1. INTRODUCCIÓ A LA FARMACOLOGIA (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Psicología - 4º curso
Asignatura Psicofarmacologia
Año del apunte 2015
Páginas 19
Fecha de subida 11/04/2016
Descargas 18
Subido por

Vista previa del texto

INTRODUCCIÓ A LA FARMACOLOGIA 1.1. Conceptes bàsics Entenem per farmacologia (pharmacon + logos = droga + coneixement) la ciència que estudia els efectes dels fàrmacs sobre l’organisme (a nivell d’activitat cel·lulars, atès que som pluricel·lulars).
Quan la substància té efectes terapèutics o positius parlem de fàrmac i si són negatius parlem de droga.
La cèl·lula està composada per diferents elements (nucli, membrana plasmàtica, citoplasma, etc.) al voltant de la cèl·lula trobem la membrana cel·lular, composada per lípids (fosfolípids) i proteïnes (receptors). Per superar-la, les substàncies s’hauran de dissoldre amb lípids o amb agua i passar pels porus aquosos o adherir-se amb un receptor. Per la qual cosa un fàrmac pot ser: liposoluble, hidrosoluble i presentar polaritat.
Considerem un fàrmac com qualsevol substància capaç d’induir una reacció o un canvi en el funcionament cel·lular. Un fàrmac és qualsevol substància utilitzada en farmàcia com a medicament o com a ingredient d’un medicament.
El medicament és una substància utilitzada amb una finalitat terapèutica concreta contra manifestacions patològiques. Tot medicament té 3 característiques principals: - Indicacions. per a què serveixen enfront manifestacions patològiques per les quals el medicament és efectiu. Tot medicament pot tenir 1 o vàries indicacions.
- Dosificacions. quantitat per unitat de temps, cada quan s’ha de prendre i en quina quantitat.
- Contraindicacions. quan prendre’l pot ser perjudicial, per tant, quan no es pot prendre.
(embaràs i lactància, per exemple) La farmacologia mèdica és la branca de les ciències biomèdiques que es dedica a estudiar les substàncies (medicaments), químiques utilitzades per al diagnòstic, prevenció o tractament de les malalties en humans. Tant en medicina com en farmàcia. Per tant, cal tenir en compte que dins la vessant terapèutica s’inclou diagnòstic i prevenció.
Quan parlem de medicament, fàrmacs en general, s’ha de parlar del concepte de poblacions especials, població on l’efecte d’un fàrmac és diferent al trobat en la població adulta (18-65 anys), on és un fàrmac demostradament eficaç i segur. En les poblacions especials, per les seves condicions fisiològiques tenen efectes diferents, les principals són menors de 18 anys i superiors als 65 anys. En menors, l’organisme s’està desenvolupant i en creixement (procés cel·lular diferent) i en majors ja s’ha envellit, per tant, les cèl·lules no són iguals.
En les poblacions especials els fàrmacs difereixen en indicacions, en dosificacions i en contraindicacions. En psicofàrmacs, en concret, també succeeix el mateix. Els antidepressius en adults utilitzats solen ser les sals de liti, mentre que en adolescents no funciona. Els antipsicòtics (tractament dels símptomes psicòtics) en població superior a 65 anys generen efectes secundaris (accidents cerebrovasculars) que en població adulta no es donen.
Les principals contraindicacions per la majoria de medicaments (fàrmacs) són: - Embaràs i lactància. Bàsicament perquè els fàrmacs tenen activitat cel·lular, quan el fetus està en desenvolupament, poden travessar la placenta i actuar sobre les cèl·lules d’aquest, tot creant mutacions. Durant els 3 primers mesos d’embaràs no es sol permetre cap fàrmac i els psicofàrmacs estan gairebé contraindicats tots. En alguns casos, suspendre el tractament pot implicar agreujar la condició patològica, però actualment hi ha seguiments de la medicació i variacions de la dosificació, per la qual cosa, normalment no s’ha d’aturar el tractament.
