Introducció a la ciència política 1r (tot) (2015)

Apunte Español
Universidad Universidad de Girona (UdG)
Grado Criminología - 1º curso
Asignatura Introducció a la ciència política
Año del apunte 2015
Páginas 33
Fecha de subida 09/03/2015
Descargas 15
Subido por

Vista previa del texto

PART  1   1¿què  és  la  política?   És  la  manera  d’ordenar  la  societat  a  partir  del  repartiment  del  poder  que  implica  uns   deures  i    unes  normes.   És  un  terme  familiar  amb  sentits  diversos.    Te  connotacions  al  igual  que  valors  positius   i   negatius.   De   fet   es   diu   que   és   un   terme   multivoco   ja   que   esta   dotat   de   sentits   diferents  segons  el  àmbit  i  el  moment  en  que  es  troba.     -­‐ To   recelos  à  corrupció,  engany,  confusió,  imposició,  favoritisme...  Aixi  doncs,   la  política  no  esta  lliure  de  suspita.  Al  contrari,  carga  d’entrada  amb  una  nota   negativa.     -­‐ To   positiu   à   llibertat,   justícia,   igualtat,   pau,   seguretat,   be   comú...   Desperta   emocions  positives  respecte  de  personatges,  símbols,  banderes...   Política  com  a  gestió  del  conflicte  social   És   la   práctica   o   activitat   que   els   membres   d’una   comunitat   porten   a   terme   amb   la   finalitat   de   regular   conflictes   entre   grups   i   el   resultat   és   l’adopció   de   decisons   que   obliguen  als  membres  d’una  comunitat  a  dur  a  terme  unes  normes.   -­‐ Un  punt  de  patida  del  nostre  concepte  de  política  és  la  existència  de  confictes   socials   i   els   intents   per   regular-­‐los.   En   totes   les   etapes   de   la   vida   és   necessita   la   comunitat  per  subsistir  i  desarrollar-­‐nos.     -­‐ El   origen   dels   conflictes   se   situa   en   l’exsistencia   de   diferencies   socials,   que   normalment   es   converteixen   en   desigualtats.   Tot   segueix   un   mecanisme:   Les   persones  que  disfruten  de  situacions  ventajoses  fal  el  que  calgui  per  assegurar-­‐ les.  En  canvi,  els  mes  perjudicats  aspiran  a  millorar  a  costa  del  que  fagi  falta.     à  Aquesta  convinació  de  resistència  genera  sentiments  de  incomoditat  i  perill.   Es  solen  generar  conflictes  per  diferents  opinions.     A  una  societat  trobem:     -­‐ Diferencias   à   com   poden   ser   uns   ulls   blaus   i   altres   marrons   pero   no   et   perjudica  alhora  d’estar  integrat  en  una  societat.   -­‐ Desigualtat   à   en   molts   llocs   un   home   per   el   simple   fet   de   ser   home   té   mes   oportunitats  en  molts  ambits.  (treball,  situació,  salari…)   Arrel  del  conflicte     No  tots  els  membres  d’una  societat  gaudeixen  de  les  mateixes  oportunitats  per  accedir   als   recursos   básics   que   faciliten   el   desenvolupament   de   les   capacitats   personals.   La   diferencia  de  situació  s’expresa  de  múltiples  maneres  i  en  alguns  casos  no  deixa  de  ser   una  desigualtat  de  tota  recla:     -­‐ Disfrutar  d’habitats  i  talents  naturals   -­‐ Rols   de   desenvolupament   de   funcions   reproductiva   i   familiar   (gènere,   edad,   relacions  parentius..)   -­‐ En  la  posició  ocupada  en  la  divisió  social  del  treball  productiu.  (llocs  de  direcció   o  d’empleat)   -­‐ La   capacitat   d’intervenir   en   les   decisions   que   és   prenen   en   els   processos   culturals,  econòmics,  de  comunicació.   -­‐ L’accés   de   recursos   o   xarxes   generats   per   l’activitat   económica   o   el   estatus   derivat  del  reconeixement  social  (aristocràcia,  sang,  estaments…)   -­‐ La  descripció  a  identitats  simbóliques  (ètnia,  religió..)   -­‐ En  la  ubicació  en  el  territori  (ser  de  ciutat  o  muntanya)   ¿Hi  ha  alguna  desigualtat  que  és  pugui  considerar  com  a  central?   -­‐ Si,  la  dificultat  del  génere,  económica  i  la  diferencia  entre  èlit  i  massa.     Molts   problemas   no   sempre   s’han   polititzat,   sinó   que   restaban   com   a   problemática   en   l’àmbit   personal,   familiar…   És   ara,   desde   fa   poc,   que   aquest   problema   es   suma   a   l’agenda   política.   De   fet   hi   ha   situacions   conflictives   ara   si   són   una   problemática   política  com:     -­‐ Les  condicions  de  treball  dels  i  les  asselariades.   -­‐ L’alteració  del  paisatge.   -­‐ L’explotació  dels  recursos  naturals.     -­‐ Subordinació  de  la  dona.     Tambè   això   ho   trobem   a   la   viceversa,   abans   hi   ha   situacions   que   eren   una   problemática  política  i  ara  són  personals  com:     -­‐  L’infidelitat  matrimonial.   -­‐ L’homosexualitat.   -­‐ Algunes  conviccions  religioses  (estat  laic).   L’alteració  dependrà  dels  canvis  polítics  i  culturals  o  l’acció  d’un  determinat  grup.     Sempre  hi  ha  nous  conflictes,  nous  debats,  nous  equilibris…     -­‐ Fumadors  transplant  de  cor?¿   2.¿què  és  el  poder  polític?   És  un  recurs  disponible  del  poder  polític  que  està  en  mans  de  tal  grup  o  persona.   -­‐ Clássics  à  Hobbes,  Marx,  Mosca  i  Wright  Mills.     El  poder  és  el  resultat  d’una  relació  à  s’ha  de  treballar  cada  dia.     -­‐ Clássics  à  Maquiavel,  Tocqueville,  Foucoule,  Dahl.     El   poder   polític   és   la   capacitat   que   tenim   d’intervenir   en   la   regulació   col·∙lectiva   del   conflicto  social.  Alguns  estarán  en  millor  situación  política  que  d’altres.   Força,  influència  i  autoritat.       Exerceix   Recorrer  a  la   Vol  produir  actitud  de   Vol  obtenir   força   Amenaça   temor   Acció  o     Influència   Persuació   Convicció   Inacció  d’altres   autoritats   Reputació   confiança   Autors     Força   o   coacció     à   grup   armat   (cas   extrem).   capacitat   per   negar   o   limitar   a   altres   l’acces  a  determinats  bens  o  portunitat.   Influència  à  quan  el  poder  polític  té  la  capacitat  de  persuadir  als  altres  de  que  convé   adoptar  o  abandonar  determinades  conductes.   Autoritat   à   quan   les   indicacions   d’un   subjecte   individual   o   col·∙lectiu   són   ateses   pels   demés  perquè  compte  amb  un  crèdit  o  solvència  reconeguda  prèviament.  (dictadura:   poder  més  gran  “capacitat  de  persuació”.)     L’altre  cara  del  poder:  la  legimitat   -­‐Qualsevol  acte  que  intervé  en  un  conflicte  aspira  a  que  la  seva  intervenció  on  tingui   que   descansar   únicament   en   la   seva   capacitat   de   forçar   la   voluntat   dels   demés.   Per   això  pretén  justificar  la  seva  intervenció.   -­‐Recorrer  al  món  dels  simbols  o  valors  à  bandera,  llengua,  ideologia.     -­‐El  poder  polític  suupre  ofereix  dues  cares:     -­‐ -­‐ Coacció  /  amenaça   Legitimitat       -­‐Cohesió  social   -­‐ Weber  i  les  fonts  de  la  legitimitat  (Burocràcia):   o Tradició:  “sempre  s’ha  fet  així”   o Racionalitat:   “s’ha   d’adoptar   tal   decisió   perquè   és   la   que   condueix   racionalment  a  l’objectiu  triat”   o Carisma   o Rendiment   Legitimitat  o  legalitat   -­‐ Legal  i  legítim     -­‐ Legal  i  no  legítim    (“Reduir”  en  societats  democràtiques)  à  genera  conflicta   o Llei  de  l’abort  o  els  desonaments   o El  dret  de  tenir  pistola  (EUA)   o El  matrimoni  homosexual  →Legal  i  en  sectors  minoritaris  “no  legitim”   -­‐ No  legal  i  legítims   3-­‐Dimensions  en  la  política   Estructura   Procés   Resultat   -­‐ Polity(Estudia   -­‐ Seqüencia   d’actes,   -­‐ Policy     l’arquitectura   de   la   sèrie  de  conductes.   -­‐ Política   pública   política)     -­‐ Politics   sobre   les   relacions   -­‐ Sistema,   ordre   i   -­‐ Diferents   maneres   socials   institució     d’actuar,   ideologies   -­‐ (Casa)   cultura  i  política.     -­‐ (moviment  casa)   4-­‐  La  disciplina  de  la  ciència  política   -­‐ -­‐ Desenvolupament  del  coneixement  sobre  la  política:   o Grecia  clàssica.  Plató  i  Aristòtil.  Ètica.   o Món  medieval.  Tomás  de  Aquino.  Teologia  moral  i  dret  natural.   o Renaixement.   Maquiavel,   Hobbes,   Locke,   Montesquieu,   Tocqueville.   L’Estat  (i  la  política)  objecte  autònom  de  reflexió.   o Segle  XIX   § Revolucions  liberals  i  industrialització:  canvis.   § Individualisme:  fragmentació  visió  integrada  societat.   § Coneixement   científic   de   la   naturalesa:   conèixer   científicament   la  societat   § Revitalització  de  les  universitats  europees  i  nortamericanes   La  institucionalització  de  la  ciència  política   o 1870-­‐1999.  Moviments  d’opinió  que  promouen  la  reforma  de  la  política,   l’administració  i  l’Estat.     § Es   creen   centres   acadèmics   especialitzats:   École   Libre   des   Sciences   Politiques   (1871),   Departament   ciència   política   Universitat   Columbia,   NY   (1890),   London   School   of   Economics   and  Political  Science  (1895).   o Post   IIGM.   Feixisme,   comunisme,   gran   depresió   capitalista   i   guerra:   deixaren   malferides   les   bases   sociopolítiques   i   econòmiques   de   les   democràcies  europees  tal  com  havien  estat  concebudes  pel  liberalisme   XIX.    Es  necessiten  nous  arguments:   § 1949   es   funda   la   Asociación   Internacional   de   Ciencia   Política,   sota  auspici  UNESCO.  Hegemonia  EUA.  Expansió  a  Europa:  1955-­‐ 1970  creació  noves  universitats.   -­‐ Camps  temàtics  de  la  ciència  política   o Conceptes  polítics  =>  Teoria  política   o Anàlisi   comparatiu.   Examina   paral.lelamentles   estructures   i   procesos   polítics  de  diferents  sistemes  polítics  =>  Política  comparada   o Institucions   polítiques.   Descriu   la   seva   formaicó,   evolució,   processos   d’actuació   i   s’ocupa   d’actors   com   les   institucions   de   l’Estat,   partits   o   grups   d’interès.   Estudi   administracions   i   governs   locals   =>   Institucions   Polítiques;  Ciencia  de  l’Administració;  Govern  Local   o Comportament  Polític   o Política  Internacional   o Polítiques  Públiques   5-­‐Cultura  política  à  fa  referéncia  a  fenòmens  polítics  i  socials   -­‐ Cultura  cívia  à  1963.  Gabriel  Almond  i  Sidney  Verba   -­‐ La   cultura   política   d’una   nació   consisteix   en   la   particular   distribució   de   les   pautes  d’orientació  cap  a  objectes  polítics  entre  els  membres  d’aquesta  nació.   o Orientacions:  conjunt  de  valors,  sentiments,  creences,  opinions.   o Objectes  polítics:  règim  polític,  institucions  polítiques,  actors,  etc.   o No  es  pot  parlar  d’intensitat  (molta,  poca)  =>  descriu  com  la  política  es   concebuda,  entesa  i  sentida   o És  concebuda  i  entesa  per  un  col·∙lectiu.   o Opinions,   creences,   coneixements   que   fan   referencia   a   un   col·∙lectiu   dintre  del  sistema  polític.     Quatre  orientacions:   -­‐ 1.   Orientat   al   sistema   polític   à   el   disseny   constitucional,   principals   institucions   i  regles  de  joc  o  la  comunitat  política  de  la  qual  es  forma  part.   o Legitimitat  del  régim  (democràcia/dictadura)   § Quan  gaudeixi  d’un  suport  i  d’una  aprovació  en  la  majoria  de  la   ciutadania.  És  un  factor  escencial  que  garanteix  estabilitat.     o Satisfacció  amb  el  régim  (a  españa  tendeix  a  separar-­‐se)     -­‐ 2.   Orientacions   envers   les   principals   dimensions   polítiques   à   venen   a   ser   les   preferències  sociopolítiques  enfront  a  diferents  dimensions  de  conflicte:   o Ideologia   esquerra-­‐dreta   (Europa   i   anglosaxons).   Prové   d’on   estaben   sentats  els  diputats  de  frança  a  finals  del  segle  XVIII   o Ideologia   liberal-­‐conservadora.   Qüestions   més   morals   i   polítiques   (drets   i  llibertats)  =>  preguntes,  de  manera  indirecta.   o Ideologia   nacionalista.   Només   present   on   existeixen   comunitats   culturals  diverses.   -­‐ 3.  Orientacions  envers  els  principals  actors  i  institucions  polítiques  à     o Actors  i  institucions  de  diferent  naturalesa:   En   primer   lloc,   les   responsables   de   traslladar   les   demandes   polítiques  dels  ciutadans  a  les  institucions  (partits  polítics  i  grups   d’interès)   § En   segon   lloc,   les   institucions   responsables   d’atendre   a   aquestes   demandes  i  disenyar  i  executar  polítiques  públiques  (parlament,   govern  i  administració  pública)   o Dues  orientacions  més  estudiades:   § La  confiança  política  à  Si  els  ciutadans  senten  que  una  institució   és  creíble,  competent,  equitativa,  transparent…  eficació  i  justíca.   § La  identificació  partidista.       -­‐ 4.  Orientacions  envers  el  rol  mateix  de  l’individu  dins  el  sistema  à  l’Interès  per   estudiar   la   funció   que   els   individus   creuen   que   tenen   en   la   vida   política.   Dos   principals  elements:   o Interès  per  la  política.    (Tan  sigui  de  mesura  directa  com  indirecta)   o Eficàcia   política.   És   a   dir   la   sensació   que   tenen   els   ciutadans   de   si   són   capaços  o  no  d’influir  a  través  de  la  participación.  Trobem:   § Eficàcia   interna.   Capacitat   d’influir   en   el   procés   políticx   (autoimatge  individus).   § Eficàcia   externa.   Percepció   si   sistema   polític   és   receptiu   demandes.   Estabilitat  i  canvi  de  la  cultura  política   -­‐ La   cultura   política   és   estable.   No   fluctua   en   funció   de   la   cojuntura   política   o   econòmica   del   moment   sinó   que   es   manté   relativament   estable   al   llarg   del   temps.  Els  canvis  es  produeixen  generalment  de  forma  gradual.   -­‐ Cal   distinguir   la   cultura   política   de   l’opinió   pública   (variant   i   sensible   a   la   cojuntura)   o Opinició  pública:  percepció  de  la  situació  econòmica,  la  popularitat  d’un   president  o  la  valoració  de  la  gestió  d’un  govern.   Canvis  en  democràcies  i  paísos  del  centre   -­‐ Segons  meitat  s.  XX:  canvis  econòmis  i  socials  profunds   o Creixement   econòmic   intens   i   sostingut,   descens   de   la   població   rural,   major   mobilitat   geogràfica   i   social,   augment   oportunitats   educatives,   expansió  de  la  informació,  augment  de  l’Estat.   -­‐ La   Mobilització   cognitiva   “fa   augmentar   la   capacitat   dels   individus   per   rebre   i   interpretar   els   misatges   relacionats   amb   una   comunitat   política   remota   (Inglehart)”  –  més  informació  i  educació   -­‐ La  Mobilització  cognitiva  ha  provocat:   o Ciutadans  mes  interessants  per  la  política  i  més  eficaços   o Apareixen  nous  valors  polítics  =>  postmaterialistes   o Ciutadans  són  més  crítics  amb  la  política  i  mostren  una  menor  confiança   o Procés  de  desalineament:  una  influència  decreixent  del  lleialtats  socials   tradicionals  com  partinença  de  clase  o  identificació  partidista   -­‐ Inglehart  (1977):  La  revolució  silenciosa  a  Europa   -­‐ Creiement  econòmic  i  augment  benestar  =>  canvi  de  valors  i  prioritats.   -­‐ Prioritats   trandicionals   de   tipus   materialista   (ordre,   seguretat,   economia)   han   anat   perdent   protagonisme   a   favor   de   les   de   caràcter   postmaterialista   (aspectes  no  econòmics).   § -­‐ o Autorealitazació,   qualitat   de   vida,   participació,   ecologisme,   pacifisme   i   defens  drets  i  llibertats  civils,  igualtat  de  gènere   Ascens   valors   postmaterialistes   +   sofisticació   de   la   política   =>   desafecció   política.       Interès  dels  científics  socials  vers  la  cultura  política   -­‐ Descriure   com   són   les   principals   orientacions   polítiques   (actituds,   opinions,   avaluacions)  que  caracteritzen  una  societat  determinada.   -­‐ Interessar-­‐se   per   la   cultura   política   perquè   ajuda   a   entendre   certs   fenòmens   polítics   o Estabilitat  dels  règims  polítics.     § Cultura   cívica   és   una   particilar   convinació   de   les   3,   amb   predomini   de   la   de   participació.   Propia   democràcies   (Almond   i   Verba)   o Bon  o  mal  funcionament  de  les  institucions  polítiques   § Putnam,   Making   Democracy   Work.   Concepte   de   capital   social   com  factor  explicatiu  bon  funcionament  institucions   Capital  social   -­‐ Estoc  de  valors  i  normes  basades  en  la  confiança  interpersonal,  el  civisme  i  la   reciprocitat  presents  en  la  cultura  política  d’un  país.   -­‐ Societat  civil  articulada  i  ric  teixit  associatiu   6-­‐  Socialització  política   -­‐ El   mecanisme   que   garanteix   l’estabilitat   de   la   cultura   política   és   la   socialització.   La  cultura  política  es  manté  de  generació  en  generació.   -­‐ Definició:   procés   d’adquisició   i   transformació   de   creences,   actituds,   valors   i   idegologies,  que  cada  individu  experimenta  al  llarg  de  la  seva  vida   o El   subjecte   interioritza   elements   del   seu   entorn   i   construeix   la   seva   pròpia  personalitat  política   o procés  informal,  fragmentari,  poc  conscient   o Elements   no   innats   sino   que   els   individus   els   van   adquirint   al   llarg   del   cicle  vital   Etapes  de  la  socialització  política   -­‐ Socialització   primària:  des  de  la  presa  de  consciència  de  l’infant  fins  a  la  seva   entrada   en   la   vida   activa   (treball   o   edu   no   obligatoria).   S’incorporen   creencies   i   actituds:   o Consciència   existència   autoritat;   identificació   amb   un   col.lectiu   més   ampli   que   la   propia   unitat   falimiar;   diferències   ideològiques   i   partidàries,resultats  que  ens  subministra  el  sistema  polític   o Presa   de   posició   front   liders   polítics,   questions   o   partits,   distinció   rols   institucionals,  actituds  d’interès  o  desinterès     -­‐ Socialització  secundària  (resocialització).  Es  produeix  en  l’edat  adulta.  Quanles   noves   experièncie   són   congruents   amb   les   de   socialització   primaria,   reforces   actituds;  quan  no  modificació   o Cambis   de   situació   familiar,   de   residencia   geogràgica,   de   dedicació   laboral  o  de  nivell  econòmic   o Experiències  històriques  de  tota  una  generació:   § Crisis   econòmica,   guerra,   independencia   nacional   en   países   ex   colonials,   revolució,   lideratge   d’un   personatge   polític   o   grans   mobilitzacions   ciutadanes   (Experiències   satisfactòries   o   frustants)           Agents  de  socialització     -­‐ Els   grups   primaris:   es   constitueixen   a   partir   de   relacions   “cara   a   cara”,   en   el   tracte  personal,  directe  i  freqüent  entre  els  seus  components.   o Família:  nucli  original  de  socialització,  es  transmeten  pautes  culturals  de   trascencència  política:  autoritat  i  autoconfiança,  curiositat  per  la  política,   certes  inclinacions  ideològiques  o  partidàries   o Grup  d’iguals:  companys  d’escola  o  diversió,  amics  del  veïnat,  colegues   de  treball   -­‐ Els  grups  secundaris:  es  constitueixen  per  raó  d’objectius  comuns,  encara  que   no   tots   els   seus   membres   mantinguin   entre   si   les   relacions   “cara   a   cara”   pròpies  dels  grups  d’iguals.   o Escola:   ha   estat   considerada   com   el   més   potent   agent   de   socialització   després  de  la  familia.  Continguts,  informació,  conducta   o Mitjans  de  comunicació:  radio  (20’),  tele  (60’)  =>  no  només  informació   sino  opinió  i  modles  de  conducta     -­‐ Els   grups   de   referència:   són   col·∙lectius   que   comparteixen   determinades   característiques:  unes  creènces  religioses,  uns  trets  ètnics,  una  clase  social,  una   professió,  un  origen  nacional  o  cultural,  etc.   7-­‐  Comunicació  política   La   major   part   de   l’experiència   política   dels   i   les   ciudadanes   és   indirecta:   ens   arriba  per  mitjà  d’alguna  forma  de  comunicació  que  ens  ens  aproxima  dades  i   opinions  allunyades  del  nostre  entorn  inmediat.   -­‐ Definició:  intercanvi  de  missatges  de  tot  tipus  que  acompanya  necessàriament   a  la  presa  de  decisions  vinculatns  sobre  conflictes  d’interès  col.lectiu:   o Present  a  totes  les  fases  del  procés  polític   o Consustancial   als   processos   de   socialització   d’actituds,   difusió   de   cultures  polítiques  i  creació  d’institucions   Canals  de  comunicació   -­‐ La   política   ha   anat   acudint   a   diferents   canals   de   comunicació   que   la   tècnica   posava  al  seu  abast:   o Mussolini,   Goebbels   i   Roosvelt   forne   els   primers   dirigens   en   fer   us   sistemàtic  ràdio.  Paper  important  IIGM.  Discrusos  Churchill  i  De  Gaulle.   o Campanya  electoral  EUA  1960  i  en  els  debats  televisats  Nixon  y  Kennedy   o 1989,  estudiants  xinesos  fax  i  1994,  zapatistes-­‐Marcos  internet   o 1999,  antiglobalització  i  contra  la  guerra  iraq  internet  i  correu  electrònic   o 2004,  Madrid  11M  SMS  i  2011,  15M  xarxes  socials   Comunicació  individual  i  de  masses   -­‐ La   comunicació   política   pot   concebre’s   com   una   relació   entre   individus.   Cada   un   participa   amb   el   seu   filtre   de   predisposicions:   selecciona   i   interpreta   les   -­‐ fonts   de   comunicació   a   les   que   s’expon   amb   major   facilitat   i   atenció.   Missatges   es  retenen  selectivament  en  la  memòria.   -­‐ Comunicació   com   activitat   en   grup:   del   emisor   a   un   líder   d’opinió   i   d’aquest   líder  a  l’àmbit  en  el  que  aquest  se  situa.     Efectes  de  la  comunicació  de  masses:  3  visions   -­‐ L’impacte   polític   de   la   comunciació   de   masses   es   va   convertir   en   objecte   d’anàlisis   cap   a   1920:   IGM,   revolució   rusa   i   agitació   nazi-­‐feixista   a   Itàlia   i   Alemanya  posaren  de  relleu  importantcia  recents  tecnologies  (radio  i  cine)  per   a  la  propaganda  política.  Linees  d’anàlisi:   1. Posa  accent  en  l’emisor  i  en  la  seva  capacitat  ilimitada  per  manipuar  el   receptor  i  forçar-­‐lo  comportaments  inicialment  no  dessitjats.   2. Relació   entre   emisor   i   receptor.   Receptor   no   es   pasiu.   Efecte   dels   mitjans   es   principalment   reforçament   actituds   i   opinions   previes   el   subjecte   3. Comunicació   audiovisual:   es   la   forma   la   que   acaba   configuant   la   manteixa   capacitat   de   percepció   i   anàlisi   dl   subjecte   receptor.   L’important  no  es  el  missatge  sino  el  medio  (estudis  sobre  la  tele).   8-­‐  Opinió  Pública   Traducció  verbal  d’una  actitud  política  en  un  moment  determinat.   Fenòmen  col.lectiu  /fenòmen  que  canvia   Definició:   Determinada   distribució     d’opinions   individuals   en   el   si   d’una   comunitat  que  adopta  una  inclinació  determinada  davant  els  missatges  rebuts   pels  mitjans  de  comunicació.   -­‐ Mentre   el   concepte   de   cultura   política   descriu   una   pauta   estable   d’actituds   bàsciques  que  duren  en  el  temps,  la  noció  d’opinió  pública  aludeix  a  la  reacció   d’aquest   sistema   d’actituds   davant   a   elements   circumstancials   de   la   política   (fets,  propostes,  personatges)   Enquestes  i  sontetjos  d’opinió   -­‐ Amb  aquests  instruments  es  preten  averiguar  les  orientacions  dels  ciudatadans   sobre   determinades   qüestions   d’actualitat   política,   escrutar   les   seves   futures   intencions  de  vot  o  mesurar  l’acceptació  dels  líders  polítics  i  les  seves  propostes   a  una  mostra  reduidad  i  representativa  de  la  població.   o 30’.   George   Gallup   va   extendre   d’ús   dels   sondetjos   d’opinició   de   la   investigació  de  mercat  a  la  política   o 60’.  Estudis  d’opinió  abunden  en  democràcies  occidentals   o Ara:  convinació  sondetjos  i  enquestes  amb  premsa  i  radiotelevisió   -­‐ Per  a  obtindre  resultats  fiables:   o Mostra  estadísticament  representativa   o Treball  de  camp  profesional  i  degudament  controlats   o Anàlisis  suficientment  complet  i  Fidel  a  les  dades  obtingudes   o Conceptes  i  preguntes  del  qüestionari   o Context  on  responen  les  preguntes   Bloc  3.     -­‐ -­‐ -­‐ 9-­‐  Acció  política   -­‐ Entenem  per  acció  política  la  conducta  individual  o  en  grup  que  incedeix  en  el   procés  de  gestió  dels  conflictes  socials.   o Aquest   procés   de   gestió   té   moments   diferents:   la   formulació   i   canalització  de  demandes  i  reivindicacions,  el  reclutament  de  dirigents   polítics,  l’elaboració  i  execució  de  polítiques  públiques,  la  protesta  o  la   resistència  a  aquest  mateixa  execució...     o En  cada  un  d’aquests  moments  es  donen  oportunitats  d’intervenció  de   diferent  tipus.   -­‐ Intensitat:  En  els  sistemes  amb  tradició  liberal-­‐democràtica  els  estudis  revelen   que  la  intensitat  de  l’acció  política  és  bastant  escassa:   o Apàtics   (1/3   població).   