Explicació de la conducta (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Fisioterapia - 1º curso
Asignatura Psicologia humana
Año del apunte 2013
Páginas 9
Fecha de subida 19/09/2014
Descargas 51

Vista previa del texto

Explicació de la cónducta.
1. Teoria de l’atribució.
La teoria de l’atribució analitza la forma en que expliquem la conducta de les altres persones o de la pròpia conducta. El supòsit d’aquesta serà donar sentit al nostre mon de manera lògica i conscient, utilitzant la psicologia del sentit comú.
Per tal d’analitzar la conducta de les altres persones li donarem atribucions racionals de consistència, distinció i consens.
Exemple.
- En Santi té problemes amb el seu PC. Aquesta conducta serà evaluada segos si els té sovint o són esporàdics (consistència), en té amb altres ordinadors o només amb el seu (distinció) i segons si altres persones tenen problemes semblants (consens).
Per altra bada, posteriorment a analitzar-les, tendim a explicar-les a partir de variables internes o disposicionals com la manera de ser; o variables externes, segons la situació, les circumstancies físiques o socials.
La distinció entre causes internes i externes es pot fer molt petita quan les situacions externes produeixen canvis interns.
Per altra banda l’atribució de un comportament a una variable determinada pot variar el nostre punt de vista de la persona de manera que, com a conseqüències tindrem dos tipus d’atribucions:   Atribució disposicional: atribuïm un comportament a variables internes o disposicionals.
o Si aquesta conducta és negativa  tindrem una reacció desfavorable cap a la persona o Si aquesta conducta és positiva  tindrem una reacció favorable cap a la persona.
Atribució situacional: atribuïm un comportament a una variable externa.
o Si aquesta conducta és negativa  tindrem una reacció comprensiva.
o Si aquesta conducta és positiva  tindrem una reacció d’indiferència.
Exemple.
- Si ens trobem amb un home que es comporta de forma desagradable amb el grup i ho atribuïm a que sigui una persona amb una actitud hostil, conseqüentment no ena agradarà aquell individu. Però si en canvi, l’atribuïm el comportament a un context on segurament havia rebut menyspreu injust del seu cap, entendrem la seva conducta i no li donarem tanta importància.
2. L’error fonamental d’atribució.
 Quan expliquem la conducta dels altres, tendim a subestimar la influencia de la situació i a sobreestima la influencia de les seves variables (disposicions) internes.
De manera que a l’explicar la conducta tendim a utilitzar termes que serveixen per descriure l’individu, la seva personalitat, la motivació, la intel·ligència, el físic, etc.
Exemples.
- De manera que expliquem l’exemple anterior a partir de que estava molt hostil perquè és una persona molt agressiva.
S’ha equivocat perquè és una persona molt agressiva.
Sempre va a deshora.
No té paciència.
Per altra banda, quan expliquem la nostra conducta NO es produeix l’error fonamental d’atribució. Tendim a utilitzar verbs que descriuen les nostres accions i reaccions en comptes de fer servir paraules que serveixin per descriure’ns.
Exemples.
- No em puc concentrar perquè he dormit molt poc.
Estic de mal humor perquè és dilluns.
Tinc mal de cap perquè he estat un munt d’hores estudiant.
2.1. Causes de l’error fonamental d’atruibució:    Trobem causes allà on les busquem: l’atribució de casualitat sorgeix d’allò que rep la nostra atenció.
Quan jutgem la conducta dels altres ens fixem molt més en la persona que en la situació: aquesta tendència a usar etiquetes basades en trets és més gran quan: descrivim desconeguts i quan tenim poques oportunitats d’observar la conducta d’algú en diferents contextos.
Quan jutgem la nostra conducta, ens fixem més en la situació i molt menys en nosaltres mateixos.
2.2. Conseqüències de l’error fonamental d’atribució.
Les atribucions sobre la conducta dels altres influeixen en les nostres actituds sobre determinades persones o col·lectius.
Exemples.
- Les causes de la conducta violenta.
Les causes de la pobresa.
Les causes de quedar-se a l’atur.
Les causes d’emmalaltir.
3. Autopercepció.
 La manera de pensar sobre nosaltres mateixos.
