4. EL TEATRE DE JOSEP MARIA BENET I JORNET (I) (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 3º curso
Asignatura Literatura Catalana Contemporània
Año del apunte 2015
Páginas 7
Fecha de subida 11/09/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

10.11.2015 4) El teatre de Josep Maria Benet i Jornet (1940) 4.1. Josep Maria Benet i Jornet: Notes biogràfiques Llarga trajectòria teatral, amb la primera obra estrenada l’any 1964 i una projecció en conjunt d’una cinquantena d’obres llargues. Ha estat, per tant, un gran productor teatral.
Creador de les primeres telesèries de TV3 (fins l’any 1994 es compraven a l’estranger).
Què influeix directament en la seva escriptura? Hi ha diverses qüestions, però una de les més importants és la situació de la postguerra a Catalunya i a Espanya. Sempre s’ha considerat un fill de la postguerra, neix només un any més tard de l’acabament de la guerra, en un món d’estretor material, d’opressió política, d’ofegament moral... propis de la postguerra dels anys 40, 50 i 60. Fill d’una família modesta, el seu pare un administratiu de l’Ajuntament de Barcelona i la seva mare no tenia professió. Economia familiar justa, una qüestió que el va marcar profundament. Acompanyada d’una altra estretor: vivien en un pis petit 4 persones, fet que provocava una tensió en les relacions familiars, ja que entre els caràcter diferents i el poc espai contribuïa a què les tensions explotessin en algunes ocasions. De la seva obra són pròpies les tensions amb els pares, amb l’entorn, etc. A més, també un bolcar-se en la situació dels fills, com un mecanisme compensatori de mancances familiars anteriors. Per tant, postguerra + limitacions de l’àmbit familiar = marquen la vida de Josep M. Benet i Jornet i en determinen la seva trajectòria.
No forma part d’una família guanyadora de la guerra, sinó que els seus pares es consideren uns derrotats, són del bàndol dels perdedors, són de família humil i no tenen res a favor en aquell context. Els pares busquen pels seus fills el millor, així doncs, Benet i Jornet estudia el peritatge mercantil i, acabat, fa tots els possibles per accedir a la universitat: realitza els estudis de Filosofia i Lletres. Inclinat pels estudis literaris, té una vocació d’escriptor definida des de molt aviat, concretament en un àmbit: el teatre.
Sent la necessitat de la creació literària vinculada a aquest art. Ara bé, sent conscient del seu origen social i la situació en la qual es troba, va pensar i va dir que s’imaginava com un escriptor de consum, d’entreteniment o que potser es veuria obligat a escriure novel·les més aviat de quiosc, les quals es venien a bon preu. També potser un escriptor de teatre, però d’un teatre de pur consum, no espirava a més. Tot i així, la seva força creativa li va obrir noves perspectives. A la universitat, va entrar en relació amb companys d’una millor possessió econòmica, amb vinculacions al món de la literatura i de l’art, fet que li va obrir perspectives. És llavors quan es planteja escriure teatre d’una forma vertaderament ambiciosa. Avui en dia, el podem considerar un real apassionat del teatre, juntament amb la seva filla, dos grans elements de la seva vida.
4.2. El teatre català en els anys de 1960 Aquesta dècada, que podíem allargar fins la mort de Franco el 1975, és una de les èpoques de transformació del teatre més forta a Europa, a Espanya i molt a Catalunya.
L’any 1961 es produeix un fet que potser avui pot passar desapercebut: la mort de Josep Maria de Sagarra. Era l’autor viu més representats, amb obra molt ampla i que havia tingut el favor del públic català durant dècades. Els altres autors anteriors a la GC, per alguns motius, abandonen la creació teatral a la postguerra. Els posteriors, no tenen el valor creatiu d’aquests ni d’un personatge com Josep Maria de Sagarra.
Des del punt de vista de les estructures, a causa de la repressió del Franquisme, el teatre es troba molt debilitat. Les companyies catalanes, primer tenen totalment prohibit representar en català. A partir de 1945, els aliats, Franco i el seu règim, comencen a fer concessions: es fan representacions en català, però a compta gotes. Tenen unes restriccions evidents, amb dificultats per arribar al públic. Més enllà de Sagarra, no tenen autors que renovin el panorama del teatre català, segons els nous corrents.
