar  l’ús   de  la  propaganda  en  els  mitjans.  És  una  reflexió  critica  de  quines  repercussions  tenia   sobre  la  cultura  els  nous  mitjans  de  comunicació.       Crítiques  de  l’Escola  de  Frankfurt:     » Cultura   de   masses   (universal   i   comercialitzada)   són   instruments   capitalista.   “Falsa  consciència”  entre  les  classes  treballadores.  Mite  de  l’absència  de  classes   (classe   mitjana).   Aquests   nous   mitjans   feien   que   les   classes   treballadores   pensessin   que   el   seu   lloc   era   en   les   classes   mitjanes,   amb   aquesta   pèrdua   de   valor  a  pertànyer  a  la  classe  treballadora  deixa  de  banda  la  lluita  de  les  classes   socials.   » Aquesta  cultura  fomenta  el  consumisme  i  la  satisfacció  immediata  dels  desitjos,   pas   de   l’austeritat   al   foment   del   consum.   Els   mitjans   de   comunicació   seran   una   peça  important  pel  capitalisme.   » Mercantilització  de  la  cultura,  i  per  tant  supressió  del  seu  potencial  crític.         2.2 Vigència  de  les  indústries  culturals   ESTRUCTURA  DE  LA  COMUNICACIÓ     6     Tot   i   que   és   un   concepte   vigent,   té   noves   connotacions   a   conseqüència   dels   processos   de  concentració  econòmica  (tendència  d’absorbir  empreses  petites  i  formar  empreses   grans)  i  internacionalització  de  l’economia.     Com   a   indústries   tenen   una   vessant   econòmica,   i   produeixen   béns   o   serveis   que   expressen   les   formes   de   vida   duna   societat,   estableixen   els   símbols   amb   que   ens   reconeixem  i  identifiquem  i  que  son  portadores  de  valors  socials.     A   Europa,   Canadà   i   Amèrica   Llatina   hi   ha   una   tendència   a   la   utilització   del   concepte   indústries   culturals,   en   contraposició   a   la   visió   nord-­‐americana   de   la   mass   comunication,  on  es  tendeix  a  parlar  d’indústries  de  l’entreteniment.     Industries   de   l’entreteniment.   Atenció   al   valor   econòmic   del   intercanvis   de   bens   i   serveis  culturals.   Industries  culturals.  Crític  amb  la  mercantilització  de  la  cultura.     2.3 Comercialització  mercaderies  culturals     Especial  importància  a  partir  dels  80  com  a  conseqüència  de  les  polítiques  neoliberals   (desregulació   i   reregulació)   i   del   desenvolupament   tecnològic   accelerat   a   la   dècada   dels  90  a  partir  del  GATT.     Quan  es  planteja  el  debat  dels  béns  i  serveis,  sorgeixen  dues  posicions  (liberal  (EEUU)  i   intervencionistes   en   el   mercat,   amb   barreres   i/o   fronteres).   Aquí   França   té   un   paper   important  però  no  s’arriba  a  ningun  aclariment.   Al  1995,  neix  la  OMC;  per  a  regular  el  comerç  i  en  aquests  moments  el  debat  de  com   comercialitzar  genera  debats  actualment.   No   és   només   de   caràcter   teòric   o   conceptual,   sinó   q   també   entra   la   política   internacional   que   ens   afecta   a   la   vida   quotidiana.   Segons   de   com   es   negociï,   pot   afectar-­‐nos.       Les  posicions  enfrontades  són:   ESTRUCTURA  DE  LA  COMUNICACIÓ     7   a. Liberal.   Ha   de   regir-­‐se   segons   les   regles   del   lliure   mercat,   com   qualsevol   altre   producte.   b. Les   mercaderies   culturals   tenen   unes   especificitats   que   justifiquen   un   tractament   especial   (excepció   cultural).   Intervenció   reglamentaria   (lleis   de   protecció)  i  financera  (ajudes  econòmiques,  impostos).         2.4 De  la  societat  de  masses  a  la  societat  de  la  informació     Transformacions   de   les   societats   contemporànies:   evolució   de   les   tecnologies   de   la   informació  i  la  comunicació  (no  únic  factor).     Pas  d’eres  pel  tractament  de  la  informació,  que  comença  a  ser  un  element  estratègic   per   les   economies   mes   actives.   Es   passa   d’un   model   estandarditzat   a   un   model   deslocalitzat,  glocal.       Era  industrial:  producció  massiva,  en  cadena,  en  un  espai  i  un  temps  concret.   Era   post   industrial   de   la   informació:  tractament  de  la  informació  com  element  clau  de   la  producció,  amb  una  menor  dependència  de  l’espai  i  el  temps.     » Visió  determinista  tecnològica   La  tecnologia  impacta  massivament  i  afecta  al  comportament  i  desenvolupament.     » Lògiques  de  la  tecnologia.  (Patrice  Flichy)   1. Innovació  tecnològica.     2. Industrial  i  econòmic   3. Per  a  que  una  tecnologia  passi  a  ser  un  servei  de  la  societat  necessitem   una   lògica   dels   usos   socials.   Aquesta   lògica   no   és   independent   de   les   altres   lògiques:   per   exemple   pot   implicar   la   de   la   industrial   en   el   sentit   que  abans  de  produir  es  mira  en  futur  l’ús  d’aquella  tecnologia.       ESTRUCTURA  DE  LA  COMUNICACIÓ   8     A  partir  de  l’any  73,  crisi  del  petroli,  es  posa  en  qüestió  el  model  econòmic  q  tenim(   petroli  =  recurs  exhaurible)       Societat  postindustrial,  societat  postcapitalista?     Fritz  Machlup.  Indústria  de  coneixement.   Marc  Uri  Porat.  Economia  de  la  informació.     Daniel  Bell.  Societat  Postindustrial.  Socioleg.  Parla  de  les  transformacions  de  la  societat   a  nivell  ampli,  1973.  Veia  que  els  canvis  econòmic  portava  a  canvis  socials  (la  figura  del   burges   és   essencial   per   a   la   creació   de   les   industries   i   capitals).   La   importància   de   posseir  el  capital  es  desplaça  per  a  aconseguir  el  coneixement  científic  i  la  informació.,   les  noves  classes  intel·∙lectuals  que  començaven  a  sorgir.       Gaëtan   Tremblay.   Parla   dels   canvis   en   el   model   de   producció:   del   fordisme   al   gatesisme.  Intenificació  de  la  lògica  industrial  capitalista.       Repercussions  de  la  digitalització:     » Integració  del  tractament  de  la  informació  mitjançant  la  seva  digitalització.     » Integració   dels   canals   de   transmissió   de   la   informació   (xarxes   telecomunicacions)   Xarxa   de   serveis   integrats   (XDSI).   Empreses   q   ens   ofereixen   diferents  serveis,  entren  en  el  negoci  de  la  informació  i  comunicació.     » Integració  dels  serveis     Convergència   empresarial   (grups   multimèdia,   empreses   alienes   als   mitjans   de   comunicació).  No  és  producte  només  del  desenvolupament  tecnològic,  sinó  que  també   va  acompanyat  d’una  regulació.       Transformacions  en  els  mitjans  de  comunicació.     » Bidireccionalitat,  interactivitat.   ESTRUCTURA  DE  LA  COMUNICACIÓ     9   » Més   grans,   global   i   més   petits   simultàniament,   públic   més   segmentat   (transmissió  selectiva).   » Post   informació   (Nicolas   Negroponte,   semblant   a   Daniel   Bell)   –   Capacitat   dels   MDC  de  ser  més  específics.   » Auto  comunicació  de  masses  (Castells)  –  risc  d’autisme  col·∙lectiu  generalitzat.       ***  passar  apunts  unesco     ***  escoltar  àudio     4. Debat internacional serveis culturals 4.1 UNESCO     És  una  agència  de  les  Nacions  Unides  per  a  l’Educació,  Ciència  i  Cultura,  creada  el  1946.     Posa  èmfasi  en  el  dret  de  la  informació,  la  llibertat  d’informació  com  a  pilar  dels  drets   fonamentals.  ONU;  1948  declaració  dels  drets  humans.     Durant   els   anys   60,     es   va   crear   la   teoria   desenvolupista   o   de   la   modernització  (Daniel   Lerner,  Wilbur  Schramm),  que  deia  que  la  disseminació  de  coneixement  i  tecnologies   dels  països  del  nord  afavoreixen  el  desenvolupament.  Per  a  comprovar  quins  eren  els   països   que   es   consideraven   menys   desenvolupats,   ho   feien   des   de   la   perspectiva   quantitativa,   que   eren   estudis   dels   media   merament   estadístics   (número   de   diaris,   radios...)   que   conformarien   els   llindars   concrets   dels   països   desenvolupats   i   no   desenvolupats.     Els  anys  70  va  ser  una  etapa  de  descolonització    que  conforma  una  sèrie  de  nous  països   no-­‐alineats,  no  se’ls  pot  declarar  ni  de  la  banda  soviètica  ni  capitalista.     Durant  aquest  període  es  crea  la  teoria  de  la  dependència,  en  la  que  analitzen  l’estat   econòmic  i  descobreixen  que  la  riquesa  es  treta  dels  països  pobres.  En  un  context  de   ESTRUCTURA  DE  LA  COMUNICACIÓ   10     crisi   del   petroli   (1973),   es   pensa   en   un   Nou   Ordre   Econòmic.   La   teoria   del   “take-­‐off”   (desenvolupista)  no  s’acaba  duent  a  terme  perquè  no  beneficia  als  rics.     En  aquesta  etapa  també  es  crearà  l’anomenat  Free   Flow   of   Technology,   que  surt  del   Ministeri  d’Afers  Exteriors  d’EEUU.  Es  crea  per  acabar  amb  la  propaganda  de  guerra,  i   es  proposa  canviar  el  flux  de  la  informació  cap  a  una  manera  més  demòcrata,  passant   les   fronteres   lliurement.   Es   va   crear   perquè   van   començar   a   sorgir   estudis   que   van   investigar  de  quina  manera  ens  arriba  la  informació,  i  van  detectar  que  eren  només  4   les  agències  que  tenien  tot  el  poder  de  la  informació  arreu  del  món,  i  per  tant  la  opinió   i   visió   de   certs   esdeveniments   podia   ser   manipulat   o   filtrat.   