Totalment   indiferents   a   la   política   i   a   les   seves   manifestacions   o Espectadors  (50-­‐60%).  Interès  intermitent  i  irregular,  es  conempla  com   a  distant   o Gladiadors   (2-­‐10%).   La   política   com   una   de   les   seves   preocupacions   principals:  militans  o  professionals   • Especialització:  certa  divisió  del  treball  polític:   o Inactius   o Votants   o Comunicadors  =>  informar-­‐se,  debatre  i  criticar   o Activistes   locals   =>   participen   inicatives   polítiques   més   o   menys   episòdiques  barri  o  municipi,  reivindicació  o  serveis  comunitaris   o Voluntaris   socials   =>   activitats   ecologistes,   asistència   social,   solidaritat   amb  paísos  en  desenvolpament   o Militants  =>  participen  de  mode  regular  en  organitzaciones  estables   o Activistes   totals   =>l’activitat   representa   el   centre   de   les   seves   preoucpacions,  “tot  terreny”  polític   Trets  de  l’actor   -­‐ Oportunitats   de   participació   són   majors   i   més   variades   a   mesura   que   l’organització  del  sistem  polític  ha  donat  entrada  a  les  masses  i  ha  legitimat  la   plena  intervenció  dels  ciutadans  en  la  conducció  dels  assumptes  públics   o Però  no  tots  ciutadans  tenen  mateixes  oportunitats  ni  en  fan  el  mateix   ús.   -­‐ Característiques  personals:   o Edad   o Gènere   o Nivell  instrucció  *   o Ámbit  social-­‐professional     -­‐ Experiències  individu:     o Participació  en  activitats  col.lectives  de  caràcter  no  polític     o Marcada  afinitat  ideològica   -­‐ Important:   Confiança   en   la   pròpia   eficacia   pol´tiica   (expectativa   que   una   intervenció  personal  pugui  obtenir  un  cert  resultat)  explica  en  bona  mesura  per   què  hi  ha  ciutadans  que  tendeixen  a  “fer  política”  i  altres  que  ho  eviten.     Tipologia     -­‐ Els  i  les  ciutadanes  poden  intervenir  en  política  individualment  o  en  grup   L’acció   política   pot   exercir-­‐se   de   forma   espontànea   i   esporàdica,   sense   necessitat   d’establir   cap   acord   ni   estratègia   prèvia   amb   altres   actor.   Però   és   més   freqüent   l’acció   política   que   resulta   de   la   coordinació   entre   diverses   persones,   desenvolupada   per   un   col.lectiu   estable   que   comparteix   objectius   i   utilitza  recursos  i  mètodes  per  aconseguir-­‐los.   -­‐ L’acció   política   pot   ajustar-­‐se   a   formes   convencionals   o   a   formes   no   convencionals.   Formes  convencionals   -­‐ Són  les  que  s’ajusten  a  les  pautes  marcades  pels  valors  i  normes  dels  sistemes   liberal-­‐democràtics:   corresponen,   en   general,   a   l’exercici   de   drets   reconeguts   formalment  a  la  legislació  d’aquests  sistemes.     -­‐ Ac#vitats) Relacionades+amb+el+procés+ electoral+ ! Votar;(Seguir(campanya(electoral,(a(través(dels(medis(o(assis9nt(a( reunions;(Par9cipar(a(la(campanya(electoral(recolçant(a(un(candidat(o( par9t;(Contribuir(econòmicament(a(la(campanya;(Persuadir(a(altres(per( orientar(el(seu(vot;(Presentar!se(com(a(candidat;(…( Relacionades+amb+la+creació+ d’opinió+ !(Informar!se(de(la(polí9ca(a(través(dels(mitjans;(Devatre(qües9ons( polí9ques(amb(familiars,(amics,(companys(de(feina…;(Enviar(cartes(als( diaris(o(trucar(a(emisores(de(radio(i(televisió,(expresant(opinions(polí9ques;( …(( Relacionades+amb+el+contacte+ amb+ins4tucions+i+autoritats+ !(Enviar(cartes(o(missatges(de(recolçament(o(protesta(a(les(autoritats(i( ins9tucions;(Sol.licitar(entrevistes(amb(autoritats(per(tractar(de(problemes( comunis(o(personals;(Firmar(pe9cions(col.lec9ves(a(les(autoritats(per( reclamar(alguna(actuació(polí9ca;(…( Relacionades+amb+la+mobilització+ !(Par9cipar(en(manifestacions(autoritzades;(Par9cipar(en(grups(o( polí4ca+organitzada+ moviments(per(resoldre(problemes(locals;(Afiliar!se(a(par9ts(o( organitzacions;(Contribuir(econòmicament(al(recolçament(de(causes( polí9ques;(…( -­‐ -­‐ -­‐ -­‐ -­‐ -­‐ -­‐     La   ciencia   política   contemporània   ha   prestat   molta   atenció   al   comportament   electoral.     o Des  del  punt  de  vista  ideològic,  en  l’acte  electoral  es  trova  la  font  que   legitima  el  poder  polític.     o Des   del   punt   de   vista   instrumental,   la   conducta   electoral   és   la   més   asequible  a  l’observació  i  estudi.     La  intervenció  en  el  procés  electoral  pot  prendre  formes  molt  diferents.     Votar  o  abstenir-­‐se  és  la  primera  opció  que  les  eleccions  plantegen.     Quan   el   ciutadà   ha   decidit   votar,   com   s’orienta   la   seva   preferencia   electoral   i   quins  motius  l’impulsen  a  inclinar´se  per  una  opció  o  altre.   Finalment,  caldria  assenyalar  les  variacions  que  presenta  la  trajectòria  electoral   de  cada  subjecte.   El   vot   conté   una   decisió   individual.   Però   la   suma   d’aquestes   decisions   individuals  es  converteix  en  un  fet  polític  col·∙lectiu.   Funcions  eleccions  en  sistemes  competitius:     o Produir  govern   o Produir  representació   o Produir  legitimitat   -­‐ ¿Eleccions  obligatòries?   Formes  no  convencionals   -­‐ Les   formes   no   convencionals   de   l’acció   política   són   maneres   de   “fer   política”   que  es  troben  en  conflicte  amb  alguns  valors  dominants.  Solen  desenvolupar-­‐se   al   marge   de   les   vies   institucionals   i   a   la   frontera   o   més   enllà   de   la   legalitat   acceptada.  Estan  associades  a  les  demandes  dels  qui  tenen  poca  confiança  en   l’eficàcia  de  les  formes  convencionals.   -­‐ Poden   ser   conductes   de   molt   diversa   índole,   que   van   des   d’actes   de   resistència   pacífica  fins  la  destrucció  de  béns  o  la  violència  contra  les  persones  passant  per   la  negativa  a  complir  obligacions  legals.   -­‐ Actes   testimonials   d’expresió   física   o   cultural   (tancaments,   vagues   de   fam,   reunions  festives)   -­‐ Obstrucció   d’activitat   alienes   (bloqueig   trànsit,   sentada,   okupacions,   boicot   actes  públics  o  activitats  comercials)   -­‐ Pintades  de  protesta  i  reivindicaicó  en  llocs  públics   -­‐ Boicot  de  serveis  i  productes   -­‐ Resistència   al   cumpliment   d’obligacions   leglas   (pagament   impostos,   taxes   o   lloguers,  servei  militar)   -­‐ Manifestacions  il.legals  o  vagues  salvatges     -­‐ Destrucció  de  béns  públics  i  agresió  contra  persones   -­‐ Violència  armada   -­‐ Poden  ser:     o àPODEN  SER:  Legítimes  =  no  legítimes  i  Legals  =  alegals  =  ilegals   -­‐ Molt  sovint  aquestes  activitats  no  convencionals  estan  estretament  lligades  a  la   seva  espectacularitat  mediàtica.   -­‐ El  grau  d’acceptació  que  reben  aquestes  activitat  per  part  de  l’opinicó  general   oscila  segons  els  casos  i  segons  els  països.     -­‐ Cal   tenir   present   que   el   no   convencional   d’avui   pot   ser   el   convencional   de   demà.  El  què  separa  a  les  formes  convencionals  de  les  no  convencionals  és  una   valoració   social   que   varia   amb   el   temps   (exemple:   les   vagues   o   l’objecció   de   consciència  al  servei  militar)   10-­‐  Actors  polítics   -­‐ -­‐ -­‐ Malgrat   la   seva   extrema   varietat   podem   definir   als   actors   polítics   a   partir   d’unes  determinades  característiques:   o L’associació  volunttària   o L’estabilitat  relativa  de  les  seves  activitats   o La  comunitat  d’interessos  i  objectius   o Una   línea   d’acció   coordinada   i   organitzada   mitjançat   l’us   de   mitjans   i   instruments  diversos   Els  actors  polítics  col.lectius  adquireixen  protagonisme  quan  apareix  la  política   de  masses  i  s’obre  un  espai  ampli  per  la  intervenció  política.  Així,  es  detecta  la   presència   d’aquests   actors   en   els   processos   històrics   que   donaren   lloc   a   les   revolucions  liberals,  a  les  mobilitzacions  obreres  i  democratitzadores  del  s.  XIX  i,   sobre  tot,  en  el  trànsit  de  l’estat  elitista  a  l’estat  liberal-­‐democràtic.   A   mesura   que   el   sistema   polític   facilitava   l’expressió   de   les   demandes   de   diversos   grups   foren   contribuint-­‐se  aquests  intermediaris  o  agents  col.lectius.   -­‐ -­‐ La   seva   existència   no   habia   estat   prevista   per   la   teoria   liberal   però   foren   incorporats  progressivament  al  seu  model  d’organització  política.   En   les   socialetats   contemporànies,   la   creixent   complexitat   de   les   seves   estructures  socials  i  la  politització  de  moltes  qüestions  que  en  un  altre  temps   eren  deixades  al  lliure  acord  dels  seus  protagonistes  han  multiplicat  el  nombre   d’actors  col.lectius  i  han  accentuat  la  seva  diversitat.     Criteris  que  permeten  diferenciar-­‐los:   o L’estabilitat  de  la  seva  estructura   o El  discurs  que  desenvolupen   o L’escernari  preferit  per  la  seva  intervenció     Grups  d’interès   -­‐ Associacions   voluntàries   que   tenen   com   objectiu   principal   influir   sobre   el   procés   polític,   defençant   propostes   que   afecten   als   interessos   d’un   sector   determinat  de  la  comunitat.   -­‐ Aquests   grups   es   proposen   participar   en   l’elaboració   de   decisions   polítiques   relacionades  amb  els  interessos  del  sector  però  sense  assumir  responsabilitats   institucionals.   Tipologia:   -­‐ Associacions   voluntàries   que   tenen   com   objectiu   principal   influir   sobre   el   procés   polític,   defensant   propostes   que   afecten   als   interessos   d’un   sector   determinat  de  la  comunitat.  Exemple:  Greenpeace.   -­‐ Aquestes   grups   es   proposen   participar   en   l’elaboració   de   decisions   polítiques   relacionades   amb   els   interessos   del   sector   però   sense   asumir   responsabilitats   institucionals.   -­‐ Grups   d’interès   privats,   dins   d’aquest   tipus   encontrem   els   Lobbies:   grups   de   professionals  que  presionen  al  govern  i  que  intenten  influirlo  per  a  aconseguir   beneficis  propis.  En  EEUU  es  troba  molt  presen   Tipologia  2   -­‐ Els   grups   d’interès   relacionats   amb   l’esfera   econòmica:   organitzacions   patronals,   sindicats,   col.legis   professionals,   associacions   consumidors,   grups   empresarials,  agrupacions  jubilats…   Els  grups  d’interès  que  agrupen  a  determinats  col.lectius   socials  en  funció  de   característiques:   AAVV,   col.lectius   de   dones,   organitzacions   familiars,   associacions  de  joves,  d’afectats  per  enfermetats…   -­‐ Els   grups   d’interès   que   promouen     determinades   causes   de   contingut   ideològics   o   cultural:   confesions   religioses,   entitats   promotores   de   detrminades  activitats  o  trets  culturals,  associacions  promotores  del  patrimoni   natural…   -­‐ Els  grups  d’interès  que  persegueixen  certs   objectius   polítics,  però  sense  aspirar   a  l’elaboració  d’un  projecte  global  de  govern.     Mètodes  d’acció   -­‐ Activitats   de   persuació.   Recurs   a   la   transmisió   d’informació   i   documentació,   als   contactes  amb  els  demés  actors,  publicitat,  etc.   -­‐ Activitats   econòmiques.   Mecenatge   actititats,   financiació   legal   o   encoberta   partits,  o  corrupcio  altres  agents.   -­‐ Activitats   en   el   camp   jurídic.   Resistint   al   cumpliment   d’obligacions   legals,   interposant   recursos,   accions   reivindicatories   als   tribunals   per   paralitzar   decisions,  reclamar  danys     -­‐ Activitats   d’intimidació   o   coacció.   Des   de   l’us   de   la   força   per   interrompre   activitat  econòmica  o  social  fins  a  violència  física   -­‐ Les  accions  d’aquests  grups  són  a  vegades  públiques  i  transparents,  mentre  que   en  altres  casos  són  discretes  i  secretes.   -­‐ Els  mètodes  d’acció  van  units  als  RECURSOS:   o Nombre  dels  seus  aficilats   o Les   posicions   que   els   seus   membres   tenen   en   l’elaboració   de   determinades  polítiques  públiques   o La  solidesa  econòmica  de  l’organització   o La  consistència  i  disciplina  de  l’organització   o L’habilitat  mediàtica  per  presentar  determinats  interesos  sectorials  com   “interès  general”   o La  capacitat  de  relació  i  coalició  amb  altres  organitzacions   Moviments  socials   -­‐ A   diferència   dels   grups   d’interès   o   dels   partits,   els   moviments   socials   es   presenten  com  fenòmens  menys  integrats  i  de  fronteres  més  difuses.     -­‐ Solen   incorporar   una   pluralitat   de   nuclis   conectats   entre   si   mitjançant   una   articulació  relativament  dèvil,  descentralitzada  i  poc  o  gens  jeràrquica.   -­‐ Les  seves  propostes  no  es  limiten  a  un  sol  àmbit  o  un  sol  sector  de  la  vida  social.   -­‐ Expresen  una  preferència  per  les  vies  d’intervenció  política  no  convencionals.   -­‐ Definició:     àActor   polític   col.lectiu   de   caràcter   mobilitzador   (i   per   tant   un   espai   de   participació)  que  persegueix  objectius  de  canvi  a  través  d’accions  (generalment   no  convencionals)  i  que  per  això  actua  amb  certa  continuitat  a  través  d’un  alt   nivell  d’integració  simbòlica  i  un  baix  nivell  d’especificació  de  rols,  a  la  vegada   que  es  nutreix  de  formes  d’acció  i  organització  variables.   -­‐ Per   tant,   un   moviement   socials   és   un   agent   d’influència   que   desafia   les   interpretacions  dominants  sobre  diversos  aspectes  de  la  realitat.   -­‐ Els  MS  han  de  recorre  un  llarg  camí  i  superar  molts  reptes  abans  de  convertir-­‐se   en  motor  de  canvi  social.  Ha  de  superar  sis  tasques  per  a  que  els  seus  propòsits   tinguin  impacte  en  la  societat  (McAdam,  1999):   o Aconseguir  nous  membres   o Mantenir  la  moral  i  el  nivell  de  compromís   o Aconseguir  covertura  dels  mitjans  de  comunicació   o Mobilitzar  el  recolçament  de  grups  externs   o Limitar  les  opcions  de  control  social   o Influir  sobre  el  polític  i  aconseguir  que  l’Estat  actui       -­‐ Estratègies  d’anàlisi:  L’estudi  dels  mmss  s’ha  orientat  en  tres  direccións:   1. A  nivell  extern:  observa  quina  posició  tenen  respecte  el  reste  d’actors  i   institucions  i  el  ventall  de  possibilitats    (Quan  s’activen  els  mmss?)   2. A   nivell   intern:     estudi   com   un   tipo   d’actor   col.lectiu,   amb   repertori,   organització  i  simbologia  (Què  fan  els  mmss,  com  i  per  què?)   3. Respecte   al   seu   impacte:   canvis   en   les   polítiques   públiques   i   canvis   socials  (Quins  són  els  fruits  de  la  mobilització?)   -­‐ Nivell   extern:   La   cojuntura   en   la   que   apareixen   els   moviments   sociasl   s’ha   anomenta  Estructura  d’Oportunitat  Política  (EOP)  (Tarrow,  1997).  S’enten  per   EOP   les   dimensions   consistents   de   l’entorn   polític   que   fomenten   o   desincentiven  l’acció  col.lectiva,  posant  énfasi  en  els  recursos  “exteriors”:   § L’accés  a  les  èlits  polítiques   § La  disponibilitat  d’aliats  influients   § La  connexió  amb  el  “temps  mundial”   -­‐ Nivell   intern   (repertori   acció).   Els   mmss   sorgeixen   com   resposta   a   oportunitats   per  l’acció  col.lectiva  que  el  medi  ofereix,  però  el  seu  desenvolupament  es  veu   determinat   per   les   seves   pròpies   accions.   Unes   accions   que   s’inscriuen   i   transmeten  culturalment  (“repertori  d’acció  o  enfornatament”,  Tilly  1978)   -­‐ L’acció  col.lectiva  es  fa  servir  per  comunicar  i  transmetre  les  demandes;  genera   solidaritat   i   idendtitat;   convencer   als   participants;   desafiar   als   adversaris   i   finalment   generar   incertesa.   Diversitat   acció   (convencional-­‐no   convencional,   violenta-­‐noviolenta;  mediàtica)   o Nivell   intern   (estructures   de   mobilització).   Canals   col.lectius   tant   formals   com   informals   a   tracés   dels   quals   la   gent   pot   mobilitzar-­‐se   i   implicar-­‐se   en   l’acció   col.lectiva).   Capacitat   d’obtenir   i   gestionar   recursos.   o Nivell  intern  (marcs  cognitius).  Elements  mediadors  entre  l’oportunitat,   l’organització   i   l’acció   i   aquests   són   els   significats   compartits   i   els   conceptes  per  mitja  dels  quans  la  gent  tendeix  a  definir  la  seva  situació.   Conseqüències  o  impacte.   -­‐ En  les  polítiques  públiques  o  mesures  dutes  a  terme  des  dels  poders  públics.   -­‐ En  la  societat.   -­‐ Els  anomenats  nous  moviments  socials  sorgeixen  a  Europa  occidental  i  els  EUA     durant  els  anys  setanta  del  segle  XX.  Per  alguns,  són  fills  de  les  contradicción  i   paradoxes   del   capitalisme   tardà   de   les   democràcies   occidentals   (valors   postmaterials).   -­‐ -­‐ -­‐ -­‐ -­‐ -­‐ -­‐ -­‐ -­‐ -­‐ -­‐ -­‐ Els   nous   valors   donaven   importància   a   qüestions   com   la   qualitat   de   vida,   la   protecció   del   medi   ambient,   l’afirmació   de   certes   identitats,   s’oposaven   al   productivisme  industrial  i  reivindicaven  més  atenció  per  un  oci  creatiu.   Davant  de  la  falta  de  resposta  dels  actors  tradicionals  i  de  les  institucions  a  les   demandes  postmaterialistes  i  davant  l’erosió  de  legitimitat  de  les  democràcies   liberals,  comences  a  prendre  cos  iniciatives  d’intervenció  pública  (NMS)   L’èxit   o   fracàs   en   la   cristalització   d’aquestes   iniciatives   sovint   s’ha   explicat   en   funció   de   l’estructura   d’oportunitats   polítiques   amb   la   que   s’enfronta   cada   actor.   EOP:   accessibilitat   a   les   institucions,   estabilitat   de   les   aliances   entre   les   èlits,   possibilitat  aliats,  propensió  de  l’estat  a  l’ús  de  la  coerció.   En   una   primera   fase   i   durant   els   anys   seixanta   i   setanta     els   NMS   aixecaren   banderes  de  caràcter  contestatari  i  progressista.   Els   novíssims   moviments   socials:   a   partir   dels   anys   noranta   pren   cos   el   moviment   global   oposat   a   la   globalització   econòmica   de   tall   neoliveral.   Es   tracta   d’un   “moviment   de   moviments”   constituït   per   xarxes   d’agrupacions   locals  que  es  coordinen  gràcies  a  les  TIC.     Feren  la  seva  aparició  pública  com  una  reacció  de  protesta  contra  les  polítiques   econòmiques  i  financeres  promogudes  per  organitzacions   Organització:   S’han   caracteritzat   per   la   seva   estructura   lleugera   i   poc   estable.   Arrancaren   amb   una   tendència   a   rebutjar   les   derives   oligàrquiques,   burocràtiques   i   centralitzadores   d’altres   actors,   com   poden   ser   els   partits   i   alguns  grups  d’interès.   S’inclinares   per   mètodes   de   participació   directa,   pràctica   assembleària,   dedicació   voluntària,   descentralització   i   rotació   de   les   responsabilitats   directives.   internacionals  (OMC,  BM  i  FMI).  Seattle,  1999.   Poden   distinguir-­‐se   tres   fenòmens   col.lectius   que   normalment   es   posen   sota   el   rètol  de  moviments  socials:   o Un  MS  en  sentit  ampli  equival  a  l’articulació  de  nuclis  que  comparteixe   l’adhesió   a   uns   mateixos   valors   o   mites   mobilitzadors,   però   que   no   constitueixen   una   organizació   única   ni   compten   amb   un   programa   exprés  d’actuació.   o Actuacions  més  estructurades  que  actuen  en  competència  o  convinació   amb   laltres   organitzacions   tradicionals,   partits   o   grups   d’interès   (mov   socials  organitzats)   o Grups  d’acció  amb  objectiu  únic  (moviments  monotemàtics)   11.  partits  polítics   La  política  de  masses  ha  fet  dels  partits  un  indispensable  instrument  de  mediació  entre   demandes  socials  i  institucions.     Definició:   associacions   voluntàries,   que   proposen   un   programa   d’intervencions   globals   i   competeixen   electoralment   per   l’exercici   del   poder   institucional.   Es   doten   d’una   organització  estable,  insitucionalitzada  i  relativament  difusa  en  el  territori  on  actuen.   -­‐ En   una   primera   etapa,   responen   a   les   necessitats   dels   propis   grups   socials   dominants.   Són   partits   que   es   constitueixen   des   de   posicions   de   poder   institucional   (des   del   parlament   o   govern)   per   organitzar   la   intervenció   de   diferents  fraccions  de  l’èlit  dominant.   És   mobilitzen   abans   de   les   eleccions   (restringides),   s’estructuren   com   clienteles   personals  i  no  solen  tenir  programa  polític  definit.   -­‐ En   una   segona   etapa   apareixen   els   partits   creat   des   de   l’oposició   política   i   social.  Es  constitueixen  per  part  de  sectors  socials  exclosos  de  l’escenari  polític,   que  reclamen  una  participació  en  el  procés  de  decisió.   Representen   treballadors   assalariats,   membres   de   confesions   reliciones   minoritàries,  integrans  de  minories  nacionals…   Requereixen  organització  permanent,  afiliació  numerosa  i  programa  explícit  de   propostes.   Evolució  i  tipología  dels  partits  polítics   -­‐ PARTITS   DE   NOTABLES   O   QUADRES   es   distingeixen   per   la   seva   composició   reduïda.   Els   seus   membres   eren   reclutats   selectivament   en   funció   d’alguna   qualitat  especial.   La   seva   organització   es   fundava   en   comitès   de   personalitats   o   grups   de   notables   locals   que   mantenien   una   dèbil   coordinació.   Ideari   o   programa   vague,   vinculta  al  grup  d’interès.   Fins  II  GM.   -­‐ PARTIT  DE  MASSES  es  una  aportació  de  la  socialdemocràcia  alemana  de  finals   del  s.  XIX.  Amb  algunes  variants,  fou  adoptada  posteriorment  per  altres  grans   corrents   ideològiques   (comunistes,   feixistes,   democrata-­‐cristians,   nacionalistes…)   L’oposició   dels   treballadors   assalariats   havia   de   dotar-­‐se   d’un   instrument   basat   en   el   reclutament   massiu   d’afiliats   (quantitat)   que   es   justificaba   per   un   doble   motiu  ideològic  i  pràctic.   La   difusió   del   model   va   ser   paral.lela   a   la   implantació   del   sufragi   universal   masculí  que  es  va  extendre  a  la  majoria  de  països  europeus  després  de  la  IGM.   Problemes   de   divisió   interna   entre   burocràcia   professionalitzada   y   base   d’afiliats.   -­‐ PARTIT   D’ELECTORS.   L’objectiu   central   és   la   mobilització   dels   votants   en   una   consulta  electoral.     El  partit  difumina  el  programa,  desdibuixa  la  conexió  preferent  amb  un  sector   social  concret  (catch-­‐all  parties  o  atrapa-­‐todo)   Aquesta   concentració   en   l’objectiu   electoral   i   la   gradual   introducció   de   la   financiació  pública  de  les  despeses  fan  menys  important  l’afiliació.   Aumenta  imporatància  lideratge  substituint  definició  ideològica  del  partit.                 PART  2   La  política  abans  de  l’Estat   No  sempre  ha  existit  l’estat.  Hi  ha  diferentes  formes  d’organització.  No  és  universal.     Ens   trobem   amb   una   varietat   de   formes   d’organització   de   la   política   que   succeeixen   al   llarg  de  la  història,  amb  les  seves  etapes  de  constitució,  transformació  i  crisi.   La   teoria   social   i   la   teoria   política   ha   elaborat   varios   models   explicatius,   una   vegada   s’ha  pres  consciència  de  que  la  tradició  no  és  capaç  de  fixar  per  sempre  les  estructures   polítiques.   Factor  principal  de  canvi  segons  corrent  de  pensament:   — Divisió  social  del  treball  (Durkheim)   — Modificació   de   les   formes   d’organització   econòmica   o   mode   de   producció   (Marx)   — Medis  de  dominació  (Weber  i  Parsons)   — Guerra  (Gumplowicz  i  Spencer)   Criteris  de  classificació:   — Grau  d’autonomia  institucional  que  se  li  otorga  a  la  política   — Mode  en  que  la  coacció  es  distribueix  en  el  si  d’una  comunitat       Estat   o Societats  tribals  o  pre-­‐polítiques   +  autonomia     o La  polis   ME   o L’imperi   o Poliarquies  feudals   o Monarquia  estamental         PF   I     p   ST       +  coacció       Societats  tribals:   -­‐ Es   situarien   en   el   punt   cero   de   les   dues   dimensions:   la   política   no   presenta   autonomia  institucional  ni  la  coacció  està  reservada  a  cap  agent  particular.     -­‐ Correspon   a   la   situació   de   tribus   o   agrupacions   de   caràcter   nòmada   (Àfrica   subsahariana,  Amazonia,  Nova  Guinea  o  zones  àrtiques).   -­‐ Colectivitats  articulades  sobre  la  base  del  parentesc.     -­‐ Si  algun  cop  és  necessari  l’aplicació  de  la  violència,  correspon  administrar-­‐la  a   tot  el  col.lectiu.   -­‐ Societats  igualitaries  en  que  la  conflictivitat  interna  és  baixa.   