Als anys 60, hi ha persones inclinades pel teatre, que han vist el que es fa a Europa i intenten introduir-ho al país, a Catalunya i a Espanya, encara que a vegades sigui clandestinament. Així doncs, neix el que es coneix amb el nom de teatre independent: companyies de teatre, a vegades no estrictament professionals, tampoc d’aficionats, però que intenten fer un teatre renovador d’acord amb el teatre europeu, malgrat les prohibicions de representacions que imposa la repressió franquista. Per tant, és un intent de teatre nou sobre l’escenari i d’organització teatral nova de les companyies. Les companyies tradicionals eren grups humans molt jerarquitzats, amb un director i autors de diferents rangs. Ara, el teatre independent proposa una organització molt més democràtica i participativa, sovint prenent la forma de cooperativa teatral. Moltes d’aquesta companyies han estat la base de la posterior professionalització, estabilització i florida del teatre català a partir dels anys 90. D’aquí sorgeixen: Els Comediants, Els Joglars, Dagoll Dagom, etc. També es dóna la renovació d’autors: Benet i Jornet, Jordi Belbel, Lluís Coniller, Jordi Galceran, etc. Autors no explicables sense aquesta renovació iniciada als anys 60, donant-se a conèixer amb les sales petites de teatre alternatiu. Sales d’aforament limitat que proposen teatre d’autors nous, gestionades sovint per cooperatives teatrals. Acostumen a ser exigents a l’hora de posar un text teatral en escena. A partir d’aquí ha sorgit teatre bo recentment. Podem mencionar la Sala Beckett i la Sala FlyHard.
L’any 1963 es crea un premi de teatre per autors teatrals nous: el Premi Josep Maria de Sagarra, a través del qual es donen a conèixer diferents dramaturgs que renovaran el teatre català independent, on destaca Benet i Jornet que guanya el premi en la primera convocatòria del 63. L’any 63 veu estrenada la seva primera obra important.
A l’inici, aquesta autors escriuen un teatre d’un fort contingut social i polític, amb la perspectiva de canvi social, de lluita i amb la perspectiva de lluita per la llibertat davant del franquisme. Ho fan amb unes formes noves que trasbalsen la realitat teatral del país, que a vegades causen la sorpresa i la desorientació del públic, però que, al cap d’un temps, acaben creant un públic fidel a aquest tipus de propostes.
Com reacciona el franquisme a un tipus de teatre que, de forma pública, reuneix un nombre d’espectadors cada cop més gran que sap que a través del teatre rebrà un missatge col·lectiu (el teatre és una art adreçada al poble de per si) antifranquista? Com que no pot optar per una repressió pura i dura com la primera època de postguerra, opta per la permissivitat i la repressió depenen de l’obra. Es deixen representar obres que donen un missatge de llibertat a nivell europeu, però amb permís per representar-se un nombre molt limitat de dies. Amb obres considerades “perilloses” es posava el límit d’un dia. El franquisme pretenia desmoralitzar, perquè els autors es preparaven l’obra, i la representació es limitava a un pur treball de funcionariat. Per tant, unes formes de repressió més sibil·lines, però igual d’efectives, sobretot pel seu grau de desmoralització. El que avui és el teatre català, amb les seves grans estructures, amb el TNC o el Teatre Lliure, no es pot explicar sense la renovació profunda de companyies, mètodes de funcionament, renovació de textos i d’autors que va començar en aquests anys 60.
4.3. Josep Maria Benet i Jornet: obra dramàtica Obra important amb la qual guanya el premi Josep Maria de Sagarra: Una vella, coneguda olor (1964), estrenada al Teatre Romea. Important perquè Benet es presenta amb una obra d’un realisme estricte que el va senyalar, gairebé es podria dir que el va estigmatitzar. Anys després, quan ja feia un estil diferent, encara es parlava d’aquest realisme. Representava una obra de la qual un autor costa de separar-s’hi. L’any 1947, Antonio Buero Vallejo, Historia de una escalera. Benet i Jornet s’inspira en aquesta obra, en la vida dels patis interiors de les cases que hi ha entra la ronda de Sant Antoni i el Raval, el món de patis interiors que es comuniquen, amb famílies que encara viuen les conseqüències de la postguerra, amb una moral reprimida, amb senyores que parlen, ràdios que es senten, etc. Un món molt acostat a les classes populars i menestrals del seu temps. Ho fa amb sensibilitat, es podria parlar d’un realisme estricte. Fins i tot, podríem parlar d’un cert costumisme que deixa transparentar els problemes socials i polítics del seu temps. Però que, alhora, posa en escena qüestions profundes de l’home i de l’individu en qualsevol temps: l’individu, l’amistat, l’ambició, l’egoisme, la deslleialtat, la ingenuïtat, etc.