Per   arreglar-­‐ho,   aquesta   proposta   planteja   polítiques   de   comunicació   i   informació   (normes   i   acords   entre   estats,   promoguts   pel   Govern)   per     restablir   els   equilibris   dels   flux   de   comunicació.   També  s’ofereixen  ajudes,  accions  que  emprenen  entitats  públiques  que  incideixen  a   l’àmbit   de   la   comunicació,   tant   lleis   com   ajust   o   foment.   És   per   tant,   una   mesura   política  reguladora  o  estimuladora.   Seguint  encara  pels  anys  70,  veiem  que  la  UNESCO  funciona  a  través  de  conferències   generals   on   hi   ha   un   representant   per   país   que   vota,   funcionament   diferent   al   de   l’ONU.  A  més,  els  països  no-­‐alineats  formaven  part  de  la  UNESCO,  de  la  ONU  no.   El   1973   es   crea   el   Nou   Ordre   Econòmic   Internacional   que   és   una   via   de   desenvolupament  independent  dels  models  capitalista  i  comunista.   També   es   crea   el   Nou   Ordre   Mundial   de   la   Informació   i   Comunicació   (NOMIC),   elaborat   per   a   canviar   l’economia   existent.   Constatava   la   dependència   cultural   i   informativa   del   Tercer   Món   (amenaça   per   a   la   preservació   de   la   seva   identitat   /   deformació  de  la  imatge  construïda  del  món),  i  Reclama  una  via  de  desenvolupament   en  funció  de  les  pròpies  necessitats.     El   1976   es   crea   una   comissió   per   a   l’estudi   dels   problemes   internacionals   de   la   comunicació   (Mac   Bride).   EN   aquest   document   es   parla   de   canviar   les   regles   i   crear   un   nou  món  de  la  informació  i  comunicació.       La  dècada  del  1980  s’aprova  aquest  document  per  consens  malgrat  l’oposició  –però  no   s’arriba   a   efectuar,   “si   te   he   visto   no   me   acuerdo”-­‐   ,   i   també   s’aprova   el   Programa   Internacional   de   Desenvolupament   de   les   Comunicacions   (PIDC),   que   consistia   en   gestionar   els   recursos   econòmics,   i   tenia   dues   maneres   de   funcionar:   ajudes   a   ESTRUCTURA  DE  LA  COMUNICACIÓ   11     projectes   concrets   o   una   “bossa   de   diners   comuna”.   El   finançament   podia   ser   per   ajuda   multilateral   o   bilateral,   per   tant,   i   cada   entitat   decidia   com   dur-­‐lo   a   terme.   La   pressió  és  tant  forta  que  fa  marxar  EEUU  (1984)  i  seguidament  el  Regne  Unit  (1985)  de   la  UNESCO.   El  1987  es  produeix  un  canvi  de  director  general,  es  canvia  a  Amadou  Mahtar  M’Bow   per  el  nou,  Federico  Mayor  Zaragoza,  fins  1999.  Durant  aquesta  etapa,  el  NOMIC  passa   a  ser  un  tema  tabú  perquè  va  aixecar  masses  polèmiques.  Es  crea  una  Nova  Estratègia   de  la  Comunicació  que  té  com  a  objectius  explícits  la  lliure  circulació  d’informació  i  el   reforç   de   les   capacitats   de   desenvolupament   dels   països   menys   avançats.   Tanmateix   tenia  també  un  objectiu  implícit,  que  era  evitar  controvèrsia  per  aconseguir  el  retorn   dels  EEUU.     Aquesta   nova   Estratègia   reconeixia   el   desequilibri   comunicatiu   entre   països,   però   no   reivindicava   un   canvi   global.   No   qüestionava   les   causes   estructurals   d’aquest   desequilibri.     Es   va   proposar   aportar   solucions   tècniques,   enfortir   les   infraestructures   i   capacitació  professional.     Es   va   tornar,   per   tant,   als   plantejaments   dels   anys   50-­‐60,   amb   el   PIDC   com   a   instrument.  El  1997  reingressa  el  Regne  Unit  (només  dos  mesos  després  de  la  victòria   laborista  Tony  Blair).     4.2 Declaració  (Convenció)  Universal  de  diversitat  cultural     Es  torna  a  canviar  el  director  general  l’any  1999,  passa  a  ser  Koïchiro  Matsuura  fins  el   2009.   El   novembre   de   2001   es   fa   la   Declaració   Universal   de   Diversitat   Cultural     per   unanimitat.  Es  promociona  el  diàleg  intercultural  en  contraposició  a  la  visió  del  “xoc  de   civilitzacions”  (Samuel  Huntington,  deia  que  la  política  s’estava  veient  desplaçada  per   les   civilitzacions   amb   diferents   maneres   de   veure   el   món,   i   aquestes   civilitzacions   xoquen  inevitablement).  El  contingut  de  la  declaració  era:     » Cultura   com   a   nucli   dels   debats   contemporanis   sobre   el   desenvolupament   d’una  economia  basada  en  el  coneixement,  cohesió  social  i  la  identitat.   » Es   reconeix   per   primera   vegada   la   diversitat   cultural   com   a   patrimoni   de   la   humanitat.   ESTRUCTURA  DE  LA  COMUNICACIÓ     12   » Visió   ponderada   de   la   mundialització:   Repte   a   la   diversitat,   Crea   condicions   per   al  diàleg  de  civilitzacions.   » Equilibri  entre  la  protecció  i  promoció  de  la  cultura.     Alguns  dels  articles  de  la  declaració  són:   » Art.8   Els   béns   i   serveis   culturals   no   són   mercaderies   com   les   altres,   són   portadores  d’identitat,  valors  i  sentit.   » Art.9:   Les   polítiques   culturals   han   de   crear   les   condicions   per   a   la   producció   i   difusió   de   béns   i   serveis   culturals   diversificats;   impuls   a   la   consolidació   de   les   indústries  culturals  a  nivell  local  i  global.   » Art.11:   les   forces   del   mercat   no   garanteixen   la   preservació   de   la   diversitat   cultural.     Aquesta  declaració,  anava  acompanyada  d’un  pla  d’acció  amb  20  objectius  més,  entre   els  quals  hi  havia  la  necessitat  d’elaborar  un  instrument  jurídic  sobre  diversitat  cultural   (convenció).   En   el   moment   en   què   s’aprova   la   declaració,   canvien   el   nom   de   “declaració”  per  “convenció”.       El   2003,   es   fa   la   Conferència   General   on   s’aprova   la   convenció   i   es   diu   de   fer   un   esborrany   per   aquesta,   per   presentar   el   2005.   Reingressa   els   EUA,   i   la   convenció   passa   a  tenir  com  a  prioritat  la  educació  i  cultura  com  a  elements  clau  de  la  lluita  contra  el   terrorisme   internacional.   Encapçala   els   països   contraris   a   la   convenció.   Els   més   favorables  són  francofonia  i  membres  de  la  Unió  Europea.     El   2005   es   fa   una   Conferència   General,   i   s’aprova   la   Convenció   per   a   la   Protecció   i   Promoció   de   la   Diversitat   de   les   Expressions   Culturals,   amb   uns   resultats   de   148   a   favor,   2   en   contra   (EUA,   Israel)   i   4   abstencions   (Hondures,   Nicaragua,   Libèria,   Austràlia).   Els  principis  fonamentals  de  la  Convenció  eren:   1. Naturalesa   distintiva   dels   béns   i   serveis   culturals   (no   poden   ser   tractats   únicament  des  d’un  punt  de  vista  comercial)   2. Dret   dels   estats   a   fer   polítiques   culturals   per   a   preservar   i   desenvolupar   les   expressions  culturals  pròpies.   ESTRUCTURA  DE  LA  COMUNICACIÓ     13   3. Ajut  a  les  indústries  culturals  dels  països  en  desenvolupament.   4. No  subordinació,  sinó  complementarietat  amb  altres  acords  internacionals.     La  convenció  havia  de  tenir  una  ràpida  ratificació  (mínim  30  països)  i  va  entrar  en  vigor   el  març  de  2007.   Problemes  de  la  Convenció:   » Ambigüitat,  especialment  pel  que  fa  al  capítol  de  drets  i  obligacions.   » Text   jurídicament   vinculant,   però   no   preveu   un   mecanisme   de   resolució   de   conflictes,  només  un  procediment  de  conciliació  opcional.   » Estratègia  de  liberalització  bilateral  (la  convenció  no  impedia  acords  bilaterals   de  liberalització  de  la  cultura)   » Noves  condicions  per  a  la  difusió  de  productes  culturals  digitals.     4.3 GATT     És  el  “General  Agreement  on  Tariffs  and  Trade”,  i  va  ser  creat  el  1947.  Era  un  tractat   multilateral   que   pretenia   reduir   aranzels   i   barreres   al   comerç   internacional,   amb   un   sistema  de  rondes  de  negociació.   Del  1986-­‐93  vuitena  ronda  de  negociació  multilateral  sobre  la  liberalització  del  comerç   (Ronda  Uruguai).  S’incorpora  el  sector  serveis,  dins  del  qual  la  cultura  i  la  comunicació.   El   1993   hi   ha   una   polarització   de   posicions   entre   els   EUA   i   Europa,   i   França   proposa   “l’excepció  cultural”.  Les  dues  posicions  eren:   1. Excepcionistes   (o   proteccionistes):   França   i   Canadà.   Estaven   a   favor   de   l’exclusió   de   la   cultura   de   la   liberalització   del   comerç   mundial.   Promulgaven   l’audiovisual  com  a  expressió  artística  que  forma  part  d’un  patrimoni.  Fals  lliure   mercat   mundial,   oligopolis.   Denunciaven   el   proteccionisme   nord-­‐americà   per   l’escassa   importació   de   productes   audiovisuals.   Tenien   una   consciència   de   la   dependència  de  la  producció  nord-­‐americana.     2. Lliurecanvistes   (o   hiperliberals):   EUA.   Entenen   la   cultura   com   una   activitat   comercial  com  qualsevol  altra.  Tenen  l’audiovisual  com  entreteniment  amb  una   base  industrial.  Deslegitima  la  intervenció  de  l’Estat  i  les  mesures  de  protecció   ESTRUCTURA  DE  LA  COMUNICACIÓ     14   de  la  indústria  audiovisual  (aranzels,  subsidis).  