- Alteracions hepàtiques. Degut al procés farmacocinètic, atès que la majoria de fàrmacs es metabolitzen al fetge (on es dóna l’inici del procés d’eliminació) i si aquest no funciona bé, el metabolisme no es du a terme correctament i la quantitat de fàrmac a l’organisme canvia.
- Alteracions renals. Degut a motius farmacocinètics, atès que el fàrmac un cop metabolitzat s’ha d’eliminar i les principals vies d’eliminació són el ronyó i femta.
Les diferents branques de la farmacologia: - Farmacocinètica (quantitat de fàrmac que hi ha l’organisme en un determinat moment), per tant, determina la quantitat que s’ha de prendre i cada quan.
- Farmacodinàmica (corbes dosi-resposta i dins els grups de fàrmacs veurem els mecanismes d’acció) - Terapèutica (indicacions) - Toxicologia (dosificacions) - Farmacognòsia, farmacotècnia i farmàcia, farmacoquímica, farmacogenètica, farmacologia clínica, posologia (quantitat i freqüència d’administració).
1.2. Farmacocinètica. Estudi de les fases (absorció, distribució, metabolisme i eliminació) La farmacocinètica com a branca de la farmacologia és la rama que estudia el pas dels fàrmacs a través de l’organisme, en funció del temps i de la quantitat administrada.
Estudia com entren (absorció), com es mouen (circulació-sang / circulació sanguínia normalment), on van (distribució, depèn de les característiques del fàrmac i la quantitat administrada) i com surten (eliminació /metabolisme-fetge i excreció-renal).
- Com entren? (absorció). s’administra i s’absorbeix - Com es mouen? (circulació). un cop està absorbit ha d’anar a algun lloc.
- On van? (distribució). parlarem del lloc d’acció, on es fan els efectes.
- Com surten? (eliminació). Metabolisme i excreció. Si un fàrmac es sintetitza al fetge terme farmacocinètic  Com entren? (absorció). s’administra i s’absorbeix La 1a fase és la d’absorció, des de l’administració del fàrmac pel lloc que sigui i per la via que sigui fins que arriba a la circulació sistèmica (sang arterial i sang venosa). El canvi de sang venosa a arterial es fa al ventricle del cor, el fàrmac ha de fer aquest procés, la sang que entra als òrgans és arterial i la que surt venosa.
Un cop a la sang pot anar a parar al lloc d’acció (efecte del fàrmac, terapèutic normalment) o pot anar a parar a la resta del cos (on també pot actuar, normalment és el que genera els efectes secundaris o adversos), també pot metabolitzar-se en diferents llocs (el principal, és el fetge) però també es pot metabolitzar a la sang, al cervell, al ronyó, etc. i també pot excretar-se.
Normalment 1r es metabolitzen i després s’excreten però n’hi ha d’altres que s’excreten directament.
Amb tot això coneixem la quantitat efectiva de fàrmac per unitat de temps (curs temporal del fàrmac a l’organisme), atès a les seves diferències en les característiques fisioquímiques, per mantenir un efecte terapèutic. Això és la posologia (quantitat i freqüència d’administració / 1 cada 8h) el que ens interessa és quina quantitat de fàrmac hi ha a la sang i arriba al lloc d’acció.
Els factors que afecten a l’absorció són: - Les característiques físico-químiques del fàrmac - Liposolubilitat del fàrmac.
Com més liposolubilitat, més soluble és i més fàcilment arribarà a la sang.
- Hidrosolubilitat. Permet que es dissolguin en aigua i amb baix pes molecular, poden passar pels porus aquosos i creuar la membrana cel·lular.
- Polaritat (nivell de càrrega iònica) (ions negatius i positius). Les càrregues negatives i positives determinen el pH (càrregues negatives-pH àcid / càrregues positives- pH bàsic) com més càrrega negativa tingui més dificultat per passar les barreres cel·lulars. La majoria de fàrmacs són de base bàsica o dèbil.
L’estómac té un pH àcid (àcids gàstrics), per tant, s’absorbirà millor un àcid (aspirina). Hi han zones de pH neutre, per tant, no intervenen en l’absorció, la cavitat bucal és de pH neutre, per tant, no és modificarà l’acció del fàrmac.
