Neurociencia: part 4 (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Lleida (UdL)
Grado Medicina - 2º curso
Asignatura Neurobiologia
Año del apunte 2014
Páginas 5
Fecha de subida 16/01/2015
Descargas 7
Subido por

Vista previa del texto

Els pèptids opioides tenen una acció similar a l'opi (morfina). És una molècula que està contingut a la planta que està identificada perfectament químicament. No se sabia massa bé com actuava.
Es va fer un experiment amb la morfina titriada (marcada) es va veure que s'enganxava en zones específiques del cervell, a receptors de la morfina. Moltes de les zones estaven relacionades amb la transducció del dolor. Al cap d'un temps es fa identificar una família de pèptids anomenats opioides perquè s'enganxava en les mateixes zones que la morfina. Hi havia una substància morfològica que feia que s'enganxara aquesta molècula, les endorfines.
Les endorfines (pèptids opiacis)son pèptids endògens que actuen sobre receptors que son els mateix sobre els que actua la morfina. El terminal de la neurona de substància P el que fa aquesta morfina és inhibir l'alliberació de la substància P, actuant sobre receptors de la encefalina. Les endorfines són més potents mil vegades que la morfina. No s'utilitzen les endorfines perquè són proteïnes i no poden travessar la barrera hematoencefàlica per tant no tenim una resposta analgèsica.
Alguns d'ells tenen acció hormonal, com la CCK (colecistoquinina). En els neuropèptids la mateixa molècula l'organisme l'autoritza en dos situacions diferents. L'alliberació de la CCK com està alliberada per la vesícula no pot travessar la barrera i no arriba als receptors neuronals del cervell i actuar com a pèptid neuromodulador. I al contrari, si es secreta a les neurones no pot passar a la sang i actuar com a hormona.
PLASTICITAT La transmissió sinàptica en funció del patró d’estímuls que rep es pot controlar la quantitat d'alliberació de neurotransmissors. Açò s’anomena plasticitat, hi ha dos tipus: - LTP: potenciació a llarg termini.
- LTD: depressió a llarg termini. Provoca un descens de l'estimulació, provocat per receptors de NMDA. En presència de NO aquest fenomen no es dona o es dona poc.
Si nosaltres apliquem un tren d'estímuls durant un temps i desprès deixem d'estimular-la, si tornem a estimular tenim una resposta amplificada del EPP, que persisteix hores i inclús dies, depenent del temps de l'estimulació inicial.
També la quantitat de receptors pot provocar aquest fenomen. Hi ha un reciclatge del receptor mitjançant una endocitosi e incorporació de novo a la membrana. En aquest cas hi ha una incorporació més ràpida de receptors de dintre de la cèl·lula a la membrana. Com que hi ha un nombre major de receptors la resposta està augmentada. Per tant açò es regulable, perque si no s'enviaren tants receptors es produiria una disminució del potencial (LTD).
Fa molts anys, un autor anomenat Hebb va explicar l'aprenentatge mitjançant models de reforçament de circuits neuronals. El cervell era una capsa negra en la que entraven estímuls i sortien respostes. En la caixa negra hi havia una xarxa complexa de circuits neuronals.
L'aprenentatge implica que un estímul determinat quan entra al cervell segueix una ruta concreta que dona una resposta concreta. Les sinapsis que connecten aquesta ruta estan reforçades respecte les altres sinapsis. L'aprenentatge s'aconsegueix amb l'estímul, és a dir, amb molts estímuls es va reforçant la ruta.
Eric Kandel va donar les primeres evidències de correlació entre l'aprenentatge i la plasticitat cerebral. Va estudiar un animal tipus bavosa que té poques neurones i per tant està absolutament mapejat. Kandel va fer estimulacions a la bavosa no nocives, i va veure que al cap d'un temps sens estímul comportava canvis plàstics.
Hi ha cannabinoides endògens. El cànnabis emula productes fisiològics que son els cannabinoids endògens, que són el 2AG i el anandamina. Aquests productes en determinades sinapsis interactuen de forma especial. Són lipofíliques. La 2AG és sintetitzada per alguns terminals sinàptics. Els cannabinoics solen ser prosinàptics i tenen dos receptors. Quan aquest receptor s'activa té un efecte inhibidor sobre el efecte neurotransmissor de la neurona, augmentat les corrents de potassi i per tant és un sistema de regulació negativa. Per tant són neuromoduladors.