Tot  això  amb  l’argument  de  que   distorsionarien  el  mercat.     Especifitat   cultural:   Comissió   Europea.   La   cultura   ha   de   tenir   un   tractament   específic   en  els  acords  de  comerç  internacional.   El  1994  s’estableix  un  nou  compromís:  la  cultura  s’inclou  en  l’acord  general  del  lliure   comerç,   però   s’autoritza   adoptar   mesures   de   protecció.   La   Unió   Europea   legitima   la   seva   posició:   la   naturalesa   cultural   (no   només   comercial)   de   les   obres   audiovisuals   justifica  l’adopció  de  mesures.   4.4 OMC     Es  crea  el  1995  i  substitueix  el  GATT.  Tornem  a  trobar  dues  posicions  de  la  Ronda  de   Doha  (2001):   1. Comissió  Europea  i  Canadà:  exclusió  de  l’audiovisual   2. Grup  d’Amics  de  l’Audiovisual  (entre  d’altres,  EUA,  Xina,  Taiwan,  Japó,  Mèxic  i   Singapur):  liberalització  de  l’audiovisual.     L’estratègia   liberalitzadora   dins   la   OMC   intenta   classificar   subsectors   audiovisuals   (producció  i  emissió  de  programes  de  ràdio  i  TV)  dins  de  categories  liberalitzades  (com   telecos   o   serveis   recreatius).   Fora   de   l’OMC,   l’estratègia   és   d’acords   bilaterals   de   comerç  (acords  dels  EUA  amb  Xile,  Singapur,  Amèrica  central,  Marroc,  Austràlia...).     El   2006   es   genera   un   bloqueig   negociador   en   altres   àmbits   (agricultura,   productes   industrials)  que  va  paralitzar  les  negociacions  del  sector  serveis  (també  audiovisuals).   Va  haver  un  progressiu  abandó  de  l’expressió  “excepció  cultural”  a  favor  de  “diversitat   cultural”  (d’un  discurs  defensiu  a  un  constructiu).  Això  genera  un  debat  a  la  Unesco.               ESTRUCTURA  DE  LA  COMUNICACIÓ       15                   5. Estudi dels Sistema de mitjans   Quan  parlem  de  sistemes  mediàtics  parlem  de  sistemes  d’estats,  tot  i  que  no  sempre.     Aquests  engloben  els  mitjans  de  comunicació  dins  un  determinat  estat  polític  i  social.   El   concepte   comença   a   utilitzar-­‐se   després   de   la   IIGM,   quan   els   estats   aborden   la   regulació  dels  serveis  de  radiodifusió  (d’abast  estatal).       Designava   mitjans   impresos,   radiodifusió,   i   en   alguns   casos   la   cinematografia   i   altres   indústries,  com  la  publicitària.       5.1 McQuail.     Els   mitjans   “media”   són   tant   un   producte   com   un   reflex   de   la   historia   de   la   seva   societat,  i  alhora  han  intervingut  en  la  seva  configuració.   Per  tant  hem  d’entendre  que  els  mitjans  de  comunicació  són  el  reflex  de  la  societat  i  a   la  vegada  ens  fan  ser  com  som.   Las   característiques   d’aquests   mitjans,   tenen   un   caràcter   nacional,   però   al   mateix   temps   és   possible   que   poguem   observar   com   algunes   característiques   són   bastants   semblants   arreu.   Això   ens   permet   agrupar   els   sistemes   de   mitjans   segons   les   característiques  semblants  que  presentin.       El  concepte  de  sistemes  de  mitjans  s’ha  d’entendre  com  a  totalment  lligat  a  la  societat,   i   també   a   les   maneres   de   fer   pròpies   dels   mitjans,   que   poden   tenir   a   veure   amb   tradicions   periodístiques   o   tradicions   culturals.   Per   exemple,   expliquen   com   en   el   ESTRUCTURA  DE  LA  COMUNICACIÓ   16     sistema   de   mitjans   mediterrani,   la   premsa   tradicional   ha   tingut   una   tendència   de   caràcter   polític   i   d’opinió,   de   tradició   literària   i   que   en   canvi,   en   altres   països   la   tendència  ha  estat  més  diferenciat  opinió-­‐informació,  per  exemple.     Un  sistema  de  mitjans  és  dinàmic;  varia  segons  el    marc  temporal.  No  és  el  mateix  el   context  democràtic  que  prodemocràtic.  Les  transformacions  a  nivell  tecnològic  també   afecten   als   mitjans   de   comunicació,   com   per   exemple   la   TDT,   que   implicava   més   canals.   Els   aspectes   jurídics   també   influeixen,   i   aquestes   a   la   vegada   és   determinada   pel   moment  polític.       Un  sistema  de  mitjans  donat  no  és  una  cosa  homogènia,  on  trobem  un  tipus  de  mitjans   que   responen   un   tipus   de   causes.   Poden   tenir   principis   diferents,   a   vegades   contraposats:   Si   pensem   en     la   premsa   del   Regne   Unit,   tenen   una   tradició   de   premsa   sensacionalista   que   tenen   més   a   veure   amb   caràcter   d’entreteniment.   Al   mateix   temps   que   trobem   aquest  model  en  el  Regne  Unit,  trobem  premsa  internacional  com  The  Times  orientat  a   contingut  de  noticia,  amb  molt  interès  internacional:  un  model  contraposat,  i  tots  dos   conviuen   en   un   mateix   sistemes   de   mitjans.   Alguns   autor   analitzen   aquesta   coexistència.       4.2  Teories  sociopolítiques  dels  mitjans  de  comunicació     Sovint   aquesta   mena   d’estudis   es   diu   que   tenen   un   caràcter   normatiu:   d’alguna   forma   descriuen  com  s’espera  que  actuïn  els  mitjans  de  comunicació.  Entenem  per  tant,  que   son   teories   que   dissenyen   una   societat   amb   X   característiques,     i   com   s’espera   que   actuïn  els  MdC.    Estudien:     » Estructura.  Quina  relació  s’estableix  entre  el  govern  i  els  MdC,  com  s’estructura   el  sistema  de  comunicatiu,  quin  control  s’hi  estableix  (jurídic,  administratiu...)   ESTRUCTURA  DE  LA  COMUNICACIÓ     17   » Actuació.   Com   fan   la   tasca   que   s’espera   que   desenvolupin:   quina   mena   de   propòsits  tenen,  quines  normes  ètiques  o  professionals  hi  ha,  si  existeixen  codis     o  acords  professionals  per  actuar  sobre  certes  qüestions...     4.2.1  Four  Theories  of  the  Press     El  primer  estudi  que  va  parlar  dels  mitjans  va  ser  Four   Theories   of   the   Press,    (1956,   abans   del   muro   de   Berlín)   escrit   per   professors   d’una   Universitat   (Siebert,   Peterson,   Schramm).  Per  primera  vegada  estudiaven  les  societats    x  mirar  com  incidien  els  MdC.   La   tesi   parlava   que   la   premsa   adopta   la   forma   de   les   estructures   socials   i   polítiques   en   que   actua   i   reflecteix   el   sistema   de   control   social   que   ajusta   les   relacions   entre   individus  i  situacions.   Per  primera  vegada,  es  parla  de  que  els  MdC  són  producte  d’una  societat  determinada,   és  una  relació  unilateral,  al  contrari  que  exposava  MCQuil.       Aquests  autors  van  voler  fer  un  estudi  “comparatiu”,  doncs  una  de  les  crítiques  va  ser   que  van  comparar  poc.   Parlaven   que   podíem   trobar   4   models   de   premsa:   Autoritàra,   comunista   o   soviètica,   liberal  i  de  la  responsabilitat  social.       I. Autoritària.    Parlem  d’un  context  social  mancat  de  llibertats,  sense  democràcia  i   per  tant  el  sistema  mediàtic  no  pot  tenir  independència  del  sistema  polític.     D’aquest   sistema   en   una   societat   així,   s’espera   que   garanteixi   la   seguretat   de   l’Estat  (des  de  la  perspectiva  de  les  autoritats).  L’inici  de  la  premsa  periòdica  és  al   XVII,  i  des  de  les  monarquies  absolutistes  és  quan  es  comença  a  implantar  aquest   model   de   premsa.   Des   del   punt   de   vista   contemporani,   hi   ha   encara   aquells   països   mancats   de   llibertats.   Tanmateix,   en   declaració   d’Estat   d’excepció,   en   societats   democràtiques   poden   tenir   premsa   supeditada,   com   a   mesura   de   seguretat.  Les  expectatives   d’aquesta   premsa   és   que   doni   suport   al   govern,   o   bé   qs’espera  que  sigui  utilitzada  com  a  instrument  de  repressió.     ESTRUCTURA  DE  LA  COMUNICACIÓ     18   Els   instruments   de   control     poden   ser   lleis   (legislació:   per   exemple   censura   posterior),  control  de  la  producció  i  emissió,  codis  de  conducta  coercitius  (poden   afavorir   per   a   la   funció   òptima,   no   cal   que   sigui   negatiu),   impostos   o   sancions   econòmiques.     Sobre  el  contingut,  pot  ser  censurat  (previ  o  posterior),  a  més  que  només  hi  ha   una   versió   única   u   oficial.   També   estava   prohibida   la   circulació   d’informació   exterior.       L’emissor  autoritari  tenia  limitat  el  dret  d’opinió  (amenaçat  de  sancions)  i  tenia   una   gestió   de   concessions   (restrictiva   i   que   afavoreix   als   directius).   Poden   ser   regles   arbitraries   (no   implícites,   no   reglamentades)   o   qeu   aquestes   directrius   siguin  clares,  explícites  però  molt  restrictives:  que  quedi  clar  que  hi  haurà  molts   grups  els  quals  no  podran  accedir-­‐hi.       Sobre  el  receptor,  té  un  bloqueig  o  prohibició  sobre  alguns  mitjans.   Els   principis   bàsics   del   règim   són:   sistema   comunicatiu   altament   controlat,   professionals   sense   independència,   no   ha   de   promoure   la   discussió   pública,   subordinació   a   l’autoritat   establerta   (no   ha   de   debilitar-­‐la   ni   pertorbar   l’ordre   públic),  evitar  ofendre  la  majoria  (valors  morals  o  polítics),  els  atacs  a  l’autoritat   es  consideren  ofenses  criminals,  i  es  justifica  el  recurs  a  la  censura.       II.