Ciutat  (polis)   -­‐ Forma   política   que   acompanya   a   la   expansió   de   l’agricultura   (entre   8.000   i   6.000  a.c.)  i  sedimentació  de  les  poblacions.   -­‐ -­‐ -­‐ -­‐ “Revolució   urbana”   al   mitjà   orient   (avui   Palestina,   Siria,   Iraq   i   Turquia)   i   a   les   conques  del  Nil,  Indus  i  Huang-­‐He  (riu  groc).   Nuclis  entre  els  5.000  hab  fins  als  200.000  de  l’Atenes  època  clàssica.   Excedent  econòmic,  posicions  socials  s’estrategian,  diferenciació  de  funcions.   Atenes  s.  V  a.  c.  La  lleialtat  política  ja  no  està  lligada  al  parentesc  sino  a  la  ciutat.   Territori   limitat.   Dret   participació   política   (40.000   ciutadans).     Dret   de   participació   política   (intervenir   assemblea   i   ocipar   funcions   temporals).   Obligacions  tributàries  i  familiars.     Imperi:   -­‐ La  història  registra  organitzacions  polítiques  molt  diverses  que  s’han  donat  en   latituds   molt   variades:   Egipte,   Babilònia,   Pèsia,   Roma,   Bizanci   o   Amèrica   precolombina.   -­‐ Caracteritzar  pel  l’existència  d’una  organització  política  integrada  que  actua  en   un  àmbit  territorial  superio  al  de  la  ciutat.     -­‐ En  la  cúspide  de  l’organització  es  situa  una  figura  (emperador,  rei  de  reis,  cèsar,   califa…)  al  que  se  li  atribueix  el  control  últim  de  la  coacció.   Dos  subtipus:     -­‐ “Clientelar-­‐patrimonial”.   Propi   imperis   de   conquista.   Relació   tribut-­‐protecció.   Ex.  Imperi  persa-­‐aqueménida  o  mongol  a  Àsia  o  l’Imperi  Caloligni  a  Europa.   -­‐ “Burocràtic-­‐territorial”.   Centre   polític   es   proposa   una   tasca   d’abast   universal,   integrar   territoris   i   poblacions   mitjançant   subjecció   a   pautes   comuns   (adm.,   lleis,   religió,   idiomes…).   Aparell   militar   i   polític-­‐burocràtic.   Ex.   Egipte   faraònic,   Pèrsia  sasànida,  de  Xina,  de  la  Roma  imperial  o  del  califat.   Poliarquies  feudals:   -­‐ Varios  centres  de  poder  de  caràcter  fonamentalment  militar,  lligats  entre  si  per   pactes  d’auxili  recíproc.  Cada  un  d’aquest  centres  (regnes,  principats,  comptats,   baronies…)   compte   amb   els   seus   propis   instruments   de   coacció.   Capacitat   política  vinculada  a  la  terra.  Dominació  correspon  a  una  minoria  hereditària.   -­‐ Ex.  Europa  central  i  occidental,  Bizanci,  Rússia,  Japó,  el  poble  Ashanti  a  Àfrica…   Monarquies  estamentals:     -­‐ Pas  intermig  entre  l’estructura  feudal  i  l’estat  absolut.  Consolidació  de  la  ciutat.   -­‐ Es  caracteritzen  pel  paper  polític  otorgat  a  estaments  o  col.lectius  que  conten   amb   un   reconeixement   jurídico-­‐social   (noblesa   hereditària,   representats   dels   interessos   comencials   a   la   ciutat,   alguns   propietaris   agraris   lliures,   jeraquia   Església).   -­‐ Primers  intents  de  concentrar  major  capacitat  coactiva  en  el  poder  del  rei,  en   detriment  senyors  feudals.  Resistències.  Baixa  Edat  Mitjana.   13-­‐  L’estat  com  organitzacio  política   Fa   aproximadament   500   anys   va   començar   a   perfilar-­‐se   a   Europa   occidental   una  forma  nova  d’organització:  l’Estat.   -­‐ L’Estat  es  situa  en  els  punts  de  màxima  autonomia  institucional  de  la  política  i   de  major  concentració  de  la  coacció.   Trets  essencials  de  l’estat   -­‐ Política  com  a  àmbit  diferenciat   -­‐ Màxima  institucionalització  de  la  relació  política.  Lleis  i  normes   -­‐ L’Estat  reivindica  l’exclusiva  de  la  coacció   -­‐ -­‐ Territori   L’Estat  segons  Max  Weber   “…L’Estat  és  aquella  comunitat  humana  que,  dins  d’un  determinat  territori…  reclama   (amb  èxit)  per  a  sí  el  monopoli  de  la  violència  física  legítima”     Neixament  Estat  (s.  XV-­‐XVI)   -­‐ Es  consolida  comerç  a  llarga  distancia   -­‐ El  Renaixament  difon  una  determinada  visió  del  món  clàssic  i  de  les  seves   organitzacions  polítiques   -­‐ Es  va  imposant  una  visió  monopolista  de  l’administració  de  la  coacció   -­‐ Té   lloc   el   pas   d’una   força   armada   temporal   a   una   permanent   dotada   d’armes  de  foc.   La   construcció   de   l’Estat   equival,   doncs,   a   una   procés   gradual   d’expropiació   dels   medis   de   dominació   política:   producció   legal,   administració   de   justícia,   recaudació   fiscal,   recursos  militars,  relació  diplomática   Legitimació  de  l’estat   L’hegemonia   de   l’Estat   no   es   basa   únicament   en   la   dominació   militar   d’un   poder   central   sobre   altres   poders.   És   també   el   triomf   d’una   determinada   concepció   ideològica,  capaç  de  justificar  aqusta  dominació  centralitzada.   Referències  clàssiques:   -­‐ Nicolàs   Maquiavel   (1469-­‐1527)   observa   i   teoriza   que   les   monarquies   centralitzades  i  unitàries  són  els  models  polítics  de  futur.   -­‐ Jean  Bodin  (1530-­‐1596)  elabora  el  principi  de  la  sobirania  estatal.   -­‐ Thomas   Hobbes   (1588-­‐1679)   afirma   que   una   comunitat   política   tant   sols   té   garantitzada   la   seguretat   i   la   seva   conservació   si   els   seus   membres   renuncien   a   governanr-­‐se  a  si  mateixos  en  benefici  d’un  soberà.   Maquiavel  (1469-­‐1527):   -­‐ Observa   i   teoritza   que   les   monarquies   centralitzades   i   unitàris   són   els   models   polítics  de  futur.   -­‐ Front   dispersió   feudal   i   injerència   Papat:   importancia   de   concentrar   les   atribucions  en  un  Príncep  (força  armada  i  capacitat  de  propaganda)   -­‐ La  política  es  guia  per  la  seva  pròpia  lògica,  i  no  per  la  religió  o  la  moral   Jean Bodin  (1530-­‐1596):   -­‐ Fou  testimoni  guerres  religions  (catòlics  i  hugonots):  posen  en  perill  la  mateixa   subsistència  de  la  monarquia  francesa.   -­‐ Bodin   elabora   el   principi   de   soberania   estatal.   La   comunitat   només   pot   mantenir-­‐se   integrada   si   compta   amb   “un   poder   absolut   i   perptu”,   il.limitat   i   deslligat   de   tota   condició.   Garantia   de   cohesió   social   (antagonismes   i   diferències).   -­‐ El   rei   és   l’únic   soberà   i   el   focus   central   de   la   monarquia   absolita.   A   ell   se   li   atribueix   la   font   de   tot   el   poder,   de   la   llei,   de   la   coacció,   amb   la   única   subjecció   a  la  llei  divina.   Hobbes  (1588-­‐1679):   -­‐ Anglaterra,   segle   enfrontamentes   entre   els   monarques   dinastia   Estuard   i   la   representació   de   nobles   i   ciutats   que,   des   del   parlament,   defensaven   la   necessitat  marcar  límits  al  poder  monàrquic.   -­‐ -­‐   “Una   comunitat   política   tant   sols   te   garantida   la   seva   seguretat   i   conservació   dels  seus  membres  en  benefici  d’un  sobirà.   Aquesta   criatura   política   és   equiparada   a   un   “déu   immortal”   o   Leviatán,   el   monstru  bíblic  de  fortalesa  mística.   14-­‐  Cap  a  l’estat  liberal     -­‐ L’Estat   ha   experimentat   transformacions   d’importància   al   llarg   dels   seus   cinc   segles   d’existència   (biografia   de   l’estat:   Crossman,   1974).   En   aquestes   alteracions  hi  ha  influenciat  els  canvis  del  seu  entorn  econòmic,  social  i  cultural.   -­‐ Trets  estatals  que  registren  diferències:   -­‐ El  vincle  entre  el  poder  polític  i  l’individu   • L’estatus  reconegut  a  aquest  individu   • La  creació  de  dret     • L’organització  de  les  funcions  polítiques  estatals   • La  relació  amb  el  seu  entorn  econòmic  i  social   • Les  bases  de  la  seva  legitimació  ideológica   -­‐ Entre  els  segles  XVI  i  XIX  s’identifiquen  2  models:   • l’estat  absolut   • l’estat  liberal     -­‐ als  que  seguiran  en  el  segle  XX:     • l’estat  socialista-­‐soviètic,     • l’estat  nazi     • l’estat  democràtic-­‐liberal.   Estat  absolut   El  seu  prefil  es  dibuixa  gradualment  en  les  monarquies  del  nort  i  oest  d’Europa,  en  les   que   el   rei   va   consolidant   el   seu   domini   suprem   a   costa   d’altres   centres   de   poder   i   impossant-­‐se   a   lluites   nobiliàries,   guerres   civils   i   conflictes   religioseos   que   es   succeeixen  entre  els  segles  XV  i  XVII.   -­‐ La  relació  política  básica  és  la  que  s’estableix  entre  el  soberà  i  el  subdit.  Estat  i   monarquia  acaben  essent  una  mateixa  cosa:  la  soberania  de  l’estat  com  forma   d’organització   política   es   confon   am   el   domini   suprem   de   l’únic   titular   del   poder:  el  rei.   -­‐ Cada   individu   te   un   camp   d’actuació   definit   pels   privilegis   reials.   Es   tracta   de   concesions  (foros  o  exencions  singulars)   -­‐ El   dret   (com   conjunt   de   normes   d’aplicació   general)   és   expressió   de   la   voluntat   del   rei   com   soberà:   “El   que   plau   al   rei   te   força   de   llei”.   Desvinculació   del   imperatiu  legislatiu  d’altres  fonts  (naturalesa,  divinitat).   -­‐ Totes   les   funcions   polítiques   (militars,   diplomàtiques,   fiscals,   judicials)   són   asumides  també  pel  monarca.   -­‐ L’estat  absolut  s’ocupa  economia  i  trafic  mercantil.   -­‐ No  correspon  a  l’estat  vetllar  pel  benestar  material.   -­‐ El   fonament   ideològic   de   l’Estat   absolut   es   troba   en   Maquiavel,   Bodin   i   Hobbes   que   contribueixen   en   l’elaboració   primera   teoria   de   l’estat.   Definició   teòrica   de   l’estat  absolut,  centralitzat  i  autònom.   Se  situa  en  l’anomenada  pau  de  Westfalia  (1648)  que  segueixa  la  guerra  dels  30   anys  el  punt  d’estabilització  d’un  sistema  d’estats  absoluts  europeus.   -­‐ Però   de   la   mateixa   manera   que   el   Renaixament   marca   l’esgotament   del   món   polític   medieval,   la   Il.lustració   del   s.   XVIII   portava   amb   si   una   crítica   a   l’absolutisme  i  l’emergència  d’un  nou  model:  l’estat  liberal.       Estat  Liberal   -­‐ En   el   mateix   segle   XVII,   la   guerra   civil   d’Anglaterra   i   la   independencia   dels   Països  Baixos  havia  revelat  ja  les  resisténcies  a  l’estat  absolut  d’alguns  sectors   socials  que  pretenien  una  major  intervenció  en  les  decisions  polítiques.     -­‐ Foren   les   revolucions   nortamericana   i   francesa   a   finals   del   s.   XVIII   les   que   donaren  forma  a  l’estat  liberal   -­‐ La   relació   política   principal   no   s’estableix   ja   entre   un   sobirà   omnipotent   i   un   súbdit   submís.   Davant   del   poder   estatal   apareix   ara   la   figura   del   ciutadà   com   subjecte  protegit,  vigilant  i  disposat  a  intervenir  en  la  vida  política.   -­‐ El   que   el   protegeix   d’una   intervenció   desmesurada   del   poder   és   l’existència   d’uns  drets   fonamentals,  que  el  propi  poder  ha  de  respectar:  dret  a  la  vida,  a  la   integritat   física,   a   la   llibertat   de   consciència,   a   la   propietat.   Els   drets   fonamentals   no   sols   no   poden   ser-­‐li   arrebatats   arbitràriament,   sino   que   han   de   ser  defensats  pel  mateix  estat  si  algú  els  ataca.   -­‐ A   aquesta   defensa   se   li   dediquen   les   lleis   (monopoli   estatal).   Ja   no   reflexa   la   voluntat  d’un  monarca  sobirà:  a  l’estat  liberal  la  llei   és   expressió   de   la   voluntat   general   a  la  formació  de  la  qual  concorren  els  propis  ciutadans-­‐propietaris.  La   racionalitat  ha  de  precedir  la  deliberació  diutadana.     -­‐ El   dret,   per   tant,   també   obliga   i   compromet   al   poder   estatal   que   no   és   il.limitat   ni  absolut,  ni  es  situa  per  sobre  o  al  marge  del  dret.  L’estat  és  ara  estat  de  dret.   Normes  autolimitadores.   -­‐ Garantia   d’aquesta   limitació   és   l’anomenada   separació   de   funcions   estatals   o   divisió  de  poders.   -­‐ En   el   context   de   capitalisme   competitiu   es   rebutja   com   interferència   molesta   l’activisme   estatal   en   l’economia.   Estat   només   com   a   guardia   (“estat   gendarme”).   -­‐ Visió   que   ignora   les   desigualtat   de   fet   amb   les   s’accedeix   a   l’intercanvi   mercantil  i  les  conseqüències  desfaborables  per  una  part  de  la  població.   -­‐ La   inspiració   ideològica   de   l’estat   liberal   es   troba   en   autors   com   Locke   (tolerància,   drets   naturals,   govern   representatiu),   Montesquieu   (divisió   de   poders),   Rousseau   (llei   com   expressió   de   la   voluntat   general)   o   Kant   (el   dret   com  garantia  de  la  llibertat  i  l’estat  con  garantia  del  dret).   -­‐ Documents  polítics  i  legals  de  les  revolucions  francesa  i  americana.   La  política  de  masses  i  la  crisis  de  l’estat  liberal   -­‐ En   la   seva   versió   original,   el   liberalisme   concevia   la   comunitat   com   una   associació   de   propietaris:   l’ordre   polític   liberal   es   basava   en   el   repecte   a   la   propietat   privada,   fonament   de   la   independència   dels   individus.   L’Estat   no   havia  d’inmiscuir-­‐se  en  les  transaccions  econòmiques  ni  promoure  alteració  en   l’ordre  econòmic  i  social.   -­‐ Pero   aquesta   visió   no   es   corresponia   amb   la   realitat   de   les   societats   més   avançades.   -­‐ -­‐     El   desenvolupament   tècnic   i   econòmic   alterava   el   panorama   ideal   del   liberalisme.   o L’èxit   del   capitalisme   portava   a   la   concentració   de   la   propietat   i   de   la   influència   econòmica:   desigualtat   s’aguditzen.   Moviments   de   protesta   social.   o L’equilibri   harmònic   atribuït   al   llibre   joc   del   mercat   es   presentava   com   dubtós:   crisis   cícliques   que   comporten   desocupació   massiva,   baixos   salaris  i  marginació  social.   -­‐ L’afirmació   d’una   teòrica   igualtat   entre   tots   els   membres   de   la   comunitat   havia   posat  en  marxa  una  dinàmica  de  considerable  força  política   o Inadmissible  activitat  política  estigués  reservada  a  una  minoria.   o Reivindicació  dret  al  sufragi  i  a  l’associació  política  i  sindical.   -­‐ Separació  equilibrada  de  poders  entre  monarquia  i  parlament  entra  en  crisi.   o Monarquia   cedeix   poder   al   parlament   i   queda   relegada   a   funcions   simbòliques.   o Parlament   és   vist   com   un   “coto”   tancat   de   les   èlits   socioeconòmica   i   perdia   capaciítat   d’obtenir   consens.   No   era   infrecuent   corrupció,   frau   electoral  o  capacitat  repressiva.   En  resum:     -­‐ Des   dels   seus   primers   pasos,   l’estat   liberal   havia   estat   combatut   per   sectors   tradicionalistes  antiliberals.   -­‐ Amb  la  progressiva  incapacitat  de  l’estat  liberal  per  regular  els  conflictes  socials   fou  denunciada  des  d’altres  perspectives:   § Demòcrates  (sufragi  universal)   § Moviments  socialistes  i  llibertaris   § Populismes  bonapartistes  d’orientació  autoritària   -­‐ Tendències   que   s’amparaven   en   la   creixent   mobilització   social:   la   política   es   convertia  gradualment  en  una  pràctica  oberta  a  la  ciutadania.   -­‐ L’anomenada   “política   de   masses”   va   donar   origen   a   les   noves   versions   de   l’estat  que  van  succeir  el  model  liberal.   15-­‐  Estat  liberan  democràtic  o  social  o  del  benestar   -­‐ -­‐ -­‐ -­‐ -­‐ -­‐ Quan   ens   referim   com   estat   liberal-­‐democràtic   subratllem   que   –junt   a   les   llibertats  civils  heredades  del  model  liberal-­‐  accepta  una  intervenció  popula  rn   la  conducció  dels  assumptes  col.lectius  (l’estat  liberal  es  democratitza)   Quan  utilitzem  la  denominació  estat  social  o  estat  del  benestar  s’assenyala  que     aquest   model   te   com   objectiu   promoure   el   creixement   econòmic   i   assegurar   majors  nivells  de  benestar  per  a  tota  la  població  (l’estat  liberal  es  “socialitza”)   Correcció  insuficiències  model  liberal:  aspectes  polítics  i  socioeconòmics.   Europa  occidental  i  septentrional,  EUA  i  Canadà,  Austràlia  i  Oceania.   La   relació   política   fonamental   es   defineix   com   una   relació   entre   el   poder   i   els   membres   d’un   grup   (classe,   col.lectiu   territorial,   organització   política   o   sindical…).  S’adment  acció  política  recau  en  actors  col.lectius.   S’amplia  el  contingut  dels  drets  civils  i  polítics  liberals.   • Extensió  vot  (varons  adults,  dones)   • Altres  drets  polítics  i  socials   L’elaboració  de  les  lleis  és  el  resultat  de  pactes   negociats  entre  els  interessos   dels  grups,  que  els  partits  traslladen  al  parlament.   -­‐ El  poder  es  comparteix  i  distribueix  (“poliarquia”  de  Dahl).   -­‐ L’estat   assumeix   responsabilitats   econòmiques   d’importància.   Sistema   “economia  mixta”   -­‐ L’estat   es   compromet   a   cobrir   algusn   riscos   que   amenacen   als   grups   més   vulnerables   de   la   comunitat.   També   garantitza   determinats   umbrals   de   benestar  per  la  ciutadania.   -­‐ Ingredients  doctrinals:   • Orientacions  liberals  (Stuart  Mill  i  Keynes)   • Pensament  social  cristià   o És   important   el   compromis   de   sectors   demócratas-­‐cristians   en   l’estat  del  benesetar.   • Experiència  socialista  democrática   o Disputa  política   • Moviments  comunistes  i  libertaris   Factors  que  expliquen  sorgiment  Estat  social:   -­‐ Econòmic:  la  pròpia  expansió  del  capitalisme  industrial  (fordista)  que  generava   plena  ocupació  i  a  la  vegada  ampliava  els  mercats.   -­‐ Polític:   la   capacitat   de   pressió   dels   sindicats   i   partits   d’orientació   socialista   i   comunista.   -­‐ L’explotació   econòmica   sobre   les   colònies   que   permetia   exportar   capa   països   depenents  els  costos  de  les  concesions  socials.   Aquests   tres   factors   fan   possible   l’anomenat   gran   pacte   social   entre   el   capital   i   el   treball   assalariat:   el   capital   renunciava   a   extremar   la   seva   capacitat   d’explotació   econòmica   i   acceptava   la   intervenció   estatal   mentre   que   les   organitzacions   representatives   del   treball   assalariat   abandonaven   en   la   pràctica   el   seu   objectius   de   revolució   social,   substituint-­‐lo   per   una   presió   reivindicativa   i   permanent   orientada   a   la   negociació.   • Durant  quasi  40  anys  aquest  pacte  feu  gestionat  amb  èxit  a  la  majoria  de  països   d’Europa   occidental   per   governs   conduïts   generalment   per   partits   socialdemòcrates  i  democratacristians,  en  negociació  constant  amb  sindicats  i   organitzacions  patronals.   • Periode   expansió   econòmica   que   comença   a   declinar   a   mitjans   dels   anys   setanta.   Desgast  de  l’estat  social  (senyals)   -­‐ Economia:   creixent   inestabilitat   monetària,   estancament   econòmic   convinat   amb   una   alta   tassa   d’inflació,   l’esfondrament   massiu   de   sectors   industrials   tradicional  i  resultat  atur  crònica.   -­‐ Social:   augmenten   les   expresions   de   malestar   i   protesta   enfront   a   situacions   “noves”:  discriminació  dona,  explotació  recursos  naturals  i  degradació  del  medi   ambient.   -­‐ Polític:   es   fa   patent   la   creixent   dificultat   de   processar   noves   i   complexes   demandes  socials.  Crisi  fiscal.     FACTORS:   -­‐ Efecte   convinat   de   la   caiguda   demogràfica   i   l’increment   de   la   perspectiva   de   vida  (menys  productiva  i  més  necessitada  atencions  socials)   -­‐ Canvi  gradual  dels  valors  socials  (Ingelhart):  preocupació  identitat  i  realització   personal  o  qualitat  de  vida.   -­‐ Evoluació   de   sistema   productiu   cap   a   una   situació   en   la   que   el   coneixement   i   la   informació  es  converteixen  en  “matèries  primes”  més  valioses.   -­‐ Impacte  noves  tecnologies  de  la  comunicació.   Canvis  després  IIGM   -­‐ Drets  socials   o Estat  del  benestar   -­‐ Drets  civils  i  polítics.  Garanties  a  raó  de  la  memoria  recent  del  conflicto.   o Mecanismes  estatals.  Constitucionalisme  social.   o Mecanismes  internacional.  Dret  internacional  dels  drets  humans.     Garanties   • Constitucionalisme  social:     ▫ Garanties   de   rigidesa   de   les   constitucions   (previsió   de   procediments   especials   per   la   seva   revisió;   control   legitmitat   lleis   per   part   tribunals   constitucionals)   ▫ Es  pren  consciència  que  el  consens  de  masses  en  el  qual  també  s’havien   fundat  les  dictadures  feixistes  no  bastava  per  garantitzar  la  qualitat  d’un   sistema  polític  (elaboració  normes:  procediment  i  contingut)   • Dret  internacional  dels  drets  humans:   ▫ Carta  de  la  ONU  (1945)   ▫ Declaració  universal  dels  drets  humans  (1948)   ▫ Pactes   internacionals   (1966):   drets   econòmics,   socials   i   culturals;   drets   civils  i  polítics   • La  internacionalització  de  la  protecció  dels  ddhh  és  un  fet  històric  recent.     Estat  del  Benestar   -­‐ L’Estat  del  benestar  implica  el  desplaçament  de  certes  àrees  del  conflicte  social   a  l’esfera  de  l’acció  pública.  Polítiques  socials:     o pla  laboral   o sobre  el  conflicte  distributiu   -­‐ Les   polítiques   de   benestar   es   conformen   com   espais   de   gestió   col.lectiva   dels   múltiples   eixos   de   desigualtat   (de   classe,   de   ciutadania,   de   gènere…)   que   surquen   múltiples   esferes   (pública,   mercantil,   associativa,   familiar)   que   presenten  les  societats  avançades  del  segle  XX.   -­‐ El   desplegament   de   l’Estat   del   Benestar   a   Europa   no   presenta   una   naturalesa   estrictament  lineal:   1.  Desplegament  i  maduració  EBK  (1945-­‐1975):     o a   partir   de   1945   etapa   de   fonamentació,   amb   el   diseny   i   posta   en   pàctica  dels  grans  esquemes  de  política  social;   o  a  partir  de  1960  fase  expansiva  i  de  diversificació,  amb  la  consolidació   de  potents  aparells  de  regulació  i  prodecció  social.     2.  Crisi  i  reeestructuració  del  EBK  (1975-­‐2000)   o Crisi   marcada   pel   canvi   de   cicle   econòmic   i   pel   desconcertament   en   el   terrny  de  les  idees  i  els  valors.     -­‐ Des   de   final   80’   els   EBK   es   mouen   per   un   escenari   de   la   reestructuració   permanent,  de  tipus  més  qualitatiu  i  estratègic     Fase  de  fonamentació  (1945-­‐60)   • Agenda   social   amb   una   estructura   bàsica   de   polítiques   (pensions,   sanitat,   educació,  ocupació,  assistència  social,  habitatge,  família)   -­‐ Conjunt   de   variables   contextuals   que   propicien   el   desplegament   de   tals   polítiques:   ▫ esquema  de  producció  i  consum  fordista,     ▫ estructura  social  de  base  classista,     ▫ consens  entorn  coalició  socialista/cristiana  i     ▫ funcionament  sostingut  de  l’equació  keynesiana   -­‐ Un  triple  objectiu  estratègic:     ▫ altes  taxes  d’ocupació  masculina  estable.   ▫ la  reproducció  social  massiva  de  la  força  de  treball  (sanitat,  educació…)     ▫ el   manteniment   relatiu   de   rentes   dels   segments   exclosos   de   la   relació   salarial  (pensió  i  cobertura  de  desocupació)   -­‐ Un  model  administraciu  socio-­‐burocràtic,  monopolista  i  rígid   Fase  de  diversificació     • Consolida  3  grans  models  de  l’Estat  del  benestar  Keinessia:   ▫ Model  nordic  o  socialista  (Suècia)   ▫ Model  continental  o  democratacristià  (Alemanya)   ▫ Model  anglosaxó  o  liberal  (Gran  Bretanya)   • Aquesta  tipoligia  es  projecta  sobre  4  dimensions:   ▫ Referents  normatius   ▫ Modes  dispars  d’estructurar  la  protecció  social   ▫ Relacions  laborals   ▫ Impactes  socials         Estat  benestar  llatí-­‐  mediterrani   -­‐ Quasi   superposició   històrica   dels   processos   de   construcció   i   reestructuració   pacte  social-­‐keynesià  (1975-­‐85)   -­‐ Centralitat  del  sistema  de  seguretat  social  contirbutiu  i  de  repartiment   -­‐ Asumció  de  models  universals  de  salut  i  educació   -­‐ Manteniment  de  l’esquema  familiarista  d’assistència   -­‐ Models   de   relacions   laborals   amb   altes   taxes   de   covertura   per   negociació   col.lectiva  però  amb  densitats  de  sindicació  biaxes   -­‐ Impacte  molr  rellevant  de  les  polítiques  socials  i  de  cohesió  de  la  UE   -­‐ Pervicència  d’amplis  mecanismes  clientelars  pública.     Estructura  terriiorial    de  l’estat:   Hi   ha   estats   que   concentren   el   poder   politic   en   un   unic   centre   i   altres   que   el   dispersen   en   diverses   institucions.   El   perque   hi   ha   estats   que   agrupan   el   poder   i   altres   que   el   dispersan  es  degut  a  motius  funcionals.  