TERAPIA MANUAL (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Fisioterapia - 2º curso
Asignatura FECLAL I
Año del apunte 2017
Páginas 5
Fecha de subida 22/09/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

Paula Espinàs VFAL I Georgina Pardina TERÀPIA MANUAL Teràpia manual: És una àrea d’especialització de la fisioteràpia que s’encarrega de la valoració i el tractament clínic, recolzat per l’evidència científica, de les condicions neruo-músculesquelètiques de l’ésser humà que cursen amb dolor, discapacitat o alteracions del sistema de moviment, dins d’un paradigma psicobiosocial.
La teràpia manual com a concepte és molt global. Inclou moltes tècniques i mètodes. Totes ells tenen en comú un treball dirigit pel fisioterapeuta i que es fa amb les mans.
Història de la teràpia manual -Edat Mitjana: La medicina oficial va abandonar les tècniques manuals perquè les tractaven de curanderisme isotèric.
-S. XIX el Dr. James Paget (cirurgià i patòleg) va fer grans aportacions a nivell de la teràpia manual. Paget és de la mateixa època d’Andrew Taylor Still (fundador de la osteopatia).
-S.XX: Dr. Mennel i Dr. Cyriax. El Dr. Cyriax va ser un gran defensor dels fisioterapeutes.
Com a grans aportadors a la teràpia manual hi ha Raymond Sohier. Dues grans organitzacions son la International Federation of Orthopaedic manipulative Physical Therapists I la Aosicoacion Española de fisioteràpia manual.
Conceptes bàsics de la teràpia manual ➢ Límit fisiològic (actiu): Una articulació arriba al seu límit fisiològic activament. Sempre serà menor al límit anatòmic.
➢ Límit anatòmic (passiu): Si feim un moviment passiu podem arribar més enllà del límit fisiològic, i és quan arribem al límit anatòmic.
➢ Bloqueig mecànic: Es quan una art perd parcial o total la seva capacitat de moviment.
➢ Lesió primària: És el 1r bloqueig mecànic que es produeix.
➢ Lesió secundària: També es denomina lesió compensatòria. Apareixen quan tenim una lesió primària no resolta. Són les anomenades compensacions.
➢ Cadena mecànica lesional: És una successió de bloquejos mecànics que van apareixent amb el temps. N’hi ha ascendents i descendents.
➢ Lesió total: És el conjunt de lesions primàries i secundàries.
El nostre objectiu es buscar la lesió primària i alleujar el dolor, trobar el bloqueig mecànic que va provocar la cadena mecànica lesional i tractar-lo.
És important explorar, almenys, 5 zones anatòmiques contigües a la zona de dolor , sobretot quan el pacient s’estanca a nivell d’evolució. Les mans ens permeten notar els end-feels del teixit que explorem.
➢ Diàstasi: Es la separació de dos ossos contigus. Hi ha 2 tipus. En els dos casos hi ha una separació dels ossos que formen l’articulació però la ortopèdica és un nivell més greu i la articular és més suau.
-Diàstasi ortopèdica: La diàstasi ortopèdica és més greu que la articular. Els lligaments de l’articulació estan trencats i l’articulació passa a ser completament inestable. Ex. Un calaix anterior és una diàstasi ortopèdica. Una diàstasi d’aquest tipus té més punts a rebre un tractament quirúrgic i no conservador.
1 Paula Espinàs VFAL I Georgina Pardina -Diàstasi articular: Una diàstasi articular és quan hi ha una separació més gran del normal entre dos ossos perquè els lligaments estan allongats però no estan trencats. Aquella articulació es inestable. Passa sovint entre la tíbia i el peroné quan un pacient ha tingut molts esquinços de turmell.
El nostre objectiu és buscar en el pacient les restriccions de mobilitat. Volem que el cos sigui mòbil i funcional.
➢ Importància dels petits moviments: Hi ha articulacions de petita mobilitat que quan tenen un bloqueig mecànic condicionen la mobilitat de una altra articulació molt gran. Ex . El bloqueig de la articulació esterno costoclavicular condiciona la mobilitat de tota la cintura escapular. No perquè una articulació tingui menys capacitat de moviment es menys important.
Els fisioterapeutes fem un diagnòstic de convergència. Del dolor que té el pacient i del que veiem traiem una conclusió. Ens permet orientar el tractament. Recollim informació del pacient, i la canalitzem per orientar un tractament.