Comunista.     És   especialment   influent   durant   la   Guerra   Freda   en   els   països   de   l’àrea   comunista.   La   transició   política   i   econòmica   dels   80   i   90   tendeix   a   la   transformació  dels  sistemes  comunicatius.  Actual:  Cuba,  Xina,  Corea  del  Nord  i   Vietnam,  però  progressivament  en  transformació.   Les   funcions   dels   mitjans   són   d’agitació   i   mobilització   social.   La   propaganda   està  basada  en  funció  del  ideari  comunista  per  tal  de  mantenir  l’ideal.  Educació   col·∙lectiva  també.     És   essencial   per   mantenir   el   poder,   i   es   pot   exercir   mitjançant   al   propietat   estatal   dels   mitjans   o   bé   amb   la   presencia   de   comissaris   polítics   empleats   governamentals.   ESTRUCTURA  DE  LA  COMUNICACIÓ     19     No   s’espera   que   els   mitjans   de   comunicació   siguin   vehicles   de   transmissió   d’idees     de   la   pluralitat,   sinó   que   responguin   un   punt   de   vista   únic.   Això   es   justifica  en  què  el  context  es  considera  que  s’ha  construït  un  model  de  classe   única:   eliminació   de   la   burgesia,   proletariat   al   govern   i   per   tant   no   hi   ha   contradicció  o  pluralitat  d’idees.     PRAVDA   (la   verdad)   era   el   nom   de   la   capçalera   del   diari   oficial   del   partit   comunista.     El   control   dels   continguts   es   caracteritzaven   perquè   eren   versions   úniques/oficials,  hi  havia  una  autoregulació  dels  mitjans  o  autolimitacions,  i  hi   havia  censura  i  sancions  contra  els  infractors.     No  s’espera  que  els  MdC  afavoreixin  la  llibertat  d’expressió  però  sí  que  s’espera   que   siguin   instruments   de   difusió   de   cultura   i   informació   i   desenvolupament   social  i  econòmic.       La   relació   d’aquestes   dues   teories   és   que   coincideixen   en   que   donen   èmfasi   en   el   suport  a  l’ordre  social.  Com  a  diferències  trobem  a  nivell  econòmic  (propietat  privada   o   publica),   funció   dels   mitjans   (prohibició   de   continguts/educació   de   les   masses),   i   tipus  de  control  (arbitrari/límits  coneguts  i  autoimposats).     III.
Liberal.  També  anomenada  llibertat  de  premsa.  Origen:  aparició  de  la  premsa   lliure  del  control  oficial  (s  XVII).  Context  sociopolític:  parlamentarisme,  el  poder   resideix  en  el  poble.   Llibertat   com   a   valor   fonamental.   D’una   banda,   la   de   l’individu:   una   llibertat   de   pensament  com  a  base  del  parlamentarisme.  Aquesta  llibertat  de  pensament  té   dues   variants,   la   d’opinió   (tenim   dret   a   tenir   les   nostres   opinions)   i   la   d’expressió  (podem  expressar-­‐nos  lliurement).   Aquí  comença  el  concepte  d’opinió  publica:  els  individus  poden  decidir  que  es     millor  per  la  societat  a  través  de  la  raó.       ESTRUCTURA  DE  LA  COMUNICACIÓ     20   D’una  altra  banda,  hi  ha  la  llibertat  de  premsa:  la  llibertat  de  crear  mitjans  de   comunicació  (des  del  punt  de  vista,  per  tant,  de  propietat  i  no  de  continguts).   La  premsa  lliure  es  essencial  per  a  una  societat  lliure  i  racional,  independent  del   poder  polític.    Per  a  crear  aquests  mitjans  de  comunicació  s’ha  de  disposar  de   recursos   econòmics,   i   en   això   sí   que   hi   haurà   dependència   econòmica   i   es   poden  acabar  veient  influenciats  d’aquells  que  tenen  els  recursos  econòmics.       Tot  i  haver-­‐hi  llibertat,  té  límits,  marcats  per  la  legislació:  fins  on  poden  arribar   els  mitjans  de  comunicació.  Aquí  entra  en  joc  la  balança  els  drets  fonamentals;   per   una   banda   tenim   el   dret   a   l’expressió   i   opinió   però   també   el   dret   a   la   intimitat,  a  la  pròpia  imatge.  Aquests  seran  els  límits  que  caldrà  no  sobrepassar.     En  cas  de  conflicte,  els  que  hi  intervindrien  serien  les  autoritats  judicials.       En   aquest   model   s’espera   que   facin   una   funció   de   crítica   política   i   valorar   la   seva  actuació,  per  tant  funció  de  vigilància  de  les  autoritats  polítiques.       La  censura,  en  aquest  cas  no  és  justificada,  excepte  en  alguns  casos  en  els  que   es  pugui  considerar  que  la  llibertat  d’expressió  pugui  vulnerar  la  democràcia.       Aquest   model   té   una   amplia   vigència   actual,   especialment   en   el   cas   de   la   premsa  escrita  (estructura  liberalitzada,  no  subjecta  a  concessions).     IV.