Quan  es  concentra  el  poder  en  un  unic  centre   ees   mes   eficient   ja   que   podem   utilizar   d’escala.   Un   unic   sistema   que   serveix   per   carreteras.     Quan  nomes  hi  ha  una  nacio  es  fácil  que  hi  hagi  un  unic  sistema  politic.  Situacions  amb   resposta  a  casa  nació.   Estat  unitari   Concentra  tot  el  poder  en  un  unic  centre:  capital  normalment.  La  sobirania  es  única  i   estatal.   Tot   el   poder   resideix   en   aquesta.   Aquest   poder   a   no   ser   que   siguin   estats   molt   petits  (batica,  andorra)  la  capital  en  fara  prou  per  el  tot  territorio  sino  aquest  estat  pot   delegar  el  poder  a  altres  institucions  regionals  i  locals.  En  cualsevol  moment  el  centre   politic   por   recuperar   aquestes   competencies   perque   li   son   propies.   La   jerarquía   de   poder   es   absolutament   vertical:   tot   depent   del   centre.   Aquest   model   d’estat:   té   un   argument  a  favor  que  és  la  igualtt  entre  tots  els  ciutadans  ja  que  tots  están  sotmesos  a   les   mateixes   lleis:   tributs,   impostos.   Hi   ha   per   tant   una   igualtat   de   tracte   entre   tots   els   ciutadans.  (Holanda,  Paisos  noridcs,  finalndia,  Suecia  i  frança)  à  paradigma  de  l’estat   unitari.   Té   regions   amb   molt   poc   poder.   I   en   qualsevol   momento   es   poden   veure   en   poc   poder   i   lestat   el   vol   recuperar.   L’estat   central,   el   centre   de   poder   te   les   competencies,  te  el  poder  per  modificar  les  regions.     Estat  Compost   Federal   -­‐ Hi   ha   diversos   centres   de   poder.   Aquests   diversos   centres   están   reconeguts   constitucionalment.   El   moment   del   pacte   constitucional   hi   ha   un   reconeixement   de   les   sobiranies.   A   la   creacio   de   lestat   s’uneixen   estats   diferents  i  s’agrupen  per  crear  un  estat  nou.     -­‐ Coordinació   horitzontal.   à   no   és   que   hi   hagi   un   centre   politic   que   esta   per   sobre  i  si  vol  els  hi  cedeix  competencia  és  que  el  poder  esta  repartit.  Per  tant,  el   centre  no  pot  modificar  aquesta  situació  sense  modificar  el  pacte  inicial.     -­‐ Per   el   que   fa   ala   constitucio   que   reconeix   aquestes   divereses   sobiranies,   el   que   sol  fer  la  constitucio  es  delimitar  clarament  quines  son  les  competencies  que  té   l’estat:   moneda,   defensa,   frotneres,   interior,   policía,   aduanes,   relacio   amb   estats.  Aixo  com  es  fácil  d’entendre  no  provoca  igualtat.  De  fet  els  EUA,  depen   de  quin  estat  cometem  el  mateix  delicte  ens  poden  codnenar  a  pena  de  mort  o   no.  Depent  quin  podem  portar  armes  i  altres  esta  mes  regulat.  Aixi  que  afecten   als   drets   fonamentals   de   les   personas.   Washinwton   no   pot   fer   res   per   limitar   els  estats.     -­‐ A   part   d’asumir   aquesta   sobirenia   compartida   sol   crear   institucions   federals.   Aquestes  solen  ser  dos:   o Una  cambra  legislativa   o Un  tribunal  d’arbitratge  constitucional   Aquestes   no   reponen   a   un   unicentre   sino   que   tenen   participacio   de   a   les   camares  subestatals.     -­‐ A   nivel   del   tribunal   constitucional   s’estableixen   mecanismos   perque   els   membres  no  siguin  designats  i  tinguin  perticipacio  de  las  entitats  subastatals.     -­‐ Quan   parlem     de   competencies   hem   d’afegir   la   capacitat   tributaria,   els   impostos   que   van   molt   lligats   a   les   competencies.   Ja   que   sol   haber   una   delimitacio   de   la   capacitat   tributaria.   De   l’estat   central   i   de   la   resta.   Aixo   ens   alluña  de  la  igualtat.  Depenent  de  l’estat  pagues  o  no  la  matricula.  Fruit  de  les   politiques  exercides  dins  les  competencias  de  l’estat.   -­‐ Exemples:     -­‐ EUA  àestats.     -­‐ Alemanya  à  lands   -­‐ Suisa  à  Cantons.     -­‐ Ens  els  estats  federals  el  fet  de  sidtribuir  el  govern  tambe  respon  a  una  manera   dentednre   com   funciona   la   política.   Que   consisteix   en   que   com   menys   concentrat  esta  el  govern  millor.     Autonomic   -­‐ Entre  l’estat  federal  i  unitari:   -­‐ España,  GB,  Italia…     -­‐ Hi  ha  elements  que  recorden  a  l’estat  unitari  i  elements  de  l’estat  federal.     -­‐ Hi   ha   una   única   sobirania.   La   CE   estableix   clarament   que   hi   ha   una   única   sobierania  i    Italia  igual.     -­‐ Tenen  capacitat  les  regions  autonomía  legislativa  propia   -­‐ Aquestes  competencies  están  definidas  a  la  constitucio.   -­‐ La   constitucio   sol   establir   quines   competencies   son   de   l’estat   quines   del   orgnisme  interestatal.  Per  tant  el  trobem  pel  mig.     -­‐ La  distribucio  de  la  capacitat  dsitributoria  no  hi  ha  institucions  federals.     -­‐ Les   comunitats   autónomas   i   regions   no   tenen     una   cámara   legislativa   que   les   presenti.  La  diversificat  del  territorio  es  provincial.     -­‐ Hi   hauria   un   continuo   que   va   de   la   desconcentracio   de   poder   a   la   descentralitzacio  a  l’autonomia  i  al  federalisme.  Descocnentracio  es  una  cuestio   de   mida;   el   mateix   ministerio   obre   delegacions   a   les   provincies.   La   descentralitzacio   es   la   transfarencia   de   les   competencies   propies   d’altres   elements,  distribucions,  territorials.   Finalment,  trobem  la  confederació.     -­‐ No  es  ven  be  un  tipus  d’estat  sino  diversos  estats  que  s’ajunten  sense  cedir  la   seba  subirania  (Unio  europea)   -­‐ Cal   una   unimitat   de   tots   els   estat.   Aquesta   porta   una   consequencia   que   es   el   dret   a   matar   cualsevol   decisio.     Només   que   un   estat   no   estigui   d’acord   te   la   capacitat  de  mtarlo.  No  hi  ha  la  cessió  de  sobirania.     FEDERAL*  hi  ha  competencies  exteriors   Confederacio   *     totas   i   cadascuna   per   majoria   absoluta.   No   son   gaire   estables.   Solen   tendir  cap  a  la  disgragacio  o  cap  a  la  federacio.  UNANIMITAT   No   imposicio.   No   hi   ha   una   sobirania   comuna.   No   pot   exercir   ni   imposat   aquesta   sobirania.       *sol  ser  mes  barat  tenir  un  ministerio  que  25.     *Com   mes   aprop   que   stigui   el   pdoer   politic   dels   ciutadans   mes   s’adaptaran   les   politiques  als  interessos  daquets  ciutadans.         Parlament  i  sistema  electoral   El   parlament   (congrés,   corts,   cámera,   dieta…)   és   un   òrgan   colegiat   que   en   els   sistemes   liberals  democràtics  és  sempre  designat  per  elecció  popular.   Una   de   les   qüestions   polítiques   més   controvertides   sol   ser   l’adopció   del   sistema   electoral,   al   que   correspon   convertir   les   preferències   dels   ciutadans   en   selecció   dels   diputats.   La  composició  d’un  parlament  es  renova  periodicament  i  de  forma  regular.  El  periode   (entre  2  i  6  anys)  per  el  que  els  membres  són  elegits  constitueix  la  legislatura.   Un  sistema  electoral  conté  les  regles  a  les  que  ha  d’ajustar-­‐se  el  procés  de  designació   de  representants  polítics.     Dos  grans  famíles:     Ø La   que   tendeix   a   distribuir   la   representació   parlamentària   en   proporció   a   les   tendències  polítiques  de  l’electorat.   Ø La  que  tendreix  a  primar  a  l’opció  que  compta  amb  el  recolçament  major  entre   la  ciutadania.   Aquest   resulat   depen   de   l’efecte   convinat   d’algunes   elements   que   el   constitueixen:   els   més  improntant  són  el  districte,  la  fórmula,  la  modalitat  de  vot  i  la  barrera  electoral.   Ø El   districte   agrupa   als   electors   que   han   d’elegir   un   determinat   nombre   de   diputats  o  representants.   Ø La  fórmula  electoral  facilita  el  càlcul  matematic  necessaria  per  transformar  els   vots  dels  ciutadans  en  distribució  d’escons.   Ø La   barrera   electoral   o   cláusula   d’exclusió   estableix   tant   sols   les   candidatures   que  hagin  aconseguit  un  nombre  determinat  de  sufragis  tenen  dret  a  participar   en  la  distribució  d’escons.   Ø La   modalitat   de   vot   assenyala   el   marge   d’opció   que   es   rebre   a   l’elector   en   l’expressió  de  les  seves  preferències  (vot  categòric  o  preferencial)   Cada   una   de   les   alternatives   possibles   assenyalades   te   conseqüències   tècniques   i   efectes  polítics.  Objecte  de  cotrovèrsia.   Ø S’ha  de  facilitar  la  formació  de  majories  polítiques  estables  encara  que  el  preu   sigui  deixar  sense  representació  grups  minoritaris?   Ø Es  prioritari  assegurar  una  composició  parlamentària  reglex  de  la  diversitat?   Ø Amb   quines   tècniques   –districte,   fórmula,   barrera,   modalitat   de   vot-­‐   poden   afaborirse  cad  una  de  les  dos  grans  opcions  mencionades?   Eleccions  competitives  i  no  competitives.   No  n’hi  ha  prou  amb  que  la  designació  dels  diputats  o  representants  es  faci  mitjançant   uns  procediments  tècnics  precisos.  També  és  necessari  que  tots  els  ciutadans  puguin   manifestar  lliurement  les  seves  preferències.     Condicions  bàsiques:     Ø El  reconeixement  efectiu  del  dret  universal  al  sufragi   Ø La  convocatòria  regular  i  periòdica  d’eleccions   Ø La  llibertat  d’associació  per  a  presentar  candidats   Ø La  igualtat  d’oportunitats  entre  candidats  per  accedir  als  medis  d’informació  i   de  publicitat  i  desenvolupar  campanyes   Ø La  neutralitat  del  govern  en  l’organització  del  procés  electoral   Ø Les  garanties  d’una  emissió  lliure  del  vot   Ø El  recompte  públic  dels  vots   Ø L’aplicació  de  regles  preestablertes  per  aplicar  escons   Ø La   existència   instància   independen   que   arbitri   en   els   conflictes   suscitats   per   l’aplicació  de  les  normes  electorals       LA  DISTRIBUCIÓ  FUNCIONAL  DEL  PODER   • Junt  a  la  distribució  territorial,  el  poder  de  l’estat  ha  experimentat  també  una   diferenciació   funcional:   el   desenvolupament   d’una   o   vàries   funcions   especialitzades  s’ha  anat  adjudicant  gradualment  a  institucions  diverses.   • Totes  les  atribucions  que  en  els  inicis  de  l’estat  absolut  s’havien  concentrat  en   el   monarca   sobirà   es   reparteixen   avui   entre:   govern,   parlament,   administracions,  tribunals…     • La  decisió  obligatòria  que  força  a  un  ciutadà  o  a  un  grup  de  ciutadans  a  adoptar   una   conducta   o   a   evitar   una   altre   correspon   generalment   a   institucions   qu   exerceixen   la   funció   executiva:   el   govern,   el   cap   d’estat,   les   diferents   administracions,  les  agències  independents…   • Però  la  decisió  vinculant  no  és  resultat  d’una  activitat  capritxosa  o  arbitrària.  Ha   de  respondre  a  regles  preestablertes.  Existeix  una  funció  de  definció  d’objectius   i   procediments   que   es   reflexa   en   les   normes   legals   de   cada   rang.   La   funció   legislativa  s’assigna  formalment  a  assemblees  o  òrgans  col.legiats.   • Hi   ha   ocasions   en   que   una   decisió   de   l’executiu   és   objecte   de   controvèrsia.   Dirimir   aquesta   i   decantarse   per   una   solució   és   propi   de   la   funció   jurisdiccional   atribuida  a  tribunals.   • Malgrat  tot,  aquesta  anàlisi  del  repartiment  de  funcions  ha  estat  corretgida   per   la   pràctica   històrica.   L’evolució   i   l’expansió   de   les   tasques   encomanades   a   l’organització  política  de  l’estat  ha  provocat  canvis  importants  en  la  definció  de   les  funcions  i  en  la  seva  assignació  insitucional:   • L’executiu  ja  no  és  el  mer  exercutir  dels  acords  sino  que  s’ha  convertit   en  l’impulsor  principial.   • L’aprovació   de   lleis   s’ha   convertit   sovint   en   un   acte   solemne   de   confirmació   del   qu   l’executiu   ha   preparat   (te   valor   polític:   legitimitat   debat  argumentat  i  públic)   • La  tercera  funció  es  confia  tant  als  partribunals  com  a  l  parlament.     EXECUTIU   • L’evolució   recent   dels   sistemes   polítics   moderns   ens   revela   que   els   estats   contemporanis  han  retornat  a  l’executiu   una   posició   central  en  el  conjunt  de   l’estructura.   A   l’executiu   li   correspon   avui   impulsar   i   dirigir   ls   grans   intervencions   polítiques   i   aplicar-­‐les   a   situacions   concretes.   