- Pes molecular.
lenta - Característiques del preparat farmacèutic. Hi han moltes formes de preparats farmacèutics (sòlid –granulats, comprimits, càpsules, supositoris, pastilles- semisòlid – pomades, cremes-gas –aerosols-, líquid –xarops, injeccions, suspensions-, ….), la principal via és l’ora. Per via oral els líquids són més fàcilment absorbibles.
- Mecanismes de transport. Mecanismes que estan afectant a l’absorció, la majoria no en tenen perquè són liposolubles, però n’hi han determinats fàrmacs que no, que són molt iònics o grans i necessiten un tipus de transport determinat. La glucosa necessita un transportador, el qual necessita energia. Els que requereixen transport: Poden requerir energia, gast energètic pel cos. Tot fàrmac que necessita un transportador és saturable (tot el que requereix un element i aquest està ple, per més fàrmac que s’administri no actuarà). com més asimptòtic, més saturable.
- Difusió passiva (a favor de gradient de concentració) - Transport facilitat (molècula): - - - A favor de gradient de concentració - Saturable - Inhibició competitiva Transport actiu (molècula + energia) - En contra del gradient de concentració - Saturable - Inhibició competitiva Endocitosis, fagocitosis ràpida - Característiques de les vies d’administració. És el principal efecte en l’absorció, atès que la determina. Allò important en el cas de l’absorció és des del lloc on s’administra fins que arriba a la sang (bàsicament arterial per arribar als teixits). La via més ràpida és la inhalada, perquè va directament al pulmó (en contacte amb la sang arterial, ja oxigenada que va als teixits), la següent via més ràpida és l’endovenosa.
- Enterals. van pel sistema entèric (gastrointestinal) - Oral (v.o). Dissolució del fàrmac en els líquids digestius. És la via més lenta atès que el fàrmac ha de passar per més llocs fins a arribar a la sang, però la principal via d’administració. Si es donés una sobredosi es pot fer un rentat gastrointestinal Es fan preparacions que es van alliberant poc a poc, fàrmacs preparats en capes, les quals es van alliberant poc a poc.
- - avantatges: - no és dolorosa i és fàcil de prendre.
- barata - varietat en les formes de dispensació.
inconvenients: - a dosis elevades, poca solubilitat.
- efecte del primer pas metabòlic. Part de la dosi es perd (una part del reg sanguini se’n va al fetge i es metabolitza, per la qual cosa es sol prendre més quantitat de fàrmac de la necessària) - interacció amb el menjar present en l’estómac. Hi han fàrmacs que quan hi ha menjar a l’estómac s’absorbeixen millor o no, és qüestió de processos farmacocinètics, per exemple l’alcohol quan hi han greixos es lliga i desapareix - efectes negatius sobre la flora intestinal, malestar gastrointestinal, atès que no només s’eliminen certes bactèries sinó que es pot matar la flora intestinal (còlics, diarrees, etc.).
- en forma sòlida no pot utilitzar-se en pacients inconscients.
- S u blingual sublingual/bucal (v.b). Desintegració del fàrmac en la cavitat bucal. La qual cosa comporta l’absorció venosa i s’evita el primer pas metabòlic, per tant, les quantitats de fàrmac poden ser menors. De les venes va al cor i del cor a la sang arterial. Principalment són fàrmacs que necessiten actuació ràpida: ansietat - benzodiazepines sublinguals per les crisis d’angoixa, epilèpsia, simptomatologia psicòtica.
- - avantatges - evita el 1r pas metabòlic - absorció ràpida - manté l’estabilitat del fàrmac (pH neutre) desavantatges - part de la dosis pot se ingerida i passar al tracte gastrointestinal - es limita a dosis petites Rectal (v.r.). Absorció del fàrmac per la mucosa anal, supositoris.