Responsabilitat   social.   El   principi   de   llibertat   es   posa   en   el   mateix   nivell   que   principis   que   apel·∙len   a   la   responsabilitat   social.   Un   dels   principis   és   que   es   considera   que   si   es   deixa   el   mercat   actuar   per   si   sol,   aquestes   preteses   del   liberalisme   es   veuran   limitades:   la   pròpia   lògica   de   la   llibertat   de   mercat   fa   que   hi  hagi  una  concentració  de  les  empreses,  per  tant  menys  veus  u  opinions.       Aquest   model   mostra   les   limitacions   de   la   liberal:   així   com   la   dependència   econòmica  que  té  influencia  dels  interessos  dels  anunciants  a  la  línia  editorial,  i   d’altra  banda  es  busca  cercar  les  màximes  audiències,  i  això  fa  que  es  tendeixi  a   ESTRUCTURA  DE  LA  COMUNICACIÓ     21   una   producció   de   continguts   de   l’interès   del   públic,   i   no   sempre   està   d’acord   amb  l’interès  públic.     Una  altra  limitació  es  la  restricció  de  la  pluralitat,  i  a  partir  d’aquest  model  de   responsabilitat  social  es  proposa  una  visió  de  la  propietat  dels  mitjans  propera   a  la  gestió  d’un  servei  públic.       En   aquest   model   les   llibertats   dels   mitjans   es   posen   en   relació   a   les   seves   responsabilitat  socials,  i  tenen  una  funció  bàsica:  la  pluralitat  social.     Hi  ha  pràctiques  d’autoregulació:  es  posen  d’acord  sobre  com  actuar  sobre  en   moments   concrets.   La   intervenció   de   l’estat   es   justifica   a   nivell   econòmic,   mesures   d’auto   concentració   (que   hi   hagi   tendència   cap   a   l’oligopoli)   i   proteccions  davant  de  certs  tipus  de  continguts,  contraris  a  valors  democràtics.   La   vigència   d’aquest   model   és   molt   actual   i   es   dóna   sobretot   en   els   països   Europeus.     L’economia   política   dels   mitjans   analitzen   els   emissors   del   missatges   dels   MdC.   De   caràcter  marxista,  i  es  volen  buscar  les  maneres  de  comunicació  que  s’estableixen  i  el   poder  polític.     Es  van  fer  crítiques  i  opinions  a  aquests  models.  A  les  fotocòpies  hi  ha  dos  models  més.     Crítiques:   » No  s’analitzen  les  relacions  entre  les  estructures  dels  mitjans  i  sistemes  socials   (variable   dependent;   influència   en   les   relacions   socials   i   les   institucions   polítiques).   » Perspectiva  etnocèntrica  (marc  ideològic  occidental).   » Limitada  anàlisi  empírica  (EUA,  Regne  Unit,  França,  Alemanya  i  Unió  Soviètica).   Interès   en   els   fonaments   o   teories   en   què   es   basaven   els   sistemes   per   legitimar-­‐se.  Perspectiva  normativa.       4.2.2  Comparing  Media  Systems     ESTRUCTURA  DE  LA  COMUNICACIÓ   22     Comparing  Media  Systems,  és  una  obra  de  Daniel  Hallin  (U.Califòrnia)  i  Paolo  Mancini   (U.  Perugia),  2004.  Parteixen  d’una  idea  similar:  els  mitjans  no  es  poden  deslligar  de  les   societats.   Per   entendre   els   mitjans   de   comunicació,   s’ha   d’entendre   la   societat,   política,  les  relacions  entre  interessos  econòmics  i  polítics  o  el  desenvolupament  de  la   societat  civil  [cas  de  les  “portes  giratòries].     La   diferència   de   la   teoria   de   Siebert,   Peterson,   Schramm   amb   aquesta   és   que     els   mitjans   no   només   reflecteixen   l’estructura   social   i   política,   també   hi   exerceixen   una   influència.  Per  tant,  és  una  influència  recíproca.     Aquesta,   només   es   centra   en   les   relacions   entre   sistemes   de   mitjans   i   sistemes   polítics   de  18  països  d’Europa  Occidental  i  Amèrica  del  Nord.  Només  es  van  centrar  en  aquests   països   perquè   tenien   unes   característiques   semblants;   de   règims   democràtics,   capitalistes,  “desenvolupats”  (en  major  o  menor  grau).     Anàlisi  que  oferien  era  una  comparativa  sobre:     » La  relació  entre  els  sistemes  de  mitjans  de  comunicació  i  els  sistemes  polítics.   » El  periodisme  i  els  mitjans  informatius.   » Les  polítiques  i  les  legislacions  sobre  mitjans  de  comunicació.   Es   proposaven   tres   models   de   desenvolupament,   que   es   basen   en   les   similituds   de   models  i  comportaments  que  tenien  entre  ells  alguns  països:     I. Pluralista   polaritzat   (Europa   mediterrània:   França,   Grècia,   Itàlia,   Portugal,   Espanya).   Acostumen   a   prendre   les   decisions   per   sobre   de   l’adversari.   No   hi   ha   una  cultura  de  pacte  o  consens  polític.  Predominen  articles  d’opinió  o  d’anàlisi.   Dins   aquest   model,   trobem   pluralista   extern   i   intern,   dins   l’intern   trobem   de   contingut  i  de  gestió.     Intern:  fa  referència  a  un  sol  mitjà  de  comunicació  es  parteix  de  la  idea  que  un   sistema   democràtic   cadascú   pot   defensar   les   seves   idees.   Als   mitjans   públics   se’ls  demana  que  reflecteixin  totes  la  diversitat  d’opinions.  El  pluralisme  intern   pot   anar   reflectit   en   els   òrgans   de   gestió:   poden   ser   representants   de   partits   polítics  i  culturals.  Ingerència  política  alta  sobre  els  mitjans  audiovisuals.     ESTRUCTURA  DE  LA  COMUNICACIÓ     II.
23   Democràtic   corporatiu  (nord  d’Europa:  Àustria,  Bèlgica,  Dinamarca,  Finlàndia,   Alemanya,   Holanda,   Noruega,   Suècia   i   Suïssa).   Les   tirades   de   la   premsa   són   grans,   difusió   elevada   i   són   països   on   la   premsa   de   masses   va   aparèixer   més   d’hora.  Els  autors  relacionen  això  amb  els  hàbits  de  lectura  de  la  societat  i  les   tradicions  culturals.  El  catolicisme  que  hi  havia  a  països  mediterranis,  feia  que   el   capellà   llegís   els   textos   sagrats   a   la   població,   i   això   provocava   que   no   hi   hagués  un  hàbit  de  lectura.  Al  nord  d’Europa  va  passar  diferent:  cadascú  feia  la   seva  pròpia  interpretació  i  això  afavoria  a  la  lectura.     Política  dins  de  la  televisió,  però  és  un  grau  d’independència  alta.       Intervenció  política  però  preservant  protecció  de  llibertat  de  premsa.     III.
Liberal   (Atlàntic   Nord:   Canadà,   EEUU,   Regne   Unit,   Irlanda).   Comercial,   temes   col·∙lectius.  Pluralisme  intern.  El  grau  de  professionalització  és  alt,  i  la  diferència   amb   els   altres   dos   és   que   existeix   autoregulació   però   no   amb   el   mateix   grau.   Feble  intervenció  política  (TV  privada).     ESTRUCTURA  DE  LA  COMUNICACIÓ   24       En  la  conclusió  dels  models  és  que  els  dos  primers  tenen  una  tendència  a  anar  cap  al   model  liberal.     Els   autors,   per   l’anàlisi   miren   com   és   la   indústria   de   la   premsa,   paral·∙lelisme   polític,   grau   de   professionalitat   en   els   mitjans   de   comunicació,   i   el   paper   de   l’Estat   en   els   mitjans.         ESTRUCTURA  DE  LA  COMUNICACIÓ       5. Estructura i models dels mitjans audiovisuals   5.1  Contextualització  històrica     25   ESTRUCTURA  DE  LA  COMUNICACIÓ   26     Europa  1925  compta  amb  19  estats  amb  emissions  regulars.  Espanya  1923    primeres   emissions   experimentals.   Durant   el   període   de   Primo   de   Rivera   hi   ha   les   primeres   emissores  de  prova  a  Espanya.  Ràdio  Barcelona  1924,  primera  emissora  de  l’Estat.   El  que  succeeix  en  tots  llocs  és  semblant.  Sovint,  darrere  d’aquestes  emissores  no  hi  ha   voluntat   política   ni   pública   sinó   que   trobem   iniciatives   privades,   vinculades   a   persones   amb  indústries  d’electrònica.  Veuen  la  possibilitat  de  negoci  venent  receptors  per  a  les   ràdios.   Les  primeres  emissions  regulars  de  televisió  van  ser  a  1935  a  Berlín.  Joseph  Goebbles,   ministre   propagandístic,   va   veure   molt   clar   aquest   nou   format   com   a   mitjà   propagandístic  del  feixisme.  Les  pimeres  proves  a  Espanya  van  ser  1932  i  les  emissions   regulars  a  1956.     Pel  que  fa  a  organització  de  la  radiodifusió,  es  va  començar  ràpidament  a  fer  normes.   El  1927  EEUU  crea  una  llei  sobre  la  propietat  i  deixa  clar  que  seria  un  model  comercial  i   privat.   Els   únics   requisits   era   que   no   fossin   obscens   amb   l’Estat   o   amb   la   societat.   Això   serien  incidència  social.   Un   altre   argument   que   justificava   la   intervenció   governamental   era   una   raó   de   caràcter   tècnic:     s’havia   de   limitar   la   freqüència   de   l’espectre   radioelèctric,   considerant-­‐ho   com   un   bé   públic.   Això   alteraria   la   capacitat   de   comunicar   d’altres   emissores.  Les  interferències  també  eren  regulades.     • Organismes  que  regulaven  internacionalment  la  radiotelevisió  eren:     UER.     1925  –  Unió  Radiofònica  Internacional:  Regular  la  gestió  de  l’espai  radioelèctric.       1930  –  incorporació  de  la  distribució  de  freqüències  entre  Estats.     1950  –  esdevé  la  Unió  Europea  de  Radiodifusió  (UER-­‐EBU),  nom  actual.     1993  -­‐    després  del  desterrament  del  sistema  soviètic,  s’incorpora       l’Organització   Internacional   de   Ràdio   Televisió,   doncs   no   tenia   sentit   que   hi     hagués  un  organisme  per  Europa  central  i  oriental  per  separat  (OIRT,  1946).     Actualment  té  caràcter  professional  i  és  un  lloc  de  reunió.  