Tema 3. Les democràcies representatives (2015)

Apunte Español
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Derecho - 1º curso
Asignatura Ciencia Política
Año del apunte 2015
Páginas 6
Fecha de subida 04/02/2015
Descargas 5

Descripción

En aquest tercer tema de l'assignatura de Ciència Política es tracta el tema de les democràcies representatives i les diferents teories sobre aquestes, també es parla de les institucions democràtiques.

Vista previa del texto

TEMA 3. LES DEMOCRÀCIES REPRESENTATIVES La teoria de les democràcies es basa en els 5 principis liberals que ja hem vist anteriorment. També hi ha les 3 teories:  JOHN LOCKE. Locke dissenya la columna vertebral del liberalisme polític, però se separa de la resta en fer la següent pregunta lògica: si l’objectiu de l’estat és protegir els individus dels altres individus, qui protegeix els individus d’un estat absolut? o DRETS. Segons Locke tots els homes pel fet de ser-ho tenen una sèrie de drets naturals individuals: dret a la vida, dret a la llibertat, dret a la propietat i dret a la revolució (quan l’estat fa una sèrie d’abusos i usurpacions és la obligació del poble derrocar aquest govern i establir nous resguards per la seva futura seguretat).
o SEPARACIÓ DE PODERS. Locke és el pensador que crea i inventa la separació de poders: però només separa el poder executiu (es troba restringit per les lleis dictades pel poder legislatiu i ha de governar segons aquestes) i el poder legislatiu (exercit pel parlament, la institució central, on els ciutadans hi són representats a través d’eleccions limitades amb sufragi restringit).
 MONTESQUIEU. Montesquieu estableix de manera més estructurada la separació de poders, establint també el poder judicial com a tercer poder separat.
TEORIA REPUBLICANA.
 FUNCIONAMENT TEORIA. A la teoria liberal de l’estat s’oposa generalment la teoria republicana.
De la teoria republicana se’n deriva un model de democràcia allunyat del model liberal, és el model democràtic-participatiu. Aquest model té les seves arrels en la democràcia atenenca, on destacava la participació directa dels ciutadans lliures en l’assemblea.
 REFUSEN MODEL PARTICIPATIU. Quan les discussions sobre el model de democràcia revifen a partir del segle XVIII, els partidaris del model liberal refusen el model participatiu per ser inestable i perillós ja que massa poder es concentra en l’assemblea, i la participació extensiva pot donar lloc a radicalismes.
 PARTICIPACIÓ NO DIRECTA. La mida dels estats moderns fa inviable un sistema de participació directa, per això els autors d’aquesta corrent fan valoracions i propostes adaptades del model grec.
 PARTICIPACIÓ POLÍTICA CIUTADANA. El principi bàsic de la relectura moderna de la democràcia directa és que resulta insuficient per girar la definició de democràcia al voltant de la idea de protecció dels interessos individuals Tal noció ha de ser contrapesada amb l’exigència de participació política ciutadana.
Aquesta participació serveix per: o Garantir l’autogovern col·lectiu o Aconseguir una ciutadania informada i compromesa en el bé públic, en el que ens afecta a tots. La deliberació col·lectiva dels afers públics genera civisme.
TEÒRICS REPUBLICANS.
 ROSSEAU.
o VOLUNTAT GENERAL. Aquesta voluntat és diferent per cada societat, és el bé col·lectiu, i no equival a la suma de les voluntats individuals.
o ASSEMBLEA. La finalitat de les institucions polítiques serà cercarà aquesta voluntat i polítiques a favor seu. L’organització de l’estat ha d’estar feta conforme a la voluntat general, per això Rosseau és molt crític amb la separació de poders, tot defensant l’assemblea de delegats, on les decisions es prenen per deliberació.
o DELEGATS. L’òrgan bàsic és l’assemblea de ciutadans i està format per delegats, però la iniciativa és popular. Si la proposta prové de l’assemblea aquesta s’ha de ratificar per referèndum.
INTITUCIONS DEMOCRÀTIQUES.
PARLAMENT.
 DEFINICIÓ. El parlament és la base de la configuració institucional democràtica ja que és la institució que representa a la sobirania nacional i sobre el qual resideix el poder legislatiu de cada estat.
 FUNCIONS. Té una sèrie de funcions: o FUNCIÓ REPRESENTATIVA. Aquesta funció és la base per a totes les demés. El parlament ha de ser el receptor i canalitzador de les diferents demandes d’una societat plural.
o FUNCIÓ LEGITIMADORA. La funció legitimadora deriva de la condició representativa del parlament. Aquesta funció serveix també per intervenir en la legitimació i elecció d’altres òrgans de l’estat.