3.1. Autoconcepte: com ens veiem.
Els esquemes del jo són patrons mentals amb els qual organitzem els nostres mons.
Aquests afecten la manera com processem la informació social, percebem i avaluem els altres i nosaltres mateixos, a partir del qual sorgeix el sentiment de la pròpia identitat i de la pròpia vàlua. Al seu torn, ens ajuden a catalogar i recordar les nostres experiències.
Aquests esquemes són els components de l’autoconcepte, creences, patrons mentals, sobre el jo que organitzen i guien el processament de la informació rellevant per a un mateix.
De manera que el nostre sentit del jo és el centre del nostre univers:   Il·lusió de transparència: ens creiem que som el centre de l’atenció dels altres.
Efecte d’autoreferènca: tendència a processar eficientment i recordar be la informació relacionada amb nosaltres mateixos, de manera que els nostres records es formen al voltant del nostre interès (nosaltres mateixos).
Aquest autoconcepte, tot i que no és innat, es desenvolupa al llarg de tota la vida, canvia en funció de les circumstancies personals, de les relacions amb els altres i dels rols que tenim.
De manera que és un conjunt organitzat i dinàmic, és a dir, l’individu ignora les variables que percep ell mateix i no s’ajusten i té la pròpia jerarquia d’atributs, a l’hora que tot aquest conjunt es pot modificar amb els canvis i dades noves. De manera que existeixen diferents nivells: - Cognitiu-intel·lectual: idees, opinions, valors, coneixements... es basa en creences experiències i records.
Emocional-afectiu: judicis de valor sobre les nostres qualitats personals, implica sentiments i emocions agradables i desagradables que veiem en nosaltres mateixos.
Conductual: actuacions, comportament conseqüent tant esporàdic com habitual, els costums i hàbits.
I aquests nivells es poden trobar al seu torn en diferents dimensions: - - Acadèmic/laboral: segons la forma d’execució, la qualitat, el rendiment i l’esforç en aquests camps.
Social: les competències de la mateixa persona respecte a les relacions socials.
Emocional: el estat emocional general de la pròpia persona i la resposta d’aquesta en situacions específiques, el seu grau de compromís en els diferents camps de la siva vida i la implicació en aquests en el dia a dia.
Familiar: la implicació amb la família, la integració en la mateixa i la partició amb aquesta.
Físic: la acceptació i la comoditat de la persona amb al seu aspecte i condició física.
De manera que podem verificar que aquest autoconcepte és multidimensional (acadèmic, social, emocional, familiar, físic), estructurat, jerarquitzat, estable (ja que és més o menys resistent als canvis), evaluatiu i descriptiu.
Formació de l’autoconcepte.
1. 18 mesos: consciencia d’un mateix.
2. Edat escolar: consciencia del gènere, de la pertinència a un grup i d’alguns trets psicològics.
3. Entre els 8 i 10 anys: l’autoconcepte es troba format de forma força estable.
Els nois i noies amb un bon autoconcepte són més segurs, independents, optimistes, decidits i sociables.
El tipus d’autoconcepte dependrà en gran part de la cultura en la qual ens envoltem.
De manera que les cultures occidentals industrialitzades tendeixen a l’individualisme, una identitat independent. De manera que el subjecte manté la identitat pròpia quan canvia de país i la seva principal felicitat és la de sentirse eficaç, orgullós, superior... En aquestes torbem més delictes i divorcis entre els individus.
Per altra banda, a les cultures d’Àsia, Àfrica, Amèrica Central i del Sud, trobarem un autoconcepte de col·lectivisme. En aquests casos les persones tenen una identitat interdependent en la societat, són més autocrítiques i defineixen la identitat finalment en relació amb els altres. Trobarem més conflictes entre grups.
 AUTOESTIMA: autoavaluació d’un mateix, de la pròpia personalitat, de les actituds, habilitats, de tots els aspectes que constitueixen la base de la identitat personal.
En les cultures col·lectivistes parlaríem d’autoestima en relació amb el que els altres pensen de mi. Aquesta és mal·leable, específica del context, més que una cosa estable.