- avantatges - redueix el 1r pas metabòlic - útil en nens i persones amb l’administració oral - desavantatges - absorció erràtica - no són ben acceptats pels pacients dificultats en - Parenterals (v.p.) (injectables, no van pel sistema entèric) - Endovenosa (v.e.) Administració directa en vena: bolus (quantitat de cop) versus infusió (administració sostinguda).
- avantatges - evita el 1r pas metabòlic (directament a sang venosa  cor  ventricle esquerre  sang arterial) - resposta ràpida (total de la dosi disponible) - venes relativament insensibles (administracions sostingudes) les substàncies que tenen propietats irritants, per l’endovenosa es poden administrar, intramuscularment farien mal.
- desavantatges - resposta ràpida (més toxicitat) si hi ha sobredosi no es pot eliminar - - cara (esterilitat, personal entrenat) - es limita a l’existència de venes en bones condiciones Intramuscular (v.i.) Administració en múscul (deltoides i glutis) - avantatges - evita el 1r pas metabòlic - admet gran volum d’administració (més dosis) - alliberació lenta (sostinguda) - suspensió (depot- s’administra un vial intramuscular, solució i gotetes de fàrmac) - microcristalls (retard - vial de líquid no amb gotetes sinó cristalls) - - desavantatges - efectes indesitjables (dolor, irritació) - cara (esterilitat, personal entrenat) - absorció erràtica o incompleta Subcutània (v.s) Administració per sota de la pell.
- avantatges - Evita el 1r pas metabòlic - Absorció lenta però completa - Absorció modificable: la qual cosa depèn de l’absorció de la dermis.
El massatge (facilita), ús de vasoconstrictors (dificulta) - desavantatges - dolorosa - irritació tissular - limitació a dosis petites (màx. 2ml, quantitats > 2ml poden trencar la pell) Amb el desenvolupament tèrmic s’han descobert altres: intranasal inhalada (absorció pulmonar) - avantatges - evita el 1r pas metabòlic - - eficient - ràpida desavantatges - no permet l’administració de sòlids ni líquids, només gasos i substàncies volàtils transdèrmica (pegats a la pell) epidural (meninges) intratecal (SNC) -  altres factors: - fisiològics (edats- poblacions especials /nens més ràpida, avis més lenta) - patològics (malalties: renals, hepàtiques) - Iatrogènics (medicaments) On van? (distribució). Lloc d’acció, on es fan els efectes.
Fase mitjançant la qual el fàrmac es reparteix per tot el cos, en els diferents teixits corporals.
Els paràmetres relacionats amb les zones corporals:  volum de distribució. quantitat en sang versus quantitat en part del cos (pes corporal, edat, sexe, talla, etc.). El volum és directament proporcional al pes corporal, alçada, edat i sexe; perquè a vegades, hi han components constitucionals que són importants en el cas de les dif. de gènere (homes més aigua al cos)  Taxa de distribució. quantitat de fàrmac que es distribueix/unitat de temps  Extensió de la distribució. llocs del cos als quals va a parar el fàrmac que es distribueix.
Els factors que afecten a la distribució: - Característiques físico-químiques dels fàrmacs (polaritat, liposolubilitat, pes molecular i hidrosolubilitat - Permeabilitat de la membrana cel·lular: mecanismes de transport - Perfusió sanguínia del teixit - Unió a proteïnes plasmàtiques - Unió a elements intracel·lulars La biodisponibilitat fa referència a la quantitat de fàrmac disponible per actuar, és a dir, quantitat de fàrmac que circula lliurement per la circulació sanguínia (fàrmac disponible en el lloc d’acció). Quan el fàrmac arriba a la sang, hi ha una part lligat a les proteïnes plasmàtiques i una quantitat que circula sol (a la sang), és a dir, la quantitat que pot arribar als teixits.
Percentatge del fàrmac administrat que arriba a la circulació i, per tant, disponible.
En el cas dels psicofàrmacs per arribar al SNC, tenim un altre filtre, la barrera hematoencefàlica, llavors, hi hauran substàncies que necessitaran un transportador o algun altre mecanisme per entrar-hi, per exemple, el tipus d’interacció amb els elements neuronals (IMAO irreversibles). En aquest cas, el concepte de biodisponibilitat s’ha de matissar, serà la quantitat de fàrmac que pugui entrar al SNC.