o FUNCIÓ DE COL·LEGISLATIU. Correspon al parlament aprovar les lleis que regulen la vida dels ciutadans. Les lleis pot ser que no les elabori el parlament íntegrament, però ell és l’únic que pot aprovar-les totes i dotar-les de rang de llei.
o FUNCIÓ DE CONTROL POLÍTIC. El parlament exerceix un control polític sobre l’acció del govern. És al parlament on es pregunta, informa, proposa mocions en relació a l’acció de govern.
 ESTRUCTURA DEL PARLAMENT. Existeixen parlaments: o UNICAMERALS. Ex. Dinamarca, Suècia, Noruega, Nova Zelanda... Quan un parlament té dues cambres una és la alta i l’altra la baixa.
o BICAMERALS. Ex. Espanya, Alemanya...
 BICAMERALISME TERRITORIAL. Quan el país té només una cambra aquest té tota la sobirania. Bicameralisme territorial. A la cambra alta s’hi representen els territoris, regions o estats federals. Totes tenen el mateix pes representatiu. En el cas d’Espanya hi estan representades les comunitats autònomes. Les cambres de representació territorial poden ser escollides pels votants o poden ser designades per altres institucions. Els representants es poden escollir de diferents maneres:   Eleccions  Governs o parlaments de cada territori  Model mixte BICAMERALISME CONSERVADOR. A la cambra alta hi són representats certs estaments o classes socials. La cambra alta actua com un mecanisme de contenció o correcció de les decisions dels representats populars, aquesta cambra no és votada democràticament, representa sectors socials privilegiats. A la cambra alta hi ha nobles, aristocràcia, per dret a herència... També els bisbes de l’església anglicana i finalment els Lords designats pel monarca a proposta del govern. Aquest tipus de bicameralisme és molt conservador.
El bicameralisme pot ser: o SIMÈTRIC. Les dues cambres tenen el mateix pes. Ex. Estats Units. Si el senat dels Estats Units diu que no a una llei que ha aprovat el congrés aquesta llei no és aprovada. Les dues cambres es vigilen mútuament.
o ASIMÈTRIC. És el cas del bicameralisme espanyol, el Congrés dels Diputats té molta més força que el Senat, és per aquest motiu que això fa que el bicameralisme no s’acabi produint totalment. Realment no hi ha cap altra força que vagi en contra del Senat. En el cas del bicameralisme asimètric les dues cambres no es vigilen mútuament, el senat no té res a fer en contra del Congrés.
 ORGANITZACIÓ.
o PRESIDÈNCIA.
o GRUPS PARLAMENTARIS.
o COMISSIONS I PLENARI.
EL PODER EXECUTIU L’executiu és el poder encarregat d’aplicar i implementar les lleis aprovades pel parlament. Duen a terme tres funcions bàsiques: 1. DIRECCIÓ GENERAL. Exercir la direcció general de l’estat i el lideratge en situacions de crisi o emergència.
2. POLÍTIQUES PÚBLIQUES. Dissenyar i supervisar la implementació de les polítiques públiques i dirigir els serveis de les administracions.
3. TASQUES CERIMONIALS. Assumir les tasques cerimonials del lideratge i representació de l’estat.
Aquestes tasques corresponen als següents elements: 1. EXECUTIU DUALISTA. El poder executiu està composat per dues institucions, per una banda hi ha el govern i per l’altra hi ha el cap de l’estat. El govern és un òrgan col·lectiu, està format pel president del govern i el seu gabinet, els seus ministres. En general correspon al govern les dues primeres tasques explicades anteriorment: direcció general de l’estat i disseny i implementació de polítiques públiques i direcció dels serveis de les administracions.
a. CAP D’ESTAT. La segona figura en un executiu dualista és el cap d’estat o la cap d’estat: li correspon la tercera funció del poder executiu. És una tasca simbòlica, no té tasques executives reals, no té poder polític real. En general el cap d’estat no té poders executius reals, no té poders efectius, té un paper simbòlic i cerimonial. L’excepció d’aquesta última frase són les repúbliques semi- presidencials, en les quals el cap d’estat sí que té funcions polítiques reals i efectives, compleix també la primera funció de l’executiu. De cap d’estat n’hi ha de dos tipus: i. CAP D’ESTAT D’UNA MONARQUIA. El cap d’estat d’una monarquia és un rei o reina, el qual l’ocupa de manera vitalícia i per successió dinàstica.
ii. CAP D’ESTAT D’UNA REPÚBLICA. El cap d’estat d’una república és el president de la república (no confondre’l amb el president del govern), també li corresponen tasques cerimonials i és o bé escollit pel parlament o bé per eleccions directes als ciutadans.
2. EXECUTIU MONISTA. Són propis dels sistemes presidencials com els Estats Units. En aquest cas l’executiu consta d’un sol òrgan: el president del govern. Aquest president acumula tant les facultats i poders efectius com les simbòliques o cerimonials.