Inicialment,  els  convidats  i   membres   eren   el   de   les   radiotelevisions   públiques,   i   a   partir   dels   anys   80   s’endureixen   ESTRUCTURA  DE  LA  COMUNICACIÓ   27     les   condicions   per   entrar   en   l’Organització   a   l’haver   moltes   més   entitats?   Privades   que   volien  entrar:   Has   de   pertànyer   a   la   UIT,   tenir   cobertura   estatal   i   de   bona   qualitat   (que   les   emissions   cobreixin   tot   l’àmbit   d’un   Estat,   un   98%),   tenir   una   programació   generalista   (no   són   admissibles   canals   específics)   i   han   de   ser   de   producció   pròpia   (capacitat   de   creació   pròpia).  Alguns  dels  participants  espanyols  són  RTVE,  SER,  COPE.  HI  ha  un  altre  estil  de   participants,  que  són  els  autoritzats  i  ho  són  Catalunya  Música,  Abertis.   L’entrada  a  aquest  organisme  internacional  ofereix  ajuda  cooperativa.  Pel  que  fa  a  la   programació,   els   membres   poden   intercanviar   programes,   fer   programes   conjunts,   i   negociacions  de  drets  de  difusió.  També  té  ajudes  tècniques  pel  que  fa  a  estàndards  i   jurídiques.       UIT        -­‐  Caràcter  tècnic.     -­‐  1934.  Substitució  de  la  Unió  Telegràfica  internacional  i  la  Unió  Radiotelegràfica     Internacional  (quan  es  va  crear  la  ràdio)     -­‐  Des  de  1947  agència  de  Nacions  Unides  amb  seu  a  Ginebra     -­‐   Membres:   estats   (prop   de   dos   centenars)   i   més   de   700   entitats,   des   d’institucions     acadèmiques   a   empreses   (fabricants   TIC,   operadors   de   telecomunicacions)     Prové  d’unes  organitzacions  prèvies,  com  a  UIT  es  crea  el  1934,  com  a  substitutiu  de  la   Unió   Telegràfica   Internacional   (1865,   necessitat   de   reorganitzar   senyals   de   telègraf).Organisme   de   telecomunicacions   que   a   mesura   que   aquestes   van   incrementant   nous   servies,   ha   anat   incorporant   aquests   nous   serveis.   En   aquests   moments  es  presenta  com  a  agència  de  Nacions  Unides  de  telecomunicacions.     Cada  agència  de  les  Nacions  Unides  té  una  seu  diferent,  la  UIT  en  concret  és  a  Ginebra.   En   aquest   cas,   qui   pot   participar   en   la   UIT   són:   Estats   i   entitats   que   tenen   caràcter   divers   (centres   d’investigació,   empreses...)   És   per   tant   un   lloc   de   trobada   entre   aquests.     Funcions  de  la  UIT   • Atribució  d’espectre  radioelèctric  i  òrbites  de  satèl·∙lit.   ESTRUCTURA  DE  LA  COMUNICACIÓ     • 28   Es  dissenyen  normes  tècniques,  protocols  de  comunicació  s’han  d’utilitzar  per  a   garantir  la  interconnexió  de  xarxes  i  tecnologies.  Darrere  d’una  norma  tècnica,   hi   ha   tot   un   desenvolupament   tecnològic,   patents,   industrial,   per   tant   és   una   funció  molt  important  des  d’un  punt  de  vista  industrial  i  econòmic.   • És   l’última   que   ha   incorporat,   i   fa   una   tasca   de   suport   als   llocs   menys   desenvolupats,  facilitar  l’accés  a  les  TIC  a  zones  en  desenvolupament       5.2 Aspectes  on  intervé  l’acció  reguladora     Propietat  i  explotació.   Les  primeres  intervencions  de  caràcter  estatal  de  la  radiotelevisió  van  ser  als  anys  20.   La   primera   va   ser   reservar   per   a   ells   mateixos   (estats),   la   reserva   de   l’espectre   radioelèctric:  per  tant  a  qui  li  correspon  decidir  els  espais  d’espectre  seran  els  estats   mateixos.   Això   fa   que   de   manera   indirecta   els   estats,   quan   signen   aquests   espais,   poden   posar   algunes   condicions   sobre   qui   pot   posar   en   marxa   aquestes   emissores   i   com   les   pot   explotar:   per   exemple,   condicions   sobre   limitacions   (o   no)   de   capital   estranger,  de  possibilitat  d’emetre  en  xarxa,  limitacions  de  concentració  d’emissores.     La  manera  com  es  va  configurant  la  radiotelevisió  és  molt  diferent  de  la  premsa  escrita   (en  la  premsa  qui  té  oportunitat  de  tirar  endavant  un  diari  és  qui  té  poder  econòmic,   no  necessita  concessions  així  com  passa  amb  la  radiotv).     Models  d’explotació:   • Privada.   Empreses   posen   els   seus   diners   i   arrisquen   a   tirar   endavant.   Les   emissores  en  aquest  cas  tenen  autonomia  de  les  estructures  administratives,   tot  i  que  en  funció  del  tipus  de  societat  on  hi  estan  serà  una  llibertat  més  o   menys  limitada.  Capital  privat,  tot  i  que  poden  rebre  alguna  ajuda.  Els  límits   d’aquesta  actuació  venen  delimitades  per  la  legislació.       • Pública.  L’estat  és  qui  gestiona  l’emissora,  per  tant  depèn  orgànicament  de   l’administració.  EL  finançament  és  per  part  de  l’administració:  pressupostos   generals   de   l’Estat,   poden   tenir   o   no   publicitat   però   són   pressupostos   ESTRUCTURA  DE  LA  COMUNICACIÓ     29   públics.  Són  de  caràcter  governamental.  La  gestió  la  cedeix  a  una  entitat  que   té  certa  independència  de  l’administració.  Hi  ha  un  estatut  que  indica  com   han  de  ser  les  corporacions  públiques:  com  ha  de  ser  el  finançament,  com  es   governa...   marca   relacions   entre   administració   i   organisme   de   ràdio   i   televisió.   La   corporació   pública   comença   a   funcionar   a   Regne   Unit   (1927)   amb  la  BB.     És   habitual   que   hi   hagi   explotació   mixta   de   privada   i   pública,   tot   i   que   alguns   tenen   més  pes  que  altres.     PBS   és   el   sistema   de   corporació   pública   dels   EEUU,   és   molt   diferent   al   model   Europeu.   Són  emissores  petites  amb  un  sistema  de  finançament  divers.         5.3 Models  de  govern  de  la  radiotelevisió     De   quina   manera   es   financen?   Quina   independència   editorial   hi   ha?   Que   siguin   emissores  d’interès  general.   Hi  ha  una  necessitat  d’establir  mecanismes  de  gestió,  control  i  rendició  de  comptes  per   tal   d’evitar   que   les   radiotelevisions   públiques   es   sotmetin   a   la   força   majoritària   política.     Hi   ha   algunes   qüestions   que   podem   veure   si   existeixen   o   no,   de   quina   manera   s’implanten:   Ens  podem  fixar  en  els  indicadors  de  la  independència  del  servei  públic  audiovisual.   Com   es   nomenen   les   persones?   Podem   trobar   que   hi   ha   emissores   en   les   que   l’assignació   del   personal   és   per   part   del   govern,   també   hi   ha   que   són   a   partir   de   majories  en  el  Parlament,  o  un  concurs  públic  on  les  persones  poden  ajudar  a  escollir   aquestes  persones.  Els  procés  de  designació  són  importants  per  saber  fins  a  qin  grau  el   govern   de   radiotv   és   més   independent   o   no.   Si   el   que   prima   són   els   mèrits   de   caràcter   professional  o  l’afinitat  a  partits  principals.     Si  no  són  clars  els  diners  que  es  gasten,  pot  ser  que  s’amaguin  pràctiques  del  govern  de   radiotv,   per   tant   vol   dir   poca   transparència   i   menys   independència   al   govern   de   radiotv.   ESTRUCTURA  DE  LA  COMUNICACIÓ   30     Mandats-­‐marc  i  contractes  programa.  Comença  a  posar-­‐se  en  marxa  a  la  dècada  dels   anys  90.       Tipus  de  sistemes  segons  les  relacions  entre  grups  polítics  i  òrgans  rectors:   Hi   ha   autors   que   parlen   de   3   models   que   d’alguna   forma   establirien   les   diferents   relacions:     I.
Radiotv  formalment  autònomes  (professionals)  Regne  Unit,  BBC.  Un  model  on   primer  els  criteris  professional:  tenen  el  control  sobre  els  criteris  de  producció   dels  mitjà  no  es  dóna  una  intervenció  directa  política.   II.
Política   dins   de   la   radiotv   (pluralisme   sociopolític)   Alemanya,   Bèlgica,   Dinamarca.   Estan   presents   diferents   col·∙lectius   en   el   model,   i   aquesta   representació   plural   de   la   societat,   no   únicament   política   queda   reflectida   en   els   òrgans   de   govern   de   les   radiotv.   Intenten   reflectir   el   pluralisme   polític   i   social.   III.
Política   sobre   de   la   radiotv   (majories   polítiques)   Grècia,   Portugal,   Itàlia.   Els   principals   partits   tenen   el   pes   en   el   govern,   per   tant,   bastanta   interferència   política.       Hallin  i  Mancini    parlen  dels  models  d’aquesta  forma:     I.
Professional   (formalment   autònom).   Organs   integrats   per   membres   professionals,   dessignats   amb   mèrits   de   caràcter   professional.   Sistemes   de   selecció  de  corpus  públic   II.
Governamental.   Màxims   directius   nomenats   pel   poder   executiu   (govern).   Criteris   de   lleialtat   política,   afinitat   o   proximitat   dels   partits   en   el   govern.   Aquest  és  el  cas  que  es  va  donar  durant  25  anys  en  la  RTVE.     III.
Parlamentari   o   de   representació   proporcional.   La   manera   de   nomenar   les   persones   té   a   veure   amb   les   majories   parlamentàries   que   hi   ha   en   cada   moment.  És  una  variant  del  sistema  de  política  dins  al  radiotv.  En  aquest  cas,  en   funció   de   com   sigui   el   sistema   polític,   podem   veure   m´es   o   menys   proximitat   al   governamental   o   al   parlamentari:   si   hi   ha   un   cas   d’un   país   amb   un   govern   de   ESTRUCTURA  DE  LA  COMUNICACIÓ     31   majoria   absoluta,   no   hi   haurà   gairebé   diferència   entre   parlamentari   o   governamental  (perquè  la  majoria  parlamentària  serà  la  del  govern).     IV.