L’executiu   es   converteix   en   el   centre   de   tot   el   sistema   polític:   el   motor   que   l’impulsa   i   que   el   fa  funcionar.   • Existència  de  2  tipus  d’executiu  (deixant  de  banda  les  administracions):   ▫ Executius  duals   • Els   executius   duals   són   característics   de   la   majoria   dels   països   de   tradició   parlamèntària.   També   compten   amb   executiu   dual   els   animenats  sistemes  semi-­‐presidencialis  (França  o  Rússia).   • L’executiu  està  integrat  per  dues  institucions:   • El  govern     -­‐ Li   correspon   al   govern   la   funció   efectiva   d’impulsar   i   coordinar   les   grans   decisions   polítiqus,   dirigint   els   serveis  de  les  administracions.     -­‐ El  govern  és  un  organ  col.legiat.   -­‐ El   govern   està   presidit   per   un   dels   seus   membres   (primer  ministre,  president  del  govern,  canciller)   -­‐ En   els   sistemes   amb   executiu   dual   no   hi   ha   govern   sense  acord  de  la  majoria  parlamentària.   • Cap  d’estat   -­‐ Exerceix  una  funció  escencialment  cerimonial  allunyada   de   la   disputa   política   diària,   qu   el   convertix   en   un   símbol  de  la  comunitat  política.   -­‐ En  les  monarquies  hereditàries,  el  cap  d’estat  ocupa  el   seu   lloc   amb   caràcter   vitalici   i   per   successió   dinàstica,   d’acord  amb  regles  constitucionalment  aprovades.   -­‐ En  les  repúbliques,  el  cap  d’esta  o  president  és  elgit  per   un   mandat   de   duració   variable   segons   països.   Segons   els   casos   l’elecció   correspon   al   propi   parlament,   a   un   colegi   de   compromisaris   elegits   pels   ciutadans,   o   una   assemblea  mixta.   ▫ Executius  monistes   • És   propi   de   la   majoria   dels   sistemes   presidencials   (inspirats   en   EUA).   Són  abundants  a  Amèrica  Llatina  i  altres  estats  joves  d’Àfrica  i  Àsia.   • L’executiu   monista   consta   d’un   sol   organ:   la   presidència   de   la   república.  Acumula  tant  les  atribucions  efctives  com  les  simbòliques   o  cerimonials.   • La   seva   elecció   es   fa   generalment   mitjançant   sufragi   universal   directe  per  un  mandat  temporal  fixat  a  la  constitució.   ADMINISTRACIONS   PÚBLIQUES   à   institucio   a   través   de   la   que   es   produeix   la   relacio   entre  ciutadania  i  estat.     • Per  la  inmensa  majoria  de  ciutadania,  la  seva  relació  ordinària  i  més  freqüent   amb   l’estat   no   passa   a   través   dels   ministres   del   govern   o   dels   diputats   del   parlament:  es  desenvolupa  generalment  pre  mitjà  de  les  administracions.   Podem   definir   l’administració   pública   com   una   organització   integrada   per   personal   professionalitzat,   dotada   amb   medis   materials   i   econòmics   de   titularitat  pública  per  portar  a  la  pràctica  dels  decisions  de  l’executiu.     • Les  administracions  públiques  són  part  i  instrument  d’aquest  executiu  polític.   • La  forma  moderna  de  l’administració  és  l’anomenada  administració  burocràtica,   descrita   per   Max   Weber   (1864-­‐1920).   Es   distingeix   d’altres   formes   d’organització   administrativa   perquè   es   basa,   en   principi,   en   la   racionalitat   instrumental;   perquè   intenta   sempre   l’ajust   entre   ls   fins   i   els   medis.   Les   característiques  poden  resumir-­‐se:   • Reclutament  de  presonal  en  funció  dels  mèrits  i  capacitats   • Definició  clara  de  les  tasques   • Propitat  pública  dels  medis  materials  i  econòmics  utilitzats   • Actuació  conforme  a  normes  escrites  i  publicades   • Organització  jeràrquica  o  piramidal.     • Són  conegudes  les  diferències  entre  el  model  ideal  i  l’aplicació  pràctica.   • L’expansió   de   les   administracions   públiques   s’expresa   en   l’àmplia   gama   de   funcions   qu   aqustes   administracions   desenvolupn   en   el   si   del   sistema   polític.   Les   administracions   s’orinten   a   preparar,   aplicar   i   controlar   el   resultat   de   les   polítiques   públiques   qu   gestionn   els   conflictes   de   la   comunitat.   Entre   les   funcions  més  importants:   • Aplicació  de  regles  generals  a  situacions  singulars   • Prestació  de  béns  i  serveis   • Captació  i  gestió  de  recursos   • Acumulació  de  la  informació  i  assessorament  expert   LEGISLATIU   • En   els   sistemes   democràtics   contemporanis,   les   assemblees   o   parlaments   constitueixen   l’espai   públic   on   s’enfronten   les   pretensions   de   cada   un   dels   grups   de   la   comunitat   i   on   ha   d’arribar-­‐se   a   decisions   que,   en   la   mesura   del   possible,  siguin  acceptades  pel  major  nombre.   • És  competència  del  parlament  –  junt  a  les  seves  deliberacions  i  aprovació  –  la   funció   de   legitimar   les   grans   polítiques.   Però   aquestes   venen   ja   en   bona   mesura   condicionades   per   acords   en   els   que   l’executiu   i   les   administracions   juguen  un  paper  decisiu.   Parlament  i  sistema  electoral   • El   parlament   (congrés,   corts,   cámera,   dieta…)   és   un   òrgan   colegiat   que   en   els   sistemes  liberals  democràtics  és  sempre  designat  per  elecció  popular.   • Una  de  les  qüestions  polítiques  més  controvertides  sol  ser  l’adopció  del  sistema   electoral,  al  que  correspon  convertir  les  preferències  dels  ciutadans  en  selecció   dels  diputats.   • La   composició   d’un   parlament   es   renova   periodicament   i   de   forma   regular.   El   periode   (entre   2   i   6   anys)   per   el   que   els   membres   són   elegits   constitueix   la   legislatura.   • Un   sistema   electoral   conté   les   regles   a   les   que   ha   d’ajustar-­‐se   el   procés   de   designació  de  representants  polítics.     • Dos  grans  famíles:     • La  que  tendeix  a  distribuir  la  representació  parlamentària  en  proporció   a  les  tendències  polítiques  de  l’electorat.   • La   que   tendreix   a   primar   a   l’opció   que   compta   amb   el   recolçament   major  entre  la  ciutadania.   • Aquest   resulat   depen   de   l’efecte   convinat   d’algunes   elements   que   el   constitueixen:   els   més   improntant   són   el   districte,   la   fórmula,   la   modalitat   de   vot  i  la  barrera  electoral.   • El  districte  agrupa  als  electors  que  han  d’elegir  un  determinat  nombre   de  diputats  o  representants.   • La   fórmula   electoral   facilita   el   càlcul   matematic   necessaria   per   transformar  els  vots  dels  ciutadans  en  distribució  d’escons.   • La   barrera   electoral   o   cláusula   d’exclusió   estableix   tant   sols   les   candidatures   que   hagin   aconseguit   un   nombre   determinat   de   sufragis   tenen  dret  a  participar  en  la  distribució  d’escons.   • La  modalitat  de  vot  assenyala  el  marge  d’opció  que  es  rebre  a  l’elector   en  l’expressió  de  les  seves  preferències  (vot  categòric  o  preferencial)   • Cada  una  de  les  alternatives  possibles  assenyalades  te  conseqüències  tècniques   i  efectes  polítics.  Objecte  de  cotrovèrsia.   • S’ha  de  facilitar  la  formació  de  majories  polítiques  estables  encara  que   el  preu  sigui  deixar  sense  representació  grups  minoritaris?   • Es   prioritari   assegurar   una   composició   parlamentària   reglex   de   la   diversitat?   • Amb   quines   tècniques   –districte,   fórmula,   barrera,   modalitat   de   vot-­‐   poden  afaborirse  cad  una  de  les  dos  grans  opcions  mencionades?   Eleccions  competitives  i  no  competitives   • No   n’hi   ha   prou   amb   que   la   designació   dels   diputats   o   representants   es   faci   mitjançant  uns  procediments  tècnics  precisos.  També  és  necessari  que  tots  els   ciutadans  puguin  manifestar  lliurement  les  seves  preferències.     • Condicions  bàsiques:   ▫ El  reconeixement  efectiu  del  dret  universal  al  sufragi   ▫ La  convocatòria  regular  i  periòdica  d’eleccions   ▫ La  llibertat  d’associació  per  a  presentar  candidats   ▫ La   igualtat   d’oportunitats   entre   candidats   per   accedir   als   medis   d’informació  i  de  publicitat  i  desenvolupar  campanyes   ▫ La  neutralitat  del  govern  en  l’organització  del  procés  electoral   ▫ Les  garanties  d’una  emissió  lliure  del  vot   ▫ El  recompte  públic  dels  vots   ▫ L’aplicació  de  regles  preestablertes  per  aplicar  escons   ▫ La   existència   instància   independen   que   arbitri   en   els   conflictes   suscitats   per  l’aplicació  de  les  normes  electorals  (fi  diapo  22)   • Son   pocs   els   països   on   es   respecten   plenament   totes   aquestes   condicions.   Quan   el   desequilibri   és   molt   acusat   es   parla   de   l’existència   d’eleccions   no   competitives  en  les  que  és  possible  elegir  però  no  escollir.   • Una  altre  qüestió:  han  de  limitar-­‐se  els  mandats?   Parlaments  monocamerals  i  bicamerals   • Segons   determinen   les   previsions   constitucionals   els   parlaments   poden   constar   d’una   o   més   cambres.   Els   sistemes   de   major   tradició   liberal-­‐democràtica   han   preferit  els  parlament  bicamerals.   • Dos  son  les  raons  per  establir  un  parlament  bicameral:   • ▫ Les  reticències  al  sufragi  popular   ▫ La  distribució  territorial  del  poder   • En   el   sistemes   bicamerals,   les   atribucions   de   cada   una   de   les   cambres   estan   fixades  per  la  constitució.   ▫ Simètric:  si  disposen  de  les  mateixes  atribucions   ▫ Asimètric:     una   disposa   de   més   o   diferents   atribucions   (nomalment   càmera  baixa  acaba  prevalent)   • En  alguns  països  (Dinamarca,  Suècia,  Nova  Zelanda,  Noruega)  han  suprimit  les   seves  cambres  altes.   Organització  del  parlament:   • La   presidència   (asistida   per   una   mesa)   és   responsable   de   l’ordenació   dels   devats  parlamentaris  i  de  l’adminsitració  de  la  institució.  Membres  de  la  pròpia   cambra.   • Els  membres  de  la  cambra  (diputats,  representants)  s’agrupen  segons  afinitats   polítiques  i  elegeixen  portaveu.  Actuen  de  manera  disciplinària.   • El  parlament  desenvolupa  el  seu  treblal  en  comissions  i  plenari.   • Per   auxiliar   als   diputats   el   parlament   es   donta   de   personal   especialitzats:   experts   en   dret,   en   ciencia   política   o   en   economia,   bibliotecaris   i   documentalistes,  administradors…   Relacions  Entre  institucions  i  les  formes  de  Govern   • Quatre   models   ideals   de   relació   entre   insitucions,   coneguts   com   a   formes   de   govern.  El  criteri  clau  per  la  distribució  entre  les  mateixes  és  la  diferents  relació   que  s’estableix  en  cada  cas  entre  executiu  i  parlament.   ▫ Els  models  de  directori  o  d’assemblea   ▫ Els  models  parlamentaris   ▫ Els  models  semipresidencials   ▫ Els  models  presidencials   • Model   de   directori   o   assemblea.   L’Assemblea   intervé   de   mode   decisiu   i   exclusiu  en  el  naixament  d’un  executiu  col.legiat  perquè  elegeix  individualment   a   cada   un   dels   seus   membres   per   un   periode   determintat.   A   la   vegada   el   parlament   assenyala   a   aquest   executiu   col.legiat   les   línees   programàtiques   que   han  d’orientar  la  seva  actuació  (Suïssa)   • Model   parlamentari.   El   recolçament   de   la   majoria   parlamentària   és   condició   per   l’existència   de   continuitat   d’un   govern.   El   govern   està   subjecte   al   control   del  parlament  que  pot  posar  fi  a  la  seva  existència  amb  unamoció  de  censura.   En   contrapartida   l’executiu   pot   dissoldre   el   parlament   i   convocar   eleccions   (majoria  països  liberal-­‐democràtics)   • Model   semi-­‐presidencial.   El   parlament   influeix   parcialment   (però   no   de   manera  exclusiva)  en  el  naixament  d’un  govern  ja  que  el  cap  de  l’estat  intercé   també   en   la   seva   designació   i   cesament.   El   cpa   d’estat   no   és   una   figura   mreament   representativa;   és   elegit   per   sufragi   unversal,   participa   d’algunes   atribucions   de   l’executiu,   compartei   amb   el   govern   la   facultat   de   dissoldre   el   parlament  (França,  Rússia…  Finlàndia,  Portugal)   • Model  presidencial.  Parlament  ei  executiu  tenen  existència  independent.         ...