Quan parlem d’un psicofàrmac parlem d’una subs. que tindrà un efecte sobre uns elements neuronals (receptors cerebrals), quan hi actua, pot fer més o menys efecte, d’acord amb l’efecte d’afinitat (capacitat d’enganxar-se del fàrmac amb el receptor).
Hi han diversos tipus de proteïnes plasmàtiques en funció de les característiques d’aquest.
Quan administrem una quantitat de fàrmac sempre hi ha una proporció de fàrmac enganxada a aquestes. La proporció que s’enganxa, s’expressa amb un percentatge. Per què l’efecte farmacològic sigui significatiu, s’ha de tenir més d’un 90% de la dosi administrada enganxada a les proteïnes plasmàtiques. Si s’enganxa, l’efecte agut immediat és molt baix, a més la unió no dura per sempre.
Alt percentatge d’unió a proteïnes plasmàtiques disminueix la quantitat lliure en sang i per tant:  disminució de l’efecte agut del fàrmac  increment de la duració de l’efecte (quan es desenganxa) El percentatge de fixació a proteïnes és el percentatge del fàrmac que es fixa a les proteïnes plasmàtiques pel seu transport.
Els paràmetres més utilitzats que es relacionen amb el temps d’efecte del fàrmac en la distribució són:  temps del pic de màxim nivell (T. màx.) fa referència al temps que es tarda en arribar al nivell plasmàtic màxim des de l’administració. Es un indicatiu del que trigaran a iniciar-se els efectes del fàrmac. +/- temps d’inici d’efectes. quantitat màxima de fàrmac a la sang lliure.
 temps de vida mitjana d’eliminació (t1/2) temps que tarda en reduir-se a la meitat la concentració plasmàtica del fàrmac (el més utilitzada). paràmetre d’utilització més utilitzat, atès que indica quant de temps duren els efectes del fàrmac. +/- temps duració efectes En el cas dels psicofàrmacs també s’ha de matissar, atès que depèn de la unió a proteïnes plasmàtiques (barrera hematoencefàlica + interacció elements neuronals) Un IMAO (monoaminooxidasa - antidepressiu) enzim metabòlic (destrueix les amines) i la transforma per eliminar-la del cos. Els neurotransmissors que són amines (dopamina, serotonina, noradrenalina, histamina, acetilcolina). La monoaminooxidasa metabolitza. Hi ha uns fàrmacs antidepressius que eviten que la monoaminooxidasa actuï. La taxa de renovació proteica és de 14 dies, la monoaminooxidasa té la mateixa taxa de recanvi, però si donem un enzim que bloqueja l’IMAO, si és irreversible, serien 14 dies.
El criteri clàssic (barbitúrics i benzodiacepines - problemes de la son i ansietat) aquestes substàncies són grups molt amplis, per tant, com més heterogeni, més variació en els paràmetres:  ultracurta inferior 5 h  curta 5-24h  intermitja 24-40h  llarga superior 40h El criteri actual (resta de fàrmacs)   curta menors 8h  intermitja 8-24h  llarga superior 24h Com surten? (eliminació - metabolisme).
Procés pel qual el fàrmac es transforma en altres productes (metabòlits) per afavorir l’eliminació.
Els enzims metabolitzen (síntesi) o catalitzen (per a l’eliminació), per tant, aquests seran polars i menys liposolubles, per la qual cosa afavoriran l’eliminació i disminuiran l’acció farmacològica i la possible toxicitat.
Excepte en el cas dels metabòlits actius (productes amb activitat semblant al fàrmac, si tinc un fàrmac que es metabolitza en coses que fan el mateix efecte, s’està allargant la duració d’efectes del fàrmac, per tant, la vida mitja (un antidepressiu, el Prozac, fluoexitina, té un metabòlit actiu norfluextina que té una vida mitja d’una setmana) i els profàrmacs (productes que presenten activitat al metabolitzar-se).