Cívic   o   corporatiu.   Països   nòrdics:   per   exemple,   en   el   cas   de   Suècia:   els   col·∙lectius   socials   poden   tenir   fins   a   un   60%   de   la   radiotv   pública,   i   el   40%   queda   en   mans   de   les   empreses   del   sector   de   la   premsa.   És   un   model   molt   diferents   a   la   resta.   Alemania:   una   sentència   deia   que   en   el   consell   d’administració  hi  havia  un  pes  excessiu  dels  partits  polítics,  i  dona  un  termini   de   temps   perquè   els   partits   polítics   deixin   de   tenir   tant   de   pes   i   ho   tinguin   més   els  col·∙lectius  social.       -­‐  Fotocòpies  Miguel  de  Moragas  -­‐       5.4 El  cas  de  RTVE     Anys  80  –  primera  meitat  del  2000     Govern  de  radiotelevisió  publiques:  òrgans  de  gestió   La  llei  4/1980  de  l’estatut  de  la  radio  i  TV  que  conservava  un  text  que  seria  el  marc,  un   estatut  per  la  radiotelevisió.     Abans  estava  dins  d’un  ens  “autònom”.  No  hi  havia  cap  tipus  d’autonomia  en  un  país   dictatorial.   Depenia   orgànicament   del   govern   a   través   del   Ministeri   d’Informació   i   Turisme.     En   aquest   cas,   aquest   ens   que   se   li   anomenava   ens   autònom   passa   a   ser   ens   públic   autònom,  i  havia  de  ser  responsable  de  la  gestió  directa  dels  serveis  de  radio  i  tv  de   titularitat  estatal,  mitjançant  les  filials  RCE,  RNE  i  TVE.     Amb   aquesta   llei,   es   produeix   una   certa   “desgovernamentalització”:   a   partir   d’aleshores  deixa  de  dependre  del  Ministeri  d’Informació  i  Turisme.  Però  en  canvi,  hi   ha  altres  qüestions  en  mans  del  govern:   » El  director  general  té  poder  mol  amplis  i  és  nomenat  pel  govern.   » Consell  d’administració:  està  integrat  per  12  persones  designades  per  les  dues   cambres  del  Parlament  (C  i  Senat,  majoria  qualificada,  majoria  de  2/3).     En  aquests  dos  casos  el  mandat  coincidia  amb  la  legislatura.     ESTRUCTURA  DE  LA  COMUNICACIÓ       32   Abril  2004,  entrada  de  J  L  R  Zapatero.  Una  de  les  primeres  coses  que  fa  és  contractar   persones   que   estudiïn   què   ha   de   canviar   en   la   radiotelevisió   publica   estatal   (RTVE):   formes  de  finançament,  programació...  Aquest  grup  era  el  consell  de  savis.     Dins  aquest  grup,  el  president  era  Emilio  Lledó.  El  president  d’un  consell  que  havia  de   gestionar  el  govern  no  tenia  ni  mirava  la  televisió.  Però  sí  que  n’hi  havia  d’altres  que  en   sabien:  Victòria  Camps,  Enrique  Bustamante.     Aquest  consell  de  savis  va  elaborar  un  document  que  recollia  unes  recomanacions  al   2005  ????,  recollides  en  la  legislació  que  es  va  formar  posteriorment_:     Llei.  17/2006.   » Des  del  punt  de  vista  formal,  s’elimina  la  formula  d’ens  públic  a  una  Corporació   pública  estatal:  CRTVE.  Aquest  canvi  es  produeix  el  gener  del  2007.     » Un  govern  determinat  deixarà  de  tenir  la  capacitat  de  designar  el  president  de   la   corporació:   El   Parlament   ara   escollirà   els   12   membres   del   Consell   d’Administració   i   a   la   vegada   el   president   de   la   corporació.   Serà   2/3   de   les   votacions  del  Parlament.  Això  fa  que  s’entri  una  línia  de  política  de  consens  i  no   d’imposició  de  majoria.     » En   el   consell   d’administració   hi   hauria   la   presencia   de   dos   representants   sindicals:   una   obertura   més   professional   i   no   només   persones   designades   políticament,  sinó  professionals  de  la  radioTV.   » Abans   el   mandat   corresponia   a   la   legislatura,   al   2007   es   canvia   a   6   anys.   Aquesta  mesura  eixampla  també  la  independència.   » Aquesta   llei   preveu   la   creació   de   la   figura   de   Consell   d’Informatius:   òrgans   professionals  de  la  radiotv  que  fan  de  mediadors  entre  professionals  i  directors   corporatius.     És  la  primera  vegada  que  la  figura  es  tria  per  consens  entre  els  partits:     Desembre   de   2006   president   CRTVE   és   el   periodista   Luis   Fernández,   primera   elecció   per  consens  dels  dos  principals  partits.   El   partit   socialista,   en   la   primera   legislatura   (2004-­‐2008)   va   fer   una   política   d’enfortiment  dels  mitjans:  una  desgovernamentalització  important,  però  a  partir  de  la   ESTRUCTURA  DE  LA  COMUNICACIÓ   33     segona   legislatura   comencen   a   fer   una   contrareforma   a   la   radiotelevisió   publica:   per   exemple  van  eliminar  la  publicitat  a  la  RTVE,  i  això  comprometia  el  seu  finançament.   Luis  Fernàndez  va  considerar  que  en  aquelles  circumstàncies  va  dimitir,  en  protesta  del   canvi  legislatiu.   L’Any  2008  es  va  aprovar  l’estatut  de  redacció  de  la  RTVE:  es  un  document  que  recull   els  drets  i  deures  dels  professionals,  marca  les  regles  i  normes  dels  professionals.  No   vol   dir   que   això   eviti   interferències   polítiques   però   almenys   si   que   hi   ha   una   certa   sensibilitat.     Novembre   de   2009,   substitució   de   Luis   Fernández,   consensuada   pels   polítics   Alberto   Oliart.  Aquest  no  tenia  experiència  audiovisual  (no  com  Luis  Fernández),  tot  i  que  havia   estat  ministre  de  salut  i  defensa,  però  no  tenia  ni  idea  de  radiotelevisió.     Alberto  Oliart  dimiteix  també  l’any  2011,  per  “raons  personals”  (es  va  veure  immers  en   un   escàndol   en   una   concessió   en   una   empresa   dels   seus   fills,   crítiques   i   dimissió).   A   partir  d’aleshores  es  va  decidir  una  presidència  rotatòria:  els  membres  cada  mes  haurà   d’anar  canviar  i  cadascun  d’ells  haurien  d0’assumir  la  presidència.       Desembre  de  2011.  Canvi  de  govern,  Mariano  Rajoy.   A   la   tardor   de   2011   va   haver-­‐hi   un   altre   escàndol:   el   consell   d’administració   volia   tenir   accés   al   sistema   informàtic   per   tenir   control   dels   continguts   que   s’emetrien:   això   va   tenir   molt   de   revolta,   no   es   va   voler   que   tinguessin   accés   al   contingut,   tindrien   ingerència  política  i  censura  posterior.  No  es  va  permetre.   Amb  el  canvi  al  govern  cap  al  de  Rajoy,  un  dels  canvis  més  significatius  és  que  per  triar   el  consell  d’administració  i  el  seus  integrants,  es  rebaixa  la  majoria  necessària:  llavors   es  possible  triar  per  majoria  absoluta,  si  en  la  primera  votació  no  s’aconsegueix  2/3,  es   pot  fer  una  segona  votació  i  per  la  majoria  absoluta  que  surti  serà.  Amb  això  es  va  fer   un  pas  enrere  a  la  independència  de  radiotv.     El   nombre   de   persones   que   formen   part   del   consell   d’administració   van   quedar   reduïdes   de   12   a   9   persones:   això   podia   comportar,   amb   12   persones   hi   ha   més   possibilitats   de   ser   escollit   per   diferents   partits,   diferents   ideologies:   si   reduïm   el   numero,  reduïm  també  la  possibilitat  de  persones  del  partit  de  la  oposició  al  govern.   Aquestes   persones   no   es   dediquen   exclusivament   a   això,   únicament   cobraran   per   assistència  i  compareixença  en  la  reunió,  però  no  tindran  dedicació  exclusiva.     ESTRUCTURA  DE  LA  COMUNICACIÓ   34     Això  es  justifica  per  part  del  govern:  no  es  possible  arribar  a  cap  decisió  consensuada   amb   els   diferents   partits   a   l’hora   de   triar   el   nou   president   (presidència   rotatòria),   llavors   com   veiem   que   no   era   possible   la   consensuació,   van   canviar   la   llei.   Un   cop   aprovada   la   llei,   s’escullen   els   nous   consellers   que   calia   renovar   i   s’escull   el   nou   president:   Leopoldo   Gonzalez-­‐Echenique   (sistema   de   selecció   parlamentaria,   per   majoria  absoluta,  designació  governamental  al  fin  y  al  cabo).       Idea   clau:   ha   tingut   uns   moments   de   major   o   menor   independència,   però   si   que   sha   produït   una   tendència   a   la   desgovernamentalització:   però   no   s’ha   produït   mai   una   despartidització  (  la  influencia  dels  partits  polítics  sempre  ha  estat  present)-­‐.         5.5 El  cas  de  CCRTV    (1983)     En   el   cas   català,   tot   i   que   neix   més   tard   que   la   RTVE   (1956),   veurem   que   hi   ha   tendències   semblants   cap   a   la   desgovernamentalització   però   alguns   dels   guanys   que   s’han  anat  aconseguint,  s’han  anat  també  revertint.  Són  models  paral·∙lels.     Va  néixer  abans  de  que  hi  hagués  una  llei  que  la  pogués  acollir.  El  1983  es  crea  l’ens   públic  de  CCRTV  i  immediatament  després  comencen  les  emissions.  La  Llei  reguladora   del  tercer  canal  no  és  aprovada  fins  el  desembre  del  1983.     La   llei   10/1983   és   una   de   les   primeres   lleis   aprovada   per   unanimitat,   hi   havia   un   consens  molt  alt  per  aprovar  aquesta  llei:  tothom  considerava  que  estava  bé.  La  llei  era   la  de  la  creació  de  l’ens  públic  de  CCRTV.     