GLIA Virchow va establir les relacions de la glia, que formaven la malla connectiva. Va fer el concepte de patologia cel·lular. Més tard Cajal deia que al teixit nerviós hi ha tres tipus de cèl·lules: · Astròcits · Neurones · 3 element Rio Ortega va ser qui desenvolupant tincions va poder distingir aquest tercer element, que estava format per dos tipus cel·lulars: Ø Oligodendròglia: funció de mielinització.
Ø Micròglia Totes les cèl·lules neuronals tenen origen ectodèrmic a excepció de la micròglia, que és d'origen mesodèrmic. No existeixen càncer de neurones, si no càncers de les cèl·lules de la glia (astrocitomes més freqüents). També pot provocar-se a les meninges: meningioma.
ASTROCITS La base de la barrera hemoencefàlica són cèl·lules epitelials unides per estructures sellants per no deixar espais per a que no penetre res. Els peus dels astròcits al voltant de capil·lars.
El teixit cel·lular te un espai molt estret, ja que els que no estan ocupats per axons esta ocupat per la glia. Si no hi hagués un sistema de regulació molt potent la circulació d'ions podria variar fàcilment. Això no passa per què els astròcits actuen com a reguladors de la composició extracel·lular del cervell. Aquestos retiren potassi, evitant que la concentració extracel·lular s'elevin i les cèl·lules les despolaritzen excitant-les. Hi ha tipus d’epilèpsies que son degudes perquè en una regió determinada del cervell els astròcits no funcionen be i exciten les neurones d'aquella zona.
També trobem transportadors de glutamat per controlar la seva concentració o evitar accions no desitjades. En alguns tipus de sinapsis també s'ha descobert l'actuació directa d'un astròcit, anomenant-se tripartita.
OLIGODENDROCIT Present sobre tot a la substància blanca i no se’ls veu el citoplasma si no s'utilitzen tincions específiques. A diferencia de les cèl·lules de Shwan, l'oligodendrocit proporciona mielina a molts axons.
MICROGLIA El SNC es un sistema immunològicament privilegiat, vol dir que les reaccions immunològiques es donen d'una forma més temperada. Dins no hi ha la cèl·lula efectora principal de la resposta immunitària adquirida, que és el limfòcit. No hi ha limfòcits en condicions normals al cervell, però si micròglia. És una espècie de macròfag que provoca la resposta immunitària innata.
Innata vol dir que no requereix cap tipus de contacte amb el patogen prèviament, és a dir, que desencadena una defensa a la primera.
En principi en condicions normals com que no hi ha limfòcits la resposta immunitària és la innata. La barrera hematoencefalica, el líquid cefaloraquidi i l’absència de irrigació sanguínia son els causants de que no hi haja limfòcits.
La micròglia és una cèl·lula que està al interior del sistema nerviós i que pot moure's emitint petits pseudopodes i migrar a dintre del sistema. En estat de repòs patrulla pel sistema, però si en un punt determinat del sistema nerviós hi ha alguna cosa estranya (neurones lesionades, patògens...) aquesta micròglia s'entera. Això ocorre perquè a la seva superfície expressa receptors de la família Toll-like, que tenen la micròglia i cèl·lules del sistema immunitari. Son receptors capaces de reconèixer seqüències patògenes en polisacàrids, proteïnes... De tal manera que son receptors innats que ja estan fabricats i que reconeixen freqüències genèriques patògenes.
Si aquesta micròglia entra en contacte amb aquestes seqüències patògenes s'activa la micròglia, passant d'un estat de repòs a un estat de resposta. Tot això provoca que moltes proteïnes s'activen augmentant encara més els receptors Toll-like. Com a conseqüència entra en un estat efector que pot tindre dos vertents: Ó Vertent neurotròfica o M2: alliberar factors per protegir les neurones Ó Vertent neurotòxic o M1: és una resposta proinflamatoria. Allibera citoquines que afecta a les neurones, de predomini neurotòxic per entrar la micròglia en estat de macròfag.
Quan aquesta micròglia s'activa també pot produir proliferació i expandir-se, per amplificar tot aquest ventall de resposta. La micròglia per tant s'activa per: - Una afectació del SNC - Una exposició a un estímul inflamatori Una interacció amb cèl·lules sanguínies Els receptors ja venen fets, si encaixen amb el receptor bé i si no doncs actuen com poden respecte a la resposta innata.
Els limfòcits poden entrar en determinades condicions patològiques, per exemple el trencament de la barrera hemotoencefàlica. En aquest cas la micròglia actuaria com a cèl·lula presentadora d'antigen (APC). Però en aquest cas sols es donaria en condicions patològiques, en el que hi hauria una resposta de limfòcits T i una resposta inflamatòria mediada dins del sistema nerviós.