Un profàrmac és una substància que quan s’administra no té efectes farmacològics, però quan es metabolitza sí. la qudeina (opiaci), perquè la qudeina es transforma en morfina. Al TDAH tenim una amfetamina que quan es metabolitza es transforma en diancetamina.
On es metabolitza? a qualsevol part del cos on estigui l’enzim metabòlic per aquella substància, però aquest està organitzat funcionalment, i la major part es produeix al fetge mitjançant el metabolisme hepàtic (òrgan amb major concentració d’enzims metabòlics). altres llocs són la pell, els pulmons, l’intestí, el ronyó o el SNC, així com la sang (alcohol…).
Metabolisme hepàtic i principal grup d’enzims: S’agrupa i s’anomena sistema enzimàtic del citocrom (prot) P450. Grup d’enzims amb caract.
similars, localitzats en el reticle endoplasmàtic i les mitocòndries. S’han identificat famílies genètiques (12 grups d’enzims). Allò que metabolitzen són substàncies liposolubles i les transformen en polars, hidrosolubles i excretables.
Aquests enzims s’anomenen CYP (citocrom) 2 (família genètica, de l’1 al 12, sempre amb un 40% d’homologia entre els membres) D (subfamílies amb un 55-60% d’homologia) 6 (núm. genètic) enzim 6 de la subfamília D de la família 2 del citocrom P450 CYP 2 D  antidepressius, antipsicòtics i opiacis CYP 2 C inhibidors de la MAO CYP 1 A metilxantinas (cafeïna…) antipsicòtics atípics CYP 3 A benzodiazepines, antidepressius El metabolisme determina la varietat interindividual en l’efecte d’una dosis determinada de fàrmac:  polimorfisme genètic. enzims són diferents (pot variar entre persones pel polimorfisme genètic)  inducció enzimàtica. indueixen la seva activitat, increment de l’activitat dels enzims metabòlic. Si els enzims treballen més, hi haurà menys fàrmac en sang, per tant, menys efecte. se n’haurà de donar més fàrmac per tenir el mateix efecte, farmacològicament s’anomena tolerància.
 Autoinducció enzimàtica. el propi fàrmac fa que els enzims metabòlics tinguin més activitat i es destrueixi el fàrmac. Es tracta d’un procés de tolerància farmacocinètica, atès que la quantitat repetida d’alcohol, per exemple, provoca que se’n necessiti més quantia per produir el mateix efecte. Per la homeòstasis, per a mantenir l’equilibri. el cos tendeix a contrarestar coses que varien l’equilibri. Per tant, es dóna una disminució de l’efecte del fàrmac per l’administració repetida.
 Heteroinducció enzimàtica. produïda per un altre fàrmac. Es tracta d’un procés de competició. Hi ha un fàrmac que fa que l’altre es metabolitzi més. Activa el metabolisme de l’altre fàrmac.
A nivell d’aplicació pràctica impliquen menys quantitat de fàrmac lliure a l’organisme, està induint metabòlicament, per tant, n’hi ha menys, per la qual cosa s’hauria d’administrar més.
 Inhibició enzimàtica. Quan hi ha una inhibició enzimàtica, es disminueix l’activitat dels enzims metabòlics, es disminueix l’activitat, per tant, es metabolitzarà menys i hi haurà més fàrmac, més efecte, més competició. S’hauria de donar menys fàrmac, se’n diu sensibilització farmacosintètica, el fàrmac fa que es metabolitzi menys, relacionat amb els processos de sensibilització, procés contrari a la tolerància, atès que en aquest primer cas es fa que es metabolitzi menys, per tant, hi ha més fàrmac, més efecte, se n’ha d’administrar menys.
Menys disponibilitat dels enzims hepàtics, per tant, disminució del metabolisme del fàrmac en circulació sistèmica, per tant, major efecte d’aquest.
 heteroinhibició Tots dos processos poden donar-se per l’acció del fàrmac  Com surten? (eliminació - excreció).