Per altra banda, amb la creació d’aquest món de famílies humils i somnis limitats, Benet i Jornet fa una altra cosa: comença a crear motius propis, allò que tot gran escriptor fa, és a dir, les obsessions que el defineixen (patis interiors, gent humil, somnis menuts però que intenten dur a terme, tendresa...). Podríem dir que es tracta d’un teatre narratiu, d’un teatre que explica dramàticament una història i que obre tota la vida teatral de Benet i Jornet.
En la llargíssima producció de Benet i Jornet, s’han de distingir una sèrie de fases: 1.
Comença amb Una vella, coneguda olor, és el que podríem anomenar com fase realista. Una fase que no abandonarà mai del tot, perquè 30 o 40 anys després estrenarà dues obres que van conectades amb aquesta primera, que formen una trilogia: la que hem mencionat, Baralla entre olors (1981) i Olors (1999). Per tant, en trers èpoques diferents de la seva vida, torna a la mateixa qüestió, és una obsessió recurrent.
Aquesta fase realista reflecteix conflictes que són sobretot de caràcter individual, tot i que deixen entreveure problemes de caire social i polític. És un tipus de teatre que rep la influència del teatre castellà contemporani, sobretot d’Antoni Buero Vallejo i també del teatre americà realista, com Tennessee Williams o Arthur Miller, els quals havien estat traduïts al català.
2.
Textos simbòlics: entre 1965 i 1969, tot i que escriu obres de caire realista, fa una cosa ºpròpia de Benet: cada camí que comença no el dóna mai per acabat. Amb aquests gests simbòlics, fa un pas envers el realisme: procura tractar no problemes individuals, sinó en primera instància col·lectius. Els 3 grans temes que tracta són: el país –bàsicament Catalunya sota el Franquisme–, el sistema de vida capitalista i la societat occidental. És l’època en què crea vàries èpoques, el que posteriorment ha estat conegut com a el Mite de Drudània: país imaginari en el qual transcorren diverses obres de Benet o el punt de partida. També creen una trilogia. Es tracta d’obres molt ambicioses, però, en part, són obres fallides. Potser és el període de Benet que, avui en dia, resulta més inestable. La més important de les tres és La nau (1969), interessant perquè s’inscriu en aquest període, però l’autor fa una cosa que revela que ha estat un autor pel qual diversos gèneres han tingut una importància en la seva evolució. Es tracta d’una obra de ciència ficció, que permet veure com, ben tractada, es pot convertir en literatura simbòlica, que és el que aconsegueix en aquesta obra. La nau és una immensa construcció espacial que abandona la terra amb una selecció d’humanitat davant d’una imminent explosió de la terra. Es troben en un espai reduït, on la gent es toca, on neixen unes tensions (relació amb el seu ambient familiar!), ho porta en un aspecte col·lectiu.
El problema de fons és la relació entre poder polític i futur, amb la idea de què qui té les claus del poder, té les claus del futur, un aspecte que permet dominar a l’altre. Avui en dia, ho podríem reformular que qui té les claus del poder informacional, té les claus del futur. Les grans dictadures volen el domini de les xares socials, per tenir el poder controlat, en les seves mans, també té la clau del futur i de l’exercir el poder sobre els altres. Aquestes qüestions són les que Benet planteja en aquesta obra ex. En aquest món, hi ha una sala on només alguns poden accedir i en volen mantenir el control.
Una altra obra d’aquest període és del 1965-1966, s’anomena Cançons perdudes on es plateja la qüestió d’una cultura amenaçada com podria ser la catalana en aquell moment.
