TEMA 5 - TELEDETECCIO III (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Biología - 2º curso
Asignatura Anàlisi i Cartografia de la vegetació
Profesor M.
Año del apunte 2015
Páginas 2
Fecha de subida 21/03/2015
Descargas 33
Subido por

Vista previa del texto

5. TELEDETECCIÓ III PROCESSAMENT DE FOTO GRAFIES AÈRIES Passos:  Captura de dades (adquisició, servidor de mapes)  Correccions geomètriques (georeferenciació i ortorectificació)  Transformacions de visualització (contrast, saturació de colors.
 Segons objectiu: o Classificació (generació de mapes categòrics) o Quantificació (altituds) o Exploració visual  Sortida(Intranet, Internet) Aquest procediment és el que es dóna quan el sensor aerotransportat és una càmera fotogràfica digital (cas més freqüent i operacional, avui en dia). Antigament, però, s’usaven càmeres analògiques. També es poden aerotransportar sensors òptics passius o actius similars als que s’usen en teledetecció satel·lital.
FOTOGRAFI A AÈRIA: MÈ TODE DE CAPTURA ORTOFOTOGRAFIES - PROCÉS D’ORTORECTIFICACIÓ Passem de la projecció cònica de la càmera a una projecció ortogonal. Es projecta sobre un pla i es redueixen els efectes de perspectiva i del relleu.
Ortofotografies → Normalment tenen uns certs angles de perspectiva.
L’avió quan passa pren les coses des de una certa perspectiva que porta a distorsions. Les imatges s’han de corregir. Passem de la projecció cònica de la càmera a una projecció ortogonal. Es projecta un pla i es redueixen els efectes de perspectiva i del relleu.
Les imatges aèries agafen els índex de colors i no les radiàncies com els satèl·lits. És un punt de vista molt més semblant a la visió humana. Si consultem els píxels d’una fotografia aèria són codis de colors. Per tant no podem classificar els píxels en funció del seu comportament radiomètric com fem amb les imatges de satèl·lit. Per tant, per classificar zones no es pot fer de forma automàtica i una persona ho ha de fer els polígons manualment. Després es confirmen els polígons dubtosos i finalment es valida presencialment.
Les fotografies aèries originals abans que es corregeixin són estereoscòpiques. Una part d’una es solapa amb la seient. Mitjançant un estereoscopi podem mirar les dues imatges a la vegades i gràcies a la sobreprojecció podem veure la imatge en 3D.
Hi ha quatre maneres bàsiques per generar mapes de vegetació:  Mapes puntuals basats en mostrejos de camps regulars o aleatoris.
o Inventaris florístics→ es va al camp i es miren les espècies dins d’una parcel·la.
Inventaris forestals → Es fa un mostreig utilitzant GNSS (Global navigation System of Systems).
S’indica espècies i recursos .
o Atles corològic → Es forma una malla UTM i si es troba l’individu que es busca es pinta el píxel.
Com més resolució tingui la malla (més cel·les) més fiable serà.
Mapes continus basats en fotointerpretació de fotografies aèries o classificació d’imatges de satèl·lit.
o Mapa d’hàbitats → es formen les zones per formes que es diferencien en les imatges aèries i per satèl·lit i després es confirma anant al camp.
o Mapa de cobertes és com el d’hàbitats amb mola més resolució espaial però amb una llegenda més simple. Es van fent cada un cert temps per tant també ens dóna aquesta informació.
o Visió de satèl·lit→ esta fet a partir de píxels, per tant la geometria és més bona amb el vectorial que podem definir més bé les formes. Són mapes categòrics.
o  Entre les imatges per satèl·lit i aèries, les imatges aèries tenen més bona fotointerpretació però es necessita molta més feina humana. En les imatges per satèl·lit tot i no tenir tanta capacitat d’extracció tenen un temps d’elaboració menor ja que ho pot fer un ordinador. A més a més es poden utilitzar les radiàncies.
Les imatges per satèl·lit són més objectives i tenen més repetibilitat. Un satèl·lit passa cada pocs dies.
Depenent de l’objectiu pot ser més interessant un o altre.
Hem de considerar que el nostre territori esta format per complexos i mosaics. Això fa que els mapes siguin més difícils de tractar. També s’ha de considerar la unitat mínima cartografiable. La taca més petita cartografiable. Si es tria per exemple un polígon de tres hectàrees com a mínim hauràs de cartografiar polígons de 3 hectàrees. La vegetació a no ser que sigui per processos antròpics les fronteres són borroses (ecotons). La vegetació no te fronteres nítides. No hi ha una ratlla que digui aquí s’acaba una pineda comença un alzinar. Hi ha una gran dinàmica temporal. Hi ha una successió natural. Has de tenir en compte que la natura canvia.
  Mapes interpretatius basats en el concepte de vegetació potencial o Vegetació potencial→ Delimita grans zones del territori i et diu la vegetació potencial. Alzinar litoral per exemple.
Mapes correlatius que ens diguin per cada píxel quines zones més idònies i quines menys per cada estratègia ambiental o Models d’idoneïtat→ es basen fonamentalment amb que tinc un mapa que em diu la distribució de la meva espècie (cronologia dels taxons), sé on creix, on apareix, tinc a un mapa amb coordenades que et diuen que la teva espècie i és present i s’ha d’intentar construir el nínxol ecològic. Per exemple una espècie que creix bé en un determinat interval de temperatura i precipitació. Per tant podem fer un mapa estadístic on s’indiquen llocs on viu l’especies i podrem determinar el nínxol ecològic. Un cop sabem el nínxol podem fer un mapa on ens indiqui on són les condicions aptes. Amb un ràster podem fer que els píxels que estiguin fora del valor del nínxol siguin 0 i els que entren 1. Per tant tindrem un mapa òptim per la supervivència de l’espècie per la variable que estiguis mirant. Podem anar sumant mapes d’altres variables per saber les condicions optimes tenint en compte més variables.
FASES DEL PROCÉS DE CLASSIFICACIÓ 1) 2) 3) 4) 5) Digitalització d’àrees homogènies Fotointerpretació en gabinet Confirmació en campanya de camp Afse de validació (matriu de confusió) Producció de cartografia temàtica ...