Per fer-ho be esta be seguir una metodologia. Primer de tot explorem el pacient globalment, observant-lo en estàtica, dinàmica, en mobilitat activa i passiva. Això ens dóna una idea de com està funcionant. En funció d’això farem una exploració analítica amb tests posicionals, valoració de la mobilitat de les interlínies articulars… E tractament ha de ser específic per aquella patologia i aquella persona. Com més eines (tests i tècniques) tenim, més possibilitats tenim de curar-lo. Abans de que el pacient surti de la consulta és importar tornar-lo a retestar (tornar a fer-li els tests, explorar-lo i demanar-li) i revisar la simptomatologia.
2 Paula Espinàs VFAL I Georgina Pardina ➢ Continent i contingut: Encara que toquem al pacient des de l’exterior, la nostra repercussió pot ser cap a l’interior. Ex. El continent es la caixa toràcica (fora, lo que envolta) i el contingut és tot lo que conté a dins, els òrgans. Quan toquem a algú no nomes toquem les capes externes, sinó que toquem totes les estructures que hi han a sota i aquestes tenen una repercussió sensitiva en les nostres mans.
➢ Palpació: La nostra mà té una gran sensibilitat. És la part del cos que té més sensibilitat a nivell sensorial. El que notem a través de la palpació no s’ha de descartar mai a l’hora de prendre una decisió sobre el tractament.
Premisses abans d’aplicar la teràpia manual Seguir una metodologia i un ordre.
1. Posició del pacient, del fisio, de la llitera i del material.
2. Preses i contrapreses 3. Sentit de la força: El marca bastant l’avantbraç. El control de la posició del cos ajuda molt a fer les tècniques ben fetes.
4. Signe de la corbata: Quan feim una tècnica hem de controlar molt bé la nostra posició, si estem massa lluny o massa aprop, ja que l’efecte i el resultat serà molt diferent Estem ben col·locats quan la nostra línia de gravetat cau a sobre de l’articulació que volem treballar.
5. Respiració del pacient: Normalment ens aprofitem de la fase espiratòria. Al fer respirar profundament, el pacient és més conscient del seu cos a part d’estar més tranquil.
6. No forçar i respectar el llindar de dolor.
7. En funció de la velocitat en que feim les tècniques tindrem uns efectes diferents.
8. Mantenir les correccions articulars amb tècniques actives: Ex. Si tenim un astràgal anterior, per molt que el recentrem ,si no feim propiocepció l’astràgal es tornarà a mal col·locar.
Classificació de les tecniques de terapies manuals ◊ Tècniques manuals complementaries: Estiraments Massoteràpia Propiocepció Tonificació Tapings Reeducació postural 3 Paula Espinàs ◊ VFAL I Georgina Pardina Tècniques articulars  Passives: 2 tipus: MPS: Alta amplitud i Baixa velocitat MPE: Traccions, traslacions, rodaments, Glisser-Rouler (pinça rodada).
 Directes: És una maniobra feta en el sentit de la lesió, per tant en el sentit del bloqueig mecànic. Ex: Falta flexió de colze i feim flexió de colze.
 Indirectes: Maniobra feta en el sentit lliure de la lesió, la feim cap on no hi ha bloqueig mecànic. Provoca la relaxació articular i dels teixits periarticulars. Es molt útil en persones que tenen molt dolor.
 Estructurals: Es una manipulació o correcció directa. Fa soroll. El Trusth és un impuls sec i ràpid. Són maniobres fetes amb molta velocitat i baixa amplitud articular. Son tècniques que demanen molta precisió i destresa manual. En pacients hiperlaxes hi ha que anar amb molt compte.
 Funcionals: Son maniobres molt globals que es fan a baixa velocitat i d’una manera constant i precisa. S’ha de fer una escolta dels teixits. Es fan dins un esquema cinètic global, es a dir, respectant la funcionalitat de l’articulació. El ritme es sempre constant.
Hi ha dos tipus de tècniques articulars funcionals: -Mínima amplitud: Bombejos, recentratges.
Amb els bombejos fem una lleu des coaptació articular que ajuda a disminuir la pressió intraarticular. Té un efecte local i general, llibera adherències, es rehidrata el cartílag articular (evitant artrosi), tenen molt poques contraindicacions (a diferència de les traccions) i son sempre manuals, per tal de poder sentir la resposta dels teixits.
Un recentratge articular és la recol·locació d’un segment articular per disfunció mecànica. És una maniobra pausada, progressiva, sovint precedida de bombeig per deixar espai i sol tenir varis temps. No té estrès articular, i esta indicat en persones grans, nens, persones amb malalties degeneratives o/i avançades.