Aquesta  corporació  es  crea  amb  un  consell  d’Administració  formada  per  12  membres   elegits  pel  Parlament  amb  majoria  de  d2  terços.  El  mandat  és  idèntic  a  la  legislatura  (4   anys),  i  la  llei  diu  que  la  gent  que  participa  ha  de  tenir  mèrits  professionals  rellevants.   (tot  i  que  això  no  acaba  passant,  afinitats  polítiques).     També   hi     ha   el   director   general,   en   aquest   cas   la   figura   està   elegida   pel   consell   executiu  de  la  generalitat  de  cat,  prèvia  consulta  al  consell  d’administració.  El  mandat   també   és   igual   a   la   legislatura.     L’assignació   directa   per   part   del   govern   i     el   mandat   ESTRUCTURA  DE  LA  COMUNICACIÓ   35     igual   a   legislatura   mostra   la   poca   democràcia.   I   qüestiona   la   independència   governamental.     EL   Consell   Assessor   pot   donar   opinions   de   com   s’ha   de   gestionar   la   radiotv   pública   però   es   pot   fer   cas   o   no.   Esta   format   x   3   vocals   de   cada   empresa   elegits   pel   treballadors,  tres  designats  per  l’Institut  d’Estudis  Catalans  (IEC,  aplega  estudiosos  de   diferents  àmbits),  3  de  l’administració  pública  triades  pel  consell  executiu  (Govern).         CCMA   La  llei  11/2007.  Es  canvia  l’organisme  de  la  CRTV  a  CCMA,  es  canvia  perquè  han  canviat   els  coses,  com  per  exemple  la  incorporació  d’internet,  per  els  serveis  interactius.  S’ha   produït   també   un   canvi   de   la   Generalitat:   segon   tripartit,   liderat   per   José   Montilla   (2006-­‐10).     En  aquell  moment  qui  estava  en  la  conselleria  de  cultura  era  Tresseres.   Aquesta  llei  canvia:     » Consell  de  Govern  i  president  (màxim  òrgan  de  govern)   Hi   ha   un   organisme   independent   CAC   que   participa   a   lhora   d’escollir   el   consell   de   Govern,  que  han  de  tenir  mèrits  professionals.   LA   primera   vegada   que   es   va   haver   de   crear   un   nou   consell   de   govern,   el   CAC   es   “cabreja”   perquè   s’envia   un   llistat   tancat   dels   membres   del   consell   de   govern   per   part   del   parlament,   sense   comptar   amb   la   seva   participació.   CAC   escriu   un   informe   de   la   “perversió”  de  la  llei.   El  mandat  canvia,  a  ser  de  6  anys:  afavoreix  la  independència.       » Director  general   El   president   del   govern   era   un   paper   representatiu,   però   el   paper   més   executiu   era   part   d’una   figura   nova:   director   general.   La   manera   d’escollir-­‐lo   era   a   través   d’un   concurs   públic,   qualsevol   persona   podria   participar   (+   independència,   +   mèrits   professionals).   Aquesta   figura   de   director   general   és   important   per   la   capacitat   executiva,  portar  a  terme  les  decisions  que  es  duen  a  terme  i  a  més  tria  els  directors  de   TVC   i   Catalunya   Ràdio.   EL   mandat   també   es   de   6   anys,   diferent   a   la   legislatura:   més   independència.     ESTRUCTURA  DE  LA  COMUNICACIÓ       36   » Consell  assessor  de  continguts  i  programació.   La  importància  que  se  li  dona  és  gran:  la  nova  llei  del  2007  amplia  els  membres  de  12  a   21.   La   filosofia   que   hi   havia   en   el   consell   es   que   havia   de   ser   representatiu   de   la   pluralitat   catalana:   havia   d0haver   representants   de   sectors   professionals,   educatius,   cíviques,  culturals,  usuaris  i  treballadors  de  la  CCMA.   Aquestes   persones   son   triades   pel   Parlament,   a   través   duna   majora   de   dos   terços:   havien   de   ser   figures   consensuades.   El   mandat   dels   membres   sí   que   era   de   4   anys,   vinculat  amb  majories  polítiques  per  tant  de  cada  govern.       El  primer  president  de  CCMA  és  Albert  Sáez,  i  la  directora  general  Rosa  Cullell  (venia   de  la  direcció  del  Liceu).   Albert   Saez   sense   que   s’acabés   la   legislatura   va   deixar   el   mandat   per   una   falta   d’acord   públic,   (una   situació   difícil   de   mantenir)   tot   i   que   va   al·∙legar   que   era   per   raons   professionals.     També  va  dimitir  Rosa  Cullell,  no  es  va  veure  amb  cor  sense  una  presidència.   Es  va  produir  per  tant  una  situació  de  buit  en  la  direcció,  i  un  bloqueig  polític  fort.  No   es  va  arribar  a  un  consens  sobre  com  triar  les  persones  que  havien  deixat  el  buit.  Per   tant  Tresserres  fa  una  nova  llei  per  decret.   Per  met  escollir  per  majoria  simple  el  substitut  dun  membre  dimissionari  del  consell  de   govern,   si   no   s’arriba   als   2   terços.   Des   del   punt   de   vista   democràtic   veiem   un   pas   enrere.  Axio  va  permetre  desencaixar  la  situació,  i  es  va  escollir  Enric  Marin.  Es  va  crear   la  mesura  únicament  per  causes  com  aquesta.     En  el  cas  de  Rosa  Cullell  es  va  psoar  el  director  de  Catalunya  Radio,  Ramon  Mateu.       El  desembre  de  2010  hi  ha  eleccions,  canvi  en  el  govern:  govern  de  CiU.  El  2012  es  crea   la  llei  ómnibus,  2/2010,  a  banda  de  modificar  algo  de  CCMA,  també  canvia  CAC.     Aquesta  llei  fa:     • Direcció   general.   Es   suprimeix   director   general,   només   queda   el   president   de   CCMA.   La   figura   executiva   desapareix,   i   les   funcions   executives   passen   al   ESTRUCTURA  DE  LA  COMUNICACIÓ     37   president,   entre   altres   la   funció   de   triar   el   director   de   la   radio   i   TV.   La   presidència   de   CCMA   es   reforça   amb   el   vicepresident,   tot   i   que   queda   en   un   segon  pla  amb  menys  pes  que  la  direcció  general.   • Consell  de  govern.  Hi  ha  una  reducció  de  membres:  de  12  a  6  membres:  menys   opció   de   representació,   i   menys   possibilitats   que   les   forces   polítiques   puguin   seleccionar   candidats,   nomes   podran   escollir   les   majories:   reducció   de   la   pluralitat.  Sobre  el  paper  es  diu  que  es  presenten  per  mèrits  professionals,  però   tenen   afinitats   polítiques.   Es   manté   l’avaluació   dels   candidats   a   conseller   i   president  per  part  del  CAC,  però  poden  ser  escollits  al  parlament  amb  majoria   absoluta  en  segona  votació  a  la  mateixa  sessió  si  no  obtenen  el  suport  de  dos   terços.   • Consell  assessor  de  contingut  i  programació.  De  21  a  16  membres,  elecció  pel   parlament  per  majoria  simple  en  segona  votació.       EL   març   de   2012   es   forma   aquest   nou   consell   de   govern:   de   les   6   persones   4   segueixen.   Es   tria   Brauli   Duart   com   a   president   i   els   integrants   del   consell   de   govern   eren:   tres   membres   a   proposta   de   CIU,   dos   PSC   i   un   PP   (vicepresident).   Els   vots   favorables  van  ser  de  CIU,  PP  i  PSC.   Els  treballadors  van  protestar  d’aquesta  nova  llei,  era  un  pas  enrere  a  la  llei  de  2007   que   intentava   la   pluralitat   i   major   consens   i   menor   participació   de   govern.   Consideraven  una  radiotelevisió  publica  mes  dependent  dels  dictats  dels  partits.       El   president   de   CCMA   ara   tenia   la   possibilitat   de   dir   qui   assumia   la   direcció   de   TVC.   EN   aquell   moment   la   de   TVC   era   Monica   Terribas,   però   es   va   considerar   que   no   podia   seguir   i   van   incorporar   a   Eugeni   Sallent,   una   decisió   bastant   criticada.   Eugeni   tenia   experiència   en   mitjans   públics   però   la   seva   professionalitat   estava   vinculada   al   grup   Godó,   que   tenia   afinitat   amb   CiU.   Havia   estat   president   de   l’Associació   Catalana   de   radio,   que   aplega   radio   catalanes.   El   novembre   de   2011,   aquesta   associació   va   fer   demanar  que  es  suprimís  la  publicitat  de  la  radio  pública.   Aquesta  llei  de  2012  casualment  va  fer  la  possibilitat  de  que  TVC  no  tingui  publicitat.     Sindicat   de   periodistes   de   Catalunya   van   criticar   criteris   polítics,   no   professionals.   Trencament  de  la  garantia  de  no  fer  coincidir  la  durada  dels  membres.   ESTRUCTURA  DE  LA  COMUNICACIÓ       38   Projecte  de  llei  febrer  2014.     Per   a   la   transparència   i   la   sostenibilitat   del   sector   de   la   comunicació   per   reforçar   els   mitjans   públics   i   afavorir   la   seva   independència.   Volen   començar   un   procés   de   desgovernamentalització–  admeten  per  tant  que  es  un  consell  governamental-­‐.     Pel   que   fa   als   òrgans   de   govern   de   la   CCMA,   la   única   cosa   que   introdueix   aquest   projecte  de  llei  es  que:   Els   membres   d’aquest   consell   ja   no   caràcter   exclusiu   i   incompatible   amb   qualsevol   altra   activitat   professional   dels   membres   del   consell   de   govern   queda   restringit   a   la   presidència.   A  més  queda  a  expenses  de  la  decisió  del  consell  de  govern  la  remuneració  dels  seus   membres.  La  figura  del  president  es  més  forta,  exclusiu  únic.                                       ...