En l'esclerosi múltiple antígens lligats a la mielina del SNC desencadenen una resposta mediada per limfòcits que impliquen la destrucció d'aquesta mielina. Així es formen les plaques de l'esclerosi múltiple. Allí on hi haja substància blanca pot ser subjecte d'atac. Ataquen sols a la mielina del sistema nerviós no al perifèric, excepte al nervi òptic ja que és un fascicle blanc que té oligodendròglia i cèl·lules de Shwan.
A la micròglia hi ha un nivell baix d'expressió de determinats antígens i receptors de membrana.
Poca activitat endocítica i fagocítica.
La micròglia en condicions basals està en aquest estat perquè rep senyals repressores de les neurones. Les neurones deixa anar senyals que frenen la micròglia, ja que la neurona que funciona bé la reprimeix enviant factors repressors. Si aquesta neurona s'altera i aquests factors repressors no son alliberats adequadament s'activaria la micròglia. Tenim micròglia que es passeja controlant i altra reprimida per neurones. El CD200 és la mol·lècula que reprimeix la micròglia.
Els factors que envia la micròglia son enormes. El NO en estat de vertent neurotòxica és alliberat. Aquest NO provoca la formació de radicals lliures que maten els patògens.
En un infart cerebral, la micròglia fagocita tota aquesta zona infartada. en aquest estat tan actiu es transforma en una forma redona (micròglia ameboide) amb moltes vacuoles al seu interior, plena de residus fagocitis. En aquest estat s'anomena corpuscle granuloadipós. Aquesta micròglia reclutada quan ha digerit tot aquest material desapareix i la zona es queda com una cicatriu astroglial.
MORFOLOGIA DEL CEREBRO Aqüeducte de Silvio que continua el tercer i quart ventricle. Totes aquestes cavitats estan recobertes de líquid cefaloraquidi i si ha una dificultat de circulació entre les cavitats augmenta la pressió del líquid i pot produir hidrocefalia.
La gran part del volum està format per cèl·lules, així que el volum extracel·lular es molt petit. La massa encefàlica està ocupada per aquest teixit, una altra part més petita per líquid cefaloraquidi, i encara més minoritari la sang venosa i arterial. El líquid cefaloraquidi es distribueix en compartiments: - Tercer ventricle - Quart ventricle - Espai supraracnoideu La major part del líquid cefaloraquidi està a fora del cervell fent com de coixí. De tal manera que l’encèfal recolza sobre el coixí i la força del cervell cap a la medul·la la seua massa es veu reduïda, no exerceix la pressió que deuria de fer ja que està recolzat hidràulicament. La importància d’això es pot veure ja que si en algun moment hi ha una pèrdua aguda del líquid aquest cervell pot desplaçar-se descendentment i pot provocar fins i tot una mort sobtada.
El líquid cefaloraquidi es produeix als plexes coroideus. Aquest líquid es reabsorbit per les vellositats aracnoidees, que son unes protusions damunt del sinus venosos, del sinus sagital superior i agafen aquest líquid i el transporten cap a la sang venosa.
COMPOSICIO DEL LIQUID CEFALORRAQUIDI Té una composició similar al plasma excepte respecte a les proteïnes. És un líquid incolor sense quasi cèl·lules ni proteïnes. Té una composició iònica similar a la sang, i també te glucosa en quantitats mes baixes que la sang. La pressió osmòtica es molt important per controlar el volum cel·lular, i aquest ha d'estar molt be controlat i per això la pressió osmòtica és igual que a la del plasma.
Aquesta composició pot variar en circumstancies patològiques. Quan hi ha infeccions en el sistema nerviós el primer que es fa es extraure una petita quantitat de líquid cefaloraquidi.
Actualment s'estan buscant en sang i líquid cefaloraquidi marcadors relacionats amb malalties neurodegeratives.
La meningitis és la patologia més comú respecte a alteració del líquid cefaloraquidi. Una meningitis de caràcter viral com que no hi ha formació de pus no hi ha un augment de proteïnes però si de limfòcits. En canvi en una bacteriana com que hi ha pus doncs hi ha un augment de proteïnes.
Per fer una punció vertebral es fa a nivell caudal ja a nivell de la cua de cavall per a que es pugui evitar l'agressió directa dels nervis. Es punja fins arribar a l'espai aracnoideu.
El plexe coroideu son estructures amb forma de raïm que esta recobert per epiteli cúbic, baix ...