Mentre en les cultures individualistes les valoracions externes del propi jo són menys important, l’autoestima és més personal.
Exemple.
- - En els estudiants japonesos les emocions positives de felicitat i entusiasme estan més relacionades amb el sentit de pertinença, l’amistat i ser respectat. Mentre en els estudiants americans la felicitat s’associa més a sentir-se eficaç, superior, satisfet i per tant orgullós.
Estudi pag. 13/36.
3.2. Autoconeixement: com expliquem la nostra conducta.
Per explicar la nostra conducta sovint considerem irrellevants factors que són importants i exagerem la influència de factors que realment no ens afecten tant. És a dir, en general tenim una capacitat força limitada per explicar la nostra conducta passada i per predir la nostra conducta o els nostres sentiments futurs.
The End of History Illusion.
Les persones amb més edat preveuen canvis mes petits. Per altra banda, els canvis informats sempre són més grans que els canvis que havien predit els joves en els aspectes de la personalitat, els ideals i principis i les preferències. De manera que la personalitat és més estable amb l’edat.
Les persones subestimem quant canviem en el futur ( i això ens pot dur a prendre decisions equivocades). Aquest fet es causat perquè creiem que la nostra personalitat és atractiva, els nostres valors són els correctes i les nostres preferències les més sàvies, tenim una resistència al canvi. Al seu torn, creiem que ens coneixem molt bé a nosaltres mateixos i no sempre és del tot cert.
Quan les causes de la conducta són obvies, les autopercepcions acostumen a ser precises.
I quan aquestes no són evidents per a l’observador tampoc ho són per a nosaltres.
T. Wilson: “Els processos mentals que controlen la nostra conducta són diferents dels processos mentals que fem servir per explicar-la.” A partir d’aquí, tenim un sistema d’actitud dual, divergent envers el mateix subjecte.
Aquest es basa en actituds implícites (automàtiques) i actituds explícites (controlades conscientment) Predicció dels nostres sentiments.
En alguns moments de la nostra vida hem de prendre decisions en funció de sentiments i emocions futures. Per tal de dur-les a terme podem generar simulacions mentals, com a vistes preliminars de successos futurs, les quals ens causen reaccions afectives i emocionals o premocions, en les quals basem les nostres prediccions sobre les conseqüències emocionals de l’esdeveniment. Però en la predicció d’aquestes molts cops es poden arribar a produir errors:  Neurociència: les premocions es fan al còrtex prefrontal ventromedial, de manera que pacients que tinguin aquesta zona afectada per una lesió seran incapaços de dur a terme aquestes prediccions.
 Psicologia: estudia com es fan les prediccions i amb quina qualitat. Aquestes dependran del contingut en el nostre cervell i del context en el qual ens trobem.
Les premocions prediuen de manera adequada les emocions quan el contingut i el context de la vista preliminar es corresponene (són molt semblants) al contingut i el context del que realment passa. La predicció emocional no es compleix si el contingut i/o el context del que passa no és/són el/s que s’haviem previst.
- - Error en la vista preliminar: quan el contingut de la vista preliminar és diferent.
o La vista preliminar es basa en episodis de memòria: fàcil accés a episodis atípics i les experiències més recents es recorden més fàcilment.
o En les vistes preliminar s’ometen les característiques secundaries.
o S’emfatitzen els primers moments o Les vistes preliminars tenen poca capacitat d’adaptació o El biaix del impacte emocional, de manera que les emocions es dissipen amb el temps.
o Les vistes preliminar són comparatives, en les situacions reals no fem les comparacions.
Error de context.
4. El baix d’autolloança.
 Quasi tothom es valora per sobre del promig.
Exemples.
- La majoria de conductors es consideren més prudents que la mitjana.
La majoria de negociants es consideren més ètics que la mitjana.
La majoria de persones es perceben més intel·ligent que la mitjana.
El 86% considera que el seu rendiment laboral és superior a la mitjana.
L’esperança de vida de les persones és 10 anys superior a la real.