Procés pel qual el fàrmac surt de l’organisme. Hi han diferents llocs pels quals el fàrmac pot sortir de l’organisme, llocs que es coneixen com a vies d’excreció:  Aire espirat. via pulmonar. gasos i substàncies volàtils. (alcohol)  Femta. via biliar. substàncies de baix pes molecular. reabsorció intestinal. És una font en què es pot donar l’entrada a l’organisme.
 Orina. via renal. principal via dels subjecte sa. reabsorció tissular  Suor i llàgrimes. vies minoritàries.
1.3. Farmacodinàmica.
Corbes dosi- resposta.
La farmacodinàmica estudia les conseqüències, efectes de l’acció terapèutica. El mecanisme d’acció dels fàrmacs i els seus efectes bioquímics, fisiològics o farmacològics i conductuals.
L’efecte terapèutic és estudiat per la farmacodinàmica (si un fàrmac puja la tensió arterialaspecte farmacodinàmica) - efectes terapèutics, són estudiats per la farmacodinàmica (si un fàrmac puja la tensió arterial- aspecte farmacodinàmic).
- efectes adversos Els mecanismes d’acció seran diferents pels efectes terapèutics i pels adversos, en altre casos tindrem un mateix mecanisme d’acció pels efectes adversos i terapèutics.
La subdisciplina de la farmacometria, la qual es dedica a la mesura numèrica o matemàtica dels efectes dels fàrmacs, aquestes mesures es realitzen mitjançant les corbes dosi-resposta.
Hi ha dos grans tipus de corbes utilitzats en farmacodinàmica: Corbes dosi-resposta, qualitatives.
No deixen de ser corbes que segueixen una llei normal, miren la freqüència de resposta, si hi ha resposta o no n’hi ha davant una dosi administrada de fàrmac.
Es poden transformar en corbes de tipus logarítmic. Sempre es treballa amb percentatge de resposta i freqüència.
Corbes dosi-resposta, graduals.
Es mesura la intensitat, és a dir, la resposta a diferents dosis (creixents) de fàrmac. Estem davant una graduació. Sempre seran corbes, que quan es mesuren, es fa en augment de dosis de fàrmac. Normalment les corbes originades són asimptòtiques, atès que arriba un punt en que el fàrmac no produeix efecte, ja que els mecanismes estan saturats.
Cal tenir en compte 2 tipus de dosis, la qual cosa, determina els efectes farmacològics i el ventall terapèutic del fàrmac.
 La dosi llindar (mínima) és on es mostren els primers efectes del fàrmac  La dosi màxima és aquella en què es presenten els efectes farmacològics més grans.
 Entre aquestes dues dosis, trobem les dosis terapèutiques.
Donen informació de 3 aspectes importants del fàrmac: Informació sobre com funciona el fàrmac en clínica. Sobre si el fàrmac es manejable o no clínicament.
 Pendent (corba). indica el punt d’inici d’efectes (llindar) i la distància existent amb la dosi màxima.
o a les pendents d’elevada verticalitat hi ha menys distància entre dosi llindar i màxima. A nivell clínic és difícil de manejar, atès que petites variacions de dosis de fàrmacs poden donar la resposta màxima. Fàrmac poc manejable.
o a les pendents reduïdes (horitzontalitat) a les pendents menys verticals hi ha més distància entre dosi llindar i màxima. Fàrmac manejable.
 Variabilitat. diferències en l’efecte farmacològic intraindividual i interindividual.
Dosis iguals d’un fàrmac en una mateixa persona en moments temporals diferents, donen lloc a efectes diferents. Es visualitza mitjançant fletxes mostren l’interval en el qual dura l’efecte del fàrmac.
 o elevada. fàrmac poc manejable o reduïda. fàrmac manejable Potència. quantitat de fàrmac necessari per obtenir l’efecte desitjat. Ens ve indicada per aquella quantitat de fàrmac necessària per a produir un efecte determinat.
Si donem 3 fàrmacs l’A necessita 10mg el B 20mg i el C 30mg, si mirem la potència farmacològica escolliriem l’A.
de seguretat.