En aquest text s’hi pot veure la influència d’un altre autor referent en el món occidental d’aquell moment, Bertold Brecht.
3.
Etapa brechtiana: el que havia començat amb les Cançons perdudes, ho recupera amb un text amb un altre punt fort de la seva creació. Berenàveu a les fosques (19701971): referència als talls elèctrics que encara hi havia en l’època després de la guerra.
Apareix una família humil, amb una fase autobiogràfica darrere, però va més enllà de la seva primera etapa creativa. El tractament tècnic mostra el distanciament que revela una influència molt clara de Bertold Brecht ex. utilització dramàtica d’epistolaris, projeccions, fotografies, rètols que informen al públic... per tant, una sèrie de recursos brechtians que fan que l’obra no sigui estrictament realista, encara que alguns crítics, en el seu moment, van pensar que es tractava simplement d’una obra més de la via realista de Benet. Hi ha quelcom més: hi ha relats ocults de postguerra i es combinen bé les expectatives públiques amb les personals.
4.
Fase d’experimentació teatral: Benet arriba a l’inici dels anys 60 amb la denominació reduccionista d’autor realista, tot i que, com ja hem vist, hem parlat de simbolisme, brechtisme... es tracta d’un autor que comença a estar sobrepassat per les circumstàncies. El 1973 escriu un text que podem qualificar d’experimental, en el qual recupera la fantasia d’arrel infantil. En aquest sentit, hi ha una obra: La desaparició de Wendy. En aquesta obra, Benet es preocupa, sobretot, per mostrat que el centre del seu món, més que la realitat tractada realistament, simbòlicament o brechtianament, el centre del seu món és el mateix teatre i la passió que en sent. La passió pel teatre, per la representació, per la ficció corporeïtzada. Per altra banda, dóna un tractament en el qual es combina allò grotesc amb allò líric, amb una estranya solució, on no es sap mai si estàs en el món del somni o de la realitat objectiva. Alguns crítics han parlat de la influència d’una de les grans obres del panorama català: Salvador Espriu, Primera història d’Esther (1948). Aquí també apareix aquesta passió pel món del teatre, dels teatrets, dels titelles, etc.
La desaparició de Wendy és interessant, relació amb la història de Peter Pan, personatge que mai es fa gran, l’individu que pretén viure en una eterna infantesa. Enfocat en el món del teatre, això ens pot portar a una altra cosa: la passió pel teatre, que es manifesta de diverses formes al llarg de l’obra i que es concreta en la imatge d’un teatret (com el que els pares de Benet li havien regalat de petit), significa un negar-se a enfrontar-se a les responsabilitats objectives de l’experiència quotidiana, del pas del temps real que, inevitablement, et fa real; és a dir, el teatre en realitat ens suspèn de la vida, ens porta en un temps que no és temps, que ens porta a una ficció, que ens permet anar en contra del temps, suspendre’l, no fer-nos grans i evitar la mort. Per tant, el teatre és la manera de plantejar aquest impossible. Aquí hi entraria una dimensió tràgica també a tenir en compte, tot i que l’obra tingui un to de lleugeresa (també melancolia). Així doncs, l’abstracció de la realitat objectiva vol dir abstracció del temps? Abstracció del temps vol dir deturar la nostra destrucció? Això vol dir recurs per evitar la mort? Si morim de vellesa, morim d’autodestrucció. Però si el temps es para, aquest procés també à reflexió filosòfica de primera magnitud.
4.1. Una segona manifestació són les obres adreçades a un públic infantil, on prescindeix de la realitat estricta i juga amb els mites dels contes tradicionals o dels còmics. Per exemple, Supertot (1973) i El somni de Bagdad (1975). La primera és una revaloració del mite del Superman, des d’una perspectiva irònica. La segona és la revaloració de l’ambient dels contes orientals. Obres plenament del món de la fantasia.
Teatre Romea: cicle de teatre Cavall Fort, moltes obres de Benet i Jornet que agradava molt als nens de l’època. Segurament, els nens avui en dia necessitarien molts més efectes especials i un ritme accelerat. Què ha canviat en la infància? Una és el sentit del temps i de la velocitat. Obres de gran èxit en el seu moment, sobretot Supertot.
  ...

Tags:
Comprar Previsualizar