-Màxima amplitud: Tractament general osteopàtic (TGO). Es una seqüència ordenada i coordinada de tècniques articulars amb braços de palanca llargs. Funciona com a test i tractament alhora, perquè mentre tractes agafes consciència de tot el que en el pacient funciona i no funciona. Dura molt de temps, 1h aproximadament. Serveix per integrar anatòmica, mecànica i fisiològicament les diferents parts del cos.
 Fluídiques: Són un conjunt de maniobres sensorials i energètiques. Poden ser locals o globals. Escolta de teixits sota mans del terapeuta, demanen una mà molt evolucionada, en funció del que notem modifiquem la tècnica a mesura que la feim.
Reflexes Resum de les tècniques articulars Una mateixa maniobra es pot realitzar amb diferents tècniques segons les necessitats del pacient i els objectius del tractament. L’objectiu que tenim el podem aconseguir de moltes maneres.
Metodologies de teràpia manual:  Cyriax: Medicina ortopèdica i massatge transvers profund. Va ser la 1ª persona en fer un examen clínic. És un massatge transvers profund que mobilitza les estructures per fricció profunda. S’aplica transversalment a l’estructura lesionada. Té uns efectes analgèsics, d’anestèsia i mecànic. L’aplicació sol ser dolorosa. Està indicat en patologies tendinoses, lligamentoses i musculars. S’aplica digitalment.
4 Paula Espinàs VFAL I Georgina Pardina  Cadenes musculars: Tenen un concepte molt global del pacient, lo qual s’apropa molt a la funcionalitat humana. Hi ha 3 mètodes: -Segons Meziers: Va ser la primera que va parlar de que a nivell postural s’ha de treballar amb cadenes musculars globals i no amb músculs analítics. Son mètodes molt eficaços però el tractament ha de ser individual. Actualment el tractament individual es bastant difícil si es treballa en mútues o hospitals. L’objectiu és retornar l’equilibri a la cadena muscular. Busca la causa primària i controla les compensacions.
-RPG segons Souchard: (Reeducació postural global): Souchard deia que els músculs s’organitzen en forma de cadenes. Marca una diferència entre els músculs posturals i els músculs dinàmics, que ens donen moviment. La gravetat i la acció muscular comprimeixen les articulacions Dóna molta importància a la respiració. També és un treball que s’ha de fer individualitzat.
-Busquet: El que ha fet sobretot és afegir cadenes a les que ja hi havia. Ha relacionat l’aparell locomotor amb l’interior del cos (vísceres i meninges).
-Sohier: L’objectiu que té és la restauració del ritme biomecànic fonamental de les cadenes articulars i en conseqüència sobre les cadenes musculars. Treballa sobretot sobre les articulacions. Per ell, treballar sobre cadenes musculars si no has treballat abans sobre les cadenes articulars no té cap sentit. Son tècniques molt senzilles, aplicables a totes les articulacions i pacients, amb una mínima força, treballant sobretot amb recentratges precisos i suaus. Es una tècnica molt efectiva. En persones hiperlaxes es molt útil.
-Schröth: Treballa les desviacions en tres dimensions del raquis. Tracta sobretot l’escoliosi i la cifosis. Intenta aturar l’avanç de la deformitat del raquis, i si pot ser reduir-la. Treballa amb exercicis d’enfortiment muscular, respiració, de torsió i de flexió del tronc.
-Kabat: També es diu facilitació neuromuscular propioceptiva. Treballa tant la propiocepció com la tonificació muscular. L’objectiu és desencadenar la resposta neuromuscular a través de l’estímul de receptors propioceptius. Es simulen mitjançant moviments voluntaris els esquemes motors de les AVD. Són moviments senzills que engloben varies articulacions. Això obliga a treballar amb cadenes musculars.
-Bobath: Tracta desordres de moviment i postura derivats de lesions neurològiques centrals. Funciona amb tècniques inhibidores/facilitadores, reaccions d’equilibri i redreçament.
-Perfetti: Es un mètode que serveix per treballar amb pacients amb patologies neurològiques. A partir de la percepció del pacient, es treballa la consciència corporal d’aquest. És per tant un exercici terapèutic cognitiu. Intenta reeducar el moviment a partir de lo que el pacient sent. L’objectiu és recuperar les funcions deficitàries de forma integral i personalitzada, a més d’activar els processos cognitius com la percepció, l’atenció, la memòria, el llenguatge, la imatge motora i el raonament.
Altres mètodes: Inducció miofascial, mobilització neurodinàmica i mètode de Mc Kenzie. Les tècniques aquestes mai s’imposen, sinó que evolucionen amb l’escolta dels teixits.
5 ...

Comprar Previsualizar