El resultat de un estudi en 800.000 estudiants verifica que: o El 0% es qualifica per sota de la mitjana en habilitat per tractar amb el altres i portar-s’hi bé.
o El 60% creu que està en el 10% superior i un 25% creu que està en l’1% superior en aquesta qualitat.
o El 70% creu que està per sobre de la mitjana en condicions per manar i un 2% creu que esta per sota.
o El 60% creu que està per sobre en habilitats esportives i un 6% per sota En aquest termes podem destacar que les dimensions subjectives (qualitat moral, disciplina, capacitat de lideratge, solidaritat) generen més autolloança que les objectives (qualificació professional, intel·ligència, estat físic, rendiment la boral).
Aquest fet es pot explicar a partir de que quan ens comparem amb els altres, ens fixem més en les habilitats pròpies, de manera egocèntrica, i tenim poc en compte les habilitats del grup de comparació. Pel mateix mecanisme, ens valorem per sota la mitjana en aquelles habilitats que no tenim.
Quan ens valorem de forma individual tendim a percebre’ns de forma favorable i normalment atribuïm els nostres errors a la mala sort i a factors externs, i els èxits al nostre esforç i capacitat.
Exemples de fracassos.
- Accident: culpa de les circumstancies.
Exàmens: injustos, mala sort.
Esports: àrbitre, mala sort, “han perdut”.
Publicacions científiques: avaluadors injustos.
Fracassos dels alumnes d’un professor: no estudien, arriben mal preparats.
Exemples d’èxits.
- Exàmens: estudi “Lligar”: habilitats Tasques de casa: percepció de contribuir-hi més Treballs col·lectius: percepció de tenir més mèrits.
Esports: “hem guanyat” - Èxits d’alumnes d’un professor: “explico bé”.
4.1. Fenòmens relacionats amb el biaix d’autolloança.
8iu 4.2. Excepció.
L’efecte de ser pitjor que la mitjana (Kruger 1999): quan la persona és millor del que ella es pensa.
Es tracta de persones que subestimen les seves habilitats en practiques estereotipicament dificultoses com jugar als escacs, explicant acudits, fent malabars, programant ordinadors, etc.
5. El poder del pensament positiu. L’autoeficàcia.
Una autoestima elevada és un procés adaptatiu. De manera que en incrementar aqueta, la persona és més feliç, menys neuròtica, té menys problemes d’úlceres, d’insomni i d’addiccions a les drogues.
5.1. Locus de control.
 Grau en què la gent percep que pot controlar els resultat internament amb el seu esforç i les seves accions, o que estan controlats per l’atzar i factors externs. De manera que és una variable relacionada amb el fet de creure’ns amos del nostre destí (locus de control intern) o no (locus de control extern).
Exemples.
- Intern: a la llarga, les persones obtenen el respecte que mereixen. Extern: per desgràcia, la vàlua de les persones passa desapercebuda per molt que s’esforcin.
Intern: el que em passa és per la meva responsabilitat. Extern: de vegades sento que no tinc suficient control sobre la meva vida.
Intern: la persona promig pot influir en les decisions del govern. Extern: aquest món està dirigit per uns quant que tenen el poder i una persona normal i corrent no hi pot fer massa coses.
5.2. Desemparança o indefensió apresa.
 Percepció de la manca de control extra amb percussions per la salut.
A partir d’esdeveniments negatius o impredictibles s’adquireix una percepció de falta de control, de manera que es pateix una desemparança apresa.
5.3. Autoeficàcia.
 Sentit de la pròpia competència i eficiència per fer front als esdeveniments.
El 1986 va ser descrit per Bandura, com un sinònim de autocontrol. Aquest autocontrol es troba influenciat e influenciant l’autoestima i per el locus de control. Es guanya amb l’experiència de l’èxit, augmentant l’autoestima i creant un locus de control intern.
Una autoeficàcia idònia es basa en una creença optimista però realista de les nostres pròpies possibilitats, de manera que no es tracta de una autopersuasó. S’aconsegueix fent tasques desafiants però realistes i tenint èxit.
Aquest procés generarà més perspectiva, menys ansietat i conseqüentment més èxit. Ens permet no resignar-nos i persistir en les situacions difícils. Sempre que no ens oblidem del poder que poden tenir les situacions en les quals ens trobem envolts.
...