Les corbes de freqüència donen informació sobre l’efectivitat del Índex fàrmac: terapèutic  dosis efectiva mitja (DE50). capaç de produir els efectes desitjats o terapèutics en el 50% dels subjectes.
 dosis letal mitja (DL50). capaç de provocar la mort del 50% dels animals de laboratori.
No utilitzada en humans.
 dosis tòxica mitja (DT50). capaç de provocar efectes tòxics en el 50% d’animals de laboratoris i subjectes.
L’índex terapèutic es calcula mitjançant el quocient entre la dosi letal 50 o la dosi tòxica 50 i la dosi efectiva 50.
Com més gran és la distància = major seguretat (benzodiacepina- imnòtics, ansiolítics, drogues -propietas addictives-, amb un índex terapèutic molt alt, són segures, per tant, hi ha molta distància entre E i T) Com més petita és la distància = major perillositat (liti, les sals de liti són fàrmacs utilitzats per tractar trastorns afectius com els trastorns bipolars -estats maníacs-, la dosi E i T són properes, per tant, s’han de fer controls molt seguits, litèmies) Dt50 = 20 DE50 = 5 20/5 = 4 DE50 A = 2 20/2 = 10 Allò que més s’apropi a 1, més perillositat DE50 = 20 DT50 = 20 1.4. Efectes adversos.
Efectes farmacològics: Í = 20/20 = 1 → és la mateixa  Terapèutics, desitjables. Per diferenciar-se d’advers, es fa en funció del que s’ha de tractar, és a dir, de la condició patològica. L’atropina, anticolinèrgic, substància que té moltes indicacions terapèutiques, puja la taxa cardíaca, però fa retenció urinària.
 Adversos, indesitjables.
o dosis dependents. depenen de la dosi administrada, normalment, a més dosi es mostren més. Aquests efectes són sempre dosis dependents i es poden regular mitjançant la dosi  colaterals o secundàries. acció biològica en llocs diferents al lloc d’acció terapèutica (75% dels casos) Tipus A.
 sobredosificació  dosi incrementada  dosi establerta. farmacocinètica (interacció, polimorfisme o enzim que sigui poc funcional), patologia.
o Dosis independents. depenen d’altres coses. Tipus B i estan formades pel 25% dels efectes dels fàrmacs  idiosincràtics. indica que la resposta és diferent qualitativament (variabilitat individual)  al·lèrgies. resposta diferents qualitativa i quantitativament.
 Anticossos  dosis petites  percentatge reduït de població Reacció adversa a un medicament (OMS) Qualsevol efecte no desitjat que es produeixi després de l’administració d’un fàrmac en dosis normals, útils per a l’espècie humana, amb finalitat terapèutica (diagnòstic, prevenció i tractament) o per a modificar alguna funció fisiològica.  Causalitat (causa/efecte) Es poden associar amb els secundarismes.
Esdeveniment advers a un medicament (Ministeri de Sanitat, Servis Socials i Igualtat) Qualsevol experiència no desitjable que es produeixi durant la prescripció, incloses les malalties intercurrents o un accident, i que empitjora el benestar del pacient, independentment de si es considera o no relacionat amb el producte farmacèutic → Causalitat Ambdues coses s’han de registrar quan es proven medicaments en subjectes sans.
Interaccions farmacològiques.
Es tracta de la modificació de l’efecte d’un fàrmac a causa de l’administració d’un altre.
Es poden donar efectes adversos, tòxics o terapèutics: abans, simultàniament i/o després.
Farmacocinètiques perquè es modifiqui l’efecte farmacèutic s’ha de tenir present la quantitat de fàrmac en sang, depenent de si la interacció l’augmenta o no, curs del fàrmac dins l’organisme.
- absorció (mobilitat intestinal) sobretot en les vies locals - circulació i distribució (fixació a proteïnes plasmàtiques) - metabolisme (inducció) - excreció (secreció tubular) Farmacodinàmiques - accions sobre els mateixos sistemes efectors (agonisme químic) fàrmacs diferents actuen sobre els mateixos sistemes efectors de diferent manera.
- accions sobre diferents sistemes efectors (potenciació efectes) ...