La seva elecció es produeix generalment mitjançant sufragi universal directe per a un mandat temporal fixat per la constitució. Aquest president tria lliurement als seus secretaris o ministres. En aquest sentit, en l’executiu monista no existeix un govern com a òrgan col·lectiu, la presidència és el centre de l’acció executiva.
RELACIONS EXECUTIU - LEGISLATIU. PARLAMENTARISME VS. PRESIDENCIALISME.
Segons les relacions entre el poder executiu i el legislatiu hi ha tres tipus de règim democràtic: 1. SISTEMES PARLAMENTARIS. El tipus de relació que hi ha entre el poder executiu i el poder legislatiu és d’interdependència mútua, el poder executiu és escollit per el poder legislatiu. En Rajoy ha estat escollit per el seu parlament.
a. ELECCIONS DEL PARLAMENT. Els electors escullen només al parlament i aquest nomena un cap de govern (fins i tot en alguns casos escull la composició del govern).
b. PARLAMENT ESCULL CAP DE GOVERN. Els membres del parlament escullen el cap de govern.
c. MEMBRSE DEL GABINET→ DIPUTATS. Els membres del gabinet del cap d’estat acostumen a ser diputats, membres del parlament i són responsables davant del parlament.
d. CAP D’ESTAT→ DISSOLUCIÓ PARLAMENT. El cap de govern pot dissoldre el parlament i convocar eleccions anticipades.
e. CANVI DE GOVERN. El canvi de govern pot venir a través d’una moció de censura, presentada des del parlament, o una qüestió de confiança presentada pel govern.
f. SEGONA FIGURA→ CAP D’ESTAT i. MONARQUIES PARLAMENTÀRIES (Ex. Espanya). El cap d’estat és un monarca. En el model tradicional, com en el cas anglès, és la Reina qui nomena al primer ministre, i el parlament accepta implícitament aquest nomenament. El primer ministre nomena als seus ministres. La reina el que fa és sempre nomenar com a primer ministre al cap del partit majoritari. En els sistemes moderns, la corona no nomena sinó que proposa al parlament un candidat com a president del govern, com a Espanya. En d’altres sistemes moderns, la corona no intervé, ni de manera simbòlica en aquesta elecció, com a Suècia.
ii. REPÚBLIQUES (Ex. Alemanya). Hi ha un cap d’estat no monàrquic que és el president de la república. Aquest cap d’estat pot ésser escollit o bé per el parlament o bé per el poble en eleccions lliures. La participació del president de la república en l’elecció del cap de govern sol ser secundària. El funcionament normal diu que el president (cap d’estat) nomena un cap de govern que es presenta davant de parlament per rebre la seva confiança. Si el parlament hi està d’acord, el president investeix al cap de govern; si és rebutjat, el cap d’estat proposarà un nou candidat.
2. SISTEMES PRESIDENCIALS. La relació entre poder executiu i legislatiu és un sistema de separació real de poders, els dos poders estan efectivament separats, cap dels dos respon davant de l’altre.
Recordem que l’executiu és monista, és una sola persona. El problema que pot sorgir amb aquest és que amb una sola elecció hi ha molt en joc.
a. PRESIDENT ESCOLLIT PER ELECCIONS. En un sistema presidencial, el president és escollit popularment mitjançant eleccions (directes o indirectes a través de col·legis electorals) tan al parlament com al cap d’estat.
b. PRESIDENT→ NOMENA GOVERN. El president nomena al seu govern. Els membres del govern no són membres del parlament.
c. RESPONSABILITAT PARLAMENT. El president no és responsable davant del parlament, sinó dels electors. El parlament no pot fer fora al president. Només es pot destituir el president a través d’un procediment costós anomenat impeachment, és un procediment molt difícil i només és per raons criminals, és a dir, si el president ha comès un crim greu. Inclús així és un procediment difícil.
d. QUÈ NO POT FER. El president no pot dissoldre i anticipar les eleccions.
3. SISTEMES SEMI- PRESIDENCIALS.
a. COM S’ESCULL EL PRESIDENT. En un sistema presidencial, el president és escollit popularment mitjançant eleccions (directes o indirectes a través de col·legis electorals). El parlament té menys capacitat de control sobre l’executiu que en els sistemes parlamentaris.
És el cas de França o Portugal.
b. A QUI ESCUCLLEN ELS CIUTADANS. Els votants escullen al parlament i al cap d’estat (president) i, aquests dos escullen el cap de govern. El govern necessita la doble confiança.
El president nomena el cap de govern i el parlament pot acceptar-lo o no.
c. DISSOLUCIÓ PARLAMENT. El president francès pot dissoldre el parlament i convocar eleccions anticipades. També pot cessar al cap de govern.
d. PODER PRESIDENT. El president té més poder executiu que un president de república parlamentària, aquí sí que té funcions executives reals.
...